Generació digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts al generació digital, el programa dedicat que cada divendres a les 10 de la nit us parla de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
La setmana passada deia que hauríem de gaudir de cadascun dels programes
i mira, no ha passat ni una setmana i les coses ja han canviat.
Jo avui faig el programa des de casa, confinat, i tenim part de l'equip als Estudisticat i part de l'equip a Catalunya Ràdio Tarragona.
En el programa d'avui parlarem del videojoc amb memòria, sense memòria, una aposta catalana per tot el món.
També parlarem de Ride 4, de Baldur's Gate, de cintes de casset i dels videojocs que apareixen aquesta setmana. Comencem.
Això és...
Generació digital, Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez i avui amb Star, Cris Vilchet i Oriol Dalmau.
Déu n'hi do avui, Elisabet Sánchez, Francesc Xavier Blasco i Oriol Dalmau, ben trobats a l'Estudisticat. Com esteu?
Ei, molt bé, Albert.
Aquí m'ho ven al cap, com sempre, que comença el programa.
Què passa, Murillo?
Com estàs?
Escolta, què t'ha passat que estàs a casa teva? Què aquí tens?
Bé, tinc tres nens i més possibilitats que hi hagi més proves de PCR.
Llavors, hi ha dues proves PCR que encara no tinc els resultats i clar, no em puc fer el lleig de venir i que després siguin positius.
No, no, ens haurem d'acostumar a això. Això ja serà fada cada dia, tu.
Exacte, exacte. També tenim l'Star. Gràcies per acompanyar-nos des de l'estudi de Catalunya Ràdio Tarragona.
Hola, guapo, què tal? Com estem?
Molt bé. A qui tens avui aquí?
Aquí avui, l'Albert, aquí ben acompanyat.
L'Albert Cots.
L'Albert Cots, exacte, amb un temps fantàstic, amb un solet que fa que m'estic pensant anar a la platja.
Molt bé, des d'aquí també vull donar les gràcies de la feina tècnica de Matilde Ceoane a l'Studi2 i també al Manuel Gil, que està al control central.
És que, clar, avui diguéssim que la cosa és complicada. Estem aquí amb aparells de so.
Però per què ho hem explicat? Perquè això no es nota gens per antena. Això funciona com un rellotge, tio.
Ah, que bé. Fantàstic.
Jo et sento perfecte.
Estic fent el programa de peu.
Faràs tot el programa de peu?
Ui, com els locutors d'abans.
Sí, exacte.
Tens un faristol? Micro i faristol?
No en tinc.
No en tinc, però...
Radiolabella.
Però normalment, saps com tocar per telèfon i anar passejant?
Hi ha gent que és molt més còmode.
Caminant.
Caminant o fent dibuixets.
Vés per casa, Murillo, i vés observant que s'ha terminat.
El proper ja penso, espero estar directament a l'estudi.
Però, ei, volia parlar-vos avui o volia que comentéssim una mica la jugada de la presentació de l'iPhone 12 amb 5G.
Va quedar clar que tenia 5G.
Però què us sembla que per una mitjana de mil euros no hi hagi ni auriculars ni carregador a la capsa?
On dia?
Fatal.
El carregador, a veure, tampoc es porten o s'ho tenen bojos.
Els carregadors tampoc són carregadors com els d'abans.
Què vols dir?
O sigui, no és un carregador exclusiu, eh?
Són de sempre, no?
Però no serveix qualsevol carregador.
Jo he posat de vegades carregadors...
És que són USB-C.
Bueno, però és...
No, però ara sí...
És una miqueta com el que va passar amb la 3DS de Nintendo, eh?
Exacte.
I no us vaig sentir criticar-la, eh?
Sí, ho vam dir, eh?
Ho vam dir, eh?
Ho vam dir.
Segur, segur, buscarem els audios.
Però la 3DS no valia mil euros.
No valia mil euros.
És que, clar, aquí el concepte és...
O perquè no volien, eh?
Però per aquest preu no podries tenir el detall com a mínim.
Però, Oriol, jo crec que el problema és aquest.
Que és pensar que és una qüestió de preu.
És una qüestió d'estalvi.
No és una qüestió d'estalvi tant de preu com de, en si mateix,
el que van dir els de Nintendo, de material.
Vull dir, és un carregador que ja té gairebé tothom.
Que tu penses, si jo és el primer telèfon que em compro,
potser no el tinc.
Però, en aquests moments, avui en dia,
que els carregadors s'han fet, com deia l'Estarade,
són tots compatibles o gairebé compatibles,
no és una qüestió d'un telèfon de gamalt.
És que jo crec que ja gairebé tots els telèfons haurien d'anar
a ser carregadors.
Això t'ho vols comprar amb el tema carregador,
però el tema auriculars?
Sí.
Això fot més mal, també.
Perquè uns auriculars d'Apple què valen?
50 euros.
Saps que si un mòbil el treus per mil euros,
fot-lo a la mil cinquanta i queda bé.
Però jo em veig que passarà una miqueta, Oriol,
quan vagis a comprar,
perquè el aniràs a comprar, no?
No, ni a l'any.
Sí, sí, sí.
Ara que ve Nadal, regal, tens una nena petita,
papa, papa...
Per això no el compro, això.
Ja veuràs com moltes tendes,
molt sensables, moltes grans superfícies,
els regatejaràs.
Escolta, oi que me pots posar això de regal?
Vinga, va, si no me'n vaig a la competència.
No saps què passa tard?
Això és com comprar-se un pis
que la gent que se'l pot permetre és perquè es ven un pis abans.
La gent que es compra un iPhone 12 s'està venent l'onze.
Si no és impossible accedir al 12.
Aleshores, tu vens ara l'iPhone 11 amb el seu carregador,
hi ha els seus auriculars i tens un problema per mil euros.
L'altre dia vaig llegir a través de les xarxes l'Oriol Boira,
amic del generació digital.
Crec que era ell o feia un retuit d'un comentari que deia,
ostres, abans a les presentacions d'iPhone es parlava molt
de tens mil cançons a la butxaca,
sí, és una marca, prova més enllà.
I realment la presentació va ser molt tècnica.
5G, 5G, 5G, espectacularitat de velocitat que tenim aquesta.
És a dir, ha caigut una altra vegada dins del tema tecnològic.
Té la seu d'acord o no?
Jo crec que això passa en general gairebé amb tots els mòbils.
Què més et poden oferir a nivell pràctic o de prestacions o d'obrir-te
noves possibilitats que ja no t'estiguin oferint des de fa temps?
En aquest moment sí que és veritat que quan és el que ens pot obrir
els ulls una nova funcionalitat d'un telèfon mòbil,
fa temps que estem estancats en aquest aspecte.
Per tant, l'única cosa és la millora tècnica,
que també repeteix més càmera, més espai, més de tot,
però més temanys, més resistents...
L'iPhone 12 és d'aquelles generacions per això que ja té un canvi estètic.
I això, pensis que no, és una gran diferència.
Hi ha molta gent que només pel fet que s'assembla a l'iPad Pro
i que és més quadradet i més metàl·lic,
això ja farà que tingui moltes més ventes que l'anterior, que era continuista.
Perquè la gent al final el que vol és que quan gastes la pasta
fotis l'iPhone sobre la taula i la gent vegi que efectivament és el nou.
I també a la presentació va passar una cosa que ja ens tenen acostumats,
la gent de Digital Legends amb el seu joc al Respawn Nables Heroes
va sortir la imatge del joc com a exemple
de tecnologia aplicada al videojoc, cosa que està molt bé.
Però nosaltres el que hem de fer és començar amb la teca del generació digital,
que en tenim moltíssima. Va, continuem.
I a veure, Eli, quin és el videojoc amb el qual has jugat aquesta setmana
i que, com cada programa, ens comentes?
