I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts al programa dedicat
que parla de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 734.
Programa molt especial, és el darrer de l'any,
i ens acompanyaran els homes clàssics per parlar de música
i també de música en videojocs.
Ho mesclarem tot una miqueta.
Avui poseu-vos uns bons auriculars,
o connecteu l'ordinador amb bon equip de música
que hauríeu de tenir a casa,
perquè és temps d'això, de molt bona música.
Comencem.
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García,
Cris Vilchet i Oriol Dalmau.
De fet, ells sempre hi són amb nosaltres.
En ànima, sempre hi són. Exacte, exacte.
Benvinguts a tots tres. Com esteu?
Molt bé. Bon any, bon Nadal, bones festes.
Exacte. De fet, aquesta és la darrera edició del 2019.
Ja veuran i escoltaran els nostres ullens,
que és un programa molt especial, ja que el dediquem a la música.
Un tema molt important en el nostre programa,
que en parlem moltíssim, evidentment.
Sí, sempre per aquestes festes fem un programa especial de música.
Fa festiu, no?, el tema, una mica.
Totalment, però jo vull anar més al cor,
i que m'expliquéssiu la vostra primera experiència amb la música
i que us emocionés.
M'agradaria que no fos relacionat amb els videojocs,
però si ho està, ho està. No ho sé, a veure, Francesc.
Doncs mira, jo recordo que no em preocupava molt de la música,
fins al que venia a ser quart de primària, quart d'EGB,
perquè recordo que llavors vaig decidir que,
coi, la gent escolta música i és com més d'allò,
i també ho haig de fer,
amb la qual cosa em vaig comprar totalment duïda
allò que la gent recomanava, allò que la gent parlava, classe,
sense tenir en compte si jo m'agradaria o no,
però, ei, era el que s'havia de tenir.
Vaig anar per allò. I què va ser?
Una cosa va ser el MaxMix 4...
Home, poca broma amb el MaxMix 4, el Toni Pérez i Susanna Maria Castells.
Ja et dic que no em va canviar pas la vida.
Em vaig escoltar molt, perquè quan ets petit escoltes molt allò,
l'única cosa que tens, però no em va canviar la vida.
I l'altra va ser el Tunnel of Love de Bruce Springsteen,
i això ja van ser figues d'un altre parell.
És demasiado clar.
Ara, abans d'això, si em paro a pensar
quins són els meus primers records musicals,
sobretot tinc la peça de Per Ginn, de Grieg,
que és molt coneguda i popular,
perquè formava part d'una anúncia de publicitat d'aquell moment.
Em sembla que de farinetes de bebè.
Però a mi m'emocionava molt,
perquè formava part d'una escena molt particular de Soylent Green.
Una escena on un senyor gran se'n va a uns llocs que tenen disposats
per eliminar la població gran,
que ja no vulgui seguir vivint, perquè hi ha massa gent a la terra.
I els hi posen una música fantabolosa,
i veuen un paisatge fantàstic mentre es van morint
en un planeta que està sobre, sobre explotat de gent.
Déu-n'hi-do.
I sona aquesta música i a mi aquesta escena
em tenia totalment aterrit i encantat.
I encara la recordes? Sí, sí, sí.
Gina? Doncs jo us obriré el cor i una mica també la vida personal,
que és que no sé si ho sabeu,
però jo vaig començar a fer música quan era molt petita,
perquè vam descobrir que tenia l'oïda absoluta.
Què m'estàs dient, a veure?
Sí, sí, i en dos anys tocava el violí.
Vaig ser pràcticament tocant el violí.
I amb 4 i 5 anys anava fent concerts.
Però això no ens ho havies explicat mai, no?
Primer, què és això de l'oïda absoluta?
Que se'm dóna bé.
De fet, per això vaig aprendre a tocar la guitarra sola i el piano sola.
Però ja està, vull dir que ara em dónes un violí i no sé què fer.
Però sí que és veritat...
Però quin moment vas deixar el violí? Quan va néixer el meu germà.
Perquè la meva mare va agafar una depressió postpart
i jo feia servir un mètode que necessitava,
evidentment, amb aquella edat,
i aleshores no podia fer concerts i he cuidat el meu germà,
i aleshores vaig decidir deixar la meva carrera musical.
Quina pena, no?
I les meves dues primeres paraules musicals van ser...
Kakovsky, que era Tchaikovsky,
i Nyanyu Nyanyu, que era Michael Jackson,
que era el que més m'agradava en aquella vida.
Eli, queden tu i jo, no podem ser per això, però bé, no sé...
Espera't, espera't.
Jo de petita tocava l'acordió.
Veus? Mira el metro!
Mira que si m'ha acabat això, tocant el metro.
I se'm donava molt bé.
I vaig deixar de tocar l'acordió quan vaig haver de començar a estudiar.
És a dir, vaig estar 3 anys fent solfets i acordió,
i se'm donava molt bé i em sortia sol.
Ara, quan la cosa es va començar a complicar,
allà vaig dir, soc vaga.
Realment, se'm donava bé però era vaga.
Ja, ja, ja. Això és una cosa molt curiosa.
Jo et tocava el piano. Sí?
I també ho vaig deixar pel mateix. Per què?
Perquè una cosa és tocar-lo i l'altra és estudiar-lo.
Quan t'obligues, quan has de fer pràctiques diàries...
llavors ja comences a dir...
No gaudeixes i t'avorreixes. La Mega Drive és millor.
Tens una edat molt dolenta.
Sí, jo no he tocat res. Ni pianos, ni bateries, de petit, res.
Però en canvi, et superfada el so i reconeixes certes coses.
No, no, m'agrada molt.
Mira, a mi la primera vegada que una cançó em va tocar el cor,
perquè és que ho recordo perfectament,
tenia uns 9 o 10 anys amb un disc de la meva germana que el porto aquí.
De fet, ja no és la meva germana, és meu.
Li vas robar.
Sí, és un disc de la Elo, que es diu Discovery,
que a més és una música amb molts violins
i uns arranjaments molt clàssics en alguns moments.
De fet, és el disc que m'he escoltat a casa dels meus pares,
sense dubte, i encara l'escolto de tant en tant.
I a més, m'ha fet molta gràcia,
perquè el Jeff Line, que és el cantant de la Elo,
després de 40 anys d'escoltar-lo, ha fet un nou disc.
Em vaig entrar l'altre dia a l'independent's Decat,
que treu un nou disc
que a mi em té al·lucinat.
De fet, la cançó que ara escoltarem es diu From Out of Nowhere,
i sona igual que llavors.
From out of nowhere, I see you come rolling,
I wonder how could it be real?
I can't believe what you did and you showed up in here.
Bé, segur, ullents, el Dani, tu, Elo, t'agradava?
Coneixes... no sé...
El Dani és el tècnic i això és ràdio i no se'l sent,
però el fa que sí amb el cap.
La música de cadascú de nosaltres,
que sembla que no hagi sortit del nostre cor,
una bona forma de començar aquest programa especial
dedicat a les músiques als videojocs.
Ara, per això, abans de parlar amb els nostres convidats,
els homes clàssics, Gina, Francesc,
vull saber per vosaltres
quines són les millors bandes sonores
d'aquest 2019 a nivell de videojocs.
Comencem amb la Gina.
Gina, he dit videojocs, eh?
És que tinc la sensació,
repassant el podcast del Generació Digital,
que a vegades tot i la quantitat de videojocs
que hi surten de tant en tant,
ens en deixem algun de bo sense tocar.
És normal, eh?
Però aprofito aquest programa especial de festes de Nadal
per valorar el videojoc Trópico 6
i la seva banda sonora tropical i tan poc nadalenca.
Ja, no, no, i a més estem veient imatges d'aquest joc
i potser és un dels més importants.
A més, estem veient imatges d'aquest joc
i pot quedar bé, aquesta música, en aquesta imatge.
