Escolta AsiCat.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al programa d'AsiCat, que parla de videojocs.
Aquesta setmana, avui, fem l'edició número 798,
i és un programa molt especial,
perquè avui ens acompanya un esportista i aventura extrem
que en totes les seves aventures ens fa pensar sobre la vida,
almenys a mi.
A més, anirem a bicicletar amb el mòbil,
parlarem de videojocs accessibles perquè els pugui jugar tothom,
i, entre molts altres continguts,
coneixerem un videojoc fet a Catalunya que apareix d'aquí molt poc.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost.
Francesc Xavier Blasco.
Elisabet Sánchez.
I avui amb...
Molt bé, Eli, Francesc, Starg, què tal, com esteu?
Molt bé. Fantàstics.
Starg, amb qui t'acompanya avui?
Amb l'Albert Cots, molt ben acompanyat, com sempre.
Doncs, com sempre, una salutació a l'Albert.
També hem d'explicar que, si ens esteu veient avui,
és que és dijous, és que són les 4 de la tarda,
i estem fent la retransmissió del nostre programa a través de Twitch,
twitch.tv barra generació digital.
No som streamers, som radiofonistes,
que ensenyem com fem ràdio.
Exacte, ensenyem tots nosaltres.
Exacte, perquè això...
Tal qual surt.
Exacte, exacte. I sempre fem preguntes, no?, als nostres uients.
Sí, sí, aquesta setmana el que hem volgut preguntar és
si els nostres uients van en bicicleta o fan esport,
i si ho fan, quina és l'aplicació que fan servir per monitoritzar-se.
Això també està bé.
O fins i tot si van amb monopetí o longboard.
També, eh?
Mira, està maccudit, també, que ho puguin dir.
Que ens expliquin.
Exacte.
Durant tot el programa, Francesc, avui, el fem de realitzador,
va canviant les càmeres,
també va parlant amb els nostres uients.
Si hi ha qualsevol cosa, doncs ho comentes.
Vinga, i tant.
Aquesta setmana, per cert, us he de dir que surten tres videojocs.
De fet, amb un ja vam parlar, que és l'estudi de videojuegos.
Quan ens l'enviï Nintendo, te'l passaré tu, Francesc.
Molt bé.
És aquell videojoc que pots fer videojocs jugant, com si diguéssim.
Que és una tendència gairebé de Nintendo, dels últims temps,
que l'hem tingut amb el Nintendo Lab o el Nintendo Garage.
És veritat.
I mira, just avui estava veient el número 2 de la revista Star,
que no té res a veure amb el nostre Star,
però no sé si recordeu d'aquella revista que va sortir fa bastant de temps,
Casualitats de la vida, l'estàvem mirant,
i parlaven d'un joc per la Nintendo DS del Mario...
No, perdona, del Wario,
que era sobre fer els teus propis videojocs, també.
Ah, mira.
O sigui que, realment, Nintendo té des de fa molts anys
aquesta fal·lera que creem coses,
siguem creatius amb les seves consoles.
Jo, Star, recordo algun joc, em sembla que era per MSX,
que també, a veure, no era com aquests que tu pots fer un videojoc,
sinó que tu el que podies fer
era, per exemple, un pinball.
És a dir, posar les peces del pinball a diferents llocs.
Això ve de lluny, també, no?, podríem dir.
Sí, sí, però, clar, aquí la gràcia que hi havia és que hi havia el joc,
i després construir-te, diguéssim, els teus nivells, per dir-ho d'alguna manera.
Ah, exacte.
Llavors, aquí estava molt bé perquè, sí, era una cosa més...
més flúdica, era una cosa més que tenia les dues vessants.
Te'n podies jugar i prou,
o podies preparar coses per, després, jugar.
Està molt bé.
També apareix aquesta setmana el Ratchet and Clank,
una dimensió en aparte.
Avui en parlarem, força, d'aquest joc,
perquè parlarem de jocs accessibles,
jocs adaptats perquè qualsevol persona ho pugui jugar.
La setmana vinent, l'Oriol Dalmau jugarà aquest joc i ens el comentarà.
De fet, està jugant ara.
Ens la van enviar...
Avui no ha vingut perquè ha de jugar aquest joc.
Exacte, exacte.
A més, és molt curiós, ens van enviar el codi,
i cada vegada és més complicat jugar un joc.
És a dir, et posen moltíssimes condicions,
que no em parlis, que tinguis en compte això o allò altre...
Però bé, ja s'ho he llegit tu.
Però no em parlis.
Sí, no et parlis d'això abans que arribi aquest moment.
Tu t'has tocat molt...
Que no facis filtració. Això mateix.
Sí, una miqueta.
I després, aquesta setmana també ha aparegut
el Ninja Gaiden Master Collection.
El Ninja Gaiden, jo recordo, haver-lo jugat per Playstation,
fa molts i molts anys, i han fet allò de recollir-los tots
en un títol que hi hagi els tres, que això està molt bé.
Mira, d'aquesta manera els pots recordar
i jugar amb aquest joc que, a més, és per més grans de 18 anys.
No sé, com que avui tenim força feina,
què us sembla que anem ja a comentar el videojoc de l'Eli,
i després passarem al nostre convidat?
Som-hi. Vinga.
Molt bé, doncs anem. Per cert, t'han vacunat ja, eh, Francesc?
Sí, avui he tingut la primera dosi de Pfizer.
Pfizer, eh? Et trobes bé?
Sí, sí, sí. De moment sí.
Com ens acaba de llançar aquest so,
doncs sí, sí, és totalment power-up.
Molt bé, molt bé, fantàstic.
Avui el nostre convidat, entre altres coses,
es posa a sobre de bicicletes de darrera generació,
i avui han volgut, Eli, que tu juguis a un joc
com Caça Manou Fans de mòbil,
però que tinguis a veure una mica amb el bicicleta.
T'ha costat molt trobar-ne o no? No, n'hi ha força.
I a més, jo és que la bicicleta normalment...
Mira que faig esport, eh?, però normalment l'agafo només per passejar,
excepte alguna vegada que m'han portat amigues meves a fer rutes
que les he volgut matar, perquè ho trobo duríssim.
Ja. Duríssim. Molt bé.
Així com altres coses se'm donen millor,
la bicicleta déu-n'hi-do el que costa.
Doncs mira... No, però pots enganxar la roda, no?, d'elles, i anar fent.
Però igualment... Mira, això és una bona idea.
Potser la propera m'hi enganxo i ja està.
Doncs el que he volgut és experimentar una mica
aquesta cosa de la bici, que no tinc tanta pràctica,
i ho he fet amb el mòbil, amb un joc que es diu TouchGround,
BMX2.
Això és la segona edició d'un videojoc
que va tenir molts premis l'any 2011,
i des d'aquell any fins a aquest temps
s'ha tornat a popularitzar amb aquesta segona versió.
Molt bé. El joc és aparentment simple.
Sí, aparentment, perquè dius això és molt fàcil,
aquí hi ha una pista, una bicicleta,
i jo el que he de fer és baixar per aquesta pista i començar a fer piruetes.
I sí, és així, has d'anar per la pista, hi ha una sèrie de rampes,
i el que es tracta és que facis piruetes.
Què passa?
Segons quines piruetes obtens una puntuació molt bàsica,
i el que has d'aconseguir és fer-ne les piruetes com més complicades possibles.
Ja n'entenc. Ara, aleshores.
Tu estàs en una pantalla, sempre en la mateixa,
fins que no aconseguessis fer tot el llistat de piruetes
que et demana el joc, no passes a la següent pantalla.
Com es fa això? La bicicleta la portes amb dos dits,
que has de triar si són dos dits de la mateixa mà,
un més endavant i l'altre més endarrere,
o si fas amb les dues mans. Molt bé.
Segons quina pirueta, ja deixo anar,
potser fer-ho amb la mateixa mà o fer un dit de cada mà.
Molt bé, aquí portes hores jugant. Sí, déu-n'hi-do.
Intentant millorar, a poc a poc.
Aleshores, això, comences a fer el llistat de piruetes,
les més fàcils les aconsegueixes bastant ràpid,
però les complicades, que solen ser combos i coses més estranyes,
costen déu-n'hi-do.
En tot moment pots consultar aquest llistat de possibles piruetes
i a més a més veure les instruccions de com es fa.
Un dibuix o un nom?
Et surt un nom, el llistat en nom,
però si tu, si cliques a com es fa, t'apareix les instruccions
de com aconseguir-ho, de com col·locar els dits i què és el que...
Si no t'ho expliquen, a mi em diuen fes un espirojaldrio.
