I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts al Generació Digital,
el programa dedicat a videojocs de creativitat i cultura digital.
Avui comencem una nova edició del programa
i coneixerem molt profundament els videojocs fets
amb una tècnica molt concreta que personalment m'encanta,
que es diu Full Motion Picture.
Per exemple, aquest joc d'aquí,
Dragon's Lair,
és un joc amb aquesta tècnica.
El francès ens ho explicarà.
Recordeu uns jocs que es deien Juegos Reunidos Hyper?
Era una capsa de cartró on hi havia un munt de jocs
per jugar amb família a casa.
Doncs resulta que aquesta idea continua en el món dels videojocs
i coneixerem una nova proposta que ha aparegut ara fa molt poquet.
Avui s'estrena al Generació Digital una nova col·laboradora,
la Gemma Manzanero, més coneguda com a Gemma Dewey a Twitch,
ens parlarà per començar del roleplay del GTA V,
què es necessita i com hem de preparar el nostre ordinador,
la nostra entrada en aquesta segona vida
d'aquest videojoc de Rockstar Games.
La Gemma ens ho explicarà.
Pujarem el nostre DeLorean.
Sabeu que al Generació Digital farem d'aquí poc,
18 anys en antena, el Juliol, a la ràdio,
i el que fem és agafar aquest DeLorean fa unes setmanes
i fer un viatge en el temps.
En aquesta ocasió serà un viatge de 12 anys de nada
i després de tornada,
i escoltarem una entrevista que va fer el Jordi Celles,
el Jordi Claudi Serra, un advocat i expert en escacs.
El que farem serà parlar dels videojocs
que han aparegut d'escacs
i de quina forma està relacionat l'escac
amb el món de l'oci electrònic, que ho està, i molt.
Aquesta setmana també torna,
després d'una setmana sense fer-ho, l'Oriol Dalmau.
Ell ha jugat aquests dies a un videojoc que es diu Song of Horror,
un videojoc de por, a veure què li haurà semblat,
i també connectarem amb l'Star,
per conèixer què és el que pensa ell
dels universos paral·lels i del temps en general.
Pels que em coneixen saben que personalment miro molt Twitch.
Estava calculant abans quantes hores ho faig a la setmana,
ho faig unes cinc o sis hores.
Miro més Twitch que no pas veig sèries a la televisió o pel·lícules.
I, darrerament, l'últim any,
el que he fet és mirar molt gent que corre,
o que juga, a un videojoc en concret que es diu iRacing.
Dic corre perquè és un videojoc de cotxes,
és un simulador, no podria dir videojoc,
perquè és un simulador de cotxes,
amb uns circuits molt realistes, amb una física molt realista...
Tot és molt realista.
I el que faré serà recomanar-vos tres jugadors,
tres streamers que a mi m'han servit molt per conèixer aquest univers.
Un d'ells és el Borja Zazo.
El Borja és una persona que sempre juga en camisa,
és molt educat, sempre contesta als seus fans
les preguntes que li puguin fer,
i m'agrada molt el Borja,
una de les coses que fa és comentar
què és el que està fent bé o malament quan ell corre,
i això està molt bé quan hi pilota,
perquè està molt bé per fer-te una idea
de com és difícil agafar un cotxe d'aquest tipus.
El segon és el Heiki360s.
Ell és un noi que l'altre dia comentava
que va deixar fa un any la seva feina
per dedicar-se a fer de streamer amb aquest videojoc en concret.
Ell corre en moltíssimes curses i té dues càmeres,
una que l'enfoca amb ell i l'altra,
el que fa és enfocar els seus peus i els seus pedals,
i pots veure com canvia de marxa, com frena i com accelera,
cosa que també et fa adonar de la dificultat d'aquest joc.
I l'últim és el Jaume Dato.
El Jaume Dato és un jugador que m'ha fet molta gràcia sempre
perquè quan juga, quan pilota els seus cotxes,
ho fa amb música a tot volum,
i t'adones que cadascú el que fa és el que sigui
per concentrar-se a la seva pista amb el seu cotxe.
La gràcia és que aquests tres jugadors de tant en tant
coincideixen cadascun d'ells en una cursa en concret,
i tu pots anar saltant de stream a stream
per veure una miqueta què és el que comenten.
Així doncs, ja ho sabeu, iRacing a Twitch,
una de les coses que més temps dedico a aquest temps de quarantena.
Hem parlat algunes vegades del GTA,
d'aquest videojoc que sembla que mai s'acabi
i que sovint sempre té noves formes de sortir
de forma popular a nivell mundial,
i fa uns dies Epic Games regalava aquest joc GTA V
per a la gent que, doncs, suscribís o entrés.
Això ha fet que hi ha hagut un repunt força curiós
a través de Twitch de gent que juga al seu Roleplay.
Qui ho fa des de fa molts anys és la Gemma Manzanero,
Gemma De Wey, ella ha tingut més d'un personatge
que li ha donat vida a dins d'aquest món,
ara ens explicarà de quina forma hi podem entrar,
però si no hi voleu entrar,
jo crec que és una bona explicació
per conèixer aquesta nova tendència de jugar a videojocs
que es fa amb aquest videojoc de Rockstar Games.
Hola, avui us parlaré del GTA Roleplay,
que és una modalitat de videojoc
que està molt de moda d'aquests darrers anys.
Jo, personalment, hi jugo, estic molt enganxada,
i molta gent dirà què és això del Roleplay.
Doncs el Roleplay és quan tu mateix agafes un personatge
i adoptes un rol, una personalitat, una història,
i la fas teva i la portes a terme dins d'un videojoc.
I altres persones diran, i el GTA no era un joc de història,
un joc també molti online, molti jugador.
Sí, però també gràcies a diferents mods
podeu jugar al Roleplay en el GTA.
Jo és el que faig cada dia i m'ho passo superbé.
Dins d'aquest videojoc què podeu fer?
Doncs adopteu un personatge, li poseu nom, edat,
la professió que voleu ser, podeu ser bombers, policies,
mafiosos, atracadors, ballarins,
bombers, jo crec que ja ho he dit,
doctors, el que vosaltres vulgueu.
I un cop dins heu d'adoptar la personalitat que vosaltres
heu volgut i començar a interactuar amb les altres persones.
Què heu de fer per jugar al GTA Roleplay?
Heu de tenir un ordinador una miqueta potent,
per no tenir lag d'aquestes coses.
També heu de tenir el client de, per exemple, 5M,
que és un modificador de videojocs,
i heu de passar una wireless per poder entrar a diferents servidors,
que n'hi ha moltíssims del GTA.
Hi ha servidors que tenen wireless,
que és una wireless,
és com un petit examen que fa la gent del servidor
per veure que entenguis les normes,
que sapiguis com fer-ho, perquè cada servidor, diguéssim,
que té unes normes diferents.
Jo estic a un dels millors servidors,
estic despistat, estic molt contenta, la veritat.
Així que un cop que entreu en un servidor,
ja podeu començar a rodejar i a crear-vos el vostre personatge
i a fer el que vulgueu.
Sempre a la pantalla hi haurà servidors que,
quan has de menjar, quan has de beure, perquè si et desmaies
ha de venir la policia,
o al metge i al doctor a rescatar-te i a curar-te,
i també podeu veure la quantitat de policies que hi ha connectats,
de metges que hi ha connectats, etcètera.
