El programa és dedicat a parlar de videojocs, de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 731.
Avui dediquem el programa a una maquinota, a la PlayStation,
la primera consola de la marca Sony,
que fins llavors, doncs,
Sony coneixia amb aparells electrònics relacionats amb l'electrònica,
de vídeo, d'àudio i de vídeo.
I, a més, el programa és dedicat a parlar de la cultura digital.
I, a més, el programa és dedicat a parlar de la cultura digital.
I, a més, el programa és dedicat a parlar de la cultura digital.
De vídeo, d'àudio i resulta que aquesta setmana
es celebra el seu 25è aniversari de la seva sortida al Japó.
Coneixerem també una comunitat activa de l'universal videojoc,
gaming.cat,
i debatrem quins són de la consola, els seus millors videojocs,
els pitjors, i explicarem totes les seves anècdotes.
Així doncs, comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco,
Elisabet Sánchez.
I avui, amb Star,
Chris Wilchet i Oriol Dalmau.
Home, t'has dit molt bé!
Home! És el millor programa, això.
Que tot és el millor.
Ostres, semblem majorets, o una cosa així, eh?
No sé què semblem, eh?
Compons de xirlides.
Cada dia haurem de portar alguna cosa, no?
I som de ràdio, ens posem una càmera i ens tornem molt tontos.
És així.
Sí, perquè abans no ho fèiem, això.
No, perquè no feia ningú.
Però com ballàvem la retrotrancadissa?
Home!
Algún dia haurà de tornar la retrotrancadissa, eh?
Almenys la sintonia perquè ens vegin a la tele.
Correcte. Francesc, què ens ha d'explicar aquesta setmana?
Doncs mira, jo avui he estat seguint el Telegram...
Bueno, aquesta setmana, pel Telegram del programa,
un tal Carlos comentava una cosa que m'ha semblat molt interessant.
S'ha estat parlant aquests dies del tema de l'Alexa,
d'entrenar-lo en el català,
i ell prengava una notícia en què hi havia un enllaç a un altre projecte,
un projecte de la Fundació Mozilla, que es diu Mozilla Common Boys,
i que també intenta generar un patró d'idioma català,
per poder utilitzar en reconeixement de veu,
de forma oberta i lliure.
I doncs, com que a mi això sí que m'ha agradat,
li vaig donar un cop d'ull, m'hi he apuntat,
i estic ara fent veus i corregint àudios en català,
per tal de millorar això.
Però què? Però fas veus, tu?
L'Alexa, tens la teva veu en català?
No, simplement...
Ets com el Manolo Alama del FIFA?
No.
Simplement llegeixes fragments de text petit que et van donant
i vas escoltant fragments que han llegit altres persones i els valides.
D'aquesta forma, s'intenta crear, suposo,
un llibre de publicitat, de predicció, de lectura texta a veu,
per utilitzar això amb aplicacions.
Jo també ho vull, però, clar, hi ha molta gent que fa això.
Aleshores és com un poc uniforme, no?
Igual és el que busquen, no?
Patrons molt diferents, perquè has de posar quin és el teu idioma,
quin és l'accent del teu idioma, si és central,
si és del nord, si és del sud, etcètera,
el teu rang d'edat.
I llavors, clar, el que volen és si han de fer reconeixement de veu,
suposo que tenir molts patrons variats.
I, per tant, si hi ha gent que ha de fer reconeixement de veu
i potser col·laborari, trobareu a voice.mozilla.org barra KCA,
de català.
Molt bé.
Elike, has estat enganxada avui, aquesta setmana, a vídeos, potser?
No, no enganxada, però sí que...
T'he de dir que cada vegada flipo més
en com pot ser que un vídeo es faci viral, així perquè sí,
perquè a priori no tenen tampoc tanta història.
No els hi veus la gràcia, realment.
No els hi veus la gràcia, però n'hi ha un en concret
que feia com una mena de joc de mans,
que feien un efecte òptic, això en una aplicació que es diu TikTok,
i amb el moviment de la mà fa veure que amb una mà travessa l'altra.
Res, i són uns moviments de dit ràpid, però, clar, ho fa superbé.
Però, clar, és que aquest vídeo que ja va...
Imagineu, està fent malament.
Està fent fatal, així no ho és.
Fes-ho bé?
No, no, no ho sé fer bé.
Abans que ho sabia, quan tenia 12 anys, ho sabia fer,
ara ja no tinc edat per fer aquestes coses.
Per què no pregunta TikTok ben bé què fa?
Veig molts vídeos de TikTok que són molt diferents.
Vídeos, vídeos curts.
Però no té res més que una pròpia xarxa social.
Exacte, doncs, bé, aquest vídeo està a totes les xarxes socials.
De fet, té 8 milions i mig de visualitzacions, imagina't.
I, a més a més, una tira de versions inacabable.
De fet, hi ha gent que ja ho fa amb guants que tenen leds
perquè l'efecte òptic sigui més bo.
I res, això, em pregunto, com pot ser que els vídeos tinguin tantes...
Si hi ha alguna cosa que fa ping, que saltin, eh?
Sí, sí. Molt bé, molt bé.
Gina, què ens expliques tu?
Aquesta setmana s'han conegut els guanyadors que otorga cada any Apple
i a dues empreses catalanes d'enhorabona.
Gris, evidentment, de nom de estudis,
que ha guanyat el premi al millor videojoc per Mac,
i Hyperlight Drifter de V-Light com a millor joc per iPad.
Molt bé, no?
A més, per si fora poc, perquè Gris ha estat també anomenat
per la revista Forbes com a millor joc independent de l'any.
Pots estar petant, eh?
Sembla doncs que si has tret un joc aquest 2019 estàs de mala sort
perquè estàs competint contra Gris i és impossible guanyar a res.
Però també demostra una mica el nivell de la indústria catalana
que cada vegada està més amunt en els rànquings
i en el punt de mira de la premsa internacional
i de la indústria internacional.
I sembla més que la setmana que ve ens visita un projecte molt interessant
fet a Barcelona, que hi ha el programa, no, Albert?
Exacte, ens ho podem confirmar o no?
Sí, ho podem confirmar.
A la gent que ha fet Aris...
Arais.
Arais, sí, Arais, exacte.
Arais, també, Arais C.
Tu ho dius tu i quedes molt bé.
Arais C.
Què diré? Medièbil, medièbil.
Com es diu, medièbil?
Arais, exacte, els tindrem, els tindrem.
De fet, la setmana vinent el que farem
serà parlar de videojocs catalans.
És que ho estem petant molt fort internacionalment.
Correcte.
És un fet diferencial català, també.
Fem videojocs especialment de qualitat.
Diguem això, coi.
Jo us volia parlar ràpidament d'una nova espècie d'acadèmia
que està a Madrid i que diuen que potser ve a Barcelona,
que és de programació, que no hi ha professors.
I qui t'ensenya?
És que és molt fort, el tema.
És de programació, es veu que els alumnes que hi van...
surten superpreparats.
És molt frustrant, es veu que fan una prova
per veure si estàs preparat per entrar o no.
Però què és això, Matriz? Et donen una pastilla?
Gairebé, sembla ser que es veu que t'has de fer ajudar
pels alumnes, els alumnes estan d'ajudar,
els alumnes són els mateixos que admiren els exàmens,
hi ha un tipus d'exàmens que no,
que ho mira un professorat que tu mai veus,
són tres anys, quatre anys...
No, no, però es veu que quan surts
les competències són tan altes, les que tens...
Sí, perquè s'ha reviscut aquest pas en royal.
Però els alumnes que ajuden els alumnes,
qui els hi ha ensenyat en aquests alumnes?
Tres alumnes.
Un primer alumne que estava compinxat.
És una estafa piramidal.
Això era una jugada d'Ender.
Però tots allà fent coses que no saben què estan fent.
Mireu la música de Matriz, perquè això és una estafa piramidal.
Molt bonic que corregint exàmens un alumne
encara serà més cabró que un professor.
No, jo crec que no.
És competència.
És competència.
No ho sé, no ho sé, a mi m'ha agradat,
no sé el preu, el preu deu ser alt, estic convençut.
Perquè no pagues els professors, però...
No, no, no, i una altra cosa,
el títol que et donen no és oficial, però la gent s'hi apunta.
