I cap, la Ràdio Inquieta.
Benvinguts a la generació digital,
és el programa dedicat a cada divendres a les 10 de la nit.
Us parlaré de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 794,
programa on parlarem de Nier Automata,
també de Nier Replicant,
coneixerem un piano modular fet per un català,
trobarem objectes amagats,
esbrinarem què passa entre Apple i Epic Games,
ens posarem les ulleres de realitat virtual
i us farem la llista dels videojocs que apareixen avui,
que en són molts.
Què tal, esteu tots? Com aneu?
Què passa?
Feia temps que les vèiem, Oriol.
Ja us trobava molt a faltar.
Has jugat a un joc que li has dedicat tantes hores,
que necessitaves moltes hores per jugar.
Últimament estic selectiu, ja només m'agrada una mena de jocs,
i és curiós perquè estàvem parlant abans d'entrar,
ens fem grans,
i m'ha d'enganxar un joc als primers dos minuts,
no sé què passa, si no, me'n vaig ràpid.
Això comença a passar-me amb les pel·lis.
I amb les sèries.
Hi ha tot el món del videojoc retro
que ja estan pensats per enganxar-te en 15 segons,
que aleshores és fàcil.
Allò era posar la moneda i ha divertit immediatament.
Però els jocs actuals comencen a fer mandra.
Me voy a comprar la capacidad de tirar con el arco.
I vos un arbre de tres pàgines.
Y esto es una rama, luego hay otras ramas.
No, un pal.
Tenies alguna cosa a dir, Francesc?
No, tot això que diu ella, a més, nivell-ho.
Evidentment.
T'oblaves coses que agafes llibreteta i comences a elaborar mapes a mà,
per videojocs, viajunos...
Però viajunos, que també són més directes, en aquest sentit.
Per cert, si voleu veure com fem el programa,
ho podeu fer tots els dijous, més o menys a les 4 de la tarda.
Si aneu a twitch.tv barra generació digital,
podeu veure com ens equivoquem, fins i tot.
L'estudi 2 dedicat, que és molt bonic,
és un estudi que ara l'utilitza tothom.
O sigui, abans era Dicat, ara...
Perquè és el bonic.
És la gent que ho demana.
Molts programes que es feien des de l'altre estudi.
La tira Catalunya Ràdio.
Ara venen aquest.
Diuen no al Covid...
El tenim aquí.
Ens el deixen aquí.
Estem molt contents.
Tenim una pantalla amb les nostres caretes.
Això trob.
De fet, ho vam explicar l'altre dia, estem en moda de proves,
perquè hi ha certes coses que punxem nosaltres.
A Twitch, dius, eh?
No, aquí, aquí.
Estem en moda de proves d'una cosa o altra.
Sempre.
Hi ha d'haver una certa emoció.
I aprofitant que tenim alguns uients que ens estan escoltant,
quina pregunta fem avui?
Avui fem una pregunta que tenim el Víctor Mame, que seria...
Sabeu tocar el piano?
I si és que no, quina cançó us agradaria saber tocar a la perfecció?
Bé, jo com que no el sé tocar...
Però no és tard, eh?
Jo poc a poc m'he comprat un piano.
No tenia ni idea.
Jo et feia que et tocaves el piano de petit.
No, jo tocava la guitarra.
I de la guitarra al piano no és un pas immediat.
Però avui dia hi ha tants tutorials a YouTube i a altres plataformes
que si tens paciència i t'agrada el tema,
se puede, sí, se puede.
I quina cançó us t'agrada tocar?
Doncs mira, Bohemian Rhapsody.
Què dius, m'encanta!
Aquest és un clàssic. N'heu vist un vídeo d'youtube d'aquesta?
Tot de gent que es posa a aprendre a tocar el piano amb una app.
Jo em vaig quedar amb el Pare Elisa.
Us enviaré un vídeo, després ja decideu si el publiqueu o no,
del Bohemian Rhapsody i de la generació digital.
M'encantarà.
Se'l feu un tros, no el se'l feu sencer.
És una cançó d'un quart d'hora.
No sé, jo no estic motivat per aprendre a tocar el piano.
Toca el meu fill, l'ha après, i l'escolto.
I fa escales o ho toca?
No, fa escales i toca cançons de Ghibli.
Que són com molt èpiques.
Això està bé.
Li posa molt d'eco.
Clar, perquè quan toques malament és el millor.
És com quan cantes malament posant molta renda.
L'important és que toqui coses que li agradin.
Una de les coses que jo recordo quan vaig aprendre piano
i el vaig aprendre allò, a lo clàssic,
és que quan comences és molt divertit
i pots tocar el que et posin davant.
Però arriba un moment que quan has de practicar molt
i has de practicar amb un tostó de peça que porta molt poc,
doncs dius tu, però què estic fent aquí?
Aquest és el motiu per al qual tots els de la nostra època
vam deixar la música.
T'has de tocar amb cançons que t'interessin.
Ja estàs dient que ara et foten un piano davant
i vinga, celda, fote-l'hi.
Doncs va, abans de comentar el Joc de l'Eli,
m'agradaria comentar-vos dues notícies
d'aquesta setmana que m'han sorprès força.
De fet, la setmana passada crec que vam parlar
del Resident Evil Village, l'Albert García el va comentar,
i hi ha hagut un plagi.
Ho estàs dient.
Una persona que va dissenyar els enemics o els monstres
d'una pel·lícula que es diu Frankenstein Army,
de l'any 2013,
resulta que va veure un personatge que diu
que sí, que personatge l'he fet jo.
L'he fet jo.
És un personatge que potser tu l'has jugat ja.
Sí, no l'he jugat molt,
però m'han matat unes quantes vegades.
T'ha matat un monstre que té com una espècie
d'èlix al cap, a la cara?
No, no he arribat.
Ho recordaries, no?
Sí, no és una cosa que s'oblidi fàcilment.
És el típic que han fet la imatge del seu,
de la pel·lícula amb el del videojoc.
Home!
Si hi ha alguna cosa que s'ha de dir d'aquest videojoc
és que té una personalitat molt marcada,
que té molt mèrit a nivell creatiu.
Aleshores, és sorprenent que hi hagi un monstre en concret
que l'hagin copiat.
Després també ha sortit la notícia avui,
ser trencada està treballant perquè el Top G,
haurem de dir ara,
es podrà jugar en català,
que això està molt bé
i és una bona fita,
i fins i tot la xarxa oficial
del Top G a Espanya
també ha comentat alguna cosa,
cosa que està molt bé.
I després també s'ha filtrat
que s'està fent un nou joc de Mercury Steam,
que és aquesta empresa que està a Madrid
que fa temps que no feia un videojoc.
Aquestes empreses que fan videojocs tan potents
de vegades estan com cinc anys que no diuen res.
Però suposa que estan fent coses, no?
Se suposa, però jo ja dubtava amb ells.
I sabem alguna cosa del joc que estan fent o no?
El distribuirà a 505 Games,
però no han dit que jo sàpiga,
no sé si hi haurà algú que ens ho dirà,
que no sé exactament quin és el joc que faran.
Aquesta música que està sonant és Village, no?
Sí, sí.
És un altre senyal de fer-se gran
que et fa més por als videojocs de por.
Jo començo a no poder
entrar determinats passadissos.
Els passadissos, mira quina tonteria, eh?
Si és de nit, no hi ha ningú a casa.
T'ha la meva dona dormint.
I et porto els cascos amb aquesta música a tope.
Un videojoc ja amb un cert nivell de realisme,
t'has rodit i jo em cago.
I fa deu anys no em cagava.
No et passava abans? No, i em passava igual amb els avions.
