OK.
Oh, yeah, yeah, oh, yeah.
Oh, oh, yeah.
Icat, la Ràdio Inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a la Generació Digital.
El d'avui és del programa 991.
En queden nou pel programa Mir i encara no han preparat res.
Però no passa res, ja farem alguna cosa.
Avui parlarem de videojocs d'actualitat amb aspecte d'abans
i escoltarem fragments també de la conversa
que va tenir el Francesc Xavier Blasco amb Kazuhiko Nishi,
el creador de l'Standard MCX.
Coneixerem dos videojocs que surten aquesta setmana
que valen molt la pena
i connectarem amb l'Stard a la delegació de Catalunya Ràdio a Tarragona.
Has descarregat Generació Digital.
Roger Fontarnau, el control de so.
Hola, Stardes de Tarragona, com estàs?
Aquí, fantàsticament, sempre molt ben acompanyat avui amb l'Albert Cotts.
Doncs sones com un troc, com sempre.
Però per variar. Exacte, exacte.
I Francesc Xavier Blasco, com estàs?
Doncs perfecte, molt bé. Molt bé, avui m'ha costat, eh?
Avui entrar el Nishi i el Blasco...
Per cert, pregunta.
Avui parlem d'aquest senyor del Nishi i pregunto,
quina va ser la primera vegada que vau jugar a un videojoc?
Va ser a casa vostra, en un ordinador o consola que va arribar?
Va ser a un bar? A un saló recreatiu?
A casa d'un amic o amiga?
Doncs mira, jo tinc alguns records de salons,
de quan era molt, molt, molt petit,
veure màquines d'aquelles que els pares no m'hi deixaven acostar,
una miqueta,
de jupir-me cap amunt per veure algun pa amb alguna cosa,
però crec que el primer videojoc que segurament devia jugar
va ser una d'aquestes petites consoles Pong
que vam tenir a casa 79, 80 anys,
que vam tenir a casa 79, 80, perquè jo era molt petit
i mon germà no hi era, en el meu record,
així que probablement cap a aquella era.
Molt bé, i a estar, tu?
A veure, jo és que és la resposta que sempre dono
i es quedarà una miqueta afetxenda,
però és el Pong, la primera màquina recreativa comercial, diguéssim,
per do del Computer Space,
la primera datària, per entendre'ns,
i em penso que amb això està dit tot.
I tant. Vull dir, a l'època, al 70...
No sé, l'any seria...
Jo què sé, diria, tinc de 3 o 4 anys, jo.
Seria el 75, potser, 76, 1975, 1976,
i amb un saló recreatiu.
Molt bé. Jo, mira, he estat intentant recordar,
i crec que la primera vegada que vaig veure un videojoc,
però que no va ser a un saló recreatiu,
i va ser, és curiós, eh?
A les Dressanes de Barcelona vaig anar amb l'escola
a veure una exposició relacionada amb la tecnologia,
i era a les Dressanes, d'això me'n recordo perfectament,
i hi havia un ordinador IBM, perquè me'n recordo, de la marca,
amb un joc d'atletisme, però molt fet amb palets,
o sigui, saps com aquells gràfics vectorials?
Doncs més o menys igual,
i recordo que va ser la primera vegada que vaig veure un ordinador,
i hi pots jugar, i crec que va ser allà, és curiós.
És l'ús legítim que tenen els ordinadors?
Exacte, exacte, totalment, totalment.
I ho hem preguntat avui a Telegram, per exemple,
l'Isaac Vesora ens diu,
una consola del meu pare, que era en blanc i negre,
fins que un dia va caure a terra i va començar a anar en color.
Curiós, eh, això?
Començam a llançar a terra coses que no ens agraden,
a veure si canvien.
A l'Obi-Wan què va dir, estar?
A l'Obi-Wan diu un espectrum a casa d'un amic,
que recorda que li va impactar el soroll.
Ara no sé si és el soroll de càrrega
o el soroll dels bips del PPP del joc.
Segurament.
En Seraphille Teres diu que amb un cosí seu, jugant al pong,
i aquell joc de la nau i les coses multiformes que caien de dalt,
la consola devia ser una atari o clònica
de les que hi havia en aquell temps,
i devia tenir 6 o 7 anys, cap a l'any 85,
i a base d'investigar hem sabut que era l'Astros Mag,
que és un gran clàssic d'Intel Vícius, fregidament,
però això de la nau i les coses que caien m'ha donat pistes,
i sí, també va tenir versió per Atari 2016.
Molt bé, l'Aleix P diu que ho té clar.
Una Philips Video Pack C7000 diu que és la versió europea
de la Magnavox Odyssey 2.
Molt bé.
L'Ester diu que jo recordo fer de conillet d'indies
d'un treball similar del meu tiet quan estudiava.
Només recordo una pantalla de fosforbert
amb un triangle gros al mig
i un quadrat que l'havia de recórrer abans no s'acabés el temps
o una cosa semblant.
Em deia que era una bombona de votar i que la vida du a algun lloc.
Potser és un tiet, era un desenvolupador indie practicant.
Un repartidor d'un bon esdebotar frustrat, potser.
El Llatx, per exemple, el seu primer joc que devia jugar,
ell devia jugar, no ho té gaire clar,
diu que calcula que potser era la Game Boy, la Game Boy original,
ell li diu la Tochu, diu que devia ser el Tetris o el Mario.
El que sí que recorda perfectament per PC
va ser el Monkey Islands 2.
La Laura diu que un Commodore 64 que tenia el seu pare
devia tenir uns 5 anys.
I, a més, tot el tinglado de la cinta de caset per carregar el joc.
Que, a més, els Commodore feien uns colorins molt macos, eh?
Sí, sí.
En canvi, el Jordi Borràs, també ho té clar,
a casa del veí, que era més gran que ell,
diu que el veí tenia un espectrum i carregava els jocs amb caset,
que avui sembla una miqueta de sense ficció,
calcula l'any 1986-1987,
i no sabria de quins jocs eren,
però aquest sí que la càrrega dels jocs,
el soroll que feia, diu que sí que s'ofrapava, que era al·lucinant.
El Roger diu que a casa, i que va ser amb un MSX,
mira, amb això tenim relació,
però que abans havia jugat a l'Atari 2600
a casa d'una amiga o veïna,
i que el joc era el de tanks, el combat.
Sí, senyor.
I Ventosa, diu que ell devia néixer amb una flor al cul.
Sí, perquè?
Diu perquè, diu, en dos anys ja jugava a l'Asteroids.
Dos anys. A l'Asteroids?
A l'Asteroids, diu, en dos anys.
A veure, si teniu un nen de dos anys,
potser me'l podrieu deixar per veure com ho fan, saps?
Diu que el de la flor al cul,
i bé, diu que tenia un tiet
i més salons recreatius que hi havia.
Llavors, diu que teniu una pila de pinballs
i, òbviament, l'Asteroids, no?
Després va tindre les primeres maquinetes monojocs,
a l'estil Game & Watch,
i diu que en tenia una de nous que tenia que anar esquivant meteorits,
i que les Game & Watch les tenien als seus cossins, en canvi.
Va tindre l'Spectrum i, sobre 1990,
va aconseguir, per fi, la Master System 2.
Doncs, escolta, Ventosa, a veure el teu tiet si ens passa fotografies.
M'encantaria veure aquest primer saló recreatiu en aquella època.
O les claus, potser encara s'ha tancat,
com els flims arcades de Tron i aquella plena pols, eh?
Fem el programa final de temporada
als recreatius del tiet del Ventosa.
Pastanaga, a casa, va entrar a finals del 70 a una consola
que crec vermella, amb dos comandaments vermells i un joystick i un botó.
Tenia un cartutx amb 10 o 12 jocs d'esports en solitari,
operadors, jugadors, tots del tipus punk.
Estupendo. I el Magí Bernada, l'ordinador a casa d'un amic.
I juraria que va ser el videojoc VT, diu, una obra atemporal.
Molt bé. Ara presentarem l'Aleix Pitarch,
però, primer, benvingut al Generació Digital.
Hola, bon dia.
Tu recordes quan vas jugar per primera vegada al videojoc?
De fet, m'heu esmentat, l'Aleix P, aquest...
Clar, és veritat, jo mateix.
Jo ho vaig pensar quan ho vaig escriure, però no ho sé.
