Catalunya Ràdio, les notícies de les dotze.
Bona nit, us informa Arad Mazuque.
Un monstre, em ve a veure de Juan Antonio Ballones,
està convertint en la principal protagonista
de la gala dels Premis Goya.
És la que porta més guardons i, de moment,
ja ha acaparat tots els reconeixements tècnics.
A més, la nit té altres protagonistes catalans.
Anem a Madrid, Luis Gómez i Jenny Lozano. Bona nit.
Hola, bona nit. Ara mateix recollint el premi
al millor documental del 2016, Frágil equilibrio,
l'equip liderat pel director Guillermo García López,
que fa amb aquest documental un seguiment a un grup de deseretats
de diferents llocs del món, amb la veu en off de José Mújica,
l'expresident de l'Uruguay,
que d'alguna manera fa de fi el conductor de totes aquestes històries.
És el que ha guanyat el Goya, el millor documental.
Repassem altres premis d'aquesta nit.
Un monstre amb veu a veure, Imparable Ballones,
7 premis, 7 de 7, foto, direcció de producció,
so, efectes especials, banda sonora, direcció artística i maquillatge.
Dos partade para la ira,
el millor actor de repartiment Manolo Solo
i el millor director novell Raúl Arevalo.
L'actriu revelació ha estat per la Barcelonina Ana Castillo,
protagonista de l'Olivo,
i l'actor revelació, Carlos Santos, per El hombre de las mil caras.
Sílvia Pérez Cruz ha cantat en directe
en recollir el Goya, el Goya, la millor cançó,
per la cançó Aiaia de cerca de tu casa,
i el curmetratge Time Code de Juanjo Jiménez
ha recollit el Goya, el millor curmetratge,
com, francament, era d'esperar.
De moment, és tot des de Madrid. Bona nit.
Més notícies breus, Joan García.
L'Assemblea Nacional Catalana ha anunciat
que s'han inscrit 40.000 participants en les mobilitzacions de dilluns
per portar Artur Mas, Idena Rigau i Joana Ortega
en l'inici del judici pel 9N.
El president d'Omnium, Jordi Cuixart,
ha demanat a les institucions europees i internacionals
que prenguin nota de la reacció espanyola davant del sobiranisme.
Que Europa ens miri.
Que el 6 de febrer Europa ens miri una vegada més.
I miri l'estat espanyol,
i miri com un estat demofòbic, una vegada més,
jutge a un president, a uns representants polítics,
i a tot un poble que lluita i malda
per conèixer l'opinió dels seus ciutadans.
Els Estats Units s'han vist obligats
a restaurar milers d'avisats de ciutadans
provenents de 7 països musulmans,
després que un jutge federal
hagi suspès temporalment el decret anti-immigració
del president Donald Trump.
El Departament d'Estat ha emès un comunicat
on s'indique que ara aquests permisos de viatge
tornen a ser vàlids.
Tot i això, la Casa Blanca se prepara en un recurs
per invalidar l'ordre judicial.
Donald Trump també ha tornat a defensar el seu decret
durant la seva intervenció setmana televisiva
que s'emet en diferit.
És per això que la setmana passada
vaig signar una ordre executiva
per mantenir els terroristes fora del nostre país.
S'estableix un procés de noves investigacions
d'antecedents i mecanismes
per assegurar que arriben a Amèrica amb amor
i per donar suport a la nostra gent
i que tenen bones intencions.
Mentrestant, les companyies aèries han anunciat
que ja tornen a acceptar passatgers
dels països musulmans
fins ara prohibits si tenen els papers en regla
per anar als Estats Units.
El govern de les Illes declara tot el territori
de les balears afectat per la plaga de la xilella,
un bacteri que està atacant la vegetació
de tot l'arxipèleg
i que, segons la Unió Europea,
és un dels més perillosos per les plantes.
Després de detectar un centenar d'arbres afectats,
s'ha prohibit exportar vegetals de les balears
per evitar que es propagui a la península.
De moment s'ha optat per un pla de contenció.
A la presó un home
per estafar els millors hotels a Barcelona
on s'allotjava sense pagar les factures.
Durant els darrers quatre mesos,
el detingut va viure de luxe
en 17 hotels de la capital catalana
i l'àrea metropolitana, segons els Mossos d'Esquadra.
L'home de 39 anys
està acusat d'un delicte d'estafa continuada
per valor de gairebé 23.000 euros.
I pel que fa als esports,
el salt a Madrid de demà no es jugarà
pels desperfectes a l'estadi de Balaidos
causats per la pluja i el vent
en un comunicat La Lliga,
remet a la Federació Espanyola
els informes dels tècnics que desaconsellen jugar al partit
i demana que sigui l'ens federatiu
qui proposi quan i on es jugarà.
D'aquesta 21ena jornada de primera,
jugats aquest dissabte a València 0,
a Ibarra 4 i Atlètic de Madrid 2,
l'Egan és 0.
El Barça és segon amb 45 punts
després de col·lejar l'Atlètic Club per 3 a 0
amb gols del Càcer, Messi i Aleix Vidal.
Meteo Mauri, que esquiarà nord i que Sant Joan de l'Erm,
coneixerem el millor anòleg de l'any 2016
i ens acostarem a la problemàtica dels residus
aprofitant el pròxim Fòrum Internacional
sobre el tema de la ciutat de Girona.
També anirem cap a l'observatori meteorològic
més atlàntic del país.
Cada dijous, a partir de les 7 del vespre, a catradio.ca,
amb el patrocini de Ferrocarrils de la Generalitat,
el programa Pirineus de Catalunya
i l'Associació Catalana d'Estacions d'Esquí i Muntanya.
Hi ha paisatges inextricablement lligats a una música.
Una imatge pot tenir un significat o pot tenir un valor,
però quan aconsegueix ajuntar-la amb una música o amb un so
té un significat completament diferent i creix.
Vietnam i Cambotja en banda sonora.
Amb David Moreu, reporter cultural.
Els viatgers de la Gran Anaconda.
La matinada de dissabte a diumenge a Catalunya Ràdio
i tota la setmana a catradio.ca.
No, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no.
Catalunya Ràdio.
Generació digital.
Doncs benvinguts, aquest és el programa número 600
del Generació Digital.
Per la FM passen uns 6 minuts de les 12 de la mitjanit.
Mira, un 600.
És el motor real, eh?
El Lluís Àngel no ens ho m'ho ha dit.
Et posaré el so d'uns 600 reals.
Sí, és fantàstic.
Si ens estàs escoltant per la FM,
passen uns 6 minuts de les 12 de la mitjanit
i recorda que també ens pots escoltar
descarregant el programa a través del nostre podcast
de Catalunya Ràdio i trobar tots els continguts del programa
a catradio.cat i generaciodigital.cat.
Generació digital amb Albert Murillo.
Doncs en el programa d'avui sabrem què li ha semblat
al Francesc Xavier Blasco la Nintendo Switch.
Ha anat a Madrid i l'ha pogut provar.
I, a més, una bona estona.
Amb ell comentarem les seves primeres impressions.
També coneixerem, de primera mà, un projecte transmedia fet a casa,
i que, entre molt d'altres continguts,
també en el programa d'avui parlarem de Trump,
vist per empreses tecnològiques i persones influents de la indústria.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez...
I avui, amb l'Albert Garcia.
I també hem de recordar que al control central
tenim en Carles Morales i el control tècnic del programa
en Lluís Àngel Alonso, la persona que ens ha posat als 600.
Gina, Eli i Albert i Francesc Xavier Blasco, benvinguts.
Ah, què tal?
Molt bé, per cert, meravelloses, les nostres xarxes,
sobretot la de Telegram, després hi parlarem una miqueta.
Però és que ens han encantat les respostes d'una enquesta
que vam improvisar,
que preguntàvem si a la nostra audiència li molesta
que en el podcast hi hagi l'informatiu de les 12 sense tallar.
