I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts a la Generació Digital,
el programa dedicat a parlar de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Sí, avui és el dia en què podem parlar
de The Last of Us Part 2.
Ja tenim el permís de Sony per poder-ho fer,
perquè aquest joc apareix la setmana vinent, d'aquí set dies,
i avui us podrem parlar d'aquest videojoc,
i veureu que bona part del programa
estarà dedicat a aquest videojoc.
Aquesta setmana també parlarem d'unes quantes coses.
Per exemple, el francès Xavier Blasco
ens parlarà d'una consola desconeguda per molta gent
i que ara, amb l'aparició d'una consola mini,
molts usuaris l'han conegut.
Una fantàstica consola de la marca NEC.
La Gemma Manzanero ens parlarà de tota la polèmica
que hi ha hagut aquests dies a Twitch,
i sobretot amb el tema de la música i dels seus drets.
Fins ara, molts streamers mentre jugaven
el que feien era posar música de fons.
Això a partir d'ara ja no es podrà fer.
Hi ha una sèrie de quotacions
que la Gemma Manzanero ens explicarà.
L'Elisabet Sánchez jugarà a una aventura gràfica
tipus Skate Room, que es diu, concretament, Sansara Room.
Ella ens explicarà quina ha estat la seva experiència
amb aquest joc de mòbil.
Coneixerem una mica més de prop un videojoc que es llegeix,
que es diu En Memory,
i l'Star ens parlarà de la mini consola de Sega,
de la qual vam comentar la notícia de la sortida
gràcies al seu aniversari.
I que va fer la notícia d'aquestes mini consoles de Sega.
Ell ens parlarà de què és el que realment pensa,
sobretot què ha passat a través de les xarxes.
Has de saber que si ens mires només per YouTube,
et perds part del programa.
Saps que aquest programa també s'ha met per l'FM,
també es pot escoltar en podcasts,
i en aquestes versions hi tenim més continguts.
Aquesta setmana, per exemple,
coneixerem com s'han recuperat,
alguns casos de recuperació de videojocs de forma miraculosa
que no s'havien editat mai.
I, per exemple, també,
l'Albert Garcia ens farà escoltar
una selecció de música molt acurada.
Heu de saber que avui divendres es reobra el CCCB
i s'ha allargat la possibilitat
de poder veure gameplay cultura del videojoc.
N'hem parlat d'aquesta exposició més d'una vegada en el programa.
Les entrades es poden comprar per internet
on pots escollir la França i el dia.
Haureu d'anar amb mascareta,
amb una distància de seguretat en el moment que hi sou,
que estigueu dins,
i hi haurà també gel hidroalcohòlic.
Demanen que porteu els vostres propis auriculars,
perquè oferiran gratuïtament l'audioguia pel mòbil.
Atenció, perquè els punts de joc
s'han reconvertit en nous punts d'informació audiovisual.
Diguem-ne que la part més interactiva de l'exposició,
que era tocar les pantalles, els comandaments, etcètera,
això canvia i ara bona part es pot fer
a través de la seva pàgina web, del CCCB.
És una molt bona oportunitat,
perquè si no hagués estat per aquesta pandèmia,
aquesta exposició ja estaria tancada,
l'han reobert d'una forma fantàstica,
i que a més, a través de la seva pàgina web,
a banda de poder jugar i interactuar
amb aquests videojocs,
també hi ha xerrades molt interessants
que cada setmana es pengen a la seva pàgina web.
Com us deia a l'inici del programa,
avui és el dia que podem parlar de The Last of Us Part 2.
Ha estat important aquesta setmana
perquè hem conegut molts detalls de la PlayStation 5,
en parlarem la setmana vinent,
però ara parlem de diuen el videojoc culminant
d'aquesta consola de la PlayStation 4,
que ja té una història força llarga.
És el moment de deixar temps el Chris Vilchez,
Oriol Dalmau i Albert García.
Aquestes són les seves impressions de The Last of Us Part 2.
Nois, ha arribat el dia, eh?
Avui ja es pot parlar de The Last of Us Part 2,
la segona part.
No sé si esteu d'acord,
però és d'aquests jocs que acaba la generació de PlayStation 4
i és, diguem-ne, que ha d'abordar-lo, eh?
Sí, sí.
És d'aquests jocs de final de generació
que acaba a dalt de tot
i, a més, posant les consoles a la màxima expressió de potència
i de ventiladors i de temperatura.
També és la mala llet
que justament surt aquest videojoc en Playstiu,
en el nostre cas, com a mínim.
He pogut experimentar el sostre tecnològic de la Play
i l'he pogut experimentar com mai.
Amb tots els sentits.
Em sembla molt greu perquè la frase aquesta de...
The Last of Us Part 2,
el gran comiat de la PlayStation 4,
en el fons és una mica cruel amb el Ghost of Tsushima,
que surt un mes després.
Clar, no pots dir-ho, no pots dir-ho.
Però com ho ha planificat, això?
Forma part del grup de la fi de la generació, diguem-ne.
L'últim joc, no serà l'últim, perquè d'aquí ja que surti...
Playstiu5 naixerà, perquè ahir va ser la presentació, no?
Podem dir-ho, no?
És una mica viatjant el temps.
El que passa és que va tot molt junt,
la presentació de Playstiu5, el Ghost of Tsushima,
The Last of Us, la sensació que dona és que havia de sortir
en un altre moment i les filtracions que hi van haver
van precipitar la sortida ràpidament del joc.
Si no ho entenc, la planificació que té Sony
totalment hauria de sortir...
El tema de les filtracions que hi va haver-hi, no?
Vosaltres dos l'heu jugat?
El García se l'ha acabat.
Tu no te l'has acabat, Oriol?
No, jo no me l'he acabat perquè em fa pena.
Jo estic fent allò de que tens un...
Saps que tens un colant i vas menjant al perímetre,
deixant la part de la xocolata desfeta...
Et fa pena menjar-te-la, a mi em fa pena avançar,
perquè no vull que s'acabi.
Que quan els rejuges segueix sent una experiència recomanable,
fins i tot millor. Això m'ho has d'explicar, perquè...
T'ho explico. Vinga, va, comencem.
T'ho explico. Comencem.
Per què per mi està sent millor la segona partida que la primera?
Perquè per començar ja no tinc la pressió de dir...
Ostres, me l'haig de passar, quan durarà aquest videojoc,
no sé si tindré temps...
Et treus això de sobre i dius...
Ja està, me l'he passat, sé quan dura.
Quan dura el videojoc.
La segona partida l'estic fent
amb un nivell de dificultat una miqueta més alt,
vaig fer la primera normal i ara en difícil,
i per mi guanya molt, perquè a la segona ja controles,
ja saps com va el compte, ja saps jugar molt bé...
És un joc que dona moltes opcions de combat,
és a dir, aquí l'experiència del jugador es nota.
I a la segona ets una màquina, ets una màquina de matar...
El que passa és que la dificultat es nota
no només amb els enemics més cabrons,
sinó també amb el fet que no trobes tants recursos,
no trobes munició, no trobes alcohol, trapos...
Vinga, estàs venut, no?
