BMW.
Benvinguts al programa dedicat a la tecnologia creativa
de Catalunya Ràdio.
En el programa de avui parlarem molt de realitat virtual,
de música a l'auditori,
han de fer sonar els seus mòbils, al·lucinant.
I entre molts altres continguts coneixerem què li ha semblat
a l'Oriol Dalmau el nou videojoc de Bola de Drac.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Star...
Què tal, benvinguts, Star, com estàs?
Molt bé, fantàstic, gràcies.
Et tenim a Tarragona, Star? Sí, senyor, la meva ciutat.
Molt bé. Esteu bé tots?
Molt bé, molt bé.
Francesc, tens una notícia molt bona,
important, relacionada amb Nintendo Labo.
Tinc una notícia molt important relacionada amb mi.
Sí, però...
No us vau haver afectat, per això, al principi.
Però ens feia l'ullo.
Doncs sí, vaig optar a la preselecció que fa Nintendo Labo
per fer unes demostracions en viu amb famílies,
preferentment amb famílies, dels productes de Nintendo Labo,
de les quals també sortirà, sembla, l'espot publicitari,
quan ho llencin al margat, i de moment ens han preseleccionat.
Molt bé. Això és el que passa per no tenir fills.
Ens han demanat per això fotografies.
Jo crec que aquí la preselecció serà una mica de pena
què tal fotogènics quedeu mentre esteu ja jugant amb el paper i el cartró.
Us haureu de posar molt guapos, no?
Els faré fotografies amb el Lego perquè vegin que són nanos creatius.
Més guapos, Eli, difícil, eh?
Difícil, és veritat. Tens tota la raó.
De fet, si no surten, jo crec que hauríem de fer una queixa formal.
Boycott Nintendo.
Exacte. Gina, per cert, tens dues pantalles, ja, a casa teva.
Sí, escolta, això em permetrà fer Twitch i, a part, seguir jugant.
És a dir, fins ara havia de fer servir el tabulador,
ara no necessitaré el tabulador, tinc dues pantalles de 24, enormes.
Una cosa que només et diré,
el meu escriptori m'adeix dos metres de llargada i se'm queda petit.
Però hi ha una altra cosa d'aquesta setmana
que els ullents de generació digital que estan al Telegram ho han pogut veure,
i és que he fet stickers...
Què és això?
Són com uns emojis, però que són com enganxines.
I per tant, tu quan estàs xatejant amb nosaltres per Telegram,
o amb qualsevol persona del món,
tu simplement pots descarregar les meves enganxines
i pots fer servir aquestes que he dibuixat especialment per Telegram.
És veritat que cobres un euro per cada vegada que s'utilitza?
T'imagines?
M'hi poso jo, eh? Ara mateix.
Eli, com que em cobri un euro, ens anem a sopar a vorà, ja.
Ja podem començar, ja.
Utilitzeu l'ordinador alguna vegada en format vertical, que ara comentàvem.
Jo estic pensant, moltes vegades treballem en Word, sempre,
i seria molt millor, fins i tot.
Hi ha pantalles que, inclús, el seu suport és...
La meva, la meva.
Aquesta, perdona. La meva, la meva!
Avui en dia estem tots molt acostumats a l'horitzontal,
sobretot en el 16.9, perquè en el quadrat afectava menys,
però els ordinadors, que en els 80 hi havia moltes redaccions,
que eren ordinadors dedicats exclusivament al tractament de textos,
moltes vegades teníem precisament les pantalles orientades,
pantalles a tubo, orientades en vertical.
És pel que tenia això, que tenia l'opció de girar la pantalla.
És veritat, per cert, qui tens a Tarragona, qui ens està ajudant?
En Xavier Espel, un paio molt trempat, una bonvinguda, molt simpàtica.
Molt bé, doncs també agraïments.
M'ha deixat un d'això, un bolígraf corporatiu de Catalunya Ràdio.
Que bé. Mira, nosaltres no en tenim.
Ens estem als quartos, aquí a Tarragona som així.
Els quartos que no teniu a Barcelona, els que estem aquí.
Escolta'm, aquesta, a Matranet, que és la teva botigueta i el teu lloc,
has fet coses aquesta setmana interessants, no?
Vagenades, més que interessants, burrades.
Res, soc un malcom Magnladen dels videojocs.
Vaig triant jocs d'espectrum, ara.
Molt bé. En cartutx, eh?
En cartutx, amb cinta de caset, nitre tan disquet per MSX.
Ara en vindran uns quants per Amstrad CPC.
O sigui, Oriol, prepara't,
que tindràs que treure la polsa al teu Amstrad.
Mira, vaig una miqueta d'estem dels demés, diguéssim.
Però jo content, amb alegria, amb il·lusió.
I tant que sí, a matranet.net podem trobar totes aquestes novetats.
Per cert, Eli, no, abans parlem amb l'Eli.
Heu agraït el masc aquesta setmana?
Sí, sí, aquesta setmana ha enviat un cotxe a l'Espai,
i la gent diu que entre això del cotxe a l'Espai,
i aquest l'enfallames, també, que va treure,
no sé com és en català, l'enfallames.
Llançar flames, llençar focs.
Llançar flames, llençar focs, és igual.
Està fent una campanya de màrqueting
per amagar els resultats tan dolents
que està tenint la companyia a nivell d'espectatives.
És a dir, que hauria de vendre molts més cotxes
dels que està venent.
I els que li sobren els envia a l'Espai, oi?
A l'Espai, sí.
A l'Espai, sí.
Jo he vist el vídeo on llencen els coets
i on s'escolta el locutor com si fos de l'NBA,
i després la gent cridant com si fos una presentació d'Apple.
És a dir, a veure, tranquil·litzem-nos tots.
Home, és molt bèstia, no que hagi sortit el coet,
sinó com ha tornat amb aquesta precisió absoluta,
amb aquests reactors que fan que aterri de peu.
És a dir, que no necessita gaire espai.
I pots aprofitar l'altre cop el tema.
Exacte, és meravellós.
Eli, perdona, és que la setmana passada vam dir
regalarem alguna cosa a través del Telegram, i ho hem fet, no?
Ho hem fet, hem tingut dos regals
que hem donat a dos usuaris del nostre Telegram.
Eren dues edicions del videojoc Vesta de l'agenda final Vox,
que va venir la setmana passada aquí al programa,
els vam entrevistar,
i els guanyadors han estat en Sarafí Lleiteras i l'Antoni Fernández.
Tengo una identidad secreta de superhéroe,
como Peter Parker o Bruce Banner.
Murió cuando yo era pequeño.
Y mi madre también.
Y he acabado aquí.
En un pequeño rincón en ninguna parte.
Aquest és el segon tràiler de Ready Player One.
El 30 de març arriba aquesta adaptació
de la novel·la d'Ernest Klein,
i de la qual tant em van parlar fa uns anys
del generació digital.
Exacte, és un futur proper d'un món cada vegada més pobre
que la gent s'escapa de la realitat a través d'oassis.
És un món virtual molt més interessant
que la realitat que han de viure.
I de fet, en aquesta pel·li, com en el llibre,
evidentment, moltíssimes referències als 80 i 90,
com aquesta cançó de Depeche de l'any 1990,
que forma part de la seva banda sonora.
