Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Fins aquí el programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa deytes de laiary.
Bona tarda, gràcies per haver vingut al programa de Catalunya Ràdio.
parlarem del nostre top, el del generació digital.
També us volem dir que el dia de Nadal, a les 9 del vespre,
Generació Digital tindrà el seu espai
per fer un altre programa força especial
amb les bandes sonores d'aquest any, que ja s'acaba.
És molt interessant veure i escoltar
aquestes bandes sonores de videojocs que sonen per Catalunya Ràdio.
Oh, my God!
De fet, és un programa que us he de dir que s'escolta molt,
es descarrega molt, i és una gran oportunitat per a això.
I per a la gent que torna del dinar a dos quarts de nou,
doncs ho podràs escoltar amb un cotxe.
I a vegades moltes d'aquestes peces són genials,
però queden en el rerefons de la partida,
i quan estàs jugant estàs tan concentrat en el que estàs fent,
en aquell moment que sovint se't passen, inclús per alt.
Absolutament. També hem de dir que, curiosament,
aquest any, la nit de Reis, el dia 5, a la nit, és dissabte,
i jo pensava que no hi hauria programa,
perquè hi havia alguna... Tu vas dir, vull anar a treballar.
Sí, sí que hi ha programa.
Ens fa molta il·lusió fer el programa la nit de Reis a les 12.
Farem un programa així com una miqueta especial
per a la gent que ens escolti des del llit,
perquè aquell dia... S'ha d'anar a dormir d'hora.
Acabeu d'escoltar el programa i ja dormiu.
Tothom que deixi menjar pels camells i pels Reis...
Exacte, exacte. I la gent que no pugui dormir
que escolti següents programes de Catalunya Ràdio, també.
I si no, té un gran repositori de podcast de generació digital
de programes endarrerits, potser té allà guardats.
I us hem de dir que tenim avui un ordinador,
el meu ordinador portable,
que, per cert, la bateria us he de dir que dura molt poc,
no sé si aguantarà,
amb un joc del qual parlarem avui, força,
que el vam veure amb una versió màquina recreativa
a la persona que ens vol,
i que, bé, francès, la imatge és espectacular, no?
És genial, és genial, té tot el sabor dels beat'em ups clàssics.
Exacte, en parlarem ara mateix.
L'està jugant amb un pad de Xbox que tenia per casa,
que va perfectament,
després parlarem amb ells del control d'aquest joc.
I res, comencem el programa d'avui amb tots aquests continguts.
La ciutat està corrompuda.
Desenes de malefactors controlen els baixos fons
i el líder d'aquesta xarxa delinqüent es creu intocable,
amagat darrere de cinc guardaspatlles,
que han sigut les víctimes invencibles fins ara.
Però nosaltres tan sols estem disposats a escombrar
els carrers digitals d'aquest videojoc
a base de tonyinar tothom que es creui al nostre camí.
Aquest és l'estil dels protagonistes dels beat'em ups.
Hi ha algú més plaent que despatxar hordes de xichareros,
macarres d'aquests pandilleros,
a base de la fúria dels nostres punys i d'aquest invencible,
des de l'era del Dúlédragón, l'invencible Sal Empatada?
Sí.
El Sal Empatada era el malo de santo. Va començar allà.
El Dúlédragón es va convertir al Sal Empatada amb l'arma definitiva.
Els beat'em ups s'encenen encara,
són un dels generats més clàssics del món de l'era dels arcades,
però, per sort, avui en dia continuen apareixent
per ordinadors i consoles.
Ara mateix farem un petit repàs d'aquest gènere, i si et sembla bé,
Albert, començarem pel començament.
A veure, Francesc, quin és el primer joc
que entraria en la descripció dels beat'em ups?
Doncs els beat'em ups, si anem a l'origen,
l'origen és aquest que estem sentint,
és el Kung Fu Master per a la casa japonesa Idem de l'any 84.
Aquí comencem a veure els grans trets característics del gènere.
A veure, rescat de amic, amor, nòvia,
segrestat per... els pandillers de torn.
El gènere és un dels grans trets característics del gènere.
Segrestat per... els pandillers de torn.
Desplaçament lateral, molt important.
Lluita cos a cos.
Enemics amb bucle infinit que et van apareixent per dret o per esquerra.
I, òbviament, l'enemic final que espera al final de cada fase,
en aquest cas, era una torre.
Era molt curiós perquè aquí hi havia un llit molt curiós.
Hi ha un llit molt curiós, Albert, que t'explicaré.
Aquest joc representava que havies de pujar per una torre
fins a arribar a dalt de tot on hi havia l'enemic final.
Llavors, hi havia l'enemic final de fase, el bosc,
final de fase que havies d'haver-se, que tenia un arma diferent, etcètera.
Doncs bé, el curiós és que això s'assemblava molt
a una pel·lícula d'en Bruce Lee.
Aquella pel·lícula tan mítica que no va acabar d'arribar,
de fer mai, que és la de Joc amb la mort.
Allà on ell porta aquell xàndel tan característic
que es va fer famós a Kill Bill.
És veritat. El groc amb les ratlles negres.
El curiós és que al Japó, aquest joc es va dir Spartanix
per lligar-ho a una pel·lícula d'en Yakichan.
Una pel·lícula d'en Yakichan que es deia Spartanix al Japó,
però que aquí es va dir Los Super Camorristas
i que va ser rodada a Barcelona als anys 70.
Què dius? A Barcelona?
I que, bueno, l'argument és sobre uns repartidors de menjar ràpid
i bé, hi ha pentuflades.
Aquí l'Estar disfrutaria analitzant aquesta pel·lícula
si no ho va fer ja a la retrotrancarissa.
Però sí, sí, la veritat és que és molt curiós.
De l'única cosa que queda del lligam amb la pel·lícula d'en Yakichan
és els noms dels protagonistes.
És la mestra del kung-fu i la seva nòvia segrestada, Sílvia.
A veure, quins són els tres diferencials del gènere del beat'em up?
Hi ha pallisses des d'un bon inici per raons, espero, de pes, no?
Doncs, home, habitualment els arguments solen ser, doncs, aquests.
El rescat d'algú que ens han segrestat,
una història de venjança o la recerca de justícia perse.
Molt bé.
També caldria destacar els power-ups,
que és una cosa també molt característica del gènere.
Totes aquestes pomes, pizzas, pollastes rostits,
que apareixen darrere un contenidor i que ens mengem alegrement,
una cosa que no faríem mai en la vida real.
I, personalment, penso que els beat'em ups
són, principalment, jocs de mastagots.
Vull dir, a veure, diferenciem-ho a vegades
perquè algú posa en el joc del beat'em up
qualsevol joc de lluita.
I això no és ben bé així.
Els beat'em ups són aquests en què tu vas desplaçant per una fase,
per un nivell, vas fent aquest escroll
i et vas enfrantant diversos enemics.
Un Street Fighter no seria realment un beat'em up.
Occasionalment, a més, pots pispar canonades, ganivets,
fer una pistola i fer quatre atets.
Però l'essential és que no portis armes.
