Música
Benvinguts al Generació Digital, el programa de Catalunya Ràdio
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número, atenció, 689,
i amb moltes ganes d'explicar-vos quins han estat
els millors videojocs d'aquest any 2018.
I és que aquest és el darrer programa d'aquest any
i crec, ara ho discutirem, penso que ha estat una molt bona collita.
Tindrem temps per fer-vos un top 10 de l'equip del Generació Digital.
Sabrem quins han estat els videojocs
que més han agradat als nostres uients
i escoltarem també la veu experta de l'Oriol Dalmau,
que ens resumirà en pocs minuts com ha estat el seu any
a nivell de novetats de videojocs i també de consoles.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui, amb l'Albert Garcia.
Què tal esteu? Molt benvinguts. Hola!
Molt bé. Sí? Heu jugat molt, aquest any?
Home, doncs jo crec que sí, vam començar jugant en aquest programa
el Sea of Thieves i jo crec que també hauríem de jugar alguna cosa, no?
Abans d'acabar l'any. Parlarem del Sea of Thieves, no?
Per favor. Sí, sí, sí.
Jo aquest any cada cop he jugat menys a consola i més a PC.
Sí? Mira, volia preguntar-vos això.
Plataformes com GioGi m'estan posant a les mans tot de clàssics,
estic comprant coses dels 80 i dels 90, això sí,
però clar, a un euro i mig o a dos euros,
és que a vegades hi ha ofertes irresistibles.
Quina és aquesta plataforma? Gok.
Good Old Games.
Vindria a ser com un Steam, d'acord?
El que passa és que els seus jocs tenen molts d'antics,
també molts de moderns, la gràcia que,
a diferència d'Steam, els seus jocs
són fitxers que et descarrega sense DRM,
amb lo qual els tens al teu ordinador,
no depenen d'estar connectat online, etcètera.
I molts estan ja empaquetats i preparats,
molts jocs antics, alguns dels quals encara tinc jo en caixa,
però estan ja preparats,
et venen instal·lats amb un emulador de dos
perquè tu ja els puguis posar i jugar.
I jo, com que ara en comptes de Windows,
tinc Linux, em va molt bé jugar jocs antics d'aquesta manera.
I tu PC t'imagina, no? Jo PC i mòbil.
Me n'he adonat que han sortit aquest any molts jocs de mòbil
que estan molt, molt bé.
A mi, no ho sé, des que em vaig comprar el PC fa dos anys,
crec que ha sigut de les meves grans inversions
i tenir un bon mòbil per jugar també ajuda.
Dos anys han passat d'aquest PC que et vas comprar preparat per jugar.
Es nota que han passat aquests dos anys. Creus que no, eh?
Aguanta't molt bé. La veritat és que vaig fer una molt bona compra.
Parlem del Cogombras, no?
Sí, el Cogombras.
És veritat, és veritat. No, no, perquè, clar, com que...
has de pensar molt en uns anys...
Vaig comprar de les targetes gràfiques més potents.
A més, encara no havia posat tot aquest tema dels bitcoins
i, per tant, no estaven tancades. Estaven cares, però no tant.
I, per tant, vaig poder fer una bona despesa,
però, evidentment, jo espero encara que m'aguanti
fins i tot dos o tres anys més.
Em sembla que l'Albert és l'únic de la taula que té
PlayStation 4, Xbox One, PC i el del Switch.
Exacte. Molt bé.
No ho sé, jo almenys les tinc, aquestes consoles.
I la factura de la llum, què tal?
Totes connectades al mateix temps, altíssima.
Acdmis, tens algun tema per anar connectant o no?
Doncs no tinc un d'aquests interruptors que canvies,
que fa switch, que m'agradaria tenir, sobretot,
no tant per les consoles modernes sinó per les antigues.
Amb les modernes sempre estan connectades al menjador,
però les antigues no paro de canviar i m'aniria molt bé
tenir una mena de parir per anar fent com un interruptor
o per anar amb un amplificador.
És a dir, amb l'amplificador de música i vídeo que tinc a casa
té com 9 acdmis més els quadres de la tele.
Clar, d'aquesta manera ho he solucionat.
Està bé, està bé. Interessant. Ho estudiarem.
He tingut un 2018 molt mogudet.
Sí, però crec que és l'any que més he jugat dels darrers anys.
Gràcies, o per culpa vostra.
He jugat a la clàssica, però també aquests últims mesos
m'he adonat que jugar al mòbil no està gens malament.
El mòbil, que per cert encara recordo el programa que vam fer
des de la versió Against Wall, que també tenia la seva part important.
Aquí parlem poc de mòbil, parlem molt de videojocs de consola,
videojocs de PC, i és que el problema és això.
Hem fet el nostre top particular perquè...
Ens encanta fer llistes.
Sí, sí, sí. El rànquing.
Exacte, i ens hem basat el que més ens ha agradat a nosaltres mateixos.
Així, doncs, el que hem de fer és començar amb aquest top.
I hem de dir també que els videojocs
no tenen cap ordre determinat.
És a dir, parlem en l'ordre que han sortit al guió
per si algú es vol dedicar a dir quins són els seus favorits
ho pot fer també a través dels nostres canals, no?
Doncs sí, ens pot dir qualsevol cosa a Twitter,
a Instagram, a Arroba Generació Digital o al Telegram,
que és t.me barra Generació Digital.
Al final del programa, Eli, el que podem fer és donar veu
a aquests uïents que ens hagin escrit,
que segurament ens diran videojocs que nosaltres no hem dit.
Que acabin de completar una mica la nostra llista, no?
Exacte, exacte. I bé, comencem amb el primer, que no és el primer,
però que tampoc és l'últim. Podria estar al mig, és igual, això.
És el primer de la gira.
I aquesta música és del videojoc?
És del videojoc, i de fet l'he escoltat moltíssim.
A veure, escoltem una mica més.
Molt bé, és aquest saxo passat per la electrònica.
A més, s'ha de dir que per Halloween van fer una versió
de les cançons i les van posar com més tètriques,
però són exactament les mateixes cançons, segurament una miqueta
canviades amb uns instruments també diferents,
però sonaven igual, però una miqueta diferent.
El meu primer videojoc és el Two Point Hospital,
un videojoc en el qual, a part d'Overwatch,
hi he dedicat milers de cançons,
i no ho dic jo, segons Steam hi porto 54 hores.