Doncs mira, Albert, jo aquesta setmana, per començar la temporada,
vaig preguntar al grup de Telegram del programa
a què juguen els uients, que em donin idees.
Així començaré així amb força.
Me n'han dit un munt, però al final, mira,
me'ls deixo per la setmana que ve.
Començo la setmana que ve.
Ja m'havia enganxat a un altre joc que m'havien dit abans.
Es diu Goom Slinger. No sé si el coneixeu.
No, no.
Et proposen mil jocs i portes el que et dóna a tu la gana.
El que em dóna la gana. Així, tal qual.
Perfecte.
Però per a algú serà. Què té aquest joc?
Ja em sonava aquest joc i algú me'n va parlar la setmana passada
i mira, vaig mirar aviam de què anava i em va fer...
Ja molt agressiva.
És un joc que no deixa de ser de duels entre dos personatges,
de duels de tiros, com de l'Oeste.
Però jo faro oest.
Sí, faro oest.
Molt bé.
Et va agradar perquè era de tiros, eh?
No, no, no especialment per això.
No te n'aparbuñefis.
Ja sabeu que tinc aquesta vessant violenta.
No, no, no.
Em va agradar perquè els personatges són molt graciosos.
Tu ets un home de gominola.
Ah, que bo.
I tu ets un home de gominola.
I tu ets un home de gominola.
I tu ets un home de gominola.
Tu ets un home de gominola.
Ah, que bo.
I a més, amb moviments de goma i com molt divertit.
Molt bé.
Aleshores, es tracta de fer tornetjos, uns tornetjos que hi ha 64 jugadors,
jugues contra 64 persones més i es van...
Bueno, vas fent rounds i es van descartant,
depèn si vas guanyant o vas perdent.
I la mecànica és ultra senzilla, és a dir,
et poses davant amb la teva pistola d'un altre jugador
i et dediques a fotre't trets.
Però has de ser el més ràpid com el Far West.
Sí, exacte.
Però són duels persona contra persona o és 64 battle royale?
No, és persona contra persona.
Les úniques dificultats que tens durant aquests duels
és que contra més...
Més vas pensant, diguem-ne, hi ha elements que et surten pel mig
i que t'obstaculitzen una mica que puguis donar aquests trets.
Tu no tens moltes habilitats ni de salt ni de res.
Simplement has d'anar esquivant aquestes coses
i tant sortint pel mig aquests obstacles
i aleshores ser més llest que l'altre i esperar-te a disparar
o no esperar-te a disparar per donar-li i ja està.
Quina creu que seria la teva vida al Far West?
És a dir, tens futur? Tendries futur allà?
Doncs escolta, jo crec que sí.
Has matat molt?
He matat una mica, sí.
No crec que em vencessin al primer moment.
Hi ha un rànquing mundial d'això?
Tens un ATP ara mateix?
No he arribat tan lluny.
Sí que hi ha un rànquing, hi ha uns tornejos, vas avançant
i vas anant a lligues com més difícils, primer és com molt fàcil
i després et vas combatent amb gent molt més pro, diguem-ne.
El que passa que jo tinc un dubte amb tot això
perquè no és normal si tu estàs jugant contra altres jugadors,
teòricament, que si tu en un moment donat
se t'està cremant el menjar, per exemple, i poses la pausa
i te'n vas a mig round...
No pots posar la pausa amb multijugador.
En aquest joc sí, poses la pausa
i quan tornes segueixes sent la mateixa persona
i això vols dir que és veritat.
És una persona amb paciència.
Jo crec que no.
La única cosa rara del joc, que a mi m'ha agradat molt,
m'agrada molt la música...
No t'estan enganyant, això no és un jugador.
Jo crec que és la màquina.
Això ho havia vist jo amb els jocs d'ESCAC online,
que quan et tocava tu tenies, per exemple, 5 minuts de temps
i hi havia molta gent que apurava aquests 5 minuts
i t'anirien a posar la pausa.
Això era típic?
No, però això als ESCACs és normal.
Els ESCACs és normal, perquè depenent del nivell
tu necessites temps.
Després hi ha partides ràpides, però és bo haver d'esperar 5 minuts.
A la vida real és així.
Els ESCACs també pots estar molta estona.
Però en un duel no hauria de...
Em sembla estrany.
He buscat comentaris al respecte
i he trobat altres persones que també feien aquests comentaris.
A mi m'olora que personatges reals amb els que estàs jugant
crec que no.
Jo diria que és la màquina.
Aquesta gent t'està fent creure que és un multijugador i no ho és.
Ja investigaré, però clar, no em sembla...
Això acabarà als tribunals.
Acabarà a tres els tribunals.
Escolteu, doncs aquest és el videojoc al qual ha jugat la Eli.
Des d'aquí us animem a proposar-li videojocs
a través del nostre grup de Telegram.
Com ja heu fet, ella s'apunta i després juga el que vol,
però això està molt bé.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Doncs mira, aquesta música i aquest so és d'un videojoc en concret.
Continuem amb més experiències de videojocs.
Ara li toca el torn a l'Oriol Dalmau.
La setmana passada parlava de la sortida del Ride 4,
un videojoc de motos que expliquen els seus creadors.
És un dels més reals que s'ha creat mai.
Ara veurem si això és veritat o no.
De fons d'això, escoltem les músiques
que hi ha als menús i els efectes de les motos.
Oriol, jo he vist imatges a YouTube d'aquest joc i realment...
A veure, pinta molt bé. No sé si està trucat o què, però...
No, no, no. Entra pels ulls.
Real ho és. Ja veuràs que critico moltes coses,
perquè soc de criticar jo, però que real és,
sense cap mena de dubte, però això no sempre és bo.
A veure, jo he jugat a Ride 4 en Xbox One X,
també el teniu en PS4 i PC per Switch, ni està ni sal, espera.
Però hi ha una notícia important que vull destacar,
i és que els de Milestone, que són els que l'han fet,
prometen actualitzar-te el gratis per la Xbox Series X
o la PlayStation 5 quan tu compris la nova consola,
que jo crec que això és un bravo.
Ho hauria de fer tothom a 15 dies per entendre'ns
que surten les noves consoles. Està molt bé, això.
Ride 4 és el 4, el primer va sortir el 2015.
Per tant, va anar un per any. És com el FIFA, quasi, això.
I és un simulador molt realista.
O sigui, re d'arcade, tot el contrari.
És a dir, és difícil, és complicat.
Un xavalet de 12 anys que es compra skins al Fortnite absurdes,
o no sé què juguen ara, què juguen, els nens de 12 anys?
L'Among Us, aquest dels nassos.
Doncs al Ride el farà servir de posa-basos en dos dies.
Perquè només començar a jugar, jo em vaig posar al nivell fàcilet,
i el joc et demana que facis una sèrie de contraelojes
en circuitos fàcils.
Saps allò que diu, medalla d'oro tal temps,
medalla de plata dos segons més, medalla de bronce pels mancos,
13 segons més.
Doncs jo em vaig quedar a cinc segons del bronce i vaig dir,
hòstia, tal cual, és molt complicat i ho és.
Has de conduir molt bé, has de traçar bé, has de dominar els frens.
Perquè no el fre, no, els frens.
Perquè tens un fre davant i un fre darrere,
que has de saber combinar-los, dos botons.
Vaig estar dos punyeteres hores per superar la primera prova,
que si no ho feia no podia continuar.
No se'm obrien ni els menus aquells dels modos de joc.
Per tant, ull.
I aquí hi ha un problema de base que hem parlat alguna vegada ja,
i és que un simulador realista de cotxes de Fórmula 1,
tu pots compartir un volant i, més o menys, fas una mica de Lewis Hamilton.
Però amb una moto, al final, un manillar no pots tenir.
Bicicleta estàtica.
