OK.
Oh, yeah, yeah.
Oh, yeah.
Oh, oh.
Yeah.
Icat, la ràdio inquieta.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts a la Generació Digital. Aquesta és l'edició 978.
I ara, quan anàvem a començar el programa,
ha passat una cosa ben curiosa,
i és que nosaltres, el que fem, estem a Twitch, apaguem micròfons,
i hi ha hagut com un moment de relax,
ens hem mirat entre tots, en silenci,
com...
estàvem com connectats amb nosaltres mateixos, amb un flow,
i comencem. I m'ha fet gràcia, per això ho volia dir.
Tu estàs connectat a Star?
Sí, des de fa molta estona.
Era el silenci que he escoltat jo durant mitja hora.
Ha durat molt poc, aquest, però, eh, que diu l'Albert.
He tingut aquesta sensació.
Escolteu, avui parlarem del darrer videojoc Pokémon.
Sisteu a Twitch.tv barra Generació Digital,
estareu veient l'Albert Garcia,
i darrere un pòster fantàstic amb Pokémon Escarlata i Pokémon Púrpura.
Monarquia i República. Sí.
De fet, en parlarem una miqueta, tot plegat, perquè és bastant curiós.
Escoltarem la música de Sonic, el piano de Víctor Mame,
coneixerem el videojoc d'aquesta setmana de l'Heli,
i conversarem sobre l'actualitat del món dels videojocs,
i les notícies d'aquesta setmana,
i déu-n'hi-do a les notícies que hi ha hagut,
perquè han passat moltes coses a aquesta setmana,
sobretot relacionades, per exemple, amb premis de videojocs,
i també del Goat of War, aquesta primera setmana, a veure com ha anat.
Tot això comentarem ara al Generació Digital.
Has descarregat Generació Digital.
Blai Niesta, des del control de so, gràcies per ser-hi.
Hola, Star, des de Tarragona. Qui t'acompanya, avui?
Francesc Xavier Espel, sempre molt ben acompanyada aquí, a Tarragona.
Avui hauríem de posar un micròfon perquè parlarem del Candy Crush,
i ell, en Sara, que és un expert, després em dius el què.
Albert García, com estàs? Bé, tot bé.
Elisabet Sánchez? Molt bé, com sempre.
Veig molt relaxada.
Sí, no sé si relaxada o cansada, no sé què tinc.
Aquests canvis de temperatura.
Venia cap aquí, ha sortit el sol, m'he posat botes, avui.
Tenia una calor, i ha sortit del cotxe,
i ara resulta que fa fred, vull dir, no sé.
Sabeu aquests regals que et fan?
Em van fer un regal pel meu 52è aniversari,
que és una volta amb helicòpter a Barcelona.
Molt bé. Guapíssim.
8 minuts, eh?
El tema és, amb un altre amic,
que també va fer els anys més o menys igual,
li van regalar el mateix, i vam dir a l'empresa,
escoltem, podem anar junts? I van dir, ah, sí, sí, perfecte.
Aquest noi acadèmic meu és treballar a Médicos sin Fronteras,
i sempre està fora, dins, està molt acostumat als helicòpters,
que dic, escoltem, a tu, ja veuràs, això, et serà igual.
Albert, et va bé, tal dia?
No ho faria després, perquè vindran nevades.
Perdona.
I dic, perdona, dic que és a Barcelona, eh?
Diu, sí, sí, vindran nevades, i no sé si m'ha pres el pèl o...
No, no, és probable que...
Winter is coming.
Que demà de sobte comenci a nevar.
Quin dia nevarà?
Bé, havíem d'anar el dissabte dia 3,
el mateix dia que farem per ser al programa des de Saga,
i m'ha dit això, a partir del dia 3, ell...
Ja compta que haurem d'anar amb raquetes de neu.
D'acord, apuntat.
Molt bé, m'apunto i tal.
Ei, escoltem, agafar l'helicòpter amb Barcelona nevat
podria ser al·lucinant, eh?
Doncs sí, una experiència. No tindrem aquesta sort.
Sí, sí, realment sí.
Per cert, som al Control 2, d'ICAT,
i també som a Twitch.tv per a Generació Digital,
amb uns ullents que ja ens estan veient i escoltant,
i, no sé, fem alguna pregunta, no?
Doncs mira, sí, ara que s'han celebrat els 10 anys del Candy Crush,
ens preguntem moltes coses.
A veure, heu jugat, jugueu, heu estat enganxats,
us heu gastat diners amb el joc...
10 anys ja d'aquest Candy Crush,
jo no hi he jugat mai,
però he vist jugar amb moltes persones properes.
A mi em va enganxar la meva mare.
De fet, escolto aquesta música i em recorda la meva mare.
Tu, Albert?
Jo l'he instal·lat algunes vegades.
Ja està, eh?
O sigui, veieu el tipus de joc que és, eh?
Jo l'he instal·lat per altres persones.
Però no l'he jugat, jo.
M'ho han demanat persones que mai havien jugat a un vídeojoc.
Pots instal·lar-me això, jo? Aquí el tens.
I tu està ara jugat? No, tampoc.
No hi era, no, l'he vist, és el que és.
Sé que parleu, però no, no, no l'he jugat,
i, home, gent jugant, no m'hi fico, tampoc, els mòbils dels altres,
a casa meva jo no recordo algú jugant,
potser ma germana, potser alguna vegada,
però és allò que, com que n'hi ha molts clònics, diguéssim,
la gent s'ha tirat més cap als clònics que cap al genui, diguéssim.
Segurament.
I tens en aquests moments algú al teu voltant que hagi jugat molt?
Espera, que miro, a veure, aquí sota la taula no hi ha ningú.
Ah, aquí sí, a la peixera, aquí hi ha el Francisco Xavier, el Pelt,
que m'ha comentat, no estàvem aquí parlant amb vosaltres,
pum, a posar d'aquí el botonet.
Diu, escolta, a mi em van trucar de Barcelona.
Què dius?
Dic, home, dic, ara també, jo parlava amb la tieta de Barcelona.
Diu, no, no, diu, la gent del Camp di Kras, es veu que...
El senyor King t'avisila.
Sí, sí.
Mira, està allà amb el mòbil, mira.
I el van trucar perquè...
Escolta, vine aquí a Barcelona,
diu que el van posar en una sala amb un munt de monitors, 3 o 4 persones.
Ui, ui, quina por.
Una mica com la pel·lícula aquesta de...
com es diu, aquella de la xocolateria aquesta, gegant.
Sí, la bonca. La bonca, no?
La bonca, sí.
El van fotre allà i era perquè ell digués
què li semblava bé i que li semblava malament de tot allò.
Diu que el primer que va dir,
Això està molt bé.
No, no, es van quedar una mica així.
Quines coses dolentes, diu, que va fer una llista, això, això, això.
Home, també, bo, això, això, això.
I diu que tant ell com la seva senyora...
Que bé.
Que no s'han jugat ni un duro, però que no se'n recorda quin nivell.
Li deia mil i pico, potser, o 2.000 tirant per amunt.
Diu que va arribar lluny.
Clar, perquè et truqui el senyor King...
I tant.
Doncs caldrà en felicitats, Francesc.
El Camp di Kras és un exemple molt bo
de la cosa que sempre ha passat en el videojoc
d'una empresa que s'apropia d'una idea que no és seva.
L'empresa King es va apropiar del concepte original
d'aquests jocs d'ajuntar fitxes, que el va fer un rus,
que no és el Paginnov, sinó que és l'Eugin Alemsin.
Era un dissenyador rus, va fer el concepte del Camp di Kras,
però han hagut de venir altres companyies com aquesta King
per aprofitar-se i treure la idea.
I el nom, que també va registrar el que fos Saga.
Qualsevol joc que es digués el que tu volguessis Saga,
S-A-G-A, soc jo, és meu.
Déu-n'hi-do, què diuen els ullents de Twitch?
Sembla que el Camp di Kras desperta bastant debat.
El Roger ens diu que he jugat fa mil anys, que no hi jugo,
i no m'he gastat ni un cèntim.
El Guarmais diu que diners poquet,
enganxat només el jugo quan m'avorreixo.
Nivell 750.
Que jo crec que ja és molt. Molt bé.
I el Catalan Rivenys diu que està a nivell 1.500,
però la seva cunyada està a nivell 8.000.
Què dius, això? Això és molt, no?
Fuà, no, no, no.
De fet, aquesta pregunta l'hi vam fer l'altre dia al Telegram,
perquè ens diguessin els ullents què en pensaven d'aquest joc,
i també que contestessin aquestes preguntes, què ens diuen?
