I cap, la Ràdio Inquieta.
Què tal? Benvinguts al Generació Digital,
el programa dedicat que cada divendres a les 10 de la nit
us parla de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 797,
amb ganes d'iniciar un programa on parlem de tamagotxis,
de videojocs independents i dues propostes de Capcom.
A més, actualitzarem la proposta d'una empresa mítica de videojocs,
Sierra Entertainment. Comencem.
Això és...
Generació Digital.
Francesc Xavier Blasco.
Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García.
Què tal? Com esteu? Hola!
Què passa, Elica? No parles dels auriculars?
No, va per una banda, per l'altra no.
M'estic quedant sorda d'una orella de l'o fort que està,
i de l'altre no escolto res, me l'he tret.
Després et donem uns altres tot, general.
És que han començat, a tu no et neven,
i a mi em va molt fora els efectes de so, i les veus no.
Estem aquí cadascú.
El món dels cascos és molt personal.
Hi ha vegades persones que tenen les orelles igual.
Què són, les nostres orelles?
Jo tinc una orella fotuda, només una, i és de la ràdio.
Se m'ha anat tota la sordera cap a una banda.
El Dani diu que és la culpa del tècnic, segur.
Sempre és culpa del tècnic.
Per una vegada que no foten la culpa els videojocs.
Això està bé.
Estan sortint noticietes relacionades amb els videojocs.
Algunes d'elles, fins i tot a The Guardian l'altre dia,
l'altre dia hi havia un article que parlava positivament,
però ahir a la ràdio no.
Vaig sentir unes crítiques.
Això és l'interessant, quines crítiques?
Crítiques del videojoc, la pantalla,
i el fet que el que fa és que la persona que hi juga molt,
que sí que és veritat,
estigui a la seva vida més irascible.
Una mica venia d'això.
Però pel fet que hi ha violència als videojocs?
No.
Sí, una mica venia d'això.
Però és curiós perquè posaven tant el fet d'estar a Instagram
com jugar a videojocs.
És tot un paquet.
Ja s'ha superat aquella idea que es va insistir fa un parell d'anys
que el Fortnite era com la cocaïna,
que va sortir a la televisió.
Ara s'està fotent més el focus
en el tema de l'ús de la tecnologia com a concepte genèric.
Genèric, sí.
Però és veritat que ho veig pels meus fills,
que realment és difícil desenganxar-los de la tecnologia.
Quantes hores estan els teus fills?
Que serien com preadolescents.
Bueno, no.
Jo tinc aquella aplicació amb el petit petit,
aquella aplicació de Google,
que tu pots mirar les hores
i controlar, entre cometes,
de dir, mira, a Instagram només una hora i mitja...
Si tu ho controles, tu fas un full d'Excel, d'això.
No, és una mica per controlar-ho,
per dir, no t'estiguis 7 hores a Instagram,
que si poden estar 7 hores a Instagram.
Perquè el tema és que, papa, ens comuniquem per Instagram.
Però 7 hores, nen?
Tot el dia, però no són els nens només,
els adults i tothom tota l'estona a Instagram.
Però els adults és un altre nivell.
Hi ha una franja d'edat dels 14 a 15
que tenen 13.000 likes.
Més normals.
I seguidors ja, des de sempre, també.
Són bots.
El volum que mouen és al·lucinant.
I una de comentaris que al·lucines.
Sí, és que tenen tota una comunitat al darrere.
Només per posar-se al dia 7 hores.
Clar, imagina't, imagina't.
Avui tenim molta feina, hem de parlar de moltes coses.
Així doncs, comencem amb el Joc de la Heli, si us sembla.
A veure, explica'ns quin és el joc,
perquè a més està relacionat amb l'Albert García una mica.
Doncs sí, no ho sabia, sense saber-ho.
Després m'ho va explicar.
Aquesta setmana he jugat a un joc
que m'ha flipat molt, que és d'estratègia,
que es diu Kingdom Rush,
i que tracta de defensar el teu regne
de les forces del mal en general,
de monstres, de gegants i de...
Una sèrie de criatures que han de ser molt grans,
que han de ser molt grans,
una sèrie de criatures que volen atacar el teu regne.
El trencador no és el concepte punt de partida.
No, no, no.
Vindria a ser una cosa bastant habitual.
Hi ha algun gir aquí, veus?
Bueno, el gir, no ho sé.
La cosa és que cada pantalla és un mapa del teu poble
que té un punt d'entrada i un punt de sortida.
En aquest espai del punt d'entrada i del punt de sortida
hi ha com una mena de camins
i aleshores tu el que has de controlar
és que els teus amics tots entren pel mateix lloc
i han d'acabar sortint també pel mateix lloc.
Això vindria a ser un tower defense de tota la vida.
A mi em sonava humor amarillo.
Una barreja, una cosa i l'altra.
La Berinto al chinotauro.
Ara, ara, sí, senyor.
Aleshores, per què no poden sortir?
Perquè si surten d'aquesta pantalla se'n van a la següent
i això vol dir que van conquistant el teu regne.
Aquestes éssers i aquests monstres
no matin a tot el teu poblat i guanyin.
Tu el que has de fer és...
Tens quatre torres
que estan cada una amb els seus soldats i les seves armes.
Cada torre en té una diferent, amb unes característiques diferents
i tu has de posar aquestes torres de manera estratègica
dins d'aquest mapa.
Però què passa? Que tampoc no les pots posar allà on tu vols.
A cada pantalla, a cada mapa hi ha uns punts marcats
per posar una d'aquestes quatre torres.
Es tracta de gestionar aquestes torres
sabent que cada una d'elles té un atac determinat
que fa un mal determinat.
Déu-n'hi-do, tot el que s'ha de gestionar.
Tens uns arquers que fan una sèrie de mals.
Tens uns soldats que van a peu dret
i que lluiten amb tothom que va per terra.
Tens una torre que tira unes bombes
i cada una d'elles fa un mal determinat
i és amb això que has de combatre els enemics.
Senzill, no sembla?
Jo sóc dolentíssim amb això.
És molt de dones, aquest tipus d'estratègia,
que se us dona molt bé aquest tipus d'estratègia de combat.
Jo no dec ser gaire d'això.
A mi aquest joc m'encanta.
És molt xulo.
Cada pantalla, a més a més, surten monstres diferents
i no pots plantejar les teves torres
des del principi per dos motius,
perquè no saps què t'anirà sortint cada vegada
i perquè no tens suficient monedes,
representa com per col·locar-les totes.
A mesura que vas guanyant en els teus enemics,
vas guanyant monedes i amb aquestes monedes
pots anar a comprar-ne més d'aquestes torres.
Has de gestionar aquestes coses,
posar els llocs estratègics al que et convé més
i el mal del tipus d'enemics que et van sortir.
I no només posar més torres,
sinó que les que tens les pots anar millorant
perquè es parin més ràpid, tinguin atacs més potents...
És un joc que una vegada estàs jugant i estàs a dintre.
Jo soc superusuari, però m'encanta.
Tots d'aquesta companyia, és un estudi que no sé on és,
però gràcies per sempre, me'ls tinc tots.
Altra vegada també me'ls he comprat,
perquè me'ls he passat tot, soc un superedicte.
Quan estàs molta estona, al final, acabes passant-los.
Però el tema és que a mi m'agrada molt la sensació de controlar,
la sensació que et venen cap a tu i ara veureu.
Ara veureu la que us espera aquí,
vostè i aquí, totes les barreres preparades,
i la sensació que hi ha de que vinguin, que vagin passant...
Sí, és veritat, i a més és això.
A part d'aquestes torres, també tens cada tant segons
uns ajuts extras, uns soldats que pots col·locar
estratègicament, que també has de gestionar...
Clar, has de tenir moltes coses en contra
per tenir com el control, de tot plegat.
El tema d'aquest tipus de jocs és que passin moltes coses en un minut.