Molt bé, molt bé. Fantàstic.
El Videopac era això, la versió europea de Philips de l'Odyssey 2,
que era, suposo, la competència directa de l'Atari 2600,
però que no va haver-hi ni molt menys tant.
Però és una consola molt guai.
Potser que... Amb el seu teclat tàctil.
Exacte, era una mica semiordinador.
El catàleg, quasi tot, o més de la meitat,
el va programar un sol senyor.
És bastant curiós i té jocs molt guais.
Té un joc que a mi particularment m'agrada molt,
que és una mica clon, però no ben bé, de l'outlaw d'Atari,
de vaqueros, i aquest és molt xulo,
perquè, realment, a part que pots jugar contra la màquina,
això no era molt habitual.
I la IA no està mal, et guanya a vegades.
O sigui, dispara i mata.
Hi ha un element també molt ràndom,
que la bala rebota de manera imprevisible.
Impossibles, sí, sí.
Ara me'n recordo d'aquest joc. L'havia jugat a l'Arcade, jo?
Sí, que els botons feien molt de mal el dit, voldria afegir.
Jo ho tinc molt marcat al cap.
Devia ser el segon videojoc que vaig jugar aquí al Central Park,
aquí a Tarragona, i eren unes pistoletes.
El gatell feia mal el dit.
Feia mal, eh?
Amb una cosa, el videopac, no sé si és l'Atari,
perquè no l'he catat mai, però les olors dels cartutxos de l'època...
I tant.
Això és una cosa que jo crec que no passaria
als estàndards de la Unió Europea ara mateix de toxicitat,
perquè recordo molt l'olor dels cartutxos,
d'una olor com a òxit.
I perquè s'escalfaven, perquè la ventilació d'aquelles màquines
tampoc no devia ser molt bona i tot allò...
I plenes de plom.
Doncs també el Francesc la llegirà i la comentarà.
Continuem.
I continuem, el generació digital, avui,
amb un aire molt retro,
però, Artur, volies dir alguna cosa abans?
Sí, però, si no em sap greu,
voldria fer una mena de previò-us-li de fa dues setmanes,
quan parlàvem de jocs amb controls,
que deia l'Eli, que havia jugat en un joc,
i aquí el Francesc deia que ara la indústria ha après
i fan els jocs així,
de jocs senzills que es juguen amb un sol dit.
A veure, què passava feia dues setmanes?
Molt bé.
És curiós, perquè cada vegada veig que hi ha més jocs
que només es poden jugar amb un dit,
o que només jugues amb un dit.
Cada vegada més senzill. Cada cop més senzill.
Ja no hi ha aquells...
Us en recordeu que posaven el joystick virtual?
Sí, sí.
En certa manera, dona idea de la maduresa del mitjà
a la plataforma.
Un joc mòbil no és un joc de consola,
no tens el mateix tipus de resposta,
les pantalles no són igual,
per tant, ostres, no transportis precisament
tot el que ja estàs utilitzant en una altra plataforma.
Descobreix com utilitzar les coses d'aquesta plataforma,
de com l'aguantes, com la mous,
que normalment l'agafes amb una sola mà,
i si és una mecànica que funciona amb un sol dit, encara molt millor.
Però eren així, no, al principi?
Generació digital, els dissabtes a les 10 del matí, AICAT.
I clar, com que no vas tenir temps i no vam tenir temps,
ara escolta'm, comenta-ho.
Doncs això em va molt bé per reivindicar un cop més,
jo soc molt pesat,
reivindicar un cop més la història del videojoc
des de la base de la creació en relació a la plataforma.
Jo us aniré preguntant que si sí o si no,
vosaltres sigueu lliures de dir sí, no o no respondre'm.
No, molt bé.
No se s'acceptareu que, per exemple,
tot i que la música és un conjunt de sons,
és molt diferent escoltar un CD d'un LP de vinil,
un disc de vinil o un MP3.
Hi ha molta gent que diu que no, però jo crec que sí.
I que tampoc us sentirem igual amb auriculars,
saps aquests que posen Renfe?
No és el mateix escoltar amb un d'aquests
que, per exemple, amb un amplificador de vàlvules.
Fins aquí estem una miqueta d'acord.
El cinema també el podríem resumir amb el drestament
com un grapat d'imatges en moviment
que passen l'un rere l'altre molt ràpidament,
i que les sensacions que ens transmet una pel·lícula
a la pantalla de l'ordinador que a pantalla del telèfon mòbil
que al cinema que al televisor.
Correcte. De moment tot bé.
Això és un moment històric, de moment.
Molt bé, molt bé.
Tot això passa perquè cada producció,
sigui un videojoc, sigui una música, sigui una pel·lícula,
es crea pensat amb el mitjà i amb el format al qual es distribuirà.
Parlant de videojocs,
molts es feien donant per suposat
que es veurien en una pantalla ferreter,
un monitor, una tele de cul.
Són tan buscades, no? Exacte.
Amb les fresques de velles, allò que sempre diuen els skylines,
els skynes, els...
Sí, skynes, no?, allà ho estic dient.
Skans, skans.
Sí, doncs això era més americà.
Aquí a Europa era més que si tu t'aprovaves molt
veies això, les fresques de vella,
veies un patró que difumirava tot.
Que a mi em flipava molt, eh?
Que estava molt bé i que s'aprofitava molt
per fer efectes, per exemple, a la Game Boy,
que s'aprofitava tot a la Game Gear,
allò que es deia el blurring de la pantalla,
que deixava una estela, una persistència de la visió,
per crear efectes visuals,
i que ara aquests mateixos jocs, quan els veiem en una pantalla,
en 4K, per exemple, amb un emulador,
es veuen, xan, xan, xan, com deia el gran Gustavo Bandeitev,
pixels, com cigrons. Correcte.
Llavors, clar, és allò que jo li he fet
per aquest format, aquesta pantalla,
i ara ho veieu d'una altra manera
i allò que volia transmetre no és això.
És el mateix que passa en una pel·lícula,
només en una pel·lícula, jo què sé,
un desert o una escena de l'oest,
i la volen posar allà, és gran, que amb pantalla gran,
te deixi frapat, i en canvi amb monitor o amb un mòbil,
doncs no ho veiem.
En els mòbils potser no som tan conscients
perquè diguéssim que és més complicat
fer una obra genealògica amb l'evolució.
Tu agafes la Game Boy i dius, la Game Boy totxa.
La mini, la DS.
En canvi, amb el mòbil encara no hi ha una obra genealògica.
Quan van començar el Serpiente, el de aquest o l'altre,
en canvi si recordem la Game Boy DS, per exemple,
recordem que tenia les dues pantalletes
i una d'elles era tàctil,
els jocs els aprofitaven per això,
pantalla tàctil, ja que té això, ho aprofitem.
Els jocs, vas fent, es veuen amb això.
I a més intentes emular-los i no pots.
I no pots, evidentment, perquè sí que hi ha pantalles tàctils,
sí que hi ha pfs que tenen pantalles tàctils,
però no és el mateix perquè necessites dues,
i enganxades amb cinta i llampons potser no agafa molt.
Però veu que els primers jocs de mòbil amb pantalles tàctils
sí que eren en controls d'un sol dit.
Els Fruit Ninja, el Temple Run, Angry Birds,
aquell de Matamorosca, Sopanaroles, el Flappy Bird.
O sigui, al principi, quan van sortir els jocs de mòbil,
diguéssim, actuals, per dir-ho d'alguna manera,
amb pantalla tàctil, sí que es van fer així.
Després, els que es va voler, és el que deia el francès,
de grastemenia, de posar el que comentaves tu,
de posar els jocs virtuals, no sé què,
i això és tirar de força bruta videojocs d'estètica potent
amb el jòstic virtual i pensar que els videojocs
són només ni notes a la pantalla,
de la mateixa manera que quan s'assimplifica
i diem que la música només són sons
i que les pel·lícules només són imatges un arreu a l'altre.
És també el que sempre dic, el famós intrusisme
i la democratització indiscriminada
que tantes vegades us he parlat.
Semblo molt polític, no? De moment anem bé.
Doncs tota aquesta força bruta programaris
s'acaba topant de cara amb una altra força bruta
que no es té en compte, que és el maquinari i la indústria.
És a dir, un videojoc l'havies de fer
per uns fracassits determinats,
que avui en dia es tornen obsolets.