Has perdut gairebé dos dies.
Encara hi podia passar més temps.
I per la gent que no l'hagi jugat?
Doncs recordem que el Two Point Hospital
és un videojoc desenvolupat per Two Point Studios
i publicat per Sega, Microsoft, Windows, Macos i Linux.
Sí, dins de l'equip, i a part de l'equip original
del clàssic Team Hospital,
de Bullfrog, amb Peter Molyneux al capdavant,
i per tant, ha tractat aquest nou videojoc,
que no és ni una redicció, ni una segona part,
sinó una cosa completament diferent,
amb un respecte molt gran cap al seu predecesor.
No us deixeu enganyar, ja us ho dic ara,
per l'estètica cartoon, perquè no és un joc fàcil.
Aquestes 54 hores les he suades.
I a l'inici, les 5-6 primeres pantalles,
per això sí que són fàcils.
És a partir d'aquí que la cosa es complica bastant.
Quan no jugues aquest joc, et penalitza el fet d'arribar dos dies després?
No, és un joc normal, però sí que és veritat
que quan tanques els ulls, és una mica tetris,
i comences a gestionar un hospital imaginari
i comences a posar General Practices,
perquè jugo amb anglès, aleshores el tinc en anglès,
i comences a posar aquí necessito un Bedell,
aquí necessito no sé quant, i ja no pots més.
O sigui, tanques els ulls i els sumies.
És un videojoc de gestió hospitalària,
i el tema del cartoon, que diu la Gina, que no té res a veure
amb la bona jugabilitat que té, jo crec que és necessari
perquè, igual que a l'original Team Hospital,
si has de gestionar un hospital i han de començar a venir gent malalta
amb putada, amb gonorrees i altres tipus de malalties,
doncs és millor que et vingui gent amb malalties còmiques, divertides,
que se'ls inflata com un globus.
És una miqueta més divertit, no és qüestió de veure
bisturis i sang, sinó veure coses més entretingudes.
Sí, hi ha una malaltia que es diu momificació,
i que arriben unes mòmies i els has de treure les venes.
I després hi ha una cosa molt graciosa, que arriba un moment que et diuen
hi ha hagut una epidèmia i tens 5 persones infectades
de Jogging Disease, que és que la gent comença a fer esport
de manera incontrolable. Vigila, Eli.
Hi ha algú que està esperant,
per exemple, pels metges i comença a fer
abdominals o comença a fer gent que camina més ràpid que els altres.
És bastant complicat.
Jo recordo molt l'original, aquest alt independent, però m'han dit
que la nova versió, a diferència de l'original, l'original
bàsicament era un hospital tipus Estats Units, per tant,
hospital privat, i per tant l'important és que guanyi diners també l'hospital.
Però aquí, això m'ho podràs contrastar a tu, Gina,
que hi ha un moment que és un hospital públic.
Aquesta pantalla de l'hospital públic és boníssima.
Perquè llavors no pots guanyar diners.
El que s'ha de fer és invertir-los bé i tens pocs.
El que fas aquí, en lloc de guanyar diners per cada vegada que tu cures algú,
hi ha un tractament de no sé què i tal, aquí tens, com el govern et diu,
jo et donaré 100.000 dòlars si buides 30 màquines
expandedores o si fas que
ascendeixes a tres metges.
Tens igual les cues, aquí poden haver-hi cues de 30 persones que t'és igual.
És, òbviament, sanitat pública.
Però la pregunta és, és més difícil de gestionar, el públic o el privat?
Mira, al principi em va costar molt el privat
i el vaig haver de començar dues vegades,
però una vegada li pilles el truc, pots fer més diners
amb l'hospital públic que amb el privat.
Ho has dit tot, ja.
Albert, comences fort i ho fas amb un dels jocs
que més expectació, recordo, va aconseguir
a començaments d'any el retorn de Goat of War.
Goat of War sí que sembla que hagi passat molt temps, no?
Des del que al Baram jugaves.
Però ja està de 2018.
Això passa a vegades amb les pel·lícules dels Òscars,
que dius tu, aquestes pel·lícules d'aquest any no pot ser.
Va començar l'any amb aquest videojoc tan potent
perquè era un retorn molt esperat, el de Goat of War,
que feia anys que l'esperava.
A més, hi havia l'anunci aquell del seu fill, del dia del pare,
que va sortir més o menys cap al març, que era el dia del pare,
i era alguna cosa tipus Felicitats Papa,
i sortia Goat of War i el seu fill petit.
Goat of War, que és una aventura d'acció salvatge
desenvolupada per Sony Santa Mònica,
en exclusiva per a la PlayStation 4.
Sí, de fet, aquest any per a la PlayStation 4
ha estat un any potent, perquè han tingut Goat of War,
han tingut Spider-Man, han tingut el Detroit,
que és un joc que s'ha oblidat molt ràpid, aquesta aventura com una pel·lícula.
A mi m'agrada molt dels exclusius al Goat of War,
és el que crec que més m'ha agradat.
Recordem que els originals venien de la mitologia grega,
i aquí, d'una munçada de la mitologia nòrdica,
tenim aquest Kratos amb barba, vikinga,
i la novetat també és això que comentava Gina del fill,
que t'acompanya el seu fill tota l'estona, i això fa que sigui...
Jo penso que és un joc més madur que els anteriors.
Els anteriors eren molt adolescents, vinga va, sóc el déu de la destrucció,
i m'ho carrego tot, i era com... gairebé que s'havien quedat desfasats.
Perquè els jocs han crescut, també, la narrativa dels jocs,
han madurat, i aquest joc a mi em va encantar, la història.
Encara que sembli mentida, la història d'un Goat of War.
Sí, sí, recordo que ho vas comentar el dia que em vas parlar.
Em va agradar com estava explicat i com presentaven el món.
Encara recordo l'impacte que em va fer els primers dies de jugar de...
gràfic. Uau.
Allò que diuen... La neu, no? La neu, allò.
O allò que diuen d'aquest joc que ensenya múscul gràfic, no?
Aquí era literal, no? Kratos, veies el múscul i deies, ostres, tu.
I aquest joc té, per mi, la mini mecànica més xula de tot l'any.
La mini mecànica, la coseta,
el detallet més guapo que he vist al 2018.
En aquest joc tu portes una destral
i quan tu la llences contra un enemic, la llences.
Va donant voltes i arriba l'enemic i li fa mal.
