I cap, la Ràdio Inquieta.
Benvinguts al programa dedicat que parla de videojocs.
Aquesta és l'edició número 793.
I serà especial per a nosaltres
perquè avui mirarem 10 anys enrere
i recordarem el nostre viatge de la ràdio a la tele.
10 anys són una eternitat en el món digital,
però sobretot volem recordar quines van ser les aventures
d'un grup de gent de ràdio en el món de les càmeres.
Ens acompanyarà en Jordi Sellas,
el primer director i presentador de la tele i de la ràdio.
I aprofitarem per entrar en el món immersiu de l'ideal,
el centre d'arts digitals.
A més, jugarem al Resident Evil Village,
que apareix avui mateix i coneixerem les novetats de Nintendo.
Això és...
Generació digital, Gina Tost,
Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez...
i avui, amb Albert García.
Què tal? Benvinguts a l'estudi. Com esteu?
Hola.
I també l'Estar, des de Tarragona. Com estàs?
Estupendo, amb una cerveseta i la mar de còmoda.
Molt bé. Qui t'acompanya avui?
Avui, el francès Xavier Espel. Ben acompanyat.
Doncs, escolta'm, saluda'l de part nostra, també.
Abans de res,
m'agradaria parlar de les novetats de Nintendo,
perquè, Albert García, tu em vas dir l'altre dia...
Ei, si podem avui comentar algunes notícies que sortiran,
que crec que seran potents.
Això era abans de la presentació, i així va ser, no?
Així va ser. Aquesta nit, Nintendo ha presentat a nivell internacional
un programa, no un videojoc, sinó un programa educatiu.
Van ensenyar, especialment als més petits, a programar videojocs.
Quan parlem de Nintendo, parlem de més petits,
com allò de 7 a 77,
que vam ampliar fins a 99. Molt bé.
Es diu Estudio de Videojuegos, i bàsicament és com...
El nom tampoc... no sé, no és Scratch.
Estudio de Videojuegos.
A mi em fa gràcia perquè, clar, l'han traduït.
I és poc habitual que tradueixin el nom d'un videojoc, no?
En anglès es diu Game Garage, molt raro.
Estudio de Videojuegos. Perfecte, queda claríssim, això.
I són, bàsicament, 7 lliçons,
amb cadascuna d'elles aprens a fer un videojoc,
i a partir d'aquí, el nen ha de, nen o més adult,
han de continuar creant les seves creacions de videojocs.
Està allà perquè no és com el Mario Maker,
que és com limitat a jocs de plataformes,
sinó que és totalment lliure.
A veure com serà la proposta de Nintendo,
dintre d'un àmbit tant dominat per altres eines com l'Scratch,
així que serà molt interessant.
I a més, haurem de controlar una miqueta el que es fa, també, no?
Perquè Nintendo sempre ha volgut controlar els seus continguts.
Molt interessant, perquè per això va anar la presentació,
que ens vam fer uns dies abans.
Fixeu-vos dues coses.
Els usuaris no poden pujar cap tipus de dada
al servidor d'aquest videojoc.
No es poden pujar assets, no es pot pujar informació,
cosa que limita molt l'aparició de contingut inapropiat.
I tampoc els usuaris d'aquest videojoc
no poden veure el que fan els altres jugadors.
O sigui, està molt protegit.
Només si tens el codi concret de la creació d'una altra persona,
pots accedir al contingut.
O sigui, que Nintendo segueix sent Nintendo,
és un espai segur per les criatures, no?
Però és curiós, perquè això és més un tema social, no?,
de veure una mica què fan.
Scratch és molt social i pots veure totes les propostes.
Aquí, en principi...
Aquí està limitat, perquè, clar, ser una companyia privada,
imagino que volen, doncs, estaria molt tancat, no?,
i molt acotat, i...
Jo ho trobo bé i ho trobo lògic,
perquè per a aquesta cosa més global
hi ha un llenguatge com l'Scratch, no?,
i potser, doncs, si tens la Switch, pot ser interessant, també.
Per mi, la gràcia és com farà Nintendo
el fet d'ensenyar-te a fer videojocs.
Per mi, aquesta és una mica la gràcia,
com ho plantejaran ahir, i pot ser interessant.
Estarem superatents.