Perquè sembla ser que això va començar a Califòrnia,
als Estats Units, i amb molt d'èxit,
però diuen, és igual, jo no podré treballar en preses públiques,
perquè amb aquell títol no... però seré el rei.
Té prestigi.
Seré el rei perquè he sobreviscut en aquest battle royal slash Matriz.
És com el que deies tu, Eli,
no saps per què a vegades hi ha tendències que es tornen virals.
Ha sortit a Califòrnia, és superdur, supertu, superpersonal...
N'estem parlant, en deu parlar tothom,
i aquesta gent tindrà feina quan acabin d'estudiar.
Ara estem fent comentaris de bolos, de boletes,
i d'aquí a 20 anys direm, és que era el sistema més important!
Doncs anem a conèixer quin és el joc de l'Eli aquesta setmana.
Teniu ganes de saber? Per favor, per favor!
Generació digital.
És que ho heu de saber, cada setmana l'Eli es descarrega un videojoc,
alguns d'ells se'l descarrega i després el borra,
perquè potser no ha tingut l'èxit que volia.
La setmana passada vam tenir la gent d'Escobli
i vam parlar que igual jugaves a un de Dau's.
Sí, perquè vas comentar tu que havies jugat aquest joc
i t'havies posat molt nerviós i me'l vas encolomar a mig.
Exactament.
A veure si és cosa meva o no.
Doncs no sé si és el mateix...
El que jo he jugat es diu Dice with Bodies.
Sí, vaig tu jugar amb un altre però que era molt semblant aquest.
Sí, és el mateix sistema.
I la veritat és que és superadictiu.
Sí, no? T'has posat nerviosa per això o no?
A mi no em passa com a tu.
Tu et poses nerviós perquè jugues a on-line
i aleshores estàs competint de veritat.
Però et jugues pasta o no?
Perquè a la que hi ha Dau's sempre tens la sensació
que aquí hi ha pastifal.
No, no et jugues pasta.
De fet, és com una mena de joc de Dau's de pòquer
en el que tens tres tirades cada vegada, cinc Dau's,
i el que has d'aconseguir és una sèrie d'anumeracions
que et demana ja a cada pantalla.
Com si fos el pòquer, diguéssim.
O has de treure molts Dau's o tres seguits
o un full, un pòquer, un repòquer, etcètera.
Molt bé, estem escoltant el so del joc.
Aquest sorolletxic és addictiu.
Perdona, molt amunt aquest sorolletxic.
Molt ben fet, aquí hi ha un disseny de so molt ben escatat.
Però a banda d'això, què més trobeu en el joc?
Doncs bé, hi ha diverses modalitats de joc.
Una d'elles és de partides sueltes,
que és la que estic jugant jo.
Que és igual, també és addictiu.
Perquè, què passa? Amb tu mateixa.
Mira-la, mira-la, mira com es posa ja.
Ja estic tensa, ja.
No, què passa?
Que tu a cada partida fas una jugada, una tirada,
i el teu contrincà no en fa una altra.
Això t'ha de convidar algú o tu convites algú a jugar.
Aleshores, quan tu has fet la teva tirada,
ja no pots jugar més fins que l'altre tira.
Correcte.
I això pot ser al moment, que mai és, o pot ser d'aquí tres hores.
Què passa?
Això s'ha de limitar, no?
No, li pots donar un toque si veus que fa molta estona que no juga.
No té límits de temps.
A veure, això penso que una partida d'escacs pots dir, d'acord...
Hi ha molta gent flipada amb l'escacs on-line que funciona així.
Però l'escac està bé, perquè tu penses tal,
però aquí, ei, tirar els daus, tio, no?
No, perquè aquí és sort.
Aquí fins que no tires els daus no sap què ens sortiran i pots pensar res.
Aleshores, què passa?
Que, clar, com que tu tens ganes de jugar,
dius, bé, per esperar-la perquè aquest torni i podries seguir jugant,
faig una altra partida.
I així?
I, clar, el que va passant és que cada vegada que es va...
És una barreja d'un casino i Tinder, això.
És una barreja meravellosa.
Sí, sí.
Cada vegada que va tornant un t'avisa i a l'hora que tu estiguis on estiguis,
t'avisa que t'avisa per la nit, també.
Ha tirado Manolo.
He de treure el sol mòbil perquè és a la nit i em desperto amb unes tirades de pòquer.
Què fas, carinyo? No, vaig a jugar al pòquer.
Estic jugant a daus.
Però què t'estàs jugant? Què guanyes? Què perds?
No, estàs jugant per la partida.
Però podries guanyar daus de colorins o alguna cosa.
Sí, el que passa és que contra més vas guanyant, vas pujant de nivell.
I això et deixa...
Hi ha un rànquing.
Et deixa agafar daus diferents,
també et van sortint coses que t'ajuden a guanyar,
que et multipliquen els punts en alguna de les tirades...
Hi ha variables, eh?
Exacte. El nivell sempre serà contra qui juguis.
Però si vas pujant de nivell en el joc,
també en van apareixent altres coses que et fan que tu milloris.
I això seria les partides sueltes.
Hi ha la partida de moda social...
Has apuntat algun campionat?
No, perquè he pensat que si estic tot el dia
dependent de les jugades en partides sueltes,
imagina't que tu...
Ja fer per fer... Fes-ho per un campionat.
Ara has d'anar un pas més enllà.
Jo vull dir soc amiga de la campiona mundial
de Friends with Dice del Móvel.
Entès que el joc és gratuït, eh?
Sí, és gratuït, i el de sempre pots millorar a base de pagar, també.
O si no et surten daus, pots tenir més tirades a base de pagar.
Bé, és allò que dèiem que hi ha 125 milions de persones jugant,
i potser un 0,2% paga, i ja en tenen pau.
I ja és suficient.
Això els hi posarem escobli, però?
Els hi vam dir, eh?
Sí, vols dir alguna cosa?
No, no, que m'encanta el joc.
M'encanta el joc perquè no puc estar enganxada a aquest joc més.
Però què faràs, l'esborraràs o el mantindràs?
No, ara hi he entrenat, ara faré tornets.
Escolteu, m'agradaria que escoltessiu un so per veure si el recordeu.
El recordeu?
Sí, però va molts anys d'això, eh?
És que mola molt, eh?
Sí, sí, és llarg, eh?
Sí, sí, era la introducció de la primera de les PlayStation.
A mi, personalment, aquest efecte musical em trasmetia,
en aquella època, molta modernitat.
Sí, ara sonen uns sintetitzadors bastant viejunos.
Ara és com que està començant un concert de Kraftwerk.
Exacte, sí, una miqueta, una miqueta.
Això sonava fa 25 anys.
Per favor, all that you want.
It's a best design.
I aquí començava a sortir.
Just quan va sortir la PlayStation
sonava aquestes cançonetes al Japó i aquí.
La Play va ser la primera consola que vaig tenir,
perquè jo venia d'Espèctrum i d'Amiga.
Va ser la primera consola que va entrar
i em va agradar molt el fet que era tancat.
Posaves el joc i funcionava.
I, a més a més,
amb l'Amiga, tu posaves qualsevol joc
i sempre hi havia algú que et fallava.
Era un desastre.
Ara també passa.
Ara connectes la consola i...
Tua consola té una actualització i has d'actualitzar-la.
Jo me la vaig comprar l'any 98.
Ja portava tres anys al mercat
i calaven dos per la PlayStation 2.
Va ser per les últims,
però ja vas arribar amb un català que ja flipes.
És el que jo vaig al·lucinar.
I em va agradar molt una cosa,
i era el CD,
és que el disc era negre.
Era negre.
Em va sorprendre molt això.
Vaig sentir que això era per la pirateria.
Després es veu que no tenia res a veure.
Això era molt important.
Dreamcast va morir per fet que la pirateria
no estava ben tractada.
Per l'èxit d'una consola han d'ablindar-ho.
Una de les coses que més em va saber
és que per jugar necessitava una targeta de memòria,
que costava una pasta.
Si volies guardar perdides,
necessitaves la targeta de memòria.
I mentre jugaves,
colteva també musiques com aquesta.
Clar, és que era la meva època.
Jo a aquesta època crec
que encara estava prenent les taules de multiplicar.
Recordeu els primers jocs que vau jugar
amb la primera PlayStation?
Harry Potter.
I la pedra filosofal.