Doncs tu pots reclamar que torni, no? Apretes un botó
i automàticament la destral torna a la teva mà i aquesta sensació...
Com el martell de torre, diguéssim.
Sí, i la sensació de prema el botó al triangle i que torni la destral
i notes com torna i com l'agafa era brutal.
Per mi és la mecànica del 2018.
I mira també el comandament.
El dia que estava jugant a casa i vaig veure el comandament de la Playstation
vaig pensar, ostres, la part tàctil de davant
que tant em vam parlar, fixa't una part tàctil,
oi que no hi ha cap joc que l'utilitzi, em sembla?
Al començament hi havia alguns però ho han deixat d'utilitzar.
És com un botó gegant enmig del comandament que no serveix per res.
Aquelles coses que amb el temps et vas adonant que al final no serveixen per res.
Vinga, anem cap al tercer.
Doncs del nostre expert en cartrons i cinta adhesiva del programa
no es podia esperar cap altre joc que aquest, Francesc.
Doncs sí, perquè jo crec que els he comentat tots.
He anat a totes les presentacions, inclús vaig anar amb els nens a Madrid.
Vau guanyar uns premis. I tant, i tant.
A la presentació del segon kit.
Ets el campió de Nintendo Labo, directament.
Perquè parlant de Nintendo Labo jo us recomanaria qualsevol dels tres kits actuals.
N'hi ha tres, eh? Sí, sí, en aquests moments n'hi ha tres.
I també és recreativa que podeu tenir en aquests Nadals
que us va regir videojocs i una miqueta en manualitats.
Per tots aquells pares que vulgueu tenir els nens entretinguts
una tarda muntant cartronets amb cinta adhesiva i coloraines,
doncs és ideal. I també per aquells que a vegades us fa recançar
regalar videojocs perquè és aixís molt violent,
aixís el crat o estirar la destral.
Amb això jo crec que us podeu quedar com uns pares d'allò més creatius.
Nintendo Labo és un joc per la Switch
que utilitza els sensors i la pantalla de la consola
juntament amb diversos kits amb complement fets de cartró.
I fins ara ja ha publicats, com deia el Francesc, tres kits,
que és el normal, el del robot i el dels vehicles.
Segons el kit que tingueu, doncs les activitats del joc,
doncs, òbviament, que estan dins el cartutxet, doncs poden variar.
Dentre portar un robot, diversos minijocs,
com pescar, com tocar un piano, com veure una casa interactiva
o, fins i tot, doncs conduir una sèrie de vehicles
per un món obert ple de reptes.
Però el joc, amb la pantalla, atenció, només és una part de la diversió.
L'interessant és, doncs, tot això que pots fer muntant,
creant els teus propis kits i adaptant-los,
i és una cosa que pots fer amb família,
inclús els germans, que tinguin germans més petits,
que potser encara no juguen a la consola, sempre poden ajudar
a doblegar el concartronet, pintar, posar uns gomets, etcètera.
I, per tant, fa una activitat familiar que jo trobo que és molt maca,
i és una activitat, ara de cara a aquestes festes que tindrem tots vacances.
A més, l'apartat garage dels videojocs de Nintendo Labo
és aquest minilenguatge de programació que us permet
fer coses amb els sensors de la consola Switch,
poder inclús fer que interactuin amb les vostres propies creacions de cartró.
I, per tant, jo crec que amb mans de gent creativa,
això és diversió infinita.
De tots els jocs que han sortit dels minijocs, es podria dir,
hi ha algun que us agradi més que altres?
El de la casa, que penso que és, per mi, el millor.
Anava a dir el mateix.
Sí, justament, el de la caseta. Construeixes una caseta de cartró
i dintre col·loques la Switch, i es veu una pantalla
com l'interior de la casa, i pots girar-la, pots apretar uns botons...
A la meva filla, aquest és el que li encanta més,
i al meu nen el que li agrada més és el del robot.
A mi m'encanta el piano.
La primera vegada que vaig muntar el piano vaig pensar,
que és el més important, perquè és espectacular.
I, a més, pots fer moltes coses.
A internet hi ha molts vídeos de gent que amb el piano
de la Nintendo Switch toca bandes sonores des de Joc de Trons,
altres, etc. Mireu, perquè et dona compte
de la potència que té tot allò fet amb cartronets.
Aquests dies estan sortint moltes llistes a les principals mitjans
de videojocs, i moltes vegades s'oblida el Nintendo Labo.
I jo penso que és injust, perquè jo també considero que és un joc boníssim,
perquè canvia una mica la forma de jugar, utilitzes les mans,
és una cosa molt de la terra.
Molt plàstic, també.
I és fantàstic, per mi m'ha encantat.
Barreja analògic amb digital com ha de ser,
com ha de ser arremangar-se i una mica embrutar-se de ceres
per pintar, de cinta adhesiva, i després de poder gaudir
d'aquest videojoc de manera digital.
Ara, després, el problema és guardar tots aquests instruments,
perquè no es poden guardar més petitets.
Sí, és un dels problemes que potser
amb el cap dels anys el tires o no sé què arribaràs a fer.
Com a mínim no contamina.
Sí, això també està bé.
Ara vaig jo. Un dels videojocs de l'any
que més m'ha sorprès aquest 2018 va ser perquè
doncs el vaig jugar després d'escoltar el seu creador
en la darrera edició del Game Lab i anar cap a ell,
es diu el Gorogoa.
Gorogoa és un joc de puzzle creat per Jason Roberts
i està publicat per Annapurna Interactive.
S'hi pot jugar per un munt de plataformes, per mòbil, per Steam,
PlayStation 4 i Xbox One.
I Gorogoa és un joc de puzzle on mous unes cartes de posició.
Aquestes cartes moltes vegades estan foradades i quan es posen
correctament una sobre l'altra es combinen i fan avançar els nivells.
Són com mandales, les mandales aquestes
hindús, molt complicades,
i estan per mi dissenyades d'una forma molt bonica.
És un joc de puzzle però no tinc cap dubte que és una evolució
que ha arribat de la ment d'un sol home.
Aquest senyor que deies ali, el Jason Roberts,
que posa límit a la nostra imaginació per fer intentar obrir
noves àrees, per intentar tancar-ne d'altres.
I és que Gorogoa t'obliga a tornar al punt d'origen
a més d'un temps d'experiència en altres zones que et permeten
avançar a poc a poc a llocs que jo, per exemple, m'encallava.