Ara tinc més por que abans.
A l'avió jugar al Village?
Això deu ser de nit sol.
Amb un espectro disseny al costat.
I a més, sol, només amb el senyor que...
Jogueu aquest videojoc sol, de veritat.
Jo vaig jugar a la demo, ja ho vaig comentar.
Què tal? Bé, sí, bé.
Tu no t'espantes, tu fas ioga,
i llavors tens un control mental.
No, no vaig passar molta por, però saps què em passa
amb aquests jocs que, ostis,
els passadissos i les portes, és que totes són iguals.
Sí, home, però què t'esperes?
Teletubbies? Sí, això és una cosa que...
Són de por, són de por. Clar, s'ha de fer por.
I a darrers sols, oi, que malament!
Sí, els sons estan molt bé, però sí.
Qui quiera aquí, saps?
Però jo valoro molt que encara, al segle XXI,
encara hi hagi maneres diferents de representar vampirs.
Ja. Encara hi ha un vampir 20.000.0.
I això està molt bé.
Molt bé. No te l'has acabat encara, eh?
No, no, però me l'acabaré. Aquest és dels que ho demana.
Difícul-te fàcil, eh? Un altre senyal que m'estic trobant.
Ah, sí, això també és important, eh?
Ens diu l'Ed Caballer que la demo és molt light, eh?
O sigui que si heu jugat a la demo i s'ha fet por,
el joc sense igual, agafeu-vos-ho amb calma.
Mira, diré un parell de coses que ens han comentat.
Sembla que hi ha un problema amb tuits,
hi ha gent que ha tingut problemes per veure'l,
però no, alguns altres sí que el poden veure.
Avui hi ha un problema, sí.
Aquest matí també hi havia problemes.
Amb el Domà ens comentava quan hem parlat sobre les bandes sonores,
que la banda sonora del Narita Boy, Albert,
és aquest que està en categora de cops,
diu que a piano ha de ser molt xula.
Ens hem d'apuntar pel Víctor, això, eh?
I també ens comentava,
ai, que no la veuré ara,
ens comentava...
ens comentava la Laura Tort,
que li van regalar un llibre de partitures del Zelda per piano
i diu, ni una fàcil.
Allò que dius, tu, bueno, em posaré la primera
i començaré a tocar la cançó de la...
No, res, diu, no hi ha ninguna fàcil.
No, no, és que la cosa és complicada, és evident.
Doncs escolta, anem a conèixer un videojoc
que ha jugat l'Eli aquesta setmana
que a mi m'ha portat certs records.
Generació digital.
El record que m'ha portat aquest joc
és jocs que jo jugava de petit
que crec que tenen molt a veure.
A veure, com es diu? Sí, crec que sí.
Mira, es diu Mystery Manor,
no és un joc de terror com el que parlàvem ara,
vol ser una mica de misteri,
és un joc per Android que és més entretingut del que sembla,
perquè així, de primeres,
és molt bàsic, l'objectiu és molt bàsic,
perquè només has de trobar objectes que estan ocults.
Això és l'objectiu de tot el joc.
Que sembla que estiguin amagats,
però aquí hi ha alguna cosa.
Exacte, jo m'he trobat aquest tipus de proves
en altres jocs, en altres aventures gràfiques,
de tant en tant te'n vas trobant alguna pantalla que és així,
però un que fos tota l'estona del mateix
encara no l'havia jugat.
I clar, a priori dius, ostres,
estar tota l'estona buscant objectes ha de ser molt avorrit.
Doncs no, és molt entretingut,
has de tenir molta paciència, és molt tranquil,
però al final t'enganxes perquè va posant a prova
cada vegada la teva habilitat, la teva agudesa visual
i la teva una mica agilitat.
I perdona, aquest tipus de joc em recorda
dibuixos que venien al diari
moltes vegades
que amagaven, saps?,
una clau, on està la clau?
Sí, sí, doncs sí.
Busca les set diferències, no?
Una mica, sí.
En aquest cas, l'argument del joc és una mansió
en la qual ha succeït un fet misteriós
i el que has de fer és anar
habitació per habitació, cercant una sèrie d'objectes
i així, quan els trobes tots,
aconsegueixes unes pistes
que al final del joc t'ajudaran
a resoldre aquest misteri.
És a dir, no pots avançar fins que no vas resolent
tots els objectes de totes les habitacions.
Però al final has de pensar.
Hi ha una miqueta de moment...
Al final de tot, dius del joc,
jo no he arribat, per tant...
No, no, quan ja tens els objectes has de fer una teoria o alguna cosa.
No, no, no, només has de buscar els objectes,
uns determinats per cada habitació
i quan acabes de trobar aquests objectes
hi ha un personatge cada vegada
que et va donant com unes pistes
de paraules sobre cap a on has d'anar avançant
perquè això al final ho ajuntes tot
i sabràs el que ha passat en aquesta mansió.
Molt bé.
La mansió l'estem veient ara a les seves esquenes.
I els personatges també.
Efectivament, cadascú és diferent i te'l vas trobant, no?
És xulo tota la part gràfica,
els personatges, les habitacions,
són habitacions molt senyorials, molt ben decorades.
Aleshores, a cada una
has de trobar objectes d'una manera diferent.
Comences com molt bàsic amb una llista de noms a la dreta
en què simplement llegeixes el que has de trobar
i ja està.
Però a mesura que avances es va com complicant
i el que fan és apareixen les siluetes
d'aquells objectes.
Siluetes totes fosques, és una ombra,
després has de trobar aquell objecte.
Exacte. I tot això amb un temps determinat,
si no ho aconsegueixes, doncs has de tornar a començar.
Molt bé.
I quan comences, estan els objectes
en els llocs? Sí, quan tornes a començar
els objectes que has de cercar estan en una altra banda
perquè ho tinguis més complicat,
perquè si no, clar, seria fàcil.
Aleshores, a mesura que vas trobant
els objectes vas puntuant i aconseguint uns premis
que es converteixen
en unes pistes o uns ajuts
perquè a mesura que és més complicat tots els vas utilitzant.
Per exemple, aconsegueixes
un punter lacer que si l'utilitzes
et marca la zona
per on pots trobar un dels objectes.
I aconsegueixes una brújula que també si l'utilitzes...
Nord-sut. Exacte.
Una sèrie d'artistes que estan molt bé
perquè així t'ajuden a desencallar.
I a més a més, a mesura que vas obrint habitacions
de tant en tant apareixen uns afegits
que són uns jocs X,
que són tot tipus candy crush
que no tenen res a veure amb la menció.
Te'n vas d'una altra banda...
Mai fa mal un candy crush variat al mig de colorins.
Doncs no, perquè mira,
és com que desengrassa una mica.
És com quan diuen que portes més de 20 minuts
treballant davant de l'ornador,
miris 20 metres durant 20 segons fora,
aquí és jugar al candy crush
i portes 20 minuts buscant jugar al candy crush.
És petar unes quantes coses de colors.
És petar coses de colors, de diferents formes, maneres
i colorins i ja està.
I això també t'ajuda a puntuar
que vas acumulant
i també serveix per agafar aquests premis
o aquests ajuts per obrir les pantalles.
És molt entretingut.
El so és gairebé... ni l'escoltes.
Per tant, pots jugar-ho a qualsevol lloc
i treure el so, perquè realment és...
Això és important, per posar-te la Rocidito de fons,
per exemple.
I jo ho faig molt, ara, això.
Tinc televisió escombraria de fons,
però si li dedico tota l'atenció em sento idiota.
Aleshores, necessito fer una altra cosa.
Però ho necessito de fons, alhora.
