OK.
Oh yeah, yeah.
Oh yeah.
Oh oh.
Yeah.
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Morillo.
Benvingut a la generació digital.
El d'avui és el programa número 1.014.
Encarem una nova temporada, en portem moltes, i més de mil programes.
Des de fa uns quants anys, sempre tinc la sensació que serà la darrera temporada, quan comencem.
Sempre, potser fa 4 o 5 anys.
Mai no ho havia verbalitzat, per entendre això, però és que són molts anys parlant de videojocs a la ràdio pública.
Una ràdio pública que està en un procés de canvi brutal, una ràdio més sintonitzada amb tota la corporació,
un programa de ràdio que veu com al seu voltant hi ha les xarxes, els vídeos, el clic tan preuat.
Però el GD, el Generació Digital, torna cada setembre.
Són com una illa petita que congrega unes persones que s'estimen al videojoc.
Se l'estimen quan el juguen, quan el llegeixen i quan el parlen amb els seus amics.
Són persones que viuen amb passió aquesta forma de cultura.
Això fa que el programa flueixi i que potser és això el que faci que torni.
Aquestes han estat les úniques paraules que avui llegiré,
ja que ens hem plantejat que poc i o hi hagués avui i potser la temporada també n'hi haurà menys.
N'hi haurà menys.
Benvinguts al GD i a aquesta nova temporada.
Anem directes als nostres 22 anys en antena.
This is where we belong.
Passió pels videojocs.
Has descarregat Generació Digital.
Molt bé, també serem sintonia d'entrada. Com esteu? Tots plegats? Què tal?
Bé, molt bé.
Molt bé, molt bé, molt bé. Sí, escolteu aquesta música.
Què és això? És uníssima, és de llibreria.
Quin vídeo és això?
És la pista 14.
La vaig trobar un fotoloc.
L'anterior sí que us sonava, no? L'anterior música, que he posat una espècie de tràiler.
Sí, home, sí, sí. Portem dies escoltant-la.
Una starfield, no? Sí.
Molt bé, molt bé, en parlarem una miqueta.
Per cert, un aplaudiment, sisplau, des d'aquí, a la Débora López Riba, que ens acompanya avui.
Molt bé, molt bé, molt bé.
Merci, moltes gràcies.
Que ens acompanya avui tota la temporada. És el nostre fitxatge, és, no sé, com els...
Mercat d'hivern. Exacte.
L'estiu, eh? L'estiu, sí.
Ah, sí, l'estiu. Però ara no toca el d'hivern?
No, no. No em pregunto de futbol, no em pregunto.
T'has ficat tu, la Jordi?
No tocava aquest tema. Exacte.
Bé, Víctor Mami, com estàs? Molt bé, molt bé, amb sensació d'haver fet poques vacances.
Sí? Perquè has tingut molta feina.
Sí, bueno, la gira amb el doctor Prats i altres coses meves de meu compte,
però amb ganes de tornar a començar el curs i de veure-us avui en directe.
Molt bé. He vingut a venir. Molt bé.
I encantat d'estar aquí. Té el piano davant.
Sí. Estupendo.
Sempre és bo, sempre. Quin perill.
Molt bé, Albert, que s'hi has pencat molt, també, tu?
També, una mica com el Víctor, però bé, i content de tornar avui.
S'han jugat bastant a videojocs. Sí, eh?
Sí, sí, sí. Avui comentarem una mica els que hem jugat.
És una llista bastant potent.
Sí, sí, jo és molt curta però molt intensa.
És un joc que jo ho explicaré.
Ho explicaré. Eli, com estàs? Molt bé.
Sí? Molt relaxada i molt tranquil·la.
Sí? Jo sí que he pogut descansar.
Molt bé. Vaig marxar de vacances amb els deures fets.
Sí? Programa gravat, de ser preparadet.
Ahir vam estrenar-lo, a TV3. Ah, és veritat.
Estem parlant de la puntual. De la puntual.
Vam fer el primer capítol de càsting, com sabeu,
segona temporada d'allò, programa de teatre,
que ho estem actors a mateix per tot Catalunya
i que després representen l'auca del senyor Esteve aquest any.
Un clàssic. Un clàssic.
Sí, sí, sí. Doncs a veure com va, perquè ara
està en el procés d'agafar la gent.
Ara estem buscant gent bona per Catalunya, que n'hi ha molta.
Sí? Sí. Teatrera, eh?
A Catalunya som molt teatreros, molta tradició
i gent molt bona, la veritat. Molt bé.
Francesc Eblasco, crec que em respondràs que sí.
Has fet alguna obra de teatre
potent, tu?
No. No?
Em pensava que diries sí. Jo cada any
faig els pastorets. No, eh?
Mira, jo sé. No, però una vegada vaig fer
la teatre que em va agradar molt
a la guarderia
de la meva filla. Sí?
Sense que ells ho sapguessin, demanàvem pares voluntaris
per fer de Terrarios d'Orient.
I jo a mi m'agafava el nom i pogués fer de rei,
actuar davant de molts nens petits
i davant de la meva filla també,
rebre la seva carta i tal,
fer-li quatre comentaris, que ell estava sorpresa
que aquell rei ho sapgués, però en el seu món
quadrava molt, perquè òbviament era un rei mac,
sabia de moltes coses, em va fer molta il·lusió.
Molt bé. Home, venint de tu m'esperava
que el teatre fos musical.
Encara, encara. Estem buscant la resta del càstig.
Pazos 64, Víctor Matute.
Jo t'he vist al teatre, també, de molt petit,
perquè tu em vas donar un bé a què se fa cosa d'un any,
que era una gravació del teu pare
on tu sorties,
doncs, teatralitzat
i fent una... Correcte.
Potser tenies... El que no t'havia dit és que
després de veure-ho t'he de matar.
El que no li has de tornar a passar cap llit.
Exacte. Perquè, clar, sabrem de tot.
T'he de dir que no sabia qui era, perquè, clar, era...
Jo sí, jo sí, perquè jo detecto...
Jo la meva tonteria la detecto.
I què feies, en qüestió de...
El tonto. Me'n recordo que feia de cargol.
No ho sé.
Eren molt petits, era això que hi havia a les guarderies, saps?
Sí, sí, sí.
Només tu vas a veure la criatura i t'has d'ajarar
a la dels d'altres que sorriven. Les 3 hores abans, no?
Exacte. Jo, quan penso en això,
penso... Això,
fer de cargol, per exemple,
penso, t'ha afectat a tu a la vida?
Fer de cargol? Compte, amb aquella edat.
Sóc forcelent en moltes coses.
Això és veritat.
Per cert, m'agradaria que hem jugat molt aquest estiu.
No et dona la sensació, Albert, que ha sigut la primera vegada
que estàs obligat?
Ja n'hi ha prou.
Ja n'hi ha prou, per favor.
A tu, de veritat, també t'ha passat?
M'ha passat, no ha passat. De fet, és que ha arribat un punt
que dic és que no em puc anar ni dos dies de vacances
perquè no em paren de sortir videojoc.
I al final és que agafes...
Jo he agafat aquesta filosofia de mira, si puc jugar,
si no, mira, allà es queda, vull dir, el backlog.
Clar, és que al final hem de fer això,
però sí que és veritat que és, a la xarxa
s'ha vist molt de gent una mica
estressada.
És que tothom vol jugar tot.
Quan és qüestió laboral és un problema.
Però si no ho és, relax.
Ja jugaràs.
Aquest concepte de vull agafar vacances
per no jugar videojoc, si no t'hi dediques,
és molt fort.
I si tenim en compte que cada joc dura com 300 hores,
imagina't.
Jo estic fent ara uns shorts
i uns TikToks i unes coses
de jocs molt curtets.
