No, no, no, no, no.
Generació Digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts al programa dedicat a la tecnologia creativa
de Catalunya Ràdio.
Avui escoltareu un programa, sobretot penso, molt especial,
i a més que volem fer de tant en tant.
i relacionat amb els videojocs.
Ara mateix us explicarem quin tipus de videojoc parlem avui,
però també dir-vos que coneixerem una iniciativa entre Google
i el Museu de la Música de l'Auditori, que ens ha encantat.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
Molt benvinguts, com esteu? Molt bé, i tu?
Home, aquí hi ha molta cosa, molta capsa.
El mercadillo, el mercadillo. No hi cabem, en aquesta taula, mare meva.
Penso que és del dia, en els 15 anys d'història que tenim,
que hi ha més jocs a la taula.
En compto, potser, en deu haver-hi uns 40, aproximadament.
Jocs jo crec que sí.
Altres vegades que hem portat més merça variat i d'allò,
potser ha estat estar més plena,
però en número de jocs jo crec que és el tope.
Ja et diria, en número de diners...
O sigui, en diners, si...
A la mercat, aquests jocs no són barats, alguns d'ells.
Ara, home, hi ha una mica de tot, sobretot SNK, no ho sé, o...
Comença a picar els preus,
tot i que no són dels més cars que hi ha, no?
Potser aquestes són dels més accessibles,
però alguna cosa que hi ha per aquí, sí, té un veu simpàtic.
Per cert, Albert García, aquesta setmana...
t'hem vist molt sensibilitzat en el tema de la neutralitat a la xarxa.
És el tema, és el tema d'aquests dies,
especialment a tot el món, de fet,
però a Estats Units hi ha un gran debat al voltant d'això,
de neutralitat a internet,
i vaig fer un tuit, un retuit d'un vídeo fantàstic,
de la gent de MegaDigentaQuatre,
són uns humoristes nord-americans,
que van fer una paròdia de com seria internet
si la neutralitat a la xarxa acabés i seria un malson, eh?
Sí? Un malson total.
Tu deies que... Compte, eh?
Sí, compte, a veure com evoluciona aquest debat, perquè ens afecta a tots.
Sí, sí, certament.
Per cert, Francesc Xavier Blasco, també vam veure l'altre dia
a la teva xarxa, skyblask, que robes skyblask al Twitter,
que parlaves de... a mi m'ha sorprendre molt, Batman Ninja.
Molt bé. És real, eh?
És real, és real.
Crec que hi han sortit dos de tràilers,
i sembla ser que hi ha...
doncs això és una pel·lícula d'estil ànime,
amb Batman i el Joker al Japó feudal.
Però a més, és que vestit de ninja.
No, no, absolutament fantàstica.
Sí, sí, sense cap problema.
I Ali, hem de recordar un programa que estem començant a preparar,
de fet, ara ja estem a tope preparant-lo,
que és per el dissabte dia 16 de desembre,
que és dissabte vinent,
i mireu això a través de l'FAM, que farem un programa en directe.
Doncs sí, com cada cop que s'apropen aquestes dates,
sereu en directe a les 12 de la mitjanit del 16 de desembre,
i ens podrem venir a veure en directe 20 persones,
ja hem fet la conta de cadires, i som 20 persones.
Ja m'ha obert aquesta setmana passada
la possibilitat que vinguin els ullents a través de Telegram,
recordeu, telegram.me barra generació digital,
i tindrem un regal important per algú dels que vinguin.
Molt bé, com sempre, la nostra digipanera.
Això mateix, a veure't com de gran serà aquest any.
Ens acompanyarà també en directe l'Oriol Dalmau,
que ens comentarà el Xenoblade Chronicles 2,
i gaudirem d'una hora de ràdio en el nou estudi de Catalunya Ràdio.
Sí, perquè molts ullents no l'han vist,
i també és un moment i una oportunitat per veure-ho.
Quants dies hem estat nosaltres un, aquesta temporada?
Un, el primer. El primer, és veritat, el vam estrenar.
Sí, sí, cert, cert, per cert,
l'Oriol Dalmau vindrà,
havent jugat ja el Xenoblade Chronicles 2.
Tenia moltes ganes, ell, de jugar a aquest joc.
És una pinta, però és un joc molt llarg, eh?
S'haurien estat moltes nits sense dormir, eh?
Sí, sí, jo recordo,
he anat a la presentació a Madrid del primer, fa anys d'això.
Sí, sí, va sortir per l'avui. Exacte, exacte.
Que la vam fer, és molt curiós,
la vam fer, la presentació,
a la Universitat de Medicina de Madrid,
i era al mig del lloc on...
Tu portes un mort, pobret,
i fan allà les proves mèdiques,
o el treuen al fetge perquè el vegin els alumnes, etcètera.
I vam fer allà...
Van desaccionar.
Sí, sí, una mica va ser això.
Hauria d'haver fet un unboxing allà, una mica,
disccionant l'autòpsia de la capsa.
L'obren i treuen al fetge.
És curiós perquè, quan estaves allà,
t'imaginaves principis de segle, saps?
Aquestes aules de medicina.
Sí, sí, sí, tot de fusta,
tot molt curiós i molt ben preparat per aquestes persones.
No és molt bé, això serà el dia 16 de desembre,
a les 12 de la mitjanit.
Estigueu atents al nostre Telegram,
perquè és el lloc ideal per quedar-se una cadira
d'aquestes poquetes que tenim.
Del Tetris hem après que les coses bones desapareixen
i els errors s'acumulen.
Què hem après del Candy Crush?
Aprofitant que avui tenim a la taula, junts,
dues persones molt coneixedores
dels videojocs en tots els seus àmbits,
ens ve molt de gust poder fer un especial dedicat
als videojocs de lluita de tots els temps.
Avui escoltarem les seves preferències,
us comuniquarem el que creiem que són els millors,
i fins i tot farem un concurs sonor de videojocs de lluita.
Exacte, darrere d'un bon videojoc de lluita
sempre hi ha els personatges qui participen
i una evolució impossible de les arts asiàtiques de lluita.
I, de fet, encara que són uns videojocs molt violents,
l'estètica, la forma que lluiten, etcètera,
hi podem trobar històries que fan que simpatitzem
amb alguns personatges més que d'altres,
i això ho portem tota la nostra vida com a jugadors.
Els jocs de lluita demanen dedicació i molta pràctica.
Hem d'adaptar-nos a cada contrincant
i estudiar les seves febleses per poder derrotar-lo.
Nois, allò de premar botons de forma aleatòria
pot servir o no serveix?
Pot servir.
És la base amb què tots hem començat,
la basejant, l'arcade, allò...
És més, molt empipats,
quan la persona que està davant teu fa un cop especial
i li preguntes com has fet, i dius, no ho sé, no ho sé...
Allò que tu vols apuntar per fer-ho tu després.
Avui dia ja no es fa tant, però tu volies apuntar.
El que està clar és el que deia, és a dir, videojocs de molta dedicació.
Dedicació, i sobretot perquè requereixen,
si vols competir, ser un bon jugador,
doncs d'entrenament una mica, per dominar les tàctiques.
És interessant, i també crec que s'està dient
que intentem establir quin és el marc dels Jocs de Lluïta.
Ens referim a Jocs de Lluïta, one versus one,
que són el combat singular,
un personatge contra l'altre personatge,
i, bueno, el combat singular.
Sempre hem vist aquest tipus d'enfrontament.
Amb en Francesc, aquesta setmana al Telegram,
que vam donar la notícia de quins eren els videojocs,
després en parlarem de lluita predilectes dels nostres uients,
hi ha hagut moments que s'ha mesclat el tema del beat'em up,
que és un tipus de videojoc diferent.
Sí, és el joc en què vas movent per un escenari,
anant cap a la dreta,
i t'enfrontes amb diversos personatges.
Òbviament, estàs lluitant,
sovint fins a arribar a un enfrontament final.