Era el moment que Harry Potter era un nen.
De fet, no havien sortit les pel·lícules
i jo fia un cangur als meus cosins
i em passava el Harry Potter perquè eren molt petits
i em passaven el comandament a mi
perquè em passés les pantalles.
I la seva mare em deia, però treu-los al parc.
I jo, és que volen fer això, només volen mirar-me.
Era com un Twitch per tres persones.
Feies un stream local.
Sí, és el primer Twitch exacte que es podia fer.
De fet, recordo que en aquella època
es parlava de pixels amb la miga, amb l'espectrum,
i aquí començo a escoltar una paraula màgica
que és els polígons.
Els polígons.
Els milions de polígons, etcètera.
És un salt que ja l'has tret.
Exacte.
És un salt que ha envellit relativament malament.
Ara, quan juguem a jocs de PlayStation 1,
la sensació que et transmet és pitjor
que un joc de 16 bits, per exemple, de Neo Geo.
I és perquè...
Clar que és clar, això...
La tecnologia és la mateixa ara.
Però ha avançat molt.
Jo era que hi havia molts polígons i n'han dit a tres.
No, no, era horrorós perquè...
Aquella Tomb Raider que tenia uns pits...
Tomb Raider tenia aquells triangles als pits,
i aquests tipus d'expressió...
Per la gent que no entengui què estem parlant,
estem parlant del nou cotxe de l'Elon Musk que hem de presentar.
Això és un cotxe amb polígons.
O com si fos Minecraft
amb una miquiteta més de definició.
Exacte.
Però en aquell moment flipava,
el fet que el joc existís una càmera,
el concepte de càmera, això no s'havia vist mai.
Després parlem de jocs que ens hi has fet
com una petita llista,
però volíem començar...
Oriol, si vols, seu a aquest lloc
perquè volem parlar d'un dels jocs
que també molta gent va jugar per primera vegada a la PlayStation,
i juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vist i plau.
I era el Medièbil.
Acaba molt la música del Medièbil.
Sí, molt.
És una de les coses més bones que té aquest joc.
És un dels jocs més recordats d'aquesta primera PlayStation,
i això es diu molt perquè tenia un catàleg bestial
a la consola.
El Medièbil va aparèixer l'any 98, quan vas comprar la consola,
i va ser un joc que va impactar molt
per l'ambientació que tenia.
Va ser un error gòtic, però alhora bon rullístic.
Sí, bon humor, no?
Aquest rotllo Halloween que també toquen els americans.
Una mica Ghost in Golds.
Sí, de fet era com un Ghost in Golds,
però sense ser tan cabró i en 3D, no?
També val a dir que s'ha fet mític perquè té l'efecte Half-Life,
que és que no va arribar mai al 3,
el Medièbil 3.
Hi havia l'original, hi havia un 2,
un remaster que es va fer per PSP,
i no va haver 3.
Aleshores hi havia com una espècie de hype,
i una nostàlgia allà,
i una part de Sony en PS4 va fer il·lu a molta gent,
però una il·lu amb reserves,
perquè ja sabem que Sony quan toca el corassau nostàlgic
del seu propi públic,
ho fan manafes.
Més cal recordar,
tot sabeu, aquell trullo integral
en forma de PS Classic Mini que van perpetrar.
Què tal Medièbil remake de PS4?
Doncs a veure, per qui no el conegui,
molt ràpidament, un bruixot dolent fa un encanteri
perquè tots els morts zombies ressuscitin de sus tombes,
però tu també, que ets un mort més...
Clar, clar, tu ets una calavera.
Tu ets el primer cavallero que va empel·lar a la batalla
i per tant ets el més tonto del cementiri.
I la teva missió és petar-te tots els zombies,
uns quants bosses i el bruixot final,
una espècie de Hakan Slash, en parts plataformeres 3D,
i això, uns entorns molt vistosos.
Gràficament el joc és totalment nou ara,
només faltaria, oi?
I compleix a la perfecció, però no impacta com va impactar el seu dia,
però és guapo de veure,
i segueix conservant aquell rotllo gòtic,
aquell torró rumorístic,
una mica molt que hi hagués l'endòs.
Problema, a veure, s'ha pres la decisió de traslladar
el joc de l'any 98 tal qual,
les mateixes mecàniques de combat, sobretot.
I clar, és un combat que ja no era massa bo, l'any 98.
En aquell moment el joc
fotia tota l'energia en l'ambientació i els gràfics,
i menja en la jugabilitat.
Per això va impactar tant, també.
I clar, ara en el 2019 ens trobem amb una cosa
que realment no funciona gaire.
La paraula que millor defineix aquest combat és tosco.
La sabeu en català aquesta, tosquell?
No ho sabia.
Merda seca. Sí, una cosa que no està ben polida, no?
Sobretot allò que en diuen els hitboxes.
Que veieu, no?
Que és quan el joc detecta
que li estàs tocant a un personatge,
són un desastre.
A l'hora de combatre vas apartant botons del tuntum
i atreveses els enemics
com si fossin fantasmes aterris.
No tens la sensació que pesen
i al final acabes matant els enemics
amb armes a distància
per la poc satisfactòria que és el combat cos a cos.
Els boss és una mica millor,
però a nivell de disseny, a nivell de combat, regular-ho.
L'altre aspecte que sereda directament del joc original
és el drama de la càmera.
La càmera és un enemic més.
I a més té com a input lag, i això ho diuen en sèrio.
I input lag.
És a dir, que quan apretes un botó
et triga una miqueta a respondre.
Jo em vaig marejar, de fet, com si portés unes OBR.
També és cert que vaig jugar molta estona
i molt enganxat a la pantalla,
però vaig acabar amb els ulls com a personatge.
Per què jugues així? Per què et fas aquestes coses?
Per generació digital.
Per no perdre'n ni un sol sprite.
El joc té coses bones...
El joc original de la primera play.
És tal qual.
Els nivells estan inspirats, són xulos, tens diferents armes,
col·leccionables que són útils,
perquè quan busques col·leccionables per als nivells
es converteixes en noves armes.
Normalment els col·leccionables són bastant inútils.
I el protagonista té molt de carisma,
però transmet la sensació de ser un remake fet amb presses,
i de baratojo,
sense meditar-ho, molt directe.
Aquest joc amb un sistema de combat millor
i una bona càmera seria un juegasso.
En definitiva crec que Sony hauria de comprar-se
una d'aquest any.
Se l'hauria de comprar.
El que mani ara Sony, que no sé qui mana,
perquè els han fotut a fora tots,
però el que mani, que vegi com es fa,
un remake espectuós amb l'original,
però a l'hora de luxe.
El joc no és un desastre, però amb la base que tenien
podien fer un autèntic juegasso.
Si veus jugar l'anterior mediabil i teniu la nostàlgia alta,
us agradarà.
Si no el veus jugar l'original, mira, passando.
Perquè el naval és molt curt i de jocs n'hi ha moltíssims,
o sigui que n'hi ha d'altres coses.
Hi ha hagut moltes pàgines de YouTube
que el que fan és la comparativa,
i realment han fet una feina de...
El joc és aquest...
Frame a frame.
La sensació és com si haguessis tret el vídeo compuesto
i haguessis fotut l'HDMI.
Hi ha una pujada de resolució i res més.
Fins i tot les cinemàtiques són amb els mateixos plans idèntics.
Aleshores, jo, home,
això, vamos a pensar un rato en un cafè
i donarle una volta, sobretot al combat.
Al final acabes fent...
com si fos un esparçó d'espai.
Però, vaja, és disfrutable.
Per la gent nostàlgica, sobretot.
Perquè com valores la nostàlgia de la gent?
I tant, això no es pot valorar.
Ja ve molt de si el va jugant al seu dia, si no...
Aquí és molt probable que la gent...
és molt probable que igual la gent
jugui el joc i se li escapi una llàgrima.
Clar, home...
I has de ser respectuós per aquesta gent.
Això, nois, acaba aquest moment nostàlgic en el qual...
Et queda molt bé aquesta música, eh?
En el qual Albert Murillo i Oriol Dalmau
estan discutint el pes de la nostàlgia a la cultura digital.
Les consoles abans sí que eren guais.
Sí que eren guais, sí.
Doncs ara anem a fer un repàs de...
Quanta lletra de memòria.