Jo això ho faig quan faig gimnàs a casa,
que ja m'avorreixo,
aleshores em poso qualsevol cosa al darrere
que no ha sigut de gaire interès.
És un tipus de televisió que zero atenció,
però al 100% tampoc.
I amb la Rocidito ho he fet.
Això ho has de mirar per flipar.
Quines coses feu, eh?
La Rocidito acabarà amb un videojoc.
És molt fort.
Igual en n'hi ha algun, de mòbil, si poses Rocidito.
De fet, no li hauria de dir ni Rocidito,
perquè ja és despectiu, això.
Rocio Carrasco.
Doncs això, una mecànica molt senzilla,
només has d'anar prement la pantalla
per provar els objectes.
I ja està.
És per Android, és gratuït,
et van sortint alguns anuncis molt de tant en tant,
tampoc no molestant gaire, i ja està.
Ara que deies el Candy Crush,
la gent encara juga al Candy Crush?
No sé si els teus oïens escolten per Twitch.
Algú encara juga al Candy Crush?
La meva mare.
Està infiltrat en molts jocs gratuïts.
L'altre dia la meva dona es va baixar un joc
de reformes, d'anar reformant habitatges
que estan fets caldo,
i entre reforma i reforma apareix una espècie de Candy Crush.
Aleshores s'ha convertit
com un separador de càrrega, quasi bé.
Aquest de les reformes apunta a tal.
Sí, està molt bé.
És un dormitori ple de vomitats
i tot ple de merda.
No, de vomitats.
Això no són reformes.
Tu no m'hi havies jugat ja un,
d'una menció que reformaves?
Sí.
Aleshores cada vegada que redecoraves,
recordo les cadires del jardí...
Sí, sí, sí.
I era aquest, també, de ajuntar colorets i tal.
I cada vegada que ajuntaves colorets,
aconseguies un objecte i redacoraves l'habitació.
Compte que el SAU 1073
ens diu que la seva mare és més enllà del nivell 4500
del Candy Crush.
I estem parlant de quants nivells?
No ho sé, però jo qualsevol que tingui el 4500
nivell d'alguna cosa...
A la vegada que té una estona, s'hi passa la vida.
T'haurien d'enviar com a YouTube
un reconeixement, un quadre d'or,
la Diamante, no?
Que només ho tindrien
les iaies i les dones grans.
Això està molt bé.
Exacte, anirien al mercat amb l'aixolejar d'allò.
Doncs molt bé, ens ha agradat molt aquest joc.
Recordem el nom?
Es diu Mystery Manor.
Aquest és el joc que ha jugat l'Eli aquesta setmana
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Aquesta música ja comença a dir tot d'un joc.
Avancem, que és del millor que té el joc.
La música.
Jo tampoc no és ara per ser a aguafiestes,
però això que estem sentint, diguem-ne que
de tots els apartats, és el que està dalt de tot.
Després d'aquí una estona,
el nostre pianista particular,
que és el Víctor Mamé,
ens interpretarà una cançó,
però no del Replicant, sinó de l'Autòmata.
I de fet, què farà?
Oriol, quina està la teva experiència
de jugar aquest joc que ja...
El seu títol ja diu molt, no?
Nier Replicant, versió
1.22474487139,
punts suspensius.
És el nom?
Aquests suspensius finals,
segurament indica que encara tenien més decimals
i es van cansar de col·locar-los.
Que és una beta.
Jo sospito que és un nombre complex,
com pi o fi, que té infinits decimals.
Per tant, podríem estar davant del primer títol
infinit del món dels videojocs.
Perdona, jo crec que ells,
com a estudi estrany, posaven
una negreta nova al text
i ja deien, nova versió.
Ja la compilaven com a nova.
Tindràs una sèrie de versions, m'imagino,
que aniran sortint de parxes,
que aquest títol pot ser una autèntica bogeria.
Per què ho han fet tan complicat?
Perquè ni ells mateixos saben ben bé què han fotut en aquest joc.
Perquè no és un joc nou,
el Nier va sortir el 2010 per PlayStation 3,
tampoc és un remaster,
perquè no és un retoc de resolucions i textures només,
tampoc és un remake, perquè no està fet de nou.
Els propis creadors diuen que està com a mig camí.
El joc és el del 2010,
però gràficament han canviat totes les textures,
han afegit molt, han afegit trama,
però a l'hora és superfidel al joc original,
sobretot les localitzacions, que són exactament iguals.
Per tant és una barreja curiosa.
Al final el joc es nota com un joc antic,
no espereu gràficament a l'última,
però sí que està posat al dia perquè no ens sanguin els ulls
amb la nostra PlayStation 4 o PlayStation 5.
L'hem jugat amb PlayStation 5 per retrocompatibilitat,
perquè no existeix una versió de PlayStation 5.
Només hi ha PlayStation 4, Xbox One i PC.
Dèiem que gràficament no us deixarà flipats,
però alhora, des del punt de vista artístic,
és fascinant, aquest joc.
És un joc amb una estètica molt personal,
que és el que dèiem del Resident Evil Village,
que són jocs que veus un frame
i ja reconeixes el joc immediatament,
encara que sigui una zona on no hi has estat.
És una atmòfera molt ben aconseguida, molt abocadora.
És d'aquests jocs que generen cosplayers.
Nois i noies molt més joves que jo,
jo ja no tindria edat que es posen a tuendes de joc,
sovint amb no massa roba, espasses gegants,
perruques, roses, platino.
El joc és un RPG d'acció
amb molt de tuf de japonesada.
Vivim en un futur llunyà, la humanitat està quasi destruïda.
Ara ha sorgit com a l'antiga,
ha sorgit la humanitat.
En el món, les persones s'estan extingint
perquè hi ha una malaltia rara
i, a més, hi ha uns monstres que són com unes ombres.
Són com un fum negre de perdidos,
que jo la veritat sospito que ho van fer així
perquè fossin fàcils de modelar en PlayStation 3.
En el seu moment, són mitjans transparents,
que són enamics que, francament, tenen molt poca gràcia.
És una ombra negra.
Nosaltres controlem a Nier, que és el prota,
que té una germana que es diu Iona, que està malalta,
vivint en un poble, i l'hem de protegir,
hem de salvar el món, bàsicament.
El joc va a 60 frames, com una roca i 4K.
Això s'agraeix,
perquè es veu fluidíssim, molt ràpid,
i la veritat és que és un gust córrer pels escenaris.
A l'hora, el combat és contundent, és divertit,
té moltes lucecites,
i passa que sempre combatim amb aquestes ombres negres.
Aleshores, no té molta gràcia,
però a l'hora té un cert gore.
Són ombres que deixen anar sang.
No tenen budells, però sí que tenen sang.
És igual, però fa que tot plegat sigui més vistós.
S'agraeix que hi hagi sang.
Podem anar aconseguint màgies durant el joc,
són molt espectaculars,
li donen un cert aire a Devil May Cry del combat,
que està molt bé.
Ara, el que dèiem, els enemics són molt repetidius,
més enllà dels bosses i enemics especials,
i després que mai deixa de ser un joc de 2010.
I, per tant, allò que diuen Tosco,
que en català no sé com seria, Tosquell,
en tiguet, no?
El joc es nota en tig, en realitat.
Però és que, clar, el que més pateix el pas del temps
és el disseny de nivells.
I les masmorres, que són molt planes, repetitives, també,
són previsibles, el ritme és l'ena,
passes les cinc o sis primeres hores fent de recadero,
ve aquí, vuelve con este,
trae la carne a l'altre, jo portava dues hores jugant,
i havia anat set vegades al mateix despatx
a parlar amb l'alcaldessa del poble.