L'exemple paradigmàtic és el Kung Fu Master,
per anar a buscar un gran referent antic,
o el Final Fight.
Són tots aquests jocs on lluites contra molts opponents.
A la vegada ens han encomanat Shinobi,
ens han encomanat Target Renegade,
Streets of Rage, que per exemple,
Streets of Rage 2 sí que ja va incorporar,
era la popularitat dels Street Fighters començant a aflorar,
un moda de lluita, un contra un,
com una mena d'ex de petit extra,
però bàsicament el joc era un beat'em up.
I també, per marcar i per englobar,
podríem dir amb tranquil·litat
que l'Smash Bros és un joc de lluita?
Jo diria que sí, no sé si esteu d'acord.
Jo també, hi ha debat en aquest teu, eh?
Hi ha debat perquè és un joc molt diferent,
hi ha molts personatges a la pantalla,
són fins a 4 i 8,
i en l'última versió són un foot'em up.
Jo el considero un joc de lluita, també.
És un joc de lluita.
Té aquesta cosa de les plataformes, els escenaris,
i que és bastant caòtic.
Jo haig de dir que no he arribat a entrar-hi mai.
Hi ha partides.
Però no, no, és un joc de lluita i serveix per dir que, home,
es poden fer coses noves i diferents, també,
en el món dels gerards ultraglàsics.
En aquest sentit, el Beautiful Joe seria semblant, també, a aquest?
És com un joc d'acció. Joc d'acció beat'em up.
Beat'em up és més tard.
Però de Smash Bros hi ha tornejos amb els fans allà...
entrenant-se en la 3DS, competint a la Wii U...
És brutal.
De fet, els agents que ens estiguin escoltant
s'hi posen un gameplay d'aquest joc, de Smash Bros,
8 contra 8.
És un espectacle de llums i de colors.
És molt espectacular.
Però jo us he portat el que considero
que és el primer videojoc de lluita de la història.
Aquí hem baixat la música, perquè...
No sé com podríem definir... Què veus aquí, Ali, tu?
Vec el que seria l'inici d'una maquineta.
Sí, és antiga.
Antiga, se l'heu ja gastadeta, molt maca, la vista.
Sí.
No se m'engega? Sí, se m'engega.
És el Space Laser Fight.
De fet, és un joc que, als anys 70,
japonès, de la marca Bambino,
que, a més, aquí a Catalunya,
vaig conèixer la persona que importava aquestes joguines
de forma casual un any.
I és un joc que podem veure que hi ha dos personatges,
un enfront de l'altre,
que, en aquest cas,
s'han de disparar amb una pistola, com si ho diguéssim,
però hi havia un que es deia boxing
que era en contacte físic.
La gràcia és que, de fet, podem escoltar el so,
perquè es pot sentir el som, fa l'efecte...
Sí, sí, es pot sentir.
Imagina't, és un so absolutament rudimentari.
I això són els dispers.
Ara acabo de matar una persona.
I és això, un jugador contra l'altre,
un a la dreta i l'altre a l'esquerra,
que una mica ve a explicar què és això.
Em recorda que hi ha joguina,
que era una joguina mecànica amb dos robots,
que apartaves una mena de joysticks i començava a repartir.
Exacte, aquí, el fet que et disparis amb armes de llarg abast...
Sí, sí.
Són Hadoukens.
Una mena de Hadoukens, unes boles de foc...
No arriba a haver-hi contacte físic, no ho sé, perquè, per exemple,
no sé si és de Tari,
però dels primers 70 hi ha un videojoc,
un arcade, que és el Gunfight.
Jo diria que no és de Tari,
i és un joc on aquests dos pistolers,
amb cactus entremig, has d'esperar.
Que potser seria més antiga si agaféssim això com a joc de lluita.
A mi m'agradava, perquè et poses un al costat de l'altre,
i l'altre estàs...
és una mica com el joc de...
De perspectiva, típica, amb la silueta dels dos personatges.
És la que t'ho has dit, jo crec la Voxa,
que també és del 79,
que és la que sí que podríem dir...
De fet, és ben bé just del mateix any,
no sé si una miqueta anterior hi ha un porto de Tari
que no va arribar al mercat, que també és de Voxa,
però, sí, sí, del 78-79, els primers jocs de lluita.
Aquest va ser Space Laser Fight,
va ser el primer joc que vaig tenir electrònic a casa,
i després em van regalar i que, fixa't tu,
encara funciona l'electrònica i funcionen els botons i funciona tot.
Aquí no hi havia obsolescència programada ni tonteries.
I heu jugat ara, actualment, o per exemple?
Jo, sí, fa 10 minuts he jugat amb el Quim,
que és al meu departament, m'ha guanyat 42 a 48.
Què dius? Sí, m'ha guanyat.
Li he fet molta gràcia, però li he dit que hi hauria una...
Una revanxa. Sí, una revanxa, però ràpida,
perquè amb aquests jocs, a més, es demanen aquestes revanxes.
Abans de repassar quins són els millors videojocs de lluita,
amb l'ajuda dels uients del Generació Digital,
que ens segueixen al grup de Telegram,
anem a conèixer quin és el preferit de l'Albert Garcia
i d'en Francesc Xavier Blasco.
A l'hora d'escollir-los, no vau tenir cap dubte?
Ells van tenir cap dubte, Eli?
Doncs cap ni un.
Vas enviar el correu per començar a preparar el guió
i tots dos van contestar gairebé al moment.
Comencem amb l'Albert Garcia,
i la veritat és que pels que el coneixem una miqueta la seva resposta,
no va ser cap sorpresa.
Com molts haureu endevinat,
el joc que sona és l'Street Fighter 2,
el clàssic joc de lluita creat per l'empresa japonesa Capcom.
Un videojoc que es va estrenar als salons recreatius l'any 1991
i que encara avui segueix sent un dels grans referents d'aquest gènere.
I, de fet, l'Albert l'ha portat aquí a...
¿Està a la taula? És correcte, això?
A veure si el trobem.
Tenim un Street Fighter, aquí, el Francesc, versió de Mega Drive.
Fora, fora, la bona és la Super Nintendo.
No, aquesta és la Hyper Fighting. Sí, està bé, està bé.
Especial Champion Edition. Està calentant l'ambient.
He dut una cosa, que és la banda sonora,
que és una bogeria amb vinils, que són quatre discos.
Una banda sonora d'una gent que va treballant els vinils
en aquests videojocs, la música de videojocs.
Sí, la compositora de Street Fighter
és principalment una dona japonesa, que és la Yoko Shimomura,
juntament amb un altre compositor, que és Lizao Abe.
I vam fer una banda sonora fantàstica,
que és la que estem sentint ara mateix.
I van editar la música i no m'ho vaig pensar.
Em va fer gràcia tenir, tot i que és una incongruència,
tenir la música d'un videojoc amb vinils,
em va fer gràcia tenir-la, perquè li tinc molt apreci el videojoc.
Per què dius que és un referent, aquest joc?
Home, jo penso que és un referent,
perquè quan va sortir la màquina arcade
als salons recreatius, això és l'any 91, com deia l'Eli ara,
doncs és un punt d'inflexió molt gran en el món dels arcades.
Diguéssim que estava baixant bastant la gent que anava a jugar
al saló recreatiu, a les màquines.
Perquè les consoles i els ordinadors
estaven molt de moda a començaments dels 90.
I entraven a les cases. I entraven i tot això.
I aquest joc suposa una rabifalla molt bèstia.
Visualment era espectacular.
Sonorament era molt contundent, també.
Aquells hadoukens, aquells atacs...
Els personatges.
Principalment la possibilitat d'escollir personatge,
tenies en la primera versió vuit personatges,
i malgrat que es basaven en estereotips,
el japonès era lluitador de sumo o al canateca.
Sí, l'americà amb el barret i tal.
Sí, i un militar.