Clar, no pots tenir res similar.
Al final, la sensació que tens és la de tenir un comandament de radiocontrol.
Ho enteneu?
I ser molt àbil amb aquells gaquillos que realment de fàcil no té res
i estem amb l'o de sempre.
Hi ha moltes ajudes, 50.000 coses automàtiques,
però jo em sento brut.
Clar.
Siguis com jugar d'un...
Deshonest.
Mododiós, deshonest.
Sé que els programadors no volen que jo faci això.
Clar, clar.
Aleshores, al final, trobo que no s'hi val.
Té realisme en tot, no només en la jugabilitat,
també en els gràfics, que és el que deies, Murillo,
que els gràfics són l'hòstia, t'entren molt pels ulls,
veus per Twitch això i flipes, no?
No només les motos que estan reproduïdes fins a l'últim detall,
sinó circuits i els canvis climàtics que estan curradíssims,
la pluja, la llum...
Segons com condueixes,
els nomàtics es gasten d'una manera o d'una altra.
Els rivals tenen una intel·ligència artificial adaptativa,
segons com conduïm.
Això diu milestone, eh?
Jo el que noto és que són uns cabrons tots, no?
Les animacions estan molt bé,
que ve un mica de gust, fins i tot fotre-te-la.
O sigui, realisme en tot per a lo bona i per a lo mala.
Lo de contingut va fort.
60 circuits, Europa, Amèrica i Àsia, 145 motos,
de tot tipus, de totes les èpoques,
les pots personalitzar, el casc, el mono...
Els fans de les motos fliparan.
Però, clar, té un altre punt fluix,
que és els modes de joc.
El mode fort, que hauria de ser el modo trajectòria, no?
Saps allò que és sec?
Sec, molt sec.
Què vols dir, sec?
No hi ha ni una CGI, ni unes paraules d'ànim.
Jo necessito que em diguin...
Va, adelante!
Vas fent proves inconeixes.
Haces esto en equis tiempo.
Pasa por estos puntos de tal manera.
Gana esta carrera.
Cada prova l'has de superar per passar a la següent.
I, clar, és difícil de anar-sos, no?
O sigui que és molt fàcil atragant-te.
És molt fàcil dir, mira, escolta, ho deixo estar, no?
És sec, en aquest sentit.
Hi ha un mode resistència, que són curses de 24 hores,
que mola, la primera vegada.
Reals?
Sí, bueno, ho pots fer més ràpid,
però la gràcia és que siguin llargues,
que t'estiguis ja com tres hores, no?
Té un mode multijugador que és una mica més creïble que el de l'Heli,
però ja està, és un mode multijugador i ja està.
I, en definitiva, crec que han treballat molt la simulació,
el realisme i el detallisme,
i a la banda potser allò que anirem a la màgia de Nintendo, saps?
Saps aquella cosa que no es pot explicar,
que et genera addicció quan jugues a un videojoc.
Per tant, jo en conclusió diria que Ride 4 és el millor simulador de motos que existeix,
però no és el més divertit.
M'heu entès o no?
I tant.
Doncs és això.
Per entusiastes de les motos i moteros,
jo crec que ho sabran valorar i ho sabran gaudir.
Però si busques un joc casual i anar un rato amb moto,
busques allò, el hang-on del 2020,
no te'l recomana.
No te'l recomanaria.
Et recomanaria una altra mena de joc.
Escolta'm, i pots agafar competidors reals?
És a dir, jo que sé, ara no se m'acut cap...
No, no, no.
Són reals els circuits, són reals les motos,
però reals fins a la malaltia.
O sigui, fins a l'últim cargol.
Però jo ho compararia més aviat quan llicències amb Gran Turismo.
És a dir, tens cotxes reals, tens circuits reals,
però no busquis a Dani Pedrosa, no el trobaràs.
Per això tens l'altre, el Moto GP.
El Moto GP, que seria l'equivalent a l'F1 de Torn,
a l'F1 2020 de Torn.
Molt bé.
Però vaja, si vols frustrar-te anant amb moto és fantàstic.
Clar.
Escolta'm, per exemple, start tu algun de motos
que juguessis en plan arcade quan eres jovenet?
Sí, un parell, sí.
De fet, jo diria que la segona recreativa que vaig jugar
era una de motos que havia un ninotet, no sé el nom.
Enduro Racer.
No, no, anterior.
Era un ninotet de plàstic, amb el volant,
sentat amb un seient que el recordo molt, molt incòmode,
devia tindre jo sis, set anys,
i les pistes, la pantalla, la pista, era com un cinema.
Era una cosa molt rara.
Tu feies anar el ninotet, el movies d'un lloc d'un cantó a l'altre
i corria l'escenari.
Però tu estaves assegut en una moto, no?
Amb un maniap.
Era com una bàsica d'estàtica, com deia abans.
Totalment analògic.
Però totalment, o sigui...
És que aquí el simulador de moto t'acaba trobant
que necessites la sensació d'estar assegut en una moto
i donar gas, doncs, movent el canell i no amb un comandament.
O sigui, el realisme i les motos se lleven mal.
Sí, sí.
Pues la hípica ya ni te cuento, la hípica.
No, i si tu estàs jugant al Call of Duty,
tampoc tens un fusell a la mà, està clar.
Però aquí estem parlant d'un realisme que té un punt de frustrant.
I és el que dèiem abans, foto, t'ajudes, nivell fàcil,
però no us passa a vosaltres, que et sents com malament?
És com si hi haguessis...
Bueno, no trampa, però clar, t'ho poses fàcil.
Ah, no, jo em sento molt bé.
Home, jo cap problema.
És com posar-li ara que parlàvem de l'iPhone
una funda amb orelles de conill a un iPhone, no?
O sigui, hi ha un tio que s'ha estat molestant
en fer un realisme gràfic terrible
i després li poses unes fletxetes verdes a l'asfalt.
El que passa és que llavors converteixes aquests jocs
exclusivament per grans fans molt ninxol.
Si vols tenir una cosa que sigui d'entrada
per a persones que ho necessitin més fàcil,
estàs obligat a posar aquesta mena de coses.
Aquí hi ha la gràcia de dir les activo o no les activo,
segons el meu propi grau, i em faig el joc a la meva.
Si no és això, si no són jocs d'aquells
que només són per autèntics experts.
Doncs escolta'm, moltes gràcies, Oriol Dalmau.
Jo sí que t'ho dic, que has fet molt bé aquesta review,
aquesta crítica, no com els managers d'aquest joc,
que no et diuen res de si corres bé o si corres malament,
però us he de dir que aquesta setmana
ha estat molt important també a nivell mundial
gràcies a la sortida d'un videojoc
que feia molt de temps que teníem ganes que sortís.
I és que aquesta setmana ha aparegut a escala mundial
en Memory, un videojoc que es pot llegir
o una novel·la negra que es pot jugar,
i que al Generació Digital ja fa uns quants anys
que en parlem des que va sortir com a proposta a Kickstarter.
En Memory ha aparegut per Android, Apple i PC a través d'Esteem.
Ara mateix està disponible en anglès, francès, espanyol,
xinès i alemany.
Aviat es podrà jugar en rus, portuguès, corea i japonès.
I sembla que no en català.
Ens hem posat en contacte amb Daniel Calabutx i Beatriz Osorio,
responsables del joc,
i la primera pregunta que els volia fer
és sobre la llarga aventura del videojoc
i sobretot d'aquest temps, sobretot amb aquest temps
que han desenvolupat el joc,
amb què es queden?
Casi nos vamos a quedar otra vez sin dinero.
En pleno confinamiento,
conseguimos un publisher que nos ayudara a distribuir el juego.
Ayer noche salimos a nivel nacional por la televisión.
