I cap, la ràdio inquieta.
Generació Digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts al Generació Digital.
El d'avui és el programa número 1031.
És el primer programa de l'any 2024
i coincideix plenament amb el dia de Reis.
El programa s'emet a ICAT a les 10
i això passa per davant de tot, perdoneu.
Avui parlarem de regals, dels nostres regals,
dels meus i els de l'Estar.
El d'avui serà un programa d'autors, directament.
La setmana vinent ja parlarem de videojocs,
precisament dels videojocs que apareixeran aquest 2024.
Serà tan fort com l'anterior.
Fins que això no arribi, d'aquí una setmana,
anem a parlar de regals, d'il·lusió i de tecnologia.
Una mirada diferent als videojocs.
Per aprendre, pensar i somiar.
Per cantar i també per entretenir.
Crap, jump, is ready.
I love this part.
Generació Digital.
Els dissabtes a les 10 del matí a ICAT.
This is where we belong.
Passió pels videojocs.
Has descarregat Generació Digital.
I el primer que se'l descarregues, el Dani Jiménez,
des del control de so, com estàs?
Que raro.
Ara, ara, ara.
És que per un moment he pensat que no hi era.
Sí, sí, mira, mira, escolta, escolta.
Hòstia.
Ua, com has vingut avui.
Ha vingut fort.
Aquest any, aquest any és superdani, eh?
Ua, però quina llum.
Mare de Déu.
M'ha impressionat.
Assembled.
I estar, què, com estàs?
Fantàsticament bé.
Fantàsticament bé.
Una forma de començar el 2024 genial.
Tu em vas dir, Albert, donem-los festa a l'equip avui.
Sí, perquè esclar.
Exacte.
I som els més grans.
Sí, sí.
I els que més aguantem, també, eh?
Sí.
Perquè tenim experiència, perquè tenim experiència.
Però avui és un dia d'il·lusió.
Molt, molt.
Són les deu del matí, estem a Matem Paricat.
És un moment molt especial per molta gent
i creiem també que, doncs, l'equip,
que és més jove que nosaltres
i que té més coses a fer,
doncs, que es quedessin a casa tranquil·lament.
I tenen canalla.
Ells també són una miqueta canalla.
Sí.
Saps?
Llavors, clar, a veure què li hauran portat als reixos.
Sí.
Un apuntet.
Jo tot el matí que diria reixos.
Ah, no, no, que et vols dir que...
Soc de Tarragona i allà els reixos, no.
Allà hi ha reixos.
A mi m'agrada com sona.
Vale, a mi també.
Sí, sí.
A mi també, que és maco.
Jo ho diria, però...
És que, clar...
Normalització de lingüística, potser...
No, clar, no ho he dit mai.
Per freixo que ho diguis tu.
No, no, no.
Vale, vale, gràcies.
Reixos.
Molt bé.
Per cert, primer regal que m'he fet avui.
A veure, què t'has regalat, a veure?
M'he regalat el calendari de l'Hermità.
Molt bé.
És com el calendari del pagès?
Exacte.
Molt bé.
Sí, sí, sí, exactament igual.
I si anem, per exemple, el dia d'avui...
Sí.
És dia 6 dissabte, Epifania del Senyor
i Adoració dels Sants Reis, Malció, Gaspar i Baltasar.
També Adoració, Odora.
Nostra Senyora dels Reis, a Santa Maria del Pi de Barcelona.
I als Sants, per què?
Perquè ho hem de dir, avui és Sant Malani, Bisba.
Ni l'amor, confessor.
M'encanta el nom de ni l'amor.
Ramon de Blanes, que és mercadari.
Molt bé.
Són els tres Sants.
Moltes felicitats amb ells.
I tant, i tant.
I mira, m'he regalat això perquè hi ha tot de dades de cada dia.
Posa avui, que s'ha de plantar?
Sí.
O la lluna?
Ara et faig la pregunta.
Quin tipus de lluna tenim avui?
Avui va ser Quarminban fa dos dies.
Val.
Bé.
I ha sortit el sol a les 8 i 18.
Això vol dir que si ara ens afaitem, la barra tardarà més a creixer.
És veritat.
I és veritat, eh?
Sí, sí, sí.
I efectivament el que dius tu, eh?
Si anéssim ara a les altres pàgines et dirien
mira, et recomanem que compris aquest material,
aquest material, aquesta...
Llavor.
Llavor, exacte.
O que compris aquesta fruita perquè ara és l'època i tal.
Sí, sí.
És molt útil, de veritat.
És molt útil.
Sí, exacte.
Avui, a veure, no sé de què parlarem avui, però tu i jo doncs explicarem les nostres experiències,
els dos regals que ens han fet il·lusió.
Sí, sí, sí.
Que ens han portat a freixos.
Sí, sí, sí.
Jo no sé què...
Avui no voldria fer, però potser un comptador de la paraula reixos, avui faltaria aquí perquè sonarà bastant, eh?
Sónarà bastant, eh?
Perdoneu-nos, perdoneu-nos, perquè avui és el dia.
És el dia.
És el dia.
És absolutament el dia.
Nosaltres dos, no sé què som, som de l'època lúmer, què som nosaltres?
Jo m'agrada definir-los com anacrònics.
Som anacrònics.
Anacrònics.
M'agrada molt.
Perquè són obsolets, eh?
No, no.
Llançem a les escombraries.
No, no, no.
Anacrònics és allò que no tindríem que... O sigui, estem aquí quan en veritat diríem que està en un altre lloc.
Correcte.
Saps?
Llavors queda una miqueta estrany, però que es cau, saps?
Sí.
M'agrada.
Tu creus que hem tingut una infantesa fantàstica i hem descobert el naixement de moltes coses, com jo penso?
Moltíssimes, moltíssimes.
A banda de la típica nostàlgia, no?
El típic de l'AGB, que s'ho passàvem i tal.
No, no, no.
Jo aquests dies de veritat he estat fent una miqueta...
Clar, jo tinc dos nebots, ja són grandets.
Sí.
I allò que fas una miqueta de comparació, fas una miqueta de record i tal, i esclar, busques les coses de joguines.
Sí.
També una altra cosa, prefereixo dir joguets, si no sap greu.
No, no.
A veure, és que tu no t'has...
No m'ho dic perquè no em vingui la UAL i digui...
Bueno, ja ho dirà, però el fet que ho estiguis dient ara i estivis avisant, doncs ja està.
És allò com estos datos estan siendo registrados i gravados.
Sí, sí, sí.
Vale, vale.
Vé, mando flores.
Sí, sí, sí.
Exacte, això es va molt bé.
T'han enviat flors alguna vegada, tu?
A mi no, ja t'ho he aviat d'alanta.
Sí, jo crec que tampoc, eh?
Ara no ho recordo.
Noies, nenes, senyores del món, regaleu flors als nois.
Molt bé.
De veritat, és una bona cromenació.
Sí, sí, sí.
És que et deia, pensant una miqueta en joguines, en joguets, és que abans estaven molt ben fetes.
O sigui, hi havia un senyor al darrere que pensava, un enginyer, que deia, faré una cosa, però era com un disseny com de cotxes.
O sigui, una cosa que no estava pensat per ser per criatures, no?
Correcte.
Vaig a fer un automòbil que vagi amb piles, però espera, perquè li posaré un parabrises, li posaré, tal.
I jo em penso en aquest sentit, a banda, diguéssim, d'un boom de coses que es van fer millorables, no?
Però que es van fer bastant bé, hi ha coses que han marcat moltes de les èpoques.
Han vist néixer els ordinadors, néixer les consoles, néixer els videojocs, molts estils de música.
O sigui, han vist el boom de la tecnologia in situ, al moment.
Exacte. I així ho crec jo també. I res, escolta'm, comencem i comencem.
Ja veureu que serà un...
Un teta-tets.
Sí, exacte.
Sí, sí.
I comencem amb el primer, la primera cosa que vols presentar.
Generació Digital. Els dissabtes a les 10 del matí, iCat.
Brutal, brutal, brutal.
I n'estic escoltant amb un aparell a estèreo, ara haurà notat aquest panorama, eh?
Aquest panorama, exacte.
Sí, sí.
Això és el Pimbal Wizard, cantat pels The Who.
Molt bé.
Pimbal Wizard, recordem, era una pel·lícula amb la banda sonora de The Who, però que
també sortia Elton John. Ah, sí.
I la cançó original, aquesta, és d'Elton John.
Molt bé.
El que passa que no m'acabava de convèncer, i a mi jo sóc més guitarrero, i llavors
m'ha tirat més la part aquesta.
Molt bé.
Molt bé.
I, escolta'm, per què portes aquesta cançó?
Doncs per recordar coses que els reixos ens han portat de petits.
Molt bé.
