Bona nit.
Generació digital amb Albert Murillo.
Benvinguts al programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 721,
on coneixerem tota l'experiència de l'Albert García,
una persona que ha visitat Tòquio per anar a veure la Game Show,
un gran esdeveniment que coneixerem tots els detalls
en aquest programa.
A més, entre molts altres continguts,
perquè no els podem dir tots aquí,
ens acompanyarà el creador d'un videojoc per mòbil
que ens té absolutament enamorats.
És el Tiny Klepto, i Klepto amb K.
Parlarem de lladres en els videojocs
i d'històries molt anabroses fetes a Sevilla.
Així doncs, comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sanchez.
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sanchez.
I també avui ens visita l'Albert García.
Hola, Albert.
Molt bona.
Com estem, senyor?
Estàs bé o què?
Sí, home.
Havies estat a l'estudi Dicat, no?
Perquè em sembla que has estat amb els experts, pot ser?
Això mateix, he estat amb els experts i m'ha sorprès molt.
És molt maco.
Però a veure, no és el mateix estar amb els experts
que estar amb nosaltres a Generació Digital.
Són videojocs, sou més experts.
Quin titular li donaries a aquest estudi?
Un titular, no sé.
Mira, m'agrada perquè tal o m'ha sorprès tal cosa.
Està molt net.
Està molt net.
Està molt net.
D'anar-li dues setmanes.
Sí, això sí que és veritat.
A veure, notícies intenses relacionades amb Minecraft.
Aquesta setmana s'ha donat a conèixer dades força interessants
del joc de Microsoft, de Minecraft.
Totalment.
De fet, la directora de l'estudi de Mojang, la Helen Cheyang,
en una entrevista a Business Insider,
ha donat una dada potent,
que és que al Minecraft ha venut ja 112 milions d'unitats.
Bé, més aviat té 112 milions de jugadors cada mes.
Això vol dir que ha venut molt més
i que aquests són els usuaris actius,
els que es connecten mensualment.
De fet, no sé si ho heu notat,
només anar a Twitch aquests dies veus la revifada d'un videojoc
que, a veure, sempre està allà.
El Minecraft sempre mai ha desaparegut,
ha tingut com una...
No sé, sembla que la gent hagi començat a jugar l'altre cop.
És un dels avantatges dels jocs tipus sandbox.
Tenen un tipus de jugabilitat que és gairebé eterna.
Mentre et faci gràcia i puguis seguir creant el teu propi contingut
i jugar les teves pròpies aventures, allò no s'acaba mai.
I a més, dijous passat, el diari The Guardian
publicava una llista dels 50 videojocs
que més han impactat en aquest segle XXI.
I el primer de tots, el primer no era el Super Mario o el Tetris,
que són del segle passat, sinó del segle XXI, Minecraft.
Estic totalment d'acord amb això.
De fet, ara han començat les classes a la Universitat de Videojocs
i jo sempre pregunto als alumnes que esteu jugant,
molta gent torna a Minecraft, eh?
Sí, sí.
És el que estàveu comentant ara, en plan...
El Fortnite el matarà a Minecraft?
Tant de bo.
I, de fet, el Rubius, que de nit està jugant al Minecraft,
li ha donat molt fort amb el Minecraft,
cosa que també està molt bé.
Gina, aquesta musiqueta, que és com molt clàssica, no?
És el Rayman, però té una explicació.
El 19 de setembre ha sortit oficialment l'Apple Arcade,
el sistema de subscripció de jocs prímium
dels telèfons i dispositius d'Apple.
Els que tenien la beta de l'EOS XIII
ja hi podien jugar dos dies abans
i, a més, van començar a penjar les xarxes,
les imatges dels jocs preciosos,
que s'hi poden trobar de grans marques
com Annapurna Interactive, Cartoon Network,
fins i tot de l'Ajuntament,
que, per cert, són els de Monument Valley.
L'Apple Arcade val uns 5 euros al mes
i recordeu que són jocs sense publicitat ni micropagaments
i que només es poden jugar a través d'aquest sistema.
És un canvi de paradigma brutal amb els jocs per mòbil,
que segur que farà que molts creadors de videojocs
es replantegin com fan negoci
i com creen els seus propis productes.
És com portar una nova audiència als jocs, també.
Nosaltres ho provarem.
I, a més, a més a més,
és una de les peces importants.
Què ens vols parlar, tu, Francesc, avui?
Doncs, mira, jo durant aquest estiu he estat tocant una aplicació
que es diu Manga Plus, per tauletes i per mòbils,
i és una aplicació creada per l'editorial Shoeisha,
que és una editorial de manga del Japó,
que ens permet llegir manga en anglès o en castellà,
i en més, en català, en anglès, en català, en anglès, en anglès,
en català, en català, en anglès, en anglès, en anglès, en anglès,
en català, en anglès, en anglès, en anglès, en anglès, en anglès,
que ens permet llegir manga en anglès o en castellà,
hi ha més títols en anglès, però també n'hi ha força en castellà,
doncs de forma totalment legal i gratuïta.
Totalment gratuïta.
Això sí, a algunes sèries els falten bastants episodis,
però algunes són sèries que s'estan publicant ara
i anem veient cada setmana ens arriba el nou episodi
tal com es publica la revista Allà al Japó.
I un dels manges que m'acabo d'acabar ara,
perquè ha acabat després de 5 anys publicant-se,
es diu Hinomari Sumo.
I perquè m'ha semblat molt interessant,
perquè el 2014, aquí amb el Generació Digital,
jo estava cobrint el Saló del Manga
i vaig estar amb uns nois molt corpulents,
era una troub de lluitadors de Sumo
que va venir a fer unes demostracions al Saló del Manga.
I una de les preguntes que els hi vaig fer va ser aquesta.
Existeixen actualment manges esportius,
d'aquests que són tan populars al Japó,
o videojocs que tinguin el Sumo com a centre principal,
i estaven tots molt entristits perquè no,
i perquè allà, quan alguna cosa és popular,
té un manga o té un ànim.
Ja sigui les cartes, el bàsquet, el tenis, el que sigui.
Però el Sumo...
Estaven molt entristits perquè això demostrava
que la joventut del Japó fa molt de temps
que no està interessada en el Sumo i en menys vocacions.
Doncs bé, just d'aquest 2014,
es començava a publicar aquest manga,
que 5 anys més tard ha acabat d'acabar,
que té inclús sèrie d'animació
i que ha ajudat a revifar l'interès dels joves
pel Sumo al Japó.
I això em fa molt content.
Normalment és l'Eli que ens explica
que estàs jugant aquesta setmana,
però avui canviem la player.
Entra a la partida la jugador, la Gina,
la Gina Tost.
Explica'ns què estàs jugant aquesta setmana.
El joc on la setmana santa, la masquita de Córdoba
i els quadres de Goya són el més tenebrós
que heu vist mai.
Blasphemous.
Ui, fa por això, no?
Ja t'he dit que és tenebrós.
Ja t'ho he dit.
Ja t'he dit que és tenebrós, ja t'ho he dit.
I de què va això?
A veure, Blasphemous.
Portem tota la vida menjant-nos el folclore japonès o americà
a través de lluitadors de barri,
fantasmes iurei, que són els japonesos similars.
I ara toquen coses que ens toquen més de prop,
que coneixem nosaltres.
Ara tenim Blasphemous.
És un joc metroidvania no lineal, en 2D,
on anem millorant a través d'una espècie
com d'arbre d'habilitats.
S'inspira en la iconografia cristiana
i l'arquitectura del sud d'Espanya.
Som el personatge d'Alpenitent,
que és un senyor amb un capirote,
que se'n diu en castellà,
metàl·lic, amb espines,
que ha d'expiar els seus pecats
i alliberar l'humilitat d'una maledicció.
Els enemics són molt originals.
Tenim papes, com aquell de Francis Bacon,
pintat en aquell malson.
Tenim planetents que es flagelen,
pietats, fa molta por.
No torneu a veure els passos de Setmana Santa
de la mateixa manera.
Què hi ha darrere d'aquest joc?
Game Kitchen és un estudi de Sevilla
que té el mèrit de tenir el Kickstarter
que més diners ha obtingut al nostre país.
Demanaven 50.000 euros per Blasphemous
i en van aconseguir més de 333.000.