Home, aquí assumim el paper de El Presidente,
el comandant d'una regió tropical
i que fins ara a la saga Trópico
teníem una illa que l'havíem de controlar,
però en aquesta sisena entrega tenim un arxipèleg d'illes
que ens permetrà construir ponts entre les illes,
organitzar-nos millor o no, perquè, clar, més feina.
Ara suposo que enteneu aquesta banda sonora tropical tan fantàstica,
digna de tots els presidentes que tenim com a oyens,
Trópico 6 va sortir, s'ha de dir, el març del 2019,
i és un joc de simulació política
que teniu disponible per absolutament totes les plataformes.
Molt bé. Avui és el dia d'escoltar música.
Escoltem una mica aquest no sé què fer,
que és el José Berrios i Steve Tirpach.
Que me vuelves loco y no sé qué hacerme.
Nunca, nunca he de olvidarte, porque te quiero de verdad,
ya que en este corazón siempre fuiste la primera,
que no, no, no, no te olvidaré, no, no.
Doncs fantàstic. Hi has posat moltes hores, en aquest joc?
No gaire, perquè no tinc temps.
A més, és d'un d'aquests jocs que necessites moltes hores,
però em sembla una molt bona saga i des d'aquí la reivindico.
Molt bé. Doncs anem a continuar amb una música
que jo trobo que és una de les més especials d'aquest 2019.
Aquesta música, de fet,
podria ser tranquil·lament de Pascal Comelade.
Podria ser perfectament.
Feta amb un pianet de mentida, de llet de jubil.
Exacte. Una mica va per aquí.
L'any 2019 va aparèixer per primera vegada
el dinosaure antropomàrfic Yoshi, el Super Mario World.
La paraula Yoshi significa bo,
i certament és un tros de pa, el Yoshi.
Depèn del que facis amb els ous que tires.
També, és veritat, però bé, ho fa per arribar al final del nivell,
que això està molt bé.
Arrerament, Yoshi té els seus pròpies videojocs,
on ell és el protagonista i té tota l'aventura,
un aspecte craft molt bonic.
Feta amb paper, cordes, cartró...
L'aspecte és molt bonic, estem d'acord, no?
Sí, és preciós.
En aquest joc han sortit ja un parell, tres bons.
O més, sí, perquè tens no sé quantes versions del Yoshi Island,
tens el Paper World...
El Crafty World, tens una mica de tot.
Les melodies de Yoshi Craft World
estan fetes amb elements quotidiants
i demostra que la música també és bonica
amb aquests instruments.
Abans de recordar aquests dos jocs,
no hem pogut posar la música que volia portar el Francesc,
que té molt a veure amb una mica la música,
que en comentaves ara, d'un planeta superpoblat,
que és d'èxodos, no?
Seria potser el que...
En aquest cas seria una estació de metro superpoblada,
parlant de les estacions de metro de les novel·les d'Anglo Kopsky,
de la saga Metro 2033, 34 i 35,
que s'han imbringat molt l'argument de les novel·les
i l'argument dels videojocs,
i l'últim episodi d'aquesta saga
és en format de videojocs, és Metro èxodos,
on una colla de resistents volen veure que hi ha més enllà
de les parets del metro de Moscú
i s'endinsen amb una maquinera de tren per l'Estepe.
És una música molt trista, molt melancòlica moltes vegades,
una mica recordant, estàs veient constantment el recordatori
del que havia sigut una societat que ho tenia tot,
i ara com has de viure.
La Gina ens parlava de Tropico 6,
que és un joc per majors de 16 anys,
que va sortir el mes de gener d'aquest any.
És un joc per Mac, per PlayStation 4 i per Xbox One.
Per este em costa 50 euros.
El Francesc, com deia ara fa un moment,
parlava de Metro èxodos,
del febrer per PC, PlayStation 4 i Xbox One,
que teniu en edició física per 30 euros
i per 40 en digital a la botiga Epic Store per PC.
I Albert, tu t'has quedat amb Josie Crafted Wall
per la Nintendo Switch per totes les edats
i que té un preu de 60 euros.
Doncs cap de les persones
que som aquí a la taula del Generació Digital
són músics, és correcte, això?
No, no som músics.
No? La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
La E.
tracker el generació digital.
Som músics, és correcte, això?
No, no som músics.
M asideu la E., la E, tu ho v Vas deixar tan bé,
va haver-hi un moment que la carroïdava fora...
Ho vam intentar, però mai.
Peace...
Acabem de demost이� que ens encanta la música
i, a més, si es mescla amb les sensacions quevit
quan juguem a videojocs, doncs ens és molt difícil d'oblidar.
Eli, necessitem músics
i experts comunicadors sobre la música.
Crec que tenim molta sort, perquè no hem de marxar gaire lluny,
tenim les persones perfectes.
Clàssics tenen programa Catalunya Música
cada diumenge a les 10 de la nit, els dissabtes a les 12, el suplement,
i cada 15 dies el tot es mou les tardes de TV3.
Albert Galceran i Pedro Pardo, molt benvinguts al Generació Digital.
Hola, què tal? Ho han dit tot bé, tots aquests programes?
Tot molt bé, m'accepta per suposar que jo soc músic,
que jo no soc de música.
No ets músic, eh? Tu ets periodista, no?
Sí, sí, sí, algun defecte hem de tenir.
No, escolta'm, sí, sí, però us porteu molt bé, no?
Sí, i tant, sí, sí.
És que no ens portaríem bé si fóssim els dos músics.
Ah, sí, és veritat.
Sí, sí, és possible, eh?, és possible.
Què és, Eli?
Doncs hem parlat amb ells abans que vinguéssim sobre videojocs
i ens deien, els homes clàssics no són gaire aficionats als videojocs,
però encara que no ho vulguem,
tots tenim algun moment de la nostra vida amb un joystick a la mà.
L'Albert Galceran ens ha dit que recorda haver-hi jugat
amb el seu germà petit, però, esclar, no recorda ni els jocs, eh?
A tu et tirava més la música.
Doncs sí, jo recordo acompanyar el meu germà jugant, diguéssim,
i em fotia pallisses amb qualsevol joc que es posés.
Era més gran, doncs. No, més petit.
Ostres, més petit.
9 anys més petit, però 9 anys més espavilat que jo.
I recordes quina consola, o què era, en PC?
Playstations. Playstations, molt bé.
Hem tingut diverses, no me'n parlo de fa temps,
perquè últimament ja no hi jugo amb videojocs amb ell.
Bueno, mai se sap, quan surtis d'aquest programa...
Potser sí, alguna idea tindré. Exacte, exacte.
I el Pedro diu que sí que recorda haver jugat al Sonic,
una temporada, si més no,
però hem de dir que està molt enfadat amb els creadors del Fortnite,
ja que el teu fill ja està enganxadíssim.
I, a més, consideres, atenció, que el joc és molt avorrit.
A veure, a veure, que ho creus que és avorrit, el Fortnite?
Aguanta-li el teu fill, si és avorrit.
No, no, tinc els dos, eh?, tinc dos fills, un de 9 i un d'11,
i realment, no ho sé,
jo veig tota l'estona que estan perseguint,
estan... bueno, al final, ara han aconseguit ja matar,
han aconseguit pavos, han aconseguit tota una sèrie de coses,
però a mi m'avorreix molt.
En canvi, quan juguen al FIFA, jo ho passo molt bé,
perquè em sembla un partit així, de veritat, no?
I, a més a més, expliquen molt entre ells.
La majoria de vegades fan jugar Barça contra Barça, perquè...
Ah, ja. Sí, sí.
I llavors és una passada perquè Messi li ha marcado a Messi, dius, ostres.
No, no, però està molt bé.
Abans, Gina, ens has dit que tenies l'ouida, com et van dir, de petita?
Absolut.
Això, com a experts, podíeu donar alguna data?
La teoria... Mozart ho tenia, també, per exemple.
Estem igual, igual.
La teoria és que qualsevol sol pot identificar i dir quina nota és.
Qualsevol sol aleatòric que poguéssim escoltar,
la Gina hauria de poder dir-nos quina nota és.
Abans, ja no.
Això, jo suposo que... Però, sobretot, no es perd, eh?