L'essential és que aquí, la fúria dels teus punts.
Fa molta gràcia el bucabulari del francès, mastagots, atonyinar,
pispar, xichareros...
És a dir, trobo que amb aquests jocs
et desperta un bucabulari molt curiós.
Bueno, és que hi ha la riquesa del llenguatge, Albert.
Hem de fer servir, que a vegades estem molt englofilitzats.
Sí, sí, certament.
A veure, no ens oblidem d'un dels rerafons més habituals d'aquests jocs.
És la violència urbana a les ciutats.
Exacte, això és el que veiem molt més sovint en gairebé tots,
gairebé tots els beat'em ups mítics del gènere.
Per dir-ho només uns quants,
Renegade de l'any 86, que és aquest primer que ens posa
dins el món de les baralles al carrer entre tribus urbanes,
Double Dragon del 87,
el Final Fight mític de Capcom del 89,
Ninja Gaiden o Streets of Rage de l'any 91.
Sempre que veieu un videojoc que sigui joc contra el barri,
és un beat'em up.
És un decorat ple de clichés, també s'ha de dir, com el format.
Aquest dos i mig, aquesta mena de pseudo 3D,
perquè et mous a dret i esquerra,
això ens ho feia el Kung Fu Master, que era absolutament pla,
però després ja va aparèixer la profunditat,
aquesta possibilitat de pegar algú i veure que no el pegues,
perquè estàs més amunt o estàs més avall i t'has d'anar movent.
Aquí entrava certa estratègia
per a la profunditat del carrer.
És a dir, aquí la palanca era important.
I tant, i tant.
Atenció, quins són els clichés de la violència urbana?
Aquest decorat urbà que és tan típic dels beat'em ups.
Carrers, òbviament.
Un pont o un lloc amb construcció.
La típica fase del metro,
ja sigui per andanes de metro o dins un vagó de metro.
L'edifici on habitualment a l'últim pis de tot
hi ha el despatx del mafiós de torn.
I de la mateixa manera, els arèmics també són arquetípics.
Macarrers, punkis amb cresta, senyoreta de vida dissoluta
que porten fuets, obesos, els que llencen ganivets...
Bàsicament, els vas veient, i sigui el joc que sigui,
ja saps com te'ls has d'enfrontar una mica.
I per això entenc que hi hagi gent
que sigui tan amant d'aquest tipus de videojoc,
perquè si sent molt identificat...
T'hi trobes com a casa.
Agafes el que portem aquí, el Raúl Mastè.
No l'has jugat mai, però és igual,
si has jugat a beat'em ups et sents com a casa des del moment zero.
Els van vestits d'una forma que sigui fàcil canviar-los el color.
Perquè a través del seu color, dels seus pantalons,
ja vas veient quina fase és.
Perquè els de la fase 1 són punkis amb la cresta groga.
Però a la fase 2 et surten de cresta groga i la cresta verda.
I els de la cresta verda són més difícils.
I a la fase 3 la porten de color vermell.
I aquests costen encara més.
I així també vas veient quina mena d'enemic et vas enfrontant.
Les ambientacions de fantasia també han donat grans jocs
pel gènere de les plantofades.
L'èxit del Double Dragon,
precisament diu que aquests jocs millor acompanyat que sol.
Perquè aquí pots jugar a dos jugadors a la vegada.
Si t'has d'enfrontar amb una màfia sencera,
més val que vagis acompanyat del teu millor amic.
Això genera baralles gairebé tan fortes
com les que es produeixen dins la pantalla però fora,
si el joc ha decidit que existeixi el foc amic.
Que és allò que tu et comences a donar mastegots
al que ve per davant, el teu amic se't creua
i comences a pagar-lo amb ell.
Per sobre l'espall li cau el teu amic que està darrere
i si a sobre són d'aquests que li treus vida,
llavors comença a haver-hi el pique,
que me'ls estàs tirant a sobre expressament,
m'has saltat a sobre, m'has tirat aquesta caixa,
jo no ho volia, etcètera.
I a més, no et dic res, si en comptes de dos jugadors,
que és potser el més normal,
tenim jocs on podem participar-ne quatre.
Eli, tu hauràs de jugar avui
perquè he portat el reinador i el comandament
a tots aquests jocs que està definint el Francesc.
Jo crec que aquests seran menys difícils,
perquè jo recordo haver jugat a la Street of Rage
amb el meu germà i haver-nos barallat bastant.
O sigui, té raó el Francesc, però és cooperatiu, no?
És cooperatiu fins que arribi el moment que deixa de ser-ho.
A més, quan tens 11 o 8 anys o 9, allò s'escalfa de seguida.
A la Street of Rage et podies molestar l'un a l'altre,
però tenia una cosa molt curiosa,
hi havia inclús lluita cooperativa,
a la Street of Rage podies agafar el teu company per l'esquena
i el que l'havies agafat començava d'una patada.
Tenies inclús una mena de moda de lluita
combinant els dos cops de la vegada.
Em sembla un molt bon joc per començar
per gent que no juga habitualment a videojocs
i li agradaria potser els jocs d'acció,
perquè només has d'apretar molts botons a la vegada
quan estàs rodejat i alguna cosa passarà.
A més, Eli, aquest Raúl Rambel és molt, molt, molt a Street of Rage.
Ja el trobaràs.
És com a casa de bones a primeres.
Com ha estat actualment aquest gènere?
Doncs no ens oblidem que un... Ah, perdona, el gènere actual.
Sí, senyor.
Doncs mira, estem sentint una miqueta bayoneta,
que seria un dels exponents en els últims anys
d'aquest gènere del Beat'em Up.
Podríem mencionar també en Beautiful Joe de l'any 2003,
si el recordeu, amb aquesta mena de cel shading,
aquesta invasió especial que s'anomena cel shading,
que va destacar bastant.
Tots els de la franquícia Lego, sobretot el Lego Batman,
han tingut un component molt important de Beat'em Up,
i els consoles Shadow de Mercury's Theme
també tenien un component bastant gran de Beat'em Up,
però jo crec que és un gènere molt pla,
que actualment hi ha poca innovació.
Bayoneta és espectacular, visualment,
però en les consoles actuals una mecànica tan plana
no funciona tan bé.
I Bayoneta és un videojoc que, després de tants anys,
encara se'n parla molt, encara la gent el vol jugar.
De fet, s'acaba de reditar per Switch,
en primera i segona part, totes juntes.
Per tant, és un videojoc que encara se'n parla,
que et facin parlar d'un altre joc que no sigui Bayoneta.
Crec que funciona molt bé en tendències retro i nostàlgiques.
Funciona de forma fantàstica.
Per tant, avui en dia seguim veient jocs
com Scott Pilgrim vs. The Wall, o 99 Vidas,
o l'homenatge que s'ha fet d'un videojoc indie
que es diu Slaps and Beans,
que vindria a ser com Mastagots i mongetes,
que és un homenatge a Terence Hill i a Bud Spencer,
per tant és Beat'em Up absolut.
Que se'l menjava directament de la paella.
De la paella, les mongetes, no?
I això aquí funciona molt bé.
