I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Benvinguts al programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Aquesta és l'edició número 757.
I aquesta setmana que ha aparegut el videojoc Valorant en parlarem.
I ho farem després de fer-ho fa unes setmanes.
L'Albert García va poder jugar a la seva versió en beta.
Ara ja és un videojoc per a tothom.
Però parlarem no tant del joc, sinó dels seus personatges.
Una de les ànimes, penso, de qualsevol videojoc.
I aquí els personatges tenen molta importància
perquè cadascun d'ells té la seva habilitat.
En parlarem amb l'Albert García.
Entrarem dins de l'univers
de les anècdotes més curioses i divertides
del món de l'oci electrònic.
I ho farem a través d'una de les marques
que més notícies en aquest sentit ha tingut, que és Atari.
Fa uns 12 anys vam fer una entrevista
i vam fer un reportatge sobre l'estat,
en aquella època, dels pinballs, dels millonsetes.
Escoltarem aquella entrevista
dins del marc del nostre DeLorean,
aquells viatges que fem.
En aquest sentit, fa 12 anys,
i darrerament estem publicant
a la versió de l'AFM i a la versió en podcast
d'aquells reportatges, d'aquells moments d'àudio,
perquè d'aquí molt poquet farem 18 anys en antena.
No sé si fa molt de temps que no jugueu a un pinball,
personalment fa molt de temps,
però rememorarem aquells temps de quan érem més joves, quan ho fèiem,
i explicarem en quin moment estava, en aquell moment,
aquest univers de l'oci electrònic.
Molt interessant, penso, escoltar aquesta entrevista.
Aquesta setmana ja hem pogut parlar
de les primeres impressions de The Last of Us Part 2,
i és que l'Albert Garcia i l'Oriol Dalmau
han pogut o estan jugant en aquests moments al videojoc.
La setmana vinent ja podrem fer la crítica de forma completa,
però el Chris Vilchez ens farà un resum del que s'ha dit d'aquest videojoc,
tant per la part de l'Albert com per part de l'Oriol.
Ens endinsarem també en el món de la Xbox i la seva història.
Tot això ho podeu escoltar a l'apartat podcast.
Ja explicarem, de forma detallada,
què és el que hem de fer per jugar roleplay amb el GTA V.
Recordareu, si vau veure la setmana passada el programa,
que la Gemma Manzanero ens va explicar quins eren els passos.
Aquesta setmana anirem més a poc a poc
i explicarem cadascuna de les aplicacions
i els passos que s'han de donar.
Poden semblar complicats, però escoltant-la amb ella,
podeu, si no ho heu fet mai i teniu ganes,
doncs tenir una segona vida en el roleplay del GTA V.
UA,
SEGA està celebrant els seus 60 anys
i just aquesta setmana ha presentat la Game Gear Micro.
Són 4 mini consoles retro que apareixeran al mes d'octubre al Japó.
La pantalleta és molt petita, és una mica més d'una pulsada.
Es vendrà amb 4 colors i cadascuna d'aquestes consoles
amb un color diferent té 4 jocs diferents,
és a dir que si vols tots els 16 jocs t'has de comprar les 4 consoles.
De fet es podrà comprar en pack o si les vols una o l'altra d'aparent del color que més t'agradi.
I què ha passat? Que a la xarxa la gent ha començat a comentar que li semblava
que Sega tregui al mercat aquestes mini consoles retro
que personalment veig més com un record, com un col·leccionisme més si t'agrada la marca,
però clar, jugar-hi és certament complicat i moltes de les crítiques han anat per aquí.
M'ha agradat molt llegir a l'Star aquests dies a Twitter, a la xarxa,
perquè ell ens feia un recordatori dels minijocs que hi ha i que han sortit i que han aparegut
al llarg d'aquests anys i de la història del món dels videojocs.
I no sé si recordeu però que hi havia rellotges que tu podies jugar amb videojocs i jugaves
i que precisament eren en pantalles una mica més petites.
De fet, no sabem encara quan arribarà això a Europa, quan costarà,
però segurament per molts dels amants d'aquesta marca, de Sega, molts amants de Sonic,
pot ser una bona excusa comprar-se aquesta petita joguina
per tenir un record més d'aquesta marca i de la teva infantesa.
Aquesta setmana vam publicar un vídeo amb les primeres impressions de The Last of Us Part 2.
La setmana vinent, el divendres dia 12, podrem fer una crítica completa,
però ara el Christian Vilchez el que ha fet és fer un resum del vídeo
que s'ha pogut veure a les xarxes aquesta setmana,
amb el qual també animem a qualsevol persona que pugui fer les preguntes que vulgui a l'Albert o a l'Oriol
perquè ens puguin contestar al programa de la setmana vinent,
que precisament serà el programa especial de The Last of Us 2
i on explicarem i podrem explicar, perquè ara estem en un moment que legalment no podem dir gaire cosa,
de les coses que es poden dir d'un dels videojocs més importants de la Playstation 4 aquest 2020. Hola, Chris.
Bé, Albert, doncs hem parlat de les primeres impressions del joc The Last of Us 2.
L'Oriol Dalmau i l'Albert Garcia tenen el joc des de fa dies
i clar, no podia no preguntar-los que què, que com va.
Tot i que comentaven que hi ha una restricció per poder parlar de certes coses del joc,
vaig poder treure suc de tot plegat.
El vídeo de la xerrada està a Youtube, a Youtube Dicat, és a dir, es pot veure sencer, són deu minuts,
però per qui vulgui una versió sintetitzada, aquí estic.
Vam parlar de moltes coses. En primer lloc, l'Oriol va apuntar molt molt bé
que Sony vol treure múscul amb el joc i fa un exercici de gameplay
on treuen tot el suc d'aquesta generació.
El joc és espectacular, però també diré que si li haguessin de posar un 10,
el 10 no està en els gràfics, el 10 està en tota la resta de coses.
Per què no arriba, això que havíem comentat amb el Garcia, a un Red Dead Redemption 2?
Perquè la Playstation 4 no pot més.
I això ho notes amb la ventilació de la consola.
La consola sona com un motor d'un Boeing.
Tot i això, el Garcia ens explicava que el joc és fantàstic,
dona el que va prometre tant a l'E3 com a l'Estate of Play de fa pocs dies
i a més ens comentava quin era el seu game loop.
Ara farem una comparació una mica...
No diguis Dark Souls, eh?
Perquè és com el Pac-Man amb megacinemàtics.