Quan fa 25 anys va sortir la consola,
què passava al nostre voltant
a nivell de tecnologia
i de certes raons que ens explicarà el Francesc
i que ocuparà aquest joc aquí.
Que li deixo calenteta.
Exacte. Anem-hi.
M'agrada molt, aquesta música.
Escolteu, però quina època és aquesta?
Això és Paco Pil, no?
No, no.
Vida la vida, la vida, viva la fiesta.
Era l'any 1994 que PlayStation va sortir a la venda al Japó.
La premsa aquests dies no para d'anomenar-la
la consola revolucionària
que va canviar per sempre al mercat.
Però què oferia a PlayStation
que no estiguéssim fent ja altres companyies del sector?
A què jugàvem aquells anys
per quedar-nos tots captivats
amb aquesta màquina de Sony, Francesc?
Doncs, mira, Albert, l'any 1994
van canviar moltes coses, entre les quals
un paradigma de què i com s'havien de fer els videojocs,
que ja l'hem esmentat però tornarà a sortir.
De totes maneres, quan em dius
a què estàvem jugant, Albert,
concretament estan jugant tots a la Mega Drive
i a la Super Nintendo.
Pensa que la consola de Sega sí que havia sortit
una miqueta abans, però estem parlant del 94
i el Cerebro de la Bèstia va arribar a casa nostra l'any 92,
i, en canvi, quines sensacions donava
que havia passat ja tota una generació
quan va arribar la Play? Doncs no.
No teníem la Saturn encara.
Sí, sí, sí. La Saturn va arribar uns mesos abans i tot.
Estava parlant de la Mega Drive, que ja havia arribat,
la Super Nintendo...
Va arribar el 92 i només el 94 teníem la Play.
Clar.
Quins jocs sortien aquell any 94?
Doncs mira, va ser l'any de la sortida
del Sensible Soccer per Amiga, jocs grandiosos,
el Sonic 3 per Mega Drive o a la Super NES.
Teníem el Super Metroid i el Donkey Kong Country.
Al món del PC es van iniciar sagas
potentíssimes encara avui en dia.
Blizzard treia el primer Warcraft,
ID Software del legendari Doom 2
i, a part de Bethesda,
per exemple, començava la mínima saga
dels Elder Scrolls amb el primer Elder Scrolls Arena.
I aquí comencem a veure una miqueta
el que va fer especial a PlayStation.
Era una consola que feia que el món dels videojocs
creixés amb el seu públic.
Ja us ho explico.
Si ens posem en situació,
en aquells primers anys 90,
quan vam començar a veure
que la majoritària dels jugadors de videoconsoles
havien començat a jugar,
havíem nascut durant l'època del 70,
ens donava la sensació que ho havíem vist tot.
Alguns havien començat amb les primeres consoletes de Pong,
havíem tingut els nostres microordinadors,
havíem tingut les Master Systems,
havíem tingut l'ANES, havíem tingut la Mega Drive...
I ara ja se'ns estava acabant això del videojoc.
Començàvem a tenir a tots una edat
en què ja havies generacionalment
de començar a passar a hobbies més adults.
Que si els cotxes, que si els esports,
que si els esports...
Què va passar?
Va coincidir que aquestes noves consoles
van arribar en aquest moment
que van acompanyar tota aquesta generació de nois
que començaven a veure que tot el que havíem jugat
fins ara s'assemblava molt,
van donar una nova imatge
i sobretot anaven acompanyats d'una marca com Sony.
Sony la tenies associada a la imatge,
la tenies associada a l'àudio,
a una cosa que era d'adults.
I en canvi tu ja no volies ser un nen.
I doncs et va molar aquesta...
et vas enganxar a aquesta marca?
Clar, et donava la sensació que jugar
tornava a ser guai, que era cool.
I què va passar?
El que havíeu comentat abans, els 3D.
El 3D va ser el sat revolucionari
que es va carregar absolutament tot el que hi havia anteriorment.
És que fins aquest moment la gran intenció era copiar els arcades.
De fet, totes les consoles perseguien aquest objectiu,
fins i tot la Dreamcast, la Saturnera, la gran cosa.
PlayStation anava en una direcció diferent.
Feia experiències que eren molt més llarg,
que eren molt més profundes que una arcade
que al final acabaves tret als calés.
Però perquè anàvem a fer des,
i al final tenia molta més capacitat per poder posar...
Però hi havia una cosa.
I aquí, per exemple, la seva gran rival,
la Sega Saturn, no ho van saber fer.
A Sega no ho van saber fer perquè no van interpretar el mercat
com ho estem fent nosaltres ara en aquests moments.
El 3D ja havia arribat.
Hi havia arribat Namco l'any 88 amb Winning Run,
els arcades, que hi havia màquines en 3D.
Sega, curiosament, va ser la que va començar
la febre del 3D en l'època dels 90,
amb tota la saga Virtua en els recreatius.
Virtua Racing, que era un joc de carrers,
però que, a més, tenia les càmeres que tu deies.
No només eren polígons, sinó que els polígons
rotaven, es movien, estaven amb tu.
Eren les càmeres.
Teníem el Virtua Fighter i el Virtua Cop, per exemple.
Tota aquesta saga de jocs de 3D,
que un cop van arribar a les consoles,
doncs és el que la gent veia.
La gent va canviar i va dir,
això és el futur i jo vull seguir jugant a això.
Sega es va quedar amb una Sega Saturn
que es va haver de fer 3D a córrec uita
i no li va funcionar.
I la que millor portava tot el tema del 3D,
i per tant, es van portar el gat a l'aigua,
era PlayStation totalment.
I tota aquella conya d'imàgenes reals
que se'ls va fotre a Sega al cervell
de fer jocs amb imatges en vídeo pregrabat
que no tenia cap sentit.
Bueno, però això va ser una corrent
que també estava en el món del PC.
Era una cosa del nou format,
perquè no només van canviar el cartut,
va canviar el format.
I el Nintendo encara et donava aquesta sensació
que eren noms com de juguet,
els associaves a la teva infància.
I tu ja eres algo gran, ja volies coses més guais.
I això et reenganxava a les consoles.
I va fer alguna cosa més a banda dels 3D?
És a dir, alguna característica més que creus
que va fer que enganxés aquell públic
a banda dels 3D?
Home, bueno, hi va haver moltes coses.
Jo crec que es va presentar d'aquesta forma,
com una cosa que quedava molt bé,
que quedava molt guai tenir una cosa Sony
a casa teva amb la que tu jugaves.
I això va ser el català d'aquesta consola.
No, això per descomptat.
Això va ser amb els Tomb Raiders, per molts jocs que eren...
Però també va ser una política d'exclusivitats
que li va donar molt avantatge.
Però què va passar, per exemple?
Doncs que Sega, una altra vegada,
va seguir utilitzant una mena de publicitat
quan va entrar amb la seva Nintendo Switch,
que li va funcionar molt bé amb la Mega Drive,
que era una actitud com molt gamberra i molt fachenda.
I us en recordeu allò del Canal Pirata?
I tant, i tant.
Aquells vídeos del Canal Pirata que eren tot molt raros i tal.
I això va ser molt estranya.
Les seves publicitats, de vegades, eren molt surrealistes.
Jo recordo aquell nen amb el cap gran,
amb els ulls molt grans, separats...
Que semblava com un manga, però real.
Feia molt angunts i tot això.
Els seus botons es van fer icònics.
El quadrat, la X, el trianglet...
I tota aquesta imatge potent, i lligat al món de Sony,
a tu et donava la sensació que això era molt més molon.
Era molt més molon.
Doncs molt bé.
Hem fet aquest repàs de quina era l'època
i què hi havia més a banda de PlayStation
per enganxar tota aquesta gent.
I ara anem a parlar una mica de jocs.
Després vindran la gent de Gaming.cat,
que tenim moltes ganes de parlar amb ells.
Però abans parlem d'almenys, Gina, cinc jocs.
Per resumir una miqueta aquesta consola de Sony.
Generació digital.
Amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit.
iCat.
I és que, com diem els jocs,
les consoles no serien res sense els jocs.
I quins són els més recordats, Gina?
Us diré que és impossible quedar-se amb cinc,
però el programa d'I.Cat és limitat
i he intentat quedar-me amb cinc, molt recordats per tots.
De fet, el vídeo que acompanya la peça
té imatges d'aquests que anomenarem
i d'altres videojocs.