Jo tinc la Rebeca, que és ballarina,
i té altres projectes per allà, i parla una miqueta gens,
és una noia americana,
i també fa temps em vaig crear una noia que era la Penelope,
que era una noia molt pija, però molt pija.
Que parlava així.
Llavors jo tenia que anar per ell molt, parlar així,
i diria, hola, què tal, com estàs, soc la Penelope.
Així que ja us podeu imaginar trobar personatges de tot tipus
dintre d'aquest videojoc.
Riureu, plorareu, perquè jo també he plorat amb les històries.
És que imagineu-vos que és com un Netflix,
és com un Netflix però en forma de videojoc,
i tot surt esporadicament i és la màgia del roleplay,
així que si us avorriu o teniu curiositat,
m'encantarà.
Moltíssimes gràcies, Gemma, per totes aquestes claus
per portar aquesta vida virtual al GTA V.
És curiós perquè l'altre dia et veia que tu portaves
amb el teu personatge, el teu avatar, el teu cotxe,
a un mecànic, i ara dèiem que cadascú fa la seva feina.
I és que és així, perquè tu quan vas entrar dins d'aquest...
doncs, taller de cotxes,
hi havia una persona a dins
que ha decidit ser mecànic a aquesta vida virtual del GTA.
Cosa que ens sembla al·lucinant, i et va arreglar el cotxe,
i a més et va parlar amb tecnicismes del cotxe, etc.
Ho trobo fantàstic.
Moltíssimes gràcies per aquesta primera aparició
al Generació Digital.
L'any 2017 tots vàrem quedar molt sorpresos
amb el Cuphead, aquest videojoc que era un gran homenatge
a les pel·lícules d'animació dels inicis del cinema.
Les primeres pel·lícules de la Disney, d'estudis com Fleischer Studios,
els dibuixos dels anys 30, la Betty Boop, el Popeye...
Doncs aquest Cuphead, aquest videojoc de plataformes i acció,
era un gran homenatge a aquesta època,
i realment també era un gran videojoc.
Visualment, reproduïa a la perfecció l'estètica visual
d'aquells curs, d'aquelles pel·lícules inicials d'animació,
i també pel que fa a la seva banda sonora, pel que fa a la música.
La música de Cuphead reproduïa l'estil big band dels anys 30,
les composicions d'aquesta època que es veien en aquestes pel·lícules.
El responsable d'aquesta fantàstica banda sonora
és el músic canadenc Christopher Madigan.
Ell és percussionista, bateria...
Doncs bé, de tots els temes d'aquest meravellós videojoc,
ens quedem amb aquest Fanfare Fever,
un veritable homenatge a la banda sonora clàssica
d'aquestes pel·lícules,
però també a un altre gran clàssic dels videojocs,
el Super Mario World.
Continuem al Generació Digital,
dedicat al programa de videojocs de la Ràdio Pública,
i ara anem a connectar amb l'Oriol Dalmau,
perquè ens acompanya l'Oriol Dalmau,
que és el director de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
de l'Oriol Dalmau,
d'Oriol Dalmau,
i anem a connectar amb l'Oriol Dalmau,
perquè ell ens explicarà la seva experiència
amb el Song of Horror.
És un videojoc de por que...
no sabem si ha agradat o no a l'Oriol,
però l'altre dia em comentava que aquest videojoc
ha aparegut en un mal moment,
perquè creu que es mereix més
del que realment se n'ha parlat a la premsa.
Així doncs, hola, Oriol.
Song of Horror, la cançó dels horrors.
Quina deu ser la cançó dels horrors?
Na vida, polvo i ron, polvo a ron, polvo a ron.
Papa Noel, tu i jo, polvo a ron, polvo a ron.
No, no és aquesta.
La cançó dels horrors, la música dels horrors,
és la que surt d'una petita caixa de música
que adquireix un escriptor molt famós
i que, justament després d'això,
desapareix sense deixar ni rastre.
Aleshores, el seu editor envia un ajudant de l'editorial
a la seva menció, a la menció de l'escriptor,
a buscar-lo, a veure què coi ha passat.
I així és com comença una història de terror.
Song of Horror, aquest videojoc,
que ara mateix el teniu disponible per PC només,
encara que hi ha plans que surti per PlayStation i per Xbox.
Un videojoc indie creat pels nois de Protocol Games,
un estudi madrileny.
Han dedicat 6 anys a fer aquest videojoc,
per tant, se l'han currat.
I és un videojoc que s'ha comercialitzat per episodis.
Han anat sortint des de finals del 2019,
d'episodi i darrere d'episodi.
Ara tot just ha sortit al cinquè
i ja s'ha completat el videojoc Altogether.
Un survival horror amb referents molt marcats,
referents literaris i referents videojueguils.
Els literaris serien Edgar Allan Poe o l'Overcraft.
L'Overcraft vol dir que sortiran tentacles i pops terribles.
I els referents videojueguils una mica relacionats
a Resident Evil 0123,
sobretot per l'estil de càmera,
aquella vista amb tercera persona, amb càmera estàtica,
estàtica però que et segueix, càmera amb trípode, diguem-ne.
Aquell rotllo obri portes, quebrà a l'altre lado,
que peligro me espera, no?
I Alonin the Dark és un referent permanent, un referent claríssim.
I sí, ja ho esteu veient, escenaris tots molt tètrics,
des d'una mansió fins a un convent abandonat, molt foscos,
on esteu completament sols, bueno, sols.
Sols no esteu mai, perquè hi ha la presència.
La presència.
La presència.
Aquesta és una de les grans aportacions d'aquest videojoc,
el concepte de l'enemic la presència, un ente malèvol,
que està a tot arreu i enlloc alhora.
De fet, no el veiem directament,
però la seva pressió ens està tota l'estona afectant.
Però el més interessant de la presència
és que és una intel·ligència artificial real
que aprèn de la nostra forma de jugar.
Si som un jugador més estàtic o que ens movem més,
que som més porucs o que som més atrevits,
o que som dels que escoltem,
que això es pot fer a cada porta abans de creuar-la,
tots aquests aspectes són observats per la presència,
que aprèn de la nostra forma de jugar i s'adapta.
Amb quin objectiu? El de putejar-nos, tant com pugui.
La presència desplega tota una sèrie de fenòmens paranormals,
des de fantasmes que apareixen de fons,
portes que sobrenestanquen, bombetes que esclaten,
a mesura que augmentem la por, no és un marcador físic la por,
no anirem veient una barra,
sinó que anem notant que els batecs del nostre cor
cada vegada s'acceleren més i ens vibra el comandament.
Aleshores, els batecs augmenten, el comandament vibra,
és molt tens i quan arribes a un punt crític de por
el nostre personatge es paralitza.
I un cop paralitzat, són víctimes fàcils de la presència,
o fins i tot passen coses com que baixi la temperatura bruscament,
bruscament, això és un fet paranormal típic,
a l'Iker Jiménez ens en podria parlar,
els comença a sortir bafos de la boca i mos congelat,
aquesta mena de coses tan agradables.
I és que realment és un videojoc molt hostil amb el jugador,
hostil de veritat,
fins al punt que quan morim per causa de la presència,
no morim per una estona, no.
Morim per sempre!
Però per sempre, per sempre!
És a dir, aquí no hi ha checkpoints.
Quan un personatge ha mort, mor.