Jo què sé, l'espanyol era un torero.
Més tòpic no pot ser, això.
I una visió molt curiosa.
El rus era un humanot que havia lluitat contra els ossos.
I lluitava a Txernòbil.
A Txernòbil.
A l'espanyol estava en una taverna flamenco.
Malgrat això, malgrat basar-se'n en estereotips,
jo penso que ràpidament la gent es va fer amb aquests personatges
i van aconseguir arribar a la gent.
Molt bé.
I tu, quan estaves jugant, deies, jo vull ser aquest.
Jo m'especialitzo amb el Blanca, jo amb el Riu, jo amb la Chun-Li.
Això va crear molta gent, molta afició.
Vinc per aquí!
I com deia l'inici, tot això ho portes tota la vida.
És a dir, aquell personatge va amb tu sempre, no?
Sí, sí, sí.
Pots canviar, però sempre tens el...
Si és com el meu cas,
jo tota la vida jugant a Street Fighter,
les diferents versions que hi ha hagut,
principalment jo sempre agafo el Riu,
el personatge bàsic,
l'heroi clàssic.
Potser em podeu criticar per dir-me que és...
que no té gaire originalitat,
però és el que m'he acostumat a controlar
i és el que controla molta gent.
Us porto una dada que és bastant impressionant
sobre el fenomen comercial
que va suposar aquest videojoc.
Diguéssim que seria...
Estaria en el top 3
de màquines de videojocs arcade
de saló recreatiu més famoses.
Estaria a Street Fighter 10.000 milions de dòlars de recaptació,
que es diu ràpid i tant,
i a l'alçada més o menys del que va fer Pac-Man
i a Space Invaders.
Dos màquines que són molt clàssiques.
Molt bé. I a més vam aparèixer molts clònics, no?
Aquests jocs que no eren Street Fighter,
però s'hi volien assemblar.
Sí, sí, sí. De fet, una cosa que té el Street Fighter,
que és molt interessant, és com torna a posar de moda
que apareixen molts jocs que eren com...
massa, sospitosament similars,
i de fet té el rècord Guinness de ser el joc
amb més videojocs clònics, amb més còpies,
que hi han existit.
Quan no clònics, quan no, directament còpies pirates,
que a vegades incorporaven tota una sèrie d'elements
que posteriorment la saga ha incorporat,
com, per exemple, que m'hi ha més enmig de l'aire
o cops especials enmig d'un salt,
que després sí que han aparegut de forma comú oficial a la saga.
Totalment. Molt bé.
Ara anem a escoltar el que en pensa en Francesc Xavier.
A veure, només pel so ja endevinem
que es tracta d'un dels clàssics...
Oh!
És un clàssic dels salons recreatius
i aquestes veus digitalitzades una mica precàries,
però que, déu-n'hi-do,
es fan pensar en un torneig de caràter
i més que no pas en una lluita de cops baixos en un carreró.
És diferent, eh?
El joc que ens porta el Francesc Xavier
és el Karate Camp, una màquina de 1984,
que destacava els salons recreatius de l'època
per una curiositat.
Necessitaves dos palanques de control per jugar.
Sí, senyor. Aquí...
Hem de dir una cosa.
Quan hem parlat d'Street Fighter, entre nosaltres,
òbviament, no hi havia cap mena de dubte
que el gran joc de lluita és Street Fighter.
Una cosa que va fer Street Fighter va ser, sobretot, estandaritzar.
Des d'Street Fighter cap endavant,
tots els jocs de lluita funcionen gairebé exactament igual.
Saga Vírtua ha tingut un costat, Tekken també es mou en diferent,
però, bàsicament, tots quan tenim un joc de lluita,
també es mou en diferent, però, bàsicament,
quan tenim un joc de lluita,
també es mou en diferent, tots quan tenim un joc de lluita,
intentem provar els moviments del riu.
Sabem que aquesta mitja corba endavant i botó de puny
saps que llançarà alguna mena de cop especial
el 90% de les vegades.
T'has acostumat a una sèrie de moviments estandaritzats.
Jo una de les coses que trobava
quan anava als salons recreatius era...
Em fascinava, cara de xam.
Però em fascinava moltíssim.
El grafisme, l'estètica que era realista...
Tu entraves doncs en un dojo,
començava amb aquesta música,
entraves en un dojo amb la teva bossa,
i anaves explorant també del dojo amb la teva bossa...
Els personatges eren més petitets?
Era un personatge més petitets, però bastant grans per l'època,
anaven vestits de karateka,
un blanc i un vermell,
i s'enfrontaven una a l'altra amb tota una sèrie de moviments.
I al començament hi havia un moment perquè practiquessis.
I, sobretot, acostumats a la palanca i els botons,
no tenir botons era sorprenent.
Però, clar, això et donava,
les dues palanques et donaven, en total,
16 posicions diferents que les podies, a més, combinar.
Clar, feies de tot.
Fes de tot.
Saltaves, salts empatades, salts endarrere, et protegies...
Visualment, era molt realista.
Veies un combat de karatekas molt, molt interessant.
I els combats també buscaven realisme,
perquè podien acabar ràpidament amb un cop,
amb un bon cop...
Aquí no hi havia barres d'energia.
Tornava a preguntar.
Aquí heu sentit la veu digitalitzada,
que estaven tant en americà com en japonès.
Curiosament, els que jo vaig jugar aquí estaven en japonès,
i deien hajime, a l'hora de començar els combats,
i quan marcaves el punt,
havies de marcar dos punts, dos hipons,
t'emportaves al combat.
Era una cosa molt karatekit. Fa molta gracia.
Perquè tu t'imaginaves allò karatekit.
I quan avançaves les pantalles, tenies que superar una sèrie de reptes.
Un d'ells, me'n recordo,
que et disparaven com fruites,
i havies de destruir-les.
Això està bé, perquè era com un minijoc dins del joc.
Exacte. Una de les coses que va incorporar,
que després hi hem vist a Street Fighter,
però que va marcar molts jocs posteriors,
que és del 85-86, és just darrere el seu,
és que, entremig, hi havia com fases de bonus.
Podies destruir objectes que et llençaven,
una persona ja tenia fruita i l'havies de tirar de les mans,
o havies de trencar cops de barres de gel,
una cosa molt karateca d'aquella època, trencar barres de gel,
o el que a mi em fascinava més,
que era un toro que venia corrents cap a tu,
també en venien tres, de fet, per diversos cosats,
i els havies d'intentar també nuquejar amb un sol cop de puny.
Avui, Eli, controla'ns, perquè la cosa està desmadrada.
Avui el programa una hora no durarà, segur.
La qüestió és que va arribar una versió de dos jugadors
on hi havia una màquina amb quatre palanques.
Això ja era...
A casa podíem jugar en aquella època, aquest joc,
és a dir, era l'època que nosaltres volíem,
aquests jocs tan espectaculars a casa nostra,
hi havia per Spectrum o per...
Va haver-hi conversió, va haver-hi conversió per Commodore,
però, sobretot, el que sí que hi va haver-hi
va ser un joc que s'hi assemblava moltíssim,
tant amb l'estètica com en el plantejament karateca
que era a l'International Karate
o al World Championship Karate dels Estats Units de l'any 85,
que, de fet, va fer que Data East demandés a Epics per l'assemblança.
Perquè, mentre que havíem vist la màquina que ens venia de la boca,
anaves en un dojo, la versió dos jugadors,
que també era del mateix 84,
anaves al voltant del món, lluitant per l'amor d'una noia.
Al començament de cada combat hi havia una noia
que no sabia amb quin A, si amb el blanc o el vermell,
després ho arreglau amb estagots, i llavors ja la noia decidia.
Però anaves per diversos...
Diversos... Viatjaves per 12 llocs del món.
I això s'assemblava.
International Karate feia servir decorats que es reconeixies,
com el Gurne, com Nova York, deies...