Llavors, m'ha costat molt pensar en els anys, eh? Jo sempre aniré amb una forquilla
d'aquí i tal. La cosa és que jo tinc un germà gran, ens portem sis anys, i diguéssim
que era una mica com que els reixos venien per partida doble, perquè les coses que li
portaven a ell jo jugava, i les coses que em portaven a mi ell també.
Win-win.
Sí, sí, fantàstic. Llavors, un any vam portar un Pimbal.
Què m'estàs dient?
Però un Pimbal, o sigui, ara imaginem que ara hi ha els Pimbals de veritat, per
entendre'ns, no? Els de les sales de màquines, o bueno, els que es veiem en fotos.
I tant.
I després hi ha els Pimbals aquests que es posen sobre la taula, que són de fireta i tal.
Sí, de plàstic, no?
Ah, no. Aquest era de metall.
Oh.
Era com entre, com t'ho diria, la meitat de gran d'un Pimbal de veritat.
Uf.
Amb la seva, amb el seu cabinet, amb les seves boles.
Soroll?
El seu marc, molt, molt. Els bens es van quejar. A aquest nivell era, eh? I clar, foties canya,
clar, clar, clar, plim, plim, plim, plim, toc, toc, toc, toc, toc, toc, toc, toc. Era increïble.
Clar, jo vaig veure allò, jo era petitet, o sigui, més del que ara sóc, i ja es diu, no? I allò per
mi era immens. Jo em tenia que pujar damunt d'una cadira per jugar amb aquell Pimbal, que era
genial. No me'n recordo la marca, no l'he tornat a trobar mai més. No sé si era una marca...
Sí, sí, sí. Que no t'hi fixis, saps?
O era una cosa feta amb poques còpies, no?
Sí, jo em penso que, a més a més, aquest, els reixos el van portar des de valls.
Molt bé.
Perquè a mi em sona que mon àvia tenia contactes a Lluiseta Vives, Lluís Vives, però
bé, en aquell temps era la mare, la senyora de Lluisa, que mon àvia li de Lluiseta,
de Lluis en petit, Lluiseta Vives, que era una tenda de juguets enorme, però
literalment enorme, era com un aparcament, però només de juguines. Era molt bèstia. I a més,
per entrar, havia com un passadís llarguíssim amb aperdós als dos costats. I jo recordo
amb ma germà haver vist aquell pin balallà, i llavors però jo sospito que els reixos
van tindre mà amb mon àvia de portar-lo des de valls fins a Terragona.
Molt bé. Uau, això és bastant insuperable, eh?
No, és superable. Perquè ara el que tu ens explicaràs em penso que sí que ens supera.
Bé, ja sortirà el dada dada, eh? En un moment donat.
És aquí la base, la base, que tu la coneixes molt bé. Estava extreta, o almenys simulada.
No, extreta. Extreta directament, sí.
Ara ho estava pensant. Del Cassiotone.
Cassiotone, sí, sí.
El Cassiotone.
L'UVL-20.
Crec que sí.
O el PT-20.
És que hi havia diversos models, i veus, aquest era la...
Jo crec que era el d'abans, el més petitet, que era el PT-20.
El PT-20.
Crec. O el PT-10?
No, el 20.
20? Val, sí, sí, sí.
El 10, eh?
Jo diria que era el 20.
Aquí el Dani ens està liant.
No ho sé, no ho sé.
Era un Cassio.
Era un Cassio.
Era un Cassio.
I jo, abans que arribés i que tinguessin la gran idea els reis de portar-me'l,
el vaig veure al pati de l'escola.
Al Díaz.
Era d'algú.
Del Díaz.
Del Díaz.
Ah, el Díaz.
Díaz.
No recordo el seu nom, però sí el seu cognom.
I recordo que nosaltres teníem un pati que estava al carrer Parlament i que, de fet,
encara es veu si passes per allà i hi ha una canasta de bàsquet que encara no l'han
tret.
Hi havia un mur i vaig veure que hi havia una cosa blanca que estava tocant i tot de nens
al voltant.
Dos pams, eh?
Era un pianillu de dos pams, eh?
Sí, sí, un pianillu, però, clar, com tu amb el pinball el veies bastant gran.
Sí, és clar.
Jo vaig cap allà i sentia aquest so i ell el començava a tocar i em vaig tornar boig.
Sí, sí.
Vaig dir, però, això què és?
Què és?
Què és?
Em va costar uns anys, però van tenir la gran idea de portar-me'l.
Sí, sí, sí.
Perquè els reixos sempre estan a la guait.
A la guait, absolutament.
Això perquè m'estic escoltant.
A veure, hi ha molta gent que s'ho pren a guassa.
Sí, sí, sí, però escolta.
I les teves il·lusions, després, no sé com, saps?
Sí, sí, les materialitzen i prenen nota, uns dies a tard o altres aviat, però al final
sempre et porten el que tu has volgut.
T'he de dir que mai vaig aprendre música, perquè jo sempre he sigut força dolent, però
sí que vaig experimentar molt amb el so, saps? Perquè tenia efectes, tenia efectes com
d'eco.
Sí, sí.
Aquesta era la demo.
De l'aniversari, que s'ho sabia posar sempre als aniversaris.
Doncs aquesta era el PT10, eh?
PT10.
Sí, sí, sí.
Era el que sonava a casa meva i això era la demostració, apretaves un botó i sonava
això, que jo mai vaig aconseguir a tocar-ho de aquesta forma.
Però havia l'opció de seguir aquesta melodia, te'n recordes?
Sí, és veritat.
Havia un botonet que abans tu anaves tocant i no seguia el ritme.
Correcte, el ritme que volies.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs sí, noi.
I a banda, perdona, era calculadora.
Totalment, sí, sí.
Una bogeria, un tecladillo que era calculadora.
O una calculadora que era tecladillo.
I no només això, era editor de sintetitzador.
Sí, senyor.
Tu podies crear el so que volguessis.
Sí, sí, sí.
I tu venien d'aquesta forma.
I sí, encara, mira, el pimbaltú no, però jo encara conservo la capsa destrossada i el
meu cassetone.
El meu cassetone.
Sí, sí, eh?
Què et sembla?
Superior.
Això que sona és una cançoneta bastant recent, eh?
Els Weebles.
Em penso que es diu Weebles, eh?
No estic gaire segur.
Va, això té també la seva història.
Jo era, aquí sí que era molt petita, jo havia de tindre dos, tres anys, eh?
T'estic parlant, parlant d'any 74, 1975, i els reixos tenen una cosa que, a banda
de portar-te les teves il·lusions i el que has desitjat, algunes vegades veuen coses
que, com que et coneixen, et diuen, això li agradarà.
Molt bé, exacte.
Llavors, me van portar els Weebles, jo tota la vida que els he dit Newells, i m'ha
costat molts, de veritat, molts anys trobar-lo perquè jo ho escrivia malament.
Ah, d'acord.
Llavors, són els Weebles, que són W-E-E-B-L-E-S.
No em sona res.
Els Weebles són uns ous, que són uns tossuts, i a mi em van portar el zoo i la illa pirata.
I eren uns ous, i anaven decorats amb cares, amb el pirata, li podies posar un barret, tenien
una barca, tenien un munt de coses.
Que bo.
I clar, jo en aquella edat, quan vaig veure allò, a part que m'ha va encantar, i a part
el que et deia abans, que estava construït d'una manera molt industrial, o molt d'enginyer,
jo no entenia com funcionava un tossut.
No ho entenia.
I jo el veia, però a veure, jo li foto un copet i es torna a posar dret.
Clar, era un ou, jo, me'n recordo, haver agafat ous de la cuina, intentar fer el mateix,
i dir, no, no, això no, no, què té això a dins, què té això a dins?
Amb els mesos o les setmanes vaig acabar desmuntant-los.
Això és un tema.
I vaig trobar que dins havia la base de plom, que no em va solucionar res, perquè jo no
entenia com és que la base de plom feia que l'ou aquest es tornés a posar al seu lloc.
I aquests weevils els vaig estar buscant i col·leccionant, quan havia un sant, quan havia
un aniversari, sempre, iaia, mama, vull això, vull un weevils.
I jo anava a les tendes, hi havia dues tendes de joguets a Tarragona, una molt a prop de
casa meva, que era el Diana, també, aquestes mítiques, amb una entrada també immensa, i els
tenien a l'operador.
I tenien allò, diguéssim, el que feien abans d'obrir la caixa i posar-te totes les peces
i fer com un diorama.
I hi havia la platja que jo tenia, hi havia el zoo que jo tenia, però hi havia uns vaquers,
hi havia uns cindis, hi havia unes coses, i jo anava allà cada matí quan sortia al col·legi
de la una, amurrat a l'aparador, i ho vam dir, hòstia, jo vull això, mama, jo vull
això, i sí, sí, cada aniversari em caia algun.
Fixa't, eh, en plom, un material que ara no pots...
No, no, que no es pot, no es pot.