Sí, però ho perds amb la pràctica,
perquè llavors ja dius, bueno, sí, això és diferent, això altre.
No, que està clar és que l'ouida absoluta
també es pot arribar a practicar per tenir.
O sigui, jo, per exemple, jo de petit no entenia l'ouida absoluta,
però a base d'estudiar molt i de tocar molt el piano,
jo t'identifico qualsevol nota al piano
i últimament també amb l'orquestra i tal, eh?
Això em permetia, quan era petita,
treure cançons amb qualsevol instrument
sense saber com funcionava aquell instrument
o com anava la partitura.
Ens ha fet il·lusió que recordis el Sònic.
Avui escoltarem una mica de Sònic, també.
Sí, sí. No, no, a més a més, el Sònic...
Clar, jo sempre soc una mica mandrós amb el tema consoles.
També els meus pares sempre em tocava la consola del meu cosí.
Ja, sí, a mi em passaven les bicicletes, això.
A mi no me'n van comprar mai,
que de fet és una cosa que també és un tema,
amb nens petits com tinc jo,
a nosaltres ens ha costat molt moltíssim comprar la consola,
però al final l'estratègia del meu fill era
és que soc l'únic de tota la classe que no tinc consola.
Al final li va caure la PC4 i això, no?
Però sempre una mica guardant una mica els horaris.
Sí, sí, això és molt important.
I aquí ho recordem molt, això, també,
sobretot per la gent que té fills.
Jo els meus clàssics els vaig descobrir fa més d'un any, un estiu,
quan vau anar a Catalunya Ràdio
i fèieu un especial cada programa,
una especial, doncs, música del romanticisme...
En fan estalvi de la música en sis capítols.
En sis capítols.
Jo em vaig adonar, en aquells programes,
que quan tu coneixes detalls de les coses que escoltes,
et pots arribar a estimar més la música.
Això és com quan vas a un concert del Princess Springsteen,
parlàveu abans, cineu, i coneixeu totes les cançons,
el músic segueix sent igual de bo si el coneixeu com si no el coneixeu.
Però vosaltres ho rebeu molt millor si coneixeu totes les cançons
que si no, no les coneixeu.
Doncs la clàssica és el mateix.
Si tu vas a un concert escoltant la novena de Beethoven
i la coneixes perfectament i saps la nota que vindrà gairebé,
el gaudiràs molt més que no pas si vas de nou,
o de conèixer l'obra que s'està interpretant.
I això passa amb els grups moderns.
Fa unes setmanes els Manel van fer un concert aquí a Barcelona,
i recordo que va ser el Roger Escapa que li va fer una entrevista...
El suplement, sí.
I va dir que a la gira que farien ara no cantarien el mar,
perquè ja estaven cansats, no?
I jo tinc un cunyat que és superfan de Manel,
i clar, què anava a escoltar? El mar.
Els no la van tocar.
I clar, la gent al final es va quedar una mica...
sí, molt bé el concert, molt bé les cançons noves,
volem el que coneixem,
i amb la música clàssica fas el mateix.
Però en general passa això, eh?,
que quan vas a veure un grup de música que et treu un nou disc,
que a tu t'agrada molt normalment,
però la primera vegada que ho escoltes dius,
ui, aquest sembla que no m'agradarà tant,
i de fet només et falta escoltar-ho moltíssimes vegades més,
que potser l'adores més que l'anterior,
però la novetat és difícil.
I això deu enganxar, és a dir,
si jo ara dic, mira,
vull anar més a veure concerts de música clàssica a l'auditori,
doncs abans d'anar-hi vaig a informar-me,
i no només a llegir el folletó en el moment,
això és una bona pràctica, no?, imagino.
Jo crec que és una pràctica necessària,
anar als concerts, és a dir, fer un consum cultural actiu.
Això et permet, evidentment, gaudir-ne molt més,
aprofundir molt més,
i sobretot tu passes molt millor escoltant aquelles obres
que ja has conegut, i també a la fase previa,
perquè una sensació meravellosa és quan escoltes
no sé quina sinfonia per primer cop i quedes absolutament fascinat.
I dius, ostres, com no ho havia escoltat fins ara, això?
Si vas al concert posterior i de haver descobert això,
ostres, ho gaudeixes i molt, òbviament.
I Albert, tu sempre trobes una excusa per parlar d'òpera,
i tu el deixes fer, no, Pedro?
Veus quin remei?
No deixar parlar d'òpera és un miracle.
És que jo vaig entrar al món de la clàssica a través de l'òpera, llavors.
És un gènere que és el que més domino, diguéssim,
i és on em sento més còmode i que el gaudeixo moltíssim,
sempre estic escoltant òpera.
Doncs aquí et costarà, en aquest programa,
parlar d'òpera et costarà, eh?
No et pensis, alguna cosa trobarem.
Bueno, saps, ja la col·la.
Molt bé, anem-hi.
Doncs ells no només parlen per la ràdio o per la tele,
els homes clàssics també han fet un llibre
i, de fet, nosaltres el recomanem molt.
El llibre es diu Els homes clàssics,
la passió i la carn i altres històries de la música,
editat per Catalunya Ràdio i Rosa dels Bens.
La passió la notem.
Però el tema de la carn...
No la noteu, la carn?
És ràdiovisual.
Em falta, la carn.
La carn és l'home, és la dona que fa aquesta música o no?
No, no, no.
Té a veure amb una història que expliquem al llibre.
La passió, molta gent li ha preguntat a l'Albert
si realment això tenia a veure amb la passió dolessa.
Jo soc dolessa de Montserrat.
Dius, clar, això ens has fet un homenatge, i tampoc.
Tampoc.
La innombrable, no.
No, però té molt a veure amb una...
Clar, amb una de les obres més importants de Johann Sebastian Bach,
que és La passió segon Saint Mateu.
I que aquesta passió, justament, va ser redescoberta cent anys després,
o sigui, s'havia...
De fet, s'havia tocat algunes vegades, molt poc, quan es va estrenar,
el mateix Bach va dir que els músics i el cor no eren gaire bons,
que aquesta és una altra.
Avui en dia, amb la música digital,
la música que escrius, la música que compons,
la música que tu sentiràs.
El que jo faig a casa, tu ho sents exactament.
Però, clar, si tu has d'interpretar, ja és diferent, no?
Ja és diferent.
Llavors, clar, si tens un cor que canta malament,
i els músics que no són bons, passa el que passa.
I això li va passar a Bach.
I, per tant, aquella obra va desaparèixer a la història,
fins que cent anys després va aparèixer un músic que la va trobar,
diuen... La llegenda diu...
Diuen que, amb unes partitures que embolicaven,
carn d'un mercat.
D'acord.
I a partir d'aquí es va descobrir la passió a través de la carn.
Molt bé.
El llibre comenteu que el món ha de saber el que es perd
si no coneix l'univers subnord
que ofereix el compositor a través de les seves obres.
Aquest llibre intenta explicar la història de la música
a través de les vivències dels artistes
que l'han protagonitzat.
Al final, sempre hi ha un home, una dona o un tros de carn...
Al darrere de la música.
I una història, segurament.
De fet, el que pretenem no només amb el llibre,
sinó també amb els programes que fem,
o les seccions que fem aquí a la casa,
és humanitzar la música clàssica,
perquè és una cosa que no pots ni questionar.
I que aquells que la feien
eren personatges que tenim al darrere d'un pedestal.
I el que intentem és demostrar que, òbviament,
són genis els que ens han portat aquestes meravelloses obres,
però que al darrere hi ha persones com nosaltres
que estem fent aquí fent ràdio.
Doncs ells tancats a la seva habitació o allà on fos,
fent les seves obres meravelloses en molts casos,
però en definitiva,
persones que, com nosaltres,
tenen els problemes i defectes que podem tenir.
I de vegades aquestes obres sorgeixen també de certs problemes.
Veiem que la gent que fa la feina
té uns problemes, no?
A vegades dius, mira, necessito que em facis una sinfonia,
senyor Beethoven, no?
