Música
Benvinguts al programa de Catalunya Ràdio
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número 697 posant atenció a la veu en els videojocs.
Albert García ha entrevistat els actors
que han posat veu al Red Dead Redemption 2.
Coneixerem detalls de com ho van fer en aquest joc en concret
i aprofundirem en un art del qual es parla, penso, molt poc.
També anirem al Liceu per escoltar el Joel Bueno,
d'ons anys i amb dificultats motrius importants.
Ell toca l'A Harp,
que és un instrument del qual em van parlar fa un temps.
A més, coneixerem videojocs que us posaran la pill de gallina,
com, per exemple, I'm in my memory of us.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesch Xavier Blasco.
Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García i l'Stardom.
I també l'Oriol Dalmau. Hola. Hola.
Hola. Hola. Hola.
Exacte, estàs amb el Miquel Marimón.
Sí, senyor, ben acompanyat. Molt bé, fantàstic.
Escolteu, aquesta setmana he vist una notícia que m'ha fet molta gràcia,
i és que hi ha una casa de subhastes,
Sotheby's, que deu ser molt coneguda,
que subhastarà per primera vegada d'aquí un mes
una obra d'art creada per intel·ligència artificial.
Resulta que és un moble de fusta on dins hi ha un ordinador,
i aquest moble de fusta està connectat de dues pantalles
que van generant, per intel·ligència artificial i un programari que hi ha,
unes cares de persones.
Us heu buscat al guió les fotografies d'un moment que algú ho va fotografiar.
Aquestes fotografies van canviant,
i és una obra d'art que cada dos minuts va...
Però la gràcia és que està creat per una màquina.
¿Però té algun criteri que aquesta màquina combina les fotografies
amb algun criteri concret?
Mira la foto, Oriol. Mira la foto.
La foto és, hola, no sabies com fer dos ulls iguals.
A mi em passa amb l'eyeliner, que no sé fer dos ulls iguals.
Si hem fet una sobasta vol dir que la gent ha apostat i ha donat diners.
Ho han anunciat, però donaran.
Si les màquines tenen creativitat, què ens queda als humans?
No ens queda res més.
Seria bo que s'autodestruís l'obra, no?
Com el banc ser la trituradora.
Això seria molt bé.
Diumenge passat vaig publicar un article al diari Ara
sobre la intel·ligència artificial que crea obres d'art,
i vaig entrevistar alguns artistes.
I em deien que això és com els matemàtics que tenen una calculadora.
És a dir, que està molt bé que facin les obres,
però això del darrere hi ha algú que ha programat aquesta màquina.
Hi ha algú al darrere.
Hi ha un artista que potser no és el que agafa els pinzells,
però sí el que programa,
que després aquestes cares siguin com siguin.
De fet, es diu Mario Klingerman.
Mario Klingerman.
Veus com hi ha darrere un artista de carn i os?
Home, és el que cobrarà, eh?
Mira el Mario, tingui-li d'entusiasme.
Ara per ara m'ho estic mirant, les fotos aquestes.
Jo sí que m'interessa tindre, per exemple,
una obra d'aquestes que pinten els elefants amb la trompa.
Ah, sí?
No sé, em fa més... Això no em queda gaire atenció,
però un elefant que agafi allà i faci quatre ratllots amb un quadre, no sé.
Estic segur que per hi ve, ja pots aconseguir alguna cosa sencer.
Després ho miraré.
Per cert, també ha estat la setmana d'anuncis de Nintendo,
i és curiós, perquè jo volia dir-vos quina era el que em feia més gràcia,
però ja l'heu comentat aquí, que és el Tetris, aquest Battle Royale, no?
Sí, sí, és un Tetris competitiu.
Ha jugat, i Albert? He estat jugant aquest migdia.
Ja ets el rei del Tetris Battle Royale, no?
No us ho penseu, no us ho penseu, n'he fet dues.
N'he fet dues, i a la primera he quedat entre els 50 de res,
per tant, no he quedat entre els millors,
i a la segona sí que he fet com 40 i escaig, o així.
100 persones? 100 persones competint al Tetris, és molt ràpid.
De fet, la síntesi d'aquest joc és molt senzilla.
És tot lo contrari del Tetris Effect.
És estressant, és la música clàssica del Tetris,
però en plan maquinero, amb 100 persones.
Mira, hem tornat als 90.
Està molt bé perquè quan comences a jugar,
automàticament et busca els contrincants, va molt ràpid.
Comença a buscar-les.
Segur que hi ha noms japonesos, oi?
Ja, ja veus la llista amb tots els noms quan t'han eliminat,
on has quedat, 44, tal.
Que t'eliminen per nombre de línies,
o també hi ha una tormenta i un cercle d'osalvament.
Van enviant la resta de jugadors.
De fet, és molt guai perquè tu veus la teva pantalla
i veus les altres 99 al teu voltant.
I van enviant fitxes.
I tu també n'envies, oi? També n'envies.
Si quedes entre els primers, n'envies.
Si quedes als últims, n'has enviat pocs.
Us recomano que el proveu, perquè m'ha agradat molt.
Podem fer partides entre nosaltres? No us encara, això.
N'hi ha en squats.
Alguna cosa que us hagi agradat del tema de Nintendo?
El DLC de Captain Toad, que per mi és un joc molt maltractat,
perquè la gent no el coneix gaire.
I per mi, com que Toad és un personatge secundari,
i com que cau poc en Gràcia,
Captain Toad, que és un joc que per mi està molt, molt, molt, molt bé,
i que els puzzles són meravellosos,
tindrà un DLC que, a més, serà completament cooperatiu.
És a dir, fins ara el cooperatiu era l'altre,
senyala la pantalla, que és molt poc cooperatiu,
i aquest cop sí que jugarem amb dos personatges a la vegada.
I, a més a més, és gratis, no? Aquest DLC és gratis, crec.
Es pot reservar ja, però no sé si és gratis o no.
Jo crec que no.
Hi ha un DLC... Ah, no, és l'actualització de les Majbros.
Aquesta és gratis.
Hi ha de tot, aquí hi ha gratis i d'apagament dels dos.
També veig que està l'Assassin's Creed 3 Remastered,
també estarà per la Switch.
I Mario Maker 2.
Aquesta és bona, eh? I The Legend of Zelda.
El nou Zelda, que és el remake de Game Boy.
Remake, eh? Recordeu, els remakes de les músiques,
els remasters, una mica això, però amb un joc de Zelda.
Però és molt bonic, és molt, molt, molt bonic.
No sé si heu vist el tràiler, però us el recomano perquè és preciós.
Molt bé. A mi em diuen hater.
Per què? Perquè vaig fer un tuit criticant-lo
i no l'estava criticant, però diuen que soc un hater del Zelda.
I t'ha afectat, anímicament? Sí, perquè ho està bien aquí.
Molt, molt, perquè no ho penso.
Per un bon Nintendo Direct que fan un bon Nintendo Direct i tu criticant.
Jo soc un punyetero hater perquè era el dia de dir bravo Nintendo.
Eres tu, amb un nom anònim, no?
Havia de fer de tu.