I això va fer una demanda, que al final no va guanyar Data East.
I també copiava la música.
Me'n recordo de l'International Karate tenia un plaer
del tema aquest de Ryuichi Sakamoto, del Bon Nadal, Mr. Lawrence,
aquest tema tan conegut...
La música era exactament la mateixa.
Déu-n'hi-do. Molt semblant.
Nosaltres, de fet, aquesta setmana passada,
a través del Telegram, ens vam plantejar fer un Top 10,
però al final dius, a veure, Top, Top, generació...
Sí, podríem fer un Top, però...
Impossible. Tothom surt qui guanya.
Sí. No.
El que farem ara és un repàs, tindrem un minut, més o menys,
perquè baixarà el micròfon, veureu que baixarà.
No, no baixarà, però el que farem serà comentar cadascun d'ells
un minutet, i hem fet una llista ajudats pels uients,
perquè n'han dit moltíssims.
A mi, n'he apuntat alguns que no coneixia,
i després, a través vostra, també hem generat aquesta...
aquesta petita llista dels millors, els 10 millors videojocs de lluita.
Generació digital.
I el primer, de fet, dels dos primers, és Yer Kung Fu 1 i 2.
Has volgut posar-los els dos aquí, eh?
Sí, és la versió per MSX, 1 i 2.
També és Yer Kung Fu, és per arcades d'economi,
però és un d'aquells grans clàssics
que tot usuari de MSX recorda,
perquè és fantàstic, és aquesta música que sona,
que no sabies la de vegades que l'he sentit...
És tan bonica. ...en bucle, en bucle,
i que no em cansava mai, mai, mai.
Un dels primers jocs on surten lluitadores.
Yer Kung Fu és un dels primers jocs on surten lluitadores,
coses que després sí que hem anat veient,
però és el primer joc on apareixen,
i també és un dels primers jocs on veient
que es passa de lluites normals a lluites amb aquest punt fantasia,
on hi ha cops especials, eh?,
gent que es llança volant d'una banda a l'altra de l'escenari,
en el Yer Kung Fu II de l'any 85 ja hi apareixen com Kamehames,
una persona que, per cert, per tirant Kamehames,
girava d'esquena, mon germà i jo sempre dèiem que el seu...
Ja un pet, sí, sí. Exactament.
Però gent que llançava rajos,
energia que aquella d'alguns llocs de l'escenari si agrupejaves,
i podies recuperar punts de vida, etcètera.
Doncs anem ara al Rival Schools.
Què tal, aquest? Qui en pot parlar?
Doncs també recomanació, en aquest cas, dels ullents,
a través del grup de Telegram del generació.
És molt interessant.
És una sèrie de jocs que, avui dia, està molt oblidada,
però el plantejament era molt curiós.
Són jocs de l'empresa Capcom, la mateixa de Street Fighter,
i van a l'esquena, a l'esquena,
a l'esquena, a l'esquena, a l'esquena,
a l'esquena, a l'esquena, a l'esquena, a l'esquena,
a l'esquena, a l'esquena, a l'esquena.
La mateixa de Street Fighter.
I, bàsicament, l'ambientació és una mena d'institut japonès,
on els lluitadors reprodueixen els diferents, també,
els estereotips d'aquestes sèries d'animació.
El forçut de la classe,
l'esportista, la noia que és també esportista,
diferents roles, que habitualment trobem a l'escola,
eren 3D, i era molt interessant,
perquè els atacs eren molt espectaculars.
Recordo que tenia versions per la PlayStation.
Sí, la primera.
També és un joc molt estimat, tot i que està oblidat, és molt recordat.
Aquí m'agrada molt la música. És la tercera proposta.
La tercera es diu Samurai Shodom.
És un joc que el tenim aquí a la taula.
De fet, és per una versió de SNK, no?, de Neo Geo.
De Neo Geo.
Això deu valdre molts calés, segurament, perquè és d'aquests jocs.
Aquest segurament no. Aquest és dels més baratets.
A més, el tenim per partida doble, hem portat l'Albert i jo.
Per què el tenim?
És un joc que, dintre de la sèrie de jocs de Samurai Shodom,
que és molt mítica, s'ambienta amb el món dels samurais japonesos,
és de les entregues més recordades.
Si no recordo malament, va tenir com quatre o cinc parts, aquesta saga.
Inclus una va ser el joc de rol o algo així, més endavant.
I aquesta és de les més recordades i de les més difícils.
Un joc molt complicat de jugar.
Dintre del que en aquells anys 90 van ser, potser,
la lluita Capcom-SNK
i aquí treia els jocs de vida més interessants,
a King of... Art of Fighting, King of Fighters, etcètera.
Doncs aquest joc destacava perquè lluitaves amb espases.
O lluitaves amb armes. Era un pas més enllà, diguéssim.
No és el primer que ho fa,
hi ha alguns altres jocs on lluitaves amb armes,
però sí que era el que destacava en aquell moment,
perquè era com això, una Street Fighter amb espases.
M'he fixat que en la música d'aquest tipus de jocs
sempre hi ha guitarres distorsionades, en aquest sentit.
És la quarta proposta.
La quarta proposta és Dragon Ball Z Tenkaichi 3.
Molt bé.
Novament, proposta de la gent del Telegram, de Generació Digital.
Hi ha molts videojocs de bola de drac.
Vam parlar fa poc del llibre que va fer David Jaume Andreu.
I tant.
Centenars de videojocs podríem parlar gairebé.
I, per tant, doncs hi ha molts,
però, precisament, han volgut destacar el Tenkaichi 3.
I crec que no s'equivoquen, perquè és dels més valorats.
Va sortir per la PlayStation 2.
I bàsicament és en tres dimensions.
Bola de drac, molts personatges,
un estil gràfic molt similar a la sèrie Televisió,
i remenes dels que més han agradat als fans.
Jo soc més dels de 2D, els de Super Nintendo,
que aquí tenim algun que porta del Francesc,
però aquest, per les noves generacions
que van venir de jugadors de Play 2, m'encanta.
Molt bé, anem cap a la meitat de la taula, el cinquè, qui és?
A veure què podem dir del King of Fighters 98.
Molt bé, una saga molt llarga, també, aquesta, eh?
Sí, sí, home, és que King of Fighters va ser també...
Va ser... La cosa és que hi havia dos grans sagas,
que és el...
El...
El Fatal Fury.
El Fatal Fury, exacte.
I l'Art of Fighting.
I el King of Fighters 98.
Sí, sí, i l'Art of Fighting.
I el King of Fighters, el que feia era començar a fer...
Aquestes coses que després hem vist que ha fet Capcom,
amb altres companyies, que és començar a reunir jocs...
Perdó, personatges de sagas diferents
en uns combats per veure qui eren els millors lluitadors de tots.
A més, tenia la particularitat de fer com a equips de personatges.
Exacte, de tres. Tres personatges, llavors tu podies...
L'estratègia de controlar un jugador s'ampliava,
perquè podies triar-ne tres,
i, per tant, trio aquest que és més àgil,
aquest que és més contundent,
i, per tant, la part estratègica es potenciava molt.
Em fa gràcia que aquí utilitzaven l'any.
Sí, que això...
Jo què sé, amb el futbol estava molt acostumat,
però aquest era nou, en aquest sentit.
Poc a poc van evolucionant.
El 98, que és el que hem posat a la llista,
és com un dels millors recordats i dels més carts avui dia.
Aquest quin és, Eli?
El Super Smash Bros. Melee.
Comentàvem si el podríem introduir
en aquests jocs de lluita,
perquè aquí Nintendo també hi va a jugar,
amb aquest paper.
Totalment. Jo l'introduixo sense cap mena de dubtes.
És un joc molt particular.
Per a qui és persones que no el coneixeu,
és un videojoc que ha agafat tots els personatges de Nintendo,
els Mario, els de Zelda, els de Metroid, els de Pokémon,
els de Star Fox,
totes les franquícies de Nintendo,
i ho ajunta tot amb un gran combat, un festival.