A més, tenen noms que jo no tinc ni idea d'aquests noms,
i tant t'explica exactament el que és i t'expliquen com es fa.
No són noms de fantasia, és un flip style.
Exacte, exacte. I ja ens ho fas.
El reverse o el reverse o el...
És el món BMX que es troba a les ciutats i als pobles.
Això mateix, això mateix.
Aleshores, quan passes del nivell 3,
també pots jugar en la modalitat de reto,
és a dir, que competeixes amb una persona, pots triar...
Ah, sí? En xarxa en directe, eh?
Sí, en xarxa i pots fer una persona,
però fins que no arribes al nivell 3 no pots jugar en aquesta modalitat.
Ho has fet? No, he arribat.
És que no he passat de la primera.
És que déu-n'hi-do, eh? Difícil, difícil, eh?
Sí que és difícil, és força difícil.
I què més? Doncs l'ambientació del joc està força treballada,
els sons i la música són xulos, són molt realistes.
Una de les gràcies del joc
és que pots veure la repetició de les teves carreres,
ho pots fer amb app a càmera lenta, pots retrocedir...
És divertit perquè pots veure les hòsties que et pots,
bàsicament, perquè la majoria són castanyols.
Videos de primera. Sí, exacte.
Exacte. I una altra de les gràcies, també,
és que pots personalitzar la BMX,
i, contra més puntuació vas obtenint,
pots anar-li canviant el manillar...
Més rodes ho pots posar? Exacte.
Més rodes, no, eh? És que només dues.
Crec que no. A més, fa amunt, eh?, que muntanya amunt, només dues.
Per cert, la posició del corredor o del pilot...
Sí, no n'hi ha. No n'hi ha?
No, va a la bicicleta sense persona, diguem de sobre.
Ets tu fent servir la bicicleta sola.
És que per un moment m'imagina la bicicleta
amb un personatge a sobre,
i que el moviment del personatge
fa que el pes també intervingui aquí.
No, aquí no has de tenir en compte el pes del personatge.
Per quines paraformes?
Doncs el trobem per Androids i Parallos.
Molt bé.
Doncs sabeu què? Avui és un dia històric,
el Generació Digital, estem a punt de fer 19 anys en antena.
Que el tema és molt fort, eh? Sí, sí.
I resulta que hem convidat una persona que no fa videojocs.
No crec ni que tingui gaire temps per jugar-hi.
Em sembla que li agraden o li van agradar, després li preguntarem.
Però teníem moltes ganes de portar-lo
perquè ens expliqués la seva darrera aventura
i conèixer una mica més el seu dia a dia.
En Valentí Sanjuan explica la seva pàgina web
que fa uns quants anys va decidir aixecar-se del sofà
després d'uns mesos de males notícies personals,
i des de llavors la seva vida ha estat envoltada d'esport extrem,
de llibres, d'entrevistes, de triatlons i ultramaratons,
de programes a mesos per YouTube,
entrenaments a Twitch i un llarg, etcètera.
Molt benvinguts al Generació Digital, Valentí.
Què tal? Com esteu? Molt bona tarda.
Estem molt contents que ens hagis acompanyat avui al Generació Digital.
Després parlem una mica de videojocs.
No te n'escapes, eh? No, no, cap problema.
Tots tenim un passat en el món dels videojocs.
Escolta'm, estava parlant d'aquest videojoc, l'Eli, de BMX.
BMX, aquesta... amb aquesta bisqueta n'has pujat alguna vegada?
Diguéssim que no se'm dóna massa bé.
Però això vol dir que ho has provat? Sí.
Això és naturalitat, eh? Sí, clar que ho heu provat.
No, no, vull dir que al final ho proves una mica tot,
però hi ha moments que dius una retirada a temps és una victòria.
I dius, saps què?
El meu passat pot ser més fructífer
fins i tot en el món dels videojocs que en el món del BMX.
Doncs parlarem d'aquestes bicis
i sobretot al principi d'una aventura
que vas fer amb una bicicleta molt especial
i amb una persona també que tenim moltes ganes
de conèixer una mica més amb la teva experiència.
Perquè el que volem sobretot és comentar amb tu
la teva darrera aventura amb l'Àlex Roca,
que és un esportista nascut l'any 1991,
que als 6 mesos va patir una encefalitis viral herpètica.
Això ho explica ell a la seva pàgina web,
que li va provocar una paràlisi cerebral
amb un 76% de discapacitat física
que li afecta a la part esquerra del cos.
De fet, Valentín, en alguna entrevista he escoltat
que el tema aquest de discapacitat
l'haurien de treure de circulació dels diccionaris.
Sí, a veure, moltes vegades ens fixem
amb què té l'Albert Murillo, que el fa de menys,
o què té en Valentí Sant Juan, que el fa de menys,
o què té l'Àlex Roca, que el fa de menys,
i, evidentment, moltes vegades ens acabem fixant sempre
en gent que ens sembla,
i ara hi ha tota una sèrie de paraules que diré entre cometes.
I algunes sonen millor i altres pitjor.
Per exemple, van dir,
hòstia, aquest és un tio raro, aquest li passa alguna cosa,
ens sona malament, d'entrada,
però quan diem discapacitat ens som el més normal del món,
i de nou la paraula normal també entre cometes.
Llavors, al final, quan tu busques el diccionari,
la paraula discapacitat,
t'hi trobes l'imitació o hàndic
que té una persona per desenvolupar
alguna tasca física o mental.
Clar, quan de cop i volta dius, a veure,
aquest paio, l'Àlex Roca, aquest bèstia parda,
ha fet cinc triatlons,
ha corregut una mitja marató,
ha fet la Titan Desert, el desert del Sàhara,
recorrents, 650 quilòmetres,
a 40 graus, entre dunes, tal, no sé què.
De cop i volta, tu mires i dius, a veure,
no serà que els que tenim la limitació o el hàndicap
per fer altres coses som la resta
i que aquest tio, en lloc d'un discapacitat,
és un supercapacitat.
Llavors, l'Àlex també explica moltes vegades
que, clar, que ell des de petit anava pel carrer
i tenia dos mons.
Una part del món era la seva família, la seva escola,
la gent que el coneixia, que el tractaven normal,
amb molt de carinyo, amb molt de pressi,
que el tractaven com una persona de nou, entre cometes, normal,
i que quan ell sortia del carrer es trobava gent
que se'l mirava i ho diu tal qual.
I quan ho diu ell, ostres, a vegades et cauen...
et cauen els pebrots a terra, que dius, ostres, com som, la gent?
Diu, no, clar, a mi em miraven com un monstre
i pensava, quin problema tinc, què em passa,
perquè la gent em miri d'aquesta manera.
És molt bonic que, a través de l'esport,
quan anem a la Titan Desert o quan fem el Camino de Santiago,
quan fem aquesta aventura que hem fet ara,
et trobes que sol passar al revés,
el mira, estrany, però estrany en un sentit positiu,
el miren amb una admiració, amb una reverència, amb una...
I, bé, llavors, trobar-te que aquestes coses,
encara a dia d'avui hi ha tantes barreres, tantes fronteres,
en fi, tanta cosa a la que estem acostumades,
que s'ha de derrocar o de millorar,
però que a poc a poc va millorant, doncs és una passada.
I crec que l'exemple de l'Àlex és brutal per tots,
quan el veus pedalant, quan el veus somrient,
quan el veus cridant, tot i que no té veu.
És a dir, ell no parla verbalment, parla amb la llengua dels signes,
però, en canvi, hi ha alguns sons que sí que els pot emetre,
i tu els sents celebrar qualsevol etapa, qualsevol victòria,
qualsevol cosa que es pugui celebrar,
qualsevol gol del Barça, que és coler com el que més,
i, ostres, estàs allà i, de cop i volta,
et contagia unes ganes de viure, de lluitar, de aconseguir,
i, clar, quan penses...
i tot això sota l'etiqueta de discapacitat.
Imagina't, no?
Potser encara hi ha moltes coses, molta feina,
que hem de fer tots plegats com a societat.
Quan el vas conèixer, amb ell?
Doncs mira, l'Àlex fa 6 anys,
en un moment que estàvem fent una espècie de càsting,
justament fèiem una sèrie de vídeos emotius a les xarxes,
amb històries molt xules, i en teníem 4 de localitzades,
i d'esportistes que són paralímpics, que són olímpics,
i històries, diguéssim, com destacables, i vam dir...
Ens agradaria que la cinquena fos
d'entre la gent que ens seguiu en el dia a dia.
I, de cop i volta, ens va arribar una parrafada
de la història de l'Àlex, i quan vam llegir la parrafada vam dir...