Ha estat un joc molt ben puntuat.
Tu mires les reviews i tothom n'ha parlat molt bé
i ha aconseguit molts premis però crec que
injustament se n'ha parlat menys el que se n'hauria d'haver parlat.
Roberts ha explicat que el videojoc
s'ha nodrit de l'experiència d'un viatge que va fer ell
a Istanbul. I com que aquest joc va sortir gairebé a finals del 2017,
clar, ningú en va parlar el 2017.
He vingut aquí a fer justícia amb el Gorogoa.
Però te l'has passat o no? Sí, sí, mai tant.
Saps que quan te l'acabes del tot hi ha una altra moda
que és fer el mateix però crec que et trobes altres històries.
No ho he fet. Aquest no el vaig fer però vaig estar com unes 3-4 hores bones.
I em vaig encallar.
Jo tinc una pregunta, Albert, que encara el tinc pendent aquest,
que em crida l'atenció. Quina plataforma jugaries?
Podem escollir quina em recomanes?
Jo crec que PC és una gran plataforma pel mouse.
Jo l'he jugat a PC.
Jo l'he jugat a PC perquè moltes vegades has de moure fins a un cert punt.
Sobretot quan has de fer aquells zooms.
Jo crec que també que PC és la millor plataforma.
I per tauleta, per exemple? Switch també potser.
Jo crec que ha de ser pantalla grossa.
No pantalla petita perquè té detalls.
No és una plataforma que et trobis amb llapis al pino.
Al final és llapis al pino.
Aleshores et perds molts detalls si ho fas en una tauleta.
I la història que hi ha un nen
et dona molt de marge la teva imaginació.
La història gairebé te la pots crear tu.
Evidentment tot passa perquè sí.
Però dona molt de marge i està molt bé. És un cert autor.
M'encanta això quan no et deixen clar l'argument.
La història del Break.
Ben bé, no acabo d'entendre, però em faig la meva història.
Doncs això. Goro goa.
Doncs ara anem a parlar del teu següent videojoc.
Hem donat una volta. Potser és pel fenomen dels escape rooms
i pels jocs cooperatius.
Però el meu vot va cap a Away Out.
Un joc sobre fugir de la presó amb un amic teu.
És un videojoc desenvolupat per Highlight Studios
i distribuït per Electronic Arts.
Es pot aconseguir per PlayStation 4, Xbox One, Microsoft Windows,
a través de la plataforma Origin,
que és propietat d'Electronic Arts.
És el segon videojoc de Josep Fares.
Primer va fer-ne un dels terceres, dels meus favorits sempre,
que es diu Brothers of Tale of Two Sons.
Un joc on amb un mateix comandament havíem de portar dos germans
per viure mil aventures.
Doncs en aquest cas, com que tothom li demana un joc cooperatiu de veritat,
és a dir, que no una persona portés dues persones,
sinó que cada persona portés un personatge,
ells van pescar aquesta meravella que es diu Away Out.
És un joc en tercera persona d'acció-aventura
on portem dos personatges, en Leo i en Vincent.
Cada un té una motivació i un caràcter molt diferent a l'altre
i heu de treballar junts per sobreviure.
Juguem a la vegada.
Hi ha vegades amb pantalla partida, que no és molesta,
i a vegades només veiem un jugador i nosaltres com que ens esperem una mica.
És molt curiós.
Hi ha moments a la història que només un dels dos ha de jugar
i per l'altre és important que l'altre ho observi, perquè són moments...
Que li pot dir pistes, no?
Sí, exacte, una mica. Jo hi vaig jugar un amic meu amb moda cooperatiu per internet.
És a dir, no estàvem junts i va ser molt divertit
Hi ha un moment que has de pujar com una xameneia
i heu de pujar la vegada, un, dos, tres, ara, un, dos, tres, ara,
i quan perdis el compàs us n'aneu a terra.
O sigui, quan estàs dient pantalla partida
no vol dir que estiguis a la mateixa habitació amb aquesta persona,
sinó que es parteix la pantalla i que les cuques a seves juguen.
Sí, es parteix la pantalla com si estiguéssiu junts
i a vegades ho veus tot sencers, com molt curiós.
Jo vaig jugar quan va sortir per fer la review
amb els experts dedicats.
Me'n vaig convidar a casa per jugar allà al mateix sofà,
tot el joc seguit, tota l'aventura.
I des de llavors, quan ens trobem per la ràdio, ella em diu
Ei, Vincent!
Ei, Leo!
Encara estem en la pell d'aquells personatges que anem a fer l'aventura.
A més, en un sol dia, tot directe.
Té molt futur aquest format. És el joc molt cinematogràfic.
És un joc de posar-t'hi i de viure una experiència i te'n recordes, eh?
Sí, ja et dic. I segurament tu te'n recordes molt d'aquest moment
de la xamanella que estava explicant.
Sí, sí, sí, me'n recordo. És que estan amb les esquenes xocant, no?
Sí, estan contraesquena, amb els braços enredats l'un amb l'altre
i els peus tocant a la pareta en 90 graus.
I cada un per un cantó i, clar, heu d'anar pujant a poquet a poquet
i que un pugi més de pressa que l'altre és horrorós.
De fet, penso que és un joc
que si diguéssim els jocs amb més èxit a Twitch aquest 2018,
aquest jo penso que és el que més m'ha fet riure
veient el Pazos, veient a diferents amics jugant,
que hi ha una comunicació molt divertida.
Jo me'n recordo amb aquest joc. Una cosa molt curiosa
que mai m'havia trobat fent una review d'un joc.
Quan te'l passaves, la distribuïdora electrònica
t'enviava un vídeo que era, només el pots veure quan te'l passis.
I era un missatge del director del joc com dient-te,
que és el que acabaves de fer.
Mai m'ho he trobat algú així, que el director del joc t'envia un vídeo
intentant convèncer-te puntualment, perquè és una aventura.
És curteta, no té puntualment,
això ho he dit com a broma, però una mica el missatge subjacent.
Però era interessant perquè ahir volia assegurar-se
que havíem entès de què anava la cosa.
Però t'havies de demostrar que l'havies acabat, el joc, o no?
Podies mirar-lo sense...
És passar-te el joc.
Recordem el nom d'aquest joc? A Way Out.
Doncs mira, no el tenia, no el recordava,
i és un d'aquests que potser recuperaré.