Ni en aquell capítol ni en capítols posteriors.
Això genera una tensió heavy, eh?
De personatges en tenim diversos.
Quan un personatge ha mort, podem agafar un altre dels disponibles,
anem al mateix escenari,
aquells pudles d'històries que ja s'hagin resolt,
portes que s'hagin obert ja, ja estan resoltes,
i els objectes del personatge que ha mort estan en el punt...
dark souls estan en el punt on ha mort el personatge anterior.
Per sempre!
I en el total dels 5 capítols del joc,
hi ha 13 personatges.
Si moren tots, s'acabo el joc, game over.
Al final, el joc aconsegueix sobradament el que busca,
i és que estiguis tota l'estona jugant amb el cul apretat,
però apretat que no hi passa ni el bigoti d'una gamba.
I és que és així, cada moviment pot ser l'últim,
en cada moment podem tenir una desgràcia,
i és que, a més a més, i això ho comento obertament,
el videojoc és bastant cabronet.
Un exemple, arribes a una trampilla, no?
I el videojoc et proposa,
¿quieres examinar la trampilla de cerca?
A veure, això et dóna 3 possibles resultats.
Si li diguessis que sí,
probablement observis alguna cosa
que és imprescindible per avançar en el joc.
També podria ser que el personatge et contesti
amb una gilipollada del tipus...
què trampilla més preciosa.
I també podria ser que, al observar la trampilla de cerca,
va, surt l'ente i et mata.
Trampós, sí, tens, també.
Voleu no morir mai?
Jogueu a Monkey Island, que voleu que us digui.
Gràficament, els escenaris estan molt bé,
sobretot estan molt aconseguits, el tema de la il·luminació,
de les ombres, de la llum...
importantíssim, bàsic en aquest videojoc,
però estan molt mal modelats els personatges,
especialment les seves cares, que semblen de PlayStation 2.
Jo controlo una mica d'immersió, al final fa molta, molta por.
I tens la sensació d'estar vivint no una pel·lícula de terror,
sinó, més aviat, una novel·la de terror.
I bueno, sempre diuen que el llibre fa més por que la pel·lícula, no?
Song of Horror! La presència!
Moltíssimes gràcies, Oriol Dalmau.
Sabem que aquests dies estàs jugant i molt a The Last of Us 2,
perquè ens han passat un codi per poder-lo jugar
i per poder-ne parlar amb els nostres uients abans que ningú.
De fet, hi ha molts mitjans que tenen aquest codi,
però ens ha fet molta il·lusió que un videojoc tan important
el puguem comentar una miqueta abans pels nostres uients.
Recordeu haver jugat alguna vegada amb algun videojoc
que semblava directament que ho féssim amb un dibuix animat?
Un d'ells és aquest que us ensenyava abans, que és el Dragon's Lair.
És un joc que a mi em va semblar esplèndid
quan van aparèixer les màquines recreatives als anys 80.
Era un joc molt difícil.
Doncs ara el que farem serà conèixer la història passada i futura
amb el francès Xavier Blasco.
I heu de saber, com l'escoltareu,
que al final d'aquest reportatge en vídeo
té un extra amb àudio que anirà molt bé,
perquè conegueu tota la història d'aquests videojocs
amb aquesta tècnica tan especial.
Hola, Francesc.
Hola, Albert, uients del programa.
El Full Motion Video és com s'anomena
la inclusió d'imatges gravades amb actors reals dins d'un videojoc.
A mesura que la tecnologia digital, com el CD-ROM,
es va fer més present a les cases,
les seqüències digitals que ens presentaven la història i els personatges
es van fer comuns amb moltíssims videojocs
com una manera de fer els arguments més immersius.
Però hi va haver-hi tot un gènere de jocs
que han manipulat seqüències de video digitals
com la seva mecànica principal.
Jocs que sorprenien el primer cop d'ull,
però que sovint eren denustats per una jugabilitat massa repetitiva,
els jocs Full Motion Video s'han convertit en un cliché del passat,
tot i que avui en dia encara resisteixen a morir.
Avui us parlo dels jocs amb mecànica Full Motion Video,
i segons com usen el vídeo i quina mena d'interacció
permeten amb el jugador,
els he dividit en diverses categories.
I com sabeu que m'agrada fer sempre,
comencem pel començament.
Dragon's Lair és el joc Full Motion Video per entomàcia.
Si bé no el primer, sí que és el que millor defineix
les bondats i les carències d'aquests jocs,
i és tan icònic que no podia faltar
en una sèrie referencial com Stranger Things.
La mecànica dels jocs tipus Dragon's Lair
és la de resposta ràpida,
el que avui en diríem Kick Time Events.
Les seqüències de video ens presenten una història,
i amb punts claus hem de premar exactament el botó
perquè el personatge faci el que necessita
i la història continuï endavant.
Només una opció que ens permeti
només una opció és correcta qualsevol altra,
és la mort.
S'ha de reconèixer que és un format
que funciona molt bé amb animació,
però també s'ha fet servir amb imatges amb actors reals.
El mític Night Trap que tanta prosseguera
va aixecar durant els 90 o Double Switch
estaria en aquesta categoria de reacció ràpida,
tot i que s'hi afegeix el fet
que hem de controlar diverses càmeres a la vegades.
Un altre dels grans blocs en què divideixo
els jocs Full Motion Video és el dels jocs mixtes,
amb gràfics sobre fonts animats.
En aquests casos la mecànica sol ser molt similar,
la d'un shooter que funciona sobre vies.
Un dels problemes més evidents
és que el divorci entre la qualitat dels fonts gravats
o prerenderitzats i els gràfics
que genera la màquina real és força gran.
Tot i això, no va evitar que recreatives
com Mach 3 fossin un èxit en el seu moment.
De fet, inclús un modest ordinador de 8 bits,
com un MSX, amb capacitat de controlar
un láser disc, va existir
i va tenir una bona ració de jocs amb aquest format.
El següent bloc són els jocs
que tenen mecànica de pel·lícula interactiva
i amb punts concrets l'acció ens permet
escollir entre diverses vies.
Moltes vegades la mecànica va cavall a les aventures gràfiques
i s'intercalen seqüències filmades
amb moments de resolució de trencaclosques,
com a The Sabanguest,
o les del clàssic d'aventures del detectiu Tex Murphy,
Under the Killing Moon.
Si us fixeu, sovint els actors actuen en croma
sobre entorns prerenderitzats del joc
perquè l'encaix entre els dos tipus d'imatge
no sigui tan evident,
però també es poden usar només imatges filmades expressament,
com les de l'aventura d'Expedienix.
L'últim bloc en el que els jocs full motion video
van trobar el seu ninxol
són els jocs de trets.
Des d'aventures del Far West, com Van Thor McCree,
fins a zombies de Ground Zero Texas,
la mecànica dels jocs de trets requereix poca potència
a la màquina si només ha de gestionar
la col·lusió i els impactes.
Malgrat que el realisme semblés impressionant
si ens trobàvem en un duel contra un sol oponent
enmig d'un carrer d'un poble del Far West
en altres escenes la limitació de mostrar
només un objectiu cada vegada
pesava molt sobre la seva jugabilitat.
Per cert, Pigmatic,
una empresa espanyola de videojocs,
va produir als anys 90
tres recreatives full motion videos de trets.