Això és el típic tio que fa un currículum
i que la meitat de coses són mentida, no pot ser.
I ens vam posar en contacte amb ell, i no, no,
i era tot veritat, i vam dir, vinga, va, endavant,
i d'això fa gairebé 6 anys,
i ara pel camí va una Titan Desert, un Camino de Santiago,
totes aquestes curses,
i ara això últim que hem fet, que és als 700 quilòmetres,
amb bici Tàndem, portant l'entorxa olímpica
des de l'Estadi Olímpic de Montjuïc
fins al Comitè Olímpic Espanyol a Madrid.
Exacte, és un Tàndem,
és una bicicleta amb dues rodes però amb quatre pedals,
es podria dir, exacte.
Efectivament, de Barcelona a Madrid en 7 dies,
com us va arribar la possibilitat
de portar l'entorxa olímpica?
És que això és molt simbòlic, és molt fort.
Sí, sí, és d'aquestes coses que, com a persona,
o com a, en fi, com a ésser humà,
i ja no et dic com a esportista,
passen un cop a la vida.
I això va resultar que jo soc ambaixador
del moviment olímpic
a través d'una part que es diu Star Yurim Possible,
que justament el que vol fer és explicar
que és igual si ets olímpic o si ets paralímpic,
és igual si ets el més fort o el no més fort,
és igual quines són les teves capacitats,
o quines són, de nou, aquesta paraula que comentàvem abans,
les teves discapacitats, que quan treballem junts,
quan tenim un objectiu, en lloc de mirar el que resta,
mirem el que suma i ho fem plegats,
doncs que tots plegats podem assumir alguns reptes
i algunes fites molt heavies.
Llavors, dins d'aquest moviment,
el patrocinador principal dels Jocs Olímpics és Toyota,
tant per Tòquio com pels següents, que és a París.
A París, sí? D'aquí a quatre anys?
Sí, d'aquí a tres, d'aquí a tres.
El Cicle Olímpic serà de tres. És veritat.
I llavors, tant en els Jocs Olímpics com en els Paralímpics,
volen transmetre aquesta possibilitat de fer aquestes coses.
Nosaltres, fa un any, el mes d'abril de fa un any,
just als inicis pràcticament de pandèmia,
que encara no sabíem com aniria tot plegat,
havíem d'anar a córrer a Japó amb la torxa olímpica,
això, en aquell moment, es va anar a plaçar els Jocs, no sé què,
el mes d'abril d'aquest any hi havíem de tornar a anar,
i, clar, a mesura que es va anar definint
tot plegat, encara no se sabia què passaria amb els Jocs, etcètera,
ens van dir, ostres, això ha caigut,
però seguim amb moltes ganes de fer alguna acció
on puguem visibilitzar tota aquesta supercapacitat
que pot tenir molta gent.
I ens van dir, què se us ocorre?
I ens vam posar a pensar i vam dir, clar, alguna cosa,
que no sortim d'aquí,
que com a molt sigui a l'entorn de l'estat espanyol,
quan vam començar a definir la idea,
clar, encara estàvem a mes d'abril, maig,
perdó, a mes de març,
que no sabíem si hi hauria tancament perimetral o no,
però ja em semblava que potser,
anar de Barcelona a Madrid ho podríem fer,
i de cop i volta vam dir, ostres, testimonialment,
sortir de l'estadi olímpic,
sortir des d'on el senyor Rebollo va,
llançar la fletxa al pavater
i recórrer aquests 700 quilòmetres
amb bici tàndem, amb l'àlec roca,
portant, doncs, això, l'entorxa olímpica,
i arribant fins a Madrid,
on està el Comitè Olímpic Espanyol,
des d'on la majoria d'esportistes
tan olímpics com paralímpics
sortiran per anar cap a Tòquio,
a competir, lluitar per les medalles,
a viure un somni esportiu per ells,
doncs seria rodó,
i ho vam presentar pensant,
que ens dirien que ens havíem tornat bojos,
però, clar, és que el moviment es diu exterior impossible,
llavors vam dir, si hi ha d'entrar,
que és impossible i no ho presentem malament,
i ens van dir que sí.
Fantàstic. Què ens diuen, els ullents?
Doncs mira, ens comenten algunes de les aplicacions
i programes que utilitzen, doncs, per fer.
A Sportlet Cavaller ens parla de l'Estrava,
al Sir Joan de Wikiloc,
que, a més, diu que és una gran comunitat aquí a Catalunya,
i a Mestre Tite72 ens diu que ell fa bicicleta
i que guarda els trajectes amb l'app Fitotrac.
I, per exemple, no hi és perquè és una habitual nostra,
doncs no ens podíem oblidar d'en Roger Valdomar,
perquè ha sigut un gran esprimer
de les seves aventures amb bicicleta a casa.
I tant, de fet, tu, Star, has vist una part d'aquesta aventura,
no?, del Valentí? A veure, jo soc un dels fans.
Sí, eh? No ho volia dir...
Moltes gràcies!
Però és de fa anys, eh?
No sóc d'aquest que s'ha pujat ara aquí a la moda.
Anem a veure aquest xiquet, que sembla simpàtic,
no, no, ja fa temps, de debò, eh? Moltes gràcies.
I està molt bé, però he de dir una cosa, eh?
Ai! Sí, sí, sí. Alerta.
Que no tot són flors i violes. No!
Abans d'arribar a Montserrat,
l'Àlex ja tenia alguna queixa, eh?, del Valentí.
Escolteu, escolteu.
Mira qué pedazo de nubarrones que tenemos por aquí.
La verdad es que nos hemos salvado bastante.
Cuando hemos salido de Barcelona,
pegaba una rasca que lo flipas,
pero bueno, ahora hemos tenido suerte,
ha empezado a salir el sol,
empieza a hacer... ¿Qué pasa, jefe?
Ah, claro, que...
Ah...
Que, como yo, me he puesto a cantar.
Y no canto bien.
Y no... canto muy mal.
Que no acabo de entonar del todo, ¿no?
Y entonces ha empezado a llover,
han empezado a salir las nubes...
¿Y qué me has dicho tú, Álex?
Tal cual me ha dicho...
¡Calla la puta boca, jabalí!
Que me estoy cabreando y digo... Bueno, hombre...
Pero aparte de esto, la etapa está yendo bastante bien, ¿no?
Això, ei, és només començar, eh?, perquè aquí...
Dia 1, dia 1, 60 quilòmetres,
i el tio ja se m'havia queixat que sí cantava.
Després, al cap de pocs quilòmetres,
dic... Bueno, ¿qué? ¿Cómo va la etapa?
Diu... Hombre, a ver, bien, no, bien, no,
¿por qué ya me has perdido tres veces?
Dic... Bueno, si acaso, guía tú.
Dice... No, yo ya voy detrás aguantándote al día y viendo el culo
todo el rato y no lo puedo hacer todo yo solo.
I això constant, eh?, tots els dies.
I parlant justament de perdres,
entenc que t'has perdut molts cops en aquestes aventures.
Sí.
Normalment, fa servir Google Maps o alguna aplicació...?
Mira, normalment el que fem és...
Ara parlàveu d'una aplicació, que és Wikiloc,
que serveix molt bé per fer les rutes.
N'hi ha una altra, també, que està molt, molt bé, que es diu Komoot,
que també pots fer les rutes en funció de si vas per carretera,
si vas per camins, si vas...
En fi, pel terreny, dificultats, etcètera.
Llavors es troba, que és on ho acabes registrant,
i normalment no solem tirar tant de Google Maps,
sinó que solem tirar del GPS la ruta que ja li hem posat.
Però sempre hi ha la trampa...
De fet, en aquesta aventura ho hem fet algun cop, també,
de dir, hòstia, ara estem realment perduts,
de com hem sortit a un riu,
quan aquí ens marcava que hi havia una duna,
llavors aquí ha fallat alguna cosa,
i llavors és molt important, fins i tot si estàs a, per exemple,
al Marroc, quan estem a la Titan Desert o així,
haver-te comprat la típica targeta de dades...
Clar.
...de Morocobo de Font,
perquè de cop i volta diguis, ostres...
Una consulteta, no?
No és trampa, eh?, t'ho permeten fer...
Però val la pena, perquè sempre et trobes alguna coseta de dir...
Ai, mare, però...
Què ha passat aquí, no? Exacte.
Alguna vegada, fins i tot algun corredor
que ha aparegut a la frontera amb Vergèlia.
Ui, ui, ui... Sí, sí, no, no, i clar, no és una frontera...
Agredable. Agredable, no, no, i...
