Generació digital amb Albert Murillo.
Doncs sí, esteu escoltant el Generació Digital de Catalunya Ràdio
i aquí, en aquest àudio que forma part del nostre podcast,
que podeu escoltar les entrevistes senceres que fem als nostres convidats.
Aquesta setmana ens acompanya el Dani Andreu,
president de l'associació Sense ànic de lucre,
GeoPic, molt bona tarda.
Bona tarda, Albert.
Hem de dir que el Dani Andreu és molt més que president d'aquesta associació,
ja que només hem de donar un passeig per les teves xarxes,
els teus blogs, YouTube, etcètera,
i fas molta cosa, no?
Molta, molta, sí.
Sí, sí, però avui venim a parlar d'aquesta associació
i de tot el que envolta,
que en alguns dels casos és molt tecnològic.
Tu tens un nen amb autisme.
Jo tinc un nen amb autisme, és adoptat,
i un cop aquí li vam diagnosticar un trastorn de l'aspecte autista saber.
Com es diu?
Georgi.
Georgi.
Georgi, és Jordi amb rus.
Molt bé.
I gràcies a aquest nom també apareix,
i suposo que...
Geopic és la mescla de Geo de Georgi i de Pic de Pitogrames.
Molt bé.
Quan el vau adoptar, quan fa d'això?
Fa vuit anys.
Vuit anys.
Molt bé.
Expliquen quin és el focus de l'associació.
Bueno, nosaltres el que...
Per començar et diré que aquesta aplicació neix
per la més pura i bàsica necessitat de poder-se comunicar amb el nostre fill.
Quan ell arriba aquí és un nen que no mira els ulls,
que es queda aïllat amb un racó,
no hi havia manera de poder-nos comunicar.
I d'alguna manera va ser aquesta la llum que se'n va encendre
de fer-hi alguna cosa,
d'intentar solucionar aquesta angoixa que tenia ell i que teníem nosaltres.
I a Geopic, l'associació com a associació,
nosaltres el que fem d'alguna manera és donar suport a les famílies
que tenen nens amb autisme.
I ja s'ha demostrat que no només això,
sinó que persones que han patit algun tipus de...
plegia o ictus,
persones que estan utilitzant l'aplicació
i que d'alguna manera ajudem a personalitzar aquesta aplicació.
Perquè en alguna entrevista que he escoltat, que has fet,
no només és amb nens amb autisme, sinó, com dius,
us ha sorprès, fins i tot, suposo, no?
Molt, molt, perquè ens ha vingut gent d'arreu de Catalunya,
persones que havien patit, ja et dic, un ictus
i que, pel motiu que sigui, no poden gesticular paraules,
no es poden moure, no?
I gràcies a l'aplicació, creant una base de dades molt bàsica,
amb coses necessàries i útils del dia a dia,
doncs aquesta persona es pot expressar
i demanar-ho amb els seus familiars més directes, no?
De fet, l'aplicació, com expliqueu, molt personalitzable.
És a dir, que tu pots posar fotografies i àudios en tot moment diferents.
La idea era una miqueta intentar suplir
el que són els pictogrames, que els pictogrames no són més que dibuixos,
imatges fetes amb dibuixets,
però clar, això ocupa muntanyes i muntanyes de carpesà, no?
Aleshores, el que vam intentar fer nosaltres, per fer-ho més senzill,
era que quan cliques la càmera de la tablet o del mòbil,
fas la fotografia de l'objecte real de la persona
a la que va destinada l'aplicació,
un cop tens la imatge, cliques i li poses la veu teva,
amb la qual estàs personalitzant l'aplicació
amb idioma natiu de la persona que l'estaves utilitzant,
perquè si és per un nen que viu a Perú o a Lima,
per dir-te alguna cosa, el seu pare li posa la veu,
el nen reconeix la seva veu i estàs parlant amb el dialecte de la persona
que la necessita.
I a més a més, també pots tindre que les imatges fetes
estan grans o tan petites com a tu et sembli,
perquè si és un nen o una persona que té problemes de vista,
doncs la pugui tindre més visual.
De fet, aquesta aplicació es pot trobar ràpidament
a través de dispositius Android i iOS, posant GeoPic.
GeoPic.
I t'ha costat molt fer-la?
És a dir, sembla una aplicació molt senzilla,
però imagino que deu haver-hi feina, no?
Mira, el complicat de fer aquesta aplicació
és a dir, va ser fer-la senzilla,
perquè quan poses a parlar amb...
De fet, aquesta aplicació jo l'hi vaig demanar
amb un amic meu, que és cofundador de l'associació,
que és el Genís Jansà,
que tenia nocions d'informàtica, li vaig dir
que necessito fer algo molt simple pel meu fill.
Coneixes el meu fill i saps que és incapaç d'anar
a buscar un menú o un submenú,
o entrar en pantalles o en grups i tal.