Segur, van superar el que no s'esperaven.
Sí, no s'esperaven gens
i de fet estaven supercontents.
Ara mateix per això el podeu trobar per 25 euros
a Nintendo Switch, Xbox One,
PlayStation 4 i PC a través d'Esteem.
Em fa gràcia dir a través d'Esteem
perquè, clar, ara hi ha tantes botigues.
Tot i que aquesta setmana
el Kickstarter 5, NBA 2k20
o Borderlands 3 està triomfant en ventes.
Els hi he preguntat a Enrique Cabezas,
que és el director d'Art del Joc,
i l'Enrique Colinet, que és el director de nivells de Blasphemous.
Com estan agafant aquest èxit
que està tinguent aquest joc a tot arreu?
Sigue siendo un sueño del que no queremos despertar aún.
Está siendo una experiencia, la verdad que, alucinante.
Todas las expectativas que hemos tenido
se han superado con creces
y ahora mismo podemos estar en una pequeña nube.
No esperábamos esta recepción ni esperamos este éxito, ni mucho menos.
Que nos da mucha fuerza para continuar con esto
y hacerlo más y mejor.
Más y mejor, es lo que queda por hacer.
Más y mejor.
Más y mejor, ho tenen amb força, clar,
i hem de dir als uients que ens estiguin escoltant o veient a YouTube
que es diu Blasphemous,
amb la FSPH.
Sí, com en anglès una mica.
Però a mi em fa molta gràcia perquè jo m'imagino els americans
veient aquests penitents amb capirota
que deuen pensar que és del Cucucs Clan
i no, no, és la cosa més cristiana que hi ha.
Déu-n'hi-do.
El joc que ens porta aquesta setmana la Gina,
que jo us recomano que us descarregueu i el jugueu aquesta setmana
perquè segurament passareu por,
però us agradarà molt la seva estètica.
Si algú es pot acabar el Tetris, som els de generació digital.
A finals de la temporada passada
es va celebrar una nova edició del Three-Headed Monkey Awards.
A veure, en deu segons, Gina, qui organitza aquest esdeveniment?
Els Three-Headed Monkey Awards organitzen
la Universitat Politécnica de Catalunya
per premiar els Jocs Independents fets al nostre país,
i els presenten les dues persones més precioses d'aquesta taula.
I ho sento, nois, però som l'Albert i jo.
Sí, sí, sí, des de fa...
Des de fa com cinc anys que estem presentant,
i tot això ho expliquem perquè ara us direm el per què.
Per cert, Three-Headed Monkey, per què es diu així, Francesc?
També amb un titular? Doncs Monkey Island.
Monkey Island. No, referència a Monkey Island.
Mira, a darrere tu hi ha un mono de tres cabezas.
Això, i per això agafen aquest nom.
I per què expliquem tot això?
Doncs escolteu, sisplau, aquesta música.
I és que un dels premis que van donar
és el millor videojoc per mòbil.
I el guanyador va ser el videojoc Tiny Klepto, Klepto amb K,
un videojoc fet per José María Olea,
molt benvingut al Generació Digital.
Moltes gràcies.
Gràcies per acompanyar-nos en aquest programa.
Ara parlarem del videojoc i com l'has fet,
però a tu t'agrada la programació.
I, de fet, programes des de fa poc a poc.
I, a més a més,
a tu també t'agrada la programació.
A tu t'agrada la programació.
I, de fet, programes des dels 14 anys.
Pot ser que el programa és des de tan petit?
És possible, sí. Empecé muy pequeño, sí.
Perquè ho tenies clar, que volies ser programador o no?
Bueno, en aquella época mi padre compró uno de los primeros PCs
que había en la época,
y entonces a partir de ahí empecé a programar.
Y el tema del pixel art y todo es porque antes tenía un Spectrum,
aquel mítico, entonces es como... Bueno, soy un nostálgico.
Sí, sí, molt bé, molt bé.
Ara explicarem una miqueta a què et dediques
per fer aquestes coses, però, Gina, què podem dir?
A veure, s'ha de dir que el José María
és d'aquests desenvolupadors que una mica ho fan tot ells,
perquè ara parlaves del pixel art, no?
Perquè fas l'art, programes, models, fas la música,
això que estem escoltant també és teu.
La teva idea és sempre fer videojocs tu sol?
Empecé de pequeño haciendo videojuegos
y también me ha gustado siempre la música,
me ha gustado el diseño, me ha gustado todo.
Y ahora, con el movimiento indie,
pues vi que podía unirlo todo y digo, bueno, pues,
con lo complicado es conseguir un equipo
y ponerte de acuerdo con la gente.
Digo, pues lo voy a hacer yo.
Per no tenir complicacions amb la gent.
Sí, sí.
Però, esclar, quan tu treballes en equip,
doncs has de parlar amb la gent que fa la música,
amb la gent que programa, aquí no, aquí tu tens el cap, no?
Aquí todo yo. Un día me ponía el sombrero de músico,
otro día me ponía el de dibujante
y otro pues el de diseñador, programador.
Però, de totes maneres, quan ho fas sol,
no necessites que la gent et comenti que tal estan en el joc,
tens amics teus que el miren, això ho valores o no?
Lo que pasa que al principio es muy introspectivo.
Tienes que sacarlo tú y cuando ya crees que tienes una versión,
porque para ti nunca es buena la versión,
tienes ese síndrome de impostor,
entonces ya empiezas a enseñárselo a la gente.
También me ayudó mucho Twitter, tenía gente que me seguía
y les pasé el juego la primera beta,
entonces me dan un feedback muy importante de,
oye, pues esto es muy difícil, esto es muy fácil,
esto se puede cambiar y poco y tampoco.
Molt bé.
Expliquem una miqueta de què va aquest Tiny Klepto.
És un... som un lladre que va sol per la nit.
Sí, una mica com ell, com el Jose Maria.
Exacte, com el Jose Maria, però que té els seus contactes
i de tant en tant aquest lladre li oferiran feines
que tu pots o no pots agafar.
Pots decidir de dir si l'agafo o no.
Si et vols passar el joc, les hauries d'agafar totes.
Ja, ja, ja.
Ell treballa de nit vestit com un lladre
i intenta passar desapercebut per les ombres
i amb el màxim silenci,
perquè també hi ha com un moviment amb silenci
que vas una mica més a poc a poc,
però que no fas soroll.
Es juga amb el mòbil en vertical
i treballes en una ciutat que es diu Rusty Fields,
oi que es diu així?
És el primer barri, després vas passant a altres,
però el primer és Rusty Fields.
I què has de fer en aquest barri, primer?
Quina és la idea?
La idea és que tu eres el ladró,
llegues a la ciutat i, per aconseguir una reputació,
vas a seguir robant coses,
mejorar la reputació fins que robes el gran museu,
que és com el gran final.
Per avançar, primer has d'anar al barri pobret,
has de començar a robar el que pots,
vas millorant el nivell, vas subint,
fins que arribes al barri pitjor,
que ja comences a obrir caixes fortes,
a robar joies, a robar pintures...
A veure, uients, hem de dir, això és un videojoc, eh?
Sí, és un videojoc per passar-nos-ho bé a entreteniment.
Estem parlant d'aquí de robats, etcètera, etcètera,
però no hi ha problema.
Té molt d'humor, perquè arribes a una habitació,
hi ha un gosset, és un gosset d'aquest...
No és un dogo argentino.
És un canitxe que comença a bordar,
i clar, com surts d'allà?
O sigui, moltes vegades,
jo crec que aquest joc té molt d'humor,
moltes vegades, fins i tot, les coses que robes.
Les ulleres, les gafes dels cerces.
En els barris pobres, clar,
evidentment, no guardem cullerets on guarden el pa.
Doncs quan vas als barris pobres,
passa, eh?
Sembla un joc, que el veus les imatges,
sembla fàcil, no?
Ets un lladre d'entrar dintre de les cases,
fer els robatoris...
Però jo volia preguntar-te,
¿hi ha algun tipus d'estratègia
per aconseguir-ho, bàsica?
Parece fácil, pero no lo es tanto.