Això es veu molt fàcilment, jo ho vivís molt amb l'iPhone.
Tu agafes els primers videojocs d'iPhone
amb pantalla d'atac i tal, i ara no funcionen, no van.
No van, ja veig.
Per una part, perquè ara hi ha meva resolució
i la pantalla que tu havies preparat,
doncs ara surt distorsionada o senzillament no surt,
o surt mitjat, surt no sé què,
o també per si havies preparat el joc
per una plataforma comercialitzadora
i tal.
Tu ara faré jocs per la d'això, l'U de Google, l'Estàdia.
On és el joc?
On és, que jo ho veig.
Doncs per aquests motius és més fàcil i profitós
fer videojocs que podríem ser nadius,
jocs fets per la plataforma
i per això cada vegada hi ha més videojocs senzillets
que es contornen amb un soldit.
Perquè si tu fas un videojoc ara per Apple, per exemple,
per iPhone, i tu te limites a qui sigui tàctil,
si tu després, aquí de dos anys,
o de su Apple amb un mòbil que fa quatre pams per tres,
i el teu original no funcionava,
és molt més fàcil d'adaptar,
perquè el control és només
amb un vector concret de la pantalla
i no amb jòstics virtuals i tot això.
Això vol dir, o sigui, m'estàs dient que ho fan
no tant pel consumidor,
sinó pel negoci, perquè després...
Perquè és molt més fàcil.
O sigui, jo ara mateix, si jo hagués de fer un joc,
el més fàcil és fer una cosa de consum ràpid,
una cosa que arribi a tothom, una cosa que sigui molt senzilla,
i que serà duradera en el temps,
que sigui duradora, perquè si jo faig un joc,
això és el que ha passat, si fem el que passa a les plataformes,
tu fes un joc per Play 1, on està?
El faig per Play 2,
fins que no aprenies, fins que no ho feies,
ja haig d'arribar a la Play 3.
I així, successivament.
Llavors, la forma és fer una cosa d'un format estàndard,
per dir-ho d'alguna manera, sobretot amb els mòbils,
sé que els mòbils són rectangulars,
rarament m'atreuran un mòbil
amb pantalla completament quadrada o rodona,
sé que tenen pantalla tàctil,
doncs els farem així.
Aquesta és una manera molt senzilla, molt sàvia,
d'enfocar una miqueta la indústria.
A mi em sap greu que no hi hagi aquesta consciència
que el videojoc s'ha d'allargar per unes nombres
que val dir que no estan escrites,
i que és que tenim una repetició contínua darrades
per després intentar tornar a un punt de partida.
O sigui que tot va donant voltes.
Per nosaltres, aquí al generzó digital,
escolta, de conya, perquè sempre tindrem temes continuament,
però s'ha de donar dues passes cap endavant a la cultura del videojoc
i una cap endarrere per donar-me prova a mi
i no m'acaba de fer el pes, soc una miqueta tiquismiqui amb això.
Generació digital, els dissabtes a les 10 del matí, AICAT.
Molt bé, Francesc, continuem amb el generació digital,
i ens hem comentat alguna cosa, no?
Doncs mira, sí, en Kamencesc comenta que em va saludar ahir
durant la reunió... Ai, no!
Em va saludar el dissabte passat durant la reunió d'usuaris,
així que Kamencesc, que ara ja t'he posat cara,
fantàstic,
i ell diu que el seu primer videojoc
devia ser un recreatiu, recorda'l, Pacman, en un bar d'Ugassa.
El Jordi Kat, que el seu primer joc segurament va ser en un Commodore 64,
i comentant això de les recreatives,
diu el Kamencesc que va tenir un cap
que el seu tiet també treballava en recreatives
i li explicava que tenia una recreativa a casa.
Que això, en cert, avui en dia estem tots molt acostumats
a fer els cabinets mame i una miqueta d'habilitat,
la gent es fa cabinets a casa i té recreatives,
però allò era un somni absolut en certes èpoques.
I això s'està fent amb internet.
Un altre dia parlava amb un amic italià,
que aquest Nadal va estar a casa seva,
al costat de Venècia, al Venècià,
i va aprofitar per anar a veure els amics i tot això.
I l'home m'ho explicava, diu al·lucinat,
diu que vaig començar a anar a diferents cases,
diu i els meus amics que tenen la meva edat,
45, 46, 48 anys,
diu tots, diu sense excepció a Itàlia o Venècia,
tenen una màquina recreativa o un pinball.
Déu-n'hi-do.
Diu que no sé què ha passat allà,
diu que hi ha un boom que la gent tingui màquines,
no només originals, diu jo volia jugar a varios,
diu no, només seré un.
A Itàlia està passant alguna cosa
i serà costós d'estar a temps.
Potser a Venècia les tenen per fer contrapès.
Puc pujar la maré a la casa.
Les van pujant els pisos, les van pujant amunt.
Després, en Gami Perufito comenta del que ens estàvem dient,
recordo el dia que va venir l'Aleixa a casa
i al veure la Videopac em va fer olorar els cartuts.
Això em recorda una mica...
Anècdota verificada.
Això em recorda una mica el Mike Platines, sabeu, no?
L'anècdota del Mike Platines.
És el que feia uns mics als anys 80, perdó,
i ell tenia una capacitat,
i era que olorant la cinta magnètica de cassette
podia dir la marca.
La marca i si era crom, si era matai, etcètera, etcètera.
I ho acertava, ho acertava.
Ho acertava, ho acertava i tant.
Totalment.
Per cert, això que sona, de fons,
forma part de la banda sonora del videojoc One Hit Wonder,
una novel·la visual per Game Boy, de l'any 2021,
que també es pot jugar per PC,
i el creador és l'Aleix Pitarch, que és uient del programa,
està al nostre telegram,
i avui, a la teva esquena, veiem una Game Boy,
amb la pantalla inicial d'aquest videojoc, podem dir, no?
Sí, sí, sí.
Una marca d'estil novel·la visual,
que sempre hi ha un debat, no?
Són videojocs o no?
Jo opino que sí, però bueno, sí que...
Si t'arregles i entreté, és un videojoc.
Ara, ara, ara.
El joc deien que es pot jugar per PC de forma gratuïta,
però fa uns dies, encara menys ahir,
veig que està publicat un formulari
per comprar la versió en format cartutx.
Segueix obert, segueix obert.
O sigui, encara queden còpies.
Sí, sí, sí, vam fer una tirada fa uns mesos,
i hem obert una segona convocatòria
perquè la gent faci reserves per a la còpia física.
Molt bé. Perquè les farem això en demanda.
Quan tancarem el formulari, sabrem quanta gent en el vol,
i fabricarem sota demanda.
Francesc, tu el tens a la mà, en aquests moments?
Sí, l'estàvem a ensenyar als nostres uients,
tant la capsa i l'etició física de Game Boy Clàssic,
amb un cartutx de color verd, a més.
Bastant.
Sé que hi ha colors diferents.
Ah, hi ha colors diferents?
I, a més, venia, doncs, amb aquestes tres fantàstiques cartolines,
targetes relacionades una miqueta amb el joc,
i que venen, a més, doncs, en aquest cas,
venien signades per les tres persones
que hi han tingut alguna cosa a veure.
Els tres il·lustradors, sí. Diferents, eh?
Sí, sí, sí. Una és meva i l'altra són...
Bé, dues il·lustradores. Molt bé.
Ara en parlarem del joc.
En una entrevista que vaig veure a Nintendo Hype,
per cert, una entrevista no llarga, no, llarguíssima,
al·lucinant, és que...
Clar, no volia acabar, jo anava fent...
Et tiren de la llengua, tu estàs allà a la mar de vell...
El camí és fantàstic,
perquè moltes vegades, si hi ha coses interessants, tu, vinga, endavant.
Tu vas comentar que tu vas estudiar l'ESCAC
i que un dels teus interessos és, sobretot, el cinema, no?
Sí, de fet, em dedico en part d'això,
entre els mil coses,
però, o sigui, la meva mirada està sempre cap allà,
o sigui, un peu, com a mínim, posat,
i aquest joc, en realitat, és una mica un...
No dir un subproducte, però sí que va començar com una idea
que no era per a videojoc,
i després vaig decidir que valia la pena
traslladar-lo a videojoc a algo interactiu,
i això, i explorar això,
perquè fèiem molt de temps que volia provar
de fer ficció interactiva.
