OK.
Oh, oh, oh, oh...
Ike, eh-eh-eh-eh...
IKAT, la ràdio inquieta.
Ike, eh-eh-eh-eh...
Generació digital amb Albert Murillo.
Humanize.
Benvinguts a la Generació digital, el programa d'IKAT,
que cada divendres a les 10 de la nit us parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Comencem l'edició número 796
amb un programa on ens pararem en dues propostes de la Nintendo Switch.
Escoltarem la música de Víctor Mame,
coneixerem aspectes molt interessants del roleplay
de la mà del Chris Vilchev,
aprofundirem en una marca important de videojocs amb la Gina Tost,
i entre molts altres continguts escoltarem l'Estar
des de Catalunya Ràdio a Tarragona, que sempre ve de gust.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Estar i Oriol Dalmau.
Molt bé, comencem. Oriol, Francesc, com esteu?
Molt bé. Ben general?
Sí.
Aquí estem preparats.
I, Estar, benvingut, com estàs?
Fantàstic, la mà de fresquet.
Sí? A l'estudi o a la ciutat de Tarragona?
A la ciutat, a l'estudi i personalment, tot.
Molt bé. Quina sort.
I tenim l'Albert Murillo ja vacunat, no?
Estàs inoculat ja de... Molt bé, molt bé.
Què et va tocar, tu, al final?
Pfizer. Pfizer, molt bé, molt bé.
L'àrea té la 5G.
De fet, vaig preguntar...
Tens el xip.
Sí, vaig preguntar qui la tenia, no per saber-ho,
sinó perquè sabia que m'ho preguntarien
i no volia dir, hòstia, no ho sé, Pfizer, Pfizer.
Sí, sí, sí, a veure, has de saber quina et posen,
perquè ara tens la segona dosi, que has d'anar a la mateixa cosa, no?
Correcte, però bé...
No es prenen un rebut o una coseta, allò?
Sí, de fet... Un carnet de soci...
No, mira, en el moment, si anaves a la meva salut,
ja et deia la data i la marca de la que t'havien posat.
Però tu no has notat res, no has millorat les teves marques del Pacman,
no has fet cap implement?
He de dir que estava una mica enequitós aquesta nit,
que m'he despertat més del que normal.
Mira, ja tens aquí una... Perquè brillaves.
Brillaves sobre la festa. Exacte, exacte.
Alguna cosa d'aquestes, però la veritat és que molt bé.
Fantàstic.
La Pfizer és la bona, és la que es va posar la infanta.
Per tant, home, sens dubte, però alguna cosa serà.
Catalunya, Catalunya, nens, nenes, ja sabeu, vacuneu-vos,
que és molt important. Sí, i tant.
A Budavi se la va posar. Sí, és veritat, setmana abans.
També fora de cua, però és que és Su Majestat.
Clar, clar, clar. Vosaltres ja esteu a punt, no?
Perquè, a veure, jo sóc el gran, però l'estat ja...
Tu, Blasco, quina edat tens?
No, jo sóc del 76, unes dues setmanetes,
entrarem a l'edat del 70, em sembla, i ja ens tocarà.
I tu, a l'estat, has dit que no?
Jo m'he quedat just al llindar. Ah, al llindar, d'acord.
D'acord, d'acord. Doncs res, res, ara es troba...
De seguida que s'obri la porta, de cap, jo hi vaig de cap.
Escolta, qui tens de tècnica, avui, aquí a Catalunya Ràdio?
Avui, l'Albert. L'Albert Cots, eh?
Molt bé, doncs fantàstic.
Avui, per cert, que parlem de mitopia,
que parlem del joc, Oriol,
vull preguntar-vos pels vostres avatars.
Ah, molt bé.
És un tema a mi que sempre m'ha interessat, és a dir...
Viu molt de la persona, eh? Amb quina cosa ajuda? Amb ell mateix?
Exacte, exacte.
Jo, de veritat, és que l'altre dia que vaig fer l'avatar de la Xbox,
doncs em vaig fer el meu modernitzat amb un...
Però era jo, amb les meves ulleres, amb les celles gruixudes...
I vas estar-te estona perquè també hi ha gent
que a lo dels editors de personatges els sembla avorridíssim.
Sí, no, no, jo m'ho passo molt bé al cap.
Sí que hi ha un moment que dic, uf, no s'assembla.
Jo crido al meu fill, que té més gràcia en això,
i, no, papa, posa't els ulls més avall, i tal, ah, i sí, sí.
És que això és una cosa que abans t'ha comentat fora de micro,
que la meva filla portava nenes a casa
només no anaven a jugar a jocs de la consola,
anaven a jugar a fer mis amb la consola.
Sí, clar, però de quin any en parles? És que això dels mis...
Ara, ara. Bueno, home, farà...
5 o 6 anys o més o menys.
Aquest és un tema que avui en parlarem amb el Mitopia,
que a mi m'interessa què és, els mis encara estan bé o ja estan mal?
Perquè estem parlant d'un invent de Nintendo del 2006.
Sí, sí, clar. Això encara està...
Encara el jovent juga amb mis? Jo no ho sé,
perquè soc un vell que m'he de vacunar, ja.
Només el jovent...
Sí, clar, ja és frase de senyor gran.
Ja parles com nosaltres. Sí, home.
Però tu, Oriol, a la Xbox tens la teva cara, no?
No, home, jo em vaig fotre un entrepà, un bikini amb ulls.
D'acord.
O sigui, hi ha una cosa que no té res a veure.
D'acord, i a Twitter tens un gat, no?
I tinc un gat. Un gat, sí, sí.
Això també deu dir de mi, no?, que em renego de mi mateix.
Com la gent que es posa una foto a Facebook, que billes que soc.
De quan era petit, no?, vol dir que es veu lleig.
Ara, no? Sí, sí, sí.
Tu, Star, alguna vegada t'has fet a tu mateix, a les avatars?
És que jo no m'he mal encertat. No?
Jo sempre em veig i dic que no soc així.
Llavors, sempre, quan s'han de posar,
normalment poso una foto meva.
Ah, directament, ja, eh?
Sí, però com que normalment vaig amb ulleres fosques...
D'acord.
A la gent li agrada molt, els últims NBAs,
et permetien posar la teva cara al jugador que feies la carrera.
Jo no ho he vist fer.
La personalització és un punt a favor.
Molt bé. Per cert, avui tots som homes a l'estudi.
També som homes, avui està el Dani, a la part tècnica.
És una circumstància que es veu puntual, això, no?
Sí, puntual, però he tret uns temes especials, recorda, avui?
No, no, no. Ha coincidit.
És que, mira, coincideix que volia parlar
amb una de les coses que està passant darrerament a Twitch.
Han passat dues, aquests dies.
Ara, fa uns dies, Twitch va decidir crear una nova etiqueta,
que es diu Pools Hot Taps and Bitxes.
Bitxes de platja, eh? Sí, exacte.
P-H, P-H. Sí, sí, exacte.
No, és que no pronunciem bé, i aquí l'error és important.
Expliquem una miqueta el que va.
Ja fa coses d'uns mesos, començaves a veure a Twitch,
començava a veure jo, perquè jo vaig molt a Twitch,
noies amb una piscina, però una piscina molt cutre,
d'aquestes que s'infla...
Anem petit. Exacte, anem petit, amb moltes joguines a sobre,
amb aigua calenta, imagino,
i amb biquini, d'acord?
Evidentment.
Llavors, el tema és que això ho mira molta gent,
i, fins i tot, si tu pagues una subscripció,
hi ha...
Vaig traient joguines, no? Van traient joguines.
No, fan dues coses.
Una de les coses que fan és posar-te el teu nom
a algun lloc del cos de la noia...
Sí, s'escriuen el teu nom.
O, fins i tot, si arribes a certs diners,
es canvia el biquini.
Tot això és molt...
Clar, marxa, marxa.
S'aixeca, surt de càmera,
i tothom espera que et torni amb el nou biquini.
Això és molt fort, jo ho trobo molt fort.
A mi...
Reconec que m'ha enganxat...
Dic que m'ha enganxat tot el procés.
A veure com ho portem avui, això.
Em pensava que t'ho havien explicat, tot això.
No, ho he vist, ho he vist.