No són de Nintendo.
És veritat, fa poc va sortir...
Bueno, el riu també.
Els del Final Fantasy.
Aquí és com els videojocs d'esport,
que has de parlar amb qui porta els drets d'aquest jugador.
Aquí molts personatges han de parlar entre ells.
Això és com una pel·lícula Woody Allen.
Són els personatges els que volen sortir en el videojoc,
perquè dona prestigi.
Estic segur que a qualsevol companyia tu li dius
que el teu personatge sortirà en el Smash Bros,
i quasi que t'ho fan gràcia. Segurament.
Mira, ara un joc que és un dels que...
Jo vaig començar a jugar als videojocs de lluita.
Va ser amb aquest.
Amb el Soul... el Soul Calibur.
Exacte, el de Dreamcast, si no m'equivoco.
Mira, el tenim aquí, és veritat.
Ho recordo perfectament, encara el tinc a casa, aquest joc.
Un joc molt espectacular.
En l'era dels 128 bits, en aquell moment, a nivell domèstic,
era un dels que va ser més valorat pel públic.
Tenia com a cosa especial perquè, per la resta,
no deixa de ser un joc molt semblant a la pel·lícula,
al que altres ho farien.
Recordo que el que tenia era que els escenaris estaven en vertical.
Podia haver-hi diversos escenaris en vertical.
Podies caure, com si diguessis.
En certs moments podies arribar a fer una mena de cops especials
que trencaven el terra i queies com en un pis a sota.
De fet, en algun sentit, també, una de les novetats, crec,
no sé si d'aquest o els anteriors, és que la càmera també es movia.
Hi havia moments, en hora estàtica, allò que veies...
No, però això és típic de tots els jocs dels Virtua Fighting,
tots aquests jocs col·ligonals,
i les gràcies del seu objecte tridimensional
generat per ordinador en temps real,
és que la càmera es mou lliurement al seu voltant.
Era espectacular.
I una cosa que tenia també el Soul Calibur,
en la versió de Dreamcast, que és la que tenim aquí,
és que per molta gent va ser un d'aquests jocs
on la versió domèstica era com gairebé superior a l'Arcade,
que era una cosa que no es veia molt eventualment.
Per primera vegada, s'unien aquestes qualitats, no?
Havíem tingut la Neo Geo, que era un cas a banda,
però en consola més popular sí que era un dels primers exemples.
Vinga, doncs fem la vuitena proposta.
La vuitena és el Virtua Fighter 2.
És una mica més antic, aquest, o?
Sí, aquest ja és per l'època de Sega
i és el que va sortir per la Sega Saturn.
Sí, no podia faltar... No podia faltar Virtua Fighter.
La principal introductora, potser no va ser la primera,
però sí la principal introductora del 3D
en el món dels videojocs de Lluïta.
La segona part té una fita històrica important.
Primer videojoc de l'època de Sega,
una fita històrica important, primer videojoc de Lluïta en 3D,
amb capturar moviments.
Van fer capturar moviments d'actors reals, de Lluïta 2 o així,
per fer-ho més realista.
I una de les coses que hem comentat abans,
que s'escapava de l'esquema de control
dels jocs estil Street Fighter,
que tots tenen aquest control de cop de puny fort, fluix,
i els moviments de...
Aquí tenies un botó per patada, un botó per puny,
i no sé si hi havia un altre botó que era per agafar...
I ho feies tot combinant
diverses pulsacions de botons a la vegada.
Però, clar, podies fer una...
Si et miraves la llista de moviments del riu,
tens dos cops especials.
I la resta, tot és igual i és el mateix amb tots,
els altres lluitadors.
Quan agafes les llistes de cops especials
que et venen les instruccions d'un virtua, són inacabables.
I lo fumut és que li donen un nom especial a cada cop.
Un cop de puny té un nom especial.
Dos cops de puny seguits té un nom especial.
I, clar, les llistes són com interminables.
Déu-n'hi-do.
Estem arribant al final d'aquesta llista,
que no és un top,
dels videojocs de lluita entre els duients.
I qui som, el del generació digital,
hem posat, perquè creiem que val la pena,
recordar i fins i tot recuperar.
I ara, un videojoc dur,
fins i tot diria jo, en alguns aspectes.
Quin és? Parlem del Mortal Kombat 2.
Un joc molt especial, aquest.
Sí, molt polèmic, també, parlar.
Polèmic, perquè va ser molt polèmic, realment,
per la violència dels combats,
perquè tenien una finalització molt salvatge,
per entendre'ns una mica.
Hi havia molta sang. Els Fatali, t'he conegut.
La forma d'acabar, més brutal.
Va ser en aquell moment
que va haver-hi una comissió del Congrés dels Estats Units
que va aportar el cas dels videojocs.
Sobretot, Nintendo es va escudar una miqueta
en el tema que les seves versions intentaven ser més suaus.
Per exemple, no hi havia sang en el Mortal Kombat,
o la sang era de color verd,
mentre que la versió de Mega Drive sí que t'ho faria
amb un codi secret, però que tothom coneixia,
l'opció de veure la sang
i fer els fatalities cruels, com a la màquina.
Una de les coses que va destacar Mortal Kombat
era que els personatges eren gràfics capturats,
en el sentit que eren gràfics reals,
eren com imatges fotografies,
i tenien aquesta qualitat molt més realista.
Anys abans, a Atari ja ho havia fet amb Pit Fighter,
un altre joc on utilitzava un gràfic que s'assemblava molt al real,
però encara, tècnicament, no era el mateix que això.
Aquí vam traspassar una línia que la gent...
Això és molt real.
Però era fantàstic.
A diferència de l'Street Fighter, on lluitaves i guanyaves,
aquí, realment, no només guanyaves,
guanyaves i mataves i destrossaves i et carregaves l'adversari.
I feia una mica de la seva violència, que sí que era molt forta,
però era un joc per majors edat,
feia una mica un sentit de l'humor molt particular, també.
Es va arribar a convertir en una cosa tan característica d'aquests jocs
que, a mesura que la saga va anar avançant,
van incorporar altres coses, com els Babalities,
en què converties en un bebè el teu adversari,
els Friendships, on hi donaves un regal,
o li feies una carantonya al pobre que l'havies acabat de derrotar,
en comptes de matar-lo,
i no, no, també hi ha els Fatalities cada cop més extrems.
Estàs parlant que segurament són jocs de més de 18 anys,
però veiem que no hi ha cap avís.
No existia tot això de l'edat, però bé...
Fixa't tu, dins de la capsa del joc que ha portat al Mortal Kombat,
per Mega Drive,
el Francesc hi té un paper perfectament escrit.
Mortal Kombat, que ets cadascun dels personatges
amb els seus moviments, no, Francesc?
Sí, perquè aquí només hi ha la llista dels moviments bàsics
i no hi ha els cops finals,
perquè els Fatalities eren cops finals secrets,
que no estaven tampoc ni a la màquina recreativa,
i que els havies de saber,
i els havies de fer, a més, a una distància concreta a la pantalla,
i mira, aquí tinc el meu extra d'instruccions,
perquè a mi m'encantava fer-los, òbviament.
Anem cap a l'últim.
I acabarem amb el Tekken Tag Tournament.
Què podem dir d'aquest joc?
Doncs que no podia faltar un joc de la sèrie de jocs Tekken,
jocs en tres dimensions de lluita,
van fer-se molt famosos amb la primera PlayStation,
que va sortir a l'1, el 2 i el 3,
llavors, el 3, que va sortir per la primera Play,
van fer una versió encara millor acabada per la PlayStation 2,
i va convertir-se en el videojoc de llançament de la Play 2.
És semblant a Virtua Fighter, però té un estil propi,
i una cosa que destaca de Tekken
és que la història que hi ha darrere els jocs és un col·laborat.