Sempre ho demano, Murillo, un parell de preguntetes.
Primer, si hem dit que es pot comprar el formulari,
què podríem dir a l'adreça, sisplau?
I tant. Te'n recordes, tu?
Bé, però podem anar a través d'Eulost...
Sí, d'Eulostradex Club o, si no, de Nintendhype.
Jo crec que la gent de Nintendhype,
com que ells són els que van organitzar una mica...
Entrem a nintendhype.es o .com,
nintendhype.camp,
i allà, doncs, busquem, i llavors ja trobarem,
ens trobarem a l'enllaç per provar-lo a comprar,
per que em facis quatre duros, home.
Exacte. Recordem que el nom del joc és One Hit Wonder,
com aquelles peces musicals,
o aquelles persones que fan un èxit,
sobretot un èxit.
Aquí també hi ha una mica d'ironia per la meva part,
perquè és el meu últim joc, i llavors és com que podria ser l'últim,
i adeu. No està molt bé, està molt bé.
És ben curiós perquè el teu perfil creatiu
és molt semblant, crec jo, a l'Albert Barqué,
que acabem d'entrevistar i amb el seu projecte,
el Slowly Fading Into Data,
que també ell va voler, doncs, fer-lo en un...
doncs això, en una Game Boy, sí, en aquest...
que té, diguéssim, que hi ha un salt molt gran en el cinema.
Sí. Amb la pantalla gran.
Però al final... I a mi el que m'interessa, també,
és que com l'usuari o el jugador, o digue-li com vulguis,
posa de la seva part, no?
Ho comparo amb llegir un llibre, no?
Quan lleges un llibre tu ho poses molt de la teva banda.
De fet, a mi em passa amb el cinema així,
triple A de Hollywood,
que jo sempre opino que el que fa és matar la imaginació,
perquè t'està ensenyant les coses de manera explícita.
Igual una mica passa amb el fotorrealisme,
amb els videojocs, que a vegades maten una mica l'imaginació,
perquè t'estan ensenyant massa, no?
És massa explícit i no et dóna espai a tu per imaginar.
I en canvi, el que jo recordo com a nen, no?,
era jugar a jocs que sovint...
La caràtula, de fet, era molt important,
perquè et donava molta informació
per tu poder imaginar com...
O sigui, agafar això, no?,
mirar la caràtula, veure aquesta imatge suggerent,
i després veies aquests gràfics molt senzills,
amb baixa resolució,
i havies d'acabar d'afegir tu per la teva banda.
Llavors, això, aquí a la Game Boy sí que li hem tret suc,
vull dir que hi ha bastants gràfics,
és un cartutx bastant voluminós a nivell de...
De memòria, no?
Sí, hi ha molta música, a més, i tot.
De fet, no és dels grossos, eh?
Crec que la ROM són 512K, que tampoc...
Ah, bé, perquè Game Boy és una barbaritat, per entendre's.
Sí, sí, sí, sí.
Però darreríssim dents dels estàndards és molt bé.
No, clar, sí que és veritat que havien sortit
jocs bastant més voluminosos, els Pokémon,
recordo que potser s'acostaven als 4 megas, crec, alguns d'ells.
Aquí, en aquest videojoc,
ara has dit que has fet una il·lustració,
has fet la música, les músiques de San Esteve,
el guió, la programació...
Sí, a veure, si es pot dir que ho he fet tot,
la programació s'ha...
Ho he fet servir una eina molt interessant,
que es diu GB Studio,
que és...
Si vols programar en codi, pots, però és programació visual.
Són habitacions i lògica, com molt bàsica...
Bueno, hi ha molts indis que ho estan fent, també, ara.
Sí, no, no, GB Studio porta un any i mig, dos anys,
que ha sigut una revolució,
perquè hi ha entrat molta gent que no sabia codi
i que s'ha atrevit una mica, no?
Perquè fins ara, sí que amb Game Boy hi havia entorn bastant...
De fet, podies fer això, si sabies C sharp o C,
ja podies fer coses,
però això ho democratitza un nivell de...
De fet, amb una tarda pots fer un prototip,
sense saber res, amb el tutorial,
i és molt juganer, no?
És que, vaja, que engresca la gent a fer coses.
Molt bé. Star, què podríem dir del joc?
Doncs mira que, sense entrar en detalls
i fer filtracions, One Hit Wonder,
per cert, s'acaba amb una horeta, una horeta escats,
que està molt bé, si jugues una estoneta,
vivim l'encontre d'un noi amb un senyor gran, amb un iaio.
Aquest jove, el noi, té molt d'interès en parlar amb el iaio,
perquè aquest senyor, quan era jovenet, va ser músic,
i va fer uns discos que el noi, que es diu Ismael,
aquests discos són icònics.
I a partir d'aquí es parla dels records, del passat,
de moments duríssims de la vida del iaio,
o fins i tot de com es transforma la societat
amb la tecnologia, per exemple, de la realitat mixta.
I ho fa amb un llenguatge,
jo crec que faria suar els lingüistes de Catalunya Ràdio,
però que, de veritat, a mi m'entra directe a la vena,
i t'he de, de veritat, felicitar-te
per com flueix la conversa.
Aquestes... totes aquestes paraules,
que algunes me les he puntat...
Algunes inventades... Sí, sí.
Em vaig quedar bastant a gust.
És veritat que, saps què passa?
Vaig pensar, faré un joc, que això tampoc no ho hem dit,
només exclusivament en català, no existeix en cap més idioma,
i vaig fer...
O sigui, la meva idea era, hòstia,
anem a fer un joc en català, per a Game Boy,
que pràcticament no n'hi ha, i exclusiu molt menys,
sempre solen haver-hi com diverses versions i tal,
i visual novel encara menys, o sigui, visual novel de Game Boy,
de fet, n'hi ha que els pots comptar amb els dits d'una mà,
i en català, òbviament, no n'hi ha cap.
Llavors, vaig dir, ja que ho faig en català,
anem a estirar una mica la llengua, anem a jugar-hi,
anem a fer coses que siguin intraduïbles,
perquè després pensava i dic,
és que encara que volgués traduir aquest joc,
hi ha coses que no es poden traduir.
És una miqueta com l'anaranja mecànica,
hi ha aquesta mena d'idioma futurista,
que tergiversa les paraules per donar-los nous significats.
Jo et dic una de les coses que més m'agrada del joc,
que malauradament encara no he pogut jugar amb la Game Boy original,
perquè vaig comentar, la vaig anar a posar,
i no m'agafen les piles,
és aquesta mena d'ambientació, aquest setting,
és una mena de pseudo Japó vuitantero,
però futurista a la vegada.
Sí, té una estètica que s'acosta...
Bueno, les referències són molt els oves de finals dels 80,
l'animació japonesa entre finals dels 80 i mitjans dels 90.
No ho sé, per exemple,
hi ha una pel·li que a mi m'agrada molt,
que es diu Rougin Z, necessàriament.
És el del llit dels avis, eh?
El del llit dels avis, sí.
Doncs, clar, té aquesta estètica també la caixa,
inclús tot el que és el disseny,
em vaig inspirar molt amb els jocs dels 80,
perquè realment és una estètica molt particular
que s'ha perdut bastant, no?
I si mires això, si mires les caixes dels jocs,
no només de Famicom,
però també d'això dels jocs de PC,
a mi, dels PC japonesos,
a mi m'agraden molt les visual novel·les japoneses dels 80,
o sigui, de les que va fer Enix, per exemple,
hi ha una sèrie de visual novel·les molt interessants,
i això és una estètica com que s'ha quedat allà perduda,
i vaig dir, mira, anem a fer amb aquest codi,
a part per fer algo com retrofuturista,
està ambientat aquí perquè passa com al barri de Sants,
bàsicament, però podria ser... sí, xínjoco, sí.
Sí, sí, exacte.
Com és que no hi ha en aquests moments
cap grup musical que s'anomeni Lulu i els Autòmats?
Perquè vaig mirar-ho a Google,
dic, hòstia, vaig a mirar perquè això igual existeix.
Doncs no, no, eh?
És un nom inventat, sí que està, bueno, no inspirat,
però, bueno, pensant en noms similars, si us hi endevancis...