Doncs resulta que en el nostre top dels millors videojocs del 2018
hi ha grans produccions com aquesta, però també propostes
i petites. És el cas d'aquesta que has triat, Albert,
i que porta per nom The Red Strings Club.
Un d'aquells jocs que et fan pensar quan acabes de jugar-lo.
No tan sols una partida, sinó ja tot el joc et fa pensar.
Crec que és un títol que ha aconseguit un gran ressò
a nivell internacional, malgrat que és tan petitó.
The Red Strings Club és un joc per ordinador
disponible per PC, per Mac i Linux,
i que podeu trobar a botigues de distribució digital com Steam.
Està desenvolupat per l'estudi Valencià de Constructim.
Feta a València.
Us explico una mica de què funciona The Red Strings Club.
Bàsicament és com una mena d'aventura gràfica.
Si ho veus com una clàssica aventura gràfica d'ordinador,
és un joc molt conversacional i amb molts diàlegs.
I llavors, bàsicament et poses en la pell de diferents personatges
en un futur així molt... Blade Runner.
Molt Blade Runner, exactament.
És com grans dilemes d'intel·licència artificial.
Filosofia, ètica...
La mateixa identitat de cadascú.
Això és una constància en aquest equip,
perquè veig que és dels mateixos de Codes Will Be Waiting,
i és aquesta on havies de decidir a cada pantalla què havies de fer,
quina decisió preies, quins de les persones que volien sobreviure
eren prescindibles o no en cada moment.
Per tant, veig que és d'aquells de fer-te pensar.
Encara que guanyis, sentir-te malament de les decisions
que has hagut de prendre per arribar a guanyar.
És això, ho hem vist. S'assembla molt, no ho havia pensat,
però és la mateixa estructura de joc.
Un joc, com us deia, l'han fet 3 persones
en aquest equip de deconstructing.
Personatges ben construïts, una música molt maca,
una música que és molt ambiental, molt xula.
L'estil és també pixel art, també molt interessant,
molt potent, i em sorprèn el que us deia abans
com aquest equip tan petit de 3 persones
han aconseguit que el joc arribi arreu.
I la gent que se l'ha passat amb mitjans internacionals,
americans, europeus, he vist articles
i poques vegades he vist tanta repercussió d'un joc indie
fet al sud espanyol arreu del món, i aquest l'ha tingut.
I, al igual que Codes Will Be Watching,
és un videojoc que és difícil, és a dir, no és fàcil.
Té alguns moments, sobretot, que has de recordar-te
de coses que han passat molt enrere en el temps
en aquell joc de detalls molt petits, que si no el saps,
et canvien completament l'experiència de joc.
I una mecànica que em va encantar, ja sabeu que a mi m'agrada parlar
de mecàniques... Les del còctel.
Hi ha moments que tu ets un bartender,
ets una persona que està darrere de la barra
i has de parlar amb la gent que ve als clients del bar.
I has de preparar-los, còctels,
que s'ajustin a la seva personalitat,
amb una sèrie de licors...
És com una mecànica molt particular on has de fer el còctel.
I, a més, pots triar si el vols fer més obscurt
o menys obscurt. Pots triar més o menys cap on anirà la conversa
per intentar treure una informació o una altra.
És això. Has d'emborratxar-los.
Que normalment funciona.
Has de fer ghost, que has de crear com una espècie
de peces amb unes formes estranyes,
com si fessis allò funk, ceràmica.
Sí, si no me'n recordaves, veritat.
Hi ha peces que són relativament senzilles
i hi ha peces que dius, però això com ho han fet?
Que jo no tinc aquesta teina per crear aquesta forma.
I fixateu, fan per PC, Mac i Linux.
Sí, per les tres plataformes, com ha de ser.
Cada vegada més jocs per Linux, cosa que ha permís una satisfacció.
Doncs amb el segon joc del Francesc,
a molts els envairà la nostàlgia de tornar amb el seu Pokémon
preferit a la regió de Kanto.
Sí, he seleccionat Pokémon Let's Go,
ja que és un joc que combina elements molt particulars.
Jo crec que de Pokémon d'estil així clàssic,
que tots reconeixerien com un videojoc de Pokémon,
per a la Nintendo Switch.
I ens retorna a aquesta zona de l'univers Pokémon,
que és la zona de Kanto, que és molt popular pels aficionats de la saga.
Els primers jocs van començar en aquesta regió.
Les pel·lícules d'euxoïnimats i la sèrie també hi passen molt sovint.
I la regió és important perquè ens determina també
molts dels Pokémon salvatges que ens podem trobar.
Aquest joc ha estat per Game Freaks per la Nintendo Switch
i el podeu trobar en dues variants.
Let's Go Pikachu o Let's Go Eevee.
Per un costat, tenim una aventura clàssica,
com la dels primers Pokémon dels 90,
però per l'altre tenim una mecànica diferent
que s'acosta al popular Pokémon Go.
Ara capturem molts dels Pokémons ja no amb lluites,
sinó tens una part de lluites, com lluites amb altres entrenadors,
i a veure si l'enganxes.
De fet, inclús han tret un jinx especial,
un comandament especial en forma de boleta,
perquè facis com que la llences.
Un jinx, per cert, que Nintendo ha enviat a tots els influencers
i que bé, han sortit tots jugant amb aquest joc i amb aquesta boleta.
Quan el Pokémon Go van fer aquella mena de senyal,
aquella mena de jinx també, que es va esgotar
i ara el podeu trobar a cabassos a totes les botigues de segona mà
La qüestió que hi hagi aquest lligam amb Pokémon Go
tampoc no és casual perquè inclús,
si tu ets usuari de Pokémon Go i vincules el teu compte
dins el joc, què passa?
Que ja en certs moments pots compartir els Pokémons
que hagis descobert i hagis capturat amb el teu telèfon mòbil
els pots importar dins el joc de la Nintendo Switch.
A mi em sembla molt interessant aquest videojoc
perquè ens parla de moltes coses. Pot semblar que la Switch,
la Nintendo, és la consola més familiar
però és la que té la mitjana d'edat més elevada,
és a dir, l'usuari de Nintendo Switch és l'usuari amb més edat,
és més gran que l'usuari i que el de Xbox
i per tant, aquest joc de Pokémon rememora els clàssics
que van sortir fa 20 anys i per tant, arriba molt a un públic
que avui dia té entre 20, 30 i més anys.