A vegades et donen les indicacions de dir,
ostres, alerta, si trobeu algú amb algun fusell,
potser és important girar i tornar enrere, això és literal, eh?
Molt bé, però han passat més coses, eh, Eli, també, en aquesta aventura?
De fet, amb l'Àlex també et vas perdre,
i esclar, el que passa d'anar amb tàndem
és que hi ha algú que sempre té la culpa.
A ver, hoy puede ser que en lugar de 100 kilómetros
nos salgan 200, porque...
¿qué pasa?, que nos hemos perdido...
Ah...
Que... a ver, no, no, no, no, no, no, somos un equipo,
somos un equipo,
si nos perdemos, nos perdemos los dos,
que no tengo cabeza, a la orden, claro, que no hago caso, ¿no?
No, no hago caso, claro, yo le he dicho,
digo, soy una especie de Frank de la jungla,
y me dicen ni Frank de la jungla ni nada,
tú pareces buscando a Wall-E,
que no, no te fías, ¿no?, de cuando navego yo.
Hostia, imagínate que estoy mirando todo el rato Google Maps,
y aún así...
¿Tú crees que para etapas de orientación no valgo, o qué?
Cada vez que nos perdemos le digo,
Alex, que hemos venido a disfrutar, dice,
sí, coño, pero hemos venido a llegar a Madrid,
y también digo, bueno, hombre...
Hem d'equilibrir, vull dir que...
S'hauria de ser com en els cotxes, hi ha el que condueix,
i llavors hi ha el copilot que et portarà a navegar.
No, però a vegades passa, passa, també, ja.
Valentí, perdona'm. Perdó.
Que vas parlant mentre pedaleges, eh? Ah, sí, sí, no, no.
Els que ens esteu escoltant, proveu-ho.
Proveu-ho i em direu. I en un tàndem.
I en un tàndem. I a sobre, i aquí és on anava, eh?,
que l'Àlex Roca, diguéssim, jo faig de pilot i ell de copilot,
però normalment, igual que quan passa,
dins d'una parella desavinguda, una relació de parella, no?,
on hi ha la dona que condueix i el marit que tal, o al revés,
i que n'hi ha un que només està allà amb ganes de donar pelçà,
de dir, estic esperant que ens perdem per dir...
Però si jo t'ho deia, que era per sota, es veia clar que era per sota.
Doncs amb l'Àlex és una mica això, el que passa,
que això amenitza molt, evidentment, les retransmissions, els vídeos,
però la pròpia etapa en si,
perquè quan fots 100 quilòmetres en un dia,
als 10 primers minuts tens una il·lusió tremenda,
però a partir de l'hora 4, que encara et queden com 4 hores més,
arriba un moment que dius,
bueno, ara torna a venir pujada, llavors, tot el que sigui,
fotre's l'un amb l'altre, prendre's el pèl,
que un faci això o que l'altre li entomi la idea,
doncs ho fa per la gent que ho veu molt amè,
però per nosaltres mateixos també.
Ara parlarem de videojocs adaptats, videojocs accessibles,
però abans, tot això que...
O sigui, tinc la sensació
que a tu et passen moltes coses durant el dia diferents.
Tinc la sensació, has vingut amb longboard,
segurament estàs preparant alguna cosa que aquestes setmana,
has anat a la Titan, has anat aquí, allà...
Et passen moltíssimes coses i moltes experiències.
Tot això ho escrius? Sí.
Sí? Sí, sí.
O sigui, per exemple, d'aquesta experiència amb l'Àlex,
també has escrit coses...
Aquesta experiència, sobretot, l'hem anat documentant...
D'acord. ...en el dia a dia Twitch.
Després, cada dia, les publicacions que fèiem a Instagram,
doncs cada dia, diguéssim, hi havia una mica de literatura.
Passa que normalment la literatura gran, bé,
un cop arribem i ens posem a fer el documental...
D'acord. Just ara hem quedat amb l'Àlex
per gravar una mica més. Molt bé.
I en els documentals hi ha aquests tipus d'intros
o les transicions on hi ha molta veu a nof, etcètera.
I després, cada x temps, anem traient llibres d'això.
D'acord. Que a vegades són recopilatoris
de moments vitals o de curses
o molts d'ells són de persones, com l'Àlex Roca,
i de tot el que has après de situacions viscudes
i de com ell viu totes aquestes coses.
I els documentals es penja a ser a YouTube?
O fins i tot es poden, per exemple, presentar concursos?
Mira, documentals, nosaltres sempre hem viscut molt...
El circuit que fem és...
S'acaben estrenant a YouTube, però normalment,
quan hi havia una vida normal, diguéssim,
doncs els 10 o 12 dies abans d'estrenar-los a YouTube
fèiem gira per tot Espanya. Molt bé, és veritat.
Fèiem com 12 ciutats i fèiem, jo que sé...
Barcelona, de Barcelona a Lleida, de Lleida a Saragossa,
i cada dia anàvem fent una ciutat diferent en públic,
normalment amb unes 500 persones que venien,
i aprofitem, fem la xerradeta, fem les fotos,
ens expliquem les històries,
perquè a vegades m'expliquen més històries ells a mi
que jo a ells.
Les 3 o 4 hores prèvies al documental,
doncs és com si fos quasi un mitangrit, diguéssim,
persona per persona, una xerradeta de presentació i pel·li,
i després d'això, doncs cap a casa passa,
que ara estem vivint una situació...
Tant de bo, Toni, però esperem que d'aquí uns mesos ho pugueu tornar a fer,
perquè és molt... superenriquidor per la gent que hi va.
Tothom sap que després d'una sala en farmaciola,
hi ha una gran batalla.
Aquesta setmana arriba per a PlayStation 5
una de les sagues més emblemàtiques de la consola Sony,
el Ratchet & Clank, apareguts el 2002 per a PlayStation 2,
les aventures d'aquesta parella d'herois
arriben amb imatge 4K dinàmica,
Ray Tracing, 60 FPS o 3D i resposta hàptica pels comandaments,
però també arribarà amb una sèrie de característiques no tan habituals.
Seguint els passos de Spider-Man, May Morales,
Ratchet & Clank, una dimensió en aparte,
ens permet modificar el joc amb diverses opcions
pensades en l'accessibilitat
per a jugadors amb diversos graus de discapacitat,
una tendència que cada cop més estudis i companyies
li estan prenent l'atenció que es mereix.
Tradicionalment, realment, els jugadors,
amb algun tipus de discapacitat,
han tingut sempre problemes amb els videojocs,
que habitualment representen una mena de repte
on la repressió de reflexos i la coordinació visual-manual
és primordial.
Estratègies per facilitar el joc a persones
que per un motiu o altre no poden fer front al repte,
n'hi ha forces,
tot i que no sempre ha compensat a les empreses
que està diners i temps en implementar-les.
Per tant, ratxetant clar en una dimensió en aparte,
n'incorpora unes quantes.
Doncs mira, explica'ns quines són concretament aquestes.
Doncs mira, per exemple, hi ha les opcions de contrast.
Això permet modificar l'aspecte visual del joc
per fer destacar elements importants.
Per exemple, pot ser un fons del contrast,
que deixa que el fons de tota l'acció sigui gris,
però els personatges estan a color.
Per exemple, l'ús de shaders,
uns filtres que pinten sobre les figures del joc
per poder discernir sense problemes quins són anàmics.
Per exemple, apareixen siluatejats en vermell o pintats de vermell,
quin és el jugador, que apareix de color blau,
o quins són els elements interactius que apareixen de color groc.
Però hi ha altres configuracions,
i a més es poden usar tant individualment
com es poden assumant totes unes sobre l'altra.
Molt bé.
A mi tenim l'opció d'accésos ràpids del comandament.
Amb aquesta opció es poden adaptar molts dels botons,
es poden mapejar accions diverses a botons concrets,
i fins i tot les opcions d'accessibilitat
que estem pentant, que estem parlant,
les podem tenir en un botó per activar-les o desactivar-les com vulguem.
Molt bé. Hi ha també opcions de velocitat.
Això vol dir que ens permet canviar la velocitat
a la qual el joc s'execute diferents moments,
sobretot per a aquelles persones que tinguin dificultat,
amb les accions que siguin molt ràpides,
o a vegades se sentin superats,
per exemple, si hi ha molts anàmics a la pantalla a la vegada.
Amb un toc de botó podem fer que l'acció es redueixi
un 70, un 50 o fins a un 30% de la seva velocitat.
I després tenim les opcions del funcionament dels botons.
Això vol dir que la forma en què els botons funcionen es pot modificar.