El més important d'aquest joc és la història, la narrativa.
És una història que des del primer moment
t'adones que, 1, és interessant,
2, és complexa, però accessible,
no és Death Stranding, aquí s'entén alguna cosa,
i 3, està molt ben explicada,
i és el que jo sempre dic.
És que és, per mi, vital, la història en un videojoc.
D'acord que no tots els videojocs necessiten una gran història,
però estem d'acord que els videojocs et donen
la possibilitat d'explicar,
i sobretot de viure i implicar-te
en una història d'una forma que no ho pot fer una pel·lícula
o una sèrie.
Els jocs que saben explotar això
amb una història profunda i humana
arriben a la patata, i aquest és un d'aquests jocs.
Tot el que he dit abans era de nivell tècnic,
escenaris plans, enemics repetits,
missions secundàries que no vull dir que són una vergonya aliena
de recadero 100%,
tot això és que se li perdona quan el joc es va desenvolupant
en una història que et va captivant cada cop més.
És més, el joc té final A,
final B, final F,
fins a final E,
són finals d'alternatius segons les decisions que prens.
Són finals que es van desbloquejant
si li fas voltes al joc, acabes i tornes a començar.
Clar, primera volta,
final A, tornes a jugar,
hi ha novetats i hi ha un final B que amplia la història.
Te n'agrada molt, això.
Clar, dius com és possible que algú estigui tan tarat
de fotre el joc 5 vegades.
Molt bé, ha d'estar la història perquè t'inviti a rejogar-lo.
Però és que ho està. Tampoc és un joc molt llarg.
Dura unes 12 hores per volta,
més o menys. Així que, home,
no és un joc per tothom. Per cert, això dels finals que dèiem,
es veu que el Nier de PS3
acabava amb un final apostoflant, brutal.
Però és que aquest té un final
afegit, que no tenia l'altre, que encara és més bèstia.
D'acord, molt bé.
O sigui que realment, prepareu-vos als machos.
No és un joc per tothom, tot i que no és tant de Nicho
com aquell primer de PlayStation 3,
però no és Nier Automata
que era un joc de Platinum Games, que era més modern,
amb una concepció més actual,
un combat més fluid, era otro rollo.
Encara que sigui el mateix Mario, el mateix Lore.
Per tant, és un joc bàsicament
pels qui valoren les bones històries, les caponesades,
i als qui no els importi jugar amb un joc
que no explotarà el seu cervell a nivell gràfic.
Per mi és un joc que cal jugar, però per mi no per tothom.
Molt bé.
És molt èpic. És d'aquelles cançons...
Això podria estar al Liceu, això.
És un joc que sembla que acabin tota l'estona.
Sí, que sigui el gran moment del joc.
I que dius... No, no, no ha acabat, encara.
I que realment no necessita tant un vídeojoc.
Aquesta música sembla que sigui
Angelis i Demoni.
Però és un dels punts més forts d'aquest joc.
Us podeu comprar si voleu només la banda sonora.
I ja ho haureu encertat.
Doncs escolta'm, segurament el provaré.
No faré la volta.
Jo no faré la volta.
És que et pot passar.
És d'aquells jocs que dius...
Jo he de saber com continua això.
I aquí ja t'han enxampat.
I un cop ja te l'has passat una vegada,
cada cop te'ls passa més ràpid.
I no és ben bé igual, hi ha novetats,
i augmenta la dificultat,
i hi ha gent que té molt temps lliure, també.
Sí que he vist per les xarxes que la gent que juga aquest joc
l'ha agafat amb molta alegria perquè l'havien jugat
i estaven encantats de l'experiència.
Sí, el que passa és que pot enganyar molta gent,
perquè sembla que sigui una segona part
i en realitat és una precuela
i és un rotllo més antic.
Doncs molt bé, ens ha agradat molt aquest Nier,
i m'agrada molt el nom i la R majúscula.
Això és un detall...
Això es va equivocar el tio amb la la majúscula
i va dir ve lo dejo ya.
L'altre dia em van explicar una persona que es diu Irene.
No Irene, eh?
No, no, perquè es van equivocar al posar...
I li diuen Irene, eh?
Sí, perquè, bueno, a Filipines,
és una cosa una mica estranya.
El seu pare treballava amb Nier autòmata
i és el que fotia la caixa.
Sí, sí, i és coneguda com la Irene.
Generació digital.
Des dels temps del mític cassiotone,
que sona a la fons,
anar amb un iabai amb un instrument digital
és el més senzill del món.
En realitat, allò que era suficient per nens
amb ganes de donar la tabarra als familiars
amb l'autoplay,
i feies veure que no funcionava igual
pels músics professionals o als estudis seriosos.
Teclats grans, sobretot si volies tenir accés
a més de dues octaves,
pesats, alimentats a piles
i amb problemes per tocar a la vegada acords
amb més de tres tecles,
i una sensibilitat que no s'assemblava
a la dels pianos reals.
A l'hora de buscar un piano digital,
que els donés les mateixes prestacions
que un piano real.
Doncs sembla que des d'Eurecat pot haver arribat
a la solució amb Pocket Piano.
Eurecat és el centre tecnològic de Catalunya,
on es desenvolupen projectes
d'investigació i desenvolupament
aplicats.
Formació d'alta especialització
o consultoria tecnològica
i que presta servei a més de 1.600 empreses
grans, mitjanes i petites.
Des d'aeronàutica, salut, energia
i recursos, indústries creatives
i culturals, entre moltes altres més.
De fet, ha estat una empresa que hem tingut
moltes vegades amb coses
molt diferents.
Han sortit coses de branques molt diferents,
amb un gran pes tecnològic que les hem vist
aplicades a molts àmbits diferents.
Entre tots aquests projectes que toquen,
un dels que acaba de sortir ara ja com a empresa i al mercat,
es diu Pocket Piano
i és una idea que ja el 2017,
ja va treure l'interès dels participants
en el 22 fòrum d'inversió Techcrunch Disrupt
i per tant és una idea que ja porta temps rodant,
sobretot pel cap del Josep Vergadà,
que és el seu creador que l'ha desenvolupat
amb l'ajut d'Eurecat.
El mateix Josep ens explica breument què és Pocket Piano.
Pocket Piano és el primer piano digital portàtil
professional.
Allò que el diferencia de la resta de pianos del mercat
és que està dividit en mòduls que es connecten entre símics,
ensa i mans.
Això permet que es pugui transportar un piano complet a qualsevol lloc,
en una maleta d'un pam d'ample i dos pams d'alçada.
La majoria d'instruments te'ls pots endur fàcilment,
però fins ara amb el piano era impossible.
Pocket Piano trenca amb aquesta idea
i obre les portes a poder tocar allà on vagis,
sense límits.
A més es tracta del primer piano portàtil que compta en pedals
i sensibilitat a les tecles.
Tu recordes aquells aparells que eren com per crear
coses electròniques que es van enganxar
amb uns petits modulets?
Doncs això funciona bastant semblant.
Tens una primera peça, que és el mòdul central,
que va a l'esquerra de tot,
i a partir d'allà li pots anar enganxant
de forma automàtica.
A més, amb imants s'enganxen i s'acoplen
i es treuen tant com vulguis, diverses octaves.
Pots tenir un mini-teclat de dues octaves
fins a tenir-ne set.
I amb dues ja funciona?
Sí, amb totes les que tu vulguis.
A més, pots anar-les traient i posant
i elles les reconfiguren a l'alçada de l'octava que tu vols que sigui.
I en pots arribar a tenir set.
I, a més, imagina't, perquè tens tot el rang
que pots tenir a l'alçada de concerts
o, doncs, un mini casiotone.