Tot i que el que sí que podríem dir
és que en jocs de característica triple A,
a part del Bayoneta,
crec que el que trobem són jocs que combinen certes parts
amb mecànica molt de Beat'em Up però s'amplia,
perquè potser quedaria molt limitat pels videojocs actuals
un triple A només Beat'em Up.
Per tant, hi ha fases potser d'investigació.
Per exemple, els Arkham Knight, els Batman Arkham Knight,
tot una sèrie de plataformes, recerca, trenca-closques,
habilitat, etcètera,
tenen les fases de lluita, són absolutament Beat'em Ups.
Tens enemics pertot arreu,
et vas movent per aquell tros de carrer dreta i esquerra,
repartint Mastagots, i això és molt Beat'em Up.
Ara, tot el joc no és un Beat'em Up.
Per tant, avui en dia trobem fases Beat'em Up
amb jocs triple A, amb jocs de calibre,
però pocs Beat'em Ups pur.
Ens hauríem de referir potser al cas més famós al Bayoneta.
Ara barrarem del joc que us dèiem,
i veiem que reflexa tot això que estem parlant
de la història dels Beat'em Ups.
Una imatge que em ve molt al cap d'aquest tipus de bijot
és la fletxa.
És a dir, quan estàs allà al llit, et diu,
vés cap allà.
Segueix avançant, que t'espera el barri.
Exacte, és aquest llenguatge fantàstic que m'agrada molt.
I, Eli, t'has carregat el bosc?
Ah, no, és ara.
El que t'amenaria, com que ara hem de parlar...
Ara he de parar una mica, m'estàs dient.
No, perquè ara hem de parlar... Sí, és molt fàcil.
Mira, ens ajudarà.
Ens ajudarà la persona que ha fet el joc, directament.
Doncs anem a parlar d'aquest joc, perquè de veritat és molt interessant.
I és que, per continuar el programa,
per parlar amb nosaltres ens acompanya avui l'Àlex Roca,
que ha vingut en representació d'Anarchade.
Com ho puc dir això?
En qualsevol manera.
Molt benvingut i gràcies per venir.
Moltes gràcies.
A l'abric de l'entrevista anem a la web d'Anarchade
i llegim com es defineixen.
Anarchade és una malvada organització
de desenvolupament de videojocs indie situada a Barcelona,
Badajoz, Osaka, Mart i els fogons secrets de Phobos.
Crafters dels títols d'Arcade Punk,
com Rebel Rumble o Ancient Lyre i Legal Cellers,
els nostres guardonats membres de l'equip
tenen més de 50 anys d'experiència laboral
combinada amb companyies líders de jocs
com Ubisoft o Digital Chocolate.
De fet, abans d'entrar i de començar el programa,
Gina, esteu parlant d'alguns premis
que han rebut ara fa poc.
Sí, es veu que van estar a la Barcelona Games World
i allà alguns mitjans de videojocs com Bandle o IGN
van donar uns premis als millors jocs independents
i van rebre Bandle i van rebre un reconeixement d'IGN.
El joc l'estem veient,
l'hem descarregat perquè està amb una demo, Alex,
des de fa un temps.
És un prototip que encara està en desenvolupament.
Quan porteu treballant amb aquest?
Portàvem treballant bastant de temps,
però amb poc de temps.
És difícil d'explicar.
Teníem un treball fent videojocs a diferents empreses.
Que cadascú feia la seva feina.
I en el temps lliure anàvem fent molt poc a poc el joc.
Arriba el rambel.
Però si ajuntem de totes les hores
és com si fos un any, més o menys.
Déu-n'hi-do. I quan us queda, més o menys?
L'idea és un altre any de treball
en el qual jo estic a temps complet al joc.
I els altres dos companys, tres, si comptem el músic,
estan treballant altres estudis
i també en el temps lliure anàvem fent cosetes.
És molt important comptar amb el músic.
Això és veritat.
I això que ha llegit l'Eli,
que hi ha gent a Mart, a Osaka, a Badajoz,
tot això és veritat.
A Mart potser no.
Fins i tot algú a la ombra.
Sí, en el nostre cas,
som tots tres de Barcelona,
i n'hi ha un quart que treballa des de Badajoz,
que en el temps complet treballa a Ubisoft Barcelona Mobile,
l'estudi on estaven,
i treballa des de Badajoz on-line.
I bueno, a nosaltres també.
Sobretot va treballant el Raúl Rambel al principi,
a crear el prototip inicial, igual que l'altre artista, Elias.
I bueno, doncs això.
Que heu treballat durant molts anys
a grans empreses multinacionals,
empreses molt potents de videojocs.
La decisió per convertir-se en tu mateix l'empresa,
en desenvolupador independent,
deu ser una decisió important,
però que suposo que us dona la llibertat
una mica per fer el que voleu, no?
Sí, sí, sí.
Jo tinc un background molt estrany
per una empresa gran de AAA.
He estudiat i he treballat en moltes àrees.
En empreses grans normalment t'enfocen en només un àrea.
En canvi, als petits estudis indis,
toques una mica més de tot.
Llavors encaixa millor amb el meu perfil.
També sempre m'he ajuntat amb molta gent d'artistes,
músics, animadors i demés,
i sempre he tingut aquesta gana
d'anar a la part més personal i artística
que en el videojoc s'enfoca més a la part indi.
És difícil treballar en un projecte com aquest
quan cadascú fa la seva feina a diferents llocs físics.
Això és molt difícil o no?
Com us organitzeu?
Estem ja acostumats perquè quan estàvem a l'estudi,
moltes vegades, per no fer soroll
i no molestar els companys,
parlàvem per Skype i a més,
taquen la gent, encara que tinguessis el company a la taula.
És molt curiós, això.
Sí, per Slack també la gent treballa.
Sí, sí.
Slack és també una aplicació?
Sí, per treballar juntament amb equips.
Molt bé.
I per administrar les tarees i tot això,
fèiem servir un programa que és online,
el Trello, es diu.
És molt fàcil d'usar, és gratuït, cap problema.
Això a mi m'interessa molt,
l'organització de les empreses,
o com la vostra, és un tema que sempre m'ha apassionat.
També passa que, com portem tants anys treballant junts,
ja ens coneixem molt bé
i n'hi ha moltes coses de sincronització de l'equip,
que surten naturals.
Molt bé. És molt còmode.
Abans el Francesc estava parlant de la història dels beat'em ups
i estava parlant... Oi que estava parlant del teu joc?
Sí, bueno, n'hi ha molts referents directes,
n'hi ha moltes coses del joc, moviments i coses així,
que estan directament de Renegade,
de Double Dragon, Final Fight, etcètera.
Molt bé, escoltem una mica com sona aquest joc.
De fet, això és la introducció,
una introducció que també és important
en tot tipus de joc, sobretot d'aquesta època, no?
Sí, ja et planteja, bàsicament, el perquè et dediques a...
bueno, a partir-li la cara a mitja ciutat.
T'ha d'explicar el motiu,
i aquí, bàsicament, he vist que compleix perfectament el cànon
i sembla que segresten la nòvia d'algú, oi que sí?