Sí, passen moltes coses, exacte.
És xulo també pels personatges,
els teus propis no són tan bonics, diguem-ne,
però sí que els enemics són com divertits.
I les frases que tenen són boïnes.
I les frases són divertides, sí.
No sé, és molt entretingut, però ja et dic,
jo l'he trobat bastant difícil, Déu-n'hi-do.
I el tema, Albert, tu el coneixies amb un altre nom, aquest joc?
Sí, sí, a casa meva aquest joc té un altre nom,
no es diu Kingdom Rage, es diu Amanida de Tomàquet.
Però i per què el dieu així?
Un dia ens va sortir, perquè la meva parella i jo juguem molt a aquest joc,
vam jugar molt durant una època,
i, clar, fotíem una amanida de tomàquet,
fotíem allà unes bombes que anaven passant,
i ara ho han destruït a tots.
Té un puntet, no és violent,
però té un puntet allà com simpàtic de violència,
en cap cas és violent.
No, és gens violent, però sí que clar.
Però era amanida de tomàquet.
I el joc es diu Kingdom Rage?
Sí, sí, sí.
L'última torre.
Sempre passarà que els hi hauràs disparat de tot,
però sempre n'hi haurà aquell que s'escaparà,
que té la barra, que li falten dos,
i l'última torre, que és la que no actualitzes mai,
li ballen fletxes,
i tu esperant, per favor,
que el pèl li abans ho cregui a la porta.
Molt bé, recordem el nom del joc.
Es diu Kingdom Rage,
i està per Android, però també per PC
Ens hem oblidat de fer la pregunta als nostres uients de Twitch.
Gràcies per acompanyar-nos
a través d'aquesta plataforma.
6 dijous són les 4, ens esteu veient en directe.
Què els preguntem?
Aquesta setmana els preguntem a quin videojoc independent
estan jugant ara o fa poc?
Molt bé, perquè l'Albert García ens porta aquesta setmana
dos videojocs independents indis,
i hem volgut saber si vosaltres esteu jugant en algun
i després ho comentarem, i si hi ha qualsevol cosa.
Ara mateix el Clark King ens diu que el Kingdom Rage
sembla gràficament el Castle Cacher.
No sé si el coneixeu.
Una mica, és com dibuixos animats.
Generació digital.
Doncs contrem el programa.
Dins l'univers de mascotes virtuals,
Cap és més icònica que el Tamagotchi.
Ha aparegut l'any 1996 de la mà de Bandai
aquest petit ou digital
que demana constantment l'atenció per conservar la seva salut
i van estar generat no només d'una legió de fans,
sinó també de hackers
disposats a fer qualsevol cosa
per allargar la vida de la seva mascota.
Enthusiasmes del Tamagotchi es troben
en grups de Reddit o Discord
per discutir les millors estratègies
per cuidar les seves mascotes digitals
que aquest 2021 amb el Tamagotchi PIX
superen ja les 50 versions llançades de 1996.
Un esforç sovint futil
perquè ja sabem tots el destí inevitable
de tota mascota virtual
que és ascendir cap al cel dels pixels.
Algo se muere en el alma
cuando un amigo se va
a la piscina.
Els primers han mort tots, no?
No teniu compassió per a aquestes pobres
de pixels
que són vostres amics
i que estan condemnats a morir.
No faríeu qualsevol cosa per salvar-los.
Hi ha un moment que has de canviar la pila
de rellotge que porten
i aquella és la mort assegurada del Tamagotchi.
No en tots els casos.
Alguna de les estratègies
que els fans del Tamagotchi tenen
és que no es pot canviar
o posar i treure la pila
per eternitzar la vida.
És un cas molt curiós.
És aquest dels hackers de Tamagotchi
que ens ho ha presentat l'Edgar Torres,
que és un bon amic del programa.
A través del canal de Telegram
em comentava que era molt interessant
i hem trobat un univers
de hackers del tema dels Tamagotchi.
Si us penseu que això
de hackers de Tamagotchi
no és el mateix que els hackers de Tamagotchi,
aneu molt errats.
Hi ha un article a la revista Wired
de 1997,
un any després de l'aparició del Tamagotchi,
quan el Tamagotchi començava a treure
de forma oficial pels Estats Units,
que ja parlava
d'estratègies i trucs per allargar la vida del Tamagotchi.
I quin objectiu tenen aquests hackers?
Principalment és evitar la mort
de la teva preferida
a les primeres versions
del Tamagotchi.
Això s'aconseguia moltes vegades
utilitzant la funció dels menus
per canviar settings.
No hi havia un botó de pausa,
allò funcionava non-stop des que li treies
el plàstic de la pila.
Si tu posaves en el menú
la tecla dels settings per canviar l'hora,
allà el rellotge intern es parava.
Molta gent el deixava aixins
tota l'estona que podia
fins que es receteixava sol,
però no es va fer.
El Tamagotchi vivia una mica més.
Si segons Bandai deia
que els Tamagotchi podien arribar a viure
fins a 23 anys en temps de joc,
que més o menys anaven a un any per dia,
d'aquesta manera
hi havia gent que havia aconseguit
fer viure el seu Tamagotchi
fins als 99 anys.
Entre altres coses que es va descobrir
era que prement certes tecles
també aconseguies que canviessin
patrons pixelats
a la resta de la pantalla.
Aquesta cançó diu Tamagotchi,
però el pots dir qualsevol cosa
i ja tens una cançó del que vulguis.
El Tamagotchi actuals
segueixen semblant-se als originals,
però incorporen moltes funcions noves,
colors, detecció d'altres Tamagotchi
que poden arribar a prop a través d'NFC,
personatges variats i sincronització
amb apps pel nostre smartphone.
Amb aquest panorama quina mena de hacking es fa avui dia?
Doncs mira, el sangrial del hacking Tamagotchi
segueix sent, com sempre,
que el teu Tamagotchi visqui més, allargar-li la vida.
Amb totes les diferents versions,
per això alguns dels trucs de sempre,
com per exemple entrar en mode setting
o mode configuració, segueixen funcionant.
Una altra de les estratègies descobertes
és que enviem per exemple les mascotes a l'app
i quan les envies a l'aplicació
també es farà el rellotge intern dins de l'aparell.
Així que quan el tornes a enviar cap a l'aparell,
tot aquell temps que no has estat cuidant-lo
no ha passat.
Llavors tu has viscut una mica més tranquil·la.
És una bona solució.
Per agafar unes vacances.
Altres persones han descobert que modificant,
i això ja aquí entra en una cosa bastant més seriosa,
que és la modificació de la modificació de la modificació
de la modificació de la modificació
de la modificació de la modificació de la modificació
i això ja aquí entra en una cosa bastant més seriosa,
és desmuntant-te la placa
i anant a certs punts...
A soldar!
Els que he vist ho explicaven
és, utilitzant llapis,
detectant ratlles entre diversos punts,
fent que el grafit conduixi l'electricitat
i per tant connectant diversos punts
sense necessitat de fer soldadures,
sí que aconseguies que els tamagocis
no apareguin de manera aleatòria.
Podies forçar
que el tamagotxi sempre sigui el mateix.
Això és jove, una mica.
Exacte, perquè quan se'n mor el tamagotxi,
apareix un ou i un tamagotxi diferent,
i la cosa és que apareixen tamagotxis variats.
Però per què t'interessa que sempre et surti el tamagotxi que tu vols,
el teu preferit, o un concret i característic?
Doncs gràcies a la genètica tamagotxi, una nova ciència.
T'ho juro que t'ho anava a dir.
Tamago, tamago, tamagotxi,
surabachi, tomodachi...
És la transgènia dels tamagotxis, és Frankenstein.
Per tenir òrgans.
Per tenir òrgans, no, però per tenir gens concrets de tamagotxis, sí.
Que s'estalvien a tu, no? No, la qüestió és la següent.