Però, sobretot, he vist el fet que a Twitch hi ha hagut un moment
que diu, eh, això dona molta audiència,
i tu, quan entres des de dalt,
et recomana moltes d'aquests canals.
Què ha passat, què ha passat? I ara acabo, eh, i ara acabo.
Què ha passat? Que molta gent, aquesta setmana...
T'ho recomana a tothom, perdona, eh?
No, no.
A mi també, perquè...
Si tu entra, entra i ja veuràs com m'ho veuràs.
Jo, quan hi entro, m'ho recomana,
però perquè hi he entrat...
Encara que no hi entris.
Has d'entrar en moda ocult.
Perquè no t'ho recomanin després en el teu perfil.
No hi ha moda ocult a Twitch, jo no l'he trobat.
A la navegadora, eh? Ah, val.
Hem vingut a jugar.
Hope Tube, no, dius?
No, es diu...
es diu Pulse Hot Taps and Bitches.
Tot això té nom de pàgines web així, una mica...
Sí. No, però què ha passat? I ja acabo.
El tema és que molts...
moltes persones que fan contingut emprenyades,
de dir, hòstia, aquesta que està fent això,
té moltes més visites, milers i milers que jo,
vaig a fer una cosa.
No, no, espera't, vaig a fer una cosa.
Vaig a fer el mateix, però vaig a posar l'etiqueta aquesta.
Hi ha hagut estudis que diuen, mira, m'ha passat això,
i la gent, clar, ha clicat, pensant-se que tal,
i fins i tot hi havia gent que feia el mateix contingut,
però amb una piscina al darrere...
Perdona, estic complint amb el...
A veure, jo ho he vist i no dic que ho ha vist un amic meu.
Jo també ho he vist.
Jo he vist un noi amb biquini amb pits de plàstic
amb una piscineta d'aquestes.
Ara que hi ha una categoria, hi ha de tot.
Però s'ha d'explicar que això neix d'una restricció de tuits,
que és que crec que no pots ensenyar ni tan sols les teves caderes.
L'os de la cadera és motiu de baneado, no?
Aleshores, la llei de tuits no et permetia ensenyar
de cintura de melic cap avall,
amb l'excepció d'estar en una piscina,
perquè consideraven que en un ambient de piscina
podies anar amb banyador.
Aleshores, feta la lli, feta la trampa,
la gent el que diu és que no m'estàs prohibint
perquè s'ha inventat aquesta espècie de bidet inflable
i a partir d'aquest moment,
ja estic en una piscina, estic amb banyador.
El problema d'aquí és que jo el que veig és que hi ha una combinació
entre piscina i elements electrònics,
és a dir, un portàtil, tota una sèrie de coses d'estream,
que jo no vull que passi res de dolent,
però que podem tenir una senyora feta afregida en directe
i petar-ho de likes, evidentment.
Jo suposo que això deu portar una miqueta d'història
a la cosificació de la dona, no?
D'on tu treus això?
Jo anava una miqueta per aquí, ara, a ells, també.
No ho dic perquè, a veure, és que si no és...
Jo penso que sí que ho és, però la gent ho vol amagar una miqueta,
perquè, per exemple, si la cosa és que aquesta tia...
s'ha de fer en quartos perquè fa un contingut que no té qualitat
i que està guanyant uns quartos que no se'ls mereix,
a veure, jo voldria posar d'exemple, per exemple, el canal de Juanje,
que aquest senyor va dir que qui pagués,
vam fer una votació,
i qui sortís més votat es faria un tatuatge
amb el logotip d'un ordinador.
Això té el mateix valor, com ha contingut.
Exactament, aquí, i també s'ha escrit algo al cos, per sempre,
per tota la vida, no?
Però vull dir-hi això una miqueta, escolta,
si la noia ho fa perquè vol, si no hi ha res sexual,
si no és res per menors de... per majors divulgants...
Però què vol dir no hi ha res sexual?
Perquè és que a Twitch fa molt temps que juga a la frontera,
abans d'arribar a tot això de les piscines...
Noies que juguen amb el jazz dance, insinuant sac,
fa temps que existeix.
Hi ha una altra que es diu ASMR,
són les noies que comencen amb el micròfon...
Com ho controlem, aquest tema, punyatero, com ho controlem?
Això, quan comença el sexe i quan està al relax
per anar a dormir tranquil, no?
Aleshores, a Twitch està...
Aleshores, home, al final, el sexe ven,
igual que quan t'anuncien un iogurt a la tele,
i t'anuncia una noia guapa, i això és així, i ho hem d'acceptar,
doncs a Twitch, una noia que es treu la samarreta,
multiplica el nombre de visites,
i a Twitch es veu que es paga millor que YouTube.
Aquesta gent s'està guanyant la vida.
Però no creieu que tot això, i no ho dic per aquest canal,
que a Twitch hi haurà un moment que explotarà la bombolla
o pot tirar més que no pas YouTube?
No, tirarà més, perquè sempre hi ha més històries.
Això per mi és un cop de llança, eh?
Perquè ara si començéssim a imaginar i comencéssim a fer conyes,
hòstia, no, què sé, t'imagines un Twitch d'un paio
que anés a pàgeixar el gos i la gent trepitjés les caques?
Jo hi pagaria, eh, per això,
per veure la gent com trepitja les caques i comença a renegar.
Jo...
Anem una miqueta més d'humor, no?
Jo deia, hòstia, i una iaia, una padrina que ens sopegui
amb una pell de plàtan i rellisqui, hòstia, quina gràcia!
Això ho pot portar cada cop a més, a més, a més, a més,
sempre amb un límit, amb un llindar, que no saps...
Però esclar, es poden fer, això ja és, això ja, vinga, va.
La gent que ajuda, perquè vaig sentir a l'Ibai,
em pensava comentar que si llego a no sé què challenge,
que em sembla que no va arribar,
ell feia un hot-up amb la seva parella.
Si féssim un generació digital amb una piscina aquí,
seria l'estream amb més visites
de tota la història del programa, no?
De fet, ara no, perquè ja parlem un altre dia,
però aquesta setmana també he fet aquesta balada de boxa
que va tenir pics d'1.600.000 persones veient-ho en directe.
Sí, veus?
Que penso que tot això ho canvia tot una mica, penso, eh?
1.600.000 persones, eh?
És el Salvamer proposat ja, el Jackass.
El que passa que, clar... És el Salvamer Jackass.
Que sí que és trist que tanta tecnologia, tanta modernitat,
i al final el que volem veure...
És una piscina de plàstic... És Carni Casbonsalà.
Això és el que va dir el Bosaldrin, que li diu...
Jo, al futur, m'havíeu promès Ciutats a la Lluna,
i tenim aquí fotos de gatets.
Generació digital.
Algunes notícies també d'aquesta setmana.
Sembla que Valve, els Amus d'Esteam,
estan treballant en una consola portàtil tipus Nintendo Switch,
però per fer córrer els videojocs de PC.
Tot això ho ha aparegut en un reportatge d'Arts Tècnica,
i tot s'inicia, atenció,
amb unes línies de codi que algú ha mirat,
i que van trobar a la darrera versió d'Esteam.
Aquest codi porta, sembla, a un maquinari anomenat Steam Pal,
i per al que veuen és una consola portàtil,
que és touch, que la pots tocar, que té uns comandaments,
i bé, i que ja s'està dient
que podria ser una nova consola potent d'Esteam.
Treuen un rumor d'un codi,
això és com quan treuen un rumor d'una patent, no?
Exacte.
O que algú ha tancat un domini d'internet.
Correcte.
Fa uns anys el que vèiem era en una revista francesa
sortir una cosa, ni t'ho sabies per primer cop, no?
Creieu que hi ha lloc per una consola portàtil potent al mercat?
Per una consola portàtil,
i tot i que estem de consola com un producte tancat,
que tindrà els seus jocs i les seves coses,
no ho crec, però en un PC portàtil de caràcter tàctil
on pogués jugar a jocs de la teva col·lecció d'Esteam,
crec que sí, perquè et dona una varietat
que fins ara el joc portàtil que està tancat
a les consoles més tradicionals no et permetia jugar
una sèrie de jocs o els jocs de les teves col·leccions, etcètera.
Ara, tinguem en compte que Valve ja es va donar amb els morros
per fer les estacions aquestes de joc per PC pel menjador de casa.
