Benvinguts a l'edició digital,
el món obert del ghost of Tsushima.
Coneixerem molts detalls d'un metal, d'un metal,
el darrer videojoc de Fran Tellez de Meneses.
Sabrem quins són els videojocs que apareixen avui,
les novetats de la indústria dels videojocs,
i escoltarem una altra classe de l'Star.
Què tal, Benvinguda Gufaluv, com estàs?
Molt bona tarda, Albert. Molt bé. Com estàs, Star, des de Tarragona?
Fantàsticament bé. Molt bé, Francesc Xavier Blasco, tot bé?
I tant, tot bé. I Dani Jiménez, com ho tenim avui?
Molt bé.
Avui tens tot el sistema informàtic amb una Xbox,
amb una PlayStation, amb una PlayStation.
La dos, molt bé, doncs que de sort t'acompanyi
amb tota la programació i tot plegat, eh?
Has descarregat generació digital.
Star, qui t'acompanya avui a la delegació de Catalunya Ràdio Tarragona?
Doncs l'Albert Cots. Fantàstic.
Molt bé, Albert, salutacions des d'aquí.
Per cert, ben curiós amb assemblar la notícia que he llegit aquesta setmana,
que diu que el Kojima Productions, l'empresa del Hideo Kojima,
obrirà noves divisions, atenció, Francesc,
dedicades al cinema, a la televisió i a la música.
Bueno, doncs no, és que és una sorpresa que hagi trigat tant.
Sobretot després de l'impàs tan gran que va tenir,
perquè, òbviament, és lo seu des de sempre.
Ell sempre ha volgut dedicar-se una miqueta al cinema,
que és el seu gran referent,
però l'interactivitat dels videojocs és el que l'ha portat
fins a on està, però sempre ho ha deixat molt clar.
Els seus grans referents són el cinema.
De fet, també, en algunes declaracions de la notícia,
he llegit que alguns dels responsables parlen del metaverso,
del metavers i de tot això que s'està parlant ara,
de realitat virtual, 360 graus,
entrar en mons unírics... virtuals.
No ho sé, a veure, un videojoc de Hideo 360 té...
No ho sé, jo crec que cada vegada més cinema i videojocs
s'estan acostant en molts aspectes, s'estan acostant, no?
Llavors, potser és aquí, on va ell?
A mi el que fa patir és el de la música.
O sigui, si ja se li en va la flapa,
quan tracta segons quins temes, amb música...
Ostres, no ho sé, eh?
No, no, estarem atents i mira,
era la primera cosa que volia comentar en aquest programa,
el Generació Digital,
un programa dedicat als videojocs, a la ràdio pública,
i comencem amb tres videojocs que surten aquesta setmana
que volia comentar.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
I el primer, comencem amb el Disney Classics Games Collection.
["DISNEY CLASSIC GAMES COLLECTION"]
És curiós, eh?, ara parlàvem d'empreses que fan videojocs,
que volen fer el cel al cinema,
però ja fa temps que Disney ha apropat els seus personatges
al món del videojoc.
Ara apareix el Disney Classics Games Collection,
que és una recopilació d'uns quants videojocs clàssics de Disney,
apareguts per a la Mega Drive i per a la Game Boy.
Hi ha títols com el Aladdin, el rei Leó
i el llibre de la selva per diferents plataformes.
M'ha sobtat molt un parell d'opcions de joc que tens
i que faciliten una mica el joc.
Un és el rebobinat per defecte,
és a dir, en qualsevol moment pots tirar enrere uns segons
si a una plataforma, per exemple, se't fa una mica difícil.
Tornes tres o quatre segons enrere i tornes a fer-ho.
Però és que n'hi ha una que m'ha semblat increïble.
És un mod espectador de gameplays interactius.
On pots veure, amb els braços creuats tranquil·lament,
com un jugador virtual està jugant al videojoc i se l'està passant.
I tu ho mires.
I en qualsevol moment pots agafar el control.
És a dir, que pots agafar el control 5 segons abans que acabi el joc.
Però això també és molt pràctic per a aquestes persones
que tenen aquell fragment que no se'ls poden passar de cap manera
i que d'aquell moment deixes el volant,
li passes a l'expert, que et passa aquell tros, et mata aquell bosc,
i després tu el tornes a agafar.
Però què li passa al que estava jugant abans?
Tu estàs veient un jugador virtual,
però és una persona que està jugant.
No, no, no, és la màquina. Ah, és la màquina.
Tu imagina't.
Em feia més gràcia que tu m'hagués dit, Albert, estàs jugant,
i vinc jo, pap, et foto el commandament.
És com si em diguessin, no sap jugar, dóna'm el control.
Jo em passo el bosc.
Tu t'ho imagines, Laia?
Tu que fas streams que un dia estàs cansada i dius,
vaig a posar el botó del mod espectador de gameplays interactius,
i fer veure que jugues però no jugues, no pot ser.
Hi ha una mica de trampa.
Hi ha una cosa que ens sembla interessant.
Tu estàs veient una partida d'un joc que t'agrada,
que estàs jugant a algú altre,
i en un moment donat decideixes jugar a partida on estàs jugant.
No és que li prenguis la partida,
sinó tu comences a jugar en aquell moment.
Dius, estàs bé, vaig a jugar. Això està bé, m'agrada.
Per cert, tu ets.tv barra Generació Digital.
Si la gent vol començar a comentar coses a través del nostre programa,
el Francesc avui està aquí, a l'orinador,
i llegint els vostres comentaris.
El Disney Classic Games Collection apareix per Switch, PlayStation i Xbox,
i no marxem dels personatges dibuixats.
Ves que apareix l'Asterix i Obelix Slap Them All,
o en un munt de formats
entre els quals estaquen les edicions col·leccionistes.
Ens trobem davant d'un beat'em up
que intenta replicar el guió i els dibuixos dels autors originals.
I jo no sé si ho heu vist, apareix per PlayStation i Nintendo Switch,
però és que realment sembla que vegis les vinyetes originals
dels autors.
Et col·loquen completament dins del còmic.
Però molt, eh? Sí, sí, sí.
A mi m'ha semblat al·lucinant.
I ja recordo videojocs antics de l'Asterix i Obelix
que ja eren força bons,
perquè són uns dibuixos, no sé si estàs d'acord, que són molt agraïts.
Sí, clar, a veure, són senzills.
És la decimratècnica francesa o belga de línia fina.
Exacte.
Estan molt ben definits, no mesclen colors, per entendre'ns,
i on hi ha un cap és un cap, on hi ha una mà és una mà.
No fan servir gaire sombres,
a l'hora de la tècnica de dibuixar és molt planera,
molt cristal·lina, molt d'això.
I això, suposo que després és fàcil...
És fàcil passar-la a pixels, diguéssim.
Sí, sí, ho han fet molt bé.
Apareix, com dèiem, per PlayStation i Nintendo Switch,
apareix el de Don Pachi Resurrection.
Aquí ho he dit malament perquè en japonès Don Pachi és Don Paki,
doncs que no sé exactament com ho hauria de dir.
És un mític videojoc matemàrcians de mitjans dels anys 90,
que ha anat donant sequeles i que ara arriba per la Nintendo Switch.
De fet, aquest videojoc és el cinquè títol de la Nisaka,
que va aparèixer l'any 2008.
En aquest, hi destaquen la música, l'acció,
i demana allò que jo sempre dic d'un ull de falcó
per no tocar les milers de bales que apareixen per pantalla.
És com es deia que hi ha videojoc també
de moltes bales de colors blanc i negre.
Alicaruga? Alicaruga.
És aquest gènere que ens comenten Camancers, perfectament,
que és el bullet hell, que són aquests jocs de naus on...
hi ha bales pertot arreu i, a més, has de tenir molt en compte,
perquè a la gent li sembla molt impossible,
però és que en realitat la teva nau no explota quan li toca una bala.
Només hi ha una part de la nau que és sensible a les bales.