Hi ha també respostes bastant divertides.
L'Ignasi diu que podríem convidar la Celia Villalobos,
que la vam pillar jugant. I tant, al Parlament, al Congrés.
Boníssim.
El Roger Pimpam diu que no hi ha jugat mai,
però la seva mare encara hi juga a dia d'avui,
doncs mira, és com la meva, igual.
El Felip diu que tampoc no hi ha jugat mai,
l'Ester diu que sa cosina el va instal·lar al telèfon de la seva mare.
Ella no ho recorda, però la seva mare encara hi juga,
sense haver-se gastat ni 5, i està al nivell 5.023.
Déu-n'hi-do.
I la senyora Martí, sí, i tenim la versió de joc de taula, també.
Ah, hi ha una versió de joc de taula del Candy Crush.
Però jo al Candy Crush, i ara que comentaves això, Albert,
em recorda també el Colums, no? Sí, sí.
És un tipus d'estratègia, de colors, no?
Puyo, Puyo, també pot ser així.
Puyo, m'encantava el Puyo. Pots recordar l'aquest.
Sí, sí, és un concepte d'ajuntar quatre fitxes, és un clàssic concepte.
I molts colorins, molts colorins, i moltes xirullets.
I deliciosos. Exacte.
Escolta'm, pregunta-li al Francesc, dir-hi sí o no.
Jo he anat una vegada,
quan van inaugurar les instal·lacions que tenen aquí a Barcelona,
i em vaig quedar molt parat,
perquè hi havia gent que es movia amb patinet i amb patins en línia,
treballadors.
I em va dir que era una cosa que... Dins de l'oficina.
Dins de l'oficina, que era molt gran.
Ell va veure algun patinet allà... Diu que sí, diu que sí.
Jo em pensava que era una cosa preparada,
de dir, ara vine als mitjans i poseu-vos els patinets, els patins.
Diu que hi havia restaurants també per dins, els vas veure tu?
Sí, és que era molt especial, sí.
És com un centre comercial de treballadors.
Exacte. Que curiós.
Aquí en Barcelona hi han treballat centenars de persones,
des de fa molts anys.
Ja portes 10 anys a Barcelona?
Vaig anar el 2012, eh? Sí, sí, segur, segur.
Doncs sí, si vas anar a la inauguració, sí.
Que fort, Déu n'hi do. Et van convidar alguna a la inauguració?
No. No, no.
Era que a inauguració que hi vaig estar molt poc,
perquè hi havia molts polítics.
Home, però uns pastissets, unes patates...
No ho recordo.
Senyor King, aquí a Catalunya donem pastissets,
donem una miqueta de pastís als convidats, home.
A mi, des que vaig titular a la Vanguardia,
que era una escura butxa que es va formar al vídeojoc,
em sembla que no m'han volgut tornar a trucar.
Molt bé. No et tires enrere d'aquestes declaracions.
De fet, aquesta declaració la va dir la Gina, en el fons,
en una entrevista que li vaig fer a la Gina.
Ah, clar, perquè tu vas publicar-hi.
Sí, sí, sí. Jo vaig dir, si m'has dit això...
El missatger, veus, el missatger?
La Gina era secretària, eh?
Reivindicant molt aquest moment de la Gina,
perquè ella, tot i que era un titular molt compromès,
dir això del que en dic ara, que és una màquina escura butxaques,
ella el va mantenir fins al final,
i això, m'encanta que la Gina tingués aquest valor de dir,
de portar la seva idea fins al final de les conseqüències.
No l'hi preguntarem, ara no.
Ara no li podem demanar res.
No, no, no.
Continuem amb el Generació Digital,
el programa de vídeojocs de l'àrea pública.
Generació digital, els dissabtes a les 10 del matí, iCat.
Aquesta setmana també hem conegut
els vídeojocs nominats de Game Awards.
La lliga de premis es farà el dia 8 de desembre.
Hi ha... la tira de categories, més de 30.
És impossible destacar-ho tot.
Però, per exemple,
el vídeojoc català Ealing Extinction is Forever,
de Hero Beat Studios,
està dominat a la categoria Games for Impact,
que és una de les categories més boniques,
perquè són els vídeojocs amb un significat,
o un missatge així especial i prosocial, no?
Exacte, temàtiques trencadores,
que parlin sobre temes importants,
com el Joc Gris, un joc català,
un home d'estudi, el va guanyar fa 3 anys, aquest premi.
I està guai que estigui a l'Ealing,
perquè és un vídeojoc que tracta de l'escalfament global,
de la crisi climàtica,
i, per tant, és molt interessant
que es facin jocs amb aquesta temàtica
i que estigui nominat un joc català en aquesta categoria.
El més nominat és el God of War, Ragnarok,
10 vegades seguit de l'Ealing,
que vol que guanyi, que creu que guanyarà la Goufolov, la Laia.
L'he llegit en algun tuit que ella creu que guanyarà el Ealing.
I també l'Horizon Forbidden West, amb 7 nominacions.
És curiós, no?, que el God of War,
que fa una setmana que ha varegut,
ja tingui tantes nominacions? És que és molt bo.
Però jo estic amb la Laia.
Jo penso que per una qüestió política
i de marketing guanyarà l'Elden Ring
per una qüestió de qui organitza els premis,
que és el Guia of Kili, el presentador d'aquests premis.
Jo penso que ell,
la publicació del tràiler de l'Elden Ring, finalment,
es va fer en el seu esdeveniment,
i jo penso que...
Això pot lligar...
Pot fer que es baixi molt cap a l'Elden Ring al premi.
Vols dir que estan una miqueta manyats?
Jo crec que sí. Jo crec que està manyat.
I jo li donaria el premi a l'Elden Ring, també.
Encara sense manyamientos ni res.
Molt bé. De fet, la categoria de videojoc de l'any,
A Plague Tale, Requiem,
Elden Ring, God of War, Ragnarok,
l'Horizon Forbidden West, Stray,
i el Channel Blade Chronicles 3.
Aquests són els que s'han integrat.
Sí, mola perquè hi ha premis a millors actuacions,
d'actors i d'actrius, això mola molt,
perquè sempre és el meu preferit,
perquè veus la persona que ha donat vida al personatge?
Per exemple, quan va ser l'Arthur Morgan,
el portavista de Red Dead, Roger Clarke,
va pujar a l'escenari i era com... wow.
I això qui ho vota, perdona'm?
Doncs això vota. El 90...
Públic, no? Públic, sí. Pots votar, no?
És només un 10% del...
O sigui, un 90% de la importància del vot
són 100 mitjans de comunicació, un 90%,
i un 10% al públic. El públic té molt poc pes.
Tothom té molt poc pes. És un 10%.
Una misèria. És als mitjans que ho voten.
Sempre hi ha molt debat perquè,
si hi ha algun joc que surt al desembre, no he entredit.
Aquest any no hi ha hagut els problemes tan impassat.
Doncs continuem i anem a conèixer el videojoc
amb el qual l'Eli ha jugat aquesta setmana amb el seu mòbil.
Els teus amics estan connectats al Generació Digital.
Doncs com ha anat aquesta setmana, Eli?
Força bé. Sí?
La Laura, la setmana passada, on anàvem en el nostre Telegram,
ens va parlar d'un videojoc que es diu The memories between,
i que està nominat a quatre categories dels Pocket Gamers Awards,
entre elles, el millor videojoc per mòbil de l'any.
Doncs jo l'he volgut jugar perquè volia saber si n'hi havia per tant,
amb aquest videojoc. Molt bé.
I bé, puc estar d'acord amb segons quines coses i amb algunes no.
Sí, està bé, el joc està molt bé.
Està molt bé, com dèiem, es diu The memories between.
És un roguelike d'estratègia per torns,
presentat a través d'una història
centrada, teòricament, en l'ansietat social.
El protagonista principal és una noia,
que després d'haver-se obligat a tornar durant uns dies al poble
on va passar la seva infància,
comença a tenir una sèrie de somnis
en què, de manera metafòrica però també literal,
haurà d'enfrontar-se a tots aquells que va deixar enrere,
aquelles persones que va deixar enrere.
Aleshores, per representar la manera
com es treballen aquests conflictes intents de la protagonista,
el joc proposa una mena de joc de pilota
que es juga dins d'un tauler
on lluites o apareixen aquestes persones del teu passat,
i aquí has de controlar aquesta bola,
has de tenir en compte les passades entre jugadors dels mateix equip,
els rebots a l'hora d'atacar, no sempre és directe,
has d'atacar rebotant contra el contrincant,
i el potencial de les diverses habilitats especials
que vas aconseguint mentre vas jugant,
per tant, has de tenir en compte diferents coses.