Per exemple, per a persones que tenen problemes,
s'emprema repetidament el botó moltes vegades, quan has de disparar molt.
Per tant, hi ha noves opcions perquè deixant l'auto-fire,
deixant el botó pretat, es protegeixen moltes pulsacions.
O persones que poden tenir problemes musculars
quan fan repeticions de moviments molt seguits.
Es poden canviar totes aquestes opcions.
A més, els tectors del joc es poden escollir
amb les opcions de mida i color del subtitulat,
el desenfocat dels efectes visuals de la càmera del joc,
o inclús la mida d'aquells punts de referència
que a vegades el joc et posa perquè sàpigues per on has de navegar,
pots canviar també com es mostraran pantalles.
És veritat que el tema de l'accessibilitat dels videojocs
ve de lluny, però les accions per posar-hi remei
són una tendència més actual?
O ja s'havia intentat, temps enrere, això?
Doncs mira, si mirem temps enrere,
hi ha certs moviments molt sovint abanderats
per desenvolupadors independents
i moltes vegades per als grans estudis, s'ha de reconèixer.
A més, és diferent quan parlem de jocs en PC,
que moltes vegades han tingut la possibilitat
de ser modificables, hackejables, s'han fet mots,
i per tant, els usuaris moltes vegades
s'hi han pogut posar mà per arreglar aquestes coses,
que quan parlem del món de les consoles.
Podríem dir que un selector de dificultat,
això ja gairebé és una sessió per a aquells jugadors
que poden ser més àvils o menys àvils.
Correcte, correcte.
Per tant, des d'un bon començament,
això ja és una mena d'opció d'accessibilitat.
No és una persona com l'Àlex, sinó que hi ha una aspecte...
No, no, un mega crac.
Té un aspecte molt gran de persones més o menys àvils
a l'hora d'actuar com un videojoc.
Si ens direm a nivell històric,
hi havia una sèrie de jocs per Atari 2600 que portaven,
ja estem parlant de finals dels 70s, 70s, 80s,
portaven una enganxina d'un set de peluix,
que indicava que aquells jocs tenien, per exemple,
uns selectors de dificultat per fer-lo més accessible,
en aquest cas pensant per jugadors que fossin molt joves.
Però ja era una opció.
La Nintendo NES va tenir els finals dels anys 80,
i això em va semblar fantàstic quan ho he vist,
un comandament per controlar els jocs sense mans.
Què vull dir amb això?
Era un comandament pensat per a persones
amb problemes com una petraplègia, per exemple,
que era una mena d'Ernest que el posaves al pit
i amb una mena de joystick de barbeta
i una altra cosa que podies controlar amb la boca,
podies jugar a certs jocs de la Nintendo NES.
Estava pensat per aquesta mena de nens
que estaven malalts o havien tingut accidents
i això no els permetés deixar de jugar a la consola.
S'ha de dir que era molt car
i que no es trobava de forma habitual a les botigues,
però que ja existia.
I una altra iniciativa dels anys 90
va portar a Sega a establir, per exemple, un protocol
per a quals tots els jocs de la Sega Saturn,
i estem parlant de l'any 94, 95, 96,
havien de tenir, sí o sí, l'opció de redefinir els botons.
O, inclús, van llançar un videojoc pensat per a jugadors secs,
que era com una audioaventura totalment interactiva.
I avui en dia la cosa és molt diferent, no, Francesc?
Doncs, mira, sens dubte, el panorama ha millorat bastant.
Això ha passat també perquè,
per l'exposició que han tingut davant dels mitjans
i davant de les xarxes socials,
jugadors amb diverses problemàtiques
que han tingut molt de raó en la comunitat gamer,
a vegades pel valor de la seva afició
i del sacrifici que han fet,
per intentar jugar, inclús amb les dificultats
de les seves pròpies condicions personals.
Per exemple, en Josh Strauss ha col·laborat amb Naughty Dog,
i gràcies a qui les opcions d'accessibilitat
van arribar a l'últim en Chartered.
O el gamer italià Max,
que se'l coneix també com el Handless Gamer,
el jugador sense mans, perquè no té mans, no té braços,
i, bueno, i juga des de ben petit
amb les extremitats que ell té,
amb una mica d'ajut del peu, amb una mica d'ajut d'un colze,
i és fantàstic perquè ha arribat a ser
categoria diamant al League of Legends.
Una cosa que cap de nosaltres tots junts a la vegada
ho arribaríem a aconseguir.
I ell ho ha fet amb la seva situació.
Hi ha diverses associacions, com Dagger, Applebees,
o Ablegamer, que actualment intenten educar
l'accessibilitat en els videojocs,
i fan el possible perquè es doni ja importància
des del mateix moment del disseny.
Per exemple, amb mitjans especialitzats,
una de les coses que passa és que no es valoren aquestes opcions.
Per tant, els pròpies jugadors que requeririen de saber
o els interessaria saber si aquell joc
té opcions d'accessibilitat dins el seu menú,
opcions de dificultat,
que tenen a veure amb característiques especials,
les reviews habituals les ignoren i parlen d'elles.
És veritat.
Per tant, és una feina que s'ha de fer a molts nivells,
no només des dels creadors de videojocs,
sinó també, a vegades, des de la premsa,
des dels especialistes,
i donar molta més visibilitat a aquest sistema.
És veritat que els estudis petits, com us deia,
són els que han avanderat una miqueta tots aquests processos,
però alguns dels estudis grans també han aportat-hi força.
Per exemple, en Microsoft i Xbox,
hi ha el comandament especial, que anem part d'alguna vegada en el programa,
que és un comandament que és fantàstic,
o, per exemple, l'opció copilot,
una cosa que fa que un segon jugador
pugui agafar el comandament i ajudar-te a passar aquells sectors,
aquells fragments de joc que a tu et costen perquè tens dificultat,
un segon jugador amb el seu segon comandament
pot ajudar-te a la passar.
Això és el tàndem. Això mateix.
I tant que sí. És fort, el tema.
Sí, sí, fantàstic.
Aquestes són alguns dels exemples que ens portes de jocs que...
Bé, de fet, de hardware que s'està fent en aquests moments.
I és que, en el món modern del gaming actual,
quines són les opcions d'usabilitat
que una persona amb discapacitat pot necessitar
i quins jocs les estan implementant?
Mira, una de les coses que afecta a diversos jugadors
i què s'està fent. Per exemple, el del tonisme.
Aquí, presente.
Afeca uns 300 milions de persones a nivell mundial.
Escolta, alguns són jugadors com tu,
però amb el mateix cas, Albert, perfectament.
Sisplau, no ajunteu el vermell i el verd.
Per l'amor de Déu.
Hi ha molts jocs, com, per exemple, FTL, un joc de naus,
que a mi m'encanta, a més,
que una de les formes en què dona informació
és pintant el mapa de la nau d'uns colors diferents.
El que pots habilitar és l'opció que en comptes d'un color
sigui una trama, siguin unes ratlles.
D'aquesta manera, si no diferencies bé el color del fons,
amb les trames veus clarament on és.
Les dificultats auditives.
Ja que jocs com els de 13 en primera persona
moltes vegades utilitzen el so envolvent o en 3D
perquè tu puguis identificar d'on et ve un enemic.
Hi ha jocs, com, per exemple, el mateix Fortnite o el Minecraft,
que tenen ajudes visuals perquè tu saps identificar
per on et ve el so dins aquell món del joc
i encara que no tinguis una bona oïda...
Ho pots veure amb un puntet, amb el mapa, on està...
I pots veure a on t'està venint la informació que et donaria el so,
la veus de forma gràfica.
Cers jugadors poden retenir, per exemple,
dificultats per comprendre accions complexes
que els jocs requereixen o tenen, per exemple, problemes de tensió.
Ja no només parlem de dificultat,
sinó de manera com el joc ens pot orientar
segons la dificultat escollida.
Un dels exemples és que Tomb Raider, un dels Tomb Raider recents,
mostrava el camí a seguir
perquè es veia clarament en els modes més difícils.
El mapejat era tot molt uniforme, però en els modes més fàcils
hi havia una mena de desgàs, una mena de pintures
que feien molt clar on havies d'anar
perquè el tinguessis molt més clar i no et sentissis perdut.
I frustrat, perquè de vegades és la frustració, també.
Els shaders que pinten els personatges,
com per exemple els que us heu comentat d'en Ratchet and Clank,
aquesta informació visual també és molt útil.
O, per exemple, les persones que tenen dislèxia.