Per gent gran que no tenim temps.
S'està menjant una caca?
Perquè jo crec que tots ens queixem,
que el joc ha durat molt, però ens encanta.
Els volem de 300 hores.
Per cert, estem, Eli, a twitch.tv
barra Generació Digital, com cada dijous a les 15.15.
Doncs sí, som en directe.
Els nostres uients poden veure com comencem
el programa i com uns minuts abans
ens posem les piles, ens parlem les nostres
coses, diem que hi ha roba estesa.
Avui ha estat molt caòtic.
Normalment els dies especials
i sense guió sol ser allò
una festa. Tu, Débora, des de
la teva ciutat,
estàs connectada.
Com has vist aquest
inici abans de començar el programa?
Perquè el so devia ser al·lucinant, no?
Sí, o sigui, jo s'escoltava a tots i totes
i era com una cacofonia que no sabia
ni què fer ni què feia allà
enmig. Era com quedar-te
en un raconet i veure que tothom està corrent
però no saps ben bé per què perquè tu estàs a casa
asseguda esperant-se.
Tant sort que avui no ha parlat el Dani,
el tècnic que és quan deixa sort
que deixa sort a tothom.
No parlis.
Per cert, anem també a Twitch
i la gent que ens veu pot veure
a la nostra pantalla una nova cartela
de la nova temporada
amb la gran novetat de
Franceschi Blasco sense barba.
Això ja en si
és un esdeveniment.
Home, hi havia massa barbes, jo crec.
I ara m'estic fixant, hi ha també
moltes ulleres, eh?
Les tenim totes just a la línia.
Ara ens haurem d'opar a tots.
Jo no vull, jo tampoc.
O posar-me jo a les meves, que soc l'única
que no em porta. El Víctor Armament
aquí tampoc.
Però jo en duc, que les hauré de portar.
Ai, mira, ja tenien raó els pares
que deien que això dels videojocs que es canvia la vista,
perquè estem tots amb ulleres.
És veritat, és veritat.
I la barba no l'havia vist mai, però potser
sí, sí, potser també tenen raó.
I després està l'Star, que té barba,
i ulleres perquè vol.
Però l'Star perquè sempre li fan les fotos sembla un robado.
Perquè se les posa ells.
Perquè clar, és ell el que fa aquests muntatges.
I ell es posa allà l'últim
mirant com...
I somrient, però no somrient.
Has vist, no? Aquest bon avissat.
Sí, sí, sap algú que tu vols.
Es fa l'interessant. Exacte.
A començar, amb allò que deia l'Albert,
anem a comentar una miqueta els jocs amb els quals
hem jugat aquest estiu.
Després, si tenim temps, comentarem una miqueta
les novetats de tot aquest estiu,
que n'hi ha unes quantes, i sobretot també parlarem
si ens escolteu dissabte,
a l'esdeveniment important que hi ha aquest
cap de setmana, que és l'Indie Dev Day,
la seva sisena edició. Així doncs, comencem.
I escolta, Meli, va...
Jo, a mi m'agradaria començar
per tu, pels jocs
que has jugat aquest estiu.
No sé si... Mira...
Tu dius que has descansat. He descansat,
i això també, quan tinc temps,
em donen ganes de jugar.
És el contrari de molts de vosaltres, que és que
vosaltres us estressa perquè, de fet, us dediqueu
a això. A això, exacte. Jo no.
A mi el que em passa és que, com que durant l'any
vaig jugant a la secció dels jocs de mòbil,
doncs vaig jugant ràpid per poder parlar-ne la setmana següent,
però és com que no els gaudeixo tant.
I quan acaba la temporada, em ve de gust
recuperar-los i acabar aquells que m'han quedat
una miqueta amb ganes de seguir.
I em vaig quedar al principi de l'estiu
amb un joc, començaré per aquest,
que es diu
Un cop al dia, que és una segona temporada
d'un que ja es va fer,
que és un dels desenvolupadors bascos que van crear
un concurs de preguntes
sobre històries,
sobre cultura, etc.
I és un joc que t'obliga a connectar-te
cada dia
i has de respondre una sèrie de
preguntes en un temps determinat
i aleshores aquí obtens unes
puntuacions i cada setmana
hi ha un guanyador.
I aleshores això, hi ha un rànquing que van passant
els dies i a final de temporada
hi ha uns guanyadors que guanyen uns premis,
tenen uns esponsors i tal.
Has arribat alguna vegada, no?
Hi ha gent, a part de intel·ligentíssima,
rapidíssima...
És la rapidesa la que marca?
Sí que vas veient que millores.
Ràpidament trobes el sistema
de veure ràpid les coses,
però sí, al·lucino perquè hi ha gent
molt feta i molt ràpida.
Però és un joc molt divertit perquè
estàs esperant el dia següent
a tornar-te a connectar aviam si aconsegueixes
anar una miqueta més ràpid,
a acertar-ne més també perquè no pots fallar.
Com es deia aquest joc?
Es diu Un cop al dia.
Jo el que he jugat aquesta temporada,
aquest estiu, és l'Astronite.
Me'l volia acabar i encara
no he pogut.
Però què ha passat?
Passa que hi ha reptes
que són molt difícils i és d'aquells jocs
diguem-ne que és un metroidvania,
et pot dir una mica això?
Bueno,
és a dir, tu passes
per llocs que has de tornar
a passar en un futur
perquè et falta alguna cosa
que... Metroidvania.
Sí, està clarament així.
Metroidvania.
A veure, sí que m'agraden,
però realment de vegades
fins que no he aconseguit
una cosa que m'ha costat molt de temps,
que és el teletransport,
cosa que dius, uà, perfecte.
És genial perquè pots anar
d'aquí a allà, val uns diners,
però dius va,
vinga, m'ho gasto per anar més ràpid.
Després veus que hi ha una pantalla
que és típica segurament
d'aquests jocs que pots fer puntuació
i pots fer diners per després pagar,
és a dir, si t'hi estàs
tres quarts d'hora, una hora,
pots anar acumulant diners.
Sí, exacte, gràcies per dir
les paraules correctes.
No és gaire metroidvania, això?
Deu ser una mescla una mica de tot, oi?
A vegades hi ha arenes, hi ha llocs
així que pots entrar i lluitar contra tots els enemics.
Sí, però normalment un metroidvania,
com que no va per nivells,
potser és que et falten diners
i pots fer aquest mapa un altre cop i torna.
No, m'està al·lucinant,
el que passa que és una mica dur per mi,
perquè hi ha alguns dels reptes
que són molt complicats de passar.
Em recorda, us en recordeu,
els jocs de dinàmic aquí de la gota,
no me'n recordo com es va.
Abu Simbel.
Una mica igual de complicat.
La primera pantalla era horrorosa.
La punyetira gota aquella.
I després l'aestral,
després el ratpenat,
i després la mòmia.
Jo no me'n recordo, aquest.
Era un despectrum d'ordinadors a 8 bits,
molt punyeteros.
Vosaltres quan jugueu a un joc
rematadament difícil,
normalment com reaccioneu?
O sigui,
quan es repeteix
el tema molt,
què us passa?
És complicat, perquè depèn de com el joc
gestioni la frustració de la jugadora.
Perquè si jo perdo,
que és culpa meva,
perquè no ho acabo d'enganxar,
això motiva a estampar-me contra aquella paret
hores.
El desenvolupador sap que ets tu el que t'equivoques, no?
Arriba un moment que tu has de detectar
que ja no t'ho passaràs aquell dia.
Has de passar el següent dia
i el següent dia, la primera o la segona,
te'l passes.
Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do.
Fa uns anys que ja jugo
amb fàcil.
Jo soc sincera.