És el segon joc de pilota seguit, perquè la setmana passada va ser...
Sí?
O potser fa dues setmanes aquell que anava botant la pilota...
Sí, sí, sí.
Clar, aquell era molt simple,
era una mecànica molt simple, aquest té molta més teca, diguem-ne.
Molt bé, molt bé.
Què passa, que la narrativa del joc, la teoria és molt maca,
però no m'acaba de convèncer,
per resoldre els problemes pendents amb la teva gent del passat...
A bolassos.
Clar, s'ha de fer matança a pilotassos?
És que no sé...
Arreglaríem els xupas de Nadal, això, eh?
Sí, però no precisament la història parla de que siguin persones dolentes...
És que hi ha els amics de la seva infància...
Home, Manel, puny!
Exacte, es comencen a fotre pilotassos fins que es vencen els altres.
Anxietat social, deies abans.
Però amb carinyo, eh?
Amb carinyo, són pilotassos amb carinyo.
Al final, està clar que bons o dolents,
tot el que conforma el teu passat és un pes...
Català de treure de sobre, no? Doncs molt bé.
Doncs de quina manera es fa?
Cada capítol representa un somni
i es resol en un d'aquests taulells,
amb caselles on s'ha d'avençar
alguns dels teus personatges que t'apareixen del passat,
la batalla és per torns, on tens dos moviments cada vegada,
i es tracta d'apropar-se de manera sigilosa a la navilla,
posar-li la pilota, per vèncer-la,
i si no aconsegueixes que és ella el que et mata,
representa que et despertes
i aleshores has de tornar a començar des del primer capítol,
però no perds les habilitats que has anat guanyant.
És a dir, comences amb molt poqueta energia
i a mesura que vas avançant vas tenint més energia.
Si et maten i tornes al principi, la conserves.
Igual que quan descobreixes diferents accions
que pots fer en el teu torn amb la pilota
o sense ella, hi ha diverses possibilitats.
Doncs això, encara que tornis a començar, no ho perds,
i per tant es tracta d'anar aprenent
a utilitzar totes aquestes habilitats
i totes aquestes maneres de jugar.
Molt bé, està bé.
Ara em recordava això, quan perds totes les habilitats,
quan jugava a videojocs de naus,
que tenies tots els power-ups
i després et quedava aquell laser de me.
Sí, sí, sí. Amb Gràdio, per exemple.
Sí, Gràdio, sí, sí.
Què farem, això? Era una gran penalització.
Totalment.
Jo sempre pensava que vagin restand poders, però no te'ls treguin.
Home, collons...
Quin xaponès ho ha decidit, això?
Et maten i resucites, què més vols, encara que resucites?
Sí, sí, és una manera gran.
Escolta'm, va, anem a la valoració
i comencem amb el disseny artístic.
És un joc molt ben fet i estèticament preciós.
Li posem un 5. Música i efectes.
Val la pena jugar amb els auriculars,
tot i que la música es torna una miqueta repetitiva.
Un 3. La jugabilitat.
L'experiència és d'un joc tranquil,
tot i que arriba a frustrar una miqueta
de capítols i avançar. Li posem un 4.
La narrativa.
Té molt bona intenció, però no li trobo gaire el sentit.
És un 2.
Les mecàniques i els aspectes tècnics.
Això costa una miqueta saber quina és la mecànica al principi,
sobretot pel que fa a l'ús de les habilitats.
Li posem un 3.
La dificultat.
Comença fàcil, però es posa complicat de seguida.
Li posem un 3.
La rejugabilitat.
L'has de jugar un cop i un altre, perquè vas començant des del principi
i vas aprenent coses noves,
i a la final li posem un 3.
La originalitat.
El fil conductor i l'idea són força originals.
Un 4.
I anem al final les plataformes.
Està per Android i iOS, doncs un 5.
Generació digital.
Acabes de fer una captura.
Molt bé, uients que ens esteu veient
a través de twitch.tv barra generació digital.
Sabeu que si voleu fer qualsevol pregunta o comentari,
aquí estem, aquest divendres,
surt a la venda el darrer gran llançament
per Nintendo Switch d'aquest 2022.
Ens referim al nou Pokémon.
En aquesta ocasió, el joc torna al format clàssic,
amb dues noves entregues, Escarlata i Púrpura,
ja hi haurà un dia que s'acabaran els colors,
però també compta amb una important novetat,
i és que està ambientat en una nova regió
que recorda, atenció, a la península ibèrica.
Precisament,
que els rarafons dels nous jocs de Pokémon
tinguin certes similituds amb la cultura espanyola
ha estat un dels motius pel qual s'ha parlat tant
d'aquests d'ells durant els darrers mesos.
Com ja vam fer la setmana passada
amb el nou Cup of War,
al generació digital hem tornat a tenir accés anticipat al joc
abans que es posi a la venda.
En aquesta ocasió, a través de l'Albert.
I, Albert, per començar, una curiositat sobre el joc,
i sobre això que parlàvem.
L'anunci està rodat a Girona.
Sí, l'anunci de llançament internacional del joc,
no només el que es farà a l'estat espanyol,
sinó a l'arreu del món, està rodat a Girona.
Barcelona està en Girona, es reconeix molt fàcilment,
sí, jocs molt emblemàtics de la ciutat.
I, llavors, és un punt d'entrada d'aquesta curiositat
del fet que el nou joc de Pokémon
tingui aquesta ambientació a la península idèrica.
Com deieu, hem tingut accés uns quants dies,
aquí al generació...
Estem contents, eh?
La veritat és que està molt bé.
Anem tenint accés als videojocs,
i el dia ja ens en podem parlar un dia abans,
com és el cas d'avui.
Igual que la setmana passada amb el Cup of War.
Està molt bé.
La veritat és que no me l'he pogut passar.
He dedicat unes quantes hores, un bon grapat d'hores,
però encara no me l'he pogut passar.
I, a més, és que jo soc una persona que,
com que segurament només faré una sola partida,
a la meva vida, perquè hi ha molts videojocs,
no vull fer-lo tot ràpid, m'agrada fer-lo a poc a poc.
Però he jugat bastant i he llegit també les reviews,
que s'han publicat aquest matí,
a les deu del matí estan totes publicades.
Llavors, és interessant, perquè, a veure,
nou joc de Pokémon,
hi ha molts videojocs de Pokémon.
L'any passat més lluny, en el darrer any, han sortit 3.
El que surt demà a la venda.
A començament d'any va sortir el Arceus,
que a mi, personalment, em va encantar.
Sempre ho has dit. A l'Arceus em va encantar.
I a finals de l'any passat va sortir un que em va semblar molt dolent,
que era perla espectacular, com era jo,
diamante brillante y perla reluciente.
Era com... no ho sé.
En aquell moment se li van acabar els colors.
Mare meva.
Aquest és escarlata i púrpura.
El Pokémon és penyita,
ho diu tothom des de fa temps, Pokémon és penyita,
perquè hi ha moltes referències a la cultura espanyola,
a la gastronomia...
Els Pokémons, alguns, tenen referències.
És molt divertit, o sigui, en el sentit de...
Has de posar de la teva banda
per acabar de veure realment la referència,
però està bé.
De fet, no és la primera vegada que ho fan Pokémon.
Van fer un inspirat, doncs, a França, més o menys,
també una al Regne Unit,
i la majoria de la resta són Japó.
Kanto i tot això. Molt bé.
Llavors, ens trobem amb un joc per Nintendo Switch
que torna a sortir en dues edicions,
no com l'Arceus, és a dir, són dos jocs,
i cadascun d'ells, com sempre,
té alguns Pokémons exclusius,
que si jugues amb una altra persona els pots aconseguir.
Llavors, una cosa bona,
que avui comentarem a banda de parlar de l'ambientació,
de parlar d'aquestes referències a la península iberi,
i de tot això, i de les novetats,
és precisament les novetats.
És continuïsta, però al mateix temps
té canvis profunds a la forma de jugar.
I el principal de tots és que és un món obert.
És un món en el qual tu pots explorar lliurement,
que això no sabies mai a la saga de Pokémon.
Molt bé.
Aquesta musiqueta sí que recorda una miqueta...
Què diuen els audience?
En Roger diu que espero que l'ambientació sigui millor que la de l'Arceus,
perquè gràficament els entorns eren molt deficients.
Aquest és pitjor.
Ho sento, noi.
És molt dolent, és un joc molt dolent, gràficament.
És lamentable, ja ho veureu, perquè...
Oi que els hi és igual?
