OK.
Oh, yeah, yeah.
Oh, yeah.
Oh, oh.
Yeah.
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a Generació Digital.
Aquesta és l'edició número 947
i avui parlarem de videojocs absurds,
dels ordinadors Mac des d'una perspectiva, diguem-ne, històrica,
del Dark Souls, d'un videojoc d'una princesa dalt d'una torre,
del Boj Pertú Show,
dels videojocs apareguts aquesta setmana
i escoltarem la música de Víctor Mame.
Salutacions de l'equip del Generació Digital,
Elisabeth Sánchez, Gufo Love, Gina Tost i Stardes de Tarragona.
Benvingut, com estàs?
Està molt bé. Estupendo. Molt bé.
Has descarregat Generació Digital.
I és tard. Qui t'acompanya avui a la part tècnica?
Avui sempre m'he acompanyat, avui amb el Francesc Xavier Espel.
Molt bé. Doncs salutacions del Francesc Xavier.
Avui tenim aquí al davant meu, està el Dani Jiménez.
Hola, Dani. Hola, salutacions, Dani.
Setmana important.
Recordeu que estem al Generació Digital,
programa de videojocs de la ràdio pública.
Important perquè Sony ha comprat Banji per 3.600 milions de dòlars.
Recordem que Banji, és curiós, això és tard,
és la creadora de Halo,
que era aquell videojoc més de Xbox, Microsoft,
i que de fet...
Era el book insignia, no? Exacte.
Tu t'ha comprat l'Hexbox pel Halo.
Exacte, sí, sí.
I de fet, Microsoft va comprar Banji durant uns anys,
el 2007, em sembla, no sé quin any,
ja va deixar de tenir aquest estudi,
i doncs ara el compra Sony.
No sé si animat per aquell moviment que va fer Microsoft
fa dues setmanes, no?
De comprar-ho tot. Sí, no?
Rebaixes, allò, Black Friday,
i Microsoft va dir, vinga, tu, tu, tu, i això.
I aquesta empresa també.
És curiós que les marques que fan les màquines
doncs comprin els estudis,
que ompliran de contingut aquestes seves màquines.
Sí, i per una cala ram, eh?
A veure, 3.600 milions, ho diem ara si no forma molt lleugera,
però jo et juro que aquí val.
No, no, sí, sí, sí.
Jo ara a tu et dono 3.600 milions per gastar.
3.600 compres el Camp del Barça, per exemple?
Sí, sí, exacte, exacte.
3 camps de Barça, no? Deuen ser, o...?
No, no, una barbaritat,
o, per exemple, el que té Tarragona a nivell anual per la ciutat,
quan és, comparat amb això, és que...
Sí, sí, sí, sí.
No, no, és una bogeria.
També hem de recordar que aquesta empresa, Bungie,
té el Destiny.
Molts han dit, ah, què vol dir ara,
que potser no podem jugar al Destiny 2 amb PC,
o no podem jugar al Halo i ara passarà a Playstation.
S'ha de dir que no, que cadascú tranquil,
i que segurament, més endavant,
hi haurà sí, jocs, ja,
que seran exclusius per a cadascuna de les plataformes.
Ha de recuperar aquestes 1.600 milions.
Exacte.
I l'opció més sàvia o més evident és, escolta,
que jugui la gent que tingui una màquina de Sony,
la que tingui una Microsoft, la que tingui una Nintendo, un PC.
Clar, a veure, amb cada joc que ven,
doncs això va a la caixa de Sony.
Correcte.
Per cert, saps què faig, el primer que faig?
El segon que faig quan m'aixeco al matí, després de dutxar-me?
No ho preguntaré, però esmorzar?
Esmorzar, bé, la tercera cosa, doncs.
Jugo al World Star... al World.
Saps el World, aquell videojoc de paraules?
Sí, és el Mr. Mind.
Exacte. Mr. Mind de tota la vida.
Correcte, però amb paraules de 5 lletres.
Sí, sí, sí. I jugues tu o no?
No. No jugues, eh?
Perquè clar, jo estic molt... no decebut,
però sí que em sorprèn molt,
doncs, per exemple, que sortís l'Angry Birds,
que era el típic joc de BASIC de les paràvoles.
Sí, és veritat.
Ara en surt aquest, que és el típic joc també de BASIC,
que és això d'assertar...
te'n surten 4, 5 estrelletes, 5 lletres,
i t'has d'assertar quina paraula fa.
Correcte.
El primer que serà, les Torres de Hanoi.
Aquests jocs que donaven gratis amb cintes de caset,
que eren molt senzillots,
però tenien la seva gràcia a l'hora de programar-les,
i jo ja estic esfereït que dius, home, segle XXI,
que ho peti, que està molt bé, eh?,
però que ho peti tant, un joc tan vell,
tan bàsic com el Mr. Mind,
hòstia, enhorabona pels autors, eh?
Sí, sí, més que res per l'autor,
perquè aquesta setmana també s'ha sabut
que el New York Times ha comprat aquest videojoc.
Darrere, és curiós, de la creació d'aquest videojoc,
hi ha una persona que es diu Josh Wardle,
o sigui, també...
Ha fet un joc de paraula sobre el seu propi nom.
Totalment, totalment.
Em fa gràcia, perquè ella ha comentat que, clar,
que l'èxit l'ha superat i que per això ho ha venut, saps?,
i em fa molta gràcia.
Home, clar, a veure si li toca a tu.
No, no, i tant, i tant, hòstia, està molt bé.
I tant, i tant.
I a més, no han dit la xifra, però són 7 xifres.
7 xifres.
7 números, sí, sí.
Vull dir que déu-n'hi-do, ja està, es pot retirar, no?, 7 xifres.
I tant, i 3 vegades, si són els fills i els seus nets.
Exacte.
Si ho administra bé, també potser té la mà foradada,
però jo em penso que no, mira.
Ara jo em pregunto, clar, tot aquest joc, quan el va treure,
saps que va sortir la versió en català,
la versió en castellà, etcètera, etcètera.
Tot això, ara què?
Perquè, clar, ara, en principi, New York Times és qui mana en això.
Home, passarà com el Sudoku.
Sí, no?
Sudoku era propietat d'un diari japonès.
És veritat, sí.
I el van deixar lliure, per dir-ho d'alguna manera, no?
O sigui, jo suposo que això, ara, clar,
el New York Times el té només per subscriptors.
Suposo que donarà al·licients, si te l'acabes tard de temps,
més paraules, no sé què, no sé quantos,
té alguna cosa de més.
I bé, si em tinguéssim la versió gratuïta, com a esquè.
Ja.
Perquè la gent, ai, que guai, mira, si vols jugar una versió millor,
i pots guanyar una revista o pots guanyar alguna subscripció gratis,
vén aquí i jugues el mateix i ja pots emportar un regalet.
Clar, clar, clar.
Bé, seurà a veure.
Per cert, segons consta,
en el darrer estudi elaborat pel Consell de l'Auditori de Catalunya,
el CAC, que cada quatrimestre en fa l'efecte fa un estudi molt profund
a nivell de moltes, diguéssim, universos diferents,
quantifica, en aquest cas, el mercat de guanys dels videojocs en 2021
amb un total de 176.000 milions de dòlars.
Com es reparteixen, aquests diners?
D'una forma, no sé si justa o injusta, però en prepareu bastant, eh?
Mira, perquè mira, 176.000 milions.
Això no sé quants camps de Barça són, no?
Molts.