El comienzo es fácil,
pero luego, conforme vas avanzando,
vas viendo que la policía está detrás de tus talones,
y cada vez tienes que hacerlo más rápido,
tienes que hacerlo más rápido,
que tener más cuidado,
tienes que ir escondiéndote para que baje la sospecha
que tiene la policía de ti,
tienes que ir consiguiendo nuevas herramientas
para acceder a abrir cajas fuertes,
abrir puertas blindadas,
tienes que evadir las alarmas, cada vez hay más perros.
Se va complicando.
Y tienes un límite de 21 días.
Si no lo terminas en 21 días, pierdas.
Bueno, a vegades hi ha alguna mica de...
Es pot extendre.
Et donem dos dies més.
Un extra, sí.
A veure, això que comentava abans l'Albert
de la dificultat és molt curiós,
perquè aquest és un joc de mòbil que tu et pots descarregar,
tiny klepto,
te'l descarregues i veus els comentaris.
I molts dels comentaris de la gent és molt difícil.
Semblava fàcil, però és molt difícil.
Hi ha molta frustració dels jugadors
que potser ho deixen i tal,
o com vas imaginar el joc?
Que al principi demanés una miqueta o com va això?
Esto es complicado.
Yo creo que le pasa a todos los desarrolladores.
Ellos, conforme van haciendo el juego y lo van probando,
se vuelven expertos en su juego.
Yo soy experto en mi juego.
Entonces, cuando lo pruebo muchas veces,
llega un punto en el que no me doy cuenta
de la dificultad que tiene.
Por eso hay que tener un ojo y ver qué es lo que están haciendo los demás,
y que se lo ha hecho en su punto justo.
Mira, Gina lo ha conseguido, eso que le ha gustado mucho.
Bueno, però és que Gina és expert absolut.
En casual games.
Jo soc hardcore gamer en casual games.
Exacte.
De fet, pot ser que tu juguis...
Vas comentar al Twitter que aquest joc el jugues
amb un emulador al PC?
Sí, diguéssim que jo no tinc Android,
aquest joc només està per Android,
i a l'ordinador de la feina tinc un emulador d'Android
per poder suplir aquesta falta.
I l'únic joc que tinc instal·lat,
és Tiny Klepto, i quan tinc un moment molt estressant
o necessito els cinc minutets
de fer una partideta,
pots jugar a Tiny Klepto,
perquè no necessites passar-te el joc per passar-t'ho bé,
perquè cada vegada que juguis, cada partida és completament diferent,
perquè tu arribes amb una casa
i avui has trobat unes ulleres
i demà trobaràs un quadre o un gerro o alguna cosa.
Sí, però perdona,
et trobes una porta i està tancada,
i necessites unes eines.
I al principi dius, i aquestes eines, clar,
suposo que te les dona l'experiència.
Però, per això, una mica l'estratègia.
L'estratègia és...
Cuidau, que ara el que farà
serà que la gent el jugui fàcil.
L'estratègia és robar el màxim que puguis
a les primeres nits, sobretot per fer diners,
i amb aquests diners anar a la botiga
i, a la mínima que tinguis una mica de pasta,
comprar-te una bossa més gran
i les típiques eines per obrir portes
i cada vegada intentar millorar-les.
Però això és el més important,
perquè com més grossa és la bossa,
molt millor són les recompenses
efectivament.
Estàs d'acord o no?
Ara que parlàvem d'eines, quines són les eines
que has utilitzat per fer el joc?
Mira, este juego está desarrollado
en Unity.
Básicamente, todo está hecho en Unity.
Luego, bueno, hay herramientas para hacer el pixel art,
para componer la música y tal,
pero principalmente esto ha sido un trabajo
personal mío para
especializarme en Unity.
Porque todo este juego, aparte de que lo he hecho
por diversión, porque realmente
es gratuito, lo podéis descargar gratis en la Play Store.
Mira, no ho havíem dit, que aquest és un tema important, eh?
Es gratuito y tiene muy poca publicidad.
No era la intentima.
Pero era un juego que yo he hecho
para entrar en esta industria.
Yo soy programador de siempre,
pero nunca he trabajado en videojuegos.
Dije, aquí nadie me va a dar una oportunidad,
nadie me va a abrir la puerta,
si yo antes no me lo ocurro.
Y esta ha sido mi entrada en el mundo de los videojuegos.
I ara una cosa totalment alatzada,
però dient abans que t'agradava l'espectacle
i que ets un nostàlgic,
jo al veure aquest personatge vestit,
dius de lladre, però sembla un ninja,
i aquesta visió isomètrica,
alguna influència de les ninjas, per exemple,
pot haver-hi hagut en aquest joc o no?
No sé si és ninja, és com el...
És un poco estereotípico.
El ladrón con él pasa montañas
y la idea era hacer lo que fuera muy cómico
para todos los públicos.
Per cert, tu et dediques a fer videojocs.
De fet, alguna vegada t'he llegit que per la nit
fas els teus videojocs i durant el dia
es Ubisoft.
I durant el dia programes per Ubisoft
i durant la nit treballes per tu, com si diguéssim, no?
I per la nit, bueno, ara no,
perquè no tinc tant de temps,
però si és veritat que quan un és indie
i ho és per passió, com jo i molta altra gent,
al final, quan tens un poc de temps lliure,
et poses a fer jocs, a idear jocs,
no pots evitar-ho, ho tens a la cap.
Molt bé. I a Ubisoft, esteu a Mirasol?
O a Sant Cugat, no? A prop de Sant Cugat?
No, som aquí a Diagonal també.
Ah, sí? També esteu a Diagonal?
Hòstia, tot està com molt nou, tot és molt nou.
Molt bé, molt bé.
Bueno, un saludo a mis compañeros si me están escuchando.
Molt bé, no me estoy caqueando del trabajo, estoy aquí.
Després m'ha dit que recuperarà a les hores, no us preocupeu.
No, ara li faré aquella pregunta que,
quan la faig normalment,
gent que treballa a grans empreses en diuen,
ui, no puc parlar-te del que estic treballant.
En què estàs treballant, Chema?
En la empresa, ahora mismo.
Sí, en un juego que puedas decir, mira,
estamos trabajando en un juego que aún no ha salido,
pero de qué poco va salir.
El juego está bastante bien, se llama Hungry Dragon,
un juego de dragones.
No es nada independiente, Ubisoft no es nada independiente.
No.
Pero para mí ha sido un gran paso el poder meter cabeza
en este mundo, me fascina, me flipa.
Sí, sí.
I després de Tiny Klepto, què faràs?
Pues ahora estoy tomando un pequeño descanso,
pero tengo ideas ahí, en cuanto tenga tiempo.
El tema de la programació, moltes vegades,
moltes persones que ens escolten
volen saber de quina forma dedicar-te
al món dels videojocs.
El tema de l'ordinador és molt curiós
perquè conec alguns programadors
que alguns han estudiat coses que de vegades
no tenen res a veure amb els videojocs,
matemàtiques, alguns fins i tot conec un físic
que és programador.
En el teu cas, quin ha estat?
Com has arribat a ser programador?
A banda de que als 14 anys el teu pare
doncs no va aconseguir un ordinador.
Com ha anat el tema, sobretot, de la docència?
Bueno, yo estudié la carrera de informática.
Lo que pasa es que una vez que salí de ahí
empecé a trabajar en consultora.
Es que dius banca, seguros...
En mis ratos libres, fines de semana,
pues me ponía hacia mis jueguecitos y tal.
Y ahora, con todo esto de lo indie,
pues dije, oye, ¿por qué no trabajo yo de esto?
¿Qué hago yo trabajando en cosas que no me gustan?
I quin va ser el videojoc que vas jugar,
que vas dir, escolta, jo em vull dedicar a fer això?
¿Cuál ha sido el que yo he visto que me ha...?
El que dijo...
Cuando tú jugaste, dijiste,
este es el que ha decidido que yo sea
creador de videojuegos.
Pues mira, unos juegos que me han inspirado mucho
por ejemplo, Faster Than Light,
no sé si lo conocéis, es un juego indie
de Subset Games.
Es un juego muy simple gráficamente,
es pixel art también, pero tiene una profundidad enorme.
Y cuando yo vi este juego dije, yo quiero hacer algo así.
Directament.
Doncs no sé si teniu alguna pregunta més
pel xema.
Alguna idea per a algun joc independent
que estiguis fent o que vulguis fer?
Ara no tens molt de temps.
Segurament a Ubi deus estar treballant molt,
però un Tiny Klepto 2...
