No, no, no.
Generació Digital amb Albert Morillo.
Benvinguts a Generació Digital, el programa dedicat...
que cada divendres a les 10 de la nit us parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Aquesta és l'edició número 768,
Avui tenim un Oriol Dalmau exultant amb la seva PlayStation 5.
Ell ens parlarà, però, de Watch Dogs Legends,
jugat amb una Xbox antiquíssima.
Parlarem també d'un llibre que va de la història de la marca Commodore,
del videojoc Snake Rivals,
de les ulleres Oculus Quest,
del darrer videojoc de l'estudi Mango Protocol
i que es diu Colossus Down, del Game Pass d'Xbox,
de gent important que juga a videojocs
i farem un petit repàs dels videojocs apareguts
aquesta setmana, que en són molts.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez...
I avui, amb Star, Cris Vilcet i Oriol Dalmau.
Benvinguts, Francesc, Kelly, Oriol, com esteu?
Molt bé. Hola, Murillo.
I Star, des de Tarragona, Catalunya Ràdio, com estàs?
Perfectíssim. Molt ben acompanyat amb l'Albert Cots.
Molt bé, fantàstic. Tots aquí a Tarragona.
Doncs ja hi som tots, no? Estem aquí preparats.
A veure, Oriol Dalmau... Digue'm, digue'm.
T'ha arribat la PlayStation 5,
no sé si has fet un unboxing com a l'Ibai o...?
No he tingut temps, perquè l'hem rebut tot just avui,
i el que he tingut temps ha estat d'observar la caixa.
Ho faig de forma reverencial.
Jo no vull fer un unboxing amb presses.
Avui no tenia temps, jo vull fer-ho a poc a poc.
Això és una cosa que passa cada set anys, cada sis anys,
s'ha de fer mica en mica gaudint de cada segell que té la capsa,
s'ha de fer un pentagrama a terra
perquè se'n vagin els dimonis del sobrescalfament,
s'ha de fer amb molta calma i, escolta, i gaudint.
Per tant, de moment he vist la capsa, que, per cert,
la proporció de la capsa
ja et dona una idea de la megaconsola que hi ha a dins.
És molt gran, estreta i gran. Ja us ho explicaré.
Molt bé.
Escolta, Oriol, i què fas amb aquells petits plastiquets,
ferrets, de lligar els cables?
Ets dels que els guarden, dels que els deixen enrotllat en el cable,
20 anys després encara estan enganxats en el cable?
No, a veure, jo els guardo, aquest ho tinc clar,
el que són els filferrets aquests, els guardo.
El que no sé què fer és amb els segells aquests enganxifosos,
aquests enganxifosos de la capsa,
perquè això és com els bolets, els arrenques o els talles.
Si talles el segell, és més net, però aquell segell ja ha mort.
Clar, clar, clar.
Jo sóc de conservar la capsa, que ara en parlàvem d'això.
Jo ho feia, però ara ja no, s'ha acabat.
Però per un tema d'espai... No, i sobretot, tema...
A veure, per què necessito una capsa?
És una qüestió de nostàlgia o és...?
Sí, segurament.
Tu en veig que no ho veus i tu no ets partidària.
No, saps què passa? Abans ho guardava tot,
que no cabia a casa meva i ara ho he de llançar.
Però això és catalanisme.
Mira, és guardar-ho tot.
Això és cosa que quan et compres la Play 6 i et vols vendre la 5,
home, curaràs més si la vens amb capsa que sents.
Això i que hi ha un disseny darrere de la capsa.
Hi ha una persona que s'ha estat preocupant
que allò sigui bonic.
Estem en un moment històric, perquè estan sortint les consoles,
la Xbox ja teòricament està a les botigues.
Què és mentida? No està a les botigues!
I la Play sortirà el dia 19.
Està punt a punt a punt a punt.
Ara, si no teniu reserva, no la pillareu.
Per cert, Francesc, parlaràs d'aquest llibre.
És un llibre que es diu Commodore i Odyssey, 1977-1985,
editat per Heroes of Paper.
Després en parlarem.
Ja podem veure l'entrevista sencera que vas fer
a un dels autors del llibre.
Dels autors, en Joan Atanciment.
Exacte.
Jo, per això, m'he quedat amb el vídeo,
que podem veure a YouTube, o podem veure-lo també a icat.cat.gd.
Hi ha dos llibres darrere teu, en el vídeo, que posa Nausica.
Jo sé que la Nausica és la teva filla,
però hi ha dos toms, dos llibres força grans i molt bonics.
De què parlen, aquests dos llibres?
Són àlbums de fotos? Ah, sí?
La Nausica.
No són àlbums de fotos.
Jo et deia més digital. No són àlbums de fotos.
És el manga original anomenat Nausica,
del Hayao Miyazaki,
de l'estudi Ghibli.
Hi ha la pel·lícula Nausica de la Vall del Vent,
34, però prèviament hi ha un manga
que es va publicar aquí a Espanya,
l'ha publicat Planeta, amb sis tomets molt grans,
bastant macos, però amb una traducció una miqueta d'allò,
i que el van reeditar amb la lliçó de luxe fa uns quants anys,
i és aquests que veies.
I és el que ha fet que li posessis Nausica a la teva filla?
Ja coneixia el nom, perquè aquí a Catalunya
és un nom que s'havia posat, però sí.
Hi ha un dia que santa Nausica o no té sant?
Segurament santa, no?
No estic ben segur de si hi ha en el santural o no,
perquè és grec, és un nom d'origen grec i és clàssic,
aparèixer a l'Odissea, per exemple,
i jo n'havia conegut de petit Nausica,
i prenc un nom que em sonava pel cap.
Haig de dir que també va influenciar bastant.
L'afriquisme ja apareix.
Per cert, l'altre dia, a Telegram,
no sé qui va comentar, crec que la Laura,
que es notava que anava amb mascareta,
perquè va ser el primer programa que portava amb mascareta,
i que la que sonava millor era l'Eli,
i vaig pensar...
Això és en general sempre, l'Eli...
Sí, això és veritat.
És veritat, o segurament...
M'apropo més al mic.
No, però crec que està ben feta.
Jo ho vaig atribuir...
L'Eli està ben feta.
Ho vaig atribuir que porto unes mascaretes,
que a part que són molt xules, són molt bones,
fetes per una amiga meva,
que t'explicaré, en el confinament passat,
li va donar per desenvolupar una cosa
que sempre li havia agradat, que era cosir.
Aleshores va començar a veure tutorials,
es va apuntar a un curs online,
i la tia, quan va acabar el confinament...
Era una experta cosidora.
No, és que costa el que fa ara.
Ja fa camises, fa faldilles...
El més senzill que fa són mascaretes.
I mira, ja que ho parlo, li diré el seu nom.
Com a clar.
Si algú la vol buscar a Instagram,
és Laura Barrabaixa Aguilera,
i veureu en pocs mesos com s'ocorre
i les coses més xules que fa.
Molt bé.
Jo conec gent que ha fet un negociet de mascaretes.
Això està bé.
Hi ha gent que no n'hi havia de mascaretes.
Si eres oportun, podies fotre uns quants calés.
Havia de ser en aquell moment.
I que et venien mascaretes a les farmàcies per 5 euros.
Sí, sí.
Per cert, ara és tard. Aquests dies t'he vist fent coa a correus.
Sí, jo i 30 milions de persones més.
Sí, sí.
Ho hem vist en tots els pobles i ciutats,
que aquests dies és al·lucinant.
Què ha passat?
Hi ha molta gent que no està acostumada a enviar coses,
que estava més acostumada a anar en persona a comprar,
i ara es veu obligada o a rebre o a enviar paquets.
Si no està a casa,
has d'anar a correus a buscar-nos a l'oficina.
I és clar, es fan unes cues,
perquè dins hi ha una seguretat
que sembla que vingui el papa de Roma, de visita.
És una cosa excepcional i molt bona.
I és clar, al carrer es fan cues de 100, 200 metres de persones.
Però estem parlant d'una cue
on cada persona guarda dos metres de distància.
Per norma general.
Per norma general, sí.
La gent ho fa. La gent es porta força bé.
La gent es porta força bé.
Abans, quan estàvem a les botigues obertes,
dèies a fora o tres persones, però a fora n'hi havia esperant 25.
Però el problema el tenim exactament igual, fora.