Jo recordo voler mossegat, eh?
Sí?
Potser estic tocat una miqueta d'això, sí.
Era el fentanilo d'aquella època.
Escolta, me'n conserves algun?
Sí, tots, tots.
Jo soc molt de...
Uou!
Està...
Molt gelós dels meus records, diguéssim.
O sigui, jo, sí que estan usats, sí que tal, però hi ha moltes coses que és allò
que em nego, després us explicaré una altra cosa, que em nego molt que allò passi, per
exemple, a mans dels meus nebots.
Ja.
I em porta problemes, eh?
Em porta molts problemes.
Ho entenc.
Participa a la comunitat del Generació Digital al nostre canal de Telegram.
A veure, aquesta... Això és música dels jocs de l'Espectrum.
Sí.
Val, l'Espectrum em va arribar, jo crec que era l'any 82, 83, devia ser, segurament.
Però avui vull parlar-te d'un joc que em va arribar per Reis, que és el Pijamarama.
Home!
Oh!
Aquest joc, saps què em va passar amb aquest joc, amb el Pijamarama?
Que no sabies com es jugava, perquè tenia la seva...
Home, era un repte molt gran.
Era una videoaventura.
Absolutament.
Tu portaves un senyor que estava en un somni, i per sortir del somni
tenia que anar a buscar unes peces, combinar-les amb unes altres,
que li donaria una tercera peça, la qual tenies que combinar amb una quarta.
Correcte.
Sí, sí.
Amb una mansió, amb una casa.
Molt difícil.
Molt, molt, molt.
A mi em sorprenia molt que estava jugant a un joc que hi havia aquesta música tota l'estona,
que anava canviant,
i per primera vegada jugo a un joc que no és un mata-mata.
Exacte.
O sigui, va ser el primer joc que portava un personatge, que hi havia una història
d'un personatge, que a més em va afectar, el tema de...
No em va afectar.
És a dir, em va convèncer el fet que estigués en un somni.
Sí.
M'ho vaig creure.
Tenia el seu argument, era creïble.
Sí, sí, sí, totalment.
Entre mig hi havia una pantalla que era com un mata marcians.
Sí.
Sí, me'n recordo que hi havia unes forquilles.
Per favor, no me'n recordava.
T'ho juro que ho estic fent de memòria, eh?
Oh, per favor, no me'n recordava.
Sí, sí, sí.
Hi havia unes forquilles, clar, perquè era un somni.
Absolutament.
Que queien.
Que queien.
I el teu personatge tenia que sortir d'aquell malson.
No ho recordava.
El personatge, que ara estic recordant, tenia com panxa.
Sí, panxut, de vegada a costat.
Després, fins i tot va haver-hi l'Avery One's a Wall-E,
que era com la segona o la tercera part.
Sí, sí, sí, el Tribu Ex in Paradise.
Sí, exacte.
És a dir, que la tercera part, sí.
I tots serien jocs així, de combinació.
Totalment.
Són videoaventures, com serien abans.
Sí, sí, sí.
I vaig, en aquella època, vaig conèixer que aquest joc estava fet a la Gran Bretanya.
Exacte.
I per primera vegada vaig pensar, ostres, vaig situar a un lloc un videojoc.
Saps?
Ah, molt bé.
Que això m'ha...
Vull dir, jo jugava, per exemple, a l'Asteròids,
però jo no sabia d'on venia l'Asteròids,
i no sabia com venia el Danamco dels Galàxians.
No sabia res, saps?
I aquí vaig pensar, mira, la Gran Bretanya, no?,
perquè l'espèctrum que va fer també és situar-nos a l'època.
Ah, exacte, sí, sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Amb una Europa molt estranya en aquella època.
Ui, i tant.
Era molt estranya, però, escolta, era...
Aprenies, a banda de geografia, canvis de moneda.
També, exacte.
O menys noms de moneda.
Sí, sí, sí, que clar.
Veies els preus, no, és que això a Anglaterra estan lliures.
Correcte.
Quan és això?
Sí, sí.
Que abans als bancs, se'n recorda, anaves pel carrer
i hi havia el cartell amb el canvi de divises.
Correcte.
I era fantàstic.
Jo que havia estudiat això, em recomanaven anar,
diu, perquè, al tanto, que cada banc et comen una cosa diferent.
Correcte.
I era molt interessant.
I, a més, era una altra època,
amb la qual tu podies anar a la Barceloneta
a aconseguir jocs o aparells
i en alguns veies els preus en altres monedes,
perquè venia de no ser sols.
Sí, els venien, val, dins de la maleta, eh?
Exacte.
O els reixos, doncs clar, els portaven dins la motxilla, dins el sac,
i s'havien d'escuidar, llavors aquests també anaven per allà.
Doncs mira, té portes el pijamarama.
Estupendo.
Vinga, anem pel següent.
Saps que pot haver-hi gent que ens estigui escoltant
mentre està obrint els regals?
Sí, esclar, clar, clar, clar, clar.
Ara, el missatge mal embarcant, no recordo què volia dir jo,
amb això del Sàfimbert.
El Sàfimbert.
Ah, el que podem fer, si tu no...
Ara no m'ho recordo, els diguin el punyeta,
clar, com que no m'hi apunta res,
és que, clar, el guió anem així improvisant.
No, no, clar, és que jo t'he dit,
no apunti res al guió.
Ara me'n recordo, sí, ara, ara, perdoneu, sí, clar.
La cançó és de The Trashman.
No, Dani?
Sí, sí, sí.
El grup es diu The Trashman.
D'acord.
És una cançó dels 60.
Sí, sí, sí, gràcies, Dani.
Hòstia, si no heu de ser per tu.
I, escoltem, ara has recordat el per què?
Sí, sí, clar, perquè jo he anat buscant musiquetes
que tinguin que veure amb els regals.
Ja, però recordem que som, en aquests moments,
fem el programa les dues persones més grans del programa.
Sí, sí, sí.
I això també es nota.
No gaire més, eh, però...
Però es nota.
Però es nota, val.
Sí, llavors, clar, jo havia agafat aquí,
havia buscat jo músiques de Trashman,
de coses de la brossa...
Sí, correcte.
Llavors vaig trobar aquest grup,
que era aquesta cançó molt mítica,
el Sàfimbert, ara me'n recordo bé.
Molt bé.
És un regal, que aquest és dels regals
que més m'ha agradat,
que m'han portat mai els reixos.
Jo no el vaig demanar.
Perdona, això són paladres grans, eh?
Jo no ho vaig demanar mai,
però em va encantar,
em va fer molta il·lusió.
No l'entenc avui, a dia d'avui,
no l'he tornat a veure mai més.
Era, agafa't a la taula,
un camió d'escombraries.
Què m'estàs dient?
Un camió d'escombraries,
però a nivell d'aquests, saps,
els diecasts, aquests fotcotxes de metall,
doncs al nivell aquest,
amb els tubs hidràulics
que s'aixecava la part del darrere
i que dintre hi havia caramels
i hi havia coses.
Però un camió, Morillo, un camió...
El podies conduir amb aquell cap?
No, no, no, era com una maqueta,
però era soberbi.
Soberbi.
I jo recordo perfectament
obrir el paquet, treure el paper,
mirar la capsa,
no vaig dir punyeta, hòsties,
no vaig dir carai o caram,
què és això?
Treure el furgonet,
treure el camió de dins de la capsa
i quedar-me'l mirant de...
Però que xulo!
Que guai!
Però que bonic!
Però que fantàstic!
I ma germana,
però obre'l, obre'l!
I obre'l!
Ai sí, hi ha caramels,
hi ha sugo, ja...
Però que bonic!
I mirava jo com subia darrere
amb els motors aquells hidràulics,
vaig quedar fascinat.
Home, no m'estrani.
Però una cosa d'aquelles...
Aquest sí que no ho conservo.
Aquest malauradament no ho conservo.
Recordo que vaig plorar molt
quan se'm va trencar.
Ja, això passa.
Recordo l'il·lusió
que vaig tenir quan me va arribar
i els plors de la desil·lusió
que se me va trencar.
Deia el Dani,
Ricobús com a marca et sona, Ricobús?
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
Jo, jo...
Sí, sí, sí, hi havia l'autobús,
però no, això era un camió de...
D'acord.
D'això, de Brussaires.
Jo l'autobús sí que el vaig tenir.
Sí, jo també, sí.
Sí, que era aquest...
Jo tenia molts d'aquests
que van anar amb el cable...
Amb el cable a les piles, etc.
Que no eren teledirigits,
i tu tenies que anar al darrere corrents,
d'aquests en vaig tenir bastants, jo.
Era bastant fanàtic, jo,
les tonteries aquestes.
Doncs, hòstia, va marcar, eh?
Molt, molt, t'ho juro, eh?
Sí, no, no estic exagerant.
Segur que no, segur que no.