Però tens items de la primera partida guardats,
perquè hi ha molts llocs que a la segona partida
tens com els items guardats i tens aquesta avantatge
d'una nova dificultat, però també amb nous recursos, això no.
Sí, sí, sí, o sigui, quan comences de nou,
una vegada te l'has passat, doncs hi ha el New Game Plus.
Exacte, pots tornar a començar amb totes les habilitats que ja tenies,
perquè en el joc vas aconseguint, vas fent millores en les habilitats,
i també amb les millores de les armes.
Per tant, ja comences amb l'arsenal a tope.
I amb les teves habilitats...
Però també deien allò que en situació normal,
per més que fossis un gran explorador,
tu no podies portar l'heli durant una sola partida
fins al màxim de les possibilitats d'habilitats.
Havies de triar una mica un camí
perquè no tenies prou pastilletes d'aquelles per desenvolupar-ho tot.
Sí, sí, a mi em va passar,
em va passar el joc i no havia aconseguit desenvolupar-ho tot.
I ara estic intentant fer la segona,
continuant a desenvolupar les habilitats.
Això em fa preguntes, perquè, mira, per exemple,
en molts llocs, també,
quan fas una primera tirada, una primera partida,
hi ha llocs, hi ha zones que no pots entrar
perquè necessites un objecte que s'aconseguís més endavant,
però quan l'aconsegueixes no pots tornar enrere.
Aquí passa això, vull dir que a la primera part del joc
a segons quins llocs, però amb els ítems nous ja pots fer-ho?
És a dir, és rejugable?
A veure, jo penso que és rejugable, però no en el sentit que dius.
És rejugable...
O sigui, és rejugable perquè és bo.
I perquè les mecàniques de combat,
que és el principal per mi, els enfrontaments amb molts enemics,
això és divertit com a tal.
És divertit, o sigui, ho han fet molt bé, els combats.
I és rejugable per això,
però jo recordo que abans d'aquest Jansencing,
com bé deia el Cris,
deien que potser hi hauria canvis que arribaries a zones que no has arribat.
Jo estic fent la segona partida i és la mateixa història,
és tot igual, tot igual.
Això no ho he trobat, de fet, amb la nova habilitat de salto,
que ara la Heli, que és un personatge més àgil,
pot saltar, es pot agafar...
Més tipus un chartet, es pot agafar i es pot escalar.
Tu pots, amb una tutxana, carregar-te una finestra,
entrar en un lloc aparentment tancat.
És a dir, si tens ganes d'explorar, no tens pressa,
acabes veient tot el mapa
i t'adones que és un mapa realment tancat.
O sigui, no és un joc de passadís, és un joc d'arbre.
Vas per diferents passadissos,
però hi ha vegades que vas per zones aparentment obertes,
dius, ara estic en un poble amb moltes cases, no són moltes.
Si comences a donar voltes i ho vols registrar tot,
hi ha vegades que estàs fent un cercle, estàs fent un buit.
I, per tant, no és un joc amb múltiples camins,
no és ni molt menys un joc molt obert.
El que passa és que han aconseguit un combat
tan entretingut, amb tantes possibilitats, tan ben parit,
i que transmet una sensació difícil d'explicar,
tan descarnada, perquè al final aquí mata una persona...
No t'acostumes, realment no t'acabes d'acostumar mai.
Tens la sensació que estàs fent alguna cosa mal feta
cada vegada que mates algú.
Això és el que fa que el vulguis tornar a jugar.
És com veure el resplandor, saps?
L'has vist mil vegades, però cada vegada que la veus, t'enganxes.
Quan una cosa és molt bona, la repeteixes pel plaer de repetir-la,
no perquè t'ofereixi coses diferents.
Sí, sí, sí, és que la base del joc és la base,
la jugabilitat que diuen les reviews clàssiques, no?
És bona, és bona. És molt bona.
No ens enganyem, és un joc repetitiu.
És un joc repetitiu. Tota l'estona està fent el mateix.
Sí, és un joc repetitiu, sí.
És un joc repetitiu, això està clar.
Com el primer, eh? Com el primer, sí.
Sí, el que passa és que és més llarg que el primer,
i aleshores la repetició es fa més evident.
Perquè quantes hores t'ha durat, a tu, final García, això?
Doncs a veure, a mi m'ha durat unes 35 hores,
però tinc constància que es pot passar tranquil·lament
amb 25-30 com a molt.
L'únic que jo em quedo un bovat amb els escenaris,
ho podem comentar després.
L'altre dia vaig descobrir
que quan il·lumines amb la llanterna punts foscos,
veus panaroles que es mouen, cocaratges,
que escapen de la llum perquè no els agrada la llum.
Això ho han programat. Teniu en compte que ho han programat.
Que potser no serveix per res.
Pots perseguir amb la llanterna les panaroles
i veus com fugen i s'amaguen?
O el fet que hi hagi petites papallonetes
de les plantes, sobretot d'interior,
perquè no han pogut marxar,
són tonteries que te n'adones,
o sobretot la potència narrativa.
Això Nautidoc ho té molt clar.
Si Nautidoc et posa en una situació que córreràs perill
perquè hi haurà uns infectados,
primer t'ensenya un parell de cossos desmembrats, saps?
Perquè et vagis a collonir abans de la trobada amb els infectados.
Aquests detalls narratius són els que fan
que tu no saps ben bé per què, però vas amb el cul apretat,
i és perquè ells s'han tan segur posat en situació, saps?
Aquest joc ho fa millor que cap altre.
De fet, jo recordo, Oriol, que quan estàvem jugant,
jo et vaig dir, sobretot quan arribis a un escenari
que és una mica més obert,
hi ha un escenari aquest joc més obert, cosa que està bastant guai,
et vaig dir, explora-ho tot.
I tu vas fer-ho, ara no direm què va passar,
ens vas passar en el grup intern d'aquests dies un vídeo,
és una escena que si no explores suficient no la veuries,
i és una escena maquíssima.
I és molt xula, que no direm quina és, però...
Això sí que has de tenir voluntat de veure-ho tot,
perquè això sí que tu perdries si vas a saco i...
Suposo que són diàlegs entre NPCs,
que potser si vas molt a saco no es troba...
Sí, et pots perdre cosetes.
Però no ens enganyem, no tens la sensació que tenies
amb Cell, de Breath of the Wild, per exemple,
que podies perdre el 60% del joc depèn de com el deixis de jugar.
Això aquí no passa.
Està parlant d'un molt obert o d'un joc amb una narrativa molt marcada,
que són diferents.
Sí, és un videojoc que pots anar com un cavall
i no voler mirar a banda i banda, però passaràs per on has de passar.
Passa que això no és una cosa dolenta,
és una decisió creativa d'inici.
Naughty Dog sempre funciona així i el joc és el que necessita,
perquè el joc està muntat com una barreja entre un videojoc
i una pel·lícula de cinema, en el fons.
I prioritza la narrativa.
A mi aquesta mena de jocs m'agraden més que els jocs de molt obert,
però reconec que aquella satisfacció que pots tenir
de trobar una zona que penses...
Aquí ben bé no hi arriba ni Déu, no?
Que tens amb altres jocs aquí no existeix, això és veritat.
És molt lineal.