I el senyor Beethoven estava allà escrivint
i el dia de l'estrena les dues violes se li van posar malaltes.
I va dir, escolta'm, què farem, què farem?
Doncs li escric els clarinets.
I allò ha quedat per tota la vida,
que la quinta Beethoven és tota la corda i dos clarinets.
I dius, i per què? No té cap sentit.
Si, a més, quan és escoltant, no se senten.
I és que, clar, a lo millor aquell dia
no tenia violes i va haver d'utilitzar els clarinets.
Doncs, a veure, anem a parlar una mica de videojocs.
Darrere dels videojocs també hi ha, doncs, carn, homes i dones,
que decideixen posar-hi música als seus videojocs.
Us en volem mostrar alguns exemples
perquè, doncs, converseu una miqueta
i expliqueu una mica què us sembla cadascun d'aquests exemples.
D'acord? Molt bé.
Finals dels anys 80.
Apareix la Game Boy amb el Tetris
i la música que se't posava al cap abans i ara
és aquesta cançó popular russa que es diu Korobeiniki.
Sí.
Que té molt a veure amb el joc.
Sí, perquè això es basa en un poema del 1861
en què ens explica ràpidament la història d'un drapaire
que vol donar-li o vendre-li unes robes a una noia d'ulls negres.
Aquesta noia acaba enamorant-se d'ell
i quan es besen, quan sonen, desapareixen.
Desapareixen.
Ah! Molt bé!
Com m'agrada!
És una música tradicional russa.
Sí.
És una música que jo relaciono molt amb el ball, saps allò?
Sí, l'exèrcit rus, no?
Sí, exacte.
Era molt popular a Rússia.
És molt popular, aquesta cançó rússia, realment.
Aquesta cançó en concret no t'ho sabria dir,
però aquest estil de música, sí, es forma part del folclore rus,
de la rússia i la seva estètica musical.
Sí, el que passa és que fa molta gràcia aquest...
Ah! Què heu fet, no?
Que, ostres, la persona que ha pensat posar
precisament aquesta música en aquest joc,
ostres, molt bé, no?
Realment, ha coincidit amb el poema, amb la història,
i sobretot el fet que desaparegui,
que és el que fan aquestes peces quan estan desapareixent.
Potser m'equivoco, després el Francesc se'ns ho dirà,
però crec que també el tema de llicència havia passat,
i crec que també podíem posar-ho sense problemes.
Si és popular no hi teniu por,
perquè d'autor no hi ha drets d'autor i...
En tot cas, si és del 1888, tampoc teniu por.
Mira, hi ha una saga de videojocs molt i molt estimada
que es diu The Legend of Zelda,
la seva recordada banda sonora té alguns girs que la fan memorable,
aquest tit, tit, tit, que la gent la recorda,
i el seu compositor es diu Koji Kondo,
que és un dels més famosos, un japonès,
que de fet les millors bandes sonores japoneses les fa aquest senyor,
i en aquest, precisament, el protagonista té una ocarina.
Una ocarina, que és un instrument que jo vaig conèixer
a través dels videojocs, perquè no ho coneixia,
és com una flauta que hagi menjat molt.
I que té com uns pedets.
Petita i gorda, no?
Sí, i a més, també només pot fer una sèrie de sons,
i aquests sons són els que justament sonen aquí, eh?
I el so és un so molt peculiar.
Se sembla una miqueta al nostre flaviol, no?
Una mica, és una mica així,
però, clar, té el regust oriental de l'ocarina, i tant.
I així, en aquest sentit, també, moltes vegades, els instruments,
ara deies, aquí potser li poses un piano.
La flauta o l'ocarina què... què transmet?
Transmet dolçó, no?, una miqueta.
Sí, també aquest orientalisme, no?
Em fa pensar en una música de...
No sé si el videojoc va per aquí, eh?,
però amb a boca aquest món oriental,
exòtic i llunyà, que no sé si...
Aquí em sembla que sí, que l'oriental no, eh?
Un món llunyà, segur.
És un noi vestit de verd, no?,
que ha d'anar a salvar una princesa que es diu Zelda,
i que té una espasa, que té un d'allò...
Bé, i de fet, com que està fet al Japó,
potser l'oriental ja ho tenim allà, eh?
Exacte, exacte.
Doncs mira, una anècdota més del... del univers Zelda.
Darrerament s'estila molt això dels concerts sinfònics
de músiques de videojocs.
No ens hem d'olidar que aquesta música,
que s'interpreta a les grans sales,
té origen en moments molt sentits pel jugador.
De fet, per exemple, ara estem escoltant aquesta peça,
escoltem-la.
Això ara s'ho ha venit 20 anys, ara mateix.
Per això és Green Hill Zone de Sonic.
És la primera pantalla del Sonic.
La primera pantalla, que era l'única que feia, jo.
Doncs mira, tu, quan jugaves, de més jovenet,
el que sonava era això.
Esteu a favor que aquesta mena de música es porti a les grans sales?
Us sembla que és una bona idea?
Totalment, perquè en definitiva és basar-nos en un llenguatge
que és el sinfònic a través d'altres composicions,
però és un llenguatge universal.
El que ens agrada a nosaltres és la música,
no encotillats només amb els clàssics.
Mira, ho dic molt quan anem pel món,
hi havia un director i compositor,
també pianista, que era Leonard Bernstein,
que ell deia que si per mi tota la música és seriosa,
però la música s'ha de tractar amb aquesta seriositat,
sigui quin sigui el gènere.
Per tant, si la música està tractada amb rigor,
si la música s'ha de tractar al món dels videojocs,
si això porta gent als auditoris, benvingut sigui, i tant.
El que s'ha fet molt és fer bandes sonores en directe de pel·lícules.
Clar, la pel·lícula és una cosa que és una cosa fixa,
i que tens la banda sonora.
Clar, jo ara estava pensant, seria xulo,
algú jugant en directe i que l'orquestra
interpretes també els errors, els game over...
Quina feinada pel director!
Molt boig, no? A temps real, eh?
De fet, durant el Sónar,
es va fer la banda sonora d'un videojoc que es diu Gris,
que està fet per una banda que es diu Berlinist,
i el que van fer va ser, van quadrar,
van fer-ho al revés, van quadrar el joc a la música.
És a dir, en aquell moment que la música feia un cop,
o alguna cosa d'aquestes,
el personatge principal feia un salt.
I per tant, el noi que va fer la composició,
va haver de repetir la partida 50.000 vegades
fins a quadrar exactament tots els cops
i tots els girs de la seva música
als moviments del personatge.
Però clar, a nivell d'espectador, quedava espectacular.
És que la música és emoció.
Si arriba l'emoció per aquest camí, benvingut sigui.
I això només fa que favori el món musical, sigui quin sigui.
Nosaltres, en certa manera, som uns avanterats de la clàssica,
però la clàssica és un gènere més dels molts que hi ha al món...
o al món que vivim nosaltres.
De fet, en aquest tipus de concerts, que jo he anat a alguns,
el que m'agrada molt és que la gent riu molt.
No, és veritat.
Quan la gent fa...
No només això, sinó que quan recorda el moment...
És a dir, jo, quan vaig a un concert de música clàssica,
no sé, potser tu, sí, Pedro,
quan estàs dirigint veus la gent riure.
Però aquí, quan dic sonriure,
perquè recorden i rememoren aquells moments que ells han jugat...
I això fa, penso, molt especial, aquest tipus d'audicions.
És el que dèiem abans.
Al final, el que busques és alguna cosa coneguda.
I tu, quan escoltes la música i t'arriba aquest punt conegut,
és el que dèiem, no? Jo ara he rememorat 20 anys abans.
I també m'ha sortit un sonriure.
Llavors, és això, la gent el que busca és alguna cosa coneguda.
L'estiu.
Hi ha una saga de videojocs que és molt exitosa,
que es diu Final Fantasy.
Té un munt de videojocs i en tots aquests anys d'existència
hi ha una petita peça en forma d'arpegi
que sona en tots els jocs d'aquesta sèrie.