Perquè és la Ellie, que és perseguida per uns enemics, cinemàtica.
La Ellie és perseguida per uns enemics, cinemàtica.
És el game loop de tots els jocs. Tots els jocs tenen un game loop.
Aquestes parts són excel·lents.
Les parts cinemàtiques no només són espectaculars, sinó que el guió és extraordinari.
L'implicació emocional que tens amb els personatges és immediata.
Va haver un moment molt interessant i va ser quan els vaig preguntar
com d'immersiu és l'experiència aquesta segona part.
Perquè no van coincidir.
Una cosa a tots els jocs d'Antidoc és que, com a global,
estan tan ben acabats que no veus errors i, per tant, no surts de l'experiència.
El que em treu una mica de l'immersió, i és curiós perquè és contradictori,
és la sensació que totes les coses que passen estan escriptejades.
No sé si m'ho explico. Clar, si tu ets jugant a Red Dead Redemption,
tu veus un fum amb un ferro i allà pot haver-hi literalment qualsevol cosa.
En canvi, de l'altre fons això no passa.
Si hi ha una columna de fum, hi ha un guió darrere d'allò.
I quan t'hi acostis passarà una coreografia.
Té la cosa bona que maximitza l'impacte, perquè tot allò que està passant
és el més impactat possible.
També vam parlar dels puzzles.
Sense entrar en detalls ni spoilers, vam arribar a la conclusió
que estan molt més currats. Tenen una raó de sèrie allà.
No només és un... Ves a buscar la clau d'aquesta porta, del punt A al punt B,
que utilitzen mètodes de resolució que fan pensar el jugador
i que prioritzen la lògica del que està jugant.
Però a mi m'interessava sobretot els enemics.
A quins perills nous ens enfrontarem en aquesta nova aventura de l'heli?
No de l'heli, la nostra heli, l'heli del joc.
És igual, escoltem.
En aquesta missió sí que podem comentar que apareixen alguns nous.
Hi ha un que... un ràpid.
És com aquell...
Com els ho diu, els ràpids?
A qui li fa tanta por i que és sec?
El xasquiador.
El mateix en ràpid i una mica més fet.
Hòstia.
Hi ha diferents tipus d'enemics d'aquest.
L'impacte dels zombies ja no és tan gran, inevitablement.
És a dir, la sorpresa aquella de senyors que els creixien bolets a la cara.
Això va ser molt heavy.
Molt fàsticós.
Feia explotar el cap i mai millor.
El fet de tenir zombies secs que només es guiaven pel so.
Era també molt original.
Tot això per t'impacta perquè és la segona vegada.
Jo crec que ara hem carregat més les tintes amb els enemics humans.
Dos faccions humanes que et volen matar.
Zombies nous.
Bons gràfics.
Millores en el gameplay.
Moments cinematogràfics.
Les conclusions són òbvies.
El joc prometia ser fantàstic i ho és.
El joc venia d'una primera part, com va dir l'Oriol,
que posava el nivell molt alt i que era molt fàcil de saber.
La següent data per fer una reviu en profunditat.
La bona, la definitiva, és el dia 12 de juny.
Ens tornarem a ajuntar.
I ara sí, parlarem de tot el joc.
No només de la missió que vam veure en aquest últim directe de Sony.
Per cert, si algú té alguna pregunta,
ens la pot fer arribar a través de Twitter, Telegram o YouTube.
I l'Oriol i l'Albert ens les respondran.
I això va ser tot.
Recordeu, teniu el vídeo i us heu d'acompanyar.
Moltíssimes gràcies, Chris Vilchev,
per aquest resum de la nostra crítica del generació digital
de The Last of Us 2.
A la setmana vinent estigueu molt atents,
perquè farem la crítica completa.
Entrant al segle XXI, Microsoft,
un nom que ens feia pensar en avorrides capses grises,
amb fulles de càlcul i pantalles blaves de la mort,
havia decidit que no deixaria que Sony es quedés
amb tot el pastís de les consoles.
Així que, al final,
el generació digital era un nom que ens feia pensar
en avorrides capses grises,
amb fulles de càlcul i pantalles blaves de la mort.
I, per tant,
el generació digital era un nom que ens feia pensar
que no deixaria que Sony es quedés
amb tot el pastís de les consoles.
Així que, de les cendres de la derrotada Sega i de la Dreamcast,
sorgia la Xbox per reditar, amb la PlayStation 2,
una guerra de consoles que segueix avui en dia,
amb permís de Nintendo,
que des de llavors va fent la guerra pel seu compte.
Avui, la Xbox original s'ha sumat
a la cada cop més gran llista de sistemes vintage
que mantenen al seu voltant una comunitat de fans i seguidors
que la volen mantenir viva.
Això es tradueix en diverses accions,
i avui us n'explico tres.
La Xbox va acabar la seva vida comercial el 2008,
i el 2010 tancava el servei en línia de la Xbox original,
ja que no era compatible amb el de la nova Xbox 360.
El 20 de maig, el desenvolupador Luke Asher
anunciava la primera beta d'Insignia,
un projecte que portava a temps i estança
la creació d'un servidor compatible amb Xbox Live
per a la consola original.
Si bé el joc en línia encara era possible amb partides directes,
Insignia permetrà recuperar característiques exclusives
del servei Xbox Live, com les comunicacions de veu,
l'emparellament entre contrincants o matchmaking i els assoliments.
El maig ha vist també la filtració del codi font de la Xbox original
i un amb el codi del seu nucli principal,
una versió modificada de Windows 2000.
Curiosament, ha coincidit amb una altra filtració
al popular forum japonès 4chan
del codi font de diversos sistemes de Nintendo,
incluint Nintendo 64, Gamecube i Wii.
Hi ha una certa controvèrsia conspiranoica.
Per un costat, Asher, desenvolupador de l'anteriorment mencionat
servidor de Xbox Live,
ha comentat que no té por de possibles accions legals de Microsoft
sobre la seva feina en aquest producte,
ja que es tracta d'una recreació seva per a enginyeria reversa
que no utilitza cap part del codi propietat de Microsoft.
Comenta que precisament per a això
no pensa usar cap informació provinent d'aquest codi,
doncs podria donar peu i arguments legals de Microsoft
per atacar el seu producte.
Fa poc vaig estar veient un vídeo del canal de YouTube
Modern Vintage Gamer on exposaven la teoria que la Xbox
en realitat és la Dreamcast 2
i algun dels seus punts estava molt ben raonats.
Donem-los un cop d'ull.