Vinga, Remy.
Es diu Rubik's Cube Nerd.
Sí, sí, del Ryan Powers.
Boníssima.
Boníssima, aquesta cançó,
i és que avui parlarà del cub de Rubik.
Home, home, ja tardaves, eh?
Sí.
El cub de Rubik, efectivament,
també em va arribar un dia de Reis,
i t'he de dir que el cub de Rubik
em va donar molta confiança a mi.
Sí?
Sí.
I això?
Perquè amb el cub de Rubik
em va arribar un llibret de com fer-lo.
Oh, oh.
Això és fer trampes, eh, Murillo?
Això és fer trampes.
M'ho pots dir, sí.
És fer trampes.
És fer trampes.
Però, escolt, perdona'm,
et va funcionar el llibre?
I tant, que em va funcionar.
Perquè jo, noi,
jo vaig anar a buscar la biblioteca expressament,
i no.
I no.
Sí, sí, que va funcionar,
i, de fet,
jo encara recordo de fer-lo
amb la tèclica que explicava allà.
Però no es fer trampes, eh?
No es fer trampes, crec.
Al final, el cub de Rubik
no és fer les cares
d'una forma, doncs, neta,
sense que sàpigues res.
És aprendre de quina forma es fa,
visualitzar i intentar recordar
cadascun dels passos,
i el que feia jo, a classe,
era el rei.
Per això et deia la confiança.
Em vaig convertir
en una persona
que sabia tothom
que sabia fer el cub de Rubik.
Home.
I això,
jo recordo que,
no per res,
però potser era un nen
que, saps allò,
que no pensava gaire en mi,
en les meves possibilitats,
i allò em va despertar,
doncs,
una certa confiança.
Fins al punt
que em demanaven
en algun moment
que els hi fes el cub,
i ho vaig fer una vegada
a la classe de matemàtiques
de la Lourdes.
I l'únic càstig
que recordo
que he tingut
a la meva vida
que em va,
doncs,
bueno,
em va expulsar
de la classe,
era perquè,
mentre ella estava
fent classe,
jo estava fent
el cub de Rubik
per un amic meu
o amiga,
no recordo,
i jo recordo
que me'n vaig anar a fora,
la gent m'al·lucina
perquè jo era
un molt bon nen
que mai havia encastigat,
i recordo
que la Lourdes,
que per cert,
vaig veure fa cosa
de 3-4 anys
i que li tinc
un record bastial,
des d'aquí una abraçada
a la Lourdes,
doncs,
va passar això
i encara conservo,
efectivament,
aquell cub de Rubik
i molts més
que, com tu saps,
m'agrada col·leccionar.
Tenia que haver demanat
jo un cub de Rubik
ara per als reixos,
perquè això
m'hauria donat
més confiança.
Amb el llibret,
és que sense el llibret
potser t'agafava...
Jo el vaig tindre
i el vaig solucionar
perquè el vaig estampar
contra la paret
però vaig tornar a muntar,
literalment, no?
Sí, exacte,
que traies les peces
i les posaves un altre cop.
Però jo vaig amb pipal,
vaig llançar contra la paret
i t'ho jura,
jo vaig anar a la biblioteca
de Tarragona
a buscar el llibre,
m'acord que era un llibre gran,
era molt...
No era un llibret petit,
era amb tamany foli.
Que igual era molt matemàtic, no?
No ho sé,
però jo vaig seguir
i no em va funcionar.
No, eh?
I no sé per què,
potser va llegir malament jo
que el llegia molt ràpid, no?
Però jo sospito
que era més com una guia
d'això
que no com resoldre...
Com resoldre'l.
En aquest sentit,
i als oients
que ens estiguin escoltant,
hi ha un fantàstic llibre
de la Berta García,
que és la campiona d'Europa
de CUP de Rúbic
en diverses modalitats,
que ha fet un llibre fantàstic
on explica
el mètode més fàcil,
no el Friedrich,
que em sembla que es diu Friedrich
o alguna cosa així,
que és el que utilitzen ells,
que és de memorització
d'alt nivell,
és un tema que a mi m'apassiona,
però que al senzill
tu pots fer el CUP
en menys d'un minut i mig.
Jo l'he fet en un minut, dos.
Jo m'he d'estar una hora,
jo m'espero, eh?
Jo pim-pam, tranquil·litat,
escolta,
amb això sí que ara tinc paciència.
Ja, llavors no tant, eh?
Però ara sí, ara sí, eh?
Doncs sí, sí,
visca el CUP de Rúbic.
Generació Digital.
Acabes de fer una captura.
Escolta'm, per cert,
bé el Superman,
però abans de res,
abans de res,
ara el tornem a posar.
Val.
Víctor Mame.
Oh!
Víctor Mame m'ha dit,
Albert,
us vull fer un regal a tu i a l'Star.
Oi que bé!
Sí.
Ah!
Els nostres reixos particulars?
Absolutament.
Sí?
I el que ha fet és una cançó per nosaltres.
Oh, que bonic.
Així, Víctor, com estàs?
Espero que vagi bé aquest dia de festa
i escoltem endavant.
Estem en plenes dates nadalenques
i avui us porto un petit regal
amb una condició.
Aquest regal és la melodia
A Distant Promise del videojoc Chrono Trigger,
el meu videojoc preferit.
A canvi, us animo a que,
mentre soni aquesta cançó,
us regaleu i regaleu a les vostres persones estimades
els vostres millors desitjos per aquest Nadal.
Així doncs, comencem amb els desitjos.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
És màgic!
Això és màgic!
Absolutament!
Què està passant amb el Superman ara?
Superman!
Bé, això és una història també d'aquestes una miqueta rocambolesques que portem avui.
Jo devia tindre 7, 8, 9 anys, acabaven, bueno, fer un parell d'anys o un any que acabaven d'estrenar la pel·lícula Superman.
Sí.
Usted creerà que un hombre puede volar, que deia publicitat de l'època, val?
I l'empresa Madelman va treure un Madelman de Superman.
Havia el Madelman, doncs, el maquer...
No l'havia escoltat mai.
Sí, sí, sí.
Havia un Superman.
Sí.
Clar, bastant lograt, perquè era el Moreno.
Clar.
I vol la seva capa i tal, molt primet, però això era un Superman una miqueta que passava una miqueta de gana.
Una mica esquifit.
Però bé, total que, com a l'època, a mi m'agrada molt Superman, però era allò temporal, no?
I el Superman amunt, Superman amunt, allò que et agafes el llençol, te'l poses al cor i tal.
Ma mare m'avisava perquè havia, la història que havia hagut un nen que s'havia posat les estovalles i havia saltat per la finestra.
Oh, és veritat.
S'ha de tothom l'escoltar.
Ui, no ho recordava, això.
Sí que tothom l'havia escoltat.
Llavors, clar, tant un nen, no voles, no voles.
No, no, mama, jo sóc la Kent, no pateixis, no, Superman és una altra, va.
Total, que el Fressos van tindre bé de portar-me aquest Superman, perquè a ma germà li portaven els Maddlemen clàssics.
Molt bé.
A l'esquimalt.
Allò que deies, eh, per partida doble, eh?
Sí, per partida doble.
Molt bé.
Però és que a mi la sorpresa va ser majúscula quan obro una capsa molt més gran i em surt, atenció, un bugui.
Un bugui.
Un bugui és un cotxe, així, planet, en forma com a simpàtica, una mica així amb amb odulacions.
Sí, és veritat.
Que a Los Ángeles ho fan servir molt per anar a la platja.
Correcte. És com el Meari.
No sé el que és un Meari, ho sento.
El Citroën Meari?
No, jo és que de cotxes... Un cotxe és una cosa amb quatre rodes i un volant.
Sí, el Citroën Meari és aquest cotxe que està fet com de fibra de vidre i que no té res a la part darrere per poder posar el surf.
Saps? I s'utilitza molt a França i a Menorca.
Doncs sí, doncs sí, si tu ho dius, és una cosa així.
És un bugui.
Molt bé.
Un bugui.
Bé, doncs aquest bugui era el bugui de Superman.
D'acord.
I era de color vermell superllampant i amb el símbol Superman a la capota.
Molt bé.
I jo recordo obrir la capeta, oh, Superman, allò que fas que vola i tal, i veus el bugui i dius, per què dimonis vol Superman un bugui?
Clar, tu t'ho vas imaginar això.
Jo m'ho imaginava, o sigui, en aquella edat obro la capeta i dic, quin sentit té que els reixos emportin un cotxe perquè Superman vagi de viatge?
Aquí hi ha alguna cosa de disseny que ho va fer un senyor...
És un senyor per quartos. És que després va sortir l'helicòpter de Superman.
Que encara té menys...
Encara menys sentit.
Sí, sí.
I jo vaig estar bastant ofuscat de... Als reixos li està passant alguna cosa.