És veritat que es poden escollir un cert tipus de font
on les lletres que donen problemes,
com la P, la B, la D, la Q,
que a vegades la tipografia les iguala molt,
l'U i la lletra L,
són tipografies que estan pensades perquè totes aquestes lletres,
que a vegades és la mateixa però girada d'una forma o altra,
no tinguis mai problema per llegir el text en pantalla.
A veritat, cada persona, a vegades,
pot tenir una problemàtica molt particular.
I hem arribat també a moments on hi ha solucions custom,
solucions específiques per cada persona o cada problema.
L'adaptative controller de Microsoft, del que parlàvem fa un moment,
no és només un control en si mateix,
sinó que integra tota una sèrie d'entrades
per les que tu hi pots posar comandaments
que hagis construït tu mateix
i que, per tant, es puguin adaptar per una persona
que pot no tenir un braç o no pot anar a tirar mai,
necessita un tipus de palanca o comandament especial,
connectant-lo a l'adaptative controller
es pot integrar directament a un PC o a una Xbox
sense cap mena de problema i necessitat per part teva.
I, a més, amb tota la gent fent do-it-yourself,
fent les seves màquines i maquinàries,
doncs ho pot connectar fàcilment.
Doncs sí, per exemple, els Joy-Con de la Switch de Nintendo
tenen moltes opcions de sensibilitat i de remapejat,
i el que estaves dient ara mateix,
el món del do-it-yourself ha fet que pàgines com Shake That Button
existeixin i et donen, a través de plataformes
com Basades en Arduino o Raspberry,
et donen tot d'opcions perquè tu puguis crear
els comandaments que tu puguis necessitar
o quina forma pots crear els teus propis comandaments
per suprir les teves necessitats.
I volies acabar amb una reflexió, no, Francesc?
Doncs sí, m'agradaria acabar amb una reflexió,
perquè això moltes vegades ho veiem des del punt de vista
de la persona que té una problemàtica.
Però a mesura que la població gamer es vagi fent més gran,
i no només més gran,
sinó que es comenci fent més envellida,
moltes d'aquestes problemàtiques no seran problemàtiques
d'una malaltia, sinó seran problemàtiques
degeneratives de la nostra pròpia biologia.
Ens farem més grans, seguirem sent gamers,
ens agradarà seguir jugant,
però no tindrem ni els reflexos,
tindrem artrosis, tindrem dificultats a la vista...
Vull dir que hi hauria d'haver-hi una tendència
en aquest sentit cap a tenir en compte
que un dia o un altre,
molts del que ara són els gamers
que estan jugant amb el màxim de les possibilitats
que us ofereix el joc,
necessitaran tota aquesta sèrie d'ajudes.
Sobretot si el que volem és seguir jugant i jugant
i disfrutant del joc.
No sentir que els jocs ens han superat
i que ja no hi podem jugar ara.
Si no, nosaltres, quan siguem gran
i no tinguem els reflexos d'un noi de 20 anys,
ens agradarà seguir jugant, no?
Amb això també és apostar pel futur dels videojocs.
Generació digital.
Doncs continuem amb el generació digital.
Queda un mes i escaig perquè s'acabi
la temporada 2020-2021 del programa,
i abans que arribem al darrer programa,
et voldria preguntar davant de tot Catalunya
una qüestió que em ronda pel cap des de fa temps.
Des de fa temps.
Vols casar amb mi alguna cosa d'aquestes?
No, no, no.
És una pregunta que alguna vegada
l'has mitja resposta però mai l'has aclarit.
Té a veure amb com fas aquesta part
de que col·labores, com empalmes les idees
i concentres per arribar a preparar el guió, diguéssim.
Ho dius perquè faig correlació d'idees
una mica i siguin rares.
Jo t'ho explico però ja t'avanço que el més segur
és que no em creureu.
Va començar perquè em vas comentar
que aquesta setmana ve el Valentí Sant Juan.
Era fantàstic.
Si jo volia, tingués en compte
de preparar alguns continguts, com han fet amb l'Eli,
amb la seva tasca.
Vaig barrinar, barrinar, barrinar
i entremig fa quatre dies va sortir la no notícia,
que li dic jo,
de les proves de selectivitat d'accés a la universitat.
És una no notícia perquè passa sempre.
És curiós.
Va ser veure per la tele, les cròniques,
i em va venir exactament això al cap.
Pregunta oberta de 10 punts.
El rècord de ficar-se pegadolces per un sol forat del nas?
604, Brixton.
Ogradi, EUA.
T'ho vaig dir jo, això!
Això són els joves.
Jo vaig sentir universitat
i em va haver vingut al cap el concurs universitari
que feien els joves.
Era el primer episodi de la segona temporada,
el deia Bambi,
i aquestes preguntes i respostes bojes
em va portar a pensar que el Valentí
també fa coses bojes.
Però com explicar-les?
Com fer que la gent les entengui?
Una cosa és veure-ho des de la pantalla,
l'altra cosa és mostrar empatia.
Vaig pensar que el millor era
comparar-les amb altres coses
que li siguin a la gent més simples.
Si es tracta de fer coses increïbles i simples,
ja hi podeu comptar que el millor lloc és internet.
Sí, és veritat.
El Valentí ha fet moltíssimes coses,
moltes coses increïbles, moltes bogeries,
i totes les podem veure.
Però veure-les és el que dic,
veure-les des de la pantalla,
no t'hi sent identificat.
Es porta aquest a posar-se al límit.
I quan veig el Valentí pedalant entre fang
o corrents muntanya amunt,
sé el que és.
Ara que vas de xulo aquí...
Quan vaig més jovenet vaig fer coses d'aquestes
i ser el mèrit que té.
Però per tots aquells que la distància
no us permet tindre una empatia coherent
amb assoliments com els que fa el Valentí Sahuant,
us porto un petit rànquing de rècords
que segurament que així la gent els entendrà millor.
Molt bé.
Aquest és el primer que us porto,
és rècord mundial, a veure si ho em demaneu,
de clics al botó del ratolí de l'ordinador en 10 segons.
Això s'ha fet, eh?, vull dir, s'ha comptat.
En 10 segons, fent clic-clic-clic-clic,
quants diríeu que se n'ha arribat a fer?
No sé, Valentí, quants diries?
600.
1.051.
En quants segons has dit?
En 10. En 10 segons?
Aquest tio era un fletxa.
Amb un segon...
60.
No, no, no, 16. 16 en un segon.
Un segon, quants clic-clic-clic-clic, amb un ratolí.
Quin mal em fa el dit, ja no m'ha de passar.
Aquest el necessites per quan vagis a les llistes o a una sobasta,
perquè vagis refrescant la pàgina de cinc.
Ara, quan veieu aquests exemples de...
imaginau el Valentí, el que fa.
M'ha agradat molt com has lligat tot això.
Anem pel segon, va.
Aquest és un rècord mundial
relacionat amb cartutxos de Nintendo, de NES.
Ah, sí?
Un rècord que s'han bufat en 20 segons.
Expliquem això de bufar.
Tu tenies un cartutx, Valentí,
i quan no anava el bufaves.
Ah, sí, sí. Te'n recordes, no?
Sí, sí, tocar l'harmònica. Exacte.
Llavors han fet un concurs i quin és el rècord en 20 segons?
En 20 segons. 43.
Molt bé.
Són dos cartutxos i una miqueta cada segon.
No, no, està bé.
Per cert, li hem preguntat al Valentí
si havia jugat en alguns videojocs.
Comentava que n'ha jugat a tres, no?
Almenys es donava a tres.
Els tres que més recordo.
És veritat, perquè n'has jugat a més.
Un era Super Mario, l'altre el Mario Kart,
i l'altre el FIFA 99.
Imagina't, jo crec que dient l'any del videojoc
us feu una idea de l'Uanyejo, que és el Valentí.
El FIFA 99 va ser el primer o va ser el 98?
No, ja n'hi havia abans.
El 94 va sortir. Tranquilitós, eh?
Els he vist aquí nerviosets.
És molt petit, tu, Albert. No te'n recordes?
Jo jugava a la Super Nintendo, això.
Ah, d'acord. Alerta.
I encara la conserves?
No, per desgràcia no, perquè ara m'agradaria molt tenir-la a casa.
Vinga, va, anem a fer aquí un FIFA 99.
Però si no parles mai per casa, Valentí.
Però per si algun dia hi paro.
D'això es parava una mica de Twitch i ho podries fer a Twitch.
Va, anem pel tercer record.
Quin és, quin és?
El record de velocitat de connexió a internet.
Es va assolir fa uns 7 o 8 mesos.
Quina velocitat teniu a casa?
600 megas.
600 megas només?
255 teraflops.
Ep, això és molt, no?
Això vol dir...