Quan pots esquivar aquest laberint de bales de tot arreu
és deixant que passin per les ales i per aquí,
però sabent que si et toquen és on et destrueixen.
A mi m'encanta veure gent a Twitch que juga aquest tipus de videojocs
perquè sembla impossible.
Per mi aquest joc s'ha de jugar amb una pantalla gegant, eh?
Sí, ja, clar.
Perquè amb una pantalleta com la Switch...
És com era al cinema, tu veus una pel·lícula d'aquestes...
típica David Lynn, diguéssim,
i Lawrence de Ràbia no pots veure el mòbil.
Són pel·lícules que has de veure a pantalla gran.
Sí, sí, mira, són aquests tres que us volia comentar avui,
i ara anem una miqueta a parlar
d'un videojoc que em fa molta il·lusió parlar-ne,
i amb una persona que és qui l'ha fet,
que també em fa moltíssima il·lusió.
Generació digital, l'únic programa de ràdio amb accés anticipat.
I és que aquesta és la música del videojoc en metal,
i avui tenim el plaer que ens acompanyi el seu creador,
en Francisco Tejas de Meneses, el Fran.
Què tal, benvingut. Hola, què tal, molt bé.
Tot bé? Sí, sí, tot bé.
No, no, és que això és important.
Veig que t'has posat per l'ocasió.
Per l'ocasió, he posat la bandana per...
Exacte, twitch.tv barra generació digital.
Podeu veure el Fran i una miqueta que s'ha posat en el moda, en metal.
I s'ha faitat, perdona.
No es veu, però s'ha faitat, és una dada.
És una dada que també s'ha de donar.
Per cert, un fragment de l'inici d'aquest videojoc.
En 1972, cuatro de los mejores hombres que formaban un comando...
me arrestaron por un crimen que no había cometido.
¿Qué más has arrestado por un crimen que no has cometido?
No tardé en fugarme de la prisión en la que me hallaba recluido.
Home, això és l'equip O.A., això ho ha posat el Dani, el nostre tècnic,
perquè li ha recordat, i és que en aquest videojoc...
hi podem trobar algunes referències d'aquest tipus,
i sobretot amb molt sentit de l'humor.
I, mireu, abans parlàvem de Disney i de l'Astèrics,
però és que la narrativa del videojoc t'atrapa...
sincerament, des del primer moment.
Després parlarem de les veus, de com s'ha produït el videojoc,
però perquè us feu una idea, la narrativa va així.
¿Cómo se llama?
Mi nombre es Fox, Jesse Fox.
¿No parece usted ruso?
Lo soy yo.
Hace dos horas usted pilotaba un aparato soviético.
También conduzco un Toyota y no soy japonés.
Ja. Muy bien, señor Fox.
Antes de arrestarle,
el sargento ha redactado un informe con su versión de los hechos.
Así que cuéntenos qué demonios hacía
en ese helicóptero soviético armado hasta los dientes.
Es... una larga historia.
Sargento, tráiganos café.
Sí, señor.
Wachowski, traiga café al teniente.
Sí, señor.
Ferran, és una mica així, eh?
És a dir, aquí la història comença amb una explicació d'un comandant
que fa una sèrie de preguntes
i això es va produint amb el que li explica una mica, no?
Efectivament, el videojoc és la història que explica Jesse Fox,
que és el protagonista,
el que han detingut per aparèixer en un helicòpter rus,
i llavors va explicant la història al mida que tu vas jugant.
Correcte.
I és bàsicament la història
de com ell aconsegueix escapar d'una base militar.
D'acord, molt bé.
En una entrevista que et van fer fa relativament poc a Nextena,
dius que et sents molt còmode posar en humor a les teves obres,
als teus videojocs.
Això de l'humor en el videojoc,
jo ho he viscut a molts, en moments determinats,
però és que aquest, en qüestió, jo he rigut molt durant molta estona.
Tot el guió el fas tu?
Sí, sí. L'has jugat, llavors.
Sí, sí, l'he jugat, però no l'he acabat.
No l'has acabat? No l'he acabat.
És molt fort, estic en una entrevista sense haver acabat el joc.
Ja ho sabia.
Per xbox, per cert.
Per xbox.
Uf! Per què? Què passa?
No, és broma. Ah, vale, vale.
Però, ei, tu, diguéssim que primer és el guió,
abans del videojoc, primer és la història?
No, no, no.
Jo, quan començo a fer un joc, començo pel...
no sé, pel que em ve engana,
el que més m'agradaria fer en aquell moment, no?
Llavors, el que és el guió, el vaig fent a mida que el vaig fer en el joc.
Perquè no m'aturin, començo a pensar què passarà al joc,
sinó que començo a fer el videojoc, les mecàniques,
i llavors, cada dia, com que cada dia faig una mica d'esport,
aprofito per pensar coses.
Llavors, tinc mitja hora, una horeta per pensar alguna cosa de la història,
algun gag específic...
I tu apuntes, quan estàs fent jogging, i tu apuntes...
No, no, no, cap al cap.
Llavors, quan arribo a casa, vinga, agafo, omito tot,
i el fico al joc.
Llavors, vaig fent com un pússil.
Sí, sí, sí.
Agafo un tros d'aquí, un tros d'allà, no m'acaba d'agradar,
llavors, el dia següent penso una mica més, li faig un gir...
Ah, mira, aquí millor, no?
Llavors, m'agrada molt moure parts del joc.
Molt bé.
Que sigui dinàmica, que pugui jo...
Això ho té que aquí, ja que queda millor.
Molt bé.
Perquè, clar, potser un guionista professional té el do de fer tot,
i que li quedi perfecte, però a mi no.
Jo vaig mirant com queda i toco, retoco...
Fins que llavors estic convençut dels resultats.
Molt bé. Continuem amb el generació digital.
Murilo, perdona. A veure, a veure.
Mira, ara som dijous,
la tres quarts menys dos de la tarda.
Sí, què passa?
Resulta que veieu una cosa,
que fins ara no tenia el permís explícit per anunciar-vos,
però, Dani, baixa la música, sisplau.
Què et passa?
A veure, el que passarà ara és una cosa única.
Tot això no està preparat, ara és una notícia de Catalunya,
estigueu al tanto.
Sabíem que escoltaríem la qüestió d'aquest joc,
i hem sentit les veus, hem sentit l'oficial interrogador.
Sí.
I us he de dir que el tenim aquí, m'ha costat.
Com?
Molts duros de cabina telefònica,
i hem tingut que anar a cabines telefònica,
i hem pogut contactar amb l'oficial interrogador,
i ara, en exclusiva, el podrem escoltar en directe aquí a ICAT FM,
una vegada única i inesperada.
El tenim amb una línia telefònica encriptada,
amb una UVPN de què ets triangular,
i esperem que tot funcioni.
Jo aquí tinc l'Albert Cotx,
vosaltres teniu el Dani, a veure que tot vagi molt bé.
Estic nerviós.
Senyor oficial interrogador, benvenido a Generación Digital,
gràcies per dedicar-nos uns minuts a su tiempo.
Muy buenas tardes.
Buenas tardes.
Queríamos hacerle una de las primeras preguntas.
Hòstia, estar, perdona.
No flipareu, no és conya.
Jo vaig fer...
Jo era el guardaespatlles del tenent coronel Jesús Palacios.
Ens sembla molt bé, però tens aquí el comandante?
Sí, perdoneu-me, comandante.
Perdoneu...
Era la última vez que me interrumpes.
Perdoneu, ustedes son unos nervios,
hablar con alguien de otro país.
No entiendo, pero, señor Ester,
¿por qué pone usted voz de Andrés Buenafuente?
Porque es de Reus, de Tarragona.
Aquí hablamos un poquito...
De petroquímicas, el...
Me pongo nervioso, mi comandante.
Sí, me he visto así.
Bueno, a ver, usted...
Aquí vamos a hablar un poquito del señor este, del Juan Fox,
o Juan Zorro, o Jesse Fox, no sé.
No sé usted desde las Españas cómo le debe llamar.