És sorprenent com una composició tan senzilla
per tenir... pot tenir tantes variants.
Jo voldria saber,
hi ha autors de música clàssica
que en les seves composicions facin el mateix?
És a dir, que hi hagi notes iguals en sinfonies diferents?
Per dir-ho d'una altra manera,
Moser o Bach signaven les seves obres d'alguna manera similar?
Una cosa és l'estil i l'altra cosa és utilitzar una melodia
de manera reiterativa.
I aquí arriba l'òpera.
El mestre d'això és Wagner.
El que fa és el que es diu el leitmotiv,
que és un tema musical que pot fer referència a personatges,
a sentiments, a un context.
I cada cop que tu, per exemple,
Wagner té una òpera que està dividida en quatre parts,
que només dura 16 hores, si la mires sencera, de principi a fi.
Són quatre òperes, en definitiva.
I aquest leitmotiv van evolucionant a llarg de tots aquests quatre títols.
Però cada cop que sents un d'aquests temes,
tu automàticament saps, per exemple, que està parlant dels gegants.
Fa Fafner, no, fa Sol i fa Sol.
I en definitiva, quan va apareixent aquest tema musical,
tu ja saps que em faran referència,
ja sigui perquè ells apareixeran
o perquè algun personatge parlarà d'ells.
És un concepte molt cinematogràfic.
És com quan la pel·lícula de Tauró apareixen aquelles notes.
Doncs ja saps que el Tauró està a punt d'aparèixer.
Sí, però a banda de l'òpera, que només hi ha òpera al món,
a banda de l'òpera sí que hi ha compositors que signen,
perquè resulta que amb anglès i alemany
les notes no es diuen Tó, Re, Mi, Fa, Sol, La, Si,
sinó que es diuen C, D, E, F, G, etcètera.
I llavors hi ha un compositor, que és Joan Sebastian Bach,
que si tu penses la B, la A, la C i la H, són quatre notes.
I ell té fugues i composicions que comencen per això,
que es diu el nom de Bach.
I després hi ha un altre compositor,
que és Dimitri Shostakovich, que és D, E, C, C, H,
que també té un quartet que comença fent Re, Mi, Do, Si,
que és D, E, C, C, H.
I tot això és la firma del compositor.
És com quan diuen la Rosalia, doncs el màgic.
El catrà, no?
Shostakovich amb Rosalia. Això sí, cat.
El que volien amb això és...
Ei, soc jo, és la meva música, no?
Una mica sí.
Sí, també un joc, en definitiva.
Sí, és una manera de marcar estil.
Però també és veritat que compositors,
com que feu referència a Mozart,
és impossible tenir tota l'obra del Mozart al cap,
i l'escoltes molt poc i estàs basat en el món Mozartí,
i dius, això és Mozart.
No sé quina obra és, però això és Mozart.
El nostre col·laboror, l'Albert Garcí,
ens ha volgut deixar escoltar una peça del videojoc Diablo II,
que no sé si el coneixeu.
Diu que és una referència a la música romàntica
que creu que us pot agradar,
perquè el Diablo II, amb el seu compositor Matt Welman,
introdueix un fragment,
que és calcat a Tristan Isolda, de Wagner.
No, no.
Podríem dir que sí?
No podem marxar de l'Úper Eitan, el Tristan Isolda, de Wagner.
Més o més, aquest són les primeres notes
justament al Tristany Isolde, que és el famós acord de Tristany,
que és un acord que ha generat molta controvèrsia
a la història de la música,
perquè hi ha gent que diu que és una cosa i que és una altra cosa,
i que ningú es posa d'acord més que segurament el Bagner.
No teniu sent del Sergi,
sabia què volia dir-nos amb aquest acord de Tristany,
però en definitiva és una obra que és essencial.
Tristany Isolde, si teniu temps,
i per intrudir-vos al Montbagnari, escolteu els últims minuts,
que és la mort d'Isolde, és fàcil de trobar...
És mort. És mort.
Spoiler alert.
Moren tots, és una obra, tots moren sempre.
Llavors, escolteu aquest final, que és una absoluta meravella,
per entrar també al Montbagnarià.
Molt bé.
És molt curiós perquè hem sabut per un article al Telegraph
d'una enquesta anual amb més de 200.000 vots
per elegir la millor peça clàssica.
Es diu la Hall of Fame de l'emissora Clàssica FM,
és una emissora de música clàssica,
i el que ha passat és una cosa molt curiosa,
com que hi vota molta gent jove perquè és per internet,
tres de les 20 primeres composicions són de videojocs.
De fet, un locutor de l'emissora comentava
que no s'esperava que, encara que s'és els videojocs,
hi hagués un nou públic per a la música clàssica.
Ell ha dit que això li semblava meravellós.
La música del Final Fantasy, com començàvem abans,
composada per Nobuo Matsu,
està en la posició número 9, i la posarem al final del programa.
És curiós,
perquè he llegit algunes de les declaracions,
algun dels videojocs,
i no s'ho esperaven que Nobuo Matsu, per exemple, del Final Fantasy,
estigués al costat del Mozart, per exemple.
Això és meravellós, això vol dir que la música és viva.
Ara em sembla que em tiri pedes a la taulada de la clàssica,
però la gràcia és aquesta.
Si Mozart s'hagués rendit a la música de Bach
i no hagués creat la seva obra, no parlaríem avui dia de Mozart.
Per tant, la gràcia és que la música sigui viva
i més corda encara hauríem de donar als compositors que estan en actiu,
afortunadament n'hi ha de molts i de molt bons.
I segurament Mozart avui dia hauria fet música de videojocs.
Molt probablement. O de cina, segur.
O de sèries de televisió, segurament.
Sí, sí, no, no, això és evidentíssim.
És molt curiós perquè aquest estigma que molts encara...
jo crec que ja és molt antic, això de música clàssica per gent gran,
això penso que ha canviat molt de fa uns anys, no?
Sí, i abans...
Per alguna cosa que deies abans,
jo cada vegada parlo més de so clàssic que no de música clàssica,
i és que el so clàssic, finalment, és una mica...
Tu has dit abans sí perquè va fer una banda sonora
on hi havia violins, has dit, mira, aquí, no?
I has parlat de so clàssic.
Igual és que el so de violins
i el so d'una orquestra finalment real, amb Carles, no?
És un so una miqueta més clàssic.
Però al final, la música clàssica, si està en un videojoc,
mira, Wagner està en un videojoc, doncs és per tothom.
Ara vindrà el Cris, no?
Sí, bueno, després vindrà el Francesc,
que és un qüestionari superinteressant,
i ara vindrà el Cris, que és un noi que col·labora amb nosaltres,
que en sap molt de videojocs,
i ell ens vol explicar quina és la força de la música en els videojocs.
Les bandes sonores ens fan plorar,
ens fan riure,
i ens fan somiar,
i aquesta música, d'alguna manera, forma part de la nostra vida,
però en els videojocs,
la música té un paper més enllà de només transmetre coses.
Un exemple molt popular, que tothom coneix,
és aquesta cançó.
Ara tothom sap que ens queden 100 segons,
només 100 segons, per poder arribar al final del nivell,
perquè, si no, morirem.
Aquí el que fa la música és ajudar-nos a controlar un paràmetre
que, bueno, com que estem jugant a un joc de plataformes,
doncs no tenim controlat.
Però hi ha molts més exemples, per exemple, el de Zelda,
que tothom coneix també,
que és el tema de les mecàniques de poder viatjar en el temps
i fer capa.
D'aquesta manera, hem utilitzat la música com a mecànica del joc.
Un exemple molt divertit on la música es converteix en una mecànica
és en el joc Chaos of the Pony,
és un joc point and click,
en què en un moment concret del joc
hi ha un tio que ens demana una contrasenya o una porta.
La cosa és que el personatge la sap, però no es pot concentrar
perquè li molesta la música del mercat.
Ta-ta-ta, ta-ta-ta-ta.
¡Así no era! ¡Largo!
¡Mierda! La música del mercado no me deja concentrarme.