Que a tu, Crist, t'agrada especialment,
el poder investigar, descobrir...
I es veu que us ha agradat molt el joc,
però abans d'entrar en detalls, sense fer spoilers,
m'agrada saber també, perquè suposo que hi haurà,
coses que no us hagi agradat tant.
No sé si hi ha alguna coseta...
Sí, hi ha coses.
Per començar, jo...
i això anirem molt de compte, però...
a nivell d'història,
hi ha algun element de la història que a mi no m'ha agradat.
Amb això no ho puc especificar,
sobretot de la construcció dels personatges.
Això és un element que no m'ha agradat.
Personatges que no he vist encara i ja no us preguntaré, però ara...
Continua, continua.
No, també, un element que potser...
a mi m'hauria agradat...
potser una miqueta més de varietat.
Això ho comentàvem abans, una miqueta més,
ni que fos una miqueta, i hagués anat bé.
I acabo... Com?
En quin sentit? En el gameplay, en...
En amics, en el mapa...
En amics, la veritat és que hi ha pocs tipus d'amics,
no us enganyaré,
hi ha molts pocs tipus,
però és que també...
és un joc intent de ser realista,
ja té prou fombis diferents.
Fombi malabarista, no?
De cop i volta un tio amb un tricicle, no?
Clar, no fa falta, però...
No, i després...
Potser...
una mica més de varietat, però ja us dic, està bé,
és un joc molt crític,
alguna cosa a nivell de la construcció dels personatges,
que ara sí que ho comento, no la puc comentar,
perquè és mega-spoiler de brutal,
però més enllà d'això, no?
És bastant rodòput.
Ah, sí, us diria una cosa.
Per mi, l'han allargat una mica més del compte.
Estirar el xicle, no, com es diu?
Exacte, que ja ho vam fer amb la feina...
Per mi, aquest joc dura 5 hores menys...
Perfecte, perfecte!
El veus allargat, una mica allargat.
Per mi, el que... va una mica en la mateixa direcció.
Clar, per què el veus allargat?
El veus allargat pel fet que és repetitiu,
és a dir, és molt, molt, molt bo,
perquè, clar, això que he dit,
hem començat una mica per lo dolent,
però tant la història com les cinemàtiques,
com el combat, és extraordinari.
Si no, el millor, que ara mateix es pot comprar en PlayStation 4,
se l'ha de comprar tothom.
Ara, què passa?
El combat és constant i és molt repetitiu.
Això, quan el videojoc dura 35 hores, es fa més evident.
Això tenia solució?
Jo crec que sí.
Jo crec que es podia buscar altres línies argumentals,
altres personatges,
altres possibilitats que et sorprenguessin.
Jo sempre poso com a exemple el GTA V.
El GTA V, cada missió principal que fas de la campanya,
et deixa més al·lucinat que un altre, no?
I aleshores, allà hi ha un esforç de sorprendre sempre.
Delastofas sorprèn,
però sorprèn menys que videojocs.
I estem parlant de l'excel·lència.
I aquest do sorprèn menys que el primer.
Hi ha tot una sèrie de coses que hi ha d'unes perfectes.
Totalment.
El món creat...
Estem parlant de zombis amb un bolet a la cara que són secs.
Tot això és un món propi que va sorprendre molt en el primer,
i en aquest no el sorprèn tant.
Aleshores, jo crec que sí que li ha faltat.
Tot això ja ho tenim, és molt bo,
però si volem que duri tant hem de buscar altres coses
que et deixin amb el culo torcido.
I més amb el fet que pugui saltar.
Totes aquestes noves mecàniques potser no estan explotades
com hauria de ser.
El fet que la Ellie salti és una mecànica constant.
I s'utilitza molt,
i la Ellie puja per cordes...
Es nota la verticalitat dels nivells...
Es nota una altra cosa.
Clar, no és Tomb Raider.
No, no, clar, no.
Hi ha un element que ara que ja podem comentar una miqueta més
amb la review, anirem molt de compte,
el The Last of Us 2 dividirà molt la gent.
Una vegada se'l passi, dividirà molt la gent,
perquè hi ha un moment...
No puc especificar gaire, però hi ha un moment on canvia molt tot.
Està hipodeler.
Home, no, però no em deixis així, com que ha canviat molt tot.
He dit que jo no he arribat a aquest punt.
És un punt bastant avançat del videojoc,
perquè jo ho porto com la meitat i no he arribat a aquest punt,
on dius que canvia molt la cosa.
Però canvia molt el què?
L'objectiu o... Vull dir, sense entrar en detalls,
però l'objectiu, les missions, el concepte de joc, què canvia?
El concepte no canvia.
I aquest és un problema, perquè és el que dèiem que es fa llarg.
El concepte és el mateix, però hi ha un element que és...
Canvio radical.
No puc dir res més.
Ja he dit molt, dient això.
Amb el cul tort.
Amb el cul tort.
Però segurament és necessari.
Jo porto la meitat d'aquestes 15 hores per any
i ja vaig acusant la repetició del joc.
Per tant, ja és cantat que ha de fer alguna cosa,
ha de passar alguna cosa per arribar als 35.
La següent vegada que juguis, Oriol passarà.
Jo tot i jo.
Hi ha una pregunta de les primeres impressions que van fer a YouTube.
Hi ha una pregunta d'un noi que deia...
La PlayStation que vas jugar tu, que anava molt patada,
és la normal o és la pro?
És que...
Clar, aquí tenim el García jugant amb la normal
i jo jugant amb la pro.
La diferència, teòricament, és de resolució,
però jo crec que patades van les dues.
O sigui, la pro va al seu 100%
i la normal, la seva resolució, al 100% també.
El que notes és el ventilador.
Jo tinc una PlayStation que no és vella,
és bastant nova.
Teòricament fa més soroll quan més usades són.
Estem a la primavera.
Però la força amb la que tira el ventilador tota l'estona,
jo no l'havia vist en cap altre videojoc,
i no para fins que te'n vas al menú de la consola.
És a dir, ni apretant pausa ni fent cap invent.
Pot ser un problema a l'estiu, això.
Sí, clar, és el que et deia.
També coincideix que el videojoc surt al juny, no?
Però que porta la consola a l'ultra màxim de les seves possibilitats
segur.
Ara, al resultat, hi ha moments millors que altres.
Però hi ha determinats passatges,
deia el García que a vegades quedava embobat
veient determinats paisatges.
Hi ha moments que realment penses,
hòstia, el suc que li han tret a un hardware
que et deu tenir ara ja 7 o 8 anys, no?
Que no deixarà de ser la Play 4 normal té més de 7 anys.
I potser sí que ja no val la pena donar-hi més voltes
al tema del downgrade, de l'upgrade, mira, és igual.
El videojoc llueix realment increïble
i en cap moment tens la sensació que falta detall aquí,
falta nombres allà.
És brutal. Ni un especial popping, tampoc, n'hi ha una mica.
Hi ha algun moment en què apareix alguna cosa,
però molt comptable, a vegades, està ultraoptimitzat.
Té molts petits detalls, és el que deies abans dels escarabats.
Quan el jugueu,
només començar estareu en un escenari
on hi ha un tio que toca la guitarra.