Ja ha intentat posar una miqueta el peu
en l'electrònica de consum
i no li va acabar de sortir massa bé.
Amb el comandament, que també va rebre moltes crítiques.
Al final, les màquines van perdent pes.
A Maestàdia hi ha hagut un bon intent,
però també Xbox ara té un sistema que pot jugar amb qualsevol element
portàtil als jocs a través de la nube famosa.
Això anirà més i arribarà a un punt que el concepte de tenir
un joc de portàtil molt putin en si mateix no tindrà sentit.
Acabarem jugant tot amb qualsevol dispositiu com a sample mòbil,
qualsevol pantalla, tablet, connectats de forma remota.
Jo crec que tot això és molt necessari que succeeixi.
L'altre dia, per exemple, me vaig atrevir a entrar al Cort Inglés
d'aquí de Tarragona per veure els nous mags.
Però què vols dir, atrevir?
Clar, perquè ara ja hi ha Covid, vols dir que no.
Ah, d'acord.
Pensava que era una temptació per tu, els mags.
I vaig comprar el de sobre la taula, vaig comprar el Maxbooks
i vaig comprar els iPads.
I el futur està a l'iPad.
Amb el seu teclat, amb el seu retolit.
Jo, com que vaig veure allò, dic, hòstia, adeu MacBook.
Si sumes el preu de l'iPad més el teclat, ja costa el mateix.
Surt més o menys el preu, però el rendiment i el que era...
Llavors, el que vull dir amb tot això és que s'ha de provar.
A primeres, tu no et compraries mai un iPad
per fer-lo servir com a ordinador tal qual,
i l'han d'introduir d'aquesta manera, aquí, una miqueta civil·lina,
una miqueta com val, de dir, bé, tenim esteem,
escolta, us farem una consola que segurament no ho petarà,
no serà una PS Vita, per exemple, no serà una Switch,
però ha d'anar rascant.
Ha de veure si funciona, no funciona,
bé, ja sabem amb què han acertat i amb què han fallat.
I també, per cert, aquestes setmanes ha parlat
de la nova consola de Nintendo, la nova Switch Pro,
que fins i tot diuen ja que es començarà a fabricar,
no sé quin mes, per a l'equip de setembre.
Ah, sí? Ja tenim imatges o...?
No, crec que no, eh?
Perquè tothom dona per fet que no tindrà marx negres,
que serà més fina, però tot això ens ho estem inventant.
Ningú ha vist com serà la nova Switch Pro.
I imagino que no canviarà gaire, perquè la Switch ha estat un gran èxit,
i després hi ha aquest gran problema
de fer una separació de la comunitat, no?
O sigui, en principi, tot el que surti per la nova Switch Pro
hauria de ser compatible amb la Switch antiga.
I serà una consola que també tindrà pantalla, o sí, eh?
No crec que serà el mateix, però serà 4K, serà més potent,
serà més fina, no cal fer-la més gran,
perquè no pot ser més gran, la Switch.
Però si et carregues els marcs, la Switch té uns marcs bastant antiquats.
Per cert, i aquest tema no estava al guió.
L'altre dia vaig veure un vídeo a YouTube
d'un noi espanyol, crec que de Bilbao,
que va anar al Japó, doncs amb aquesta que n'hem parlat aquí,
aquest portaventura de Mario, diguéssim.
Home, molt bé.
I em va dessebre una mica. Sí, però és que...
Per què era de Bilbao, pobre xiquet? No en té cap culpa.
No, no, em va dessebre l'espai i el que es podia fer...
El lloc. Que et va semblar petit, el noi, el lloc.
No, molt cutre, no ho sé.
Quan ho vam estar veient, sembla fantàstic, però dèiem,
això és fantàstic si estàs tu sol, a la que estiguis amb gent.
Té la sensació que no hi ha molta cosa a fer,
excepte passar pels llocs aquells a recollir els punts,
que veuràs tot de cues de gent esperant a recollir el punt.
No hi haurà la sensació que estàs perduda en un món del Mario
i pots descobrir coses.
La polsereta, l'única cosa així tipo atracció que es veia,
a l'entorn em sembla fabulós,
però l'única cosa que es veia tipo atracció
era una mena de muntanya russa o de vagonetes de Mario Kart,
o una botiga de regals i poca cosa més.
A més, em va fer molta gràcia,
perquè aquest noi, efectivament, es va comprar la polsera a 20 euros,
costava molt bonica, vull dir que...
Això és l'entrada del lloc, no?
A banda de l'entrada, tu compres el lloc per si vols interactuar.
Si no, estàs allà que no pots fer absolutament res.
Hi havia diversos jocs,
que la gràcia és fer-los tots per aconseguir més punts, etcètera.
Hi havia un joc que veia que totes les persones que hi jugaven el passaven.
I ell passava i no hi havia manera.
Fins i tot em va fer molta gràcia,
perquè una iaia japonesa ho va fer sense problemes.
I el noi basc no podia.
I diu, és que estic emprenyat, i a més, estava emprenyat.
Com ho fan? I al final ho va aconseguir.
Em va fer molta gràcia, això.
Molt de Bilbao no era, llavors.
Això em passa a mi amb Bloodborne.
Tothom se'l avança, no hi ha problemes,
jo no passo de la primera pantalla, et sents idiota.
Quin és, aquest joc? Bloodborne, no et sona?
És dels jocs més coneguts de la... Bloodborne, eh?
Bloodborne, de la PlayStation 4.
És aquell tan fosc. Aquell tan fosc.
El lloc és meravellós, jo no soc capaç de passar de la primera pantalla.
I per últim, abans de parlar de mitòpia,
s'han sabut més detalls de la nova consola
que apareixerà després de l'estiu i que es diu Intellivision Amico.
Aquesta setmana s'ha sabut que cada sistema que es vengui
tindrà 6 videojocs preinstal·lats i dos comandaments de sèrie,
i podem comprar jocs en format físic.
Expliquem una mica què us sembla la sortida d'aquesta consola,
que és ben curiosa, és una consola com retro, eh?, però...
Aquesta consola veu... Neuro retro.
És l'aradera de la Intellivision, de Matel,
per temes bastant diversos.
La qüestió és que tots els drets de la Intellivision
han acabat a les mans del senyor Toni Talerico,
que és aquest que muntava concerts de bandes sonores de videojocs,
fins i tot per Barcelona,
i fan de la Intellivision va poder comprar aquests drets
i ha llançat una consola moderna, diguem-ne,
però que intenta encarnar una sèrie de valors dels videojocs
de la dècada dels 70, eh?, cuidadint,
perquè ell el que vol veure en aquesta consola
és una consola que estigui al menjador de casa,
molt fàcil d'interactuar,
sobretot pensada ser ultra-family-friendly,
jocs que siguin molt blancs,
on hi haurà una barreja de clàssics de la Intellivision antiga,
amb un toc més modern a nivell gràfic, òbviament,
i una sèrie de jocs nous fets pensats en aquesta mena d'interacció.
Hi ha aquests dos comandaments que se semblen al de la Intellivision antiga,
amb una zona rodona i una pantalla tàctil,
i a més podràs fer servir telèfons mòbils com a controlador.
D'aquesta forma, quan us reuniu 4 o 5 al menjador de casa,
jugar a algun joc, una mica podeu jugant-te a tots.
La idea és aquesta.
Fins ara hi ha el preu de la consola, hi ha moltes exclusivitats,
moltes prereserves, molts si pagues més...
Amazon, Amazon el pots comprar.
Jo crec que hi haurà aquesta mena de falera retrovintagic coleccionista
que potser farà que la gent la compri,
però per desgràcia crec que el propi concepte,
tot i que no sembla malament,
per tenir una consola dedicada per a aquest concepte,
jo crec que serà una miqueta, espero que no,
però per mi que s'estimaran.
A mi estar... Perdona, digues, digues.
275 euros. Sí, sí, sí.
Quant? 275 euros.
Què passa, que valia 200? 300, déu-n'hi-do, eh?
Sí, sí, sí.
La consola té la seva virgueria,
els dos mandos tàctils amb cada una amb la seva pantalla...
Sí, sí, però quan val una Play 5?
Bueno, o una Play 5, el problema és que no la pots comprar enlloc,
però val 500 euros, sí, sí.
El que passa que no és una consola retro com a tal,
no és una consola mini, és una consola nova,
amb jocs nous i exclusius.