Havia de fer de tu.
El fet que els videojocs siguin cada vegada més realistes
està fent que les interpretacions per part dels actors que donen vida
als seus personatges siguin cada vegada més importants.
Un dels millors exemples el tenim en el recent Red Dead Redemption 2,
un joc on els diàlegs i les escenes cinematogràfiques
tenen un gran pes.
Avui al Generació Digital descobrirem
com va ser el treball dels actors en aquest joc
i ho farem de la millor manera possible.
Escolteu-vos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
Moltes gràcies per acompanyar-nos.
És una entrevista per Skype amb aquesta gent, no?
Correcte, va ser una entrevista per Skype.
Cadascun dels actors era a casa seva, vaig preguntar-ho.
En Dats estava a Los Angeles,
la Seidi, la cowboy del grup, estava també a Los Angeles,
i en Arthur estava a Connecticut,
que se sentien els seus fills per ja donant voltes.
Com a campament.
I estava més refredat.
Aquesta era l'entrevista per Skype.
Interessant poder tenir els actors,
que és una cosa que és poc habitual per Rockstar,
que és tancada, no ofereix gaire entrevistes.
I està bé perquè penso que la gent que ha jugat el joc,
sentir les veus aquestes és bastant graciós.
No ho diu l'Albert, però el van trucar directament.
Et van trucar per fer aquesta entrevista.
Van oferir fer l'entrevista.
Doncs així, dades bàsiques per començar.
Els actors d'aquest videojoc, al Red Dead Redemption,
hi ha una sèrie d'actors, si l'heu jugat,
que són els principals, uns 10 actors,
han estat 5 anys treballant per al videojoc.
Han estat 5 anys de gravacions
i durant aquest temps tenien un contracte de confidencialitat
i no podien dir res.
Bàsicament havien de parlar entre ells
per intercanviar opinions sobre el joc.
El primer que vaig comentar-los i preguntar-los
és el tema de com han fet aquesta gravació.
Habitualment en el món dels videojocs
s'utilitza la captura de moviments, motion capture.
Però també alguns jocs més potents, com el de Last of Us,
utilitzen una cosa que es diu performance capture.
Bàsicament és capturar l'actuació, és com un teatre.
Però el motion capture no fa una mica també de teatre.
A més, tens com el micro motion capture
que també t'agafa la cara.
Això ens ho respondrà, de fet, el mateix Arthur Morgan,
en Roger Clark, el protagonista del videojoc,
on vaig preguntar-li que diferencies entre motion capture
i performance capture.
La diferència està en la unió de diversos actors
en comptes de només un.
Amb la captura de moviment, els moviments del cos
són capturats amb un vestit espacial.
Llavors es grava l'escena amb la resta d'actors
per donar-los un punt de referència
i, finalment, es grava el diàleg en un estudi de gravació.
El que nosaltres vam fer va ser fer tots aquests passos
en forma simultània.
Així que la naturalesa de l'actuació va ser molt més orgànica
i més honesta i veritable.
Aquesta va ser una mica la forma...
Jo l'he reconegut, aquest senyor.
La veu és inconfundible. Després de tantes hores...
Tu crida... És ell!
No vocalitza.
Mentre feia l'entrevista estava el Samuel Maceda,
que també ha fet de tècnic del generació digital,
i ho recordava tot a les veus del joc que està jugant.
El Samuel estava jugant i estava com...
Al començament em va dir...
No sé de què estaves parlant, però vaig sentir les veus.
A l'aula, Àlex Makina, que fa de Sadie,
aquesta barreja entre cinema i teatre,
que va ser la gravació, com va ser?
Crec que tots coincidim a descriure
el que hem fet com teatre en cercle
mentre al mateix temps teníem una càmera davant les nostres cares.
El resultat és que tenim tots els matisos
en l'expressió facial del cinema
i al mateix temps actuem tots junts
en un escenari de 360 graus.
Deu-n'hi-do.
És el que es comandava la Gina una mica, la barreja entre.
Doncs la gravació de motion capture,
però també portar un micròfon
i fer l'actuació al mateix moment.
Em sembla curiós, no?,
perquè fins ara la manera de treballar en els videojocs
a l'hora de donar veus
era simplement una funció de dublatge.
Tot el moviment del personatge,
encara que hagués estat capturat
per professionals de la captura de moviment,
es quedava reflexat en les animacions del joc
i els actors que hi posaven la veu
no intervenien físicament en el joc,
però aquí és tot el contrari, no?
Sí, totalment.
Em va posar l'exemple del que fa Arthur Morgan
dels Senyors Anells del Gollum.
Allò va ser motion capture clàssic.
És fantàstic el que van fer,
però les veus estan gravades en un estudi.
Mi tesoro està fet en un estudi.
Aquest tio s'hi sembla o és un paio de 1,20 calvo
i no té res a veure amb l'Arthur?
Alguns s'assemblen una mica, altres no tant.
El fet que s'assemblessin
no era la principal...
la principal cosa que volien aconseguir.
No és un problema.
No, el que volien aconseguir
és que es mantingués el que seria l'actuació,
la interpretació del personatge.
De fet, sobre això, li vaig preguntar
al actor que fa en Dutch,
el cap de la banda, Benjamin Byron Davies,
sobre si hi veia reflectit en el videojoc.
Quan em veig a mi mateix a les pel·lícules,
ho passo molt malament.
Penso que tinc unes celles ridícules
o em veig molt més gran que a l'última pel·lícula
on vaig actuar.
Hi ha molt del meu ego personal jutjant el que faig.
Però quan veig el meu treball
a través del personatge de Dutch,
no hi ha res d'això.
S'assembla a mi si et centres en els ulls,
el nas i la boca,
però en la resta no s'assemblen res.
Ara bé, l'actuació s'ha posat a punt de fer
que el personatge sigui el que sigui.
L'actuació s'ha preservat.
És divertit perquè veig escenes del joc
i recordo exactament quan les vàrem gravar.
Jo m'he quedat una mica sorprès
de l'edat que has donat al principi dels 5 anys.
A mi també m'ha sorprès moltíssim.
5 anys és molt de temps.
A més, 5 anys al protagonista
ha d'anar gairebé cada dia a gravar.
I quan la teva mare et pregunta
què estàs fent, nen, per Nadal...
No la teva mare, la teva dona.
Al principi pensaries que és actor porno.
Home, mini, perquè cada actor fa diversos personatges, o no?
No.
El magasero era el Petri, per exemple.
No és com el magasero.
No passa, això.
És clar, t'ho imagines amb el paper clàssic
del que posa Déu en un videojoc
que penses aquest senyor quan ja falten dos setmanes per sortir?
En un estudi ho graven?
Si han de ser també ells, els que fan el moviment,
poden estar des del moment en què el joc es comença a esforçar.
Han fet una pel·lícula esdoble en molt menys temps.
Us poso l'equivalent, és com gravar
no una sèrie de televisió, sinó totes les temporades de cop.
Sí, sí, sí. 6 temporades de cop.