És a dir, quan molta gent en escolta el programa,
i que ho fa a través del podcast,
el primer que escolta és l'informatiu.
Qui sap què ha passat aquell dia?
Si ho escoltes d'aquí 3 setmanes, realment pot ser una mica dur.
Però pot ser una experiència, també, penso que interessant.
Respostes de tot tipus, de gent que li agradava, gent que no.
I m'ha sorprès que la gent, al final, el que diu...
Tiro cap endavant i no passa res, no?
De fet, el que més m'ha agradat és que el Tàfol Navot,
a través del nostre Telegram,
ha fet la seva pròpia enquesta i posa que sí.
Us agradaria que els fragments del Generació Digital
apareguessin anomenats amb l'etiqueta fragments GD,
per exemple, fragments GD, la secció del Francesc.
D'aquesta manera sabries si és el programa sencer
o si són els petits talls que fem de cada programa,
perquè aquella persona que vulgui escoltar alguna cosa
moltes vegades no hagi de tirar tantes vegades enrere.
Quins vots a favor? Cap en contra.
O sigui, la gent vol que ho etiquetem amb fragments GD
perquè és això de tant en tant vols el programa sencer
i de tant en tant, quan tens menys estona,
doncs amb aquests fragments ja fas.
De tot això ho podeu seguir a través del nostre Telegram.
Cada dia som uns quants més d'ullents.
A més, fa molta gràcia, perquè ho hem dit moltes vegades,
és un canal que funciona sol
i que tots els nostres ullents hi aporten moltíssims temes,
que, de fet, de vegades en parlem aquí, directament.
Sí, és una manera de parlar amb nosaltres i contribuir al nostre guió.
Sabeu que ens podeu trobar a telegram.me barra generaciódigital.
Vinga, va, comencem pel més important,
Francesc, viatge a Llampec, a Madrid, per provar la Nintendo Switch.
Sí, senyor, la Nintendo Switch, la veritat és que...
tenim aquesta gran fortuna de poder provar les coses
abans que arribin al mercat.
La gent només les ha vist en vídeo
i nosaltres ja tenim aquesta sensació de tenir-la a les mans.
I sobretot serà molt important tenir-la amb les mans
en el cas de la Nintendo Switch,
perquè és una consola domèstica
que és una versió que és molt important.
La Nintendo Switch, perquè és una consola domèstica,
ells ho deixen molt clar.
Atenció, Nintendo Switch és la mort de la Wii U.
Zelda, Breath of the Wild,
serà l'últim joc oficial de Nintendo per Wii U.
Aquesta consola, la Nintendo Switch, bé, substitui la Wii U,
però no, substitueix la gama portàtil.
La 3DS seguirà, perquè, clar, com que és una consola de sobretaula,
però amb aquest concepte portàtil,
quedava el dubte de dir què passa amb la resta de la gama.
Al Twitter vas deixar clar
que dubtes que la gent s'ho emporti al carrer, aquesta tauleta.
El concepte és...
Jo crec que és mòbil.
És una consola de sobretaula que te la pots emportar allà on vulguis
i pots jugar allà on vulguis.
Però no crec que sigui el mateix concepte de jugar portàtil
com quan tu vas amb el metro i et treus la 3DS,
o vas amb l'autobús, o estàs esperant al metge,
i la portes a la butxaca i la jugues.
Per començar, perquè la pantalla no està protegida,
és molt petita, la podries portar en una bosceta perfectament,
en una cartera, sense cap mena de problemes,
però se'm fa difícil imaginar-me la gent,
al metro, a l'autobús,
o passejant pel carrer jugant amb la consola,
mentre que sí que ho veuries amb una consola més petita,
amb un telèfon mòbil, etcètera.
Però jo crec que el que ha fet ha sigut evolucionar el concepte
que molta gent es va pensar que tindria la Wii U.
Quan va apareixer el comandament de la Wii U,
molts es pensaven que el comandament,
que es deia que era com una tauleta,
podries jugar les partides amb portant el comandament,
i no, si t'oblides el menjador i ping,
està allà a la comunicació, el joc seguia la consola,
que la tenies connectada a la tele i al menjador.
A qui, en canvi, el concepte és aquest.
Evoluciona sobre això, i la pantalla portàtil,
un cop tu la connectes als comandaments,
te la pots emportar i pots seguir la partida allà on vulguis.
Això possibilitarà aquesta mena de coses.
Que tu estàs jugant al menjador de casa amb la tele grossa,
i dir, ui, que ara venen els pares,
o que ara venen els nens, depèn de qui la jugui,
i volen veure la tele, pum, pum,
te l'agafes, te l'emportes a la teva habitació,
i s'arregles jugant perfectament.
Servirà, per exemple, per emportar-te, home, sí,
en un viatge llarg en cotxe i poder jugar.
Servirà, per exemple, perquè tu te l'agafis i diguis,
ah, doncs vaig a jugar al jardí.
Te l'emportes al jardí, o anem a casa als avis,
doncs me l'emporto, perquè hi cap en qualsevol bosseta,
en qualsevol cartera, perfectament.
De totes maneres, és curiós perquè estic de cara amb un oient,
que també, a través del Twitter, va veure una fotografia teva,
que diu, és més petit del que m'imaginava la pantalla,
i vaig tenir la mateixa sensació, tu també, quan vaig tenir les mans?
Sí, la vaig veure molt xiqueta, són 6,2 pulzades,
i el que passa és que tot és pantalla.
Jo dic, la sensació una miqueta, és veritat, eh?,
a nivell d'embargadura, si fa no fa,
et dona la mateixa sensació que el comandament de l'UIU,
aquest comandament tauleta de l'UIU.
Però és que gairebé tot és pantalla,
i els comandaments estan al lateral,
i és la mínima expressió, realment, està molt bé.
Però no notes a faltar pantalla, eh?
La veritat és que la sensació i la pantalla és una altíssima qualitat,
molt bé, ho vam veure tot molt bé,
vam jugar sempre a l'interior, això també és veritat,
però vam jugar molt bé, vam jugar tant en tele,
amb la consola connectada al televisor,
que això ho podràs fer només quan la tinguis connectada a la base.
Té una petita base on es posa i es recarrega,
i la base no fa res més, no hi ha potència,
la base no porta un xip, no hi ha una CPU a la base,
tot està dins la pròpia consola.
Consola que, per cert, quan la vam tenir a les mans,
quan estàs jugant, ens vam adonar que portava moltes hores sencesa,
molts periodistes passaven per allà, no recalenta gens,
que quan jugues amb certs telèfons mòbils,
al cap d'una hora i mitja o al cap d'una hora comencen a cremar,
doncs la consola no s'escalfava, això és molt bé.
Si ens deixeu escoltant per l'FM,
ara el que farem serà Francesc parar aquesta conversa,
perquè hem de continuar el programa,
però si teniu més ganes de saber com eren els jocs,
la sensació que li va donar al Francesc
totes les hores que va jugar amb jocs diferents,
heu d'anar al podcast i escoltareu la conversa molt més àmplia.
Doncs aquesta temporada tenim la sort
de tenir el nostre youtuber al Generació Digital,
és el Cris, del canal de Cris, amb ell,
com que en 15 dies fem un repàs del que passa a internet i a les xarxes.
Bom, Rajoy apuja el prou de la llum,
però la setmana passada a Twitter
es va obrir un debat polític molt més interessant.
Trump crea arancels comercials
pels productes fets fora dels Estats Units.
Pujarà el pro de les consoles i dels videojocs?
L'ESA, representant de les companyies
i desenvolupadors de videojocs, diu que ho està investigant.
Al gener del 2006, un home es va convertir en meme
després d'explicar en vídeo com dues noies
van entrar a casa seva a robar-li.
Aquesta era la seva declaració.
Tothom va riure, però la setmana passada,
el seu 11è aniversari,
van trobar en un supermercat de Saragossa
250 gr de cocaïna dins d'un pot de cacau amb pols.