Mira, més de la meitat dels ingressos
procedeixen del sector dels jocs de mòbil,
tauletes, telèfons intel·ligents,
el que seria una mica els casual gamers,
que jo sempre hi ha una miqueta la baralla
de si són jocs de debò, si no ho són...
O com aquest Warrant, no? Exacte, exacte.
Això són la meitat, la meitat.
El percentatge d'aquests 176.000 milions
ve de consoles de joc.
La típica, doncs, anava a dir la PC Vita, no?
La Switch, la Xbox, tal, no sé quantos.
I el restant, el que és un 20%, jocs d'ordinador.
Déu-n'hi-do.
Crec que vull entendre que són jocs d'ordinador
a banda dels casuals.
Sí, sí, correcte.
Sí, en aquest 48%, que m'estàs dient del final,
de les consoles de joc i els jocs d'ordinador,
està els jugadors que porten més temps jugant.
El que compra el joc, per exemple.
El que va a la tenda i la compra,
o el que va a la tenda virtual i se'n descarrega.
Jocs de 10 hores, diguéssim.
M'ha semblat força curiós, aquests 52% de jocs de mòbil,
cosa que és normal.
Per cert, també hem dit que s'estima
que hi ha més de 3.000 milions de jugadors de videojocs al món.
La meitat provenen de la regió de l'Àsia Pacífic,
mentre que a Europa es compten ja per 408 milions de jugadors.
Aquí hi ha una cosa molt curiosa, són 3.000 milions.
La meitat són a l'Àsia, molt bé, 1.500.
Dels... 1.500.
400 són d'Europa.
La resta, suposo jo que deuen ser americans.
Clar, ja veurem, et permeten fer la punteta, no?
Què passa amb Àfrica? Amb?
Àfrica? Ah, sí, sí, sí.
Sempre és un mercat que, evidentment, no, per les coses que té,
però ho veig molt sectariat, saps?
Quan fan aquests números és molt...
Nivell mundial, no? Sí, home, sí, però agafes el pobre àfrica...
I també són xifres que mereixen. Sí, sí, de fet...
Recordo, fa molts anys, et parlo de fa més de 10 anys,
quan tu connectaves la PlayStation 3,
tenia una espècie de pàgina
amb la qual tu podies veure les connexions
que hi havia en aquell moment en el món.
I Àfrica estava fosc, eh? Clar, clar, clar.
O sigui, a la punta, a Sud-àfrica no, evidentment,
i algunes zones del nord... Sí, sí, sí.
Al nord, al sud, que serien Marroc...
Exacte. A Egipte... Sí, sí, sí.
Però clar, és una cosa... Què diré?
Ara estic privant molt prim, ara seré una miqueta populista, no?
Però parlant malament, allà hi ha una miqueta de mercat, eh?
Hi ha un potencial, hi ha molta gent que no juga,
i allà el primer que trobi una solució
d'oferir un mitjà informàtic o un mitjà de videojocs
d'una forma molt còmode, molt d'això, allà pot petar molt fort.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
Dissabte passat va començar la primera edició del BPT Show,
també conegut com a Vots per tu Show,
un show d'amor a Twitch, a Start.
Recordes aquesta música?
Amor
P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P-P...
Na primera vista
I tant, t'enanava a cantar i tot, m'ho imagines?
Jo recordo que ho veia, jo estava fent la mili,
en aquella època, i de tant en tant ho posaven.
I era, recordes, no?, que hi havia un...
El Casanova, no?, el que em presentava?
Sí, crec que sí. Ara no recordo com es deia, aquest nom.
Jo tampoc.
Quan he llegit el guió et dic el tal Casanova, hòstia.
Jo voldria fer una miqueta aquí, un destroyer total,
amb aquesta visora, que donaré una pista, una pista, a veure,
te la deixo anar.
Hi ha dos o tres convidats que hem tingut aquí en el darrer temps
que van participar. Què m'estàs dient?
A l'amor, a primera vista. Hòstia...
Posa't a YouTube, posa noms que tu pensis que poden haver estat allà,
i poses, per exemple, Marc Pastó, saps?, i potser...
Ah, molt bé, molt bé.
Tots tenim un passat.
Boníssim, boníssim.
A veure, el show d'amor de Twitch que estem parlant, la BBT Show,
va una miqueta més enllà, eh?
A veure, el Vox per to Show,
els responsables d'aquest show el defineixen
com un Among Us de l'amor.
Sí, és aquell videojoc, recordes, que jugaven uns,
uns enganyaven, els altres no,
i és que en el format aquest congrega a uns jugadors
hi ha un candidat o candidata que vindrà a buscar l'amor,
però és clar, igual al final,
la darrera persona que ha quedat no té cap interès en l'amor.
Per això hi ha aquest tema de l'Among Us.
Molt bé.
Enscari, que és conegut així a la xarxa,
és una de les persones organitzadores del show
i li hem volgut preguntar com neix aquesta proposta.
Per posar-vos en context,
nosaltres ens hem creat amb el Privit als pares,
un programa gamberro i jovenil
ens agrada molt Twitch
i un canal americà anomenat Austin Show
on fan un programa d'amor a estil de bachelor
però és entre streamers.
És en aquest programa en què ens hem basat
per adaptar PPT al mercat català no parlant
on sabem que hi ha una manca de contingut d'amor en català.
És així doncs que a mitjans de 2020
se'ns va posar la idea al cap i vam començar a treballar-hi
i vam refinar el format fins a adaptar-lo al nostre context.
Vam decidir posar fil a l'agulla
i reprendre el projecte amb l'objectiu de crear
una plataforma que ajudi a visibilitzar
i crear sinergies entre diferents creadors de contingut
Volem aportar nostra graneta sorra
i donar conèixer a tota la gent catalana
que consumeix Twitch en castellà
que també hi ha contingut en català i de qualitat.
Per això creiem que Twitch és la plataforma ideal
ja que té un format audiovisual fantàstic,
és en directe i té una forta interacció
entre nosaltres i els espectadors.
Start, després en parlarem, tu l'has vist?
Sí, sí.
Perdona, ha dit any 2020?
L'any 2020 vam començar a posar fil a l'agulla
inspirat per un d'això.
Correcte.
I el prohibit als pares de flash.
Sí, sí.
Nosaltres hem posat, com que som uns viejunos,
per això he posat la sintonia de l'amor a primera vista.
Ok, boomer.
Total. Després, quan em van enviar el tall dic
clar, normal, segon iaio.
Però vull dir que és genial,
és estupendo que uns xavals
sols sense cap tipus d'ajuda
perquè ho poden fer i perquè volen fer-ho
a banda de la part, diguéssim,
entre moltes cometes polítiques de fer una cosa en català,
que tot això no és fàcil.
No és fàcil, no, no.
És molt complicat.
Sense cap recolzament extern
ni de l'Estat, ni de la Generalitat,
ni d'universitats, o sigui, aquells mateixos
que s'ho facin ells, això té molt d'això.
Molt de mèrit.
Ara, per exemple, ara ens parla de l'Hirokus.
Perdona, no sé si és Hirokus o Hirokus.
Jo el conec com el Hirokus,
però li dic jo de... Jo.
Doncs ja som dos.
Si s'ha d'emprenyar, s'emprenyaran dos.
El Hirokus,
té aquest format amb una espècie de show d'amor
presentat d'una forma semblant al que dèiem, no?
El Hirokus a l'Among Us. És així?
Sí, Pots per tu és un show festiu
i que gira entorn a dos components principals,
amor i traïció.
En cada programa presentem un candidat o candidata
disposat a festejar
amb una sèrie de pretendents que es presenten al programa
per tenir una cita amb ell o ella.