Mireu atentament, a veure si identifiqueu qui és.
Datos.
Mireu atentament perquè potser identifiqueu el que toca la guitarra.
Ens quedem amb això, amb aquesta dada de tocar la guitarra.
Digues, Oriol, digues.
Quan es toca la guitarra en aquest videojoc,
els acords de la persona, la posició de la mà, és correcte.
Són correctes, ostres.
O sigui, tu pots reproduir allò que estàs veient
exactament amb una guitarra, és a dir, el detall arriba aquest.
La guitarra té molta importància en aquest videojoc.
Molta, molta, molta.
Pots tocar la guitarra, de fet?
Amb el comandament de la Play
hem buscat una manera d'utilitzar aquell pad superior
que no sabeu patir amb res.
Ens preguntaven també, anem tan curts d'amunició com en el primer joc?
Això és una cosa que et preocupa bastant.
A mi, en moda normal, mai he anat...
O sigui, alguna vegada vas curt però tens moltes armes.
Jo recomano, sincerament,
començar per difícil, perquè per mi és molt millor.
Directament, eh? Directament.
És una altra experiència, és molt més interessant.
Això ho faig sempre, en els jocs, començo amb difícil.
Això és una cosa de sèrie que tinc jo, perquè estic boig.
Jo soc incapaç, soc bastant més vell que tu, Cris.
Tinc els reflexos cascats. Però hi ha tutorial.
No, mira, aquest videojoc, l'estic jugant amb normal,
és veritat que tens sobrada d'alcohol, traps...
Pots fer-te molts cocters, però munició...
Vull dir, no aire, eh?
A més, quan trobes munició, dius, hòstia, munició per la escopeta.
Però trobes una punyetera bala, eh?
No tens un cargador.
Un altre preguntat.
Tenim opció d'afrontar situacions de diferents maneres?
És a dir, amagar-nos o anar saco disparant,
diferents camins per...
Això canvia la història, també? O arribes al mateix punt?
Això és interessant perquè, no sé, Oriol, si t'ho estaràs d'acord,
però el concepte de fugir d'un enfrontament existeix realment,
perquè jo sempre que veig...
Existeix quan hi ha el guió.
Però, per exemple, jo sempre que trobo un grup d'enemics
sempre és a exterminar els enemics.
O sigui, mai penso en escapar-hi.
No sé si es pot, realment, això.
Bueno, perquè això torna a ser el mateix que dèiem abans.
Com que no és un videojoc obert, no és un món obert,
tampoc no són suficientment obertes
com per dir que tots aquests tios els deixaré vius.
Tu pots triar matar-los d'una manera o d'una altra.
Hi ha bastanta varietat, pots fer bastantes coses,
i li has de donar una miqueta el coco.
Però quan el guió...
Per això, a l'altre vídeo que vam fer-lo, els escrips.
Quan el guió vol que corris, t'ho diu.
A córrer, Eli! I aleshores no surt un infectat.
Surten 350, no?
Surt una ordre.
A més, és evident que has de córrer i s'ha acabat el bròquil.
Sempre hi ha un cert marge, un cert moviment.
Quan estàs corrent,
encara hi ha algun infectat que pot agafar pel turmell
i encara te'n pots carregar algun.
Però aquí està, eh?
O sigui, notes molt quan has de córrer i quan no.
Però no tens la capacitat de triar.
Saps?
Tornem a Breath of the Wild.
Podries, directament, un tipus d'enemic,
diria, mira, aquest no puc, passo d'ell.
Sí, sí, sí. I no t'hi enfrontaves mai.
Clar. Aquí això no existeix.
Jo us anava a preguntar, però no em direu res,
si realment...
Perquè jo he trobat a faltar, en els tràilers,
en les presentacions,
on és el protagonista del primer joc.
Perquè no és que estem parlant d'un senyor
que sigui un personatge...
L'Eli era la que perseguia el Joel.
I ara, de cop i volta, el Joel jo no l'he vist.
Però si se sap...
És que el fet que l'Eli sigui protagonista
és coherent amb el canvi de forma de jugar,
el fet que ara es pugui saltar,
que potser no és tan important la força bruta,
és més important l'agilitat de fotre's a sota d'un camió...
O sigui, és un joc menys de força bruta
i una mica més de sigilo i d'agilitat.
Perquè portes una noia de 19 anys, que és l'Eli,
que és bastant mortífera, però no deixa de ser una noia de 19 anys.
I acostuma a haver molt misticisme
quan es parla del Joel, no?
I té un paper en aquest videojoc.
I la mateixa Nautidoc ja ha dit que...
que bueno, que s'han atrevit molt,
que han pres decisions molt atrevides
amb els personatges en aquest videojoc.
I quan el jugau ho veureu.
Però sí, el Joel surt i té un paper important, així que sí.
Conclusions, Oriol?
Conclusions?
A veure, final de generació com estem
és d'aquells jocs que...
ojalà sortissin al principi de la generació, no?
Això és física pura.
Al final, quan ja s'està exprimint el màxim la vida útil de la consola,
apareixen els millors jocs
que després seran remasteritzats en la propera consola.
És una obra d'art, és un d'aquells jocs que et recorda,
perquè Nautidoc és el que és i segueix sent-ho,
tot i que hi ha grans companyies com CD Projekt, com Rockstar...
Nautidoc segueix tenint un estil brutal.
I tenien una papereta molt difícil,
perquè estaven fent la segona part de, jo crec,
el seu millor videojoc fins ara.
I han fet un videojoc que no només no decep,
sinó que és millor que l'anterior en molts aspectes.
Han passat bastants anys respecte de Last of Us 1.
I tot el que havia de millorar ha millorat,
a nivell d'interès en el combat, de les animacions són brutals,
a nivell gràfic explota al màxim la PlayStation,
a nivell narratiu està molt bé.
És un joc que és com és, és a dir, no busqueu mons oberts,
ni busqueu secrets en plan Mario Odyssey perquè no els trobareu,
viureu una espècie d'aventura interactiva.
És una aventura gràfica de les d'abans portada al 2020,
però és un joc que ningú s'hauria de perdre.
És a dir, jo, si teniu una Play, no podeu deixar-lo de comprar,
i si no teniu una Play, plantegeu-vos comprar-vos una Play
només per jugar-lo.
És un vent de consoles, a aquest punt, per mi.
Totalment. Albert.
A veure, jo estic molt d'acord amb això que diu l'Oriol,
que és un imprescindible.
És un joc imprescindible, especialment si teniu la PlayStation 4.
Això està claríssim.
Un altre comentari que faig, és un joc que és arriscat,
arriscat perquè fa una aposta per un contingut violent,
cru, és molt cru el videojoc,
i aquesta aposta que fa per aquest contingut tan salvatge
i que va per totes és el màxim.
O sigui, la gent de Nautidor que ha fet aquesta decisió
i la història, que ho dona tot,
amb la seva violència i això.
Això és una cosa que és arriscada en un joc que és mainstream,
que és per tots, bueno, no per tots els públics,
perquè és per majors de 18 anys.
Això redueix molt, no?, el cotó de franja d'edat,
i això és arriscat pels diners, més que res, perquè si no...
No, no, és molt bèstia.