Casualitat? No ho crec.
A YouTube, la Guàrdia Urbana de Barcelona
denuncia un youtuber anomenat Reset
que va donar galetes amb pasta de dents a un home sense sostre.
El youtuber també és conegut per maltractar els seus gats
donant-los caramels de menta o electrocutant-los
amb una raqueta elèctrica.
Influencers i professors.
A les xarxes es va llançar una campanya
a favor dels docents anomenada Real Influencers,
o Influencers de veritat.
Per sorpresa de molts, el hashtag es va omplir de missatges com...
Influencer és aquell que et motiva per continuar endavant,
no el que valora el teu intel·lecte amb paper i bolígraf.
El debat està servit, però del que no tenim dubte
és que al Generació Digital tenim els millors influencers de Catalunya.
Sobretot el director, que és qui em paga.
Continuaré navegant per les xarxes. Adéu a tots.
Xina, aquesta setmana s'ha sabut que el 22 de gener
es va morir Masaya Nakamura, a l'edat de 91 anys.
Qui era aquest senyor?
Masaya Nakamura va ser el fundador de Namco,
la mítica empresa japonesa que va treure al mercat diversos videojocs,
com ara el Pacman, d'entre d'altres.
Namco sabem que és la tercera empresa de videojocs més gran.
Què més podem dir d'aquesta empresa?
És molt important que diguem la més gran del Japó,
perquè, si no, aquí es creen problemes.
A veure, Namco és una empresa japonesa
que va fundar Masaya Nakamura, aquest senyor que ara s'ha mort,
l'any 1955.
Sota el nom Nakamura Amusement Machine Manufacturing Company.
Aquí surt el nom de Namco, que va passar-se a dir així l'any 77,
perquè es veu que aquell senyor era molt llarg.
I, com moltes empreses d'aquest tipus, també té inicis curiosos.
Sí, Namco va començar amb el senyor Nakamura,
que compra dos cavalls mecànics
que va posar l'última planta d'un centre comercial.
Cavalls aquells de monedes, on ell els reparava,
feia que els nens pugessin, aquestes coses.
Un dia va visitar la filial de Tari, al Japó,
i es va enamorar dels videojocs.
Va ser com que es va posar ell a fer-ne per la seva empresa,
fins que un any no l'envaix ni el que era el creador de Tari,
es va vendre a Tari Japó i ell ho va comprar.
A partir d'aquí es va convertir
en el principal distribuïdor japonès de Tari.
A molta gent li sonarà Namco Bandai,
que són aquells que pernarà la tele de publicitat de joguines,
però per què és tan important Namco al món dels videojocs?
Mil videojocs que ara mateix
segueixen formant part de la cultura digital
han sortit d'allà.
Per exemple, el Galàxian, que aquí segurament el francès
em podrà dir mil coses, però jo us deixo quatre dades.
L'any 78, recordeu que va sortir el videojoc Space Invaders.
Jo no ho recordo, no havia nascut, però allà estava.
Allò va crear una autèntica revolució als arcaders del Japó,
i Namco es va apuntar al carro.
Un any més tard, el 79,
ells treien el mercat Galàxian, que era un joc igual,
una copia una miqueta diferent que pensava,
i feia algunes coses diferents, però...
En color. Sí, per exemple, era en color, però clar,
el que volien era directament competir
i treure els mateixos diners que havia tret Space Invaders.
Després, em va sortir una espècie de secuela
anomenada Gálaga, que també és molt famosa.
I aquí era molt popular, en els salons recreatius de l'època,
l'anomenaven Les Mosques.
Les Invaders eren els matemarcianos, i aquest era Les Mosques.
El Tekken, per exemple, que també us pot sonar, també és de Namco.
És una saga de videojocs que segueixen actiu,
i que fa 6 mesos va treure una nova edició.
La música que sona, per cert, és del Tekken.
Molt bé.
I aquesta és del Pac-Man, és un remix que tenim fantàstics,
que també hem volgut posar aquesta vegada.
Aquesta setmana tots els mitjans parlava
que s'havia mort el pare del Pac-Man, i no.
No, no, perdoneu, però el pare de Pac-Man,
i Catalunya ho hauria de saber, és Toru Iwatani.
És el creador real de Pac-Man,
el que l'any 2015 va rebre el premi llegenda
del Game Lab de Barcelona.
És equivalent a dir que, per exemple,
en Massey Nakamura és el pare de Pac-Man,
és com dir que José Manuel Lara, que és el fundador del grup Planeta,
és el pare de Harry Potter.
No, el pare de Harry Potter és la J.K. Rowling,
i el grup Planeta només ha posat l'editorial per distribuir-ho.
Doncs Nakamura va treure...
No va ser el pare de Pac-Man, va ser el pare de Namco,
el que va posar aquest canal per distribuir el Pac-Man.
Toru Iwatani és el pare real de Pac-Man,
té ara 62 anys, no està mort encara,
i estarà segurament molt trist
per la mort del seu amic Massey Nakamura.
De fet, a la Wikipedia espanyola
va haver-hi algú que va actualitzar-la, no?,
del Toru Iwatani, no?
Sí, clar, perquè tots els mitjans aquesta setmana
han dit que s'ha mort el creador de Pac-Man o el pare de Pac-Man.
I algú ho veia, o sigui, que no ho han posat, vaig a posar-ho.
El dimecres del matí jo vaig fer un tuit i vaig dir,
per favor, que algú canviï això ja, perquè no pot ser,
perquè semblem tontos aquí,
que algú ha posat a la Wikipedia que s'ha mort,
i per favor, no mateu el Toru Iwatani quan encara no s'ha mort.
Molt bé, doncs, Generació Digital està per deixar això clar.
Els diaris, els mitjans de comunicació, clar,
posar el titular de... s'ha mort el fundador de Namco.
No és tan sexy, no?, que és Namco.
Aquí no hi ha clics, aquí no hi ha clics.
Per cert, hi ha ara mateix un Humble Bundle de Namco Bandai
que ha començat avui mateix,
i que per un euro podeu tenir un munt de jocs, entre els quals ja el Pac-Man.
Ah, molt bé, fantàstic.
Amb versió nova, 256... Perfecte.
Molt bé, i a vegades aquestes noves versions del Pac-Man
són aquelles que s'allarguen la pantalla, és molt diferent.
Sí, i he dit un euro, però espero que parliu més,
perquè un euro és el mínim i és molt poc.
Twitter, gent digital.
Doncs continuem.
La saga Resident Evil és una vella coneguda
dels amants del terror als videojocs.
Gairebé es pot dir que ja ens hem acostumat
als ensurs en què els jocs del generar Survival Horror
pretenen espantar-nos,
però el joc que regalem avui és el Resident Evil 7,
i pot aportar un nou element, que és la realitat virtual.
Francesc Xavier, tu que t'has fet un fart d'anar
avall al Festival de Sitges,
hi ha pel·lícules que també ens fan sentir una mica així, no?
Doncs la veritat, Albert, és que el gener del terror
és molt ampli i n'hi ha per a tots els gustos,
però mira, em queda una cosa que has dit,
que amb el tema de la realitat virtual,
una cosa que anem parlant moltes vegades,
és que no es pot fugir, estàs atrapat una miqueta,
no pots agafar i els monstres no surten de la pantalleta,
i tu estàs al teu menjador i et sents una miqueta més segur.
La veritat és que estan pertot arreu,
i la veritat és que això és un dels elements
que en discutirem i se'n parlarà.
Però posem-nos en aquesta situació,
que no podem fugir del terror,
i on és allà on ens sentim més segurs,
i on quan entra el terror i no podem fugir
ens sentim més inquiets, i és a casa nostra.
I és allà on, quan la nostra intimitat i seguretat
se sent violada, ens sentim més aterrits que mai.
Muy buenas noches, les habla Ángela Vidal.
Hoy vamos a acompañar a una patrulla de bomberos
en su recorrido nocturno por las calles de nuestra ciudad.