Això ja ho donàvem per fi.
Sí, sí.
Fàcil, i el meu problema
és que em manca temps.
I com que em manca temps, no puc estar-me 4 o 5 hores
donant mà de cop a una paret
o un amic final.
Em costa una miqueta, i cada cop més.
Quan perds una mica la mà
de posar-te en aquest tipus de joc
o dificultat, és com que vas perdent una miqueta més.
I ara ja em fa mandra,
la veritat.
La veritat és que Astronite, gran joc.
Vam tenir aquí el seu creador, no?
Sí, sí.
Si voleu buscar-lo al programa que vam fer l'entrevista,
va marcar molt.
És d'aquells jocs també fets per una persona.
Vull dir que això...
Molt bé, Pazos, tu què has jugat?
Jo he jugat a moltes coses.
El primer?
El primer que tinc aquí, el Koa.
El Pirates of...
No em sé el nom.
Koa and the Five Pirates of Mara.
Exacte.
Koa and the Five Pirates.
Aquest és el joc que fa fer la gent d'Altra Paguenç
amb la gent de Chivik.
Una idea molt xula d'agafar el personatge de Chivik
i fer com un plataformes que veu
o surt una mica del Meil Mole i tal.
I és molt xulo perquè
és una altra plataforma molt agradable de jugar.
Pots jugar qualsevol persona.
És anar fent tocotú.
No tens càstig real i ja està.
És un joc molt maco de jugar.
I després d'estar, que es van donar compte del Meil Mole,
que la gent deia, espera aquesta pantalla
i es van tornar bojos.
Tot aquest joc té una altra capa
perquè està pensat per fer això.
I pica molt.
I és molt divertit.
Tu arribes a fer en una pantalla que trigues 4 minuts
i la pots fer amb 20 segons.
I mires la llista de gent
i estàs al 73.
Dius, què?
I ara ja comença a veure YouTube vídeos
de com escapar-te per una cantonada,
el moviment raríssim.
I és molt divertit i és molt maco.
És un joc molt maco de jugar.
Han sigut molt intel·ligents a l'hora de fer aquest joc.
Una època perfecta en la qual ha sortit,
perquè és molt estiuent, com deies.
Totalment.
Va sortir abans de tota la borrada.
Molt bé.
Què diuen els ullens, Eli?
Els nostres ullens també han jugat molt aquest estiu.
El Noel Laierre deia
el Legend of Zelda,
el Tears of the Kingdome,
és un pou d'hores.
En tinc, que ell ha jugat i és un pou d'hores.
El Paul,
el nostre tècnic de l'època
que ens està escoltant,
dona records sobretot al Dani.
A tots, però sobretot al Dani.
Ja t'ha parlat, ell.
El Baldur's Gate.
El Baldur's Gate.
Sí, que s'ha de parlar molt també aquest estiu.
L'estiu.
Exacte.
I l'Anthony de NPC, el Planet of Lana.
Jedi Survivor.
Molt bé.
Hi ha alguns exemples,
si voleu comentar-ho per aquí, per Twitch,
cap problema.
Albert, digue'ns el teu...
El primer que destacaries.
Doncs un que s'ha desenvolupat també
aquí a prop,
és el Blasphemous 2.
Va anar a la presentació el Víctor.
Sí, i que se'l coneix bé, el Víctor.
Em consta que se'l coneix una mica.
El Blasphemous 2 és la segona part
del Blasphemous.
Evidentment és un joc de l'estil Metroidvania.
I es van comentant aquests videojocs
que combinen acció i exploració
amb l'estètica d'un joc de plataformes,
però amb acció al mateix temps.
I en aquest cas, per si algú no el coneix,
el Blasphemous 2, i el l'ou també,
són jocs que tenen com a arreirafons
tota la iconografia
i l'imaginari visual i sonor,
després ho sentirem,
del folklore andalús.
De la setmana santa andalusa,
de la cultura del sud d'Espanya.
I té una personalitat,
i al mateix temps una força
a aquest videojoc,
que a mi m'ha encantat.
La segona part és excel·lent.
Han agafat la primera i l'han millurat moltíssim.
I abans comentàvem amb en Víctor
que hi ha molts videojocs
que et proposen mons molt inversius.
Aquest també.
Però aquest és com també
ganes de jugar directe.
Agafes una de les armes
i comences a recórrer les habitacions.
I tens com ganes de seguir
i trobar noves habilitats.
Molt guapo.
Tu has fet uns quants vídeos directes.
Jo vaig tenir la sort
que el vaig tenir una miqueta abans per poder gravar-lo.
Normalment quan et passa això,
sabràs que tens 4 dies
i vas de bòlit.
Perquè són 16 hores de joc, 15 hores o el que sigui,
i després has d'escriure, has d'editar,
i vas de bòlit.
I ha sigut la primera vegada que em passa
que vaig començar a jugar i em vaig oblidar completament
que estava gravant
perquè és el que deia abans, que és disfrutant.
Tu passes molt bé.
Acabes de jugar i dius, va, avui ja estic.
I tornes a menjar i dius, o no?
Perquè vols trobar allò,
vols saber quin personatge tan misteriós
que suposa per la trama.
És molt molt xulo.
El joc està desenvolupat per un estudi
amb seua a Sevilla, que és de Game Kitchen,
sempre em passa que dic The Game Chicken.
És que The Game Chicken...
Sempre em passa el mateix.
I ells ja van fer la primera part
i altres videojocs anteriors, com The Last Door.
I amb aquest Blasemus 2
ja directament, ja s'han posicionat
com un dels grans estudis que tenim
aquí a casa nostra.
T'hauré de veure els coneixes, aquest estudi, o no?
Sí, també conec a persones que treballen.
De fet, ara mateix estic vint a Sevilla.
Vull dir, el tinc a prop.
Però dic, sí, sí, sí.
A més, també jo no soc d'aquest tipus
de videojoc, però sí que
he provat i tot això i tenia molta raó.
A més, és que sí que em va agradar molt
el The Last Door, que heu comentat.
Aquest sí que me'l vaig passar
i el recomano molt a persones que tenen
ganes de jugar alguna cosa de terror,
de por una mica, però que sigui
una aventura, una aventura gràfica.
No?
Només es saca una coseta del Blasemus,
que és que està passant allò que moltes vegades
succeeix a nosaltres, que veiem videojocs
que s'han fets de l'estranger, que reuneixen,
o es basen en el folklore
o en cultures de fora que a nosaltres
no ens agraden tant quan juguem en un videojoc,
i en canvi aquest Blasemus, com deies, tan enraigat
amb la cultura o amb l'aspecte
visual i tètric
de la Setmana Santa
i d'aquest cristianisme dolorós,
en canvi triomfa a fora.
Totes les reviews
estrangeres són superpositives
perquè estan veient i estan trobant segurament el que
nosaltres també trobem en aquells videojocs fets al Japó
o fets als Estats Units que tenen moltes parts
culturals d'altres països i que
nosaltres ens semblen tan exòtiques.
Aquest videojoc que hem fet
amb el castellà
més andalús,
amb el to més andalús
i donar un aspecte i una riquesa
a les veus i a tot l'altre,
és fantàstic.
Per cert, abans de començar el programa
estàveu parlant de Blasemus
i la música amb el Víctor Mame, no?
És especial aquesta música, Víctor?
El que trobem és que,
com deia l'Albert,
està enfocada o basada
d'andalusia, bàsicament, espanyola,
amb tot aquest tarannà i aquesta musicalitat.
I trobem una característica
que es diu cadença andalusa,
tot i que no és una cadença,
és una progressió de cors,
que és molt típica, també la trobem
en les rumbes de gasolinera típiques,
a vegades tocarem piano i ho veureu,
però ben orquestrada i ben instrumentada,
com és el cas,
tenim una sonoritat molt característica d'aquí.