Los Justicieros, un joc ambientat en el Far West,
Marbella Abáis, amb Àlex Angulo de protagonista
i Atenció dirigida per Àlex de la Iglesia,
que es va poder recuperar el 2018
gràcies a Sotación Arcade,
i Tierras Salvajes, un altre del Far West
que encara no s'ha pogut trobar.
Per què eren jocs amb tan mala fama?
Les seves limitacions en jugabilitat
realment no es noten tant en un solo recreatiu
per tirar a partida, però una cosa és molt diferent
quan el tenim a casa i podem jugar
totes les vegades que vulguem.
A més, consoles com el Mega CD de Sega
van tenir molts d'aquests jocs full motion video
ja que eren un tret diferencial que no tenia la competència,
però les capacitats de la màquina
només donaven per un vídeo de molt baixa qualitat,
a diferència de les versions de rectiva.
Allà, els vídeos es reproduien directament
des d'un laser disc, però en les versions de consola
les imatges eren comprimides moltes vegades
amb còdecs molt poc eficients
i també es patien les limitacions de la consola,
com per exemple en el cas del Mega CD
només mostrar 65 colors en pantalla a la vegada.
Podríem dir que a mesura que els jocs
es van fer gràficament més atractius
i que oferia una interactivitat molt més gran,
els jocs basats en full motion video
van anar desapareixent, però no és del tot cert.
Si voleu saber com són els jocs full motion video actuals
us ho explicaré a la part podcast del programa.
Amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit.
En el programa d'avui hem repassat en el vídeo
com eren els jocs full motion video,
quins tipus n'hi havia i sobretot
què els va fer desaparèixer del panorama gamer actual.
Jugabilitat repetitiva,
falta d'opcions pel jugador
i carencies tècniques dels sistemes domèstics
per fer que els vídeos tinguessin prou qualitat
són en resum els motius per als quals
els jugadors poden fer el favor del gran públic.
Però actualment s'està veient un ressurgir d'aquest gènere.
Per alguns contenen una flaire de nostàlgia,
mentre que per a altres jugadors
són un concepte bastant nou.
La qualitat del vídeo avui es perfecten
gairebé tots els dispositius
i nous conceptes en jugabilitat i en disseny de joc
fan un millor ús de les seqüències de vídeo
com a recurs
i l'alliberen de la responsabilitat del passat
on tenien que simular un entorn de joc realista i plausible
però on finalment
el jugador se sentia atrapat
dins del fotograma de vídeo.
Així són els Jocs Full Motion Video del segle XXI.
Aquest el coneixeu tots.
Durant bona part del 2018 no es parlava de cap altra cosa.
Bandersnatch apareixia a la plataforma Netflix
més com un experiment o experiència
que com un joc.
El format de pel·lícula interactiva
seguia tenint les mateixes carències de jugabilitat
tant ara com als anys 90,
però es van escriure centenars de pàgines
opinant si era la porta cap a una nova narrativa.
Val a dir que no va deixar indiferent ningú.
Altres vídeos a la mateixa plataforma Netflix
com Bear Grylls You vs The Wild
són més tradicionals en el sentit
que tenen un clar arbre de decisions
i funcionen molt més com un tri a la teva aventura digital.
En aquest sentit us recomano que busqueu
els vídeos del youtuber americà Markiplier.
Cita en Markiplier i robatori en Markiplier.
Dos estils tri a la teva aventura farcits d'humor.
On sí que no trobareu gens d'humor
és The Bunker de 2016
o The Late Ship de 2017,
dos dels exponents del nou Full Motion Video
com a pel·lícula interactiva.
Els seus valors?
Arguments sòlids, històries intrigants
i un valor de producció molt alt,
sovint amb actors reconeguts.
Històries adultes que busquen un públic
molt diferent del dels anys 90
i on la clau de la història pot estar
en la subtilesa dels detalls
o en la interpretació dels actors,
com en els dos jocs de Descobrir l'assassí,
The Infectious Madness of Doctor Decker
o Shape-shifting Detective.
Però no us penseu que els jocs Full Motion Video
s'han quedat en la presa de decisions?
Heart Story o Telling Lies
necessitaran de tot el vostre esperit gamer
per descobrir els misteris que oculten.
A Heart Story, diverses cintes ens mostren
les converses d'una sospitosa amb la policia.
I d'aquí haurem d'obtenir pistes
per cercar a la base de dades policials
o creuar informes per saber quan diu la veritat
o quan menteix respecte a la desaparició del seu marit.
A Telling Lies ens capbossem
en l'ordinador d'una dona.
L'única pista, una paraula escrita
a la pàgina del cercador d'internet
i diversos vídeos emmagatzemats
que ens han d'ajudar a esbrinar què li ha passat.
Una altra de les encarnacions del Full Motion Video modern
ha sigut a través del remake,
l'homenatge o la continuació.
En quan a remake, per exemple,
Night Trap i Double Switch, dos grans clàssics dels 90,
han sortit tots dos per a plataformes mòbils actuals.
En quan a homenatge,
la tradició d'usar seqüències de vídeo
per explicar la història entre fases,
l'han recuperada, per exemple, a Remedy a Quantum Break.
I en quan a continuació,
el 2012 Chris Jones,
el creador dels jocs basats en el datatiu Tex Murphy,
com Under the Killing Moon,
van finalitzar amb èxit un Kickstarter per fer-ne un de nou,
que va ser un èxit
i que va acabar venent més de 400.000 còpies.
Així que, ja sigui amb idees noves
o com una vella glòria de temps passats,
els jocs Full Motion Video
encara no han esgotat l'últim dels seus fotogrames.
Fins la setmana vinent.
Moltíssimes gràcies, Francesc,
per recuperar aquest tipus de videojocs
que realment ara m'han donat moltes ganes
de donar-li una segona oportunitat.
Ja estimo que no tingui la consola
per aquest joc, la 3DO.
La tenia, però jo no la tinc.
Vull dir que no ho he pogut provar, però és igual.
Segur que hi ha algun amulador
a través d'internet.
Això és el generació digital Dicat,
el programa de videojocs de la ràdio Dicat,
i ara és moment
de connectar amb l'Elisabet Sánchez,
que aquesta setmana
ens fa un contingut especial
al món
de les partides ràpides amb el mòbil.
I ens ha dit, almenys m'ha dit a mi,
ei, no parlaré d'un joc, em parlaré de dos.
Avui parlarem de jocs per mòbil
que són ideals per fer partidetats ràpides.
Moltes vegades no tenim temps per dedicar
gaire estona per jugar un joc,
però hi ha aquests perduts que tant de ràbia ens fan
que podríem aprofitar per fer una partideta amb el mòbil.
Doncs, per exemple, a la cua del súper,
ara que anem tan lents,
esperant un amic que no arriba, en una sala d'espera...
...
Però jo n'he triat dos
que crec que són dels més divertits
i a sobre dels més addictius
d'aquells que no només no pots parar de jugar,
sinó que, a més a més, no pots parar de fer cares
de nervis i de tensió.
Comencem pel Dancing Road Color Ball,
que és un joc musical que ha sortit aquest mes,
i caldrà posar la teva habilitat a prova
portant una piloteta
que ha d'anar esquivant obstacles
al ritme de la música.
La jugabilitat és molt senzilla.
La bola que dirigim té un color concret
que has de fer coincidir només amb els objectes
que et van sortint del mateix color.