Per tant, és absolutament una obra del gènere.
Com es diu, Àlex, la persona que mana?
Diu... Bueno, la intro, qui surt, és un tal Froilan Sagón,
que és el rei del regne independent de Calícia.
Sí, sí, justament ho estem veient ara.
A més, m'he fixat també en l'inici del joc.
Surt una pantalla, no sé, Francesc, si tu la recordes,
que era aquella de l'FBI que t'avisava...
Sí, dels guanyadors no fan servir drogues.
Era molt característica de les recreatives de certs anys,
com una forma del govern,
de dir, els nois viuen videojocs, veuen arcades als recreatius,
envien-los un missatge positiu.
Però la gent no es fotia drogues per jugar als arcades?
No, però com que els que es fotien drogues també anaven a jugar,
almenys que veiessin un anunci.
Era el canal que veien els nens, i era una mica per apropar-se.
Com els youtubers, no? Exacte, sí, sí.
Hòstia, mira, això un dia haurien de parlar, els youtubers,
i les vaporitzacions, i el que està fent, crec,
tota una generació de nens de normalitzar...
El vaping. El vaping, és que ho trobo fatal.
Comenteu alguna cosa vosaltres en aquesta pantalla, o no?
Sí, aquesta pantalla originalment no hi era,
però com vam fer un acord amb Factory Arcade,
una empresa d'aquí, de Catalunya, que fan maquines recreatives,
vam fer un acord perquè ens deixessin
maquines recreatives per als events,
com el Barcelona Games World,
o l'Indie Dev Day, que vam fer unes setmanes abans.
El futur, a més de treure el joc en ordinador i consoles,
també el treurem en recreatives.
Després en parlarem més extensament d'això.
Però primer, per la gent que no ho sàpiga,
parlem d'un joc que es diu Rebel Rumble, amb V doble, diguéssim.
R-A-A-B-A-L Rumble.
R-U-M-B-L-E.
I l'A, evidentment, la inspiració és Barcelona Ciutat Vella, no?
Això ja ho teníeu clar?
Pot ser que això ho tinguessis clar des de ben petit?
Sí, perquè jo vaig créixer al Prat, al Prat de Llobregat,
i n'hi havia bastant problemes, allà, de drogues,
de bandes criminals, grans enredades,
n'hi havia històries molt difícils,
i moltes vegades s'ho preiem com a humor
i deia molt, això sembla el Renegadeu, el doble dragon,
o fins i tot Mad Max, perquè n'hi havia xavoles, allà.
Sí, sí?
I després, bastants anys després,
amb uns companys d'allà del treball,
els que ara són els altres membres d'En Arcade,
quan el 15M va anar bé problemes de violència i tal,
amb tot això,
vam tindre la idea de fer un beat'em up ambientat a Barcelona,
amb una idea molt més distòpica,
i vam fer un vídeo amb el 15M,
amb una idea molt més distòpica,
centrat en retallades de drets i tot això.
Molt bé.
I llavors vaig recuperar la idea de quan era petit.
La gent del videojoc, el ciutadà,
està com fins als nassos precisament d'això, no?
És a dir, hi ha una revolta, com se digués, no?
Sí, es suposa que els polítics corruptes
han estat l'automitzant a la gent amb propaganda.
Freinant primer rei de Galícia.
I arriba un moment que aquesta propaganda
deixa de funcionar,
perquè n'hi ha un grup de hacktivistes,
de hackers activistes,
que fan una coseta que sortirà després al lloc,
que fan despertar molta gent.
Llavors comença un arreball.
S'ha de dir que surt la torre de Collserola,
i la gent de Barcelona.
Sí, tot i que l'estil estètic és pixel,
i que, per tant, no estaria tan ben definit.
Fa molta gràcia quan passes pels carrers
i encara que no pots llegir res del que hi ha,
reconeixes perfectament el tipus de placa de nom de carrer
de Barcelona, els balcons amb ferro forjat de les branes,
també típics de Barcelona,
i aquestes imatges de Skyline, com diu la Gina,
apareix l'Hotel Vela, etc.
Una mica del joc era adaptar estereotips
i coses típiques de Barcelona,
amb estereotips i coses típiques del beat'em up
i també de cyberpunk.
Per exemple, dels power-ups que parlàvem abans,
menjar que trobes pels carrers,
aquí en aquest joc seran paella, sangria, braves,
calimocho, un porro de vi i també tenim...
Croquetes, no?
No, botifarra amb mongetes.
Aquest deu sortir a l'últim nivell.
Quan vas a la típica fase, perquè hi és, la fase del metro,
que vaig jugar a Barcelona,
es fa molt curiós, això que has vist tantes vegades,
el Renegade o el Dule Dragon,
o els mateixos de Capcom, el Final Fight,
veure'l amb els cartellets típics de la línia 3,
la línia 5,
amb els cartells típics que reconeixes perfectament
que és un metro de Barcelona.
Per la gent que ens escolti i el vulgui jugar,
la vostra pàgina es pot descarregar.
I aquesta demo, quants nivells té?
Ara mateix té 3 nivells, però estan desenvolupant.
D'aquests 3 nivells n'hi ha 2 encara que no tenen el boss final.
Ja.
Bueno, doncs és això.
És una demo per anar agafant feedback,
agafant sugerències i tot això.
Molt bé.
És molt aviat, és un prototip gairebé, però...
Que la gent no sigui cruel, no?
Ah, sí.
I realment poc cruel pot ser, amb la imatge que tinc des d'un bon principi.
Creus que ha de colar o podria jugar aquest joc?
I donar-vos algun... No, no, jo ho sé, eh?
M'imagino jugant-lo o demanant-li que el jugui.
El tries, ara que té temps.
També, sí, sí. No ho sé. Mai se sap.
No ho sé, no ho sé. Mai se sap, mai se sap.
Molt bé.
Per cert, veient vídeos del vostre canal de YouTube,
fins i tot hi ha nivells musicals, que és com aquest que escoltem ara.
Són aquells nivells que tu has de preme el botó en moments concrets.
Això també formarà part del joc?
Sí, o sigui, n'hi haurà petites fàcils de bonus,
que típicament en aquests jocs n'hi havia una de trencar un cotxe.
En el nostre joc serà robar el cotxe i fugir de la policia.
I n'hi haurà una de ball inspirada en una escena de kickboxer,
de la pel·lícula de Jean-Claude Van Damme,
una pel·lícula famosa perquè surt ell ballant borratxo.
És un joc que vam fer per a una Game Jam,
per experimentar un parell de cosetes.
Ah, sí? Amb alguns canvis ho posareu.
Ho posareu. Molt bé. Molt bé, molt bé.
I n'hi ha la típica de destruir el cotxe?
N'hi haurà una de robar-lo. Només robar.
Però destruir el cotxe va molt bé. Començaràs trencant-lo,
i després la gent s'esperarà que... Canviaràs d'opinió.
La gent pensarà que tu has de trencar el cotxe,
però al final el robes i fugiràs.
Per què l'has de destruir si te'l pots emportar a casa?