Sí, sí, però almenys estem a l'aire lliure,
això és el que és diferent.
Vinga, va, continuem amb la teca del Generació Digital.
Generació Digital.
I el que farem serà parlar del primer videojoc,
el Generació Digital,
amb el qual Eli ha jugat aquesta setmana.
Doncs sí, aquesta setmana he jugat a un joc de serps.
Exactament es diu Snake Rivals.
Tu ets una serp... És que és molt senzill.
Ets una serp que ha d'anar avançant per la pantalla,
menjant pomes i fent-te molt gran, molt gran, molt gran.
Però això és el del Nokia... Sí, el...
És com un snake, no? Sí.
Però bé, és una versió diferent.
Vitaminat, diguéssim. Exacte.
Jo l'he trobat molt xulo, l'he trobat molt divertit i molt maco.
La música m'agrada, els escenaris m'agraden,
vull dir que és molt agradable en general.
És molt fàcil de jugar, només has d'arrossegar el dit per la pantalla
i treballar en les direccions on vols que vagi la serp,
però la cosa es va, evidentment, complicant a poc a poc
perquè no jugues sol.
La gràcia d'aquest joc és que és un joc multijugador,
és a dir, que t'aniràs trobant tantes serps com jugadors
es van afegint a la partida...
Això li agrada a l'Oriol.
Sí, perquè la gent és molt més cabrona que les màquines.
Sí, totalment, totalment.
Hi he jugat alguna vegada aquest joc i la gent va a fer mal.
Sí, sí, i també hi ha una cosa que no entenc...
A menjar-te. A part de menjar-te.
Quan menges una altra serp és quan més creixes.
O quan te la menges o quan fas que la serp xoqui contra tu,
contra una part del teu cos de serp.
Clar, que l'absorbeixes. Això mateix.
Però hi ha una cosa que em sembla molt curiosa,
que apareixen en els escenaris unes serps tan llargs i tan amples
i tan grosses que això vol dir que les persones han hagut d'estar hores,
però moltes hores jugant,
perquè jo, per moltes hores que aguanti,
evidentment, em faig gran, però tant, tant...
Són xinesos a la granja.
Són els mateixos que fan mineria amb bitcoins.
Després venen la serp a altres jugadors, no?
Correcte. És que no t'estranya.
No és només tenir hores, és que no els han matat durant moltes hores.
Exacte, és que aquí està el tema.
Cada vegada que et maten, tu comences la partida.
Aleshores, quan tu comences, ets una serp que surt d'un uet,
ets molt petita, molt petita.
A la mida que abans et vas fent gran,
però et triga molt, la partida.
Per tant, la cosa no és que tu comencis una partida d'un jugador
o amb altres, sinó que és...
és com un món persistent on tu entres
i hi ha gent que ja porta estona jugant.
Exacte, hi ha gent que porta estona jugant
i hi ha gent que s'afegeix a mida que tu estàs jugant.
Estic veient les imatges i hi ha paper de vàter.
Dònuts, pots trobar una mica de tot, no?
Sí, perquè hi ha objectes pel camí
que si també et xoques contra ells també et pots morir,
o n'hi ha d'altres, com els dònuts,
que te'ls pots menjar i també et fas més gran.
També et fas més gran si fas que les altres serps xoquin contra tu.
Correcte. Però si no hi ha ningú jugant i estàs tu sola,
deu ser que deuen començar a jugar hores
que no hi deuen anar ningú.
A les 3 de la matinada comença a jugar i vinc a menjar dònuts,
vinc a menjar pomes i quan arriben les 9, que és quan te lleves tu,
digue-me, per fi...
La qüestió és que pot jugar a aquest moda, que és el clàssic,
que és que tu aguantes allà fins que et maten
i després tornes a començar,
o n'hi ha una altra que és batalla campal,
que vol dir...
Todo vale, ¿no? Ya sabe eso.
Todo vale, a tothom mates...
I ho van tallar a l'últim que queda en vida.
Jo aquest moda no el puc provar,
perquè si ja em posa nerviosa l'altre, això ja no...
És que la sensació en el moment que et mengen
i que veus que desapareix la...
Una ràbia, i més contra més granets,
que dius, ja ho tinc, mira, qualsevol tonteria et mata
i tornes a començar i fa molta ràbia.
Molt bé, o sigui que bé, no? Sí, molt xulo.
La veritat és que sí.
El vídeojoc es diu Snake Rivals.
Entenc que està per Andre Tiaios.
Molt bé.
La desenvolupadora es diu Super Sòlid.
És gratuïta, també, l'aplicació,
i hi ha alguna compra integrada per tenir més poders,
per tenir inclús...
Pots disparar boles de foc per matar en distància, etcètera.
Molt bé, doncs proveu-lo, ullents,
i qualsevol cosa ens comenteu a través del nostre Telegram,
per exemple, o al nostre Twitch,
que si veieu el programa en directe les dijous a les 4 de la tarda,
a twitch.tv barra generació digital,
doncs ens podeu comentar coses en directe a través del nostre chat.
Si algú es pot acabar el Tetris, som els de generació digital.
Doncs continuem amb més experiències de vídeojocs.
Ara li toca el torn a l'Oriol Dalmau.
Porta força hores amb Watch Dogs Legion
i t'ha quedat la cara de hacker, però de hacker bo.
Sí, perquè porta una mascareta.
I posa cara de hacker. Exacte.
Però sí, sí, evidentment, Watch Dogs, l'IP de hackers,
l'hem jugat amb Xbox One X,
surt també per PlayStation 4 i per la nova generació.
Un poc que sembla, tenim un ray tracing bastant per flipar-la.
Per tant, jo no ho he experimentat en primera persona,
he vist imatges de YouTube comparatives,
i es noten molt, això, els reflexes de la llum,
de los neones en la ciudad...
A més, és un d'aquests jocs que, com ara ja tots,
el compreu amb una plataforma i s'actualitza gratuïtament per l'altra.
Això està bé. A veure, és un juegaco.
A l'entrada, i no intentaré fotre'ls un rotllo molt espet,
perquè podríem estar parlant hores.
Per començar, sense cap mena de dubte,
és el Watch Dogs més ambiciós que s'ha fet mai,
i un dels jocs més ambiciosos de Ubisoft.
No puc dir el que més, perquè no ho tinc gaire aprovat al Valhalla,
que no sé com s'ho fot Ubisoft per fer dos juegacos amb tan poc temps.
Però, vaja... Bueno, té molts estudis.
Deuen ser molta gent.
Tot el que és més ambiciós, bàsicament, per dues coses.
Primer, el mapa, és a dir, el Londres futurista,
i aquí anomenant-lo com xiquites, us ho dic directament,
és el món obert més increïble que he vist mai.
Si la ciutat de Londres futurista,
et deixa amb la boca oberta a cada pas que dones,
no és immensa, però és molt densa,
plena de detalls,
es reprodueix Londres fins a la malaltia,
se sent viva, real.
Els entorns urbans són realment increïbles,
si has estat allà encara ho flipes més.
És la millor ciutat que he vist mai en un videojoc,
que deixa Division, GTA V, molt lluny.
Per tant, això estic segur que els ha costat moltíssima feina,
segon factor d'ambició és el que dóna sentit al joc,
que és la legion, si aneu seguint aquest joc sabeu de què va.
I és que lluiteu contra unes faccions malignes,
i ho feu no amb un protagonista,
sinó amb un exèrcit que vosaltres mateixos recluteu per tota la ciutat.
És a dir, cada persona que va pel carrer
es pot unir a la vostra causa, és reclutable, d'acord?
Molt bé.
Aleshores, escanegeu a la penya amb el vostre mòbil,
que és una cosa que es podia fer en els anteriors videojocs...
Sí, perquè el mòbil aquí té molt protagonisme.
Realment, però abans tu escanejaves a la gent
les primeres dues hores i et cansaves.
Perquè, ama de caixa, que le gusta, i a mi no m'importa.
Si al final tiraves pel dret.
Però ara no pares de fer-ho perquè, clar, cada persona,
les característiques que té són importats del teu reclutament.
Cada persona té unes qualitats úniques
i et poden venir de perles per les missions que has de fer.
Ejemple, t'has d'infiltrar en un hospital,
doncs reclutes un metge, que passarà desapercebut.
Reclutes un hacker per anar a un lloc on podràs fer-te
amb el control d'un tropecientos drons.