De fet, vaig preguntar sobre com va ser això d'estar treballant en secret,
i l'actriu Alex Makina, la que fa Sadie Adler,
em va dir que els seus amics feien broma
perquè es pensaven, al final, que treballava per la CIA.
Perquè arribaven ferides i no podia dir res.
...where I was so careful not to say anything.
And my friends would joke because...
Vaig haver d'anar molt en compte de no dir res.
I els meus amics feien bromes
perquè de vegades, quan acabava,
tenia esgarrapades i petites ferides per portar els vestits.
I llavors em preguntaven si era una gent del FBI
o si treballava per la CIA.
Quan vaig poder dir a tothom que havia estat fent,
va ser molt emocionant.
Però al començament, vaig tenir una mica d'ansietat
perquè durant anys vaig haver de guardar un secret.
Un gran secret.
A mi, perdoneu, però a mi m'agradaria també això.
Arribar amb esgarrapades per doblar...
Feia ensalada de pepino i col·lega de femenino.
És la roba, és la roba.
És la primera norma.
Tu penses que a Rockstar demana molt dels seus treballadors?
Sí, que t'hi impliquis molt.
Però aquí el problema és això, que és a Rockstar,
arribar a la seva ritme.
Va al seu ritme.
Tant temps junts, treballant plegats,
els actors va haver una gran amistat al final de tant temps.
De fet, una cosa habitual en el joc
és a la banda reunida cantant al voltant del foc.
Hi ha una escena molt mítica, ara l'escoltarem,
que és quan es reuneixen, quan han rescatat un personatge,
i sona aquesta cançó.
De la sierra morena Cielito lindo viene bajando
Un par de ojitos negros Cielito lindo de contrabando
Ay, ay, ay, ay...
Vull preguntar-los si realment, quan van fer aquestes escenes,
hi ha moltes cançons en el rendit,
estaven junts, gravant i cantant les cançons plegades,
els actors i l'actor que fa d'Arthur Morgan, Roger Clark,
em va respondre?
I can answer, yes.
We were all together for...
Puc respondre que sí.
Estàvem tots junts cantant al voltant d'aquesta interpretació
del tema que va fer el nostre company Gabriel Sloyer.
I haig de dir que no és fàcil tocar la guitarra amb boles als dits.
Així que mereix un reconeixement especial.
Estàvem tots cantant la cançó i va ser un moment molt feliç.
Ay, ay, ay...
Ara cantes tu, eh?
És un moment, aquest moment concret del videojoc,
que és molt mític, si l'heu jugat, el recordareu.
És la meva escena preferida del videojoc.
Parlant de la interpretació,
va ser reconeguda amb el premi del millor actor
dintre dels Game Awards, que vindrien a ser com el tòpic és.
Els Oscars...
No s'ha dit mai, no s'ha dit mai.
Sí, vinga.
Doncs vaig preguntar-li...
Sentim quan va rebre el premi, si us sembla.
I tant.
Què bé que diuen, eh?
Que fos la seva llengua materna.
M'agrada, m'agrada.
Ho deia l'actriu que fa Alita, que s'estrena aquest cap de setmana.
Alita de pollo.
Ja està, és que m'ho havia de dir.
Perdoneu, estic en el nivell.
Gràcies per lo meu dels Òscars.
Ho he salvat.
Vaig preguntar-li a l'actor Arthur Morgan
què va sentir quan va pujar a l'escenari.
Oh, wow, it was a humble honor.
It was a humble, unexpected honor.
Va ser un veritable honor.
M'agraden bastant els videojocs
i estava familiaritzat amb les actuacions de la resta denominats.
Així que guanyar per sobre d'ells va ser impressionant.
Com actor, l'alegria està sempre
en fer coses i en treballar.
Però veure el treball reconegut d'aquesta manera,
després de tants anys, és una cosa que aprecio molt.
Parla com un cowboy, eh?
És que no ho força veig en el joc.
Jo pensava que ho forçava,
perquè és una veu com d'acabar-se de xacar...
Està mescant tabac mentre parla.
Però aquest tio és així, parla així sempre.
El càsting va ser molt fàcil.
I després de tants anys, suposo que hi ha un vincle,
ara que deuen quedar molt, no?
Deuen ser amics de l'ànim directament després de tants anys.
Com a una de les últimes preguntes, doncs,
estaven allà reunits, no?
Va durar 40 minuts, l'entrevista, va ser una cosa interessant,
si realment continuen tenint un vincle
després de tants anys treballant.
Totalment.
Vam treballar tots junts en un mateix espai
i, tornant al tema de l'acord de confidencialitat,
no teníem ningú més amb qui parlar sobre el joc.
Això va fer que ens centréssim molt
i que poguéssim construir un vincle molt fort
a nivell personal i també d'amistat entre tots els actors.
Molt bé.
Déu-n'hi-do, és una història ben curiosa
que segur que haurà conegut tota la seva vida, evidentment.
Sí, el fet de treballar en un videojoc.
M'has preguntat-los si creuen que això els ajudarà en la seva carrera.
M'han dit que sí, que voldrien repetir amb cinema,
amb més videojocs...
Vull dir, no estan fins als nassos d'haver estat fent el videojoc.
Els ha anat bé.
Per acabar, comentar doncs que a nivell econòmic
el joc va sortir molt bé.
23 milions d'unitats va vendre aquest joc.
Quan l'havien cobrat dius que anaven molt bé.
Va, va.
Que vulguin repetir.
Per acabar, vaig preguntar-li,
amb tots aquests milions de jugadors
s'ha produït com un meme entre la gent que l'ha jugat,
una broma a internet,
al voltant del personatge de Datsch,
que és un personatge que és el cap de la banda
que sempre diu que té un plan.
Tinc un plan, seguiu-me.
És com la broma al voltant del Red Dead.
I per acabar, aquesta no la traduirem,
perquè se sent bastant bé, em sentireu a mi.
Li vaig preguntar a Datsch si realment tenia un plan,
i això és el que em va contestar.
Per tant, tenia un plan.
I tant que el tenia.
Molt bé, molt bé, doncs fantàstic.
Gràcies per portar-nos aquesta entrevista,
per fer-la per primera vegada audible, no?
Es pot dir? Sí.
Els actors aquests he publicat una entrevista a la Vanguardia,
però únicament a l'estat espanyol,
si voleu sentir-los,
és al Generació Digital. Exclusiva.
Exclusiva, molt legal. Diguem-ho, diguem-ho.
Moltes gràcies, Albert. Vosaltres.
No importa que el món estigui a punt d'anar-se'n en orris.
En aquesta sala,
segur que hi ha un col·leccionable amagat.
La fi del món pot esperar.
Va, així, ràpidament, fem un repàs
d'altres veus importants dins del món del videojoc.
Comencem, perdoneu, eh?, amb el Charles Martinet.
Hola, els meus amics del Generació Digital de Catalunya Ràdio.
Soc el Mario.
Sois los número uno.
Yahoo!
He pensat que si haguéssim d'entrevistar a Francesc
una altra vegada amb el Charles Martinet,
no sabria què preguntar-li.
Però tu li preguntes una cosa i et respon una altra.
Sempre fa això, aquest senyor.
I per sortir se fa...