O sigui, jo crec que és el joc triple A,
més bèstia a nivell de violència que he vist amb diferència.
Però és bèstia justament perquè es conté,
i amb moments gore, extrem, com a Doom, Eternal o altres,
o Agony, i jocs així, comença a ser un acudit la violència.
En aquest cas, la violència et segueix sobrecogiendo fins al final.
No, però igualment és cru, és un joc cru, és un joc fosc,
és un joc que sempre és gris,
no dona oportunitat a moments com de tranquil·litat,
és sempre tensió, és aquesta la fórmula.
De fet, és que el joc és gris,
té una paleta de colors que dius, hòstia, és apagada,
però, bueno, entres en aquesta història,
jo us diré que diria que em va agradar més el primer de les tofes.
Diria que em va agradar una mica...
Sí, diria que el primer em va agradar més.
El jirito, eh? El jirito.
El tipus d'història que plantejava el primer
i com presentava la idea del seu món em va agradar més.
Doncs re, nois, moltes gràcies, tinc molta enveja,
i això, quan surti me'l compro segur.
I fem una altra tertúlia.
Generació digital,
un programa 100% lliure de caixes de lut,
pay-to-win i microtransaccions.
Moltíssimes gràcies, Albert, Oriol i Cris.
The Last of Us 2 apareix per la PlayStation 4
el proper divendres, dia nou, perdó,
el proper divendres, dia 19 de juny.
Una setmana abans, gràcies a Sony,
hem pogut parlar d'aquest títol,
que han estat jugant força hores,
l'Albert Garcia i l'Oriol Dalmau.
Hola, Albert i uients del Generació Digital.
Al llarg de tots els anys,
tots hem vist anuncis de jocs que al final no es van vendre mai,
cancel·lacions, tancaments d'empreses
o la fi de la vida de les consoles a les que estaven destinats
i que molts jocs no hagin sortit mai
dels calaixos dels seus creadors.
A nivell històric, els estudiosos dels videojocs es troben sovint
que aquestes perles amagades s'han perdut per sempre
quan s'ha fet neteja d'instal·lacions
i centenars de papers, línies de codi i carretades de disquets
han anat a parar a la brossa.
Les empreses van i venen, però queden els seus programadors,
les persones encarregades d'aquests jocs
i que a vegades, si tenim sort,
guarden una còpia de la seva feina.
Això no fa que sigui més fàcil recuperar-los,
perquè, quant de temps passeu vosaltres realment
revisant els vostres papers de fa 20 o 30 anys
que teniu en aquella caixa de les golfes?
Chris Obert era programador professional
des dels anys del Commodore 64
i dir que era perquè va morir el 2012.
La seva família, com es fa en aquests casos,
es va trobar entre les seves coses
caixes i caixes de material informàtic amagats amades,
amb notes i memos de producció
dels diferents llocs on havia treballat.
Finalment, tot aquest material
perquè se'n fes una investigació,
i va sorgir un joc de conducció de cotxes
acabat però mai publicat per a Nintendo Nes,
basat en la pel·lícula de Tom Cruise, Days of Thunder.
Aquells que penseu que van posar un disquet a un PC
i van trobar una rom llesta per posar en un emulador
aneu una mica equivocats.
Va ser un pèl més difícil que això.
El codifon estava distribuït amb 21 flopis de 5 quarts,
flopis, els disquets flexibles,
i tot comprimit amb una eina especial per a MS2.
En un emulador no vam poder aconseguir bons resultats,
així que els investigadors van haver de muntar un ordinador
de l'època amb una versió del PSTools compatible
per poder llegir i descomprimir els 21 disquets.
Ara sí, tenien el codi i les eines de compilació,
però faltaven coses.
Coses que sí que estaven, però no estaven on havien d'estar,
perquè el compilador les trobés
i les pogués incorporar a l'executable final.
Va caldre una bona feina d'auditoria informàtica
per posar-ho tot a lloc i recuperar el joc de manera funcional.
La família de Chris Overt ha cedit el material
i ara es pot trobar allotjat a GitHub,
on es pot veure i investigar el codifon,
i on, si es vol, es pot compilar una ROM del joc per poder-la jugar.
Com a nota paral·lela,
al grup de Telegram del Generació Digital,
l'Ignasi postejava sobre Sim Refinery,
un joc desconegut de Maxis, l'empresa darrere del SimCity.
Sim Refinery era un joc produït a nivell intern
entre Maxis i la petrolera Chevron
per a distribuir entre el seu personal
i demostrar com i de quina manera treballa una refineria.
El joc no es va acabar mai,
però alguns disquets de versions preliminars
es van entregar al personal de la petrolera
per a la seva validació.
Una d'aquestes còpies s'ha fet ara pública
i ens mostra un joc amb l'esperit del SimCity d'abans,
amb tocs gràfics que recorden a Seaman o a SimFarm
i que permet veure i gestionar la feina d'aquesta petrolera.
Aquestes dues notícies em porten a fer una reflexió.
Cada cop més el material obsolaceix de manera més ràpida.
Possiblement les cintes de caseta on hem gravat jocs d'espectrum
tinguin una vida més llarga que el CD-ROMs.
Quant material ens podem trobar que no es pugui recuperar
simplement perquè ja no quedi en el món
cap sistema semblant al que es va usar per crear-los,
cap unitat lectora funcional
per a un mitjà d'amagats de matxa concret?
Em fa por pensar que moltes d'aquestes oportunitats
les estem deixant passar ara,
que molts dels seus responsables encara estan entre nosaltres
i que és quan ja hagin desaparegut
i molt del material estigui perdut,
només llavors els hi donarem un valor real
i ens rasgarem les vestidures
per no haver-nos posat les piles abans,
quan molta d'aquesta gent la teníem a la base de la mà.
Per això crec tan important la feina d'associacions
com la Video Game History Foundation,
el National Video Game Museum o la Game Preservation Society
o associacions de casa nostra com Arcade.
I m'imagino un futur molt, molt llunyà
on investigadors de, diguem-ne, tecnohistòria
aprendran ensamblador de Z80
amb el mateix afany amb què els aspirants egiptòlegs
aprenen avui en dia a llegir geogràfic.
L'avantatge dels egiptòlegs és que la seva informació
està preparada per durar milers d'anys
i la de l'era digital, si tenim sort,
amb prou feines unes dècades.
Continuem el generació digital
dedicat al programa de videojocs de la ràdio pública.
Aquesta setmana, part dels usuaris de Twitch,
els streamers han tingut un bon mal de cap
borrant clips, borrant vídeos,
perquè les músiques que molts streamers
posen de fons mentre juguen
ja no es poden utilitzar si no tens un permís explícit,
cosa que no donaran en moltes de les cançons.
Hi ha molts detalls que hem de conèixer
i la Gemma Manzanero, que és streamer,
ens explica què és el que ha passat
i què és el que s'ha de fer.
Hola a tothom, estic aquí avui per parlar
sobre la nova normativa i les noves lleis de Twitch
respecte a la música.
Hi ha molta polèmica ara mateix
i sobretot la gent que faci directes de Twitch
estarà molt preocupat sobre el tema.
Jo us explicaré una miqueta en què consisteix.