Aquí ve el tema, o sigui, a mi el joc m'agrada,
les novetats que ara comentarem em semblen que estan ben implementades,
són interessants, jo soc fan de Pokémon de sempre,
però, tècnicament, a mi em fascina que Pokémon,
que està calculat que és la franquícia d'entreteniment
que més diners factura del món,
més que Marvel, més que Star Wars,
de totes les sèries...
Demà haurien de tothom parlar de Pokémon a les ràdios.
I tornar a parlar de Cinecrown...
Tant d'acord, tant d'acord.
Pokémon és la franquícia d'entreteniment
que més diners mou del món,
per tant genera interès en la gent, sobretot la gent més jove,
i, en canvi, els jocs, tècnicament, són patètics.
Aquest nou joc de Pokémon està molt poc pulit, es veu molt malament.
A partir d'aquí,
jo, personalment, no soc un superobsessionat amb els gràfics,
i jo, que ho deixo dels jocs, estic acostumat a jugar a jocs retro,
per tant, què m'heu de dir?
A mi ja em semblen guais, però entenc que hi ha un públic,
només han de veure el Telegram del generació,
que hi ha molts seguidors del generació,
que estan obsessionats que si al Kato no se li duplega bé l'armadura.
Bueno, si jugueu al Pokémon aquest,
s'ho explotarà al cap, perquè és molt cutre.
Hi ha Pokémons que t'apareixen al davant teu,
de cop i volta, i lluites contra ells,
en plan, hòstia, és que ha aparegut davant meu, i així tota l'estona.
Llavors, jo trobo que, més enllà de la part tècnica,
que després podem comentar una mica,
la resta de novetats estan bé.
Abans de tot, parlem una mica d'això, que és curiós, de les referències.
Sí, de referències, perquè estem escoltant aquesta música.
Doncs anem a parlar de les referències.
Per començar, hi ha ciutats que són al·lusions,
o tenen petits trossets que es recorden a,
per exemple, la ciutat més seta,
la capital del regne aquest de Paldea.
El nom de la regió es diu Paldea.
Paldea, i vindria a ser la península ibèrica.
Llavors, a la ciutat de més seta,
hi ha una mena de fusió entre Barcelona i Madrid.
Realment estan fusionades.
Hi ha com la Sagrada Família, hi ha com el Parguay...
Heu d'anar predisposats a veure la Sagrada Família.
Jo penso que es veu clarament que és la...
La plaça major de Madrid també és d'aquí.
Perdona, hi ha mar? Hi ha mar, també, clar.
Han posat el millor de cada casa, no?
Sí, sí. Ah, no, no, no, en aquesta regió hi ha mar.
En aquesta no, en aquesta no.
Em pensava que et referies al joc, sí, sí.
Al joc hi ha molt mar. Molt bé, molt bé.
A altres ciutats hi ha com Mesa Goza...
Mesa Goza. Que representa que és com Saragossa.
Sí. Mesa Ledo, Toledo...
Així hi ha molt, molt... I Mesa Lona.
Mesa Lona, també. Mesa Lona, sí.
És boníssim. La Sierra Napada.
La Sierra Napada.
El sendero de Caïf.
El sendero de Caïf. Ai, Caïf. Caïf.
Caïf Gruta Caleta.
Curiós Madrid, on hi hauria Madrid,
és un forat negre, en el vídeo, això.
Perdó? Hi ha com un forat, hi ha com...
Madrid és un forat negre? Hi ha un abismai en mig.
Ah, sí? Si fa, no fa.
Trobo que han encertat, aquí. Ho han fet d'escanys.
Bona documentació.
Hi ha pokemons específics que recorden, també, doncs...
Hi ha una oliveta. Hi ha una oliveta.
D'acord, molt bé. Una oliveta.
O, per exemple, m'encanta que la gastronomia...
La paella, però ben feta, eh, la paella...
No és arròs, en coses. No, no, no.
Tu veus la foto i dius...
La foto de la paella al Pokemon, nou, dius...
Sí? Sí, és així.
Han trucat, han trucat algú.
S'han posat en contacte. Sí, sí, està bé.
I després té molta presència als entrepans.
M'encanta, perquè...
l'entrepà és una cosa aquí molt habitual, els entrepans.
Però no és habitual amb els videojocs, si us fixeu, no?
Menja'n com boles d'arròs, menja'n hambúrguers...
Sí, sí, sí, sí.
I en el joc, la mecànica de fer-te entrepans,
per donar entrepans als pokemons, no us ho perdeu, eh?
Hòstia, que bonic, eh?
Que monos! Amb paper de plata...
Sí, sí, sí. Fas entrepans.
Hi ha molt tràfic d'entrepans en aquest videojoc.
És molt curiós, a aquest punt.
Tu que saps del Japó, ara fa molt poc, que hi ha entrepans.
Pots demanar un entrepà de tonyina?
Jo no vaig veure tant aquesta idea de l'entrepà.
O sigui, el que és barra de pa tallada...
La pa, no? No, no.
Tenen sànguets, tenen altres coses.
A nivell universal, també.
L'entrepà, el bocadillo, això és espanyol.
Clar, i està bé que ho hagin introduït.
Sí, sí, sí, sí. I l'oriva, no, no, però molt bé.
A partir d'aquí hi ha les decoracions d'algunes cases
on pots entrar, pots entrar en molt poques cases, realment,
però recorda decoracions, potser, del sud d'Espanya,
la zona d'Andalusia... Molt bé.
I sí, es nota que hi ha una inspiració i és xulo, mola.
Molt bé, molt bé.
Tu també comentaves que has conegut com el Pokémon espanyita, no?
Pokémon espanyita, no?
Que hi ha molta gent que ho diu a les cases.
Pokémon espanyita. Pokémon espanyita.
Clar, el fet que s'ambienti a la península fa gràcia.
Sobretot pels fans d'aquí, doncs és graciós.
Per cert, què diuen els ullens?
Es pregunten coses sobre això dels entrepans, diu.
En Camansés diu...
Ah, no, diu que solen tirar de pa de Frankfurt al Japó.
Pot ser això? Pot ser.
Molt típic en els anemers a la cafeteria dels instituts.
I el Brimstein pregunta si porten tomàquet als entrepans.
No porten tomàquet, però pots ficar-ne de tot.
I hi ha truita de patates,
hi ha molta gastronomia d'aquí pels pokémons i pel personatge.
Molt bé. Llavors, les novetats.
Sí, he parlat de...
És molt clàssic a l'hora de combatre els combats
contra els altres pokémons,
però té una sèrie de novetats que fa que sigui jugar molt àgil.
Per començar, moure't lliurement per tota el planeta,
per tota la regió, sense temps de càrregues,
amb l'Arceus, que a mi em va encantar,
hi havia, quan canviaves de regió, una pantalla enmig.
Ara ja no hi és. Això mola molt. Fa que tot sigui com més...
Està bé. Llavors, vas amb una sèrie de pokémons
que són com unes motos, que és una cosa fantàstica,
hi ha gent que ha volgut veure aquí Moto Mami, també,
però això ja és rizar el rito.
Una mica massa, potser.
Però també pots teletransportar-te.
Atenció, ara he caigut amb una altra referència.
Els centres Pokémon, el lloc on vas a curar els pokémons,
que és habitual, són gasolineres...
Perdó, benzineres típiques espanyoles.
Ah, sí? Hi ha casets de... pots comprar-te casets?
Sí, no hi ha casets.
I no sé si les benzineres són típiques d'aquí.
Les de Camsa, les de Camsa.
Però, ostres, les veus i dius...
sí que recorda una mica més la nostra zona,
aquest tipus d'instal·lació, estan per tot l'escenari.
Les bombones de botana. Sí, sí, sí.
Sí, sí, tampoc espereu tant, perquè potser quan el jugueu...
Però després, el que són els combats,
per la gent més poro de Pokémon,
hi ha una novetat dintre dels combats
que permet que, si tu tens un Pokémon,
el clàssic, el Pikachu, que és un Pokémon elèctric,
doncs pots capturar un Pikachu, per exemple,
que tingui també una mica de poder d'aigua, per exemple.
Llavors, si trobes aquests pokémons
que tenen com un altre tipus secundari,
això li dona als combats una mica més de possibilitats,
perquè tens més opcions.
I això fa que s'aprofundeixi molt més a l'hora de jugar multijugador,
que té multijugador.
Podeu explorar aquest món amb altres...
Fins a tres persones més, quatre persones,
podeu anar juntes pel món aquest de Paldea,
i també podeu combatre i tota la pesca.