Bueno, tengo pendiente, como dice Gina,
sacar la versión de iPhone.
Gràcies, gràcies.
Molts te la demanen a Twitter, no?
I jo li demano sempre que el veig, pobra.
Sí, sí. Así que me lo guardo, me lo guardo
como trabajo pendiente que tengo.
¿Es més complicat fer-ho o no?
Bueno, la gran parte ya está hecha, que es el juego.
Lo que pasa es que Apple tiene mucha burocracia, no?
Es como...
De momento tienes que tener un ordenador Apple,
tienes que tener un iPhone para probarlo,
tienes que tener la cuenta de desarrollador de Apple,
tienes que conseguir el licenciat.
Se complica un poco.
Molt bé. Doncs, Txema,
moltíssima sort
amb els teus treballs a Ubisoft.
També molta sort amb aquests jocs que puguis estar pensant.
I, sobretot, quan tinguis algun projecte,
ens ho expliques, perquè aquí l'ensenyarem.
Bueno, pues muchas gracias.
Y bueno, en general, por apoyar a los Indies,
porque sí, hace falta.
Sempre, aquí sempre.
Tots els projectes Indies o independents, al final,
el que repercuteixen és a fer més bonic aquest programa.
Sí.
Perquè, en el fons, tot això és creativitat.
Desprèn creativitat i això ens va molt bé a nosaltres, també.
Sobretot, qui tingui un projecte Indie,
que es posi en contacte amb nosaltres.
Tenim mil canals digitals.
Generació digital.
La feina d'un lladre conté molts dels elements
que fan gran a un videojoc.
És a dir, sigil, habilitat, persecucions
i el premi del botí, el gran premi del botí.
Per tant, no és estrany que la feina del, diguem-ne així,
el xoriço,
hagi sortit nombreuses vegades
en els universos digitals dels videojocs.
Francesc, és així o no?
I tant, a més,
exemples més clars de com poden convertir
la feina d'un lladre.
I tant, a més,
exemples més clars de com poden convertir
el món del furt en un joc interessant
tenen a veure sobretot amb la persecució.
El fet que et persegueixin.
Aquesta música ja dona.
Gràcies al Pacman i a la popularització
dels jocs amb laberints,
tenim forts exemples on som un lladre
que hem d'arribar a les famoses bosses d'or,
aquest símbol del dòlar,
i esquivar vigilants i policies.
Exemples d'aquest sistema, d'aquesta mecànica.
També hi ha un lladre que és molt important.
Tenim l'Alibaba i els 40 lladres.
O tenim un que m'encanta,
que és l'Evagnard,
anomenat Pacman,
que eren per a l'Arcada,
i eren jocs de l'any 81 i 82.
Lladres corrien per les plataformes digitals.
O sigui, eren exemples de màquines de monedes.
Exacte.
Una que és molt curiosa i que lliga també
amb el món del manga que m'encanta,
Lupin III,
el manga de Monkey Punch,
és un dels primers personatges d'ànime i manga
que es va adaptar en format de videojoc.
I el teníem tant amb màquina recreativa
com amb una màquina laser disc
que tenia imatges d'un anime dirigit per Hayao Misaki.
Molt bé.
Era l'aventura del castell de Cagliostro.
I allà ja teníem una recreativa
d'aquest estil laser disc, estil Dragon's Lair,
on podíem viure les aventures del lladre Lupin III.
També hi ha exemples que passen molt a prop de casa nostra.
Per exemple,
l'època de l'Espècde,
com parlàvem fa un moment,
un dels grans exemples és el Woody,
de l'Opera Sof del 1988,
on aquest lladre s'havia de passar per clavegueres
fins a arribar allà on podia robar.
Per sort, tenia unes eines que l'ajudaven,
una tutxana per espantar a kinkies i a rates
que es movien per les clavegueres,
una escala per pujar, etc.
Era un dels jocs que podíem trobar a casa nostra
per aquelles èpoques.
Per consoles, en tinc un especial record,
que havien sortit a uns de SEGA, perquè el meu era la Megadrive,
que eren els Bonanzabros de 1990.
Jo recordo que en aquella època,
quan començaven a aparèixer les consoles de 16 bits,
les seves figures arrodonides i estranyes,
fetes gairebé amb figures geomètriques,
i sobretot la pantalla plena de color, plena de color,
i aquest look pseudo 3D era una de les coses
que més m'encantaven de veure els Bonanzabros.
Tu també jugaves a Audart o no? Sí, són molt mítics.
A més, estaven fets com en 3D en aquella època
i mola molt, l'efecte. Molt bé, molt bé.
Escolta'm, jo no sé, Gina, tu tens una qüestió, no?
Sí, perquè tot això em sembla molt antic, Francesc, ja ho saps,
i a mi m'agradaria saber si n'hi ha algun d'actual
que valgui la pena desmentar.
Estàs buscant el simulador de lladre definitiu, eh?
Exacte, però modern.
Avui en dia tenim altres jocs basats en lladres i personatges lladres.
Però mira, si busques el que seria un autèntic simulador de lladre,
un dels primers antecedents així, en plan bastant serosit,
és de l'any 98 per PC, encara és del segle passat, per això,
era el TIFF.
S'han fet diverses versions, el 2014 va tenir un remake
per consoles més actuals,
i era un lladre medieval que havia d'entrar a fortaleses
i, sobretot, i molt important, el sigil, el no fer soroll,
que a vegades més ens preocupem de si ens veu la llum o no,
aquí també és molt important no fer soroll,
i tenies tot d'eines al teu abast,
fletxes amb aigua per apagar torxes, etcètera.
Però coses més noves?
Més noves en tenim un, precisament aquesta corrent dels simuladors,
avui en dia en el món hi trobeu molts no sé què simuladors.
Imagina, la Gina de Port de Trens.
El God Simulator, per exemple.
De cabres.
Hi ha un TIFF Simulator, un simulador de lladre,
que és molt actual i que a mi em fa molta gràcia,
perquè una de les primeres missons és entrar dins un barri
i sortir d'una casa amb una tele de tub robada
i anar caminant així, mitja s'ha arrencat, fins al teu cotxe.
Aquest sí que és un joc totalment modern,
de fet, és de l'any passat i el trobeu a la plataforma Steam.
Això seria ja un autèntic simulador de lladre ben actual.
Hi ha d'altres no actuals que també vols esmentar?
Doncs mira, es podíem esmentar el personatge de Sly Cooper,
que és una mena d'os rentador lladre,
que ja va començar les aventures a Play 2,
però que per Play 3 n'hi ha hagut, em sembla, 3 jocs de Sly Cooper.
El King of Thieves para iOS i Android,
perquè té una mecànica molt curiosa,
has de dissenyar una protecció per la teva càmera cuirassada,
perquè els altres jugadors no puguin robar-te els teus diamants,
però a la vegada tu has d'entrar a les dels altres jugadors
i intentar robar els seus diamants.
I aquí em sembla una mecànica bastant curiosa.
I un que tots els de l'equip, i em sembla que ja hem arribat a jugar una mica,
i encara tenim una partida multijugadora dependent,
que no hem fet mai, que és el Mònaco.
Home, sí, són boníssims, o molt dolents, no ho sé, però...
El Mònaco era aquell que el tema de la llanterna, la lot,
tenia molta importància, oi?
De fet, tu no veus res que tu no vegis,
excepte si tens un tipus de personatge.
És a dir, cada tipus de personatge té com una habilitat, no?
Exacte, tens la persona que obre els panyes,
el que pot deixar inconscient a la gent...
El que es disfressa, a mi m'encanta el que es disfressa.
I pots fer atracaments, diguem-ne, multijugador,
combinant totes les habilitats amb els teus amics.
Vista san i tal, gràfics molt pixelats, molt gruixuts,
però que li queden molt bé.
Doncs és un idò, has fet un molt bon repàs de...
Molts que ens en deixem segur, eh? Sí, segur, segur.
Perquè n'hi ha molts, ja farem una segona part de videojocs de lladres,
que jo crec que hi ha molta gent que li agrada posar-se en aquest paper,
perquè és una cosa que després no fas mai a la teva vida real, evidentment.
Bé, o no ho hauries de fer mai. No ho hauries de fer.
Com aquí, no ho fem mai. Mai.
És la màgia dels videojocs, poder fer coses que no faries a la vida real.