¿Usted no creía a su trabajador, a su militar,
a su humilde servidor?
No, para nada.
Estaba clarísimo que me estaba mintiendo en toda la cara.
Bueno, por detrás también, la cara y el culo.
No sé que usted es comandante y usted está en un nivel
por encima del resto de seres humanos,
pero usted no tiene manos para cogerse el café.
Quiero decir que... Estar...
A ver, es que son cosas que...
Yo sentía... Traeme el café.
Hostia, checas tú y fots una cápsula de estas que es foten ara.
Ya, pero no, no sé, ahí tendrá la seva raó, no sé...
¿Por qué no tiene manos?
Mi comandante le he pasado algo con las manos, le faltan dedos.
Evidentemente que tengo manos, pero son para cosas más importantes.
Para el placer. Yo también los utilizo, buen comandante.
Sergi Carles, veu en castellà de l'oficial interrogador.
Benvingut al Generació Digital.
Un segundo, porque tengo una pregunta para el señor Teller.
Sí, claro. Uy... Sí.
Señor Teller. Adelante, pregunta.
Es cierto que el oficial interrogador en su videojuego
es tan terriblemente atractivo
que decidió que saliese siempre de espaldas
para no eclipsar al resto de personajes
y que por ese mismo motivo optó usted dármelo a mí
para que le pusiera voz.
Es correcto.
Me has pillado completamente.
Es tan atractivo que...
Digo, ¿qué voz le puede pegar a alguien tan atractivo
que hay que esconder su cara? Mentida.
Mentida, perquè no us coneixeu.
Us vau trobar en directe i no us vau conèixer.
Que ho sàpiga tot Catalunya.
No, jo sí que el vas conèixer a ell.
Sí, tu a ell sí, però ell a tu no.
Però això és veritat? Explica això.
És veritat, sí, sí.
Ara explicarem una anècdota. A veure, a veure.
Mira, resulta que vam anar al... Què era el...?
La Indie Death Day.
Llavors, ell va preguntar...
Vaig cap allà, jo sí, vaig cap allà.
Llavors, què va passar? Estava ple de gent.
Estava a Barro Tau. Sí, clar.
I clar, el veig per allà.
Li dic, home, Sergi, què tal, tio, què tal, col·lega?
I em diu...
Si te haces una foto conmigo,
el sorteo de... No sé què.
Jo... Ah, vale, Don Importante, vale, vale, vale.
I després em faig la foto amb ell,
i li explico al meu fill...
Doncs mira, aquest és el que li ha posat la veu
de l'oficial interrogador a l'UnMetal.
I es veu que no es va...
Perquè estava al costat, però hi havia molta...
Hi havia molt de soroll de fons.
Llavors, clar, jo vaig...
Al final, doncs... Això és de fama, no?
Això és de fama, que se li va pujar.
Sí, sí, la fama.
Don Importante no vol ni saludar ni una abraçada ni res, no?
Doncs vale, vale. La fama, no?
Els comandants són així, eh?
Després li vaig enviar un whatsapp i li vaig dir...
Has anat?
I em diu... Sí, doncs no t'he vist.
I m'envia una foto...
Es veu una foto, sí.
Fortíssim, fortíssim.
Escolta'm, la història que tu hagis fet la veu d'aquest personatge,
com va venir?
Doncs ho explico jo o ho expliques tu?
No, ho explica tu, home.
Ara toca a tu. Sí, sí.
Jo corregiré, bueno.
Eh...
Jo coneixia aquí el senyor Tegit,
perquè ell havia programat en MSX
el joc de prisioner de guerra.
Correcte.
I jo soc un gran aficionat a jugar a l'MSX,
i a part m'havia recordat molt el Metal Gear.
Així que vaig contactar amb ell via Twitter,
perquè hi havia una part que no em passava i tal,
i va ser com, més o menys,
vam començar a conèixer,
perquè jo estava jugant al seu videojoc.
I llavors, doncs, quan ell va començar a programar-lo per TV,
em va comentar que li faria il·lusió
que jo pogués participar en el dublatge del videojoc.
Vas dir que sí enseguida o no?
Bueno.
Vas dir que sí enseguida o... Sí, eh?
Cobrando, eh, cobrando, a veure.
Som catalans, eh, cobrando, eh.
Sí, home, i tant, i tant.
Molt bé. Clar.
No, no, no. No ho vaig dubtar ni un sol segon.
El Sergi Carras tens una empresa que es diu Todo Jingles,
on fas publicitat per ràdio, televisió, cinema, internet,
fas cursos de dublatge.
Què demana de diferent posar una veu a un videojoc
que fer-ho, jo què sé, d'un denunci de la ràdio?
No té res a veure.
Dublatge i publicitat són dos camps totalment diferents.
El dublatge és posar veu a un personatge,
per tant, un tipus d'interpretació,
i el que és la publicitat es tracta de vendre un producte.
Són tonemes totalment diferents.
És que no té res a veure.
Molt bé.
I el Fernando et va informar del teu personatge,
és a dir, et va explicar qui era, què feia...
Perquè imagino que, en totes les frases que tu havies de fer,
abans t'ha d'explicar una miqueta qui és
i quina és la seva història, una mica o no?
Sí.
I va fer dues opcions.
Primer va mirar a mi i em va dir, no sé si posar-te com el...
Com el... Com es diu?
Com el... Colonel Harris.
Això, com el Colonel Harris, o com oficial interrogador.
Jo, quan vaig veure les imatges,
vaig dir, està clar que l'oficial interrogador,
perquè pel Colonel Harris faria falta una veu més sénio,
molt més avançada,
i si l'aforço no quedaria tan natural.
Jo em veia més en el paper de interrogador,
i llavors, quan ho vam parlar,
ell va dir que sí, que evidentment em veia més en aquest paper.
Molt bé.
Saps què passa? Que la versió de MSX, que ell va jugar,
i que jo volia fer el port,
no hi ha el personatge de l'interrogador, només hi ha el Harris.
Llavors vas dir, t'apuntes a fer alguna veu?
Sí, sí, m'apunto, m'apunto.
Llavors, més endavant, quan vaig començar a fer els personatges,
l'interrogador va sortir molt més tard.
Jo què deies, de tota la història?
Vaig passar el joc i va sortir mitjan després.
Llavors vaig començar a ficar escenes i li vaig dir...
Diu...
Sergi, aquest personatge és per tu.
Perquè és exactament...
Realment, d'actuar no s'hi s'ha actuat molt,
perquè és exactament com ell.
D'esquena, però si ho poses d'esquena. Arregla-ho ara, d'arregla-ho.
Qui ens diuen els ullents a través del Twitch?
Doncs mira, tenim dues coses.
En Carmen Cesc ens comenta que amb aquesta veu,
en Sergi Cardas és el Samuel L. Jackson català,
i després en...
Uf, aquest nom és molt complicat, RobixMGS.
Pregunta pel Fran.
Llavors, un mètal i prisionera de guerra para MSX
són un port o són jocs diferents?
És un port.
És un port però molt abgradejat.
És a dir, amb moltes més diàlegs, amb més bosses.
Però el joc és...
El que és la base, els nivells, tot, és el mateix.
És el mateix.
Darrerament, per cert, Sergi, et veiem molt a Twitch,
on jugues el Kirby, el Leader Neimars, el God of War,
el Resident Evil.
Què hi podem veure quan ens connectem i quan estàs?
Un Manker.
Hòstia.
No, no, és que no, estàs exagerant.
No, no.
Però amb molt d'amor i molt de carinyo.
No, no, no.
Sí, sí, evidentment.
Una de les coses que sempre pateixo, i això l'agufo ho sabrà,
una de les coses que més pateixo quan em plantejo jugar a Twitch
en directe és no fer el ridícul.
És a dir...
És divertit.
Ja ho porto de sèrie.
És una cosa amb la que he après a conviure.
Llavors, diguem que la gent que entra al meu Twitch,
més que veure jugar un gamer prop,
el que ve és a riure, a passar-s'ho bé...