Sí, sí, sí, sí.
La retro té una estètica així com de tronc, o sigui, molt de 70.
És el que deies tu, Francesc, que és el concepte de quasi d'avui,
de consola familiar, per jugar a jocs...
També seran sensibles, que podries jugar amb el moviment i aquestes coses.
Però jo crec que no té darrere prou potència
com per tenir una línia de jocs, estudis que facin jocs parella...
Es quedarà amb això,
es quedarà amb els clàssics d'Intellivision que es puguin fer,
i a veure, no vull ser derrotista, mira la samarreta que porto.
Tens aquell tuf de ou ja.
Això mateix. Sí, sí, sí.
Bé, haurem d'esperar i veure si té èxit o no té èxit,
i si sobretot això recorregut.
Si algú es pot acabar el Tetris, som els de generació digital.
Aquesta setmana l'Oriol tenia moltes ganes de parlar
del videojoc que ha aparegut fa uns dies per a Nintendo Switch,
no sé si aquesta música defineix bé el joc, Oriol.
Totalment, és aquella cosa de Nintendo,
aquell bon rotllisme, per què ens barallem a vegades?
Vito Pia, vull deixar dos conceptes clars des del començament.
Un, un cop més, Nintendo fa un port d'un joc de generacions anteriors,
en aquest cas és un joc de Nintendo 3DS,
que va sortir al Japó el 2016 i aquí a finals del 2017.
És un port d'aquells amb poques novetats,
una mica de retoc de resolució, algun afegit,
i a Switch val 50 euros.
És que ho dius perquè amb els darrers videojocs de Switch
has parlat i has fet la mateixa introducció, més o menys.
No em cansaré de dir-ho,
és que, a veure, és cert que en aquest cas
és un joc d'una portàtil passat a una portàtil,
que anava molt bé el concepte portàtil,
però, home, simplement dir no, eh, Nintendo,
si m'estàs escoltant, que jo sé que sí,
joc nou, preu de joc nou.
Joc refregit, preu de joc refregit.
Vito Pia hauria de costar 29 euros i ja està.
O anar gratuït amb la Switch,
o podria ser perfectament un astrobot de PlayStation 5.
Seria ideal. I això encaixa amb el punt dos.
Vito Pia és allò que diuen
i ho són, aquesta frase.
És màgia de Nintendo per als muy nintenderos.
Perquè, siguem clars, és molt fàcil enamorar-se de Mario,
de Link, però dels Miis, en ple 2021,
l'era del 4K DR,
aquests personatges que en la Wii Sports
ja et semblaven una mica desfasats,
que tenen la mà, la mà és una bola, diguem-ne,
i els ulls són com unes enganxines,
t'agrada molt el rotllo.
A mi, d'entrada, dedicar un joc sencer als Miis
em tira una mica enrere, però no ens precipitem.
I el RPG clàssic, de fet, clàssiquíssim,
portes un grup de personatges amb habilitats diferents,
vas caminant per un escenari, et vas trobant enemics,
i combat per torns.
El que passa a camí tot via, tot està molt simplificat.
El mapa és allò, línies amb zones de punts per entrar,
una mica similar al que és Super Mario World, diguem-ne,
zones que acaben sent, com a màxim, un passadís,
amb un parell d'opcions, d'edat o d'esquerra,
arriba a baix, passadissos on ara hi ha un cofre,
ara hi ha un enemic, ara hi ha una posada...
Combat també molt simplificat, tot molt friendly.
Fins i tot la història és simple més no poder.
El Archienemigo, que és que es diu així,
és un mago malvado,
que surt sempre als jocs de Nintendo amb un fumlila,
un fumlila i negre, oi?
I aquest Archienemigo ha robat als Miis,
de l'aldea de los Miis, la seva cara.
I s'ha quedat, com aniquís, sense cara.
Tot el que a mi mata és un monstre, un monstre dels ulls grossos,
i la cara d'aquest monstre, els seus ulls i tal,
és un mi que recupera la seva cara.
I ja està, quina tonteria.
És una forma intel·ligent de donar-li sentit
allò dels ulls, el nas i la boca tan característics dels Miis,
que gràficament cada vegada costa més de justificar.
Aquesta simplicitat de tot,
jo no l'entenc tampoc necessàriament com algú dolent d'entrada,
perquè mitopia no es pren seriosament a si mateix, d'acord?
Tots els diàlegs entre els Miis tenen molt de sentit de l'humor.
És un sentit de l'humor que no és cutre, és divertit.
Hi ha classes, el mago, el dragon,
però també hi ha la classe estrella del pop.
Molt bé.
Que mates els enemics cantant amb un cop de micròfon.
Els personatges del teu grup interaccionen molt entre ells,
en funció de la seva personalitat,
creen afinitats els uns amb els altres,
en funció de si els fas dormir o no junts a les possades,
a les mateixes habitacions.
A les possades, de fet, això ha de repartir les habitacions,
i, a més, els Miis tenen el seu propi tarannà.
O sigui, són més atrevits, són més reservats.
I això fa que el combat tingui una mica més d'interès.
Per exemple, això s'entén molt millor amb un exemple.
Hi ha quatre Miis, ens trobem tres enemics.
Combat per torns. Qui ataca primer?
Doncs el Mi que té la personalitat atrevida.
Tu no ho tries, no?
Torn del mostra, ataca un altre Mi,
però un company té molta afinitat amb aquest Mi que l'estan atacant,
i es posa per davant d'ell per rebre el cop a ell.
Ens toca. Ara li toca un Mi nostre, però que és prudent.
En comptes d'atacar, prepara torn,
i quan li torna a tocar té un atac doble.
Aquestes personalitats van constantment definint
el que passa en els torns d'atac.
Per tant, això és una de les millors coses que té Mi Tropia.
L'altra gran cosa, la personalització.
Perquè si algú tenen els Mi, és que pots definir-los, no?
I no només físicament, imagino.
Aquí hi ha un editor de Miis molt complet.
Han tingut la cert de definir fins a l'últim detall de tots
i cadascun dels personatges del joc.
Tu pots estar definint la cara de l'Archienemigo.
Pots posar la cara al teu jefe, l'Archienemigo del joc.
Però potser pots descarregar-te Miis populars online.
Pots jugar amb Darth Vader, Gandalf, Iron Man, Batman i Bob Esponja.
I estan molt aconseguits, són els més populars d'internet.
O amb la teva família feta a mi.
I no les has de comprar, aquests? No, estan disponibles.
I aleshores, quan tu veus gameplays per internet,
situacions bastant flipants.
Aleshores, aquesta personalització es pot desquiciar força,
perquè anem trobant constantment afegits.
Quan dormim a les posades,
si tu vols jugar amb Darth Vader amb un llacet rosa, ho podràs fer.
La mecànica és aquesta, avancem, matem enemics,
anem a la posada i de tant en tant un gir de guió fluixet.
És un joc portàtil, per jugar estones.
Perfecte pel Vader, perfecte.
Tècnicament és notable,
perquè la pobresa gràfica dels Miis en els ambients no hi és.
Els ambients estan bastant guais.
És molt personalitzable, divertit,
però la simplicitat que té,
que es matitza amb això que han dit de les personalitats i tal,
acaba fent que sigui molt repetitiu.
El joc s'acaba repetitiu a les poques hores,
sobretot si jugues estones llargues.
És una mica el mateix.
És un esquema que sempre és el mateix.
Posada, mengem, affinidades, li compro una paella nova...
Sortim una altra vegada el mateix.
El problema és que, clar, el Mi, l'original, ve del 2006,
han passat quasi 15 anys, les coses han canviat molt,
i els Miis són tan simples que el seu voltant s'acaba creant un món
que també és realment molt simple.
Per tant, per mi és un bon joc, no me l'interpreteu,
que no quedi la sensació del contrari,
però és un bon joc a 30 euros.
No el recomanaria a 50.
Nintendo, proporciona los precios.
Aquí hi ha una cosa fàgica, és que el que dius tu està bé,
i crec que una part del que tu portes al joc
és el que el fa més especial.
Li porto el cas de la meva filla,
que estava superenganxada al mitòpia quan va jugar per la 3DS.
I és que és això, és exactament el mateix que tu dius.
Té molt poc argument, potser per nosaltres veuríem...