Stark, ganes que arribi, aquesta pel·lícula?
No m'agrada gens el llibre, i els tràilers...
És veritat que ho vas dir, ho recordo.
Aquí hi ha un punt, no sé si va ser el spinyol,
que el va donar, o li van fer amb ell,
que aquestes coses, les referències de memòria,
i d'adolescència, i d'infantesa,
millor si són de pas, que no te les donguin així.
Ja.
Que tu puguis gaudir-ne, dir...
Mira, això és una referència...
Que no siguin tan evidents.
Tan usable, exacte.
Mira, una referència, té el Final Fantasy.
No, home, no, posa algun detall, un nom, alguna coseta...
Doncs jo penso que està a l'alçada del llibre,
perquè al llibre em va agradar, eh?
A mi el llibre també em va agradar,
l'única cosa que tenen és que el llibre
no tenia temes de llicències, d'imatges,
hi podien fer servir moltes coses,
i en canvi aquí, en aquesta pel·lícula,
hem d'asseñir-se una miqueta
a les llicències que té la distribuïdora.
Bé, però déu-n'hi-do, eh? Sí.
Hi ha un putimer, el que passa és que pot...
Depèn de com ho hagin volgut enfocar,
pot acabar sent una mena de tour de forts de nostàlgia,
que intentar-te-la empassar així a cullerades,
doncs, clar, pot ser indigest.
El llibre jo també el vaig llegir, a mi em va agradar,
i em va agradar sobretot perquè reconeixies molt del que veies.
Tot i això, argumentalment,
no deixa de ser una novel·la de science-fiction bastant a l'ús,
veus elements que has vist altres vegades,
amb lo qual no serà estranya, vull dir.
Jo crec que es pot convertir en pel·lícula i ser bastant decent.
Ara veurem què haurà passat, no?
Si utilitzar imaginari 80 i 90 només per tenir aquests minutets
i després que l'argument despengi
o que realment la pel·lícula lluegui així.
Jo crec que pot quedar una bona pel·lícula.
Gina, tu has treballat amb aquest segon tràiler
i has mirat una miqueta totes les referències.
Sí, sí, si no us heu llegit el llibre,
us el recomano molt, és de l'editorial Nova,
i jo he agafat aquest segon tràiler i agafeu-lo,
i al costat, amb paper i boli,
perquè heu d'apuntar aquestes referències relacionades amb videojocs.
Atenció, per exemple, de l'univers,
aquesta Street Fighter, al blanc, que apareix al segon 52.
Enriu, al segon 41.
La Chun-Li, al U-59.
Més personatges de videojocs, Lara Croft, de Tomb Raider,
al segon 53.
La Tracer, de Overwatch, a l'U-59.
Dues de les granades de Battletoads,
del clàssic de Beat'em Up de NES i Game Boy, a l'U-52.
El creador d'Oasis porta a la solapa
un pin del Simon, el joc de Ralph Baer.
I relacionat amb pel·lícules de Retorn al Futur,
surt el DeLorean al segon 42 i la Sintonia al final del vídeo.
La moto de Caneda, de la pel·lícula Akira,
del minut 1.20.
A més, està pilotada, no per Caneda, sinó per Robocop.
Molt bé.
És aquest, sí, sí, sí.
Shaki, el protagonista del minot diabòlic, el 208.
El 212 de New, el gigante de Riero.
El 041, el cotxe de Mad Max.
Potència, potència, eh?
I l'U-49.
Atenció al radiogaset de John Cusack a Un Gran Amor,
Say Anything, a l'U-56.
Uh, tot això?
Sí, sí, això en gairebé dos minutets de...
Potser té raó, l'Estar té raó i potser,
que hi haurà massa cosa.
Però només he agafat pel·lícules molt friquis i videojocs.
Ens falten totes les sèries i moltes altres referències
que no he explicat.
Està a cada pla de la pel·lícula,
o bé, millor dit, a cada pla del tràiler,
teniu alguna referència on mirar?
La pel·lícula es tracta sobre la vida d'aquest creador d'Oasis,
i bàsicament els que trobaran en Lou de Pàscora
coneixin perfectament què va fer, com va ser la seva vida,
perquè es recrea virtualment la seva infantesa, el seu cas,
i per tant han de conèixer les sèries que els agradaven,
els videojocs que li agradaven saber-los acabar.
Per tant, les persones que es mouen en aquest món,
al final han de ser ultra-friquis,
no només de... han de ser ultra-friquis d'aquesta època,
de l'80-90, amb la qual cosa tot està concentrat aquí,
tant que les persones que ho llegeixin s'identifiquin amb aquesta època
com els que vegin la pel·lícula ho hagin de conèixer.
L'argument ja porta que sigui una carretada de referències non-stop.
Clar, però això és fàcil, perquè seria més complicat
trobar què no ha posat aquest bon home.
És que surt el passadilla en Angelm Street,
surten un munt de coses, o sigui, està plegat el que dieu,
a cada fotograma, o fins i tot a un mateix fotograma,
hi ha 50.000 referències.
De fet, el tiet Spielberg ja sabia el que agafava,
i suposo que ho ha agafat amb ganes, precisament per això.
A veure, és de la seva època, esclar.
És veritat, ja ho feies, si se'n recordeu.
Em penso que era el Gremlins que havia posat.
Havia començat a posar cotxes de la Barbie,
referències de Rambo, autoparòdies,
perquè d'alguna manera havia començat a posar.
A l'ET surt el Yoda, no? A l'ET surt un nen disfressat de Yoda.
Exacte, exacte, sí, sí.
Per això ell sempre ha fet coses així d'autoalimentació, diguéssim.
I aquí quan va llegir la novel·la va dir
home, això m'ho posava amb safata,
és que està lapiglats de fer jo.
Per altra banda, perquè la majoria de pel·lícules són seves.
Sí, sí, no té problemes, no?
Molt bé, tot això de la realitat virtual
està obrint nous camins artístics i d'entreteniment digital
que ja podem experimentar.
El mes d'abril se celebrarà
a Barcelona, tallers, conferències i exposicions
ensenyant obres en 360 graus absolutament espectaculars.
I quan s'acosti a aquest esdeveniment
tindrem en aquest estudi Andrea Lamunt,
que vindrà per presentar-nos
una experiència que es diu Omnipresence,
és una experiència que ja ha aprovat la Gina
i que va una mica més enllà de la realitat virtual, no?
Sí, sí, i la Gina sempre ho prova tot, jo ho veieu.
Sí, sí. Tu, perdona, em vas trucar
minuts després d'haver-ho provat
i em vas dir Albert, has d'aprovar això.
És que em va deixar molt impressionada.
Penseu que és un 360 4D.
Què vol dir això?
Això vol dir que no només va més enllà de la pantalla,
sinó que t'atravessa la pell, t'ho prometo.
O sigui, la sensació és t'atravessa els sentits,
el tacte, l'olfacte.
És una experiència que realment cobra sentit
quan la vius, no quan te l'expliquen.
És una mica oasis, llavors.
És molt oasis, però sobretot perquè té moltes aplicacions
més enllà de l'educació,
amb la psicologia, la salut, el turisme...