De tot això, jo recordo, ara, com ho explicaves, que fa molts anys,
t'estic parlant, potser fa 10 o més,
hi havia una aplicació per la Nintendo DS
que podies fer vídeos i presentacions,
i en vaig fer una del generació digital,
però parlo de fa 10 anys, aproximadament,
i també ha estat una cosa que ha desaparegut,
perquè la 3DS ja es pot dir que ja no existeix, no?
Més o menys, eh? És discontinua, ja, o sigui, no...
Doncs jo diria que sí, que ja l'han substituït per la Switch Lite,
i ja està, doncs, no sortint jocs.
Bueno, molt bé.
Avui, com cada dijous, Elis, som a Twitch.
Doncs sí, mira, volem preguntar, precisament avui,
què és el que recorden d'aquell generació digital del canal 33.
Com ja ho sabeu, podeu comentar-ho
al xat de twitch.tv barra generació digital.
I, de moment, avui, causa furor la samarreta
del Garcia.
Què dius, ara, sí?
Ah, molt bé, clar, és veritat, ara en parlarem, és veritat, sí, sí.
Sònic, sònic. A més, anem molt grocs, avui, tu i jo, eh?
Sí, sí, molt bé.
Doncs això, sí, sí, potser hi ha ullents que, clar, fa 10 anys,
ara en tenen 20, en tenien 12, i no veien el programa.
Alguns, segurament no, però pel que veig déu-n'hi-do, eh?,
els que hi havia ja en aquella època, sí, sí.
Molt contents que hi hagi el Jordi aquí a l'estudi.
Doncs mira, pel Jordi, aquesta cançó.
Excepte, no.
he quedat a mi mateix
al bar de sota casa
els dos ens anava bé
Ja sé, quan algú em parla els amics de les arts,
jo ràpidament penso en el Jordi, no sé per què.
Avui, Eli, com cada setmana,
ens explica les seves experiències
amb un videojoc de mòbil
i, com que ara parlarem dels 10 anys
de la nostra experiència televisiva,
doncs el que hem decidit és que el videojoc
tingui una mica a veure amb el programa que vam fer al canal 33.
Abans de res, però, presentem el nostre convidat Jordi Sellas.
Molt benvingut a casa teva.
Què tal, bona tarda, quina il·lusió.
Sí, eh? Quan has entrat has dit...
Us veig igual, ostres.
Jo em veig com que porteu mascareta a tot, us veig igual.
Si us ho traguéssiu, segur que us veuríem més grans.
És que jo he arribat, mira, jo explico, jo he arribat, me l'he tret.
Llavors, de cop estava aquí tan tranquil, veient Twitch i tal,
aixeco la mirada i veig que tots porteu mascareta i dic...
Alguna cosa estic fent malament, no?
Que allà, que, clar, a l'altre costat de l'adegonal me la deixen treure,
aquí no, perquè les normes, a vegades, són diferents.
Les normes aquí a la casa és que...
és una mica complicat, però programes d'una hora...
Sí?
Una de les persones que hi ha se la pot treure.
Fantàstic. I soc jo a les collines.
Hem decidit que al convidat li haurem de deixar fer alguna cosa.
Compte, com m'estic, traia la mascareta...
Home, quina enveja, no?
Espera't, tenen ulleres...
Molt bé, molt bé. Guapo!
Ja està, ja ho tinc tot.
Escolta, què et sembla, l'estudi d'Asticat?
Home, perdona, jo volia fer ràdio aquí.
O sigui, què vol dir? És fabulós.
A més, diguem-ne que la generació digital...
sempre ha tingut molt en compte l'estètica de les coses.
I entrar en un estudi ple de cosetes tan espectaculars com aquesta.
A més a més, aquesta il·luminació, la càmera, Twitch...
A més, Francesc, avui hem portat, per l'estudi,
ja com uns dibuixos, com uns plafons especials, no?
Això era part del decorat que teníem en aquella casa, Arxivoldi,
on gravàvem la primera temporada del mític GDT,
que quan es va plegar jo els vaig anar recollint tots en un sobret.
Això és que a on va? A quin camí on va?
Bueno, i va bé, cap a casa. I aquí els tenim.
Avui parlem de molts detalls d'aquest tipus, però abans de res.