Hoy Apple nos ha dicho que puede ser que también nos den destacados,
y sobretodo, sobretodo,
hemos llegado al final y el juego nos ha quedado un cajón.
Es muy difícil, hay mucha gente que se queda en el camino.
Y han sido tres años de momentos que creemos que no lo íbamos a conseguir.
Fixa't tu, francès, moltes vegades...
Sí, sí, hem parlat moltes vegades, francès,
d'això que si un Kickstarter té èxit, ja està, i no.
I ells us ho diuen, que això no vol dir res,
que després queda molta feina.
Per descomptat, el cost que té generar un producte d'aquesta volada
és molt alt.
A vegades, per inexperiència de les persones que s'hi fiquen,
no saben regular bé què és el que necessiten,
i llavors es fa un Kickstarter d'èxit i vas molt curt,
a vegades simplement és que el propi desenvolupament d'un videojoc
costa molts diners.
De totes maneres, un Kickstarter èxitós
sempre és una molt bona targeta de presentació
davant d'un publisher més tradicional,
perquè li dóna a entendre que hi ha un molt interès
per part del comunicat per a aquell producte
que inclús ha adelantat diners per poder-lo obtenir.
I això ha sigut una gran sort per ells.
Però que van calcular malament, vols dir.
O sigui, que el que van demanar un inici els hi va quedar curt.
O moltes vegades passa que no saps calcular moltes coses.
Hi ha gent, hi ha històries d'aquestes que m'he sentit.
Hi ha gent que passava Santiago Calatrava
quan fotia els edificis que feia.
O persones que resulta que no van tenir en compte
que tots aquells premis que donaven els bakers de Kickstarter
els havien d'enviar per correu.
Tot el que els hi costava.
Aquí s'ho suma una mica de tot.
És com un part del que t'he explicat.
I he de dir que Memory és un videojoc molt diferent
de tot el que jo personalment havia jugat fins ara.
Ja me l'he descarregat i l'estic jugant.
Dèiem a l'inici que sembla un llibre que juga
i de fet ells ho defineixen d'aquesta manera.
I m'agradaria saber amb quina definició es senten més còmodes.
Quizás desde el principio que cuesta encontrar una definición para Memory.
Es un escape book digital.
Es un juego read and click.
Es una aventura textual en lugar de gráfica.
Hasta ahora lo que mejor nos ha encajado
es definirlo como un juego que se lee o un libro que se juega.
Porque es cierto que mezcla putles y narrativa.
En ese sentido el objetivo desde el principio
ha sido encontrar un equilibrio entre esos dos mundos.
Y en cierto modo sí que tenemos la sensación
de haber estado explodando los límites de lo que es un videojuego.
Pero también de lo que podría ser el libro del futuro.
Alguna vez quizás hemos comentado,
pues ojalá que en Memory haga que mucha más gente lea,
pero también que mucha más gente juegue.
No sé si estàs d'acord que el llibre del futur es podrà jugar o serà diferent.
Déu no vulgui.
Els llibres són videojocs que es puguin mesclar de quan en quan.
Genial, fantàstic.
Mis dies es.
Però que tot sigui al 100%, que tots els llibres s'hagin de jugar,
ostres, el meu cap explota.
No m'entra.
De fet, una de les recomanacions que fan quan comença el videojoc
és que tinguem una llibreta al costat per anar apuntant coses.
I a més, em passa una cosa molt curiosa,
que quan no jugo al joc estic pensant en els nivells que no he superat,
perquè crec que no és un videojoc fàcil.
Això d'avançar en els capítols, per exemple,
i tornar més endavant se'm fa, certament, superinnovador.
Al Memory toca en molts temes,
però el que més toca és la memòria.
Queríamos contar que sin memòria perdemos nuestra identidad,
que somos lo que recordamos y lo que otros recuerdan de nosotros.
Per transmetre això hem fet diverses coses.
Cada capítol, per exemple, està dedicat a un disparador de la memòria.
El tacte, el gust, la música, el temps, els llocs...
Són disparadors de la memòria,
que ens fan recordar coses en determinats moments.
Cada capítol del Memory, que té vuit,
està dedicat a un d'aquests disparadors,
i la mecànica del joc és diferent
i està basada precisament en un d'aquests elements.
El hecho de que tú también puedas avanzar sin haber completado
es, de una manera conceptual,
queríamos expresar que todos vamos dejando recuerdos
a medida que avanzando.
Oriol, si alguna vegada has jugat a algun videojoc
amb unes notes al costat per anar apuntant coses?
Sincerament, a mi cada vegada em costa més llegir molt en un videojoc.
Abans no em costava, jo abans jugava a Can Parlarem,
després a Baldur's Gate, que fotia uns rotllos importants,
i me'ls llegia sense cap problema.
Ara, quan he de llegir molt, m'atabalo.
Potser m'estic fotent gran, no ho descarto.
Potser és el format, el fet d'estar llegint amb un PC
i no amb un iPad, que és més com un llibre, no?
No ho sé, a les aventures gràfiques ens feia molt fort de llegir.
I m'encantaven, sabeu, LucasArts, etcètera.
Érem bàsicament això, lectura, lectura i clics.
Però cada vegada em costa més quan veig allà un text important a la pantalla,
faig, uf, potser m'estic fent gran, no ho descarto.
Anuncel el guió, Eli, si volem jugar a la Memory, com ho hem de fer?
Doncs mira, en Memory, aquest llibre que juga o videojoc que es llegeix,
depèn de com ho vulguis dir, es pot descartar per Android, per Apple i per PC
i tota la informació es pot trobar en memory.info.
De veritat, crec que val molt la pena aquest videojoc.
La sensació quan hi jugues és molt diferent.
Almenys jo, el que havia jugat, no és un...
Com es deia aquell llibre de Tria la teva pròpia aventura?
Sí, no té res a veure, va molt més enllà.
A més, hi ha col·laborat, com diu, molta gent que els ha ajudat
amb el tema dels puzzles.
Jo els trobo una mica complicats, però això em passa perquè m'estic fent gran
i crec que ja no podem medir els jocs amb la meva dificultat.
Tu ho llegeixes en un ordinador o en una iPad o com ho llegeixes?
Pots fer Android, Apple i també PC, per Steam.
Vull dir que és còmode i a més ho llegeixes molt bé.
No és com un llibre.
Les lletres són més grans i passen moltes coses.
Però mira, ara tu ho deies, ara hem de fer un salenrer en el temps
que, mirant-ho bé, és com un salendavant.
Generació digital.
Agafeu les postres d'espases.
Jo ja tinc la meva gallina allà.
Estic nerviós.
Doncs prepareu les boles de foc, els encanteris.
Benvinguts de nou a la costa de les espases,
amb aquest mític dels regnes oblidats que no visitàvem des de fa 20 anys.
20 anys ja?
Sí, de la Larian Studios torna Baldur's Gate,
saga mítica de jocs de rol que va fer famosa BioWare allà per l'any 1999.
Larian Studios ja hi té la mà trencada en això del rol digital.
Creators de la saga Divinity porten des del 2002
creant jocs de rol, estratègia i fantasia per PCs i consoles.
Però per què són mítics els jocs de Baldur's Gate?
I què podem esperar d'aquesta tercera part?
Doncs el Francesc Xavier ens ho explica.
És que ploro, eh?
Doncs vinga, viatgem fins a mitjans finals dels anys 90.
El món del PC estava una miqueta de baixada com a plataforma gamer,
ja que durant tota aquella dècada van triomfar les consoles,
tant les de 16 com les de 32.
I en aquests moments, ja des del temps de la Super NES,
però sobretot amb PlayStation i Sega Saturn,
un nou estil de joc de rol era el que primava entre els fans
el JRPG, el joc de rol d'estil japonès.
Els jocs de rol més estil clàssics,
ja amb la saga Última bastant envellida,
semblaven bastant de cap acaiguda, semblaven bastant caducs.
