Icà, la ràdio inquieta.
Benvinguts a El generació digital,
el programa dedicat que cada divendres a les 10 de la nit
us parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Comencem l'edició número 801, 801 ja.
I en aquesta edició parlarem de la darrera proposta de Nintendo,
amb la seva dèria que nosaltres mateixos ens fem els videojocs.
Hem anat al Mobile World Congress, hem provat una càmera de fotos nova,
debatrem sobre l'actualitat del món dels videojocs,
jugarem a un videojoc del mòbil
i escoltarem què ens diuen els ullents a través del telegram.
Comencem.
Molt bé, aquí l'estudidors, Eli, Francesc, Oriol, com esteu?
Hola!
Molt bé.
I a Tarragona està l'Star, com estàs?
Hola, guapos, fantàstic.
Sí? Com va tot? Qui t'acompanya avui?
Avui l'Albert Cot, sempre molt ben acompanyat.
Doncs salutacions a l'Albert Cot i a tota l'agenda de la delegació.
Morillo, 801 programes.
Si en fessis un cada dia, necessites més de 4 anys, crec,
per poder-ne fer 801, no?
I, de fet, no comptem a la Zona Catalana, que en són gairebé 300, no?
200 i escaig.
Tota una vida, tota una vida.
Com per haver pres una mica a fer la cosa aquesta.
Una mica, una mica.
Per cert, què en penses de l'indicatiu que ha sonat abans de iCat?
Doncs que segurament era quan començàvem a fer els primers programes, no?
Un moment.
Albert Morillo, a iCat.
Albert Morillo és la marca d'èxit.
Has dit iCat malament. Has dit iCat.
És que saps què passa? Que quan...
ICat, la ràdio inquieta.
Ara sí.
Quan sona la música no em sento a mi mateix.
Ah, d'acord.
D'acord, d'acord. No, no, és que l'hem ballat.
De fet, hem ballat durant tota la temporada aquesta.
Perquè tot lo retro torna.
Rima un punt que les coses, quan són ja molt viejones, comencen a tornar a estar guais.
És aquesta cosa que penses.
No ho vaig guardar jo, en aquell moment.
Perquè la roba, per exemple, hi ha tanta gent que vesteix com...
Coses que jo tenia fa 15 anys.
Per què vaig ser tan tonta?
Tu guardes allò, coses que feia servir quan tenies 19 anys?
Jo guardo alguna, que per algun motiu especial,
que me l'hagi regalat algú especial.
Però si no, no tinc coses de fa...
I ara tu mires i dius, això m'ho podria posar perfecte.
Perquè, a més, tinc la mateixa talla que faig.
Això no tenia jo cap dubte.
Molt bé, l'Estar, tu tens encara els pantalons taxants dels anys 80.
Hi ha uns que jo els he guardat per tenir de record.
Doncs els podràs tornar a posar.
No, d'aquests no m'escolto de posar.
Hi havia els Levi's 501, que s'han perdut completament,
que tots teníem uns d'algun color o altre,
i jo tenia uns que eren totalment blancs.
Jo també.
És que estaven de moda.
Sí, era supermoda.
Amb un cinturó de guns and roses gros,
i aquests taxants, carat als mires...
Jo no era ni taxant, allò era...
Feia forma lletxa, no m'agrada, no?
No, no és el que està bé que passi a la història.
El teu armari Star com planta?
Puf, que cada any canvia.
Ah, sí?
Això de portar roba, no...
Perdona, tu t'he vist vestit, eh?
Sempre.
Ell va despullant, normalment.
Però a casa no m'has vist, eh?
Ah, d'acord.
Per tu, les modes no t'infloeixen, a tu, de la roda.
No, jo porto la meva, això m'ho diu molt.
No, de veritat, de veritat.
Una cosa 80 me la compro, una cosa 2.000, 2.000.
Una cosa 70, 70.
A mi el que em passa ara és que...
Tu vas bé, Murillo, tu sempre vas...
No ho deia per això, sinó que et deia...
Em dóna compte, sobretot, amb el meu fill, que té 17 anys,
que moltes vegades estic al barri o estic a la ciutat i dic...
I és el meu fill Àlex.
I m'he de dir, ah, no.
O sigui, tots van iguals.
També ens passava a nosaltres, segur.
Això deu incloure més que el vestimenta.
El pentinat, per exemple, l'actitud...
Pentinat i vestimenta, eh?
Aquest problema no el tenia gens, jo.
Perquè anaves amb acabit blau?
Sí, senyor.
No ens passava això a la nostra època,
però hi havia més tribus diferents.
Ara tots van absolutament iguals.
Antigament eren...
Els heavys i tots anaven iguals.
Eren els rappers i tots eren iguals.
Tipologies.
Els mods, no?
Perquè si haguessis de definir com va el teu fill
amb poques paraules, com vesteix, diguem-ne.
No, no, no, força elegant, tirant a blanc.
Val?
I sempre com molt apretadet els pantalons.
De pitillo, de pitillo.
Aquells turmells que s'han de veure.
Aquests turmells que s'han de veure.
Sí, això, les turmells, ja no diré noms,
però es porta amb gent gran, aquests pitillos i turmells.
Això és gent que no accepta l'edat que té, també, una mica.
Sí, també, sí.
No puc dir noms, no puc dir noms,
però després, quan acabi el programa, ho diré.
I estem parlant de roba bona, eh?
És a dir, se'ls gasta una mica...
No, no, no, anem...
O sigui, ara no ens enganyem,
no fa falta comprar-te marques perquè la roba estigui ben feta.
Però si ets un entusiasta, sí.
Té la música per qualsevol cosa que parles.
És veríssim, és veríssim.
La Jane m'agrada molt.
És cert que per l'estiu de ser fotut vas com molt arrapat
i el cos no respira, no?
Però, clar, també has de marcar una miqueta un cert fit,
has d'estar bé de cos, no?
Però hi ha molta gent que li és igual, eh?
Que dius, molt bé, escolta...
Jo això ho he vist.
He vist sobretot alguna noia amb shorts, molt shorts,
que dius, hòstia, hi ha un problema aquí,
però de veritat ja està molt bé.
Jo també trobo que, mira, prou manies, ja.
Exacte.
Per cert, avui, si algú prova de veure'ns a Twitch,
doncs és possible que vegi algun vídeo més curtet,
però no estem fent la retransmissió que feien normalment.
No.
Perquè avui hem fet una connexió
i quan acabi el programa ens anirem a un lloc.
Anem a un lloc que no hem dit on és,
però veiem que ens ho passarem molt bé
i volem compartir-ho amb els nostres uients d'alguna manera
i ho farem així, a través d'alguna connexió, algun vídeo.
Anem a un lloc on fins i tot hi haurà competicions.
Si és del nostre rotllo. No anem a fotre una barbacoa.
És una cosa relacionada amb els esports, però com a antigua.
I monedes.
Exacte.
Exacte, exacte.
Vull dir que això...
Hi anem tots, a més a més.
Gairebé tots.
Hi aneu tots, punyoteros, hi aneu tots.
Per això he dit gairebé.
No hauràs volut venir, perquè tenies l'entrada.
Demà em tornen a punxar
i els horaris de viatge a Montgevall un miqueta complicadament.
Clar, clar.
No ho entenem perfectament.
I, de fet, això és una provatura,
perquè l'any vinent, si dieu ol i continuem, farem 20 anys.
I si la cosa va bé, a veure si podem convidar alguns ullents...
A venir nosaltres.
Sí.
I que puguin venir.
I tant.
Doncs bé, no sé, comencem el programa, no?
No hem començat, de fet, encara.
No, no.
Tot això era de regal.
Sí, era una mica això.
Era una mica això.
A veure, hem de dir...
Podem dir una cosa.
I és que anirem a jugar a unes màquines, entre elles, a pinballs.
Sí, senyor.
Pinballs antics.
Era de jugar a pinball?
No, no gens.
De fet, no ho he entès mai.
Jo tampoc.
Sí, sí, sí.
Perdoneu.
Anem a parlar...
Evidentment, Francesc, ara parlarem, l'Starto i jo,
però vosaltres, Eli, tu no havies jugat mai?
Jo havia jugat algun cop, però molt poc.
No era asidua, diguem-ne.
Alguna vegada, quan anava al càmping, que estava allà...