Clar.
Perquè bé que em portin coses que jo no he demanat, però una cosa que no tingui gens de sentit encara em fa tremolar.
Escolta'm, aquest helicòpter era aquell que jo tenia, que amb el dit feies moure les aspas?
Sí, sí. Era com una pistola enganxada.
Correcte.
I llavors t'anaves posant.
Això recomano que si aneu al Museu de la Joguina de Figueres...
Del Joguet.
Del Joguet, perdó. És veritat, tens tota la raó.
Sí, senyor. És al Museu del Joguet.
Sí, sí, sí. Doncs allà hi ha un apartat de Madelman i hi ha...
Jo tenia el canó.
Sí, sí.
Tenia el canó.
Sí, sí.
I també el...
Que disparava molt fort.
Sí.
Disparava. I tenia un gallet molt, molt fort.
Eren coses...
Estava feta amb una miqueta...
És que tenim que recordar d'aquella època hi havia juguets una miqueta perillosos.
Hi havia un Big Jim de Sandokan que tenia una pistola al canell.
Si tu agafes la mà dreta, l'estiraves i a dintre li posaves un petard d'aquells de detonació,
llavors quan li giraves el braç, la mà del Sandokan feia patabam!
Això és impensable, ara.
Impensable, impensable.
Queda, encara el tinc, encara el tinc jo.
Però no ens va passar res.
No, no, no. Vam sortir la mar de vella.
El nostre públic ho pot comprovar que han sortit saníssims.
Però, sobretot, em quedo amb tot això que tu vas pensar.
Sí, sí, perquè Nassos...
Perquè Nassos superman vol un vehicle per anar d'un cantó a l'altre.
Quan ell fa així...
Ell vol, eh, o salta, i ja està.
Molt bé, molt bé. Vinga, continuem.
Estoy loco por el tenis, me encanta su juego tan emocionante.
Estoy loco por el tenis, me encanta su ritmo tan electrizante.
Aquesta cançó reconec que és com si ara parlessim de teatre i poséssim el puro teatro,
que també és la cançó, però és molt divertida.
A veure, en Uns Reis, jo deuria tenir 11 anys,
perquè era abans de l'Espectrum, abans de conèixer jo aquests ordinadors,
em va arribar un joc de tenis mecànic.
Oh, bé.
A Piles.
A Piles.
Alguna marca coneguda com Ghost? Potser...
Potser sí, ara que m'ho dius, potser sí.
És clar, és que era una mítica.
A veure, era... Espera't un segon, eh?
Va, anem a Pams.
Anem a Pams.
Estic parlant d'una màquina gran,
és a dir, feia dos Pams d'amplada
i de llarg feia tres Pams aproximadament.
És a dir, això ho posaves a la taula,
ma germana es posava a un costat,
jo em posava a l'altre,
cadascú de nosaltres teníem un comandament
que anava dreta i esquerra,
com un volum de la tele dels davants,
on controlava un jugador de bàsquet
que no era més que un pal, eh?
No, de tenis, un jugador de tenis.
De tenis, perdó, que només era un pal.
Sí.
I quan tu ho posaves en funcionament
perquè anava a Piles,
apareixia una pilota que era quadrada,
que era com una llum,
que es movia cap a un costat i cap a l'altre.
I tu el que havies de fer,
com si fos el joc d'aquell típic...
Un ponc.
Un ponc, exacte.
Sí, sí, sí.
Doncs això, tocar-lo perquè, doncs,
tornés el teu contrincant.
Què passava?
Que això era totalment mecànic.
És a dir, la bola estava moguda
per un palet que anava amb un cerro
i que anava, doncs, fins i tot rebotant.
Correcte.
Això, això.
Això, què em va despertar a mi, aquest joc?
Perquè una mica, a mi els jocs m'han despertat coses
com aquella que et digui del club de Rubik.
Sí.
Em va despertar...
Què nassos passa aquí dintre?
Ah, amico.
Saps?
Igual que tu, que vas obrir aquella joguina.
El New Wallet All.
Correcte.
I vaig obrir i se'm va obrir
un univers que dic
Perdó?
Què són tots aquests aparells?
Aquests mesos de motors
que jo no sabia que era un motor?
Què va passar?
Quan vaig fer això,
que el joc tenia uns mesos,
doncs, me'l vaig carregar.
Clar, sí.
És un clàssic, eh?
Sí.
Sí, sí.
És una cosa que ens ha passat molt sovint.
A mi també, eh?
No està sol el món.
No.
No, i recordo...
Exacte.
I recordo que des d'aquell dia
la bola, doncs, efectivament,
va anar a fora,
en feia moviments estranys
i vaig deixar de jugar,
però jo crec que em va despertar
amb una de les coses
que em vaig dedicar després,
que és l'electrònica.
Sí, sí, sí.
Tu vas tenir de jocs mecànics,
d'aquests tipus?
Jo vaig tindre el típic de congost
de la moto,
que anava donant voltes
en un circuit.
Ah, també.
Aquell sí que era molt llarg,
que era llargíssim,
també el vaig desmuntar,
perquè vaig veure
que hi havia un imant sota,
i llavors allò es movia i tal,
i sí, sí,
vaig tindre alguna coseta
d'aquestes electromecàniques
i a mi m'afascinava,
sobretot,
el cirullet.
El cirullet que feia...
Exacte,
perquè era...
Era motorets.
Era motors.
Sí, sí.
I de congost
en vaig tindre bastants.
De congost
en avió,
un que m'encantava,
no recordo,
era Galàxia no sé què,
que era com un...
el camp de joc
era una rodona,
era un cercle,
que apretaves un motor
i, pams,
te fotia recte.
I era amb 90 graus.
Uau.
Llavors allò,
amb els comandaments
donava voltes
a un cantó i a l'altre.
Val, d'acord.
Llavors tenies que anar
fent una boleta
al seu lloc,
tenia que anar baixant.
I tot eren servomotors.
Servos, eh?
Sí, sí.
I tot eren motorets...
Aquest també encara el tinc.
va ser un drama
per tu el tema
de les piles?
En quin sentit?
Que duraven poc?
Duraven poc,
que eren cares.
A casa meva,
comprar piles
era un esforç
perquè, com ara,
també eren cares
en aquella època.
I sempre vaig veure-ho
com un...
com un tresor.
La pila era un tresor
d'energia, saps?
Jo el que veiem
és que no era fàcil
trobar-les
perquè eren aquelles grans,
encara que fossin
d'un volt i mig,
no eren les A, A o A.
Era un model estrany
i jo recordo
que les hem d'anar a comprar
a la tenda electrodomèstics.
Sí, és veritat.
No amb una tenda electrònica,
no, no, no.
No hem d'anar a la tenda
electrodomèstics
i portava jo aquella pila.
Hola, dóna'm
sis piles com aquestes.
Correcte.
Perquè, a més a més,
eren piles que passaven.
Grans, grans.
Era una cosa...
Ara em recorda el Dani.
Ho posàveu a la nevera
perquè durés més?
Ah, no?
Es podia fer?
Sí, deien, deien.
Me cago en den.
A mi m'han assabentat
aquí a any uns quants anys està.
Sí, sí.
M'havia arribat,
però crec que és un...
No ho sé,
ho hauré d'investigar.
Sí, sí.
Perquè segur que hi ha estudis,
que ho diuen.
I tenim neveres
i a mi em falten les piles.
Saps quan arribi a Tarragona,
a veure's ma mare
quan vaig a treure el pollastre congelat
i li sortiré unes piles.
Ja ho veuràs, ja ho veuràs.
Doncs vinga,
continuem amb el Generació Digital.
Això quantes vegades diríem
que ha sonat a Catalunya Ràdio o AICAT?
Ara, ara...
Això és la flauta dels sis barrufets.
Sí.
La banda sonora
d'una pel·lícula del 77-79.
Sí.
Dels pitufos,
els barrufets.
Ah, són els barrufets.
Són els barrufets.
Una pel·lícula van fer,
o sigui,
Pello va fer una...
Va fer,
no en Pello,
Pello,
Amor,
Belga,
va tenir els personatges aquests
que havien,
els còmics
i van fer una pel·lícula,
no la sèrie de televisió,
o sigui,
molt abans,
que és una sèrie,
jo recordo haver-la vist
al cinema de Tarragona
i sortir completament enamorat
dels barrufets.
O sigui,
jo, per exemple,
jo quan anava a 8è d'IGB
jo portava samarretes dels barrufets.
Molt bé.
O sigui,
mentre els altres quedaven en noies
per anar al cinema,
jo continuava amb els barrufets.
O sigui,
jo fa molts anys
vaig comprar-me
un catàleg d'aquests
de col·leccionisme
com si fos
d'Esses Ell,
té quant val els barrufets,
i mirant per internet
durant,
posa uns mesos,
vaig ser dels col·leccionistes
més grans de tot el món
de barrufets.