Molt bé, molt bé, molt bé, molt bé.
Per dir una referència.
O, no sé, a veure, quina més podíem dir.
De fet, aquest és el grup de quan la persona gran era jove,
que el tenia, hòstia, és que us recomano molt, aquest joc,
i que el visqueu d'aquesta forma,
i que una mica parla molt dels records i la parlarem, Francesc.
I aquesta il·lustració que acompanya,
que és com de portada del disc, això és de samarreta total, eh?
Total, total, sí.
L'Illustrador ens va fer l'Aris Niders, li vaig dir això,
hauríem de fer camiseta, ja, i hauríem de fer...
Bueno, hi ha gent que m'ha dit,
fes un disc fictici d'aquest grup, perquè jo soc músic, també, no?
Llavors, com, anem a...
Quan trobar una noia que es digui Lulu i que cantis, era complicat.
Això és tota una cosa virtual.
Però ja saps que a les xarxes tot és inventat.
El videojoc treus molts temes, entre ells el tema del passat, dels records.
Hi ha un moment que el protagonista diu,
el passat especial per a tu l'hem mitificat.
Diu, recordar implica reescriure.
Avui hem demanat que els uients ens parlessin del seu primer videojoc,
una mica per això, tu creus que m'he inventat una mica la història,
quan, per exemple, he explicat això?
Totalment. O sigui, la història, de fet, sempre és això,
sempre és una relectura,
i, de fet, nosaltres, si mires la història del videojoc,
ho veiem en els casos que han funcionat.
La història l'escriuen els vencedors, amb els videojocs també passa.
Abans, l'Estar, que comentava això dels formats i tal,
jo crec que també és una mica vist des d'ara,
però a l'època, per exemple, en el cas del Videopac, Samacut,
clar, hi van posar un teclat,
però jo crec que era com una mica,
ho vendrem com un seu d'ordinador,
però realment, si mires el catàleg dels jocs,
hi ha poquíssims jocs que utilitzin el teclat.
Hi ha moltes coses del hardware que s'utilitzen, o potser no,
però, jo què sé, te'n pots anar a la PC4 o la PC5,
amb aquesta cosa tàctil que té el mando,
quants jocs ja que utilitzin. I tant, i tant.
Sovint hi ha gadgets que s'intenten...
Bueno, que es posen per si de cas, però queden allà una mica...
Llavors, m'estic quedant una mica al tema,
però això és per dir que la història, inevitablement,
el que fa és processar i acabar com destil·lant una mica
i quedant-se amb el que ha funcionat més o el que no.
Ningú se'n recordarà segurament d'això, del control tàctil aquest,
o del move, es deia, de la Prestige.
O sigui, són coses que han quedat allà,
o estàdia, segurament estàdia serà recordat,
ves a ser com segueix la història,
però com uns pioners que potser van arribar massa d'hora.
Sí, però són coses que s'han de fer,
perquè si no ho fas tu ho farà un altre.
Sí, al final és explorar.
Exploren possibilitats i algunes funcionen...
Si no, no funciona.
Des del present no podem saber mai quina funcionarà, quina no.
Sí, a mi m'encanta tot aquest tema d'aquesta mena de...
No et diré retrofuturisme, perquè això seria com veure-ho des d'ara,
però d'aquest intent d'anar més enllà del que a vegades
la pròpia tecnologia et pot prometre, o et pot oferir,
però tu promets una mena de producte que no hi arribarà,
però la gent a vegades l'encandila.
Parlo, per exemple, ara que tots estem esperant les PlayStation VR 2,
us recordo que la Vectrex tenia ulleres en 3D,
que la Master System tenia ulleres en 3D.
Quina mena de 3D creieu que us podia donar allò?
Però vosaltres veieu aquelles ulleres en 3D
i estàveu flipant en el cordó de césped.
Penseu que us posaríeu les ulleres aquelles de la Master System...
i veuríeu la gent per allà rodant voltes.
Clar que no, però hi era.
Les vam posar perquè a la gent li agradava tenir la sensació
que tocava una miqueta el futur,
encara que la tecnologia no pogués donar el que prometia.
I una notícia d'aquesta setmana.
¿Quines són les expectatives de vendes
de les noves ulleres de la realitat virtual?
Serà que tampoc no poden donar el que prometen
i han dit, mira, saps què, fem les més barates.
No sé, la meva opinió és que la realitat virtual,
el que li passa, és una mica com l'energia de fusió nuclear.
O sigui, és la promesa eterna de que arribarem, no?
I que tot, la fusió, tot ho arregla, no?
Exacte, exacte, però portem...
Bueno, clar, si mires des de la Virtual Boy fins ara,
és com una mica la eterna promesa de que...
Jo encara ho trobo una mica de... és molt de ninxol, també.
I mira que hi ha productes, jo no en tinc, eh?,
però he pogut veure les Quest, les més noves,
i veus que cada cop és més fàcil el set-up.
Perquè abans era molt complicat i tal.
Ara cada cop és una cosa més senzilla.
Però encara hi ha el fet de posar-te-les i posar el play.
És un ritual. Total.
I a mi, personalment, em costa encara una mica
fer el clic de dival, vaig a passar de la meva vida aquí
a una que ara veuré totalment diferent.
Però a mi m'apassiona, m'agrada molt.
Això soc molt fan de Nintendo perquè les seves innovacions,
a la majoria, sempre també tenen algun fracàs sonat,
però solen estar molt enfocades a que siguin còmodes
i que el gameplay estigui posat per davant.
Llavors, si et fixes això, el que dèiem abans de l'ADS,
no són coses intrusives.
I tot i així que l'ADS en el seu moment es va rebre com...
Què és això? Pantalla tàctil?
Però tenia un sentit i, de fet, ampliava una mica...
O sigui, no era com un gàgic gratuït.
I la UR també té molt de sentit,
però sí que és veritat que és una mica...
Em costa trobar-la a parlar en català,
com una mica... sobrecomplicat.
Sí, sí, sí.
Per cert, tornant al joc, el One Hit Wonder,
és molt iaio, però és un tio modern.
Sí, el tio té una antena posada,
o sigui, sí que viu en una bombolla,
però sí que li parlen de realitat augmentada, de realitat mixta,
i el tio diu, home, a veure, algo sé, no?
I, de fet, un dels protagonistes, el jove, el porta...
Bé, no ho explicarem gaire,
però en un lloc on pot experimentar la realitat mixta.
Tu, bé, a la novel·la visual parles d'una empresa
que no sé si va existir,
que es diu Skinwrap, tampoc, eh?
No existeix, és una tecnologia que no existeix,
que m'he inventat jo, però que podia existir.
De fet, em deien, patenta-la.
Això segur que ja hi ha mil...
Què consisteix? Mil patents.
És una manera...
O sigui, en el joc s'explica que és com un pont,
o sigui, una transició entre el món dels avatars,
el món virtual i el món real,
que, de fet, la realitat augmentada o mixta va per aquí, no?
La gent es posa una espècie de burca,
una roba que és opaca, negra,
que els tapa tot completament,
i unes ulleres de realitat augmentada,
i tenen també una espècie de codis d'aquests QR,
però com de tràquing,
que són uns punts perquè qualsevol persona
que porti unes ulleres de realitat augmentada
compatibles amb l'estàndard fictici de l'època
que pot veure sobre imprès en aquesta persona que porta el burca
o és un avatar que està creat a mida.
Llavors, se'n parla bastant en el joc, ho comparen,
expliquen que és com vestir els avatars, no?, que és per això,
i lo de skin wrap, de fet,
que és un terme que existeix en modelatge 3D, que és...
Correcte, és el que vull dir.
És aquesta idea, no?,
que tu tens un titella
que està traquejant els teus moviments,
i és com vestir...
També en el joc, crec que es diu en algun moment,
que és com si pots vestir el teu avatar
com qui canvia la foto de perfil de WhatsApp o el fons...
Sí, sí, sí.
I que al final tots anem a tirar potser els mateixos vestits,
com si diguéssim.
Sí, aquí també parla que al final,
una cosa que semblaria que pot generar molts nous cànons de bellesa,
perquè de cop ningú t'impedeix medir dos metres i mig
i ser de color verd,
però de cop tothom vol semblar-se la Shakira,
o... és com tot molt, molt, molt mainstream,
i que es fan modes,
i al final estàs emulant models ja cànons, diguéssim,
imparants anteriors.