Es veu que una cosa que pots fer amb els tamagotxis
és creuar-los entre ells. Amigo.
Per jugar a ser Déu. Exacte.
Intentar aconseguir que algunes característiques divertides
que t'agraden dels tamagotxis es mantinguin en els seus fills,
en els altres fills i altres tamagotxis,
intentar evitar que no sigui tan aleatori que sigui el que tu vols.
Llavors, si hi ha una característica que t'agrada molt,
com per exemple, ui, que tenen potes de pop,
o ui, que té barret lila, o que té ulls no sé què,
doncs a tu t'interessa que el teu tamagotxi que surt sempre ho tingui
per poder-lo anar creuant amb altres tamagotxis
que sempre mantinguin aquesta característica.
Això passa amb els Pokémon, també.
Amb els Pokémon també passa que tenen estadístiques ocultes
i els fans estudien aquestes estadístiques que estan ocultes.
Però també però creguen amb altres fans. Sí, sí, fan de tot.
Una de les coses que...
Aquest interès per tenir sempre aquests tamagotxis preferits
amb les característiques que més t'interessen
és per anar a una d'ales persones més importants
dins d'aquesta comunitat hacker de tamagotxis
a crear una pròpia aplicació que es diu MyMids,
no és una aplicació, perdoneu, és un programari de PC,
que simula l'aplicació oficial de Bandai pels tamagotxis.
D'aquesta manera els pots enviar cap a l'ordinador,
com des de cap a l'aplicació,
i et permet fer moltes coses i desbloquejar coses,
com per exemple, característiques especials
de tamagotxis en les seves versions japoneses
i no en les del restant.
I això segurament, si és un bon hacker,
has de tenir aquesta aplicació enxerregada.
És un programa per Windows
que, a part de simular l'aplicació oficial,
permet fer altres coses.
Pots donar-los il·lusions perquè creixin més ràpid o més lent,
pots canviar-los i robar, canviar-los amb altres usuaris,
pots obtenir diners del joc per comprar-li el menjar
que a més els agrada el teu tamagotxi en concret,
doncs tenir-lo més temps allà i, com sempre,
una cosa que m'ha agradat molt és que la major part de les persones
que contestaven a les entrevistes i escrivien aquests articles
no eren gent de 12 anys.
Ja m'ho imagino. Estaven parlant de gent de 30,
i la seva problemàtica és no tinc temps per dedicar-li el tamagotxi.
Si tens 12 anys, tens temps per dedicar-li el tamagotxi.
Estàs veient la tele menjant una vegada, no, filla,
i tens temps de dedicar-li el tamagotxi.
Però si tens 30 anys, doncs no pots.
Només quan vaig al metro de la feina a casa
puc dedicar 5 minuts al tamagotxi.
Ara, som fans absoluts del tamagotxi,
tenen moltes ganes que segueixi vivint
i s'impesquen totes les coses possibles
per al poc temps que tenen,
doncs, escolta, que aquest sigui el temps en què jo puc cuidar-lo.
Per cert, hi ha algun comentari a través de tuits?
Mira, sobre tamagotxis, el Tite Freda diu que això ja són...
tamagotxis frangènics.
I sobre els jocs indis que juga els nostres ullens,
doncs mira, hi ha una miqueta de tot.
Mira, el Hades, que diu el Belchip, que el té viciadíssim,
l'Ori Ludic, jugar al Narita Boy...
No, diu que començarà el Narita Boy, que el pensa de trencar ara mateix.
El Tite Freda, el de Bridge,
tot i que diu que no té clar que sigui independent.
El Clarkin, el Superèpic... Molt bé.
I algun... Hi ha més?
Sí, algun hi ha més, però mira...
Farem una llista. L'Estar diu Vale.
L'Estar diu Vale. L'Estar diu Vale.
L'Estar és aquí? No, no, l'Estar diu Vale.
Ah, Vale. L'Estar diu Vale.
L'Estar diu Vale. L'Estar diu Vale.
Però ningú té tamagotxis, eh?
Perquè ara es poden comprar, a una botiga,
aquells tamagotis antics, tipus...
I bé, i bé, hi ha uns preus al·lucinants.
Sí? Que val mil euros un tamagotxi?
No, no tant, però Déu n'hi do, eh?
Jo tinc un Digimon i tot, eh?
La qüestió és que ja l'últim tamagotxi
té capacitat inclús de fer fotografies i llegir codis QR,
i ara n'està a punt de sortir l'última versió.
Per tant, 2021, i encara tenim tamagotxi parlant.
Mare de Déu.
Si algú es pot acabar el Tetris, som els de generació digital.
Toc, toc, toc.
Explorar els límits de lloc que és possible en un videogoc.
Això és el que busquen els dos títols independents
dels quals volem parlar-vos avui,
The Sails of Empathy i The Longest Road on Earth.
Els dos jocs acaben de sortir a la venda
Han estat desenvolupats per dos estudis espanyols molt petits,
però tenen darrere una gran emissió,
fer-nos pensar sobre nosaltres mateixos.
Per una banda, tenim Easeison Empathy,
que és un joc a obra de l'estudi valencià de Constructem,
i està disponible per PC.
De l'altra, tenim The Longest Road on Earth,
en aquest cas el joc ha estat desenvolupat
a mig camí de Madrid i el País Basc,
a càrrec dels estudis Brainwash, Gang i TLR Games.
El trobareu per PC, Android i iOS.
Albert, m'has dit, són jocs molt originals.
Totalment, són dos propostes molt diferents
del que estem acostumats,
i és curiós perquè han arribat uns dies abans de la Fira E3,
que és la fira del videojoc més espectacular.
Aquest joc és tot el contrari.
Estan a les antípodes de l'espectacle
perquè busquen altres coses
que fins ara no ens havien ofert als videojocs.
Si us sembla, comencem per l'Easeison Empathy,
que va sortir fa uns dies una miqueta abans.
És el nou joc, com deia l'Eleni, de Constructim,
que són els autors de Gods Will Be Watching,
del The Red Strings Club.
És un equip molt petitó
que està a la ciutat d'Aveni Maclet, a València.
Ells són la grafista Marina González,
la compositora Paula Ruiz, Finger Speed,
i el dissenyador de jocs Jordi de Paco.
I aquest Easeison Empathy és un joc molt interessant,
perquè no és un joc, són deu jocs.
És un equip que porta gairebé una dècada
presentant-se a game jams, a competicions de videojocs,
creant prototips,
creant petits jocs en el seu temps entre projectes grans,
una mica per esbargir-se,
perquè els agrada molt la creació ràpida de videojocs.
Han publicat gairebé una quarantena de jocs
i publiquen deu en aquest recopilatori,
que van de sumar un joc completament nou en aquest cas.
Deu jocs molt personals
sobre temes que no acostumem a veure en els videojocs.
Perdona, cadascun d'ells està lligat, eh?
O sigui, l'aventura està lligada o no?
Sí, són independents, acaben, són una petita experiència,
i, si us sembla, abans de continuar,
escoltem la Marina González,
que ella ens presenta aquest interessant projecte.
Easeison Empathy és una col·lecció d'experiences narratives curtes
que et posa la pell de personatges tan diversos com
una noia que pensa que el seu esquelet no és el seu,
o treballant en una floristeria,
o l'esposa d'un pintor d'èxit.
A més, la col·lecció va acompanyada de deu vídeos documentals
sobre el nostre procés creatiu i la nostra filosofia de vida.
Inclou la banda sonora completa i una galeria d'art,
amb dissenys i esbossos de cada un dels deu jocs.
Doncs explica'ns una mica com són aquestes històries
i com és l'experiència per jugar-hi.
Bàsicament són jocs narratius,
és a dir, no tenen tant la mecànica d'arribar al final de la pantalla,
són experiències narratives, la història és molt principal.
De fet, ells tenen una mena de forma de pensar en els videojocs,
ells i altres estudis, que és un joc no de ser divertit,
perquè sí, no de ser únicament divertit.