Reclutes una conductora excel·lent per una missió de conducció.
No reclutes un tio que és borratxo, que t'ho diu.
Tendencia a estar ebrio.
Per una missió de conducció no t'anirà bé.
Pots reclutar fins a 20 persones i ja disponible de tot.
Des de iaies, que això fa molta gràcia,
fins a actor pornos, fins a obrers, artistes, de tot.
Cada una amb les seves coses.
El metge mata amb allò de l'electroxoc.
L'artista fotent-te un espai de colors als ulls.
L'actor porno no vull dir amb què mata.
És apassionant i és enorme.
A més, hi ha, disseminat per tot el mapa, personatges especials,
que no són mindundis, que reclutar-los és molt interessant,
i aquests tenen associada a una missió secundària.
Els ajudes i aleshores s'uneixen a la teva causa.
Fins aquí, el millor. Està molt bé, aquest concepte.
Faltaria afegir els gadgets tecnològics que disposem,
els drons, els robots, les aranyes...
Les tecnologies estan a tope i... Estan a tope i estan molt ben fetes.
Ara ets un robot aranya que t'infiltres per una zona inaccessible
per un ésser humà.
Les opcions de hackeo són molt xules,
però anem al que fa que aquest joc no sigui el més aclamat de la història,
perquè el que porto dit fins ara seria el millor joc que s'ha fet mai.
No fotem, no? Fallen coses importants.
Primera, la història no val res.
No sabem per què fem el que fem, perquè els dolents són dolents,
ni per què nosaltres som bons,
si portem un quart d'hora matant gent que no sabem qui són.
A més, això s'ajunta amb el fet que Watch Dogs ara perd
aquell toc de sentit de l'humor que tenia el dos, que li anava molt bé.
Aquest es posa més seriós.
Trabajo con la gente, que si el Brexit...
Està molt bé parlar de temes seriosos, però parlem-ne de veritat.
O sigui, no entra en temes molt profunds i no hi vol entrar, no?
Sí, sí.
I després hi ha el tema que la pròpia legió de personatges
fa que sigui complicat identificar-te amb ells.
Són masses, i tot i que són diferents entre ells, no tenen personalitat.
Sí, no hi ha pinya, diguéssim.
Bueno, no hi ha Gerald de Rivia, per entendre'n.
Aquí hi ha tota una Macedònia de personatges
que, evidentment, per la seva pròpia definició,
no tenen carisma, perquè és que són masses.
El segon tema que falla és l'ambició.
L'ambició és una armada de doble fil.
El joc promet molt i acaba sent massa.
De tantes opcions que et dona, després no sap què fer amb elles.
Us poso un exemple.
Si tenim un personatge adequat per entrar a un lloc sense problemes,
un metge que s'infiltra en un hospital,
és que, evidentment, camina sense cap problema per l'hospital.
Ningú et detecta, ningú et diu res, ja no és divertit.
És a dir, mantens...
Tu ho has elegit, el metge, i l'has trobat abans.
Sí, però que al final penses, clar, però això que estic aconseguint...
Jo prefereixo jugar d'una altra manera, sincerament.
O, per exemple, la gran majoria de les missions
acaben embufatades disparant,
i, per tant, tanta varietat d'opcions,
i al final el que realment importa és portar una bona pistola,
que, per cert, li pots fotre qualsevol personatge.
És a dir, la mecànica principal del joc és el que li dona sentit.
Tampoc se li ha tret tot el suc que s'hi podria.
En definitiva, Watch Dark Legion és el TV projecte,
que jo m'imagino, quan el tenien dibuixat
i els deien, vamos a revolucionar el mundo de los videojuegos.
I a l'hora de la veritat s'ha descafeïnat una mica,
una mica, no estic dient que sigui un mal joc, tot al contrari.
És divertidíssim fer missions amb una iaia...
Això no... ...armada hasta los dientes.
Està molt bé, com dèiem, Londres us farà babejar,
les missions principals són molt variades
i la majoria són molt divertides,
la conducció és una merda, però el combat està bastant bé,
i és un superjoc, però que tenia vocació de ser
una punyetera passada
i que li ha faltat saber què fer amb totes les armes que tenia.
Una mica, eh?, perquè potser vas tenint la sensació que soc una mica dur.
No, no, estàs bé, vull dir, bé, jo...
Si us fixeu, entreu...
Si entreu a Metacritic veureu que té un 7,5, un 8.
I per què no té un 9,5, un 10? Doncs és per això.
Per cert, al principi l'Oriol parlava del Ray Tracing
i em recorda molt, a la meva època amb el Commodore i amiga,
després en parlarem, del Ray Tracing.
Te'n recordes, tu, o no?
Sí, allà t'estaven sortint les línies,
i anava fent la imatge primer com si hi haguessis molt de prop,
i com si t'hi haguessis enllunyat,
i anava posant més definició, cada cop més, cada cop més...
Hores i hores i hores, que no sabies com acabava,
perquè com que anava escant per escant...
Sí, sí, però fixa't tu.
El Ray Tracing amb el renderitzat de 3D fa molt temps que hi és,
però, clar, aplicat a temps real, tot just ara.
Què deus veure aquest Watch Dogs amb nova generació?
És el que anava a preguntar, perquè també podem jugar, no?
Els últims jocs que surten es nota
que ja estan pensant en la nova generació,
perquè aquells 30 frames jo crec que són 25, ja, eh?
Ja els hi costa molt, sí, ja necessiten un punt més de canya.
Generació digital.
Doncs continuem.
El programa Generació Digital és el programa de la ràdio pública
que parlem de videojocs, i us hem de dir que pel mes de desembre
està anunciat un nou videojoc de l'estudi barceloní Mango Protocol.
Volem parlar-vos de Colossus Down,
un videojoc de la saga Psicòtic Adventures,
amb videojocs anteriors com Mecànica o Agatha Knife.
Doncs coneguem una mica l'estudi Mango Protocol.
Es va fundar l'any 2015, el formen 4 persones actualment.
La Mariona, que és directora d'art, el Jordi, que és dissenyador,
el Javi, que és productor i director de narrativa,
l'Eric, que és programador,
i amb ells col·laboren en Pau, que és músic i enginyer de so,
i l'Adam, que és el localitzador d'anglès.
És el que tradueix tot plegat.
De fet, hem parlat amb la Mariona Valls,
que, com diu, és la directora d'art.
Jo, sense conèixer Colossus Down, és a dir, que no l'he pogut jugar,
però he pogut veure les imatges,
on veig la protagonista, que és la Nica,
que ha construït un meca per poder destruir tot el que odia.
Jo tinc la sensació que el joc pot ser genial per desestressar.
Volem saber si els que formen part d'aquest equip
tenen aquesta sensació quan els esteixen.
Sí, la veritat és que és bastant desestressant i bastant divertit
destruir totes les coses.
És un element que nosaltres hem volgut potenciar de manera activa,
i ho hem treballat així perquè sabem que la gent li agrada
i ho gaudeix molt,
el fet que hi hagi moltíssimes coses destruïbles.
No et diria que és la mecànica principal,
però, bàsicament, sí que és com l'atractiu principal que té,
destruir totes les coses que no molen.
Nosaltres hem jugat moltíssimes vegades,
perquè, clar, fent el joc l'hem de testar ja,
i el joc s'ha semblat divertit i molt desestressant, com tu dius.
De fet, Francesc, recordes algun videojoc que faci el mateix efecte
que, de prima, una pilota de goma quan jugues?
Doncs que tingui aquesta mecànica, realment no, però, sincerament,
els jocs que els americans o els anglesos anomenen els no-brainers,
són jocs de no pensar en res,
i, bàsicament, qualsevol joc, inclús un de trencaclosques,
senzillet i relaxat, normalment et posa una miqueta dels nervis
si hi ha un timer, si no estàs aconseguint l'objectiu,
coses com els doom, que són jocs aquests de tret, us ho recordeu?
No, això t'estressa, fixa't.
Són sense regles, no hi ha trencaclosques, no hi ha res.
Destruït el que puguis, i com deia la Mariona,
que deia, quantes més coses trencables i destruïbles hi ha, millor.
Jo crec que això és el que més desestressa.
De fet, el videojoc forma part, com deia, d'aquesta saga,
que es diu Psychotic Adventures, és el tercer videojoc
on podem jugar amb la Nika, del videojoc mecànica,
de GTA Live.