Però sí que parla molt d'això, de com...
el que tu aspires a ser, no?,
que al final és una connexió amb el que passa,
amb el que ha passat des de sempre,
però que suposo que amb les xarxes socials s'ha augmentat molt,
que és aquesta idea que la gent es reinventa,
o que s'autoficciona fins a un cert punt, no?,
en els seus perfils públics, perquè hi ha molt...
si mires això del món de TikTok o Instagram,
sembla que part de la joventut d'avui dia,
si una cosa no passa en l'espai públic d'Internet,
o sigui, no ha passat.
I hi ha aquest punt d'autoficció, no?,
estàs creant la teva pròpia sèrie de la teva vida
i l'estàs donant allà per capítols.
Llavors, per mi, aquesta història de la realitat augmentada
era com el següent pas,
de dir, em puc reinventar a mi mateix a nivell físic, entre cometes,
tot i que és només l'envoltori, no?
I que també animo molt els nostres ullents
que vagin, per exemple, al YouTube de l'Speedark,
i facin una mullada, per exemple, a Orders,
que és un audiovisual híbrid, diguéssim,
entre la realitat i el dibuix, no?,
i es basa en una història real.
Sí, és una adaptació...
Bueno, una adaptació...
Està inspirada en fets reals i és bastant fidel el que va passar.
És un curt, bueno, un migmetratge d'animació que...
També està premiat?
Sí, va estar movent-se per festivals,
fa un parellatge, just a l'acabada de la pandèmia,
i sí, va tenir premis a d'això...
a un festival japonès que es diu New Chitose...
New Chitose... Bueno, és cap...
Un de japonès. Sí, sí, sí.
I va tenir un premi a Okraïna, de fet,
a un festival molt xulo de curmetratges,
va tenir el gran premi, el premi més...
Va fer molta gràcia perquè competia contra altres curts de live-action,
vull dir que normalment aquests curts van a festivals d'animació,
que és una cosa més ninxol...
Tu has dit ara live-action.
Live-action és el terme per dir imatge, o sigui, imatge real,
que avui en dia, clar, és molt difícil dir...
Que Avatar és una pel·li d'animació?
Sí, sí, sí. No? Què és?
Però sí, live-action tradicionalment és la idea de rodar,
o sigui, de rodar amb éssers humans,
i llavors es contraposa l'animació,
que en aquest cas el meu curt és 100% animació,
sí que és molt fotorrealista, sobretot els fondos,
però és animació pura i dura.
Però els fondos no són reals? No són fotografies de...?
Hi ha molta... O sigui, em vaig documentar molt en fotos,
però és pintura digital. Uuuh!
Sí, sí, sí. És que hi ha, per exemple, una fotografia...
Bé, un fondo que hi ha com un restaurant tipus Kentucky Fried Chicken,
i allò no és real, eh? Jo vaig pensar...
Existeix un lloc molt similar, però...
Però diguem que cap pixel de la imatge és un pixel original.
Boníssim. Però sí que...
És que et dic, vaig fer moltes fotos i...
Per això, perquè volia un realisme...
Perquè, si veieu el curt d'aquest, el migmatratge,
ja veureu que són planos, seqüències molt llargs,
llavors m'interessava que fos molt realista,
perquè també, si volguessis, tu com a espectador,
poguessis perdre en els detalls de les textures del terra.
Hi ha moments... Bé, mitja hora, aproximadament, no?
Sí, 29 picos, sí, per això.
I hi ha moments... àlgids.
I també val molt la pena poder-ho viure, eh?
Estic molt impressionat dels deures que heu fet de veure un curt de mitja hora.
Clar que sí. Moltes gràcies.
Acabem de compartir el canal de YouTube de l'Elisapar...
Ah, sí? Molt bé. Val, de veritat, molt la pena.
Estem acabant l'entrevista, ara continuarem amb més coses.
Té el text club, dius que no és un club, no és un editorial,
no és una productora de cinema,
no és una empresa desenvolupada de videojocs, però què és?
Aquí diu que és part de la família Hamster Loco.
Sí, Hamster Loco és un col·lectiu artístic
que portem des del 95 fent coses,
i això és una mica el meu xiringuitu...
El vostre text clar, al final, és el meu petit xiringuitu,
que a mi m'agrada molt posar-me,
o sigui, ofuscar la meva identitat darrere de coses, no?
Molt bé. Això és una espècie d'estudi,
no és un estudi, però al final és un club d'un sol membre,
tot i que sí que a vegades hi ha algun col·laborador,
però bàsicament, si és una manera de no haver de dir Aleix Pitarch...
Per posar una miqueta de que no vols que et vegin,
has vingut aquí al Joc Ideal, amb pantalles...
Em volia posar una careta, ni res.
No, però em refereixo que sovint es parla molt del creador
i s'oblida com l'obra, no?
Jo prefereixo ofuscar al màxim això
perquè es posi més de relleu,
o sigui, l'obra que no parla de la persona,
que jo estic encantat de parlar i, de fet, ja ho veieu,
i soc molt pesat.
Però vull dir que sovint es descompensa la balança.
Molt bé, i vull acabar aquesta conversa amb l'Aleix amb...
M'estranya no haver pixat sang.
Això és un moment que comenta el iaio,
després d'una experiència que té,
i crec que la introduiré en moments de la meva vida,
però segur, eh?
Jo ho faig servir, també.
He de dir que sí que he pixat sang, però potser no seria el moment.
No cal explicar-ho, tampoc.
Hi ha alguns programes de Catalunya Ràdio que potser sí, però aquest no.
Continuem al Generació Digital.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
Bé, anem ràpid,
perquè avui tenim tota l'experiència del Francesc i la seva entrevista.
Ens han recomanat sèries aquesta setmana a Telegram, oi, Francesc?
Mira, el Ventosa, la millor sèrie de l'any, Slow Horses, a Apple TV.
L'Ed Caballer, no l'he vista, just m'he donat de baixa d'Apple.
Quan tregui la tercera de Ted Lasso, ja tornaré a donar-me d'alta.
Que l'he començat a seguir, a Ted Lasso,
i realment sí que la recomano bastant.
Serafí Lliteres diu, la sèrie que vaig començar a veure ahir,
que pinta bé, és Welcome to Chip and Dale's, a Disney Plus.
Però no seria la millor de l'any ni de lluny, tampoc, és una curiositat.
Molt bé, i a Start també hem parlat del videojoc d'aquesta setmana,
que li han donat un premi.
El jurat d'estaca a la qualitat visual i sonora
i a la temàtica ecologista de l'obra de Hero Beat Studios,
que ja va guanyar el Premi Saga a Millor Joc Català del 2022.
El videojoc en qüestió ens posa el control d'una mare, Guineu,
que ha de vetllar per la supervivència dels seus cadallets
en un món cada cop més contaminat i inhòspit.
Molt bé, ara passem.
La Laura diu, ahir hi ha jugat, com preguntava, no?
El msatge que vol donar és molt bonic, és molt bonic el joc,
i molt jugable, a més a més.
Però la Laura diu que no en tenia de referències.
Pot ser molt artístic, però potser avorrit, no ho sap.
Diu que ella amb el Gris ja va tindre l'experiència.
Dius, em vaig morir del sentiment
i ara estic una mica ressel·losa d'aquestes coses.
Molt bé.
Ara passarem, i perquè no tenim molt temps,
de la Game Boy, que és una pel·lícula.
Ara passarem, i perquè no tenim molt temps,
de la Game Boy a la MCX.
Només a ICAT, generació digital.
I escoltam, música de MCX per parlar d'un acte històric
per a tots els amants d'aquesta plataforma.
Per un costat, dissabte passat es celebrava
la 59a reunió d'usuaris MCX, organitzada conjuntament
per a l'associació d'amics d'MCX,
conjuntament aquest any amb la UOC.
La UOC celebrava els seus 25 anys dels estudis de videojocs
i aportaven un volcall acadèmic supernecessari
per fer possible la visita i la ponència d'un personatge
molt especial, el doctor Kazuhiro Nishi,
creador de l'estàndard MSX francès.
Doncs sí, va ser una jornada molt emocionant.
No gens menys es van reunir tots junts diversos
d'aquests MSXeros de pro,
gent que no es veu junts de totes les rues,
així que va ser bastant especial.