És un col·laborat.
De tots els personatges...
Sí, sí, sí, una relació amb el pare i amb el fill...
Ho poses a la televisió i això triomfa.
És important, perquè al final...
ha d'haver-hi un guió en cadascun dels jocs perquè tingui un sentit.
Sí, tenen històries, però en aquest cas es passaven una mica.
Pot ser que del Tekken hi hagi hagut com pel·lícula?
Perquè de Dead or Alive sí que n'hi ha hagut,
de Street Fighter també n'hi ha hagut...
Doncs ara, com ho dius, seria animació...
M'atreviria a dir-te que sí, però pel·lícula no ho sé.
Pel·lícula real no ho sabem, els nostres estudiants ens ajudaran.
Bé, ara han volgut acabar tot aquest tema dels videojocs,
i aprofitant que tenim el Francesc i l'Albert aquí, farem un concurs.
Generació digital.
Exacte, el concurs és entre Albert Garlo i el Francesc Skyblask.
Com ho farem, això?
Escolarem cinc sons i haureu de dir-nos a quin videojoc pertany,
o en alguns casos també, ens servirà que ens digueu el personatge.
Si no esteu segurs del videojoc, podeu dir personatge.
Molt terrible, serà això.
El que farem serà, si et sembla,
quan escoltem aquest so o escoltem aquesta música,
vosaltres apuntareu amb un paper,
apropareu un paper i ho apunteu, exacte,
i li ensenyeu a l'Eli que dirà què és el que heu apuntat.
Després veurem si l'heu encertat o no, no ho diríem encara.
Escoltarem tots els jocs i anirem fent.
Això, comencem... Comencem al primer, Eli?
Doncs sí, comencem amb el primer.
És la veu d'un personatge.
Volem saber qui és o a quin videojoc ha aparegut.
¿Core mo onore no mi jikusa yue ko?
¡Yue ko!
¡Ske dachi itase!
¡Ikuzo!
¡Koi!
Acaba amb un koi que dius...
Mira, m'ha fet gràcia per això, és molt difícil, ho sé.
Sona massa bé per la mena de jocs als que jo jugo,
que hauria de sonar més ona quadrada.
Us l'heu de jugar, vinga, va, poseu algú.
Estos és complicadíssim.
Per la cara que han posat, no sé jo, si algú guanyarà.
De fet, fins i tot ho podeu dir, si voleu, sí, digue-ho.
Surt càlibur, perquè no.
O el personatge.
El que vulguis.
Doncs diré Tekken.
Sol càlibur i Tekken.
Això és important que ens ho anem apuntant.
T'ho apuntes tu? Sí, d'acord.
Molt bé, anem cap al segon, Eli.
Doncs és el so d'un gameplay
i ens agradaria saber a quina niçaga es tracta.
3, 2, 1, go!
L'Albert diu que sí.
Aquest sí, aquest sí, aquest sí.
Una niçaga, eh?, és una niçaga. De quina niçaga es tracta?
Aquest sí, aquest sí.
T'esperem, perquè tu ho tens molt clar, no sé si el Francesc ho té clar.
El Francesc té pressió, aquí.
Reconec la música, però, clar, de la niçaga, doncs...
Ostres...
Vaig pensant-hi. No, no, ho has de dir ara, Francesc.
Em sap greu dir-t'ho, eh?
Jo ho he apuntat aquí, eh?, Albert?
Sí, sí.
Irole Warriors o Irole Fighters, potser?
Perquè és la música de Zelda... Irole Fighters, eh?, diu ell.
Això ens ho apuntem també, apunta-t'ho tu també.
Albert, tu qui dius?
Smash Bros. i et diré que és la versió de Gamecube.
Vaig a ser xulo, idò.
Vaig a ser xulo, totalment.
Molt bé, doncs ara escoltem el següent.
Tenim 4 talls, anem pel tercer.
Aquesta versió és la música del menú de selecció d'una altra niçaga important.
Home...
Amb aquesta unidador, per favor.
Perdona, jo què sé.
La primera havia... ens havia, doncs, espantat moltíssim, però...
Per això li he posat el primer, eh?
D'acord, quin dieu, Albert? Street Fighter 2.
Claríssim.
Doncs anem cap al quart, Eli.
Escoltem el següent, a veure què.
Àngels!
Aquest us he de dir que és força nou.
De fet, és molt nou.
Ah, sí?
Ja el sé, ja el sé.
Fixeu-vos en els efectes que fa.
És a dir, s'allarga, s'allarga, el cop s'allarga.
No sé si el francès ho sap.
No, és massa nou per mi.
És que és molt nou.
Pots provar-ho amb algun... així, amb sort.
Potser tens sort.
I és de lluita i lluita?
És de lluita i lluita, sí, sí, sí.
L'Albert juga amb la pressió, eh?,
perquè ell ho sap de seguida, ho apunta,
i li ensenya a l'Albert Molinyo amb una cara de satinfecció.
No ho sé, no ho sé.
No ho saps, tu quin dius que és?
Arms. Arms.
Va, anem als resultats.
A veure, què han dit en aquest primer tall que han posat?
De fet, han dit dos videojocs, no?, quins eren?
No recordo ni els jocs.
Ho té apuntat a l'Albert, les dues respostes.
Doncs era la veu de Ryo Ayabusa, un drac humà,
que té una arma ancestral que es diu Dragon Sword,
i ha aparegut a videojocs com Ninja Gaiden,
conegut com a Season Warriors a Europa, i ha dit Horror Life.
Sí, va sortir de dos, és aquest personatge,
perquè en el fons, he agafat aquest,
perquè realment tots els personatges
sembla que tinguin una història a explicar important,
i tots són com molt seriosos, i es presenten.
Tant important que ningú l'ha encertat.
Exacte, exacte. Molt bé, molt bé.
Què han dit d'aquest segon tall, que era aquest gameplay?
Three, two, one.
De fet, aquest moment és mortant?
I quin era, quin és el joc?
Doncs el videojoc era el Super Smash Bros,
i, més concretament, era el Super Smash Bros de la Nintendo 64.
Molt bé. Tu has dit de l'inversió?
Jo he dit Gamecube, o sigui, he quedat fatal.
Per anar de xulo.
Però bé, bé. Se n'anava molt bé, la veu.
El presentador...
Però oi que hi ha, aquest joc de lluita del món del Zelda,
que es diu Hiruleu Wario, no?
T'ho he dit clar, eh? Que no me l'he inventat, eh?
Molt bé, vinga, anem al tercer tall.
En aquest cas era la música de menú de selecció,
que els dos han ensergat ràpidament.
Efectivament, era la música que dèiem, eh?
Aquesta era tan fàcil que la sabia jo també,
en concret és la música de Street Fighter 2.
És increïble, perquè a YouTube hi ha aquesta música...
ampliada durant 10 hores,
per si vols treballar amb aquesta música mentre estudies.
Jo ho faig, jo ho faig.
Molt bé, molt bé.
I ara anem cap al quart i de retall,
és un videojoc de lluita molt nou, com dèiem.
Quina és, Eli?
És l'Arms, que va sortir el mes de juny per la Nintendo Switch,
i que és un dels primers jocs de lluita
per molts guanyadors, per molts jugadors joves.
Recordem que aquest joc té una característica molt especial,
i és que els personatges poden allargar els seus braços
com si fossin l'Inspector Gadget.
I és una forma de jugar, és un joc de lluita, podem dir-ho, eh?
Molt original, Nintendo sempre fent la seva versió.
Sembla que digui Palanto.
Sí, sí, sí.
Doncs escolta, Meli, qui hem de denunciar qui és el guanyador?
Doncs un moment, si no m'equivoco, pot ser que hagin quedat empat?
O no? Ha guanyat l'Albert?
Perquè la segona tu tampoc la tenies bé.
L'Arms ha estat la que ha desempatat l'experiència.