Les relacions entre Sega i Microsoft se sap que venen de lluny.
Dreamcast porta com a sistema operatiu
una versió modificada del Windows CE.
Quan Dreamcast va desaparèixer és veritat que molts dels seus jocs
van aparèixer com a contingut exclusiu per a Xbox,
com Shenmue, Jet Set Ràdio o Panzer Dragoon.
Se sap que Isao Akawa, president de Sega, va demanar a Bill Gates
que la seva consola fos retrocompatible amb la Dreamcast
perquè els seus usuaris tinguessin una altra consola
a la que anar i jugar amb els seus propis jocs.
Això, però, no va passar mai.
I ara, un fet curiós.
Sega desenvolupava totes les seves consoles
basades en les plaques recreatives.
La Saturn al voltant de la placa S.T.V. baixa,
la Dreamcast al voltant de la placa Naomi.
D'aquesta manera, les conversions de jocs
en versió recreativa a versió de consola
eren molt més fàcils i ràpides.
Doncs Chihiro, la placa recreativa successora de Naomi,
estava basada en l'arquitectura de la Xbox.
Totes dues tenen una placa base gairebé idèntica
amb el mateix processador, un Intel Pentium 3
i la mateixa gràfica, una Nvidia NB2A.
Aquesta semblança fa possible una cosa molt curiosa,
que alguns dels GD-ROMs que funcionen
amb plaques recreatives Chihiro puguin arribar a funcionar
també en una Xbox.
I ara, per acabar de rodonir, un rumor que està
corrent últimament per les xarxes i està agafant força.
Semblaria, i ho recordeu que això només és un rumor,
que Microsoft i Sega podrien arribar a un acord
per tal que Xbox Series X es vengués al Japó sota la marca de Sega,
com si fos una nova consola, fet que faria que
les consoles de Microsoft per fi poguessin tenir
una bona rebuda al Japó, un mercat que se'ls ha resistit molt.
Ja veieu, tres fets molt curiosos que han passat últimament,
tots relacionats amb Xbox original.
Fins la setmana vinent.
Continuem el GD, el programa dedicat que parla de videojocs,
i ara també volem parlar del videojoc més important de la setmana,
que és el Valorant.
Em van parlar fa unes setmanes amb l'Albert Garcia,
que al principi del programa va poder jugar
a la versió en beta que molts streamers van poder jugar,
i avui ens farà un anàlisi dels seus personatges,
una de les parts més importants d'aquest videojoc de Riot Games.
Hola Albert.
Hola Albert i família GD, s'ha acabat l'espera.
Des d'aquesta setmana ja tenim disponible el Valorant,
el nou videojoc de Riot Games, els creadors de League of Legends.
Fa unes setmanes aquí a la GD vaig fer-vos una introducció
en aquest joc d'acció competitiu multijugador per internet,
del qual tothom ha estat parlant aquests darrers mesos.
Ara ja el podem jugar tots, he tornat a jugar, m'està agradant força,
i avui vull aprofitar per aprofundir una mica més
i parlar-vos dels diversos tipus de personatges,
els quatre tipus de personatges que podreu jugar
si voleu començar a donar-li una oportunitat a aquest Valorant.
Per tant, m'he posat en contacte amb un veritable coneixedor
d'aquest videojoc, en Marc Brugat, que de fet és el meu company
a la web de l'avantguàrdia, a la secció de videojocs,
i us puc assegurar que és un expert en Valorant.
Amb ell parlarem una mica de quins són els tipus de personatges
d'aquest videojoc.
Molt bé, som a la pantalla de selecció de personatges,
estem a la galeria on es veuen els personatges
i hi ha diversos per escollir, alguns que estan disponibles
des del començament i altres estan bloquejats i es desbloquegen
fent partides. El que m'interessa, Marc, tu que has pogut jugar-lo bastant
a fons al videojoc durant la beta i també ara que ha sortit,
és que ens expliquis els personatges en específic,
les seves habilitats, parlar dels tipus de personatges,
perquè hi ha quatre tipus de personatges molt claus.
I si et sembla, Marc, comencem amb el controlador.
Quin tipus de personatges el controlador?
Sí, mira, Riot Games està centrant aquests quatre tipus de personatges.
En el cas del controlador, el seu objectiu és, com diu el nom,
controlar per on aniran els enemics.
Suposen que t'ho estiguis protegint a base de tirar fums i barreres,
pots controlar i decidir per quins camins és més fàcil
que et vinguin els enemics o no, o impedir que avanci, per exemple.
Després tenim el duelista, que en el cas del començament
hi ha dos personatges, que són la Jett i el Fenix.
Com és el duelista?
El duelista són aquells personatges que centren en atacar,
en fer molt de mal i molt ràpid.
Tant en el cas del Fenix com el de la Jett, com la reina o la Reis,
altres duelistes que es desbloquegen més endavant,
les seves habilitats es centren en moure's ràpid i fer mal.
Després tenim el tipus de centinella.
Els centinelles, el que acostumen a fer,
és impedir o retardar l'avançament dels enemics.
Fer que els enemics triguin més a arribar a la teva posició.
Per exemple, veiem l'Sage.
L'Sage té una habilitat especial que posa un mur de gel
que els enemics han de trencar per poder traspassar.
En canvi, també té habilitats molt concretes
i l'única part que ho pot fer és curar o ressuscitar els companys.
Serien un tipus de personatge molt suport,
molt destinats a ajudar l'equip.
I, finalment, de les classes hi ha l'iniciador,
que el Sova seria el que ve de sèrie i que pot jugar des del començament.
Què faria aquest iniciador?
Els iniciadores es dediquen a controlar l'espai
i intentar atacar els enemics per angles imprevistos.
Per llocs que els enemics no s'esperen que els ataquis.
Això, l'iniciador més clar no és en Sova,
sinó que és en Breach, que es desbloqueja més endavant,
que sí que té habilitats que, per exemple, poden traspassar parets.
Però en Sova té una habilitat molt especial,
que és que té una fletxa que detecta on estan els enemics,
encara que aquests enemics estiguin amagats darrere una paret o darrere una caixa.
Va molt bé per fer embuscades, per exemple.
M'agradaria preguntar-te sobre com veus l'equilibri d'aquestes classes
i sobre la importància del treball en equip.
A veure, el treball en equip és bàsic.
O sigui, Riot Games parla de Tactical Shooter,
o sigui, d'un joc d'acció tàctic,
perquè és molt important que l'estratègia estigui pensada
i que l'equip treballi junt.