La dificultat està en que la bola que dirigeixes
va canviant cada tant de color.
Per tant, has d'estar atent a fer-la coincidir.
Si xoques amb un objecte d'un color
que no és el teu, s'acaba la partida
i comences de zero.
Els comandaments són facilíssims.
Només has d'anar canviant d'esquerra a dreta,
però en molts casos ho has de fer rapidíssim.
Per desbloquejar noves cantalles
amb noves cançons i noves dificultats,
el que has de fer és o bé passar-te l'anterior pantalla
o bé fer un mínim de puntuació.
La gràcia del joc és que va seguint el ritme
de la música de cançons molt conegudes
que de vegades t'ajuda i de vegades no,
perquè, a part que jugues,
et passes la partida cantant.
Quan et cancis d'escoltar música o no puguis fer-ho,
perquè en el lloc on estàs no t'ho permet,
pots jugar al Cruisy Road,
que és un joc d'unes característiques molt semblants,
però en aquest cas ets un pollastre
que has de creuar carreteres
rius i vies de tren.
Quin és l'objectiu del joc?
Doncs recórrer el màxim de quilòmetres possible
sense que t'atropellin.
La mecànica d'aquest joc
inspirat en el clàssic Frogger d'Akonami
també és molt senzilla.
Només podem anar d'esquerra a dreta
per anar esquivant obstacles.
En aquest cas es tracta de fer
la major puntuació possible
que s'aconsegueix agafant objectes
i recorrent el màxim de metres, però sense dubte gaire.
Si estàs una estona sense avançar,
una aïlla se t'emporta el personatge.
A mesura que vas fent puntuació, pots anar canviant de personatge,
que n'hi ha molts de diferents per a les següents partides.
Des de fa un temps s'ha afegit un punt molt divertit,
és que pots jugar la mateixa partida
amb un màxim de 4 jugadors.
Això sí, heu d'estar en el mateix espai
i compartir la mateixa xarxa wifi.
Les partides es tornen molt més frenètiques
i molt més boges perquè els teus propis companys
es converteixen en obstacles per tu.
També t'impedeixen creuar la carretera
i a més a més guanya el darrer que queda en vida.
Teniu tots dos jocs per Android i per Ayo
són totalment gratuïts.
Això sí, tenen compres integrades però opcionals.
Així que si aquestes setmanes ja comenceu a fer
una vida una mica normal
i comenceu a no tenir temps,
doncs ja no teniu cap excusa per no jugar.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de Generació Digital.
Moltíssimes gràcies, Eli, per aquest repàs
d'aquests dos jocs de partides ràpides amb el mòbil.
Generació Digital.
Un momento, Doc, ¿me estás diciendo
que has construido una máquina del tiempo
con un DeLorean?
Yo creo que si vas a construir una máquina del tiempo
en un coche, ¿por qué no hacerlo con clase?
Activaré los circuitos.
Tenim el plaer de compartir l'estudi
amb en Jordi Claudi Serra,
que és advocat i, a més, és expert en escacs
i ja en altres ocasions en el programa
ens ha il·lustrat molt sobre no només aquest joc
sinó també la seva relació amb la tecnologia, Jordi.
Bon dia.
Evidentment hem d'arribar a parlar de la informàtica,
de la intel·ligència artificial i tot plegat,
però d'entrada comencem per una cosa més genèrica.
D'on neix aquesta passió que pot generar
un joc mil·lenari que va començar a l'Índia
al segle VI?
Això és cert, i quan va començar a l'Índia
es deia Shaturanga.
El joc no tenia ni les mateixes peces
ni els mateixos moviments que abans,
sinó que representava la cultura antiga, per dir-ho d'alguna manera,
on hi havia carros de combat,
elefants i soldats.
Llavors, el joc progressa
o evoluciona
per tot el que seria fins a arribar fins al Mediterrani
i puja per la península ibèrica
i és a Espanya, si la memòria no falla,
on realment s'acaben de determinar
aquelles regles que avui l'han fet definitivament com són
i aquelles regles que s'han introduït
amb les màquines que tan difícil
ens fan el vèncer.
Per què tens aquesta passió
i t'has dedicat tantes hores i hores a la teva vida
i tants campionats
en els que has participat i has guanyat a jugar a escacs?
Això és així
i jo, com molts,
crec que podem dir que la passió
es dedica a la màgia que desperta
aquest joc que per molta gent,
per dir-ho d'alguna manera,
que sigui perquè són més secretes les seves claus
o més complexes
la seva manera de comprendre el joc
no pot arribar-hi.
No obstant, quan realment portes moltes partides jugades,
molta pràctica,
hores i hores d'estudi,
jo recordo quan tenia 14 anys,
em vaig tancar a la meva habitació de casa
i vaig estudiar tot el mes de juliol i agost,
4 setmanes al primer mes i 4 al segon,
més de 8 hores diàries i tenia només 14 anys.
Si és veritat i d'aquí és on,
doncs crec que vaig començar una mica despuntànic
Quan estudies escacs, què estudies?
La gent que em diu jo estic estudiant escacs,
què estudies? Partides, estratègies, moviments?
Com s'estudien els escacs?
Tot. És qüestió d'agafar els bons llibres
i les grans partides
dels grans mestres
que posen a pràctic aquest joc,
absorbir-les, per dir-ho d'alguna manera,
i assolir una comprensió dins del que es pugui
segons les imitacions de cadascú,
cada vegada més altes.
Pots estudiar l'apertura, el mitjoc i el final.
És com en un joc d'aquests que deia de consoles
que es dividís clarament en tres frases
les apertures totes venen escrites en llibres
estudiades,
modificades en el temps
i evolucionen dia a dia, d'acord?
Llavors no és algo limitat
com les màquines on han pogut demostrar
ara mateix precisament.
Després el mitjoc és el moment
del fragor de la batalla,
si em permets el terme,
on realment es desenvolupa tot tipus de qüestions
posicionals i tàctiques
i hi ha la lluita de cos a cos,
que els boxejadors es tractés
que sobre això no es pot estudiar,
és qüestió, alguns diuen, de càlcul pur
que pot oferir la màquina o d'intuïció,
que és el que oferiria l'home.
I encara es delimita per una tercera fase
que és la del final, molt distingida
d'aquestes dues que us comentava,
que segueix unes regles, uns principis,
uns paràmetres que a través de bons llibres
i de bones partides poden també ser estudiats
i compresos a l'hora de,
quan tu t'hi trobis a la pràctica,
arribar a bons resultats.
A veure qui hi ha als membres de l'equip,
com porteu això dels ESCACs?
Home, a veure, en ordinador hi ha un munt de jocs.
De fet, jo crec que moltes vegades
l'usuari normal no acudeix a llibres
sinó que acudeix directament a un programa d'ordinador.
Jo el que et voldria preguntar és si aquests programes
sobre quin nivell més o menys estarien.
Tu suposo que t'has enfrontat amb aquests,
has esbonjat.
Alguns sí.
Alguns programes, prèviament,
que estan en ordinador sí.
L'únic que passa és que ara la cosa ha canviat molt,
i com abans hi havia el Chess Master,
que comentàvem, són programes
fets a doc per a PCs,
que cadascú pot tenir com a usuari casa seu.
No és tant ara, diguéssim, la ciència i la tecnologia,
s'han reunit per crear expressaments
on, amb professionals dels ESCACs,
màquines superpotents a nivell tecnològic
i a nivell de continguts
per batre els grans mestres.
