GenERació digital, amb Albert Murillo.
Benvinguts a GenERació digital,
el programa dedicat que parla de videojocs,
de creativitat i de cultura digital.
Ara comencem l'edició número 742,
una edició que estarà dedicada en bona part a l'animació
perquè arriba una nova edició d'Animak, a Lleida.
Tindrem la seva directora per conèixer alguns dels seus detalls.
L'Albert García ha jugat al moda història de Dreams,
un joc amb el qual es pot fer un videojoc, és un metajoc.
L'Oriol Dalmau ha jugat a una remasterització d'un videojoc
també de fa uns 10 anys, aproximadament.
I l'Eli s'ha descarregat i volen el seu mòbil.
Comencem.
Això és...
Generació digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb Albert García i Oriol Dalmau.
Molt bé, avui perfecte, tot l'equip concentrat, tot bé?
Molt bé.
Molt bé, fantàstic.
Perquè s'ha de presentar la gent de forma correcta.
Som una mica com els de Bola de Drac,
que eren com un equip de superherois, enemics...
Les forces de salt, no sé què.
Sí, del Freezer, aquells.
O els Power Rangers, també.
Estic convençut que si generació digital tira endavant
i anem fent programes, això estarà...
Al final hi haurà...
Crearem una marca.
Sí, hi haurà animació dins de la nostra presentació.
Però si algú estudia detingudament els vídeos,
veurà que la meva coordinació és mínima.
No, us ho dic en sèrio.
Sempre vaig com una o dues persones al darrere vostre.
Per això no ho havies de dir, que ara tothom s'hi fixarà.
Això no ho sé. No us ho fixeu.
Per cert, com era la setmana?
Bé, ha anat bé. Vaig a...
Bé, d'aquella manera, perquè fa uns dies va sortir a la venda
el nou videojoc de Street Fighter V.
Sí? Street Fighter V.
Videojoc de lluita, molt bo.
Va sortir l'any 2016... El tens aquí, per cert.
Aquí va, aquí va la cosa.
Va sortir l'any 2016 i va sortir de forma desastrosa.
El joc era bo, però tenia pocs continguts.
Han passat els anys, se n'ha anat actualitzant,
a mi m'agrada molt, aquest videojoc,
i divendres passat va sortir a la venda
l'edició definitiva Champion Edition, que us he portat aquí.
Aquest és el joc, vaig anar a comprar-lo automàticament a la botiga.
Vaig comprar-lo per un amic meu, perquè és molt fan,
i volíem tenir-lo els dos, així que vam anar a comprar el videojoc.
Què passa? El deixo per aquí perquè es vegi bé, i si no...
El tema és que quan tu compres la Champion Edition,
et penses que tindrà tots els continguts d'aquests anys, no?
I me la compro una mica com per preservar aquest joc que m'ha agradat tant...
Guardar-lo pels teus fills, nets, etcètera.
Per tenir-lo en format de disc i sempre que vulguis jugar-lo.
Què passa?
Tu compres el joc, l'obres, vas a jugar-lo per fer una partida,
i realment, tots els continguts extra
que tu esperaves que estiguessin dintre del disc,
te'ls has de descarregar.
Per tant, el joc... Compres la caixa, no?
No, i compres com el joc del mateix joc que ja tenia.
I per tant, com a element de preservació
o com a celebració d'un joc... Malament.
Malament. I sobretot, les ganes de voler jugar,
i 40 minuts de descarga.
Ui, tant! Hores, eh? Van ser hores.
I 40 minuts amb sort.
Unes quantes gigues van ser més d'una hora de descarregar-lo.
I, Ali, com ha anat la setmana, a nivell de sèries, potser?
Aquesta setmana us recomanaré una sèrie
que vaig acabar de veure ahir la segona temporada,
i esperant que vingui la tercera,
perquè ahir va acabar d'una manera que segur que ha de seguir.
Es diu Succession, si no l'heu vista.
No l'he vist. Jo el vaig començar a veure,
perquè em van dir que era tipo Joc de trons,
però a l'època no de fantasia i actual.
Sí. I, efectivament, és així,
perquè, políticament parlant,
és la història d'una família molt influent dels Estats Units,
que són propietaris de parts d'atraccions,
mitjans de comunicació, etcètera,
i parla de les traïcions
i de totes les lluites de poder que hi ha entre ells i altres famílies,
i dins de la mateixa família que són tots.
Ja. El que no està escrit.
Però això no seria la definició de col·laborat, bàsicament.
Una família rica i poderosa que li passen moltes coses.
Podria ser-ho, però és veritat que la manera...
Exacte, aquesta és la sintonia. Ah, sí?
Que se t'enganxa i no la pares de retenir.
El Dani l'ha trobat. Creu que està a Spotify?
Utilitzen molt bé els recursos de la música i, a més a més,
a nivell de visual, d'imatge, de planos, de flashbacks,
de càmera, de primers plans...
Bueno, està molt ben rodada.
Et queda millor, ara, aquesta música, realment.
Has vist? Sí, sí.
Si no l'heu vist, jo la recomano,
i aviam si surti a la tercera temporada, que és per HBO.
Molt bé. Qui no mira HBO és Francesc, o potser sí, però mira YouTube.
Jo miro molt de YouTube i sempre m'han recomanat coses.
Feia dies que, saps la pastaneta de vídeo recomanat,
allò que surt a sota, moltes vegades,
de tant en quan miro a veure què em recomanen.
Feia dies que estava veient una imatge de previu
que es veu a una Game & Watch, i un senyor allà dins la Game & Watch,
dic, que curiós que serà això.
Game & Watch, que era aquella consola primera, primigènia de Nintendo.
Un Pey Yokoi, un dels primers grans èxits de Nintendo,
de consola portàtil, i què va passar?
Vaig anar-lo a mirar, era un vídeo de 20 minuts,
a veure què tal és.
I era el vídeo de The Lie That Helped Build Nintendo,
la mentida que va ajudar a construir Nintendo.
I és una mena de petit documental d'Angels Crebels,
d'uns 20 minuts, que està allotjat al portal ING,
IGN, perdó,
amb el qual això ja vol dir una mica de serietat i qualitat.
I és un documental que està molt ben fet,
i te n'enteres una cosa molt curiosa,
de com va arribar una miqueta Nintendo Europa.
És la història d'un senyor, Owen Bergsten,
que va agafar i es va enamorar de les Game & Watch.
I resulta que les Game & Watch no estaven a Europa,
ell se les va trobar pel Japó, i ell vivia a Suècia.
Què va fer? Doncs va enviar un fax a Nintendo,
dient que tenia moltes ganes de distribuir els seus productes
per a Europa i tal, com si fos una gran corporació,
i era un senyor amb una botigueta.
Sí, era una mentida. Era una mentida descarada.
Però tenia botigueta.
S'ho va fer venir molt bé,
per acabar convertint-se en el licenciatari de Nintendo a Europa.
I a través seu, Nintendo va començar a vendre els seus productes aquí,
i és més, segueix avui en dia
sent un dels grans homes de Nintendo a Europa,
i un dels pocs que actua amb el seu propi negoci.
Nintendo Europa no està licenciada,
però, en canvi, a Suècia i als països escandinaus,
tot passa a través de la seva pròpia marca.
I és una història molt curiosa
de com es feien els negocis abans
i de com una persona amb moltes ganes i una miqueta de penques
es podia agafar i emportar-se a un gran negoci,
i em va agradar molt.
Doncs mira, jo us vull parlar d'una pàgina web
que jo utilitzo molt, que és Archive.org,
allà poso tots els meus sons,
i també, alguna vegada hem parlat aquí que també hi ha videojocs.
Hi ha de tot, videojocs, pel·lícules, arxius, llibres...
I una cosa molt curiosa, també hi ha pàgines web.