Però tot i això, l'any 96, per exemple,
Interplay trauria el primer Fallout,
Bethesda començaria a experimentar amb el món obert de Daggerfall,
el segon dels Elder's Clothes,
i el 99, l'arribada de Baldur's Gate,
el joc de rol d'estil més occidental,
recuperés el seu tronc.
Els motius del seu èxit eren una molt cuidada història,
una gran sensació de llibertat,
sense arribar a ser el que seria un món obert anys després,
però que teixia magistralment arguments, trames, subtrames,
on la sensació de llibertat, de configuració i d'acció
era molt més gran del que mai havíem vist en aquesta mena de jocs,
acompanyat, això sí, d'uns excel·lents gràfics isomètrics
i per primer cop d'una banda sonora cuidada fins a l'extrem,
amb desenes de composicions orquestrals.
I això, Francesc, era un precedent una mica dels MMORPG actuals?
Doncs no, no ho era.
Baldur's Gate és essencialment un joc d'aventura d'un sol jugador,
però el seu mod online era molt innovador en aquella època,
perquè podies reunir fins a 6 persones cadascú amb el seu personatge
per embarcar-te en diverses aventures.
La qüestió és que això estimulava molt la sensació de joc de rol,
de paper, de daus i de paper tradicional.
De fet, un dels grans reclams de Baldur's Gate
utilitzava per generar les tirades, els personatges
i tot el món que hi havia darrere
les regles de l'Advanced Dungeons & Dragons en segona edició,
que era un dels reglaments de jocs de rol més populars
a finals d'aquells anys 90.
A Baldur's Gate XII, que va arribar l'any 2000,
hi havia, a més, un mod de joc online amb servidors per partides en línia
on, atenció, que els jugadors podien crear els seus propis mòduls.
I un dels jugadors podia actuar com de dungeon master
i portar la partida perquè els seus companys hi juguessin.
Déu-n'hi-do! Quina ha sigut l'herència d'aquest videojoc?
Doncs mira, l'herència ha sigut molt gran.
A l'any 2000 sortia Baldur's Gate XII,
i és així com l'exemple comença a créixer.
Noms que a molts fans dels jocs, encara que no siguessin fans del gènere,
els hi resonaran a la memòria perquè van ser noms molt populars.
No només Baldur's Gate, sinó, per exemple,
Winterdale o Neverwinter Nights,
una saga de jocs que també estava en boca de tothom
en l'any 2000.
Tot això seguint explorant aquest mateix regne de fantasia
que són els regnes oblidats, un setting per les aventures
de Dungeons & Dragons.
La població del joc, a més, va generar pròpies novel·les,
o sigui, un videojoc que s'alimenta d'un món de joc de rol
que va generar la seva pròpia saga de novel·les,
a la vegada crea les seves pròpies novel·les que es converteixen en canon.
Aquí tot és absolutament meta, per tot arreu.
Però en el camp dels jocs, l'estil particular de Baldur's Gate
va començar a perdre el favor del públic davant d'aproximacions
al tema de rol, més basades a l'acció que no pas a la interacció.
La puré és una miqueta de joc de rol clàssica,
de dau i de paper, començava a perdre pistonada
davant del que eren jocs on primava molt més l'acció en tercera persona,
com podia ser Wall of Warcraft.
La popularitat de la saga es va veure reforçada quan l'any 2012
es publiquen edicions en sunset,
millorades, més adaptades a funcionar en sistemes actuals
a través de pàgines com G.O.G. o Steam,
i una miqueta, jo crec que això servia a Wizard of the Coast,
que eren els posseïdors dels drets de Dungeons & Dragons en aquell moment,
bueno, actualment, per tastar una miqueta com estava
de candent el tema Baldur's Gate.
I gràcies a això, 20 anys després,
tenim una autèntica tercera part entre nosaltres.
Què podem esperar de Baldur's Gate 3?
Doncs mira, un joc basat en les regles més modernes i actuals
de Dungeons & Dragons, que són la cinquena edició.
Una gran personalització dels nostres personatges, magis, objectes, etc.
Igual que en els originals, la possibilitat d'escollir al·límiament,
i per tant, ei, qui sap portar un personatge malvat
dintre d'un grup d'herois bons o neutrals,
una cosa del Dungeons, i escolta, aquí començar a fer caos...
Romances, romances. Exacte.
Els romances, que també eren bastant dels primers Baldur's Gates,
que et podies començar a relacionar amb la gent
del teu equip.
Hi havia gent del teu equip que s'emprenyava i fotia el camp.
Això era molt fort, també. És que jugava molt a això.
Una relació molt de joc de royal de paper,
en què podies establir qualsevol mena de relació
amb els personatges que t'acompanyaven en l'aventura,
fossin personatges portats per l'ordinador,
o fossin altres amics que competien amb tu o jugaven amb tu en modes online.
Hi ha una maledicció que ens afligeix, una mena de mal que tenim a dintre
i que hem d'intentar alliberar-nos d'ell, però cada vegada
ens està donant un gran poder, que és el que ens ajuda a lluitar
contra el que ens l'ha generat, una mena de peix que s'amusega la cua,
i aquí comencen a sortir les trames, les peces per l'inici
d'una gran aventura, com us estava dient. És un gran treball
en gràfics, en veus i en música, és genial veure'l, és fabulós.
La mecànica de joc, això sí, torna una miqueta als jocs de rol
tradicionals. Aquí hi ha polèmica. Exacte, perquè s'aparta del cànon
que és que era en temps real. Una de les coses que va sorprendre
també al seu moment era perquè era tot en temps real.
Si tu volies, perquè tu et podies pausar. Exacte, podies pausar.
Però els combats seguien una tònica més a temps real, mentre que aquí
s'ha decidit fer una cosa que s'assembla més als jocs de rol
tradicionals, que és per torns. Es contempla molt més
la iniciativa i, de fet, hi ha inclús moments en què
la tirada, el que passaria darrere la màquina, la tirada de Dau,
la fas tu. La fas tu i realment la veus allà representada,
que és el Dau que et mostra quina tirada has aconseguit
en moments especials del joc. Doncs escolta'm,
ara ens explicaràs com hi podem jugar, però
tinc una pregunta pel Oriol Dalmau. Tu abans d'aquest joc
havies jugat a jocs amb Dau's i a taula
d'aquest tipus de jocs de rol? Ho havia intentat una mica,
joc de rol de tota la vida,
però se'm feia molt complicat. Tu quan veus aquells Dau's de 20 cares
ja comences a infertar. De fet, de seguida
em vaig passar el primer Baldur's Gate, que no em va acabar
d'enganxar massa, era un Baldur's Gate que se trencaven les espases cada dos per tres,
en aquell moment estava amb una nòvia molt conflictió, que tenia molts problemes,
i aleshores no em va acabar de barrufar.
El dos, que em vaig comprar el dos,
el vaig acabar com vuit vegades. Va ser...
Em va esclatar el cap. Era una altra època, era un altre Bioware,
era el Bioware que tots recordem i per això
tinc dubtes, jo deia. Tornarà a passar allò
que va passar amb el Mass Effect 3.
Perdó, Mass Effect Andròmeda, recordeu?
Mass Effect Andròmeda venia de tres jocs brutals,
d'una saga que tothom estimava i de cop i volta
surt una nova versió i tots decebuts.
Ha estat tan amunt Baldur's Gate que jo tinc molta por
que aquest joc no compleixi les expectatives.
No hi havia Bioware darrere d'això?
Bé, de fet, Francesc, com es pot jugar aquest joc?
El joc que ha sortit està disponible des del 6 d'octubre
perquè està en Early Access. Què vol dir això?
Es compta amb els que correu a comprar-vos.