Jo és que vaig intentar agafar el calculador,
vaig haver d'agafar una calculadora més gran,
perquè 255 teraflops equivale a baixar-se, atenció.
Tot, tot, tot, tot Netflix i tot HBO en un segon.
Oh, home, mare meva.
És clic, bum, tot Netflix i HBO al teu ordinador.
No, no, quan estàs allà 10 o 15 dies per ahir,
et trobes a faltar a mirar sèries,
i alguna cosa, quan arribes, dius...
Oh, quines ganes de fotre'm aquesta pel·li.
Més o més, no. Soc més de Youporn, jo, però...
Això es troba més a faltar,
perquè, a més, segons a quins països, ja està capat.
Llavors, clar, encara que tinguis bona connexió...
No, és que ara no hi ha matèria.
Hi haurà un rècord que estarà relacionat,
però ara anem pel quart.
Acabem una miqueta amb el futbol, eh?
Mira, la partida més llarga jugant al Fútbol Mànager de SEGA,
l'edició del 2016...
Sí?
No us ho preguntaré, us poso ja les dates.
Un senyor jugant a l'equip de futbol de la Fiorentina...
Sí?
...va estar jugant l'equivalent a 154 temporades.
Temporades però de la SEGA, diguéssim.
De la partida, diguéssim, virtual.
Això vol dir que l'entrenador virtual...
Sí?
...va arribar a fer 185 anys d'edat.
Oh, clar.
I que a les 154 temporades
equivaldria arribar a l'any 2163.
Vam ser 173 dies, 16 hores i 51 minuts,
jugant al Fútbol Mànager de SEGA.
Síííí!
Impressionant.
Això es podria equiparar amb l'ultramarató?
O sigui, això és només bèstia?
Quan diuen ultramarató és dir...
Ultramarató ho estic dient bé?
No ho estic dient bé.
Home, ho estàs dient bé en funció del que vulguis dir.
Bé, o sigui, el més bèstia, el més llarg, la cursa més llarga...
No, mira, per exemple, en Trierló, la més llarga és un ultramarant,
que són tres dies, que primer nades 10 quilòmetres,
el mateix dia fas 145 quilòmetres de bici,
el segon dia fas 280 quilòmetres de bici...
O el segon dia, el segon dia.
Si arribes, si arribes viu.
El segon dia, el nostre senyor...
No, i el tercer dia fas 84,4 quilòmetres corrent.
I això, tu vas fer-ne unes quantes seguides?
O vas fer alguna cosa, una bogeria?
No, d'això van ser Ironmans.
Perdona'm, eh?
D'ultramans fins a l'edat només n'hem fet quatre.
Tenim algun altre pendent.
El que van fer van ser Ironmans, que són d'un sol dia,
però en van fer 10 de seguits.
Un Ironman és que el primer dia...
Perdó, el primer que fas és nedar 3,8 quilòmetres,
i després en palmes amb 180 de bici,
i després en palmes amb 42,2 corrent.
I després ja ve la caixa de pit.
Eli, passa-li això a les teves amigues quan te vulguin anar.
Totalment.
Passa-li això a les teves amigues quan te vulguin anar.
No, no, elles ja saben que jo soc explosiu poca estona, eh?
Això és bastant explosiu, eh?
T'explota el cap unes quantes vegades.
No, home, i moltes vegades, i tant.
Què ens diuen, els ullents?
Doncs mira, ens comentava ara l'Snake 1987
i m'ho he imaginat.
No sé si aquest ja era abans de Roma o encara anava a disquets.
Aquest també l'havia jugat, jo, eh?
Sí? Molt bé. Doncs és un passat potent.
Per cert, tu estàs bé físicament?
És a dir, vas controlant nutrició, tal?
Sí. De físic, bé.
A mi em falla més la part de cap.
La part mental és la que em falla més, però...
No, de físic sí, em trobo...
Sí, eh? I et veig molt bé.
No em veus formós i... Super. I dorms bé?
Ui, si dormo bé. Sí, eh?
No, perquè tot això estem parlant,
però és superimportant cuidar-se en tots els aspectes, també,
de nutrició... Sí, sí.
A veure, sobretot, a mesura que vas fent més coses d'aquestes,
cada cop coneixes més el teu cos i vas veient més...
Per exemple, després d'un repte com aquest,
al final hem estat 7 dies i quan tornes,
és normal que, per exemple,
puguis estar una mica tocat d'estómac,
perquè al final menges moltes barretes,
molts gels i moltes d'aquestes coses.
Però l'ombares bé, tu? Sí!
L'ombares bé perquè tenia l'Àlex, que si em posava en mala posició...
A tu deia. Azzote, saps?
Em fotia una afuatada d'aquestes bones.
O també fas allò de posar-te amb aigua gelada,
que això ho veus...
I és que, a més, ho fas i ho fas de veritat,
allà no hi ha truc, eh? No, no, no.
No, perquè, a més, a vegades no ho faria per voluntat.
Ja, però... No, i a vegades tampoc ho faria per recuperació,
però ho acabes fent per TikTok.
I llavors dius...
O no arriba la voluntat humana o la voluntat de superació,
arriba la voluntat de TikTok.
Que bones són les xarxes, eh?
Va, anem cap al cinquè i darrer rècord.
A veure...
Veus, personal Valentí, aquí...
Aquest és un rècord una miqueta curiós,
que ja me l'explicareu,
perquè jo no l'he trobat el sentit a veure'l.
Quantes ejeculacions masculines estan assolit,
retransmeses en directe al llarg de 3 hores?
Sí, que no hi ha trampa.
D'una mateixa persona?
És un senyor que diu...
Jo tindré tantes ejeculacions en 3 hores.
En 3 hores.
Que ja haig de veure... Se acepten apuestas.
Podeu pensar una miqueta en les vostres experiències...
Bé, jo... Bueno, no...
No, no, no, no.
No ens facis quedar en evidència tots plegats.
A més, em quedo amb la data, que han sigut 10...
10 en 3 hores? 10 en 3 hores.
I no em vull imaginar qui haig de dir...
Escolta, ja comença!
Conec-te i allà 3 horetes mirant aquest pobre senyor.
Té nom i cognom? Sí, sí.
És el Marco Banderas, nom artístic de l'Edgar Fabián Echenique Picardo,
i aquest senyor va treballar al Backdak.
Caram, sí?
Durant una temporada amb la seva senyora,
doncs fer un espectacle d'aquests de, bueno, de...
posar Gotelé a les parets, diguéssim.
Quina edat deu tenir, aquest home?
Com has dit el nom? Com has dit?
El... el... El real, el real.
El real Edgar Fabián Echenique Picardo.
Caram amb el pitjar de tu.
Déu-n'hi-do. Déu-n'hi-do.
Doncs ara anirem d'aquí res amb la Gina,
però abans volem tancar la conversa
i escoltar també el que ens diuen els uients d'aventures,
que hem preguntat al Telegram aquesta setmana.
Quines són les properes aventures?
Mira, en ve una de grossa i de maca,
que serà del 9 al 19 de setembre,
a la qual esteu convidats a formar-ne part.
A veure, a veure, compte, eh? Però com, de quina forma?
En fi, corrent, corrent amb mi.
L'aventura són 11 dies, 11 Ironmans.
Així és per fer-ho rodonet. És per fer punyetes.
Ja ho sé. Me'n vaig, no em sapiguen res.
Benvinguts, passeu, passeu. Doncs casa meva és casa vostra.
Si és que hi ha Ironmans d'algú,
doncs podeu venir tots a córrer els 11 Ironmans.
I a més és que les dates són aquestes,
que han de ser entre mig, vull dir que, clar.
Del 9 al 19 de setembre. No hi ha més, eh?
A veure, que si, per exemple, hi ha un dia que estàs molt motivat
i en vols fer dos,
aquell dia en fas dos i l'endemà descanses,
però normalment les hores no donen.
Tens gent que s'hi vulgui apuntar?
No, no, no, això.
Jo compido, però no ve mai ningú.
La gent sol mirar-ho més per Twitch,
i t'animen i tot això i tal,
i dius, en 3 hores quantes vegades ets capa...
Com el Richardo, no?
Amb 11 dies quants Ironmans pots fer?
Doncs la idea és fer els 11 amb 11 dies.
És que aquests dies no m'acaben d'anar bé.
No pateixis, que si ho hem de moure un parell de dies per tu, ho movem, eh?
O pots venir als nou últims, per exemple.
Ja, miraré la agenda, aquí, 11 dies.
Marge, adeu, senyor.
Per cert, estàs a Twitch a tope. Sí, sí.
L'experiència a Twitch, bé?