Si teniu ganes de veure com era la pàgina web,
una fa deu anys o quinze anys,
tenen còpies d'aquestes pàgines,
que a vegades és molt divertit...
És fantàstic, vaig veure un documental un dia
que era, a més, i està força en contra,
qui és ara el president dels Estats Units, no els ajuda...
Bé, no volia parlar d'això, sinó del tema que hi ha en speedruns.
És a dir, gent que el que fa és penjar vídeos jugant a videojocs
per veure quina és la manera més ràpida d'acabar el joc.
I si no es diu, es fa amb les màquines originals del joc.
Està molt bé, perquè a mi el que em fa pensar això
és que la persona que ha tingut aquesta idea
volia enregistrar tot el joc, però que ocupés el menor temps possible.
Exacte, això també.
En format de vídeo, però la forma més ràpida possible.
Per exemple, m'ha sorprès que el GTA Sant Andreas
es pot acabar en una mica més de vuit hores.
Déu-n'hi-do, ha anat molt ràpid.
Metal Gear Solid Extreme Mode,
és a dir, des de la forma més difícil de fer-ho,
gairebé dues hores, una hora i 57 minuts.
Bàsicament, una hora i 57 minuts,
una hora i 50 de cinemàtica,
7 minuts de joc.
I també m'ha sorprès el Metroid de l'ANES,
que en 21 minuts es pot acabar.
A mi el que em va deixar molt flipat
era, recordes, Albert García,
tu i jo, em sembla que tenim com 150 o 125 hores
acumulades del Breath of the Wild,
i en speedruns de 36 minuts.
Tu, per favor!
Jo vaig estar-me a menys 100 hores, com a mínim,
per poder tenir tot l'equipament
i tot el nivell per anar a lluitar al monstre final.
No, no, hi ha persones que en 20 minuts
i una branca d'arbre i ja se'l carreguen.
Doncs ara coneixerem l'speedrun de la setmana de la L,
a veure què t'ha alienat.
Quin ha estat el joc que t'has descarregat aquesta setmana?
Doncs aquesta setmana he jugat a Eboland.
Eboland? Sí.
I hi he jugat sense que ningú m'ho recomanés,
perquè mira... Home, ja l'experiència que tens...
El vaig veure en un dels anuncis
que em va sortir en un altre joc.
Per tant, la publicitat de vegades... Perfecte.
Sí, sí, sí. Doncs aquest joc
és un joc d'aventures,
tu ets un nen que comences...
Bé, és com un repàs
a l'estètica dels videojocs des que van començar.
Ah, que bonic.
Aleshores, comences dins d'un bosc
que està...
Comences amb 8 bits, sense bits,
sense color...
A mesura que vas agafant objectes
vas aconseguint modernitzar
aquests gràfics,
comences a veure les coses amb color,
en comptes de moure el jugador de manera lineal
ja el pots moure en totes les direccions,
i tot això vas fent un recorregut
fins que arribes als gràfics en 3D.
Està molt bé.
Primer, costa una mica.
Jo suposo que a mi m'ha costat una mica
perquè jo no estic acostumada, potser,
a aquesta estètica i a la mecànica del joc
de fa uns anys, potser.
Però després, quan entres
en la història, doncs és molt divertit.
Al final és fàcil.
Has d'anar buscant una sèrie d'objectes
que els vas recopilant
i et vas fent com una miqueta de...
d'art, d'armadures i coses que pots anar
utilitzant pel camí, perquè et van sortint
gent que has de matar,
animalets que has de matar, batalles, etcètera,
i també vas aconseguint agafar
aquests altres objectes que et van descobrint
pantalles amb més color
i més modernes.
Per conèixer aquest joc?
Em sonava, però m'encanta.
És una barreja de molts jocs clàssics.
A més a més, fa referència al Zelda
i a altres jocs clàssics.
El Big Marab, perquè combina
en alguns moments combats directes,
combats en temps real,
i també combats per torns.
Això és el que no sabia ni què havia de fer allà,
perquè te'n vas de la pantalla
i aleshores et surt un bitxo enorme
al qual has d'esperar el teu torn a matar-lo.
Són les dues mecàniques bàsiques,
o en temps real, amb acció, o per torns.
Exacte.
Per mi és més avorrit el tema dels torns.
Home, sí.
Has d'estar acostumat.
Has d'estar acostumat i a més a més has d'estar equipat,
perquè si no vens equipat abans,
allà no tindràs gaires oportunitats d'estar viu.
Això vol dir que has de rol, també.
Has de fer la preparació de l'equip,
tenir el nivell suficient...
Això mateix.
Jo hi he arribat al 3D.
No sé si això és molt o és poc, però sí.
A segon pas, realitat virtual.
Ponte les gafes, no?
No, és molt xulo.
A més a més, a mig camí et trobes una companya
que va amb tu a tot arreu
i a les batalles t'ajuda, també.
L'has de tenir una mica equipada amb ella.
Bé, és molt... És entretingut.
A mi m'agrada bastant.
No és gratuït.
És un joc que ja havia sortit per mòbil el 2015,
però ja estava per altres plataformes abans.
Ara està a gairebé totes les plataformes
per mòbil, per Android i iOS,
i són 0,99 euros.
Per tant, està molt bé.
A més, aquest joc està fet per gent amant dels videojocs, segur.
Es nota, eh, el carinyo?
Exacte.
Per aquesta realitat virtual, realment,
l'actualitat seria, si vols matar aquest enemic,
paga 0,99.
Caixa salud.
Doncs molt bé, ens agrada volant.
Ja us diré.
Un joc aparegut en el teu mòbil,
que segurament ha vist tots els jocs que estàs jugant.
Clar, ja comença a triar les coses que em poden agradar
i les que no. Doncs moltíssimes gràcies.
Generació digital amb Albert Murillo.
Cada divendres a dos quarts d'onze de la nit.
Ai, cat.
Doncs ara us hem d'explicar
una història bonica.
Des de fa uns dies que s'està parlant molt
del videojoc Dreams.
Aquest nou videojoc per a PlayStation 4
que es diferencia de la resta
perquè permet als seus usuaris
crear els seus propis jocs
i compartir-los.
És una experiència totalment creativa,
però també compta amb un mode història
que és molt especial.
Hi ha estat jugant l'Albert Garcia
i comença exactament així.
Oh, Ben.
¿Estás aquí?
Genial.
Deja que te cuente una historia.
Como todas las grandes historias,
tiene acción,
comedia,
un malo muy malo
y el ingrediente más importante.
Música.
Molt bé, aquest inici, Albert.
És que és molt guai la forma de començar el joc.
A mi em va ensaduir només començar.
El sueño de arte.
És el nom que té aquest videojoc
que està dintre del Dreams.
És curiós perquè el Dreams és un videojoc.
M'agrada considerar-lo un videojoc,
encara que sigui com un editor un programa,
és un joc.
És un joc que pots crear jocs.
I els creadors, els desenvolupadors d'aquest joc,
el Dreams,
també han aprofitat les mateixes eines
que estan a disposició dels usuaris
per fer un joc.
De fet, el que avui ens parlaràs és aquest mode història.
Exacte.
La setmana vinent, l'Oriol Dalmau ens parlarà més d'aquesta edició
de fer un joc.
De fet, ens ha dit que farà el videojoc del generació digital.
A veure què tal.
En teoria, això ho podran jugar també les nostres audiences.
Però tu et vas quedar molt impressionat amb aquest joc,
ho vam veure al Twitter,
i ens parlaràs d'aquesta història.
Exacte.
La història es diu, com us he dit, el sueño de art
i és aquesta modalitat de història
creada per Media Molecule.
Per començar, el que m'interessava més de tot això
és el fet que Media Molecule
és un estudi britànic que van fer al Little Big Planet,
van fer al Tearaway,
uns jocs molt interessants, molt macos.
I jo volia veure, després de tants anys
de no veure nous videojocs,
d'aquest estudi tan creatiu,
un joc fet per ell.