Estava a la màquina, però no et deia res.
No, no, sí, allà hi jugava,
però no havia anat expressament enlloc de jugar.
I si n'hi havia un i jugava...
Recordes quin era, recordes de què anava?
No me'n recordo, què va.
I tu, Oriol?
Jo és que quan anava a aquests llocs tenia molt poques monedes,
i aleshores havia de seleccionar molt bé on les fotia,
i sempre anava a Street Fighter 2 i Out Run com a molt.
O sigui, el pinball era com una mica de...
En sobre pasta i mira, avui estic content.
No ho he entès mai perquè a més has de ser capaç de mirar a la boleta
i al marcador alhora has de fer com un camaleo.
Hi ha un clic que fa a la gent quan descobreix que...
Ah, és que això dels pinballs és un joc.
Sí, ho has d'entendre.
La majoria de les persones és...
Vale, jo ho entenc, tires la bola, l'hi vas durant,
clac-clac-clac, cap amunt, cap amunt...
Que no caigui.
Que faci llumetes i...
Ja està.
I ja està, no?
Dius, no.
És que tenen jocs, s'il·luminen per un motiu.
Has de tirar unes dianes perquè si t'il·luminen algunes
sotaobren unes portes, tires unes rampes...
Però totes aquestes normes com les aprens?
D'on les llegeixes?
Mira, hi ha un cartonet molt petit que sol haver-hi a la dreta,
que moltes vegades no hi és, però allà més o menys et diu...
Abre les tres portes per il·luminar rampa superior.
No t'expliquen moltes coses.
I si amb prou feines pots fer que no vagi la bola cap a aquell forat,
com ho has de saber, tot això?
Jo suposo que estaràs d'acord que s'ha de saber
amb l'experiència de moltes hores de joc, no?
Sí, diguem que sí.
Sí?
Jo veig que és una cosa molt orgànica.
Tu creus?
Sí, perquè és una cosa que tu piques i fas llumetes
i allà tens la recompensa.
I dius, carai, si jo li toco la diana,
surt un caparró o surt una vaca o surt alguna cosa
i llavors tens tendència a picar a tot arreu.
A les coses.
A tot el que puguis.
I un cop veus que allò hi ha una acció i una reacció,
vas aprenent sobre la marxa.
És el punt mig entre el footballing i l'arcade.
És just al mig.
I ara estan com una altra vegada, jo que dèiem que torna,
els pinballs ara estan revaloritzats,
però econòmicament que no vegis.
El més barat valen 3.000-4.000 euros i n'hi han de 10-18.
Sempre han sigut molt cars, el tema del pinball.
I se'n fan de nou, també.
I ha estat també, curiosament,
un tipus de joc que ha aparegut a molts videojocs
i encara apareix.
Vull dir, de fet, a Xbox Game Pass no,
però a Xbox té taules de pinballs.
Pinballs digitals.
I que estan molt bé.
De fet, hi ha tota una corrent de pinballs virtuals
en el que tu instal·les tot un sistema d'emulació,
com si fos un hiper-spin.
Tot milers de taules de pinballs.
Però veus, el pinball sí que és una cosa que l'emulació no...
Estic d'acord.
No li fa favor.
Estic d'acord.
Això sí que és sobre la cosa real.
Exacte.
I de la força, i de la bola,
i que se't quedi enganxada entre una cosa i el vidre,
que això passava.
Hi havia un moment que havies d'avisar al senyor
que anava ara amb la barablava,
perquè se't quedava la bola en un lloc impossible de treure.
O li foties un cop massa fort, feies el tilt,
se't quedava allà a la màquina,
o li feies patar el vidre...
Si li fots un cop, la màquina es bloqueja,
perquè té uns acceleròmetres.
Sí, has de donar-li amb carinyo i amb suavitat.
Tu sabies fotedir el cop.
Has de desviar allò al mil·límetre.
Si li fots massa força...
Jo he vist com som per dintre.
Tu et parles d'acceleròmetres.
És un aro i una corda que penja amb un pes, un metàl·lic.
Si la mous massa, toca i fa...
És molt més rudimentari.
Però segur que funciona.
Doncs això, estigueu atents a les xarxes del programa,
perquè veureu els integrants del programa jugant.
Jugant per un premi en aquests pinballs.
Generació digital.
L'Eli aquesta setmana ha jugat a un joc
que li encanta i que és d'estratègia.
Molt, molt, m'encanta molt.
De fet, encara hi segueixo jugant i seguiré jugant,
perquè estic molt enganxada, la veritat.
Això sí, és un joc d'estratègia.
La seva mecànica és molt senzilla.
La seva mecànica és molt senzilla.
Es tracta bàsicament de conquistar el món.
Ja anem bé.
Un objectiu fàcil.
Un objectiu fàcil que no sé per què, últimament,
sempre acabo jugant a jocs de conquistar el món.
Alguna cosa em deu passar.
T'ho heu portat molt bé amb el concepte de joc de mòbil.
Probablement sí.
O amb la seva personalitat com tu,
de com està en aquests moments de vol conquistar el món.
Doncs vinga.
Ens hauràs de demostrar.
Això, es tracta de conquistar el món.
De quina manera?
Doncs és un joc d'estètica molt simple, no és gens complicat,
i està basat en uns mapes, comences pels Estats Units,
que trien una part dels Estats Units,
dividits pels seus estats,
i cada estat té un puntet al mig
del qual van sortint-ne soldats, diguem-ne.
És com el risc?
Sí, és com un risc.
Aleshores, d'aquests puntets que generen soldats,
que es van generant sols a mesura que passa l'estona,
tu has d'esperar a tenir suficients soldats
com per conquistar l'estat que tinguis més a prop
o que tingui menys soldats que tu.
Això seria bàsicament el joc.
A mesura que vas conquistant,
es va canviant el color del que conquistes,
i el que has d'acabar tenint és la conquesta de tota aquella regió
que és la pantalla per la qual has començat.
Comences per una regió dels Estats Units,
vas guanyant i segueixes tots els Estats Units,
i quan passes d'Estats Units te'n vas a un altre país.
I així vas conquistant el món.
Has conquistat Espanya?
No, encara no.
Has arribat a Madrid?
He passat d'Estats Units a Anglaterra.
Quan arribis a Espanya ho faràs amb un plis-plas.
Ja tindràs un imperi per a l'altre.
Quan tens més països, ets més forta?
A mesura que vas conquistant,
vas guanyant unes monedes.
Amb aquestes monedes,
les pots gastar per tres coses.
Una de dues.
O per començar amb un número més alt de soldats,
o perquè es generin més soldats per segon
mentre estàs jugant.
Hi havia una tercera que ara no me'n recordo.
Quedar-te com a bon polític.
Tu pots anar a la butxaca
i no li dius res a ningú.
Per generar més diners, més ràpid.
Aquesta és la bona.
Aleshores, a mesura que vas guanyant pantalles,
guanyes una bossa de diners
i amb això gestiones cada vegada que acabes la pantalla
en aquestes bosses d'Estat
per seguir a la següent pantalla.
És molt xulo.
Tu ataques a l'hora que els altres ataquen.
Sí que has d'esperar-te tenir els soldats suficients
perquè si tu marxes de l'Estat on estàs,
n'hi ha un altre que t'està atacant
i has de vigilar perquè et quedes sense.
No és difícil, és una mecànica fàcil,
però sí que és molt de lògica, d'agilitat, de rapidesa.
A mi em té molt enganxada.
El que també crec és que de moment se'm dona bé.
Té un nivell de dificultat que no et frustra
i aleshores no vols deixar de jugar.
És un joc que es pot assemblar
a un joc d'estratègia de taula?
Com el risc que dius.
Està bé, i veig que recull algo que és molt lògic.
Quan vas conquerint cada cop més l'imperi és més gran
i és més difícil de controlar.
Els grans imperis cauen precisament per això,
que són tan grans que no es poden mantenir
simplement per la mida que tenen.
Aleshores està ben integrat.
La manera en què comences aquella partida
és que ja des del principi ho has de tenir molt clar,
perquè la que guanya en terreny al principi de la partida
ja l'has cagat.
Aleshores has de tornar a començar.
Com ho faig ara?
Està bé perquè perds una partida,
pots tornar-la a jugar fins que la guanyes aquella regió
i continues amb l'altra.