Pots tenir-ho tota la vegada.
A més, les pots apilar de forma vertical
i te les pots emportar tot enlloc, perquè aquesta és la gràcia,
que et puguis emportar el piano on tu vulguis.
Molt bé, però com sona aquest pocket piano?
Doncs mira, semblava...
ja estaves segura que m'ho anaves a preguntar.
Uuuh!
Et imagines ara, eh?
Has estat tu, brillo?
Perdona.
Però ara ha sonat molt bé, això?
Estaves a la nota que tocava, eh?
No estaves fora, eh?
Li passaré aquest tall a la meva dona,
perquè sempre, moltes vegades, em diu...
Va, digue'm la nota, que faci la mateixa.
I ho fan amb els nens davant perquè se n'enriguin.
Una cosa és dir la nota.
Això és un re sostingut, això.
Això és tenir uïda absolut, que això són poques persones.
Això és el que he fet jo.
No, ni idea.
Però que has afinat, això sí que t'ho dic jo.
Molt bé, perdó, eh?
Això que sona no és ni era autòmata,
és una peça de Bach,
i està tocada amb el pocket piano.
Molt bé, hòstia, doncs déu-n'hi-do.
Doncs sí.
A més, el pocket piano, com deia, és modular.
Però què és el que el fa funcionar?
En base a què funciona?
El mateix Josep Vergadà ens ho torna a explicar.
Es tracta d'un piano d'alta qualitat
que funciona com a controlador MIDI Bluetooth,
de 87 tecles format per 7 octaves i dos pedals.
Només has de sincronitzar el teu piano
amb el teu dispositiu com un smartphone,
tauleta o ordinador mitjançant una app DAW,
com per exemple el GarageBand.
El so surt a través d'auriculars, altaveu
o del propi dispositiu.
A més, pots gravar interpretacions
i compartir les peces a través del teu smartphone.
El pocket piano permet tocar sense molestar ningú,
i a qualsevol lloc, amb auriculars, soltar veus.
Així com fer concerts o interpretar música en públic,
ja sigui a la muntanya o davant del mar.
Està bé.
És un dispositiu MIDI, però això és interessant.
Les tecles tenen una sensibilitat molt semblant
a la que seria un piano de veritat,
que és una cosa que tots els que són molt més professionals
no ha d'anar a faltar quan van a buscar
diversos treballs per practicar a casa.
Tot i que és veritat que no té el mateix recorregut,
perquè el ser modular i el ser pensat per ser portàtil
les tecles s'ho emqueden més planetes.
Però la sensibilitat és la mateixa.
I, a més, té dos mòduls que són pedals.
Quan toqueu amb un piano digital...
Necessites uns pedals.
Els que són entrenats a tocar amb pianos
o són professionals de la música
amb més d'estil clàssic,
necessiten els pedals.
Aquest és el primer que porta també uns mòduls de pedals
que els pots connectar.
Tot es pot interconnectar amb els vostres programes d'ordinador
o a través d'un telèfon mòbil,
amb un GarageBand, per exemple,
per sortir i a tocar i, com heu vist, sona fantàstic.
M'agrada molt
i és el que et diu tothom quan compres un piano,
que té auriculars perquè no molestis en el buàs.
Això t'ho haurien de dir quan et regalen la bateria.
Si et regalen un violí o una bateria,
aquí sí que aniria bé que tinguessis auriculars.
El món del piano acústic és terrible.
Primer que no pots fotre-hi uns auriculars,
sempre sona al mateix volum,
però després que es desafina que no vegis.
En un pis de Barcelona que pots estar a 40 graus o a 3,
ha de venir un tio a casa teva,
ha de venir un tio a casa teva a afinar 50 tecles
i que et cobra 200 euros.
Però això és molt millor que fa que el segle XVII,
que era el piano forte,
que tocaves així i sonava, però...
Aquell nano que tenia les tecles invertides.
Les blanques eren negres i les negres eren blanques.
Modes, modes.
La veritat és que és això.
Realment el Pocket Piano no és un producte
perquè li regaleu al vostre nebot el dia que fa la primera comunió.
Això no s'instituirà al mític Casiotone.
Podeu seguir regalant Casiotones.
Però faci entrar molt més la vida per a aquells teclistes professionals,
que fins ara, si havien de portar el seu set
amb un llaval, se les veien i se les desitjaven.
I ara, amb una bosseta, te'l pots emportar.
Saps la guitarra piano que hi ha dels 80?
S'ha perdut, això.
El quíter.
Allò era fantàstic.
Recurrem el nom i el preu.
Doncs sí, podem trobar el Pocket Piano
a la seva web, que és pocketpiano.com,
i el seu preu són 874 euros.
Un programa 100% lliure de caixes de lut,
pay-to-win i microtransaccions.
Us recordo tres jocs que surten avui,
a veure si us agraden
o si us donen ganes de descarregar-los
i jugar o comprar-los.
Això ja em surt descarregar, ja no em surt comprar.
No, si tens Game Pass a vegades és així.
No vol dir que sigui legal, descarregar-los.
No, no, no, ho he dit amb tot el sentit legal.
Des de l'any 2019,
BioWare ha desenvolupat
el remaster de la trilogia Mass Effect.
Ja sabia que t'agradaria.
L'acció d'aquest videojoc
basat dins de la galàxia de la Via Làctea
durant el segle XXII,
i portem el control del comandant Shepard,
que lluita contra una raça molt avançada
amb unes nous molt especials.
Aquesta nova trilogia havia de ser una nova interpretació remake,
però al final ha estat un remaster
perquè volíem preservar l'experiència
de l'any 2007.
I jo recordo que tu em vas comentar
que aquest joc rejuga l'Albert.
Aquesta trilogia és fantàstica
i és cert que potser no va saber mantenir el nivell
en el XII i el XIII.
El XI era una cosa que quan jugaves per primera vegada
et creien les llàgrimes.
Una història brutal, va ser molt revolucionari.
I quan va sortir Mass Effect Andròmeda,
que vindria a ser el XIV, tot es va enfonsar.
Teníem tots un hype pels núvols
i va ser un joc normalet.
Va ser un remake del primer, que era el més antic,
i si us plau, rejogueu-lo, és una meravella.
Doncs aquest Mass Effect és el Legendary Edition
i ha aparegut per PC, PlayStation i Xbox.
Costa 70 euros i està recomanat per majors de 18 anys.
Perquè hi ha escenes.
Hi ha escenes.
Hi ha expedicions espaciales
que es fan llargues.
Tu estàs molts mesos amb una nau, amb unes noies allà.
Amb unes noies.
Moltes no són de la Terra, saps?
Són de color blau.
I al final què fas, amb tantes hores allà?
Normal.
Vas parlant dels planetes i al final...
Parant de planetes, avui també apareix Subnàutica.
És un videojoc d'aventures submarines
que està en un gran oceà,
ple de preciositats i també, evidentment,
ple de perills.
Hauríem d'anar amb el nostre oxigen
i explorar tots els seus racons.
A mi, quan em diuen que anes amb l'oxigen,
m'agrada molt.
Quina gòbia, no?
És pura supervivència, aquest joc.
És molt bonic.
Bonic visualment.
És d'aquells que costa molt aconseguir les coses.
Aconsegueixes un peixet i et sents Déu.
Després entres a Twitch i veus que la gent té unes mencions
allà muntada.
És d'aquells jocs que millor no entrar als Twitch
per veure com jugar.
Si fa una mica de gòbia això de no tenir oxigen,
Subnàutica es pot jugar per PC en realitat virtual.