Pues ya está, ya está.
Estamos frente a la puerta de la casa
en la cual parece ser que una vecina ha tenido algún problema...
Comencem per un dels grans exils de casa nostra.
Del 2007, amb Jaume Balgaró i Paco Plaza la direcció era Rec,
que va ser l'inici d'una saga.
Bebent de classes com Blair Witch Project,
això és un gènere que s'anomena el Palm Footage,
hem trobat la cinta d'un cadàver d'una càmera
i la mirem i veiem com han sigut les últimes hores
d'aquell que portava la càmera.
Això ens acosta una mica del tema de la realitat virtual,
perquè és un punt subjectiu en primera persona
que també ens immerseix bastant més en la història.
I al Resident Evil passa molt això de pel·lícules,
que tu pots posar pel·lícules, cintes, veaquesa,
en un reproductor antic i tornes a l'escena aquella
i la vius en primera persona.
En el primer episodi de la saga Rec,
estem en una casa, en aquest cas és un edifici,
on un equip de filmació que acompanya uns bombers
es veuen immersos en una pirèmia vírica
que es converteix ràpidament en una apocalipsis zombie
o apocalipsis d'infectats,
que aquí a la ciència-ficció es barallen molt amb aquest terme,
i no poden sortir de l'edifici.
A més, la visió subjectiva fa que et sentis
bastant més immers a la història.
Si la volguéssiu recuperada, la trobaríeu a la plataforma Filmin,
per un euro amb 95.
Hauries de rodar en una casa encantada, será un éxito seguro.
Hoy queremos mostrarles la casa donde tuvo lugar un crimen real.
Les daremos todos los detalles.
¿Qué ha pasado? Ha sido un micrófono.
Curiós, eh? Fa el mateix que Rec.
Ah, el micro.
Doncs, a què estem parlant? Això, perdona, això és un DVD, eh?
Aquí sí, versió del DVD.
Anem a un DVD perquè no l'he trobada en plataforma digital.
I la veritat és que la volia recomanar.
Molts recordareu, potser,
aquella gran avantguarda de terror japonès
que va entrar a començaments de segle,
finals dels 90 començaments del 2000,
on vam descobrir pel·lícules com De Ring, com La mala perdida...
Hi havia també una saga que es deia Juon, la maldiciono, de gruix.
Doncs, que és Santa Caixa Shimizu i és l'any 2002.
A veure, si Ringu ens va començar a introduir
en aquesta mena de personatge de terror japonès
d'aquesta dona, dels cabells llargs...
Que el tema dels cabells és una cosa que...
Fa por, fa por.
Sobretot quan se t'enreden, que t'has de dutxar,
Eli, tu i jo, que tenim els cabells llargs, passen...
Doncs, a Juon apareixien els personatges dels fantasmes blancs.
És l'esperit, la representació de l'esperit d'un home,
d'una dona i d'un nen,
tots encalats, tots pintats de blanc de dalt a baix,
que es van apareixent pels llocs d'una casa on van ser morts
pel pare de la família en un atac de geologia,
va matar, atenció, va matar el nen, la dona i el gat.
No sé per què.
M'agrada perquè això és ràdio
i el Francesc va fent els moviments de matar gats,
gats, dona i nens, eh?
A partir d'aquí, tots els que vivin a aquesta casa,
tant en la primera com en la segona pel·lícula,
que fa una versió, fa una mena de meta exercici de cinematogràfic,
i és un altre equip que roda una pel·lícula de terror
a la mateixa casa on es van morir els de la primera,
per qualsevol lloc de la casa poden aparèixer aquests nens,
aquesta dona, aquest nen, i és molt, molt terrorístic, la veritat.
I ara ens parlaràs d'un altre que podem veure al Netflix,
que, per cert, vindrà el Mobile, un dels personatges importants,
Quiero denunciar que alguien nos está acosando a mi hijo y a mí.
No puedes hacer nada contra el babaduc.
Ja m'estic morint de por d'haver...
Albert, us he deixat el millor o el pitjor,
també, que vulguis, pel final.
Pitjor, pitjor.
Babaduc. I per molts de vosaltres això no significa res.
Perdona, podria ser una joguina per nens.
Babaduc.
Denamco Bandai.
La veritat és que aquells que l'hagin vist només el sentia babaduc,
segurament començant a recordar ja tenen a la pell 6 tons pantònimes clars,
en aquest moment,
perquè t'asseguro que és una de les que més m'ha acollonit mai.
És una pel·lícula australiana,
i atenció, perquè la seva directora també és la de...
Babe El Cerdito, La Ciudad.
Què?
S'ha fet bé, això, d'aquesta dona.
Ha aprofitat decorat, segur.
Són coses.
A mi no me'n casilleu.
Va rebre el premi especial del jurat per la pel·lícula,
i també per la seva protagonista, la S.I. Davis.
Comença, com totes les pel·lícules, molt a poc a poc,
un nen molt sensible, un conte que explica una història com de por,
que el nen es troba a casa seva, la família ha perdut el pare,
és la dona sola que ha criat el fill...
Això ja és terrorífic.
Comença a pujar a poc a poc i acabes allà,
sent un increciendo paranormal que té a veure amb la casa,
on la dona i el fill haurien de sentir-se segurs i no s'hi sent tangents.
És que és molt, molt, molt terrorífic, molt terrorífic.
A mi em va encantar, però vaig patir molt durant el cinema.
La trobaríeu a Netflix.
Per tant, aquesta entra dins el vostre paquet de Netflix,
si la teniu i teniu ganes de passar por, a casa vostra, poseu-la.
Elis, què t'ha sorprès aquests dies que hagi passat a Telegram?
Aquesta setmana s'ha estat parlant de moltes coses,
un tema que ha estat recorrent i hi ha estat tota la setmana,
hi ha hagut opinions de tota mena.
L'obria el tema el Bud Spencer,
que deia que després de córrer una hora a menys 7 graus
i estar a la bateria del seu mòbil al 70%,
diu que se li va pagar tot sol.
Al reiniciar-lo, marcava 1% i no s'ensenia.
Però quan arribava a casa, el tornava a connectar a la xarxa,
i es tornava a carregar des del 70%.
I ell es pregunta si això són coses del fred.
És babaduc.
Ara ja sabem què és babaduc o el porquet aquest de la ciutat.
El que em pregunto és què feia el Bud Spencer
a anar a córrer una hora a menys 7 graus.
És millor pel mòbil i per tu.
Li traslladem amb ell aquesta pregunta
si ens diu alguna cosa per Telegram.
Però la gent sí, ha comentat coses.
Hi ha teories de tots, hi ha gent que diu que és causa del fred,
n'hi ha que diu que és quan estàs escoltant algun podcast,
si estàs escoltant àudios, etcètera.
I el Pireta deia que com més aplicacions tinguem al mòbil,
més bateries menja en menys interval de temps,
i més mal se li fa a la bateria i al hardware que l'està controlant.
Han sortit temes com estalviar bateria del mòbil,
com ajustar la brillantura de la pantalla, que diu el Josep,
rebaixar la predició del GPS, treure el 3G quan vas en cotxe,
o treure el 4G a llocs amb poca cobertura.
És el que fem tots, oi? Sí, i tant.
O carregar un carregador tot el dia amb tu.
La setmana passada es va celebrar el Saló del Cinema i les sèries.
Com dèiem en l'anterior programa,
era la segona edició d'un esdeveniment
que, escoltant els experts en sèries i cinema de Catalunya Ràdio,
te n'adonaves que els organitzadors ho estan fent molt bé
i que ha rebut crítiques molt positives.
Un dels continguts que es podia veure era el projecte Gapos Legacy,
una història molt profunda,
que, per explicar-la bé, hem volgut portar a l'escenari
de l'escenari de l'escenari de l'escenari de l'escenari
que és molt profunda, que, per explicar-la bé,
hem volgut portar dues de les persones que són al capdavant,
que és el Damian Savini, que és Teo de Movement Films.