Hem dit el nom?
Es diu State.io.
S'ha fet pensar en l'Age of Empires 4,
que també s'està acollint,
que sortirà per Xbox d'aquí un temps,
no sé si et falta un any o així,
que serà un bon vaso quan surti.
Hi ha molta gent que està molt loca pel tema de l'estratègia bèlica.
I és estètica? Hi ha personatges i aquestes coses o no?
És un Age of Empires,
és el nom de l'Age of Empires 4,
és el nom de l'Age of Empires 4,
és el nom de l'Age of Empires 4,
hi ha personatges i aquestes coses o no?
És un Age of Empires, és el mateix,
però l'ultra bèstia, amb unitats de molts tipus,
amb edificis, torres...
Aquest et fa pensar que tampoc no cal tanta història,
perquè al final són uns mapes amb uns puntets
que van sortir puntets més petits i amb això ja tira què te va.
L'única cosa que si li he trobat a faltar
és que no té cap mena de música.
Zero.
No sé, per passar una mica l'estona, no d'aquella que t'està taladrant una mica el cap,
però sí que és molt silenciós, no trobo a faltar per res que hi hagi personatges ni molt menys,
això tan senzilla, m'agrada, però sí que potser escoltar alguna cosa de Win o...
Una cosa així, eh?
Sí, potser, això ja seria...
Elista està conquistant el món i...
Home, ho he de notar, que estic conquistant el món.
Elista conquistando el mundo, nada puede detenerla.
Sus tropas avanzan.
¿Caerá Estados Unidos?
Lo veremos en generación digital.
Entenc que així...
Home, això era una altra cosa, a les pantalles que no m'he pogut passar,
havia temps d'haver tingut aquesta música.
Això s'ha de pagar, això té un copiorrísm.
D'un senyor que ho ha composat, d'un senyor que ho ha entocat...
I la veu s'assemblava una mica a l'Ester Estelona en algun moment.
També té copyright aquesta veu, tampoc la podries fer servir.
Doncs molt bé, ens ha agradat molt aquest joc i els nostres uients
doncs el que han de fer és anar directament a Android o...
No, només... Això sí que és una d'això.
Només hi ha d'estar per Android.
State I.O. Android.
Molt bé, i no es pot jugar en xarxa ni res, això sí.
No, no, no. És una cosa teva.
Teva, exacte. Molt bé.
Si algú es pot acabar el Tetris, som els de generació digital.
He posat aquesta música, és aquell videojoc tan difícil,
ara no recordo el nom, quin desastre.
S'assembla als aristogatos, això?
Saps aquell videojoc que s'assembla a una pel·lícula d'animació
de Disney molt antic?
El Cuphead?
El Cuphead, gràcies.
Tan bonic, no?
Bonic, però és que de veritat...
Bonic estèticament, no hi he jugat.
No l'has jugat mai, oi?
No l'he jugat. L'odieu.
No, no, és que és molt bonic.
L'odieu.
És molt maco, és molt maco.
Molt maco, el que passa és que és molt complicat de jugar.
Estic veient un noi a Twitch, que és mexicà,
que juga a fer partides ràpides,
i ell, que està molt avasat als jocs i és bo,
el vaig veure perdre una mica els nervis.
Perquè diu, és que prou, per favor.
No puc més, però per què m'estan fent això?
És impossible.
Un món que deixa de ser divertit perquè et fa sentir estúpid.
La forma de morir sempre al mateix lloc,
perds els nervis.
Jo que te'l vaig haver de deixar.
Com la droga, o sigui, vaig haver de deixar...
No, però és que et diré que vaig aguantar una fase i mitja.
Vull dir, vaig dir que això no em fa per mi.
També m'estic fent gran, també.
El mexicà segur que fot més.
Home, però sí, coincidiu amb que és molt difícil.
És que ho és.
Tothom ho, tothom ho.
A veure, jo no sé si podrem fer amb el que parlarà avui l'Oriol,
aquest joc, jo crec que no,
però ens vull... ens parles d'Estudio de videojuegos.
Que és una aplicació-joc de Nintendo.
Aquí estàs, exclusiu de Nintendo Switch,
perquè estem parlant d'un joc molt Nintendo,
i és un videojoc de fer videojocs, és un meta-videojoc.
És una eina gamificada,
que ja tenen asus que un videojoc s'hagi d'aclarir que està gamificat,
però és que això és una eina gamificada
per aprendre a programar videojocs.
No és el primer intent de fer això,
perquè fins i tot aquí, Generació Digital,
vam analitzar el que fins ara havia estat l'intent més seriós,
o com a mínim més recent, de fer algo similar,
que va ser aquell Dreams, recordeu, de PlayStation 4,
un motor per fer videojocs que era molt potent,
amb moltíssimes possibilitats, però també era molt complex,
una cosa implica una mica l'altra,
i que va ser un rotund fracàs de vendes,
entre altres coses perquè la comunitat de PlayStation
no està gens acostumada als videojocs educatius.
La de Nintendo, sí, entre el tema del Labo,
aquell mític Brain Training, recordeu,
que et feia més intel·ligent.
Sí, exacte.
T'estimulava els serveis.
Quants anys tens? Ui, 84, cuidado.
Estaves una setmana sense posar-lo.
Ui, parece que has estado haciendo.
¿Qué te importa?
Bueno, en fi, aquest videojoc fa moltes coses bé,
i altres molt malament.
Anem a l'hubó.
En cert allà on Dreams fallava,
és a dir, proposa un disseny de videojoc molt senzill,
amb una interfaz molt amigable, molt Nintendo,
tot funciona amb uns nodes que serveixen per connectar les coses.
Per exemple, si volem en pantalla un personatge que salti,
una cosa tan senzilla com això, anirem al menú,
seleccionarem el nodo personaje,
seleccionarem el nodo button,
i aleshores connectarem una línia física entre el botó B,
en aquest cas, seleccionarem,
i el personatge a l'opció saltar.
I això funciona d'aquesta manera.
És un exemple molt senzill, però després hi ha nodes de tot,
des de temporitzadors per retardar accions,
nodos que controlen moviment aleatori de l'escenari,
que controlen si els objectes es destrueixen al tocar-se o no,
si després la partida s'aqueix.
I cadascun dels nodes pots entrar-hi a dins
i configurar centenars de coses,
que les combinacions són de fet infinites.
Ara això sí, no us espanteu, perquè els nodos són divertits,
són simpàtics, tenen uns ullets i et parlen i et fan bromes.
És molt Nintendo.
Al final treballarem en un espai 2D
que representa el joc que estem creant,
on visualment veiem tota la programació
i totes les connexions que fem,
i podem dissenyar fins i tot l'escenari,
els seus límits, les seves plataformes.
Cal destacar que Nintendo ha fet visual, intuitiu i fàcil
allò que no és tan fàcil de fer.
Com crear un videojoc que realment funcioni per fer videojocs.
Han fet allò que Dreams no va ser capaç de fer,
i per tant té molt de mèrit.
Qualsevol persona, nens inclosos,
poden programar amb aquest estudi de videojuegos, i això és increïble.
Anem als nods de joc, que bàsicament n'hi ha dos.
Tutoriales i leccions i el dissenyolibre.
Pot semblar d'entrar de poca cosa,
però és que els tutoriales són com el 80% del joc.
És que no són els que estem acostumats.
És a dir, no t'estan ensenyant a jugar.
Aquí t'estan ensenyant a programar.
És el propi objectiu del joc, és el tutorial.
Per tant, parlem de tutorials que, sumats tots, farien desenes d'hores.
I al final de cada un d'aquests tutorials,
que a dins tenen 7 o 8 subtutorials,
al final teniu un examen, literalment, d'hores.
Per tant, al final esteu fent com un curs de la UOC
per aprendre a programar,
o com a mínim aprendre a pensar com pensa un programador,
que ja està prou bé.
Un cop acabeu totes les lliçons,
et passen de fer moltes coses.
Jocs de plataforma, jocs en 3D, shoot'em ups,
de scroll lateral, jocs sanitals,
utilitzant els acceleròmetres de la Switch, de tot.
I, de fet, les eines d'estudiar de videojuegos
semblen, d'inici, molt senzilles,
però al final es despleguen molt
i són, realment, molt potents.
Pots arribar a dibuixar pixel a pixel els personatges,
els fons, personalitzar-ho totalment.