Llavors això és interessant perquè sembla que sigui per nens,
és molt per nens, però el públic final, qui l'acaba comprant,
són molts d'aquests gent amb 30 anys que recorden.
En canvi, qui juga més a Pokémon GO són nanos.
Nanos més joves.
Nanos?
Nanos de 30 anys.
Pokémon GO avui dia és gent gran.
He vist quedades de remen que dius.
L'altre dia en un bar, uns senyors allà,
senyors, senyors amb dos mòbils cadascun
amb dos mòbils cadascun, amb bateries recarregables.
Senyors que prenen cerveses als bars.
Senyors de bar amb cervesa, cadascun amb dos mòbils,
parlant de la transformació a nivell 24 de l'apres.
Uau.
No sé si ho sabeu, però hi ha una pàgina a l'Expansion
que parla de Pokémon GO. És broma.
Ja m'ho crec tot, és clar.
Imaginen la cotització de les tancotes de anys.
La transformació a l'apres.
Senyors, senyors, senyors de bar.
El que jo sí que conec, perquè per allà les mares del col·legi,
jo sí que conec que són mares i iaies que a vegades van amb el telèfon
fent quilòmetres per veure si surt ja aquell Pokémon
que tenen incubant el meu nen.
La qüestió és que aquestes dues mecàniques,
potser van a tàrgets diferents, intenten una miqueta unir-les.
Sí que és veritat que moltes de les persones que hi juguen
també parlen d'aquest factor nuixa estàlgica
i de com estan ara jugant amb els seus nens per la mateixa regió
que ells van jugar amb el Pokémon Blau o el Pokémon Grogg
quan van sortir per la Game Boy.
I fa també una miqueta d'unió familiar.
A més, té una mena de moda Tamagotchi.
I el Pokémon que portes, el que va amb tu, el que adoptes com a mascota,
doncs el pots acariciar, el pots jugar amb ell, hi pots fer cosetes.
I per tant hi ha aquest punt, com diu l'Albert,
que es troba còmode, gent gran es troba còmode
perquè reconeix una mica els seus primers jocs de Pokémon.
I per tant és això.
A més, sembla que serà una miqueta la preparació
del proper joc de Pokémon que, una miqueta més seriós,
que arribaria a succeir, diguem-ne, cap a l'any vinent.
Però ja podeu posar les piles amb aquest Pokémon.
Atenció, arribem al millor videojoc.
Qualsevol joc del Tetsuya Misubuchi m'interessa.
El vaig veure l'any 2005, a l'Art Futura,
amb l'Albert García, recordo que feia amb cua,
en una conferència que no es pot trobar enlloc d'internet.
Sempre m'ha fet pensar aquestes coses. Només hi ha una fotografia.
Encara no s'havia presentat al Playstation 3
i ell ens explicava la sinergia de la música i el videojoc.
Mesos abans havia publicat Meteos per a 3DS
i més tard trobaria l'èxit amb Luminers o Red.
Tetris Effect és un videojoc exclusiu per la Playstation 4
que s'hi pot jugar també amb les seves ulleres de realitat virtual.
Podem trobar moltes investigacions mèdiques
que demostren que jugar al Tetris pot modificar
els pensaments o les imatges mentals.
Precisament aquesta característica s'ha anomenat a nivell mèdic
i és una característica que ens canvia per bé.
És a dir, que el Tetris ens fa més competents.
S'han fet moltes versions del Tetris al llarg dels anys, però moltes,
però cap ni una com el Tetris Effect, penso jo.
S'intueix que cadascun dels nivells seran meravellosos
i dic que s'intueix perquè tenim una feina de por
per passar al següent nivell i de vegades sap molt greu
no fixar-te en aquells gràfics que estan super ben dissenyats.
Cap dels Tetris dels quals he jugat m'ha integrat
amb qualsevol Tetris que hagueu pogut jugar, la música sona de fons
i ja està. Aquí no.
El Tetris Effect, la veritat és que jo giro les peces
al ritme de la música. No sé si vosaltres heu jugat.
Vull dir, jo ho faig d'aquesta forma.
Sí, em passa el mateix. És el millor joc de l'any, Albert.
Estic d'acord. Vaig amb tu al 100% amb això.
No sé si és el millor joc, però el Tetris del Pagin Nov
és un dels millors jocs universals.
Per mi la clau és com han aconseguit
que el Tetris ens sorprengui avui dia.
I ho han aconseguit. És espectacular el joc.
Jo quan el vaig jugar la primera vegada vaig dir
l'Albert me l'ha recomanat, Tetris, d'acord, anem.
Ostres, acabes després de jugar-lo.
És impressionant la sensació que et transmet
d'estar connectat amb impressionant.
I passa una cosa en aquest joc, perquè són els primers mesos
de veniment al cap de setmana, típic per fer-te més punts.
L'altre dia vaig jugar amb un,
que no me'n recordo com es deia, que tu vas passant,
és fàcil, i tot d'una el Tetris es posa al revés
i les fitxes pugen cap a dalt.
I el comandament tira cap a la dreta i l'esquerra,
vaig posar al revés i vaig jugar al revés
per jugar com si fos normal. Després canvia una altra vegada
la perspectiva. És sorprenent tota l'estona.
I tinc moltes ganes que el Tetsuo Yamizuguchi
faci més jocs durant l'any, perquè en tenim pocs.
Ell fa un cada tres anys, aproximadament,
i és un tio que val molt.
Sí, és com la intersecció aquesta entre el videojoc,
l'art visual, la música electrònica...
De fet, és un joc que, quan el jugui, jo penso,
és com si estigués jugant enmig del sonar,
envoltat d'una gran festa.
I es pot jugar sense ulleres tranquil·lament.
Tens fitxes que et passen per davant,
però es pot jugar tranquil·lament sense ulleres.
És que jo ni les he connectades, perquè em fa pal connectar-les
i jugo sense.
Jo el que he fet al final és deixar-ho sempre connectat,
perquè si no, no jugo mai.
Doncs tens el menjador ple de cables.
Sí, sí, sí, sí. Hi ha algunes discussions amb una persona de casa.
L'Agina, quan m'ha dit que volia parlar d'un joc d'Anapurna,
doncs dic, mira, segur que m'agradarà.
Sí, perquè recordem que et va jugar també al What Remains of Edith Finch
i et va encantar, que també era d'Anapurna.