És que bàsicament el Blasemus
és el castellbània,
és el castellbània típic de tota la vida,
però amb ambientació espanyola,
i això és brutal, és una passada.
La música és superèpica,
m'emociona quan comences a jugar
i trobes una panta.
Hi havia una zona que era la Torre Cercenada
que la cançó em flipava,
em flipava.
Hi ha vegades que,
també estàs jugant, però estàs fent altres coses,
a vegades m'anava allà
i deixava de escriure alguna cosa
perquè m'agradava molt.
Si ja es notava que hi havia feina
darrere la de l'U, aquí és exagerat.
Jo no sé com ho han sobreviscut tots.
No sé si ens vols
allò mostrar,
ja que tens el piano, casualment.
He preparat la cançó
de Cantes de Confesión,
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
I sona així, la tocaré i després us ho explico.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
L'autor de la cançó
de Cantes de Confesión
és del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola
l'autor de a la cançó
del Blasemus 1
i l'autor de tota la banda sonora
és Carlos Viola.
Bueno, com veieu,
el títol que explico no em vull allargar
I es genera aquest sol, major, fa major i mi major, i es genera aquesta sensació d'aquesta cadenza tan espanyola, per dir-ho així.
Ara tocaré una cosa que m'inventaré perquè veieu la sonoritat.
És una sonoritat tan característica i tan potent.
També a vegades es relaciona amb mons arabescos, té una sonoritat molt potent.
Tècnicament seria el moda frigi, que es diu, que és un moda grec musical.
Doncs trobem altres bandes sonores, per exemple al Zelda hi ha cançons així, al Street Fighter, quan es fa la cançó del Vega, per exemple.
El Zelda, la Gerudo, no?
Sí, Gerudo, i són sonoritats molt concretes.
Molt bé, mola molt perquè nosaltres portem molts anys jugant a videojocs amb una música fantàstica, abans parlàvem de Castlevania, és espectacular.
Però també hem viscut i hem sentit unes músiques a la nostra cultura que ara la veiem reflectida en un videojoc d'acció, de plataformes,
i connecta d'una forma especial amb nosaltres perquè dius, això ho he sentit tota la vida, però mai aplicat en un videojoc.
Sí, sí, i és fantàstic.
Per cert, avui, Víctor, has de marxar una mica abans.
Sí, encara queda una miqueta.
Comentem els teus jocs?
Si vols, sí.
D'on has d'anar? Explica'ns-ho.
On he d'anar? Tinc un a les 5, tinc el podcast aquest de FullHCP, dins del canal Despermaniacos,
i normalment sempre marejo amb les hores perquè estic aquí o estic allà, i aquesta setmana que no he pogut marejar jo m'ha marejat tothom a mi i se m'han cascatat tot el mateix dia.
Ho feu per Twitch?
Sí, per Twitch i el canal de Youtube de FullHCP també.
Comenta, després Francesc, els teus jocs.
Molt ràpid.
Perquè la gent ho vol saber.
A Cross The Obelisk, que és un joc que ja ha sortit fa un temps, ha sortit un DLC, i és un joc com Sleigh of Spire, que és de cartes.
Ho vas comentar.
És molt semblant, però té la conya que pots jugar 4 players, i cadascú porta un dels personatges i us heu d'anar repartint les cartes.
I un cop jugues així, t'adones que a tots els jocs com Sleigh of Spire els falta un moda cooperatiu a 4, perquè és molt divertit.
I a més, totes les decisions s'han d'aprendre amb tirades de daus, i és molt molt xulo.
Tens el Engarde, és el de la mosquetera aquesta, que és genial, també és super divertit de jugar, és molt curtet.
Potser jo ho celebro.
Es veu molt bé, és molt xulo, el guió és molt graciós, i la jugabilitat és molt divertida.
Jo vaig fer una review i era com un Sekiro per principiants.
Perquè s'entra en el mateix però és molt agradable de jugar, no castiga pràcticament.
Tens el Don Duality, que és un joc de gestió, també hi ha cartes pel mig.
La part de dalt és un restaurant, italià, i la part de baix és la màfia.
I tu has d'anar decidint a on envies els teus matons, quins plats serveixes a dalt.
Està bastant guai, el que passa que de llançament li faltava com un cop de forn, i estan actualitzant molt a saco.
Ja era un joc xulo, però ara crec que val encara més la veritat.
Estan arreglant, estan parxejant, estan tocant temes d'economia del joc, està quedant algú bastant xulo.
I, com a dada, si no m'equivoco i no m'han tret, jo estic al joc.
El que passa és que no sé on.
Va per zona, i quan et quedes en una zona, es veu que tens una carta de VIP, i sembla que segon dels VIP soc jo.
Però jo no m'he vist encara, no m'he trobat.
A quants vídeos jocs surts?
Si és espanyol està estipulat que he de sortir jo.
Fixa't que surto a les FEMUs 2 i no ho saben ells.
Jo l'he vist a les FEMUs 2, a l'escenari, és espectacular.
Ja m'hi foten sense adonar-se'n.
Però és que jo t'he vist fins i tot en jocs AAA dels Estats Units.
Però què dius?
Sí, sí, sí.
Eh, surto als FEMUs 2.
Per això, per això t'ho dic.
Vaig jugar també, aquest és curiós, el Quake 2 va tenir una...
Perdona, i ja per acabar amb això, disculpa'm.
Cobres royalties per tot això?
Ni Déu em paga a mi.
Per això el fan servir ells.
El Quake 2, que és un joc de quin any? Del 95? 94?
No, més tard, més aviat 98.
Doncs ara han fet una redició, l'han remasteritzat, es veu molt maco.
Igual, però una miqueta millor.
El tema és que la gent que fa els últims Wolfensteins
han fet una campanya nova, sencera, per al Quake 2.
Han fet al Quake 2, que m'hagués agradat a mi jugar
quan vaig jugar al Quake 2 de petit, perquè a mi no em va agradar,
a mi no em va agradar el Quake 2, i mira que soc fan.
És espectacular, si el teniu a la llibreria d'Esteem,
en treu, una nova selecció de nivells,
no me'n recordo com es diu la campanya,
World of the Machines o alguna cosa així,
i en treu, perquè és espectacular.
Ara estan fent Shooter Boomers, molt xulos, això és millor.
Atenció al concepte.
Shooter Boomer.
És que és increïble.
Sí, sí, l'hi diuen Shooter Boomer.
De Cosmic Will Sisterhood.
No l'he pogut acabar, perquè és que no em dona la vida,
però és increïble, he pogut jugar com dues o tres hores,
és increïble com cada personatge amb el crec,
que està viu, o està viva, o està...
És espectacular, i aquell joc és maco i és xulo,
i la idea és genial, és que el guió és increïble.
Jo no sé, aquest equip, a mi em flipa,
els de Construct Team m'al·lucinen,
i han fet alguna cosa que és...
Bueno, em sembla que a la Débora havia de parlar d'ell, no?
Sí, sí, precisament, perquè som dels meus gautí d'aquest any.
Doncs després el comentem.
Jo paro aquí, jo estic acabant ja.
El Payday 3, que va ser la beta.
Payday 3 és el joc de robatoris de bancs,
que entren quatre animals,
i quan algú toca una alarma,
s'ha de fotre a trets contra la policia.
És molt divertit, és molt xulo, vaig ser molt fan,
i va sortir una beta ara del 3, després de molts anys esperant,
i per mi és el que esperava,
juntar-te a quatre, intentar que no et vegi ningú,
i a la que et veu en cap veuran.
Comença el sarau, i és molt divertit.