Abans que surti el Colosseus Down, que ho farà el desembre, com dèiem,
li preguntem si és un bon exercici jugar amb les aventures anteriors.
Realment, el Javik és la persona que s'ha encarregat
del guió i de la narrativa.
Se n'ha encarregat de manera amb molta consciència
que es pugui jugar el joc sense necessitat
d'haver jugat a les dues aventures anteriors.
Sí que és molt interessant, perquè et dona un bagatge
i et dona molt coneixement de l'univers,
però no és obligatori, perquè realment tota la narrativa
està construïda per aportar-te l'informació necessària
per poder jugar.
I nosaltres ja ho hem testejat amb la gent que ha jugat el joc,
ha vingut a provar,
i no havien jugat a ni a GTA ni a mecànica,
i els ha agradat molt el joc, l'han gaudit, l'han entès,
i, per contra, l'efecte positiu
és que han tingut ganes de jugar als jocs anteriors.
És com per posar l'exemple dels jocs de Resident Evil
que tu pots jugar una entrega sense haver jugat les anteriors,
perquè estan totes ambientades en el mateix univers,
passen les conseqüències, els mateixos experiments,
en tots els jocs,
però la jugabilitat varia d'uns jocs als altres,
els personatges canvien.
Molt bé, estar aquest videojoc apareixerà en cooperatiu local,
una modalitat que tinc la sensació que va desapareixent
dels jocs anteriors.
A tu t'agrada el moda de cooperatiu?
Ara ja no tant.
Com més jovenet, sí.
Jo em posava a jugar amb el Tete i...
Ai, que guai!
Però ara és una cosa més individual, una cosa més íntima, jugar.
Molt bé, és curiós, perquè jo li vaig preguntar a la Mariona
si aquest sentit que fos un videojoc amb aquesta característica
ho tenien clar des de l'inici o no.
Nosaltres teníem previst fer un joc
que no fos un videojoc amb aquesta característica.
Teníem previst fer un joc d'un sol jugador.
Però dels primers events on vam anar a ensenyar Colossus,
el feedback de la gent va ser que ens demanaven, no?,
que això estaria molt xulo poder-ho jugar en cooperatiu.
I clar, en aquest cas, cooperatiu amb l'Agatha,
perquè és un personatge molt estimat dins de l'univers.
Aleshores, sí, vam refer tot el que es va poder refer
en aquell moment,
en unes fases inicials del desenvolupament,
i vam refer tota la història, també,
per poder incorporar el fet
que es pugui jugar l'aventura en moda cooperatiu.
I tingui en compte aquestes dues vessants
que l'aventura està absolutament adaptada,
tant si jugues sol com si jugues en moda de dos jugadors.
L'avantatge que té ara la tecnologia tal com està
és que, tot i que el joc sigui cooperatiu local,
la tecnologia d'estim ara ens permet
poder jugar també en cooperatiu online,
que és una tecnologia que nosaltres hem aplicat,
que és el Remote Play Together,
i això permetrà que en època de pandèmia com estem ara,
doncs no només la gent que tingui més d'una persona a casa
pugui jugar en moda cooperatiu
i pugui desbloquejar els finals
i totes les opcions que porta el joc en aquest moda.
És molt interessant, Oriol, perquè, fixa't,
en un esdeveniment veuen com estan jugant els futurs jugadors
i decideixen canviar el joc.
Això està molt bé.
És que és l'única forma, quan estàs tan ficat en un projecte,
veure persones que segur que et sorprendran
en quin lloc es queden encallades...
Això amb l'humor, que jo m'he dedicat molts anys, és claríssim.
Hi ha coses que penses que fan molta gràcia...
I després, quan estan els uients a l'estudi...
Quan et dónes compte que normalment és al revés,
fa gràcia i és res.
En el videojoc hi ha un munt de modes diferents,
de referències, de diferents finals,
un videojoc amb molts matisos,
i una cosa que destaca dels seus treballs anteriors
és la banda sonora.
Mariona Balls, com serà aquesta banda sonora d'aquest videojoc?
Doncs la música del joc és absolutament imprescindible
per portar tot el ritme i tota l'atmòsfera
que té Colossus Down.
S'han treballat 90 minuts de música en total que tenim.
És moltíssima música que l'ha fet el Pau, el Pau de Mia.
I realment, doncs, cada nivell té la seva música.
Cada món té com un fil conductor d'estil.
Sí, sí, s'ha fet una música i un treball de son
absolutament adaptat a cada moment del joc.
Hi ha música...
Hi ha pistes adaptatives que van afegint i traient capes
segons l'acció que es va succeint durant el joc.
Ha estat una part imprescindible per poder aportar aquest plus
que li dona el fet que la música et marqui el ritme.
Déu-n'hi-do. Què hem de dir més, Eli, d'aquest joc?
Hem de dir que Colossus Down està anunciat pel desembre.
Fins que no arribi podem comprar a Steam per 18 euros
els dos videojocs de la saga Psychotic Adventures
i les dues bandes sonores de Mecànica i Agatha Knife.
De fet, ara també està d'oferta a la Nintendo Switch.
Si aneu cap allà, trobareu aquests videojocs més antics
per poder jugar d'una forma millor de preu.
Generació digital.
Que vell som? Que ens posen això? Ja se'ns canvia la cara, eh?
Sí, sí. De fet, té un sentit, eh?
Una de les empreses més influents
en el camp que llavors s'anomenava informàtica domèstica
va ser Commodore.
Noms com Big Bean, sobretot el Commodore 64,
l'Amiga, que abans parlàvem,
són part de la història de la informàtica
i de la història particular de cadascun de nosaltres.
Almenys jo vaig tenir l'Amiga.
Sí, va ser dels afortunats,
perquè quan teníeu l'Amiga éreu els number ones,
comparats amb el PC.
Sense dubte, amb Amstrad, per exemple,
estava un pas per davant.
Me'l vaig comprar en el moment que vaig poder-ho comprar,
que és amb el primer sou que vaig tenir,
que vaig comprar l'ordinador i la pantalla.
Perquè no tenia cap mena de sistema operatiu.
Sí, el workbench.
Però tu quan l'ensenies, una mà amb un disquet,
com dient si no fots un disquet aquí no passa res.
Exacte. T'hauries de carregar.
Això mateix. Exacte.
Parlem d'això perquè ja tenim a les botigues
un nou llibre de l'editorial Héroes de Papel
per conèixer millor la història i la influència de Commodore.
Es tracta de Commodore Odyssey 1977-1985,
escrit per Jonathan Jiménez i José Luis Eguía.
De fet, les músiques que durant els propers minuts sonaran
van ser èxits d'aquells anys.
Exacte. En Francesc Xavier ha tingut el llibre a les seves mans
i ha entrevistat els autors.
De fet, a un d'ells, que és el Jonathan Jiménez,
en una entrevista que ja està en vídeo al nostre canal de YouTube
i també a icat.cat barrageré.
Francesc, quines han estat les primeres inspiracions del llibre?
Doncs és un llibre molt ben escrit,
és un llibre que està carregat de documentació,
i això és una de les coses que les fa molt especial
per a aquelles persones que ens agradi conèixer
sobre l'època, sobre les coses,
sobre les interioritats de les empreses.
És un llibre que s'aparta una miqueta dels videojocs,
va més una mica a això, no?, a què hi havia darrere.
És un llibre, a més, està superben editat,
com ens té acostumat, heroes de paper.
I en aquesta entrevista que tinc amb un dels co-creadors del llibre,
en Jonathan Jiménez,
doncs una de les preguntes que li faig, òbviament,
és d'on sorgeix la idea del llibre.
Doncs la idea sorgeix cap al 2016,
quan José Luis i la seva dona, la Ruth Contreras,
sabent de la meva gran afició per la marca,
em proposen el projecte i contacten amb l'editorial
Heroes de Paper per fer una primera evaluació.
En primera instància es va fer un esborrany de llibre
que volia tractar només del comodre 64.
És l'editorial la que proposa fer una revisió
de tota la història de la companyia,
un projecte molt més ambiciós
que al final es va decidir dividir en dos parts
i que va requerir d'un altre enfoc.
Llavors és el José Luis el que em proposa
donar més context sociocultural,
ja que tant ell com jo no som informàtics,
estem més familiaritzats amb aquest entorn.
I es parla, llavors, també d'analitzar la publicitat.
Amb aquestes premises, ja el projecte comença a prendre forma.