Parlem primer una mica de la RU en si mateixa,
aquesta reunió d'usuaris
que es va celebrar a les dependències de la UOC
del carrer Perú i que va constar d'una sala d'actes
que es va quedar realment petita
per assistir a la xerrada del doctor Nishi
i els estants que, clar, el seu,
un lloc que no estava pensat per fer fires ni res,
doncs estaven en diverses habitacions al costat d'un passadís.
Això li treia una miqueta de caliu a la RU habitual.
Però bé, va estar força bé, tota l'organització de la UOC,
a la que des d'aquí vull agrair perquè va estar tot molt ben muntat,
i van fent possible aquest acte,
així com també la gent de l'AEM,
anaven tots junts vestits amb una samarreta blava,
amb unes lletres que posaven yes!
Amb admiració en color blanc.
I en Rafael Pérez, que és professor de la UOC,
desenvolupador de videojocs
i president de l'Associació d'Amics d'MSX,
ens explica'l per què.
Si vols t'explico l'anècdota, que vam fer un text molt llarg,
explicant-li, intentant fer-li...
Bé, som l'Associació d'Amics d'MSX,
estem en associació amb la UOC,
que és una universitat, si volgués venir a fer la seva xerrada,
que ell mateix va anunciar el juny que volia fer,
i després del treball de tot el correu
i pensant molt al protocol i tal,
només ens va contestar un simple yes.
És molt típic, això, a vegades, de moltes persones.
Li demanes mil coses, li fas una carta llarga,
diuen, sí, bueno, però sí, aquest és el que li diuen.
A una part, però ells es queden tranquils.
És així a tot, eh?
Va dir sí i amb això han convertit aquest yes
una miqueta en el leitmotiv de la trobada,
cosa que va estar molt original.
I què se'l va poder veure?
Doncs, mira, quan anubates, realment poca cosa,
hi havia la gent de l'MX Maker,
amb diversos projectes per fer-ho tu mateix,
i jo em vaig interessar bastant en un Casduino,
que és una placa basada en Arduino
que reprodueix i imita els data sets per ordinadors antics,
i a través de fitxes casps,
que són fitxes on hi haurien els jocs que anirien en la cinta,
doncs, bueno, per MSX, per Commodore, per Amstrad,
doncs el pots fer servir per carregar de forma digital
cintes en l'ordinador original.
Hi havia els de MSX Calamart,
també uns clàssics amb els seus cables i adaptadors,
la gent de Retro Scroll, amb concursos...
I a nivell de desenvolupadors,
hi havia potser l'Oniric Factory, com a més destacat,
junt amb el que sí que ho havia de ser, l'estrella,
que va ser el Fran Tellez de Menezes,
que portava, atenció, capses buides, Albert!
Però déu-n'hi-do, quines capses!
Per què?
Era una miqueta... eren del luxe i l'Start,
que sap que la vida del desenvolupador i productor
és plena, és molt azzarosa,
doncs sabrà una miqueta, es posarà...
si ja sap el que segurament...
Jo ho sé tot.
O sigui, va portar unes capses buides, eh?
Va portar capses on havia d'haver-hi el seu nou joc,
el Pampas i Selena, per MSX2,
una continuació guanyada apòcrifa del mític Maze of Galius,
i què li va passar?
Que li van arribar les plaques per posar dins dels cartuts...
Home, això és fàcil, no? I van arribar... defectuoses.
I un parell de dies de la roda s'ha trobat que no tenia joc.
Així que, això sí, vam poder veure el hum que funcionava,
vam veure les capses i ens vam quedar flipats en les capses.
Jo m'hagués emportat ja la capsa directament,
i a més m'envia la placa per córrer,
i a més em portava ja la capsa, que tinc el meu joc reservat,
i estaven allà perquè, doncs,
en Gryphon, em sembla que era...
i algun dels altres desenvolupadors,
estaven allà,
i estaven signant-les pels que els tenien reservats,
per això les tenien allà.
Això pot passar, no, estar?
Home, si ho fas tot a l'últim moment, sí.
Clar, això s'ha de tenir en previsió, eh?
A veure, val a dir també que aquí el Fran,
el tema de les plaques i les carcasses i les capses,
ha sigut un viacrucis, eh?
Ha baixat molt,
ja no hi ha tants proveïdors,
no hi ha tants desenvolupadors...
És més difícil, està clar.
L'infraestructura general ha de caigut molt.
Ja, molt bé, molt bé.
I ara passem al plat fort, la xerrada d'Anishi
i tots els nous projectes MCX
que porta desenvolupant des de ja fa un temps.
Doncs mira, la seva presència era també una manera
de presentar tots aquests nous projectes
que havien estat envoltats de cert misteri.
A veure, entre la comunitat sabia que hi havia una cosa
que era la X3, però què seria realment?
Una retroconsola MSX, com les Retrones,
o un ordinador compatible amb els antics,
un ordinador estil Raspberry Pi, Word Win,
o enfocat a escoles i hobby...
Doncs a veure, el tanto que va de canto,
perquè és una miqueta de tot,
i molt també del que no ens esperàvem.
El canal de YouTube de la UOC ja ha penjada 8 hores de vídeo,
compte amb totes les xerrades que es van fer,
no només del senyor Anishi,
però hi ha moltes personalitats, com el Néstor,
el mític Néstor Soriano, desenvolupador mallorquí...
Conamimán, més conegut.
Vaig veure la xerrada i em va encantar.
Conamimano, líder de la sociedad, com també se'l coneix,
i que ha col·laborat amb l'Anishi
en fer un dels sistemes operatius d'aquests dispositius
que acaba de treure.
I no entraré en detalls perquè ens menjaríem tot el temps
si és que no ens l'hem menjat ja, però vaig ràpid.
Hi haurà un projecte anomenat MSX3,
que és un nou MSX compatible, atenció,
amb les generacions anteriors, flipa.
L'MSX que sempre havia volgut fer el senyor Anishi,
que no va poder, doncs amb un gir modern,
funcionant sota Linux,
suport per 2K i 4K, per wifi, etcètera,
però atenció, amb un BASIC,
semblant al BASIC de Microsoft,
20.000 vegades més ràpid que l'original.
Arribarà per micromassenatge a finals d'any
a mercats que han donat sempre suport a l'MSX,
com el Japó, Espanya, Holanda i Brasil.
Aleix, això t'agradaria tenir-ho per fer algun projecte?
Sí.
Sí, no, no, és pinta molt interessant.
Vaig estar veient una mica...
De fet, s'havia anunciat un temps abans,
l'MSX3 i té molt bona pinta.
Després hi haurà l'MSX Zero,
que és un dispositiu molt petit,
que pot ser una mena de mini-MSX portàtil
i que és una miqueta el cor de MSX per l'IOT,
l'Internet of Things.
Aquella gran cosa que tu saps que deia Anishi,
que volia un MSX a totes les rentadores...
A les sabates.
Internet de les coses.
Exacte, doncs és l'internet de les coses,
compatible amb més de 300 sensors diferents,
aquest MSX Zero.
I després, el MSX Turbo,
per computació d'escriptori,
un producte enfocat més a institucions,
escoles o laboratoris, que per un preu ajustat,
que vol dir entre 1.000, 4.000
o 10.000 euros,
però ajustat pel que és tenir un supercomputador,
una mena de minimare nostrum,
al teu escriptori,
fins a escalable,
fins a 4.096 processadors
funcionant en paral·lel.
Déu-n'hi-do, tot això es va explicar?
Tot això és el que es va explicar.
Per això aquest senyor porta molt de temps treballant
perquè era una bogeria, Albert.
Pensa que l'MSX3 aquest sortirà en format portàtil,
en format One Chip tipus consola,
en format en teclat incorporat
com aquella mena de la Pi 4000,
doncs amb el mateix format.
I fins i tot sortirà com un cartutx
que es pot punxar en un MSX original
per convertir-lo en un MSX3.
Però és que és molt boc, Albert.
És com si tinguessis un Circle of Sinclair
aixecant-s'hi dient, calla!
Anem a fer un altre espectrum,
que és el que estic veient.
Vaig d'ensenyar jo el que s'ha de fer?
Vinga, va! O un Jane Minner,
que ara li dona per presentar l'amiga 10.000, no?