Per això va molt bé estar parlant per alguna aplicació de veu
o sinó utilitzar el xat de veu del propi joc.
Llavors, és molt interessant poder treballar en equip,
per exemple, en Cypher, que és un personatge que centra en les càmeres,
en poder saber on són els enemics.
Un Cypher que no es comunica amb l'equip és un Cypher que és inútil,
perquè les seves habilitats precisament funcionen millor
quan la informació que rep la pot compartir.
Llavors, en general, Valorant és un joc que és divertit si jugues sol,
però és molt millor jugar amb amics.
I si els teus amics no els interessa o no tenen el joc o no hi volen jugar,
hi ha comunitats que s'han fet a través d'Internet
on pots entrar i buscar gent amb qui jugar, fer equips de 5 persones i jugar en grup,
perquè és molt més interessant, guanyaràs moltes més partides i t'ho passaràs molt millor.
Si jugues en equip i treballeu junts, que si jugues sol i cadascú va a la seva.
Doncs ja ho veieu, superimportant treballar en equip en aquest Valorant.
Espero que aquesta explicació us hagi servit per acabar de decidir
amb quin personatge us agradarà, doncs, jugar aquest videojoc.
Molt agraïts també a l'ajuda de Marc Brugat per fer-nos aquestes explicacions d'expert.
Ara només queda una cosa, un dia d'aquests equips GD, família GD, uients,
hem de quedar, doncs, per fer unes partides. Vinga, fins ara!
Moltíssimes gràcies, Albert, per aquest resum de personatges del Valorant.
Deu-n'hi-do decidir quins són els que poden anar millor
amb el teu estil de joc en aquest videojoc de Riot Games.
Molts restaurants estan obrint les seves portes aquests dies
en les noves etapes que s'estan obrint en aquesta pandèmia
i resulta que no sé si casualment l'Elisabet Sánchez ha jugat aquesta setmana
a un videojoc de mòbil molt relacionat amb els restaurants.
Ens agradarà molt saber quina ha estat la seva experiència. Hola, Eli.
Hola, companys, què tal?
Jo si em pensava que no podia trobar un joc que m'enganxés més
que els que he estat jugant fins ara anava molt, però molt, molt equivocada.
Us he de dir que m'estic tornant boja perquè estic molt enganxada
a un joc que es diu Cooking Fever
i que va d'una cosa que sembla molt senzilla com gestionar restaurants.
Cook tasty burgers, yummy cakes, delicious pizza, grilled fish
and many other dishes from all over the world.
Upgrade your kitchen appliances, decorate your restaurant
and be the best chef in town.
It's time to get cooking.
L'objectiu del joc és atendre a tots els clients que venen a fer-te comandes
i així guanyar molts diners i amb aquests diners
comprar-te restaurants per tot el món.
Sembla fàcil, però no ho és gens, com a la vida real, de fet,
perquè en molts casos els clients t'arriben tots alhora, et fan una comanda
i tu els has d'anar servint, però no tot de cop,
perquè cada cosa, cada plat requereix el seu temps.
Precisament d'això es tracta, d'anar gestionant aquest temps,
perquè als clients se'ls va acabant la paciència quan veuen que esperen massa
i al final acaben marxant sense pagar.
Tu comences tenint un restaurant d'hamburgueses i de frankfurt,
tens una sèrie d'eines per començar i uns ingredients determinats.
A mesura que acabes tenint els clients, guanyes diners
i amb ells podràs anar millorant les teves eines de cuina.
Per exemple, pots comprar una segona màquina de cafè per servir més ràpid
o tenir dues paelles per cuinar alhora.
També pots comprar més ingredients perquè les comandes cada cop es compliquen més.
O aquests diners, per fer-te guanyar més diners,
poden fer-te guanyar més diners.
Pots comprar més ingredients perquè les comandes cada cop es compliquen més.
O aquests diners, fer-los servir per fer millores al restaurant,
perquè els clients s'entretinguin.
Comprar una tele o posar taules t'ajudaran a que la gent no perdi la paciència tan ràpid.
En començar cada partida tens uns objectius econòmics
que si els aconsegueixes passes de nivell.
A més a més has de posar molta atenció perquè si t'equivoques de ingredients
o cremes un dels plats els has de llançar i això et resta diners.
Una de les coses que més m'agraden del joc, a part de l'agilitat i la memòria que has de tenir,
és que quan portes un temps gestionant el mateix restaurant i tens suficients diners,
pots comprar-te un altre tipus de restaurant.
Per exemple, una pastisseria, una pizzaria, un restaurant xinès...
En tots aquests casos has de començar de nou, amb nous ingredients i noves eines,
fer un canvi de chip total i aprendre una altra cop la dinàmica de fer pastissos,
de fer cupcakes, de fer pizzas, etc.
Hauràs d'aconseguir obrir restaurants per tot el món i dominar les diferents tècniques culinàries.
Tot això en un joc molt fàcil de jugar i amb uns gràfics prou bonics.
Cooking Fever és un joc gratuït, el trobeu per tots els dispositius mòbils
i té més de 300 nivells. És un bici.
Els jocs de nous espacials, els coneguts com Shootemaps o Matamarcians,
són jocs que sempre s'han caracteritzat per les seves músiques carregades d'energia.
En el fons és normal. Són jocs difícils,
d'aquells que requereixen que el jugador estigui molt atent i tingui molts bons reflexos.
Un dels meus preferits i també un dels més oblidats avui dia és Axelight,
un espectacular i difícil joc de nous espacials
que Konami va publicar per la Super Nintendo fa quasi 30 anys, l'any 1992.
El compositor del joc és el japonès Taro Kudo,
una figura interessant perquè a banda de músic és dissenyador de jocs.
Entre d'altres, també va treballar en la música del gloriós Super Castlevania IV
i encara avui segueix vinculat a la indústria del videojoc,
com demostra el fet que va dirigir la darrera entrega de Paper Mario per a la Wii U.
El tema d'Axelight que escoltarem correspon a la seva primera pantalla,
tota una declaració d'intencions de la potència i l'energia que està a punt d'experimentar el jugador.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
Gràcies per haver-nos acompanyat.
La història dels videojocs està plena d'anècdotes,
algunes divertides i d'altres que són llegendes urbanes que no saps si són certes o no són certes.
Qui més acumula d'aquestes anècdotes és precisament Atari.
Avui, en Francesc Xavier Blasco ens explica una de les bones.