I finalment dos, el Pan y Federico.
Perdona'm?
Pan y Federico, que en anglès es diu Bret and Fred.
És un joc d'aquí, i aquí se li diu Pan y Federico,
però legalment.
Sí, sí, mal d'acord.
És un joc cooperatiu, que portes dos pingüins,
però enganxats per una corda.
És un escrot lateral, pixelat molt maco,
i la cosa és que cada un porta un dels pingüins,
i has de saltar, però la corda tira.
I si algú cau, has d'agafar la corda.
Aleshores, és un joc molt, molt difícil,
d'aquests plataformes que estan pensats perquè ploris de ràbia,
sent dos.
És horrible.
Però aquí està la gràcia del joc, que és superdivertit.
Hi ha un joc semblant, que és amb ninus de fil, no?
No sé com es diu ara.
Potser sí, hi ha algun altre joc que no és semblant.
No és l'unravel aquest.
Sí, no?
L'unravel, potser...
Sí, però l'unravel, estaven separats, els ninus.
Aquí és que esteu obligats a jugar junts.
Clar, aquí estan tot també obligats.
I si un salta malament, cap a baix, del tot.
Si no et pensis que és un, no, no, no.
És molt divertit.
Molt bé.
I després, a l'Snap, m'han tornat a enganxar el Marvel, l'Snap.
Oh, jo també.
Jo també hem de parlar.
No sé què ha passat.
Hem de parlar.
Hem de parlar.
Hem de parlar, perquè això és una droga, això.
Si no t'ho esperaves, no?
No, no, no.
No sé què ha passat.
A més, he après a fer-me una baralla d'aquestes
que m'ho destrueixo tot jo i no t'ho veus venir.
Sí, sí, sí.
I és molt graciós.
Sí, sí, sí.
Que guai.
No ho sé bé, amb aquest joc, el vaig deixar.
Molt bé.
Diuen alguna cosa, els ullents?
A twitch.tv, a Regeneració Digital.
Ara estan molt ofuscats perquè diu que se sent molt de soroll
i no sabem ben bé què podem fer.
És cosa nostra.
Sí, ho intentarem solucionar d'alguna manera.
És només el directe de Twitch.
El podcast se sentirà perfectament.
És el live streaming que estem fent ara.
Ah, sí, però no s'entén res.
Et diu que costa una miqueta.
Costa una miqueta.
Et recomano que facis clic-clic.
Sí, sí, pots provar-ho tranquil·lament.
Què problema?
Hi ha altres coses, però ja fora.
Sí, sí, sí.
No, no, és que no pot ser, és que al final, m'entens?
He jugat al Baldur, jo.
No?
Per què no has fet un vídeo del Baldur?
Com? Que dura 200 hores.
Clar, clar, clar.
Bueno, no, escolta'm, cap problema.
Francesc, tu què?
A què has jugat, tu, aquest estiu?
Has tingut temps o no?
Doncs mira, he tingut poc temps,
perquè una de les coses que ha passat és que he jugat bastant per proxy.
Això vol dir que he vist els meus fills jugar.
He estat ja de la tele El manjador definitivament, de la PlaySync,
i curiosament he estat jugant a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
a...
No, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
No, no, no.
És l'assassin's creed Origins.
És l'assassin's creed Origins,
perquè encara no m'havia jugat cap d'aquesta nova fornada
dels assassins creed.
I la veritat és que m'ha agradat força l'ambientació
en l'antica Egipte.
I és un lloc que realment,
a part de totes les novetats que incorpora
i tot el mateix que manté de les essències clàssiques
dels assassins de sempre,
m'ha agradat força de volar.
Veure com es desenvolupa al teu voltant
la vida quotidiana d'aquella societat.
I parar i posar l'orella, no?
A veure què diuen.
I veure com la gent va al mercat,
i els edificis, i tot una miqueta.
De fet, tant aquest com el següent ambientat
a l'antica Grècia,
a l'Odissei,
crec que tenien un moda visita
en què precisament
encoratjaven alumnes i classes a fer això,
a utilitzar-los simplement com un tur virtual
de l'Egipte i l'antica Grècia.
I jo trobo que això és fantàstic,
perquè l'espectacularitat d'uns videojocs
ambientats triple A de forma molt vistosa
en ambientacions històriques
i convertir el joc també
en una eina educativa.
Sense pretendre, sense estar dissenyat
per ser una eina educativa,
però aprofitar tot aquest entorn
per també que la gent pugui gaudir
d'això, de veure la vida quotidiana
en aquells temps.
I això em va semblar molt guai.
I Déu ara, tu deies que havies jugat
a The Cosmic Wheel Sisterhood?
Sí, és el primer joc que penso en aquest estiu.
Jo és que soc molt fan de l'equip de The Construct Team,
continuant totes les seves experiències que tenen,
que la veritat és que són impressionants
i jo soc molt fan.
Llavors, és que per mi,
el The Cosmic Wheel Sisterhood
ha tret tota la meva creativitat fent les cartes,
perquè, clar, has de fer les cartes
amb les quals has d'esbrinar el futur
o respondre les preguntes amb aquestes tirades,
perquè ets una bruixa.
Estic flipant moltíssim amb el tema de la narrativa.
Jo crec que la narrativa, l'apartat audiovisual,
tot és que s'han superat,
però el tema de la narrativa
és que a mi m'està deixant increïble.
O sigui, jo me'l vaig acabar amb aquest neguit
i amb aquestes ganes de tornar un altre cop a començar
i a veure què puc escollir aquesta vegada,
perquè a la fi és un joc d'això,
d'anar escollint què diràs o què no diràs
o on posaràs les cartes quan fas una tirada de cartes
per esbrinar el futur, d'alguna manera, i el present.
I jo crec que al final és el que deien abans,
que els personatges són molt reals
i molta diversitat, la veritat.
Això m'ha encantat, m'ha encantat moltíssim
i jo crec que és el meu indispensable.
I s'ha parlat moltíssim
i espero que es continuï parlant molt d'aquest joc,
perquè és que per mi és impressionant.
No sé si us passa, Albert, Víctor,
i també de veure quan coneixeu,
perquè vosaltres coneixeu molt la indústria
i coneixeu molt la gent que fa els videojocs.
Això canvia molt quan hi jugueu?
No sé si se m'entén la pregunta.
Per mi enriqueix.
Perquè si has pogut veure com l'han anat fent
i veure com el joc anava creixent,
és que fins i tot quan jugues dius
mira, allò que em van ensenyar fa tres anys,
com m'han tingut?
O fins i tot que coneguis l'il·lustradora o l'il·lustrador
i diguis, hòstia, això és d'ell o això és d'ella.
Això deu ser molt especial.
Sí, de fet, la música, per exemple,
que l'estem escoltant ara és que és molt típica de la Paula.
I jo vaig parlar amb l'equip fa un any i mig,
gairebé dos anys,
per un altre tema i em van dir
que teníem un projecte molt ambiciós i molt gran
que estem ara desenvolupant
i ja veuràs i té tota la raó.
És un projecte molt ambiciós
i es nota tota aquesta evolució que ha tingut l'equip,
que és impressionant.
Molt bé, continuem el Generació Digital en aquest programa,
que és el primer de temporada a Twitch.TV.
La setmana vinent s'onarà millor
perquè crec que tenim alguns problemes tècnics,
però et diuen alguna cosa, no, encara?
Sí, els nostres ullents també han jugat força aquest estiu.
En David Tromax, que avui està molt actiu a la nostra Twitch,
ens diu que ha comprat fa pocs dies
i que és un projecte de l'editorial Western House
d'MSX unisomètric, molt recomanable.
I volia donar les gràcies, aprofitant el directe,
a un calallenc que ha deixat al costat d'un container
el llibre del Mundialito d'Espanya 82.