Bona aquesta música.
Si no ens atrevim a parlar, estàs fixat?
Escoltem i flipem.
De fet, he parlat sobre el moment que parlaven els vigís i dic...
Ai...
Només el pots fer tu, això? Has de ser morir, jo, per fer-ho.
Tenia el 5 a la casa, que era la meva germana.
D'aquesta cançó? Sí, i tant.
Això quin any estem parlant? Això és del 80, deu ser.
Això em sembla que és del 80.
A partir dels 80, tot cap avall, eh? Sí, sí.
Jo vaig néixer als 80, no fotem, eh?
No, no, però va ser el cèl·lit del mercat.
Musicalment, musicalment.
Jo no em va morir el 80, no? Sí, sí, el 80.
És que ja et dic.
De retrollibres, per anomenar-los d'alguna manera,
n'hi ha cada cop més.
Llibres sobre marques, sobre videojocs mítics, sobre sistemes...
Quina mena de llibre és, Commodore Odyssey?
Doncs és un llibre, sobretot, que tracta, com us deia,
de l'empresa, de l'empresa que hi ha darrere dels seus orígens,
i de moltes de les decisions que estan darrere d'aquesta producció,
aquests ordinadors que després nosaltres els vam gaudir
com a usuaris, des d'un punt de vista,
però que ara coneixereu una miqueta que hi havia darrere,
que va portar cap a xins i no fos cap allà d'una altra manera.
Descobrirem també històries sobre prototips,
aquestes coses que haguéssim pogut ser,
i com moltes vegades empreses com aquestes,
en aquelles èpoques intentaven adelantar, a vegades, el futur.
L'abriat és que un text que, com us he dit, s'aparta bastant,
qui vulgui el llibre dels millors videojocs de Commodore,
aquí no ho trobarà.
Es fa assasment de molts dels jocs i dels programes
que han sigut populars per la marca,
però realment no s'aborda a aquest aspecte,
sinó que intenta donar un marc històric i sobretot sociocultural,
jugant amb la publicitat, amb com afectava això,
a les famílies, a les persones.
En aquell moment començaven a rebre
la importància de la microinformàtica
que se'ls començava a colar a casa els menjadors mica en mica.
A més, és un llibre que una mica més inoxisteix,
hi ha una cosa molt curiosa que ara el Gerard ens la relata.
L'any 2018 vaig patir un robatori a casa
que va suposar, d'entre altres coses,
perdre el meu portàtil i totes les còpies de seguretat física
del llibre que tenia.
En aquell moment el text ja estava molt avançat
i calculava que em quedaven com unes setmanes
per poder avisar l'editorial.
El primer que vaig fer és anar a Mossos a posar una denúncia.
I com a anècdota, avui encara conservo aquest document
on es detalla el robatori d'un llibre sobre la història de Commodore,
per això l'editorial no em va reclamar el llibre
i gràcies a uns amics que em van donar un portàtil,
vaig poder reprendre la feina en qüestió d'una setmana.
Però això va suposar perdre entre el 40 i el 45% del llibre
i tornar-ho a fer.
Déu-n'hi-do, això és una típica excusa que li fots a l'editorial,
quan s'ha piat el toro.
Si me ha comido los apuntes, el perro.
Exacte, és la versió adulta de si me ha comido los apuntes, el perro.
Me l'han robat, me l'han robat.
Ho tenia tot, eh?
Imagina't arribar a casa i trobar-te...
Hòstia, que t'han entrat, que t'han emportat això.
Tu, per exemple, Blasco, si tens un document important,
el tens només d'un ordinador o tens altres tècniques de seguretat?
Bueno, això hi ha núvol, vacaps i tot el que vulguis,
però si ho tens a casa i et penses que ho tens tranquil,
clar, tu normalment, les copies de seguretat no són per si et roben,
però si tens un ordinador, s'encarrega el disc dur.
Això pot passar, eh?, que s'espatlla l'ordinador és fàcil.
Evidentment, i un disc dur es pot esconyar,
però que t'entri a casa i t'ho manguin tot no està previst.
S'en van les còpies de seguretat.
Deu parlar de prototips, no?
Doncs sí, vam parlar d'això, vam parlar de prototips,
vam parlar també de com cada cop més videojocs
entraven a la vida de la gent.
Jo dic que l'apunt sociocultural que fan,
no només de la marca Commodore,
sinó de tota la informàtica en aquell moment,
és molt interessant en aquest llibre.
Després també la importància de la publicitat, eh?,
i de com hem pogut rescatar,
i ells han pogut rescatar alguns anuncis mítics,
dels que no es tenia molta constància,
com, per exemple, el primer anunci oficial del Commodore Pet,
que es va fer a l'estat espanyol.
Al final, després de tant de temps investigant sobre Commodore,
vaig voler-li preguntar sobre quina creia que eren ells
els motius que havien fet a la marca Commodore tan especial.
Això és una visió molt subjectiva, i és només la meva humil opinió.
Commodore va demostrar ser una companyia molt inquieta
que no desenvolupava només ordinadors,
sinó que es va reinventar en diverses ocasions,
fins a convertir-se en un gegant de la informàtica als 80,
arribant a abarcar el mercat des del nivell professional
al recient implementat sector domèstic,
i que va desenvolupar projectes molt innovadors
i, en alguns casos, molt avançats a la seva època.
Tot això es reflexa llibre també en la història dels seus prototips.
L'ombra de la companyia va ser tan gran
que, per exemple, avui dia encara podem trobar referències
al mateix Call of Duty,
on fa poc va llançar un paquet d'armes amb temàtica a 16 bits
i on l'arma principal es deia precisament Commodore.
De fet, l'entrevista sencera,
com hem dit, la podeu veure a YouTube o a icat.cat barra GD,
i finalment feu un repàs de l'escena actual
i de la millor manera de reenganxar-se a aquesta màquina, no?
Doncs sí, jo crec que moltes persones que van tenir potser un Commodore
o que el tenia algun familiar, algun parent,
i sempre el van mirar de lluny una miqueta potser amb enveja,
doncs si llegeixen aquest llibre o veuen aquesta entrevista
potser poden tenir ganes de tornar-se a reenganxar.
Ella em fa un repàs d'algunes de les coses més interessants
que s'estan fent avui en dia actualment,
productes actuals per Commodore,
ens parla d'un homenatge al comandos de cap, com que es diu Navando,
ens parla també d'una Street Fighter 2, versió Commodore,
que la va tenir en el seu moment,
però era un joc molt lent i molt difícil de jugar,
en canvi el que s'està preparant, perquè encara no s'ha pogut llançar,
jo l'he estat veient i realment la música sona fantàstica,
i els moviments, és un joc molt ràpid,
i de veritat és que sembla que és molt jugable,
i això és un gran crèdit per les persones que l'estan fent avui en dia,
i ella ens comentava que qualsevol persona
que es vulgui reenganxar al Commodore,
que comenci pels emuladors,
i si no, per aquestes minimàquines, aquestes miniconoles,
que ara les tenim a les botigues,
una d'elles és precisament en homenatge al Commodore,
que en té dues versions, una mini i una maxi,
ell diu que el teclat és funcional.
Per tant, ho gaudireu més bé.
I diu, només si sou molt flipats, i us ha flipat molt,
aneu als encants a veure si en trobeu un d'original.
Molt bé.
Recordem que Commodore Odyssey 1977-1985
està editat per Héroes de Papel
i que es troba a les llibreries i a la web de l'editorial per 24,95 euros.
Generació digital, un programa 100% lliure de caixes de l'UT,
pay-to-win i microtransaccions.
Aquesta setmana, amb aquesta música,
apareix el darrer videojoc de la saga Assassin's Creed.
En aquest cas és l'Assassin's Creed Valhalla.
Em costa molt dir aquest nom.
Ho has dit perfecte. Sí, perquè ho has dit tu abans.
Valhalla. Tu imagina que porto una J.
Sí, sí, ja està, ja està.
És molt curiós el que ha passat amb la queixa de l'editor en cap
d'una revista web que es diu Can I Play That?
És un lloc que analitzen els videojocs
des de la perspectiva de l'accessibilitat.
Ella troba inacceptable el toc apassista
que en un moment donat podem llegir o escoltar al videojoc,
cremada de forma horrible en un accident a Air4Wine.