I el complicat per ell va ser,
sota les meves directrius, fer-la senzilla.
I per això vam trigar gairebé quatre mesos a tindre-la
ja en marxa.
La vas utilitzar molt temps, el teu fill?
Jo, aquesta aplicació, quan la vaig tindre feta,
la vaig tindre en funcionament a veure com ell reaccionava.
I al cap de dos mesos de fer-la servir,
el meu fill ja em demana les coses oralment.
És a dir, no amb una...
amb una paraula molt, molt nítida,
però sí que quan volia, per exemple,
que a mi li encanta el pater o les salchitxes,
intentava pronunciar, perquè de tant clicar damunt de la imatge,
escoltar la paraula, pater, pater,
doncs ell acabava dient-me, doncs, até.
Jo el que vaig fer en aquest moment,
el donava a compte que això li fomentava la parla,
quan jo veia que ell intentava buscar,
que ja em deia, ho intentava dir oralment,
jo li esborrava de l'aplicació la imatge,
perquè quan ell ho busqués i no ho trobés,
m'ho hauria de demanar oralment.
Això ho has explicat, perquè, clar,
tot això suposo que deu ser molt interessant
per a gent que tracta aquest...
Bé, jo la vaig posar...
Quan jo vaig veure que això ja funcionava,
la veritat és que no tenia cap mena d'intensió
de posar-la en mans de ningú,
però sí que va ser que molta gent m'ho va dir
i em va demanar, per favor, fes-ho,
perquè realment estem veient que això està funcionant.
Vaig anar a parar a l'Institut de Persones en Discapacitat
de l'Ajuntament de Barcelona,
vaig parlar amb el seu gerent, que és el Ramon Lamil,
i com ell em va dir, diu,
no m'has vingut a vendre fum, m'has vingut a vendre una realitat.
A més, li vaig ensenyar el funcionament de l'aplicació
i, en seguida, ens va volcar amb el projecte
fins al punt de donar-nos una aportació econòmica.
Fa relativament poc, també heu fet un curmetratge.
De fet, la gent que ens estigui escoltant,
si ara va directament al text d'aquest pod,
que es veurà el link o l'adreça on em portarà aquest vídeo,
que són dos minuts,
jo la veritat és que volia posar un tall,
però vaig dir, no, no posem cap tall,
perquè penso que s'ha de veure des de l'inici.
És un curmetratge que a mi m'ha tocat absolutament.
Dos minuts que fins i tot heu rebut premis, no?
Sí, ha estat seleccionat en molts festivals sobretot de Discapacitat,
i vam estar al...
Bueno, el més recent ha sigut el premi del públic
al Festival de Cines de Saragossa,
i també vam estar a Collado Villalba.
Em vaig poder dir que sortia d'estar amb l'Imanol Uribe,
i bueno, van obrir el festival amb aquest curmetratge.
És un curmetratge que parla de la relació entre dos germans,
que realment parla dels meus dos fills,
però vist des de la perspectiva del germà,
no del que pateix la discapacitat,
sinó des de la perspectiva del germà,
com ell viu aquesta situació,
que de fet és la gran problemàtica que tenen les famílies
que tenen nens amb discapacitat comunicativa,
autisme i digue-li com vulguis.
Són, d'alguna manera, els efectes col·laterals.
De fet, ell en un minut i mig les explica,
explica moltíssimes coses.
Explico que s'explica d'una manera molt breu
el tema de l'adopció, el tema de la discapacitat,
el tema dels sentiments del germà cap al seu germà.
I ho explica en dos minuts, els casos.
Va costar molt fer aquest curmetratge.
Tu estàs vinculat a tot el tema audiovisual.
Jo vinc de Molins de Rei,
i a Molins de Rei tenim un festival més important de terror,
que és el festival de cinema terror de Molins de Rei.
Jo he nascut allà i fa molts anys que em dedico a part de la meva feina,
i de GEOPIC com a entitat també em dedico a fer d'adrector
i de realitzador, i faig coses per gent.
I aquest curmetratge ha sigut molt complicat de fer.
Tu l'has dirigit. Sí, sí.
Ha sigut molt complicat perquè és un sol pla
i fer que tot quadreïa i així que anés amb el tempo de la veu on-off.
No vull donar més detalls perquè ho degin,
però vull dir que ha estat del més complicat que he fet.
No, no, es nota i a més és un pla a seqüència.
És un pla a seqüència, sí.
Que suposo que s'ha hagut de repetir moltes vegades.
Moltes vegades, com 14 o 15 vegades.
Abans comentaves aquesta relació del germà amb un germà amb aquesta deficiència.
Fa relativament poc, potser deu fer dues setmanes,
quan estava al tren se'm va seure al costat un nen
que segurament tenia un problema similar, no exactament no sé quin és.