I aquestes màquines sí que jo no hi puc accedir
i que espero l'hi estar costant.
I amb aquestes màquines de primer pla,
o sigui, d'aquestes que podem tenir tots a casa nostra,
quan tu t'hi enfrontes,
evidentment, no tenir algun trinquant davant,
la cosa segurament perd molt,
els ESCACs és evident que el tema de les cares,
tot juga,
el joc és fred,
te l'esperes,
et fan moviments que són
estranyíssims si tinguessis
alguna persona davant, com són?
És així.
Per dir-ho d'una manera és el pensament de silici,
on només hi ha el càlcul,
és la gran base,
però també hi ha altres conceptes o altres paràmetres
per guiar una millora a la màquina.
Quan tu jugues contra una màquina d'aquestes,
a vegades la jugada pot ser
i considerar-se absurda completament
i de vegades realment t'il·lumina,
llavors en pots aprendre una mica
i molts grans mestres s'estan entrenant
a base de jugar amb màquines.
Això és en programes molt més potents,
com el Fritz, com les Reeder, o inclús com aquestes màquines
inserides en ordinadors amb 64 chips,
un per cada casella,
per poder jugar un ESCAC d'altíssim nivell.
Un per cada casella.
Però ja són ordinadors creats especialment
i que valen un dineral, no?
Jordi, a l'hora de desenvolupar
aquestes intel·ligències artificials tan potents,
també s'intenta doncs
afegir-hi el factor humà
en aquesta intel·ligència artificial,
és a dir, que tingui un factor
que no emocional,
sinó que et faci reaccionar com reaccionaria
una persona que a vegades no és tan d'operacions
sinó d'intuïció, com deies tu.
Sí, l'únic que hi ha el dubte,
és si s'ha aconseguit o no.
Deep Blue va ser el gran exemple
i ara el 12 de juliol, no sé si ho sabíeu,
van jugar precisament a ESCACs contra Deep Junior.
I si és cert que s'intenten
introduir paràmetres d'avaluació
que et porten més
a que la màquina decideixi jugades
en el cam intuitiu que en el del pur càlcul.
I sobretot això perquè inclús la màquina,
encara que com s'ha dit
pugui calcular 200 milions de jugades,
n'hi ha moltes que les ha d'expressar.
És impossible ni la mateixa màquina ho pot calcular.
Llavors s'està intentant caminar
per aquest sentit
d'introduir qualitats humanes a la màquina
que llavors sí que la podrien arribar a convertir
en invencible, per dir-ho d'alguna manera,
contra qualsevol home.
Com a advocat t'han servit a vegades
els ESCACs enmig d'un judici, no?
Sentint que com...
Estàs jugant una partida, ara al cavall,
ara a l'altre, ara vinga.
En aquest sentit, no, però bueno,
en general sí com a experiència humana
que acaba d'omplir la meva carrera.
I no, alguna que altra coletilla
doncs he pogut triar del món dels ESCACs
que li he deixat anar més d'un judici, s'ha quedat sorprès.
A veure, els experts aquí del programa,
quin és el joc d'ESCACs que recordeu haver jugat vosaltres
a banda de, evidentment, el joc analògic,
el joc real, parlant en termes,
diguem-ne, digitals?
Obro jo perquè, mira, perquè sí.
Battle Chess, em sembla que es deia,
un que lluitaven...
Genial, genial.
A mi m'encantava jugar senzillament perquè quan estaves,
quan hi havia una lluita entre l'un i l'altre,
es treien unes espases i començaven a fer la lluita real.
La reina estava matant el cavall
i realment es vivia una lluita que realment
tu ja l'havies guanyat.
En aquest cas, si tu ho havies posat,
havies fet el moviment correcte.
Però la lluita era molt espectacular.
Sí, era impressionant de tot.
L'he volgut de primer perquè sabia que era el que tots teníeu en ment
i així us obligo a pensar-ne una altra.
No, és que a més que jo, la gràcia era que era humorístic
la manera moltes vegades que una peça matava una altra.
Jo em pensava que devia tenir uns sis anys o set.
Quan devia sortir d'aquest joc, me'n recordo,
per exemple, l'Alfil, que era com un sacerdot i tal,
que agafava el bàcul i començava a tallar, per exemple,
l'altre amb la creu o no sé, o la reina...
Més jocs o escacs que heu jugat?
Home, el Chessmaster, jo crec que és el joc per excel·lència.
De fet, jo recordo altres, com ara el Bobby Fischer,
de Chess, de Chess, de Chess,
però aquest em sembla que està enjumit.
De fet, ara mateix, el Chessmaster,
amb l'última versió, s'ha apropat moltíssim a la gent
que habitualment no jugaria mai als escacs
perquè et fa minijocs i et fa...
O sigui, no és directament agafar una partida pura i dura,
sinó que tens una altra motivació.
Jo, no sé quants són,
els 56 jugadors de sempre de la Nintendo DS,
no sé quants són exactament,
hi ha els escacs i la facilitat de jugar a la DS
amb el stylus, amb el llapis,
fa que sigui una miqueta més divertit.
Raquel.
Jo crec que jugava a un joc que es deia Freeze,
però ningú l'ha comentat, devia ser molt dolent, o algo així.
No, tot lo contrari.
És més, quan comentava el del maig del 12 de juliol,
si... No, perdó.
Va ser l'última màquina que es va enfrontar contra Kramnik
el 2002 i el 2004.
I tu, Raquel, jugaves amb aquesta...
Sí, recordo que hi havia molts paràmetres...
I guanyaves algun dia.
Depèn, perquè podies triar el nivell,
i a les hores posaves un nivell molt fàcil,
i així et senties molt bé perquè guanyaves.
Jo jugava bastant a acabar les partides.
Sempre és el que m'ha costat més.
La part d'obertura, el joc mitjà i tot això, bé,
però culminar la partida i fer...
Perdoneu, els enrocs.
Enrocs?
Com es fa l'enroc, en aquesta...
Cadascú ho afia de la seva manera
i no et sortiria mai...
Guardem el tema que en Jordi ens ho explicarà abans d'acabar.
Jo he jugat a una versió de joc d'escacs
molt curiosa pels aficionats dels videojocs,
que era una versió amb els personatges de Mortal Kombat,
i, imagineu-vos, si el Battle Chess tenia un toc violent,
imagineu-vos les matances que hi havia
entre les fitxes de Mortal Kombat,
que és un joc recordat per la violència.
Sobreveiem Francesc.
Hi havia hagut un que havia sortit per Sega CD
i que també havia estat per PC,
que era exactament igual seguint l'escola Battle Chess,
però amb personatges de Star Wars.
La veritat és que era exactament el mateix.
Jo crec que aquests jocs tipo Battle Chess
et generen el factor Tamagotchi,
com es van morint.
Deixar-te jugar, simplement,
vas avançant una fitxa per veure com la mata l'altre.
Molt bé, el factor Tamagotchi, Eloi.
Jo recordo que vaig jugar al Battle Chess
en una de les versions que estaves tan bé,
et feia el tutorial,
era una versió de fa uns 6 anys o així,
i recordo que m'ho vas prendre en sèrio,
em vaig tragar tots els tutorials,
que déu-n'hi-do,
i llavors tenies, per jugar per internet,
que és la gràcia del Battle Chess,
tenies els bots típics de l'ordinador,
i llavors, ni veia nen de 8 anys,
sortia la foto, que devia ser el fill del programador,
o alguna cosa així, que ja et feia, ni veia com molt panós.