Early Access vol dir que no és una versió estable ni final.
Per exemple, no es troben totes les categories disponibles
per a l'altre personatge, només unes categories en concret.
No podeu explorar tot el món ni fer tot l'arc històric.
Em sembla que només pot jugar al primer arc argumental
de la història. Hi ha molts problemes, hi ha gent
que ja ha fet reportatges, en trobareu per YouTube,
explicant els seus problemes, però és la gràcia
que té un Early Access. Jugues en comptes
de llançar-te pedaços, el que llancen són vetes.
Sí, però una veta a 60 euros, de fet.
Sí, tu pagues 60 euros, que serà el joc final, però l'avantatge
és que per la companyia, des de l'òptica de la companyia,
és que ells estan millorant el joc mica en mica.
De tots els teus comentaris i totes les coses que trobes,
els teus comentaris arriba a convertir-se
en una característica del joc.
En comptes de llançar un producte final que pugui tenir errors
i anar pedaçant, és un Early Access,
ells ja ho adverteixen, compten qui s'hi posi,
el traurem més endavant, però ja podeu començar a jugar
i s'ha de reconèixer que totes les reviews
que se n'han fet, aquesta versió amb tots els seus errors,
estan sent molt i molt bones.
La partida guardada de l'Early Access
no et servirà pel joc definitiu?
Això és gros, les persones que estiguin ara dedicant-li hores
a aquest Early Access hauran de tornar a començar des de zero
quan surti, que pel que jo sé no té data, o sí que en té?
No, de moment encara no hi ha data.
De fet, Eli, digue'ns una miqueta les dades d'aquest joc per acabar.
Com dèiem ara, no té data definitiva de sortida
per PC i Google Stadia, però de moment es pot accedir
a la botiga de Google Stadia per 60 euros.
I si us voleu embarcar en aquest clàssic de 20 anys
amb els dos primers jocs, els trobareu en versió millorada
Steam i Jioji per 15 euros cadascun per PC, Mac i Linux,
o en un pack conjunt de 50 euros per Nintendo Switch.
Molt bé, quins són els videojocs que han aparegut avui
o a prop d'avui i que creiem que són interessants?
Mira, en surten moltíssims,
molts i molts més dels que aquí recordem.
Però, per exemple, avui apareix el Mario Kart Live Home Circuit.
Tinc la sensació, no sé si estàs d'acord a estar,
que Nintendo sap treure els seus jocs en el moment idoni.
O sigui, va treure fa poca ànima el crossing,
que tots estaven confinats, i ara Mario Kart Live
en el segon confinament. És que realment...
Com ho fan, això? No descartem que Nintendo
tingui una sede a Wuhan.
Que el virus tingui bigoti, no?
Exacte, sí senyor.
Home, no crec que ho tinguessin previst, però escolta,
jo diria que ho saben aprofitar.
O quan hi ha una cosa contrària, escolta,
n'hi donem la volta i a veure què podem fer. I ho fan bé.
De fet, aquest Mario Kart Live Home Circuit
el volem jugar per parlar-ne bé és aquest joc de realitat augmentada.
De fet, jo crec que és el videojoc amb majúscules de realitat augmentada
on tens el cotxet i el pots fer anar per casa teva.
De fet, Eli, el podem aconseguir,
aquest Mario Kart Live Home, amb dues versions, no?
Doncs sí, aquest és un exemple de videojoc totalment exclusiu
per la Nintendo Switch, costa 90 euros i hi ha dues edicions
de Mario o de Luigi que tenen un kart, 4 marcs,
uns senyals de corba i un cable carregador USB.
90 euros? Mira, el cable carregador que no té...
Escolta'm, ara viatgem a l'Índia
amb el videojoc Ragi in Ancient Epic.
M'agrada molt perquè no hi ha cap programa de ràdio
que parli d'aquest videojoc. Aquest és un petit estudi
de videojocs de l'Índia que ha fet aquesta aventura
que explica llegendes i mitologia hindú i que just ara
estic començant a jugar. És curiós perquè una de les coses
que vaig llegir sobre aquest videojoc és que era curt,
però ara es podia acabar... Ja està bé, 5 hores ja està bé.
Jo sí, és que mira... Sí home, sí, la mania de fotre
jocs de de 100 hores, tu. Sí, no, és que jo en aquest sentit
estic totalment d'acord. Aquest, Eli,
amb quines plataformes el tenim? Doncs Ragi in Ancient Epic
surt primer per Nintendo Switch i els propers dies
per Steam, Xbox i PlayStation. Molt bé,
hi ha altres jocs. Tenim el Torch 3, el Cook, Serve,
Delicious 3, Alejo of Empires 3,
és curiós tots 3, el Cloud Punk,
el Deep 5, aquest de cotxes,
el Prini oídosa... Són algun aquí del mau?
Home, el Deep l'hem d'aprovar. Sí, aquest és de cotxes, oi?
Sí, té relis i a més és una saga molt important.
La resta, tots els tres que has dit, no me'n sona cap.
Alejo of Empires, no? Alejo of Empires, sí, és veritat.
Era aquest joc que quan tu deies que els PCs no tenien gaire fama a gaming,
aquests resistien, eren els gals dels videojocs,
que mai han sortit amb consoles, que jo sàpigues.
Aquests amb versions, edicions, remasteritzades i tal,
jo crec que en alguna cosa sí que han arribat a consoles.
Això em pens que n'hi ha hagut inclús per Nintendo DS,
alguna versió remodeladeta i tal. En joc de pensada, gent intel·ligent...
No, no, són aquests d'estratègia en temps real.
El tema de temps real ha fet molt per popularitzar l'estratègia,
menys pensar i més reaccionar. És que ara tot és temps real,
menys Baldur Gates 3, perquè va per torns!
Hem arribat al moment del generació digital
i hem de fer una connexió.
Avui la Gina salia amb el Víctor Matute,
conegut com a Pazos64, que ja ha aparegut al generació digital,
és amic nostre, per opinar i parlar d'una forma de jugar
i de pagar que cada vegada és més popular.
Hola, Gina.
Hola, morellistes i equip GD.
El consum que cada vegada és més habitual?
La subscripció. Tu pagues un fix al mes
i pots consumir de manera il·limitada.
Jo crec que vam començar a acostumar-nos
al tema de la subscripció a MegaBlood.
Després va venir Spotify i ara tenim Filmin o Netflix...
Qui és el rei de la subscripció als videojocs?
Existeix?
Per parlar-ne, hem parlat amb el youtuber
i el streamer Pazos64.
Hola, Gina.
Jo crec que el rei de les subscripcions
a nivell de consola és Microsoft,
on Phil Spencer està forçant gravíssimament
tota la indústria cap al model de subscripció
i Sony està en una posició en què hem de veure què fa,
perquè si al final tot això funciona
i fan el que segueix fer el que està fent Microsoft,
doncs haurem de veure si Sony pot barallar-se
i a veure com funciona.
Sabem si és un model que farà desaparèixer el format físic?
Ho hem vist amb PlayStation, Xbox, ara Apple,
amb l'Apple Arcade...
Potser Steam s'hi hauria de posar?
És el futur. Tanto en cuanto és el que ens estan forçant
a fer ara mateix.
No crec que faci desaparèixer el físic.
Crec que hi haurà edicions exclusives,
edicions col·leccionistes,
coses molt concretes que sempre quedaran en físic,
però el fet que tots els jocs surti en físic
és una cosa que si no s'ha acabat encara
és perquè no estem preparats a nivell d'infraestructura,
però és una cosa que passarà.
Ens ho acabarem menjant i quedaran cosetes
que sí que seran especials per a productes físics,
perquè el físic està mort i no està mort,
l'estan acabant de matar i poquet li queda.
I els desenvolupadors indis?
Els interessa o les grans empreses juguen amb avantatge?