Temes fins i tot d'empatia, de racisme...
O sigui, és molt bèstia, Albert.
Molt bé, molt bé. Realment en parlarem d'Omnipresent.
Apunteu aquest nom perquè realment és l'experiència
que val la pena explicar.
I ara un altre experiment estrany de realitat virtual.
Els de la generació digital són molt del pastor Josué Irion.
Ja ho vam dir fa una setmana.
Si tu hijo tiene una máquina de Nintendo,
no está indemoniado, él estará muy, muy, muy breve.
Ara n'ha aparegut un altre, una mica més relaxat,
i amb idees tecnològiques.
El nom d'aquest pastor no és cap broma.
No, es fa dir DJ Soto,
i ha creat la primera església virtual del món.
En una entrevista a la revista Wired diu que la primera vegada
que es va posar les ulleres de realitat virtual,
en concret unes Oculus Rift,
es va sentir, diu, com segurament es van sentir
els antics profetes a l'arribar a la Terra promesa.
Ell explica que va veure un joc que es diu Alt-Space VR,
és una xarxa social en realitat virtual,
on et pots trobar amb altres persones
que pots veure com diferents avatars,
i el que pots fer és interactuar amb aquestes persones.
I en la presentació que fa a YouTube pel seu producte,
que es diu Virtual Reality Charge,
DJ Soto explica per què ha volgut crear una església
dins del món virtual.
Creiem que la realitat virtual
serà la següent revolució mai vista al món,
i nosaltres, si voleu formar part,
donem bones notícies del déu de l'amor.
Queda molt bé, eh, la veu de pastor angèlica estar?
Si vols et dono una exclusiva... Quina?
Vaig estar a punt de treballar d'això.
Què m'estàs dient? De pastor?
Sí, de casamentero, diguéssim.
Mare meva! Sí, això és una altra història.
Les meves biografies es vendran a patades, ja veuràs.
Parlem una miqueta més d'aquest tema.
Doncs sí, la idea de DJ Soto és crear una església inclusiva,
de fet, de forma paral·lela,
viatja amb la seva dona i la seva autocaravana,
i va aparant, diu,
ell mutant esglésies temporals pop-up.
Per parlar d'aquesta notícia, que pot sorprendre molts uients,
tenim en comunicació amb Francesc Romeu.
Ell és capellà, periodista i rector de la parròquia de Santa Maria
del Taulat i Sant Bernat, al Poblenou.
És professor de Periodisme a la Universitat de Romon Llull.
El podem sentir sovint al Paraules de vida
d'Emili Pacheco, de Catalunya Ràdio.
Francesc, benvingut al Generació Digital.
Com és aquesta iniciativa d'aquest pastor dels Estats Units?
Bé, em sembla realment atrevida.
Forma part, diríem, de l'escenari dels Estats Units,
que en aquests aspectes són molt més atrevits.
Però em sembla interessant, em sembla interessant.
Tot el món digital i el món de les xarxes socials,
la veritat, ajuden molt a fer comunitats, comunitats virtuals.
El problema, el debat, el tenim entre on s'acaba el virtual
i comença l'opresencial, o a l'inrevés, on s'anava l'opresencial
i comença l'opresencial.
De fet, ell una mica, el que ve a dir en aquest article de Wired,
és que l'interès d'aquest pastor va créixer
al veure tanta gent en forma de batards.
És a dir, en aquests videojocs virtuals
s'acumula moltíssima gent
i ell el que vol és precisament acostar-se a aquesta gent.
I és una mica el que fan les xarxes socials, no?
Exacte, exacte.
Jo penso que tenim un camp en comú
les xarxes socials i les comunitats cristianes,
que són el concepte de comunitat.
Volem ser comunitat.
Llavors, hi ha aspectes positius
que el món virtual pot ajudar
a fer una tasca de manteniment de la comunitat presencial.
Doncs parlant d'aquest tema tecnologia i església,
aquest mateix matí hem dit a Telegram
que parlaríem amb un capellà al generació digital
i alguns uients ens han comentat algunes coses.
La Laura ens deia que ella té un tiet avi capellà
i que quan es va jubilar als de la parròquia
li van regalar un ordinador que utilitzava per enviar correus.
Ella diu que, com ell, hi ha capellans que són molt moderns.
I tant. De fet, tu ets un exemple.
I, de fet, el papa utilitza molt les xarxes socials
i demana que l'utilitzeu, no?
Exacte, no, no, és veritat.
El papa utilitza molt el Twitter, fa unes piulades molt interessants,
a més a més, molt seguides.
Com que les fa amb una gran varietat d'idiomes,
doncs té una gran quantitat de seguidors.
Són frases curtes, això també va molt bé.
Perquè a vegades esteu acostumats a grans discursos dels papes
i també a vegades va molt bé una frase curta.
Mira, és que tinc aquí...
és que porto una estona volent llegir-te un tuit
del papa francès que en castellà, que és Pontifex barra baixa ES,
que crec que és molt adient, que és...
Molt bé.
Jesús se deja encontrar por quien lo busca,
pero para buscarlo hay que moverse, salir.
Aquest tuit porta 54.600 me gusta...
i 17.300 retuits, que es diu aviat, eh?
Ho diu... Això només en castellà.
Si ara miressis l'anglès, l'italià, imagina't tu els que volies,
perquè també hi estan els altres idiomes.
Jo penso que això realment és novedós,
però jo crec que això realment és molt important.
Abans de comentar amb el Telegram aquest matí,
la gent ha començat a opinar.
L'Isaac, per exemple, ens explicava que coneix a capellans
que utilitzen Twitter, Facebook, Instagram...
i en Barufito, ja em permetràs, ha explicat un acudit.
Ell preguntava si sabem
per què les misses xineses duren tan poc.
I al cap d'una estona, diu, perquè tot just començar,
diuen, gelmans, pleguem.
A mi m'ha fet molta gràcia, tu no n'havies escoltat mai.
Certament, juguem amb el català i el xiner.
Exacte, exacte.
Escolta'm, Fraser Romeu, capellà i periodista,
moltes gràcies per aquest temps,
per acompanyar-nos al Generació Digital, i molta sort.
Gràcies a vosaltres, que també ens acompanyeu
per tot aquest món tan fascinant.
Merge, cometes, cometes.
És una instrucció que potser portarà records a molts de vosaltres.
És la manera com introduir en poques els jocs d'Xpectrum
que ens permetien obtenir les preuades vides infinites.
Fer trampes en un videojoc
usant programes que ens proporcionin millores extra
només hauria d'afectar la nostra experiència de jugador.
En un món on cada vegada més es dona importància el joc online
i, a més, els vessants competitius del joc online,
aquesta mena de dopatge digital està cada cop més perseguida.
Només per posar un exemple recent, el mes de desembre passat
es van produir 100.000 benejos simultanis
a jugadors de PlayerUnknown Battlegrounds.
Sí, sí.
Es van benejar, és una de les opcions que tenen
a les companyies contra els que detecten que fan trampes.
Tenint en compte, a més, que has pagat pel joc per connectar-te online
i potser has invertit hores i hores i diners
en el teu personatge i equip,
que eliminin el teu compte no ha de ser gens divertit.