Hola Albert i urgents del Generació Digital.
Avui us vull explicar una història sobre quatre objectes màgics,
una espasa meravellosa de gran poder,
còmics, videojocs, 150.000 dòlars i Atari.
Benvinguts a SwordQuest.
Tot va començar l'any 79 amb Adventure,
un dels primers jocs d'ambientació fantàstica per a la consola
i que és reconegut com el primer joc a comptar amb un ou de Pasqua.
L'any 82 Atari passava per diverses reestructuracions.
En aquell moment, part del grup Warner Communication,
la maquinària de marketing intentava treure profit de la situació de la companyia
dins d'aquest gran coglomerat d'empreses on també hi havia Franklin Mint,
fabricant de monedes commemoratives,
llogueria i objectes col·leccionables i l'editorial de còmics de ser.
La popularitat d'Adventure i el seu ou de Pasqua
feia pensar la companyia a repetir la jugada,
però aquesta vegada, buscant pistes secretes tant al videojoc com al món real
i d'element del dissenyador de jocs, Todd Fry,
neix SwordQuest, un concurs a nivell nacional
format per quatre videojocs, Earthworld, Firewall, Waterwall i Airwall.
I com no podia ser de cap altra manera amatari,
els premis són exagerats i fantasiosos, autèntics tresors trets de la cova d'un drac,
un medalló d'or, un calza de pedres precioses,
una corona d'or i diamants i la pedra filosofal,
cada premi amb un valor de 25.000 dòlars.
Els guanyadors dels quatre premis s'enfrontarien a un desafiament final
per poder guanyar una espasa d'or, pedres precioses i plata
valorada en 50.000 dòlars.
Rieu-vos vosaltres de les capses de loot!
Com anava aquest concurs? Cada joc donaria pista en forma
de números corresponents a una pàgina i a una vinyeta
i els jugadors haurien de trobar paraules amagades dins el minicòmic
que acompanyava a cada joc i que narrava la història dels germans
Thorne i Tarra saltant de món en món i fugint d'un bruixat malvat
buscant venjança. Aquells còmics estaven fets
pels artistes estrelles de DC del moment, George Pérez, Dick Giordano
i el guionista Roy Thomas.
Els espavilats pensareu que simplement llegint tot el còmic podrieu descobrir
les paraules, però no totes eren vàlides. Sempre hi havia
un petit poema que donava, la petita pista o clau per saber
quines paraules eren vàlides i quines paraules no.
En aquest cas només les que corresponien als nombres primers.
Del primer joc es van vendre uns mig milió d'unitats
i van entrar al concurs 5.000 pretendents.
Només vuit havien encertat la resposta correcta i van ser convidats
a participar a una gran final a les instal·lacions de Tari
amb una versió especial del joc, el jugador que l'acabés
de forma més ràpida s'emportaria al medalló.
El segon joc va tenir molta més participació i en el concurs
van arribar a la final 50 concursants.
El tercer es va vendre només a membres del club a Tari
i hi ha certa controversia sobre si finalment es va realitzar
la final per guanyar la corona o no.
El quart joc no va arribar mai.
El cas és que del 82 al 83 les coses havien canviat molt
per a Tari i pel negoci de les consoles.
Les vendes de videojocs s'havien desplomat.
Hi ha hagut la sensació de continuar amb un concurs
amb premis tan cars i extravagants.
Així que Erdbold no va arribar mai a les mans dels jugadors.
Però llavors, què se'n va fer de la corona?
De la pedra filosofal i de l'espasa valorada amb 50.000 dòlars?
Aquí comença la llegenda. Alguns diuen que durant molts anys
va estar en el despatx de Tremiel,
altres que la tenia sobre la llar de foc de casa seva
i altres que realment l'empresa que els va fabricar, Franklin Mint,
un dels més misteris que ha aturmetat durant dècades
a tots els fans de Tari, juntament amb el tema dels cartuts
enterrats al desert.
Del medalló sabem que Steven Bell el va fondre i vendre
o per pagar-se un cotxe o a la universitat, segons les fonts.
En Michael Rideout, que va cuanyar el calze, encara el conserva avui en dia.
Per tant, senyor Rideout, respecte.
De la resta de coses mai se n'ha saput res,
així com de la quarta part del joc.
El misteri que ha estat apareixent de tant en tant en subhastes o fòrums
han sigut hacks o falsificacions, ja que el propi programador
reconeix que mai es va passar del 20% del joc
i que no va existir cap prototip jugable.
El misteri sobre Sword Quest ha omplert pàgines i pàgines
de fòrums online durant els últims 30 o 35 anys
de teories i maquinacions, i ha sigut l'argument sobre el qual
ha girat una recent edició de material relacionat a Tari
per part de l'editorial Dynamite, el 2017 dels Estats Units.
A la sortida del llibre The Art of Tari de l'Apertino
també ha aparegut una minissèrie de cinc números al voltant
del que podria haver passat amb aquesta mítica espasa de Sword Quest.
I també s'han reditat els minicòmics
que acompanyaven els tres jocs de la saga
i que ens ha permès als fans del còmic
redescobrir aquesta obra inacabada dels no menys mítics
George Pérez i Roy Thomas. Així doncs, Sword Quest.
Una altra llegenda dels temps mítics de Tari,
una cosa que mai decepciona. Fins la setmana vinent.
Moltíssimes gràcies, Francesc, per descobrir-nos
part del que va passar en la passionant món
de la indústria del videojoc.
Estàs escoltant Generació Digital.
Doncs sí senyor, els pinballs,
aquelles màquines que ens han enlluernat
i que, com deia al final del reportatge,
sí senyor, a casa tenir-ne una col·locada.
El menjador ha estat el somni de més d'un i més de dos
dels que estan en aquesta taula.
Albert Murillo, Albert García, Francesc Blasco,
Eloi Prieto...
Bon dia, benvinguts.
Us veig com més contents de dia,
perquè sempre la Generació Digital se met de nit
i ara esteu com més així amb la màniga curta.
Fem una cara més. Més morenets.
Està millor. Això a veure, sí o no?
Sí, era el somni de molta gent,
però l'insomni de molts veïns també,
perquè tenir una taula de pinball a casa
té molt de soroll. Molt de soroll.
I molta feina, també, per, imagino,
arreglar-la i deixar-la...