Hola, què tal? Què tal? Bona tarda.
Molt bona tarda. I l'Àlex Climent,
que és Teo de GKT Studios Entertainment.
Benvinguts a tots dos. Moltes gràcies.
Moltes gràcies. Molt bé.
Us hem convidat els dos perquè hem de parlar d'un projecte
que és un projecte gran i ben curiós, a Françaixer i Blasco.
Tu, que ets l'home que ho porta, que ho prova tot,
i que aquest programa la setmana passada vas fer un test
d'aquest GaPos Legacy, fes-los un titular de la sensació que vas tenir.
Mira, vaig estar gaudint d'una escena del que serà aquest joc,
i jo la resumiria com que és un encreuament
entre Mad Max i Terminator.
Aquella mena de cares robot que se t'anaven acostant,
tenia un Onair T1000, T800, en aquest cas,
i tot l'entorn així com desèrtic i postapocalíptic una miqueta,
doncs és això, aquesta és la sensació que em va estar donant.
Parlem de les empreses, la teva què es dedica, Damian?
La meva productora és una productora de cinema i audiovisual,
he fet també coses corporatives i de publicitat,
i ara la tinc encarrilada sobretot a desenvolupar aquest projecte,
que la base és una sèrie
que és d'aquest projecte de GaPos Legacy.
Molt bé, molt bé, i l'Àlex, GKT,
feu videojocs o feu altres coses?
Principalment videojocs.
Vam començar amb un videojoc que es deia White, aquí a la tribu,
que era per despertar la curiositat sobre els nens,
sobre la història de Catalunya, la vam treure per Ayos,
després vam treure un altre joc, que ara fa poc, que es diu Janken Cars...
Està a Steam, no? Sí, sí.
I està a Steam, que es diu Janken Cars,
i ara, si tot va bé, d'aquí poc trobarem per Nintendo.
Esperem trobar per Nintendo.
És del joc aquest del Pedra, Babel i Tejera, no?
Sí, sí, però... No, no, un univers, eh?
Un univers per ell...
No és un joc senzill, eh? No.
No, no, de fet, sorprèn a molta gent,
perquè l'estètica és més aviat de nen,
però els gamers quan hi jugaven deien,
carai, tu, el joc té la seva gràcia, és complicadet i tal.
Albert, tu el coneixes, coneixes aquest projecte?
Sí, conec el joc i estèticament m'encanta el disseny dels personatges.
Vull dir, sí que potser dieu que està dirigit cap als nens,
però és molt maco, com estan fets, tenen molta personalitat.
Molt bé, abans deia que era un projecte transmèdia,
però en Gabo's Legacy neix a partir de què?
De la idea de fer una sèrie, del còmic, del videojoc,
hi ha un inici, hi ha un joc que dius, mira, és d'origen.
Sí, sí, la veritat és que...
Bueno, jo soc molt fan de volar de drac.
Soc de la generació volar de drac
i jo al principi, com a somiador creador,
volia fer una pel·li ben feta que no s'ha fet de volar de drac.
Aquests entorns desèrtics, amb lluites,
i després hi ha la part dels androides, també,
llavors, com vaig veure que això no podia ser...
Una pel·li, pel·li, eh? Sí, sí.
Jo volia fer una pel·li ben feta perquè s'ha fet una,
que es diu Dragon Ball Evolution,
que ha estat un massàs per a tots els fans.
És com... donen ganes de només mencionar-la
i ja estem tots nerviosos a les cadires.
Jo vull saber a qui t'imagines de Son Goku.
Bueno, al Son Goku, en aquell moment,
pensàvem que l'hauríem de fer digital, perquè...
No hi ha un actor prou bo.
Part del problema és que qualsevol que posessis
no te'l creuries, no?
Llavors, bueno, hem vist que no hi havia com...
Per no n'agafar-ho vaig decidir desenvolupar
el meu propi univers una mica inspirant-me'n a això.
Molt bé.
Llavors vaig tenir aquesta idea pel Gappos Legacy,
que, bueno, ja feia temps que pensàvem
una mica en un entorn desèrtic,
i amb les màquines, la robòtica...
I, bueno, la veritat és que acabava de veure
la pel·lícula 300, feia poc,
i llavors el món del còmic i l'adaptació del còmic,
i vaig veure que també estaven fent pel·lis de videojocs
o videojocs de pel·lis.
Les pel·lis de superheros ja estan basades en còmics,
també tenen videojocs, però me'n vaig adonar que,
d'una manera o una altra, tots els productes més globals
d'avui dia, no els hi posem el terme, però són transmèdia.
De fet, la paraula no m'agrada utilitzar-la massa,
perquè a vegades em sembla que la gent pensa
que és una mica un rotllo experimental.
Es va fer un vídeo raro,
però de seguida me'n vaig adonar
que això donava per còmic, jo veia l'estètica molt de còmic,
inclús a la sèrie que volia fer,
al principi anava a ser una trilogia de pel·lis,
després hi ha hagut el boom de les sèries,
i tenia moltes trames i molts personatges,
i vaig veure que era molt més adient.
Hi ha una característica, que és que en aquest món,
com que hi ha màquines, els humans han desenvolupat una tecnologia
que es diuen les gapos, que l'ha desenvolupat el doctor Gapo,
el mateix que han inventat les màquines, que són com unes apps,
que els humans es posen i tenen habilitats especials
que una mica els aproximen al potencial que tenen les màquines,
ultravelocitat, més força, armes d'atac i defensa,
i clar, quan vaig veure això vaig dir
que aquest projecte realment es pot encarallar com a còmic,
com a potencial sèrie i com a joc.
Jo, sincerament, pensava que el joc seria l'últim que podria fer,
perquè és car, és complicat i és car.
La cosa és que, en el procés,
jo, quan estava escrivint la sèrie l'any passat,
vaig conèixer l'Àlex i li vaig explicar tot aquest món,
bueno, li va agradar i ara, a la tardor passada,
cap al setembre, em va fer un truc, em va dir,
mira, estem a punt d'entrar totalment en el tema de jocs per obert,
i ens agradaria molt fer alguna cosa en tot aquest univers.
I jo estava molt capficat a intentar desenvolupar la Bíblia
i el pilot de la sèrie,
perquè, bueno, tinc uns contactes de productores
i de canals de difusió que podria enviar-ho,
però, clar, vaig dir, mira, porto aquí dos anys tancat,
jo sol, ja no puc més, el còmic,
jo també l'escric i el il·lustra un amic meu
que es diu Guillem Escritxec, que està amb mi des del principi,
i vaig dir, bueno, veig que el joc i el còmic més o menys...
El còmic vindria a ser una precuela de la sèrie.
És a dir, totes les històries es poden enriquir.
Sí, sí, o sigui, jo el que no vull és que algú miri la sèrie...
I ja estigui, no?
Ni ja estigui, ni tampoc...
O sigui, tu pots mirar la sèrie i ja està,
però si lleges el còmic, tindràs més...
És com el hòbit del Senyor dels Aneis.
Per dir, on acaba el còmic, continua la sèrie,
tot i que al còmic també podem fer spin-offs,
perquè hi ha molts personatges,
i la sèrie vindria a ser probablement unes cinc temporades,
i aquest és on es cuina el nucli de tot el contingut,
és on passa tot lo heavy.
El videojoc ve a ser una experiència en primera persona
dins d'aquest univers.
Tu ets un ésser humà que arriba a aquest lloc
on hi ha les màquines i, bé, voldràs ajudar-les, bàsicament.
Perquè aquestes màquines, pel que he vist,
estan com una mica repudiades, no?
Sí, sí.
L'home es pot posar aquesta app
i al final els fa la competència, els robots?
A veure, una mica, si mirem Matrix i Terminator,
sempre la història és que les màquines
acaben aixafant la humanitat
i la resistència humana ha de recuperar el control de la Terra.