La retall, eh? Curiós, curiós.
En topès, molt bé, eh?
Estic aixecant aquí els braços perquè així no es faci...
El primer concurs que fem interna al Generació Digital.
És cert, hem rebut una nota de veu del Sergi Messonero,
perquè hem hagut de posar en contacte amb ell,
és el director d'estratègia de la Liga de Videojocs Profesional,
i ens interessava molt saber si els videojocs de lluita
tenen el seu forat dins de l'univers dels esports electrònics,
i ens ha comentat això.
Els jocs de lluita tenen una relació curiosa amb els esports,
perquè d'una banda són un gènere
que visualment és molt fàcil d'entendre,
no així com altres gèneres dels esports,
com poden ser els shooters o els MOBAs,
com League of Legends, que són més complicats si no ets jugador.
En canvi, els jocs de lluita són com molt fàcils de veure,
són dos personatges o algun més que s'està atonyinant,
i una barra de vida, per tant, són atractius visualment,
són fàcils d'entendre, tenen molta potencialitat
per ser un joc de competició amb molt de seguiment,
però d'altra banda tenen una cultura molt pròpia,
molt individual, on no volen ser afegits
a un moviment que no ha sorgit de la seva pròpia comunitat,
com és el de la competició d'hi esports,
tenen els seus propis circuits,
i aquesta personalitat tan definida
fa que tinguin un encaix complicat
en el món de les grans competicions internacionals.
És molt curiós això que diu el Sergi perquè té raó,
és a dir, aquest és el típic joc
que hi ha a Barcelona, ja campionats, ja establerts,
i a més que és molt fàcil i és molt divertit veure,
i potser aquí els costa una miqueta d'entrar,
però jo n'he vist, de competicions a esports electrònics,
són espectaculars.
I de fet sí que s'han fet
en algunes de les lligues d'hi esports de superesmaixos gros,
que s'aparta una mica de l'estètica del canon
del joc tradicional de lluita.
Suposo que això a poc a poc anirem veient,
jocs que no estem gaire acostumats a banda dels LOLs, etcètera.
De fet, és que els jocs de lluita, tipus Street Fighter,
són dels primers d'hi esports al Japó,
fa molts anys que es feien tornejos,
tenen l'inconvenient que a nivell visual no són equips,
és un 1 contra 1 i per tant és com una cosa més individual,
però bé, jo penso que sí.
Molt bé, per cert, fem algun comentari,
primer, donar les gràcies, sobretot al Telegram,
de tots els nostres uients,
de l'ajuda que ens ha permès fer aquest programa,
de molts noms que han sortit i que n'hem parlat aquí,
però també hi ha hagut algun comentari aquesta setmana.
Al Telegram hi hem comentat molt del que s'ha parlat,
anem a fixar-nos un moment a Twitter,
que l'Antoni Fernández ens deia aquesta setmana,
bona tarda, companys del Generació Digital,
gràcies per donar a conèixer els problemes
dels micropagaments de les grans empreses de videojocs,
que, per desgràcia,
es volen establir sense cap tipus de vergonya.
I ens hem adonat que interessava sobretot el podcast,
que ens ha funcionat força bé aquesta setmana,
i és que el tema de Star Wars...
Ha donat molt de sí.
Sí, ha donat molt de sí, i també s'ha de dir que quan parles de...
ni sagas com Star Wars, i amb un nom com Star Wars, això...
Ben, de fet, un dels programes més escoltats...
d'aquesta temporada nostra
és el de la FIFA i el de la Provolación Soccer, per cert.
Podríem haver parlat perfectament d'Star Wars aquí,
i recordeu el Masters of Terracasi,
el joc de lluita de l'univers Star Wars.
Sí, certament.
Molt injust lluitar amb el Lucas,
que igual que era amb el Sabre de llum
i el pobre Echiwaka ja amb una pistola.
Tanquem aquí el nostre espacial retro,
dedicat als jocs de lluita,
en farem més, segur, perquè ens ho passem molt bé,
i perquè és una excusa per portar molts jocs
i després comentar-los durant el programa,
quan l'acabem, sobretot.
Ara us volem explicar ràpidament una iniciativa
que ens encanta i que ha estat possible
gràcies a la sinergia del Museu de la Música
i de Google Cultural Institute.
Primer expliquem què és el Museu de la Música.
El Museu de la Música és de l'Ajuntament de Barcelona
i està a la segona planta de l'Auditori de Barcelona.
I Google Cultural Institute,
i en concret Google Arts i Culture,
que posa a l'abast dels internautes
més de mil museus.
És una forma nova i immersiva
d'explorar l'art, la història i les meravelles del món,
des de les pintures del Dormitori de Van Gogh
fins a la cel·la de presó de Mandela.
L'aplicació Google Arts and Culture
és gratuïta i està disponible a la web,
en iOS i Android.
I ara ens presenta l'exposició
Granados de París a Goya,
la mostra que està instal·lada físicament al museu
des de setembre i es podrà visitar a partir d'ara
des de qualsevol punt del planeta
que tingui connexió a internet gràcies a la versió interactiva
que n'ha fet a través de la plataforma
de Google Arts i Culture.
A més, què podem veure
amb aquesta exposició?
Què podem veure virtualment?
Doncs la inauguració de l'exposició virtual
s'assuma a la digitalització
que s'ha fet del fons Granados
per posar-lo a disposició de tothom
qui vulgui consultar-lo a través de la xarxa.
Es tracta d'un fons de més de 3.600 documents
dels quals més de 1.200 es poden veure
completament digitalitzats
i grans parts de la digitalització
ha estat possible gràcies al projecte
Barcelona Open Challenger.
S'han digitalitzat entre més de 4.500 documents
amb més de 13.000 pàgines escanejades.
Us posem les xarxes al link
perquè ho visiteu,
és l'exposició Granados de París a Goya.
I la veritat és que s'ha de dir
que a Google quan toca cultura
ho presenta d'una forma que realment val molt la pena.
Heu visitat museus de forma virtual?
Ho feu sovint?
A través d'aquesta plataforma no.
De la Google no, altres sí.
De mateixos museus que fan també la seva versió.
O aplicacions externes,
que no és el mateix museu,
però sí que és com una cosa universal.
I la gràcia és que veient, per exemple,
aquesta exposició Granados de París a Goya
pots escoltar, veure
tot tipus de documents
i que t'ho posen tot juny i que val molt la pena.
Doncs si l'any passat l'agenda Uplay Online
ens feia embosar en la pell d'un aspirant a YouTube,
aquest cop pugem un graó
en l'escala social digital
per convertir-nos en el jugador professional de videojocs.
És Sports Life,
que el 30 de novembre arribava a Steam.
Aquest primer episodi
és un dels dos que tindrà de moment.
Aquesta aventura ja es pot jugar
en format Early Access.
Això vol dir que podem donar un cop d'ull
a l'estat actual del joc
i ajudar a fer-lo millor
amb els nostres comentaris i aportacions,
tenint sempre en compte que es tracta d'un joc
pendent de polir els detalls finals.
El Francesc Xavi i el Cris, el nostre youtuber de capçalera,
han anat a donar-li un cop d'ull.
I la veritat és que el que hem vist
ha sigut molt curios i molt interessant.
És molt divertit veure com l'agenda Uplay,
la segona,
poden agafar i convertir
aquests arquetips de personatges,
que estan molt relacionats
amb la tecnologia,
fer un joc de com seria viure
com un d'aquests personatges.
El eSports Life,
que ens posa això
en la pell d'un aspirant a ser
el millor jugador d'eSports,
tindrà dos parts.
De moment ja hi ha la primera
i la segona, que arribarà més tard
i ens comenten que en total
seran unes 20 escatxes
hores de joc
i no volen que el preu sigui superior,
a uns 30 euros, aproximadament.
Això serà el que tindrem quan ens posem a jugar.