Exacte.
I veure com perdo, bàsicament.
A tu, laia, t'havia passat això de dir...
Hòstia, no sé com ho faré.
Això passa, no?
Jo em van explicar que hi ha dos tipus de streamers, o de jugadors.
Exacte, el Proasso, que ho fa tot bé, hi ha la primera,
i els que no.
Molt bé, ja està. I no hi ha problemes.
Exacte.
En aquests segons, nosaltres hi patim molt.
Els desenvolupadors, no?
Fem els llocs i veiem que l'està destrossant.
No, no, que hi ha gent mirant.
No ho compraran.
No es pensaran que és molt difícil.
No, no, és una tècnica, ho fan a propòsit.
Sí, tu creus, eh?
T'explico la tècnica.
Hi ha un que juga malament, a propòsit,
perquè els veient, els que estan mirant el...
El stream, no?
El directe del stream, es posen nerviosos,
però fes això, fes això, i què fan?
Compraran el joc per fer-ho bé.
Jo pensava que agafarien el mando a jugar ells,
i feien el control, com estàvem parlant al començament.
És com en Sergi Carles, de Todos Jingles,
i la veu oficial de l'oficial interrogador.
Moltes gràcies pel teu temps.
He aconseguit el Generació Digital,
d'aquí dues setmanes, si et sembla,
per parlar de veus, de videojocs, i del que sigui l'estudidor indicat.
Et sembla bé? Perfecte, aquí estaré.
Molt bé, gràcies pel teu temps.
Gràcies, guapíssim. Adéu-siau.
Adéu, que vagi bé.
Jo no sé si esteu d'acord,
però a l'oficial interrogador es mereix un spin-off
en forma de videojoc.
Sí, sí, descaradament.
I aquesta vegada, de cara.
No, és que, de fet, el videojoc començarà que ell s'aixeca
i mira càmera i... I demana un cafè.
Exacte.
Escolta, tens aquest videojoc que és en paper spirit?
Sí, sí.
Doncs, escolta, un videojoc sobre interrogar una cosa,
i com t'ho fas per anar-lo convencent de treure la informació?
Vas de poliduro o vas de poligueno?
Quin dels dos papers fa servir?
Un videojoc sobre interrogar potser seria interessant, eh?
El Fran té una història dins dels videojocs, força, força llarga.
Doncs la veritat és que sí,
els teus inicis en el món professional del videojoc
passen per un gran estudi multinacional,
com va ser Ubisoft Barcelona.
Des del temps d'un èmbit,
s'ha considerat una miqueta el model d'aquest programador solitari,
tant dels 80, el que fa el disseny, els gràfics i la música, tot ell.
Però hi ha persones que t'han donat suport quan no arribaves.
Parlem de gent com Carol Quiñones, Ricardo Peregrina,
en Jose Jaime Hidalgo, Marcel Grèces i, fins i tot, el mateix Adpiri,
al que li vas demanar que et fes la portada del Ghost.
Com sorgeix una miqueta la teva relació
amb aquests primers col·laboradors?
Són gent a la que tu acudeixes,
que li agraden els teus jocs i acudeix a tu per ajudar-te a col·laborar,
a fer-los millors? Com sorgeix aquesta relació?
És mitja imitat.
Quan vaig fer l'Anepic, que va ser el primer que vaig fer en solitari,
estava pelat, peladíssim.
Peladíssim en referent econòmicament?
Econòmicament.
No tenia ni un duro.
I llavors, què passa?
Doncs ho havia fet tot jo perquè és que no podia pagar ningú.
Vaig fer tot el joc a l'Anepic, els fes...
Allò...
Ana fent, els gràfics...
La música la vaig fer, de la primera versió.
I llavors, què va passar?
Vaig demanar favors a la Carol.
Li deia, tu em podries fer els bosses en gran,
perquè jo tan gran no em surt.
Sí, no et preocupis, jo te'l faig.
El Ricardo Peregrina també em va fer...
El Ricardo Peregrina em va cobrar.
Va cobrar. I pel meu aniversari,
me'n recordo fa molts anys,
que li vaig demanar, què vols que regalem?
Mira, regaleu 3 imatges de 3 finals que té el joc.
I llavors me les van pagar, pel regal de...
El Ricardo Peregrina és il·lustrador professional,
i ha dibuixat al Jueves.
Sí, sí, efectivament.
Treballa al Jueves, que fa el Borboni 49,
i també té el seu còmic, que és molt famós, el del Genmimax.
Molt bé.
Va començar a vendre l'Anepic,
i va començar el cashflow, va començar a entrar diners.
I em vaig prometre...
Juro, pongo a Dios por testigo,
que si me lo puedo permitir,
jamás volveré a hacer un pixel.
Perquè va ser molt...
La part de dibuixar va ser una mica...
D'orilla. D'orilla, sí.
Doncs, escolta, això em fa pensar en una cosa.
T'has pensat una miqueta,
ja que t'envoltes de tant en tant amb tot aquest grup de gent,
has pensat una miqueta en crear el teu propi estudi,
en tenir una sèrie de col·laboradors amb els que abarcar els projectes,
o prefereixes tenir una miqueta encara
aquesta llibertat de l'home orquestra que s'ho fa tot ell,
i que ho decidés tot ell?
Ara no ho faig jo tot sol.
Això va ser l'Anepic, perquè no tenia peles,
però després ja vaig fer un càstig pel següent joc,
i vaig conèixer el Marcel.
Marcel Grèces, que és de València,
i és una persona...
que et fa tot.
És múlti... és múlti.
Et fa pixelat, et fa dibuix alçat,
i clar, era perfecte, no?
I dibuixava molt bé, a part que també és responsable...
I és bona persona?
I és molt bona persona. Perfecte.
És molt bona persona, és un tio genial.
Llavors, clar, vaig comptar amb ell,
i va començar a fer els gràfics dels següents jocs.
I també el Jose Jaime, que és el músic,
ell em va contactar a mi,
perquè clar, va veure la música,
i em va dir que això es pot millorar.
Evidentment, no? La vaig fer jo.
I llavors, clar, em va contactar,
i va començar a treballar amb mi,
em va agradar com treballava,
em va agradar molt més com a persona,
i també ha continuat fent jocs amb mi.
De les formes, jo imagino la forma de treballar que teniu.
Tu te'n vas a córrer i a fer esport,
penses, tens idees, i llavors els truques.
Ei, he pensat que tal, no?
Va una mica així, també, amb ells,
perquè clar, suposo que tot va sobre la marxa una miqueta, no?
A la música li dic, mira, estic fent aquest joc, i l'hi deixo.
I n'hi ha en aquestes fases.
Ja pots començar a pensar en músiques.
I llavors s'inspira,
i fa les músiques,
i me'n van enviant les peces, i les ven posant.
I el tema gràfic, doncs,
a mesura que...
Primer faig uns mock-ups,
i llavors el Marcel, doncs,
ho acaba de fer amb maco.
Per exemple, fem un nivell,
per exemple, d'unes clavegueres.
Llavors el comença a fer gràfic, pim-pam,
el comença a fer així,
i més o menys xerrem una mica,
i decidim, i comença a fer.
Molt bé.
Una cosa que tu en els anys...
ja t'hi vas trobant, al seu moment,
és la dificultat dels petits estudis,
quan fèieu jocs Java per mòbils,
de trobar visibilitat.
Avui en dia tenim noves plataformes, com Steam,
o les botigues online de la Suig, per exemple,
que acullen molts desenvolupadors indis,
però una mica estan replicant el mateix problema.
Aquesta falta de visibilitat dels estudis petits.
Creus que hi ha alguna solució a aquest problema?
L'única via que tenen els petits
és associar-se amb un publisher gran,
si no és gairebé impossible
destacar en aquest marc d'ofertes que tenim cada mes?
Sí, és així.
És així, per què?
Per la gran quantitat de videojocs que surten.
Llavors, no hi ha temps...
no hi ha temps material físic,
perquè una persona es miri cada dia
als 50 jocs que surten.