Però que m'estàs dient.
Sí, sí,
una cosa que no m'esperava gens.
Però m'estàs esperant de passat?
És a dir,
ara ja no ho ets?
Sí,
perquè fa temps que no en compro.
I fa temps que no me'n regalen.
Aquí és el kit de la qüestió.
Clar,
jo això ho vaig descobrir
perquè els reixos
devien saber
que a mi m'acabaria agradar molt
i em van portar
un paquetet estrany,
mal embolicat,
sense capsa,
i vaig treure
quatre barrufets.
I també el que et deia abans,
doncs,
enginyeria.
I me'n vaig apropar molt
i vaig dir,
però què ben fet que estan els,
perdoneu la paraula,
els malparits.
Aquests bitxets blaus,
que retrons són,
però que estaven
superben fets.
I va coincidir
amb aquella època de Nadal,
coses festives,
que van fer
la flauta dels sis barrufets,
no la flauta de los seis pitufos,
la pel·lícula en català,
una de les primeres
que es van fer traduïdes al català,
i jo vaig quedar
absolutament enamorat,
perquè vaig dir,
això que m'han portat els reixos
és una cosa
que es veu que existeix,
es veu que és moderna,
es veu que és el que és.
I a partir de llavors,
cada sant,
cada aniversari,
allò que em portava bé,
que solia ser bastant sovint,
jo sempre em queia
un, dos, tres,
quatre, cinc barrufets.
Vaig tindre
pràcticament tot el poble,
els barrufets,
el muli dels barrufets,
el carro dels barrufets,
la nau especial,
el coet dels barrufets,
al castell dels barrufets.
Si vaig tindre barrufets
des de l'inici,
o sigui,
els recient comprats
quan sortien.
Molt bé.
I jo m'he quedat,
però des de llavors
que és una cosa
que era infal·lible.
No sabeu què regalar-me?
Un barrufet.
Un barrufet.
Però un barrufet,
perdoneu,
des de l'època,
o sigui,
dels bons.
Clar, clar, clar.
I escolta'm,
els guardes
en algun lloc especial?
Aquí està la cosa.
Jo els tinc ben guardats.
Sí.
Me'n recordo
que quan va néixer
el meu nebot,
el meu fillol,
ma germana me va dir,
nen,
treu els barrufets
perquè jugui l'Àlvaro.
I jo vaig dir,
no.
Uau.
Aquests barrufets
són meus
i aquests barrufets
només jugaré jo.
T'entenc.
I llavors em va dir,
oh, quan et moris,
dic,
doncs m'enterraran
amb els meus barrufets.
És una decisió
que pot ser molt dura,
però jo crec que...
Sí, sí,
però és que a mi m'encanten,
de veritat.
Però insisteixo,
els pre-sèrie de televisió,
els de la sèrie de televisió,
a mi no,
no,
que és aquesta musiqueta.
Sí.
Ah,
ja ja ja ja.
A mi no.
No, no,
jo prefés de Peyo,
Peyo.
Escolta'm,
el Peyo era aquell personatge
amb barba encantador?
No,
aquest era el Padre Abram.
Perdona?
El Padre Abram
que cantava...
Sí,
ara me'n recordo,
sí.
Era una mica
el García Albiol
que cantava una cosa així,
no?
Doncs,
aquest era el Padre Abram,
no,
no,
el Peyo era el...
Perdona,
i el Padre Abram
què pintava allà?
Era, doncs,
com un grup musical
per nens,
diguéssim.
I va aprofitar.
Té sa història,
busqueu a Wikipedia,
que el Padre Abram,
bona, eh, bona, eh?
Ah, sí?
Ara veia una cosa fosca.
No té res fosca,
però estava molt,
molt,
molt,
molt bé.
I així d'això,
molt,
molt,
molt bé
estava la cosa aquesta
de la pel·lícula,
que,
curiosament,
l'americana
era la versió
de 60 herços,
per entendre'ns,
i aquí a Espanya
va arribar
accelerada.
Què m'estàs dient?
La música va arribar
accelerada.
No ho vaig descobrir
fins que Caixa Tarragona
en cançons com aquesta.
La, la, la, la,
la cançó
La manera de ser.
Ah, a veure, a veure.
Bueno, La manera de ser.
La rupets van plegats,
sols veu clavats,
sols veu clavats,
però quan un sols
mira més bé,
que cadascun
fa el càl·licus bé,
les que no visten
encara també,
cadascun té
la gran mar,
la gran mar,
la gran manera de ser.
Oh!
Record desbloquejat?
Em poses cara
de record desbloquejat?
No, no, no.
No recordava això.
He alucinat
de com sona
l'estèreo
d'aquesta cançó.
Sí, sí, sí.
És bestial.
I és una pena
que no ho recordi,
perquè segur que...
Potser la vayes vist
en castellà.
Sí, igual sí.
Jo em vaig portar
una s'il·lusió,
ara una miqueta a la crítica,
em vaig comprar el DVD
fa parell d'anys
i no hi ha
la pista en català.
Ah, no.
No.
Ara hem fet aquí
una miqueta
el silenci incòmode.
Sí, home,
és una bajona, això, eh?
No vull recordar
el nom de la productora,
és una coneguda,
la distribuïdora,
però em va decebre molt
el no tindre
la flauta
dels sis barrufets.
Clar.
Amb el trencapins,
amb el Pirloït,
amb el Johan...
Sí, és fantàstic.
Perdona,
aquests barrufets,
va haver-hi moltes marques
que es van aprofitar
i que després potser
no eren de la mateixa qualitat?
Però pocs,
molt pocs.
Sí?
Molt pocs.
De veritat,
era una cosa,
ara no me'n recordo exactament
un nom alemany,
és Schmolf o no sé què,
és una que fa magfat,
ninotets d'animalons,
de soldats i tal.
Que suposo que tenia
ben controlat el mercat, eh?
Sí, sí, sí,
sí que n'hi ha de Pirates.
Jo en tinc de Pirates.
O sigui, jo expressament
m'he comprat de Pirates
i es nota molt que eren Pirates.
Però, escolta,
la qualitat i el d'això és...
Bueno, encara en continuem fent.
Sí, sí, sí,
clar, clar, clar.
Encara aguanta.
El que passa és que,
clar, com que ha fet les pel·lícules,
doncs, bueno,
és una miqueta que...
El personatge de la pel·lícula,
però no,
jo el clàssic de Peyo,
Peyo, Peyo.
I l'últim apunt sobre el Peyo,
amb una cosa que m'arrepentiré sempre,
i així faig una crida
als catalans
que m'estiguin escoltant,
jo poques coses he demanat
a ma vida,
vull demanar això públicament,
a la tenda Norma,
a Norma, no,
a Continuarà, perdó,
a Continuarà,
a Ia Loretana,
durant molts anys,
jo pujava bastant, sovint,
i tenien un pòster,
gran,
d'un dibuix dels Barrufets,
signat per Peyo.
Oh.
I mai me'l vaig comprar
perquè dic,
ai, com ho porto això,
a Tarragona, amb el tren.
Clar.
I el dia que vaig pujar expressament,
sense res per comprar-me'l,
ja no hi era.
Ja no hi era.
Quina pena.
Cuando me siento solo y triste
algún momento,
pongo el agario
para escuchar
una canción.
A usted le gustan
los cantantes del momento.
Hòstia,
pues maquinero.
Doncs era el padre Abraham.
El padre Abraham.
Era,
era,
era mossèn?
Em penso que no.
No, eh?
O sigui,
és que ara,
tu ho dic de memòria,
t'hem de mirar la Wikipedia,
però era el típic,
era una història així,
com a tècnica aeronàutica,
que un dia se'n va
a l'Himalaya
i veu la llum
i torna amb barba
i diu,
vaig a cantar cançons dels barufets.
Una cosa així, eh?
Va agradar molt.
Era una història d'aquestes
perrucambolesques.
Vantà,
tinc tots i perrucambolesques
el que t'explicaré ara,
ja veuràs.
Els teus amics estan connectats
al Generació Digital.
A veure,
he de dir que
això
que ara explicaré
va ser una mica més grandet.
Val.
D'acord?
I
no va arribar exactament
el dia de Reis,
però era l'excusa.
Era l'excusa
i em va arribar
uns dies abans.
És que els Reisos,
quan ja creixem,
tenen una miqueta més
de màniga
i ja no...
Exacte.
Quan dic grandet,
encara no tenia 20 anys
i em vaig aficionar
a la ràdio
i em vaig aficionar
al DX.
D'acord?
A mi m'agradava molt
escoltar la ràdio
en aquella època.
I m'agradava
escoltar la ràdio
d'una curta
i escoltar
emissores de ràdio
que era difícil
escoltar-les
de forma fàcil
des del teu lloc,
no?
Sí.