La seva filla era molt més de lloc,
hi ha més escenaris, més opcions.
En canvi, ella el que suplia tot això era amb els seus amics.
La seva colla eren els seus amics, els seus dolents eren els professors,
i això ella la tronxava d'una forma espectacular.
I tot el que passava després t'explicava.
Sí, perquè l'Àlex ha agafat i quan ha atacat la Júlia s'ha posat davant,
i no importava que les seves personatats no coincidissin.
Però el fet que s'establís tot això
amb personatges que ella coneixia,
era com anar a casa del gran hermano
i a veure com es relacionaven tots els seus amics de classe
amb els seus personatges que havia fet.
De tant en tant, sembla que aquest gran enemic robava els teus companys,
llavors n'havia de crear de nous, i així anava fent.
I jo crec que ella aportava, i un nen petit potser aportarà molt més...
en aquest joc, i traurà molt més suc en quant a...
tota aquesta cosa que genera que nosaltres no l'aportem de cap manera,
i que per tant ens quedem només amb la mecànica
i ens sembla molt més lleuger.
Però en canvi, és una de les discussions històriques
i que s'han fotut més bufetades els aficionats,
si és que Nintendo fa jocs per a nens petits,
fa jocs per a nens, això és un joc per a nens?
Jo aquesta resposta no la tinc,
perquè és evident que hi ha una edat
en què els nens els comença a interessar coses com el Fortnite
o com més agressives, no?
És un joc per a un determinat tipus de gent,
però aquest en concret potser sí que aquest és més per a nens.
A tu t'ha tocat alguna vegada fer algun personatge
per a algun familiar petit?
Sí, sí, els meus nebots eren petitets, sí.
Molt bé, molt bé.
I clar, feies un minutet que no tenia res a veure i els agradava.
Clar, sí, sí.
Mira, li he posat el nas massa gran, i tenies ulls així,
que no, que el cabell no el té així.
Tiet, que no, que ho has fet malament.
I tu estàs recordant quin és el primer joc
on es va poder editar un personatge i personalitzar-lo una mica?
Això d'on ve? Qui s'ho va inventar?
Va haver de fer molta memòria i mirar diferents matisos, eh?
Mira, estar, abans de començar el programa
parlàvem amb el Murillo,
i personalitzant quan a gràfics no,
però quan a canviar el nom i posar els noms que tu volies...
Escoldeis. Exacte, l'Escoldeis.
Escoldeis era un videojoc que ara, si sortís...
Jo no conec, que seria prohibit.
Estaria prohibit perquè era... Era un col·legi britànic.
Exacte.
I tu posaves noms als professors i era la teva tropa,
entre tots uns trapelles,
i bé, tenies que fer pipí en un lloc,
i pot dibuixar, no sé què, a la pissarra...
O pagar a l'alumne...
Bueno, hi havia un collón, hi havia la bosson, hi ets tu,
i havies d'anar...
I clar, l'escola de tant en tant cridava i deia...
Clàssica d'història amb...
El professor, sé què, tu al començament del joc
volies canviar els noms de tots els professors,
i d'anar a aquesta aire que estaves a la teva escola.
Hem de buscar la ronda, això. Escoldeis i el Back to School.
Exacte, van ser dues parts, que van sortir.
Jocs anglesos-anglesos eren, oi?
Tots ho coneixeu o heu estat aquí jugant tots aquests...
Jo ja estic vacunat, ja ho entenc.
És un espectrum, xato, això ja no hi ha romba,
això són de feta ècics o tap. Exacte, exacte.
Generació digital.
Doncs vinga, anem a un altre joc, i també per Switch.
Arriba a les nostres Nintendo Switch, un joc de detectius,
amb dos capítols.
Famicom Detective Club.
Dos misteris que posaran a prova les nostres habilitats deductives,
mentre intentem esbrinar què li ha passat
a la seva desapareguda d'una poderosa família del Japó rural,
o qui ha assassinat una noia que ha aparegut al riu.
Donem les gràcies a Nintendo,
que ens ha cedit el joc per fer aquesta ressenya.
El joc està en anglès, amb veu, som japonès,
i es pot jugar a les dues històries independentment,
una de l'altra.
Tot i que si les voleu fer per òrden col·lògic,
primer tindríeu que jugar a The Girl Who Stands Behind,
i després el The Missing Heir.
I, a més, com el joc...
el nom aquest que té el joc, Famicom Detective Club,
doncs el Famicom us hauria de donar ja la pista
que aquest joc ja té uns quants anys.
I aquest és l'origen.
Famicom Detective Club va sortir realment l'any 1988
per la Famicom Disc,
i un any més tard arribava el segon cas,
per aquest detectiu que encarnem en el joc,
que és un detectiu adolescent.
No és un detectiu Conan, però més o menys,
uns quants anys més grans.
Un temps després hi hauria una versió per Super NES,
atenció, que aniria per capítols i pel sistema Satellaview,
aquest sistema de jocs per servei de cable de Super Nintendo.
Per què es recupera ara un joc tan antic?
Doncs mira, en part perquè el Japó és un joc que ha tingut cert culte
i cert seguiment especialitzat.
És, a més, el primer joc escrit per en Joshi Sakamoto, figura vinculada,
doncs als Metroid i a la saga Wario.
I, a veure, no seré jo qui estigui en contra de recuperar jocs vintage,
però la seva antiguitat, jo crec que també és la seva perdició
en ple segle XXI.
Vols dir que li pesen els anys una miqueta?
Doncs sí, podríem dir-ho així.
Primer de tot, hem de dir que el joc se'n marcaria més o menys
en el gènere de les visual novels.
Això ja hauria de fer saltar les alarmes...
La comunitat gamer més gamer
sobre quina mena d'això que és i quina jugabilitat s'hi pot esperar.
Això vol dir que passeurem la major part del temps
més aviat clicant per fer avançar diàlegs i poca cosa més.
La sort, però, atenció,
és que el joc està molt ben escrit i les dues històries són intrigants,
i tenen el toc just de misteri perquè t'intrigui,
vulgui saber què està passant i què passarà darrere
i quin serà el pròxim element que apareixerà en aquesta història.
Totes, a més, tenen la seva bona dosi de girs d'aquí on hi ha esperats.
El problema rau en la mecànica.
Tot i que en alguns moments podem investigar una miqueta
el nostre entorn i veure aquest cartell o alguna cosa,
aquesta taca d'aquí al terra,
poso una lupa i veig que hi ha alguna cosa,
la veritat és que no ens movem
de les opcions de conversa que ens planteja el joc,
on bàsicament ens limitem a passar per totes les opcions
una i altra vegada fins que el joc ens deixa continuar.
En el cas dels altres jocs de misteri i investigació importants,
com el Phoenix Wright o el Dr. Layton, com resulta aquest?
Doncs no resulta gaire ben parat, precisament per a això.
En tots dos casos, els jocs ens presenten reptes
en forma, o ja sigui de trencaclosques, com el Layton,
o en el cas del Phoenix Wright, la forma en què tenim,
tenim la responsabilitat d'haver reunit prou proves
quan arriba el dia del judici,
i en el dia del judici podem anar fent preguntes, exacte,
i podem encertar-la o no o podem fer una deducció en un moment equivocat.
A Famicom Detective Club les limitacions de l'època original
dels jocs imposaven unes restriccions a la interactivitat
que les podíem acceptar a finals dels 80,
però que ara són massa feixugues pel jugador.
A més, en molts casos els falta lògica.
Com per exemple? Doncs mira,
quan en les converses apareix una informació nova,
doncs se'ns obre sovint una opció que no teníem abans,
i sabem que hem de continuar per aquí.
Però hi ha moltes opcions en què...
Hi ha una opció, per exemple, que es diu Remember,
perquè en un dels casos el nostre personatge ha perdut la memòria,
i quan ens donen certes pistes, utilitzant l'opció de Remember,
podem intentar recordar si això ja ho havíem vist abans i tal.
Doncs en certs interrogatoris que fem a certs personatges
no se'ns ho corria mai fer servir aquesta opció,
però sí, quan l'hem de fer servir de tant en tant,
perquè ens donarà una cosa nova o interacturarem amb aquella persona
d'una forma que no havíem fet amb les preguntes que li fèiem.
Però per què?
A més, no ens donen sempre tota la informació
la primera vegada que els preguntem.