El tema dels desenvolupadors independents és curiós,
perquè jo pensava que això acabaria fent molt de mal.
De moment no se sap, però sí que se sap que hi ha alguns estudis petits
que signen amb Microsoft per sortir en el Game Pass,
que és el sistema de subscripció d'Xbox,
i això és cert.
Hem d'acabar de mirar a aquestes companyies que fan serveis
com acabaran pagant els estudis independent petits
o les exclusives de diferents jocs,
si ho faran per hores, que espero que no.
Encara s'ha de veure molt bé com ha de funcionar,
jo espero que no acabin rebent.
Per estadística els índis sonen bastant a baix, lamentablement.
Així que s'haurà de veure com evoluciona el tema
perquè el client ja no el pagarà, està pagant un servei,
i algú ha de pagar aquest joc.
Doncs bé, morillistes, i aquí és GD.
Vosaltres pagueu alguna subscripció que no sigui habitual?
No ho sé, jo potser trobo a faltar una subscripció de subscripcions.
Poder pagar una subscripció i que tingui inclòs Netflix,
Filmin, Xbox Live, PlayStation Plus, totes.
Jo he deixat de pagar estàdia.
Però si ara te n'anava perfecte.
Sí, però mira, vaig pensar, ja n'hi ha prou,
ja tornaré d'aquí un temps.
L'experiència deies que anava molt bé, no?
Sí, està bé, però està pagant 9 o 10 euros al mes.
Hi ha un mes que no jugues i quasi dius...
Però estàs pagant altres coses, ets de Netflix i altres coses.
Sí, esclar, això que t'hi imagines estaria bé també.
Jo estic molt a favor del Game Pass,
ara, per exemple, imagina, te'n vas a comprar la nova Xbox Series X,
que sortirà d'aquí poc.
Tu arribes a casa i no tens res, no tens cap joc.
Home, sí, connectes al Game Pass, en tens moltíssims, cent i pico.
Si no, et compres el PlayStation 5,
t'has de comprar un joc a 80 euros perquè pugen el preu dels jocs.
Per tant, encara que només sigui per estrenar les consoles com diu Mana,
hòstia, subscripcions per un tubo i tant.
Molt a favor.
I és que cada setmana i cada programa
el Generació Digital té minivídeos que creiem que valen molt la pena.
El Generació Digital també es veu a YouTube.
Avui parlem de cintes de caset,
un tema que darrerament m'està tornant del passat a casa meva,
ja que personalment estic recuperant cintes
amb enregistraments personals que ni me'n recordava algun dia.
Us els passaré.
Tens de casa d'aquestes cintes?
Sí, i també amb gravacions particulars
que potser algun dia tindré que ensenyar perquè són rarotes.
Avui, si em permets, faré una miqueta de pista de fusta.
Molt bé.
I ens posarem una miqueta en situació, tots vosaltres,
que esteu per aquí al voltant,
poseu, com ha fet el Murillo i com m'ha passat a mi,
trobeu una cinta de caset per casa.
Aquesta és la cinta que vau gravar
del que sonava a la ràdio.
Comença a posar el play
i comença a sonar cançons com aquesta.
No està mal, eh?
Perquè l'haver sentit a Stranger Things.
Forma part de la banda sonora.
És en Correy Hart i el tema es diu
I wear my sunglasses at night. Jo porto les ulleres fosques per la nit.
La següent cançó que seguim escoltant,
la nostra cinta que hem trobat per casa,
és un pèl més complicat d'encertar.
És com un bon jovi i començant.
De moment és una take mix que li deien, una tapa mix.
Sona molt bé, és de cromo.
És el Golden Herring i el tema és el Twilight Zone.
Està força bé.
Aquella nit que vam posar a Rec
ens ha donat bon resultat.
La següent cançó és molt britànica.
La següent cançó és el
Aquesta ho sona, eh?
Aquesta és el senyor Capitán Senzil, el Capitán Sensible,
i el seu himne Watt.
Aquesta és senzill.
Ara hi anem amb una altra que és encara molt més senzilla.
It's a lot, it's a lot
It's a lot, like a lot
It's a lot, it's a lot
Aquesta la sabeu, eh? Això canvia?
Aquesta és l'única que conec jo de tota.
Aquesta sí. I quina és?
It's The Pitch Mode, no? Molt bé.
Sí, sí, és The Pitch Mode, la cançó Master and Servants.
I, com que aquestes cintes que gravàvem tots eren molt eclèctiques,
la següent cançó, això és una cinta, que després us explicaré,
és una cinta real, eh?, macatorda i tal.
Pots continuar posant Play,
i les cintes, una cinta molt eclèctica, sona això.
Home...
Tots els estem movent.
A més, amb això ja és fàcilíssima, i és...
Bueno, són els godsbusters, que són fantasmes.
Però que bona que és, eh?, de veritat.
Home...
Però, estar, què passa?
Que vols tenir un programa musical, a ICAT?
Home, per si de cas, jo ho vaig ficant.
Jo ho vaig ficant amb collerada, no, s'ha notat gaire.
No, no, no, què va, què va.
No, perquè ara, mira, aquí és quan acaba la meva carrera...
de bijota.
Estem escoltant la ràdio, sonen cançons, les gravem,
i de cop i volta, sona aquesta.
Aquesta?
Aquesta segur que sabeu quin és.
¿Es canto gregoreano, això?
Això no sabeu quin és?
Sona alemany una mica, eh?
No ho sona? No, no.
Doncs, exactament, no us pot sonar.
Perquè aquest és el misteri de la cançó,
i val que és la redundància,
la cançó més misteriosa d'internet
i que fa anar de corcoll als internautes des del 2007.
Ara pensava que anaves a dir que l'havies cantat tu.
No, no podria, eh?, si ara m'hi posés podria, però ara no.
Ningú sap de qui és? Ningú sap.
Ni la cançó, ni qui la canta, ni gairebé l'any.
Perquè, evidentment, heu provat el Shazam aquell, no?
Heu provat tot. Mira, la cosa és una història,
que és un noi que li posarem de nom Darius,
alemany, com deia el Francesc,
que, com us posava en situació, va gravar en una nit
totes aquestes cançons que heu sentit amb una cinta de caset.
Ell mateix diu,
serà el 83-84, no se'n recorda gaire bé,
d'una emissora de ràdio on només sonava música.
Deia, sortia el presentador, deia, ara sonarà tal cançó,
sonava la cançó.
I, escolta, jo era una música non-stop.
Anys després, 2007, ha passat molts anys,
la germana del Darius li va regalar, pel seu aniversari,
coses que regalen els germans, coses molt rares, un domini d'internet.
I el noi, de que ara malauradament no sabem l'edat,
perquè si sabéssim l'edat podríem fer una mica de números,
va digitalitzar les cintes que tenia per casa,
com està fent el Murillo, com potser fa jo,
i les va penjar la seva plana web.
Mira, aquestes són les cintes que tenia jo.
A l'hora d'indexar les cançons,
anava que no sabia quines eren algunes, va començar a buscar,
i de cop i volta va trobar aquesta cançó,
que li dèiem Like the Wind,
ho va preguntar a grups de Reddit, a Facebook,
la va passar per xafam, i res de res, ningú.
Caram, però és una cançó que arribava a sonar per la ràdio,
per tant, tenia... Sí, sí, sí, sí.
Era a Alemanya, els vuit altres.
Però és a dir, la ràdio local, saps?
O eren uns col·legues del tio que fos a la ràdiofórmula, en aquell moment.
Ara ve lo bo, ara ve lo bo, perquè la recerca va començar.
És el New Wave, amb tocs de Kniff Cave,
fins i tot una miqueta gòtic, com The Chameleons, Killing Joke...