La ràdio típica
de Ràdio Moscú,
la BBC de Londres,
Ràdio Tirana...
És una cosa
que m'agradava.
I arriba un moment
que a través
del programa
de l'altra ràdio,
de Ràdio 4,
que porta
molts anys
en antena,
descobreixo
que hi ha una cosa
que és el mateix
però per televisió.
Oh.
DXTV.
Sí, sí.
I em vaig comprar
una antena.
D'acord?
O sigui,
a casa teníem
una antena
per veure la tele.
Però l'antena
de dues banyes
o l'antena de dalt...
És l'antena de dalt.
La dalt,
la teulada, diguéssim.
Sí, sí, sí.
Sí, sí,
amb el seu màstil,
és a dir,
el regal...
L'antena que veiem
sobre els edificis normals.
D'acord,
però era molt important
que aquest màstil
i aquesta antena
es pogués moure
a 360 graus.
Per orientar
el satèl·lit
que la transmetia.
De fet,
no era el satèl·lit,
sinó que jo anava
a buscar
emissores normals,
és a dir,
com Televisió Espanyola
o TV3,
però les mateixes
de BHF
o EKF
que amatien,
per exemple,
a Itàlia.
I a l'estiu,
sobretot,
hi ha una propagació
que fa,
ara és impossible
perquè ja tot és digital,
exacte,
que tu el que podies fer
és veure
emissores
que no podies veure.
Això per mi
era absolutament màgic
en un moment
que jo no tenia
parabòlica
ni tenia res,
però hi havia moments
que jo podia veure
la RAI
i veia la Rafaela Carrà.
Si sintonitzaves
la sortia de la RAI.
Sí, sí, sí.
Llavors,
era tot un tema,
tot un tema,
i havies de fer-ho per hores
i fins i tot
vaig aconseguir,
perquè això ho gravava en BHSA.
Això ho gravava,
això sí que encara ho conservo.
I al principi deies
que com podia superar el meu,
però ara se m'està deixant en ridícul.
És que estic...
I hi havia vegades
que tu,
quan veies alguna cosa,
era durant uns segons.
Sí.
De vegades eren segons.
I va haver-hi...
Això, això,
jo ho veia molt.
Era una altra manera
de fer televisió
en aquella època.
Sí, tant.
i vaig veure
durant uns segons
una emissora
de Noruega.
Uh.
I tu m'has de veure a mi emocionat
i els meus pares,
com dient...
Què li passa al nen?
Sí.
L'Albert...
Sí, sí, sí.
I jo estava al·lucinat
i encara tinc gravat
i ho tinc gravat
els segons
que les zones
doncs van rebotar
per no ser on
i van arribar a casa meva
per poder-ho veure.
Per mi allò era màgic.
Això,
algú m'ho tenia a explicar
perquè jo al 82-83
jo passava molts estius
havia passat a casa
de mon àvia a Balls
i al 82-83
perquè me'n recordo
que era el Naranjito
a la monia de futbol
jo amb una telefunca
en petiteta
i amb unes banyes
amb una antena de banyes
jo sintonitzava tranquil·lament
l'IMTV.
Hosti.
A Balls.
L'IMTV britànica
i jo sintonitzava l'IMTV.
Doncs...
I no tenia...
O sigui,
jo era una cosa
que jo flipava
dic però això
a casa meva no passava.
Jo visc amb un sisè.
Amb un sisè.
Amb un sisè.
a Tarragona Montseix.
Això ho veuràs millor.
No, no.
Mon àvia era
una primera planta
una casa vella.
O sigui...
Uau.
Fantàstic.
Sí, sí, clar.
I clar, tu pujaves a dalt
i movies l'antena.
Sí, sí, sí.
Movia l'antena.
Clar, aquí està lo bèstia.
És a dir,
i a més t'he de dir
que a l'àtic
dels meus pares
d'on vivien abans
hi havia dos veïns
vivint
que tenien
no t'exagero
10 gossos
10 gossos,
12.
I què passava?
Hi havia vegades
que havia de pujar
a la matinada o a la nit.
És que era igual.
I clar,
el merder que creava.
Uau, uau, uau, uau.
I llavors es van queixar
els veïns
que pujava massa a dalt.
Els meus pares li van dir
escolta,
em pot pujar
a les vegades que vulgui
perquè això és de tothom.
I era com un drama.
Ara ho recordo,
això dels gossos.
No ho recordava, això.
És molt fort,
és molt fort.
Sí, sí, sí.
Escolta,
però sí,
fixa't tu
una antena, tu.
Sí, però bueno,
els reixos li li deia
valdre un pastissal,
una pasta.
Dóngui'm una antena.
No, no, no.
Vull una antena especial
que sigui d'aquest DX,
no sé què.
I que pugui donar voltetes.
Sí, sí.
Sí, sí, imagina't.
Jo aquí,
jo em tinc que remuntar
a 1994.
Val.
1994,
i ara us explicaré
per què Rafael Carrà
hi ha aquesta cançó,
Adiós, amigo.
1994 jo estava fent
la mili,
servei militar,
a Lleida,
al centre de reclutament.
Jo era, diguéssim,
el soldat
que ajudava el senyor,
el tinent que buscava
els pròfugos.
Saps?
Que l'estàs, dient.
Sí, sí, sí.
No, i els troba a tots
a final de temporada.
T'ho juro una cosa,
els troba a tots.
No em van castigar
mai a cap.
O sigui, els nois,
la mili era un servei obligatori
i, clar,
com que era a Lleida
havia molta gent
de la zona del Pirineu
que deien,
escolta, és que a mi la carta
no m'ha arribat,
no sé què.
I ell els buscava.
Els trobava
i a se deia,
escolta,
t'hem enxampat,
tranquil,
fes tu objectiu de consciència,
t'envio els papers,
fes això,
i no cal que facis
el servei militar.
una bellíssima persona.
Molt bé.
I els enxampava a tots.
Què passava?
El servei militar,
jo era, com he dit,
el centre de reclutament
de Lleida,
que estava dins
del govern militar,
al mig de la ciutat.
Era un edifici,
ballat.
O sigui, on estaven
tots els militars
de més alt...
Sí, sí,
els carros.
De graduació, eh?
Exacte, exacte.
El més gran que teníem allà
havia un coronel
i un tinent coronel.
Déu-n'hi-do.
que jo havia estat
al guardaespatlles
del tinent coronel.
Època d'ETA
i coses d'aquestes.
No són històries d'aquestes,
que és un altre programa.
I tant.
I tant.
Doncs aquell dia
resulta que em va tocar
fer guàrdia
la nit de reis.
Què dius?
La nit de reis
de 1994
a mi em va tocar
fer guàrdia.
Vas veure alguna cosa?
Ara bé, ara bé, ara bé.
Clar,
jo en teoria
no tenia que fer guàrdia,
perquè com que era
del centre d'aclutament,
diguéssim que
estàvem allà
per solidaritat.
I a mi em tocava
només una al mes.
Doncs em va tocar
aquell dia.
Jo cap problema,
no passa res, tal.
I, clar,
aquell dia
els reixos
no em van portar res
perquè, clar,
veien que jo estava despert
i, clar,
no van poder passar.
És normal.
És normal.
Llavors,
què va passar aquí?
Que jo,
quan fas les guàrdies
al centre,
al govern militar,
doncs
estàs dues hores
al tanto,
dues hores descansant,
dues hores
allà l'altre temps
i dues hores
a l'altre lloc.
Com que hi ha quatre cantonades,
per entendre'ns,
estaves una a dins,
l'altra a fora,
l'altra amb una garita
i anaven rotant.
A mi em va tocar
a la darrera,
a dins,
a l'entrada,
on vigiles la gent
que entra i tal.
Correcte.
Llavors,
van vindre la gent,
els reclutes,
que venien tots
de dormir de casa seva
i per mi que aquell
va ser el regal
que em van deixar els freixos
perquè venien tots,
tots,
tots somrients,
tots alegres,
entraven,
bon dia,
m'abraçaven,
bona nit,
un me va portar
una ampolla de cava i tot,
una ampolla de cava,
brutal.
Total,
que allò al final,
quan fas el torn,
perquè després durant el dia
també hi ha gent
que està fent guàrdia
i tal,
doncs ens hi ha
que ens reunim tots,
llavors,
clar,
érem els 4 o 5
i tal,
llavors fan la revisió
de l'arma,
que la tens descarregada
i tal,
no sé quantos,
i el que estava a la garita,
que estava a la garita,
estava molt callat,
estava allà com,
normalment allò,
ah,
que bé,
s'anem cap a casa,
hòstia,
s'acabava,
va fer punyetes i tal,
i l'home estava allà,
que clar,
deies,
què t'ha passat,
no?
I clar,
estàvem allà,
vam fer la revisió
de les armes,
tal,
todo bien,
ha ido todo bien recluta,
sí, sí,
a la hora de mi sergento,
tal,
i ell callat,
dic,
què passa?