Una pregunta, el tema de...
que moltes vegades apareixen dos videojocs diferents,
amb dos colors diferents,
els qui són, i també heu dit a l'audiència que ens està mirant,
els qui són molt de vots d'aquests videojocs, es compren els dos?
Sí, de fet, hi ha el pack amb els dos.
Què aconsegueixes amb això? Més...
Tots els pokémons.
Sí, perquè sempre tens, des dels primers que van sortir,
sempre hi ha uns que són exclusius de l'un i de l'altre.
D'acord.
Jo, per exemple, a casa, jo ja he dit al meu germà,
jo tinc el Pokémon Púrpura, república,
he dit al meu germà que es compri el Pokémon Escarlata,
perquè... El fatxa. Sí, sí, sí, el fatxa.
El nacional, el nacionalista.
No l'hi vull dir, no sé si...
Sí, digue-ho, sí, digue-ho, tranquil.
No li direm al germà que és el Pokémon Monarquia, però...
Com el que hi ha d'altre. Com l'altre.
El vermellet. Exacte, exacte.
Sí, en definitiva, conclusió, molt ràpid,
trobo que les novetats són interessants,
crec que és un llançament engrescador per fans de Pokémon
i per gent que tampoc coneixeu gaire la saga,
i molt anar buscant els pokémons, completar la Pokédex,
hi ha una bona quantitat de continguts,
una cosa que no he explicat, que hi ha tres històries principals,
i et dona molta llibertat,
pots anar a fer-la com tu vulguis l'ordre,
no és tan lineal com sempre, però sí, tècnicament,
ja veureu que els propers dies,
a mi m'avorreix quan parlen de si es veu malament el videojoc,
perquè és que és sempre el mateix.
Crec que en futures iteracions de Pokémon haurien de millorar això.
I jo, això que has dit que haurien de parlar tots,
faré la peça de que torni informació
per la setmana vinent dels pokémons.
I tant. Sí.
Que sàpigues que posaré detalls teus, eh?
Vinga, va. Sí.
Que siguem una corda de sessió de drets.
Sí, sí, exacte, exacte.
Molt bé, no sé si diuen alguna cosa els uients,
els uients que estan a twitch.tv barra generació digital.
No, ens deia el Carasmiac que al Japó l'equivalent a l'entrepà
és l'onigiri, clar.
Ah, clar, clar. Sí, sí, sí.
Recordeu l'Alex Kidd de la Master System,
que a la versió japonesa menjava onigiris,
i a la versió ciutatal hamburgueses.
Sí, sí. Molt bé.
Doncs perfecte, anem amb més coses que en tenim unes quantes,
i ara anem a parlar de les xarxes del generació digital,
que una vegada més han estat mogudes aquesta setmana.
Participa a la comunitat del generació digital
el nostre canal de Telegram.
De què s'ha parlat, Ali?
Començarem pel Xavi PSX,
que ens recordava tal dia com avui, fa un parell de dies,
al 1998, la revista Famitsu diu que va donar per primera vegada
la puntuació perfecta a un videojoc.
Es tracta d'Halde Legend of Zelda, a l'Ocarina of Time,
i diu que des d'aquell dia més de 20 jocs han rebut el mateix honor.
20 només, eh? Sí, només 20.
I ens preguntava quin creieu que es mereix la mateixa puntuació,
és a dir, la puntuació perfecta.
Això és un programa especial, eh?
Podríem fer un programa especial dels jocs perfectes, eh?
Sí, sí, sí. No ho sé.
Jo aquest moment del 40 sobre 40 que va aconseguir el Zelda,
a la Famitsu el recordo molt. Ah, què?
I recordo que la foto del Miyamoto,
que, per cert, ahir va fer 70 anys,
el Shigeru va fer 70 ahir, el director del Zelda Ocarina of Time...
Que sembla que en tingui 50, eh? Sí, sí, sí.
I recordo molt aquest moment del 40 sobre 40,
perquè mai l'havien donat, el que deia ara,
i em fa molta il·lusió.
Hi ha una fotografia del moment, del Miyamoto agafant la revista,
que em diuen, mirau, mirau, el que m'ha aconseguit.
L'altre dia vaig llegir que va entrar relativament no gran,
però tenia ja 20 i molts, quan va entrar a Nintendo, no?
I a fer dibuixets de màquina, perquè t'hi vas als costats.
Exacte. Va començar com a pintamones, com aquí diu.
Que bo, que bo. I mira-la ara.
I sobre la pregunta que deia l'Eli,
és el que deies, podríem fer un programa sencer?
No, no, és que m'adona la idea, eh? Ho podem apuntar per fer-ho, no?
Ja està apuntada, ja està. Sí, sí, molt bé, Roger Pitbant.
El Brimstein ens diu que, per ell, el Age of Empire 2.
Molt bé. Perfecte.
Per cert, aprofito ara, que estem en el moment de la meitat del programa,
i a les 15 de desembre, a les 3 de la tarda,
farem el programa obert al públic.
Quan diem públic, són 15 persones, 15, 20, no hi acaben més, aquí.
Ja en tenim 4, eh? Ah, ja en tenim 4? Sí, sí.
Ja ha començat a enviar la gent que hi vol venir
un correu a generaciódigitalaroba4radio.cat.
Ens ho envieu aquí, ja us demanaré DNI i nom,
i us dic a l'OK si encara tenim lloc.
De moment, sí, no? Sí, sí.
Si venen, què passarà?
Incentivem la participació.
Home, sempre, primer, que passen moltes coses aquí.
I serem tots. Molt bé.
Ja n'hi ha prou, amb això ja n'hi ha prou, ja.
Fins i tot...
Excedeixes al discurs exclusiu?
No, fins i tot vindrà, em va dir, Víctor Mamé amb el piano.
Ah, que bé. Fantàstic, que bonic.
Estarem tan a tope que no sé on posarem el piano.
Si no ve el piano, potser pot entrar algú més.
Sí, exacte.
El que vingui amb el pianeta aquell petit que té.
Té un caiter.
Ens va dir que tenia un caiter,
amb un piano d'aquests que es posen com una guitarra.
És veritat. Aquí penjada.
És rockero, això. Molt de 80s.
I després tindrem la nostra digipanera, també.
Amb llibres...
Hi ha llibres fantàstics, videojocs...
i marxandatge.
Ui, ui, ui.
La gent ja sap que no són quatre tonteries.
La digipanera sempre és...
I el bimar, no.
I quant fa que no fem això?
És a dir, l'últim programa... Ja no em recordo.
L'últim programa que vam fer aquí en públic,
que va ser quan vam inaugurar aquest estudi,
que va venir la gent, que va venir, per cert,
la persona que va idear aquest estudi,
un senyor gran que el vam aplaudir tots.
Sí, molt bonic. Sí, molt bonic.
Però això era, clar, just abans de la pandèmia.
No n'hem fet cap més?
No, estem parlant del 2019 Nadal.
Segur que n'hem fet més? Segur que no.
Clar, el 2020 ja va començar tot el tema de la pandèmia...
Sí. I s'ha acabat.
I després ja res, clar. Serà tres anys, ja.
O sigui que hi ha una pila de regals acumulats des del 2019.
Ara, ara, ara. Sí, sí, sí.
Doncs res, més coses, Elia. Més coses.
L'E ens diu, canvien de tema.
Algú ha estat jugant al God of War,
diu, les deformacions de les armadures
en els personatges principals són horribles.
Això que deies. Diu, quin skinning més mal fet.
Diu, ja quedaria ridícul si portessin roba,
però és que portant peces de ferro
diu que el problema és bàsicament a les espatlles,
porten armadura de ferro i es mou fatal,
i diu que no recorda si a l'anterior
era tan exagerat.
Hi ha molta gent que quan juga també busca aquestes coses.
Mira, jo diria que sigui valent que no porti armadura.
Que jugui com jo.
També, també.
I mira, ara, que tens el nas tapat.
Ja està, mira.
Mira aquest pas.
Clar, és el joc del Ragnarok, fot un fred allà.
I una armadura de ferro tapa i fot un cabret.
La Laura què ens ha dit?
Doncs ens deia que el primer a haver d'aquesta segona tongada,
en Kratos diu que va sempre amb el pit descobert i una faldidesa.
En aquest segon l'han abregat una mica més,
perquè clar, els primers passaven al Mediterrani,
però ara a l'Escandinàvia.
Clar, clar, clar.
És el déu de la guerra.
I per cert, acabem parlant de sèries.
Sí, en Sarafili Teres ens recomana una sèrie que es diu
Dopésic, és una història...
Dopésic Historia de una Adicción,
seria el títol.