Perquè, sí, veure eines i tot això està molt guai,
però jo volia veure una aventura
feta per aquest estudi tan creatiu.
I té molta gràcia que amb les seves mateixes eines
hagin creat.
Ara bé, aquí hi ha molta cosa a comentar.
Per anomenar-ho el més principal ràpidament,
l'aventura dura unes dues o tres hores.
Amb dues o tres hores ja has vist tot el joc.
Per tant, a mi això m'encanta.
La gent diu que curt. Bueno, és que és com un extra.
És com un extra que pots veure les possibilitats
i dir-te el que podràs fer després.
I tot plegat molt a molt perquè la història,
en el fons, el que busca és inspirar els jugadors.
Inspirar els jugadors per utilitzar les eines.
De fet, mentre tu vas jugant,
va transcorrent l'aventura que ara comentarem,
però et vas trobant els assets.
Els assets vindrien a ser personatges
que ja estan modelats,
textures, nivells...
Qualsevol tipus d'element que tu després puguis utilitzar
en el joc són els col·leccionables.
Llavors, dona molt a molt haver de resseguir tot això
per buscar-ho.
Per començar, l'argument és molt interessant.
Com ara heu sentit, la música és la protagonista.
Bàsicament, som un músic
que ha perdut una mica...
Què passa per un moment com de crisi creativa?
I també de...
No té autoestima.
Té aquest moment de...
Ostres, no...
Abandonar la banda és tota aquesta història.
Cosa que mola molt,
perquè sempre estem cansats de salvar el món.
Mola que sigui un argument d'aquestes coses.
Un argument d'aquesta mena.
Llavors, a partir de l'argument que ja abandona la banda,
doncs vas jugant a diferents escenes.
La gràcia és que trobes moments tipus aventura gràfica,
moments tipus joc de plataformes,
curses,
típic moment, nous especials, disparar...
Els clàssics tipus de videojocs estan al videojoc.
Déu-n'hi-do, si em dius que pots fer un videojoc de cotxes
i un de plataformes, són dos jocs molt diferents.
Molt diferents.
Un de nous especials, aventura gràfica.
Mola molt com es controla el moment d'aventura gràfica,
perquè és amb el moviment del comandament.
Si has d'obrir una maleta, has de fer el moviment d'obrir la maleta.
Si has d'obrir una porta, el moviment d'obrir la porta.
Això mola molt com juguen Mèdia Molecule,
novament, amb aquest tipus d'originalitats,
a l'hora de plantejar les mecàniques.
Diversos personatges, i el que us deia,
els dreams, els somnis, es manifesten en el joc
en el moment en el qual el personatge protagonista a l'art
somia, somia amb les joguines que tenia quan era petit,
que són uns ninots,
i que protagonitzen els seus somnis,
perquè se'n recorda quan era petit.
Aquests ninots et porten a fer nivells d'aventura, de plataformes,
i es va barrejant molt.
O sigui, és molt boig.
És un potipoti, una mica.
Té números musicals, cosa que tampoc és habitual,
veure com escenes musicals que canten.
El Quebec té un estil com molt cinematogràfic,
Broadway dels anys 50,
barrejat amb ninots que no tenen res a veure,
però una estètica molt xula, no?
Sí, de fet, si veieu el programa de YouTube,
veureu les imatges que hem capturat,
i el que deies, Eli, ara s'estava veient el moment aquest més Broadway,
però també, doncs, imagineu-vos escenaris de fantasia futurista,
escenaris de fantasia,
doncs, joc de plataformes enmig d'una selva.
Tot això està dintre del videojoc...
Déu-n'hi-do, eh? És molt divertit.
A mi em fascina que s'hagi pogut crear
amb les mateixes eines del videojoc.
I això em fa pensar en una altra cosa.
Podran els usuaris,
això l'Oriol ens ho podrà dir una mica la setmana vinent,
podran els usuaris replicar?
Crear això, sí, sí.
Perquè jo penso que calen anys de feina i un equip potent per crear això,
perquè és integrar la música, el so...
Perdona, és que a l'inici que hem vist aquest locutor que estava parlant,
tu això també ho pots integrar.
Pots fer la música? Pots posar les veus, la música, tot.
El sistema més fàcil és a través de la càmera de la Itoi.
Allà pots enregistrar sons, música, el que vulguis.
De fet, ja ens ho comentarà l'Oriol,
que tindrà el seu moment per comentar-nos les creacions,
però aquests dies jugant a rèpliques de Mario és la música del Mario.
La mateixa música del Mario que l'han posat allà.
El que passa és que l'aspecte visual del joc el fas,
com tu comentaves, gràcies a tots els recursos,
els àcids que recopiles durant aquesta partida de mostració,
o no, pots integrar tu creacions teves,
pots importar creacions teves.
Totalment amb la càmera. Tu fas una fotografia i pots importar-les.
Però, a més, el motor del joc té moltes textures
i té molta idea aquesta de concepte...
Està molt bé.
Això em fa pensar molt en un joc com el Mario Maker, de Nintendo,
que encara veig molt, moltíssim dins del Twitch,
per exemple, de molta gent que hi juga, encara.
Les pantalles impossibles que fan.
Sí, a veure si realment tenen èxit.
A veure com reaccionaran els usuaris,
l'Oriol ens ho comentarà més,
però una experiència per a tots els públics molt xula
i que recomano moltíssim que jugueu aquest somni d'art.
I ara deixem preguntar-te...
És una pregunta molt concreta que em faig jo mateix, també.
A tu et fa mandra jugar per crear un nivell de videojoc?
A mi, sí. A tu, Albert?
A mi, el que em fa la sensació és que no tinc temps per fer-ho.
Ja. I és això, o sigui, cal molt temps.
Però, atenció,
traieu-vos del cap que el Dream sigui per crear videojocs.
En el fons, és per crear com conceptes interactius.
Jo penso que aquí està el futur.
Crear com metàfores jugables, no jocs.
Per molt que tu creïs un joc de plataformes, de xúter,
de carreres, serà pitjor que qualsevol joc comercial.
Per tant, per mi, la forma bona d'utilitzar el joc,
jo penso, serà crear com petits curts interactius.
Tu creus que a la 25a edició d'Animac
pot haver-hi algú que presenti un treball fet amb Dreams?
Totalment, totalment.
Les eines estan allà, és molt creatiu, i acabes fent-ho tot.
No hi ha res fet per als creadors.
Doncs molt bé, després parlarem amb la directora d'Animac.
A mi anirà sortint de dues formes.
Però abans connectem amb la Gina,
perquè jo crec que ens haurà de dir alguna cosa important,
referent aquesta vegada sobre el coronavirus,
de fet, conegut com a Covid-19,
perquè també ha afectat a les persones, evidentment,
però també a la tecnologia. Hola, què tal, Gina?
Hola, EquipGD, aquí la Conexió Tost.
Si no he vingut aquesta setmana a l'estudi,
no és perquè tingui el coronavirus.
I és que, com sabeu, aquí a Europa ens afecta relativament poc.
Però a l'Àsia es veu que la cosa està fatal,
i no parlo només dels hospitals xinesos,
sinó que també afecta els videojocs. M'explico.
Ara arribarà la primavera, i és època de comunions.
Doncs Nintendo ja ha dit que potser no tindrà prou estoc
per cobrir els regals de comunió
de tots aquests nens que vulguin jugar...
A Luigi's Mansion 3.
El Fel de Breath of the Wild.
I és que sí, Nintendo, així com Sony, són empreses japoneses,
però molta de la producció la fan a Xina.
I això està afectant, com sabeu, moltíssim.
Una altra de les empreses que ha dit que estava afectada és Apple.
Estranyaria molt que Samsung, Huawei, Xiaomi i totes aquestes empreses
no estiguin afectades,
el que passa que segurament encara no han fet la nota de premsa.