Què passa?
Què t'ha passat?
No,
dius que,
és que,
no,
no,
el que he vist,
és que no,
no,
no pot ser estar.
No va dir mai
el que havia vist,
però per les hores
i el lloc on estava,
no t'estranyi
que hagués vist
tres senyors amb barba
i amb corones per allà.
Clar,
jo vaig fer,
no ho has explicat,
vaig fer l'Emili
uns anys abans
on tu ho vas fer,
i jo vaig fer-ho del 92-92
també a Lleida,
a l'altre regiment,
jo era el de...
El RACA-21.
El RACA-21,
exacte,
i ara estic pensant
les vistes que tenies
des d'allà dalt...
Des dels Templàrios.
Exacte,
que tenies una visualització
de tot absolutament
i no m'estranyaria
que veiés alguna cosa...
Sí, sí, sí,
el millor lloc per veure
una cosa d'aquestes és allà.
Sí, sí, sí.
I abans potser preguntaràs
per què aquesta cançó?
Sí,
perquè és veritat,
perquè quan s'acabava l'Emili
hi havia una cançoneta,
no us la cantaré
o potser sí,
depenent com estiguem,
què era això, no?
Adiós, amigo,
adiós...
Com era?
Cuando vives pasar a la gamba
Caminito de Guardia,
la verás con la blanca en la mano,
vestida de paixano,
vestida de paixano,
diciéndote adiós.
Adiós, mis bitxos,
bultos también...
Ah, és veritat,
amb aquesta cançó.
Amb aquesta cançó.
Vale.
Doncs, per això està.
Clar, perquè era aquesta...
Jo l'havia...
Tenim que dir-ho, Murillo,
jo l'havia posat
perquè el cantéssim tu i jo junts,
però tu aquesta cançó
no l'havies cantat al teu regíment.
No, jo no l'havia cantat,
però ara que m'ho dius,
ho recordo segurament
en algun soldat.
Sí, sí, clar.
Jo era de la GL4,
l'Agrupació Logística,
era un quart element
que estava de Templarios,
hi havia dues seccions,
el RACA XXI,
i que era qüestió
de més de batalla,
per exemple.
De fet, vosaltres éreu infanteria
i nosaltres érem
els que porten els tancs
i aquestes coses.
I nosaltres érem més
de l'Agrupació Logística,
érem de logística.
Llavors, clar,
hi havia una miqueta de baralla,
això és veritat.
Sí, no es portaven gaire bé.
No, no, no,
no sé per què,
no sé per què,
perquè, escolta,
tu i jo.
Tu i jo, clar,
no dir que no,
fantàstic.
O sigui,
el servei militar va unígen,
a més d'encar-la.
Sí, sí, sí.
Doncs, escolta'm,
la gent dirà,
estic en les patalletes,
a la nit,
bueno,
escolta'm,
és que és així.
Que expliquen les seves, també.
No, i això era molt important,
perquè m'encantaria entrevistar...
Sí, sí, perquè és un senyor
que va veure alguna cosa
i va quedar afectat,
és veritat.
Totalment.
Avui parla de l'Amiga 500.
Sí, senyor,
per això aquesta musiqueta.
Sí.
Aquesta musiqueta,
si no recordo malament,
del 98,
que és quan va haver una miqueta
la tornada de l'Amiga.
El Rellançament, eh?
El Rellamançament,
amb l'Amiga 1200,
que la va comprar un senyor
un rus,
no m'agradava Charmengo,
no sé com es deia,
i va voler tornar-ho a posar de moda.
Sí, sí, sí.
Doncs l'Amiga 500
em va arribar, efectivament,
també a uns reis.
No només l'Amiga 500,
sinó una pantalla,
una pantalla de la marca Philips,
que es deia 1084 S.
Oh, 1084.
Oh, mític.
També tu el tinc.
És dels millors que es veuen.
T'he de dir una cosa.
Jo ja no el tinc
perquè el vaig tirar
un dia,
no sé per què.
Avui és un dia feliç,
Morillo.
Ja ho sé.
Avui són coses de trencació alegres,
de bones notícies.
No, mira...
No escarvem en coses doventes.
És veritat.
No, t'he de dir
que l'Amiga 500,
que era un ordinador
de la marca Comodore,
vaig entrar a un altre nivell.
Sí, clar.
jo venia de l'Espectrum i...
Ostres,
és un salt,
però...
Però molt gran.
Molt gran,
molt gran,
molt gran,
molt gran i va ser absolutament meravellós.
Recordo dos programaris
que utilitzava moltíssim,
que es deien Deluxe Paint
i Deluxe Music.
i al Deluxe Music
hi havia una demo de Bach
que encara la recordo.
Vaig descobrir la música clàssica de Bach
amb ell
i sobretot també aprendre a pintar
i uns jocs
que encara els recordo ara.
Sí, clar, clar, clar.
I no sé,
aquest sí que, efectivament,
l'ordinador com a tal,
el conservo.
Sí que vaig passar-ho malament
perquè tenia molts virus.
Sí.
Sí, perquè jo comprava material
una miqueta...
Sí, però tenint en compte
que no tenia disdur,
no, és veritat.
Llavors, clar, els virus passaven
d'un disquet a l'altre.
Sí, ara.
Però, esclar,
si tenies el disquet protegit
no passava res.
Exacte, però...
Però, clar, si feies música
i salaves la teva cançó,
aquell disquet estava desprotegit.
Desprotegit, exacte.
Es quedava a la memòria de l'amiga
i quan poseves un altre disquet
doncs passava d'un a l'altre.
I després vaig aprendre
de com unes comunitats
feien, s'unien,
que eren de tota Europa,
i feien com unes introduccions increïbles,
feien una música increïble.
Hi havia com una comunitat
molt activa.
Molt, probablement, sí.
En una època que jo era molt més jove,
jo no vaig estar en aquestes comunitats,
però després te n'adones
de com la quantitat de gent
que es va moure al voltant d'aquest ordinador.
Sí, sí, i que creaven coses molt potents
i que feien coses molt curioses.
Per exemple, el creador
del navegador Òpera,
no us en recordeu,
que hi havia l'Òpera,
ve de l'escena.
Ah, sí?
Ve de l'escena,
si no de Comodoro,
no sé si era de Comodoro o d'Atari.
Sí, sí.
O sigui, ve d'allà.
Imagina's.
Vull dir que és gent
que aquest nen aquí
amb aquests cabells
fa aquestes coses,
però el dia de demà
amb els seus coneixements
arriba a un altre nivell.
I Òpera, crec que,
si no estic equivocat,
pots trobar aquest sistema operatiu
en alguns televisors.
Sí, sí, sí.
Vull dir que és gent
que no donies quatre duros
perquè dius
aquest xiquet que fot aquí,
però escolta,
sí, sí, feien coses bèsties.
Estem acabant el programa.
Ja?
T'ho juro.
Dues hores,
n'estem dues hores.
Escolta, no pot ser això.
Totalment, totalment.
Anem-hi.
Ens queden molts regals
al Tinté.
Sí, sí.
Molts.
L'any vinent, l'any vinent.
No sé si caurà el dia 6,
però...
Tu creus amb els reixos
i mirarem el calendari
que potser ens porten alguna sorpresa.
Perdona, ara...
A veure, mirarem, sí, sí,
el calendari de l'Ermita.
Mira, ara mateix te'l miro
perquè tenim una mica de temps.
Sí.
Si el dia 31 és dimarts...
Sí.
Dos, tres, quatre, cinc, sis.
És diumenge.
Doncs haurem de parlar
amb el director,
el Carles Aledo.
Sí, que ens faci un dia especial.
Clar.
Aquell dia,
li fem un canvi.
Exacte, alguna cosa d'aquestes.
Que el dissabte vingui ell
i diumenge anem nosaltres.
Sí, sí, sí, sí.
Correcte, correcte.
Molt bé.
Escolta, ho quedem per aquí d'un any.
Espera, que m'apunto aquí al mòbil,
a la tienda...
Exacte.
No t'oblidis.
No m'oblidis, no m'oblidis.
Escolteu, oients,
tornem la setmana vinent
parlant molt més de videojocs,
dels videojocs sobretot del 2024,
que vindran aquest any,
que en seran molts,
seran més que l'any passat.
Tot això ens ho explicaran
tots els experts
que tenim al programa.
I, Estar,
gràcies per haver compartit
aquests minuts amb mi.
No, gràcies a tu
per haver compartit
tot el teu amb mi.
Exacte.
I amb tots nosaltres.
Ens hem explicat moltes coses avui, eh?
Moltes, masses, potser totes.
Quan escoltem,
potser hem parlat massa.
Oients, que vagi molt bé
i gaudiu del dia,
que és molt guai.
Molts petonets!
Adéu!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!