I el number one.
Només li pots preguntar a el Mario què?
Com va aconseguir el paper de Mario?
Que et parli d'una pizza...
Exacte, exacte.
Hem de fer un mot d'Arthur Morgan amb aquesta veu.
Però és superentrenyable. No, no, totalment, totalment.
Una altra exemple, Star.
Sí, home, primera recreativa
amb veus digitalitzades, Star Wars, any 1983.
Uf, uf, uf!
És com la veu original s'emplejada, sembla.
No, no, no.
Estava treta directament de la pel·lícula.
Sí, sí, però això a quatre versos, deus això, perquè...
Sí, sí, clar, clar, clar.
Recordes això, va costar un colló i mig del pressupost de la màquina
les veus digitalitzades.
Francesc, tu volies portar-los d'una altra, també.
S'acompanya des del programa número 1, gairebé, des de sempre.
Són les veus del clàssic Berserk
i els robotets aquests que van buscant humanoids
pel seu laberint.
No, n'hi ha d'altres que són ja veus, diguéssim,
humanes, normals,
i Albert, tu volies comentar un, no?
Una mica més actual, la veu de l'Snake,
que la posa el mític David Hayter.
Your hands are shaking.
Can you shoot me, rookie?
Careful, I'm no rookie.
Liar.
Molt ben enregistrades, per cert.
En aquella època, aquest és el primer joc, no?
Aquest és el de PlayStation, per les diàlegs, sí, el de...
Ja té 20 anys, però se sent molt bé.
Sí, sí, molt ben enregistrat i que sona molt bé.
Uns altres exemples, Gina?
Els dos actors de doblatge més famosos dels videojocs més moderns,
Uncharted i Troy Baker, de The Last of Us.
Bueno, sona com una pel·li, això.
Ja es podria dir que sona com una pel·li.
Però sobreactuen, no?
Jo la sento molt...
Ara estic veient la imatge i em va semblar força natural, aquesta,
que ell està al llit, s'aixeca, perquè la truca aquesta noia...
Moltes vegades ho has de veure,
perquè moltes vegades només tancant els ulls,
o només mirant-los, sembla que sobreactuin molt els actors.
Però quan ajuntes les coses, funciona.
Per cert, Eli, hem preguntat al Telegram, als ullents,
després ho comentarem, això, records.
Sí, records de tota mena i de totes les èpoques.
Exacte, després ho comentarem.
Doncs Star, des de Ragona,
les veus han estat sempre importants en el món del videojoc.
Molt, molt.
Tu dius, a més, que sempre han emocionat molt des de l'inici.
Sí, des del primer número 1.
Ja ho heu vist, amb això de Star Wars i tal,
perquè tu entraves amb un cel·lul recreatiu
i una màquina et parlava.
Estàvem parlant de principis dels 80, finals dels 70,
i era una cosa que impressionava moltíssim.
Fins i tot quan... Sobretot, no, fins i tot,
fins i tot també els crits que sortien als videojocs que teníem a casa,
els ordinadors.
Jo recordo molt el joc Arkon,
que just al que arregaves te sonava una veu que deia...
Quina por! Amb un esbreu, sí, sí.
O el Barbarian, el joc aquest de Palas Software,
la versió d'Amster, que és la que més vaig jugar jo,
aquest que era de lluita amb espasses,
quan l'home feia la volta per tallar-li el cap al contrincant,
se sentia un ie, doncs aquest ie que dius...
Sí, sí, però aquest ie era de la pel·lícula Red Sonja,
i és la veu de l'Arnold Schwarzenegger.
Jo recordo el so del cap rebotant el terra, el toc-toc-toc.
De fet, tu em vas dir fa molt temps que el Golden Ax
tenia a veure de la pel·lícula Rambo o algo així, no?
Rambo? Són coses que estan tretes de context, diguéssim,
i les veiem posar. Poseu Red Sonja, que és la pel·lícula aquesta,
que era la segona part o tercera de Conan,
amb la Virgin Nielsen, i hi ha un moment que surt l'Arnold Schwarzenegger
fent el gest aquest de tallar un cap, i se sent el ie.
I dius, això ho tenia jo al videojoc, no?
És brutal, perquè sortien des d'un ordinador molt modèstic,
una cosa molt... No pot ser.
Amb els 16 bits, que semblava que tenia que ser una cosa més normal,
amb l'Atari ST... Clar, ja podíem fer-ho més.
Estàvem acostumats a les músiques amb samples,
però sentíem les veus i encara ens acollonien.
Jo me'n recordo la MiG-500, i els que l'han vingut, segur que també,
amb la MiG Speaker, que era com una aplicació,
com un programet que hi havia al Worms, el sistema operatiu,
que tu teclejaves i el tio parlava. Ah, és veritat.
I el de l'Steven Hawking, no se'ls en recordem, sí.
Igual anava amb una amiga, l'Steven Hawking.
Doncs no t'estranyi.
Si portava una amiga a Oriol, la va cagar perquè no va fer que cantés.
Perquè la segona versió sortia la cançó del Daisy Daisy,
la cançó aquesta de 2001.
Hombre...
Doncs aquí l'amiga ho feia, clar.
Juntaves això amb la pel·lícula, i oi, oi, oi, que mal rotllo.
Però clar, en el moment que van aparèixer els CDs, els DVDs,
tot això ja era més normal, no?
Sí, es va democratitzar una miqueta.
El que passa, que si se'n recordem una miqueta del que deia el crític
en aquells moments, deia dues coses.
Una, que encara dura, que és que les veus estan en anglès,
i aquí no ho entenem, ja no només que estiguin en castellà,
sinó per què no ho traduïm al valencià, o per què no en trobem al català,
o per què no ho traduïm al tarragoní i tal.
I fins i tot els jocs que eren a UBGiA,
aquests d'AMFEDE i tal, tenien uns doblatges
que, si tinguessis o no tinguessis el joc o no,
semblaven doblats per actors de pel·lícula porno.
El nivell dels actors que fan d'actors de repartiment
val que no guanyaran un gaudí, no el guanyaran,
però les veus tampoc.
I eren veus de segona divisió.
I en el món del PC va haver-hi un moment en què van dir prou
a la música de beats, i si no tens una soundblaster,
el joc no té so.
Recordo un de Star Wars, que no tenia cap mena de so,
perquè en aquella època les tarjetes mare no tenien so.
I a més, te fotien el so midi, i flipaves encara més.
Però les veus lo bo és que ara estem al 2019
i encara parlem d'aquest tema,
el que em porta a una reflexió d'aquestes rares meres,
que són d'aquestes que no sé per què les escolteu,
no sé per què em pagueu...
Però a mi ja em va bé.
I tant.
No em queixo, jo això ho faig notar.
Jo anava a dir que això que exigim cada vegada més
que hi hagi més qualitat visual en un joc,
donem molta importància a la música, quina banda sonora,
escoltem auriculars...
Quan juguem en un joc de realitat virtual,
la profunditat sí que sembla que estigui ficat dins,
però amb les veus, que no es pot millorar perquè són veus,
no n'hi ha gaire més,
encara li estem donant més voltes
i encara li estem exigint que millori.