Clar, clar, clar.
Se'ls compri perquè no hi ha demos,
hi ha molt poques demos,
i escull, és que no pot ser, no pot ser.
Llavors, ara, quan surt un joc,
queda sepultat a la llista de novatats.
I els jugadors ja no ho miren.
Què succeeix?
Abans no era així perquè sortien pocs jocs,
perquè hi havia un filtre,
que era la pròpia botiga.
Steam, per exemple, filtrava.
Diu, ui, aquest, aquest i aquest.
Els altres no, perquè no m'agraden.
No considero que siguin de la qualitat.
I van filtrar. Després van dir que sí.
Molt bé.
I què succeeix? Que ara, com que pot entrar tothom,
fa falta un altre filtre.
I quin és aquest filtre?
S'ho estic posant a huevo al Jose Jaime d'Algo.
Apunta, filtre!
Després explicaré per què.
Molt bé.
Què succeeix, doncs, que ara són els publishers
qui manen,
qui escullen els jocs que no que tindran èxit,
sinó que tindran la publicitat
i que els gamers jugaran, etcètera, etcètera.
Això em recorda molt el món de la música
i dels distribuïdors de la música,
de la Warner, de Sony.
Són una miqueta els que hi dominen una miqueta.
Sí.
Efectivament.
Tu tens la llibertat i la possibilitat
de publicar el joc.
Això ho tens.
Però el tema marketing,
perquè la gent sàpiga que és aquest joc,
ara mateix s'ha de fer alguna cosa.
I llavors necessites o invertir tu en publicitat
o contractar un publisher
que et faci tan bé el que n'hi ha,
és que si vols fer un projecte gran,
normalment són anys de desenvolupament
i això té uns diners.
I normalment un estudi petit no ho té.
És el publisher el que fa el que et dona els diners.
Enlloc del banc.
Escolta, un préstec de...
No ho sé, un parell de milions, no?
Ara és el publisher.
Et deixo els diners, però després
em porto un percentatge més alt de les vendes.
Sí, sí.
És pel teu amor, no només pels videojocs,
sinó també per les teves plataformes.
Gràcies a això tenim l'UNEPIC,
que és un gran homenatge al Maze of Galius per MSX.
Un sistema pel qual has produït jocs,
com aquest Prisionero de guerra
o, inclús, el Ghost,
que han sortit per aquesta plataforma,
que segurament era la plataforma de la teva infància
i la que et portava aquests records.
És per això pel qual has decidit també fer
una versió d'un metal, per exemple, per PlayStation Vita?
Un sistema que avui en dia ja el considerem obsolet?
La història de la PlayStation Vita,
jo no la coneixia, aquesta plataforma,
però quan vaig fer una versió de l'UNEPIC,
em vaig quedar poc avedat
de la comunitat que té al darrere,
és tan forta
i li agrada tant la consola
i és tan lleial
que vaig dir, ostres, mola,
és com el MSX, no?
I li vaig dir,
aquesta gent es mereix tenir un altre joc.
Molt bé.
I a l'UnMetal, quan l'estava fent,
l'any passat, allà tenia gairebé acabat,
en gestit per on.
Què va succeir? Em van dir...
La Vita se muere.
Si no treus el joc abans del 2020,
si no el tens, gest,
i te l'han acceptat abans del final del 2020,
llavors no podràs publicar mai a la Vita.
Què vaig fer?
Ho vas deixar tot?
Vaig fer el kit de la Vita
i em vaig fotre a programar-lo.
Vaig estar un mes donant-li canya,
i els fans encantadíssims.
Els fans de la Vita encantadíssims, i la gent.
Però per què ho trobes a la Vita
i no trobes a la Sagrada Forma?
És molt llarg explicar, ja us ho diré.
És la passió que et deia.
És la passió de la comunitat.
Escolta'm... T'escolto.
La gent et segueix preguntant per l'Unepic 2?
Sí, encara em pregunta per l'Unepic 2.
Què s'hi contestes?
Què s'hi contesto? Que ho tinc en ment,
i que ara, quan acabin les...
unes minivacances que m'estic donant,
fent un joc d'MSX.
Ah, molt bé! Unes vacances, tu!
Clar, són les meves vacances.
Llavors, clar, haig de prendre la decisió
de què faré.
I tinc 3 possibilitats, fer l'Unepic 2,
fer l'Unmetal 2
i fer un projecte completament nou
de les idees que em vol en parlament.
Perfecte.
Jo, com a MSXero del programa, et dono unes gràcies
que el teu hobby i les teves relaxacions
i les teves vacances siguin fer jocs per MSX.
Una cosa que és veritat és que Unepic i Unmetal
tenen un clar regust nostàlgic
que ressona molt en bona part dels jugadors,
sobretot els que ja tenim certa edat.
Creus que això et priva a vegades d'arribar
a un sector del públic que té altres referents
i que et pot encasallar una miqueta
com al programador dels jocs homenatge?
O creus que hi ha valors universals
en aquesta mena de jocs i en els grans clàssics
en els que et bases que també apelen
a les noves generacions de jugadors?
Doncs sí que em considero retro.
Un programador retro.
Per què?
Perquè darrerament he jugat molt poc.
Molt, molt poc a vius i jocs.
I llavors gairebé tot el que he jugat
ha sigut quan era petit i quan era jove.
El World of Warcraft, la StarCraft i tot aquest.
Però els jocs nous no hi soc.
Llavors hi ha molt poca possibilitat
que faci un joc d'aquest tipus, de nova generació.
I bueno, però tinc el meu públic i...
Escolta'm, i te deves a ells.
I me devo a ells.
S'ha quedat, a més a més.
Perquè jo estava amb el Fran a un retro sota gosses,
no ho recordo malament.
I escolta, que només li faltava
que li tiressin calces i calçotets pel cap.
Què m'estàs dient?
No, no, en sèrio, que hi venien...
És brutal, perquè aquí on el veieu,
mira, ma, que xiquet, mira, faig juguets, tal...
No, no, no, la gent venia, escolta,
me podes sacar una foto contigo,
signa'm el joc, hòstia, quan sortirà...
O sigui, era al·lucinant,
aquest xiquet, el que arriba a moure,
i la popularitat, diguéssim, no, fama, popularitat,
i benafer que té amb la gent, eh?
Molt bé. De veritat, eh?
Ens comenta pel xat en Tentáculo Púrpura.
Diu, ell ho va anunciar,
però a la pròxima Romés Explora Comodore
el Fran portarà algo, i ho deixa així en punts suspensius.
Diguem pampes. Algo...
És un castellanisme, eh?
Però al Tentáculo l'hi deixem.
Al Tentáculo, els nostres uients parlen així.
Pampes. Efectivament, efectivament.
Pampes, pampes. Alguna cosa.
Pampes. Pampes.
Recordes que et vaig explicar fa dos minuts
que estaves a ganes de fer un joc d'MSX,
que no ho estic fent sol,
estic fent amb l'ajuda del Nene Franz.
I ells han carregat els gràfics.
I estem fent una segona...
Bueno, un... no un remake,
una secuela del Maze of Galius per MSX2.
Uf, aquest va ser el primer joc que vaig jugar
a casa d'un amic amb l'MSX.
I vaig al·lucinar tant, amb aquest joc.
Em va agradar tant.
Això us ho ha passat a tots.
El color, no sé què era, la música...
No sé què era, no sé què era.
El color i la frodita.
Maco, maco, perquè sí.
Doncs una segona part.
30 anys després, jugar el Pampes i la Selena,
que són les dos frotes. Fantàstic.
I l'experiència és similar al que passa, clar,
no és el Maze of Galius.
Perquè no l'ha fet con Ami, l'hem fet nosaltres.
Però hi ha un tester, el Pablo,
que és... ell cada any es juga en la partida del Maze of Galius,
i va jugar aquest i li va encantar.
El nostre mal recorda moltíssim, com mola.
Què s'espera per aquesta?