A Playstation, Xbox i Nintendo Switch
costa 25 euros
i està recomanat per majors de 7 anys.
Doncs va molt bé que ella mateixa
al tràiler ho diu.
Són dos jocs que apareixen avui.
De fet, és un pack de dos videojocs
que són clàssics del Japó
traduïts a l'anglès.
On hem de resoldre misteris,
parlar amb testimonis
i fixar-nos en els detalls de l'escena
per actuar en conseqüència i desemmascarar
els culpables.
Una miqueta amb aquella estètica
anime japonesa
i és un videojoc força conegut
i que aquí també té
els seus jugadors que els encanta.
I ara surt aquest joc
que ens dirà...
No, no, gràcies.
Ets la que saps més anglès.
A veure,
Femicom Detective Club
The Girl Who Stands Behind.
Això és el títol, això que has fet?
Són dos.
És el títol del joc.
Aquests dos jocs surten avui per la Nintendo Switch
pagant 60 euros
i tenint en compte que són dos videojocs recomanats
per majors de 16 anys.
Has fet 60 euros per la Switch.
A veure, tu considera que són dos jocs de 60 euros.
Són dos jocs de 30.
Ens estem acostumats a un nivell
que potser és per culpa del Game Pass,
però a mi ara em fot molt,
deixar anar 60-70 euros.
Però el Game Pass...
Jo, que tinc la Xbox,
la S, la vaig comprar, l'altre dia pensava...
Hòstia, vaig a mirar, no només el Game Pass,
vaig a mirar què hi ha a la botiga,
que feia molt de temps, és que hi ha molta cosa
i hi ha jocs que dius...
Diuen que la Xbox està venent més ara que mai
fotent el Game Pass que està posant,
però, si ens anem més lluny, l'altre dia van posar
FIFA 21 al Game Pass.
Aleshores, clar, dius la gent que se l'ha comprat
pagant 80-70 euros fa poc...
Jo crec que això s'ha de replantejar aviat.
Molt bé. No sé si algun ull ens ha comentat
la cançó que li encantaria tocar.
No han dit res, no? No.
Recordem la pregunta, perquè ara escoltarem d'aquí una estona
el Victor Mame, si teniu piano,
si us agrada tocar música, quina és la peça?
Si no sabeu tocar, que us encantaria tocar,
perquè sabeu que us emocionaríeu molt doncs fent-ho.
Ens agradaria saber-ho.
Generació digital.
Doncs mira, ara parlàvem
d'un videojoc japonès amb intriga,
i ara la Gina ens parlarà d'un judici
que està posant al món del videojoc potes enlaire.
Hola, Gina. Ei, morillistes i equip GD,
actualment s'està celebrant el judici
de l'any als Estats Units.
El judici es marca en un abans i un després
de la carrera d'un jutge o d'un advocat,
i al cap dels anys Netflix entre una sèrie de vuit capítols
protagonitzada per Denzel Washington,
on al final surten fotos dels actors
i els personatges reals amb frases com
Actualment en Papet ha sortit de l'esfera pública
i es dedica a l'ensenyament a una escola de secundària
de Maine, el torró que m'estic embolicant.
Epic Games és el propietari
del Fortnite, i l'any passat
es van empascar una manera per a que els usuaris
poguessin comprar a través de la seva app
i sense passar pel sistema d'Apple.
Apple, de totes les compres que fas
amb el seu sistema, es queda al 30%.
A Epic Games això li sembla massa
i va trobar la manera de saltar-se-ho
incomplint els termes i condicions.
Apple emprenyada, va treure el joc
de la seva botiga, i ara Epic Games
diu que Apple és un monopoli i ja la tenim embolicada.
Resumint, dues empreses
que guanyen molts diners
volen saber que guanyen molts més diners
llançant-se bitllets i advocats a la cara.
El judici està traient a la llum
dades molt interessants de tothom.
Si els programes i les revistes del cor
fossin més geeks, estarien fent especials
tot el dia.
La dada més rellevant que ha sortit del judici
és que Fortnite, on guanyen més pasta gança,
és a PlayStation 4.
Només el 12% dels usuaris de Fortnite
juguen amb productes d'Apple, però
habitualment no compren per Apple.
Molts analistes s'han posat a analitzar
i l'explicació que més em convenç
els jugadors volen que els paquets
de disfresses que es veuen molt millor
en un monitor gran o a la tele es puguin apreciar
i que els seus amics també les vegin
i a PlayStation 4, a la Xbox, a la Switch
o al PC és on poden compartir i apreciar
molt millor aquestes experiències
i disfresses.
Per a què feu una comparació per plataformes?
Epic Games guanyava 19 milions d'euros al mes
amb compres a través de l'iPhone
i 123 milions d'euros al mes
amb compres a través de PlayStation.
El Fortnite equivale al 97%
dels guanyes anuals
d'Epic Games. L'altre 3%
és el seu motor, l'Unreal Engine.
Imagineu doncs el pes que té aquest joc
per a la companyia.
Han sortit també e-mails sucosos, com per exemple
el del director d'Epic, Twim Sweeney,
que va enviar un e-mail a les dues de la matinada
al CEO d'Apple, Tim Cook, per declarar-li la guerra.
Saps com quan li envies un WhatsApp a un ex
amb un despid? Doncs igual, però en versió empresarial.
Apple no va contestar el correu,
però va ser després d'aquest correu
que va retirar el Fortnite de la botiga d'Apps,
tota una declaració d'intencions.
Aquest judici s'entarà precedent.
Si es considera que Apple té pràctiques
monopolístiques, haurà d'oferir alternatives
als desenvolupadors. I si es considera
que el 30% de comissió per part de les botigues d'Apps
és massa, l'hauran de baixar. Fins on?
Ja es veurà. Per tenir una foto mental,
l'últim trimestre fiscal d'Apple
va ingressar 90.000 milions
de dòlars a través de la seva botiga
d'aplicacions. A veure,
i no penseu que Epic Games
és una pobret empresa, eh? Que formen part
del conglomerat de Tencent, que si alguna empresa
en sap de pràctiques monopolístiques,
són ells. Què, equip,
us he aclarit alguna cosa? Què en penseu d'aquest judici?
Eh, bé,
que quan la pasta sona...
S'ha equivocat amb els zeros, no?
Ha dit 90.000 milions...
Una barbaritat. I el 90%
el dona el joc a Epic.
80 i escaig per 100.
Per mi va tan mal rotllo, quan hi ha en calés
és quan la gent la comença a matar, eh?
El que més m'ha sorprès és que ells tenen un motor
que fa un joc. Sí, un real, sí.
Doncs aquesta eina
li dona molt menys diners que el joc en qüestió.
És que és increïble com està aguantant a Fortnite
el pas de la pandèmia,
dels anys, amb una cosa que sembla
tan volàtil com el gust dels adolescents.
I aquí està com una roca, eh?
Ho farim ben bé al mateix, perquè tampoc...
A vegades el GTA. Sí, sí.
Que ha aguantat tremendíssim.
No arribarà un GTA 6 mentre el GTA 5 s'aixi donant
i els aixin alimentant
i els aixin donant sempre petites descàrregues,
petits teléfons, coses gratuïtes,
i la gent pugui seguir trobant alguna novetat en això.
Però alhora hi ha la idea aquesta que avui en dia
ens cansem de tot, que busquem novetats.
Potser els que ens cansem de tot i busquem novetats
som els 40. I, en canvi, els adolescents
es conformen sempre amb la mateixa cosa.
Els de casa, es podria dir, el que acabes de dir,
perquè ell, el meu fill petit, continua amb el Fortnite.