Li terroritza que algú vegi el seu rostre desfigurat,
així doncs alleujo la seva fúria amb esclats de violència.
Ubisoft no ho ha adoptat ni un moment,
ha donat la raó a l'editor en cap
i ha comunicat que ho traurà en la propera actualització.
Això, de fet, he hagut d'investigar una miqueta
d'aquesta queixa, d'aquest toc apassista,
que el fet ve a dir que una persona que té, per exemple,
cremada la cara,
reacciona com a vergonya a tenir aquesta violència,
hi ha molta gent que té la cara cremada,
que, escolta'm, és molt curiós aquesta pàgina
que es diu Can I Play That?
És molt curiós aquesta pàgina que es diu Can I Play That?
Perquè fan unes reviews,
és una perspectiva que està molt bé
i que et pot fer veure coses que a tu potser...
No hi caus. No hi caus, i que et fan créixer.
I la veritat és que l'altre dia pensava
que em venen ganes d'entrevistar aquesta persona.
Aquest videojoc apareix per un munt de plataformes.
Sí, l'Assassin's Creed Valhalla està disponible
en diverses edicions per PC,
PlayStation 4, PlayStation 5, Xbox One, Xbox Series X.
Això és curiós, no? Tu compres per Xbox One,
i en un futur, si tens la nova consola, te'l pots descarregar?
Això és el que prometen, no sé exactament com funcionarà,
perquè, teòricament, el disc dur que tu t'ets connectat
a la teva Play 4, treus un USB l'endinyes a l'altra consola
i crec que tot funciona.
Suposo que els videojocs es deuen actualitzar de manera automàtica.
Clar, a Play 5 ven una retrocompatibilitat del 99%,
però hi ha com dues possibilitats,
o que funcioni tal qual o que funcioni amb millores.
En el cas de Valhalla, s'estarien parlant de millores.
El teu joc es veurà, en aquest cas, a 4K i 60 frames per segona,
que és impossible en PlayStation 4.
Quan ho provi, t'ho diré.
Tens el monitor preparat perquè pugui donar aquesta potència?
No, tinc un monitor 4K, el que no tinc és el 2.1,
que això et permetria 120 frames, però jo encara no m'ho crec.
I ara, un videojoc que mai falta quan apareix una nova consola.
És molt curiós.
De fet, aquí mai falta no és el videojoc,
sinó la persona que el fa, que és el Tetsuya Mizuguchi.
És el creador japonès d'Alumines, Meteos, Rez,
i tota una llista de videojocs de culte.
Ara torna amb el Tetris Effect vitaminat,
que es diu Tetris Effect Connected.
El Tetris Effect va sortir quan van sortir
les ulleres de la realitat virtual de la Sony.
Amb molt d'èxit, també. Molt d'èxit.
Encara que no hi hagi una nova consola,
amb molt d'èxit, també. Molt d'èxit.
Encara que estigui a Tetris té molt mèrit.
Sí, sí, sí, no, no, absolutament. És molt fort.
Doncs ara és el mateix, però pot jugar amb...
Té 20 modes de joc, 40 nivells,
i segurament, a estar, un bon amic nostre
deu cobrar una pasta per tot això i sense fer res, no?
El covó d'Alexei, i tant. Alexei Pàginov, no?
I tant. Ostres, tu.
Ja ho deia. Tens drets, vols dir, de la marca Tetris.
Sí, sí, sí. Tetris Company. Tetris Company és seva.
O sigui, cairebé que cada cop que diem Tetris,
no, no, és ben curiós i és un joc...
Ostres, és que...
És increïble el que aguanta aquesta fórmula
tan aparentment tan senzilla.
I entre cada generació, és clar.
Sí, sí, exacte, exacte.
I, de fet, és molt curiós, perquè la demo que...
Mira, que estem veient ara a través de l'estudi,
hi ha una demo o un mode de joc que és el clàssic.
És a dir, exactament les peces com eren.
Però tu, Murillo, que tens les OBR de Sony,
tu ho has provat a sobretat virtual i què?
Molt bé. Molt bé, molt bé. A mi m'agrada molt.
Però no té massa 3D l'efecte Tetris.
És a dir, tu el que veus és com que estàs flotant a l'espai.
Exacte, el que té efecte 3D
és el que hi ha en el fons que va canviant
cada vegada que entres en un mode de joc.
I les peces es tens a primer pla, com si diguéssim.
I una música bucadora i partícules que floten per tot arreu.
Correcte, correcte.
De fet, aquest joc, sense les ulleres i la idea virtual,
és molt, molt graciós perquè hi ha un mode
que només pot jugar si estàs al revés.
És a dir, t'has de posar el sofà al revés
per poder... Amb les UBR, vols dir?
No, sense les UBR, perquè també les pots jugar sense UBR.
Si no t'havies marejat prou, saps? Exacte, exacte.
No, està molt ben pensat perquè el Tetsuya Mizuguchi és un crac i tal.
En quines consoles les tenim?
Des de moment està inclòs al Game Pass per totes les Xbox i Windows 10.
Molt bé, d'aquí res parlarem de Game Pass amb la Gina Toast
i de la subscripció de la Xbox.
I també pareix, aquesta setmana, el videojoc de Patless.
És una aventura on portem una caçadora
amb barri i fletxes que està acompanyada d'una àguila.
Jo crec que aquest videojoc,
com que està distribuït per una empresa molt important,
crec que se'n parlarà.
Doncs sí, de Patless està distribuït per Annapurna Interactive
i es pot jugar per Windows, PlayStation 4 i 5 i iOS.
Molt bé. Oriol, l'altre dia em deies...
Com es nota que arriba Nadal?
Clar, és que ara és el moment clau...
A veure, és un Nadal estrany, està clar.
És el primer llançament de nova generació
que no hi ha consoles a les botigues.
Ho vaig comprovar l'altre dia.
Vaig anar a l'EFNAC el mateix dia que sortia Xbox
i no n'hi havia ni una a l'EFNAC.
Ni a cap botiga, tampoc al Carrefour, etcètera.
Per tant, és un Nadal que probablement la gent
no podrà comprar les noves consoles.
I molts jocs tampoc.
Però és el moment clau.
Suposo que Amazon anirà rebentada de peticions.
Si tenen stock, clar.
Exacte. Veurem què passa.
Però seria molt fort per tant Xbox com per PlayStation 2,
però si són Sony,
perdres el Nadal seria terrible.
Generació digital.
Doncs ho dèiem.
La Gina Tos vol parlar del game pass d'Xbox
i de pas parlar de la salut dels videojocs exclusius.
Hola, Gina.
Mare meva, mare meva, muri llistes,
la que vam embolicar la setmana passada
quan vam enllaçar a les xarxes socials
aquella peça que vam fer de PlayStation 5
versus la nova Xbox.
Això ja semblava als 90 amb Sega i Nintendo,
però de tot el debat em vull quedar
amb una part molt interessant.
Un dels punts forts d'aquesta generació
és que amb la Xbox tenim el game pass,
que és un sistema de subscripció
on tens un catàleg
amb jocs disponibles impressionants,
i on no només serveix la consola,
sinó que també serveix pel PC i pel mòbil.
Per tant, el que abans dèiem un joc exclusiu
desapareix,
perquè de sobte podem jugar a tots els exclusius
a diverses plataformes.
Això és bo pels usuaris,
però és una bona estratègia per vendre consoles
i pels desenvolupadors.
I d'aquest joc se'n poden dir exclusius,
encara que realment no siguin exclusius?
N'hem parlat amb dues persones
amb dos punts de vista molt diferents,
però molt interessants.
La primera és la Naturge,
que és una de les administradores d'Xboxers catalans.
No existeix sin exclusius.
La qüestió és que ha canviat aquesta definició de la marca.
Amb Xbox, la consola no és el principal,
sinó que en aquest ecosistema
el jugador es colleix on vol jugar
tant a PC com a consola,
com a mòbil, amb el Xcloud.
Així que el principal és el jugador.
I amb tot això,
estem visquem la revolució dels videojocs.
La segona persona amb qui n'hem parlat és la Gúfolov.
Ella no ho té tan clar,
perquè ella pateix de veure si és un sistema rendible
a llarg termini pels desenvolvedors
i per vendre consoles.
Com compatiran amb això?
És fàcil, amb el seu Game Pass,
on asseguren que els jocs d'Xbox els tindràs
en el Game Pass el mateix dia de llançament,
mentre que els jugadors de Play hem de pagar per cada joc
el preu de mercat.