Molt millor. I paga-l'hi, paga-l'hi on parlava.
També, aquesta cosa,
s'ha inspirat en una pel·lícula de kinkies,
del cine dels anys 80, que aniria a Espanya.
Per los cajeros. Ah, sí.
De fet, el cotxe aquest que sortirà...
Serà un SEAT 127 o no? 124.
Que ara mateix ja surt al joc.
N'hi ha un nivell on n'hi ha una anúncia a la paret,
que és un homenatge també al Double Dragon,
que aniria a una anúncia d'un cotxe blanc.
Tot això ho heu de posar per l'escrit.
Sí, sí, sí. Més endavant.
De moment, el que és la web i tota la part de marketing
encara no ha començat. És molt placeholder.
De moment han de fer un joc, Albert.
Després hi vindrà el vinil amb la banda sonora
i el llibre d'art.
Però sí que tenim un munt de coses pensades per més endavant,
d'anar explicant tot, i bueno...
Està molt bé, ja vaig estar jugant ahir,
i hi ha un moment...
Jo no sé si això passa amb els jocs de vitamà,
però normalment tu quan li dones un enemic i cau,
desapareix al cap d'una estona.
Hi ha hagut un moment que no desapareixia.
I clar, hi havia una quantitat de gent al terra...
De cossos.
Sí, però et fas la idea del que estàs fent, saps?
Perquè si no... Ets responsable.
Sí, el que estic fent és molt seriós.
És veritat, perquè és una cosa que em vaig adonar quan vaig jugar,
i a la primera vegada et poso una mica nerviós.
Perquè quan en un vitamà un escau,
si no ha desaparegut, és que s'està a punt d'aixecar.
Aquí et canvia el color,
però fins que no t'adones que no s'aixeca,
tu estàs allà una mica donant cop de puny al buit,
esperant que s'aixequi, i no s'aixeca.
És una característica curiosa el fet que...
conservi allò que a vegades passa en certs jocs,
que una de les coses...
No, no, volem que es quedi el cadàver allà,
perquè quan tornem a passar el trobem allà i sapiguem
que per allà hi hem passat o hem fet alguna cosa,
que surti en un joc tipus vitamà,
que hi ha pandèmies per tot arreu
i deixa un munt de cossos estressos pel carrer,
és molt curiós, però també és molt original.
Generació digital.
Un programa 100% lliure de caixes de l'UT,
pay-to-win i microtranseccions.
Una de les plataformes amb les quals es podrà jugar
a Raval Rambal és maquina recreativa,
com comentava l'Alex.
Factor Arcade és una empresa de Terrassa
que es dedica des de fa molts anys a dissenyar-ne i a construir-ne.
I ens acompanya ara, via telèfon,
l'Alex Arcade, en Ricard Domínguez.
Molt benvingut, com estàs?
Hola, bona tarda, què tal, com anem?
Molt bé, força emocionats de veure que un joc que s'està fent
també tingui una nova plataforma,
que és la de maquina recreativa.
Ho havia fet alguna vegada, això, d'aquesta col·laboració?
No, la veritat que quan vam parlar amb l'Alex
ens va semblar una molt bona idea.
Més que res és perquè el tipus de joc que fa ell
és tipus Arcade,
i la millor plataforma per fer-ho és una màquina per jugar.
De fet, quan tu jugues amb l'ordinador sí que està molt bé,
però quan agafes uns mandos i uns botons, ho disfrutes.
Jugar d'ells és molt millor.
L'Alex va dient que sí. La idea va ser teva, Alex, sí?
Sí, sí, sí. Vaig anar a parlar amb ells, amb el Richard, precisament.
Molt bé.
Escolta, quan vaig veure la màquina a la Barcelona Games World,
vaig veure que tenia per dos jugadors, és correcte, no?
Richard, es pot jugar... Sí, sí.
Està preparat per dos, eh?
De fet, la idea d'aquest joc, suposo que ja ho ha parlat Alex,
és a dir que és fins i tot a quatre jugadors.
La màquina, el port que es farà en un futur,
podràs agafar dos jugadors dels quatre que hi hagi.
Sí, però amb consola o un ordinador, per exemple,
podràs jugar en quatre a l'hora.
I la màquina recreativa, Richard, quants botons té?
En principi té sis botons.
És propi d'una recreativa d'un joc de lluita.
Tots tenen una funció.
Des del puny, la patada, l'especial...
Tenen una combinació de botons, també, per fer coses especials.
Molt bé.
La veritat és que és molt complet, aquest joc.
I, Alex, es podrà, com dius, en un futur,
comprar el joc amb aquesta versió? Sí, efectivament.
Això serà així, eh? Sí, sí.
O sigui, ara estic treballant una mica,
investigant per al disseny de la màquina.
O sigui, la idea és agafar algun dels models
que tenen de Factor i Arcadi, modificar-ho una mica.
Recuperant l'estil de les màquines espanyoles
que hi havia als 80,
però modernitzant-lo pels segles XXI.
Molt bé.
Factor i Arcadi, per cert, Richard,
en un moment molt actiu, ens coneixem des de fa molt de temps,
recordo que ens vau fer una màquina per al generació digital,
han passat molts anys,
però continueu amb moltes màquines diferents.
De fet, quan vas a la pàgina de Factor i Arcadi,
veus les possibilitats que tens de comprar una màquina, no?
Sí, sí. Nosaltres, des de ben començament,
vam fer un model, podríem dir, base,
i l'hem evolucionat una mica com ha anat el mercat.
L'utilització que ens fa de les màquines també,
si van a cases, si van a un local o un bar o una oficina,
clar, això el propi mercat t'obliga a adaptar-te
i a fer coses noves constantment.
I encara tenim un parell de projectes
que sortiran el 2019.
Que seran nous. Sí, sí, correcte.
I es pot saber alguna cosa d'això o encara no?
Estic un sudiu, eh?
Tenim els prototipos ja fets i encara s'han de provar,
s'han de muntar, s'han de modificar.
Clar, quan el client té una màquina que seva
és un procés que ha hagut de temps,
i llavors encara està una mica...
Està una mica abert, encara. Doncs estarem a temps.
Ricard, tinc una pregunta que és més aviat una curiositat,
que és, quina és la màquina més estranya que us han demanat mai?
Uf... Uf...
No sabria dir-te.
Hem fet des de màquines per poder...
que el propi jugador que estava en una cadira de roda
pogués ficar-se dintre, o s'apropés al màxim.
Hem fet màquines amb llums,
pats extras per jugar a quatre jugadors,
bueno, música, que sigui la llum amb la música,
o un dimmer, i hi ha una veritat maca de màquines estranyes.
Gina, tu que vas amb empreses modernes per Barcelona,
en veus moltes, de màquines?
Jo veig que moltes empreses modernes tenen la seva màquina recreativa,
si no l'entrada en un racó per jugar,
però sí que és veritat que veig molt la gent treballant i poc jugant.
Segurament a l'hora de dinar això canvia,
o en algun divendres a la tarda o alguna cosa així,
però juguen poc.
I jo crec que moltes vegades està, pel que se'n diu vulgarment,
i amb català molt correcte, el postureo.