Correcte. Generació digital.
Doncs continueu escoltant o veient el Generació Digital Dicat,
i és que us hem d'explicar una cosa,
i és que el passat cap de setmana
va tenir lloc una nova edició de la Tokyo Game Show,
i la Fira de Videojocs més important del Japó
és l'esdeveniment que va reunir les principals companyies del sector
per presentar les seves novetats.
I al Generació Digital no va faltar aquesta cita, de fet,
no va faltar gràcies a l'Albert García,
que va poder assistir a la Fira,
i ens fa molta il·lusió que avui sigui amb nosaltres per explicar-nos
com va anar tota l'experiència, Albert,
primera vegada a Tokyo Game Show i també primera vegada al Japó.
Ostres, per això està tan emocionat. Mira quina cara que fa, jo.
Tant vejo. I tant.
Això era una cosa que volies fer el xec, no?, de fer-ho, eh?
Volia fer el xec especialment perquè, com sabeu,
m'agrada molt anar a Fires de Videojocs,
i aquesta em faltava.
I també conèixer no només la Fira,
sinó tota la cultura del videojoc al Japó,
que he pogut comprovar, com ja intuïa,
que és molt diferent de la que tenim aquí.
És un altre planeta.
Sí, és molt interessant perquè hi ha coses que aquí hem perdut.
Per exemple, en el barri famós d'Akihabara,
és on hi ha, no només en aquest barri, en tot el país,
molts salons recreatius, no?, i estan plens de màquines,
que és una cosa que havíem perdut, i màquines que aquí...
I que funcionen, però no és que siguin antigues,
és que les estan refent, no? O sigui, són noves, eh?
És que ens pensem aquí que, per exemple,
una companyia com Sega ha desaparegut,
té una potència al Japó brutal, no?
I s'ha de dir que no només hi ha màquines,
sinó que hi ha gent jugant a aquestes màquines.
És una indústria superpotent. És una passada.
Amb màquines de música hi ha un grapat espectacular.
Hi havia una que es diu Mai Mai, de Sega,
que és com una rentadora.
M'encanta la rentadora.
La rentadora és el millor que m'ha passat mai.
De fet, jo hi vaig jugar molt malament,
però si t'hi fixes, quan la gent juga en aquesta rentadora,
que és com tocar el bombo d'una rentadora
a un ritme de música amb uns moviments,
els més professionals fan servir uns guants blancs de cotó
per tenir aquest acte de professional.
És una màquina tàctil i llisca millor, la mà.
Ho fan a nivell de... per no embrutar-se.
No, ho fan per... Per jugar més.
Per jugar més i més professionals.
Em va agradar molt, aquest joc.
Em vaig estar a punt de fer una targeta d'usuari.
És que el consum del videojoc allà és molt d'anar a l'arcade.
La gent té la seva targeta pròpia i té la seva partida allà guardada.
També el tema, per exemple, de les botigues de jocs retro.
Ah, sí? Això sí important, allà?
Home, és una cosa fantàstica.
A moltes botigues t'has d'allunyar una mica del centre
per descobrir les autèntiques gangues i preus bons,
perquè allà hi ha molt turisme i han pujat molt els preus.
Ah, o sigui, poden...
Sí, però vaig fer una excursió amb companys desenvolupadors
d'aquí, de casa nostra, per exemple, en David Jaume Andreu...
He pensat molt de Japó, que he anat al Japó 17 vegades a la vida.
El tio em va preparar una excursió a les afores de...
a quasi dues hores de tren de Tòquio.
Havia d'agafar segurament un bus, després un tren, després no sé què,
i una burra per arribar a aquella botiga tenint les gangues.
Només us diré que vaig facturar dues maletes, i una va anar buida.
Una de les maletes va anar cap a Tòquio buida i va arribar...
Ah, va arribar plena. I què ens has portat?
Doncs... Experiència, no?
Experiència. Aquest programa.
Per cert, em parlaves del David Jaume Andreu,
que és amb la persona que has anat, és l'Ada Undercoders.
Undercoders. Undercoders.
I us recomano molt que seguiu el David Jaume Andreu a Twitter,
perquè Twitter fa una cosa molt curiosa,
que és que cada dia posa la portada d'un videojoc
que a ell li resulta bonica.
Però intuaixo que tots els videojocs són d'ell.
Sí, són d'ell.
I porta centenars de caràctules.
Sí, de fet, quan vas amb ell sempre està dient...
Quin joc poso avui? Sempre està fent-se la pregunta.
Quin joc poso? No sé què.
Tot el tema també de la cultura popular, evidentment,
una cosa que em va agradar molt va ser que hi ha un barri,
des de l'any passat,
que han fet com l'han tematitzat Oliver i Benji.
Què em dius? Cap ensobassa.
Com va néixer el dibuixant d'aquest manga tan conegut,
de futbol, Capitán Sobassa, Oliver i Benji,
doncs l'han dedicat,
i a totes les cantonades del poble et donen un mapa,
i has d'anar trobant els personatges,
l'Oliver, el Tom Baker, el Mark Lenders, el Benji...
I què són? Com unes figures o què és, exactament?
Unes figures, com d'aurades, com unes estàtues,
i vaig fer tota la ruta.
I quantes són?
Doncs era tot un matí,
amb rècord històric de calor a Japó, del segle,
i amb un tifó.
Rècord històric de calor.
I tu busquen figuretes, eh?
La millor forma de passar el dia
en un barri que no hagués anat en ma vida.
I el metro era realment espectacular?
Sí, hi havia de fer una reproducció.
Això es va inaugurar l'any passat amb l'Iniesta,
que ara està jugant al Japó,
i és com l'ídol nacional del futbol.
Hi havia una figura seva de l'Iniesta i de l'Oliver Atom,
i em vaig fer la foto amb la de l'Oliver.
L'Iniesta el tens molt vist.
Era com del Museu de Zero de Madrid.
Era el mateix.
Per cert, també va haver-hi a Tòquio una edició de la Indie Burger.
Sí, molt especial, la Indie Burger Tòquio.
Aquests premis que organitza David Jaume Andreu
i més companyies de videojocs,
en Joan Albert o molta gent del món del videojoc independent,
van fer una edició a Tòquio que no eren premis,
però era perquè les companyies de videojocs
doncs es coneguessin entre sí
i creixin com ponts entre videojocs fets aquí a casa nostra
i empreses japoneses.
Molt bé. P'ha agradat o no? Sí, va estar molt bé.
Molt bé.
Però clar, l'excusa de l'Albert era l'esdeveniment.
Sí, anar a treballar, anar a treballar.
A la Tokyo Game Show, que és un esdeveniment
que nosaltres escoltem i sentim des de fa molt de temps,
gairebé abans de l'E3, si no estic equivocat.
Més o menys va néixer l'E3 i el Tòquio més o menys la mateixa època,
mitjans dels 90.
És a dir, estàs en un esdeveniment
que és un dels més importants d'aquella zona del món.
Sí, és molt interessant,
perquè així com la cultura del videojoc al Japó
és una mica diferent, ara ho estàvem comentant,
la fira, més o menys, és molt similar.
Les imatges que podreu veure són molt similars.
L'única diferència és que, clar,
tots els videojocs estan en japonès, no?
A mi, quan em fotien a jugar un joc de rol d'aquests japonesos,
quan sortíem parlant, jo, vinga, vinga, vinga,
avança, avança, no m'enterro de res.
Clar, perquè els deu ser complicats.
Estan en japonès i l'Albert encara no domina els japonès.
Alguna cosa, alguna cosa, eh? Sí?
Som-hi massa, en això. Què acabes de dir, ara?
Com disculpi. S'ha d'educar.
S'ha d'educar, home, és una gent molt educada.
Sí, sí, sí, sí.
Gairebé 300.000 assistents.
Déu-n'hi-do. Molta gent, és una gràcia.
Són els japonesos. Més gran del món.
655 companyies de 40 països diferents.
I així com anècdotes curioses d'aquesta fira,
més enllà que hi ha les principals companyies japoneses,
per exemple, és clau,
jo, amb això vaig flipar, portar una targeta de visita.
Ah, sí? No portes una targeta...
D'aquestes targetes que dius... Sí, les de sempre.
Com vas amb una fira sense una targeta de visita?