Us adoneu del que vull dir, no?
Que millori una cosa tan simple i senzilla com és parlar.
No n'hi ha més.
Per mi això és un problema que té la indústria
i que potser pagaria la pena pensar el perquè encara,
aquest tema que encara estem discutint o parlant
que es pot millorar el doblatge de veu,
és una banqueta coixa amb això de l'entreteniment digital.
Podria traduir els jocs, això Ubisoft ho fa bé.
De les poques coses que fa molt bé Ubisoft,
que no fa ningú més, que és doblar els jocs.
Però són horribles.
Això encara, aquest actor encara.
Que tinguis les dues possibilitats.
Però amb molts jocs d'Ubisoft no pots posar en versió original.
T'has de menjar el Far Cry Últim, vaig jugar-lo ahir,
i vaig ser 10 minuts cap a casa.
Tu no pots posar anglès allà? Jo no, en el menú no hi ha.
Aquesta és la crítica que sempre us dic, jo soc pesat amb això.
Què coi passa amb els DVDs, amb els nous doblatges que...
No, sisplau, no.
Tornem als doblatges d'antiguitat, que són els que teníem Indiana Jones.
Jo ara ho sento pels actors del doblatge,
però no puc veure la pel·lícula.
Em vaig comprar la del Colossó en Llames i no l'he llançat.
Sí, però a nivell legal han de canviar, clar, perquè...
Per què?
Sí, perquè hi ha un tema legal, ara no et sabria dir.
No poden mantenir un doblatge original.
Són llicències que duren uns anys.
I si fas una masterització nova d'un actor que potser ja no existeix...
Però com paga l'animatòria?
Però potser està mort, pobret.
On li pagues la bidua, coi?
El problema que tenim és el que diu l'Albert.
No hi ha res, tot el que consumim és pel·lícules americanes,
italicades o dos per tres.
Les productores llencen un nou remaster,
enlledeixen a vegades 20 segons,
però això ja t'obliga a canviar tota la pista d'àudio de la pel·lícula
o fer aquelles coses que a vegades veiem per la tele,
cada cop hi voltes, senties dues escenes i dius...
Espera't, no tenia aquesta veu, oi?
Que ho posava allà.
Que és de nit i dius...
Tenim sort, tenim sort.
Heu vist pel·lícules a Polònia, per exemple?
A Polònia tenen el witcher traduït, com a mínim.
Però hi ha un tio que t'està doblant la pel·lícula,
un tio doblant totes les veus i parlant.
Això també t'ho fa l'Oriol.
Això ho fan a discos d'IMAX.
Però si això ens ho haguéssim fet als anys 70,
ho trobaríem normalíssim.
I diríem, imagina't, hi ha diversos actors per diferents personatges.
Ui, quina gasta!
Els cops d'Indiana Jones són un cop de fusta,
i ens hem acostumat al...
I ja està, t'acostumes?
Deixem de parlar una mica de veu
i parlem una mica de música, de videojocs, que ara en parlarem.
Generació digital.
Us volia explicar que aquest passat dilluns
es va celebrar el Liceu, la quarta edició de la nit més IN.
La gala és una producció original de la Fundació Grupo Sifu,
i a veure, IN fa referència a la integració, la inclusió
i a interpretació.
En parlarem a la generació digital perquè hi va haver un intèrpret
que va tocar davant de 2.000 persones amb Leihard.
¿Per què et podeu trobar informació de Leihard
en un programa que vam fer fa un temps, oi, Ale?
Doncs sí, va ser un programa especial del generació digital
que vam emetre durant el mes de maig del 2017.
Leihard és un programari que funciona per ordinador
i que permet crear música amb la mirada
i que ha estat creada per Zacharias Bambekousis,
investigador de Music Technology Group
de la Universitat Pompeu Fabra.
El Leihard es un instrumento inclusivo,
que no es solo para gente con discapacidad,
es un instrumento que se toca con la mirada,
doncs, per exemple, imagina't com hi ha gent
que toca la guitarra i la harmònica al mateix temps.
Podries tenir que hi ha gent que toca el Leihard, canta,
i toca la guitarra al mateix temps,
doncs no és només destinat a gent amb discapacitat motri.
Però cal, per tocar amb la mirada,
cal comprar un eye tracker, una càmera especial,
que la càmera més barata que existeix ara,
que també l'utilitzem nosaltres,
que és bastant bona, cuesta com 170 euros.
Un desinterprets de Leihard, que ja fa dos anys que el toca,
amb l'ajuda de Zacharias, és el Joel Bueno,
un nen d'ons anys que té problemes de mobilitat,
i que tenia clar, ens ho va explicar el seu pare,
que es diu Jordi Bueno, que ell volia tocar algun instrument.
El Joel ens va demanar tocar música perquè té dos germans
que aprenen a tocar música,
un toca la guitarra i l'altre el vaixell elèctric,
i ens demanava que volia també tocar un instrument.
Vam anar a l'escola de música del nostre municipi
i ens van dir que era una mica complicat.
Per nosaltres també era ciència-ficció,
però no hi ha límits, anem a buscar.
Aleshores, jo li vaig dir al director,
mira, jo buscaré i quan trobi alguna cosa
espero que m'agafis el guant.
I de fet, arran d'això,
és instrument a l'escola de música de Sant Arpetto.
I el que va trobar és precisament Leihard,
i en aquesta gala va ser la primera vegada
que va tocar davant de tanta gent el Liceu.
De fet, això que sona,
volia que ho escoltéssiu bé
perquè és el moment en el qual el Joel,
aquest dimarts, va tocar el Liceu
i ell, doncs, tocava aquesta cançó davant de 2.000 persones.
L'Oriol Sanya és el director artístic de la nit més in
i ens parla del que significa per aquests artistes la gala.
Primer, el moment no és molt especial,
primer, perquè tenen l'oportunitat de fer música inclusiva
que molts d'ells ho desconeixen.
Dos, tenen l'oportunitat de participar en una fundació,
com és la Fundació Grupo Sifo,
en la qual et pot donar l'oportunitat
de poder estar en aquest projecte.
I per últim, aquí no li agradaria tocar una gran teatre del seu.
Leihard per mi és un instrument únic,
és el primer instrument al món en el qual pots fer música amb la mirada,
no existeix res semblant.
I quan se'm va oferir l'oportunitat,
primer, de treballar amb masacries a través d'altres projectes,
amb Leihard em va cridar molt l'atenció.
I l'altre, en aquest cas, que estem treballant amb el Joel,
ha sigut espectacular,
perquè és una persona increïble
i que musicalment cada cop aporta més coses.
Això també ha aportat que en les masacries
vagin a canviar el desenvolupament
de l'instrument, del software, perquè el Joel ho demana.
No tindrem temps d'escoltar el final de la cançó,
és superemotiu.
Explicaven que el Joel tenia en aquell moment 39 de febre.
Ai, pobre!
En aquell moment, però que va tocar superbé,
com estem escoltant, evidentment.
I d'allà al llit, eh?
Amb una alegria, imagina't.
Sí, sí, sí.