A través de rondes temàtiques de 15 minuts
es van eliminant els pretendents
fins que al final el candidat o candidata
tria el que considera que és
més compatible amb el fi.
El que no hem explicat fins ara
és el component de traïció
que entra en joc al llarg del show.
Doncs abans d'entrar a participar,
tots i cada un dels pretendents
han pres una decisió
molt important, que ho pot
decidir tot.
Han triat amor o interès.
Sabem que el component de traïció,
en aquest cas, l'interès,
és molt més atractiu i es pot entendre
molt millor si es fa una analogia
amb la figura de l'impostor, d'un dels jocs
que més va estar en boca de tothom
l'any passat, com és
la Mongas. No se sap qui és
l'impostor fins que el fan fora.
De la mateixa manera que en el show
no se sap què ha escollit cada pretendent
fins que és descartat.
En cas que guanyi l'amor al final del programa
estarem d'enhorabona. Tothom
haurà guanyat. Tindrem un final feliç
i haurem aconseguit que els nostres
participants es donin l'oportunitat
de conèixer o de tenir una cita
si així ho volen més enllà
d'ABPT. Què vol dir això, Star?
És que això és molt curiós,
perquè tu abans de començar
siguis, si ets un
de les persones que presenta
un pretendent. Suposem que jo soc
el pretendent. Exacte. Un dels quatre que hi ha.
Tu i jo soc el que busca l'amor.
I fem el programa.
I tu has dit, per exemple, que no,
que et mous per interès.
Però una vegada fem el programa, em coneixes
i caic com és normal
a les teves xarxes. Normal.
Però tu ja no pots canviar.
Amigo. Clar.
I si jo et vaig coneixent més
em pot passar el mateix. Exacte.
Si jo vull estar amb tu però no he coincidit que no...
Ostres, o sigui...
Sí, sí. No, no.
Té tela. Té tela.
De fet, escoltem el final del programa
d'aquest dissabte que vam presentar
i que acabava d'aquesta forma.
La 0 ha decidit
que el guanyador
o guanyadora
d'haver fet el show
al primer programa
no sigui el Nil.
Això vol dir que soc jo?
Diria que sí, diria que sí.
Per tant, la gel
és l'escollida.
I, escolta'm, la gent que vulgui saber el què,
que vegi el programa fins al final,
perquè t'emportes moltes sorpreses
en aquest moment.
La veritat és que és una passada.
De fet, el que deies tu, Star,
la producció d'aquest contingut no és gens fàcil
i li volia preguntar
al Hirokus com s'organitzen
a nivell de producció i a nivell tècnic.
La veritat és que per fer el primer programa
hi hem destinat un munt d'hores
i hem hagut de dissenyar un pla de comunicació
que ajudés a cridar l'atenció
i generés interès, barra, hype
en la comunitat que ja ens coneix.
Contactar amb els participants
i trobar els més afins a la zero a la dreta,
la candidata del primer programa,
també ha estat una feina de fila a prim.
Però creiem que, a mesura que agafem rodatge i força,
aquest pes de cerca s'anirà lleugerint.
Disseny del layout,
tria d'assons musicals
per reforçar els moments claus del programa,
trobar un candidat o candidata
que vulgui participar,
seleccionar de 5 a 7 pretendents
que reuneixin els requisits
que justament vol aquell candidat o candidata,
preparar les cartes de presentació
i fer una mica d'expectació abans del programa
i fer el programa.
Del pla de comunicació,
m'ha encarregat, essencialment jo, el Hirokus.
Tota la part de cerca, contactar
i parlar amb els participants
ho hem fet una mica entre els tres.
I de la part d'imatge i disseny
s'ha encarregat, principalment, l'Aguful of.
Sense comptar, però, el logotip,
que ens el va fer el nostre company Steamer, Crossngame.
També hi ha hagut una tasca important
d'acompanyament amb els participants,
que ha assumit l'Òscar.
En el programa, l'Aguful of i jo
ens encarreguem de presentar, moderar
i fer de dinamitzadors.
L'Òscar, per la seva banda, està moderant el xat
i en contacte permanent
amb nosaltres, fent-nos de guia
en cas que ho necessitem.
I xivant-nos les decisions
molt importants dels participants
en el moment que es cau.
A més d'això, jo també m'encarrego
de la realització de l'stream,
de gestionar la trucada de zoom
i de posar els sons musicals
de un idò.
Ja per últim voldríem saber...
Són 5 persones, eh?
5 persones.
Ara la pregunta del milió.
Cada quant podem veure el programa?
Hem començat amb un programa mensual
que mirarem que caiguin dissabte
i en un futur ens agradaria fer-lo quinzenal
o, fins i tot, setmanal.
Si ens permet, fem una crida a seguir-nos a Twitter
per saber quan farem cada programa
i quins participants en formaran part.
I tu, estàs per amor o per interès?
Tu per què hi aniries?
Ara, en aquest moment de la teva vida...
Ara mateix, en aquest moment de la vida, ja soc gran,
per interès, però consentit.
Val, val.
O sigui, ara, interès, consentit...
I si pot ser amb una senyora, també,
una miqueta a la nostra edat,
perquè no ens diguin allò que deien tan castizo
d'assaltar cunes...
Home, per favor, això et deien?
No, no, es deia molt.
És clar, ja saps que aquí es veu malament, no?
Un de 50, una de 25...
Per cert, la nit ha posat el hot chocolate, no?
Hot chocolate, sí, sí, molt bé.
El mix, aquesta és la versió mix. Correcte.
Si no em preguntis per què ho fem.
Doncs, escolta, haurem d'estar atents
de tot el tema que muntin a BBT Show.
Diuen que ho faran potser quinzenal...
De moment, no ho sé, estarem atents...
Això anirà més. Jo crec que sí.
I a més, el que deia, a més, fa que...
Mira, la gent que fa continguts, que està a Twitter,
gent que no està a Twitch però que està a Instagram...
Seríem, diguéssim, el típic programa de televisió
que van convidats famosos o populars,
tu mateix, doncs, però tu ets.
Exacte. Amb podcasters, amb tutxeros, amb youtubers...
No, no, estupendo, és una autocinergia,
un metaverso que en diuen ara.
Correcte, correcte. Molt bé.
Doncs, felicitats, de veritat, a tots.
Després parlarem, per cert, amb l'Agu Falof,
que també va fer de mestre de cerimònies.
Però abans, és hora de fer una ullada
als videojocs que apareixen aquesta setmana.
El primer és el Life is Strange Remastered Collection.
El Life is Strange és una saga de videojocs molt reconeguda
per la quantitat de premis que ha guanyat al llarg del temps.
Com un premi d'afta, la millor història de videojocs.
Els seus fans necessitaven una remasterització?
Mira, no ho sé. No ho sé.
Aquí, a veure, en aquesta col·lecció...
trobem els dos primers títols.
El Life is Strange Remastered, el primer,
i el Life is Strange Before the Storm Remastered.
Clar, no està a l'últim perquè fa poc que s'ha presentat
i, de fet, la qualitat ja és bona.
Hi ha molta diferència amb aquesta remasterització.
Bé, ho toquen, sí, toquen.
Però vull dir, és allò que és tanta diferència...
Per mi, no.
No sé si és un altre tipus de jugador més jove
que necessita veure-ho.
Quatre flecs, pulits, quatre cosetes, quatre detallets,
el pots tornar a posar, potser una musiqueta de més,
algun filtre si posadet...
Home, sí que, per una part, és anar a buscar quartos,
però és que la gent paga.
No és qui demana, és qui dona.