És una sèrie Disney+, basada en fets reals,
i diu que s'ha de veure.
Diu que parla de la lluita contra les addiccions,
i el Roger Pimpam diu que per ell
és una de les millors que es van fer l'any passat.
Diu que va guanyant molts premis.
Molt bé, fa molt temps que no veig sèries.
L'altre dia em van recomanar un al Toni de la Torre,
que és la persona que parla de sèries al matí de Catalunya Ràdio,
i una de les persones que parlava de videojocs fa molts anys...
El castell de Jorda.
Tenia aquest blog fantàstic.
Un dia l'anem a portar,
perquè és una persona que va deixar els videojocs per les sèries,
absolutament.
Una experiència traumàtica amb algun videojoc.
Ho preguntarem. No, no l'hi diré,
perquè darrerament el veig i un dia el portarem aquí.
El 98 va obrir una revista japonesa,
va veure un 40 sobre 40 i va dir el 90 més.
Ja està, ja s'ha acabat, això.
Doncs molt bé, continuem el Generació Digital,
el programa de videojocs de l'Arreo Pública,
i som ja 36 persones.
Gràcies per acompanyar-nos.
Esteu veient com fem un programa de ràdio.
Només a ICAT, Generació Digital.
I què t'expliques, estar?
Doncs mira, avui voldria parlar una miqueta d'això dels pokémons,
però una miqueta des del meu punt de vista.
I vosaltres també, eh?, m'heu d'ajudar una miqueta.
Jo he de confessar que jo de pokémon,
la veritat, que no en sé gaire.
M'avorreix.
A mi els pokémons no m'han quedat mai l'atenció,
el que sí que m'agrada és la fantasia, saps?
Quan van començar, quan es deien els pocket monsters,
que com es deien en veritat,
clar, deia, dic, hòstia, això què coll és, no?
Hermano, presta atenció.
Aquest nom surt aquí al meu guió, que m'he fet jo,
que és el Joshua Irion,
que és aquell senyor que està una miqueta, com t'ho diria,
una miqueta... Endemoniado.
Caieron en el piso.
Era un senyor que era un predicador, un telepredicador,
que per ells els pokémons són el demonio.
Tan endemoniado, caieron en el piso.
Volvieron locos, todos poseídos.
És un senyor que va començar a fer un discurs
que es va fer molt popular a internet
i on no em posava...
Bàsicament, els pokémons eren el demoni
basat en la idea, dues idees, de que eren pocket monsters,
que és com es deien d'equip pokémon, pocket monsters,
i que, és cert,
que en un episodi de televisió de la sèrie de pokémon,
va haver uns 600 nens que van patir un atac d'epilèpsia
perquè durant uns 30-40 segons
van començar a sortir pampallugues a la pantalla,
i bé, esclar, aquests nens ho podien haver fet en una discoteca,
però com que no tenien edat per anar a discoteca,
anaven de la tele i van acusar amb això.
I el mateix se m'ha deixat parar una miqueta
la curiositat d'aquestes tafeneries.
Què va passar en aquest episodi?
Per què no la van censurar? Com va acabar tot això?
Bé, la cosa és que aquest episodi, en concret,
és que hi ha un d'això,
hi ha un altre pokémon, un animaló,
que es diu Porígon, o Poraygon.
Doncs aquest Porígon ataca la colla,
el Pikachu, els seus amics, el Team Rocket, fins i tot,
i llavors el Pikachu es defensa,
que es fot això, l'ataca d'electricitat de la cua,
i és quan els bosos tenen això de pampallugues.
De la mateixa manera que abans deien
el que va passar al pobre Albert,
que el tenen apartat al senyor King,
doncs no el convida més coca-coles,
doncs què va passar a la sèrie?
Doncs que van censurar el Porígon.
Ah, o sigui, com a personatge. Com a personatge.
Ah, ho ha apagat ell. Sí, senyor.
Però estava en el videojoc. Sí, però a la sèrie no.
A la sèrie diu tu, aprena pel segnen,
que tu ets molt dolent i això.
Hi ha hagut molts Pokémons.
Jo he intentat saber quants n'hi ha.
Uns diuen que 600, l'altre que 900, l'altre que mil i pico.
Jo em recordo que quan vam sortir
hi havia una llista de 100, 90 i pico,
i hi havia molts nens. 150.
Doncs els nens se les sabien.
I això em semblava bé, perquè ara quedaré molt iaio,
perquè això una miqueta com a...
Sabeu què era la llista de los Reyes Godos?
Sí, home.
Bueno, només ho has dit tu.
Era una llista de reis que havia votat a Espanya.
I que te'ls havies de saber de memòria.
Te'ls havies de saber de memòria.
De què serveix això?
Documentalment potser no gaire,
però sí que serveix perquè el cervell funcioni.
El càlcul mental càlcula ràpid.
Jo ho veia igual.
Abans era aprener-se a cop de bastó els Reyes Godos,
i ara aquí els nens s'aprenen els 150 Pokémons.
Doncs hòstia, la mar de bé, no?
Aquí el bonic és que si mires cadascun,
jo no crec que hagués només un dissenyador,
que haurien d'haver diferents dissenyadors.
Segurament.
I fa molta gràcia he fet una petita llista,
a veure si ho sabeu una miqueta,
perquè ara, claro, m'ha sorprès l'Albert García,
quan diuen, pò, home, si clar, home,
em sembla mentida que no el coneguis.
Home, doncs a veure, Albert García.
Cadàbre.
Vols que et digui el número?
Hòstia, no, digue'm com és.
El cadàbre? Doncs és el psíquic.
Té uns bigotets.
I crec que és l'evolució...
No, és petitó?
Abans d'evolucionar, anar a la casam.
I en què ataca? Amb els atacs psíquics.
I amb una cullera.
Ah, sí, sí, perquè és com l'Uri Geller.
Ah, i Uri Geller va demanar a Nintendo i a Pokémon...
Què m'estàs dient, per favor?
Sí, senyor, Uri Geller era un senyor que als anys 70
es va fer popular, que va sortir en un programa
de televisió espanyola,
que sortia doblegant forquilles i culleres amb la ment.
I si ell deia, porta tu, l'espectador, tu a casa teva,
portaves un rellotge espatllat d'aquests de corretja,
ell deia que mentalment te l'arreglava.
I que si tu agafes una cullera i la tocaves així,
com si fessis xiqui, xiqui, xiqui, xiqui,
s'acabava trencant la cullera.
Doncs diuen això, bueno, diuen no,
que l'Uri Geller els va denunciar, va dir,
que aquest ninot soc jo, i que foteu aquí.
Que fort. I això és molt bonic, és molt bonic.
Hi ha més merders d'aquests, no?
Un altre, el Bellosom i Jinx.
Bellosom i Jinx.
Aquests, els pubrissons, o pubrissones,
Nintendo va decidir canviar-los, o la Pokémon,
o la Pokémon Company, va decidir canviar-los el color de l'apill,
perquè eren negres, purets.
I va haver gent que va dir, escolta, és que són una mica fosc, no?
Vull dir, no és...
Són bastant particulars, aquests pokémons.
Sí, però, ai, és que són una mica foscos.
És una mica Mr. Popo, de volada. Sí, sí, sí.
I els va fer canviar.
Sí, sí, o sí.
Perquè va dir que eren negres, i els negres, clar, ai, ai.
I això també, hi ha més animalons.
Hi havia l'opani, que és com un conillet, saps?
I, si tinguéssim un conillet sexy,
doncs també associacions de pares van demanar que el traguessin,
perquè era massa hipersexualitzat.
Però tot això que estàs parlant és de fa molt de temps, o encara passa?
No, encara passa, són coses que passen contínuament.
O sigui, cada quant passa alguna cosa.
El Pokémon Diamante i Perla, per exemple, va sortir...
Res, relativament poc, no?
Va sortir un que es deia Regis Steel,
que era una mena de robot, que, com el videojoc,
te saluda a aixecar un braç.
Ui. I clar, a aixecar un braç.
Aixecar un braç. Demana un taxi.
Demana un taxi? Sí, senyor.
D'aquests que demana un taxi.
Va agafar els cartutxos europeus i el posterior esmeralda,
sobrant les mans a la butxaca.
Perquè, clar, demanar un taxi queda lleig, queda lleig.
I m'agrada molt perquè tot això està ple de coses d'aquestes.
N'hi ha una molt curiosa del Tenta Cruel,
que és com una mena de madusa gegant,
que en un capítol de la sèrie, de televisió,
a veure, és japonès, posant-se en situació.