Ho dic per tota la gent que està portant
la part de vídeo d'aquest programa.
Doncs comencem pel primer.
Aquest es diu Spiro de Dragon, no?
Sí, és d'Insomniac Games, de 1998.
Spiro és una de les icones de PlayStation
i el seu primer joc va ser molt popular.
L'aventura estava protagonitzada pel drac Spiro,
que és aquest drac de color violeta
i una liberola anomenada Sparks.
L'Espiro és escollit per salvar la seva raça
i ha de recórrer sis mons amb diversos nivells cada un,
per anar recollectant gemmes,
salvant altres dracs i preparant-se
per enfrontar-se al malvat Gnasty Gnorc.
Ja.
Penseu que feia poc que veiem el 3D
i per tant les animacions em semblaven increïbles.
De fet, hi cito textualment
un dels millors gràfics per PlayStation One,
deien les reviews de l'època.
Spiro de Dragon va aprofitar al màxim
les capacitats de la consola en aquell moment,
amb el color, l'originalitat,
i de manera molt detallista,
i no podia faltar en aquest joc,
en aquesta llista de millors plataformes per PlayStation.
El segon que ens porta la Gina, quin és?
Doncs és el Metal Gear Solid,
de Konami, 1998.
Sí, Metal Gear Solid,
en vam parlar fa uns dies,
va ser el tercer llançament de la saga,
creada per Hideo Kojima,
després de Metal Gear
i Metal Gear 2 Solid Snake,
i la primera aventura
per la consola de Sony PlayStation.
De fet, molta gent es pensa que Metal Gear
sempre va ser una exclusió de Sony a PlayStation.
I el llançament estava previst
per sortir el 94 per la consola 3DO
sota el nom de Metal Gear Solid 3,
però per falta de suport econòmic
es va esperar la sortida per PlayStation One.
Molt bé, que va ser aquesta segona consola
més modernitzada, no?
Exacte, el 3 de setembre del 98 al Japó,
el 21 d'octubre als Estats Units
i el 24 de juny del 99 a Europa.
Ara baixem el ritme,
perquè parlem d'un joc mític.
Doncs parlaràs del Final Fantasy VII,
de Square, 1997.
Va ser el primer Final Fantasy per PlayStation
i el primer a veure el llum en el mercat europeu.
La setena integra de la saga
va ser pionera en la introducció
de seqüències animades,
així com l'utilització dels gràfics 3D,
que exprimia, com ha dit el francès,
que aquesta consola.
Durant l'aventura havíem de posar-nos
a la pell de Cloud Style,
o Steve, no sé com es pronuncia,
Cloud, es diu Cloud de tota la vida,
al costat del grup d'ecoterrorista Balance
i aturar la corporació Shinra,
que utilitzava la vida del planeta
i ens exprimia el potencial de PlayStation
amb tot el seu 3D
i va suposar un gran pas per la saga.
De fet, molts consideren el Final Fantasy VII
com el millor Final Fantasy de tota la saga.
Déu-n'hi-do.
I ara un joc que li agrada molt el del Mau.
Que també és del 97,
d'Eidos Interactive,
que es diu Tomb Raider 2.
I tant. Això és aventura.
Què és el que més t'agrada de Tomb Raider?
Exacte.
Allò que estic pensant.
A veure, Lara Croft,
és una de les primeres heroines dels videojocs
i un símul de sensualitat i erotisme,
per això el del Mau la recorda amb tanta nostàlgia.
Va ser el segon lliurement de la saga Tomb Raider,
que va sortir per PlayStation el 97,
com ha dit l'Eli,
desenvolupat per Core Design i distribuït per Eidos,
i va ser un gran èxit comercial
arribant a vendre més de 8 milions de còpies a tot el món.
I endavant contra el patriarcat.
La protagonista és una noia.
En aquells moments té molt de mèrit, això.
I, a més, també hi ha els que et seguien allà.
Ella té els pits que té.
Ella no té la culpa de tenir aquests pits.
De fet, és una broma.
No sé si ho sabeu,
va ser perquè un va dir que no hi ha collons
de deixar-li els pits així.
Mira, fins aquí hem arribat.
Doncs, gràficament, Tomb Raider va ser creat
amb el mateix motor que la primera part,
encara que amb algunes millores,
una de les més importants era el moviment de la cua
o de la trena que tenia la Lara.
I, a més, es van afegir noves armes,
que tenia coses molt innovadores.
I ara anem a l'últim,
que jo el recordo molt especialment,
perquè amb aquest sí que vaig jugar força.
Va sortir un any després, el 98.
Es diu Tekken 3, i és de Namco.
Doncs sí, va ser l'últim joc de la sega
per la consola de Sony.
Gràficament va superar els seus antecessors
gràcies al nou motor,
que permetia gaudir d'uns millors lluitadors,
15 nous personatges, com Forest Lowe o Ling Xiang Yu,
que s'unien al Jack-o'-lantern
i al Jack unes judicis,
Joshimitsu, Kuma o Nina Williams.
Home, la nena, no?
I, evidentment, aquesta llista és una llista,
però podria haver-hi molts més.
Sí, evidentment, m'he oblidat del Gran Turismo,
del Crash Bandicoot, del Dino Crisis,
del Resident Evil 2, del Silent Hill...
I estic segura que per xarxes ens podeu dir
un munt de jocs que vosaltres recordeu per PlayStation One.
Doncs ara, amb aquesta música fantàstica,
el que farem és connectar amb l'Starr,
perquè ell també volia parlar de la PlayStation.
Ah, mira que bé!
I volia comentar certes coses
que potser són més negatives de la consola
i que, doncs, també penso que hauríem d'escoltar.
Així doncs, anem a connectar amb l'Starr.
Hola,'Starr, ens escoltes?
Hola, guapos i guapes.
Primer de tot, felicitats, senyor o senyora Sony,
pels 25 anys de la PlayStation.
Com passa el temps, eh?
La canalla, com creix, eh?
Com passa el temps?
Com passa el temps, eh?
No crec ja en descuides, mare de Déu.
Fa 25 anys que va sortir al Japó
i que també es podia trobar aquí a la península ibérica
d'importació, evidentment,
i amb uns preus una miqueta escandalosos, eh?
Si fem una miqueta memòria,
la Play es trobava aquí d'importació
per 114.900 pessetes, uns 690 euros.
per 114.900 pessetes, uns 690 euros.
En contrapartida, la Saturn es podia trobar
per 99.990 pessetes,
que serien uns 660 euros,
si fa o no fa.
La PlayStation després, de seguida, quan va arribar aquí ja de manera oficial, es podia trobar la venient per 59.995 pessetes, uns 360 euros,
i de seguida la van baixar a 35.990 pessetes.
Bé, no estava malament.
Al mateix temps, d'una casualitat que van rebaixar la Neo Geo de cartuts, la van rebaixar, si no recordo malament, a 29.900 pessetes, uns 180 euros.
Adivineu quin em vaig comprar jo.
Bé, al que anàvem.
Quan va sortir, Sony va dir que treia una consola, doncs de videojocs jo em vaig quedar sorprès perquè, esclar, per mi, Sony sempre ha estat l'empresa que feia càmeres de vídeo,
la que va inventar el sistema VETA, no se'n recordeu, BACS, 2000 VETA, l'empresa que feia Walkmans i la que feia televisors estupendos, que eren els Black Trinitron, que es veia de faula.
Me'l vaig inventar, que feien, que volíem fer consola, doncs, sí, vaig dubtar una mica, si siguem sincers.
També dubto una miqueta de la gent de Sony, en especial pel que, en concret, pel que he vist darrerament aquests dies, perquè, esclar, estan de celebració,
i si entrem, per exemple, a la pàgina de PlayStation.com, doncs comenten que la PlayStation va ser la primera consola que feia servir CDs.
Bé, si ells ho diuen, bé.
I també, si entrem al bloc de PlayStation, ens trobem a unes declaracions de Jim Ryan, l'actual president,
que comenta, bé, fa una mena d'editorial, felicitant i felicitant-nos dels 25 anys, i recorda que Europa estava aquí des del principi del projecte,
i que va començar a fer coses des de zero, com contractar gent i comprar mobles.
Bé, aquí és una cosa molt especial, comprar mobles, i no sé, molt poca gent ho pot fer, el president de Sony ho ha fet.