Jo sempre he pensat, analitzant la història de la humanitat,
i sobretot de lo que ha fet l'home blanc,
jo sí que crec que si féssim aquestes màquines
mai deixaríem que passés això.
Llavors, la història és que quan han creat aquestes màquines,
després de vàries dècades,
surt un moviment molt potent de la humanitat
que té molt de por que això passi.
Llavors, agafa totes les màquines
i les posa en una franja de terra,
en una frontera molt ben guardada,
i els diu, d'aquí no sortiu.
Amb aquesta franja de terra hi ha pirates,
i els pirates fan amb les pobres màquines el que volen.
Les esclavitzen, les fan lluitar a l'arena,
fan amb elles...
I llavors, amb el joc, tu ets un humà que arriba aquí a visitar,
i et diuen que aquesta és la terra de les màquines,
és com un turista, i veus allò que hi ha,
i dius, vaig a ajudar-les.
Molt bé.
I Àlex, a vosaltres us toca el desenvolupament d'un videojoc
en realitat virtual, amb ulleres.
Quina tecnologia esteu utilitzant?
Les vidres, justament.
Aquesta decisió, el perquè aquesta i no una altra,
això com va?
Principalment per la qualitat que dona amb el moviment.
Amb els comandaments,
la qualitat que dona el tracking, que es diu, de moviment, és perfecte.
També són les més cares, eh?
També són les més cares, sí.
Però bueno, la qualitat es nota també amb la visió,
és bastant molt, molt, molt interessant.
Hem vist vídeos d'aquesta setmana del Saló,
i bé, la gent l'al·lucina,
i quan es treuen les ulleres,
han viscut una experiència forta, no?
Exacte, és exactament aquesta la paraula, és experiència.
O sigui, posar-te i ja no jugues,
sinó que estàs vivint una experiència i estàs dins del joc.
Això és una cosa que canvia radicalment, és el que deia el Francesc.
Abans estàs com a espectador, però ara no, ara estàs allà,
estàs vivint allò.
I aquesta sensació, doncs, la veritat, és al·lucinant.
Tot i que cada cop les veiem més,
realment el parc de sistemes VR encara està poc inventat a casa nostra,
i per tant molta gent va a aquests stands amb ganes d'aprovar
i de veure qui és això.
I la sensació d'immersió és molt gran, i això frapa molt,
perquè realment estàs com en un canvi de paradigma.
Hòstia, això serà jugar d'una forma absolutament diferent,
no és amb la mateixa tele, amb una consola millor o no,
és jugar en un univers diferent, i això afecta molt.
Però una de les coses que us vull comentar és que els jocs d'acció,
sobretot que fan servir la VR,
un dels problemes que poden tenir
vosaltres com ho abordeu, això,
perquè realment l'experiència que vaig estar jugant
no tenies cap mena de sensació de marets,
el moviment era semiautònom, però tu tenies certa llibertat de moviment,
i no tenies cap sensació ni de marets...
Quanta gent va caure? Va caure algú o no?
No, no, no.
I vas jugar de tot tipus.
De fet, vas jugar gent gran, gent més petita, vull dir...
Però hi ha jocs que sí que maregen, jo em marejo en cert jocs.
De què depèn, això?
Hi ha dos factors principals.
El primer és que si tu avances, o sigui, si el joc avança,
i tu no estàs avançant, automàticament et pots marejar.
De fet, és aquesta sensació que jo no estic fent res,
no estic movent-me, i sí que estic avançant.
El cos, el cervell, automàticament diu,
aquí passa algo raro.
De fet, hi ha uns caminadors, omnis i tal,
que en principi poden solventar això,
però encara no està provat i no se sap molt bé.
L'altre tema molt important és el tema dels freins per segon.
Això a molt poca gent li dóna importància,
però ha de ser almenys de 90 freins per segon,
perquè no tinguis la sensació de mareig.
Si no, normalment tindràs sensació de mareig.
Per això, amb les ulleres de mòbil normal,
amb aquestes ulleres oberts normal que ens posem al mòbil,
el mareig existeix,
perquè no hi ha aquesta tasa dels 90 freins per segon.
Molt bé.
El tema del so, també m'imagino que el cuideu, no?
L'efecte virtual és molt important, per la immersió, també.
Sí, és molt important,
i de fet el que estem ara lluitant, entre cometes,
és el tema que puguem sentir perfectament
quan ens venen de darrere els doides.
Per tant, ha d'haver un espai,
que ha de ser 3D, també, el so.
I això realment és molt difícil.
Amb aquestes mecàniques t'ha de donar pista,
si no, et passes tota l'estona donant voltes sobre tu mateix,
perquè no saps per on et venen.
El joc que jo vaig estar jugant era com un joc de trets.
Tenies un escut en una mà i una mena de...
Sí, de làser en una altra mà,
i disparaves a naus, petits robots,
que t'atacaven de diversos punts.
T'obligava a estar girant i anar-los a disparar.
Una de les coses que us vull comentar és...
Vosaltres veieu que el joc mantindrà sempre aquesta mecànica?
O intercalareu mecàniques?
Hi haurà fases de conducció, fases d'interactuar amb personatges,
fases com les que demostreu a la demostració de disparar,
o ho veieu tot amb el mateix estil sempre?
Ara mateix...
Ara mateix, aquest primer episodi,
mantindrem bastant aquestes mecàniques per un tema...
tant que la jugabilitat veiem que funciona molt bé
i volem...
veiem que els clients que tenen les baibacas els atreu molt,
i l'altre és que, per pressupost, hem de...
O sigui, tenim un límit.
L'altre és tot molt guai.
De fet, estava pressupostat una part que vas amb cotxe,
has d'ajudar una màquina i portar-la en un altre lloc,
però la realitat és que estem tirant amb un pressupost molt petit,
i, bueno, si això funciona,
podrem encarar coses més ambicioses.
Hi ha un timing, és a dir, aquest joc, més o menys aquest joc,
aquest projecte, quan es començarà?
A principis d'abril.
A principis d'abril, eh? Sí, sí.
Sortirem a la idea de sortir a Steam amb Early Access,
veurem si hem cobert tot el que vulguem,
si no, amb el mínim que trobem que es pot treure,
i després ja aniríem implementant els darrers features.
Recordar a la gent que aquells que vulguin provar l'experiència d'Agapos
que estareu al Saló del Còmic.
És correcte, exacte, i dintre de poquet,
la mateixa experiència que es va poder viure,
segurament es veuran més pàgines del còmic,
també una miqueta més d'aquest univers,
que ha pogut viure al Saló de les Sèries i el Cinema,
també ho tindreu al Saló del Còmic.
I, a més, té tot el sentit del món, el vostre projecte, és fantàstic.
Avui, de fet, ho ha vingut a provar la Núria,
que és que just Ficòmic es tenim a sota de l'estudi,
i avui ha vingut a provar-ho l'encarregada,
i ha sortit.
A més, dient és que és el joc, és ideal,
perquè, clar, els friquis de còmics i de games
són els mateixos, és un món que ho conglomerà molt, no?
Llavors, realment, estem molt entusiasmats amb això,
i, de fet, avui també ens han confirmat
que anirem al primer festival d'UBR que es fa aquí a Barcelona,
que fa Movistar, que és l'UBR Fest 360,
és en realitat un festival de cinema 360,
però tenen un showroom
per a aquest tipus d'experiències més interactives.
Això serà el 24 o el 25 de febrer.
Molt bé.
O sigui, qui vulgui passar-se, també...
Ho direm al programa. No marxeu encara,
perquè al meu costat hi ha una persona
que ha estat experimentant amb un videojoc de realitat virtual
que tothom n'ha parlat aquests dies.
Escolteu la capçalera.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
Perquè, en essència,
ell està aquí perquè ha d'aprovar els jocs abans que els regalem,
i aquesta setmana regalem el Resident Evil.
Això mateix.
Benvingut. Moltes gràcies.