Pot comunicar moltes idees i per mi és un valor molt interessant.
Com diu el títol del recopilatori, cada joc és un assaig,
ens parla d'un tema completament diferent,
assaig interactiu, en aquest cas.
Les emocions estan presents tota l'estona,
temes com la depressió, temes com l'enveja,
temes com...
Emocions humanes, en general,
són les que aboquen en aquests videojocs
amb un equilibri molt bo entre el disseny visual,
la música, també, que estem sentint d'edat,
sempre de creació pròpia, en aquest cas,
i bàsicament són curtets, també.
Són experiències de potser mitja hora,
però en aquest cas acaben i estan molt bé.
En aquest cas, per celebrar una mica el recopilatori,
hem publicat un joc nou, que és dintre de la col·lecció,
perquè són jocs que ja es podien jugar.
Si aneu a webs com itx.io, que és una web de jocs gratuïts,
i també hi ha hagut de pagament, esclar,
allà teniu les experiències que han publicat al llarg del temps
i són molt interessants, temes molt potents.
De tres al quarto és el nou joc.
És una experiència una mica més llarga,
dura com una hora i mitja, es pot jugar ràpidament.
Bàsicament és una parella de còmics,
parella sobre l'escenari, parella també en la vida real,
i estàs a Mallorca amb ells i vas acompanyant-los
en diferents nits que van fent les seves actuacions,
i a la seva vida privada és espectacular.
I vas fent els acudits, vas fent els acudits sobre l'escenari,
t'adones que són uns còmics molt poc brillants,
vas acompanyant-los en la seva vida personal,
després de cada vol, és una cosa totalment diferent.
Estem a Mallorca, per la nit, amb aquests dos còmics,
i som parella, i és fantàstic, és fantàstic.
A mi em va transportar molt a les platges de Mallorca,
i amb aquests dos personatges, amb l'estil pixelat,
i amb temes que no es parlen mai en els vídeos.
Això és de la nostra vida habitual, molt, molt interessant.
Aquest és el Liceis of Empathy,
i ara és el torn de The Long Road on Earth.
I'll feed on the earth
You drove while I sang
Aquesta és la música del videojoc?
També, i és inevitable parlar de la música,
en el cas de The Long Road on Earth.
Aquest va sortir fa una setmana, o fa menys,
va sortir divendres passat a la venda,
i tots els temes musicals del joc,
24 temes, són de la compositora Vehícoli,
que ja ha fet tota la música expressament per aquest vídeo,
per aquest vídeojoc, que dura una hora i mitja.
Per tant, el concepte del joc és gairebé un videoclip interactiu.
És gairebé una experiència musical que tu vas jugant
mentre vas veient, i tota la música d'un nivell altíssim.
És el nou joc de dos estudis, per una banda, Brainwash Gang,
que és un estudi, doncs, a Madrid,
que és el que és més punter actualment
a nivell espanyol de jocs índi.
Són els autors del Non Guns,
i també col·laborar també amb l'equip de TLR Games,
que és l'estudi de l'Arturo Monedero,
que també és un dissenyador força conegut a nivell espanyol.
Va tenir un kickstarter, van aconseguir arribar al seu objectiu,
més de 400 massenes van participar d'aquesta campanya.
Com us deia, és un joc curtet.
Ens explica la vida de quatre personatges.
Imaginem-nos quatre personatges antropomòrfics.
Recordo que un era una dona que era com una rata,
un nen que és com un petit cérvol,
hi ha un home que és com un ocell...
Doncs et transporta a l'Amèrica als anys 50
i vivim una mica unes vivències d'aquests personatges.
No t'ho donen mastegat, el joc, és tot.
Tu vas pensant-ho i realment és una experiència molt curiosa,
que a mi em va tenir molt enganxat.
Si us sembla, sentim ara l'Arturo Monedero,
que és el dissenyador narratiu del videojoc.
Delongues Rozoner és una motiva d'experiència visual
amb un sistema de mecàniques mínim.
Acompañamos a cuatro personajes durante cuatro capítulos
en momentos cotidianos de la vida.
Recorremos pequeños fragmentos de estas vidas,
muy mundanos o simples, podríamos decir,
donde al final tenemos que tomarnos nuestro tiempo
para analizar la situación y ver qué está ocurriendo.
No dejamos de ser pequeños acompañantes o copilotos
de estas historias.
Todo esto acompañado de la banda sonora también de Baikoli,
que ha creado 24 temas exclusivos para el juego.
Casi podríamos decir que estamos ante un videoclip jugable.
Y es una experiencia realmente interesante.
I el joc és Pixel Art, però és que a més és en blanc i negre.
És amb grisos, eh?
Sí, sí, totalment, és així.
Imaginau-vos l'imitació de l'Amèrica dels 50 o potser 40, fins i tot.
Diria que sí, diria que és aviat anys 40 a l'Amèrica de Norteamèrica,
més aviat.
I és interessant perquè és arriscat, no és el típic videojoc.
La interacció és mínima.
No espereu aquí...
No, no, són petites interaccions de moure el personatge,
fixar-te en un objecte, és fàcil de jugar, és molt accessible.
I vas jugant i vas vivint les experiències dels personatges, no?
Temes com, per exemple, les aspiracions vitals,
la solitud, la ignorància, la paternitat...
Són coses que anirem veient dintre d'aquest videojoc.
I a mi em semblen molt interessants dues experiències
que estan vorejant els límits del que és possible en un videojoc, no?
I tant de bo cada vegada vagin sortint més jocs com aquests, no?
Que no simplement són de disparar coses
o d'arribar al primer a la pantalla o de marcar un gol, no?
Són interessants perquè ens parlen de les possibilitats
que té el videojoc com a mitjà per explicar històries, no?
I per explicar coses que ens toquen molt de prop.
Igual que, per exemple, un assaig literari o una pel·lícula.
Sobre el ventall.
No sé si d'Oriol, aquests jocs et poden captivar, o no?
Estava flipant una mica el concepte aquest
que són històries quotidianes del dia a dia,
però al final és un noi cérvol, una noia rata i un...
És molt fantasia, això, també, no?
Sí, molt fantasia, però al final se'ns ha identificat.
És com el còmic de Black Sat, que també són animals i...
Però també hi ha el tema aquest de la interacció, no?
Perquè si la interacció és tan, tan baixa,
al final és ben bé com veure una pel·lícula.
I aquest punt és el que, ara ho deies tu, trobar el límit.
En quin límit ja és pràcticament com aquells làcer disc,
en què plàticament triaves alguna coseta i poca cosa més, no?
Però els límits són difusos, està clar.
No és molt bé?
Fantàstiques, aquestes dues propostes de jocs independents,
jocs diferents, si ens esteu veient a través de Twitch.
Podeu comentar-vos, videojocs, que recordeu,
i que els recordeu per això, precisament,
perquè eren diferents en la seva estructura
dels videojocs que normalment parlem aquí,
però ara parlarem.
D'aquí 5 minuts, l'Oriol Dalmau us parlarà de la seva experiència
amb el Ghost and Goblins Resurrection, és correcte?
Sí, sí.
Un títol de la mateixa companyia, de Capcom,
està disponible ara per totes les plataformes
i l'he pogut tastar una mica amb l'Xbox,
el Capcom Arcade Stadium.
El Capcom Arcade Stadium és un videojoc
que inclou diversos packs englobats per anys,
entre el 88, del 89 al 92 i del 92 al 2001.
El preu per videojoc complet és de 40 euros.
Aquesta és la música que apareix al menú del joc,
40 euros per tindre dos videojocs.
Escolta'm, no està malament, sembla ser.
De recopiladors n'hi ha des dels temps de la PlayStation 1,
jo en guardo encara personalment d'alguns d'ells.
Des d'aquella època, l'experiència jugable és gairebé perfecta.