Bé, res, igual, això està.
I volia apuntar, suposo que estareu parlant de la potència, de la play, de lo xula, de lo bonica que és,
però jo volia fer notar que, nens, es podia piratejar, com el Spectrum, que per això es va vendre, perquè es podia piratejar, i ja està, només això.
Ah, us preguntareu què feia amb aquestes ulleres noves.
Sí, és que saps què passa, que hi ha gent que ens ha comentat que els vídeos que envieu aquí al generació digital de IKTFM,
doncs diuen que es veu una miqueta foscos i vau posar una miqueta de remei, doncs, amb aquestes ulleres.
Ara es veu millor, no?, fa una miqueta més de llumineira.
Senyors, senyores, nens, nenes, si esteu veient ara aquest vídeo i teniu epilèpsia, apagueu, apagueu, apagueu, apagueu que us agafarà alguna cosa.
Apagueu, va.
Doncs molt bé, les ulleres de l'Starr.
Què dir de l'Starr?
Si heu escoltat el programa en podcast, us animem que aneu al nostre YouTube, podreu veure aquestes fantàstiques ulleres,
però aneu a poc a poc perquè potser teniu algun problema visual.
Sí, epilèpsia o alguna cosa així.
Com posaven en els jocs de la PlayStation.
Sí, posava que tenies epilèpsia.
No, posava per Pokémon.
No, i també van sortir, va haver-hi una partida d'un any que ja ho havies de posar legalment a tots els jocs.
De veritat és que a vegades és allò quan típic de no et posis el sabó de rentar la roba a la boca, no?
No és bastant evident, ja.
Doncs si ja portem uns quants anys parlant de comunitats concretes del món del videojoc,
moltes d'aquestes comunitats estan congregades a gaming.cat i avui ens feia molta il·lusió conèixer aquesta comunitat.
Una d'elles és Catalunya PlayStation, en parlarem una miqueta perquè estem parlant dels 25 anys de PlayStation,
però és un univers molt més gran.
Doncs sí, perquè gaming.cat es va crear quan el 2013, amb Francesc Felipe, alias Doctor Felip,
volia anar al fòrum de badajocs per buscar catalanoparlants que juguessin al Crysis 2 i va veure que l'havien tancat.
Aleshores el que va fer va decidir crear un nou punt de trobada i així va formar gaming.cat.
A partir del 2016 es crea el grup de Telegram i la cosa va pujar com l'escuma.
Després arriba el grup de Discord i destaca entre les xarxes socials el canal, per exemple, de YouTube, el de Twitch,
on podeu veure vídeos dedicats a videojocs concrets, també els jocs que apareixen per la PlayStation Network o fan capses de jocs.
Realment fan moltes coses. I avui qui ens acompanya?
Doncs avui ens acompanyen en Sebalma, que és en Xavier Albanell, i en Pireta Kat, que es diu Roger Català,
i Roger Català, que han vingut de públic en un parell de programes especials i ja ens coneixem.
Sí, Roger, sí. Tu, Roger, has vingut, oi? Molt bon dia. Benvinguts. Com esteu?
Sí, sí. Bé, bé, bé. Jo he vingut a parlar de Gipanera, també.
Sí, exacte. Que vindràs al proper.
Sí, sí. Molt bé, molt bé. Fantàstic, fantàstic.
Ja et saps el camí d'arribada.
Exacte, exacte. De fet, ara estàvem definint una miqueta gaming.cat.
Vosaltres el que expliqueu d'aquesta comunitat és que el que voleu és promoure l'ús del català,
una de les primeres coses en tots els seus àmbits en el món del videojoc, no?
Aquestes són les primeres idees, també.
Sí, és una miqueta fer l'ecosistema, no? És a dir, veus que el món anglosexo,
veus que el món llatí espanyol té el seu ecosistema i està muntat tal i qual,
que ha costat que es munti molts anys la gent que es comuniqui tal i qual,
i veus que hi ha com un forat que dius,
ostres, els catalans on estem, els catalanoparlants?
Doncs estem tots repartits en diferents comunitats,
gent que els agrada, youtubers anglesos, espanyols, és igual, italians,
i de cop i volta vas trobant petits grups que es van formant però també es van disolent.
I al final, doncs, el fet que sortigui miqueta gaming.cat
ja és com una evolució natural de, va, doncs, dos o tres grups que encara no ens hem disolt,
va, doncs, dos o tres que juguin en un joc,
doncs, soneixen en un altre que, de Diablo,
ara soneixen en un grup de WoW i ara, ja, al final ha sigut una pilota,
una bala de neu que no para. És a dir, és la manera,
juntar-nos tots, no, al final? Sí, sí, sí, sí.
Molt bé. I és el fet aquest que dius,
sense voler la cosa, surt gaming.cat i comença la roda rodar,
venir gent a preguntar, curiosos, fins a curiosos,
fins a gent que busca un equip, gent que busca jugar en un joc,
i, bueno, jo ho he fet tota la vida en castellà
i ara estic buscant a veure si existeix un esquad en català.
Doncs, vine, vine. És que els catalans som molt juganers
i al final també busquem, com tots, buscar una comunitat
que ens entengui en el nostre idioma.
De fet, abans parlàvem de, bueno, parlarem després de les vostres activitats,
parlem una mica de Catalunya PlayStation,
que també té la seva història, no, aquesta comunitat?
Sí, sí, és més o menys les comunitats que van sortint per cada videoconsola
i quan a vegades surt el tema d'una exclusió de PlayStation,
doncs surten els de PlayStation i diuen,
no, no, la nostra és la millor, com les guerres dels 16 bits,
i de cop i volta dius, bueno, doncs segur no me n'acolles,
som-hi 30, 40, podíeu fer un grup, podíeu fer un canal,
o podíeu promocionar-vos tots els directes,
o un joc que surt, fer-vos piñata vosaltres,
ah, i doncs sí, va, doncs Catalunya PlayStation, de qualsevol forma.
Molt bé, molt bé, i totes d'aquestes comunitats diferents,
hi ha comunicació entre ells, és a dir,
la gent de Catcom, per exemple, es comunica amb la gent de Ninja Hype,
per exemple?
Els tenim tots ficats dintre del mateix grup de Telegram,
i en allà, bueno, sempre tenim algun...
Sí, bé, això sempre passa, no?, que allò que...
La idea era tenir-los tots congregats dintre del mateix canal,
i que en certa manera tinguéssim algun representant
de les comunitats...
disponible, per sempre poder fer un intercanvi d'opinions,
intercanvi d'idees...
Feu reunions?
Sí, i tant.
No se'n diuen reunions, se'n diuen carades per jugar, Albert,
no ho entens.
Ui, hem passat la frontera de fer-ho seriós, de fer actes...
Què dius, ara?
Amb corbata i tot, i...
Les fem via Discord perquè estem ultradispensats.
Però us mudeu igualment, no?
És un tema dels dies guai, això.
Si algú ens sent la webcam, almenys un està amb un gorro,
o amb una bata manta...
Perquè vosaltres sou associació.
És a dir, la gent que ens pugui escoltar o veure
pot fer-se soci de Gaming.cat?
Ara mateix, ara mateix, sí.
El que passa és que hem de fer una mica de presentació
en societat de què és el que som, com donar-se d'alta,
i ho farem el cap 11 de setembre amb un directe
del mateix canal de tuits de Gaming Català.
I intentarem presentar què és Gaming.cat,
perquè és bastant difu...
No és que sigui difu, és que som una cosa rara,
que al final hem agafat tan informe,
i un dels sistemes per poder muntar esdeveniments,
doncs, mira, associació, ni som empreses ni res.
I en un futur és això, és a dir, agafar gent com a soci,
que paguin una petita quota,
i mira, amb aquesta quota, en un futur,
doncs, recompenses, muntar esdeveniments,
un carnet, que digui.
Molt bé.
I fer-ho a algú molt més únic.
Vosaltres vau estar totalment implicats
com a catalan love tuits, no?
I ara mateix que fàcil és poder veure els streamers en directe
que parlen en català la tuits.
És que això, potser no som gaire conscients del que ha canviat,
però divendres a la nit, va, prens un botó i els veus tots allà.
Això és una passada.
I has d'agrair també, perquè tant pels que ho fan com pels que ho busquen,
amb res ho tens.