Representa que no podem fer servir a Twitch
res que tingui copyright, perquè s'han queixat
no Twitch, sinó les diferents empreses,
les diferents companyies i les diferents marques
que porten tots els temes de la música,
perquè no es facin servir coses
que no tenen permís per utilitzar-les.
Això passa a Youtube, a Facebook, a molts llocs.
I era qüestió de temps que Twitch també hi arribés.
Ara s'han posat més estrictes,
però és veritat que sempre ha existit una miqueta aquesta llei,
ja que quan els streamers acabaven una retransmissió,
se'ls silenciava aquelles parts on la música sonava.
El que passa és que ara s'han posat molt més estrictes
i et donen tres strikes.
Serien tres avisos.
Si el tercer avis no has fet cas, et permavanegen el canal.
Què vol dir que te'l permavanegen? Que te'l tanquen.
Per això hem de tenir molta cura a l'hora de fer servir cosetes a Twitch.
Jo recomano que tothom mori els seus clips i que ho morin tot,
perquè no ens arrisquem a que ens puguin trobar cosetes de música.
Què més us he de dir?
La gent que es pregunta si jo pago a Spotify,
puc posar-ho a Twitch perquè estic pagant?
No, perquè Spotify és unipersonal, només ho pagues per tu,
no per totes les persones que et veuen.
Per tant, no es pot fer servir. Què podem fer al respecte?
Podem cantar el Twitch Sinks. Què és el Twitch Sinks?
Després us ho ensenyaré, que és una plataforma de Twitch
on tu pots fer playback i això sí que ho pots utilitzar.
També pots utilitzar música teva o música del Twitch Music Library.
Jo aquí tinc quatre cosetes que crec que us aniran molt bé
perquè vegeu què podeu fer i què no podeu fer.
Un resum, contingut que sí que es pot fer servir a Twitch.
Podeu fer servir música de la vostra propietat,
podeu fer servir música en la que tingueu la llicència,
podeu fer actuacions de Twitch Sinks
i també pistes, com hem dit abans, de Twitch Music Library.
I què no podeu fer?
No podeu fer programes d'estil musical radiofònic,
sessions de TJ, actuacions de karaoke,
playback i representacions de cançons.
Això és el que estaria més mal vist que féssiu servir.
I per la gent que s'ha quedat amb ganes de saber
què és el Twitch Sinks, jo aquí ho tinc preparat.
És una plataforma de Twitch, com he dit abans,
perquè podeu cantar i fer playback.
A mi m'encanta i aquesta plataforma em salvarà la vida,
perquè podem cantar cançons.
Aquí la tinc preparada.
Per exemple, anem a Canciones.
Podeu triar totes les cançons per ordre alfabètic.
Per exemple, a Chiquitita.
Aquí l'escoltem, ara l'escoltarem, i la podeu cantar.
Us heu cantat?
I aquí inicieu la cançó i comenceu a cantar.
Si voleu, un altre dia us explico més detalladament
tot el que podeu fer en aquesta aplicació,
perquè us divertireu moltíssim.
I ara aquí començaria la cançó i començarem a cantar, Ava.
Això seria tot sobre lo de Twitch.
Qualsevol coseta, m'ho demaneu,
i aquí estaré encantada per solucionar-vos els vostres problemes.
Un petonet a tothom.
Moltíssimes gràcies, Gemma.
I ara anem a cantar.
Potser la setmana vinent,
si ens expliques aquesta aplicació de Twitch,
que és una espècie de karaoke,
potser et sentim una estona a cantar.
Si no, us convido, si no l'heu vist mai,
a la Gemma Dewey,
a veure com juga a jocs com el League of Legends
o jocs com el GTA V en Roleplay.
I de tant en tant, va cantant, ella.
Ella ho va fent.
Som el generació digital Dicat.
A l'Elisabet Sánchez se li està fent molt llarg això de la pandèmia
i té moltes ganes d'anar a un escape room físic, real.
Fins que no arriba aquest moment,
doncs resulta que es va descarregant videojocs
que s'assemblen a un escape room.
Hola, Eli.
Avui ens endinsarem en un món una mica inquietant i misteriós.
Deixem de banda tots aquests jocs per mòbil
més frenètics i preactius
per parlar d'un escape room per mòbils
amb una estètica força surrealista.
Samsara Room és una nova aventura point and click
dels creadors de Rusty Lake i Cube Escape.
És un remake d'un joc que ja va sortir el 2013
i que ara arriba amb nous trencaclosques, històries,
nous gràfics i una immersiva banda sonora
composta pel Victor Batzeler.
It means the world.
The cycle of life.
Birth.
Dissolution.
Consciousness made flesh.
Life will find a way.
La història comença quan despertes
en una estranya habitació que no havies vist mai.
Hi ha molts objectes.
Molts mobles.
Però no hi ha una porta de sortida.
Has de trobar la manera de sortir
interactuant amb tots aquests objectes
que et vas trobant en diferents parts d'aquesta habitació.
Sincerament, trobo que al principi no és gens fàcil
saber quin és l'objectiu del joc.
Tu vas tocant amb tots els objectes que et van apareixent,
amb qualsevol joc d'aquestes característiques,
els vas guardant en un inventari
per fer-los servir més endavant,
però no saps ben bé per què.
A mesura que avances, t'adones
que el teu objectiu és sortir d'aquesta habitació
perquè cada vegada que ho intentes
a través de l'única finestra que hi ha,
tornes a aparèixer a dins,
però amb tots els objectes canviants de lloc
o bé amb elements nous.
Es tracta d'anar resolent
tots els nous trencaclosques
que van apareixent
i anar provant de sortir per comprovar
si has trobat o no la manera definitiva
de no tornar a estar dins de l'habitació.
La llum juga un paper molt important.
Si us agraden els Escape Rooms,
seguríssim que gaudiu de vosaltres.
Si us agraden els Escape Rooms,
seguríssim que gaudiu de vosaltres.
Si us agraden els Escape Rooms,
seguríssim que gaudiu de vosaltres.
Si us agraden els Escape Rooms,
seguríssim que gaudiu molt amb aquest joc.
Manté les mecàniques habituals,
però a vegades dona uns petits gir surrealistes
però a vegades dona uns petits gir surrealistes
que us deixaran de pedra.
El trobeu per Android iOS i Steam
i com a curiositat us diré que Samsara
és el nom que rep el cicle de naixements mort
i renaixements en les cultures hinduistes i budistes.
i renaixements en les cultures hinduistes i budistes.
Potser això us dóna una petita pista.
Potser això us dóna una petita pista.
Moltíssimes gràcies, Eli.
Vaig contar l'altre dia els jocs
que has instal·lat d'aquesta temporada i comentats.
Em portes 41.
Vas fent neteja del mòbil
perquè déu-n'hi-do la quantitat de jocs que t'has instal·lat
i m'agradaria saber
de tots aquests que has comentat,
quins encara tens instal·lat.
Perquè imagino que tots no,
però potser la setmana vinent ens pots dir
quins són els que tens instal·lat en aquests moments.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Vinga, avui tinc ganes de posar un tema de Sega.
Ara bé, quin trio.
Aquesta companyia japonesa
sempre ha estat sinònim de velocitat,
colors vibrants i bona música.