Mai n'he tingut, jo. Una vegada vaig tenir, però mai n'he tingut.
Vaig haver de fer-me expressament i sort que portava,
perquè, si no, no entro. I les agafen d'aquella manera?
Les agafen. Jo les donava més en plan normal,
perquè és, no sé, jo soc així, tu.
La donava normal, perquè no...
Però exactament, com esteu fent ara,
aquest gest respectuós, això ho feien.
Vale, estem... Bueno, per la gent que no ens vegi, tu agafes...
Estem donant moltes ganes amb dues mans.
Amb les dues mans. La reverència, això mateix.
Molt bé. Més coses.
Vaig anar a la fira totalment sense cap cita.
Quan vas a una fira de videojocs,
a vegades amb les companyies que s'hi presenten, tu quedes, no?
Però ho vas fer expressament, no vas voler embarcar-te res, eh?
No, no, no. No ho vaig expressament.
Des d'aquí no em van aconseguir gaire haver res.
Ostres. Alguna cosa.
No dec ser tan influencer com la Gina, no em van aconseguir res.
Així que vaig anar a la bravíssima.
Perfecte. Emoció màxima.
Hi havia, per exemple, el director creatiu de SEG actualment,
en negoci, me'l vaig trobar, i tal, tal.
Podem fer una entrevista.
I va dir, sí, van portar l'interpret.
És així.
A més, l'Albert, és d'una manera que tu vas amb ell a una fira,
jo no he anat amb ell a la Tokyo Game Show,
però he anat amb ell a l'E3, i et va dient,
això és el dia... Se'ls coneix tots.
I també coneixes les persones japoneses
que una miqueta es costa distingir?
Ah, sí, els creadors de videojocs, sí.
Hi havia varia molts, molts...
Hi havia l'Itagaki, hi havia el Suda 51...
Què dius? Sí, el Suda 51.
Perdona, tenim una foto, l'Albert i jo, amb el Suda.
El Suda 51.
Perdona, que és un personatge, expliquem una miqueta, molt curiós.
L'Olipot Gentsao, no?
És un home que fa videojocs molt, molt curiosos.
Sí, molt foscos.
I doncs el creador de Sega, del Shenmue,
ara no em surt el nom, mira que és mític.
Ara el direm, ara el direm.
El Francesc potser el sabrà. Ara el comentarem.
Hi havia també el David Cage.
Que aquest ja el coneixem, també.
Tot va ser molt improvisat, però va ser interessant.
Necessites molts permisos per gravar qualsevol imatge.
Això és una cosa única d'aquesta fira, o almenys del país.
Si anaves a Sega, a Nintendo no s'hi presenta.
A Sony, a Konami, on fos,
t'havien de posar com una enganxina
i et donem permís per gravar.
Quin és el tema?
Al final semblava jo un cotxe de Fórmula 1,
perquè portava jo Square, Sony, Sega, Konami, Capcom...
Era David Meca.
Quan estaves allà,
em vas enviar un vídeo que em va fer molta il·lusió de Taito,
de l'aniversari de l'Space Invaders,
que és un producte que encara allà realment l'estima ni molt, no?
Molt.
Han fet un Space Invaders per 10 jugadors simultanis.
Què m'estàs dient?
És un projecte que es va fer l'any passat
i hi poden jugar 10 persones al mateix temps,
i és molt graciós, no? Com tots s'ajuden, que operen per això.
Molt bé. El Francesc ens diu Yususuki.
Ah, Yususuki. Sí, sí.
Supermític. Està per allà.
Si us sembla, parlem dels videojocs que s'hi van presentar.
Molt bé.
Uh!
Chan, chan, chan, chan, chan, chan, chan, chan...
Això és acció, eh?
Això és acció, i la música que esteu escoltant a la mateixa
és un dels títols màxims de la fira,
que és el Final Fantasy VII Remake.
Per mi, sintetitza molt el que és el Tokyo Game Show.
És el joc japonès,
la gran superproducció per excel·lència, no?, de Square Enix.
És un joc que fa molts anys la gent està esperant,
és una actualització d'un clàssic
que va ser una revolució pel món dels videojocs,
i allà es podia provar.
També vaig intentar colar-me com vaig poder,
i vaig poder jugar-lo, i molt guai, no?
Mireu, que porto moltes etiquetes. No m'ho deixes jugar.
Jo pensava que amb tantes etiquetes em deixaran entrar, tio,
perquè semblo aquí com la persona més periodística d'aquest país.
Ho ets, ho ets.
Després, un altre dels jocs estrella va ser el Death Stranding,
el nou joc del Hideo Kojima,
que també en Hideo Kojima va estar ja a la fira
i va ser com una de les grans estrelles.
Avui dia, el Kojima és l'estrella en el món del desenvolupador,
és el desenvolupador més conegut en diferència.
I és per culpa de Twitter i totes les polèmiques que té al voltant?
Per què és?
Perquè hem fet com el gran ídol de masses del món del desenvolupament.
I bueno...
A ell també una mica es fa el personatge.
A ell s'agrada, no? S'agrada una mica.
A més, per ell no passa el temps.
És una persona que sempre està més o menys jove i dius...
Com tots els asiàtics.
És el comentari racista del dia, però com tots els asiàtics.
I va presentar el Death Stranding,
que és aquest joc de transportista de globo,
en món obert, en un món postapocalíptic,
molt interessant, sortirà el novembre.
Un és el dolent i quatre són els personatges que l'acompanyen.
Mira, en aquest estil en som cinc. O sigui, jo crec que podem jugar tots.
Hem de jugar, estarà molt bé aquest.
Després el Jakusa, Like a Dragon, que a mi em va encantar aquest videojoc.
El Jakusa sintetitza molt la cultura japonesa del món de les màfies,
l'ambientació del barri aquest de Shinjuku, de Japó, de Tòquio,
que vaig poder veure.
Un joc superdivertit.
I per acabar, no en vull tindre més, van haver molts videojocs,
el nou joc de bola de drac,
que serà el proper mes de gener.
Kakarot.
Per cert, és curiós perquè quan tu estaves al Japó,
vas començar a parlar amb el francès,
vau estar parlant d'una mica...
Tu li preguntaves, Francesca, a l'Albert,
una mica de la societat com estava vivint el tema del videojoc, no?
Sí, perquè hi ha una cosa, tots ens imaginem que el Japó és un joc
on els videojocs estan molt respectats,
perquè també sentim a parlar que tothom llegeix manga
i ens pensem que allà tothom juga als videojocs,
als videojocs a tothom li semblen fantàstics,
mentre que aquí als videojocs sempre hem tingut un estigma de nen,
que ara, mica en mica, els que jugàvem a videojocs ens hem fet grans,
doncs seguim jugant a videojocs i això està canviant.
Doncs fins ara, la meva idea una mica del Japó també anava per aquí,
però veient persones, escoltant persones que viuen al Japó
de fa bastants anys,
que s'han inclús casat amb japoneses, tenen fills, viuen allà,
doncs em parlaven que no,
que realment, dins el que és el general de la societat japonesa,
el fet dels videojocs segueix sent una cosa molt otaku,
una miqueta mal vista, si vols buscar nòvia o a la feina parles
que t'encanta jugar a videojocs...
Tu com ho vas veure?
I no parlo de jugar casualment a algun videojoc i tal,
sinó de ser un gamer.
Home, en deu dies et fas la idea que pots, no?
A mi em va donar la sensació que als salons Arcade
hi havia gent de totes les edats,
hi havia homes i dones d'un rang d'edats molt potent, molt gran,
però sí que és veritat que, més o menys,
amb la gent que comentaves, Francesc,
potser no tothom està tan boig pels videojocs com podem pensar.
Gina, tu hi has anat, al Japó.
Jo hi vaig anar i és el millor viatge que he fet a la meva vida.
Sí? Sí.
I de fet vaig dormir al barri de Shinjuku,
que en principi és el de les màfies i tal,
i jo vaig sentir una seguretat absoluta.
És molt barat.
Dormir a Tòquio no és barat, però dintre de tot el que és,
és dels barris més barats de Tòquio,
i està molt ben comunicat, perquè els bafiesos,
si una cosa fan és agafar el transport públic,
em va semblar supertranquil.
Jo vaig passejar per allà sola i no vaig veure res estrany.
Sí, home, el tema de la seguretat allà amb els robatoris
és una mica canvi de xip, no?