I com es poden fer trampes en aquests jocs?
La forma de fer trampes en els jocs i en general també en els jocs online
hi ha diverses formes.
Moltes vegades és perquè alguns jugadors detecten algun glitch,
algun error del joc i el saben explotar.
Per exemple, esforç aconeguts,
no és estrany que algun menú o alguna mena d'accés superusuari
que fan servir els programadors
moltes vegades acabi a la versió final del joc.
Allò que utilitzen els programadors per automàticament passar-se
a un nivell sencer o rebre armes per poder tastar,
allò ha quedat i algú ho ha descobert, es comença a córrer,
i llavors de cop i volta estàs jugant amb gent que tu li dispares
i és invulnerable.
A vegades ve d'això.
També pot ser macros,
coses que tu modifiques en el teu ordinador.
Per exemple, pots fer una petita macro
que simuli pulsacions ultraràpides del teu ratolí.
Llavors tu estàs jugant en un joc que tens una arma en concret
i estàs disparant en autofire,
allò que els joysticks a vegades antics tenien aquell botó de turbo.
Sí, la Mega Drive tenia això.
Tu ho estàs fent disparant amb una pistola simple
i sembla que tinguis una Uzi, que no...
Què passa aquí, no?
O, per exemple, un clàssic del Counter Strike
que tu modificaves els fitxers que tens en el teu ordinador
i canviaves la textura dels colors de les parets
i la converties en transparent.
I de cop i volta tu podies veure en tastava tothom
perquè les teves parets eren transparents,
però per la resta de jugadors no.
Jo necessito això.
T'ho imagines, Oriol,
com seríem amb això de les parets transparents?
Crec que no em sabria ni connectar.
Jo a vegades em fa més por aquests jocs amb multijugadors,
perquè no els he provat i em sembla molt complicat.
Has de jugar amb mi.
Què em fa mandra tornar a l'Overwatch?
No feu trampes, vosaltres. Què va?
Ara que parleu de l'Overwatch, per exemple,
hi havia una empresa que es dedica a crear programes extra
que tu els executes adjacents al programa Overwatch, per exemple,
i et donen millores.
Una empresa que ha sigut demandada per Blizzard,
però que a més ja ha sigut demandada altres vegades
perquè han fet programes per diversos jocs,
com per exemple un que es diu Watch Over Tyrant,
per 13 euros mensuals, a més no era gens barat,
tu obtenies poders extra quan jugaves a l'Overwatch.
Però què vol dir poders extra?
Doncs et donaven tota una sèrie de millores...
Vaig a buscar això, necessito això a la meva vida.
Que són 13 euros.
Podies adreçar on estaven altres jugadors,
o què hi havia darrere de caixes...
Només em falta més això. Això ho tenia el Pokémon Go,
que et deia on hi havia un Pikachu.
Eren unes aplicacions externes al joc, ilegals, suposo,
i que et deien on estava el Bulbasur per anar-lo a buscar.
Hi ha aplicacions de telèfon mòbil, per exemple,
que t'ajuden, amb les lletres que tu tens,
a trobar paraules molt llargues a la palabra dos, per exemple.
Tu pots semblar que ets un màquina de la lingüística,
i ets un negat.
Un dels grans problemes del joc online, en xarxa,
a part de les trampes,
és també el comportament abusiu de molts jugadors que assetgen
i fan sentir incòmodes a la resta.
Les empreses treballen també en aquest sentit?
Doncs la veritat és que sí.
Segurament, molts els que heu entrat a jugar a jocs online,
sobretot els que són molt competitius,
com que moltes vegades us assignen en grups aleatoris,
doncs et pots trobar amb gent molt competitiva,
tu ets molt novell,
i reps insults, reps amenaces,
o reps trets, inclús, per part del teu propi equip,
per eliminar-te del joc, perquè ho has fet malament, no?
Que trist.
És una de les coses que ha allunyat molta gent del joc online,
i com que el món, sobretot del videojoc,
s'està tirant cap a l'online cada vegada més,
es vol intentar regular.
Riot Games, una de les grans del joc online,
els creadors del League of Legends,
han instaurat ja per defecte un sistema d'honor
que en diuen que el tenien en veta des de l'estiu,
i és una forma en què els propis jugadors
valorin positivament el bon comportament
i la bona actitud durant les partides.
Després d'una partida del League of Legends,
que es juguen a equips de 3 o 5,
es posarà en marxa el que ells anomenen la cerimònia de l'honor,
i els jugadors podran votar els altres membres del seu equip
en 3 categories.
Les bones decisions, el bon caràcter,
el bon humor i el bon rotllo durant tota la partida.
No serà obligatori,
però aquelles persones que sí que votin tot l'equip,
voti tot junt,
tot l'equip rebrà un augment també dels seus punts d'honor,
i això et permetrà anar pujant una sèrie de nivells,
i aquests nivells et permetran, a part de tenir batxes,
medalles especials que t'identifiquin com a un jugador
de bon rotllo i de bones decisions i que es juga molt bé,
també et permetran tenir continguts exclusius.
De la mateixa manera,
rebre demandes de mal comportament o avisos cap a Riot
que et demanin per què t'has portat malament durant la partida
o has sigut un jugador abusiu,
també podrà fer que perdis nivells.
Jo crec que està molt bé,
perquè és una forma de fomentar no un càstig,
sinó que estem a l'altra banda.
No intentem castigar els que es porten malament,
que ja hi ha sistemes per això,
sinó crear un sistema de dir,
i els que es porten bé què els passa?
I els que són bons.
Tot això ha passat d'aquesta setmana.
Mira, això que parlàvem del Watch over Tyrant,
això dels 13 euros al mes,
tenen 250.000 usuaris mensuals.
A 13 euros al mes,
això dona un total de 3.250.000 dòlars mensuals.
Generació digital.
Els frikis, ara, són els altres.
Vinga, parlem ara de música
feta pel compositor català Ferran Cruixent.
Ell estrenarà una obra d'encàrrec per primera vegada
amb l'OBC a l'Auditori de Barcelona
sota la direcció del seu director titular,
Enkazushi Ono.
Seran els propers dies 9, 10 i 11 de febrer.
L'orquestra interpretarà l'obra Deus ex máquina.
En concret, és el quart episodi
de la Tetralogia del Cyborg per a Orquestra Sinfònica.
Ferran Cruixent, benvingut al Generació Digital.
Hem parlat durant tota la primera part del programa
de la realitat virtual i aquesta teva obra
parla de la relació entre l'home i la tecnologia.
Sí, aquesta obra es diu Deus ex máquina
i és el quart episodi d'una tetralogia
que es diu Tetralogia del Cyborg,
que va començar el 2010
amb l'obra que té el mateix nom, Cyborg.
Aquesta obra és força disruptiva
en el fet que hi ha un moment
que els músics agafen el mòbil sense cap problema.
Exacte.
Durant l'elaboració de l'obra Cyborg,
em passava molt tot allò que fos la implicació del músic
amb la tecnologia.
Em fascina la relació que té la raça humana amb la tecnologia,
però també m'horroritza.
És a dir, serem capaços nosaltres de superar el propi ego
per no convertir-nos en fills de màquines?