De fet, Capcom, amb aquest joc, posa els crèdits
que ha fet servir el sistema MAME,
que recrea com si fos un mirall cadascun dels videojocs.
És a dir, no se n'amaga, directament ho posa...
MAME hi ha alguns jocs concrets que encara no es poden emular,
però la majoria s'emulen perfectament.
El punt fort de Capcom Arcade Stadium, a banda dels videojocs,
és, com t'ho mostren,
es nota que hi han posat amor en tots els detalls,
en els manuals, en el menú, en la música de fons,
en els efectes per emular que estem en un saló recreatiu.
Un saló recreatiu japonès, no els que hem viscut quan érem petits,
sinó aquelles màquines blanques que estan al costat de l'altre...
D'estar assegut.
Que canvia molt l'ambient quan la gent està asseguda.
És veritat, però, escolta'm,
et dona la sensació del xivarri encantador d'un saló de l'època,
només falta l'olor a tabac i el senyor amb la ronyonera amb el canvi.
De fet, s'apropa tant a la realitat que pots sentir els efectes
i les músiques de la màquina que tens al costat.
Que això està molt bé, però de veritat...
És que és una màquina que no és la teva, no?
No, però sents... Hòstia, mira, aquest és el tal.
El videojoc és una escura butxaques,
i jo vaig comprar extras com dissenys, noves funcionalitats,
o com el rebobinat, que ho vaig comprar al minut 0, 0,99,
i em vaig passar el comando,
ho vaig comentar a través del nostre grup de Telegram,
el comando, que no havia acabat amb la vida en 18 minuts.
18 minuts vaig veure els crèdits finals.
Va bé, eh?, per passar-te jocs que no has passat mai.
Doncs sí. Jo vaig fer el mateix amb una altra màquina,
que estàs amb el Gràdius, impossible passar-te...
Vaig a veure el final, tu. Vinga!
Ara, no hi ha comptador de les vegades que...
Que fots crèdit, no?
Però jo crec que unes quantes, eh?
És que, de fet, no caldria rebobinar.
Vas haver de fotre-hi milers d'euros allà dins,
acabaries arribant al final.
Perquè no totes les recreatives et permeten contínuos infinits.
Exacte.
Especialment les antigues.
Sí, sí. No, hi ha altres aplicacions,
altres possibilitats de comprar,
a banda del rebobinat de vides infinites,
els poques de tota la vida, no necessàriament els pots comprar.
A mi m'ha agradat molt.
I ha estat fet amb molta cura, eh?
Jo crec que a l'estudi de cap, com que ho ha fet,
hòstia, ho han fet amb molt de mimo.
I no solucionen visualment, per exemple,
un tema d'una pantalla vertical?
Sí, és que pots mirar-ho de diferents maneres.
Pantalla completa, normal,
pantalla amb marc i després...
Amb marcs i els bèfers d'aquells laterals,
que passen del 16 a 9 al 4 a 3, no?
Correcte. O també ho pots veure en semi 3D, que diuen ells,
que és com assegut en aquesta màquina.
I la veritat és que està molt bé,
perquè realment la visualització no és perfecta.
És una mica com ho veies quan tu jugaves els videojocs
en aquelles màquines.
És així, totalment.
Una cosa que m'ha fet molta gràcia del joc aquest,
o a mi m'ha sobtat personalment,
és que té opcions, com que es van actualitzant els jocs antics,
amb nous reptes actuals.
L'altre dia, provant-lo, vaig dir,
a veure quin és el repte del final fight.
Vaig intentar deixar bé la posició del generació
dintre del rànquic aquest.
El repte era impossible.
Era, si vols entrar en el rànquing dels millors jugadors
de final fight, te l'has de passar amb una sola moneda.
I vaig dir, bueno...
Ara ja no ho fa, ja no ho fa servir.
Hi ha gent molt bèstia.
Vull dir que està bé. Què diu en Neli?
Doncs mira, l'Ed Caballé diu, visca la nostàlgia,
i que va veure que Atari ara treu una retro gamer.
Ah, també, sí.
Una consola. Sí.
300 euroets, eh?
399, diu l'editor.
Notícia d'avui mateix, de fet.
399 sembla molt car.
299 crec que és l'edició més bàsica.
Si vols comandaments tipus Atari, són 60 euros per separat.
Mare meva. Déu-n'hi-do.
Doncs anem a un altre joc de cap. Com va?
Generació digital.
De fet, aquesta és la musiqueta que sona.
És un videojoc que va a la part d'aquest que acabo de comentar,
que és el Ghost & Goblins Resurrection.
Com ha anat l'experiència, Oriol, amb aquest joc?
Doncs mira, no sé, agradosa, et diria.
Bona i dolenta, a l'hora.
Ja no és cap secret que Capcom tenen la gallina dels ous d'or
amb el tema de la nostàlgia.
Nostàlgia de Capcom, que és nostàlgia de la bona,
perquè tenen un currículum de jocs boníssims, mítics, viejunos.
Però ells són els que munyeixen la mamella de la nostàlgia bé,
perquè s'ocurren.
És a dir, no fan com Nintendo, que fa ports sense parar,
de jocs de consoles passades, a Switch, canviant la resolució,
i al preu hi posen deluxe, no?
Osega, que ja has estat de quina manera fotat el Sonic,
una altra vegada més, en una plataforma diferent, no?
Capcom el que fa són jocs nous, de sagues mítiques,
com Street Fighter, per exemple,
o remakes refets de dalt a baix,
com el Resident Evil, dels dos que ha fet,
que encara en faltaran, encara en venen més,
i que els estan anant molt bé marescudament.
Aquest és un remake molt important,
perquè és un remake d'un joc mític del final dels 80,
a principis dels 90, l'època més mítica del retro,
una saga de més mítiquíssima.
És un remake molt menys que un Resident Evil,
tot i que comparteix motorgràfic, però no ho diries mai.
Però tampoc es podrien gastar molts més calés, no?
Tampoc caldria gastar-se molts més calés.
És el Ghost & Goblins Resurrection,
que, com el Sonic propi no m'indica,
és una resolució que combina les dues arcades,
el Ghost & Goblins del 85, que ja ha plogut,
i la segona part, Ghost & Ghost, del 88.
Molt bé.
La nostàlgia... Perdona, que m'he saltat un d'allò.
Jocs exacte, que toquen la patata,
sobretot quan ets un quaranton com jo,
jo me'ls estimo,
els vam viure molt en els arcades aquests que deies,
amb aquella màquina que et treia un tio i et deia...
Sal que te lo paso, que te van a matar.
No se'ls deia això. Sal que te lo paso, no?
Jo no tenia amics d'aquests, eh?
No, no eren amics. Això eren imbècils.
Ningú es podia passar el Ghost & Goblins.
No, et treien d'allà perquè eren més grans que tu.
I després van venir els ports
a les consoles de 16 bits Mega Drive i Super Nintendo,
que eren espectaculars, les dues.
O sigui, jo a casa recordo el Mega Drive,
jugant a aquest joc, dels millors del catàleg, de fet.
Sí, sí, el de Mega Drive totalment és...
El de Super era el bo, l'onada aquella, l'onada aquella.
Però la Super era molt difícil.
El Ghost & Goblins va tenir versió per a Spectrum i tot, eh?
Sí, sí, sí, i tant.
Però vaja, jo fins i tot ara, 2021, encara el jugo.
Encara m'hi poso i, en fi.
Aquesta ressurrecció segueix sent un pur 2D
i, sí, sembla una il·lustració d'un conte infantil animat,
els personatges semblen fets de paper
i retallats, pintats amb aquarelles.
És ben bé com un llibre modern de la meva filla, animat,
i passat per una ment perturbada obsessionada pel terror.
Seria més o menys això, no?
A mi, graficament, no em va convèncer al principi,
a mi hi ha molta gent, però ara he canviat d'opinió i el defenso.