Jo recordo jugar,
i llavors el crio fotre'm una pallissa,
però jo pensava, com t'ha guanyat un nen de 8 anys?
O sigui, hi ha molts jocs descacs,
en el món dels videojocs sempre hi ha hagut jocs descacs,
i han funcionat més o menys bé.
El teu preferit, Jordi, quin és?
De jocs descacs?
Digitals.
Digitals? Bueno, la veritat és que l'últim...
No són aquelles maquinetes, que n'hi havia unes,
que eren analògiques, però que tu havies de moure la peça,
i la màquina et deia on havies de col·locar l'altre.
És veritat, que aquests són més antics,
ara hi ha els de mòbil, que també són molt interessants,
i n'hi ha un que particularment,
no sé si és el meu preferit,
però m'agrada molt perquè l'últim nivell
no el puc guanyar encara, que és el joc d'avui,
descacs, precisament, que n'ha tret un,
i els primers nivells, és el que dèiem,
són més o menys sènsils, va progressant,
i en el nivell 10 és quan entra el silici pur,
deuen haver posat allà una autèntica computadora,
i realment és duríssim,
i m'agrada molt per el sistema del mando i tot això.
Abans d'acabar la tertúlia, Jordi,
explica'ns això de l'anroc,
que l'Albert diu que tothom ho fa d'una manera diferent.
Bueno, en realitat, ja d'Alfons X,
em penso que era que va dir que només n'hi havia una,
que és quan agafes el rei, el col·loques dos caselles
a la teva dreta o dos a la teva esquerra
i col·loques la torre al costat.
Generació digital, amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit.
Ai, cat!
Com dèiem al principi, recordeu aquells jocs de taula
de cartró que es deien Juegos Reunidos?
Doncs era una capsa
amb un munt de jocs
i que recordo que a casa meva
traïa mal algunes tardes al cap de setmana.
Resulta que l'Albert ha jugat
en un videojoc d'aquest tipus que ha sortit ara,
que reuneix 51 videojocs diferents.
No sé si li ha agradat tots els videojocs,
però ara veig que ha tret els escacs reals.
Hola, Albert!
Hola, Albert!
I Família GD.
Aquesta partida que tinc aquí
és impossible.
De fet, per això li diuen la Immortal,
i és una partida molt coneguda
que ha aparegut fins i tot en moltes pel·lícules.
Tranquils, perquè avui no us parlaré d'escacs.
Parlarem d'un videojoc,
de fet d'un títol
que encara no és a la venda,
però que porta uns dies provant
i que es posarà a la venda, doncs, en breu.
Estic parlant de...
51 World Wide Games.
51 jocs tradicionals
de tots els temps d'arreu del món
que surten per la Nintendo Switch
i que he pogut provar aquests dies.
Recordeu aquests jocs reunits tan típics?
Doncs aquesta seria la seva versió digital.
De fet, fa uns anys,
Nintendo ja va publicar un joc similar
per la Nintendo DS,
i aquests 51 World Wide Games
que surt a la venda el pròxim 5 de juny
segueix en la mateixa línia.
Tenim molts jocs antics,
com el Mancala, com el Badgamon,
el Shogi,
o les demes xineses, entre molts d'altres.
Molts d'aquests són grans clàssics,
però és possible que mai els hagueu jugat.
Per sort, com era d'esperar a Nintendo,
tots els jocs incorporen
una sèrie de tutorials
força ben explicats
i, sobretot, el més important,
relativament ràpids.
El joc et guia molt si no en saps, i això és d'agrair.
Ara bé, què passa si ets un expert,
per exemple, en el domino?
Doncs el joc té diversos nivells de dificultat
perquè els que més saben
també tinguin un bon repte.
També hi ha molts jocs de cartes?
Aquests jocs de cartes,
com el clàssic Texas Golden,
són molt populars de cara a jugar amb amics.
I aquests dies, els mitjans de comunicació
o la premsa ho hem vist
a l'hora d'organitzar les partides online.
La majoria de jocs tenen aquestes modalitats
per jugar tant en multijogador local
com a través d'internet.
Si sou dues persones
i només teniu els dos Joy-Cons
que venen per defecte amb la consola,
podreu jugar igualment
a la majoria de jocs multijogadors.
Al mateix temps, si diversos jugadors teniu la Switch
i esteu en el mateix espai,
podeu compartir una partida
i només cal que un de vosaltres
tingui el joc.
Tot un detall.
Les funcionalitats online
permeten que puguem jugar amb els nostres amics
a distància.
Ara bé, com que el sistema online de la Switch
funciona d'aquella manera,
per parlar amb ells haureu de descarregar
l'app oficial de Nintendo
o acabar fent servir una trucada WhatsApp vaja.
També hi ha jocs
que utilitzen el control per moviment
dels comandaments de la Switch.
Com les bitges, els darts
o la pesca.
Som davant d'un videojoc
i no d'un joc tradicional.
I això es nota en la varietat de propostes
que hi ha més enllà dels típics
jocs de taulell.
Hi ha una mena de futbolín,
jocs de tanks, de cotxes taleradigits,
de boxa, de béisbol, de curling...
Té molta varietat
i això el fa força interessant
per tenir sempre instal·lat a la consola
i fer partides ràpides
en qualsevol moment d'avorriment.
Un altre dels punts forts
d'aquests 51 World Wide Games
és que aprofita de formes força enginyoses
totes les possibilitats del hardware de la Switch.
També la pantalla tàctil,
que en aquest cas s'utilitza
en molts dels jocs,
fins i tot amb la possibilitat
que diverses Switches es connectin
per crear una pantalla més gran.
Bé, aquestes han estat les meves primeres impressions
després d'haver jugat aquest 51 World Wide Games.
El nom podria ser una mica més simpàtic.
En definitiva,
els jocs estan ben fets,
ben reproduïts
i ben explicats.
És un bon joc
si teniu pensat jugar a casa
amb la família, amb els vostres amics...
En aquest cas pot ser un títol interessant.
Però, de moment,
això només són unes primeres impressions.
El joc surt a la venda d'aquí uns dies
al 5 de juny
i la primera conclusió
és que crec que és un bon successor
per a aquells jocs reunits de tota la vida.
Ah, i per cert,
també incorpora
un piano.
I si ho gires,
un teclat.
Apa, fins la setmana que ve!
Moltíssimes gràcies, Albert,
per aquest repàs d'aquests videojocs
reunits de forma digital.
Ja generació digital
Els dissabtes,
de 10 a 11 del matí,
arriba IcatKids a Icat
amb el Pau Guillemet, la Marc Blanc
i l'Evit Ismi.
I hem volgut saber,
com fem amb tots els col·laboradors
i amb tots els realitzadors de Icat,
quina és la seva vida
amb el món dels videojocs.
Em sap molt greu no veure-us aquests dies
com fèiem abans a l'Estudi2,
que de tant en tant coincidíem,
però ens agradaria saber
quina és la vostra història
Soc la Marc Blanc d'IcatKids
i bé, bàsicament,
els únics jocs que recordo jugar a la meva vida,
els únics videojocs
han estat
una època que em agafa fort
amb el jazz dance
i després també el típic joc
de karaoke,
de cantar amb el micro a la Wii
o a la Play, també ho recordo.