I molt de volum, també. Tenim en compte que és un moble
que ocupa una taula, una taula de menjador,
amb un menjador, que hi hagi dues taules de menjador
una mica complicades. Això del pinball, que aquí és conegut
com la màquina del milió o la màquina del millon,
curiós, no? Per què es diu així? Perquè compten els punts
de 10 milions. A diferència dels videojocs normals que compten
de 10 en 10, 25 en 25, aquí eren 10 milions directament.
Quants milions de punts... Què dius?
Quants milions de punts has fet avui?
Era l'època de la passeta, feia molt més joc.
Ereu bons vosaltres jugant al pinball?
Sí, sí. I és que era molt dolent.
Jo en general soc dolent en tots els videojocs i pinballs,
sempre ho he dit. A mi se'm quedava la bola entre el vidre
que havia d'avisar, sisplau, tregui'm el vidre perquè se m'ha quedat enganxada.
El que passa és que el pinball té un problema comparat amb el videojoc.
En el videojoc tu poses la moneda i saps que és veritat,
potser no en saps massa, però tens garantia de certa diversió.
En canvi, el pinball té aquest component mecànic
que, per altra banda, el fa tan atractiu, té aquesta aleatorietat
que s'ha resolt, gràcies a Déu, potser en els pinballs dels últims anys,
que hi ha aquest extravol, bueno, aquest extravol no, hi ha aquest
el shoot again, em diuen, tira una altra vegada quan la bola un cop l'has llançada
ràpidament fa un rebot raro i bum, se te la menja.
És que això em feia molta ràbia. Home, tu t'havies posat
les teves 25 pessetes i en menys d'un minut
se t'havien caigut totes les boles. Això era molt frustrant.
I li foties la culpa a la persona que tenia la máquina
al seu bar o al seu saló recreatiu pensant que tenia
una forma de modular la dificultat i que havia ficat un imant allà
perquè era més ràpid. Bueno, jo quasi era especialista
en tirar la bola i que se'm quedés en l'únic joc, era impossible que entrés.
Potser he enganxat en una molla i la bola no sortia i llavors
m'emprenyava. I això que les màquines espanyoles
tenen molt de prestigi. Espanya està considerat el segon país
del món de constructor de recreatius, de pinballs,
més valorat. Aquí també, no se deia màquina de milió
o màquina del milió, però també hi ha un sector que li deien
Petacos. En Petaco era la marca, una marca de fabricants
que es deia Petaco i era molt popular com
se coneixia aquest tipus de màquines. Quines són les grans
marques fabricants en la història de les màquines
de pinball? Valley, Midway, que de fet
he pensat que es va ajuntar. Valley Midway és la gran
clàssica. De fet, em sembla que actualment és l'única.
L'única que queda és l'única fàbrica en el món
que hi ha en aquest món de pinballs, que de fet en surten amb novetats.
Està a punt de sortir la de Pirates del Caribe.
Encara surten màquines noves.
No ens posem contents. No ens posem contents
perquè el pinball ha estat molt, molt i molt malament.
Valley va trobar la solució al Big Pinball 2000,
que li van dir. Era fer
una mena de mame, d'agafar i emular taules
de pinball amb una pantalla de vídeo.
Plana i posada, diguéssim, a la gràcia.
Un equip de la gràcia.
Els jugadors diuen que té la seva gràcia. S'aperla l'emoció
física, el contacte, la suor...
Un vídeojoc, propiament dit,
un pinball és el que comentava el Francesc fa un moment.
La física. La física, el component mecànic
que fa que són aquestes boles, que en tenim un parell
de rodant per aquí damunt la taula, d'exemple, aquestes boles
metàl·liques que, amb el seu propi pes,
tenen aquesta tendència a anar baixant
i a passar-se pel forat del mig.
És realment el que diu l'Estar.
El pinball passa per un moment molt difícil, perquè avui en dia
inclús el vídeojoc als bars.
Veus molt poques recreatives als bars.
Jocs de cartes...
I encara es veuen alguns pinballs, que són herències
que van passant. Són màquines molt velles. Avui en dia
no s'enfaden nous. Bali, que és l'única que en fabrica,
té una novetat potser a l'any. Em sembla que sortirà també
una de Spider-Man. Ja l'ha tret.
No s'entrenen més.
Només hi ha una fàbrica del món que les fa.
El que sempre és curiós és pensar que fan màquines recreatives
de pel·lícules i coses així, quan realment el pinball,
si us fixeu, no s'assemblen en res a la pel·lícula.
Estem parlant d'una màquina recreativa.
Són llicències.
I totes les llicències solen ser les millors.
És una cosa molt curiosa. Les que estan llicenciades,
una Superman, una Indiana Jones,
és una de les millors.
Dimensió desconeguda.
Són unes màquines dintre
del que és l'escola de pinball wizards,
que els diuen, els magos del pinball.
Són les més considerades.
Ara estem parlant des del record i una miqueta melancòlics.
Creieu que algun dia això pot tornar a rebifar aquesta indústria?
El pinball va de moda.
Un dia que el pinball es torni a posar de moda
i que altra vegada surti al carrer, pot arribar aquest dia?
Jo ho veig molt difícil, precisament pel gran cost que té.
Precisament perquè estan preparades per fer un desgast molt elevat.
Potser l'electrònica que hi ha dintre no és molt complexa
comparada amb el que serien grans màquines de videojoc d'última generació.
Però realment el cost i a on va dirigida
i el preu que té la màquina.
Si la màquina és nova, sortida, comprada,
a un particular normalment ronda els preus dels 6.000 euros.
Realment això perquè un bar ho tingui en explotació
i que encara s'ha perdut en gran part l'atractiu pel públic,
jo crec que és molt difícil que realment...
De forma massificada, no.
De forma una miqueta més especialitzada, segurament.
Bé, parlant de màquines i parlant de grans històries
que estan al voltant del pinball,
el que hauria de ser en aquests moments un dels millors
i més grans col·leccionistes de màquines de pinball
o de màquines del milió, no només de Catalunya,
no només de l'Estat, sinó d'Europa, que és el Tino Vilar.
Amb ell vam poder parlar fa uns dies
i aquests són alguns dels comentaris més interessants que ens va fer.
En principi sempre miro molt a internet, sobretot.
França, Portugal, Alemanya...
I aquí a Espanya cada cop menys,
perquè n'hi ha molt poques, cada vegada se'n troben menys.
I els que es troben estan molt fetes malbé i tenen massa feina,
ja no tinc temps per deixar-les massa lluents.
Llavors, sobretot a internet és el que més busco
i contactes que tinc després de tants anys de col·leccionar màquines.