Artísticament està molt treballat, està molt cuidat,
els fons, el color, la coherència artística de tot,
els personatges, la nostàlgia que és tan important aquí,
la referència constant als dos jocs originals
que estan redibuixats, reinventant escenaris...
Els coneixem de memòria, però els hi han donat una nova aire,
jo ho compro.
Hi ha un tema que fa que aquests gràfics ens grinyolin una mica
que és aquest efecte que ens recorda un joc de flash,
de flash de mòbils, que és com de segona divisió.
Oblideu això, el joc no cal que tingui sempre pixel art
per ser nostàlgic,
i s'ha de superar ja el pixel en el 2021.
Per tant, per mi, artísticament, és una passada,
però anem al groc, la jugabilitat.
És el mateix joc de sempre redibuixat, ni molt menys.
El joc no té res a veure.
Recorda els clàssics, però és un joc totalment nou.
La primera diferència és que pots escollir alguns camins.
És a dir, no mentre estàs a l'aventura,
sinó al començar un àrea, d'acord?
Per exemple, comences i pots triar cementerio o zona de tortura,
que hi ha els noms i ja t'ho dic.
En qual peor, no?
Un és Ghost and Goblins, l'altre és Ghouls and Ghost.
Ah, està bé. I està molt bé recreat.
Això no passa tota l'estona, passa dues vegades,
perquè és que només hi ha càrees.
Val a dir que els nivells no només són bonics,
sinó que estan molt treballats a nivell d'opcions.
Són molt variats, hi ha zones ocultes i molt diferents.
Ara vas sobre d'un drac, ara vertical, ara les fosques...
Molt bé.
A nivell jugable han canviat coses,
i ara pots recollir uns orbes durant l'aventura,
que et donen accés a una arbre d'habilitats
que pots guanyar màgies.
Això és totalment nou.
I no necessitem aquella armadura d'aurada per fer màgies.
De fet, podem fer moltes més màgies amb qualsevol arma,
i jo en principi pensava que era cosa meva,
que estic lerdo,
perquè el joc clàssic me'l conec de memòria
i potser per això me'l puc passar,
però aquest joc és dificilíssim.
O sigui, tu et poses a jugar i comences a morir, a morir,
i dic a veure si seré jo,
me'n vaig anar a Twitch,
vaig veure com jugava la gent a Twitch,
i, efectivament, mor, mor, mor, mor...
Ah, o sigui, els hi vas a jugar? Sí, no era un problema meu.
Els nivells de dificultat estan per solucionar això,
és a dir, els nivells de dificultat difícils són impossibles,
i els fàcils són dificilíssims, per resumir, d'acord?
I és una dificultat injusta.
Què vol dir injusta?
Per exemple, saltes per evitar un enemic,
i just en el moment de caure a terra,
quan els teus peus toquen a terra,
surt un zombi de terra...
Escusa del mal pagador. No, no, no.
La típica excusa. No porto les ulleres...
És dificultat injusta.
Els enemics, a més, són aleatoris.
No és com els clàssics que pots memoritzar un enemic,
per on venien les coses.
Surten de 10 en 10, rapidíssims.
I, a més, el teu control és una mica tosco.
I suposo que les màgies que han posat,
en fet, per fer-ho tot més suportable,
però tot i així és impossible.
Els enemics ja eren molt difícils abans.
Aquella planta carnívora que et llançava un ull que sempre encertava,
o aquella gàrgola que és impossible saber
quin és el seu patró,
que sempre era com l'ésser més llest de la humanitat,
però encara molt, molt, molt més difícil.
Aleshores, home, per mi jo crec que és una llàstima,
perquè no queda bé dir que és massa difícil el joc,
perquè no queda gamer, no queda guai dir que és massa difícil,
però pot passar de ser difícil a ser frustrant.
Probablement, a veure, jo és que deixo de gaudir,
així que per mi és una llàstima, ho tenien tot,
però es van passar de pebre.
Això no ho diran la majoria de revieus,
perquè, com dic, no queda bé.
Tothom és molt prop, però ja ho dic jo,
que heu d'estar disposats a fer la mateixa zona
una cinquantena llarga de vegades, no?
Per poder-la superar.
Per tant, aquest joc, per mi,
és pels molt, molt, molt fans d'Ghost and Goblins i Ghost and Ghost,
però clar, aquest tipus de gent soc jo, amb la meva edat.
No són els nens que ara estan jugant a Fortnite,
que tenim el cervell més lent.
Per tant, jo crec, sincerament, que s'han passat.
Tens dues formes, pel que estic escoltant,
si tu després jugues a l'original, el te'l passes...
És que és el problema,
perquè a l'Arcade original ja estava a pensar
perquè hi podries fer moltes monedes, però és molt més senzill.
I això, consoles al mig de Mega Drive, encara era més senzill.
Seguia sent difícil,
però en aquesta ocasió s'han passat tres pobles.
Una pregunta. Segueix portant els mateixos calçotets o no?
Els mateixos calçotets.
La diferència és que l'armadura, quan va ser de nivell de dificultat,
aguanta més.
I està el personatge que et convertia en un nadó o un senyor gran?
Sí, senyor, tots els clàssics estan.
Però mira, jo us recomano fer una prova.
Us agafeu un streamer a l'atjar
i mireu a quina fase està.
D'acord, sí, sí, sí.
A berenar, mireu un rato la tele,
i quan torneu,
entreu al mateix streamer al calçotet tres quarts d'hora
i veureu que està al mateix lloc.
Déu-n'hi-do. I això no és per tothom.
No sé si hi ha algun comentari.
Ha passat alguna cosa a Twitch? Pot ser.
Ha hagut una incursió que ens ha fet algú.
Sí, el Rafa Laguna.
De sobte hem tingut 187 espectadors.
Que quan heu obert la boca...
Sí, bueno, no sé, ara en tenim la meitat.
No sé si ha estat quan has obert la boca o després.
La teva.
Doncs a la gent que ens estigui veient per Twitch,
que sàpiga que ara el veuran, el Rafa Laguna,
perquè... Sí, sí,
perquè la Gina ha parlat amb ell, precisament.
Sí, sí, sí, perquè connectem amb ella,
que ens anuncia un retorn d'unes persones mítiques
del món dels videojocs. Hola, Gina.
Ei, morillistes i equip GD,
sabeu qui era el Ken i la Roberta Williams?
No? No us preocupeu,
la famosa d'ells dos era la Roberta,
i per explicar-vos-ho he contactat amb en Rafa Laguna,
que molts el coneixereu perquè és creador de videojocs
i també professor, i en sap molt.
Roberta Williams és una de les escriptores
i dissenyadores més importants de la història del videojuego.
Conocida per ser la responsable
de la popularització del gènere de les aventures gràfiques
durant els 80, gràcies a la sèrie King's Quest,
i per la creació de la empresa Sierra Online,
distribuïda de seus propis jocs i jocs de terceros,
com, per exemple, Half-Life.
Els jocs de Roberta Williams explotaven al màxim
la tecnologia del moment,
utilitzant gràfics colorats a principis dels 80
i vídeo a mesura dels 90.
Molts de jocs que es creaven a partir del 80
i molts de jocs que feia Roberta Williams
o que publicaven en Sierra Online eren bastant cruds,
sent la mort una part molt important d'ells.
A destacar, Fantasmagoria,
un joc de terror per a adults
que mescla vídeo amb actes reals
amb fons 3D perrendalitzats
per al qual Roberta s'hi va haver d'esperar
molts anys fins que la tecnologia
estigués prou avançada
per poder fer el que ella tenia en compte.
I l'espera valia la pena,
ja que va ser un dels jocs més vendits de l'any 1995.
I si no heu jugat a jocs de la sèrie Slaura Bow,
King Quest o Fantasmagoria,
us los recomiendo porque tienen una narrativa muy interesante.
Moltes gràcies, Rafa.