Sempre ho deies, ell volia jugar bé al Fortnite
i d'aquí ja és feliç.
Hi ha un moment que ell es posa molt nerviós amb el joc,
hi ha moments que ha dit
el deixo però al cap d'una setmana torna.
Això és com les parelles. Sí, és veritat.
O els donem un temps, o és un temps d'un quart d'hora.
Exacte, exacte.
I avui que hem parlat i molt de la saga Nier
amb Víctor Mame, el nostre pianista particular
també hi vol dir la seva, amb el teclat al davant.
Hola, Víctor.
Hola, estimats i estimades amants
de la música, el piano i els videojocs.
Jo soc Víctor, Víctor Mame i les meves xarxes socials.
I avui us porto la cançó
Wave of the World, el pes del món,
de Nier Automata.
Ja que avui heu parlat o parlareu
del joc Nier Replicant,
he pensat que seria una bona idea portar
la cançó que sona al final del joc Nier Automata
i així enllaçar-ho amb dos jocs de la mateixa saga.
Nier Automata és un joc que té diversos finals.
Et pots passar el joc i aconseguir
diferents resolucions de la trama de la història.
I, curiosament,
aquesta cançó canvia segons el final que soleixes.
El que canvia bàsicament de la cançó
és la veu i l'idioma de la cantant de la cançó.
Tocaré la meva pròpia versió
de la cançó El pes del món,
Wave of the World, de Nier Automata,
al piano. Espero que la gaudiu.
I
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
i
Espero que us hagi agradat aquesta cançó.
Espero que escolteu les versions oficials de la cançó
amb les diferents versions i llengües.
I ens veiem la propera setmana.
Porteu-vos bé, molta música,
i ens veiem. Adéu-siau.
Adéu, Víctor, i gràcies per aquesta música.
El podeu trobar a Twitch, Víctor Mame.
A més, està treballant moltíssim.
Darrerament el veig molt a través de Twitch,
fent les músiques bestials d'aquestes.
No hi ha cap altra cançó que estigui a sobre de la música.
Podríeu fer un du o alguna cosa?
Sí, sí.
De fet, si aneu divendres a partir de les 12
i veieu el seu vídeo, és un vídeo una mica més llarg,
on explica una història molt curiosa
relacionada amb això que deia dels finals
diferents i dels idiomes.
M'ha semblat molt curiós.
Sí, i dels idiomes. El vídeo és una miqueta més llarg.
De fet, mira, la cançó és aquesta, l'original.
És una cançó típica d'Eurovisió.
No molestaria, oi?
Té una aire.
És una dona amb un vestit
que es va desfent i convertint en coses.
Exacte.
Sí, perquè el vestit d'Eurovisión és mitja actuació.
Com ha anat això d'Eurovisió amb la pandèmia?
No s'ha fet?
No, no, s'ha de fer encara.
És el que no es demana.
Aquest any no he tingut gaire èxit.
No s'ha fet.
Sí, sí, doncs escolta, fantàstic.
Gràcies, Víctor, i re, estem ja a punt de...
No, encara ens queden uns 12 minuts de programa.
Anem amb més coses relacionades amb realitat virtual, també.
Generació digital.
Doncs sí, perquè el Chris Vilches
ha jugat i ha fet la crítica
en un vídeojoc
que es diu Mask Maker.
O sigui, és una forma de fer màscares.
És un vídeojoc de realitat virtual.
I mira, perquè us feu una idea,
aquest és un avançament.
Bé, doncs una setmana més estic aquí
per parlar-vos en aquest cas d'un joc
de realitat virtual que he pogut jugar
aquesta última setmana.
És un joc que ha sortit per diferents plataformes.
Jo l'he pogut jugar en Oculus Quest 2.
En realitat és un joc
que el van treure per Oculus Rift,
però amb una nova funció que tenen
les Oculus Quest 2 que se'n diu Air Link.
L'he pogut jugar via Wi-Fi
a través del meu ordinador.
Això és interessant,
perquè abans els vídeojocs
de realitat virtual
havies d'estar connectat amb un cable.
I ara hi ha alguns que ja poden jugar via Wi-Fi.
Aquí té pinta que les Oculus Quest 2
tenen el seu propi motor,
la seva pròpia targeta gràfica,
són autònomes, però ell diu que juga
a través de la potència del seu ordinador,
que això ja es podia fer abans amb un cable,
però ara pel que sembla per Wi-Fi també.
Exacte, no tots els jocs.
Deuen ser jocs on es determina pes.
És molt curiós, perquè l'altre dia
vaig entrar a Steam i vaig mirar els jocs
que hi havia d'ulleres de realitat virtual.
És un tema que m'interessa, algun dia m'anaria a comprar-me algunes.
Tu tenies les de PlayStation 4.
Sí, però la de PlayStation 4 la té el meu fill
i és com si no tingués ulleres.
T'has d'imposar més amb aquestes coses.
Arriba un moment a la vida...
El tema vaig veure que hi havia jocs.
Aquest joc és per aquestes ulleres.
És per aquestes ulleres, compatible amb aquestes.
I ara hi ha jocs que demanen
que utilitzis el teclat i el retolí.
Cosa que, perdona, no ho entenc.
Com pot ser?
Sí, hi ha jocs que demanen el control de teclat i retolí
en alguns moments donats.
Això no ho pots fer servir mentre estàs dins d'un...
Has de fer així, has de treure't a l'as.
O potser tens algun tipus de...
Saps com l'exacte s'hi vaig?
Que quan estaves a prop d'algunes coses...
Les veus.
O pot ser que sigui per experiències
a les que tu no et mous dins del cervell.
Estàs sentat davant de la taula, tens el retolí i el teclat,
les típiques tecles de moure's.
I tens les ulleres per moure el cap
i et vas movent amb el teclat i no n'hi ha ni.
Mirar on està el WSB.
Jo prefereixo que sigui virtual virtual
i que no hagis de tocar res de l'exterior
de la teva realitat.
Desafio total.
Que fotin en un llit una cosa al cervell
i que visquis una realitat.
És que és menys immersiu, no?
Totalment.
Tu has d'estar allà, la teva bola, allà dins i ja està.
La veritat és que em preocupa la imatge
que dones tu a l'exterior del teclat.
Saps d'estar amb unes ulleres...
Això si estàs jugant i veus un altre tipus de continguts,
encara pot ser molt pitjor.
Ja m'heu entès, no?
Si allò que entren a casa teva tu no te n'adones.
Penses que estàs sol, que la teva dona vindrà més tard.
No m'ho munt ni imaginar!
Doncs clar, aquest és el tema.
L'altre dia veia una persona a Twitch
que li agrada molt els jocs de cotxes
i juga amb ulleres.
És a dir, que tu veus a la pantalla realment la seva...
Però clar, tota l'estona se les està traient
i vaig pensar, no, no val la pena.
Un bon còpit, una bona tele,
ja ets aquí jugant tres monitors a conducció.
Sí, home, i tant.
Ara t'he tret aquell volant que et vaig ensenyar de tourmaster,
de Ferrari, de forma molt al·lucinant.
Quan et vols gastar pasta amb el tema conducció
pots arribar molt lluny sense necessitat d'unes ulleres.
Vaig demanar que ens enviessin el volant.
Et van respondre?
Sí, ens van dir que no.
Que no tenien unidades, que muchas gracias por el interés.
Muchas gracias, pero no.
Pues no pensamos hablar de vosotros, porque hay que hacer borra.
Sí, això ho borrarem ara.
I m'agraden els volants del G29 de Logitech.
Doncs sí, ha arribat el moment de parlar
de què han donat de si les xarxes,
la tele, la tele i la tele.