No sé si seguiu de prop també les competicions d'eSports,
però segurament sabeu que els xinesos o els asiàtics
són molt bons.
Clar, amb tot aquest pollastre que tenen muntat els aeroports,
amb els transports i amb les companyies aèries,
molts jugadors i molts equips no poden volar a les competicions.
Això dona cert avantatge, mala hora d'avantatge,
als equips europeus o americans, que evidentment sí que podem volar.
També hi ha algunes competicions que s'han anul·lat
o que fins i tot s'estan plantejant fer-les online.
Però això podeu considerar que és gairebé impossible,
perquè com t'assegures que un equip no està fent trampes
o que té millor connexió a internet que un altre?
Crec que és massa complicat.
Així doncs, no sé si a vosaltres afecta molt o poc,
no sé si heu de fer la comunió,
però que sapigueu que heu d'agafar les vostres consoles
i tot allò que tingueu i atresorar-ho,
com si fóssiu Francesc Xavier Blasco en una cova dels tresors.
Esperem que aquesta situació millori aviat,
que tota aquesta gent es recuperi
i que puguem tornar a la normalitat tecnològica en aquest món.
Doncs, efectivament, així ho esperem,
i com hem vist durant tota aquesta setmana,
han passat moltíssimes coses
moltes vegades amb la tecnologia,
però, evidentment, el més important és sobre les persones.
Va, anem a parlar d'Animac,
la mostra de cinema d'animació de Catalunya,
arriba a la 24a edició a Lleida la setmana vinent,
del 27 de febrer al 1 de març.
Enguany Animac tindrà com a tema principal la memòria
sobre el títol Time Capsule.
Els organitzadors de la mostra tenen clar
que l'animació és un mitjà potent per recuperar el passat,
per recollectar i conduir els records,
el temps viscut, per tant, la història.
Animac s'ha convertit, amb el temps,
en un dels esdeveniments audiovisuals
amb més prestigi dels que se celebren a Espanya
i es dirigeix a aquells artistes
que usen l'animació com a instrument de la seva expressió artística.
Carolina López, directora d'Animac,
benvinguda al Generació Digital l'altre cop
i a Pongela a les noces de plata.
25 anys l'any vinent, eh?
Exacte, l'any vinent. Moltes gràcies a vosaltres.
Estic encantada. Molt bé, 25 anys.
Són molts anys, eh? Doncs sí.
Però això serà l'any que ve.
Aquest any encara estem a la 24a.
Exacte, exacte. Anirem parlant...
No parlarem de tot el que fareu,
perquè és absolutament impossible,
amb tots els vessants a banda de les pel·lícules,
de tot el que es pot veure.
Però sí que m'agradaria començar
per parlar d'això, del tema principal, del temps.
Del perquè, doncs, creus que l'animació, doncs,
pot reflectir el pas del temps, per exemple, o la història.
Exacte. Bueno, d'entrada, el cinema és un art basat en el temps, no?
I l'animació treballa aquest temps fins i tot fotograma a fotograma.
Però, en realitat, una de les coses que ens interessa,
sobretot, és com es recupera aquest temps passat, la memòria.
O sigui, en realitat, el tema d'enguany és la memòria.
I no només la capacitat que té l'animació per recrear
aquells moments on no hi ha hagut cap fotògraf ni cap cineasta
per recollir aquells moments,
sinó també la capacitat que té poètica
per rememorar tots aquells moments
des d'un punt de vista molt subjectiu.
Ens interessa la subjectivitat en la recuperació de la memòria.
Molt bé. De fet, no només ho veurem amb animacions concretes,
amb cormetratges, també hi haurà una xerrada
d'Ecedor Uxef, que ell una miqueta parlarà d'aquest tema, no?
Exacte, sí, perquè és un realitzador búlgar
que amb la inauguració passarem un migmetratge fabulós,
que ha fet que és la seva obra magna, fins ara,
i que es diu The Physics of Sorrel,
que és una pel·lícula on mescla la memòria personal
amb la memòria del seu país, amb una novel·la,
i, a més, amb una narrativa molt fragmentada,
com és la nostra pròpia memòria.
Aleshores, a mi m'interessa molt com està treballat el guió
d'aquesta pel·lícula,
tot i que ha cridat també molt l'atenció per la tècnica,
perquè ha estat feta amb una tècnica en càustica.
És pintura a la cera calenta,
que ja la fèiem servir en època dels faraons i bans.
Parlem de tècniques,
perquè jo he mirat les tècniques de cadascuna de les pel·lícules
i he vist que hi ha moltes tècniques,
i després et preguntarem una miqueta
en què significa cadascuna d'elles,
i entre una d'elles aquesta, que és tan absolutament antiga.
Per cert, aquests dies s'ha parlat molt de Claus,
desgraciadament, que no va tenir l'Òscar,
però que tothom en parla també, i que també tindrà lloc.
Ho hauria d'haver tingut,
perquè jo crec que si un any teníem la possibilitat
de guanyar l'Òscar amb una pel·lícula d'animació, era aquest.
Però, la veritat, tot i així, ha sigut un sovidom total,
no només pel públic,
sinó també per la indústria i per la gent
que hi treballem en animació.
Perquè, tot i que és una coproducció,
que a Espanya s'ha sigut una part, però també hi ha Netflix al darrere,
el talent, principalment, i sobretot en la part més de direcció,
ara ha sortit d'aquí, de Madrid, el Sergio Pablo,
que és un supercrack.
I la veritat és que la factura que té, a més a més,
és fabulosa, que és que animació 2D
i, precisament, l'any de Claus...
Vull dir, el Sergio Pablo, lògicament, l'hem convidat,
però estava superliat allà fent la prèvia dels Òscars i tal,
i va dir que aquest any m'agafa una miqueta malament.
Però bé, el Fernando Moro, que a mi em fa moltíssima il·lusió,
perquè, a més a més de ser un animador genial,
un dibuixant extraordinari,
a més, ell és realitzador, té la seva pròpia sèrie,
Cleo i Coquín, ha treballat amb l'Anastasia Mundellarck,
té un currículum fabulós,
però ell és el fill del José Luis Moro,
que van ser els que van fundar els mítics estudis Moro als anys 50,
i ara, d'edat del seu pare,
són els de la família Tellerin, la Roberta la Calabaza,
tots els anuncis aquells dels anys 50, 60, de Mobile Record...
El seu pare i el seu tiet van fer centenars d'anuncis,
i que vingui, perquè jo l'hi he convidat molts anys,
i sempre està superliat,
i aquest any bé farem aquella fórmula un tallet més en profunditat,
i també donarà una conferència parlant específicament de Claus.
Genial. De fet, si esteu mirant el programa a través de YouTube,
esteu veient ara unes imatges, Francesc, quines són?
Una de les coses que es farà a tots aquests festivals
sempre s'acaba donant una miqueta de premi
a les persones més rellevants de la indústria.
L'any que ve s'atorga el premi d'animació màster
a la Gran Dama de l'animació francesma,
que és la Florence Miao,
i el premi honorífic a l'animador sud-africà William Kenratch.
Aquestes són imatges d'alguna de les obres de la Florence.
A mi m'ha semblat molt interessant perquè tots dos personatges,
tots dos autors, tenen certes tècniques en l'animació
que les fan bastant comunes.
M'agrada molt perquè tots treballen en una animació
que és molt orgànica, que sembla respirar,
perquè treballen sobre el mateix fotograma,
tocant, remenant, i al final no existeix.
Parlàvem de la càpsula del temps i de la memòria, no?
Al final, aquella pel·lícula és l'única...
Avui que em deia que estem acostumats a una era digital
en què podem fer còpies de tot,
la seva forma de treballar fa que al final
només existeixi i no existeixin fotogrames.
Aquesta crònica, què ha sigut la seva feina i què és el que hem fet?