Home!
Gràcies.
El Mundial de Naranjito.
Sí, sí.
Jo ho faig molt, miro molt, jo.
Jo quan passo al costat i veig una capsa que dic,
aia, què és això?
Jo hi vaig, hi parlo de vergonya, ja.
S'ha de tenir poca vergonya.
Caràtules, només les caràtules,
i dic, t'has quedat la pel·li
i has tirat la caràtula animal,
que era la caràtula que la pel·li la tens a internet.
I tinc a casa una caràtula de Back to the Future 2,
sense readings.
A mi em va passar això amb caixes buides de Nintendo DS.
No, home, no.
De jocs de Nintendo DS.
Que vaig agafar una escolta i vaig dir,
bueno, potser un dia aquests trobes per dos duros el cartutxos.
És que avui dia el valorat és la capsa.
Ja el tens en ser, eh?
Sí, sí.
M'agradaria recomanar el Tromax, el Western House, és molt bo.
És molt bo.
Em sembla que el podeu jugar gratuït,
perquè és un d'aquests de l'M6 Depth, si no me'n recordo,
que en edició física en cartutx és Western House,
és una edició millorada,
però que si el podeu trobar per internet i jugar-lo,
i que sigui en memorador, és un joc molt guapo.
Una pregunta abans de marxar.
Parlàvem d'això dels containers.
És un tema que jo m'anego.
Com us quedeu quan ha sigut Nadal, per exemple,
i el dia següent baixes a tirar alguna cosa a la brossa
i veus una capsa de PlaySync o d'Xbox o del que sigui?
Sí.
No, a mi se'm mor algú dins.
La capsa es guarda fins que molesta molt.
Sí.
O no?
Sí, però clar, també hi ha pisos i pisos, segurament, no?
La plega.
La plega, sí, és veritat.
No es tira la capsa d'una consola el dia següent de comprar-la?
No.
I a més, és que si fas una mudança, què?
A mi m'han anat molt bé les caixes de les consoles.
Hi ha un fetitge de gent que gaudeix destruint-les.
Què dius?
Jo he vist gent que gaudeix destruint els envoltoris
que poden arribar a tenir un valor.
Una cent per Sant Joan i les cremin.
El Francesc i jo estem flipant.
Hi ha gent que les trenca i ho gaudeix.
Vaig a plorar.
Justament per aquesta reacció que esteu tenint ara,
hi ha gent que...
Però pensa que tenen molt valor aquestes capses.
No, no, clar.
L'altre dia vam regalar-li un regal a una persona que ho coneixem
i la meva dona té una cosa que li encanta,
que és posar uns papers i uns cordills, és preciós.
I va dir a la persona que rebia el regal,
és molt maco però un regal s'ha de trencar el paper.
No home, no!
I vaig pensar, s'ha de trencar?
Per què? Qui ho ha dit això?
No ho sé.
Exacte, no ho sé.
Depèn.
Què s'havia pres abans d'obrir?
No, el regal demanava guardar el paper.
Home, si porta el paper del cor d'inglès.
Però si veus algú maco...
I a més, es veu que hi ha hagut mimo a l'hora de tancar.
És que et quedaries el regal tal qual sents obrir, bàsicament.
De fet, vosaltres que compreu jocs físics encara,
molts de vosaltres...
No, no, però Albert sí, no?
És que treballo molt a l'ordinador
i a l'ordinador és més fàcil tirar de digital.
Els concrets que sí, però...
Però quan veus el telèfon, no sé com es diu això...
El plastiquet, sí.
El plastiquet, sí.
Us sap greu treure'l?
Home, no, això, no.
Jo he vist gent que el talla i el guarda, també.
Ah, no, no.
Miro que m'ha enganxat un amic meu fa molts anys.
Va ser als jocs de 360,
que portaven aquella cinta com a maco de barra.
Era treure-ho bé, obrir la capsa i guardar-lo dins.
Això m'ho va enganxar.
És veritat.
Perquè jo, al principi, es trencava per la meitat.
En Camancès, que ens diu, no, el cartró val calés.
I diu, a més a més,
jo guardo les capses de les torres de PC i tot.
Les torres de PC, eh?
I fa un apunt.
Joc retrossol, 15 euros.
El mateix joc retro, amb caixa, 300.
És una dada meva.
Pots dir 300, que és qui ho posa a la venda,
però no hi ha comprador, no?
Bueno, potser sí, eh?
Que la destruirà després.
El que comprarà i se'l menjarà, allà davant teus.
Aquest món que estem comentant està totalment boig ara mateix.
S'ha tornat...
Sí, sí, sí.
La gent, els col·leccionistes, estan desbocadíssims.
Bé, jo he vist algun twitch d'una persona,
no recordo ara el nom, que té darrere, doncs,
mogollón de jocs, sobretot de Nintendo.
I ell va traient les acquisicions a la setmana.
I molts d'ells són capses que no obren.
Home, clar.
Ho ensenya i és veritat que ho ensenya com un producte brutal, eh?
Hi ha col·leccionistes que col·leccionen capses amb jocs
que no s'han obert dintre de la capsa.
O sigui, capses de capses.
A veure, perdona'm això.
O sigui, imagineu-vos una capsa de jocs de Nintendo, del Zelda.
Dintre hi ha 6 jocs de Zelda nous.
Ah, d'acord.
I la capsa també està presentada, que dius tu.
I, a més, això ho posen amb un matraquilat, que dius tu.
Per què serveix això?
Però això ho fas per vendre'l, després, amb els anys.
Hi ha qui no.
Hi ha qui ho busca...
El Dani diu que a la nostra tècnica hi ha metges
que poden salvar aquesta situació.
No sé si recordareu, hi ha un col·laborador antic del programa,
en Gustavo Benítez,
que una de les seves passions era col·leccionar jocs presentats.
Els comprava presentats per no jugar-los.
Potser perquè ja els havia jugat, eh?
Però comprava jocs sobretot de Sega Saturn,
que era la nostra passió compartida, i en parlàvem molt.
I ell es dedicava a comprar jocs presentats i els tenia, sí.
Però si en comprava un altre, presentat.
Parlem ja de jocs retro, per eBay...
Però ells buscava presentats.
Però ho busca per alguna cosa futurible, és per vendre'ls.
Bueno, no ho sé.
Però ell tenia aquella passió de tenir-los presentats.
I no és com qui col·lecciona figures.
Sí.
Perquè al final és per l'aspecte, no?
Sí, sí.
Però si col·lecciones figures, les treus de la casa, o no?
Perquè hi ha gent que no les treu de la casa.
És veritat.
No fotis.
Sí, sí, i tant, i tant.
Jo les trec juncos, o com estiguin.
Si la figura la treus de la capsa...
El punt és més fàcil guardar-les amb la capsa,
perquè els pots apilar, perquè comences amb un i se te'n fan molt.
Ara es produeixen més que els gremlins.
M'esteu dient que els amibos es poden treure de la capsa?
No, a veure.
Es poden treure de la capsa, en sèrio?
Jo em referia a les figures que col·leccionava la meva iaia,
perquè jo li havies de comprar un mussol.
Els amibos que hagin d'anar a casa...
Les figures de lladró crec que les treu de la casa.
Jo el nino el trec de la caixa.
Ho sento molt, però jo tinc 39 anys
i si compro un nino és per jugar amb el nino.
Home, jo tinc un Kratos o algú,
que ha de quedar a la caixa.
Tu, Débora, és molt de mercendatge d'aquest, o no?
Una mica, depèn dels diners, també t'ho dic,
perquè això mana, això mana en tot.
No és barat.
Però tens acumules o no?