Podrem controlar-les?
Em fascina.
I la manera d'implicar això al músic
és fent-lo agafar el seu propi aparell electrònic.
En aquest cas, el mòbil ha acabat sent una peça fonamental
per a l'obra de comunicar-se.
Es descarreguen unes músiques que jo he preparat
que tenen a veure amb tot el material temàtic de la pròpia obra
i en algun moment de l'obra apreten Play
i sonen aquestes músiques a l'escenari
mentre ells continuen tocant altres coses,
amb la qual cosa es produeix una comunicació
entre el compositor i el músic més enllà de la partitura.
A l'obra aquesta Deus Ex Màquina estem parlant de sons de Cody Morse.
M'agrada el tema de la tecnologia obsoleta en un futur.
Hi ha molts moments on la música està sonant
com si sonés d'una gramola antiga molt distorsionada,
com si ja ho estiguéssim recuperant,
com predeia ja el Vinton Cerf,
que realment arribarà un moment...
De fet, l'obra està dedicada a ell, al creador d'Internet.
Pot arribar un moment que estiguem en una autèntica edat mitjana,
o sigui, edat mitjana perquè haguem perdut la capacitat
de reproduir tots aquests fitxers digitals
perquè no existeixin ja les màquines.
En aquest sentit, tu estàs parlant de tecnologia dels músics,
però en el fons un violí és tecnologia.
Exacte. És una cosa que a mi m'interessa molt,
aquesta relació entre les tecnologies emergents,
que en diem, o organitzacions tradicionals,
com en aquest cas és una orquestra sinfònica.
Què és una orquestra sinfònica?
Músics que estan tocant instruments de fa dos o tres-cents anys,
com fem implicar-los en l'era digital d'avui en dia?
I a mi se'm va acudir doncs el cybercan, el cyber singing,
que és aquesta tècnica
amb la qual utilitzen els seus propis mòbils.
A més, he llegit que Tsu Chi Ono, que és el titular de l'OBC,
sembla ser molt interessat en les noves tecnologies.
És així?
Sí, sí. Ell es va quedar molt fascinat.
Les altres tres obres que es van estrenar i he dit a Detroit,
qui més va tenir més fascinació,
això és el director Leonard Slutkin,
que realment és un fora de sèrie
ja pràcticament està a punt de jubilar-se com a director titular,
però continuarà dirigint,
i ell li va mostrar de seguida una gran fascinació en aquesta obra.
I Tsu Chi Ono, gràcies a aquest contacte amb Leonard Slutkin,
va veure com pot ser que aquest compositor
no se'l conegui aquí a Catalunya, aquí a Barcelona,
i llavors va fer una presentació de la temporada,
va apostar per mi i li he d'agrair moltíssim
perquè ha fet coincidir amb tota la intenció
aquesta estrena en un concert amb Maria Jo Pires,
l'Huguinás i Cambra i l'enregistrament
de la Primera Sinfonia de Brahms.
Mirant una miqueta a la teva pàgina web vam veure
que tu has treballat també en la música de Lords of Shallow 2,
el videojoc de Konami i videojoc de Mercury Steam.
Hem parlat moltíssim aquí amb l'Òscar Araujo,
i tu vas fer part de la música i també vas treballar-hi amb la seva.
Una de les meves facetes és treballar com a arrangador i orquestrador.
Això m'ha donat, porto més de 45 pel·lícules,
i això m'ha donat moltíssima pràctica orquestral.
Els depositors normalment no tenen més que una estrena cada any com a molt,
els que tenen sort.
En canvi, jo puc estar treballant en tres pel·lícules anuals,
i això vol dir gravar i enregistrar, més a més,
amb un estil que no és el contemporani, és un estil molt clàssic,
però que t'ajuda a veure realment com funciona un orquestre.
A ell li agrada molt la meva manera de treballar, que és molt lliure,
a ell em va deixar també molta llibertat, li he d'agrair molt.
També és veritat que la música de videojocs dona una llibertat,
perquè en el fons les músiques que van més lligades a la imatge
i la resta de músiques que es posen allà es van lopejant,
i un jugador es pot passar al millor 20 minuts o 5 minuts
a resoldre una batalla o a resoldre una situació,
i l'Òscar, com a regal a tot aquest treball que jo havia fet,
i l'Òscar va dir, escolta'm, fes...
escriu una batalla i un parell d'atmòsferes,
al final van acabar sent deu, quinze minutets de música,
que aquestes les agafarem i les utilitzarem.
I vaig tenir la sort, no només de fer tota la seva banda sonora,
i orquestrar-la, arrenjar-la i disfrutar-la,
amb el Miquel Fernández Cruixaga,
que ell va fer totes les mescles brutals,
sinó que vaig poder escriure de zero una batalla,
i és gairebé música contemporània que s'ha afegit allà.
L'Òscar hi va afegir alguns sintetitzadors després, a la mescla.
La meva sorpresa va ser que l'agafessin per la darrera batalla del titan.
Penseu que jo no jugo, jo no soc jugador.
T'ho anava a preguntar.
En el fons hi ha una dramaturgia dintre, és una història,
que té més imatges, és a dir, que les tinguis tu al cap,
o les pots fer més placatives, més, diguéssim, banals, entre cometes,
que vol dir, més parafrasejant allò que passa.
La gràcia del videojoc és que potser la parafrasi no és tan evident,
no està ressaltant cada moment,
sinó que hi ha la llibertat, si hi ha una batalla, doncs hi ha una batalla.
Tu saps de què ha d'anar la temàtica,
saps que en aquest cas és un dràcula, saps que és una persona fosca,
els sons han de ser foscos.
Jo m'inventava el que volia, cors en llatí,
agafant textos en llatí, o sigui...
Ah, sí, vas agafar textos així de...
Textos que m'inventava, o sigui, els feia cantar coses, sí, sí, sí.
Ferran Cruixent, moltíssima sort amb Déu Ex Màquina,
d'aquest cap de setmana,
i estarem en contacte amb el Generació Digital, sobretot, molt de sort.
Moltes gràcies, ho disfrutarem.
Recordem, Déu Ex Màquina s'interpreta a l'auditori
els dies 9, 10 i 11 de febrer.
A més a més d'aquesta obra,
es fa servir del pianista Ignasi Cambra
al costat de Maris Joao Pires.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
Ui, mira, de fet, fa uns dies que...
Va canero, això, eh? Sí, sí, sí.
Fa uns dies que l'Albert García ens va parlar força
del Dragon Ball Fighter Z.
Era just el cap de setmana aquell que el joc estava en veta.
Ah, d'acord.
L'Albert García es va fer una fotografia perfecta
però, com que ell és molt fan del Dragon Ball...
Ah, no pot ser imparcial, ell, d'acord.
Sí, he pensat... Jo li fotré una mica més de canya.
Bé, molt bé. No, de fet, no li vas fotre gaire canya, ell.
Amb aquesta samarreta no crec que puguis parlar
de fan del Dragon Ball.
No, però, fixa't, porto una samarreta Tau Paipai
i aquesta és una de les crítiques que tocarem,
que és que no hi és, Tau Paipai.
Estàs molt guap amb aquesta samarreta, eh?