I jo quedo molt parat, sobretot amb els amics dels meus fills,
que són de la generació de la PlayStation i de la Xbox,
que quan venen aquí a casa meva,
la feina tinc per treure'ls del garatge
i que deixin anar les màquines perquè no volen veure res més
que una màquina de Timbalt.
Suposo que és la combinació una mica del vídeo, del so,
de la bola, de la parícia...
Jo, quan he de restaurar-la, el primer que faig és buscar totes les peces
que necessito, sigui a Estats Units també per internet o aquí a Espanya,
algun operador que tingui peces de recanvi, totes les peces que necessito
per aquella màquina específica i intento recopilar totes les que puc.
Llavors, un cop les tinc, anar canviant components espatllats
i arreglant plaques electròniques i deixar-ho tot mitjanament
que funcioni. I després el tema cosmètic,
intentar jo mateix, amb colors, amb pintures,
amb vernissos, amb tots els mitjans que puc trobar
per deixar-la al màxim bé. Llavors, pots trigar
amb una dedicació d'un parell d'hores diàries,
pots trigar un mes tranquil·lament, com em pots trigar tres,
depèn de l'estat de la màquina.
Jo tinc dos amics amb pinvalitis, jo també la tinc,
però potser no tan aguda, i jo tinc un amic meu
que està a La Rioja, molt bon amic meu,
que ell deu tenir més de 100 màquines.
El mercat actual, ara sembla que estigui tornant
a treure el cap una miqueta, està extern,
fabricant màquines actualment. Per mi,
no són unes màquines com les que es feien abans de Williams o Valley,
estan molt bé, ara sortirà de Pirates del Caribe,
ara jo m'acabo de comprar una Simpson,
que jo la revisaré quan la tingui a casa,
d'aquesta és l'última generació,
però ell ha jugat bastant i el tacte que tenen,
la precisió de poder posar la bola on tu vols,
no és el mateix que les que es feien a Williams o Valley d'entany.
Crec que l'empresa Williams i Valley
van tenir una idea genial quan van interaccionar
una màquina de pinval amb un videojoc.
No sé si vosaltres coneixeu les màquines
que van amb tres dimensions,
però va mitja màquina amb monitor i mitja màquina
amb tablero de pinval convencional.
I llavors interaccionen els dos mons
amb aquest pinval, que van sortir l'any 98,
no ho recordo malament, i una era l'Atack from Mars
i l'altra era la Star Wars.
Són impressionants, màquines impressionants,
i els nanos es tornen bojos amb aquestes màquines.
A mi m'agraden les màquines
i la gent que col·lecciona fa poc sempre em pregunten
què compro, què agafo, val la pena comprar aquesta màquina,
val la pena comprar aquella.
Jo compro les màquines i les restauro més carinyo
per la temàtica que tenen.
Per exemple, a mi sempre m'han agradat les pel·lícules
d'Indiana Jones i tinc la màquina d'Indiana Jones
i és una de les que salvaria de la cremada.
A mi m'agraden les màquines, les tinc totes,
totes les màquines que hi ha de Star Wars al mercat,
que s'han fabricat, i després, si no,
més que res és la temàtica, la temàtica de les pel·lícules,
pel·lícules que t'hagin agradat, situacions de la teva vida
que hagis tingut, viatges que hagis fet.
Tot això és el que et marca una mica les màquines de pinval
que tens al garatge, és la teva personalitat
i la teva manera de veure les coses, allà està.
La setmana passada, la Gemma Manzanero,
Gemma Dewey, ens va introduir
en el món del roleplay amb el GTA V.
Avui anirà una mica més enllà
i us explicarà a poc a poc, pas a pas,
què és el que hem de fer per jugar-hi,
que encara que pugui semblar una mica complicat no ho és.
Així doncs, segurament després d'escoltar-la i veure-la,
si ens veieu a través de YouTube,
podreu directament tenir una segona vida virtual
al GTA V. Hola Gemma.
Hola a tothom, què tal, com esteu?
Espero que molt bé. Jo la setmana passada
vaig parlar del GTA Roleplay, si recordeu tots bé,
i avui m'agradaria, per aquelles persones que es van quedar
una miqueta amb les ganes, parlar-vos més detailament
sobre què és el que heu de fer si voleu jugar al GTA Roleplay.
Pas per pas. Primer de tot, què hem de fer?
Doncs hem de comprar el GTA V,
ha de ser l'original, el podeu comprar a qualsevol lloc,
al vostre lloc de confiança, a la vostra pàgina web de confiança.
Jo personalment el vaig comprar al Rockstar,
al buscador de posar GTA V, i el compreu.
Un cop tinguem el videojoc, què és el que hem de fer?
Doncs molt senzill, anem al buscador
i posem 5M, que seria la pàgina,
la modificadora de videojocs on podríem jugar el Roleplay.
5M, molt senzill. Un cop entrem a la pàgina,
li donem a descarregar al client,
seria el client de modificador,
i un cop tinguem el client ja podríem...
D'aquí a poc us ho explico. Però què hem de fer abans
d'obrir el 5M? Hem de tenir l'Steem connectat.
Molt important, heu de tenir una conta d'Steem,
perquè si no, no ens captarà la ID i la necessitem.
És essencial per poder jugar. Un cop haguem obert l'Steem,
ja sí podem obrir el 5M, aquí el tenim.
I què hem de fer un cop el tinguem?
Doncs posar l'IP del servidor
on vulgueu entrar a jugar.
Jo, per exemple, estic a despistaos,
que sí que té wireless. Recordem que és aquell petit examen
que et fan fer abans d'entrar a jugar-hi
per saber-nos les normes, etc.
I un cop passem l'examen ens donaran un IP.
I ja podem entrar a jugar.
Si en canvi juguem a un servidor que no té wireless,
anem al seu Discord o a la plataforma
que utilitzin les persones que portin el servidor
i agafem l'IP i la posem a dalt al Discord.
I un cop l'hi donem a l'intro,
ja ens introduiran dins del videojoc.
Allà ens comencem a crear el nostre personatge, la seva història,
les seves característiques físiques i totes les coses.
Per començar la història, què és el que importa?
He d'anar dient una coseta que també tinc per aquí
per a aquesta gent que li agrada el GTA.
Si anem a Twitter hi ha el primer servidor de GTA en català
que es diu Catalunya RP.
Jo potser hi entro, potser segueixo,
a mi em faria il·lusió rolejar en català, no us enganyaré.