A veure, jocs físics tinc uns quants, ja per amor a aquest joc,
per apreciar aquest joc.
Llavors sí que soc molt de...
Si puc, comprar-los en físic.
D'altres els tinc digitals.
I figuretes també.
Tinc Funkos, però jo em vaig parar fa un parell d'anys.
I sí, també els tinc a la caixa per poder posar-los així,
uns sobre d'altres, perquè si no no arribo.
I d'altres figures sí que les tinc tancades.
Sí que les tinc tancades com...
Bé, encara no, encara no,
és que després netejar això és molt difícil, també t'ho dic.
M'ho pregunten molt, amics directes.
Com neteges, allò de darrere?
Dic, què?
Què? Es pot fer?
Si ho penses.
Tu saps el que mola la meva figura d'espau
quan se li posen taranyines, de debò?
Clar.
Clar, clar, clar.
Si dius que és un croma, ja ho veuràs.
M'he buscat un croma d'una vitació bruta.
Reconec que a mi em passa també una cosa semblant
que fins ara no tenia,
quan heu dit el tema aquest de no obrir-ho,
cintes de metal.
Cintes de caset de metal.
Ah.
Us en recordeu que hi havia les cintes de croma,
les de normal?
Sí.
I després hi havia les de metal
que sonaven molt bé
i que eren caríssimes.
Doncs aquestes, com que jo recopilo coses,
quan estan amb el plastiquet,
ens sap greu.
Però no ens cuides res.
Ja ha sortit l'Albert Fetichista.
Si havia d'anar per algun puesto, l'Albert havia repartit.
Ha sortit, eh?
S'ha manifestat.
Sí, sí.
Per cert, parlem d'algun joc més,
Eli, que hagis jugat aquest estiu.
Doncs mira, per exemple, el Chiqui Stage.
Aquest de jugar.
Vaig començar a jugar-lo.
I ara estic veient els jocs que he jugat aquest estiu
i estic fent una reflexió.
He jugat a jocs tots amb temps, amb un temps determinat.
Clar, és que...
No, no.
Al contrari del que podria fer.
Jo tenia tot el temps del món i podia jugar jocs llargs.
Mira, tots els que he jugat
eren jocs que tenen un determinat temps.
Per fer-los ràpids.
Suposo que és per poder intentar
infinitament, les vegades,
per millorar jo mateixa.
Doncs el Chiqui Stage
és un joc d'un pollet
molt simpàtic
que ha d'avançar
tot el possible en un joc de plataformes.
Ha d'arribar al més lluny possible
en una sola partida.
Aleshores, és el típic joc.
És un joc molt important, que els has de saltar,
que has d'agafar anelles,
que et donen punts,
que hi ha cofres que has de rebentar,
que també has de saltar,
d'esquivar...
Bueno, és un joc ràpid,
estant dinàmic,
en què has d'aconseguir arribar al més lluny possible.
Molt divertit.
Albert, tu tenies algun?
Digue'm, Víctor.
Jo no he tingut gaire temps per jugar
i no jugo mai novetats,
jo sempre jugo a algun joc
mentre estic gravant o el que sigui.
He jugat molt a un que es diu Super Autopets,
que és un autotxès,
és a dir, tu has d'escollir uns animals,
es poses en una fila, per dir-ho així,
i lluites contra un altre que poses els seus animals
en una fila, no?
I cada animal fa una cosa i es barallen entre ells,
per dir-ho així.
És un joc molt entretingut, que és més de pensar
com posar-hi els animals.
I llavors potser la partida dura 15 minuts o 20 minuts
i jugues una partida,
mòbil, no?
Em sembla que no està per mòbil,
però jugo a l'ordinador.
I això t'estressa per després com posar-hi...
A vegades estressa més del compte,
però quan estressa, el paro directament
i ja està.
És contra altres jugadors, no ho entenc.
Això és el que estressa.
Exacte, exacte.
Molt bé, i Albert, tu què?
S'han jugat alguns...
Sí, marxa, Víctor, que vagi molt bé.
Que vagi bé.
Ja no ho explicarem.
Vagi bé.
Us dic els que he jugat
que no han estat mencionats encara.
Un que penso que al Francesc
li pot interessar molt, i a tu també, Albert,
que és el The Making of Karateka.
A veure, és que vull que m'expliquis
així ràpidament
què és això.
És un documental, és un joc que és.
És més documental que joc.
Però jugues a Steam
amb un comandament.
Un documental amb un comandament alemà.
Llavors, és una forma meravellosa
de presentar la història del clàssic Karateka,
que és un joc de començaments dels 80
del creador de Prince of Persia.
Llavors, per presentar-te'l,
bàsicament tu vas passant
diferents estadis
i vas veient la creació
del videojoc. Pel camí
tu vas provant els diferents prototips
del Karateka.
També proves els jocs anteriors
de Jordan Banner al Karateka,
jocs que mai s'havien sortit a la llum.
Per tant, jugues a jocs
exclusius nous.
I veus l'evolució
en vídeos d'entrevistes d'ell,
dels seus pares, dels seus familiars,
amics... És una meravella.
A nivell de menús, els menús
que acompanyen tota l'experiència són molt macos
i és fantàstic.
El mateix equip que l'ha fet és un equip
dels Estats Units, que es diu Digital Eclipse,
que van fer el joc meravellós també
dels 50 anys d'Atari.
És una manera de presentar...
Tu ho has dit, Albert, és una manera de presentar
que comença amb el Karateka,
amb el The Making of Karateka,
i és com una mena... Pels entesos del cinema
hi ha una col·lecció de pel·lícules remasteritzades
que es diu La Criterion Collection,
i el que volen fer és el mateix
però amb videojocs.
Fer com les versions definitives
d'una sèrie de jocs clàssics
i explicar-te molts continguts extras
és fantàstic.
Em pareix que a mi em va al·lucinar
que és una espècie de Matamarcians de Muranao.
El pots jugar, aquest joc, o no?
El pots jugar en les diferents iteracions
que en Jordan van enviant a la seva
productora, Broderbund,
quan tenia 18 anys, o més petit encara,
encara no tenia 18 anys, i vas veient el joc
com va anar evolucionant-lo
i al final, fins i tot,
a partir de l'últim prototip que va tenir
han creat aquí expressament una versió
més refinada. És fantàstic.
És molt xulo. A banda d'aquest
documental també he jugat, i ara aniré una mica
xulo, al Super Mario Wonder,
que no l'ha jugat ningú perquè vaig anar
a Colònia per jugar-lo
i de fet no estava ni exposat davant del públic,
havies d'entrar dintre del joc de Nintendo
on ensenyaven la Switch 2,
que jo no l'he vista. Què dius ara?
Sí, sí, però a la Gamescom
ha sortit avui la notícia,
es va ensenyar a porta tancada la Switch 2.
I no la vas veure? Jo no, a mi no me la van ensenyar.
Jo us ho asseguro, us ho prometo,
us dono la mà, no hi ha cap tipus
de trampa aquí, però vaig anar a fer una entrevista
al Takashi Tezuka,
el co-creador de Super Mario i de Zelda,
i vaig provar Mario Wonder, i em va agradar molt.
I sortirà l'octubre i tal.
Ja en podem parlar més ampliament, eh? I tant, i tant.
I així molt ràpid, al Baldur's Gate 3,
aquest joc de rol que he jugat poquet
unes 3 hores, o sigui molt poc,
l'he tastat una miqueta perquè
és un joc que necessites molt més temps.
L'Armored Core 6,
que és un joc de robots dels creadors
de Elden Ring i Dark Souls, que també
és super difícil i
a mi m'ha agradat també, tot i que
és massa complicat, o sigui, necessites molt temps.