Va encantant, no? Realment molt bé.
I al final el que vam fer és parlar amb el creador, no?
Sí, doncs el creador, ens acaries amb acousis,
ens explica el moment amb el qual es troba el projecte.
Los próximos meses es que queremos,
porque estamos buscando fondos para seguir desarrollando.
Entonces, aparte de que vamos a seguir
con una versión para nuestros alumnos,
lo que queremos es crear un videojuego,
como Guitar Hero, que se toca con la mirada.
Que esto también podría atraer a gente sin discapacidad,
porque al final es algo divertido, ¿no?
Es un reto poder tocar Guitar Hero con la mirada.
És molt interessant per fer arribar aquest tipus de jocs
a més jugadors, més inclusius, per molts més.
És superinteressant, sí, sí.
Tothom sap que després d'una sala en Farmaciola,
hi ha una gran batalla.
Vinga.
Va, continuem amb un dels últims jocs d'arribar a la Nintendo Switch.
És una història molt particular
creada per un petit estudi independent de Polònia,
Juggle Games,
i que ens porta als anys de la persecució jueva a Versòvia.
My Memory of Yous ja va ser editat el 2018
per PC, Xbox One i PlayStation 4,
i ara aquesta història d'amistat
entre un noi i una noia durant la Segona Guerra Mundial
es pot descarregar a la botiga de Nintendo per 15 euros.
Aquest terrible període de la història de la humanitat
segueix nodrint arguments de tota mena,
de novel·les, pel·lis i jocs,
però, de vegades, en el cas dels videojocs,
l'únic avassant que s'explota d'aquest conflicte
és la de l'acció.
Per tots aquells jugadors que només coneixen
la Segona Guerra Mundial pel Medal of Honor,
què ens pots dir, Francesc Xavier Blasco,
d'aquest My Memory of Us?
Doncs mira, el joc es situa a Versòvia
durant els anys 40 del segle passat
que era, pels qui no ho sabessin,
el ghetto era una part de la ciutat
on es tancava a tots els ciutadans
d'origen jueu per separar-los de la resta de la població.
Un dels postulats del règim nazi
que en aquell moment ocupava Polònia
era els temes de la supremacia ària
i la pureza racial,
i en concret tenien especialment ficats entre cella i cella
el col·lectiu jueu.
En nom de tota aquesta pureza ària,
es van perseguir etnies o col·lectius de tota mena,
que es consideraven indesitjables.
El joc, que utilitza una forma molt alegòrica
per reflexionar això i molt bonica,
que ens mostra un color vermell
a tots els personatges
que formen part del món jueu
i en un món en blanc i negre,
perquè tot el joc passa en blanc i negre,
ens porta, jo crec, a la referència més clàssica
d'aquella pel·lícula,
un dels grans clàssics del cinema,
que és la Ligista de Schlinder,
on també es roda en blanc i negre
en aquell moment on hi ha aquella nena amb un abric vermell,
i aquell color vermell llueix
en tot el blanc i negre gris d'aquell període.
Jo crec que és una referència molt clara
que utilitzen i visualment és fantàstica.
Durant el joc veurem com del ghetto
segueix evolucionant la història
i es passa a l'empresonament
i després a la pretensió de l'extermini
amb la seva particular visió artística
i que ronda una miqueta
d'un aspecte com de conte molt infantil
i també utilitzant referències timpank
per veure com s'obre
i per veure't la mecanització
d'aquests enèmics dolents
que representen els nazis.
Veurem escenes que per a nosaltres, que som adults
i que hem vist moltes històries de la segona guerra mundial
que són molt reconeixibles,
com els deportaments en tren
de les ciutats ocupades cap als camps d'extermini,
però que per molts nois pot ser la primera vegada que ho vegin,
i que una mica,
pensant una mica més en el que estàvem veient,
que comprenguin l'atrocitat del que va succeir en aquella època.
A mi em sembla també molt identificatiu
que el detonant de la història
és una nena que entra en una llibreria
i troba un llibre,
que és com un diari
i a partir d'aquí es va explicant la història
com un record.
Precisament un dels llibres més llegits de tot el món
és el diari d'Anna Frank,
que és precisament la història
d'una nena jove
que vivia no en un ghetto,
sinó que vivia amagada,
va viure amagada a Amsterdam
fugint de la persecució nazi.
Oriol, tu també l'has jugat?
L'he jugat amb Switch, que és l'últim que ha sortit.
Vé a ser una actualització del segle XXI
de l'aventura gràfica que hi ha d'antes.
Avancem, explorem, resolvem putles,
situacions tipus posem aquest objecte aquí,
fes allò.
El My Memory of Us, com l'has dit tu?
Views, Lídia, perfecte.
M'ha agradat molt.
Aconsegueix algú que...
Jo crec que només això ja és un miracle
que és escollir una temàtica de la Segona Guerra Mundial
que potser és el tema més suat
del món audiovisual.
Jo des que vaig veure la pel·lícula que existeix
Tiburones Tombis nazis voladores,
aquesta pel·lícula és totalment real.
L'Estar diu, sí.
I és impossible donar-li més voltes
a la Segona Guerra Mundial.
Aquí ho han fet i de forma molt elegant
perquè aquesta Segona Guerra Mundial
ha entès per uns nens,
perquè el que juguem, tots els escenaris,
són en realitat records, que deia el Francesc,
d'un vell que li explica a la seva neta
els records que ell té.
Per tant, els records no són com són,
sinó com ens els hem fabricat nosaltres.
I això són records de nens, els que nosaltres estem jugant.
Sí, de fet, els dolents no són nazis, són robots.
Aquí està, com que els protagonistes són dos nens,
entenen la guerra de la seva manera.
Els nazis són, això que diu la Gina, robots malignes,
els avions són com uns monstres d'ferros,
els jueus són persones, com deies,
que simplement van vestides de color vermell.
I aquest detall del vermell és molt important
per aquest contrast amb el blanc i negre.
Són dibuixos que són com les tres bessones,
no se m'emprenyi, Pilarín Vallés,
que estan molt bé, les tres bessones,
però aquí està millor.
És la sensació de viure com un conte dibuixat
amb molt de talent de forma interactiva.
Estèticament és allò que deia Miss Van Der Rohe,
menys és mas.
Menys és mas.
Els brotes són dos nens, un nen i una nena,
cadascú té qualitats pròpies,
la nena corre més, és més atlètica, salta...
I té un, com es diu això, un tirachines.
Un tirachines, en català, tirachines.
El nen és més petit,
pot robar objectes, amagar-se...
I és clar, els escenaris es resolen
combinant les habilitats d'aquests dos,
canviant de l'un a l'altre, agafant de la mà o no...
I els pudelers són o més tipoventuragràfica
o bé pudelers en el sentit canònic.
Peses, muevo...
Oi que estem parlant de nens i segona guerra mundial
i podríem estar en el terreny de joc lacrimògen
i buscar la llàgrima i el moquillo,
i jo crec que no, perquè des del punt de vista
subjectiu dels nens hi és tota l'estona.
És a dir, vivim una història infantil.