A més, Just està celebrant el seu 60 aniversari.
Així que, més justificat, impossible.
Creieu-me que porto una bona estona donant-li voltes.
Poso un tema de Sega.
Ara bé, quin trio.
Aquesta companyia japonesa
sempre ha estat sinònim de velocitat,
colors vibrants i bona música.
A més, Just està celebrant el seu 60 aniversari.
Poso un tema dels clàssics Arcade,
del Hang-On, de l'Afterburner.
No, seria massa típic.
Poso un tema de Streets of Rage.
No.
Ara que penso, fa pocs dies
van posar un amb motiu del llançament de la quarta entrega.
Poso un tema de Yakuza.
No, tampoc ens...
tampoc ens passem.
Seria massa.
Poso un tema del Sonic.
També massa típic. Massa típic, massa típic.
Espera!
Poso un tema del Sonic Mania.
Sonic Mania? Quina meravella.
El millor joc de Sonic
en dècades.
Un joc de Sonic fet pels mateixos
fans de Sonic.
I amb una banda sonora brutal
obra del compositor T. López.
Ja està, decidit.
Escoltarem un tema
del Sonic Mania.
I respecte a Kindays,
no tinc cap dubte. Segurament,
el nivell més emblemàtic del joc,
és Zone. Així que, vinga.
3, 2, 1...
El fenomen de les miniconsoles
retro
apunta directament
al cor de molts usuaris
que van viure aquella època
i també dels col·leccionistes.
Però també posa en contacte
de manera senzilla
a jugadors que en aquella època
encara no havien nascut directament
o no coneixien la consola en qüestió.
I, per exemple,
els jugadors que van viure en aquella època
i els col·leccionistes
que van viure en aquella consola en qüestió.
Avui, el Francesc ens parla
d'una d'aquestes consoles.
Hola, Albert Lluïens, del Generació Digital.
Si teniu una edat com la dels membres
del Generació Digital, tots recordareu
la gran guerra de les consoles dels anys 90,
Mega Drive contra Super Nintendo.
No hi havia mitges tintes aquí,
o eres d'un bàndol o de l'altre.
Amb els anys i els emboladors,
tots ens hem permès el plaer culpable
de poder jugar amb aquella consola
que mai vàrem tenir, ja sigui la Mega Drive
o les retroconsoles, ens les hem pogut comprar de nou
per gaudir-les per HDMI
a la tele de 50 pulzades del menjador.
Però, curiosament, i tan sols molts dels que van viure
aquells anys 90 recorden que en aquesta guerra
de les consoles hi va haver-hi un tercer pretendent
i que sí, també li han dedicat
una minicon sola retro.
Avui coneixem la Turbograf.
Turbograf és el nom que va rebre a Occident
la PS Engine, la consola de NEC,
una important empresa d'electrònica del Japó
que ja havia entrat en el negoci dels ordinadors
del 70 i que, junt amb la desenvolupadora
de jocs Hudson Soft, va desenvolupar
l'any 87 la primera consola de 16 bits.
En realitat, el chip gràfic
era de 16 bits, però la CPU era de 8.
Tot i això, en aquell moment
la competència al Japó era la nintendonès
i les capacitats gràfiques de la PS Engine
estaven molt per sobre, sobretot en quan
a conversions de recreatives es tractava.
Tot i això, la guerra de les consoles
tenia regles molt clares
i una d'elles era la batalla dels bits.
Nintendo i Master System
eren de 8 bits, els antics microordinadors
eren de 8 bits
i el poder de la nova generació de consoles
era el dels 16.
Els cartuts estaven entre 4 i 16 megabits
però aviat van arribar els de 24, de 32 o de 40
mentre que la consola NEC
ni tan sols tenia cartuts, sinó que usava
les estiloses HuCars, però que ja
en vien vist als MCX i a la Master System.
Quan la PS Engine va intentar entrar
en el mercat mundial com a TurboGraf
ja es trobava competint amb Mega Drive
i Super Nintendo i malgrat la qualitat dels seus jocs
no va convèncer el públic de la seva potència
ni tan sols posant un 16 a la capsa.
Les especificacions manaven
i ningú volia, en una discussió a l'hora del pati
tenir una màquina menys potent que la dels seus amics.
El Japó la cosa va ser molt diferent
i de fet fins i tot PS Engine
va vendre més que Mega Drive.
El país nipo Hudson, la desenvolupadora darrere
de la consola, és una de les grans
amb sagues com Bomberman i va treballar molt estretament
amb Konami, fins al punt que fins i tot
Konami la va acabar adquirint.
Això va significar que en aquella època
hi havia algunes de les millors conversions de jocs
com Castlevania, el Round of Blood,
el Gradius o Nemesis, Twinbee, Salamander
i una de les obres Cyberpunks per excel·lència
el Snatcher de Hideo Kojima.
A més, per part de NEC
es van assolir algunes de les primeres fites
en el camp de les consoles, com ser la primera consola
amb unitat CD-ROM, que es va acabar desembocar
després en unitats combinades com la Turbo Duo
o la Duo R. Hi havia algunes que portaven
la seva pròpia pantalla
i també no oblidem la Turbo Express
que, a diferència de la Game Gear o la Game Boy
tenien una versió portàtil de la mateixa consola
de sobretaula, funcionant
amb les marteixes hookahs.
Amb el temps, la Turbo Graph,
sobretot les variants de PS Engine o la Turbo Duo
amb CD-ROM, han sigut l'objecte de la preci
dels col·leccionistes perquè la consola,
sobretot en els jocs amb CD,
atesorava un altíssim nivell de qualitat
i aportava aquest just sabor d'Humami japonès
que als jugadors occidentals sempre ens ha tornat bojos
amb desenes de jocs
vinguts del món del manga i de l'ànime.
Avui, com deia a l'inici,
tots els compradors de consoles retro busquen explorar
de forma fàcil i sense complicacions
el passat dels videojocs.
Konami, la possessora actual dels drets de Turbo Graph,
s'ha apuntat a la moda amb la Turbo Graph Mini
que ha vist la llum just a l'inici del confinament.
Quin èxit pot tenir una consola
que va passar sense pena ni glòria
pel nostre país?
Doncs no crec que sigui realment important
ja que, precisament per això,
no es distribuirà oficialment a casa nostra
i si algú t'interessa en ella l'haurà de buscar d'importació.
Així doncs, val la pena?
La consola arriba amb el mateix catàleg a nivell mundial,
amb una barreja de jocs japonesos
en japonès i de jocs occidentals.
Algun dels jocs pertanyen a versions especials
de la línia P-Sanjany
i alguns també són versions en CD-ROM.
Estèticament, a més, apareixen en 3 variants.
La japonesa, en blanc,
la versió core, en gris, que serà la que arribarà a Europa,
i la negra Turbo Graph,
pel mercat americà, tot i que, curiosament,
és precisament la que va arribar a Espanya en el seu dia.
Sent sincer, no crec que a molts us compensi
el cost afegit de comprar aquesta mini consola important.
Però, per altra banda,
els catàlegs de Mega Drive i Super Nintendo
ja els tenim molt vistos,
i molts dels seus jocs han persistit
en generacions posteriors.