Una demo, unes imatges o hi ha una cosa jugable?
Jo el tinc gairebé acabat ja.
Bé, doncs mira.
Tinc fet tot i em falta res.
Acabar uns gràfics i acabar l'últim boss,
que em falta, i fer un repàs de tot
i anar doncs corregint aquí i allà, però està allà tot...
Els serrells.
Sí, sí.
Per cert, el tema de la localització dels videojocs,
aquest darrer joc teu està en anglès,
en italià, en rus, francès, alemany, portugués,
japonès, corea i xinès.
Això t'obre absolutament al teu mercat.
Correcte.
Has trobat reaccions curioses, jo què sé,
de japonesos, de xinesos,
que t'hagin dit alguna cosa diferent
o que no t'esperes del teu videojoc o no?
Doncs...
Quins són els jugadors més agraïts?
Els més agraïts són els espanyols
perquè tenen veus en castellà.
Molt, molt, molt tremendament agraïts.
Molt bé.
I sobretot amb la qualitat de les veus que tenen.
Després, a part d'això, res més.
Comentaris en japonès que estan molt ben traduïts.
Molt bé.
Perquè és bo que fan desastres allà.
I tinc un traductor que és top one.
Que això també és car, eh?
No, no és car, és gratuït.
És gratuït? Perquè són fans.
Què m'estàs dient, Fran? Sí, sí.
Els meus traductors tots són fans meus
i m'ho fan de gratis.
Que bo. És fantàstic.
S'ho deia que aquí el sembla que no és ningú,
però escolta, no?
Que és un top, que el Fran és un top.
I, a més, això és complicat, no?
Perquè molts dels teus jocs tenen aquest estil d'humor,
com vam veure en un EPIC, que a vegades és molt nostrat
i molt d'aquí, i que aquí fa molta gràcia.
Com tradueixes això i aquesta idiosincràcia característica
perquè faci gràcia posar un polonès o un xinès
o un japonès o un portuguès?
Clar, per començar s'ha de traduir a l'anglès,
perquè ells no parlen castellà.
Llavors, jo el tradueixo a l'anglès,
bueno, al franglish, que li dic jo,
no English, franglish.
Llavors, tinc un amic que es diu Kevin, americà,
i ell agafa el que faig jo...
Sí?
I li... Fa una repassada.
Li fa una repassadeta, no? L'opule un poquito,
això, no sé què, això canvia una mica, no?
Adapta alguna cosa que es pot adaptar,
i amb aquests textos que estan ja enllestits,
llavors sí que els passo.
Molt bé.
En comentaris, perquè és cada cosa,
perquè el traductor ens...
Clar, clar, clar.
Sàpiga una miqueta com dir-ho, no?
Efectivament. Molt bé.
Si no em pregunten coses, malament.
Clar, clar, perquè és, bueno, aquí com ho han posat, no?
Sí, efectivament. Molt bé.
Fran, no marxis. No marxo.
D'acord, perquè nosaltres continuem el generació digital
i ara no ho hem fet, aquell generació, i no podia ser.
Generació digital.
Reprenem la partida.
La musiqueta... m'agrada.
És el videojoc al Ghost of Tsushima.
Va aparèixer ja fa un any i mig,
i des de fora, i sense jo haver-lo jugat,
personalment trobo que és completíssim.
És acció, rol, lluita, sigil.
La Gufo, la Gufo Love,
l'està jugant a Twitch darrerament,
i m'agradaria preguntar-te si estàs d'acord.
O sigui, si és un joc que realment és així,
que hi ha una mica de tot, realment.
Doncs sí, jugant al Ghost of Tsushima,
realment no t'avorriràs pas.
És veritat.
Perquè tu tries la manera en què vas enfrontar-te als problemes.
O sigui, pots triar com ve, dius, el sigil,
i anar, doncs, traient-te els enèmics de sobre pel darrere,
o encarar-te a un campament sencer cara a cara.
Ja.
Així com també fer ús de les armes fantasmes,
que és com li diuen en el joc els explosius,
les bombes de fum, els kunai,
que són com ganivets que es llencen japonesos.
Ah, a veure, a veure.
Jo, com que vas posar el guió kunai,
li preguntaria al Francesc si domina el terme kunai,
i tu n'has tingut algun?
Tu que has fet coses de...
No, aquests ganivets, em sembla, no?,
que tenen un mànec, una cosa a darrere,
són més de shurikens.
Ah, d'acord.
És que jo vaig veure...
No sé si veieu el programa aquell que es diu...
Forjado a fuego.
Sí, bueno, jo quan faig zapping i el veig, paro, paro,
i veig que un dia feien aquests els kunai, laia.
Vull dir que vaig veure com es feia, i no era fàcil, eh?
No, no. No era gens fàcil.
Però a banda de tots aquests ganivets i coses d'aquestes, laia,
els que no en tenim gaire idea, una cosa així, el gos de Tsushima,
fes-ne 5 cèntims, de què va.
I tant.
Doncs amb aquest joc ens situem en el Japó medieval,
concretament a la segona meitat del segle XIII,
durant la invasió mongola a l'illa japonesa de Tsushima,
que va passar,
el que ens expliquen en el gos de Tsushima
realment és una invasió que va patir...
Són fets històrics. Sí.
En plena era el samurai.
I, més concretament, ens posem en la pell del samurai Jin Sakai,
que és, tal presentant, com l'únic supervivent de la...
Podríem dir l'enfrontament inicial dels pocs guerrers japonesos
contra la flota mongol.
Que arriba a l'illa.
De fet, vaig mirar, i l'illa és bestial,
i té una història de famílies, de...
Bé, és una història molt japonesa,
i realment és bonic jugar en un videojoc
que saps que tot ha passat de veritat.
Sí, sí. I al principi no ho sabia.
Ho hem investigat amb els viewers,
perquè uns em deien, no és fictici, no és real, no sé què,
i vam obrir...
Al Google hi vam buscar, sí, sí.
A més, en una posició estratègicament militar, com si diguéssim.
Esclar, és un món obert, no, podríem dir?
Sí, és un món obert,
i té dedica molt viu,
perquè tu potser tens una missió a un punt del mapa,
i en el seu camí et trobes tot d'episodis,
per exemple, uns bandolers intentant atracar uns ciutadans,
o de cop un campament mongol que de cop descobreixes,
i pots intentar...
podríem dir-lo, treure'l del camí en aquest campament,
i està molt viu.
Molt bé.
Hi ha un ocell, no?, que també t'ajuda el joc?
Sí, també enmig del mapa estàs intentant arribar a algun lloc,
i de cop et passa un ocell, i el sents,
i és un ocell groc que de cop, si el segueixes,
et descobrirà un lloc.
Tant pot ser un punt per pràcticament l'espasa,
que pràcticament és tallar bambús,
com un balneari, unes aigües termals per descansar,
i recuperar-te...
De fet, vaig veure l'altre dia que hi estava jugant,
i tu, quan estàs al mapa, pots anar a qualsevol lloc,
pot ser? Ho vaig veure de bé?
Si no estàs enmig d'una missió important, podríem dir,
de missió principal, tens un viatge ràpid,
el més pràctic del món.
És una ia sencera, imagina també d'anar al sud de tot.
Caminant o amb cavall.
El que veig és que tu el jugues amb japonès.
És la millor manera de fer-ho?
Escoltar els personatges és molt gràcia.
Estàs entre samurais.
Jo ho vaig trobar ideal.
Posar-lo en japonès, subtítols...
Hi havia la possibilitat de posar-lo en anglès?
Sí, en anglès i en castellà.
També hi ha un moda que el pots posar,
que és pel·lícula clàssica japonesa,
en blanc i negre.
Les batalles es veuen en blanc i negre,
d'aquest molt contraposat.
D'acord. És un joc que ho hem de dir.
És bastant violent.
Sí, sang, feixa...
Vas a acabar amb els mongols.
Papa de garres, el Murillo.
Ja ho sé, però a vegades...
No era en diàlog an, no era en hola, senyor Murillo.