I a mi això em sembla bastant màgic
de la forma de treballar de tots dos.
Si parlem de la Florence,
us podem dir que va néixer a París l'any 56,
que ha sigut, sobretot, especialista en cormetratxa,
que ha rebut algun dels millors premis a França,
ha rebut el Tessert l'any 2002, una menció a Cannes,
i el premi honorari en en si,
que és un dels festivals d'animació més importants al món.
Utilitza la pintura,
utilitza la pinta sobre un mateix vidre,
utilitza la sorra,
recordeu aquells anuncis que vam fer fa uns anys
d'una marca de cafè que es pintava amb sorra i llum?
Ella utilitza tècniques semblants.
I la seva obra s'ha caracteritzat per dones molt voluptuoses,
una aminada femenina en situacions molt quotidianes,
però també ha tingut un punt de mirada de denúncia social.
L'únic que ha sigut el seu llarg metratxa,
que és la travessa,
té aquest punt en què seguim la història de dos nens,
que marxen de Rússia, o un país que podia ser o Rússia o Ukraine,
i arriben a un país com el nostre,
on, moltes vegades, els migrants se'ls tanquen,
i se'ls té detinguts.
I la veritat és que a mi m'ha agradat moltíssim.
La seva animació, un cop la veia, em sonava familiar,
com si l'hagués vist altres vegades,
però la veritat és que no la coneixia,
i totes les coses que podeu veure a YouTube d'ella,
jo us les recomano perquè és molt especial,
et desperta coses molt especials.
Hi ha gent molt quotidià, gent que balla,
gent que està a la plaça del poble, etcètera.
No sé si tu estaries d'acord a destacar de la seva filomografia,
potser, Hamann, que seria potser la seva primera obra,
Cheresat, l'obra per la qual va guanyar aquest Premi Cèsar,
em sembla que era el primer diumenge d'agost,
i l'última, que és la travessa.
Hi ha alguna cosa més que destacaries d'ella?
Bueno, aquesta, sí.
Contes de Càrtia, també, que són com contes de barri, no?
I la Florence, efectivament, el que has dit és veritat,
tot i que la travessa encara no està acabada,
l'està acabant en aquests moments,
i el que faré ella, vaja, a la seva conferència,
és segurament veure unes de les primeres imatges
d'aquell llarg matratge.
Perquè sé que Porta en dança amb aquest llarg matratge,
va començar a escriure-lo el 2007 i que s'ha engegat moltíssim.
I també estem veient imatges d'un premiat, no?
Sí, és en William Kenridge, és artista sud-africà,
ho expliquem, és un home d'ararrassar blanca,
és un home de sud-africà però de descendència jueva.
És de l'any 55, per tant, neix l'any 55,
per tant és un any més gran que Florence,
i és curiós perquè ell, principalment,
doncs destaca en la il·lustració a partir dels anys 70,
en el gravat, en la il·lustració,
en les arts plàstiques més tradicionals,
de totes formes, ha fet murals, ha fet escultures,
ha fet escenografies per òperes,
ha treballat les arts plàstiques i escèniques de totes bandes.
Però és, sobretot, conegut per la seva animació.
Igual que la Florence, de la mateixa manera,
que ella pinta sobre vidre i va modificant els fotogrames,
ell treballa sobre carbó, i és fantàstic veure'l treballar.
Trobareu grans vídeos on es veu ell treballant a YouTube,
mireu-los, perquè va modificant els fotogrames.
I això que parlàvem també de la càpsula del temps,
que és el tema d'enguany,
hi ha una cosa que he sentit referent a la seva obra
i és que tots aquests espars blanques
que ha d'avorrar sobre negres que ell ja ha pintat,
van deixant com un rastre en el fotograma
del que hi havia en el fotograma anterior.
En parlen dient com és la memòria esbaïda,
o la memòria que s'esbaeix
i que, malgrat avançant cap al futur,
ens deixa un record del que havia hagut abans.
I a mi em sembla molt màgic.
Sí que és veritat que, malgrat que s'ha intentat apartar,
en aquells anys 80, com comença a fer animació,
a la seva obra anterior,
s'intenta parlar una miqueta dels corrents polítics de l'època,
sí que ha tingut també bastant temes de denúncia social en el món
en què ell vivia en aquella South-Africa,
a finals de la Perhead,
per exemple, una de les seves grans obres
és un cicle de nou curmatratges
que es van ajuntar en una col·lecció
que es diu 9 dibuixos per projecció,
són el cicle d'Extain i Tannenbaum,
explica la història d'un industrialista blanc,
aquest tal Extain,
i els crims que comet en aquests anys de Perhead,
i que són una sèrie de pel·lícules
que van des del 1989 fins al 2011.
Vull dir que...
Molt de temps, eh?
Jo us recomano que veieu algunes d'aquestes pel·lícules,
el Journey to the Moon, per exemple,
i una de les imatges que estàvem veient de fons
que era una cosa que s'apartava de l'animació,
però que era com una mena de retaula fantàstic,
on hi havia una mena d'estranya processó
de persones que semblaven ombres xinesques,
que també és molt surreal i molt important.
La veritat és que m'agrada moltíssim
descobrir aquests dos nous autors,
jo crec que si aneu a l'anima, a part de descobrir-los ells dos,
com podries destacar alguna cosa més de Ken Richards?
Doncs ho has explicat fantàsticament bé,
i la veritat és que m'encanta
que hagis parat en la tècnica,
perquè quan s'ajunta al concepte,
i també la manera d'adur-lo a terme,
doncs és una obra, diguéssim, que s'apropa a la perfecció.
I és el cas del Kentries, que per parlar de la memòria,
fa aquests dibuixos que es borra
i que d'alguna manera deixen sobre el paper
l'antiga ratlla o l'antic tras,
que és la memòria també del dibuix.
Carolina Animac està oberta a projectes de tot el món
en una convocatòria oberta.
Com ha anat aquesta convocatòria?
Fantàstica, si tenim en compte,
a més a més que l'Animac no és competitiu,
tenim aquests premis honorífics, també el públic dona un premi,
dona un premi al millor cur matratge,
al millor cur d'estudiant,
i al petit Animac, que els nens i nenes també voten,
però no tenim premis, i tot i així hem rebut
3.000 títols, gairebé, en convocatòria oberta,
dels quals n'hem seleccionat uns 200 i escaig,
però en total després, clar, hi ha una part també comissariada,
o sigui que al final ens aprovem cada any
sobre els 350 títols projectats.
Quan dius això de tants títols,
penso, no sé quin nom té ara, el maquinista,
el que posa les cintes al cinema...
El projeccionista.
Sí, el projeccionista, deu anar de vòlit o no?
Això ho mecanitzeu o automatitzeu?
Són diversos, hi ha molta feina que es fa prèviament,
que es fan compilats, clar, estem a l'època ja...
Sí, digital, eh?
Som generació digital. Exacte, exacte.
Aleshores, clar, hi ha moltes coses preparades,
tot i així, tenim a la cabina tècnica,
ja de la sala gran,
hi ha tres, quatre tècnics,
i a més a més el nostre cap tècnic, que és el Jordi Larios,
és un patidor, com han de ser tots els bons tècnics,
i sempre té l'opció 1 del DCP, la 2 i fins i tot la 3,
i un any vam fer servir la 3 a la inauguració.
Què dius ara? Sí, sí, sí, aquestes coses passen.
De vegades dius que exagerat, no?
Si un dia els va fer servir la 3 és que algun dia pot passar.
Que fort.
Per cert, el vostre festival, la vostra mostra,
està també molt pensada pel criador jove,
i aquí té moltes possibilitats de créixer, oi?
Absolutament.