Pots fer virgueries.
Però, suposo que esteu notant
que estic tota l'estona donant voltes a un problema,
a un elefant en l'habitació, que m'ho reservo pel final.
El problema, i és que...
és com han dissenyat el fet de compartir
les teves creacions a la comunitat.
És incomprensible, és a dir,
per compartir un joc creat ho pots fer.
O bé, de forma local, és a dir, acostant dues Nintendo Switch,
que això és com molt dels anys 2000,
i a més, si has de tenir un company
a prop amb una Nintendo Switch
i que li interessi programar videojocs.
És a dir, bé, Nintendo s'assegura
que aquestes dues persones es coneixen
i que són amics i que ho fan tal.
Estan pressuposant masses coses.
El problema és que jo et doni un codi
que tu col·loques a la teva Switch
i t'apareix la meva creació.
És exactament el mateix sistema per agregar amics a Switch.
O, per exemple, tots els nivells que fas amb el...
amb el Mario Maker.
Sí.
Tot això es fa perquè, al cap i a la fi,
els jocs no tindran vida fora del...
del creador de jocs.
Sí, jo ho entenc.
Però, per exemple, aquí sí que Dreams
tenia una passa molt clara endavant.
O sigui, tu quan arribaves a Dreams
hi ha hagut la possibilitat d'aprendre a programar,
de fer les teves pròpies creacions.
Però una de les grans gràcies era entrar
en un bazar immens amb totes les creacions mundials,
amb els millors, els top 10,
els últims...
I tu podies passar-te dies i dies
provant jocs d'altres persones.
Això aquí no existeix i és una pena, i no ho entenc.
Home, si jo t'ho explico fàcilment.
Tu imagina't que fas un joc, poses un senyor
amb una tita a l'aire i això a l'abast
de tots els nens del món.
Doncs, clar, Nintendo diu...
Si un amic que vindrà a casa teva
i tindrà la Nintendo Switch
i estareu compartint el joc,
Nintendo també és molt mal pensada
i diu, escolta, els amics que tenen l'Oriol
són una miqueta foscos
i a veure si fotran alguna marranada
i a veure si hi ficarem la porta.
Els meus amics sou vosaltres, eh?
No ens encanten les tites pixelades, l'acció.
Al final, el que acaba passant
és que tens molt la sensació
que t'estàs descarregant una lliçó
com de la universitat
o del col·le, tal qual.
Unes lliçons que, en comptes d'estar en un PDF,
estan molt ben gamificades
amb molta gràcia per part de Nintendo.
Per tant, jo crec que si tu realment t'interessa
el món de la programació, et fliparà
perquè està molt ben dissenyat,
molt ben pensat, però no és per tothom
perquè no és un lloc
on anar a veure què hi ha agoi,
ni molt menys.
És com una cantera, no?
Si veus que el nen s'afijona en això,
l'apunta a l'enti i escolta,
no, en sèrio?
Amb això jo crec que tens molta raó, Oriol,
que una de les coses que passava
amb el Mario Maker, per exemple,
és que tenies la possibilitat de fer aquests nivells
i compartir-los, però com tu deies,
hi havia una mena de botiga amb els rànquings,
els més votats, els més visitats...
Clar, que feia el joc com infinit, d'alguna forma.
Si tu no eres una persona que li agradés
fer els dissenys del Mario,
però t'entretenia,
podies descarregar-te i jugar a moltes coses.
A més, amb les limitacions que jo entenc,
perquè la Star ha donat una excel·lent raó,
que és, no, si tens la possibilitat en el Mario Maker,
no ho pots fer, tens els elements gràfics de Nintendo
que te'ls dona perquè juguis.
Si aquí tu pots crear el teu entorn gràfic
que s'ajusti al joc que vols fer,
i pots dibuixar una tita males,
doncs, òbviament, Nintendo no vol cap demanda,
amb el qual limita tot això a
mira, estic al teu costat i te'l passo
perquè l'he fet jo, però no el compartirem per internet
ni rondarà per un servidor de Nintendo,
i és normal. Per altra banda,
la forma en què ho estan fent,
que t'estan explicant a programar,
com deia l'Stark,
i tant que serà una gran cantera, perquè avui en dia
els videojocs es fan així.
De la mateixa manera que amb el Nintendo Garage
també hi havia aquest sistema de caixetes
i connexions, tal i com tu ho has explicat,
és exactament com funciona l'Unreal.
I gent com en Carlos Coronado,
que sempre ha dit que ell no sap programar,
ho fa tot enganxant caixetes
un al costat de l'altre, i amb això
s'ha convertit en un dels programadors indis més bons del país.
M'imagino que si vols programar un robot
funciona de la mateixa manera.
Al final hi ha un entorn més visual.
És com quan es va inventar Windows,
la forma de moure't per un ordinador era visual,
i els Windows són les caixetes.
Tot i que sigui simpàtic i divertit,
és exactament com avui
Unreal funciona, i amb Unreal
tenim Assassin's Creed.
Escolta'm,
estudio de videojocs, que és un nom que a veure.
El nom tampoc és molt afortunat.
De fet, aquestes limitacions les notareu
i veieu la repercussió que ha tingut a nivell d'anàlisis
i de youtubers que hi estiguin jugant és molt baixa.
El joc val realment la pena.
Si us mola aquest rotllo, us el recomano.
Però no és per tothom.
Generació digital.
Doncs aquesta setmana
s'ha fet el Mobile World Congress del 2021,
una edició molt particular d'aquesta fira
que se sol celebrar al febrer,
però que l'evolució de la pandèmia
l'ha fet endarrerir fins al juny.
La presència de grans noms i les mesures de precaució
per garantir la seguretat dels assistents
ha fet que aquest Mobile World Congress
no s'assembli als anteriors, sobretot en el nombre
de pavellons, habilitats i assistents
que han passat dels més de 100.000
d'altres edicions a uns 30.000.
Com molts altres actes rellevants,
la situació ha forçat el Mobile World Congress
a celebrar-se de manera presencial, però també online,
amb moltes de les presentacions
i keynotes realitzades via streaming,
com per exemple la de l'Elon Musk,
on va estar parlant del sistema Starlink
i de la futura connectivitat.
A nivell presencial, per això tota l'acció
estava concentrada a Fira de Gran Via,
on en lloc dels nou pavellons habituals,
el full house que ocupava
el Mobile World Congress habitualment,
aquest cop només el pavelló 1, el 2 i el 3
estaven oberts, tenint en compte
que també s'incluïa el 4 years from now
que estava també dins un dels pavellons.
Escolta'm, però tu com ho has vist aquest any?
Perquè clar, et tenim acostumats, que jo recordo
les quilòmetres que feies i que comentaves
a cada programa,
suposo que t'has sabut una mica poc o què?
La veritat és que sí, un cop
hi he sigut a dintre,
aquí vaig estar-hi dilluns a la tarda i dimarts,
o la sensació era molt diferent del que era habitual,
s'ha notat moltíssim.
Passadissos molt amples,
molt poca gent, comparat amb altres
edicions es notava buidor,
s'ha de ser sincer, es notava buidor.
Hi havia pocs grans estants,
hi havia ZTE, hi havia Huawei,
hi havia Telefònica i Orange, que tenien grans estants,
però la resta era una miqueta l'excepció.
Algunes companyies amb presència virtual
per això tenien com l'estant ocupat,
però eren unes lones que deien
ens veurem l'any vinent.
Hi era ni no hi era, i la sensació una miqueta de solitud
doncs es veia.
Tot això, atenció, que parlem de fir a gran via,
que és immens.
L'èxit és que s'hagi fet, que hagi existit,
encara que hagi estat molt petit, perquè si no
té el risc que li està passant a l'E3,
que és que la gent comença a pensar en la possibilitat
que desaparegui. Totalment.
I a més, sí que és veritat que hi havia molts estants
que s'havien de visitar.
També s'ha de dir que bona part d'aquesta separació
i aquesta amplitud que hi havia corresponia
a les mesures de seguretat que han estat excel·lents.
S'ha pogut fer una fira amb 30.000 persones
o més de 30.000 persones i realment és que s'ha fet molt bé.
Hi havia, per exemple, la normativa de portar mascaretes
FP2, hi havia gent constantment passejant per allà
comprovant que es complia les normes
de separació i de portar la mascareta
i portar-la ben col·locada.