Això de la gent de deixar la bossa quan va fer un cafè
i deixa la bossa allà i va demanant...
Sí, sí, és superhabitual.
I després ho fan a Barcelona i passa el que passa.
Francesc, tu has anat al Japó? No. Jo tampoc.
A veure si ens posem d'acord un dia, quadrem agendes i...
Per últim, Albert, el tema del so.
Saps que a mi m'agrada molt el so, les ambientacions sonores.
De Japó?
Home, sí, hi ha aquests insectes, com es diuen en català,
que són tan habituals de les sèries d'animació.
Les cigarres, diria.
Les cuques de llum.
Està molt present, aquest so. Aquest so és molt curiós.
Molt present, sempre.
A més, hi ha algunes que estan emocionades i dius, què passa aquí?
Són de color blanc, crec, costa de veure-les també.
Un so molt característic, Albert, que t'agradarà,
perquè els nens se'n vagin a casa a la tarda,
hi ha una musiqueta que sona, que és com de pel·li de por.
Què dius, per favor?
Això és perquè els nens se'n tornin a casa.
Toc de queda.
Això és seriós, o sigui?
Sí, en un d'aquests pobles que anava amb el Jaume Andreu
a comprar videojocs a la Quinta Forca,
de cop i volta comença a sonar la música com de...
Silent Hill.
Era com la pel·lícula Eat, i jo, què és aquesta música?
I diu, això és perquè els nens ja sàpiguen que han de tornar a casa.
I jo, hola, quina por.
El carrito de los helados.
I tornaràs algun dia o no?
Sí, home, sí.
Potser altres zones, o...? Sí, per favor, una mica de naturalesa.
Molt bé.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit, a iCat.
Doncs continuem el Generació Digital de iCat,
i, a més, avui, com cada dia, com cada programa,
volem fer un repàs de tot el que passa a les xarxes,
perquè passen coses superinteressants.
Sí, per exemple, al nostre Telegram,
on hi ha hagut un moment que s'ha parlat de mascotes,
i el Serafí, que és el nostre bot de referència,
que és una usuari que sempre està connectat
i sempre té una opinió,
ell ha dit, parlant de mascotes,
heu d'aconseguir que us dibuixin un gat de iCat
jugant amb el pad, la consola o el PC.
És veritat.
Sí, sí, completament d'acord.
I no sé que, si la gent ens veu a través de YouTube,
doncs que vegi aquest gat,
jo l'he vist, que està punxant amb discos, està escoltant...
I llegint, també llegint.
Fins i tot fa titelles.
Si fa titelles, pot jugar amb una PlayStation.
No, no, estic absolutament d'acord,
que demanarem que ens passin gats per fer aquestes coses.
Què més que han passat a les xarxes?
Doncs sí, tenim el Ferran Escric,
que ens explica que hi ha un clàssic per a Android,
anomenat Socovan, és molt clàssic, aquell de les capses,
que vol dir mosso de magatzem, mira,
i se n'han fet milers de versions.
Hi ha molts que estan en temps enganxat, els de Corona Labs.
És un digne competidor del Tetris, és un clàssic, el Socovan.
És aquest joc de les capses...
De fet, el Francesc, va haver-hi un moment que el va contestar el Ferran,
em fa l'efecte sobre aquest Socovan, no?
És un joc conegut, no? Sí, sí.
És un joc que ja és molt clàssic, és japonès, precisament.
És aquest que has de moure caixes i només pots empitxar.
És molt empipador, perquè les has de moure en ordre,
i pots bloquejar mil vegades,
però és un megaclàssic dels trencaclosques digitals.
El Roger Pimpam, parlant de càmeres i de mòbils i de les seves qualitats,
deia que hi ha càmeres i càmeres, depèn de moltes coses,
mai es podrà comparar amb una reflex, amb objectius,
però les compactes, en molts casos, diu, poden competir i millorar.
De fet, diu ell, que utilitza, amb un lumi a 1020,
aconseguia, en aquella època, fins i tot,
fotos molt aproximades a les molt bones càmeres,
sempre aprofitant l'escena.
Diu que és molt important el tema de la llum, evidentment, de tot això.
I la veritat és que es va debatre sobre els mòbils
i la qualitat de les càmeres.
En aquest sentit, ¿vosaltres li dueu molta importància
a la qualitat de la càmera del mòbil?
A les dues càmeres, és a dir, a la selfie i l'altra?
Evidentment, és la més... Perdona.
A veure, a veure, a veure, a veure, a veure, Francesc!
No tenim la vida digital, la Gina!
No ens hem de fer fotos, nosaltres.
No feu servir els filtres d'Instagram tan hardcorement
com els vaig servir jo.
L'important és l'Albert?
Sí, home, perquè és que avui dia...
A Tokyo has fet servir el mòbil i...
Sí, sí, és important, perquè és la càmera, avui dia.
No sé qui siguis l'expert amb una càmera.
Per cert, han passat coses curioses
amb el tema aquest de les càmeres, no, Francesc?
Doncs sí, ja es pot dir que el canal de Telegram
de Generació Digital té una spin-off
creat pels nostres veïns de forma independent.
El tema és que aquesta setmana s'ha parlat molt de la fotografia,
i hi ha hagut un moment que s'ha donat la idea
que es podia fer un canal, i dit i fet,
de fet, és un...
Bé, en aquests moments hi ha unes 10 o 12 persones
que parlen de fotografies, i hi ha unes fotografies...
La gent que en sap, estan allà, a fotògraf.cat.
Està superbé.
Per últim, volem dir que Ed Caballer
ens ha ensenyat un sistema de joc per a adolescents adults,
curiosament... Adolescents adults.
Sí, que es diu així, és un aparell que pots comprar a Aliexpress,
que costa, atenció, 15.000 euros. Ah, barat.
Sí, sí, més mil d'enviament.
A més, Aliexpress et demana quin és el port més proper.
El port més proper, el de Barcelona...
Això va per vaixell, eh? Exacte, va per vaixell.
Són 3 pantalles amb un sistema hidràulic,
on hi pots connectar, doncs, jocs, per exemple, de cotxes,
i jugar, i que, doncs, es mou...
El Train Simulator.
Doncs, escolta, si vol que fem una review,
ens l'enviem i el fem, eh? Exacte, sí, sí.
Tu que ets premsa, que tens tantes enganxines pel cos, Albert?
Demana-ho. I que vingui a Barcelona, no?, al port de Barcelona.
Sí, això és el port de Barcelona,
i un dia d'aquests el veus en el programa aquest de controls de frontera,
i un arco d'aquests dient, això és totalment il·legal,
i treuen el sistema de videojoc avançat.
Podria ser, podria ser.
Doncs ara el que anem a fer és escoltar l'Oriol Dalmau,
que ens ha, doncs, jugat a un joc aquesta setmana,
i ens ha fet la seva valoració
si és que val la pena comprar-lo o no comprar-lo.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vist i plau.
I el joc que ha jugat és un joc que ha sortit ara fa...
fa molt poc, que és a l'Estrall Chain.
Sí.
Per la Switch.
Sí, un joc que a mi també m'ha... bueno, m'ha agradat molt.
L'Oriol, perquè l'ha fet Platinum Games, els de Bayonetta,
i té una combinació d'acció i investigació molt interessant.
Doncs escoltem ara què diu.
Astral Chain, de Platinum Games exclusiu, de Nintendo Switch.
Com està Nintendo Switch aquest any, eh?
Entre el, com es deia allà, el Diamond X Machina,
que acaba de sortir, el nou Zelda,
que està a punt de sortir, si no ha sortit ja.
Aquest Astral Chain va molt forteig.
Astral Chain és de Platinum Games.
Això ja vol dir una sèrie de coses, eh?
Jocs tipus Bayonetta, tipus Nier Automata,
s'assemblen, aquests jocs, però amb moltes diferències,
que ara les veurem, si no, què coi foto jo aquí, eh?
A veure, és un hack-n-slash, tipus japonès,
amb un ambient molt futurista.
Comences amb una moto així, que sembla l'Akira,
saps que està molt bé.