Per cert, hem demanat aquest joc per si ens el podien enviar,
i encara no se'l poden enviar perquè han de posar uns pagats,
uns parxes, i volen esperar una mica.
És a dir, el joc està a la venda,
però han d'aparèixer uns canvis al videojoc.
Sí, el pots pagar, però no rebre'l.
Sí, exacte, però tu ja el pots comprar.
Sí, si tu deixes els quartos damunt de la taula,
però el joc no hi és, ja no l'enviaran.
Sobretot el complet.
És com si vas a un restaurant, pagues pel sopar
exacte, s'està fent, sobretot, el que vull que quedi millor.
Molt bé.
Apareix per PC, PlayStation 4, Xbox One i Estàdia.
Compte que venen bufes, eh? Ai, ai, ai.
I és que és un joc que es diu Sifu.
És un videojoc on portem el control d'un estudiant de Kung Fu
que vol la venjança total
de tots els qui van participar en l'assassinat de la seva família.
És normal, normal, el que voldrà, si no pobra xiqueta.
Clar, és un drama, és un beat'em up
on també s'hi mescla la màgia i, atenció,
150 formes diferents d'atac.
Tu has practicat Kung Fu,
tu creus que hi ha en Kung Fu 150 maneres d'atacar el...
Ostres, jo he fet càrate i ara tinguis que començar a pensar...
Sí, no?
150? 150, és o que sí?
S'ha de veure, eh?
Doncs mira, ho pots veure per Windows, PlayStation 4 i PlayStation 5.
Generació digital és ara tendència.
Doncs molt bé, saludem la Helic aquesta setmana.
A què he jugat, Heli, a veure?
Hola, Albert, doncs aquesta setmana he jugat a Once Upon a Tower,
que és un joc d'acció i plataformes
en el que controlem una princesa
que està tancada al capdamunt d'una torrassa,
d'una gran torre, guardada o custodiada per un drac.
L'objectiu d'aquesta princesa és escapar d'aquest drac i d'aquesta torre,
però per sort és una gran heroïna i té una arma,
té un enorme martell de guerra
amb el que destrueja el terra de la seva presó.
Com ho fa? Doncs per colpejar amb aquest martell,
l'única cosa que haurem de fer nosaltres és lliscar amb un dit.
Si llisquem cap avall, colpejarem el terra
i podrem trencar el bloc que hi hagi just a sota dels nostres peus.
Caient al pis inferior, hem de tenir en compte
que no tots els blocs es trenquen,
per tant, haurem d'anar veient i aprenent
quins són els que es trenquen i quins no,
i també podrem trencar els blocs que es trobin als costats
o fins i tot a dalt,
de tal manera que veiem una pantalla que és una torre a tot avall,
i hem d'anar trencant blocs per anar escapant de la torre.
Per descomptat, també podrem utilitzar aquest martell
per colpejar qualsevol enemic que es posi per davant.
A mi em sembla que ve un drac. Sí, oi?
És que té un mal exposat.
Molts enemics et deus trobar, oi?
Doncs durant aquesta intrèpida fugida,
haurem de fer front a molts perills.
Els monstres que ens van apareixent
ens posen les coses molt difícils.
N'hi ha de totes classes, n'hi ha que tiren foc,
que ens arrasen, ens empenyen fins que ens maten,
però els podem derrotar d'un cop de martell,
però això sí, hem de ser prou ràpids i àvils.
No hi ha només aquests perills, ni a més.
Hem d'esquivar també trampes de pinxos, bombes,
i fins i tot el mateix drac,
que de tant en tant apareix i ens llença un ratx de foc
que haurem d'esquivar perquè no ens cremi.
Once Upon a Tower és un joc superdivertit,
que fa una mena de volta de rosca
a l'estereotip de la princesa tancada en una torre.
L'apartat gràfic, sobretot, és molt bonic.
A mi m'agrada moltíssim la princesa, la torre, el drac,
i a més a més podem desbloquejar desenes d'elements,
com ara vestits o millores per la nostra protagonista.
En definitiva, es tracta de ser àbil i ràpid alhora,
de trencar els blocs per anar escapant i a més a més matant enemics.
Quan ens maten, tornem a començar,
però l'entorn sempre va canviant,
per tant, no hi ha cap partida que sigui igual.
A més, tenim acumulants els punts que anem aconseguint,
no els perds i, per tant, conserves les millores i les habilitats.
Aquest joc és de Pomello Games, el trobem per iOS i per Android
i és gratuït, tot i que conté anuncis.
De totes maneres, no molesten gaire,
perquè són sempre quan acabes una partida i en vols començar una altra,
però sí que és veritat que hi són.
Moltes gràcies i fins la setmana vinent.
Gràcies a tu, Albert, i a Star, fins la setmana vinent.
La coneix molt bé.
És com ha dit Star.
La meva mama estarà avui contenta.
Ai, fill meu, ha sortit a la ràdio.
Una noia t'ha dit el nom.
Videojocs de fer cops de martell cap avall, oi que n'hi ha hagut?
Quin era aquell Danamco mític?
N'hi havia un que jo jugava, no me'n recordaré el nom ara.
Però que anaves cap avall.
El camp m'ha vingut de seguida el Mario Bros,
per fotre'l a les tortugues.
Havien també molts que eren això, ara t'anava a fer dir el tòpic,
que són com una torre, que són un castell...
I llavors vas picant, vas baixant de nivell...
Perquè aquest tipus de jocs són molt visuals.
Perquè hi ha l'escroll, és molt dinàmic, vas baixant...
Són molt agraïts, aquest tipus de jocs.
I és veritat que amb mòbil, que tenen el format com un túnel,
la pantalla, es funciona molt bé.
Molt bé, doncs mira, hem conegut aquest...
Once Upon a Tower,
aquest videojoc al qual ha jugat la Ellie aquesta setmana,
i que la setmana vinent en jugarà un altre.
Sempre és diferent i mai sabem quin és.
La cosa és que s'ho passi bé. Exacte.
Generació digital. Acabes de fer una captura.
Molt bé, doncs continuem amb el Generació Digital,
dedicat al programa de videojocs de la ràdio pública,
i ara parlem amb la Laia, amb la Gu Falof.
Per cert, abans de res, Laia,
què tal l'experiència de la qual hem parlat abans
del Boig per tu Show?
Doncs la veritat és que increïble.
Vull dir, jo abans del cap de setmana,
abans del primer VPT Show,
recordo molts nervis, o sigui, molta il·lusió,
però dient, per favor, que surti bé,
i sembla que va encantar la gent
que va venir al primer programa,
la Prota i els pretendents.
Sembla que s'ho van passar genial,
per tant, realment és el que volíem,
i que el show ho agradi, i sembla que ha estat així.
I no sé, jo amb ganes ja
de donar informació sobre el següent VPT Show, ja.
Però molt, molt, una superexperiència,
que esperem que segueixi, la veritat.
Molt bé, molt bé.
Doncs ho sabrem, qui sap, igual serà l'Star,
i no ens ha dit res, encara.
No, no, aquí tenim filtracions.
Vull dir que tenim la Laia aquí al grup.
Exacte.
I una miqueta d'andullets que tenim.
Sí, sí, és veritat.
I ara amb el Dark Souls al teu Twitch, oi?
Eh, doncs sí.
Increïble, però cert, encara no havia tocat.
La que, per molts, no?
És una de les sagues més importants en els videojocs,
com és Dark Souls.
I la veritat és que he començat el primer de la triologia,
el Dark Souls Remastered.