Jo normalment, gràcies, gràcies.
Amb aquesta samarreta sempre em vaig igual vestit.
Sense samarreta t'ha de gustar més guapo, Gina.
T'hauria de donar una pista.
Tens instal·lat el joc des de fa uns dies a la Play, eh?
Sí, el tinc a la Play 4, també està en Xbox One i en PC.
Amb Switch, he llegit que està en desarrollo,
però ja veurem.
No sé si això mouria a la Switch.
Vagi per davant el que tots ja sabeu.
És el millor joc de Dragon Ball de la història,
s'ha dit de tot arreu que sí, i jo hi estic d'acord.
Bàsicament, tres raons.
La primera, per fi és Vita 2D, que ja era hora,
perquè a Vola de drac no li va bé el 3D,
perquè és una franquícia on els personatges volen
fer-ho.
Això amb 3D és com si anessis amb un F-15
intentant buscar la meitat del combat a l'altre jugador,
i l'altra meitat centrant la càmera,
i l'altra meitat fotent una biodramina.
No li va bé el 3D a la Vola de drac.
Segon motiu, és molt fidel,
tant gràficament com les animacions,
a la sèrie original.
Això s'ha dit moltes vegades, i és cert,
tu congenes qualsevol frame, el busques al còmic i el trobes.
Jo és l'únic joc...
Mira que a mi m'agrada el sofà, eh?
Doncs jo he agafat una cadira de l'Ikea
per veure els personatges amb molt de detall.
Però això és perquè et fas gran, i ja no veus bé la pantalla, eh?
També, però sap greu, diu,
m'estic perdent el detall del goco de tal,
perquè està realment molt ben fet.
Tele de 65 pulzades, Oriol. Sí, sí, exacte.
Però mai has prograt la tele.
Hi ha dues coses a la vida que mai són progrants,
i una és la tele.
I el tercer motiu és que és un combat amb 2D
que té les tres T's, això m'ho acabo d'inventar.
La primera T és que és trapidant,
la segona, que és tàctic,
i la tercera, que és apta per tarugos.
Que és rapidíssim, divertíssim, molt espectacular.
Tàctic, això és important,
perquè no és una porrea botones.
A mi m'han dit que és important no saltar gaire.
Depèn de contra qui estàs lluitant.
Per exemple, Street Fighter 2,
que per això va triomfar tant,
depenia, si tenies la Chun Li, no saltaves.
Li foties unes patades cap a dalt.
Si tenies el Gil, com saltessis,
estaves mort, perquè feia la patada de la media luna.
Gil és Guille, oi? El Guille.
És que Guille és nom com de col·lega
del barri del Pitus, no?
És una mica aquest estil de lluita tàctic.
Jo crec que això és bo,
fer una gran combinació d'R2R,
per fer una supercombo.
I apta per tarugos, encara que siguis un manco com jo,
és molt accessible.
Des del primer moment fas kamehames,
des del primer moment t'ho passes bé,
però a l'hora és profund, no és simplon,
i pels hardcoretes poden profunditzar.
Són moltes virtuts, ja te'l pots comprar,
però espera que anem als contres que n'hi ha.
S'ha dit que el contingut està molt bé.
Està molt bé.
Ara, anem al tema.
24 personatges.
Moda arcade, només faltaria el teu moda arcade.
Un moda online.
Aquí s'ha de dir en el seu favor
que no hi ha caixes d'aquelles de loot.
Hi ha una cosa que es diu fénis,
que tu vas guanyant a mesura que guanyes combats
i que amb això compres coses.
I pots comprar fénis?
No, a base de guanyar, d'atonyinar gent,
vas guanyant fénis, però està bé.
I té un moda d'història que podria no tenir.
Ara, 24 personatges, per mi em sembla que són pocs.
Ja sé que és la tendència del videojoc de lluita d'avui dia.
No n'hi ha molts més, 20 i escaig, 30...
Però a mi, la de Drak, em fa molt mal, perquè se'n falten moltíssims.
Clar, però és que la de Drak és una sèrie amb molts personatges.
Clar, és que són tres sèries, per mi.
És la primera, és la Z, és la Super...
I per mi me'n falten molts.
I jo no puc evitar pensar en GTA V, en Witcher 3,
amb El Felder, Breath of the Wild...
I costa el mateix que Dragon Ball Fighter Z.
I, hòstia, valen 69 euros.
Haurien de tenir 150 personatges, els jocs de lluita.
Però ens hem acostumat a que ens donin poqueta cosa.
Mira, el joc ocupa 4 gigues.
És el que ocupa quan te'l descarregues.
Això vol dir que si en lloc de 24 són 48,
ocuparà 8 gigues?
Exacte, jo no estic dient que un joc sigui més bo
quan ocupa 45 gigues.
I que dura 300 hores?
No estic dient que sigui millor.
Però aquí canta que ens estem acostumant en el gènere de lluita
i això ja en sembla bé.
Jo et vull fer una puntualització.
Només faltaria.
El que has parlat que té profunditat,
això només ho aconsegueixes si cada jugador té un cert control
diferent, és el que et trobaves amb la Street Fighter.
En el que estàs dient tu i quan saps quants són jocs,
vas de més jugadors, bàsicament, perds la personalitat.
El que fas és plastar un gràfic sobre la mecànica del mateix jugador.
Hi tens 12 rius, 12 galls, 28 ondes...
Però aquí tens una franquícia...
És el gràfic diferent, però bàsicament era el mateix.
Però aquí la personalitat ja la tens, perquè és el que dèiem amb la Gina.
La sèrie ja te la dona, els personatges hi són.
Parlem de la jugabilitat, de personalitat de jugant.
Com es mou el personatge.
Però no es poden fer 50 personatges
que segueixin tenint les animacions i tal.
Jo penso en The Last of Us i hi ha molta més feina, objectivament,
que en un joc com aquest que estem dient.
Crec, jo, i costa en el mateix.
Ara anem a un altre contra.
El mode d'història és molt fluix.
Que no hi ha profunditat. La història no vol res.
El gran problema que té és que falten els personatges.
Falten massa personatges, tot està relacionat.
Tant costaria fer una història que comences amb el Goku petit
i que reproduïs tots els combats importants de la sèrie,
a mesura que el Goku es va fer més gran i més fort.
Però l'Albert comentava que hi havia imatges de la sèrie original
que podries desbloquejar entre cometes en moments d'edat.
El que passa és que, com que tenen tan pocs personatges,
acaben fent com una guerra de los clones,
com tu, però amb els ulls vermells i cara de malòstia,
i t'enfrontes amb 500 Krillins, amb 800 Freezers,
perquè les falta xitxa.
A mi m'agradaria, quan m'enfronto amb Freezer,
que fos el gran moment del joc.
No, t'enfrontes amb Freezer al cap d'un minut de la bona història.
I això seria un problema de Kira Toriyama o perquè només n'hi ha 24?
Jo crec que és això, que és la tendència que deies tu, Blasco,
que és la tendència que als jocs de lluit avui dia n'hi ha 25, n'hi ha 30,
d'aquí no passem.
Molt bé. Què més?