A més a més, aquest any, dintre de l'Animac Campus,
que és aquest espai que dediquem més als estudiants,
amb els que tenim i en les escoles també, una gran complicitat,
que pràcticament totes les escoles catalanes i moltes universitats
venen amb els seus estudiants,
però més participen activament organitzant uns tallers preciosos
a l'Animac Crea, però aquest any, a més a més,
dintre d'aquest Animac Campus, hem creat la figura de la Madrina,
o Padrina, com es diria a Lleida, de Madrina.
La Madrina Animac, que és una productora,
que es diu Núria Blanco, que treballa a Cartoon Saloon,
que és una productora irlandesa espectacular,
que és una referència total i absoluta en tot el món,
d'allà han sortit pel·lícules multipremiades, com The Breadwinner,
Song of the Sea, The Secret of Kells, unes pel·lícules fabuloses,
i ella, a títol personal, també ha produït un cormetratge
que l'any passat va estar anomenat als Òscars,
que es titula Late Afternoon.
I aquesta noia, que a més a més ha estat productora,
és productora a Irlanda, però ara està escrivint
i segurament portarà la seva pròpia sèrie com a realitzadora.
Molt bé. Hi ha també zona de networking o de coneixença, etcètera?
Sí, sí, absolutament. Tenim la part animacproca
de networking amb pitch.
Fem sobretot l'activitat estrella dintre d'això,
és l'incubator, que com el seu nom indica,
és una incubadora de projectes.
I és molt bé amb el seu projecte, ja pot ser de curt, de llarg,
de sèrie, de videojoc, aquest any no n'hi ha cap de videojoc,
però ho hem tingut, i el que fem és amb un pànel excepcional,
no romlint composat pels convidats especials d'aquell any,
se'ls dona a aquests projectes un feedback.
Hi ha una selecció, i dec dir que aquest any ens han arribat
40 projectes que ens ha costat seleccionar-los,
perquè eren boníssims.
Ha sigut l'any de més qualitat i, a més a més, més internacional.
Sobretot de Llatinoamèrica, ens han arribat molts projectes
que es farien al viatge per venir a aquest pitch,
que dura 10 minuts només,
per tenir aquest feedback d'aquests professionals.
O sigui, que estem molt contents.
Això dius que són de qualitat tècnicament, a nivell d'història.
Què us heu trobat?
Cada vegada la gent fa històries més interessants,
que enganxin, per exemple?
Absolutament, tot i que encara el guió és el que més costa.
O sigui, és més fàcil trobar-te amb estètiques espectaculars,
amb dibuixos fantàstics,
però que després, al millor,
no acaben de saber quin és el seu públic.
Per això venen a nosaltres,
perquè nosaltres és, segurament, per molts,
la primera vegada que fan un pitch.
I a partir d'aquí, ja sortiran als grans mercats,
que normalment estan a França, i ja començaran un recorregut.
Però ens hem trobat al llarg dels anys
que hi han hagut projectes que s'han presentat a l'Incubator,
i que era la primera vegada, molt nerviosos,
que venien a fer el seu pitch, i després s'han acabat produint.
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do.
De fet, ja també, a la part final, no sé si un dels darrers dies,
que feu un homenatge a un premi trajectòria,
que és el Jordi Artigues.
Moltes vegades, quan doneu aquests premis trajectòria,
ens descobriu persones molt importants dins d'aquest món,
i que val la pena que la gent ho conegui,
i que sobretot sàpiga la feina que ha fet.
Exacte. En aquest cas, què?
El Jordi Artigues, a més, jo l'hi tinc molt de carinyo,
perquè quan vaig començar amb això de l'animació,
que hi havia una assignatura a Belles Arts,
això era un desert, en quant a veure coses que no fos Disney,
o els cartons de la Guàrnez, que podies veure...
Els japonesos, dels mans...
Els japonesos, que començaven, tampoc hi havia gaire cosa.
Vull dir, a la meva època, estic parlant de juràcic.
Aleshores, en aquells moments,
el Jordi Artigues no només va fundar a Cifa Catalunya,
que a Cifa és l'associació internacional de l'animació,
sinó que, o a partir de Cifa, també organitzava allà on li deixaven,
a vegades era a la caixa que tenia allà el CIEG,
no sé si us en recordeu, havia l'alletana...
Sí, sí, que me'n recordo. I tant que me'n recordo.
És que jo també soc juràcic, també.
Doncs era un centre, precisament, de noves tecnologies, etcètera,
i allà vaig anar una vegada a un taller que va fer amb uns francesos,
que es deia Le Collodionomie, i això ho organitzava el Jordi Artigues.
La primera vegada que vaig veure Garbancito de la Manxa va ser
amb una projecció, que és el primer llarmetratge català
i primer llarmetratge color a Europa,
que allà era vintage, no sóc tan...
No sóc tan, però no tant.
Doncs també va ser amb una projecció que va organitzar ell,
que és una persona que en un moment
que no hi havia gaire més coneixement de l'animació,
independent, sobretot, i experimental,
ell la va portar a Barcelona.
I a més a més va organitzar un festival a Lleida,
que podríem dir que va ser la primera edició de l'anima,
que es deia Cinemàgic.
Molt bé. Per això hi ha tant carinyo aquí.
Per cert, allò que deia de les tècniques,
aquesta que comentaves de la tècnica de pintura en caústica,
que fa tant de temps que s'utilitza,
quins materials es fan servir?
Vam fer un taller, precisament, amb el CCCB,
i jo vaig fer el taller, també, per pinxell,
amb el Teodoro Xef, per aprendre.
I aleshores, tu agafes cera d'avella,
la mescles en pigments, aquests pigments en pols,
ho escalfes, i aleshores, amb aquella mescla,
s'ha de pintar.
Com que és cera, és com una espelma.
Quan està calenta, està líquida, però de seguida s'endureix.
Amb les mans, però? No, no, no, amb pinxell, perquè allò crema.
Sí, sí, amb pinxell.
Tu vas pintant i en el moment...
Clar, tens un fotograma, però què vols?
Doncs al següent ho has de variar una mica,
el que explicava l'Oriol abans.
Doncs amb un assecador de cabell,
vas, comença a s'escalfar,
i aleshores vas variant una miqueta el dibuix.
I ja després, quan t'animes,
pots anar també aprofitant els moviments de la pròpia cera,
depenent de lo figuratiu, abstracte, que vulguis ser.
I la veritat és que, a més a més,
aquest tall que va donar el CCCB va coincidir
amb les manifestacions d'aran de l'1 d'octubre,
i el Teodoro Xef es va arrebatar
amb tot el que va veure al carrer de foc i tal,
i una pel·lícula que es titula Barcelona de foc,
una pel·lícula que inaugurarem Premièr Mundial
a la inauguració de l'ANIMAC.
I està feta amb la tècnica escàustica
i està feta a Barcelona, al CCCB.
Déu-n'hi-do, és fantàstic.
I com que no tenim molt de temps,
em podries explicar què són les monotròpies?
Doncs mira...
Perquè m'ha agradat això del foc,
però no sé si té a veure amb el tema del so.
Sí, perquè es fa amb un tocadiscos.
Què m'estàs dient? Sí, sí, sí.
Però es pot fer amb l'agulla? No, amb l'agulla no.
Tu fas servir un plat de gira...
Com es diu? Sí, un giradisc.
Un giradisc.
Un giradisc fa servir el plat
i el que fas és dibuixes, lògicament no sobre el plat,
sinó sobre un paper, dibuixes un seguit de dibuixos,
que has de calcular-ho molt bé,
has de fer una miqueta de matemàtiques,
de manera que després, quan ho filmes amb una càmera,
tens aquesta animació.
En realitat és un principi molt semblant
als primers aparells prescinomotorràfics,
tipus el so otro.
És una miqueta això, però hi ha molta gent que ho fa servir.
Aquest any tenim una pel·lícula,
el White Cube, que és la nostra secció més experimental,
fet per una realitzadora, que era a Rotterdam,
i que està feta amb aquesta tècnica.
Doncs molt bé, us dèiem al principi de l'entrevista
que era impossible, doncs més que res.