Imagina que surt un brot en el mobile.
Ho tenia molt perquè realment
estava tot molt bé. I a més,
per entrar havies de portar una PCR
o un test d'antígens negatiu
que te'l podies fer allà mateix
amb 15 minuts, et donaven l'OK per poder entrar.
I la vacuna no sabia de res amb la pauta
completa de la vacuna? No, no, no.
Havies de portar un test de síndic.
Perquè amb la vacunació tu pots ser portador.
Encara que tu no pateixis la malaltia o la malaltia
pots contagiar. Exacte.
Per tant, havies de portar. Per tant, a nivell de seguretat
s'ha fet molt bé.
Per mi, per exemple, ha sigut bastant,
encara que estava tot molt bé,
per poder visitar la sala de premsa,
els estants, passejar-me per allà una altra vegada,
ha sigut una miqueta un retorn a la normalitat
i la veritat és que ha sigut molt benvingut.
D'acord, Francesc, quines coses has vist aquests dies?
Doncs mira, en general, poques
coses que siguin atractives per la banda
del sector consumidor, que és una miqueta el que més
ens interessa. Deixant de banda a mòbils
i tauletes o els vòrabels habituals,
hem de recordar que el Mobile World Congress
és una fira sobretot del sector
de les telecomunicacions i de infraestructura.
I tot això relacionat amb 5G,
amb antenes, amb connectivitat industrial,
etc. Sempre uns espais
regionals per a start-ups i projectes
d'ots de països independents, com el Japó,
Corea, Itàlia, França, l'espai
dedicat a Espanya i l'espai per Catalunya.
Els coreans són sempre a la pera
i és fantàstic els seus estants, perquè jo recordo que
l'última edició, la del 2019, tot estava
bastant flipant amb el cagadero
gatuno. Home, sí, recordo.
Aquella mena de capsa
on en teoria entrava el gat i automàticament
es netejava la sorra,
recambiava, te la posava en una bossa perquè la llancessis...
Eh, Pep, això m'interessa molt, jo tinc gat.
Doncs escolta, no només...
Ho gestionaves amb una aplicació, això?
Tenies una aplicació que et deia quantes vegades havia anat a fer servir el servei,
quan les deposicions com havien sigut,
per si havies de servir la salut del gat,
24 hores no n'estaven al teu mòbil...
Li pentinava el bigoti...
Però aquest any
tenien un altre gadget
per gats, que era una mena de
roda gegant, de hamsters, però per gats.
Per gats.
La roda era molt maca,
estil Dyson, semblava dissenyada per un Dyson,
la podies tenir al menjador de casa i no desentonava gens.
Dyson és una cosa que aspira i mata gats, no?
No, home, però vull dir que tenia l'estètica aquesta,
saps com dels...
Saps com dels ventiladors aquests,
bladeless, que diuen sense fulles?
Doncs tenia aquest aspecte, era molt bonic.
Una miqueta tron. Se divierte y desaparece, no?
Ya no hay gato.
Mira, una de les coses que m'ha cridat l'atenció
és que hi havia cert ressurgiment
una miqueta del concepte smart glasses.
I similars, en veies per diversos llocs.
Una miqueta de tot. Un dels exemples,
per exemple, l'Stela 7xWear,
que es connectaven per cable a l'ordinador o tauleta
per projectar una pantalla de 140
posades d'alta definició a l'alçada
dels teus ulls. Per tant, no estem parlant
d'una cosa de retat augmentada,
ni smart glasses com de Google, però
simplement era la forma de visualitzar
de forma privada, no només
un contingut audiovisual que tu poguessis estar veient,
per exemple, a una pel·lícula, sinó hi podies
inclús aplicacions de l'ordinador
o de la tauleta, perquè eren unes ulleres
que eren molt lleugeres, molt discretes,
semblava unes ulleres de sol amb unes patilles
una miqueta més grans, anaven amb un cable
que es connectava directament a l'aparell. Per tant,
no eren grosses, no havien de portar res més,
et permetia una miqueta de visió perifèrica perquè sapiguessis
on estàs. I la resolució què tal?
Perquè si fas el punt dèbil d'aquestes coses.
La veritat és que la resolució estava força bé,
però bueno, sempre es nota una miqueta
el pixel. Però la idea era que
et mostra una resolució
d'escriptori davant teu i pots treballar
i pots fer coses o pots veure un contingut
audiovisual de forma bastant bé.
Arribarem a un punt, que és un dels meus somnis,
que és estar amb la teva parella al sofà i que cada
persona vegi el que li interessa.
No hem de compartir la televisió
i veure els dos al mateix canal, la mateixa
sèrie de Netflix. No haver de compartir amb l'aparella.
Exacte. Si estem físicament...
Ens podem donar la mà,
però tu veus una sèrie i jo en veig una altra.
Tu rius en un moment donat i l'altre
a l'hora en el mateix moment.
Això, veient la mateixa sèrie.
Això evitaria moltes discussions i molta estona
de donar-li voltes a què veiem i què mirem.
Ara, no hi ha discoteques d'aquestes que la gent va amb auriculars?
Sí, ara. Al cap i a la fi, cadascú podria estar
escoltant la música que vol i ballant el que li donen la gana.
Anem cap aquí, anem cap aquí.
Mireu, parlant d'ulleres i d'immersió,
un dels projectes que hi havia al Forges from Now,
que realment segueix en l'espai on hi ha els projectes
més interessants, almenys per mi,
era Nixie for Children.
I us deixaré que el seu fundador,
en Tomàs López, us ho expliqui.
Nosaltres dediquem a acompanyar nens i nenes
que s'han d'operar, ajudant-los en realitat virtual
a perdre-hi la por al quiròfan.
Els ensenyem tot el que els passarà el dia
que visitin l'hospital i així aconseguim
que es redueixi la seva ansietat.
Per què parlava nens i nenes,
quan podria parlar també de persones adultes
que fa un programa de tecnologia?
Segurament sí, no?
Podria servir per les pors que molta gent
té a entorns habituals que no està acostumat.
Però suposem que la gent adulta
és capaç d'entendre les coses,
i els que són nanos més petits
poden tenir molta por, sobretot,
perquè els hi faran, a quin espai arribaran,
que no l'han conegut, que no l'han vist mai, etc.
Nixie for Children és un paquet
que l'anestesista dona als pares
perquè a dintre de casa,
amb un escarboard,
amb el telèfon mòbil o des de la tauleta
amb uns vídeos de 360 graus,
la sensació immersiva és que estàs allà
on es farà el procediment,
que pot ser radioteràpia,
pot ser una intervenció clínica, etc.
No veu l'espai,
el coneix, veu una figura,
el Nixie, un avatar infantil castellà,
i doncs el posen ben quiet
per fer-li una resonància magnètica,
i sap que ha d'estar quiet.
I amb això, el nen no només va ballant l'entorn,
sinó que es va acalmant, es va tranquil·litzant,
i el dia de l'operació té una sensació
més clara i més bona
de què és el que passarà.
Ha estat en assaig clínica Can Ruti durant dos anys
amb molts bons resultats,
i ara també l'estan usant a la clínica del Pilar,
i també a la clínica d'altres.
Molt bé. A més, avui dijous
va haver-hi una cosa important,
que és Mitavers, no?
Com es diu Mitavers, és així, no?
Sí, han sigut una sèrie de xerrades
organitzades per Devicat
amb col·laboració de l'ISSEC,
entre altres hem tingut la nostra companya Gina Tost
en aquestes xerrades.
Hi ha hagut, per exemple, taules rodones
moderades pel director acadèmic d'ENTI,
Òscar García Pañella,
on hi havia gent d'Ovisó, Blitworks i d'altres.
La Gina ha participat en una xerrada
sobre l'ecosistema dels videojocs a Catalunya
amb representants de King, Digital Legends,
Gameloft i Sunsoft,
i també s'han tractat a l'última ponència
l'entorn dels continguts i dels e-sports
amb en Sergi Misionero
i la nostra, per exemple, coneguda Anna Oliveras.
De fet, això ho ha portat
Devicat i l'Ivan Fernández Lobo,
que és la persona que m'han registrat moltes vegades
de Game Lab. Game Lab aquest any
sembla que no es fa, pel que veig,
perquè vaig anar l'altre dia
a la seva pàgina
i no hi ha absolutament res.