Ho hem passat malament, aquesta vegada.
T'anava a dir, Oriol, el nom de caca.
Exacte.
De fet, amb el Resident Evil venia una vela oficial
amb aromes desagradables.
Una espelma. Exacte.
Una espelma per dissimular l'aroma de caca
que un produeix jugant al joc aquest.
Hem de dir que la gent que ens està escoltant
pot anar al nostre Facebook o al Twitter
i pot recuperar aquest vídeo o al generaciódigital.cat,
perquè directament l'han penjat allà,
on són cinc minuts on tu expliques l'experiència
amb, perquè ho has provat, hardcore,
que és a les ulleres.
Canvia molt, la cosa.
T'acabes oblidant del marc de la pantalla,
però quan proves les UBR en el context del terror
t'adones que aquí sí que encaixa molt bé.
Aquí és que no és allò que tens els monstres a tres metres,
o un metre i mig,
sinó que t'estan rodejant,
que quan et cerren no cerren un personatge, et cerren a tu.
És que no saps d'on et venen les bufetades.
El més preocupant és que la direcció del problema
no la tens localitzada.
I això és el que et genera més tensió,
perquè és un joc de tensió.
La primera hora és la més xunga.
Jo vaig començar molt fort amb la demo que es diu Kitchen,
que dura cinc minuts.
No la vaig aguantar. Als tres minuts em vaig treure les ulleres...
Jo vaig fer deu segons,
fins que surts de la porta i comences a sentir aquelles passes.
Jo vaig sentir les passes i vaig dir,
mira, aquí s'ha acabat la meva experiència.
I com coi aguantar un joc de deu hores?
Seria impossible, però et vas acostumant a la situació.
Clar, pensa que en una pel·lícula, per exemple,
tu pots fer aquella cosa tan típica de tapar-te els ulls,
tapar-te les orelles i dir-me, no, avisen quan acabi.
Però aquí tens unes ulleres de retrat virtual,
no et pots tapar els ulls, portes uns auriculars,
no et pots posar les mans a les orelles, estàs atrapat.
La meva xicota em preguntava si tanco els ulls o segueixo veient.
Dic, home, no.
El realisme teu és un olímic, però ho s'ha de sentir.
Et penetra a dins del cervell.
Clar, no tens una USB a la neurona, no?
Però després proves el joc sense les UBR,
els gràfics milloren, tanques la llum,
poses la sobra al costat per tenir més por,
augmentes la sensació al màxim...
Però no és el mateix, que acostumes a l'UV a molt de pressa.
Resident Evil 7.
Capcom deia que volia reconduir la franquícia a Resident Evil,
que ja feia temps que s'havia atorçat.
El Resident Evil 6 es veu que era un tronyot.
I el que anàvem veient del joc abans que sortís era estrany,
perquè acció en primera persona no s'havia vist mai en un Resident Evil.
No hi havia zombis, no hi ha zombis.
O sigui, un Resident Evil sense zombis
és com un videoclip de pitbulls sense ties bones,
o una entrevista amb una persona que s'ha de treure.
O sigui, una entrevista amb una persona que s'ha de treure.
O una entrevista de Bertín Osborne que no es foti a cuinar.
És molt raro.
Ara, quan comences a jugar,
entens el que deia Capcom amb això de tornar als orígens de Resident Evil.
Perquè aquí no hi ha acció frenètica, no ets Rambo.
Aquí ets un tio normal, amb poques bales, pocs recursos,
has d'explorar, has de resoldre pudlers,
has de pensar, has d'usar un inventari,
t'has d'organitzar perquè pots portar poquetes coses,
i estàs tota l'estona amb tensió,
perquè gires cada cantonadeta amb el cul molt apretat.
Resident Evil torna a ser allò, un survival horror, per fi.
I mira, no calien els zombies.
El joc fa por de debò, sobretot al principi,
després t'acostumes i es torna més lineal.
I sobretot, sobretot fa molta por amb les PlayStation UBR.
I és que estem parlant de viure literalment
la matança de Texas des de dins.
És que l'ensurt més previsible i més tonto
et fa cagar de por literalment a sobre.
El millor del joc, l'ambientació és genial,
i aquesta tensió permanent que et provoca.
El pitjor, que tot i ser curtet, al final va perdent.
I que dos setmanes després de sortir del joc
ja tenim un DLC a 10 euros, nens,
que el joc va al 70, foteu aquest contingut del joc original a mà.
Sigui com sigui, cap com ha aconseguit el que es proposava.
Feu un joc amb personalitat i que és tota una experiència terrorífica,
que prova amb nota alta i, contra tot, pronòstic.
Us ho passareu molt bé, o molt malament, que és el que es tracta.
Àlex, comentava l'Oriol que al final t'acostumes.
És a dir, portes una hora en aquesta immersió
i el cos s'acostuma una miqueta.
Sí, sí, sí. Aquesta és la gràcia.
Aquesta és la gràcia que es va acostumant.
I, de fet, és curiós que els nens petits
són els que ja no s'han d'acostumar a res.
De fet, són els que juguen millor.
Bueno, parlàvem de nens de 7 anys, 8 anys, eh?
El Resident Evil, eh? No, el Resident Evil.
Però no que ho diguis, jo crec que també diria...
No els hi faria gaire por, eh?
Estic molt d'acord amb el que diu.
Estan molt acostumats.
Molt acostumats i tampoc li donen tanta importància.
T'hi acostumes a portar a les ulleres una estona de joc,
però em va passar una cosa l'altre dia que em va fer pensar.
Portar una hora jugant al Batman de la realitat virtual.
És el Batman que està molt bé.
I em trucaven per telèfon i jo,
ara haig de treure'm tot això, els cascos, tot això.
Tenia 7? Ara has d'anar a buscar aigua.
Estava jugant amb condicions inhumanes, allà.
Incomunicat, sense alimentar...
Perquè és que et fa mandra treure't tota l'aparellaria del cap.
D'aquí quatre dies podràs contestar al telèfon.
S'ha acabat això de jugar i menjar ganxitos a la vegada, no?
Perquè no saps on són els ganxitos perquè portes unes ulleres.
I a part cuidar-ho, em deixes els mandos i això,
perquè la gent es pensa que virtualment hi ha una taula,
i deixa la taula i cau.
Ha passat més d'una vegada.
I quan dic que el joc va perdent a mesura que avances,
això és una malandèmia econòmica del terror.
La majoria de les pel·lis de terror van a menys.
Al principi fa molta por, el dolent,
i a mesura que va avançant la pel·lícula,
a no ser que la pel·lícula sigui genial...
Amb bababú.
Amb aquest comences molt indefens i després aconsegueixes armes
i dius ara em sento una mica més segur.
Exacte.
Doncs el que sí que es criticat és el DLC.
És un problema de Capcom, no sé què els passa.
No van a aprendre amb Street Fighter V.
No volen guanyar pasta. És un negoci, eh?
D'acord, però és un negoci que s'ha de dissimular una mica.
No pots treure un DLC dos setmanes després.
Ningú es creu que aquest DLC no estava fet el dia de sortida.
Estan retocant el color. Dos setmanes després és indignant.
La gent ha gastat 70 euros.
Exacte. O que facin un DLC que sigui de descarga gratuïta.
Però el que és indignant és aquesta política
que sembla que ja és una cosa normal,
com pagar per jugar online.
I que ens hauríem de queixar cada vegada que passen.
Sortim al carrer, Oriol.
Hem de dir a la gent que ens escolta que pot aconseguir aquest joc.
A més, amb una edició molt bonica, després en parlarem.
I direm exactament com s'ha d'aconseguir.
Gràcies per aquesta... A vosaltres.
Per vídeo, de veritat.
Haurien d'existir salons recreatius de la veritat virtual.
Ja veuràs. Se n'han de fer.
Nian, se n'estan fent.
Anar a posar un euro i viure cinc minuts de l'experiència.