Si veus, per exemple, a la pàgina web,
tot el que feu és que és molta cosa,
hi ha molta il·lusió al tema de les escoles, de la gent jove...
La tasca que esteu fent és que segurament,
no sé si ja ho veieu, hores d'ara,
però d'aquí a deu anys segur que ho notareu,
amb nois que venen i després fan les seves obres
i que les presentaran, no sé si s'ha donat el cas.
Ja ho hem començat a fer, ja ens ha començat a passar l'any passat.
Fa dos anys hi han venut un parell de realitzadors
que a més havien presentat el seu cura a la Berlinale.
I són de Lleida i diuen,
si nosaltres estem aquí és gràcies a l'ANIMAC.
No, això està molt bé.
A mi m'emociona, això.
Doncs recordem, per la gent que ens estigui escoltant
o veient a través de YouTube,
serà el 27 de febrer fins al 1 de març a Lleida,
pàgina web, tens totes les possibilitats de veure
i de comprar les entrades, etcètera, etcètera.
Moltíssima sort, Carolina López, la directora d'ANIMAC,
en aquesta edició ja ens explicarem realment com ha anat,
i sobretot també l'any que ve, les 25 anys,
que no sé si has pensat, però...
Sí?
Sí, perquè...
Hem començat, és impossible no pensar-hi.
Doncs moltíssima sort i gràcies.
A vosaltres.
Doncs ara el que hem de fer és connectar amb l'Oriol Dalmau
perquè aquesta vegada ha jugat a una remasterització.
És un joc força antic de fa deu anys
i que ara l'han tornat a publicar,
i ell ens l'explica i ens diu exactament quin és.
Patapon 2 Remaster, exclusiu de PlayStation 4.
Patapata, patapon. Patapata, patapon.
Pon, pon, patapon. Patapata, patapon.
Xaca, xaca, patapata, pon, pon, patapon.
Patapon és un joc que va sortir originàriament per la PSP l'any 2008.
Hi ha plogut bastant.
I qui el va jugar el recorda, perquè era un joc molt original,
molt diferent del que s'havia vist fins aquell moment,
i encara avui és un dels jocs més originals que s'han fet per Sony.
Era senzill, era divertit, era catxondo.
Era perfecte per una consola portàtil d'ara fa 12 anys.
La cosa és, té sentit treure un remaster d'un joc així
per una PlayStation 4 en ple 2020?
Eh? És remaster, això què vol dir?
Que podeu jugar amb la PlayStation 4 a 4K.
Només faltaria, estem parlant de gràfics de PSP,
del 2008.
Si això no ho movem a 4K, apaga i va menys, eh?, patapom.
Pels que no coneixeu de què va, a veure,
nosaltres controlem una tribu de personajillos, que són els patapons,
que són uns éssers tipus Lemmings,
que en definitiva són com un ull gegant amb potes, molt senzillet,
i és un joc musical.
La gràcia està aquí, amb donar les ordres al ritme de la música.
Perquè bàsicament els patapons poden fer dues coses.
Avançar i atacar.
Per avançar has de fer pata, pata, pata, pom.
Sí, sí.
I per atacar has de fer pom, pom, pata, pom.
Ho tinc 41 anys, eh?
La pata és el quadrat, el pont és el cercle.
Evidentment, hi ha més opcions.
Hi ha combos, hi ha la possibilitat de defensar-se,
hi ha el xaca, xaca, pont, pata,
el pata, pata, pont, xaca, xaca, pont, pata, pont,
xaca, pa...
El xaca és el triangle.
Al final és divertit,
però tens la sensació que estàs jugant un joc de mòbils, sincerament.
Però enganxa, eh? És tan tonto que enganxa.
Et trobes allà, xaca, xaca, pom, xompa, xaca, pom...
durant molta estona, i el temps passa volant, que és l'important.
I ho has de fer, recordem, el ritme de la música.
És un videojoc musical.
Si no dones les ordres al ritme de la música, que és molt fàcil,
els patapons no reaccionen.
Els patapons poden evolucionar, poden tenir habilitats noves,
poden canviar d'armes, té una certa component d'estratègia.
Es pot canviar el teu exèrcit de patapons, organitzar-lo diferent.
I el joc, al final, el que et demana és anar fent missions,
que són missions lineals, amb 2D,
d'anar avançant amb un escroll lateral,
i bàsicament consisteix a anar avançant
i anar destruint enemics i obstacles,
mentre et van explicant la història del món patapon.
Coses imperdonables.
Una cosa que és imperdonable a totes és que no té multijugador.
Això... és que no té cap sentit.
Perquè una guerra de pom-pom, patapon, patapata, xacapom, patapum,
entre els Rubius i AuronPlay, a internet, a Twitch,
ho pataria, semblaria les batalles aquelles de Monkey Island,
de insultos, no?, i m'imagino...
I és el que li hauria donat més sentit, en aquest joc,
el fet de remasteritzar-lo pel 2010.
I una altra cosa, es va remasteritzar per PlayStation 4 fa poc a l'1.
L'Aviata remasteritzarà el 3, el Patapon 3.
Per què no remasteritzen els 3 jocs alhora? Per què, Sony?
Pasta, pasta, pasta, pon, pasta, pasta, pasta, pon, eh?
L'online, en aquest joc, li hauria anat de puta patapon,
pat de puta mar.
En definitiva, és un joc divertit, entretingut,
amb ultraoriginal, això no l'hi treu ningú.
Però què t'està demanant, aquest joc?
Primer, ser portàtil,
i després, que estiguéssim vivint en el 2008.
És a dir, que fos el que va ser.
Ha aportat el 2020, no multi, no parti.
Patapon, do remaster!
Patapon, patapon, jackapon, pam-pom, patapon...
M'ha agradat molt el pasta, pasta, pasta, pon, eh?
Sí, una declaració d'intencions.
Realment, jo recordo molt, efectivament, aquest joc, eh?
Era una altra època de Sony, això,
i d'una consola,
que és una pena que ha desaparegut de les nostres mans.
Sí, sí, era fantàstica, la PSP.
Sí, sí, i la PS Vita.
Que ara es veu... es veuen molt.
Són consoles que es veuen molt a les botigues de segona mà,
que realment estan a preus molt baixos, eh?
Totalment, sí, sí.
És el moment de comprar-les i la portiu al futur.
No, de fet, ha estat una miqueta, doncs, el mòbil,
que, de fet, aquests jocs actuals, les has jugat...
Jocs com aquest tipus, les has jugat molt a través del mòbil.
I van sortint per consoles...
Però cap tan bo com el Patapont. Sí, sí, exactament, exactament.
Molt bé, a veure, el que hauríem de fer ara és anar a les xarxes,
perquè, com sempre, han passat fortes coses.
I entre elles quines, Eli?
Doncs amb coses nostàlgiques, que estan molt nostàlgiques,
i jo crec que els agrada molt aquella música que posa el Dani.
Mira, aquesta ens l'ha canviat, ara, no és la mateixa.
Però, sí, mira, en Ferran Escric ens deia...
que el Segell Finders Keepers ha reeditat recentment
la banda sonora de Kiu i els seus amics, del qual parlàvem l'altre dia,
aquella sèrie psicotrònica de TV3 dirigida pel Vegas Luna,
que no sabia jo que era dirigida pel Vegas Luna.
Tampoc, tampoc.
No me'n recordava, que estava feta el Vegas Luna.
Jo, almenys quan la veia, no coneixia el Vegas Luna.
Doncs sí, es veu que han reeditat aquesta banda sonora,
i a part del Ferran Escric també, l'Ed Caballer ens recordava...
que el dia 15 del 2, fa uns dies,
es va fer el 30 anys de la primera emissió de Bola de drac.