I més enllà d'això,
sí que vaig tenir una època
de jugar a la Wii Sports,
que per mi ha sigut clau a la meva infància,
però a part d'això,
la veritat és que
gaire els videojocs més no he jugat.
Sí que és veritat
que, per exemple, ara
m'estic viciant bastant
a veure jugar
amb el meu germà
a un joc que es diu Air Conflicts,
que bàsicament
és la batalla de Pearl Harbor
i es tracta que ets
o un avió americà
o un avió japonès
i has d'anar contra els americans
o contra els japonesos, no?
Depèn de quina via siguis.
I és bastant divertit, la veritat,
el joc encara no hi he jugat,
però l'he vist.
I bé, fins aquí la meva super experiència
amb els videojocs.
Iep, gent de la generació digital,
soc en David Itzmi, humorista català
a les xarxes i també cobrecentrador
del programa i catkills.
Bé, aviam, jo tinc aquest munt dels jocs,
que des de ben petit hagi jugat.
És un munt que no m'ha acabat
de cridar molt l'atenció,
no m'ha acabat d'interessar molt del tot.
I bé, per això no soc molt
de jugar jocs des de ben petit,
o sigui, amb prou sort he jugat algun joc
així amb el mòbil i ja està.
Però sí que hi ha hagut un joc que des de petit
que m'ha cridat molt l'atenció,
que aquest era el Grand Theft Auto o el GTA,
perquè a mi m'agrada molt això
de poder sentir-te lliure en un joc,
que no hi hagi aquestes barreres,
un joc que pugui fer el que vulgui.
I trobo que això del GTA és un joc...
Doncs mira, violència n'hi ha.
A tu ja la sabràs fer servir com vulguis,
però, o sigui, no ho sé,
em crida l'atenció.
I l'altre dia va sortir gratis,
però amb ordinador no va suportar la descàrrega,
no és gaming,
i el que passa...
Però bé, això és jo
pràcticament amb el munt dels videojocs.
Què tal? Com aneu, Genel?
Bona nit, Atenció Digital.
Aquí, a CatKids, a Pau Guillemet,
parlar una mica de videojocs.
Doncs si jo de petit...
Soc molt gran, jo,
i jugava amb l'MSX2 HitBeat,
aquell ordinador.
Va ser el meu moment de videojocs,
i em recordo... Em sembla que em recordo
un que es deia Xanax X,
que era com de marcianets aquests de naus,
que la música em flipava de 8-bit, aquest rotllo així.
I un de Taikondo, i...
No me'n recordo, no gaire més, eh?
I actualment, els meus fills
fan servir els jocs aquests, bueno, típics al Minecraft i tot això,
i n'hi ha algun, així bastant divertit,
de l'iPad, que disfruto veient-lo jugar,
però que no m'hi enganxo gaire, que és el...
No sé com es diu, és com un animal
que ha d'anar creuant carrers,
i va saltant, i passen trens i coses,
i... Podeu imaginar.
Cosa... És bastant enganxós, eh?, el tema.
Si m'hi has de posar més.
Gràcies a CatKids, gràcies, Pau, Mar i David.
Molt amables per col·laborar
amb el Generació Digital
i explicar-nos aquests videojocs, o no,
de la vostra vida.
Doncs marxarem amb la banda sonora de BioShock,
perquè precisament avui apareix
per la Nintendo Switch
el BioShock The Collection,
i és un molt bon moment
per recuperar una gran banda sonora
amb una peça que escoltareu,
que es diu...
que, de fet, és l'inici del videojoc,
que es diu Welcome to Rapture.
Si no heu jugat mai cap dels videojocs de BioShock,
feu-ho, perquè se la jugueu una vegada a la vida,
amb aquest videojoc. Va marcar moltíssim.
Abans d'escoltar aquesta música,
connectarem amb l'Estar
per saber què en pensa ell
de totes aquestes anècdotes
que han sortit a través de les xarxes
dels universos paral·lels
i dels temps estranys que hi ha
amb un i amb els altres.
Perquè això, diuen que també hi ha
universos que van al revés.
És a dir, que començaríem per aquí, nosaltres.
Ara començaríem amb l'Estar.
Moltíssimes gràcies per arribar fins aquí.
Moltíssimes gràcies aquesta setmana a la Gemma,
a la Eli, a l'Estar, a l'Albert,
al Francesc i també a l'Oriol Dalmau.
Que vagi molt bé i fins la setmana vinent.
Adéu-siau.
Si sentiu això, sou una resistència.
Hola, Murillo.
Us heu d'explicar una cosa avui,
una cosa que fa molta por.
Tranquils, a veure.
Fa uns dies va sortir a la premsa
una notícia que deia que la NASA
havia descobert un univers paral·lel
en el que tot anava al revés.
Fins i tot el temps.
Bé, aquest era el titular, un clickbait,
per entendre'ns que al final resulta que era mentida.
Però a mi em va fer il·lusió,
perquè potser el que volien dir, en veritat,
era una mena de retòrica sobre el la.
Sobre el retard entre l'acció i la reacció.
M'explico.
Mira, oi que hi ha molts videojocs
en els quals prems un botó
i el personatge a pantalla tard en reaccionar?
Això passa sobretot quan juguem a consoles velles
i les conec amb una pantalla moderna.
Però és que això no només passa amb els videojocs.
I aquí és quan la cosa es posa calentona.
Quan hi ha partits de futbol per la tele,
no us ha passat mai
que sentiu un veí cridant a la teva parella
i a la teva parella?
Si ara sentiu un veí cridar com un boig,
gol, gol, gol,
i a casa vostra a la tele el que veieu
a la vostra pantalla és un jugador
que encara es troba enmig del camp
i que cinc segons després marca gol,
o gent com el meu germà, el que fa,
posa la ràdio i abaixa el volum de la tele.
Llavors el Bernat Soler
o el Ricardo Arcamada canten un gol del Barça
i dius, monoi,
aquests dos veuen el futur,
perquè cinc segons després, pum, gol a la tele.
Però calla,
perquè aquestes setmanes
la gent que sortia a aplaudir als balcons
aquí a Tarragona, a les barques del port,
feien sonar les sirenes.
Abans que ningú, passava un ratet
i llavors sentia els aplaudiments
de la gent dels balcons.
Jo mirava el relògraf d'aquí de l'ordinador
i sempre, sempre, sempre
eren dos minuts abans.
Les 19.58.
És clar, veus tot això i penses, bé,
normal, hi ha desincronitzacions,
però tantes.
Qui determina el moment?
Quan una cosa passa de veritat?
Quan prenem el botó del comandament
o quan el personatge es mou o quan dispara?
Quin és el relògraf
que no falla?
Quin és el que diu que són les vuit del vespre, exactament?
Són les barques del port, les que s'avancen,
són els veïns, que tots tenen
els seus relògrafs clavats tots a la mateixa hora.
Jo tinc l'hora de l'ordinador
connectada per internet, la tinc coneguda a internet.
En teoria, és el meu relògraf
que segueix la pauta correcta, el que marca l'hora que és.
No ho sé, noi.
Jo em penso que la tecnologia i la filosofia,
i si m'apures l'existencialisme,
haurien d'ajuntar-se una mica més,
perquè ja vas en hora, no?