Si m'apureu una miqueta Peter Murphy, amb aquesta entonació,
amb una entonació llaccent,
que no se sap ben bé si és britànic o alemany.
Perquè té una entonació vocal que no se sap gaire bé d'on ve, no?
És que és molt Iker Jiménez.
S'ha aconseguit determinar això sí,
que els sintetitzadors que sonen de fons són d'un Yamaha DX7.
Sí, però estava tot arreu, el DX7.
Sí, però se sap que es va posar a la venda el 83.
Abans impossible.
Exactament, per això sabem que aquesta cançó serà
o de finals del 83 o principis del 84.
Diu la gent que han trobat els vistats de les cançons
de l'emissora de ràdio,
que no era fàcil perquè, en recordeu,
que el 84 encara hi havia dues alemanes.
M'estic posant molts adiós, eh?
I que no apareixia enlloc aquest enregistrament.
Fins i tot van contactar amb el DJ,
i l'home, escoltem, ha passat 40 anys,
i el tio, a mi què m'expliqueu?
Jo estava allà fumant i bevent, jo què sé, el que punxava.
I ara tinc 85 anys de ser manpau, no?
No me acuerdo, cabrones!
El 2013 va haver una rebifada
quan van pujar la cançó a YouTube,
i esclar, va arribar a més gent,
però la cosa, el boom, va esclatar amb gent del 2019.
Per què?
Pel simitadors i els falsos profetes
que deien que la cançó era seva.
Uf! Atenció!
Per cobrar o algo. No, perquè com que no se sap de qui és...
Esclar, l'oncle d'un internauta va dir...
Dius, home, aquest grup és l'Steew teaching motion.
No l'escoltava de petit.
Una altra va dir, no, no, si jo aquí tinc el single,
que és dels Sobichgenjungs,
un grup alemany de l'època,
el tio va enviar, va mostrar una portada d'un single,
que resulta que era més fals que un Dura xocolata,
era Photoshop 100%.
Aquest nom te'l dimentes? No, no, no.
Sobichgenjungs.
Ho ha dit molt bé.
Anava a dir una paraulota passada.
La qüestió és que pot ser que aquesta cançó sigui un fake.
No ho descartem.
Però la cançó és real, la cançó existeix.
No pot haver-hi una cançó real.
Sí, però potser l'ha fet algú per fer la gràcia.
Que estigui enregistrada el 2007
i fer-la passar per una cançó dels 80.
O potser no, potser és misteri total
i potser sí que és real, que és d'un grup que ningú coneix.
Deberia estar en un museu.
Jo, de tot això,
mira que hi ha hagut merder i s'ha buscat de tot,
jo em quedo amb una frase sublim, un comentari,
que és brutal, que diu que quan internet s'acabi,
quan el món m'exploti,
anem tots a fer punyetes i surten els crèdits,
aquesta és la cançó que sonarà.
Sí, senyor.
Doncs ara em sap molt greu, perquè ens quedarem amb els dubtes
d'on ha sortit aquesta cançó,
se'ns tira el temps a sobre i no podem investigar ara mateix,
però em sembla que el que faré és comentar-ho a través dels fòrums,
perquè crec que tinc la solució.
Però continuem amb les xarxes.
I, Eli, aquesta setmana els uients s'han decantat
per informar-nos sobre nous aparells electrònics, no?
Doncs sí, ha estat un tema, diguem-ne, monotemàtic,
perquè n'han sortit forces i ens n'han destacat dos.
L'Ed Caballer ens passa un vídeo de YouTube
on ens presenta una llibreta digital,
que és com una tablet o un e-book,
on tu pots escriure, introduir documents per signar-los,
subratllar articles, etcètera.
Es diu Remarkable 2,
i l'únic problema que jo li veig en això, que és que és caríssim.
És una tauleta que val 400 euros, més un llapis que val 60.
Però porta carregador.
Suposo que...
Porta carregador, jo ja no ho sento estafat.
Estafat, de cap de les maneres.
I la Laura què ha comentat?
Diu que s'ho estava mirant, això,
i que s'està comprant una Rocketbook, perquè l'altra és molt car,
i que n'està molt contenta per la feina.
Diu que si fos estudiant s'hauria plantejat que tants apunts,
que no pot ser, home, que les golfes de casa seva plenes d'apunts,
i que això, el Rocketbook, el que és, és una cosa molt més rústica,
una llibreta esborrable,
que fa fotos amb l'aplicació per generar PDFs dels apunts.
Aleshores, per a ella en concret li anava molt bé,
perquè ella és escarrana,
i l'eina de captura de lletra de text li va molt bé.
Abans, Eli, hem dit que hi ha força contingut
del generació digital a YouTube, no?
Doncs sí, com dius, hi ha molta vida a YouTube,
i aquesta setmana el Cris Vitzses, el nostre Cris,
ens ha fet un contingut exclusiu en vídeo.
Ell ha parlat amb en Guinxo,
un noi que explica a les seves xarxes com està fent un videojoc.
Escolta'm un moment el vídeo.
Pels que no et coneguin, molt ràpidament,
fas divulgació a YouTube, divulgació entre cometes?
Entre cometes, sí.
A veure, t'explico el que faig.
Jo faig vídeojocs i m'estic esforçant
per dedicar-m'hi professionalment.
Aleshores, al canal de YouTube vaig ensenyar els meus progressos,
com faig els meus jocs,
i també intento explicar a gent que es vulgui introduir en aquest món.
Doncs en què consisteix tot això, no?
Els hi dono consells, petits truquets...
S'ha de dir que la pinta del joc que fa és espectacular,
i hi ha un moment de la conversa entre el Cris i en Guinxo
que ens explica una mica de què va aquest vídeojoc.
Va, doncs explica'ns una mica la història d'aquest joc.
De què va?
Només obrir, et trobes que el protagonista s'ha mort.
Això d'entrada, spoiler.
Juguem amb un fantasma?
Es retrocedeix i t'expliquen què ha passat.
Aleshores, la història és que hi ha una empresa,
que de fet està a Barcelona,
i descobreix, per mig experiment, mig accident,
un portal a un altre món.
Aleshores, en aquell altre món hi ha certs recursos que els interessen,
i ho volen aprofitar per obtenir-ne benefici.
Molt bé, ens encanta el Guinxo, el Cris,
i aquest vídeojoc que ens ha presentat.
Mireu la conversa sencera a YouTube, val molt la pena.
A més, estem molt contents perquè el Cris l'altre dia ens va dir per xarxes
que ja ha fet el seu primer protagonista de doblatge.
Esteu d'acord que s'ho mereix molt, és que s'ho mereix.
I tant, és un dobladoc salent, el Cris.
¿Podem aplaudir per ell, sisplau?
Sí, senyor. Bravo, Cris.
El Cris acabarà a Hollywood.
Doncs escolteu, hem arribat al final del programa.
Doncs, Eli, Francesc, Oriol, a Star des de Tarragona,
moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui,
i molt bona cada setmana.
Gràcies molt. Bona nit.
El control tècnic, la Matilde Ceuane, a l'estudi 2dCAT,
tenim l'Albert Cots, a l'estudi de Catalunya Ràdio Tarragona,
també tenim el Manel Gir, al control central de Catalunya Ràdio,
l'assessorament lingüístic Dana Llobet,
pot seguir-nos a Telegram, a Twitter, a Facebook,
a Twitch, a Instagram, a icat.cat barra GD,
i per Spotify, també per YouTube.
Ullents, que passeu un molt bon cap de setmana
i que tingueu temps de jugar a videojocs.
Aquesta setmana marxem amb la música de Fall Guys,
que aquesta setmana ha tret actualització amb nous nivells
i nova skin de Sonic.
Adéu-siau.
Uau, uau, uau.
Uau, uau, uau.
Uau, uau, uau.
Uau, uau, uau.