En una situació, japonèsos, monstres gegants,
destruïn ciutats, ho porten a l'ADN.
I tant. Una cosa de sempre.
Doncs els Estats Units va dir, escolta, que esteu fotent.
Això no pot ser un animaló destruint les torres amb bessones.
No, no, no, no.
I van censurar també el Tenta Cruel.
O sigui, són coses que són...
Són punyeteres que dius, ostres, és que estan molt bé.
I el que demostra és que és un gran videojoc, clar.
Perquè això, si passés... Amb un normalet, passaria en ell.
Però és que... Mira, fins i tot n'hi ha un que es diu Ibno,
que és com un llop que t'assida amb peus de color groc.
És gracioset, porta com una mena de fular, molt boniquet,
que el Verde Oja i el Rojo Fuego, el videojocs,
segrestava una nena.
El típic dolent que segresta una nena.
A ultraluna i ultrassol, em va segrestar una altra.
Ja que n'has segrestat, repetim, no?
I a la Pokedex te'l descriuen com una cosa així.
Què ha passat? Que l'estan acusant de pedòfil.
Un ninotet que segresta...
Hi ha mil comptes infantils de dolents que segresten la princesa,
i no diuen que siguin republicans o que siguin anarquistes.
Saps el que vull dir? Sí, sí.
La gent que ho fa sap que darrere hi ha una gran empresa
multimilionària, no? Perquè si no...
No, jo em penso que no, eh?
Jo em penso que és més que res per fotre.
No sé com ho veieu vosaltres, això.
Sí, home, avorriment, però vull dir que...
Avorriment com una ràbia dins, no?
Jo feia ofesos, i això m'ofent, me toca els trons,
i ara em queixo i...
És com que sempre es busquen les coses negatives de tot.
Però més en Pokémon, això està magnificat,
perquè té molts seguidors,
i a internet hi ha moltes teories, hi ha molta història.
Teories de la conspiració, fins i tot.
Sí, sí.
Sobretot aquestes coses de...
Hi havia, per exemple, el Pokémon Stadium de Nintendo 64,
hi havia el Nidoqueen, que era una mena de rinocerona
amb talles de color blau,
i quan sortia feia així com una mica la postura de Can Grejo,
saps allò que poses els brancs davant,
i fas allò del que feia el jugador de futbol aquell, no?
Doncs, clar, com que era un dibuixet i tot polígonal,
va haver-hi un que va dir,
escolta, aquest Nidoqueen s'està aguantant els pits,
s'està agafant els pits.
Però si són rinocerones. Sí, però s'està aguantant els pits.
Clar, aquí tot això, una cosa que sempre em fa gràcia,
és que jo tinc la carta Vaticà, la faig servir molt sovint, eh?
Esto no es un insulto porque lo ponen las raes, eh?
Jo faig servir sempre la carta Vaticà,
la vaig fer servir una vegada parlant de la revista Jueves,
doncs l'any 2000, el Vaticà, el senyor Papa,
no sé quin avi, no me'n recordo qui hi havia aquell any,
el 2010, el senyor Papa va dir, vam fer un comunicat,
que va dir que no, que molen, que els Pokémon no són dolents,
i que els Pokémon van molt bé per al joveni, la joventut,
i que, escolta, tot això que diu aquesta gent,
el José Urión, que són el dimoni, el diablo,
monstruos de bolsillo, doncs que no, que no, que no, i que no.
No me l'imagino, el Papa Francesc, aquest jugant al Pokémon.
No, era l'altre, no? El 2000.
El rei ziger. El 2020.
Segur que era el Francesc. No, el 2000, el 2000.
Ah, el 2000. El rei ziger, no?
Perdona, el 2000...
Encara havia Juan Pablo II, no? Uf, no, no ho sé.
És que a mi em passa volant, ja n'hi ha tants, de papes.
Clar, és que com que són tants... És més clar, a més a més.
Un senyor de blanc que surt a cantar l'Àngelus.
El senyor de blanc que hi ha al costat del senyor Martínez,
que deia la Codit. Molt bé.
Escolta'm, no sé si tens algun exemple més.
Sí, n'hi ha en algun altre món.
O sigui, hi ha gent també...
Els magicants, l'associació de magicants, es van queixar,
perquè sortia el Ludicolo, que és més famós, és com un mariachi,
i sempre surts tocant la guitarra...
I van dir que se n'enfotia dels magicants.
I clar, dius, no, no, va sortir...
Aquí sí que va sortir el noi que el va dissenyar i va dir, no, no,
diu tot el contrari, diu que això és...
i que jo l'estimo i que he volgut que es tingués una presentació,
i tot i així, l'explicació, els senyors magicants aquí,
que tenen una vida amargada, deien, no, no,
tu et fotem de nosaltres, xaval.
Déu-n'hi-do, eh? Quantes històries que ha donat el Pokémon.
I això és fantàstic,
perquè jo em penso que això només ho fa el rock'n'roll i els videojocs.
Ja, sí, sí. La música, no.
La música, el rock'n'roll, però, diguem, el cinema...
No, bueno, no sé, no t'agrada, no t'agrada.
No sé, la televisió, bueno, ja passa, les sèries,
i els videojocs i el rock'n'roll, mare de Déu.
Oh, tindríem per setmanes parlant d'això.
Déu-n'hi-do, les coses que...
Els diners que han guanyat molts advocats, eh?
Sí, sí, sí. Que és el Pikachu.
A veure, jo fos advocat, jo, sí, sí, vinga a demanar.
Passa cap a dins. Exacte, exacte.
Vinga, va, anem a demanar Pikachu.
Certament.
Generació digital, l'únic programa de ràdio
que no necessita cap requisit del sistema.
És veritat, i mira que han passat anys.
I sempre funciona.
És a dir, tu t'ho poses a la ràdio i sona.
No com ara els videojocs
que necessiten 60 gigs de memòria RAM perquè funcionin.
I s'ha de pagar per tindre més coses.
Exacte. Aquí, no? Aquí tot al mateix preu.
La setmana passada vam parlar del nou videojoc de Sònic,
i avui el Víctor Mame ens parlar de la cançó més mítica
de la primera part d'aquesta niçaga,
i ens explicar el perquè la cançó és d'aquesta forma.
Cançons mítiques dels videojocs
en un minut.
És una cançó que denota calma, llibertat i nostàlgia,
degut a la seva harmonia i melodia.
L'harmonia és quart grau, tercer grau, segon grau i primer grau.
És una progressió suau, ja que no conté el cinquè grau,
que és l'acord que genera més tensió.
Tots els acords fa servir la setena per donar un color més especial.
A nivell melòdic fa servir motius senzills i repetitius,
sense servir les notes diatòniques dels acords.
A l'hora és frenètica, dinàmica i dona sensació de velocitat.
Això és degut al moviment rítmic que trobem en el baix
i en la secció de percussió, que constantment fan corxera.
Fomka Nakamura tenia els drets de les cançons.
Vam poder aprofitar aquest material per fer noves cançons per la banda.
L'exemple més clar és la cançó Mary Me del grup Dreams Come True,
que utilitza la mateixa melodia i harmonia que Green Hill Zone,
però més lenta i en un altre estil.
Us animo que l'escolteu i aviam si sou capaços
d'identificar aquesta melodia i harmonia.
Deixeu els comentaris més curiositats sobre la música del Sonic
i adeu-me a quina podria ser la següent cançó.
A veure, atenció al que ens diu.
És a dir, tenim aquesta cançó, d'acord?
I ell diu que el compositor, el Nakamura,
aprofita els acords,
i com que ell tenia un grup musical,
doncs aprofita per... doncs...
Fer una versió pel seu propi grup.
I ens diu quina cançó és.
Escolteu primer aquesta, poseu el volum.
Molt bé.
Ara escoltem el meu rimi Dreams Come True.
Víctor, normalment necessitem aquí.
Jo, t'ho juro, em vaig posar les dues,
vaig escoltar amb la meva oïda musical,
però no ho pillo. Jo tampoc.
I ell, fixa't, amb aquesta oïda musical...
Potser que sigui més lenta el ritme...
Els acords són els mateixos, sí, però els acords són finits.
És una combinatòria.
Potser si la posem a partre de la velocitat...
Sona Erin Gilson!
No ho pots fer, oi, Blay, això de posar-ho?
No, no pot, no passa res.
No, no, però és curiós que ell...
Ara sí, ara sí.
Ara sí. Sí, sí.
És molt sorprenent.
Ara sí, ara sí.
Aquesta cançó, perdona, em sona a un club de Tòquio fosc,
ple de fum, ple de senyors...
Sí, sí, sí. I només una senyora cantant.