Una gran possibilitat de personalitat
del nostre avatar, molt més el que teníem a YouTubers Life.
Podem fer un personatge que s'assembli molt a nosaltres
o un personatge que sigui totalment diferent a nosaltres
o noi, noia, com vulguem.
De fet, el Cris ha fet un coreà,
un noi oriental, perquè diu
aquests són els cracs dels eSports.
I la veritat és que es basa bastant
en història, hi ha una història darrere.
No és només una mena de sim
en el que gestionem un personatge.
I vas trobant les coses.
Aquí intenta haver-hi una història.
Sí que ens han comentat, per exemple,
que el sexe que nosaltres escollim del personatge
no afectarà la història que porta, que serà la mateixa,
però de la mateixa manera que a YouTubers Life
hi havia la possibilitat d'acabar tenint
aventures romàntiques amb personatges del joc,
aquí també serà possible i, a més,
estarà oberta qualsevol opció personal
i, per tant, em sembla fantàstic.
Això sí, com pots fer
un joc d'una persona
que es dedica a jugar a jocs?
Com ho gestiones, això?
En Guillermo Aguilera, el director creatiu de eSports Labs,
ens parla de com és la mecànica del joc.
Hemos separado mucho el modo Ticón
de lo que son las partidas.
Tú en el modo Ticón lo que vas consiguiendo
son puntos de talento, estos puntos de talento
te abren un árbol de habilidades
y esas habilidades se convierten en cartas.
Lo que hemos hecho es una especie
de mini-juego de cartas
que te extraes mucho del juego que es.
Puede valer un lore, puede valer un fesego, un dota,
porque lo que estás trabajando tú
es el modo táctico de esos jugadores.
Vas lanzando las cartas,
el enemigo también te lanza cartas
y se resuelven los combates.
És única, això.
La veritat és que és molt interessant
i una forma molt intel·ligent de resoldre aquest tema.
Jo soc un jugador d'eSports,
hi ha dos tipus de jocs en què tu practiques
en aquests eSports de eSports Labs.
Un Dota 2, un League of Legends
o els jocs tipus Counter Strike,
que també són els grans altres populars
en el món dels eSports.
La primera part és com un sims,
tu portes aquest senyor,
li gestiones les hores de son,
la relació amb les altres persones
que fa que canviïn les seves habilitats
i les seves estadístiques del joc
i després practiques i assajes a jugar.
Però què passa? Llavors s'obre un joc de veritat
i tu jugues? No.
El que ja és una mena de joc de cartes
que tu has aconseguit en l'altra part del joc
tens una sèrie de cartes que pots invertir
i és un joc a veure qui té la millor carta
que simula una partida
o de Counter Strike o una partida
del joc amb el que tu t'enfrontes
i així és com vas avançant el joc.
Aquestes parts de gestió, que ella anomena Ticún,
i les parts de joc de cartes
en el que se simulen les teves partides
com a jugador d'eSports.
I se sembla al món real que estem acostumats
a veure dels esports electrònics?
No, és igual que... L'imatge.
La de Youtubers Live és una imatge estil cartoon,
estil d'animació, molt simpàtica, molt amable.
És potser una miqueta més adulta,
un palet més que la que veiem a Youtubers Live,
que era molt mi,
una estètica molt mi, molt simpàtica, molt bonica.
Aquí també ho és, però sí que hi ha un canvi
una miqueta cap a això,
un puntet més seriós.
És com si el personatge de Youtubers Live
tingués aquí dos o tres anys més.
La veritat és que hi ha una bona sinàrgia
entre el món real dels esports live
gràcies a tota una sèrie de llicències.
Iubli ONI ens parla de quins equips
d'autèntics esports,
d'AESports, han tingut llicències
i surten al joc.
Per nosaltres era molt important
tenir llicències oficials,
tenir equips oficials que representessin
el món del progaming.
I en aquest sentit, en aquests moments,
comptem amb cinc llicències, com són Fnatic,
G2 Esports, Heretics,
Millennium
i la secció del PCG d'AESports.
No obstant això,
no són aquestes les úniques llicències
que tindrem.
A mesura que evolucioni l'early access
anirem afegint de noves
i d'equips de molts continents,
no només d'Europa o d'Estats Units,
sinó que també estem molt interessats
a incloure els equips coreans.
Això, Francesc,
fa que et plantegis aquest joc
com molt seriós.
És a dir, no és l'Europa, aquest joc.
A més, és això, la gent que li agradi
el món dels esports veu la seriositat
de que aquesta mena de grans equips
hagin aposat també per aparèixer
a esports live.
És com si tens el FIFA i diuen que hi ha el Barça,
hi ha el Madrid, hi ha els equips més famosos.
Una altra cosa que fa que això
s'acosti al món dels esports
és que la mateixa manera que un joc,
com deies el FIFA, quan es fa el partit
a vegades té comentaris reals que parlen del partit,
aquí hi haurà càsters dels que són oficials
que són els que posen la seva veu
a l'hora de comentar
la simulació dels combats
en el moment de jugar a e-sport.
En profanes, hem rescat una miqueta
aquestes 20 hores que ens ofereix el joc,
que està molt bé,
però la persona que l'ha provat
és en Cris i ens ha fet aquesta valoració.
El joc m'ha sorprès
i hi ha dues parts molt diferenciades.
La part més estètica dels esdeveniments
d'e-sports,
com poden ser una Gamers,
que hem vist aquí que s'assemblava molt
quan està el noi al tutorial que està somiant.
I després, en el tema in-game,
com has dit tu,
te'n vas una mica fora
del que seria el joc, el MOBA o el Shooter,
i és un joc més d'estrateja de cartes.
Això m'ha agradat molt
i no hem pogut veure gaire més
perquè de moment estàvem jugant
amb la part més tutorial,
però sí que m'ha quedat amb ganes
de provar-ho més a fons
quan estàs ja competint
a nivell més competitiu.
D'altres maneres, és un joc que si
continua amb l'estètica
de YouTube Lives segur que és un joc molt interessant.
Com ens deia el Cris,
una de les coses que passa
amb aquesta primera part, recordem que seran dues parts,
és que és tot com un gran tutorial,
amb el qual a vegades pot semblar una mica lent,
però doneu-li paciència que descobriu un joc
que a mi també m'ha agradat força
i que, atenció, com vam fer a YouTube Lives,
la idea de Uplay és que també acabi apareixent en català.
Per tant, doneu-li una miqueta d'espai
i si ho aconsegueu, doncs escolta,
doneu-li també les vostres opinions,
perquè és un early access, encara no és la versió final
i col·laborar a fer un joc millor
jo crec que és un plaer per tots els jugadors.
Doncs gràcies a Uplay Online perquè ens han informat
que fèieu aquesta prova
i suposo que hi havia diferents tipus de periodistes
també allà que provar, no? Estàveu sols?
Exclusiu per nosaltres. Exclusiu per la generació.
Doncs fantàstic, moltíssimes gràcies a ells.
Avui, per cert, us hem de dir
que el control tècnic ha estat el Lluis Àngel Alonso.
Iczo!
Ho estava esperant de posar.
Albert, Francesc i ell, moltíssimes gràcies.
El proper programa dedicat a videojocs, què hem de fer?
Que no ens repetim, això anava preguntant per allò.
Mira, quan vulgueu.
De fet, pensa que la persona que porta internet
en aquesta casa em va dir
que feu de tant en tant programes especialitzats.
Hem de complementar-ho amb el de video-maps.
Però ara potser jo faria alguna cosa més baixa de...
Unes plataformes.
Sí, una cosa divertida, que no hi hagi tantes bufes, penso.
Clonsetetris.
Clonsetetris.
Nosaltres tenim una estona.
També estaria molt bé.
Moltíssimes gràcies per haver vingut i fins una altra.
Gràcies a tu. A tu.
Gràcies a tu. A tu.
Gràcies a tu. A tu.