Però segurament sí, o potser també pels convidats que venen,
perquè jo portes algú de fora...
En una sala d'espera jo m'esperaria, alegrement, moltes hores.
S'ha d'esperar mitjaneta més, no passa res.
Saps on hi ha, i que em sorprèn molt?
A les entrades de les universitats on s'estudia videojocs.
Al Tecnocampus i a l'UPC, per exemple,
a la seva pròpia màquina arcade, allà a l'entrada,
on a més, en alguns casos,
pots jugar fins i tot els videojocs d'alguns alumnes.
N'han fet un port perquè tu puguis jugar
als projectes finals de grau dels que ja s'han graduat.
Perquè, Àlex, jugar millor, no?
El vostre joc es jugarà millor amb una màquina, no?
Sí, el nostre joc ho hem portat a diverses fires.
En algunes ho portàvem amb el meu portàtil,
i en unes altres amb màquina recreativa.
No hi ha color, no? No hi ha color.
O sigui, la gent li crida molt l'atenció,
perquè és una màquina molt més gran.
T'anava a dir...
Els controls, encara que hi porti jo un arcade stick,
un mando tipus recreativa,
els hi agrada molt més, perquè agafa molt més
el feeling d'aquest tipus de joc.
Per cert, no ho hem dit, però la imatge és una imatge
molt de joc pixel·lat,
i fins i tot aquestes línies...
Scanlines. Exacte.
Venen ja incloses, diguéssim, en el videojoc.
No és que el teu portàtil les vegi malament, Albert.
Exacte. Està patint.
Ho vaig programar jo, sí.
Aquí no hi ha filtre d'emul·lació
d'aquell que has d'agafar i posar, no.
Aquest ja ve de fàbrica.
A les opcions es podrà canviar i seleccionar diferents tipus.
I m'agrada molt, perquè en el teu portàtil posa insert coin,
i jo crec que t'està dient que li posis diners
per canviar-li la bateria, perquè això, Albert, ja té uns anys.
No, no, no. Segur que durava molt poc.
Doncs Ricardo Minguez, soci de Factory Arcade,
moltes gràcies per acompanyar-nos a aquesta estometa...
i explicar-nos aquesta fantàstica versió física
en recreativa de Ravel Rumble.
I espero que no sigui l'última
i que la gent es pugui animar, no, Ricard?
I que us demanin.
Sí, home, sí. De fet, també col·laborem amb més jocs indis.
I la gràcia és aquesta.
Tot tipus de joc que sigui així una mica arcade
amb una màquina molt millor.
Molt bé. Doncs moltíssima sort, Factory Arcade.
Molt bé, moltes gràcies, bona tarda.
Adéu. Adéu.
Ara el que hem de fer és parlar d'un altre joc totalment diferent.
Fem un salt, després continuarem parlant una miqueta més del joc,
i és que l'Oriol Dalmau ens va provar un joc de fa temps
que tenia moltes ganes de parlar-ne
i potser no del tot bé tota l'estona.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
Us ho vam explicar que es va reeditar
el nou videojoc de la Nintendo Switch, que és el Dark Souls,
i que tothom diu que, evidentment, és molt i molt difícil.
L'Oriol Dalmau.
Hem jugat a Dark Souls Remastered.
És la versió remaster d'aquell Dark Souls que va sortir el 2011,
que ara surt per PlayStation 4, Xbox One,
i la versió que té més morbete, la de Nintendo Switch,
que és la que hem provat.
Funcionarà bé, no? Ara ho sabeu.
Dark Souls és d'aquests fenòmens difícils d'explicar
en el món dels videojocs,
perquè no és un joc creat per tothom, ni molt menys.
És un joc de ninxol, de nitxo, que es diu.
És un joc creat per a jugadors hardcore,
d'aquells que es posen una estona abans de sopar
i un ratet a jugar.
No, no, no, perquè es prenen molt seriosament els videojocs,
perquè és un joc molt complicat,
però per alguna raó inexplicable es va fer un joc de masses,
i serà fet el 2, el 3, el Bloodborne,
perquè no té dificultat, no, no en té de dificultat.
El joc és com és, no es pot posar beginner, no existeix, això.
I veuràs que a YouTube i a llocs d'aquests la gent et diu,
bé, és un joc difícil però just.
Difícil però just, mis cojones!
Jo de debò faria una instància al Tribunal d'Estrasburgo de la Haya,
obligant que per llei tots els videojocs tinguin nivells de dificultat.
Ha d'existir un beginner per a gent com jo,
que no tothom té la mateixa capacitat de portar botons, no fotem.
Però què és ben bé Dark Souls si no l'heu jugat?
És un joc d'acció però res d'un hack and slash.
És un joc que has de pensar cada moviment que fas,
perquè tot el que fas gasta allò que en diuen la histamina.
Si se t'esgota la histamina, quedes totalment venut.
Venut a uns enemics que són molt llestos
i que tenen moltes ganes de matar-te.
I estem parlant dels enemics normals.
Després hi ha els jefes, que els jefes ja...
Bueno, allò ja és el festival de la frustració.
Un joc que la història és algo secundari,
i realment el que importa és la jugabilitat del sistema,
que ha estat copiat per molts altres jocs,
que han copiat allò que en diuen jocs tipus Souls.
Bueno, de què estem parlant? Doncs funciona així.
Quan matem enemics, aquells deixen anar ànimes,
que nosaltres anem acumulant,
i que després les podem canviar per objectes
o per pujades de nivell rollo-rol.
I això ho fem amb unes fogueres que ens anem trobant,
i aquestes fogueres també serveixen per gravar la partida.
Per cert, si graveu la partida,
tornen a aparèixer tots els enemics que havíeu matat.
Ja us he dit que és una putada, la joc.
És així.
Quan us maten, que serà que a dos per tres,
perdeu totes les ànimes acumulades.
Mola, eh? No, però espera't, que el joc tampoc apreta tant.
Aleshores pots anar al lloc on t'han matat
i recuperar les ànimes, però si anen cap allà,
tornen a matar, les has perdut totes.
Putada, putada, putada, putada...
I aleshores, per què s'ha fet tan famós Dark Souls?
Per què tanta gent diu que és collonut?
Doncs perquè té coses objectivament molt bones,
com una gran banda sonora, com un disseny de nivell,
sobretot el disseny de nivells és molt intel·ligent,
està molt ben fet, són dissenys molt laberíntics,
però alhora plens de draceres,
perquè quan hi passes temps acabes entenent com funcionen,
l'ambientació que té entre terrorífica medieval,
molt encertada, la sensació que tens permanentment
és que hi ha hagut una mega festa i tu arribes tard,
estàs com en un after, allà,
hi ha hagut un merder molt gros i tu arribes l'últim.
Però al final el que atrapa d'aquest joc és que,
esclar, quan una cosa costa molt,
la recompensa té un sabor diferent.
Si després de morir, morir, morir, morir, morir, morir, morir, morir,
morir, morir i tornar a morir, tornar a morir,
de cop i volta, de forma miraculosa,
aquell jefe final el aconsegueix superar, clar,
oh, quin joc més meravellós!