El que dèiem, hi ha un tema del DLC, 8 personatges extras,
i una cosa que a mi em fa molta ràbia del tema DLCs,
no és tant els personatges extras com el tema de la banda sonora.
Això que esteu sentint és com una espècie de concert de Steve Bates.
Aquesta és la banda sonora que ve del joc.
Però si voleu que soni això...
...que és una altra pel·lícula... Aquesta és la bona.
...i que fot la pell de gallina, això s'ha de pagar a part.
Què dius.
I aquí sí que he de fotre una clatallada a la gent que ha fet el joc,
perquè és que ni Star Wars Battlefront 2.
Ara imagina't que fotessin una música d'Estee Bay,
i que si tu vols... txam! necessits de pagar, no fotem.
Com diu Puigdemont. Així, no.
Conclusió, bon joc, el millor Dragon Ball,
boníssim joc de lluita, n'heu de tenir.
Ara, quedarem un xic de sabut si no teniu online,
i busqueu gaudir d'un bon mon d'història perquè no ho té,
i si busqueu nostalgia perquè no hi ha personatges viejunos de Drak,
ni sembla que n'hi hagi de veure,
perquè el DLC dels 8 personatges extra
que es farà com vols per la majoria.
Hi ha el Goku petit, amb això he tingut un detall.
Molt bé. Molt bé. M'ha agradat molt.
Estic pensant en els propers jocs que comentaràs.
Un d'ells serà el proper,
perquè resulta que em va escriure una persona
vinculada al tema fan del videojoc del Monster Hunter.
Monster Hunter? Ai...
I jo crec que el podem convidar i comentar una miqueta del joc.
Monster Hunter només hi puc jugar 10 minuts,
però té una cosa molt bona,
tu pots agafar un home amb coetes roses.
Tu permet fer. I això per mi ja és un punt positiu.
Però has de pagar part. No, no, no.
Les coetes roses masculines són gratis.
Tothom sap que després d'una sala en farmaciola,
hi ha una gran batalla.
Parlem una mica del que ha passat al Telegram aquesta setmana.
No sé què ha passat aquesta setmana,
que totes les converses acabaven amb revistes.
Començaven per una cosa i acabaven amb revistes.
En Gio ens pregunta si algú coneix algun portal de pagament
on es pugui descarregar revistes de tot el món.
Per dir-ho d'alguna manera, on és Spotify de revistes,
Ridley és l'única que coneix, però creu que n'hi ha de millor.
Si algú a la taula li pot donar un cop de mà o algun uient,
a Telegram seria la via.
Molt bé, doncs ho investigaré.
És que el món de la revista ha mort, no?
Depèn. Si ets del nostre Telegram, no ha mort.
Doncs deixem la pregunta a Telegram
i aviam si algú ho pot ajudar al Gio.
També els nostres usuaris s'han posat molt nostàlgics.
Recordava el K4 quan no hi havia tarifa plena d'internet
i encara anàvem amb modem.
L'Albert T... Exactament.
L'Albert T se'n recorda als packs de 10 hores a la setmana.
Diu que el seu pare li deixava una hora d'internet als diumenges
i ell es baixava a les webs off-line per mirar després.
Diu que tota la setmana se la passava planificant.
I al final va arribar el Napster, que ho va canviar tot.
Doncs no pel tema de pirateries,
sinó pel tema de compartir a internet,
va canviar el concepte en general.
Només us diré que vaig conèixer el Lluís Gavaldà cantant dels Pets.
Gràcies a haver-me descarregat tota la seva discografia
a través del Napster. Mira si va servir.
Tindries feina, perquè van descarregar-te quatre amigues d'una cançó
i era tota la tarda.
M'havies de pensar quina cançó li foties.
Doncs a partir d'aquí s'han començat a recordar revistes
també com Hackers, Arroba, Hobby Consoles...
Segurament en Blasco en deu tenir unes quantes d'aquestes per casa.
Screen Fun, PC Player...
Aquí, per exemple, hi ha la Mega Flash,
que va ser la primera i crec que única revista
publicada de videojocs en català.
En català.
I la Mega Flash.
Doncs en Toni Fernández ens comparteix un enllaç
que potser pot interessar molta gent,
on es troben un munt de revistes publicades de videojocs i PCs,
Jo recordo Arroba, que era una revista que m'agradava molt.
Hi havia una part de Retro, si no m'equivoco.
Sí, hi havia una part sempre de Retro...
La que escrivia jo, Albert.
Oi que sí?
Clar, jo estava aquí, aquí...
No, no, és que ara ho recordo i tant.
La darrera temporada, els darrers tres anys que van ser,
me'n vaig encarregar jo, oi, home?
Molt bé, molt bé, hosti, que fort.
Ni no estaven plenars d'això, eh?
Fa anys ningú parlava de Retro.
Sí, realment.
Fa anys sí que se'n parlava.
És ara que...
El Retro se'n deia actualitat.
Sempre hem sigut grans, sempre hem sigut iaios, nosaltres.
Jo recordo una revista que em va encantar,
que em va introduir al món del Mac, que es deia Macbite.
Que tenia 16 pàgines, no?
No, tenia més.
Doncs hi havia una de Mac que anava amb un CD,
i eren, res, quatre pàgines.
No, aquesta no anava amb CD.
Hi havia hagut també una videorevista.
Sortia aquí, host, cada equips temps,
en format caset, vídeo, cinta...
Una revista d'actualitat de videojocs,
però que era en format vídeo.
Jo recordo que les revistes de videojocs
et portaven una VEAQUESA, no, un VEAQUESA,
amb vídeos d'anuncis de videojocs.
Jo recordo veure aquells vídeos hores i hores i hores.
Que no tenies res més. Clar, clar, certament.
Vinga, acabem el programa.
Hem parlat força durant el generació digital
de la realitat virtual, i no volíem acabar
el generació digital sense conèixer el punt de vista de l'Starr.
Què en penses, de tot plegat?
Bé, doncs mira, que la realitat virtual
vindria a ser com una mena com els cotxes voladors dels 80,
que sempre els vèiem a la vora i mai arribàvem.
És allò, ja venen, ja venen, ja venen,
i res, no veníem mai.
Potser la realitat virtual que té és un toc retrofuturista,
que, a diferència de tota la resta de coses retrofuturibles,
sempre ha estat el mateix.
És una menada coneguda com una mena de casc
que ens es trobeix amb uns virtuals.
Sempre ha sigut una andròmina que ens posàvem davant dels ulls.
Si us en recordeu del Neuromàntic, de William Gibson,
del Johnny Mamoni, també del Gibson,
de la Wolverman, el Cortaure de Fespet,
fins i tot toquen tot el recol, el desafió total,
i també Videodrome, teniu una miqueta d'això.
A nivell d'andròmina, amb tots aquests anys,
poca gent s'ha canviat.
Ens pot demanar també l'any 93-94,
1993-1994,
i ens trobaríem l'Atari Jaguar VR.
L'Atari Jaguar, aquella cosa que l'Atari...
no sé com retrons la va començar a fer,
va fer unes ulleres virtuals funcionals.
Què diuen? Allò eren 16 bits, segurament.
En teoria, la màquina era 64,
que en veritat eren 32 d'entrada i 32 de sortida,
però agafat d'una miqueta així, amb pinces, no?