Creieu que a la indústria del videojoc
la de recursos que li costa fer un joc
perquè després tu el puguis aconseguir per 10 euros?
No ho sé, nois, jo ho porto tota la vida
aconseguint, a poc a poc, els jocs que més il·lusió em feien.
A canvi, tenir-ne 4.000 que no jugaré...
No ho sé, a mi no em convenç personalment.
Pel que sembla, la guerra PlayStation-Xbox
sembla que no s'atura.
Al contrari, només comença.
I això vol dir que les dues plataformes
estan molt ben enfrontades.
De tots vosaltres, que sou els que jugueu més a videojocs,
què en penseu?
¿Es pot considerar que Microsoft segueix tinguent exclusius
amb Halo, Forza o Gears of War?
O tot això ja és cosa del passat?
No sé què en penseu vosaltres.
A veure, el tema dels exclusius
és sempre la gran arma de PlayStation,
però ningú els ha vist encara, els exclusius encara han de sortir.
A veure si té més exclusius PlayStation o Xbox,
perquè Xbox ha comprat Bethesda,
i, a més, els exclusius d'Xbox estan al dia 1 o al Game Pass.
A dia d'avui, a inici de novembre,
Xbox ha començat molt millor que PlayStation.
Primera, perquè la consola està més polida
a nivell de com funciona l'SSD,
a nivell de disseny, de simplicitat,
però sobretot és el tema del Game Pass.
Jo crec que la gran diferència a dia d'avui és el Game Pass.
Però no m'estranyaria gens que en menys d'un any
PlayStation tingui el seu propi Game Pass,
molt bé, doncs continuem i ara connectem a Antarragona.
Generació digital.
De fet, estàrias ja estan connectats,
però portes una setmana molt capficat, no?
Sí, perquè les correlacions d'idees i conceptes són una cosa molt rara.
Mira, cada vegada que veig el senyor Juan Carlos Alfonso,
Víctor Marià de Borbón i Borbón dos Sicílies,
espero que agafi una miqueta d'aire,
que a casa seva el coneixen millor com el Juanito.
Sí?
Me'n recordo d'aquella llegenda urbana,
una llegenda que diu que als anys 80,
dins del cercle de radioaficionats,
el podies trobar amb el sobrenom d'El Barón.
O sigui, tu centuritzar-se.
O sigui, podies parlar amb ell.
Sí, sí, en la teva estació de radiocomunicació
et podies trobar preferiblement a hores nocturnes
que parlaves amb el Juanito ara en persona.
Ara mateix, ara, novembre de 2020, no ho crec,
no crec que el puguis trobar jugant amb els Walkie Talkies,
però el que sí que pots trobar és un munt de gent famosa,
o popular, diguem-s'hi, que juguen a videojocs en línia.
Mira, t'he fet un rànquing patillero.
Ah, molt bé.
Sí, perquè sí, de cinc personatges, cinc,
amb el que pots trobar un dia d'aquests
si estàs jugant amb l'Ineu en xarxa.
Quin criteri he fet servir? Cap ni un.
El criteri de l'absurd.
Persones que si dius que has jugat amb elles en xarxa,
no et creurien mai.
Saps aquella història també molt molt famosa
del Bill Murray, l'actor?
Diu que entre els restaurants de menjar ràpid,
que agafa una patata fregida qualsevol i et diu,
es faci, no et creurà ningú?
Doncs el mateix, sembla bé?
Vinga, som-hi. Vinga, va.
I parlaràs d'un videojoc, ara?
Sí, aquest videojoc és el Roblox,
que és el videojoc que surt si tu agafes dins d'una batadora
poses Minecraft, Lego i Fortnite.
D'acord.
A l'estiu pesat, fa un parell de mesos,
van enxampar un usuari amb el seu nom de Jumpy Zardly.
Sí.
Tortuguita saltarina, voldria més o menys, no?
Que deien que a aquest usuari semblava sospitós.
La veritat és que no sé què vol dir sospitós.
Sospitós.
Clar, en què es basen, per saber que és una persona coneguda?
No ho sé, però ho van acertar, Oriol,
perquè es veu que era el Bayron Trump,
el fill petit del Donald Trump.
Imagina't.
Quina edat té aquest xaval, ara?
14? 14 i 15, sí, sí.
Clar, deu jugar a Fortnite, evidentment.
No, no, amb aquest, amb el Roblox.
Diu que està viciat, diu que agafa por.
Molt bé.
Fa por jugant i no jugant.
I no jugant amb el seu pare, també.
Ja li ve de sang.
El nen aquest està enganxadíssim.
I això ja el van enxampar.
I es poden trobar altres persones joves.
Un altre bailet, també, amb un mitjà més conegut,
que és el Fortnite,
i és un jovenet que és molt més conegut a les nostres contrades.
El bailet, o no tant, que ja té 22 anys,
és el quart successor a la corona del Regne d'Espanya,
en Felip, Joan, Froilà, de Tots els Sants,
de Marxellart i Borbó.
Home!
Caballero, Divisero, hijo de algo de la ilustre solar de Tejada.
No sé què vol dir, li he buscat a Google,
no sé el que és un Divisero, ni un hijo d'algo,
un hijo de... Sí, però un hijo d'algo no.
Això és veritat, eh? Això és veritat, sí.
I tant veritat com a casa seva,
li diuen Pipe.
D'acord.
Però ell no es posa Pipe en el Fortnite,
has de posar una altra cosa.
És que diu que Felip, Joan, Froilà...
No arriben els caràcters. Estàs molt monàrquic, eh?
Sí, però ara gent coneguda i graciosa, i absurda.
He fet un criteri una mica absurd.
Aquesta és la segona persona que pots trobar, eh?
Sí, sí, sí. Anem a la tercera.
Això que és més pausat, no? Sí.
És las Assassin's Creed Revelations,
que té un modem multijugador així força engrescador,
que té aquell puntet de tranquil·litat, no?
Que no és un mata mata desenfrenat, no?
Doncs si jugueu a qualsevol nit d'aquestes línies,
podeu trobar amb aquest senyor.
¡Que Dios bendiga la PlayStation!
A veure, que ho torni a dir, sisplau.
¡Que Dios bendiga la PlayStation!
Bé, no és el Miguel Ángel Génér, que és l'actor de dublatge,
és el que li posa la veu. L'actor és el Samuel L. Jackson.
Ah, mira, oh!
Samuel L. Jackson està viciat a las Assassin's Creed Cosa Fina.
També li fot molta canya, moltíssima, al Halo.
¡Que Dios bendiga la PlayStation!
És ell, eh? Va fer això tota l'estona, no?
Tota l'estona va jugant, va matant i va cridant.
Així el reconeixes, no?
¡Que Dios bendiga la PlayStation! Sí, senyor.
Que Dios la bendiga. Deu-li un xbox.
És igual, ell sembla que Dios bendiga.
¡Que Dios bendiga la PlayStation!
Ho sabeu, no?, aquest tall ja formarà part de...
Jo l'hi posaria, programaria un botó per anar-la tirant.
Té un munt d'anys, aquest tall.
Aquí ja va sortir el genocidi digital,
a la secció aquella que fèiem de pel·lícules.
Molt bé. I ell...
I tant.
Escolta'm, però ell s'amaga o...?
No, no, no. O sigui, ell agafa i surt per allà,
diu a l'Àsia que el Samuel L. Jackson,
i t'ho deia, home, llavors te diu lo de Dios bendiga la PlayStation.
¡Que Dios la bendiga la PlayStation!
És ell!
Sí que eres tu, hombre, mucho gusto, ¿cómo estás?
No puc matar la família. Te voy a matar, claro.
El proper joc és de Mastagots, no?
Següent. De molts.
Molt bé.
Toca-tong, la teva guitarra, aquí a l'obèstia.
Mastagots a torre i a dret, a l'Street Fighters 5.
És una saga que va començar l'any 87 i que encara brilla.
El 6.90, 3 anys després, qui va brillar
va ser un jugador de bàsquet de 2.16 metres, una bèstia humana,
que es de primera a l'equip d'Orlando,
després a Los Angeles Lakers,
i a Shaquille O'Neal.
Els que teníem una edat, potser recordem també,
a part de ser jugador de bàsquet, tenia un videojoc, que era el Shaq.
Shaq Fug.