Per tant, a una persona que li pots preguntar sobre la joia,
sobre el magatzem o sobre la seva germana,
li has de preguntar tres vegades sobre el mateix,
perquè a la tercera vegada t'ha donat una pista diferent,
i allà on se t'obre una altra opció.
Què pot passar?
Que a la segona vegada que parles amb aquella persona
ja saps que has d'anar a parlar amb el majordom
que ja s'ha tornat a la finca.
Vaig a buscar l'opció de viajar a la finca i parlar amb el majordom.
No hi és. Estic atrapat en aquella estació de tren.
Tu has de passar tot allà.
I haig de preguntar-los totes tres vegades
fins que a la tercera vegada que li faig una certa pregunta diu,
sí, creo además que se ha vuelto ya a la finca,
i ping, apareix l'opció de viajar a la finca, per fi.
Ja ho sabia des de la primera vegada que havia d'anar a la finca.
Amb les aventures gràfiques, el que normalment es feia...
és que les opcions de diàleg que no estaven esgotades encara tenien color,
i les opcions de diàleg esgotades apareixen en gris.
Que d'alguna forma et venien a dir
que aquí encara hi ha algun més darrere, no?
Sí que és veritat que quan fas alguna opció,
tens una llibreta, un recull de pistes que està molt bé,
i està molt ben organitzada i és bastant útil,
però per desgràcia, encara que tu sàpigues ja el que has de fer,
i veus clar quin personatge has d'anar a preguntar,
fins que la màquina no et doni l'opció de viatjar,
no podràs fer-ho,
i llavors estàs obligat a passar per tots,
perquè a més no hi ha cap lògica.
Has de passar, acabes passant per totes les opcions,
tres o quatre vegades, ràpid, ràpid, ràpid, ràpid,
fins que aparegui l'opció que toca.
Això són les aventures conversacionales d'abans, que eren així.
Això és molt japonès, molt, molt japonès.
Això deu agradar allà, no els hi deuen molestar.
Això és un gènere que, antigament, es deien aubeges,
i bueno, n'hi ha en un porron,
i és un gènere que realment allà al Japó és molt popular,
aquí, al canvi, el tema visual novel,
doncs no acaba d'entrar tant,
potser perquè hi ha molt poca interactivitat,
i és molt més lectura.
Li has de posar un hot tub de fons.
Està vist que no és un joc per a tothom,
per a un ninxol molt concret, com dèiem.
Doncs mira, sí i no, en certa manera.
Atenció, perquè no té gaire complicació,
això obre el ventall que hi pugui jugar gent
que potser no estaria molt interessada a jugar amb videojocs,
i que la tabaleria, la mecànica...
Bueno, simplement hi ha certa repetició,
però et trobes que té un argument molt interessant,
i és un joc lent, pausat, amb molta narrativa,
i a veure, els que estiguin avasats de les novel·les visuals,
segurament els agradarà força.
A més, que les històries són molt bones, els gràfics estan molt bé,
la narració que està feta és curiós,
l'opció que han tingut de donar el joc
que es presenta amb veus originals en japonès,
això li dona també cert exotisme,
i és molt propi, perquè correspon amb l'entorn en el que estàs,
però els textos estan en anglès.
Per tant, aquí hi ha la dificultat de la barrera de l'anglès
com de la barrera de l'idioma per gaudir del joc,
sobretot perquè és un joc de molta narrativa,
però també pot ser una bona opció
per a aquells que vulguin tenir una forma interessant de practicar l'anglès.
Molt bé, tu el recomanaries?
Doncs mira, si no et fan re,
el fet que hi hagi aquesta poca jugabilitat
en el sentit més tradicional,
però vols gaudir de dues bones històries, jo et diria que sí.
De la mateixa manera que, si vols practicar l'anglès,
ara que s'acosta el final de curs
i potser molts pares volen un regal per als fills dels nens,
doncs també podria ser una bona opció.
Ester, diguem el nom i quant costa.
Recordem que el Famicom Detective Club de Michigan Hair
i el Famicom Detective Club de The Girl Who Stands Behind,
que van als dos jocs amb un pack,
ja està disponible ara mateix com a descàrrega a la Nintendo eShop
per 59,99 euros.
Què?
59,99? 60 euros?
Estem parlant d'un remake dels anys 70, no?
80.
60 euros ja torna en canvi.
Aquest joc l'han hagut de tornar a fer, l'han hagut de tornar a dibuixar.
Però també hi ha una edició física al Japó, molt xula, amb CDs i coses.
I també dic una cosa,
que quan un joc les veus si o si en japonès
i només el text és en anglès,
pots traduir-lo a més idiomes, és barat,
tu agafes un patricol de Word,
li dones a un nano que està ara sortint de filologia,
i tu tradueix per quatre xarxes.
Google Translate ho fa automàtic.
No necessitem buxaderes.
Ja s'ha inscrit fotent la doblada del dolar, no?
És supercontent perquè ho posaria al currículum.
He doblado la Girl Who Stands Behind, no?
Per què no ho fan?
Generació digital.
Avui la Gina, escoltem-la atentament,
ens parlarà d'un actor de la indústria del videojoc
a qui ens diu que hem de parar més atenció.
Hola, què tal, Gina?
Em resulta fascinant que quan parlem de videojocs o gaming
no parlem gairebé mai de Tencent.
Sí, és cert que en parlem, però no directament.
Fem referència a Riot Games, Supercell, Miniclip,
Roblox, League of Legends, Fortnite o PUBG.
Sembla que totes aquestes empreses tenen un peu els dos a Tencent.
I és per això que l'empresa de videojocs més gran del món
té 85.000 empleats a tot el món,
i que durant el 2021, és a dir, en només cinc mesos,
ha comprat 51 empreses més de videojocs.
Això és com comprar una empresa cada tres dies.
A poc a poc es va convertint en un monstre cada cop més gran.
Ara comencem a sentir a parlar de l'E3,
que se celebra del 12 al 15 de juny,
però serà completament digital
i ens hi podrem registrar a la web a partir del 3 de juny.
Si sempre volíeu anar a l'E3 per conèixer de primera
amb els videojocs, ara ho podreu fer
sense haver d'estar 12 hores en un avió aguantant certes coses.
Les empreses de sempre ja han confirmat
que presentaran les seves novetats allà.
Menys Electronikers, que farà el seu propi esdeveniment el 22 de juliol,
anomenat EA Play Live,
i Sony PlayStation, que encara no ha anunciat res,
però que potser farà un State of Play per separat.
Veurem.
Però, com sempre, els xinesos volen anar primer,
i el passat 16 de maig Tencent va fer la seva pròpia presentació.
No sé si heu vist mai una presentació a l'oasiàtic,
però no fa falta, per supòs, ni espectacularitat.
Està tot inclòs.
Què vam presentar?
Per començar el seu servei al núvol, per jugar, anomenat Start,
un servei que serveix per PC, mòbil i televisió,
i que funciona amb el seu servei WeGame,
que és el seu Steam.
Tencent no té un servei de videojocs al núvol, sinó dos.
L'altre es diu Xiang Yu, que està enfocat en mòbils,
i ens permet jugar a la tele o en un monitor
i fer servir un comandament extern
o el mateix mòbil com a controlador.
I parlant de comandaments, Tencent té el seu propi.
I no sé si és còmode, però és curiós.
És una base, en forma de cruzant,
com gairebé tots els comandaments actuals,
que, a la part superior, té parts intercanviables,
com caràtules,
que serveixen per adaptar-se als diferents jocs i plataformes.
Amb un joystick, amb un panel tàctil o amb diversos botons.
Una caràtula per a jocs de consola,
una altra per a jocs de PC, una altra per a jocs de mòbil...
Així adaptem el comandament
al que demanen els jocs als quals juguem.
A la Xina hi ha més de 700 milions de videojugadors al mòbil.
Així que fer un comandament per ells,
sense perdre'ls de consola o PC, és una gran jugada.
I amb un mateix producte tenim tot el mercat.
Nens, aneu aprenent xinès,
que ja som en una nova era
la que el gegant asiàtic ens menjarà?
Com veieu, ens espera un 2021 mogudet
a nivell de consoles i jocs per part dels gegants.
Morillistes i oïents del GD.
Teniu ganes de saber novetats a través d'aquest E3?