A veure, molt motivat perquè, al final,
de fet això que teniu aquí muntat,
deu fer molts anys,
ja que en algun moment donat estàveu fent ràdio
i de cop i volta posàveu la webcam, no?
I fèieu alguna cosa. Sí, sí.
Doncs tu ets a mi, us he de dir que cada vegada més em recorda la ràdio.
Estàs amb el teu micro,
micròfons molt semblants, aquests que teniu aquí,
amb uns auriculars també molt semblants, els que teniu aquí,
i llavors és cert que hi tens una càmera
i que cada vegada són càmeres millors
i que es pot veure i tal,
però en el fons no deixa de ser estar una, dues, tres, 5 hores
al davant del micròfon
i que estan completament amb una bidireccionalitat,
com la mateixa que teniu aquí,
o com a l'antiga ràdio de quan només eren trucades, etcètera,
hi ha moltes d'aquestes xerrades que, en fi,
com el solar, com la nit dels ignorants,
que a vegades tu entres en un tema, però, més enllà d'això,
el propi xat, la gent que tens en directe,
acaben reformulant cap on anirà la cosa
i sent tan partícips gairebé com tu mateix, Gil.
A mi em té flipadíssim.
Jo em té flipadíssim els dies que quedes a la teva exnòvia per parlar.
Perdona, és que ho trobo flipant.
Sí, sí.
Té fort sèxit i la gent, a més, comenta, comenta...
Sí, sí, tots entren...
Al final, quan vam començar a fer tot això,
hi havia moltes ganes de la part esportiva,
la part de superació, en diferents seccions que fem,
però vam dir, home, algun dia,
i podria haver un patiment que no fos físic.
Exacte. I que fos més emocional.
Llavors vam dir, amb què es pateix més que amb una ex?
Amb dues. Amb dues.
No, amb què es pateix? Amb la meva ex.
No, doncs, amb l'Alba fa més de 10 anys que som ex,
amb la qual cosa ja som amics i gairebé germans,
però, clar, és veritat que ella té molta informació
i que la va traient, saps?
Sí, sí, se'n recorda, de moltes coses.
En realitat és molt bona persona.
Jo vaig pensar, no, mai de la vida traurà aquell dia que...
I els treu tots, i a vegades diu, oi, et recorda?
I dic, oh, no, no.
I llavors comença a apretar i apretar...
Jo explica, jo foto...
O sigui, sumes a la secció de...
El consultorio amoroso con mi ex, que el dia dels 11 Ironmans.
Doncs, de veritat, avui ens a Twitch heu de posar Valentí Sant Juan
i seguir-lo. Ara hem d'escoltar la Gina, no, Eli?
Doncs sí, perquè ens parla d'un videojoc que s'està fent a casa nostra
i ha parlat amb els seus creadors. Hola, Gina.
Ei, morillistes i equip GD,
heu tingut un mal dia a l'oficina o a l'escola?
Doncs no us preocupeu, perquè avui porto el videojoc perfecte
per a vosaltres.
Es diu Hell of an office, de 43 Estudios.
43 Estudios és un estudi de videojocs indie
creat per sis alumnes de NTUB,
tutoritzats per Carlos Coronado,
i aquesta proposta va sorgir
a partir del treball de final de grau de la universitat.
Si a darrere d'aquest videojoc hi ha mentoritzant
Carlos Coronado, que és amic del programa,
segur que serà un gran videojoc,
plena confiança en l'equip i en el Carlos.
Però el que més m'agrada
és que és un projecte de final de grau
per treure'l al mercat.
És a dir, tot el que han fet a classe,
el que els ha servit per treure'ls la carrera,
ara els serveix...
per tenir una feina.
Hell of an office és un FPS de plataformes
amb mecàniques de moviment
on el jugador, un oficinista,
avança per l'infern a través de les restes
de la seva antiga oficina amb l'ajuda d'un agrapedor.
L'objectiu a cada nivell és el mateix.
Arribar al final a l'habitància ataburat per un mar de lava,
saltant, deixant i propulsant-se
entre les plataformes que conformen cada nivell.
El videojoc, com han dit, es diu Hell of an office,
que en català correcte i normatiu
seria una cosa com quin infern d'oficina.
El videojoc, la veritat,
és que té molt bona pinta, sembla trepidant,
però què han dit els jugadors
que ja hi han jugat?
Els jugadors que ja han provat la nostra demo
ens han fet arribar que tant el Game Field del Dash
com del Rocket Jam estan molt ben treballats i aconseguits.
A més que el moviment s'ha sent molt fluït.
D'altra banda, també ens han dit
que el disseny de nivells els ha sorprès,
que han trobat un munt de rutes alternatives
que fan que el joc sigui molt rejugable i divertit,
sobretot quan intenten batre els rècords dels seus amics.
Dash, Rocket Jam,
però segurament després de 180 nivells,
alguna cosa en sabrem
i sobretot si l'hem de rejugar.
Esperem que la gent entengui
que el nostre joc és per rejugar-lo més d'una vegada,
perquè així podran gaudir d'una experiència completa,
ja que aniran descobrint secrets que al principi no han trobat
i rutes alternatives en els nivells
que no s'havien plantejat.
També volem que la gent torni a jugar
amb els rànquings que hi ha de jugadors que ens superen el nivell,
però també que es superi ell mateix.
I per últim, i sobretot el més important,
el que esperem és que es diverteixin.
En quant al desenvolupament del joc,
seguim treballant per seguir sumant mons,
fins a arribar a un total de 9 mons i 180 nivells.
I en conseqüència, anant juntant noves mecàniques
per donar més diversitat a Hell of an Office.
Ara mateix el joc de Hell of an Office
no té data de sortida,
però quan surti volem tenir a tot l'equip
l'estudi dedicat del generació digital.
Estem molt orgullosos
de l'acabat final del joc,
en especial del game field, de com es sent a l'hora de jugar,
a veure també de tot l'èxit
que hem tingut, que no ens esperàvem,
en les plataformes que hem publicat,
tant a Steam, com a Itch, com a Gamejolt.
I a més, també tots els vídeos
i comentaris de gent jugant al joc,
que hi ha, per exemple, a YouTube,
que, la veritat, també ens agrada molt veure
com la gent juga al nostre joc
i com s'ho passa bé.
I a més a més, estem una mica relacionats
amb això últim, tota la petita comunitat
que s'ha creat de gent
intentant superar els seus temps
en els diversos nivells.
I la veritat és que estem molt, molt contents.
I jo, morillistes i equip GD, us pregunto,
heu jugat alguna vegada
a un videojoc en horari laboral,
a la feina,
i amb l'ordinador de la feina?
Us vigilo.
Jo sí, però per feina.
Exacte, és el millor que pots fer.
Clar, estem fent un nou videojoc,
ho podem fer tranquil·lament, a més.
Aquesta setmana hem preguntat aventures al Telegram, no?
Doncs sí, hem preguntat
quina és l'aventura més extrema que han fet
els nostres ullents, i mira, el Pireta Kat, per exemple,
diu que ha estat pujant al Monte Perdido,
que no està gens malament. El K4 és més d'aquí,
diria que ha pujat al Matagalls,
però practicar la boxa en ple mes de gos
diu que no queda gaire enrere, déu-n'hi-do.
Alenate Akiachi diu que va fer un curs de parapent
i va arribar a fer un vol ell sol
amb un qualquí, l'anaven guiant de ara gira cap aquí,
ara va ser baixant, etcètera.
Diu que el vol va ser plàcid, però la sortida i l'arribada no tant.
Clar, és el crític, el telecrític, sí, sí.
Exacte, l'Isaac Besora, l'Anneto a l'hivern,
l'Edgar Torres diu que va caure per una cornissa
fent snowboard a Bòries, i a més a més va partir la taula en dos.
Uf!
Havia rigut i no havia rigut, però m'ha fet gràcia veure...
Pobre, la cara d'ell devia ser... Exacte, exacte.
I re, i el Jordi Borràs diu que anar a córrer al circuit
amb la moto, diu que no és que sigui extrem,
però és una experiència, déu-n'hi-do.
Moltes gràcies a tots per acompanyar-nos.
Gràcies moltíssimes per haver estat a Tarragona.
Valentí Sanjuan, encantats que hagis vingut al programa d'avui.
Un plaer, moltíssimes gràcies a vosaltres.
Ens veurem un altre dia,
i al setembre veurem com fas aquestes irons.
I si no per Twitch. Exacte, correcte.
Nosaltres venim la setmana vinent
i ens anem amb aquesta música d'Estudio de videojogos de Nintendo.
Gràcies a tots per acompanyar-nos.