Doncs aquest es diu Florence,
i és una història d'amor feta amb dibuixos, música i molt bon gust.
Florence és un joc de l'estudi australià Mountains
i publicat per Annapurna, que són els mateixos que Gorogoa.
El joc va sortir el 14 de febrer per iOS
i el 14 de març per Android.
L'equip de Mountains el va fundar Ken Wong, la dissenyadora principal,
que havia treballat el joc, recordem, Monument Valley,
aquell partauleta que ho ha arrasat tot.
I en aquest segon joc, Florence encara guarda aquell toc
que només els que hem jugat sabem que el fa especial.
Florence està composat per capítols,
cada un dels quals es juga d'una manera diferent.
Té una paleta de colors diferents i també una música característica,
per exemple, és la música d'un dels capítols.
Cada capítol correspon a una etapa de la vida de Florence,
una noia que neix, creix i quan arriba a ser d'edat
troba el primer amor.
És un joc sobre enamorar-se i donar-se d'amorros amb la vida,
amb els desitjos, els somnis, és molt lalalant.
De veritat, és molt lalalant, però més cúquing, encara.
És més cúquing que lalalant, no sé si m'imaginàveu, és el sucre.
No, però està molt, molt bé.
Penseu que està dissenyat perquè hi jugui un públic
que habitualment no juga molt, però que busca històries
diferents en el seu telèfon mòbil. No el tenim ni per PC,
ni per Mac, ni per res, ni de Playstation.
És un joc que a més és molt curtet, 20 minutets,
és com gairebé veure una sèrie, no?, però autotancada
i en el qual has d'interactuar en algun moment.
És un joc molt per recomanar a moltes persones
que segur que coneixem i que mira, prova aquest, no?
És fantàstic perquè introdueix moltes coses noves
que també li veig molt futura en el Florencio,
perquè la forma com explica la història és fantàstica.
Tornant a parlar de mecàniques, al moment del primer capítol
en el qual la nostra protagonista es lleva pel matí
i s'ha de rentar les dents, i com ho fas amb el mòbil.
Aquest tipus de detallets és fantàstic.
No, a mi m'agrada un detallet de quan el teu amor
ve a viure a casa teva, que el noi que veu els dos.
Que es queda, que col·loques de les seves coses a casa teva,
que se'n va, i és molt graciós perquè has de decidir, per exemple,
què tries, la família, la religió, els hobbies,
una miqueta o tot.
De veritat és que em fa molta gràcia.
Està molt ben fet, de veritat, us el recomano tant
i no tingueu en compte els dos euros, tres euros que val,
perquè realment us gastreu més amb altres coses.
I a diferència de l'halalan, no és ensucrat.
És la dosi de sucre perfecta.
A mi, perdoneu, mentre la protagonista no canti,
no tinc cap problema.
La protagonista no canta. I que sapigueu que jo en el mòbil
tinc una carpeta que es diu Florence, on cada moment
anava fent captures de pantalla i les anava guardant allà,
perquè és preciós, és un joc molt bonic.
Ja està, l'Albert ja ha trencat aquí la màgia.
A veure, com era d'esperar,
en aquesta llista no podia faltar el videojoc
que ha fet que l'Albert porti un mes sense dormir a les nits.
Estem parlant del Red Dead Redemption 2.
Dos mesos, dos mesos.
Ja porto dos mesos aquí al Salvaje Oeste.
Sí, jo penso que és un joc que m'ha impressionat.
No crec que sigui l'únic que està impressionat
per aquest videojoc.
És un joc que m'agrada molt,
de la impressió que provoca,
com visualment és tan important
aquest nou joc dels creadors de la Grand Theft Auto.
Red Dead Redemption 2 és un joc de món obert
ambientat al Salvaje Oeste.
Està desenvolupat per Rockstar Games,
el mateix estudi dels Grand Theft Auto
i està disponible per PlayStation 4 i Xbox One.
Estic gaudint encara,
perquè fa poc es va estrenar la modalitat per internet.
A banda, després de fer les aventures per un sol jugador,
tota la història pots continuar pel joc per internet.
És curiós, també.
Té certa narrativa.
No només és vinga, va, mateu-vos entre tots,
sinó que té una història, encara que sigui un món compartit
amb altres jugadors.
Veus el futur dels videojocs.
Tu veus Red Dead Redemption 2
i veus com seran els altres videojocs d'aquí uns anys.
Tots els videojocs que surten ara,
si volen ser tècnicament impressionants,
s'han de comparar amb el Red Dead.
El primer que parlaves, que era el God of War,
també visualment era espectacular,
però no ho és tant com aquest.
És un món molt lineal i, en canvi,
una característica del Red Dead Redemption
és que és un món obert, gigantí,
aquesta recreació dels Estats Units de finals del segle XIX.
La sensació de canviar.
Has d'anar a aquella part de l'escenari
i estar-t'hi una de temps, allà amb el cavall,
arribes allà, trobes l'objectiu...
La sensació és impressionant.
De moment només està per PlayStation 4 i Xbox One.
Tu creus que sortirà per PC?
Jo penso que podria ser que sortís.
De fet, a l'entrevista aquesta que vaig poder fer amb Dan Houser,
que és el vicepresident de Rockstar Games i el guionista del joc,
vaig preguntar-li sobre això i em va dir que...
M'ho va dir d'una forma que no era com un desmentiment clar.
Era com... Potser.
Tot i que el precedent del primer Red Dead Redemption el tenim
amb un ordinador, però aquest sí que, si sortís,
seria fantàstic veure-ho amb el cogumbràs.
Clar, t'explota el cap automàticament.
Si fiques el Red Dead al teu ordinador, Gina...
El meu ordinador tampoc.
La gent es pensa que visca amb el VCC a casa,
però no visca amb el Barcelona Supercomputing Center.
És un ordinador normal, però amb qualsevol ordinador dedicat al gaming,
jo estic segura que també. Traurem suc.
Els jugadors de Rockstar sempre tenen el tema de la polèmica.
Aquest joc, polèmica què?
Ha tingut les seves polèmiques.
Quan un joc t'ofereix una gran llibertat,
el jugador pot fer el que vulgui dintre del món.
Hi ha hagut algunes polèmiques de jugadors que han anat a...
Aquest joc retrata, per exemple,
quan la dona lluita per el seu dret a votar.
Les sofregistes.