Els 90s, Oriola, i els 90s.
Tu la vas tenir o no?
No, perquè volia una pasta.
I ara vol més, ara vol més.
Als 90s, Albert, Oriol,
quantes hores us vau passar els recreatius de les Rambles
provant les ulleres virtuals?
Jo ho vaig fer una vegada, crec, una, sí.
Jo cada vegada que anava...
Nois, no em deixeu malament, mentiu.
Ara hi ha salons d'arretat virtual.
Sí, em començo a veure.
En aquella època hi havia dues màquines,
una que era com una mena d'atacs de zombis per l'aigua,
i l'altra, en una cosa sí,
que pujaves com una mena d'escenari, una mena de piano,
una cosa sí, com si fossis un capellà.
Amb unes ulleres i amb un comandament,
les anaves fent, no?
També, en aquella època, als 90, a principis del 2000,
jo encara les estindria per casa, potser,
ulleres d'aquelles per veure la tele.
No se'n recordeu? I tant.
Com dues pantalletes, que era com unes ulleres grosses,
que les posaves, i era com una immersió,
agafada també amb pinces.
Vermell i blau, el que feia aquella.
No, no, no.
Tu tenies dues pantalletes petitetes de tele als ulls.
Ai, cony. Això no ho havia vist.
Això ho fan les OBR de Sony, pots veure la tele amb allò, teòricament,
i no molestar la pareta.
Estava fent les proves.
I era una cosa com les sales IMAX, per entendre'n?
Esclar.
Que també seria una mena de realitat virtual.
Correcte.
Una altra cosa que era també, no sé, realitat virtual,
al Galàxia en 3, o se'n recordeu, de la recreativa
que eren 3 pantalles de 3 metres per 3 metres,
que eren al voltant, que era al·lucinant, també.
També ho podria ser la realitat virtual, sensorialment parlant,
allò de passejar pel Second Life.
No se'n recordeu?
També hi havia esglésies virtuals. Sí, senyor.
O sigui, una cosa, el que deies, Oriol, tot està inventat.
Tot està inventat.
O els jocs de Game Boy o de Saturn per tindre nòvia virtual.
Una maneta amb goxis, no voldria ser masclista,
però bàsicament era això.
Tenies una senyoreta, una noia, i la tenies que treure a passejar,
li tenies que regalar coses...
Tot en japonès, perfectament en japonès,
i li tenies que fer regals, li tenies que comprar bombons,
i els dies que estava una mica depre, la tenies que cantar,
simulador de nòvia... El que no es fa a la realitat.
Has tingut alguna notícia d'algú que s'ha arribat a casar
amb la seva nòvia virtual?
Perdoneu, a mi, per menjar, jo també seria la vostra nòvia virtual,
si em convideu a sopar, perquè tinc una gana...
Actualment? Ara l'espifiat gina.
Talleu, talleu això.
I què em dieu dels videojocs com ara el Battle Zone,
o jocs aquests de submarins on ficaves el cap al visor,
els on recordeu, fins i tot màquines d'aquesta CLCD
i els on miraves...
Això també era la realitat virtual, d'alguna manera.
Ara que ho dius, és veritat.
Tu posaves el cap dins i era un visor per enganxar missiles
i llançar torpedos.
La realitat virtual, allò que semblava i que era tan futurista,
ha acabat sent una paradoxa Millenial.
La era dels remakes.
Els Millenials tots són remakes.
Tot allò que fa 30 anys que no va acabar de coallar
en conseqüència, eren tot bones idees,
però que no es feia realitat, ara torna.
Sembla que per quedar-se, malgrat tot,
no sé si és per qüestió de manca de memòria o per inexperiències,
en el seu moment, que no sé veure una evolució quantitativa.
Vull dir que tot el que he provat jo darrerament de la realitat virtual,
escolteu, està molt bé, qualitativament,
millor inversió, més gràfics, més realistes,
però tampoc hi ha tanta diferència com per dir que en 30 anys,
30 anys, que són molts anys, s'ha fet un sal evolutiu.
Si repassem una miqueta el hipotètic,
el fantasiós llibre històric de Bluffs, de tecnologia,
amb capítols passats... A veure, a veure.
Les ulleres de realitat augmentada, les Google Glass on són?
Sí, senyor. A veure, eh?
Al Mobile World Congress. Com el MoMe, com el Memen, eh?
Perdona, però encara veig gent a la foto de Twitter
amb les ulleres de Google Glass. Sí, però on són ara?
Però un palmat, vosaltres les vau comprar?
No. Jo les vull comprar, on les venen?
Les vull, les vull ara, no hi són, no?
Ara s'hauran revaloritzat, s'hauran de veure.
O no, estaran al salt del cort inglès, allà.
Les pantalles, aquestes 3 dimensions,
anant als mercats, vull una tele per veure el Ballompier.
En 3 dimensions. Què ha passat amb allò?
Té cap sentit, això. El pobre Kinect.
Uf. Era una cosa que prometia, allò,
de fer coses amb les mans i tal.
Et van obligar a comprar-lo i ja va tenir l'estigma per sempre.
Però què ha passat? Ja no hi és. Mort.
És com el butragueño veia la pilota.
D'on està la pilota? No està.
Les impressions en 3D, aquestes amb els plàstics, ABS i tal,
que sembla que tenen la seva utilitat.
Sí, però s'han quedat aturats, Albert.
Què més hi ha? Sempre que fas una cosa en 3D dius,
bé, però és que té aquestes arrugues,
o aquestes coses malament, perquè és en 3D, no?
Ai, no s'ha evolucionat.
Tant de bo que ara reescrivim la realitat virtual,
aviat puguem tornar a parlar de fantasies,
com ara els hologrames, el sol realment envolment,
o de qualsevol mena de creativitat revolucionària,
perquè no estaria gens bé que la realitat virtual
acabés sent com un acudit mal explicat.
Que la primera vegada que el vam sentir fa 30 anys,
feia gràcia, però tornar a explicar ara i malament no fa tanta.
No sé dir si el que falla és qui ens explica l'acudit,
o si és el propi acudit el que ja no funciona.
Gràcies, Ester, per aquesta disapassió.
Llàstima, perquè donava aquest tema dona, eh?
Sí, que dona, sí, però hem acabat el programa.
Això ha estat, per cert, què ha estat, això?
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a l'Ester, Elisabet Sánchez,
Ginatós, Franceschi V. Blasco, Oriol Dalmau,
moltíssimes gràcies per acompanyar-nos.
Com sempre.
El control tècnic, Ricard Portal,
que és els nostres companys del control central
i de Catalunya Ràdio Tarragona,
i tornem la setmana vinent a la mateixa hora,
és a dir dissabtes a la mitjanit o al dimecres a les 6,
si ens vols escoltar en beta.
Mentrestant, segueix-nos també al Telegram,
al Twitter, al Facebook, al Twitch, Instagram
i a catradio.cat barra generació-guió-digital.
Per cert, qui és el personatge que hi ha darrere d'aquesta veu?
A veure si faig, fins i tot, un concurs, tu.
Molt bé. Que vagi molt bé.
Fins aquí el programa d'avui.