Que, per cert, ja no es diu E3,
però aquest és un altre tema que dóna per un altre vídeo.
De fet, Gina, moltes gràcies, no es diu E3...
Ja no es diu ni E3, tampoc.
No, no, i hi ha poc interès.
És com una mica...
A veure, ara no vull tirar pedres al taulat de Catalunya.
Però el mobile o el congrés,
sí que és veritat que hem passat una pandèmia, etcètera,
però el que dèiem és que potser canviarà una mica tot,
i el mobile d'aquí dos anys serà molt diferent.
Sembla que la pandèmia sigui com una cosa, entre parèntesis,
una cosa tancada i que s'ha acabat i ja està,
però crec que ha canviat coses per sempre.
Probablement li hem perdut pes
aquells macroeventos en què havia d'anar-hi tothom.
Si no anaves, eres un desgraciat de la indústria.
Això ja no és així, perquè ja ho veieu,
a l'E3, Sony no hi va i no té cap problema,
però Nintendo Directs, molt petits, per petites coses,
cada vegada és més normal fer constantment coses online,
aleshores aquests eventos potser són més un problema que una altra cosa.
Tu, Star, penses el mateix?
Sí, perquè és una cosa evolutiva lògica.
El que no podem pretendre, per exemple, no?
Les Google Glass o la realitat augmentada
i fer-ho tot online i fer-ho tot virtual,
i que al mateix temps tinguem que presentar-nos amb un senyor
en un hotel a Los Angeles
per parlar que volem fer negocis.
O és una cosa o és l'altra.
No cal posicionar-se.
El que sí que ens hem de posicionar és ho masclem o no ho masclem.
I, esclar, masclar-se no es pot.
I a part hi ha com una pàtina...
Ara també tiro pedres sobre Catalunya,
però com de caspa amb això.
Com ania el mobile,
a tots els cotxes negres pertot arreu, als bars,
determinats clubs de Barcelona, ja sabeu quins...
De Hot Taps.
De Hot Taps, amb més feina que mai,
tots els japonesos de Samsung, amb una festa de no sé què...
Escolta, tot això ja queda...
Potser és per culpa de la pandèmia, però ja ho veig amb ulls de...
Fa falta, tot això?
Per cert, estar fa dies que no estaríem al programa amb nosaltres.
En general, estàs bé? Com estàs?
De sabut. De sabut, empipat...
És veritat, quant de temps feia que no estava jo aquí?
Perquè, a més a més, jo us he estat vigilant.
Dic, segur que parlaran del que han de parlar.
Perquè he vist que no heu parlat de la notícia de l'any.
De la mare de totes les notícies.
No heu parlat de l'esdeveniment que ha marcat un abans i un després.
A veure, quin?
La presentació del nou i Macdouble, no.
El nou treball discogràfic del Jamit i el Jar,
que ha tret un altre disc, tampoc.
Tom Jones, Tom Jones ha tret un altre disc.
Ah, sí? Doncs tampoc és notícia per vosaltres.
Aquest m'interessa. Els 40 anys dels Yellow.
Oh, sí, sí.
Va, balla, balla, papà, oh, yeah.
No. 35è aniversari del desastre a Txernobyl.
El 90è aniversari de la Segona República.
La cerimònia dels Premis Òscars, més avorrida de tota la història.
Eurovisió. No. No, aquests no són notícies.
La notícia és la que es va concloure el 24 d'abril de 2021.
El mes passat.
I passarà a la història.
De fet, Google Maps ja ho contempla
com a esdeveniment senyalitzat sobre el terreny.
Google Maps, hi ha una creueta i tal.
No és una paranoia teva, això? No, no, no.
Estic parlant de la batalla de George Swain.
Està molt greu perquè no en tenia ni idea.
No he sentit ni llegit a les notícies.
Ja no m'estranya. És una guerra, dius?
És una guerra, un enfrontament que es va anunciar fa un any a Twitter.
És una batalla campal al vell mig de Nebraska,
en un parc de la localitat de Lincoln.
Us ho explico pas a pas.
24 d'abril de 2020, fa tot just un any.
Un noi, anomenat George Swain, s'avorreix a casa
i crea un grup a Twitter
on va posant tots els George Swain que troba a Twitter.
Se'ls agrega en un grup, vols dir?
Saps allò que fas un grup, no?
Passa a tots els que estiguin igual que ell, George Swain,
i els posa tots dins.
I ell llença un repte a tots i a cadascun d'ells.
No pot ser que tanta punyatera gent es digui igual,
que tothom tingui el mateix nom i cognom.
És una batalla d'una manera.
Només en pot quedar un.
Oh, que meravellós!
Al cap d'un any, 24 d'abril de 2021,
quedarien tots per lluitar,
i el que guanyés seria el George Swain legítim,
i tota la resta s'haurien de canviar el nom.
Tot això seriós, eh? I molt.
I tant, perquè als Estats Units, confinament, avorriment, Twitter...
Si ho ajuntes tot, aquí ho tens.
Això està molt bé, perquè estem sempre amb el battle royal.
Això un poc porta a la realitat.
Va passar el que havia de passar a Oriol.
Hi havia normes abans de que concretessin?
Sí, mira, que de tots...
Tu imagina que dius que tots sou Oriol Dalmau,
que vingueu aquí, que ens fotrem a hòsties...
Però s'ha de concretar si hi ha armes, no hi ha armes, és a muerte...
Sí, però si a tu et diuen que si perds o et canvies de nom,
tu hi vas o no hi vas? Evidentment.
Doncs no, hi ha molt de gent que es va arrejar.
Varia 51, al final la gent li fa mandra.
De tots els Josses Wayne que estaven localitzats,
només se'n van presentar dos.
No!
El Josses Wayne, promotor de la baralla,
i una bèstia rollo motero, dels d'aquests allò que...
que també es deia Josses Wayne.
També van un munt de gent allò per allò...
Però és que la conya és que tots, al públic, tots es deien Joss.
Directament, eh?
No hi havia un Oriol, no hi havia un Albert, no, tots es deien Joss.
D'acord, hi ha molta fe, es poden aconseguir moltíssimes coses.
I suposo que també, a base de mastegots i a cop d'espases de ser,
rollo els immortals, doncs, també, no?
Però és que l'única ser que hi havia
era la ser quirúrgic dels piercins del moter.
Així, doncs, la batalla es va dur de l'única manera que es podia dir,
que es podia portar.
Una lluita de pedra, paper i tisora.
I ara estem tots trizant per saber qui va guanyar, dels dos.
Va guanyar, diguéssim, el Joss Wayne original.
Ah, sí? El promotor?
El motero, diguéssim, la bèstia parla, doncs, va perdre.
No, per... Bé, bastant bé, perquè aquest senyor,
el Joss Wayne original, és un bon gana.
Quan va anunciar a les coordenades del lloc on hi hauria el combat,
el diu a Twitter i a Facebook, va dir...
Escolta, tal dia, dia 24 d'abril 2021, a les coordenades tal,
diu, sisplau...
Des de llavors ja apareixia com a legendari Joss Battlefield.
Si com si fos la batalla de l'Ebro, doncs...
Sí, sí, sí, sí.
I ell diu, escolta, veniu, sisplau,
a tothom que vingui competents i espectadors,
veniu amb mascareta de Covid,
que als Estats Units ja saps que la cosa era una cosa que no feien gaire cas,
però aquest noi va dir que sí,
que portessin, sisplau, menjar pel banc d'aliments
de la ciutat de Lincoln,
i a més a més, si podia ser, sisplau,
que fessin donacions a un hospital infantil
i que ja portaven, com va preparar el guió fa quatre dies,
ja portaven recaptats 13.000 dòlars.
Hòstia, és una història molt bonica.
La gent no hi va anar, però sí que va contribuir, d'alguna manera.
I més bonica va ser perquè...
Què fem amb tots els Joss que li han anat a veure a la baraca?
Tu tens un Joss Swain original,
però tens un munt d'altres Joss, petitets, diguéssim.
Ja.
Què fem? Doncs un Battle Royale de tots contra tots,
una batalla campal, amb xurros de piscina.
Sí, senyor, amb xurros de piscina,
fotent-se mòstregots amb els altres,
fins que van quedar dos.
Els altres es deien Joss, un Joss que tenia 35 anys,
i en Liffel Joss, un nen de 5.