Aquesta setmana, Elis,
que com cada setmana imagino que han estat mogudes, no?
Doncs sí, sempre està molt mogut,
aquest grup de Telegram sobretot.
Aquesta setmana s'ha parlat de mòbils, de vegades ho fem.
L'Ignasi comparteix una notícia del tecnofilo.com
que parla del nou mòbil de Sony,
que val, atenció, 2.499 euros.
El de gamma altíssima, no?
Què dius ara?
Ell mateix diu que algú té suelto per comprar-lo,
diu que és de plàstic,
és un mòbil de 38, sense càrrega, sense cable
i selfie de 8 megapíxels,
tot per 2.500, res, una ganga.
Però no hi ha res que ho justifiqui?
Sí.
Elisac Besora diu que no li estranya que les vendes de Sony
caiguin en picat, però el Serafí parla,
diu que aquest mòbil estaria més destinat
a fer de router portàtil per emetre en directe,
segons ens diuen.
I com a fet destacable porta unes antenes
que, perquè es veu, donen més cobertura
i una entrada HDMI per emprar-la com a pantalla.
No sé si això justifica aquest preu tan elevat.
Bueno, vés a saber.
Igual va un nínxol de streamers
que necessiten poder fer directes
amb altres prestacions
i aquest mòbil va cobrir això.
Clar, perquè té aquest preu.
Una part de la gràcia és que la gent sap que val 2.500 euros
i aleshores, quan arribes a una reunió,
el fots sobre la taula i dius...
Aquests soc jo.
Ara digueu-me el que vulgueu, que esteu tots acollonits.
Per cert, el tema de Huawei, que ara no va amb Google,
que va en partí peres amb tot el tema aquell,
coneixeu persones que portin el Huawei
sense Google, sense Gmail, sense Android?
Jo no.
Jo em vaig comprar un Mi.
El Mi també és xinès, no?
Sí, però aquests tenen acord amb Google.
I aquest no hi ha problema.
Funciona per un Poco F3 em vaig comprar.
I escolta, la mar de bé.
Com has dit?
Poco.
Seríem d'acord que no està molt afortunat a nivell espanyol.
No seria el Sony aquest, el 2500.
És com el Mitsubishi Pajero.
Són noms que potser s'haurien d'haver replantejat.
Però no serà Oppo?
No, encara no ho he entès.
Perquè hi ha en Oppo, Poco, Redmis,
i el propi Mi.
Però em sembla que tot és ben bé el mateix.
Això estic convençut
que hi ha d'haver un estudi que deuen dir
la P i la O, ei, per mòbils funciona.
Per temes tècnics, sí.
Oppo, Poco...
Masta casualitat, no?
Poco, tu.
I va bé, el Poco.
Això sí, que cada vegada foten els mòbils més grans.
I ara hi ha un punt que quan me fico la butxaca als taxants,
frega a zones que no m'esperava.
Però per la resta tot bé.
Aquestes pantalles tan grans només van bé
per si has de viatjar o el que sigui, no?
El tren i et poses sèries i coses.
Si no, la teva vida diària, això molesta.
Per mirar la generació digital per Twitch.
Passem ara a l'apartat audiovisual
de la pel·lícula d'aquesta setmana.
S'ha parlat, el Pastanaga preguntava
si algú havia vist Eternals,
que sembla ser que és una pel·li.
El Serafilliteres deia que és una pel·li
de la Salma Hayek i l'Angelina Jolie.
Una pel·li de Marvel,
que diu que té tanta emoció junta
que a la seva edat s'haurà de prendre una píndula
abans d'anar al cinema.
No sé si en teniu alguna referència.
No, m'ha agradat molt el Marvel catalanitzat.
És com una mena d'Avengers, això.
Jo no en tinc.
No sé si algú ha comentat alguna cosa.
No, no.
Suposo que encara no l'haurà vist ningú.
Convidem qui l'hagi anat a veure al cinema
que ens ho digui, aviam què tal està.
Ja sabeu que a mi em costa tema de sèries.
Què estàs fent, quan arribes a casa?
Sí, sí, perdona.
A veure.
M'he fet de Dazen, de Zone.
Sí, per veure Fernando Alonso.
No, mira, ho provaré.
Em vaig donar la baixa de Tidal,
perquè sempre que faig alguna cosa nova
em dono la baixa d'alguna altra cosa.
Això està bé.
I vaig veure Campionat del Món de Pul, de Villar.
Sí.
I em va encantar en tots els sentits.
Em va encantar, de veritat.
Això ho feien a TV3 cada any, al Cap d'Any.
No, no.
Però no és pul. Clar, el pul és el dels forats.
Exacte.
Però espera, que l'Aber Muñoz té una història molt particular
El meu cunyat hi sortia.
Era un dels que feia les filigranes.
Què dius? Jo ja anava a fer de públic,
que em pagaven per anar-me'n.
Un moment, m'estàs dient que en públic estava pagat.
Alguns que sortien com en primer, així,
darrere dels senyors jugadors, et feien mudar.
Què dius?
I anaves allà de públic i et pagaven, no me'n recordo,
que et pagaven, però era per treure'm uns calarons jo fa anys.
On anaves?
Anaves a TV3 o anaves a Barcelona a un club?
Juraria que era a TV3.
Crec que sí que era a TV3.
Estàs confirmant un mite que jo sempre he sospitat
i és que les primeres files de públic
estaven seleccionades perquè fossin especialment guapos i guapes.
Clar, l'Eli fa uns anys.
Seria espectacular.
Que feien un càsting, no?
Clar, sí, sí, tu estaves apuntat.
Jo estava apuntada a una agència d'aquestes que t'enviaven a fer coses.
Molt bé.
I aleshores eren els proveïdors d'aquest programa,
que quan hi havia gala i això t'hi posaven allà.
Primera fila, mudat.
A la Rosito.
Potser em guanyaria millor la vida.
No hi ha les coses diferents.
Sí, a la Rosito passaves bé i tot.
Molt bé.
Era viar americà però molt especial
i realment m'encanta.
I a més és com les escacs.
Tu tires i saps allò de deixar la pilota
que no es pilota, no?
No, la bola.
T'imagina, t'he de mirar més.
Quan no porta aire, bola.
M'ha agradat molt.
Jo crec que les dones estan flipant amb tu.
És l'única persona que està pagant la substitució
i mira billar.
Després anirà un esport més multitudinari,
els campionats d'art.
També?
Anirà passant per tots els esports de pub.
Els darts només els miraré el divendres a la nit.
Hi ha alguna cosa més, així, ràpidament?
Sí, s'ha parlat del...
El que li ha encantat al Burnout Paradise
i en general han sortit diversos jocs
que agraden molt, com el Dirt 5.
I, res, l'ha conversat sobre cotxes i coses.
Molt bé.
Doncs, Elis, Francesc,
Oriol, gràcies per venir.
Avui, per cert, saludem l'estudidors,
el Dani Rodríguez,
que ha estat la primera vegada que ens ha fet el programa.
Avui és un dia històric.
Esperem que torni, a veure quina sensació se li ha quedat.
Abans li he preguntat i diu que no,
que no té consola a casa,
que havia jugat molt a videojocs, però que ara no.
Però a partir d'ara ja veuràs que sí.
Ja ho veurem.
Ascensurament lingüístic de Mireia Ballarín.
Avui, uients, marxem amb la música del videojoc F-Zero.
La peça es diu Big Blue
i sonava fa molt de temps a la Super Nintendo.
Si era aquella nau,
que a un dels nivells sonava així.
Que vagi molt bé cada setmana. Adeu-siau.
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.
Fins aquí el programa d'avui.