I per què estem parlant de la Roberta Williams
al juny del 2021?
Doncs perquè... Oh, my God!
Goals! Objectius a la vida!
Després de petar-ho molt fort
al món dels videojocs
i vendre la seva empresa Sierra Online,
es van comprar un vaixell
i van estar navegant per tot el món.
20 anys en Anàlisis, Croàcia, Malta,
Alaska i Espanya.
Hi ha fotografies.
I com ho sé?
Doncs perquè van fer un blog per explicar les seves aventures.
Si podeu, mireu-ho,
perquè més fan una cara de felicitat.
Això de no tenir cap tipus de pressió
i dedicar-se a viatjar per tot el món
es veu que posa de bon humor.
Però es veu que ja n'han tingut prou d'aigua
i han tornat a terra amb una notícia molt interessant.
I sí, ha estat confirmant per Ken Williams,
però la parella tornen a fer videojocs.
Bé, videojoc...
Sense S.
Singular.
Porten 6 mesos treballant en Ken com a programador
i la Roberta com a directora d'art.
Encara no tenen res ensenyable
i per tant no us puc mostrar res.
Però han dit que a partir del juliol a l'agost
començaran a buscar testers
i que el joc podria sortir a finals d'aquest any.
Per tant, no ens hem d'esperar
ni un GTA ni un Red Dead Redemption,
res gran, una cosa petiteta, manejable.
Però igualment ens fa molta il·lusió
que aquesta parella s'hagi posat
una altra vegada a fer videojocs.
Una de freda i una de calenta, perquè tinc una mala notícia,
i és que Benoit Sokal,
que era el creador de les aventures gràfiques de Sibèria,
ha mort als 66 anys.
Per tant, considero molt important
que aquest mes de juny el dediquem a jugar
a aventures gràfiques anteriors,
ja sigui el King's Quest
o ja sigui alguna de Sibèria.
Segur que en Francesc Xavier Blasco ens pot explicar
per què aquest senyor era tan important.
Un abraçada, equip.
Igualment, Gina, i moltes gràcies.
Personatge important del món dels videojocs.
La veritat és que Sibèria, sobretot,
Sibèria és una saga d'aventures gràfiques
que ha tingut un excel·lent reconeixement,
un gran reconeixement.
Sibèria 1 i Sibèria 2, sobretot, que la primera part surt el 2002,
i és un canvi una miqueta dins d'un gènere,
que era el de l'aventura gràfica clàssica de point and click,
que ja estava bastant difunt.
En aquell moment ja es veia com un gènere passat de moda,
que poca cosa més aportaria
quan ja la gent s'estava acostumant als jocs
que poden tenir molts elements d'aventura,
com les aventures gràfiques, però que eren sobretot d'acció,
en què el teu personatge es mou,
interacciona amb els objectes del seu entorn
d'una forma molt més activa.
Sibèria aporta certs elements nous, el fan molt reconegut,
em sembla que guanya premi com a millor joc,
millor aventura gràfica del 2002.
I Sibèria 1 i Sibèria 2 tenen una gran repercussió.
Sibèria 3 va trigar bastant a sortir,
va tenir bastants problemes,
i la veritat és que no sabia que el Benoît Sokal s'havia mort,
perquè per desgràcia s'haurà quedat sense veure
aquesta part que estava per sortir aquest any.
Hi havia un Sibèria 4 ben a punt de sortir,
no sé si aquest any o per l'any vinent,
i és una llàstima que s'hagi quedat sense poder-ho veure.
Albert, t'ho havies jugat aquestes aventures de Sibèria?
Les de Sibèria no.
Aquestes és una espina clavada que tinc.
Jo PlayStation 2, recordo que me'l vaig comprar de segona mà.
Era molt característiques, perquè es veia aquesta mena de...
Era molt bonica.
I aquesta mena com de l'afan o de mamut,
que tenia aquest punt...
Jo vaig jugar la primera, però em donava la sensació
d'apocalipsis, com depriment.
Sol enmig de la immensitat d'un museu de no sé què.
I al final, tanta estona sol, deies,
vaig a trucar a un amic o me'n vaig a un bar.
Què em passava, això?
Per cert, notícies d'aquesta setmana,
referent a videojocs,
les vendes de Nintendo Switch al Japó,
20 milions,
7 milions de jocs d'Animal Crossing,
a New Horizons...
En l'últim període,
ja porta més de 30 milions a l'Animal Crossing venuts,
i ara estem tots pendents
perquè potser dintre de mitja hora
s'anuncia la nova Switch,
o dintre o demà, però és imminent.
És qüestió que es presentaran
en pocs dies, la nova Switch.
I una de les coses que també he llegit,
l'he llegit a Mary Station,
que és una altra notícia relacionada a Nintendo,
i és que té la intenció d'obrir
un museu l'any 2024.
Molt interessant.
El nom és exposicional,
Nintendo Gallery,
i sembla que s'ubicaria
en una de les seves plantes,
una de les plantes que utilitzaven
per arreglar les Nintendo
que estaven espatllades, etcètera,
i les utilitzarà...
Això al Japó, dius?
Hauríem de fer una part d'atraccions,
aquell que deia que em queda molt cagat,
que era petit i li faltava xitsa.
Ja m'agradaria tenir-lo aquí.
Ja hi aniríem, encara que fos una estoneta,
però fot el museu allà, que així fas més...
D'aquest museu, perquè diuen que la visió
també és parlar de la filosofia
de la companyia, a nivell de disseny.
I això és interessant.
Per cert, s'emana també que ha començat
a haver-hi stock de les Xbox Series X
i la PlayStation 5,
que també sembla ser que cada vegada es va movent més...
Hi ha xips, ja? S'han acabat els vaixells
en el canal aquell...
Jo crec que ja continuen
a haver-hi problemes de xips.
Això no tenia a veure amb el canal de Suez,
això ja venia d'abastar més endavant.
Aquesta setmana han anunciat les noves tarjetes
i abans de posar-les a la venda ja s'han acabat.
Ah, sí? Ja hi està?
Ja s'han esgotat. S'han de minar moltes coses.
És un drama.
Els de PC Componentes, per exemple,
una botiga de les més grans que venen,
em deien que ja no venien tarjetes gràfiques soles.
Tu no podies comprar una 370.
Te les venien només dins d'un PC.
Ja m'ho veieu? Ja no podies comprar-les a part,
perquè hi havia una escassetra terrible.
Encara no ens ve la idea de com canviarà això,
a partir d'ara, tot el que és la tecnologia de consum.
Quan Nintendo no sigui ara, potser demà mateix,
la nova Switch,
tothom la voldrà reservar per tenir el primer dia.
No hi haurà, no hi haurà.
Després de l'experiència de les noves consoles...
I a Nintendo, que no és una marca que li passi gaire això
que li falti l'estoc...
Mare de Déu. I després també he llegit...
God of War no sortirà la data
que en principi havia de sortir.
Exacte. I una de les notícies
que a mi m'ha sorprès més és que el Gran Turismo 7
també funcionava per a PlayStation 4.
I God of War també. I God of War també.
Però no sé si està lligat a la falta d'estoc,
i per tant que no s'ha venut prou PlayStation 5,
o que és una generació perduda o una generació fallida.
No, jo penso que simplement, a veure, tu tens un parc
de 112 milions de Play 4 al món,
i dius, vols aprofitar-lo.
A mi em sembla bé que ha sortit per...
Però estàs parlant d'un joc de 2022 en el cas de God of War.
No passa res. O sigui, quanta més gent
el pugui jugar a God of War, millor, jo penso.
Jo molta gent que he parlat aquests dies al Resident Evil,
em preguntava, i quina versió has jugat?
La Play 4.
O sigui, si només parles amb la gent que té la Play 5,
no parlaria, jo, dels jocs, perquè no tothom té la Play 5.