Doncs en el menú principal, anar a opcions, audio
i baixar totalment la música perquè el personatge pugui concentrar-se.
D'aquesta manera, podrem passar a aquella porta.
I, per exemple, en Super Mario Galaxy,
si estem sobre o sota l'aigua, canvien, no la cançó,
els instruments de la cançó per fer un entorn més relaxant.
Per exemple, escolteu.
Ara estem sobre l'aigua.
Ara, dins l'aigua...
Ho he notat? Un altre cop. Fora.
Dins.
I podrem estar estona posant exemples de músiques
que interactuen amb la jugabilitat.
Però és que s'acaba el programa.
I m'agradaria saber si teniu algun exemple similar
com els que acabo de comentar.
Llenço la pregunta i fins a un altre programa.
Déu-n'hi-do, està molt divertit, això,
que hagis de baixar el so del joc per poder dir la paraula de pas.
Sí, sí, és molt divertit.
Hi ha moltes coses dins de la música que formen part...
De vegades, que trenquen la quarta paret,
que t'ajuden amb la mecànica...
Ostres, per exemple, quan obres un cofre en el Zelda...
Són aquestes coses que t'agraden.
El Cris comentava la música quan passava per sota l'aigua.
No sé si he comentat...
Em sembla que ho he comentat alguna vegada a vosaltres,
però crec que no al programa.
Va passar una cosa molt curiosa.
Un compositor, que és el DVC, que m'agrada molt.
Vaig començar a escoltar-lo quan tenia dos, 12 o 13 anys,
a través de l'Isautomita,
que feia versions electròniques o sintetitzadors.
Música del planeta imaginari.
Exacte, el planeta imaginari.
Bé, el tema és que un dia, fa cosa de dos anys,
estava escoltant el mar del Clot DVC.
La mer, sí.
I el meu fill, que llavors, el petit, tenia 9 anys,
quan estava escoltant tranquil·lament aquesta cançó,
em va dir, són onades.
Em va dir, són onades.
Jo, o sigui, aquell dia em vaig fondre, de veritat,
i em vaig adonar de bé que ho havia fet el Clot DVC.
Em va dir onades, és al·lucinant.
Per això és la descripció de la música, també.
A vegades, quan escoltem les estacions de Vivaldi,
i dius, ostres, aquí hi ha una tempesta, és que és una tempesta.
I la tempesta.
Dius, ostres, aquí és que estic tremolant.
O, per exemple, Beethoven, a la Pastoral,
de sobte hi ha un número que diu Llambs i Trons,
i estan els timbals allà dogant superfort,
i és el poder aquest evocador de la música.
Hi ha compositors que expliquen històries molt més abstractes
a través de poemes sinfònics,
es diu que és una forma gairebé com una sinfonia, podríem dir,
però que la intenció del compositor és explicar una història
gairebé narrativa, d'un principi i un final,
que no és la música sense cap cantant,
només amb llenguatge sinfònic.
Doncs ara, Arran del que em deies tu, m'agradaria recordar,
l'últim vídeo que jo he vist d'aquest youtuber
que explica músiques al Jaime Altozano
és sobre les quatre estacions de Vivaldi,
i diu que és una cançó que és tan coneguda per tothom,
a l'estiu, a l'hivern, etcètera,
però que en Vivaldi va deixar anotar tot el que passava a cada fragment
i tot això està descrivint gent que cau per una pendent gelada a l'hivern
i es fum de morros,
gent borratxa a tardor després d'haver fet la recollecta del vi,
de tocar els violins i tot, com si estiguéssiu borratxos, etcètera.
Per tant, escolteu-lo, perquè fa referència perfectament a això,
i és molt divertit veure totes les notes que va fer a les quatre estacions.
Déu-n'hi-do.
Acabem aquesta conversa amb un petit qüestionari,
que ara us farà el Francesc, de fet, un qüestionari.
Converse, conversa, eh?
La música clàssica o la idea que en tenim
no se sol associar al perfil de l'adolescent gamer,
o la idea que en tenim,
però com hem vist al llarg del programa
molta de la música de videojocs que sentim habitualment,
és música orquestral que no estaria gaire enllunyada
del que sona habitualment als auditoris de qualsevol ciutat.
Així doncs, pot un gamer ser també fan de la música clàssica?
A veure, no només pot,
sinó que jo tinc la sospita que, encara que ell mateix no ho sap,
que ja ho és, un fan de la música clàssica.
I em caldrà l'ajuda dels nostres homes clàssics
per demostrar que un gamer adolescent
és fan de la música clàssica.
Us faré un petit qüestionari sobre concertes musicals
i us explicaré per què els gamers els tenen totalment dominat.
I quan vols tocar un instrument o quan vols fer...
quan t'incorpores dins el món de la música,
una de les coses que es diu és que has de tenir ritme.
El més important és el ritme.
I el que m'agradaria preguntar-vos és què és el ritme.
Mestra part, endavant.
La definició de ritme és allò,
la distribució de sons en el temps.
El que passa és que ha de ser una distribució més o menys...
matemàtica, per dir-ho d'alguna manera, no?
I aquest ritme, quan és un ritme que no té cap sentit, cap lògica,
diem que no és ritme.
Si nosaltres fem pa-pa-pa, pa-pa-pa-pa, pa-pa-pa, no és un ritme.
En canvi, si fem pa-pa-pa, pa-pa-pa, pa-pa-pa, pa-pa-pa...
Mira, ja vosaltres tres ja ens estem movent.
Ja ens estem movent, eh?
És molt important portar el ritme,
i això és tan important a la música com als videojocs.
De fet, hi ha una gran quantitat de videojocs
que tenen a veure amb saber portar molt bé el ritme.
Tenim, des dels anys de la Dreamcast, el Space Channel 5,
un gran, tenim el ritme Paradise, de la Game Boy,
i tots els rock bands i guitar hero,
que serien ja gairebé paradigmàtics.
Però, de fet, tots els jocs necessiten una certa coordinació
entre el que pensem, entre el que veiem i el que sentim,
que és característica dels videojocs.
I, de fet, hi ha una gran quantitat d'estudis científics,
per exemple, n'hi ha un del 2014,
de la revista alemana Molecular Psychology,
en què expliquen com jugar a videojocs de forma habitual
augmenta la matèria gris del servei
i augmenta molt la capacitat coordinadora i motora,
visual i motora, el qual cosa està molt bé
a l'hora d'intentar seguir, doncs, el ritme.
Això no li diré al meu fill.
Deixa-li escoltar el programa, home.
Pa, pel que estic estudiant, no?
Hem parlat del ritme, i ara què més?
Parlem dels arguments, que tenim un expert.
Perquè la música clàssica i l'òpera, sobretot,
hi ha milers d'arguments universals
que crec que els heu jugat milers de vegades als videojocs.
Jo et presentaré ara una sèrie d'arguments,
així, una miqueta grosso modo, a veure si en sabeu dir.
Doncs aquí no, Pere, podríem pertànyer.
Ai, quins nervis. No, no.
Per exemple, un argument en què una princesa inabastable
i impossible d'assolir la intentem conquistar
amb risc de la nostra pròpia vida.
Torandot. Exacte.
Per exemple, això és qualsevol Mario.
És veritat.
Qualsevol Mario tenent una princesa inabastable
en un lloc que l'intenta rescatar a perill de la teva vida
i que, bàsicament, el que et diuen és,
no, no, en un altre castell, i torna a començar.
Una mica el que passava amb Torandot.
Una altra.
Per exemple, en quina òpera ets una persona
que intentes venjar la mort dels teus pares,
que van morir quan eres un infant,
però que et van salvar l'últim moment una sirventa
i, gràcies a això, temps després descobreixes
que ets fill d'algú i intentes, doncs, venjar-te.
Això, el trovador de Berri.
El trovatore, perfecte. I això...
Perdona.
Aquest és l'argument del Dragon Quest que us parlava l'altra setmana.
Sí, sí.
Doncs, exactament, aquest amenaç d'argument, també...