Albert, quan dius que et poses a fer tuits...
Divendres i dissabte...
No, tu et poses a fer tuits.
No, no, no.
He fet algun, però saps que em moro una mica de la vergonya?
Perquè...
Però desconnecta la càmera, hi posa només el micròfon.
No, no, no, no, no.
No per això, sinó perquè som molt dolents, jo jugant, en el fons.
Saps? Sí, sí, sí.
O sigui, a veure, jo fent un tuits de ràdio, fent ràdio,
doncs mira, com que és una miqueta el meu llenguatge, sí.
Ei, ei, ei, fem una cosa, dones, dones.
Has comentat la partida d'algú altre que juga en anglès?
Clar, el comentarista.
Sí, sí, com veu viure aquell moment d'aconseguir aquest botonet
Aquest botonet que dius que fàcil és, però que va costar una miqueta.
I va haver molta gent que es va animar més a fer directes arran d'haver paregut el
botonet i, de fet, hem aconseguit que molta més gent aconsegueixi l'afiliat.
Gràcies a això. Deu-n'hi-do.
De fet, una de les coses que feu i activitats que veig sovint són aquestes maratons.
Aquestes maratons que també em fan patir,
perquè jo me'n vaig a dormir i dius no, no, és que és que quan em desperti,
continuant, sí, sí, sí, sí, sí, efectivament, no hauràs la tauleta i ja està allà.
Això ho feu sovint també, no? Aquesta organització d'aquests maratons?
Sí, dintre dels grupets que engloben miqueta gaming.cat i que organitza,
i el d'estimers catalans, que ja estem arribant a 60, però que són 40
que són contínuos, almenys un estíming o dos a la setmana.
Deu-n'hi-do, ja és bastant, un tant per cent elevat.
I aquest últim ja va ser en plan de 70 hores, em sembla que va ser,
a la tota castanya, i va ser en plan de, per la castanyada,
va ser en plan de dir, doncs, tots els nous que no tenen així els 50 afiliats,
també hi ha el tema dels nivells de Twitch, per ser afiliat, tots els nous,
però és que agafin totes les hores fortes i que estiguin allà.
I les hores interpestives, doncs, els veterans ho vam haver d'agafar en plan,
doncs em tenc quatre cafès i l'agafo a l'escola de la matinada,
llenant el TFT, i mira, passant-t'ho com pots.
Sí, sí, sí, no, no, és que és dur, a més, has de jugar concentrat,
i depèn de quin joc, demanar...
No, però m'ha agradat molt, mira, per exemple, he descobert estímers que...
Jocs com el Red Dead Redemption, me l'he passat amb un estímer, jo.
No, si no l'has jugat, l'has vist com una pel·lícula.
No, també gairebé he jugat, perquè al final, com que hi ha una comunicació
amb l'estrimer, que, evidentment, amb el xat li pots dir,
li pots comentar què és el que ha de fer o què creus que t'ho faries,
doncs és una altra forma de jugar, també.
Doncs al final del Red Dead Redemption és molt interessant, Albert.
Sí, sí, sí, cert, cert.
Per cert, teniu gent que fa podcasts, també?
Sí, sí, sí.
Qui són?
Si no, menys el David, és qui porta el podcast en si,
i continuament em va convidant gent sempre a parlar
del que està més... de l'actualitat d'aquell moment.
Molt bé, de la PlayStation, que vau tenir, aquesta consola que tenim aquí, gris?
Sí, sí.
Els meus amics tots la tenien, jo era l'únic que no la tenia.
Ah, què tenies tu?
Jo, Mega Drive.
Mega Drive, eh? Tu no vas fer el canvi, el Sega era Sega.
Vaig fer Mega Drive, jo vaig passar a Game Boy, i després, bueno,
i sempre he tingut un rinador, jo em vaig fer Master Race,
però jo l'he cremat a casa dels amics, la PlayStation.
I tu també?
Jo a casa.
Algun joc que recordeu, de l'època?
Home, jo amb el que més hores hi vaig jugar,
i no vaig poder-ne fer més perquè no me'n van tornar,
va ser el Crash Team Racing.
Com que no el van tornar?
El vaig deixar i no el van tornar.
Error, error que no pots cometre mai amb el teu joc preferit.
I va ser el Crash Team Racing.
Aquest de què anava?
El del Crash Bandicoot, però de carreres de cotxes, el Mario Kart.
Molt bé, molt bé.
I em vaig agradar molt quan van fer un remaster recentment.
Sí, és veritat, és veritat.
Doncs molt bé, ara el que farem, el que m'agradaria és que vingués el francès,
perquè parlem una mica de les anècdotes que aquesta PlayStation
ha generat també, o records que tenim, el Francesc i jo d'aquesta consola.
Generació digital.
Jo no sé si recordeu el multitap, que era per jugar,
és a dir, era un aparell, un accessory que tu connectaves a la PlayStation
per, fins i tot, podien jugar fins a vuit persones.
Sí, sí.
Hi havia jocs com Micro Machines o FIFA que podien jugar a vuit persones.
De fet, abans, Francesc, has posat un vídeo de molta gent jugant a l'hora
i és que es podia fer.
Sí, sí, no, no, i tant.
Amb aquella capseta i totes les entrades de comandaments per tot arreu.
Sí, sí, de color gris, com la consola.
Però també ha generat moltes coses i moltes idees i moltes curiositats, no, Francesc?
Doncs mira, diuen les males llengües que, per aquells que no us recordin,
el tema de la PlayStation ve d'un acord fallit entre Nintendo i Sony, precisament.
Doncs bé, diuen que per fer el tederrom de la Super NES.
Doncs bé, diuen que es van enterar a l'agenda Sony
que no tenien aquest acord amb Nintendo quan ja tenien la consola mitja desenvolupada,
quan en un E3 va sortir el de Nintendo
i va anunciar que tancaven un acord amb Philips per fer el tederrom de la Super NES, no?
Cosa que els va deixar una miqueta de... eh? Allà mateix.
Bueno, en realitat sembla que això no és ben bé així,
però, escolta, la llegenda és molt més molona així.
Gina, tu tens aquí molts jocs. Són meus, per cert?
No, ara ja no.
No, i aquí he portat alguns de jocs que...
A mi una de les coses que més em va agradar
és que hi havia jocs com, per exemple, el Capcom Generations.
És a dir, els jocs que havia jugat jo a les màquines recreatives,
el podia jugar a la PlayStation,
però per primera vegada el podia jugar com realment era a la màquina,
perquè la gent que havia editat o publicat aquests jocs
doncs els editava de nou per la PlayStation.
I això és una cosa que a mi m'encanta.
De fet, tinc una col·lecció que es diu Namco Museum
i en teoria tinc quatre volums i n'he trobat tres.
Crec que el quart el vaig deixar algú també.
I no va tornar.
No sé on està, cosa que m'ha fet bastant de ràbia,
però ho he superat ràpid, no em puc emprenyar per això, no passa res.
Home, la veritat és que tens jocs que són molt bons.
Per exemple, tens un que m'agrada molt, que és el Parodius,
que jo l'havia jugat a Super Nintendo.
I si no l'heu jugat mai, és molt divertit,
és un joc de naus amb un humor típic japonès, boníssim.
Hi ha un joc aquí que es diu Overboard,
que és de... portes un vaixell,
que no entén com no s'ha remasteritzat.
De veritat, és boníssim, divertidíssim.
De veritat, és un joc que a mi em va encantar
i que només he jugat amb aquesta consola.
Mai més s'ha fet amb cap consola ni res.
Sempre passarà això.
És com les persones que tenen el vídeo beta,
després tenen el LaserDisc, el DWB i tot, que dius tu.
Però ho acaben traient tot, mai.
Mai ho acaben traient tot i sempre hi ha aquella cosa que a tu t'encanta.
Tornem al camí de la memòria.
Sempre hi ha aquella cosa que a tu t'encanta
que no la trauràs mai, que més val que guardis el teu vídeo beta
encara per si de cas podràs veure aquella cinta
que només la tindràs en vídeo beta.
Una de les facetes que jo sempre vaig envejar de la PlayStation,
perquè jo no era de PlayStation, jo era de Sega Saturn,
era la seva capacitat per generar transparència.