A sobre,
mentre l'estava jugant,
el projecte de ser trencada va treure un mot
amb el que ha traduït el joc al català.
Per tant, o sigui, genial.
Estic enmig d'un Dark Souls així...
ambientat en tirant-lo blanc una mica.
M'encanta, m'encanta.
He de dir que sí que havia tocat
els altres souls de la casa abans,
com són el Sekiro i el Bloodborne,
però són jocs molt diferents.
Molt diferents.
O sigui, el Sekiro i el Bloodborne són com molt ràpids
de moviment en el combat i tal.
I en canvi, en el Dark Souls,
he d'anar amb molta calma.
Al principi no podien ni deixar l'escut
perquè era protegir-me.
Recuperar esta mina?
Recuperar esta mina?
I vinga, puc donar un cop més.
O sigui, un altre cop, però allò...
Allò, molta, molta calma
i anant molt, molt de compte.
Buf, jo només escoltar-te ja...
No sé, estar... Jo...
A mi m'estressa molt, aquests jocs.
No, perquè sentir la Laia és que veu igual que la Eli,
s'ho passa bé. Sí, no, és veritat.
S'ho passa molt bé. Sí, sí, sí.
No sé si és que li agrada, passa por...
Sí, no, no, però ella també pateix.
Quina és la història darrere d'aquest joc?
Ui... La història del Dark Souls
és bastant reboscada.
Si més no per una persona que just comença a tocar
els Dark Souls, ja que a primeres
gran part del lore està amagat
en les descripcions dels objectes.
Dels objectes, si mires les descripcions
d'armes, claus i demés
que vas trobant,
se't van desvetjant, si més no,
de qui pertanyia
aquesta armadura o qui pertanyia
aquesta clau, per què ho feia servir,
on residia o aquestes coses
que van donant pistes.
Però la història, allò,
en plan de que algú agafi
i te l'expliqui,
no t'ho trobes en el temps. Ja, ja, ja.
Però de moment,
en aquest Dark Souls
el que he pogut anar veient,
més o menys, entre les meves possibilitats,
i el que m'han anat explicant la gent del chat
és que tot comença centenars d'anys
abans que tu apareguis en el joc.
Quan llavors la Terra estava poblada
per dracs i éssers pitjors,
i els humans
estaven reclosos a viure sota terra
com rossegadors, espantats,
com amagats.
Encara no he entès per què,
però els hi apareix a sota terra
una primera flama,
la primera flama que es coneix,
o la flama primegènia,
no recordo com li diuen ben bé,
de la que es treuen com un gran poder.
I llavors són capaços de fer front als dracs
i a la resta de nemics de la superfície.
I durant segles,
gràcies al poder de la flama,
prosperen i poden sortir a la superfície,
crear grans regnes,
i viuen allò bé.
Però tot això no dura per sempre, oi?
Exacte.
No tot dura per sempre.
Els problemes arriben
quan aquesta flama comença a debilitar-se,
que és on es treuen el poder,
per recrear la flama,
o intentar atiar-la,
o mal dit, avivar-la,
la mateixa
prova tot tipus de ritus,
encanteris, sacrificis,
però té pinta que res funciona.
I de fet, el rei Wind,
que és aquest personatge
que ha encarregat de protegir la flama,
diguéssim que l'agafa no per ell,
però se la fa com seva
en el sentit de cuidar-la
i protegir-la.
I, desesperat perquè no s'apagi aquesta flama,
sacrifica els seus cavallers d'elit
guardant la seva força dins la flama.
I em sembla que així
inicia la maledicció dels no morts,
o els buits, hollows, del joc.
Em sembla que en aquest procés,
o en aquesta mena de...
no sé com dir-ho...
no encanteri que fa,
sinó com sacrifici que fa,
ell perd la...
podríem dir la seva cordura.
De fet,
nosaltres en el joc
despertem, o ens despertem,
després d'haver mort, sent buits,
sent humans que mai morim,
sempre revivim fins a perdre la cordura
si no et vas tirant com a humanitat.
És una mica estrany
d'explicar, però...
Qui juga tan sols és com...
com que sí, sí, tu morts i apareixeràs,
reviuràs a la última foguera
que vas descansar.
Com en els punts de guardat,
en aquest joc són fogueres.
Això, t'has d'anar tirant humanitats
per mantenir-te estable,
si no, acabes boig.
Sense ser humà,
com un zombie, podríem dir.
Tot i que té aquesta rebusca d'història al joc,
està ambientadíssim
en una època...
o sigui, està superben ambientat
en una època medieval fantàstica.
On tu parles amb dracs,
o cavalls de tota mena,
o esperits i bruixots,
no t'estranya gens.
O jugant de la manera que et sembli més còmode,
que això és el que més em mola, crec.
Potser anar a espadones
enormes a dues mans,
o pujant-te...
o pujant-te a piromancies,
que és que tens com màgia de foc,
o anar a miracles.
O sigui, trobo que està superben fet
aquesta part del joc,
perquè et donen totes aquestes classes
a triar de jugar,
per tant, fan que cada vegada que juguis al joc
és com que el vius diferent.
I tu, a què jugues?
Ai, doncs jo,
com que acabo de tornar al joc,
vaig dir al principi,
vull anar a espadones,
però crec que ara m'ho repeteixo una mica
i potser m'hauria agradat més
pujar-me d'estresa,
que és una altra habilitat que tens.
Així hi ha armes a dues mans,
o no sé...
És que he notat que tenen
més estil de fer piruetes
i tal,
amb armes que van a destresa,
però...
Aquest joc l'acabo
amb espadones, força i ja està.
I no sé,
deu ben...
Crec que porto setmanes
només tocant el Dark Souls,
perquè l'estic disfrutant moltíssim.
Tant les zones entre mig
amb tots els enemics ben col·locadets,
com els bosses,
o sigui, n'hi ha de molt diferents
i divertits de bosses,
de jefes del joc.
Bueno, divertits quan els aconsegueixes passar,
la veritat.
És curiós perquè ara estava pensant jo
quines armes m'agafaria
i jo soc amb els videojocs
que hi ha això que dius la ia de piromancia,
no sé si tu ho faries.
Jo el tema de foc tret de les mans em mola molt.
A mi de petit m'agrada que seria bombero.
Ah, sí? No ho deies tu?
No, perquè sempre calava foc a casa.
Ah, d'acord.
Clar, jo ja tinc un passat piroteca.
Clar, clar, clar.
Escolta'm, Laia, moltíssimes gràcies
per aquestes setmanes
que portes jugant al Dark Souls
per haver-ho explicat d'aquesta forma
i ens veiem molt aviat. Que vagi molt bé.
Ai, moltes gràcies a vosaltres.
Que passeu molt bona tarda.
Doncs molt bé.
Una relació digital a Icat,
el programa de videojocs de la ràdio pública
i mira, tenia moltes ganes,
perquè ara parlem amb la Gina,
de parlar de, no sé què em penses, Star,
videojocs absurds. Ui.
Ai, Albert.
Internet està ple de jocs absurds.
A veure, jo penso
que per plantejament els seus desenvolupadors
van fer més una aposta tipus
a que no teniu pebrots de fer-ho
que no pas una proposta seriosa.
Estic segura que l'Star sap de què parlo.
Sí, no? Sí, sí, sap de què parla, sí.
És allò que aguanta amb el cubata?
Aguanta amb el cubata
i s'ha apabrat també una miqueta
amb passar més que no tira.
Ja.
És una calada.
Perquè, sí, sí, sí.
A veure, això era molt típic dels 80, eh?