Ni tan sols virtual, no s'ha fet.
Zero, hem perdut molt aquí, perquè teníem aquí
les dues grans fires de videojocs
i ni una ni l'altra ja porten gairebé
dos anys que ja no són.
Em pensava que el proper any serà totalment normal.
Esperem.
Ja estem tots vacunats, anem pel bon camí.
Has vist més coses per això, oi, Francesc?
Sí, parlant de jocs i de videojocs,
una de les altres empreses
que m'ha interessat en el For years from now
era Enigmas Tour,
que és una empresa de Mataró
que ha aconseguit gamificar les excursions
i les vacances una miqueta, no?
Per conèixer millor ciutats,
i ara que precisament tindrem les vacances a tocar,
doncs és una cosa força interessant.
La Laura Agut, que és la CEO i cofundadora,
m'explicava que tenen uns 28,
ells en diuen, city games,
o rutes gamificades a 17 ciutats
tant d'Espanya com d'Europa.
I que sobretot és una activitat que agudeixen
les famílies tan estrangers que venen a visitar,
però sobretot també molta gent local
que vol descobrir la ciutat i aquelles coses
que sempre, com que ets de la ciutat,
mai has fet cas o no t'hi has preocupat mai,
de forma divertida i entretenuda.
És com aquella guia d'un museu, diguem-ne,
però per a la ciutat.
Es tracta de seguir rutes i, per geolocalització,
resoldre petits reptes o xalens.
A més, algunes ciutats en tenen més d'una
perquè en fan a mida o per barris
o estan tematitzades d'un caire més familiar
o caire més cultural, etc.
No només això, sinó que han sabut trobar
altres ninxos molt interessats en la seva aplicació,
com ens explica la Laura.
Entitats, ajuntaments, escoles o museus
que puguin aprofitar la plataforma
per oferir als seus usuaris
rutes de coneixement,
gamificades amb qualsevol contingut
que els interessés.
Molt interessant.
Sí, per tant, ella m'explicava l'exemple
d'escoles que, per exemple,
per una temàtica que han de fer sobre la ciutat
o sobre història o sobre el que sigui,
podien desenvolupar un temari
basat en una experiència gamificada
pels llocs històrics de la seva ciutat.
I coses com aquestes
és amb les que estan treballant.
Els trobaríeu, si voleu veure on estan,
a EnicMastur.com.
Fantàstic. Abans comentaves a l'Elon Musk
aquesta xerrada que va fer.
És molt curiós. He estat mirant alguns dels
esdeveniments que han fet
el mobile des de casa
i m'he trobat
els vídeos,
saps, els connexions tipo
mid, tipo...
Algunes d'una qualitat que dic
a veure, és el mobile.
S'hauria de veure de nassos.
Està parlant de qualitat baixa. Molt baixa.
Però, per altra banda,
he vist algunes amb una qualitat
molt alta, però molt alta que dic
això és gairebé 4K.
Haurien de ser totes així. Haurien de ser així.
Jo crec que ja hem d'anar cap a aquesta banda.
És com quan fan una demostració amb la Playstation
d'un determinat joc i se'ls clava la Playstation,
davant de tothom.
I home, és déu-n'hi-do, tot això que està muntant
de l'internet, connexió via satèl·lit.
Jo li he perdut una mica la pista
que fa tantes coses.
Tots estan...
Dorm un quart d'hora cada dia.
És un dels genis més bèsties que hi ha
ara mateix.
Al final, la conquesta de Mart, per exemple,
està en primer lloc aquella, abans de la NASA.
És al·lucinant.
Ara, no sé estar què en penses.
Parlava d'aquest tema de internet via satèl·lit.
Ells t'ajuden a muntar-te
tots els aparells que necessites,
que es veu que costa, costa una pasta,
però vaig sentir
més o menys el que et costava
per més internet
i eren més de 100 dòlars al mes.
Home, és que això, a veure, primer que això del satèl·lit
i internet, això ja ho va dir fa mil anys
el Bill Gates.
Sí, ja saca haver-te'l deia això.
I una altra cosa que jo espero que passi algun dia
és...
Ara estem escoltant la ràdio.
No, res.
L'internet hauria de ser gratis.
Hauria de ser un bé de primera necessitat.
La comunicació...
Si ens hem de comunicar obligatòriament
que haguem de pagar per fer-ho,
jo ho trobo que és una mica anar
a passar enrere com els crancs.
De fet, el concepte de les trucades de telèfon
ja s'ha anat convertint en gratuït.
Ja s'ha anat considerant una cosa que...
Ja està, llamades il·limitades...
Però pagues la tarifa manual.
Sí, les tarifes també estan evolucionant cap a...
Ja s'han de fer datos infinitos
que abans havies estat pendent.
Sí, però com a mínim es tendeix
a fer com un pack, com si fos Netflix.
Sí, però jo prefereixo que això d'internet
és anar per la ciutat i tindre nodes gratuïts.
Si tu puguis connectar a qualsevol lloc,
doncs és cap problema d'escoltar ara
no estic a casa o no soc una mica desensadada
o ara no hi ha cobertura...
Tenia que ser com escoltar la ràdio.
El que passa és que llavors et posaran publicitat.
Potser amb més publicitat
estaràs mirant el teu correu
però hi ha un wifi que són gratuïts
però quan et connectis ja veuràs tu.
Comencem a robar-te dades de xolon.
Per cert, si aneu avui
i cat.cat barrejaré
o aneu a Youtube,
veureu que hi ha
un vídeo de la Gina
que us recomano moltíssim, que ens parla d'una càmera
molt especial.
Avui no l'escoltarem, però podeu veure el vídeo
perquè és una càmera
que està molt relacionada
amb el món dels videojocs. A mi m'ha sorprès moltíssim.
Una cosa molt curiosa.
Però ara el que hem de fer és parlar una miqueta més
amb l'Star.
A veure,
l'Star per últim programa de la temporada
i l'època no disminueix ni un segon quan l'Star
entra al programa. Almenys el que espero.
Home, és que m'ho foteu difícil.
És que quan arriba el moment, clar, passa l'Oriol,
el pesat del francès.
Som els taloners, ara bé, lo bo del programa.
És que avui pensa que ens vol parlar
de l'aniversari de la Nintendo 64.
Però em penso que no del tot
que farà servir l'efemèride per parlar
després d'alguna altra cosa.
Vau parlar, vosaltres,
de la Nintendo 64?
Jo més que de la Nintendo 64
us parlaré de les il·lusions.
I la Nintendo 64 és un boníssim
punt de partida.
Perquè ara, el que deies, l'aniversari,
la vigília de Sant Joan de 1996,
ara fa 25 anys,
i després va comercialitzar la Nintendo 64.
I a veure, tots estareu d'acord amb mi
que el millor so per definir la Nintendo 64
és aquest.
Nintendo!
Nintendo!
Nintendo! Nintendo!
Nintendo! Nintendo!
És un nen, eh?
És un meme clàssic, és un vídeo.
Tenim una parella de nens al matí de Nadal.
Que ara tenen 40 anys, aquests nens.
No tant, és el Brandon, de 9 anys,
en aquella època, i la Rachel, de 6 anys,
en aquella època,
obrint els regals al matí de Nadal
de l'any 1998.
Feia dos anys o un any
que havia sortit els sonits,
i uns crits que veus,
que són la il·lusió que tenen.
Feia un any que havien sortit,
ara ens posem molt nerviosos quan una PlayStation 5
ha sortit en dues setmanes
on la pots comprar.
Abans els temps eren molt més llargs.
I no cridem igual que aquest nen?
Ja m'agradaria cridar així.
És una de les dues il·lusions del que vull parlar avui.
I d'aquella petita capacitat que té internet
i la tecnologia en general
de donar-nos alegries
i que ens les fa arribar d'una manera satisfactòriament contagiosa.
I creiem, jo vull creuar als dits,
que espero que sigui per sempre.
Veus, aquesta cançó, saps qui és?
No. Jo no.
Si home, escolta, escolta.
Ah, pot ser la Bonnie Tyler?
Bonnie Tyler.
Aquesta cançó és d'ara.
És una cançó del 2021
de l'àlbum de la Bonnie Tyler de PSG2Com.
Aquesta senyora acaba de fer 70 anys.