Això és, polígons de colors translúcids,
monstres, efectes de fum, vidres,
tots es veien molt i molt més bé que en altres consoles
que no eren de puntets, molt juntets, però que no era transparent.
I això era d'aquelles típiques coses que quan hi havia dos jocs
i es comparaven, sempre se'l deia el mateix.
És que a PlayStation fa transparències.
I això, en Resident Evil i en jocs d'aquest estil,
brillaven molt més en Super NES.
Ah, perdona, en PlayStation.
En PlayStation, exacte. Per últim, amb aquestes anècdotes,
perquè realment se'ns tira el temps a sobre,
un dels meus jocs predirectes era el Bib Ribon.
Era un joc que era de gràfics vectorials,
però la gràcia és que tu posaves un CD qualsevol
de casa teva
i el joc prenia el ritme de la música que tu posaves.
És a dir, li podies posar les Spice Girls
i el joc agafava el ritme de les Spice Girls.
Que no era el cas, perquè jo no tenia el disc de les Spice Girls.
Això és el que estàs dient públicament, Aycat,
però tots sabem la veritat.
Si algú es pot acabar el Tetris,
som els de generació digital.
Ara acabarem de parlar amb la gent de Gaming.cat,
però tenim moltes ganes d'escoltar Chris Vilches
per saber quins videojocs han aparegut
aquesta setmana a la venda
i crec que ha fet una ullada especial a la PlayStation 4.
L'aniversari d'una consola sempre és un motiu de celebració,
i no hi ha una altra millor manera de fer-ho
que amb llançaments.
I com avui, en aquest programa,
estem bufant les espelmes de Sony,
anem a veure dos títols que es llançaran a PlayStation 4.
Per un lloc, tenim un joc ambientat
en l'univers de les Bruixes de Blair.
I què ens trobarem, doncs? Atents.
En el joc ha desaparegut un nen
al bosc de les afores de Barkeesville,
a veure si ho dic bé, Maryland,
i nosaltres haurem d'anar a la seva recerca,
però no serà fàcil,
ja que durant l'aventura ens aguaitarà un nens malvat,
la Bruixa de Blair.
I és que un joc de terror i un joc de malalt
i un bosc sempre és una combinació perfecta.
D'altra banda, tenim Arice, a Simple Story,
un indi fet a Barcelona
per part de Piccolo Studio.
Un joc que tracta amb molta habilitat la idea de la vida i la mort.
Un joc que, mira, que ens ho expliqui
l'Aleix Corumines, director del projecte.
És la història d'un ancià que es mor i desperta en el limbo
i comença a recordar els deu moments més importants de la seva vida.
Cadascun d'aquests capítols
es basen en emocions molt primàries,
molt bàsiques que tothom pot entendre i tothom pot empatitzar,
com enamorar-se, separar-se d'algú que estimes,
la pèrdua, fer-se bé i...
Tu pots controlar el pas del temps com a jugador.
Llavors hi ha nivells,
són passes de l'hivern a la primavera,
nivells on explores deu segons després d'un terratrèmol, etcètera.
El gameplay, la part jugable,
està constantment reforçant,
igual que la banda sonora i el disseny artístic,
estan reforçant aquestes emocions que volem crear en l'espectador.
Un joc que, sense dubtar,
val la pena provar encara que sigui un sol cop.
Ho hem de dir, com hem dit abans,
que vindran els desenvolupadors d'aquest joc preciós.
Ara és, sí. Arice.
Que crec que és un d'aquells jocs que podria guanyar premis d'aquí poc.
És molt humil, i com que és tan humil,
tan humil com Gris, i Gris ho ha emportat tot,
aquest també s'ho hauria d'emportar tot.
Molt bé.
Gamein.cat, abans comentàveu que hi ha un dia especial,
que és el que passarà el dia 7, si no m'equivoco, no?
Sí, aquest dissabte.
Molt bé. Per gent que no us conegui,
pot ser una jornada interessant perquè vegin tot plegat, no?
Sí, perquè almenys ens veuran a nosaltres xerrant
i posant tots els exemples de tot el que fem,
perquè hi ha vegades que costa sintetitzar
totes les coses que van apareixent, o gent que apareix i diu,
tal cosa, vull fer tal cosa, va, et dono suport, no sé què,
i a vegades comences a controlar,
o mira quantes comunitats hi ha, o quantes coses hi ha arrancades,
i dius, és que tenim de tot,
i al final no ens en recordem de què és el que tenim,
i per això hem de fer...
Molt bé, heu de treballar aquest sistema.
I fer una crida a la gent que no us coneix
i que pot aportar qualsevol cosa,
què us pot anar bé perquè hi hagi un bancat de jugadors,
gent que vulgui organitzar, no sé, eh?
De tot.
De tot, eh?
Però sempre relacionat amb el món del...
Tenim tants projectes oberts que necessitem gent per tot.
Sí, tenim tants projectes com per animar...
Bueno, inclús traduïm jocs nosaltres mateixos, també.
I gent que col·labori a fer més directes,
o a organitzar més el tema de les directes,
o a organitzar els podcasts,
o el que vulgui participar en els podcasts.
Molt bé.
Sosis que vulguin aportar també una petita ajuda
per muntar coses en un futur.
Doncs a tots aquests.
Gamein.cat, Xavier Albanell, Roger Catalán,
moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat
al Generació Digital i moltíssima sort, sobretot.
Moltes gràcies.
Quedeu-vos aquí, que ara acabarem el programa.
Teniu la sensació que passa més ràpid?
És com si el programa passés per 1,5.
Sí, això és el desembre perquè tenim les festes aquí al cap.
Sí, segurament.
Però les xarxes, com sempre, van al seu ritme.
Doncs van al seu ritme, que no paren, tampoc.
Mira, el Jordi Pimpam ens demanava a Telegram
algú del grup que conegués el tema d'impresores 3D,
però vol una cosa senzilla.
Diu per fer una cosa bàsica, típica de fer clauers,
figura senzilla, allò típic que fas a casa teva.
El cotxe encara no el vull fer, més endavant.
Una rentadora no fa falta.
Hi ha un expert en impresores 3D, que és l'Isaac Cisa,
que diu que hi ha dues tecnologies ara mateix al mercat
que val la pena valorar, que és la SLA, que és la resina líquida,
i la FFF, que és el filament.
Ell diu que per un principiant la seva recomanacions
són la Nikubic Photon i el Creality Render 3, respectivament.
I quantes diners costa? Uns 200 euros, més o menys.
Ah, mira, està bé. Sí, ho ha de fer molts clauers.
Això sí, perquè li surt a compte.
Ell també donava llocs i adreces, no?
Hi ha una adreça de YouTube que es diu Makers Muse i 3D Printing Nerd,
que diu que allà es pot fer una bona recerca de tot aquest tema.
Doncs, per últim, s'han parlat també de telèfons curiosos, no?
Sí, un telèfon que a mi em sembla molt estrany,
és la notícia estranya de la setmana.
Sembla que el germà del Pablo Escobar, sí, el narcotraficant,
diu que traurà a la venda...
La puta! Sí, exactament.
Un smartphone plegable que es diu Escobar Fold One,
i, segons ell, vol acabar amb Apple.
No sé si ho va considerar, sí.
I, segons els nostres orients, jo no l'he vist,
però diu que és un smartphone d'una estètica una mica desagradable
perquè va acompanyat de fons de pantalla
i de fotos de noies amb roba interior.
Bueno, una cosa molt rara.
Jo no sé si és cert o és un fake.
No sé si sortirà una nova sèrie, potser, del germà,
però, bé, les adreces també en van plenes.
Doncs anem ràpid a Eli, Gina, Oriol, Albert García,
Francesc Xavi Blasco, Chris Vilches,
i, per acabar, també, moltes gràcies
per participar en aquesta edició d'avui.
Gràcies a tu.
Recordeu, programa obert al públic,
generaciódigital.cat, ràdio.cat.
Encara ens queden algunes cadires per omplir.
Control tècnic Dani Jiménez,
redivisió Josep Maria Sánchez
i assessorament lingüístic de Concepció Colomina.
Això em passa per córrer.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch,
a Instagram, a icat.cat barra GD
i una cançó de Rice,
a Simple Story, els tindrem la setmana vinent,
i la música és preciosa.
De David García.
Que parlarem també d'ell la setmana que ve.
Adéu-siau i bon cap de setmana.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.