Shaq Fug era un joc d'aquests, bueno, era curiós, de Megadrive.
Doncs bé, aquest senyor es passa aleshores
a repartir embufetades virtuals a l'Street Fighters 5.
Ara tu ves Munillo i digues que estaves jugant a Street Fighter en xarxa
i que t'ha hostiat el Shaquille O'Neal.
Clar, no et creu, eh? No creurà ningú.
I amb els seus 300 quilos a saber qui agafa,
haig d'agafar un lit per compensar.
No, i amb els dits tan grans, clar...
Sí, opres tots els botons i fa combo sense voler.
Fa combo, sí.
Anem al darrer videojoc i darrera persona,
que no sé ben bé per què, ara em direu a veure què copineu,
a mi em pensa que al videojoc li escau el personatge
i al personatge li escau el joc.
Home, l'Animal Crossing.
Aquí has passat hores, eh, tu, Munillo, buscant peixets?
Sí, però vaig durar un mes, eh?
Digues que tenies la sensació que estaves treballant.
Sí, va haver-hi un moment que havia dit prou, ja.
Prou, ja, ja prou. Vull treballar a casa meva, saps?
Doncs amb aquest Animal Crossing New Horizons,
la gràcia està que tu estàs a la teva illa,
doncs fent les coses que fas a la teva illa,
fent foradets, plantar en pastanagues i tal,
i et apareix el protagonista, que és Alejliah But.
Oh!
Ilaïa.
Frodo.
Frodo, i te diu hola, soc l'Alejliah But,
què tal, com anem? Té 39 anys, aquest senyor.
Bé, no, no?
I no sé per què és el que es deia.
A mi, en casa, que és aquest senyor que et jugui en aquest joc,
i que te'l trobis.
És comarca, una mica, l'illa.
Sí, però no sé, però a veure, si tu em dius,
m'he trobat el senyor But, i jo diria, ah, sí, esclar, sí.
Et creuria.
Si em dius el Samuel L. Jackson, ja dubtaria.
Però l'El Haag, dic, això, i tant.
I tant.
Jo, de tots els que has dit, el que em fotria més il·lusiós,
el Froiland, de llarg.
A mi també, t'ho confesso.
Doncs, re, estem acabant la recta final del programa
del Generació Digital.
De què has separat les xarxes aquesta setmana, Eli?
Mai, quin ha estat el tema estrella de Telegram aquesta setmana,
els uients van estar pràcticament tot un dia, dimecres,
parlant d'olles i fogons.
És fantàstic.
Sí, molt digital, tot plegat.
La cosa va començar amb en Ricard,
que comentava les ofertes d'aquests dies del Black Friday,
que són ofertes que després no ho són, del tot, certes.
Després, l'Ed Caballer va seguir comentant
que volia canviar el forn de casa,
i que profecerà per fer-ho aquests dies.
De fet, diu que està canviant tots els electrodomèstics de casa
perquè gasten menys, diu que ha canviat la vitro per una d'inducció,
i que el consum és la meitat.
Jo voldria fer un petit apunt, sisplau, per Mateu,
és que ahir va ser el dia dels solters
i vaig rebre ofertes de descomptes atendes per ser solter.
Ostres!
Foteu-vos-se, jo tinc ofertes el dijous dia dels solters
i al Black Friday, vosaltres no.
Però ofertes de coses de cuina i de fogons?
De tot, i no en trairem detalls.
Els fogons també s'haurien de connectar a internet.
I l'internet de les coses, que tu et fotessis els fogons,
que posés una recepta. Sí, per exemple.
Què és tan esperant per fer-ho? Exacte.
Tecnologia per tot arreu, home.
Però la cosa va continuar, no?
Doncs sí, perquè el David Navarrete va seguir parlant del seu forn AEG
que cuina el vapor, que això jo no ho sabia.
És com una sauna.
Té dues zones de temperatura diferenciades.
Per exemple, amb una pots fer pa
i amb l'altra pots estar fent un rostit.
Que no ho faràs mai a la vida, això.
Amb esclau olors i sabors.
Amb esclau olors i sabors.
Aquí ja en aquest punt va començar la Laura a preguntar sobre olles,
exactament sobre la cocot,
que és aquesta típica de ferro esmaltament.
Sí, sí.
En Carles va dir que directament ells fa servir la Thermomix,
ni olles, ni vitres, ni res.
Però en francès explica que té una olla allargada de ferro
que pesa molt i que només pot fer servir de vegades
quan fa plats com la beuf bourguignon.
Què és això francès, a veure?
És un petit estufat de carn.
Jo soc molt fan del que és la culla francesa.
És molt bé perquè mantenen molt bé la temperatura.
Però pesen una tonelada.
La Laura volia saber si li recomanàvem,
i jo li deia que per plats especials i per algunes coses va bé.
Com per ús diari diria que no.
És per vitro. Per vitro és bo que no.
De fet, l'Edgar Torres està molt d'acord amb tu,
perquè sí que ens ho recomanen per alguns dies,
com, per exemple, quan fa estufats, llengües i mandonguilles.
Mira.
Coses de tres o quatre hores de xup-xup.
Fantàstic.
Però Blasco porta un tàper. Jo no sabia que tu eres cocinites.
No, Dore, porta un tàper, que ens el podem javar.
Tot això al nostre Telegram,
però a les xarxes també hi ha contingut interessant a YouTube.
Doncs sí, com dius, Albert, el programa té vida a YouTube,
i en l'apartat de vídeos d'Hicat.cat barra GD,
i aquesta setmana el Cris Billchet
ens ha fet un contingut exclusiu en vídeo.
Molt bé.
Les Oculus Quest està jugant als seus jocs
i ens explica coses com aquesta.
Aquestes ulleres són especials. Per què? Per moltes coses.
Principalment, la primera, només veure les ulleres,
és que no tenen cables. I com és que no tenen cables?
Perquè funcionen sense cables.
L'ullera és la pròpia consola, diguem,
el pròpi hardware que fa funcionar els jocs de la seva llibreria.
Però es poden connectar al PC amb un cable,
amb un cable que es connecta aquí, l'Oculus Link,
per poder jugar a tots els jocs de Steam, UBR, per exemple,
o a altres biblioteques compatibles.
També tenim notícies de la nova edició de Dau Barcelona.
Sí, el seu director, l'Oriol Comas,
ens ha enviat també una nota de veu al Generació Digital.
Aquesta novena edició de Dau Barcelona,
el festival de jocs que organitza des del 2012
l'Ajuntament de Barcelona,
no es podrà fer fabriquats com cada any.
El farem a casa i el farem a les xarxes,
a la pàgina web, al lloc web de Dau Barcelona.
Molts jocs, jocs històrics, jocs tradicionals,
editors i autors explicats per ells mateixos,
els premis Dau Barcelona, com sempre,
i una activitat per fotre el coronavirus.
Els daus del Dau.
Amb aquest hashtag omplirem Instagram de fotos
on se'ns vegi a casa jugant.
El coronavirus es pot emprenyar,
però nosaltres no pararem de jugar.
És una veu que és imitable, oi?
No, bastant.
Però el coronavirus el fotrem entre tots.
Canyons, mentigues!
Oriol Comas, gràcies per enviar-nos aquesta nota de veu.
Ja res.
Tots junts.
Eli Francesc, Oriol Estard, des de Tarragona.
Moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui.
Molt bon cap de setmana.
Gràcies igualment a tots.
El control tècnic, la Matilde Ceoane, a l'estudi dels DICAT.
Assessorament lingüístic de la Lali Espinet,
que m'ha recordat que no és, m'ho ha dit molt amablement,
que no és ni saga, és saga.
Com que no és ni saga? Si és la sèrie més famosa de Catalunya.
Ni saga de poder.
M'ha dit que digui saga.
Hi havia una falta d'ortografia en el títol de ni saga?
Deu haver canviat. Podria ser.
També recordem que pot seguir-nos al Telegram, al Twitter,
a Facebook, a Twitch, a Instagram, a icat.cat barra GD,
com deia, a Twitch.com barra Generació Digital,
i pels podcasts d'Spotify, i també per YouTube.
Uients, que passeu un molt bon cap de setmana,
que tingueu temps per jugar a videojocs.
Aquesta setmana marxem amb la música de mecànica,
de Mango Protocol,
els desenvolupadors amb els quals hem parlat avui.
Adéu-siau.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.