No vull dir res, però ha fet 70 anys.
Segueix cantant, aquesta dona?
Segueix cantant, sí.
Jo he vist un vídeo d'ella de fa poc
i veus que té 70 anys.
Lígicament, visualment, es veu.
M'ha fotut una foto de nos amb 70 anys.
Aquesta noia, el 78,
ja li dic noia i tot,
és que té 70 anys.
El 1968 ho petava
amb l'Hitja Hetskate,
el 86 amb el Total Peace of the Heart
i sempre ha estat una cantant
que sempre ha estat allà.
Bonnie Tyler, sí, home.
La veu d'Educados.
Ara podem anar a YouTube
i recordar les músiques i les imatges
que ara està allotjada.
Clar, és que passa el temps per tothom.
Podem fer un exercici de nostàlgia
mirant YouTube,
que ens agrada molt,
però la fem servir molt
sobretot a informàtica retro.
Però si agafem diccionari,
saps què vol dir directament nostàlgia, Oriol?
Sentiment de tristesa o de pena
que se sent a causa
d'estar lluny de les persones
i dels llocs estimats o a causa
de recordar alguna cosa del passat.
Això que has dit, en el fons,
tens raó, que tots els que busquem
nostàlgia amb lo retro
sempre ens mou una certa pena
i els temps passats van ser millors.
Oriol, la nostàlgia sona així.
Oriol, tu ho ets així quan veus una supernet.
És que jo aquesta mena de música me la poso.
Quan jugues.
Malta el Tamario, salta.
Tens raó.
El meu Spotify que em recomana coses
em recomana José Luis Perales a mi
i Julio Iglesias.
A mi em recomana que s'espunkis.
És una miqueta més gran que tu.
Una mica el que estàs dient és que,
a veure, justament quan jugues no anem...
No volem això.
Jo no vull que em transmeti
aquest sentiment.
Quan parlem de sensacions,
el que vull és reviure emocions bones.
Vull sentir l'excitació a ser possible
com la que vaig sentir emocionalment
en aquell moment amb l'alegria que em va portar.
Per exemple, Avengers Endgame.
Els recordeu, no?
Hi va haver una batalla i de sobte
sobren desenes de portals.
I comencen a aparèixer tots els superherois
que feia poc que s'havien mort.
Quan comença a sortir cadascú,
començem a cridar a tots.
Fins al moment que paga la pena
tot el món cinematogràfic de Marvel
i només per aquesta escena
sentirem ara com reaccionava la gent,
el públic, de real, de l'Estats Units,
quan vam veure Avengers Endgame.
A veure...
És que era un darrere l'altre, perdona.
Qui no té la pell de gallinada?
Qui no la té?
És que és, a veure...
Avengers, la gent...
pausa dramàtica, assemble.
Jo aquí, al cinema, jo soc un dels que va cridar.
L'heu vist tots, Eli?
No l'has vist, Eli?
No l'he vist.
Aquesta pel·lícula crec que...
No, no, m'he equivocat de saga,
perquè jo soc dels que vaig anar a veure Star Wars
i ningú cridava així.
Jo també soc dels teus.
Quan va sortir el Palpatine no va cridar ni Déu.
Canvieu de cinema.
No, no, hòstia,
és totalment recomanable.
Hi ha 25 de Marvel.
Jo començaré per la primera.
Jo n'he vist les primeres.
Per vosaltres dos, que sou més de Star Wars,
hi ha altres sensacions.
No sé què és la sensació única de Avengers.
No sé què és la sensació única de Avengers.
Gallina de Pielo.
Aquesta sí, eh?
Ell estava parlant l'Oriol de Star Wars,
l'Eli...
I té a veure amb Star Wars, no?
Sí, Star Wars Rise of Skywalker.
Aquesta no l'heu vist, no?
Jo, amb aquesta pel·lícula, vaig estar, com a mínim,
20 vegades a punt de plorar d'alegria i d'emoció.
Ah, passava pel dolent, aquella.
No, no, no.
Era... ai, ai, ai.
personatges, naus, referències...
Al final de tot, quan diuen la força és amb tu,
amb la veu de Yoda, de Leia, de Luke...
Era una cosa...
És una pel·li feta amb mala llet per tocar la fibra.
Per durar tota l'estona, sí.
Vosaltres deu que el cinema no és res,
però jo, quan vaig ser-hi,
la sessió que vaig veure, almenys, les reaccions van ser espaterrants.
Quan va acabar la pel·lícula, érem quatre gats,
perquè per l'horari, era per l'horari.
No me'n recordo malament,
perquè vaig anar a la primera sessió del primer dia,
i allò que s'encenen els llums, ens van quedar mirant tots,
amb els ulls plorosos, abraçats.
Allò tots mirant, fent així amb el cap, com...
Sí, sí, noi.
Que ningú s'atrevia a aixecar-se.
A punt d'abraçar-se, la mare de...
Per rememorar aquestes emocions, tenim YouTube, per exemple, no?
I sempre podem rebobinar i veure reaccions com la de l'Erik Batz.
L'Erik Batz és un xaval, un xaval,
un xaval, no ho sé, un xaval que té uns 30, 40 anys,
un xaval que es grava en vídeo quan veu per primera vegada
tràilers de diferents pel·lícules...
Oh, m'encanta.
...de reaccions espontènes i totalment sinceres.
Amb aquest petit trosset veureu com va reaccionar
al veure el tràiler de Rise of Skywalker.
Uh-uh-uh!
Uh-uh-uh!
Uh-uh-uh!
Uh-uh-uh!
Uh-uh-uh!
Uh-uh-uh!
Oh, my God!
What have I reached?
Oh, my God!
El cobrissó.
El cobrissó se'l pot veure plorant a llàgrima viva.
Sí, sí, a la llàgrima viva.
Però hi ha una lluvia amb els ulls plorosos,
sobretot en el moment que surt el C-3PO,
que a la pel·lícula es queda callat,
i li pregunta al C-3PO què et passa.
I ell diu, estic veient els meus amics per darrere, a vegades.
Clar, clar.
Sí, sí, sí.
Allò que tenen ganes de plorar, no saps per què, i ho saps.
Vull plorar.
Doncs d'això es tracta, Murillo.
No només de recordar i enyorar,
sinó que aquests sentiments i reaccions
que el camp audiovisual digital ens proporciona
puguem tornar-los a desitjar a sentir-ho una altra vegada,
però amb coses noves.
Per exemple, jo ara sento els 20 segons,
de crida, del Michael Kishkel cridant el I want out.
Aquest crit dura 20 segons.
Aquest te'n fots, eh?
No hi ha efectes digitals, eh?
No, no, és ell. No hi ha un cop i arpegar, aquí.
No, no, no, és Michael Kishkel cridant...
Uf! Hòstia!
Ara!
Brutal.
Jo, quan sento això, friso per tornar a escoltar el Halloween,
que s'han reajuntat.
El Halloween era una banda de heavy
que va tindre diferents formacions.
S'han ajuntat tots els cantants, els 3 cantants que hi havia,
els 4 guitarristes, els 2 baixistes, els 3 bateries,
per fer el grup unisònic.
Doncs ara han tornat.
O quan escolto la cançó Twilight, de Let It Light Orchestra.
És un munt d'anys, que ha estat un munt d'anys,
però és que avui estic amb la pell de gallina, que és al·lucinant.
Aquí has tocat la fibra, eh?, perquè és el grup de la meva vida.
És de la nostra vida, és al·lucinant.
Doncs sento això que l'emoció d'aquells moments,
de quan la vam sentir, de la nostra vida,
només és un tastet de les noves emocions,
que no de les que han de vindre, sinó de les que segur que vindran.
I us ho demostraré fàcilment.
Mira, fa un parell de setmanes va haver una foto que es va fer viral.
Sortia un senyor gran, un iaio, de 78 anys,
amb una foto, eh?, només, amb els pantalons a sa planxar,
la camisa rebregada, la xequeta de cuir trotinada,
amb un barret i la mascareta de seguretat.
Aquella foto ens va emocionar a tots,
perquè aquell iaio de 78 anys és en Harrison Ford,
al set de rodatge de la nova pel·li d'Indiana Jones.
Saps que era Bonnie Tyler.
I això, xiquetes, no és nostàlgia, això és il·lusió.