Però un moment, com guanyes algú a cops de xurro de piscina?
L'altre es deu rendir, no? Deu arribar un munt que diu...
Home, deus començar a riure fins que et pixis al damunt,
i després has de marxar.
És una forma de derrotar-te molt lenta, no?
Molt lenta, però eficient, perquè aquest nen petitet,
amb un cop d'espedeixit oladar, va amanegar el xurro de piscina,
va guanyar i va coronar-se rei i monarca
i va guanyar tots els Joss del món.
Li van posar una corona de cartolina del Burger King
i un cinturó de bolsa. Bravo.
Per cert, aquí la gràcia està que Joss és diminitiu de Joshua,
que és un dels nous més populars dels Estats Units.
Per això n'hi havia tants.
Aquí a casa nostra, els nous més populars,
Marc, Júlia, Àlex i Martina.
I ja està, estar, ens ha generat unes expectatives amb un gir d'aquí.
No sé què dir. No diguis res.
No diguis res, Murillo, no diguis res.
Les xarxes socials ja ho tenen, això.
Una mena de disc cultura digital,
que aquí des de la ràdio pública, unmoïlment,
intentem que es devingui una miqueta més cultura.
Cultura, encara que sigui una miqueta dispersa.
Cultura, com aquesta compartiment musical que li dedico l'Oriol,
que de ben segur us deixarà amb el cul tort,
i que, de veritat, jo confesso, l'he posat per omplir i per fer temps.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai...
No és petit, però és lent.
Això sí que m'agrada.
L'anterior semblava Finlàndia d'Eurovision.
Ah, amic!
Bananarama!
Molt sí.
Home!
Molt bé, eh?
Atenció, atenció!
Què està passant aquí?
Què està passant aquí?
Catalunya, què està passant aquí?
M'agrada, no sé, però m'agrada.
És la mateixa cançó.
És la mateixa cançó.
Deixa'm que em concentro.
Fugiu d'aquí.
I'm your Venus.
I'm your fire.
Sí, senyor! Sí, senyor!
I'm your Venus.
I'm your fire.
So desire.
Aquesta vegada que es diu
i que s'escolta aquestes dues cançons alhora,
estava al teu cap només, eh?
Segurament, segurament.
Hi ha moltes coses rares dins del meu cap.
Perdoneu-me. No passa res.
Ei, hem arribat al moment d'escoltar la música de Víctor Mame,
que, com hem parlat de la mitopia,
m'ha dit, escolta, m'agradaria interpretar una música
molt i molt semblant.
Fantàstic. Escoltem-la. Hola, Víctor.
Hola, estimats estimades amants de la música.
Bona tarda al piano i als videojocs.
Jo soc el Víctor, el Víctor Mame,
i avui us porto un nou vídeo parlant i tocant
la cançó del Mi Channel.
Aprofitant que fa pocs dies
Nintendo ha fet el llançament del nou mitopia,
fent així un pas endavant en la història dels Miis,
pensava que era una bona oportunitat
per anar als orígens d'aquests personatges.
Sorprenentment, abans d'aparèixer als Miis,
tal i com els coneixem actualment,
va haver-hi dos intents
d'incorporar un sistema de batards semblants
a les consoles de Nintendo.
Un durant l'època de la NES, a moda de videojoc,
i l'altre durant l'època de la Nintendo 64.
Cap dels dos va tenir èxit
i per això van ser cancel·lats.
Els personatges Mi poden ser creats
al canal Mi, al Mi Channel, de la Wii,
de l'aplicació per crear Miis
de Nintendo 3DS, de la Switch
o de la Wii U.
Durant la creació d'aquests entranyables personatges
sona aquesta melodia.
Noodles
Aquesta melodia i el Mi Channel
va ser implementat per primera vegada
a la Wii, a la Wii Sports.
I va ser degut a que volien incorporar
un realisme i una profunditat,
una experiència més real,
a l'hora de jugar al joc amb personatges propis
i no amb els personatges icònics de la saga.
Com he pogut veure, la melodia és una melodia
molt juganera, que va saltant
en diferents intervals, té uns motius molt característics
a nivell rítmic,
que es van repetint i van canviant d'acords.
També d'una part que contrasta
amb una espècie de música més com llatina,
per dir-ho així, una mica més salsera.
I és una cançó que es va repetint
i et fa l'acompanyament
durant la creació d'aquests personatges.
Penso que és molt original
i que té un caràcter molt, molt, molt, molt concret.
He dit això, espero que heu gaudit molt
d'aquesta melodia tan característica,
tan divertida del Mi Channel
i ens veiem per les xarxes socials
o al Generació Digital
en unes setmanes. Que passeu un molt bon dia
i ens veiem. Adéu-siau!
Gràcies, Víctor,
Víctor Mame, podeu veure
el seu vídeo sencer a YouTube
i es veu que el piano...
Es veu que té ganes d'explicar més coses.
Clar, és la gràcia. Aquesta cançó és un mite.
A mi em fa gràcia. Aquesta cançó
està en bucle a YouTube durant 10 hores.
10 hores, sí. Algú s'ha entretingut a fer
copiar, pegar, no? Exacte.
I la gent treballa i escolta aquesta música.
Hi ha gent que va tot el dia amb aquesta cosa al cervell.
Hi ha gent que no està al tot normal,
però és una música que serveix per tot.
Exacte. Per qualsevol cosa de la vida.
I el que deies tu, per què ens hem d'enfadar
amb aquesta música, no? Nintendo té això, eh?
Eh...
Estem a la ràdio...
Jo has de confessar que una mica de mala llet ja em posa, eh?
Ah, sí? Perquè tu ets molt particular.
Molta estoneta ja m'estàs ratllant, saps?
A tu t'agrada el so de l'Espèctrum quan llegeix d'una cinta.
Sí, però de lluny, eh? Estic una mica atabalat, eh?
Tampoc m'ho poso amb els auriculars, eh? No podem.
Generació digital.
Ei, es queden 3 minuts i mig.
El Chris Vilchev va fer un examen d'accés
per entrar al món virtual del GTA.
Van comentar fa unes setmanes
que aquell món virtual que es diu Marbella Bice
i que hi juguen els streamers més populars,
ara això s'ha posat de moda
i com que el Chris Vilchev és també popular,
ha fet un examen per entrar a Atlantis RP
i li hem volgut preguntar
sobre les coses més importants que hem de saber
si participen en aquest món de rol.
Primer, per què ha fet un examen?
I la gent ens preguntarà i per què un examen?
Com és que per jugar amb videojoc has de fer un examen?
Doncs tenint en compte que el rol
és, molts cops,
deixar una mica la imaginació
i una mica el llibre albedrío
de la gent del server,
clar, hem de posar unes petites normes
de comportament, de comunitat,
perquè si no, els servidors i sobretot el GTA
és molt fàcil agafar un cotxe i anar atropellant la gent,
agafar armes i matar tothom,
i clar, hem de simular que estem vivint en una realitat.
Vaja, el que volen és fer un test psicològic, per si de cas,
a l'Emili també te'n feien.
Sí, és veritat. No vull dir res.
Sí, sí, és molt fort, el tema.
Tot necessita normes.
La veritat és que podeu veure el vídeo sencer
també a icat.cat barregeré,
ell porta un personatge que es diu Lord Candemort,
que fa molta gràcia,
i la veritat és que hi està posant molta energia,
el Chris, en aquest personatge.
El Chris és un crac. És un crac absolut.
I a més veus la reacció de la gent al costat del Chris
i es tronxen amb ell, cosa que no pot ser d'una altra manera.
Doncs escolteu, hem de marxar.
Gràcies per acompanyar-nos a un programa més.
Gràcies a tu, home, faltaria.
Oriol i Francesc també, que vagi molt bé.
Gràcies a tu, Moriet.
Al Control Tècnic aquesta setmana tenim el David Jiménez
i a l'assessorament lingüístic l'Anna Llubet.
Marxem amb la música del videojoc Biomutant.
Tothom l'ha criticat aquests dies i mira, per això m'interessa.
Exacte, quan te la critiquen, algú ho tindrà.
Exacte, i mira, almenys acabarem el programa d'avui
amb aquesta música.
Que vagi molt bé i molt bona ràdio. Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Gràcies per acompanyar-nos.