Jo ja t'entenc, però mentre es facin els jocs intergeneracionals,
no hi haurà un salt gràfic gran entre una generació i l'altra,
i al final els salts de generació cada vegada són més difuminats,
i cada vegada es justifiquen menys a nivell de...
Això és culpa nostra.
...de gastar-te aquells 500 euros per la nova consola.
Sí, sí, és culpa nostra.
D'haver comprat la Play 5 amb moltes presses,
perquè ens hauríem d'haver calmat tots una mica
i ens hauríem d'haver felicitat.
Doncs ara caiem directament a les xarxes del generació digital,
aquestes coses que es fan a la ràdio, de lligar...
Per reserves.
Molt ben lligat, això. Molt bé.
Doncs mira, precisament el K4 parlava d'això, no?,
de la imminent sortida de la Switch Pro.
La Laura deia, i estic supercontenta,
perquè ara taré la de la meva parella.
Ja no haurem de demanar torn com la carnisseria.
Però està bé. Pel seu cantó pràctic.
Ara la Pops ho omplirà de Switch per tot arreu, de les antigues.
Ara és el moment de comprar-ho de les antigues.
Tampoc hi ha tantes PlayStation 4, eh?
Déu-n'hi-do.
Jo les estic veient, les Slims, sobretot, les que no són Pro.
La pots aconseguir per 160 euros, 150, eh?
Jo encara les trobo molt cares, no ho sé, trobo, eh?
Bueno, clar, quan vols pagar per una PlayStation 4?
90 euros.
Perdoneu-me.
No m'ha agradat gens aquest riure.
Ha sigut un riure de...
No ho sé, però què falta?
O sigui, falta un any...
He vist algun afat a menys de 100 euros,
però d'aquelles que veus les fotografies
que veus al forat de l'USB
i d'allà podrien treure noves bacteris que no ha descobert la ciència.
Clar, no, no.
O sigui, amb una mínima de nivell de neteja, 150 euros.
D'acord, d'acord. Molt bé. Què més?
Doncs res, no.
El Pireta Kat ens deia això, que ens feia una mica de llista
de les noves especificacions d'aquesta consola,
que és la de les 7 posades, pantalla OLED,
el nou DOC, que serà més gran i robust.
Bé, ja anirem veient si tot això...
Això ho sabem o...? Però això és oficial o no?
Això sembla ser que són filtracions
que venen donades del propi fabricant de la consola.
Sí, no, no, però això va treure el Robert Mercado,
i jo me'n refio 100% d'aquest home.
100% perquè és fabricant d'accessoris
i, clar, ell ha de fabricar els motius per fabricar els accessoris.
I, per tant...
Però, per exemple, el tema pantalla,
a tu has dit 7 posades i ara sabeu quanta té ara?
6,2. 6,2 vol dir que es carreguen els marges,
però ho deixen al mateix tamaig.
Totalment, sí. I li fotran DLSS,
que és una tecnologia per millorar els gràfics sense realment millorar-los.
Sí, sí, el ray tracing.
I està guai. A mi em sembla bé, el concepte.
Molt bé. Però no es diu però, o això, o el nom.
No té nom, encara. No té nom.
Hem de poder fer postes. D'acord.
A mi m'agradaria que es digués Super Nintendo Twitch,
però no es diu... Switch, Switch.
Super Nintendo Switch és boníssim.
Home, Super Nintendo Twitch seria molt boig.
Jo crec que es dirà però, perquè si li canvien molt el nom,
dones la sensació que divideixes comunitat, això és molt delicat.
Va, ja ho dic, Switch 2.
O sigui, serà...
Sí, sí, no ho sé, si teniu...
Home, també hi ha New Nintendo Switch.
És el que està fent amb les 3.
Jo crec que el Francesc guanyarà, eh?
És com quan poses en una carpeta de Windows, documento bueno.
Si l'has de tornar a modificar, bueno bueno.
Bueno bueno, de verdad, este sí.
Clar, és com el New iPad.
No té sentit.
Mira, el Eieclipse ens diu a Twitch
que ell creu que li posaran Switch U.
U? Ah, també està bé.
U? La lliaran molt, eh?
No ho crec. No sé quants allà.
Perdona, Switch U et pots agafar aquí?
Sí. A mi ja gairebé m'ha agafat, eh?
Podrien haver-hi problemes de... Switch U.
Sí, Switch U.
Però jo crec que això és una conya per la quantitat de jocs de Wii U
que van cap a Switch, no? És com una clatallada Nintendo.
Això ho hauràs de fer tu l'any que ve,
que hauràs de parlar de jocs que ja estaven a la nova Switch.
Que me'n vingui una Nintendo Switch Pro
i aleshores en parlarem.
Alguna cosa més, Geli?
Doncs sí, en Serafí Lliteras ens diu
que va començar a veure el Nomeland a Disney Plus,
com a llibre de fotografies i música està prou bé,
però que no aniria al cinema a veure-la.
Nomeland.
Nomeland, que a fer és aquesta que ha sortit a l'hora, no?
Sí, i diu que sempre li ha grinyolat
que les pel·lícules com aquesta rebint tants òscars
i hi hagi pel·lícules taquilleres que no en tinguin ni un.
Però bé, que ja ha après que ni els òscars
ni les crítiques professionals són el seu referent.
L'heu vist, vosaltres?
No, no.
No som gaire d'aquestes coses.
I que aquests òscars van ser molt descafeinats, no?
Perquè no hi ha públic, no se'n va parlar gaire...
Tots el tema de la pandèmia ho ha deixat això.
Van passar bastant desapercebuts per això,
si no tenien xitxa, no?
I també hem parlat de maneres de jugar videojocs.
Sí, el Ferran Escric llença una reflexió,
diu que uns jocs us heu acabat d'una tirada
sense truc, sense xip.
Per exemple, a mi em molaria acabar-me el comando,
com l'Albert o el Gosdan Goblins,
que avui de crio diu que tenia la que vulguis
i se l'acabava, però que ara mateix faria xits.
Això ha provocat tota una reflexió
i tota una sèrie d'opinions diferents.
De petit no és que tinguessis més paciència,
és que tenies un joc durant sis mesos.
Encara que fos una castanya, era el que tenies.
Jo tenia un de bàsquet de Mega Drive horrible,
però no tenia res més.
I el vaig jugar durant un any.
Ara no, ara no.
Ara volem començar-lo a acabar-lo i començar-ne un altre.
Ara tenim una llista d'espera,
però no tenim temps de jugar, és un concepte contrari.
Totalment.
El Felipe diu,
quina gràcia té guanyar amb Trucs.
El Serafí diu que els videojocs per ell
són necessaris si són jocs de principi a fi,
si són competitius o en línia.
Això també estic bastant d'acord.
No.
Vosaltres sou dels que copieu els exàmens, oi?
Com vulguem dir, clar, això dels Trucs, no?
I l'Albert viu fins la mort,
diu que ho feia adolescent quan s'ha fet gran,
ha canviat la manera de jugar.
Trucs va ser el GTA
per provar armes, diguem-ne, d'una altra manera.
Molt bé.
Doncs molt bé.
Eli, Francesc,
Albert, Oriol,
gràcies per acompanyar-nos al programa d'avui.
Tu, Murllets.
Rafa Laguna, moltíssimes gràcies
per la incursió que ens has fet al nostre canal.
Ara els portarem cap a un altre lloc.
El control tècnic de l'estudidors
dedicat al Dani Jiménez
pot seguir-nos a totes les xarxes que tenim al programa.
Que passeu un molt bon cap de setmana,
que tingueu temps per jugar a videojocs.
I avui marxem amb música d'un videojoc
que ha sortit també aquesta setmana
i que es diu Necromunda.
Ho sona, Necromunda?
No, no, però sona potent.
És molt potent.
De fet, hi ha una bèstia,
un gos que és una bèstia
i un personatge que també fa una mica de por.
Fins la setmana que ve, adeu-siau.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.