I hi haurà un altre joc d'Indiana Jones,
que l'està fent de testa, exclusiu per Xbox,
i que només de pensar-ho agafa alguna cosa.
Mira, quan vaig veure gent criticant la imatge del Harrison Ford...
No, no, això no, eh?, això no.
Però aquesta serà l'última o no que faci ell.
Que faci el que vulgui.
La quarta, la calavera de cristal,
que tothom patia perquè Harrison Ford estava molt gran,
el millor de la pel·lícula és Harrison Ford.
Falla tota la resta. L'únic que no falla és ell.
I està perfecte com sempre.
Molt bé. M'ha agradat molt.
78, eh?, 78 anys. Sí, sí, imagina't.
Truquem-nos el dia que en fem 78 cadascun de nosaltres.
Farem el generació digital, no tardarà.
Sí, sí.
Quina generació que farem els iaios, eh?, quina passada.
Doncs, escolta'm, tenim 6 minutets abans d'acabar el programa
per parlar del que han comentat els nostres uients
a través de Telegram, sobretot.
Doncs sí, mira, el programa de la setmana passada
sembla ser que va tenir força èxit, aquest que vam fer musical.
Sí, molt.
Sí, no?, tothom comentava,
aquest programa una mica de verbena de Sant Joan.
Sí, sí, molt curiós, i gent que no sabia que era uient del programa...
Que l'havia escoltat i deia coses.
Mira, molt bé. Fantàstic.
Doncs ara Fill i Teres Massanet no volia quedar-se sense dir la seva.
Vol fer referència a aquest programa
perquè el tema que a ell, el tema de videojocs,
la cançó de videojocs que a ell li recorda a l'estiu, a la calor, etcètera,
és una que ens penja, que és la de Super Mario Bros. 3,
per la Nes, que es diu Skytem, no sé si vosaltres...
Mira, el posarem la setmana que ve.
La setmana que ve, per cert, abans que se m'oblidi,
farem un programa sense guió.
És l'últim, i hem decidit que no hi haurà guió.
No li he dit res al Dani, que és el nostre tècnic.
Pobre Dani.
No ho sé, eh?
Però de què parlarem? De les nostres coses?
Sí, i tu, com que fas allò que vas posant també música,
a través del que parlem, li sembla bé, li agrada.
Com entrem a la jugada.
Si surt bé ja per sempre, no fem guió.
Ens estalviem la feina. Ens estalviem un munt de papers.
Exacte, exacte.
Doncs això, posarem aquesta música.
Espero recordar-me.
Perfecte, doncs ho farem.
Perquè ara no sé quina és, aquesta de Skytem.
El grup de Telegram es pot escoltar.
No sé si la tenim, aquesta. És aquesta.
És boníssima, el Dani.
Sí, sí, sí, a YouTube, eh?, el Dani l'ha trobat.
Molt bé.
Li recorda l'estiu, eh?
Sí, li recorda l'estiuets, amb aquesta musiqueta.
No, l'estiu a Mallorca ja sabem que és una miqueta raro.
Els de Mallorca, sí.
Això t'emporta el que és la nostàlgia, no?
Això no té gaire sentit, que et recordi l'estiu, però per ell...
Sí, moniguerfum.
La vida ho oblidarà.
Hi deu haver una connexió, no?
Hi ha una connexió mental.
Per cert, has parlat de Mallorca,
i he vist aquests nois que estan a l'hotel a Mallorca,
amb una pancarta que deia...
Ibai, por favor, entrevístanos.
Ah, amigo. Són els confinats.
Són aquells que surten amb els peus penjant per la finestra, bruts,
que hi ha una foto que corre per internet, pobre,
que porten els peus bruts, molt bruts, i estan així...
Vull dir, ara, que tenen la dutxa ja, eh?
Sí, però tenen la dutxa ja, eh?
Clar, però són molts.
No és que la situació allà deu ser...
Estan desesperats, estan demanant...
Són els violins, que es queixaven els militares,
que no podien estar allà...
Fem molta gràcia. També parlem de videoconsoles, no?
Doncs sí, el Sergi Boixantó ens envia una foto
plena de cases de PlayStation 5,
i ens diu que aquestes videoconsoles no es poden vendre,
i que s'han d'enviar a destruir.
Ah, sí? Per què?
Doncs perquè resulta que ho fan,
perquè tenen alguna petita tara a la caixa,
i, segons ell, ho fan perquè no es pugui dir que...
o perquè no puguin els treballadors fer-ho expressament
a l'escala. Ja em diràs tu, eh, Quina?
A quines conclusions arriben?
Els prefereixen enviar-les a destruir
perquè així no t'entri a ningú, diguem-ne, a fer...
No poden portar com fan aquesta gent que les porten...
Un outlet? No, a l'hospital...
El Llatxi deia que no es pot fer alguna cosa tipo outlet,
i molts altres, el doctor Ventós, el Roger Valdomà,
deia, ostres, us em...
t'envio, jo què sé, t'envio oli o el que sigui,
perquè ell està a Suècia. Això és d'una fàbrica de Suècia.
Encara hi ha molta gent que no ha pogut aconseguir,
i ara te'n vas a Wallapop i les veus més cares...
Jo no us vol dir aixafar la guitarra,
però aquestes consoles acabaran amb una subhasta.
És molt probable, sí.
Sí, sí, tot el que són coses així, autolex i coses d'aquestes...
de material defectuós,
acaben en subhastes públiques,
i després hi ha magatzems de gent que ven aquestes coses.
Sí, sí, sí.
Que no les destruiran, estigueu tranquils, que no...
Clar, si les venen i li donen un ús encara, però...
Sí, sí, compren tot un lot gegant, qualsevol,
amb una subhasta d'aquestes públiques,
i després, clar, les revenen al preu que volen.
Brasil l'any que ve es normalitza, ja, d'una vegada,
el tema dels semiconductors,
no només a nivell que les consoles tinguin un stock normal,
sinó a nivell de les targetes gràfiques dels PCs,
que és un drama, també.
Ara és impossible comprar-te una targeta gràfica sola,
te la venen sempre dins d'un PC.
Si no compres el PC sencer, no pots comprar ni una 380,
ni una 370, res.
Ara ha començat a canviar una mica això.
Hi ha hagut una nova llei a Xina
dels grans farms de criptomineria,
i ara es resulta que s'estan venent tot de targetes gràfiques,
de segura mà, està retornant a omplir el mercat,
amb totes les que ja no poden fer servir.
Però sí que és veritat que el tema de la falta de xips
i de semiconductors és una cosa que ja passava abans,
s'ha estat agraujant per aquestes tendències,
i a mesura que cada cop tot és més tecnificat,
i necessitem xips per totes les coses,
ens hi podem començar a aturar.
Bueno, és que s'arriba a un punt de prioritzar,
ja que és més important els cotxes, els mòbils,
però també ens has d'explicar alguna notícia inquietant,
que també ha aparegut al Telegram.
Sí, doncs ens parla el Ricard de ciberdelinqüència,
perquè es veu que hi ha hagut una nova filtració de LinkedIn,
que es veu que ha exposat les dades de 700 milions d'usuaris,
el que suposa més del 92% del total,
de 756 milions d'usuaris,
en què això està pública,
les dates personals de direcció física,
telèfon, salaris estimats, etcètera.
Clar que a LinkedIn poses dades que estàs orgullós de posar,
el teu currículum...
Evidentment, el número de compte no el posaràs.
No el posaràs, ni fotografies amb tanga.
Però igualment, hi ha informació.
No es poden posar, no es posen?
Depèn de la feina que busquis, tampoc.
Però sí que és veritat que gràcies a moltes d'aquesta informació
es poden fer intents de suplantació d'identitat.
Aquí està el tema, això és el que deia ell, el Ricard,
aquest era el perill.
Doncs hem d'acabar.
Com està el programa d'avui?
Això està molt dur.
Amb raó, n'hem fotut 802.
És que passa a volar.
De fet, el control tècnic ha estat avui també el Dani Jiménez,
assessorament lingüístic de Maria Prieto,
i ens anem amb la música de Destroy All Humans, All Humans 2,
que apareix per a Nintendo Switch,
un remake d'aquell videojoc tan conegut de fa tants i tants anys.
Així doncs, molt bona ràdio, i ens escoltem la setmana vinent.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.