I bueno, la història típica, o sigui,
sois dos hermanos gemelos,
que vivís en la zona del reducto de la humanidad,
que todavía no ha sido aniquilada,
i sois los elegidos,
que van salvar la humanidad d'unos monstros terribles
que venen d'uns portals dimensional,
uns monstres així raros,
perquè els japonesos, sempre que posen monstres raros,
venen de portales dimensional.
O sigui, la història és un cliché,
que sempre és exactament la mateixa, diràs.
Doncs aquest joc jo ja l'he vist 70 vegades,
per què l'he de veure 71?
Doncs perquè no et deixis enganyar.
Aquest joc és molt original i et diré per què.
Per dos motius, bàsicament.
Primer motiu, és un joc que barreja gèneres.
Està clar que és un hack-n-slash
i no és ni molt menys l'únic.
Tu pots estar jugant a Astral Chain, 40 minuts,
sense fotre ni una sola hòstia.
Ho he comprovat. Com és possible?
Doncs mira, hi ha investigació,
hi ha missions d'investigació, en la qual has d'anar per la ciutat,
preguntant a diferents persones,
buscant pistes per descobrir una determinada cosa,
amb una missió secundària, per exemple.
Hi ha plataformeo,
hi ha anar d'una plataforma, un plataformeo,
hi ha putles,
i tot això barrejat amb la seva justa mesura.
Jo crec que enriqueix molt el joc.
I, a més, hi ha una altra cosa
que tampoc és habitual del Platinum Gensha,
com una base, com un quartel general, com un camp base,
que és la comissaria de policia on treballes,
i allà pots canviar de roba, personalitzar,
les diferents colors de la gorra, de la vestimenta,
millorar les teves armes, comprar i vendre coses...
Té un rotllo rol que està molt bé.
Segon motiu pel qual aquest joc és força original, el combat.
El combat, que és la mèdula,
la principal cosa d'aquest joc, és un combat molt original.
La cosa es basa en que tu no combats sol.
Tens una ajudant, una espècie de robot que t'ajuda,
que es diu la Legión.
Tu ets l'Elegido perquè tens una connexió
amb aquestes legiones especials.
Has d'imaginar un robot gegant unit amb tu per una cadena com de llum,
i aquesta Legión és autònoma.
O sigui, ella reparteix les seves pròpies bufetades,
però amb el gallet d'esquerra l'envies contra els enemics
quan ho creus suportú,
i a més pot determinar les coses diferents,
pot evolucionar aquesta Legión,
amb un rotllo RPG, amb un arbre d'habilitats,
i a més hi ha cinc tipus de legions diferents.
Que si una que aturde los enemigos,
que si una que tira fletxes,
o una que té una espasa enorme.
Això li dona una varietat molt bèstia.
És cert que costa una mica acostumar-se al principi.
A les primeres partides tens una mica com un whatafuck,
perquè el teu personatge no és ben bé l'única lluita,
tens una altra, que no saps quan llançar-lo, quan retornar-lo...
Té una curva de prenentatge complicada.
Però quan li agafes el Tranquillo,
que no és correcte dir en català Tranquillo,
però jo dic Tranquillo,
és un combat molt original i molt xulo.
Mira, que semblava que estava tot inventat
en el món del hack and slash. Doncs no.
I el combat, us ho podeu imaginar,
moltíssimes partícules a la pantalla,
sembla que estiguis enmig d'un correfoc tota l'estona,
tot molt ràpid, que jo ja tinc una edat que determinades coses
ja el meu cervell no dona.
La càmera potser és un dels punts negatius,
perquè la càmera no pot, no pot.
Amb tanta bogeria la càmera comença a fer una mica el tonto.
Aquí jo puc ser realment comprensiu,
perquè passen tantes coses amb pantalla que la càmera fa la pitxa.
I és un combat que, a més a més d'original,
té aquella màxima que ens agrada tant a tots els gamers,
que és... no ho vull dir malament.
És fàcil de jugar, difícil de dominar.
Doncs ho té, això ho té.
A Astral Chain ho té.
Tècnicament, el joc és bastant l'hòstia,
es nota que s'hi han deixat la pasta,
és una producció d'aquestes de calerada.
Llueix molt bé, amb uns gràfics tipus manga, tipus felshading,
i realment la ciutat futurista, els personatges llueixen espectaculars.
Ja voldria en molts jocs de PlayStation 4
veure's com es veu aquest Astral Chain.
És un d'aquests grans exclusius,
que és imprescindible de la Nintendo Switch,
i a la saga s'entraven més d'aquests Astral Chain.
Per tant, apunta-t'hi i tinga el pendent, que aquest és dels bons.
Astral Chain, Nintendo Switch.
Jo te'l recomano.
What is more?
A mi no em surt, però...
Los elegidos ho fan molt bé.
És l'Oriol que ens ha comentat tot aquest joc a l'Astral Chain,
un joc... a tu t'ha agradat, Albert, o no?
Estic bastant d'acord amb l'opinió de l'Oriol.
M'ha agradat, tècnicament, amb això diferim,
perquè he dit que li ha agradat,
perquè és molt maco, el disseny artístic,
les imatges són molt boniques i el color és molt xulo.
Ostres, és una mica ajustat per mi, tècnicament.
Però la idea, aquesta de combinar...
portar dos personatges al mateix temps,
és justament el que deia l'Oriol, no?
Al començament dius, ostres...
És molt difícil portar dos personatges al mateix temps,
però t'acostumes, hi ha un moment que fas clic i t'hi acostumes,
i a mi m'ha agradat, m'ha agradat.
A vegades sempre hi ha com seqüeles i segones parts,
i que hi hagi un joc nou, sempre t'agraï.
L'Oriol, això acabarà sent una saga.
I d'aquí 5 anys o 3 anys acabarem tinguent una segona part...
Quina estarem farts, una mica, com es converteixi en una sessió inscrit.
El que deia ell, que realment, des d'una switch,
de vegades sorprèn la qualitat que pot donar.
Aquest és un tema que sempre m'ha sorprès a mi,
i és que moltes vegades veus els jocs de Supermario,
no per dir que siguin dolents, en absolut.
No, però que els gràfics no són el mateix.
No busquen l'espectacularitat d'aquest, no?
El tema, per mi, és que si tens un bon disseny d'art,
tens una estètica amb molta personalitat,
això aguanta molt bé el pas del temps i no et cal una mega potència.
Exacte, és situabilment d'acord.
A més, pensem que fa servir el shading, cosa que amaga una mica,
perquè utilitza molt la textura,
i amaga una mica el que seria no el tant ús de polígons
que podria haver tingut una altra consola
fent servir un joc d'aquest estil.
Això ho amasca ara, però és el que diu.
Si no hi ha un bon tractament d'art, això no s'aguanta cap enlloc.
Doncs al Generació Digital,
DICAT, som en aquest programa l'Albert García,
Francesca Vilasco, la Gina Tos, l'Albert Murillo.
Moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui.
Gràcies.
I, per cert, una cosa que m'agrada molt dir, molt bon cap de setmana.
Això, exacte.
Perquè ara podem dir, si és divendres, bon cap de setmana.
Pensem que estàvem a la meitat, no?
Sí, no podies dir-ho de cap manera.
Hem de dir també que el control tècnic estava Dani Jiménez.
I el control user Mangol,
que està a la tercera planta o a la quarta o a la cinquena,
està molt lluny.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch,
a Instagram, a icat.cat, barra GD,
als podcasts de Spotify i també per YouTube.
Que estem en un moment beta, però que, de veritat,
cada setmana hi haurà novetats que jo crec que us agradaran molt.
Anem millorant el programa.
Home, absolutament.
A més, gràcies a tot l'equip del Generació Digital.
I tots els grans videojocs han estat en beta.
És veritat, és veritat.
Per cert, avui divendres surt una remasterització important,
el Ninokuni.
És una remasterització per la PlayStation 4 i per PC, oi?
Sí, exacte, perquè era un joc exclusiu,
originàriament de la Play 3 i ara doncs continua a la 4.
I aquest és molt especial perquè hi ha un personatge
o una escola darrere molt important.
Hi ha l'estudi Ghibli, l'estudi d'animació Ghibli,
del Callao Miyazaki, que tots coneixem ja el que n'ha fet,
i que es va encarregar de la part artística
i per això llueix com llueix.
I aquest és el de Nino, de Ninokuni,
aquest joc que s'ha remasteritzat avui mateix.
Adéu-siau, eh, tots. Adéu.