Així que ja us animo a que els seguiu, a que ho proveu
i si voleu fer en castellà, en castellà, això i ja,
espero que us hagi servit molt i qualsevol dubte
en teniu aquí per qualsevol pregunta,
qualsevol cosa que em vulgueu preguntar,
jo a la vostra sencera disposició. Així que us animo a que hi jugueu,
us ho passareu superbé, les hores us passaran volant
i la veritat és que fareu molts amics també dintre d'aquest videojoc.
Així que us envio molts petons i molta sort,
que espero que us ho passeu molt i molt bé.
Catcom és la comunitat del videojoc Star Citizen
i els vam conèixer fa uns mesos l'any passat al Generació Digital.
Han volgut posar-se en contacte amb nosaltres
per explicar-nos una molt bona notícia.
Hola companys de Generació Digital.
Moltes gràcies per donar-nos aquesta oportunitat
d'explicar el que us explicarem avui.
Catcom és una organització del joc Star Citizen,
que és un joc ambientat en l'espai,
que és el que ha recaptat més diners a nivell de crowdfunding
i és un projecte molt, molt ambiciós.
I a Catcom estem d'enhorabona. Estem d'enhorabona
perquè hem arribat a la xifra de 200 membres.
I perquè us en feu una idea, això suposaria que estem
entre les deu organitzacions més grans a nivell estatal
i entre les dues centes a nivell mundial,
tenint en compte que el joc té entre unes 80.000 i 90.000 organitzacions.
Així que estem molt contents
i teníem moltes ganes de compartir-ho amb vosaltres
i amb tota la gent que ens ha acompanyat
durant aquests dos anys que portem de projecte,
tant mitjans, ràdios, podcasts,
altres organitzacions del joc,
altres comunitats com Gaming Cat,
que és la comunitat de jugadors en català
que és on va néixer el projecte.
Gràcies per haver-nos acompanyat al joc
els propis membres de l'organització
i en definitiva tots aquells
en qui en algun moment o altre, o d'una manera o altra,
ens heu acompanyat durant aquest viatge.
I també sobretot perquè
per la idea que creiem que sempre ens ha acompanyat
en aquest projecte, que és que qualsevol projecte en català
pot tenir tant d'èxit com en qualsevol altra llengua,
només calen ganes, il·lusió
i rodejar-se de bons companys de viatge.
I per celebrar-ho,
el dissabte 13 de juny a les 22
al canal de Twitch de Catcom,
farem un directe especial per celebrar-ho
amb tota la gent que, com dèiem, ens heu acompanyat
durant aquests dos anys
i on us explicarem què és això
d'Estar Citizen, què és això de Catcom,
qui hi ha darrere d'aquest projecte,
hi haurà intervencions d'altres comunitats,
de tots aquells que ens heu acompanyat,
hi haurà sortejos, entrevistes i sorpreses.
Així que, sense més,
convidar-vos a que
vingueu el dissabte,
que estigueu atents i que us hi esperem.
Així que moltes gràcies
i fins al dissabte 13 a les 22.
Moltíssimes gràcies,
Oriol Carceller de Catcom.
Ara anem a connectar amb l'Estar.
Estem arribant al final del nostre programa.
Avui, l'Estar ens parlarà sobre l'educació
i les xarxes, les persones que usen internet.
Quan ell acabi,
tindrem una música que crec que li escau a l'Estar.
Avui divendres es publica, si ens esteu escoltant divendres,
el Common Conquer Remastered.
El videojoc original va ser llençat l'any 1995.
I aquest remaster ha sortit gràcies
a l'esforç de la desenvolupadora qui ho ha fet,
que a més s'ha fet ajudar els desenvolupadors de l'època
i també sobretot per la comunitat,
que tenia moltíssimes ganes de tornar a jugar
amb aquest clàssic absolut del videojoc dels anys 90.
Estar, Eli, Gemma,
Cris, Albert, Francesc
i amics de Catcom, moltíssimes gràcies
per haver fet possible aquesta nova edició del Generació Digital.
I a vosaltres, gràcies per arribar fins aquí.
Fins la setmana vinent, adeu-siau.
Què tal, Murillo? Avui vinc una miqueta més educat,
perquè et parlaré de la natiqueta.
Aquesta lloc que va sortir quan internet era una cosa més domèstica
era com un recull de regles de bona educació i comportament
i de l'ús apropiat del que llavors li deien
noves tecnologies o tecnologies 2.0.
La natiqueta ha anat evolucionant
i ampliant-se cada vegada més a més àmbits,
perquè, òbviament, ara hi ha més xarxes.
Per altra banda, també s'ha anat desvirtuant una mica,
passant de ser normes d'educació bàsica i elemental
així en general. I em fascina
que la gent de qualsevol edat
que ara fa gust a la tecnologia quotidiana
ho fa d'una manera maldestra.
Et posaré tres exemples, però n'hi ha per per on tren.
Entres a Twitter, tu mateix, i piules, per exemple,
vull vendre'm el cotxe i algú que estigui interessat
i els teus seguidors, en comptes de fer una repiolada,
en comptes de fer un retuit, li donen el like.
Pilles, no? Em vull vendre el cotxe
i la gent m'agrada que et vulguis vendre el cotxe.
A correus, a l'Ajuntament,
com vas a fer papers així en general, no?
I et demanen el teu mail per enviar-te a casa abans el que demanes.
Molta gent no va pensar gaire a l'hora de crear-se el seu compte,
perquè sense aquesta gent, dient-lo en veu alta
i, vaja, no sé, que un senyor d'aparença si és espectable, no?
Digui, el meu mail, home,
doncs com que no queda gaire seriós.
Videoconferències.
Que la gent no mira a la càmera, mira a la pantalla.
I quan parles amb ells, veus que no et miren a tu.
En comptes de mirar a la càmera, miren a la pantalla.
I clar, és molt incòmode parlar amb algú que no t'està mirant.
Total, que darrerament
se senten moltes crítiques als nadius digitals,
però la gent,
la gent gran, entre cometes.
Deixa-la anar, eh?
Aquesta gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant
fer una miqueta més joves que programaven els vídeos
dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte a la nit.
I no era gaire fàcil, eh?
Programar el vídeo no ho era.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte a la nit.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte a la nit.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte a la nit.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte a la nit.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar la pel·li del dissabte.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares per gravar-la.
La gent gran d'ara és la mateixa que no fa tant fer una miqueta més joves
que programaven els vídeos dels seus pares.