Bueno, no ho sé, portes dues hores morint com un imbècil,
i penseu que aquí la frustració es gestiona malament,
perquè tu amb PlayStation 4 o Xbox pots tirar el mando per terra,
però amb una Nintendo Switch portàtil,
com tiris el mando per terra et queda sense consola.
Penseu-ho, això.
Posaré només un petit exemple perquè veieu per on van els tiros.
Em trobo amb un personatge que em comença a explicar una història
i penso, per què no li foto un cop d'espasa?
Què passaria en un joc normal?
Com que és un personatge que no és un enemic,
no et deixa fotre un cop d'espasa.
A Dark Souls, sí. A la que li dono un cop d'espasa,
aquell senyor comença a cribillar-me fins que em mata.
Dic, coi, sí que s'ha emprenyat.
Torno a reviure i tal com revisca en el mateix punt,
el tio se'n recorda i em torna a matar.
I torno a reviure i em torna a matar.
I així una vegada i una altra, dic, però què passa aquí?
No podia sortir d'allà, començo a córrer per tot l'escenari,
el paio aquest, que no tenia cap problema amb mi,
darrere meu, matant-me, matant-me, matant-me.
Al final vaig trobar per internet la solució,
perquè algú, per sort, en el planeta,
havia tingut el mateix problema que jo,
i l'única solució era posar-se al costat d'un penya cegat,
i quan aquest tio et matés,
caurà a tots dos pel penya cegat,
i d'aquesta manera el mataves.
Només així vaig aconseguir continuar amb el joc,
perquè veieu la mala llet que es gasta a Dark Souls.
I què tal funciona amb Nintendo Switch? Anem al tema, no?
A veure, amb portàtil funciona perfecte.
I de fet és la gran gràcia
de les coses que dóna sentit aquest remaster,
perquè tampoc millora gaire, millora una mica les textures,
la il·luminació, però vaja,
el que li dóna sentit és la possibilitat de jugar-lo portàtil,
i això està molt bé, mola molt,
i per tant, si voleu jugar-lo portàtil,
aquesta és la vostra versió, evidentment.
Ara, si només el jugareu a la tele,
jo us recomano la versió de PlayStation 4
o la d'Xbox One, per què?
Doncs perquè la versió Switch amb tele
pega algun tironcillo de frames,
una miqueta rasca allà,
potser amb una actualització ho arreglen,
hi ha una mica de rasqui de frames.
Per tant, si heu de jugar a la tele,
les altres versions us aniran més fluïdes.
I ja està, i a partir d'aquí ja ho sabeu.
A patir!
Jo és que no ho entenc.
Tenia moltes ganes de treure del pap l'Oriol
la seva experiència amb el Dark Souls de la Nintendo Switch.
Estem veient com en aquests moments
està jugant el Francesc, el Rebel Rumble,
i està intentant matar amb uns combos increïbles.
No hem parlat dels combos, però també és important, aquí, els combos.
Ja, aquest típic de completes diverses vegades,
el mateix botó, tres, quatre, cinc cops de puny,
llavors hi ha una mena de cop final
que te'n tira tres o quatre que tinguis pel voltant que va endarrere,
que està molt bé.
Sí, bueno, tenen el típic de puny i el de patada,
perquè en aquest lloc una cosa nova que té,
entre cometes, és que es poden combinar.
I bueno, també n'hi ha uns atacs especials.
Això és molt estricte, ofereixo un.
Aquest que avisaves i et venia alguna ajuda.
N'hi ha dos, un que està inspirat en el Golden Axe
d'invocar-se un drac.
I aquest drac està ajuntat
amb la Sargantana de Gaudí Canial-Pergüell.
Però versió robot techno-dragón.
Doncs mira, ara estàs a la segon nivell que no l'havia vist.
Mireu aquestes plaques de carrer.
Aquestes bústies grogues.
A la nivell de Sant Pere.
Ha començat a Urquinaona i va fins a Plaça Cataluna.
Mireu aquests balconets.
Els de la Primo.
I aquests catxes són monso d'esquadra.
A la història del joc, no volíem ficar res de Catalunya,
ni Espanya, ni cap tipus de policia concreta.
Al lloc del joc diu que en el futur
els polítics ens reemplacen
totes les policies espanyoles i catalanes
per una policia cibernètica.
Que així no tenen sentiments.
M'encanta molt la llum perquè és de nit en aquest segon nivell
i la llum és bestial.
El trobo fantàstic.
Gina, el Francesc té aquella màquina arcade original
que van fer per a la tele.
L'Oriol Dalmau se n'ha fet una,
però tu has fet una investigació exhaustiva per a tota aquesta gent
que vulguin tenir-ne una a casa.
Quines opcions tenim ara per ara?
Doncs bàsicament hem de tenir clar què volem.
És a dir, una màquina amb un joc,
que sigui un joc típic o una màquina, si volem, amb més d'un joc,
que serien aquells que fingeixen tenir una arcade,
però que a dins tenen un ordinador o una emuladora.
El meu consell és que si no ets superpurista,
és a dir, si no vols aquella màquina original del Pac-Man,
amb els botons originals i el botó dels cinc duros...
Què n'hi ha per fer?
Doncs que o te la compres o te la fas tu.
Perquè hi ha un punt intermitge que és aquesta gent
que, per exemple, el David Jaume Andreu, amic del programa, ho té,
que és aquesta gent que té unes plaques
que va canviant dins d'una màquina arcade
i les va canviant com aquell que canvia cartutxos però molt grossos.
Però s'ha de fer molt fi i delicat treballant,
perquè, clar, s'han de guardar molt bé, són molt delicades...
Ocupen molt d'espais.
Exacte.
El Francesc se la va comprar,
l'Oriol se l'ha fet ella amb un moble d'Ikea,
o sigui, l'Oriol que penja una fotografia a les xarxes
de la seva màquina recreativa amb un transform d'Ikea,
perquè és bastant bestial,
i a dins hi tenim un ordinador o un Raspberry Pi.
Per tant, és aquesta segona opció de... A dins hi tenim molts jocs.
Hi ha molts tipus, no? No totes són molt grosses, no?
No, exactament. Tenim el típic moble de terra,
quan imaginem una arcade veiem aquell moble que fa de terra
fins als dos metres,
que seria la forma que ens tenen acostumats als arcades,
la tele, la pantalla, els comandaments...
Després hi ha el que se'n diu el bar top o table top,
que són màquines d'arcade als quals els falta la part inferior,
com si els haguessin tallat les cames,
i és per posar-les a sobre d'una taula.
Per tant, una pantalla i un comandament són com més petitetes.
Hi ha després el que se'n diu l'HDMI portàtil,
que és que no té tele, que és una comandament d'arcade,
que porta els jocs a dins
i que simplement es connecta per HDMI a la televisió,
que es col·loca a sobre del genoll, a sobre d'una taula del saló,
i que porta, diguéssim, el joystick típic i els botons típics
de les màquines d'arcade.