El joc aquest permet matar les sofregistes.
Permet matar tothom.
Aquest tio està boig que juga, té el cap fatal i mata...
El problema és que la gent penjava el vídeo
Matarà les sofregistes amb el títol del vídeo
d'aquestes feminazis.
Les agafaven, les lligaven amb el llaç,
les portaven a un cocodril perquè se les menjés el cocodril.
Però sempre ho han fet.
Hi ha hagut un moment en què vas a la via del tren
i et quedaves esperant que passés el tren automàticament.
Però jo, per exemple, quan jugo,
jugo com una bona persona.
Perquè tu ets bona persona.
I tu jugues sabent que formes part d'un clan.
És una de les gràcies.
Per mi m'encanta que ho hagis mencionat,
perquè no dir això seria com que faltaria alguna cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis una altra cosa
que tinguessis una altra cosa que tinguessis
La paraula no és malaltís,
però realment s'ho prenen d'aquesta forma.
La paraula és malaltís.
Jo, per exemple, quan començo a jugar al videojoc,
pel matí el meu personatge s'aixeca i va aprendre el cafè.
Has d'anar a aprendre el cafè, bon dia, com esteu?
I són personatges que són controlats per l'ordinador.
Són intel·ligents artificials, no són persones reals.
Hi havia un youtuber americà que va seguir alguns
d'aquests personatges secundaris que no tenen línies de guió ni res,
sinó tot el que feien durant tot el dia.
I tenen feines normals i vides normals.
Van a treballar, van al bar, s'emborratxen...
El dia següent tenen ressaca, perquè han anat a veure.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vistiplau.
Doncs ens encantarà escoltar el que pensa l'Oriol Dalmau.
És com sabeu qui durant aquest any ha aprovat els jocs
que ens han enviat les distribuïtores i editores al programa.
I tenim moltes ganes d'escoltar com li ha entrat aquest 2018.
Bueno, s'acaba ja 2018.
I què recordarem d'aquest 2018 en el món dels videojocs?
Doncs l'any començava amb tota la moguda
de la Star Wars Battlefront 2.
No sé si us recordeu, és un joc de finals del 2017,
però va esclatar el 2018 tota la moguda,
tota la polèmica del pay to win, aquesta mena de jocs
a les quals, a més a més de comprar un joc per 70 euros,
havies de pagar per tenir alguna oportunitat de fer alguna cosa
en el món online. Això va anar molt enllà.
El món de les caixes de luts, les caixes botin,
si van posar el Parlament belga, us parlo de memòria,
però va haver-hi una moguda a nivell legal, fins i tot.
Estan els nens, els menors d'edat,
jugant amb un casino encobert online a través dels videojocs.
Tot això va semblar que acabava amb res,
però a finals del 2018, fa poc,
Electronic Arts baixava en borsa un 50% de valor.
Anem companyia per companyia, si us sembla.
Sony ho té tan fàcil pels exclusius que té,
aquest any han tret el God of War, el Detroit,
no ens oblidem del Detroit, l'Spiderman.
Amb aquest panorama, per mal servei que tingui,
per online de merda que ofereixi, sempre estarà davant de tot.
Això sí, gran esforç de Microsoft
amb el Game Pass, amb les ofertes que està fent,
ara al Nadal, amb la seva Xbox One S,
que ja directament és que te la tiren pel cap,
te la regalo, emporta-te-la, et pago diners si te l'emportes,
ja no pot estar més barata.
En el Game Pass, els exclusius de Microsoft surten el dia 1,
el dia que hi hagi exclusius de Microsoft, això serà l'hòstia.
En fi, Forza Horizon 4, aquest sí, n'hi ha hagut un tot l'any.
I si anem a Nintendo, un any fluix,
un any fluix, has fet uns direct fluixos,
l'Smash Bros, bé, però fluix, fluix.
Jo crec que ha decebut una mica Nintendo,
perquè hi havia molta expectativa per una Nintendo Switch
que ho havia petat d'una forma increïble el 2017,
i aquest 2018 sembla que Nintendo s'ha com relaxat una mica,
ja tenim la feina feta i hem aconseguit
que tota la gent que no va picar amb la Wii U
han picat amb la Switch i anem a començar a agafar els jocs de Wii U
i a reconvertir-los en Switch.
Home, pel 2019 esperem alguna cosa més.
Ah, i ha passat una cosa molt important aquest 2018.
La gent ha començat a reconèixer que el FIFA és una merda.
I això és històric.
Per primera vegada, aquella comunitat de jugadors
que posen el CD del FIFA el dia que se'l compren
i només el treuen quan posen el següent FIFA,
aquesta mena de gent que no juga cap altra cosa,
el FIFA potser és un truño.
A lo millor és un truño, a lo millor jo que diuen
que hauríem de jugar a altres coses tenen raó.
Per tant, home, hem evolucionat ja no com a jugadors de videojocs,
sinó com a espècie humana. Molt bé!
S'ha seguit jugant al Fortnite de manera pràcticament absoluta.
Quan preguntes a què juguen nanos que tinguin menys de 15 anys,
pràcticament només juguen al Fortnite i això té efectes col·laterals.
Perquè hem acabat l'any amb un Fallout que no ha funcionat,
els senyors d'ABCs de diuen,
doncs ja està, anem a fusionar a Fortnite i Fallout.
I have a pen, I have a Apple.
Merda seca! Doncs això és el que ha passat.
Esperem que en el 2019 Nintendo ens porti més que cartró,
Microsoft ens porti més que promeses i PlayStation...
PlayStation...
Que ensenyi alguna cosa del The Last of Us 2 ja,
perquè allò que vam veure a l'E3 era un vídeo,
que no som tonto, hòstia.
Gràcies.
Impressionant, l'Oriol.
Fa riure molt.
M'ha encantat lo del FIFA.
Realment els jugadors estan molt enfadats amb el FIFA.
Però en guany més.
Hi haurà algun moment que els jugadors s'enfadaran també amb el Fortnite,
quan surti una temporada d'aquestes que no els agradi,
o un ball que no els agradi o alguna cosa d'aquestes?
Segur que arribarà. O són de fàcil contentar aquests jugadors?
Falta una mica de temps el Fortnite, jo crec.
Com a mínim a Fortnite, de moment, quan comences no pagues res.
Després sí que acabes pagant diners, però al FIFA 70 euros ja...
Pots queixar. I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.
I tant, i tant.