I a sobre dient, no, hi ha més el Circle of Sinclair.
Vinga, un rellotge supermodern portàtil,
però escolta, poseu-li un port de cinta de caset
perquè ha de ser compatible amb tot el que funcioni
amb el meu nom.
Si amb el meu nom es carregava en casets,
avui en dia una cosa que porti el monou
també ha de carregar en casets,
que no vull deixar enrere la gent que ha sigut fidel amb mi.
Torno una miqueta amb tot això
a les paraules d'en Rafael Pérez.
I els que estem com a fàndom des de sempre
utilitzant l'MSX, home,
al principi també ens ha agraït ell, a nosaltres,
que haguéssim entingut el fill viu,
perquè ell ha dit una frase que a mi m'ha impactat una mica.
Diu, com el pare que l'ha abandonat.
Dius, ostres, doncs sí, l'hem entingut, l'hem adoptat,
i la criatura seguirà creixent.
I això és una miqueta el que destilava la presència d'en Nishi.
Havia retrobat aquesta passió per l'MSX
i una sensació d'agraïment cap a aquesta comunitat que ha sigut fidel
i unes ganes de portar una visió,
potser enclada en conceptes del passat,
però que deslligant-se, potser, de la pressió comercial
d'haver de vendre un producte,
doncs mira, ara es dedica a tirar endavant aquesta mena de projectes.
Jo crec que el rector de la UOC, el doctor Planells,
en les seves paraules d'obertura de l'acte,
ho va definir bastant bé dient la passió del passat
per donar forma al futur.
I finalment vas poder parlar amb Nishi.
Doncs mira, va ser una conversa molt agradable,
però d'aquella manera especial.
I tu potser comprenderàs també que estaves amb mi a l'estat,
amb mi i amb l'Albert quan vam conèixer el creador d'Ethària,
en Nolan Bagenell, no?
Que és aquestes persones que per un costat
expliquen tot el que tu vols saber com a fan i ho flipes,
però que després el que està fent dius,
no ho sé, no m'acaba de quadrar això.
Què m'acaba de dir aquest home?
Cada cop s'inventa una història diferent,
però això com ho concretarà, no?
Però que t'encandila bàsicament amb el seu carinyo
i la forma amb què et tracta.
Van parlar de l'MSX,
cosa curiosa, ell i jo tenim com a model favorit el mateix,
el 2 Plus de Sanyo,
i entre els seus projectes és important la compatibilitat
entre un producte nou i un de tant en tinc com l'MSX,
i és perquè ell creu que la responsabilitat del creador
i de l'enginyer és de fabricar aparells
que no deixin mai enrere els altres.
Un pensament potser molt en contra de l'autoimposada,
obsolescència programada,
la que les grans empreses ens estan acostumant.
De tot el que em va dir, vull compartir amb vosaltres per això,
que són cares bastant especials.
Li vaig preguntar sobre els videojocs,
sabia que ell no era gamer,
però quin és el primer videojoc que ell recorda haver vist?
La seva empresa, ASCII, produïa també videojocs.
I, bueno, ell diu que li agrada el tema de fer videojocs,
però no els videojocs,
i em va posar un exemple
de per què els jocs no li agraden bastant curiós.
Les noies queden priorità
al moment de veure's ja peguen al contrari.
A la meva època, quan es trobàvem,
hi havia una llista d'un minut, dos minuts de declaració.
T'ho diu, no m'agrada el teu opinió per a, per a bé, per a ser,
i et penso castigar.
Aquest era l'àmbit tradicional.
Avui, quan arribes, ja pam!
Per què aquest canvi?
Els nois ho aprenen dels jocs ordinaris.
Però... a veure,
què m'està dient, aquest senyor de calça?
Que els nanos es peguen ara...
Bueno, jo és que m'estic imaginant
el niixi, el jove niixi,
vestit de negre, allò de collal, darrere d'un convini,
retant-se amb algú perquè...
Amb la xupa de cuero. Exacte.
Hi ha un pentinat d'aquests...
I una novia estil ganguro,
i pagant-se amb algú perquè li agrada més ultraman,
que no pas gàmera o algo així, no?
I això sí, dient-se, rotllo samurà,
i jo soc aquest, aquests són els meus logros,
soc el líder de la classe dels girassols,
i tu no m'agrades per això i per això,
i per això ara ens retem a un duel, no?
Era una imatge molt curiosa.
Valeria veure la teva cara quan et contestava.
Francesc, ens queden 3 minuts.
Ens queden, no?, algun tall d'ell.
Sí, home, sí, mira, al parlar d'IMCX
li vaig demanar què pensava dels molts desenvolupaments
per a IMCX que s'havien fet fora del Japó
i quins l'havien sorprès més.
Molts tipus de jocs.
Jocs especialment en música.
Els jocs japonesos amateurs no tenen música,
mentre que els jocs europeus, especialment,
tenen bons gràfics i bona música,
cosa que ens sorprèn molt.
Això és una miqueta el que vull aprofitar,
doncs, per trencar també una llança
pels desenvolupadors de casa nostra,
la gent que a vegades agafa molta més passió
a un producte i el desenvolupa molt més.
Tenim a vegades massa mitificat el Japó,
com a centre productor de videojocs.
Jo també voldria afegir...
Jo voldria afegir que pocs videojocs de bàsic japonesos
saps d'aquest home.
Això que no tenen música...
No tenen música, no, però sí que saps,
i en parlem moltes vegades, que són bastant vagos,
els desenvolupadors independents del Japó.
La veritat és que n'hi ha pocs.
I qualsevol cosa els està bé, i si funciona, funciona, i ja està.
Són uns altres... Un altre concepte.
Un altre mercat, un altre món, aquí són més visuals.
I jo crec que aquí cada persona que desenvolupa
es creu una miqueta ell mateix
que l'empresa, vol fer el que ella ha vist de petit,
i vol convertir-se en una mini Konami,
vol editar i vol que quedi maco, que quedi bonic,
vol que tothom ho aplaudeixi una miqueta,
hi ha potser un esforç i unes ganes de fer-ho tot molt bé,
que a vegades el desenvolupador amateur del Japó
no hi té tanta tirada.
Una miqueta, una forma també de desmitificar i veure com...
També aprecien el que es fa des d'aquí.
Ja et dic, moltes coses vam parlar,
sortides d'aquest estil bastant curioses,
i va ser molt agradable, i jo m'ho vaig passar molt bé parlant amb ell.
Però, perdó, al final vas quedar amb ell al barri per pagar-vos?
Bueno, estic fent la carta.
Encara estic fent la declaració de què li heig de dir.
T'ho diu, t'ho diu.
Aleix Pitarch, gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies.
Vas estar, per cert, a la presentació?
No m'ho vaig perdre i m'hauria agradat anar-hi, la veritat,
perquè és un personatge bàsic de la història dels videojocs
i de la computació.
Abans ho comentàvem, president d'ASCII,
vicepresident de Microsoft a principis del 80,
i també he dit un tio que ha estat a tots els fregaos, com es diu.
Molt bé.
I si m'ho vaig perdre, una llàstima.
Molta sort, i quan tinguis un nou projecte
o estiguis treballant alguna cosa, doncs aquí estem.
Estàs treballant alguna cosa? Estic treballant alguna cosa, sí.
Doncs la setmana vinent, si tens temps.
Exacte.
És que, de fet, a la teva pàgina web, ara no en tinc molt temps,
hi ha com un tercer projecte d'alt, ara no recordo el nom.
Pot ser que ja estigui llistat un que posa infractor o infractor.
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Fantàstic.
Doncs gràcies per acompanyar-nos al generació.
Start, gràcies també per acompanyar-nos al programa.
Un plaer, gràcies a vosaltres.
També a Francesc, i també donant les gràcies al Roger Fontarnau
des del control de so,
l'Elisabet Sánchez, que també ens ha ajudat avui.
I res, jo volia acabar amb la declaració del Niixí.
No m'agrada estudiar-ho, no m'agrada la teva opinió,
per A, B, C, ja penso castigar.
La veritat, quan diu pum, m'he quedat al·lucinat.
Jo me l'imagino dient això i fent un moviment d'aquesta màgica al gel.
Una vegada, això ja és la bomba.
Oients, que vagi molt bé, adeu-siau.
Gràcies per acompanyar-nos al programa.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.