Doncs, Nian i Àlex, moltíssimes gràcies per haver vingut,
per haver explicat aquesta experiència.
I sobretot, Nian, aquest projecte que tenies de la bola de drac...
Tinc el quadrat allà?
No l'hem mort.
La idea és fer-nos gegants amb aquest
i després podrem comprar els drets de bola de drac.
Molt bé. És fantàstic. Moltíssima sort, de veritat.
A vosaltres. Moltes gràcies.
So delicious.
Vinga, estem ja gairebé al final del programa.
Aquesta setmana sembla que la reacció dels ciutadans dels Estats Units
s'ha fet sentir, sobretot perquè comença a sortir
de llocs que ens són molt pròxims amb tot el tema de Trump.
Totalment, estem parlant del decret aquest
que prohibeix l'entrada als Estats Units
d'una sèrie de ciutadans, bueno, persones,
de 7 països de majoria musulmana.
Segurament heu llegit tots, Irany, Irak, Siria, Líban,
Sud-am, Somàlia i Yemen.
No poden entrar al país, tenen moltes dificultats,
gent que en principi no ha fet res,
i no poden entrar, no poden sortir,
no poden reunir-se amb les seves famílies.
És un autèntic drama.
En el món de la tecnologia,
totes les empreses acostumen a ser molt multicultural,
amb gent de tot arreu,
realment es nota, per exemple,
si mireu els consellers delegats, els teus de les empreses,
no veurà gaire bé totes les cultures representades
en empreses com Google, Periscope, de tota mena.
I hi ha hagut casos concrets, aquesta setmana.
Sí, totes les companyies s'han posicionat totalment en contra
d'aquestes mesures, d'aquest decret de Donald Trump,
i hi ha moltíssims casos, i en molt pocs dies.
Google, per exemple, va crear un fons de 4 milions de dòlars
per ajudar les organitzacions que s'encarreguen
de les llibertats dels drets civils als Estats Units.
I el més gran part, la meitat, dos milions,
provenen dels propis treballadors de l'empresa
que voluntàriament els han donat.
No és que Google, que té molts diners,
digui 4 milions que per nosaltres és res.
Els treballadors han volgut donar el seu CEO en...
com es diu ara, en Sundar Pichai, perdó,
en Escuta l'Índia, molt clarament posicionat en contra d'això,
de la seva disconformitat.
Es va veure el fundador, un dels dos fundadors de Google,
en Sergio Ibrín, refugiat de la Unió Soviàtica,
de fet, fa molts anys, i va arribar als Estats Units,
que també anava a les manifestacions.
Twitter també ha deixat clara la seva postura,
recordar que l'empresa va ser fundada literalment
i construïda per immigrants de totes les religions.
El cas de Periscope m'agrada molt.
El seu fundador és un noi bastant jovenet, Kaibon Baikpour.
Els seus pares són de l'Iran,
i van venir, doncs, després de la...
bueno, durant la revolució de l'Iran.
Llavors van arribar als Estats Units,
i ell és un fill de dues persones d'Iran, un dels països afectats.
I aquests dies, si entreu a Periscope,
podeu veure el missatge d'orgullosament
feta aquesta aplicació per persones d'arreu del món,
d'Estats Units entre ells.
I d'altres empreses,
el que han fet és posar el que ells fan
per ajudar aquestes persones, com Airbnb, no?
Sí, és molt bo aquest cas.
Ofereixen, doncs, les persones afectades
per aquesta nova llei que va entrar aquest cap de setmana passat,
doncs a cases,
i fins i tot l'opció que els propis usuaris de la xarxa social
puguin oferir les seves cases
a la gent a Apple, Microsoft, Facebook, Elon Musk,
també s'ha posicionat en contra de Elon Musk,
que és l'empresari darrere de Tesla Motors,
en contra d'aquesta mesura tan negativa.
I del món del videojoc, també? 3 quarts del mateix.
Per començar, l'associació
de les companyies de videojocs d'Estats Units,
que és l'Entertainment Software Association,
és l'associació que organitza l'E3,
la fila més important de videojocs,
ha mostrat la seva oposició.
Això vol dir que totes les empreses que estiguin escrites,
vulguis o no, també,
també estan en contra.
Algunes ho han fet més clarament,
altres donant suport a aquesta decisió de la S.
Ubisoft, Electronic Arts, Insomniac Games, Xbox, Nintendo...
Totes aquestes empreses que tenen treballadors de tot el món.
Hi ha una cosa molt significativa.
Si heu jugat a Assassin's Creed, només començar el videojoc,
recordareu que apareix un missatge.
Aquest videojoc ha estat fet
per gent de totes les cultures i les religions.
Potser té a veure més en el contingut del videojoc
que no pas en una política,
però tothom sap que a Ubisoft i aquestes companyies
hi ha gent d'arreu del món treballant,
i és una mesura molt negativa.
Són les conferences,
que és la conferència més important del món dels videojocs,
i hi ha persones que no podran anar.
Tampoc és molta gent,
s'ha de dir que aquests països tampoc són, uau,
molts desenvolupadors, però sí que hi ha casos,
i no podran assistir a una conferència
que els costa molts diners,
que és molt important per la seva feina,
per aquesta llei tan estúpida
que ha promogut el govern de Donald Trump.
Us recomano molt un article,
que és del Ramis Mahil.
El Ramis Mahil és la persona més important,
en el món dels videojocs independents.
Ell és holandès, però és musulmà al mateix temps,
holandès i musulmà,
i és una figura de referència
per al món dels videojocs indis.
Llavors, ell ha fet un article al diari The Guardian,
on explica quina és la seva opinió, sobretot plegat,
i és molt interessant.
Us recomano moltíssim la seva opinió.
El Twitter perquè la gent ho pugui veure directament
i llegir de la mà d'aquest important,
desenvolupador independent,
que n'hi ha figures molt importants.
Sí, aquest home ha fet a Nuclear Throne,
Ridiculous Fishing,
i és una persona que és un exemple per tothom que comença,
perquè els seus consells són molt bons.
Doncs vinga.
Vinga, Eli, aquesta setmana donem més temps
perquè els ullens puguin guanyar,
com dèiem, el nostre regal d'aquesta setmana.
Doncs sí, perquè val molt la pena.
És el Resident Evil 7 per Play 4,
en una edició molt, molt maca, amb una capsa metàl·lica.
Molt bé, el que hem dit és que passin algun audio
a través del nostre WhatsApp.
Fa temps que no escoltem els ullens.
Sí, els estem donant moltes opcions.
Doncs aquesta setmana donem una opció,
que és el 638-68-7030, amb el WhatsApp, que ens vulguin.
Molt bé, hi ha hagut, per cert,
el Facebook i el Twitter, aquesta setmana?
Sí, perquè ens agrada molt que ens comentin els programes passats,
i aquesta setmana hi ha hagut molta gent
que ha jugat al joc que parlàvem la setmana passada,
una nit a la Únic, ha estat creat pels alumnes d'ENTI,
i en general els ha agradat molt.
L'Outconsumer també ens deia que té un estilòfon senzillet,
un instrument del qual també vam parlar la setmana passada,
el Xavier Serrano, i explica que el seu fill
es torna a boig amb aquest joc.
Doncs Gina, Francesc, Eli i Albert,
gràcies per ser Generació Digital, i fins una altra.
Fins la primera.
El control tècnic, en Lluís Alge, l'Alonso.
Nosaltres hi tornem, en el canal d'internet,
els dimecres a les 6 de la tarda,
i a l'FM dissabte a les 12 de la mitjanit.
Però hi som sempre a Telegram, WhatsApp, Twitter, Facebook,
i 4radio.cat.
I recordeu que demà, abans d'Alta notícies vespre, a TV3,
un nou episodi amb Lluís Marquina, del Generació Digital,
en què posen a prova un telèfon de còdec
i us mostren el perfil digital de l'actor Marcel Borràs.
Adéu-siau.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.