Aquesta Turbo Graph mini pot ser per a molts de vosaltres
una entrada d'aire fresc
en el vostre hobby dels jocs clàssics.
Jugar una de les grans consoles dels 90,
de la qual molts no en veu saber mai res,
crec que us farà agafar ganes de més.
I potser, com a mi, us farà pensar
si hagués tingut a Occident el mateix èxit que al Japó,
com seria ara l'univers dels videojocs?
Fins la setmana vinent.
Moltíssimes gràcies, Francesc.
Ara és temps de conèixer un videojoc
dels quals ja vam tenir els responsables
fa un temps, uns quants mesos.
Hi ha noves notícies
que ens volien comentar el Generació Digital.
Ells són el Daniel Calabutx
i la Beatriz Osorio.
El memòria és un llibre que es juga
o un joc que es lleu.
És la combinació de dos mundos,
la literatura i els videojocs,
que el que busca és que et puguis
submergir dins d'una història.
Necessites llegir,
necessites utilitzar la deducció, la lògica,
per poder resoldre uns reptes
i avançar en un thriller de suspense
ambientat en els anys 90.
I on el text, les imatges, els sonits,
les funcions interactives
estan totalment integrats amb la narrativa.
Un memòria és un thriller
de amor i vengança.
Va relacionat amb la memòria.
Quanta la història de les Killer Kittens,
que és un grup de noies,
ladrones de guants blancs,
que han escondit un botí.
Tu tindràs que resoldre els misteris
per poder saber on eren escondits.
Sóc un petit detall,
que no recordes res, no tens memòria.
Vas a haver de buscar entre les imatges,
les gravacions,
i les imatges.
¿Tienes las grabaciones que hay dentro de la historia,
leer el texto,
para poder resolver el misterio?
Nos encantan los libros
y la capacidad que tienen
para acerbolar nuestra imaginación.
Encontrábamos que podíamos pensar en alguna cosa
para mejorar esa experiencia de lectura.
Y en el mundo de los videojuegos,
precisamente tienes esa capacidad
para hacerte sentirte dentro de una historia.
Quizás porque tienes el control,
quizás porque tomas decisiones,
te puedes sentir dentro de esa historia.
Hemos tenido una muy buena forma
de conseguir que con poco,
con texto y con imágenes,
con elementos muy básicos,
conseguir esa inmersión.
El juego ya está casi el 95% hecho.
Quedan cosas por pulir.
En este momento,
justo estamos buscando un editor
que nos ayude a lanzar el juego,
porque nos gustaría lanzarlo después del verano.
En principio iría para IOS,
Android y PC.
Y puede que más tarde para Nintendo Switch.
Doncs ara anem al final del programa
a la connexió amb l'Start.
És moment d'acabar el programa
amb les seves reflexions sobre la consola mini
que Sega va anunciar fa uns dies.
A més, també escoltarem la banda sonora
del videojoc Desperados 3,
un videojoc que apareix la setmana vinent
i que estarà força tard
per la sortida de l'Start 2,
però que volíem recuperar la banda sonora
i és un joc que tinc ganes de comentar
aquí al Generació Digital,
perquè em sorprèn la seva estètica,
m'agrada
i crec que pot ser interessant
comentar-ho al Generació Digital.
Gràcies, uients,
per haver arribat fins aquí
i gràcies també a l'Start, a la Heli,
la Gemma, el Cris, l'Albert, el Francesc, l'Oriol
i les amics d'Ammemory
i res, fins a setmana vinent.
Ens queden molt pocs programes del Generació Digital.
Acabem, crec que és el dia 10 de juliol,
ens queden uns quatre o cinc programes,
però estem contents de poder fer-vos companyia
cada setmana
al Generació Digital i parlar-vos de videojocs.
Que vagi molt bé, adeu-siau.
Jo sou la resistència.
Mai no plou a gust a tothom, Orillo.
I menys ara, a l'era de les xarxes socials.
Que has vist la...
això, la Game Gear Mini?
És una consoleta, eh?
Molt petita, molt petita, molt petita.
Petita com en cigronet que hi havia a la panxa del Pou
on n'anava i fa sol.
És una cosa de cega,
que per celebrar el seu 60 aniversari
doncs traurà ara una Game Gear petitona,
molt petitona, amb quatre colors,
amb quatre jocs a memòria cadascuna.
Que a més aprofita el 60 aniversari de la companyia
i que és el 30 aniversari
de la consola portàtil.
Són molt cuques, són petitones,
però només es vendran a Japó.
I al canvi sortiran per uns 45 euros.
És que allà al Japó
són molt populars.
Hi ha unes màquines, les poses petites són populars.
Hi ha unes màquines que es diuen gaixapón,
que tu hi poses una moneda
i cau com una mena d'ou de plàstic
i a dins hi ha una miniatura.
Una miniatura de la cosa que et poguessis imaginar.
Hi ha molts teatres de sèries de televisió,
d'animalons, de pastissets, de robots,
de senyors japonesos oficinistes,
fins i tot la miniatura del senyor trist,
del senyor content,
del senyor borratxo.
Molt japonès tot plegat.
Que ha fet cega?
Una miniatura, ha agafat la seva consola portàtil,
l'emblemàtica, i ha fet una que funciona.
I pots jugar. Va, han fet una miniatura.
Què han fet els japonesos?
Escolta, celebrar-ho.
Li és encantat. Escolta, festa gran.
O sigui, ho han celebrat i s'ha agradat.
Què ha fet la resta de món?
M'ha caugut aquí,
m'ha caugut allà,
que quin pet de celebració,
que cara que és, que són 45 euros,
que és una presa de pèl.
Escolta, mira, cega ha fet ploure a casa seva.
Ha fet ploure al Japó.
I ha fet una cosa que els agrada als seus,
als japonesos.
Si ens posem així, Murillo, pensa una miqueta.
A veure, ara el Pacman ha fet 45 anys,
perdó, ha fet 40 anys.
Què ha fet Namco per celebrar?
40 anys, no gaire cosa.
I pels 30 anys de la recreativa Neo Geo,
han fet alguna cosa així... espampanant.
I pel 20 aniversari dels Sims,
que serà el 2020.
I pels 20 anys de la Play 2.
I pels 25, que farà el Chrono Trigger.
I ara, l'agost, Nintendo,
que l'agost la Virtual Boy farà 25 anys,
celebrarà alguna cosa.
I al setembre, quan Super Mario Bros. faci 35,
celebrarà alguna cosa, ho farà una cosa així gran.
Escolta, mira, cega, xata,
felicitats per molts anys,
i que diguin el que vulguin.
You won't see it coming
Watch your step, I've been thinking of
Doing a bad, bad thing
Doing a bad, bad thing
My heart is painted black, I'm never going back
I'm gonna make sure there's trouble
Cos everybody knows wherever I go
Watch out, here comes trouble
Being bad has never felt this good
I'm gonna do bad things
Do it like it's nothing
Being bad has never felt so good
I'm gonna do bad things
You won't see it coming
Being bad has never felt so good
I'm gonna do bad things
You won't see it coming
Watch your step, I've been thinking of
Doing bad things to you
Doing bad things to you