Parlant de la frustració que dèiem abans dels jocs,
et diuen que el primer jefe és ja
d'aquells que et frustren. No me l'he passat.
Jo no me l'he passat, el primer jefe.
Imagina't, el primer, eh? No, no, no.
Quin nivell, Déu-n'hi-do. I llavors, ràpidament,
a la remasterització,
bueno, no, a la nova versió del Red Dead Redemption,
no m'atreveixo a dir-li remasterització,
perquè l'han tornat a treure i costa 50 euros,
molt cares. I he jugat, eh, també?
I he jugat, sí. I també, atenció,
he jugat com un animal
al Grand Theft Auto Online.
Sí, el meu fill petit està jugant.
M'ha donat per aquí.
Sé que per molta gent això pot sonar com molt...
No, no, però si està tope, aquest joc.
Però us vull donar una dada.
Jo bàsicament he convençut un grup d'amics
que tinc, que són els que juguem sempre online,
i després d'ans insistint, dic
hòstia, hem de jugar al Grand Theft Auto perquè
vull jugar-lo, perquè vull descobrir per què té tant d'èxit.
Aquest joc va sortir l'any 2013.
Us dono un exemple
i em caio. Aquest dimecres
va sortir a la venda un dels jocs més esperats
de l'any, Starfield.
L'enllaçament
espectacular, disponible a Game Pass,
per tant, molta gent el té. Joc
esperadíssim, tothom en parla.
Tu entres el dimecres passat a Twitch,
el dia de l'estrena, a veure quin joc
s'està jugant, dient... Hola!
Hola. A l'Esterfield estarà
a dalt de tot.
Doncs el...
El dimecres passat,
el joc que doblava l'Esterfield
era el Grand Theft Auto Online. Llavors jo el que volia
era descobrir per què
s'hagués de tenir un joc de 10 anys tan d'èxit.
I hem estat jugant i moltes,
moltes desenes d'hores.
He estat jugant aquest estiu per les nits amb un grup de...
Jo ho vaig entendre o no? No ho he entès encara,
perquè la veritat és que...
És que no ens ho hem passat
gaire bé. Què dius?
Jo no he jugat mai, eh, però jo crec que
és una mica el que passa també amb el Minecraft, que tampoc he jugat,
que és que al final generes una espècie d'univers
amb la gent que jugues, una espècie
com de sèrie, no? Una espècie de...
Sí, a veure, jo estic veient ara
escoltant sobretot, perquè ja
no deixa d'entrar gaire a l'habitació quan juga
el meu fill petit. Dures declaracions, eh?
Sí.
Et passa com el protagon de Grand Theft Auto 5,
també t'ho dic. Que passa el mateix.
Exacte. No, però ells... Sí, jo el que veig,
ho passa amb bon papà, perquè creen aquestes històries
i comencen a parlar
i creen un grup i...
I ja estima que parlen tots en castellà.
Curiosament, en aquest joc parlen molt en castellà,
encara que són catalans. Nosaltres parlem català, eh?
Sí, molt bé, clar, clar.
S'ha d'ajuntar les dues comunitats. Exacte.
Albert, potser per això no t'ho has passat bé, eh?
Canvia d'idioma. O en anglès.
Més que en llenguero. Ah, que sí.
Si tu ho saps, mano. Va molt bé.
Escolta, estem arribant al final del programa.
Déu-n'hi-do. Pots comentar un parell més
de què ha sigut aquest estiu? Va, Demi, som-hi.
Es traigots de role play musical,
que de fet és que és això,
és un musical fet videojoc, d'acord?
Té la banda sonora feta per Austin Wintory,
sento que el Victor s'ha marxat,
perquè és el seu moment, no?
Que és conegut per fer la banda sonora
Journey, Abso, Erika, etc.
És molt conegut. Molt bé.
I bé, tenim la protagonista
que rep els poders de l'última
musa del món i ara ha de resoldre
l'assassinat d'aquesta. Molt bé.
Com? Doncs parlar amb els altres déus,
perquè si no, la matarà. Ah, sí.
Llavors, has d'escollir una mica
quin tipus de personatge,
quina habilitat faràs servir, és a dir,
si seràs massa intrèpida, si seràs més astuta, etc.
I ja a partir d'aquí
es desbloquejaran opcions en els diàlegs
i alhora tu fas les cançons,
és a dir, quan està cantant la Grace
i quan estan cantant la resta de déus,
el que tu fas és escollir una opció
per on aniràs, no? Segons si vols ser
més agressiva, més passiva,
més conciliadora i tu vas fent la cançó.
Encara no l'he acabat perquè
d'una prioritat d'altres jocs, però és que
jo em quedo pasmada
amb l'apartat audiovisual
d'aquest joc, és que m'encanta.
I un altre joc, el Bemba,
que és també molt curtet,
que parla d'una família que migra
a Canadà, una família de l'Índia
que migra a Canadà.
El joc ens presenta la dècada dels 80
i vas veient una mica
com va creixent
aquesta família, no?
Arriba la parella,
després tenen el fill, etc.
Parla de la mecànica principal
que per mi és el millor
del videojoc, és cuinar.
És a dir, tu has de fer les receptes, tens
com una fulla de paper on
estan escrites les receptes de la família,
de la mare, però
s'han esborrat una mica i llavors has de
fer tu la recepta in situ
desbloquejant aquests records.
Parla una mica de la identitat,
de l'adaptació de racisme.
El problema que jo li estic veient
i li he vist és que
manca una mica més de temps
per desenvolupar certs temes
i desenvolupar els personatges, que a vegades es queden
una mica en estereotip.
Però, de fet, jo
especialment els efectes sonors i la mecànica
per a mi ha estat molt relaxant
i molt real. De fet, quan tu
vas fent el tema de la cuina,
l'efecte de so,
sembla que estiguis
en aquesta cuina, no?
Fent les receptes tradicionals del seu país.
Ha sigut ben va, eh? Ben va.
Molt bé. Fantàstic.
Per cert, no tenim gaire temps,
però el que fem també és
animar els ossos uients que vagin al nostre
podcast, perquè allà tenim una entrevista amb el
Daniel Santigosa. En aquests moments,
si ens escoltes dissabte,
s'està produint la sisena edició,
la Inidepday. Per cert, Francesc,
tens aquí al costat els àlbums d'aquest
any, que en són dos.
Guapíssim. Així, tipo Pokémon, no?
Tens el blau i el vermell.
És fantàstica, la idea. I també
us recomanem molt que escolteu aquesta
entrevista perquè parlen de l'aplicació,
que et pots descarregar si vas allà,
que hi ha una espècie de Tinder
que tu pots fer, no sé com es diu,
maig, pots fer maig als jocs
perquè creï el camí
perfecte per veure
tots els jocs i no et perdis. Que guapo.
La veritat és que és super, super bé i
em consta que m'ha encantat moltíssim
aquest any per fer l'edició.
Què deien els ossos uients? Doncs mira,
twitch.tv barra regeneració digital. Ah, no, això
és un Telegram, el twitch.
Ara ja m'ho publico.
Diu que el xulo que té el GTA
Online és que hi ha molts servidors de
Roleplay que estan molt currats.
És que és la gran gràcia.
No sé si tenies alguna cosa a dir, Víctor.
No, no. No, és que t'he vist amb el micròfon
i mirant els sacs del paper.
Estic molt còmode.
Doncs escolteu, gràcies per haver vingut
a aquesta primera edició, la 1014
del generació digital.
Que vagi
molt bé la setmana.
Anirem parlant de videojocs, com sempre,
una vegada més a la ràdio pública.
I això, sobretot gràcies i també gràcies
als uients. Que vagi molt bé, tots plegats.
Ens esperem a veure.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.
Adéu.