Perdoni'm, deixi'm passar.
Vas allà com cap d'espasa. Exacte.
És molt curiós perquè aquest joc és superdetallista.
Fins a la darrera variable del joc,
hi ha una de les coses que pots fer, que és el canvi de roba.
Tu pots posar-li roba nova i diferent al personatge,
una roba que la trobo preciosa.
A més, a tu t'agrada molt fer canvis de roba al protagonista.
Sí, totes les robes,
tots els objectes de l'edifici tenen molts detalls,
i tu et canvies la roba segons l'utilitat.
Per exemple, quan saps que vas a fer una sal o un duel
contra un personatge,
et posaràs l'armadura de samurai com a tal.
O si vols anar a investigar pel mapa, a descobrir el món,
et poses la roba de viatger,
que llavors se suposa que descobreixes més mapa.
Ho trobo molt elegant.
Estic en guerra, mataré algú segurament d'aquí un rato,
però escolta'm, vaig elegant.
Exacte, vaig elegant.
Ho trobo molt bé.
I això pots aconseguir diferents robes
i posar-li el personatge i canviar-li sense problemes.
Ho guanyes o com ho fas, això?
Sí que quan...
amb les missions principals del principi,
és com que descobreixes personatges,
de diferents, de diferents pintes,
i són els que et donen les robes diferents,
o els talismans principals,
que també t'equipes i...
Molt bé.
Abans em comentaves que l'estàs jugant des de fa dies, el joc.
Però com ho portes, amb la gent i els ullents,
i els teus ullents, quan jugues?
Bé, bueno...
És un joc a costa, a nivell d'espectador?
Podríem dir que és un joc molt dispers.
Ser un món obert...
Clar, hi ha molta cosa a fer.
És un joc que més he jugat off-line.
Ah, sí? Ah, clar.
Per anar avançant i mostrar coses noves, no?
Una cosa és la missió principal, la història com a tal,
de recuperar la illa dels mongols,
i l'altra és, ostres, vaig a rescatar aquell d'allà,
ostres, vaig a buscar el culleret perdut d'aquell personatge...
No.
Molt bé.
Hem conegut una miqueta més aquest Ghost of Tsushima.
Fran, tu ja ens has dit que jocs d'aquests nous, no?
Mons oberts, tampoc? No n'has jugat mai?
No, però m'agradaria fer-los.
Sí, sí, sí.
Perquè sempre pots tenir idees...
Jo vaig jugar al World of Warcraft, a la seva època.
Sí.
És un món obert, també.
I per un desenvolupador és molt atractiu fer una cosa d'aquestes.
Ja.
I consoles antigues, ordinadors antics amb MSX,
vas jugant, és a dir, amb jocs originals de l'època...
Això sí que el tens instal·lat a casa o no?
Tinc un instal·lat a casa, amb l'MSX.
El que passa és que al final acabo jugant amb l'emulador.
Val. Més pràctic, no?
Sí, sí, és més pràctic, més ràpid.
Fa una partida al zànec, no?
I te'l poses un moment, paper en jugues,
i quan tinc 3, 4, 5 o 10 minuts...
Molt bé.
No sé si ho saps, que ara ve una classe, la classe de l'Star.
Ostres, la classe de l'Star no me la vull perdre.
Generació digital.
Acabes de fer una captura.
I és que avui farem una mena de repàs del quadrimestre
de les classes de l'Star
per veure correctament un videojoc.
Estigues atent, Ferran, eh? Això m'interessa.
Això m'interessa, sí, sí.
I hem anat rebent missatges d'oïents
preguntant alguns dubtes que tenien sobre
tot el que ha anat dient fins ara.
Doncs sí, aviat hauràs de buscar-te una secretària,
perquè les preguntes es van acumulant.
Per exemple, en Roger Vimbodí feia la següent pregunta.
Si ens hem de fer fotos i vídeos contínuament
i no podem confiar en les xarxes socials,
tipus Instagram, per mostrar les nostres fotografies,
com ens ho hem de fer?
Doncs mira, disc dur, directe, no disc dur.
Per petetes, tu i jo ho fem molt, eh?
Això ho hem de confessar a Francesc,
que tu i jo ho fem molt de fer d'això,
i anar-los guardant per data i tal.
Penseu que solucions com ara Google Drive, per exemple,
jo conec gent que la té a patar.
O sigui, és un plan de seguida, amb molta facilitat.
I et quedes en l'espai, val?
A més, la intenció d'immortalitzar
les fotos que he de vai dir,
de treure fotos en qualsevol moment,
al terrenar diari, la funció és múltiple.
Mira, perquè tindreu material
i quan sigueu famosos o coneguts,
no sé si famosos és la paraula exacta, no?
Però, escolta, ara mira,
ahir que va fer el 30 aniversari de mort de Freddie Mercury,
escolta, un munt de reportatges, imatges de quan era petit,
de la Primera Comunió, fins i tot, eh?
O sigui, que ho has d'anar guardant perquè mai se sap, no?
Mai se sap, mai se sap.
Que vulguin fer un documental, una pel·lícula biogràfica,
el que sigui, coi, les teniu allà.
També per enviar revistes, eh?
O sigui, allò, una revista vol fer un reportatge...
Escolta, Fran, vull fer un reportatge sobre un metal.
I això és una foto que tu estaves programant en aquell moment,
o ho has fet, com ara mateix, que portes una bandana al front.
Hòstia, això és una imatge promocional que no té preu, no?
Ja l'hi he fet la foto, ja l'hi passaré després.
Tot això serveix per fer muntatges il·lustratius
d'aquells que fa la setmana passada o l'altre
us deia de fer tipus doodles de Google.
Abans de continuar, Fran, tu tens controlat amb disdús tota la teva feina?
Mira, a mi em van demanar una foto fa poc
i la vaig buscar a internet.
Diu, jo tinc una foto que està bé, però on la tinc?
No, no, jo puc oferir el meu nom a Google i trobo una i hi passo.
Ja, ja, ja.
Escolta, m'agrada molt aquest format, eh?
Obrint canals perquè la gent ens pugui fer més consultes,
poden fer servir el nostre canal de Telegram,
el de Twitch, també, si volen preguntar,
perquè baixin deixant les seves preguntes.
Doncs mira, una altra consulta de part de la Mercè Garcia,
que et pregunta com ho pot fer, si hi ha algun truc,
per mantenir la comunicació amb el públic
i no perdre la fidelitat,
que no li va quedar gaire clar quan vas explicar el tema.
Només s'ha de seguir una miqueta la fórmula Twitter o Facebook
d'aquesta d'anar actualitzant, enviant noves entranes contínuament.
Una mica com per no donar temps a rebre feedbacks.
Si tu sempre vas enviant missatges...
Clar, si tu n'envies un, el dilluns,
i no n'envies fins al cap de setmana,
tens temps perquè la gent t'hagi enviant coses.
I hòstia, és un merder, en canvi.
Si tu ho vas fent, és com fer un monòleg, no?
La gent riu, només els dones uns segons
i tu, pam, segueixes amb el teu monòleg.
No esperes que estiguin dos minuts rients
i vinga, va, aneu rient.
Tu portes una miqueta la frentes, no?
El que es pretén és que tu vagis promocionant el teu videojoc
o bé posicionant-te perquè el públic i tu estigueu una miqueta sempre junts.
A veure, jo tinc una consulta.
Si hem de recórrer a un tercer perquè ens ajudi a una feina,
com ho veus si li demanem ajuda a una persona famosa,
a un personatge popular?
Potser es cagarà amb mi amb els meus antecedents, també.
Amb aquest aspecte jo ho tinc claríssim.
El famós, persona popular, que se'n vaig fer punyetes.
Directament, eh? Directament.
I tinc argumentari per avorrir. Està d'acord amb tu, eh?
Hòstia, estupendo.
Tenim, segurament, un munt d'arguments molt comuns.
Principalment perquè el que és famós, a secs, diguéssim, tal qual,
perd credibilitat perquè avui anuncia un banc
i demà una beguda energètica.