No vull espantar ningú, sí, sí, a Anglaterra,
el desenvolupament de jocs de Commodore 64
i Spectrum almenys.
Hi havia una part desenvolupadora,
sobretot de la branca britànica,
que era pizza, era Coca-Cola
i era marihuana.
I, clar, sortia el que sortia. D'acord.
Doncs, escolta'm, comencem amb una petita llista
de propostes de videojocs absurds.
Vinga, va, comencem
amb el Party Panty.
El Party Panty és un joc
on calcetes de mil tipus es barallen.
Molt bé.
Calcetes amb llacets, amb bossets,
amb pistoles, amb capes...
Sí, sí, capes.
I es veu que hi ha, fins i tot, allò que se'n diu
jefes finales, allò, big bosses,
pantalles obertes on les calcetes
van pel carrer volant fins a trobar un enemic.
I després és una mica tipus...
és maj bròs amb joc contra el barri.
Uau. Bé.
És un joc molt japonès, eh, jo penso.
Tenim que comentar alguna cosa perquè, clar,
ja no sé què dius.
Doncs mira, jo el que tinc en apuntat,
que és el següent al qual parlarà,
tinc una mica de por.
És que a mi aquestes calcetes, perdona,
és que ahir vaig anar a comprar i vaig trobar una tenda
que era, posava, pollaria.
I dic, mira, una tenda de pollastres,
de pollastres alàs, dic, però clar, a mig de la Rambla Vella,
no pega, no?
Això aquí al costat de l'Hospital Santa Tegla,
un pollastre alàs...
No, la pollaria se referia a un altre tipus...
Ja va, estàs dient, ja directament, eh?
Ja directament. I el que no era...
Per nom i per dona.
Ah, d'acord. Per això em fa por.
A mi és que la gent avui m'até contra les cordes.
Doncs desconec-te els auriculars,
perquè ara té un altre que es diu...
Shower with your dad. Què?
Mira, Murillo, aquest de les calcetes no,
però aquest sí que l'he jugat.
És molt fàcil, és molt fàcil.
Tu tries qui és el teu pare.
Un senyor morenet de pell, un més blanc,
un pèl roig...
I a cada pantalla has de trobar el seu pare
i dutxar-te amb ell el més ràpid possible.
Per favor.
Sense equivocar-te de pare, eh?
O sigui, no te'n pots anar amb algú que no sigui el teu pare
perquè és una mica incòmode.
I sense relliscar, perquè és un bany i, per tant, el terra llisca.
És com el bany d'un gimnàs o d'un càmping.
Ja. D'acord.
Bé, hòstia...
Ara la llegir a casa és com ho justifica?
És cosa de feina, carinyo?
No, però estem parlant
que són videojocs com molts hapos, no?
Sí, sí, molts japonesos, però també molt, molt...
Molt locós, eh? Sí, molt locós.
De fet, Gina, tu tens la teoria
que tot va començar una mica amb els simuladors, no?
Sí, sí, tota aquesta bogeria
va començar amb el goat simulator,
te'n recordes, aquell que era una cabra
perduda en un barri residencial
amb jardins, amb piscines,
amb llits elàstics i unes físiques
molt, molt, molt moges.
Havíem de gestionar
una mica les destrosses que feia la nostra cabra
i com més destrossàvem,
més punts fèiem.
Però també tenim, a veure, el deer simulator,
on som un cérvol que de sobte
en un moment determinat es posa a córrer
sobre dues potes o agafa una pistola,
o el bread simulator,
bread de pa, on som un tros de pa,
allò tipus pa de motlla,
que ha d'intentar arribar
a una torradora per torrar-se
i en el camí no es pot embrutar gaire.
O sigui, s'ha de rossegar poc per terra.
Clar, clar.
La meva teoria de la marihuana...
Aquests són així.
I els jocs de lligar com són?
Sí, sí, sí.
Tu recordes, a més, Albert,
que vam jugar el hand simulator,
aquell que eres una mà
i que cada dit de la mà...
De fet, crec que fins i tot cada falange de la mà
era una tecla i era supercomplicat.
Super.
Ho vam jugar en directe, crec.
Sí, sí, ja me'n recordo.
Jo, que vaig perdre, que em vaig matar moltes vegades,
i tu, l'Estar, també hi ha altres jocs que has de lligar.
Sí, que has de lligar.
Ja fotim més, jo.
Mira, jocs de lligar tots ridículs,
però el més famós de tot
i el que segurament tots els nostres uients coneixen
és el Hatoful Boyfriend,
un joc on hem de lligar
amb coloms, periquitos
i ous de diferents tipus.
Estar, és que li hem demanat jocs absurds.
Ho entens, no?
A mi això el que m'ha sonat és...
El que he de fer és que...
Això és molt complicat, eh?
És que, a veure, va molt mal, va molt mal.
Ja me'n recordo aquest senyor a mi, eh?
Totalment.
Però, bueno, Gina, diràs molt el que dius,
però vas jugar un videojoc on havies de lligar amb pares,
pares, solters...
Sí, sí, de lligar ja t'he dit que n'hi havia de tots tipus,
entre ells el Dream Daddy,
que sembla menys profund del carrer Almenés,
perquè tu tenies el pare poeta,
el que passava, no?,
el pare que es passava el dia al gimnàs,
o votant de la dreta liberal.
Tu també eres un pare solter, tens la teva filla, i tot això.
Molt bé, escoltem, Gina, per acabar,
el que et faci més ràbia, quin és?
El que fa més ràbia és el Dude Stop,
que seria com...
pare, tio, no?, stop, pare.
Uf.
I és un joc de trencar closques,
on hem de fer-ho molt malament,
per fer molta ràbia i que la gent ens digui allò de...
Dude, stop, tio, pare.
Què significa fer-ho molt malament?
Doncs mira, significa, per exemple,
posar un segell enmig d'un sobre en lloc d'una cantonada,
o estàs classificant boletes de colors, verdes i vermelles,
i a l'última, a l'última, la col·loques malament.
Saps allò de...
que fa molta ràbia,
quan ho tens tot molt ben fet i molt lligat,
i t'equivoques amb una tonteria.
Doncs això, però fet 20 jocs.
O sigui... I fet expressament.
Sí, però fixa't tu d'on ve això, eh?
Anem a fer un videojoc per posar un segell,
però no a la part de dalt, sinó al mig de la carta.
I per arribar aquí, eh? Això devia ser un bujo.
Això que devia ser les coordenades...
Segurament. ...del dispositiu.
Ai, mira, se m'ha enganxat al mig. Deixa-ho, deixa-ho, sigueix.
Déu-n'hi-do. Doncs ha trobat uns quants absurds, eh?
I tant. Sí, sí. Déu-n'hi-do.
I avui el Víctor Mame
ha hagut d'apuntar la festa
i també vol parlar, en aquest cas,
estar de músiques de videojocs absurdes.
Estupendo, benvingut. Ah, sí, senyor.
Avui ens ha deixat el piano perquè vegis ja lo loco que va
al piano de banda per fer-nos-les escoltar.
Hola, estimats i estimades amants del piano, la música i els videojocs.
Jo soc el Víctor, el Víctor Mame a les meves redes socials,
i avui us porto un recull, us vinc a compartir
una sèrie de cançons de les pitjors bandes sonores
o més absurdes de videojocs.
No ho permeteu, no tocaré el piano,
sinó us posaré petits fragments d'aquestes bandes sonores
que he escollit per deleitar les vostres oïdes.
Començarem amb una cançó que sí que té una funció
dins del videojoc, que és acompanyar el personatge de Mr. Resetti,
del joc Animal Crossing.