I finalment hi ha el que se'n diu l'HDMI mini o micro,
depenent de la mida, que és una espècie com de mini ordinadoret,
com una espècie com de USB gros,
que el connectes a la tele per HDMI,
li treus dos comandaments que poden ser els Xbox perfectament,
o el que sigui, els Xbox Logitech, o el que us faci falta,
i podeu jugar a la tele,
ja que a dins porta tots els jocs,
però, evidentment, la sensibilitat és la d'un joystick.
I deies que es poden comprar o fer-ho nosaltres, directament.
Sí, i, a més, en general es poden customitzar com vulguem,
ens ho explicaven abans, pots començar,
que a dins hi podem posar, per començar,
tots els jocs d'arcade que vulguem,
però també podem dir, no, és que a dins vull jocs de...
Gamecube o de la Super Nintendo.
Doncs, a més, ja us dic, qualsevol consola,
només és tenir ganes de tenir el català,
i ser una mica llest.
Sí, perquè estem parlant que estem una mica...
No, estem al límit de la legalitat...
Exacte, sí, sí.
Però si fem servir nosaltres, cap problema.
Exacte. A més, ens les podem fer al nostre gust,
els laterals es poden customitzar,
amb la nostra fotografia, amb els jocs que ens agraden,
els botons i els comandaments del color que vulguem,
he vist fins i tot botons que tenen la mida
de les boles de drag de Son Goku.
Ara hem parlat abans amb la gent de Factor i Arcade,
però aquesta gent hi posa un ordinador a dins,
però hi ha moltíssimes empreses al món,
i, de fet, que també envien a Barcelona,
com són Skull Arcade, Rex Arcade, Mii Arcade,
Rico Game...
En aquestes empreses podem comprar,
a part de les nostres màquines muntades al nostre gust,
els materials per fer-nos-les nosaltres.
Hi ha comandaments roses.
A mi em ve d'alguns comandaments roses,
o, per exemple, jo soc molt del Barça,
doncs el buit blau i vermell.
Endavant.
També podem comprar les caixes de fusta,
simplement per posar dins el que vulguem.
Tenim un ordinador a casa que no fem servir,
doncs, escolta, comprem la caixa de fusta
i ens el muntem nosaltres.
I, a més, manuals de com es fa.
O sigui, que més fàcil no us ho podeu posar.
Tot és tenir una mica de pressupost.
Sí, sí, la veritat és que és tot un món
que cada vegada va més aquest de les màquines recreatives.
Prem el bot obert i obre la porta.
Fes-ho. Hem arribat fins aquí.
Gairebé al final del vídeojoc.
He corregut, saltat i he enfrontat a tot tipus de monstres per tu.
I ara no vols obrir la porta.
Doncs obrim la porta,
i veig que ens ha fet la gent a través de les xarxes, Elie.
I sí, perquè sempre en som molts,
com, per exemple, el de l'Ignasi,
que ens explicava que li ha sorprès bastant una notícia del diari Ossur.
Diu que Play Giga arriba al mercat espanyol
amb una plataforma de videojocs d'alta qualitat en streaming
sense necessitat de descàrregues pesants
ni instal·lacions o actualitzacions.
Això que hem parlat moltes vegades al generació, eh?
De jugar sense consola, eh?
Sembla que ja es podrà fer.
Hi ha un productiu, Wave, que arriba d'aquesta de Play Giga,
com dèiem,
que és una startup de tecnologia 100% d'aquí,
que arriba al mercat amb aquest primer servei a Espanya
de subscripció de videojocs d'alta qualitat en streaming.
Diu que funciona de manera similar
a les plataformes més conegudes de música o vídeo,
com la Spotify, Amazon Prime, etc.,
però traslladada al món dels videojocs.
I, clar, el principal avantatge és que no t'has de comprar
tot l'equipament d'una consola d'última generació
o estar tot el dia adquirint nous títols de videojocs.
Això està bé.
Estic esperant els preus, també, dels jocs i de...
A veure, perquè potser al principi no sortirà tant a compte,
però al final serà una bona eina.
O potser al principi surt molt a compte
perquè gairebé no tindran catàleg de jocs a dins
i després aniran també encarint el preu
perquè tindran més catàleg.
Jo crec que aquí el gran truc
no està tant amb el preu de la subscripció,
sinó amb els jocs que podràs jugar a dins.
El Francesc està a la plaça Catalunya en aquests moments.
L'hem perdut fa estona, el Francesc. Impressionant, de veritat.
És molt bo, aquest lloc. És molt bo, és que és molt bo.
Gràcies. No, no, és que és veritat, és veritat.
Més coses, no, Eli? Doncs sí.
S'ha parlat de cinema, en Seraphill i Teres,
però no per dir coses bones, en principi,
perquè això és una mica dels anuncis que fan
abans de les pel·lícules,
perquè diu que ningú es queixa de quan vas al cinema,
que, a més a més de pagar l'entrada,
ets de publicitat.
L'Albert s'afegeix que, clar, una cosa són els tràilers,
que solen agradar a tothom, perquè t'informen de les pel·lícules
que s'estrenaran properament. A mi m'encanta veure tràilers.
Però, clar, una altra cosa són els anuncis emprenyadors,
que el debat seria una mica si tu ja has pagat per anar al cinema,
per què t'han de posar anuncis?
Doncs perquè no els hi surti a compte, amb les nostres entrades.
Però a mi em sembla molt bé veure aquells anuncis que estan...
Són com anuncis de sèrie bé, no us heu fixat mai?
Els del poble, clar.
El forn de pa, la pastisseria...
A mi em semblen meravellosos, és una cultura audiovisual diferent.
De fet, passa el mateix quan tu ets de Movistar
i pagues per tenir un contingut,
i abans de veure una sèrie veus un anunci.
És que això ja ens hem acostumat, però abans no passava.
Doncs vinga, anem al final del programa.
I és que això ha estat el Generació et visitava,
el programa de tecnologia creativa i videojocs de Catalunya Ràdio.
Moltes gràcies, Alex Roca, d'Anarchade,
i molta sort amb aquest joc que segur que teniu.
Molt bona feina, aquest any que et ve.
Molt concentrat en tot això, no?
Sí, moltes gràcies per convidar-me.
Sí, queda un munt de treball encara.
Queda molt bé.
Doncs gràcies, Gina, Eli, Francesc i Àlex,
per haver-nos acompanyat en aquest programa.
Gràcies.
Generació et visitava.
Gràcies, Àlex, per haver-nos acompanyat en aquest programa.
Gràcies.
Generació digital, no s'entén res, però distreu.
I distreu gràcies a Elizabeth Sánchez, Francesc Xavier Blasco,
Gina Tost i Albert Murillo, el control tècnic Ricard Portal,
i avui l'assessorament lingüístic d'aquesta edició de Concepció Colomina.
Bravo, bravo!
Sí, sí, de fet, és aquella tasca, també, important.
Per nosaltres té molta feina.
Sí, sí.
Pots seguir-nos, si vols, al Telegram, al Twitter, Facebook, Twitch,
Instagram, a catradio.cat, barra GD i Alexa.
Adéu-siau. Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Adéu-siau.