El Dragon Quest XI, eh? Molt bé.
Sí, senyor. I vinga.
Un heroi... Abans n'hem parlat, d'aquesta tetralogia.
Un heroi que no ha conegut els seus pares
ha de buscar una espasa mítica
que li servirà per guanyar-se a una princesa
i derrotar un dolent que, a més,
pot canviar de forma i convertir-se en un monstre.
Em den gas per Lohengrin. Va, vaig per Siegfried.
Ah, Siegfried, d'acord. És que va per aquest camí.
Noto l'espasa, no? Sí, sí.
I, per exemple, jo t'he agafat Siegfried
i això és gairebé el 90% de tots els zeldes.
Molt bé. Ets aquest zelda que no saps qui són els seus pares,
ni sa mare, que apareix per allà al poblat,
sempre t'ha d'acabar buscant l'espasa
i anar a salvar, anar a matar a Ganondorf,
que és un personatge que un cop comença a donar-li mastegots,
acaba convertit-se en monstre i, bueno...
Abans és curiós perquè ja has parlat d'un nom,
que és el lehmotif, que ja ha sortit abans.
Doncs sí. Que també el portaves, eh?
Doncs sí. L'altra cosa que tenia
era que ens expliquéssiu el concepte del lehmotif.
Doncs l'heu explicat molt bé, és aquest tema que et fa referència
amb un aspecte i que apareix a la banda sonora
quan es fa referència a això.
I, per exemple, tindríem la banda sonora del zelda,
on apareix moltes vegades aquest recurs.
Aquest seria el recurs de la Triforça.
Sempre que en les bandes sonores del zelda
es fa referència a la Triforça, aquesta força mística d'aquest univers,
pum, sona aquest fragment.
I, per exemple, anomenàvem el dolent de zelda en Ganondorf,
també té el seu lehmotif.
Doncs aquest és el motiu que fa referència a Ganondorf
a les bandes sonores de molts dels jocs de la saga zelda.
Sempre és el mateix.
Aquest concepte segur que a vosaltres...
La gent no l'hi sonarà, però a vosaltres segurament no.
Sí, que és el Gesandkunsberg.
Ui, això què és?
No? És aquest concepte bagnarià...
De ballar total.
Exacte. Sí, senyor.
Això defineix molt la forma de ser de Wagner,
que era, en definitiva, crear-ho tot.
Normalment als òperes hi ha un... Era un xulo, bàsicament.
Era un xulo, però s'ho podia permetre perquè era un gran creador.
Normalment als òperes, per exemple, hi ha el llibratista,
que és el que fa el text, i el compositor, el que fa la música.
Doncs Wagner ho feia tot ell.
Llavors, quan es porta a l'escenari, hi ha un director de escena.
Wagner ho feia ell.
Hi ha una persona que s'encarrega de dissenyar els decorats.
Ho feia ell mateix fins al punt que Wagner va crear el seu propi teatre.
Ell ho va fer tot, fins i tot dissenyar la manera
que havia estat distribuït al públic,
com era l'acústica de la sala on havia estat col·locada l'orquestra...
Tot, tot, tot ho va fer Wagner.
Perdona, però en el món dels videojocs aquest tio es diu Hideo Kojima.
I, a més, va fer uns saïns de fusta molt incòmodes
perquè la gent no s'adormís,
perquè el senyor feia obres de quatre hores i mitja.
Doncs és Hideo Kojima.
I encara, a dia d'avui, fiquen el so, no ho fan de debò,
que tanquen la sala amb clau, que no ho fan de debò ara,
però abans que ho feien, perquè la gent no marxés a mitja hora.
Perdona, perdona, al Liceu no pots deixar a carta fer pipí
perquè no et deixen tornar a entrar.
Exacte. Una mica Wagner, també.
Vols sortir. Sí, però no pots tornar a entrar.
La qüestió és que l'òpera, en aquell moment,
es converteix en l'espectacle audiovisual total
que integra moltes arts, no només la música,
sinó l'escenografia, el teatre, etcètera.
Avui en dia, segurament, els videojocs incorporarien,
a més, la interactivitat i s'acostarien també
a aquest concepte d'espectacle total
on gaudeixes de moltes de les escenes artístiques actuals.
A l'òpera hi ha molta interacció, eh?
Només cal anar a una representació
amb un director escénic polèmic,
i veuràs que el públic interactua i molt.
Canta molt bé o molt malament.
El públic també interactua i fa saber la seva opinió.
I la veritat és que acabaria amb el sentit d'òpera i videojocs.
Vosaltres coneixeu alguna òpera
que hagi sigut convertida en videojoc,
un videojoc que hagi passat d'òpera?
No. Ara mateix, eh?
Doncs ja ha passat diverses vegades,
amb formes diferents.
Per exemple, el 2015 a Holanda, la companyia Basecamp
és un joc basat en una òpera rock.
A l'any 2018, d'Estats Units,
hi ha una companyia que posa en escena Permadet,
que és una òpera on el protagonista
és un jugador de videojocs,
que té una malaltia i, diguem-ne,
que es representa ell mateix jugant amb diversos enèmics
com una forma de saber si morirà o no morirà al final
per culpa d'aquesta malaltia,
però el protagonista és un jugador de videojocs,
per tant, és una obra actual amb conceptes actuals
que ens porten al gaming.
Opus Ludus és una companyia que té previst treure
durant aquest any un videojoc basat en la flauta màgica,
en personatges de la flauta màgica,
per telefonia mòbil.
El Pacifico Opera Project és una companyia americana
que ha portat els escenaris
des de la flauta màgica, al rapta del Serrallo o Cosi Fantute,
totes amb estil diferents.
El rapta del Serrallo era amb estil Star Trek.
El Cosi Fantute amb l'estil de lo que el viento se llevó.
I la flauta màgica ha sigut feta
en personatges de Nintendo i Mario,
doncs una forma original de portar això a l'òpera.
I després podríem destacar un joc
que hem vist moltes vegades al programa,
que és The Ring de l'any 1998,
de Creo Interactive, una companyia francesa
que va portar l'alta trilogia bagnariana
a convertir-la en un videojoc.
I després tenim Nessun Dorma, que són els teus fills
quan juguen al Fortnite.
És ningú dorm.
Albert i Pedro, moltíssimes gràcies
per haver vingut al Generació Digital.
A vosaltres.
M'ha fet molta il·lusió que hagueu vingut.
A més, sou homes clàssics, però homes molt ocupats.
Hem trobat el forat de l'agenda, que és fantàstic.
Perfecte.
Però ara t'agafem, ja que estem aquí davant de tothom
i ens escolta molta gent. Per què no veniu un dia vosaltres?
Molt cantadíssims a la vida. Però quan vulguis, eh?
Doncs ho organitzarem. Serà tot verd, eh?
No serà vermell. Hem de pujar un parell de plantes.
Ja ho arreglarem, sí, sí.
Moltíssimes gràcies i molta sort en tots els vostres projectes.
Gràcies, moltes gràcies.
El Generació Digital.
iCat, a jugar en mode expert.
Vinga, en un programa tan musical com el d'avui,
hem volgut saber quina és la música de videojocs favorita
als nostres uients, Eli.
I com no, ho hem demanat a Telegram.
Hi ha una llista interminable,
però farem una miqueta de repàs d'algunes, no?
Exacte, perfecte.
Per exemple, l'Ed Caballer deia
whip-out de PSX del millor que hi ha,
si t'agrada l'electrònica.
El Roger Pim-pam, a mi em va marcar molt l'Ocarina of Time.
Sí, ha sortit, eh?
Sí, ha sortit.
I mira, m'ha agradat molt perquè hi ha hagut gent
que normalment no diu coses a Telegram
i aquest cop, mira, la Marisol.
El tema música...
La Marisol deia Loom.
I que, si hagués de triar el millor de l'any,
seria el gris, sens dubte.
Molt bé.
El Malarky 33, l'Eyes of Empire 2,
el NTH Yaki,
la meva preferida és la de Final Fantasy Crystal Chronicles.