Jo o Butcambrides, també. Exacte, exacte.
Sí, sí, sí.
Per cert, hi ha una sèrie que vaig veure l'altre dia,
que era això, justament, i és bastant curiós.
Tòquio Baix. Sí.
No sé si és real el que es veu a la sèrie,
aquests clubs nocturns, etcètera.
No hi vas anar, eh, Albert? Jo no.
Com a molt al karaoke. Al karaoke.
Com a molt això. També es veuen.
I també es veuen aquests llocs on juguen a golf.
Va, sí. O també... Ui, ui, ui.
Jo em va passar una cosa. Què va passar?
Al Japó, com molt sabreu, hi ha com a edificis,
i les botiques estan en plantes totalment ràndom, no?
Sí, és veritat, sí, sí.
Jo em vaig equivocar de plantes en un edifici on tenia res.
I arribo a una planta... Sol. Estava sol.
Hi ha una planta, s'obren les portes,
es veuen un munt de taules de billar,
i tothom es gira cap a mi.
Això ho mi de moni, això ho mi de moni.
Tothom em plorava com mirava amb un gai.
Que mon, que mon. Adéu, adéu.
Vaig a picar un altre número. Boníssim.
Quina història al darrere, aquell club.
Sí, allò era un club.
Era un club d'homes o de què estem parlant?
Tots els tios eren taules de billar.
Era un solo de billar, era malpensat.
No ho sé, no ho sé. Un joc de billar.
El tema és que et miressin.
Anaven tots vestits, a Murillo anaven tots vestits.
A la sèrie, no sé si l'heu vist de Marvelous Mrs. Maisel,
no sé si la coneixeu. Jo la conec, sí.
Hi ha un personatge que té un club nocturn,
i a sota del club nocturn hi ha tota una comunitat xinesa
que tenen allà les seves històries.
Doncs, bueno, n'hi ha d'aquests de billar, del que sigui, de joc.
Bosta, saps? Sí, sí, exacte.
I no vas tenir ganes de tornar-hi, eh?
Ho vaig picar al de baix.
I vas marxar a l'edifici.
Què hi vas buscant? Un restaurant.
Un restaurant, eh? Molt bé, molt bé.
Perfecte, perfecte.
Generació digital, els dissabtes a les 10 del matí, a ICAT.
Doncs aquesta setmana ha aparegut el videojoc per a PC,
el Marvel's Spider-Man Miles Morales.
Uà, fa tant de temps que vam parlar d'aquest joc,
quan va sortir per la Play 4,
que l'altre dia ho mirava per la Play 4,
també va sortir per la Play 5, i ara és quan apareix per Orinadors.
Les característiques tècniques per gaudir-lo al màxim,
amb tot el tema del raig de llum a temps real,
fan necessari un P.C. Cogombre, com diria la Gina.
Estem parlant de la Gina ja com en passat, no?
Perquè ara deu estar el govern... Ah, sí, com diria, no?
Ja sentada, amb un botacón, amb un puro, amb un gran...
Un puro... Jugarà el billar.
No, no...
A veure, li passaré aquest tall, eh?
Us ho juro que li passaré. Ben fet.
Sí, perquè contesti, i posem d'aquí la contestació.
Segur que es contesta perquè sembla que s'escolta.
Sí, sí, ja estic convençut.
Per cert, és veritat, es necessita un Cogombre d'ordinador...
perquè funcioni.
Vols veure aquests reflexos dels edificis de Manhattan, sí.
Sí, sí, certament.
I mira, també ha aparegut, perdó,
aquesta setmana el videojoc The Devil in Me,
de la nissaga Dark Pictures Anthology,
que porta ja quatre videojocs,
i que fins i tot l'any vinent apareixerà un, en realitat virtual,
s'ha anunciat.
En aquest cas es basa en la història del Henry Howard Holmes,
que va ser el primer sessí en sèrie dels Estats Units.
I mireu, n'havien parlat en alguna ocasió d'aquests videojocs,
d'aquesta nissaga,
m'han agafat moltes, moltes ganes de jugar-los.
Està molt bé perquè, perdó,
han complès la idea del projecte de fer com una antologia de terror.
I el que mola és que cadascun d'ells és una història independent.
Per tant, no cal jugar-los tots.
Pots jugar aquest...
Això és un d'aquests de...
que t'arrepenteses d'haver apagat la llum?
I que te fas pixerar al llit perquè dius que no...
Jo no vaig sol al lavabo? Jo crec que sí.
Per cert, veu veure el crit de la Laia Gúfolov amb aquell...
No l'heu vist? No.
No, posa'l, sisplau, posa'l.
Bé, ara no podem, perquè està el telegram nostre.
Ho posaré al telegram dels uients.
No l'he vist!
Ai, ai, ai, que dius... El nostre telegram o el vostre telegram?
Sí, exacte.
A veure si tu i la Gúfolov tindreu aquí una cosa privada.
No, no, estàs, estàs. Per què no ho he vist?
La veritat és que és molt divertit, sobretot la reacció.
L'has posat, ara? El tinc aquí, sí.
Molt bé, si ho pots posar al boló i l'escoltem,
perquè jo crec que val la pena.
Posa'l, posa'l aquí.
Pararem, i en si podem escoltar-lo.
He vist el prenent botons, potser un mòbil...
Amb una mirada molt atenta, ara mateix.
Això no estava preparat, eh? No se'n recorda, al pin.
No, no va.
Ara hem de posar tots els fluïts a la màquina.
Som-hi.
Uno...
Ah!
I és que tu veus el vídeo...
Veus el vídeo i et fots...
És que et fots un ensurt que dius...
Però què ha passat?
Jo pateixo per sa mare.
Però fixa't la Laia, fot el crit...
i continua com si no és.
Saps? Jo crec que quan juguen aquests videojocs...
Ara aquests videojocs ja dius...
Els ensurts formen part del joc, i després t'hi puc endavant.
Sí, sí, sí.
M'ha semblat molt curiós.
Ja saps de què pots morir?
Jo m'imagino la mare de la Laia, sentint la crida de l'habitació...
Ah, mira, no, la nena, que estàs jugant.
Sí, segur, sí, també ho vaig pensar, jo.
I he descobert a llegir en Vandal
l'existència d'un videojoc per gossos.
De fet, és una espècie de sistema d'ordinador
que té una pantalla tàctil
que els gossos poden fer interactuar amb el seu musell,
amb l'ocico, com si diguéssim.
El programari detecta quan un gos pot tenir demència
i ho combina amb unes dades
que va detectant amb un dispositiu que porten al coll.
I fa molta gràcia veure el vídeo,
perquè els gossos, a banda de recopilar aquestes dades
durant uns dies,
doncs hi ha un moment que el posen davant de la pantalla tàctil
i els gossos han d'anar tocant uns dibuixets que surten en pantalla
i es veuen els gossos com ho fan tranquil·lament.
O sigui, juguen a videojocs, en el fons.
Saps? I dius, uà, com mola.
Sí, sí, a banda, ho vaig llegir i em va semblar molt curiós.
I tant, i tant.
El meu no podria, perquè és sec.
Està sec.
Clar, ja és molt gran, s'ha posat sec, pobret.
Total? Sí, no hi veu.
Hem tingut un procés molt llarg,
ja notàvem que ara ja, pobra, pràcticament res.
Déu-n'hi-do.
Es defensa perfecte, el tio.
No el treguis gaire de la seva zona de confort,
però tu el veus i no ho sembla pas, però jugar a aquest joc no ho crec.
És que, de fet, al final tots els gossos o gossos-gats s'adapten.
Sí, i tant, molt més que nosaltres, molt més.
Totalment. Doncs hem acabat el programa, és molt fort.
Ja està? Sí, ja està, ja està.
El bai Iniesta, des del Control de Sò,
moltíssimes gràcies per treballar aquesta setmana amb nosaltres.
Gràcies a Star, des de Tarragona.
Molts petonets. Igualment, Elizabeth Sánchez, que vagi bé.
Bona setmana. Avui vas a fer el programa del...
Marxupitant, cap al plató.
Al plató del programa del... Del Cerdà.
Del Cerdà, eh? És l'últim o com va, això?
Penúltim. Penúltim, molt bé.
Albert García, alguna cosa que estiguis escrivint
que sortirà a la vanguardia? Sobre Pokémon.
Sí? Ah, d'acord. Ens veiem per Paldea.
Molt bé, perfecte.
I també a Víctor Mamé, salutacions.
Fins la setmana vinent, uients, que vagi molt bé. Adéu-siau.
Gràcies a Star, des de Tarragona.