Aquest personatge es dedica a avisar-te
quan no has guardat la partida, quan no l'has salvat,
i t'avisa d'una manera una mica inquietant,
una mica perturbadora, una mica repetitiva,
i va a joc, doncs, amb la cançó que escoltaré a continuació.
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
Ha, ha, ha!
En el següent videojoc, que és el Terminator de la NES,
tenim un loop musical totalment repetitiu,
inclús una mica angoixant en algun moment,
que ens farà replantejar-nos si el joc s'ha penjat
o tot segueix en ordre.
Escoltem-lo.
La tercera cançó que us porto és del Doomsday Warrior,
que és una espècie de Street Fighter,
del Baratillo, que ajusteja per tot arreu,
també amb la cançó de la pantalla de Shadow,
que realment et farà desitjar el dia del judici final,
com el seu propi nom indica.
Ara escoltarem la intro del joc de plataformes de Nintendo,
The Adventures of Rad Gravity.
D'on ve la
sensació que vam voler donar-li massa intensitat
a aquesta intro del joc i que es van passar de frenada.
Escoltem-la.
I ara, un petit apunt musical,
abans d'arribar a l'última de totes les bandes sonores,
i pitjor que mai,
i aquest apunt musical el trobem en el menú d'opcions
del joc de la Genesis, Sonic Spinball,
una cançó que no et permetrà a ditar massa les opcions del joc.
I per acabar us porto la Jolla de la Corona,
una cançó del joc Crazy Bass,
que és un joc que es va fer per la Sega Genesis el 2004,
tenint en compte que la Sega Genesis es va deixar de fabricar
el 1997 i que aquest joc mai es va arribar a llançar al mercat.
Tot i això, la banda sonora és digna de ser coneguda
i de ser escoltada.
Hi ha molts més exemples de bandes sonores absurdes
en el món dels videojocs.
Sempre parlant des del respecte,
totes les bandes sonores d'aquests jocs que he parlat
tenen un motiu de ser i respecte per aquests compositors.
Espero que us hagi agradat la meva participació en el programa.
Podeu dir-me quina ha estat la banda sonora que més us ha agradat
o si teniu en ment alguna altra banda sonora que vulgueu compartir,
els companys del programa o l'audiència d'aquest.
Moltes gràcies i que tingueu un molt bon dia.
Adeu, gràcies, Víctor. He rigut molt, eh?
Jo estic veient que tot això té moltes explicacions.
La lenta penúltima, una que era de sega,
que sonava molt malament, sonorament...
Tu estàs a posar el lloc del tio que va fer la música en aquell moment
amb uns separells... Ho dic perquè a mi m'ha passat.
Jo m'hi he posat amb un soundtracker,
a l'Atari me sonaven a joya,
me'ls poso amb uns auriculars de conya, amb un mag de conya
i dic, però què és això?
I en canvi, l'Atari, des de la bocina de la tele, sonaven a joya.
Ja, ja t'entenc.
Que guapo, però quan la passes...
En aquest darrer, aquesta darrera cançó,
m'has recordat molt una cançó que vaig escoltar al sonar,
fixa't tu, d'un tio que el que feia era...
va crear un aparell
que les notes eren totalment aleatòries.
Randomize usr0 i vinguetira.
Exacte, suposo que una miqueta era això.
M'ha agradat molt... Espero, eh?
M'ha agradat molt el Víctor, com a músic,
dient, bueno, un respecte per tots els músics.
Em respecta, eh?
Boníssim, boníssim, hòstia, això jo crec que té una segona part.
I una tercera, eh? Sí, sí.
Un especial de Nadal de bandes sonores.
Correcte, escoltem, parlem una mica de mags, tu i jo.
Generació digital, reprenem la partida.
Fa com dues setmanes vam parlar que et vas comprar un nou mag,
que vas anar a una botiga que hi havia com un museu dins...
Sí, amb el Mr. Computer, aquí al carrer Mallorca, número 35 de Tarragona.
Correcte, i que...
Bé, que com que tu has passat...
gairebé per la història, es podria dir, no?,
per la història del mag... Sí, des de sempre.
Des de sempre. Mags, ataris i amigues.
Correcte. En realitat, com estàs ara?
És a dir, portes dues setmanes amb aquest nou mag...
al descriptori, diguéssim.
Sí, 27 pulsades, em fa mal el coll de moure el cap...
Quin sistema operatiu té? És el Monterrey.
Monterrey, eh? Que va sortir el juny de l'any passat.
De quin veníem abans? Jo venia del Panther.
Del Panther, que va sortir inicialment el 2003,
però jo tenia l'actualització del 2005.
Vas durar molt amb el Panther, tu, eh? Molt, i m'hagués quedat amb ell.
Sí? Sí, perquè a mi m'ha passat que...
Jo t'anava a dir, m'he saltat dues generacions.
M'he saltat el Tiger, el Leopard, Snow Leopard,
Lion, Mountain Lion, Mavericks, Josemite, el Capitán,
Sierra, Hatch, Sierra, Mojave, Catalina, Vixur, fins Monterrey.
Són 14 sistemes operatius. Has pogut treballar bé?
O hi ha hagut un moment que dius, hòsties, que no puc més?
No, ho he hagut d'acompanyar-me de nou perquè ha explotat.
La pantalla s'ha cremat.
Ah, o sigui, no és perquè tu... No puc fer això, ja.
Sí, sí, sí, tot el programari, jo ara estic fent el mateix que feia...
Amb aquesta bèstia de màquines,
estic fent el mateix que feia amb el meu G5,
però és que amb el G5 ho feia més ràpid, més còmode
i tot millor en general. Ostres.
Perquè aquí, mira, és que hi ha una cosa molt curiosa.
Jo no sé si s'hau d'adonar, eh?
Jo et parlaré de Mac perquè ho sento.
No, avui parlem de Mac.
Doncs mira, per exemple, el Tiger, que és el que feia servir jo,
el 10.3.9, et deia que l'última actualització era del 2005.
Doncs tota la resta, més o menys,
deixaven d'existir d'un any per l'altre.
Ja.
Si el Capitán va sortir el 2015 i el 2016 va desaparèixer,
pum, el Sierra.
2016 fins al 2017, pum, hi Sierra.
També va dur un any, pum, Mojave.
Va dur un any, Catalina.
Si són sistemes operatius, que abans Apple feia...
Bueno, farem el 10, 10.1, 10.2, 10.3...
No, no, ara vinga, va, anem a Saco, li canviem el nom,
ho canviem tot, si la gent estava acostumada, no passa res,
i jo m'hi he trobat, que aquest és el punt important per mi,
que a Apple sempre saps on estan totes les coses.
Els menús, la porteta, o és per obrir, i tot està al seu lloc.
Quan se t'obren per fer una finestra gran,
per obrir una carpeta, no sé què,
m'he trobat que en Mojave ha passat un tio borratxo
i m'ho ha tocat tot.
I tot està cap per avall.
És una bogeria perquè jo, que vaig a fer coses,
no sabia com s'obrien, no sabia com tancaven,
ara m'asaltava, se me connectava a internet,
no sé què, que l'han piciat.
Escolta, per cert, hi ha encara aquell aplicació que es diu
Time Machine?
Sí, però em penso que no li he volgut fer servir mai,
per què no?
Jo tampoc el feia servir.
Jo prefereixo agafar dissdut a casa i enregistrar.
Més que res, quan acabo de fer servir una aplicació qualsevol d'Adobe,
quan se m'acaba em diu,
¿Adobe quiere acceder a sus llaves?