Ara fa una estoneta aquí a Twitter
que l'exfutbolista de la Barça anuncia en criptomonedes.
Sí.
Un nen molt famós, molt estimat,
que va marcar un gol en unes eleccions espanyoles.
Doncs aquest senyor ara està aquí com...
Ei, que xuli, que xatzi, no? Això, les criptomonedes?
És molt cool, no?
Doncs clar, aquest senyor perd tota la credibilitat.
El famós acaba sent una miqueta, també, ell mateix, una miqueta,
cregut, perquè s'acaba pensant que és algú, no?
Perquè això és famós.
I tu el contractes treballa...
No és que ell treballi per tu, tu treballes per ell.
El famós no és considerat com tu em pagues el teu treballador.
No, no, tu has vingut a mi.
Jo us dono un exemple claríssim.
Fa tres o quatre setmanes vaig veure un llibre,
no recordo el nom del llibre,
però sí recordo que en unes llates enormes
posava Pròlogo de Santiago Segura.
Ja.
O sigui, que sigui més important que el pròleg estigui fet per la miqueta,
que no el nom del llibre o de l'autor,
escolta, és això el que volem pel vostre videojoc?
Jo em penso que no, eh?
I és més, val a dir, per veure'm que vegi una miqueta de safrets
que de portes en dins, quan la gent del Montillo,
nosaltres parlem entre nosaltres, no?,
els famosets acaben sent bufons.
I això, a veure, molt poquets, molt poquets es porten com Déu mana, eh?
Si et fixes, oi que sempre que quan comencem a tuits,
jo sempre dic, com que hi ha roba estesa?
No em refereixo al grup musical d'aquestes noies que canten tan bé, eh?
Em refereixo a la dita popular d'escolta,
callem perquè hi ha gent que està mirant, hi ha roba estesa, no?
És perquè tots nosaltres, qui més qui menys,
hem tingut relació, o tenim o tindrem o hem tingut relació,
amb el món de la fràndula, de la comunicació, dels videojocs...
Tots coneixem, ens coneixem entre tots.
Ara la Fran, quan comentava els jocs de videojoc, és que ens coneixem tots.
Sabem qui ha fet els cartusos, qui els farà, a on els presentarà,
qui és el Tentáculo, qui és la Eme, qui és Komodore...
Ens coneixem tots, no?
És qui es comporta com t'afanen una il·lustració, no?
O qui va fer una falca, no?
Quan és gent d'aquesta que sabem, parlem entre nosaltres,
si t'ha fotut els cartus, com s'ha comportat amb tu...
Vull dir que quan tu contractes la gent professional,
si no es porta amb tu, entre nosaltres parlem i sabem qui som.
Exacte, exacte.
Per cert, el Dani, l'estratècnic, ara m'està dient...
D'on coi treus totes les músiques per fer la teva secció?
Ha-ha, no ha tingut trons de parlar, eh?
Li fa vergonya, ho comprenem.
Mira, això és una cosa molt personal, però jo trec les cançons...
entre un 85 i un 90%, més o menys,
de música original de CDs que tinc a casa.
No en tinc tants, eh?, en dec tindré uns 200, 50, 300...
Jo diria que no són gaires, comparats amb molta gent, no?
Però està bé, no sé si són molt o pocs, vosaltres direu,
a veure, no cal tindre música en format físic a casa,
això és una cosa més per megalòmams, com jo, i tal,
però una cosa, si voleu fer promoció del vostre videojoc,
ja que estàvem parlant d'això, de donar classes i de com fer un videojoc,
jo de vosaltres m'aprofitaria molt, moltíssim, de la música,
perquè la música probablement és l'eina més poderosa
que tenim sempre a l'abast.
People have the power
I mira, potser, eh?, potser, Murillo, potser,
i només potser, per posar un exemple,
és una llista de Spotify del generació digital,
que és una altra manera de fer promoció.
No ho he fet mai, això.
De fer propaganda i comunitat d'un videojoc al franc
i que fes cançons d'altra gent, diguéssim, o versionades,
escolta, passeu-vos per aquí, aquí teniu el meu canal,
la meva llista de Spotify, no?
Per mi seria molt xulo, per mi m'agradaria, seria xulo,
quines cançons, quines músiques escolta el Miyamoto,
el Mayamakasi, el Riddle Scott, el J. R. Martin, quan treballen, no?
I els altres, quan fas guions o fas coses per casa.
I la Gina? I el Blasco?
No, no, doncs podria...
Jo ara, per exemple, el Frank, què és, deu posar?
Poses música de fons, Frank, quan treballes?
No puc. Per què?
Perquè no podia concentrar. No pots concentrar amb música?
Ara estic en complet silenci, si no...
Em tapso les orelles? Semblament.
Ho he intentat, eh?
I tens teclat mecànic, que fa soroll?
No. Tampoc, eh?
Tenia, però la meva dona m'ho va prohibir.
Queixa la gent de l'habitació del costat.
Clar, clar, clar.
Perquè tu, Frank, a quines hores programes?
Tens uns horaris fets? Això és una de les coses que vull tractar.
Escolta, cap de setmana descansar...
Oh, no, no, escolta, a full time, carinyo, ho sento molt,
posa les orelles a les nenes, que vaig a programar.
No, no, ara tinc un horari normal.
Dilluns a divendres, horari d'oficina.
Molt bé. Molt bé.
Com el de Ricardo Peregrino, no?
Però a casa teva. A casa meva, sí, sí.
Generació digital.
El programa de videojocs de la ràdio pública.
Fem un resum final, perquè se'ns acaba el temps.
Dir buscar al museu Xbox Online Online
ja està directament a la xarxa.
Fa molta pena, perquè és un museu que està molt bé, virtual,
no sé si ho ha anat, són els 20 anys de la història de Microsoft,
però sé que és una cosa que desapareixerà i no es podrà veure,
perquè un gos online és digital,
i una cosa que m'ha de fer molt gràficament parlar francès,
que s'ha creat un espai a internet per recordar la figura de Sir Clive Sinclair.
I tant. Això està molt bé.
I tu vols participar-hi d'alguna forma, no?
Doncs sí, perquè una de les coses que jo tinc és que he conduït un C5,
el famós vehicle elèctric.
Elèctric dels anys 80, 70?
Sí, no, dels anys 80.
És un dels projectes que van enfonsar una miqueta econòmicament
la imatge de Sir Clive Sinclair, però és una peça d'història...
I té fotografies, iguals.
Tinc una fotografia d'aquest i, per tant,
una de les coses que compartiré sobre la meva relació amb l'Spectrum
és la imatge del C5.
No sé si a la Gran Bretanya se n'ha parlat, doncs,
del fet de la mort de Sir Clive Sinclair.
Sí, sí, morant i tant. Sí, oi?
Perquè aquí ha estat com bé, és evident, no?
Des dels mitjans s'ha parlat en alguns, però poquet, no?
Una curiositat, aquí ha sigut una curiositat.
Perquè aquí era l'Hombre de l'Spectrum.
En canvi, Anglaterra era un autèntic...
Era un autèntic... Era un homenatge del 70.
Era un autèntic visionari tecnològic i empresari d'èxit.
Exacte.
Doncs gràcies a tots, Francesc, Castar, Laia, fins a la propera.
Que us vagi molt bé. A vosaltres.
Fins a la propera.
I Fran, moltíssima sort amb la metal, amb els videojocs que en vinguin.
I, de veritat, estem encantats que hagis vingut...
i que no sigui l'última vegada.
Jo també estic encantat que m'hagi convidat i que no sigui l'última.
Molt bé.
La música del videojoc Death Door,
és un videojoc que apareix aquesta setmana,
i on portem el control d'un corp, atenció, que recull...
Exacte.
Saps què fa?
Recull ànimes que moren i que han de passar a l'altra vida.
Oh, qué bonito. Sí, no?
Doncs mira, la música és aquesta.
Gràcies per haver-nos atès.