Robem pastissos, busquem pilotes,
que s'han quedat en un arbre,
intentem aconseguir pomes d'arbres...
Hi ha la guerra al voltant,
acabem fugint de les bombes i acabem deportats,
però tot té com una...
com una innocència
i no s'està buscant descaradament
la pornografia sentimental de la llagrimenta.
Jo crec que això està bé
que no es presenti la guerra sempre des del drama,
el drama hi és, però és més subtil.
El joc s'organitza per capítols,
que duren total unes 5 hores, diria jo,
i no és gaire rejugable les coses com són,
el teniu per 15 euros,
entre 5 hores, 3 euros l'hora.
És preu de cruzant i tallat.
I a més hi ha col·leccionables
que tu pots anar agafant
que estan basats en fets reals,
és a dir, tu quan agafes aquests col·leccionables
pots conèixer històries de personatges
que van viure, les experiències
i tot el que hi havia al voltant.
No em queda clar una cosa,
a mi m'agrada molt recomanar jocs per nens petits.
Aquests nens petits, dic nens de 11 anys...
Això és delicat perquè no és un joc per tothom,
i si tu véns de l'Àpex Legends
és com posar fred de mal al cervell,
perquè té un ritme molt més...
Per exemple, un joc que sé
que el meu fill ha gaudit,
que és el Gris, que té 11 anys,
aquest joc el gaudiria?
Segur que sí.
Sí, perquè jo crec que fa això,
ho redueixo d'un nivell estètic
a una temàtica de compte.
Les coses es van posant cruentes,
no t'amaguen certs aspectes,
perquè després aquell lliguetó
que estan jugant i estan tancats,
però sembla que és com un joc,
després està destruït,
després van a buscar persones que desapareixen
i no saben on és, i això es va reflexant.
La veritat és que ha estat fet tot
amb una sensibilitat molt gran.
I jo crec que és interessant perquè molts nens
jugaran com un joc, ho veuran,
i si amb aquestes peces que van descobrint
d'història autèntica, o tu els acompanyes
i els expliques el que va passar,
pot ser la seva primera aproximació
a fets molt terribles, però que el joc
és com una bellesa sublim.
Això és el videojoc, no? És això el que volíem, no?
Sí, té un punt educatiu.
Nens i Holocaust s'havia fet a la vida esvella,
però era una cosa més circumstancial.
Aquí tot el joc passa entès per nens.
De fet, a mi m'has recordat molt a Valiant Hearts,
que és un joc que succeeix a la Primera Guerra Mundial.
És a dir, que podries començar jugant a Valiant Hearts
i després passar a My Memory of Us.
Estèticament, sí, té un punt molt semblant.
Marinera, recorda'n la llar...
Ara parlem de jocs tranquils, inspiradors, emocionants.
Ester, tu t'has...
Has plorat jugant a un videojoc?
Mmm... No.
S'ha acusat la filla gallina?
No, tampoc, no.
Estàs mort per dins, Ester. No, no, sí, sí.
La filla gallina no s'ha acusat?
Ostres, jo diria que no. Ara m'ho he pensat.
Quan se't va morir el Tamagotchi, no, Ester?
Aquell que portaves a classe
i que paraves per plorar.
Home, llavors sí, sí.
El que fa... És que no heu vist mai...
Hau sentit mai morir un Tamagotchi?
Sí, sí, sí, el meu fill, en aquests moments...
Oh, gran, està amb el Tamagotchi.
Però hi ha un holocaust a Tamagotchi.
No en queden gaires, de vius, de tots els que...
No, cap ni un, cap ni un.
Després resucitaven.
Però no recordo, jo soc més de zona arcade.
Ja, no, no.
Escolta, ara la Gina, que té propostes
de desenvolupaments que haurien de tenir
una mica al nostre radar, no?
No, tampoc que vall amb el boli, veieu?
Exacte. No et preocupis, que encara triguem una mica a sortir.
I el primer és Summer in Mare,
que és una aventura d'un sol jugador
que aquesta setmana acaba d'aconseguir
la seva fita a Kickstarter.
El joc haurem de cuidar la nostra pròpia illa,
cultivar la terra, crear eines per sobreviure,
i també navegar amb el nostre vaixell cap a noves illes
i conèixer personatges, desenterrar teresors...
Està creat per l'estudi Chivic de València
i el seu estil recorda l'estudi Ghibli.
L'art és espectacular.
Us recomano molt el tràiler,
que està fet com a animació Disney
i es nota que és d'aquests jocs
per descobrir i passar-hi hores.
Sortirà per PC, per Switch i per PlayStation 4.
Ui, aquesta música sona molt bé, a veure.
És guai, aquesta música.
I la lletra és en català, a mi em va sorprendre molt
el tràiler del joc en català.
Tota una pàgina amb anglès i el tràiler en català.
Em va agradar molt, això.
A veure, el compositor de Summer in Mare
és Paco Mitos, que ha treballat anteriorment
en aquest estudi, però aquesta cançó que escoltem
actualment es diu Marinera i és de l'Adrián Berenguer.
A la seva web, fins i tot la podeu trobar
amb la partitura, per si voleu tocar-la vosaltres.
I aquesta música que estem sentint
és de Manel Gil Inglada,
un compositor de Barcelona que ha fet
aquesta peça pel seu envidiajoc, no?
Sí, que es diu Endlink, de l'estudi barceloní
Herobeat Studios.
Un joc que tracta del maltractament al planeta,
de la contaminació, els residus, els animals
i els perills d'extinció. Som una mare guineu
i tenim tres guineuetes.
Les haurem de guiar a través de diferents pantalles.
Estic plorant, ja.
Tots els perills.
Espera, doncs quan et digui que tens tres guineuetes,
doncs pots acabar el joc amb una, dues o tres guineuetes.
No, no, no.
O zero guineuetes.
No, no, si se te'n moren
totes les guineuetes, has de tornar a començar.
Vale, game over.
El joc està pensat perquè surti el 2020,
però si no podeu esperar i us agraden els jocs
i, a més a més, a l'àtica, en Carlos Coronado,
creador d'Infernium, està fent Corel,
un joc on som una corrent marina
que hem de passejar-nos pel fons marí.
Corel amb K, eh? Sí, sí, Corel amb K.
Veurem contaminació, plàstics, pesca amb dinamita
que destrossa el fórum marí.
Són dues aproximacions, Corel i Endlink,
molt diferents,
amb el mateix problema.
Són molt accessibles per a tothom,
és a dir, són facilets, amb una aventura puzzle,
fets a casa nostra,
i els tindreu per consoles i PC.
I amb Gina, que Corel serà el 2019
i Endlink el 2020.
Aquesta setmana s'ha anunciat que la Divisió de Jocs
de l'Atuan T i Centrofilx, Fox Next Games,
ha unit forces per anunciar
un programa de finançament de jocs indis.
Sí, sí, està orientat a propostes creatives
en el camp dels videojocs,
i l'estudi barceloní Altered Mother
i el seu videojoc Eternborn
és el primer d'aquest programa.