Dius, escolta, no, a mis llaves, no.
Si tinc els passwords i tot això, doncs a Dobe vol entrar, ja.
Llavors jo dic, perdó, però no me'n refio.
Ho acabes d'editar a un PDF i et diu, vols pujar-lo al núvol?
Dic, home, si és molt còmode.
Dic, però, escolta, és que el necessito ara aquí,
o si l'haig d'imprimir, per què l'haig de guardar al núvol?
I tot és pagant, eh?
Tu, per exemple, fas una maquetació i dius, tens un PDF,
i dius, escolta, vinga, vull separar les pàgines, no?
Tinc el guió mateix, vull separar les pàgines per tindre les sueltes.
I és que és 15 euros el mes.
Ja.
Sí, però no 15 euros, i fes-ho, no, no, cada mes 15 euros.
I aquests són programes que tenen un munt d'updates interns,
per fer això, eh?, per obrir una cosa, per fer una altra,
poses, no ho sé, és un paper d'ineros, que dèiem.
És un paper d'ineros, perquè és increïble, és increïble.
I el tema de la potència de l'ordinador...
Clar, clar.
Vull dir, el tema de la memòria, etcètera, has notat canvi aquí?
Sí, sí, no he notat canvi cap a pitjor.
Però llavors no s'entén.
Sí, sí, és molt fàcil, és molt fàcil, és molt fàcil.
O sigui, tu imagina't que tu te compres un cotxe de cinc places
i tens quatre criatures.
I una es queda fora, perquè tu, la senyora i els nens, falta.
Et compres una furgoneta que caben sis o vuit persones.
Tens dos fills més,
te torna cada curta aquella furgoneta, tens que comprar un autobús.
Doncs a Apple, a aquest cas, a aquest mac li ha passat això,
que va molt ràpid, és un microprocesador,
que va follat, és increïble,
a més té el copro aquest de vuit gigues de vídeo,
és una bèstia.
Això m'ha durat deu anys o vint.
I com que va molt ràpid, també xupa molts recursos,
sempre et queda igual.
I fins i tot me quedo més volent que l'anterior.
Però quins recursos xupa?
Tot, tot.
És famós el tema del Chrome,
que diuen que xupa molts recursos.
Doncs aquí és tot.
Entro a Google, entro a YouTube,
que si finestres, que si pop-ups, que si no sé què,
que si les cookies, que no sé què,
no sé quantos, m'aposo al programa intern,
m'aposo a QuickTime, QuickTime es vol actualitzar.
Escolta, si vols un plugin, si vols un d'això...
Dic, no, no, escolti, toqui'm aquesta cançó.
Jo m'he posat una mp3 i em posi mal.
Aquesta mp3 no ha sigut baixada de l'Apple Store,
està segur que vol obrir-lo? Sí, estic segur.
No, no pot obrir-lo.
Doncs vés a Preferències, si obriu...
Sí, és veritat, això ho recordo.
No et dius malaltissa que és algú que...
Jo soc el cap d'Apple i el foto fora.
Però directe.
I amb una paperina al cap perquè el vegi tothom.
Per cert, vas dir una cosa que a mi em va sorprendre molt,
que és aquest que descomprat ara, que és un dels nous,
no té la poma dibuixada a la pantalla, és així?
O sí que la té?
Sí, quan s'engega...
No, dic a la pantalla.
És a dir, tot...
Aquest és el marc de la... Sí, aquest sí que ho té.
És del 2017.
Les d'ara sí que no... No, l'M1 ja no els porta.
Però per què entra la poma?
Quin és aquest moviment? Per què ho han fet?
Perquè són idiotes.
En sèrio, tu comences a llegir biografies, històries d'Apple,
de les seves personalitats i tal,
i bueno, l'Steve Joves era com era, i era un malcarat,
i escolta, no el portaria mai a dinar a casa,
per el que pogués passar, era un tio que no...
era bastant incontrolable.
I l'acidesc que tenia era molt boja,
i ara passa una miqueta el mateix.
Els que manen és, escolta, farem això,
perquè Steve Joves ho voldria.
I clar, tu te'l mires, dius, Steve Joves com a xiqui al cap de la tomba,
és que fes una uija, veuràs el que et passarà.
Perquè et sortirà l'esperit d'Steve Joves
i te deixarà el cul com la bandera de Japó.
Perquè el fet de...
Tots aquests moviments, tu creus que en el fons,
com s'havia dit aquesta marca,
amb el tema dels ordinadors de sobretaula,
és un univers que no vol continuar treballant,
vol treballar més amb aquestes pantalles, amb teclat, etcètera?
O com anirà, aquests iPads?
Sí, la pinta que té és la de...
odieu-me, odieu-me i no compreu més ordinadors.
No pot ser, això.
Mira que jo me'l vaig comprar amb il·lusió,
però jo em foto de veritat, estic literalment desil·lusionat.
Si jo me l'engego, com es calcula?
Hòstia, quant tard de posar-se en marxa.
Jo, quan el vaig comprar, al Lluís, el noi de la tenda,
li vaig dir, hòstia, 32 gigues...
Ojo, 32 gigues de ram.
Dic, això potser em queda una mica curt.
Home, no et quedaràs, però què no?
Mira, si un noi que fa música o arquitecte,
o macatació o dibuix, 32 gigues és sobrat.
Però tu compta que jo el que feia normalment...
I Apple ho diu, i Adobe també ho diu.
És, al mateix temps que tu tens l'indesign, tens obert...
Clar, clar, sí, sí.
No pot ser, no pot ser.
Hòstia, a la setmana vaig aconseguir
que es posés en marxa el ventilador.
Sabem que els Apple tenen un ventilador,
que sembla com un motor espatllat.
Me va sortir l'avís de low memory i el vaig aconseguir penjar.
Deu-n'hi-do. Sense fer res.
O sigui, no allò de, hòstia, vaja, putejar-lo, tal.
No, no, no, fent una miqueta el que feies sempre.
I, hòstia, te quedes així que dius, mare de tio,
això que és l'últim de l'últim,
que és una cosa al·lucinant, que tothom està...
I no, després, clar, comences a mirar
i, per exemple, el sistema operatiu,
que la gent els cansava, diguéssim-ho, els maquers de tota la vida,
doncs diuen, escolta, això no se'l descarreu,
dic això, ara que ja el tinc instal·lat, hòstia.
I donen problemes per tot arreu.
Tu estàs movent el cursor, per exemple, el punter,
i de cop i volta s'amplia com 100 vegades.
Ah, sí?
Estàs movent, estic intentant a veure si l'enxampo un moment
per treure una foto, perquè vas movent el punter
i, hòstia, què ha passat aquí?
O sigui, errors, errors de gent que sorprèn
que estiguin treballant per Apple,
que no han passat un control, un examen, diguéssim.
T'entenc, t'entenc. Déu-n'hi-do, l'experiència.
Sí, sí, no l'hi recomano, no l'hi recomano.
Ja es diràs explicant, perquè crec que hi haurà més episodis.
Si sentiu que cago-n'se aquí i cago-n'se allà, soc jo.
Escolta'm, estar, gràcies per acompanyar-nos en aquest programa d'avui.
També el Dani Jiménez, el control tècnic,
també gràcies a la Gina Tost, a l'Elisabeth Sánchez,
a la Gulfolov i també al Víctor Mame.
Ens retrobem la setmana vinent
i marxem amb la banda sonora del videojoc Dying Light 2.
Que ja podem trobar ara per PC, PlayStation 4, PlayStation 5
i totes les Xbox. Així doncs, adeu-siau.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.