En tot el trajecte vaig aprendre molt no tant del nen sinó del pare.
Clar. Vaig al·lucinar.
És a dir, a mi se'm va posar un nen que tot donat em va agafar el telèfon.
Vaig agafar i ell tranquil·lament em va dir
a veure, què fas que has agafat el telèfon?
Aquest telèfon és d'aquest senyor d'aquí i jo el vaig agafar sense problema.
Recordo que la persona que tenia davant se'm va anar una mica incòmode.
Sí, sí. Jo vaig aguantar.
Va haver-hi un moment que vaig dir, bé, aquí està aquest nen que no sé què més em farà.
Sí, sí, totalment d'acord.
Però va ser brutal, els 30 minuts que vaig arribar fins a casa,
no sé, vaig aprendre molt a través del pare,
sobretot de normalitzar absolutament aquest comportament.
És la clau en aquest tipus de discapacitats.
El 90% o el 95%
s'aparten, marxen.
Marxen, potser, per moltes raons, no sé quines exactes.
No sé, intenta no molestar, potser fer alguna cosa,
m'està molestant a mi, que no sé exactament què és.
Es palpa una incomoditat en aquests moments.
Però sí que és veritat que els pares que acceptem
que tenim un fill amb autisme,
doncs és aquest tipus de pare que vas veure tu
que ho tracten total normalitat, perquè és que no et queda un altre.
I el teu fill és així.
I suposo que això també és un aprenentatge brutal per vosaltres.
És un aprenentatge i, de fet,
jo puc dir-te que a mi, fins que no vaig poder dir els quatre vens
que jo tenia un nen amb autisme, no em vaig sentir alliberat.
Perquè era això, que anaves pel carrer
i agafat ell estira a terra, crida o fa un gest raro
o qualsevol cosa, i clar, la gent se'l mira i ostres,
ara no m'importa en absolut la reacció de la gent.
Més ho dius en tota franquesa, no?
Clar, és que és així.
M'importa el meu fill, no el que els altres puguin pensar.
El meu fill no té cap cosa dolenta ni res.
A través d'aquesta associació, sense ni d'enlucre,
que és GeoPic, que tota la informació es troba a GeoPic.com,
hi ha alguna forma d'ajudar?
He vist que teniu una botiga on es poden comprar bosses...
Sí, samarretes, el típic, bueno, tenim doncs...
Veurem això, venem samarretes i la típica bossa aquesta
per portar a l'esquena, per portar-hi coses,
i el que sí, a part d'això,
nosaltres tenim el suport d'obres socials, la caixa.
Ja és el segon any, aquest any,
que d'alguna manera ens ajuden econòmicament
per mantenir el funcionament de l'entitat,
i després tenim molta col·laboració a nivell de títol personal
i a nivell d'empreses del poble.
Botigues, he vist...
Sí, sí, es fan actes i es recauden fons,
i aquests fons van aparèixer a l'associació, no?
Això és, bueno, no té preu, no?
Suposo que és allà, GeoPic.com, i allà,
que l'escolto decidir així, esteu a punt de fer alguna cosa?
Sí, ara el 12 de juny fem la segona jornada a GeoPic.
La primera la vam fer l'any passat, a l'abril,
va ser una jornada, una taula rodona,
on hi havia tres ponents, un neuropediatre,
una psicòloga i una psicòloga de l'Associació d'Autisme de Catalunya.
Vam fer una taula rodona per parlar d'aquests danys,
no danys, sinó d'aquests efectes col·laterals
que comporta la convivència amb persones amb autisme
o amb discapacitat comunicativa, no?
I aquest any, aquesta jornada, l'ampliem una miqueta més
i passem el curmatratge Pensamientos de Nil.
No hem dit el nom, Pensamientos de Nil.
Sí, els teus propietats, Pensamientos de Nil.
Culpa meva.
Bueno, i passem aquest curmatratge, doncs,
perquè ho vegin els pares i mares,
mentre els nens estan a fora a un pati que ja està tancat,
on hi haurà uns vetlladors que obre social la caixa ens aportarà,
i podrem fer una taula rodona al voltant del curmatratge,
i, en acabar, tenim un concert dels Clums,
un grup de música que fan música per inclusió,
i que les persones que fan els cors són nens amb síndrome de Down
i també amb altres discapacitats.
Doncs, la veritat, Dani Andreu,
que és el president de l'Associació Sense Encendiment de Lucre,
moltíssima sort, estarem atents amb tot el que feu,
sobretot aquest dia 12 i tot el que pugueu fer,
a nivell tecnològic, que sigui interessant també pel nostre programa.
Sort i moltíssimes gràcies per la tasca.
Les gràcies a tu per convidar-me,
i, com dic sempre, gràcies per ajudar-nos a seguir ajudant.
Gràcies.