Molt bé. Un d'aquests centenars que han sortit.
Sí, i no sé, n'hi ha molts més.
A mi em va tocar molt la de Red Dead Redemption del 2010.
El Roger Pim-pam va dir ningú.
Ha dit la banda sonora del Tetris, que avui l'hem escoltat.
Avui l'hem dit, nosaltres sí que l'hem dit.
I Glorious per la llança ens en diu tres.
Brutal Legend, la saga Halo i Life is Strange.
Molt bé, doncs tot això ha passat, evidentment, a la nostra Telegram,
que, com sempre, està a tope d'activitat.
Generació digital.
Per acabar, el Generació Digital d'avui,
aquest tan especial que hem fet,
ens vols parlar, Gina, de dos compositors de videojocs espanyols
molt diferents entre sí.
Doncs sí, en aquest programa especial Festes de Nadal
m'agradaria parlar de música de videojocs,
però d'aquí hi ha el darrere, i avui es presentem a dos.
Comencem amb en David García.
El viento va
y el sueño del mar...
Ara, ens sap molt greu trepitjar aquesta música, Gina.
Estem sentint la cançó principal de la banda sonora de Rhyme,
el joc de Tequila Works, i cantada per Mireia Díaz.
Doncs sí, és una cançó plena d'emoció per a aquest joc,
i en David va començar fa més de 20 anys.
La seva primera oportunitat va venir quan en tenia 23,
a MFX Interactive, on va posar música a esports per la tele
i alguns sons per als jocs que desenvolupaven.
Després va entrar a Tequila Works
i allà va fer el seu primer Deadlight
i després aquest que escoltem, Rhyme.
Però la gran oportunitat internacional
li va venir de la mà d'anar a Ninja Theory
com a lid d'àudio del joc Hellblade,
un projecte molt arriscat on el so té un paper molt important.
Va trigar dos anys a fer Hellblade,
un joc on la protagonista pateix una psicosi i una esquizofrènia,
i això es fa pal·les en el so i en la banda sonora,
un joc que va guanyar 5 BAFTAs i 3 Games Awards,
entre els quals hi ha el de millor disseny de so,
els dos serà tàmans.
És important, eh?
És curiós perquè el David el van conèixer fa molt de temps
quan el van portar a una taula rodona
de música de videojocs al sonar més bé.
Deu fer com 6 o 7 anys.
Ell parlava d'un joc que es deia Circuits,
que encara el tinc dins del PC,
que era molt original i també musical, evidentment.
Sí, sí. Aleshores, entre cometes, no era ningú, no?
I ara té un BAFTA i un munt de premis i reconeixements.
Nosaltres, Albert, tenim un gran olfacte musical per al programa.
Sí, sí, és veritat.
I mira, ens ha enregistrat un vídeo
on ens explica què està preparant per al futur.
A veure.
Me pregunta Gina sobre los proyectos que tengo para el futuro,
y que pueda contar,
porque no todo se puede contar.
Sale Arise, a Simple Story,
un juego precioso de un estudio barcelonés
que se llama Piccolo Studio.
Luego, el 24 de marzo del año que viene,
está el lanzamiento de Bleeding Edge,
un juego multijugador competitivo de Ninja Theory.
Es muy divertido. Nos echamos aquí unas buenas partidas.
Y, por último, el año que viene,
voy a poner música a una peli documental.
Sobre la isla de San Simón,
una isla muy chiquitita en la ría de Vigo,
cerca del puente de Rande,
que en época de Franco se usó como campo de concentración.
Una historia fascinante.
Y con muchas ganas de hacerlo.
Y cambiar también un poco de medios
y explorar nuevos territorios.
Y esto es lo que puedo contar.
Y muy pronto podré contar más cosas.
Déu-n'hi-do a l'estudi que té, eh?
Perdona, eh? O sigui,
a l'estudi que acabo de veure ara a través de la pantalla,
si ens veieu a través de YouTube.
I també vols parlar d'una altra persona?
Doncs sí, ara passem d'un noi nascut a Vigo
a un que nascut a Melilla,
de pare gallec, mare catalana i avi copà.
Es diu Enoch Benitez.
I ell quan va començar a fer això de música?
Doncs quan tenia 7 anys. El seu pare era cantautor.
I ell l'acompanyava a tocar la guitarra,
que era el seu principal instrument.
Però també toca la bateria, les percussions llatines,
el piano, el baix, el violí... És a dir, toca una mica de tot.
Exactament.
Estem sentint la banda sonora de, deies, de Death Hunter,
un joc de cartes independent desenvolupat a Barcelona
que va sortir a principis d'aquest 2019, no?
Sí, sí, perquè l'Enoch té com molts registres diferents,
i té aquest així, que és com una mica més clàssic.
Però ja veuràs, ara a un que sona més futurista.
Toca, toca les cartes. Totes les cartes toquen, eh?
Sí, sí, sí.
Es diu Phobos Vector Prime.
És un joc on hi va posar la música.
Així com el David va començar fa molts anys,
l'Enoch acaba de començar. I com ho ha fet?
Doncs mira, per tots els que us hi vulgueu dedicar a ell,
s'ha obert un canal de Twitch
on ensenya com compon les cançons
o fa versions de música de videojocs
que a més tots podem reconèixer.
Per exemple, m'agradaria posar-vos una versió
que ha fet de la música d'Skyrim
amb una guitarra espanyola i acompanyat d'alguns amics seus.
A veure.
La percussió, la guitarra, les guitarres, de fet,
també baixos...
Déu-n'hi-do.
Quan ets músic, ets... ets músic.
Exacte.
Bé, no que ens ha deixat un àudio sobre els seus futurs projectes,
és que veu que hi ha coses molt engrescadores.
Soy Enoch Benítez, Enoch Guitar en las redes sociales.
Estamos en Navidad
y nunca pueden faltar los villancicos,
pero estamos en Navidad y nunca podemos faltar los villancicos.
Y es que estamos en Navidad,
estamos en Navidad,
estamos en Navidad y nunca podemos faltar los villancicos.
Y al escuchar cosas como ésta...
Y es que la música tiene un papel muy importante
en nuestras vidas y forma parte de ella.
Pues en los videojuegos pasa exactamente lo mismo.
Y por fortuna, para mí,
estoy haciendo lo que siempre he soñado,
que es música para videojuegos.
Trabajaré haciendo el sonido
de Three Minutes to Midnight,
que es una aventura gráfica de corte tradicional
de un estudio que está afincado en Terrassa
llamado Skate Crowd,
que son una auténtica maravilla.
Y también, si todo va bien, daré el salto
a un proyecto internacional muy ambicioso,
donde trabajaré con uno de los compositores americanos
que más admiro por su trabajo y su trayectoria.
Y aunque lo estoy deseando, no puedo contar mucho más.
Así que os deseo a todos unas felices fiestas
así que os deseo a todos unas felices fiestas
y que la música os acompañe.
Fantàstic, una carrera molt curta, la de Enoch,
però potent, eh?
Sí, sí, aquest noi promet.
Sí, sí, el nostre...
Doncs Elisabet Sánchez Ginaltost, França Xavier Blasco,
moltíssimes gràcies per haver vingut al programa.
L'arribada del 2019.
Doncs que feliç 2020, tothom.
Bon any.
El control tècnic Andrani Jiménez,
que també, sisplau, que tinguis una molt bona entrada,
el Lluís Armengol a la radiovisió,
pot seguir-nos al Telegram, al Twitter, a Facebook,
a Twitch, a Instagram, i cat.cat barra GD
i pels podcast d'Spotify, i sobretot també per YouTube.
Aquesta setmana ens acomiadem amb la banda sonora de Final Fantasy,
ho dèiem al principi, en concret el preludi del Final Fantasy VII,
que has de dir tu el nom que l'he dit molt bé, Francesc,
que és el Nobuo Uematsu.
Nobuo Uematsu.
Molt bona entrada d'any, adeu-siau.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no
no, no, no
no, no, no, no, no, no, no, no
no...
Fins aquí el programa d'avui.