Mira, em va fer molta gràcia, efectivament, amb aquesta música,
perquè els mitjans han parlat moltíssim d'aquests 30 anys,
i jo recordava, quan va fer 20,
que al Generació Digital vam parlar molt dels 20 anys, saps?
I que recordo que, ja em perdonareu, vam ser els únics que vam parlar.
I ara el que ha passat és que aquelles generacions que tenien 10 anys menys...
que ara estan fent ràdio o que estan fent tele, ara...
Ara ho diuen tots.
Ara, eh, ara.
Ja era. Parlau d'unes coses molt rares, vosaltres.
I recordo que van tenir el Marc Zani, el doblador, com va venir...
Sí, sí, sí.
M'ha fet pensar en això. Però bé, bé, molt interessant, eh?
L'altre dia els experts en parlaven, tu en parlaves, Albert, no els experts?
Parlava, en aquest cas, del videojoc,
que mira, ha aparegut coincidint amb l'aniversari de la sèrie.
A Japó ho deuen saber i diuen...
traieu el videojoc perquè a Catalunya estiguin contents.
Exacte, exacte.
Llum, foc, destrucció.
Llum, foc i destrucció.
Així cantava una persona que també l'han entrevistat a Catalunya Ràdio.
Els nostres uients també prenen idiomes mentre juguen a videojocs, no?
Doncs sí. La Laura ens explica que està intentant aprendre alemany,
bé, conèixer algunes paraules, si més no,
rejugant per enèsima vegada el Monkey Island.
I davant del comentari de l'Ed Caballer,
que diu que ja no es fan aventures gràfiques com les d'abans,
han començat a sortir una sèrie de recomanacions de diferents uients
que estan força interessants.
La Laura recomanava un joc que es diu Deponia,
que diu que seria similar al Monkey Island.
Diu que és d'un personatge que es diu Rufus, que és un desastre,
però que cau molt bé i que és un futur postapocalíptic
on la Terra és literalment un abocador.
No el conec, però diu que està molt bé.
En Jimbo apoya aquesta opinió de la Laura,
perquè diu que el disseny de l'animació,
des de l'animació fins a les bandes sonores,
diu que són genials i molt divertides,
les mecàniques i la resolució dels puzzlers,
molt graciosos i difícils de vegades,
però que t'has de ficar al cap d'aquest personatge,
que és una mica raret, i pensar com ell, i aleshores te'n surts.
Està bé, això per passar els nivells ha de posar-te en el CDP.
Ara mateix necessito saber com es diu en alemany
Pullastre d'alguma amb pulits al mig.
Sí, anar a pensar en el mateix.
Necessito saber exactament com es diu això, que ens ho digui.
Potser la Laura ho sap, que ens ho digui.
Es mata, què deia?
Precisament, si ens agraden les aventures gràfiques tipus LucasArts,
doncs que també en tenim una, que es diu Thimbleweed Park.
Diu que té pendents de jugar-hi, però que té una pinta brutal,
i també recorda els primers Broken Wars,
que deia que també li agradaven molt.
Tu ho coneixies, eh?
El té i surt en el joc.
Jo surto en el joc.
És que no recordava el nom.
A més, com i tant que és LucasArts
i està fet pels mateixos que feien el Monkey Island.
Molt bé, ja han sortit altres títols, també, d'aquesta època.
Sí, d'aquest tipus, no?
Un que es diu Simon Desourcerer, Laser Suite Larry,
Almaniac Mansion, el Hoppings FBI i d'altres.
Tots aquests, que hi ha molt text,
que pots posar-te en alemany, en anglès o en francès,
i aprendre idiomes. I anar aprenent, sí.
Aquesta setmana també hi ha hagut forces novetats
a nivell de videojocs.
Per exemple, que Stadia, que és aquesta plataforma de videojocs
de Google, que ha presentat nous jocs.
Alguns d'ells, per primera vegada, apareixen a Stadia,
com, per exemple, l'Stacks on Stacks,
on Stacks, es diu d'aquesta forma,
i també, de fet, els altres hi ha, com el Lost Walls,
el Panzer Dragoon Remake,
el Serious Sam Collection,
és a dir, el que fa és, imagino,
contractar aquests jocs per portar-los a la plataforma.
Arribam a acords amb les companyes distribuïdores
i els inclouen en aquest servei.
Està bé que poc a poc vagi ampliant-se,
perquè va tenir un inici molt fluix, Stadia,
i a veure si amb el temps va agafant més coses.
El tens, tu? No, no el tinc.
No el tinc, perquè ja us dic que els jocs ja els tinc.
No tenc res que no tingui.
Per cert, aquesta setmana també hi ha hagut novetats
a l'Animal Crossing, perquè vam fer un vídeo de presentació,
no presentació, sinó de novetats.
Sí, al Nintendo Direct. De fet, mai Nintendo ha trigat tant,
tants mesos, a oferir un Nintendo Direct
i hi havia molta expectació.
No és l'Animal Crossing, no, però per la resta sí,
és que només era Animal Crossing.
Novetats, moltes més opcions de personalització,
metàfora capitalista multiplicada per 200.000...
És veritat, és veritat.
Però, al mateix temps, interessant,
perquè seran llançament molt potent.
Ja veureu que a Nintendo, aquest any,
l'estratègia és Animal Crossing
per aguantar tota la primera meitat de l'any.
Per tant, jo penso que serà potent.
El que més m'ha agradat, detallet,
ara es pot triar ja a l'hemisferi on vius.
Perquè, clar, les estacions de l'any,
no és el mateix a l'hemisferi nord que a l'hemisferi sud.
I això és un madis que he trobat fantàstic.
Molt bé, per cert, Francesc, aquesta setmana, la setmana passada,
el videojoc més venut al Japó va ser Hatsune Miku projectiva.
És increïble com encara segueix sent un dels personatges
més estimats pel fàndom fric del Japó,
i no tan fric, també, perquè recordem que Hatsune Miku,
com a personatge virtual que surt, que fa concerts i coses,
ha passat per casa nostra vàries vegades
i l'última no fa massa poc.
La vam tenir fent un concert d'aquest personatge virtual
i atrau moltíssima gent.
I també aquesta setmana ha estat...
De fet, jo tinc moltes ganes que, quan acabem el programa,
avui divendres, posar-me a Twitch
i veure la gent que juga el nou episodi o capítol,
número dos de la segona temporada, Fortnite.
Fortnite, crec que Fortnite està en un moment
que s'ha de reinventar d'una manera espectacular
per aconseguir aquell èxit que va començar a tenir fa tants anys.
Sobretot després d'aquella meravella
que vam fer amb el cataclisme aquell que va...
Sí, és veritat.
I em fa molta gràcia pensar en els videojocs
com les temporades d'una sèrie de televisió.
Sí, sí, així ho fan.
Bàsicament ara estem en la segona temporada
de la segona...
Sí, segon capítol.
És molt curiós.
És donar-li una etiqueta a un videojoc, és evident.
Doncs res, estem arribant al final del programa.
I res, volia dir-vos, Elisabet Sánchez,
Oriol Dalmau, Albert García, Francesca Iulasco,
moltes gràcies per participar en aquesta edició d'avui
i molt bon cap de setmana.
Igualment, el control de setmana.
El control tècnic d'Ani Jiménez,
la divisió de Lluís Armengol i assessorament lingüístic d'Anna Llubet.
Pots seguir-nos al Telegram, a Twitter, a Facebook, a Twitch, a Instagram,
a icat.cat barra GD, pels podcasts de Spotify,
sobretot també per YouTube.
Aquesta setmana em venia molt de gust...
per acabar posant la música de Marvel Madness.
Uf, com m'agrada, aquesta cançó.
El joc està dissenyat per Marc Cerny,
que ens va entusiasmar els qui vam poder provar
la màquina original dels anys 80.
Eren unes boletes que queien i tu tenies una bola
per portar-la aquí i allà.
Era brutal. I així sonava la música. Adéu-siau.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.