Tu, Albert, tu coneixeràs aquest joc
que fa set anys pels Triggered Monkey Awards,
els premis de l'UPS i els videojocs,
i allà surt una espècie com d'essere teri
que passa per nivells de plataformes ambientals
i molt espirituals.
I sortirà a la venda aquesta primavera per PC,
per Nintendo Switch, per Playstation 4
i Xbox One.
El joc, recordem, porta més de 4 anys
en desenvolupament, i esperem que els surti a compte
tanta inversió perquè està sent llarg.
Prem el bot obert i obre la porta.
Fes-ho. Hem arribat fins aquí.
Gairebé al final del videojoc.
He vingut saltat i m'he enfrontat
a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta.
Abans ho dèiem.
Hem preguntat al Telegram quines són les millors veus
en un videojoc per la gent que ens escolta.
Per cert, m'ha fet molta gràcia, Albert,
perquè el Samuel Maceda, que és tècnic de la casa,
que és usuari del nostre grup de Telegram,
em comentava una cosa,
perquè jo vaig fer l'anunci dient que ens semblava
el tema dels actors de doblatge.
I ell em va dir,
és que no són actors de doblatge, són actors.
Sí, Samuel, sí.
Són actors, però clar, fixa't que...
perquè ho entengui tothom, és veritat,
és que venim d'una cultura
que és quan diem doblatge, no?
Avui ho pensava, no hi ha una paraula
que descrigui un actor que posa la veu
però que no està doblant a una persona
que està parlant en un altre idioma.
Poses la veu com et fas dir, actor de doblatge?
I els de Redemption que posen la veu
i a part estan actuant en aquell moment,
però després no són ells, sinó que és un avatar?
Clar, com els anomenes.
I això de malament, oi?
Sí, sí, m'ha semblat curiós
que digui que així d'aquesta forma se'n poden entendre.
A l'entrevista ho mencionen, això,
Arthur Morgan i Roger Clark,
el nom real de l'actor,
ara que parlem dels actors,
doncs diu que sí que ell considera
que és normal que molts fans no sàpiguen
tota la feina actual que hi ha darrere
i que molta gent pensi que són dobladors de...
dobladors.
Els ulls són seus, la boca també.
És l'embocall de la cara el que és fals,
però estàs veient la seva expressió
en el moment de parlar.
I què ens han dit els ulls?
Doncs ens n'han dit moltes, però m'ha fet molta gràcia la Laura
i, de fet, a més persones els hi ha passat
que el que han llegit quan posaves l'anuncia telegramera
era R2D2.
Clar, perquè vaig posar RD...
ho vaig posar en lletres.
El doblador d'R2D2.
Clar, la Laura deia, però quin doblatge necessita?
Si només feia piu-piu.
El Xavier...
El Xavier deia que per ell, en castellà,
són les del Metal Gear Solid per PlayStation.
Aquestes van marcar per molta gent.
Sí.
En Ricard deia que les millors no ho sabia,
però que les pitjors són les del FIFA en castellà.
Això segur.
I que quan hi ha jugat sempre se l'ha posat en anglès,
perquè no li deuen agafar.
Sempre són les mateixes veres.
El Frieder Rajoy li va dir el comentarista.
Que és una basura.
I l'altre li fot un clatellot.
Doncs parlant de...
Després s'ha començat a dir els pitjors
en comptes dels millors.
En J. Pujol ha dit que el pitjor és el Maldini al PES.
S'ha ensenyat de mare, el tema.
Sí, sí, s'ha començat a embolicar.
El Serafí deia que res com el Puyal.
El Pastanaga...
El Puyal ha doblat videojocs?
No, però només li falta això.
El Pastanaga deia que com a millor es vota per l'Enchartet.
De fet, l'Enchartet el vota per si el que sigui.
Li és igual.
Per doblat per una altra cosa.
El Serafí també deia que com a millor
qualsevol doblat pel Buixaderes.
Que és el que fa la de Kratos.
És veritat que això fa la de Kratos?
Sí, segur que sí.
Això s'ha inscrit d'origen és ell
i l'últim també ha anul·lat el nom.
A l'Odissei també és ell.
Ho recordo que Serafí és un vot, per tant és correcte.
Tot el que diu és veritat.
Ho treu de la Wikipedia automàticament.
I el joc que parlàvem mai, Memory of Us,
faran el sistema Pingu, que com que no hi ha pressupost...
No, però la veu original
del senyor que explica la història
és el...
Exacte, és el...
El capità Picard.
És una veu espectacular.
Doncs en K4 també deia...
A mi la que m'ha vingut al cap
ha estat la de Kratos.
I tant.
I l'Ester, en anglès,
és el Christopher Judge
a Teals de Stargate.
Més coses?
A Telegram també ens han recomanat una sèrie
que sembla que t'he enganxat a molts dels nostres uients.
Serafí deia que està mirant la sèrie
In the High Castle per Amazon Prime,
i sense saber per què,
diu que s'ha enganxat moltíssim,
tot i que és molt lenta...
El reflexiu diu que sí, eh?
Sí, està basat en una novel·la del Philip K. Dick,
de Man in the High Castle,
i és bastant surreal.
Ens planteja una història
on la Sauna Guerra Mundial la van guanyar precisament els nazis,
i als Estats Units se la van repartir els japonesos
i els alemanys,
i resulta que estan corrent unes pel·lícules
que ningú sap d'on han sortit,
i que són elementals del nostre món
on es veu realment que els van guanyar són els americans.
I els que viuen en aquella època ho van flipant.
Qui crea aquestes pel·lícules?
Com és que són tan reals? D'on estan sortint?
I aquí es desenvolupa la trama i no dir res.
Aquests tios fan allò de fer anuncis a Twitch,
que hi ha dies que cada vegada que cliques a un tio de Twitch
et surt el mateix anunci que acabes odiant aquella anuncia
perquè són 200 vegades.
No sé si heu notat, Twitch des de fa unes setmanes
ja ha anat a sac.
És a dir, fins ara hi havia molt poca publicitat
i ara han dit, a partir d'ara nois...
Jo, que amb això m'estic plantejant,
molts dels que jo estava a subscriure,
que els ajudava,
ara ja m'ho estic pensant,
perquè el que vull fer és subscriure'm el que més veig
que en aquests moments, senyors, és el Rúbius.
Sí, estic mirant molt el Rúbius.
Tens 12 anys, Albert.
M'està encantant, el Rúbius, darrerament.
Però què et dona, el Rúbius?
El Rúbius juga sense...
No tinc la sensació que ho té tot dia guanyat,
li és igual ser bo.
Està tornada allà una mica, sí.
I fa que està molt relaxat jugant i m'està agradant molt.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
programa de tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio.
Generació digital, no s'entén res,
però distreu.
I distreu gràcies a la Heli, a la Gina, a l'Oriol,
a l'Albert, al Francesc, a l'Estar.
Moltes gràcies a tots per haver participat
en aquesta edició d'avui.
El control tècnic Ricard Portal
i a l'Instagram, a Twitter, a Facebook, a Twitch, a Instagram,
a catradio.cat, barra GD i també pels podcasts de Spotify.
Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.
Gràcies a tots per haver-nos acompanyat.