Start, presenta el Jordi, si us plau.
I tant, a les seves hores, sí senyor.
Dani, fot-li canya.
Us presentem el co-creador de Game Over Dona Catalana,
co-creador del Genetació Digital de Catalunya Ràdio,
membre de la productora Minoria Absoluta,
creador del Club 3C, professor a l'escala de Milà,
director de la revista El Món de Hi,
ex-director general de Creació i Empreses Culturals
del Departament de la Generalitat de Catalunya,
productor executiu de televisió i de documentals,
director del Centre d'Arts Digitals de Barcelona,
un holotí universal amant de sega,
de l'àmstra del cacaolat,
el gendre que tota mare voldria per la seva filla,
el regal que Déu nostre senyor ens ha llegat,
amb tots vosaltres, en Jordi Celles i Ferrer.
Molt bé, escolta'm, fantàstic, no?, un aplaudiment.
Mare meva, moltes gràcies.
Però què ha passat, Francesc, ahir a start, aquí?
Què, què he fet, ara?
Que t'has animat una mica, no?
Home, clar, és que el Jordi és tot això i més.
No sé si no he dit cap mentida, oi?
I a més, si no estic equivocat, Jordi,
estàs fent ara un canvi de pis, estàs fent una mudança?
Sí, m'he mudat, de fet fa quatre dies.
Amb tot això hi ha més que una mudança.
Una mudança que probablement
és una de les experiències més traumàtiques,
estressants i desagradables,
per no dir de merda, de la vida.
Aleshores, fa quatre dies que començo a tornar a ser persona,
tot i que visc entre caixes en les quals no sé què hi ha,
perquè una diu varis, l'altra diu varios,
l'altre diu diversos,
i n'hi ha alguna que no sabràs què hi ha fins d'aquí molts mesos.
Molt de temps visc allà,
entre còmodament, confortablement, entre capses de cartró.
La capsa de la Mega Drive la tens controlada?
No, les capses dels videojocs, aquestes són les que...
Hi ha unes que són les que tu portes personalment.
O sigui, quan fas una mudança ve un camió o dos a casa
i carreguen les neveres, el sofà,
i les capses que tu has preparat i les porten a l'altre lloc.
Però sempre hi ha unes capses
que són les que tu prepares personalment,
i les guardes i dius,
aquelles persones no tocaran aquestes capses.
En el meu cas, les capses són, lògicament,
les de les consoles, els videojocs,
aquestes són les que portes personalment,
amb el cotxe, ben guardades, tu mateix,
i ja estan en una part important instal·lades.
De fet, diuen que a les mudances
és quan es perden aquelles coses que més t'estimes.
Per això has de fer les capses...
O sigui, si vols anar ben servit, fes-te tu mateix al llit.
Aleshores, les capses ben guardades,
les consoles que toquen i allà l'han d'anar.
Doncs això, el que has fet és mirar una miqueta
per comentar el joc que tingués a veure amb el programa.
Doncs sí, he agafat el primer episodi
del Generação Digital Tele, del canal 33,
i pregunta al Jordi,
saps quin és el primer joc que va sortir?
Diria que el Tetris diria.
Ho dius... No, no, és que ho diu bé.
Sí? Sí, però... mirem-ho, escoltem-ho.
De fet, escoltem el primer minut del Generação Digital Tele.
Estem jugant al Tàngram.
És un joc tan antic que no se sap quan va ser creat,
tot i que hi ha documents que en parlen des del segle XV.
Nosaltres, de totes maneres, juguem a jocs una miqueta més digitals.
Aquí posareu cara a les veus
que durant tants anys heu escoltat a Catalunya Ràdio.
Som l'Albert García i l'Albert Murillo.
Com els aldems.
L'Estar i el Francesc Blasco.
El Gustavo Benetet, l'Eloi Prieto i la Raquel Diaz.
De fet, tots plegats som generació digital.
I ho som a la ràdio, a la televisió i també a internet.
I ara deixa el Tàngram i juguem al Pantòmino, que fa més per tu.
Pantòmino, eh? Sí, Pantòmino.
Sona d'alguna cosa, aquestes peces?
Exacte, ho deies molt bé.
Era el Tetris, perquè vam parlar del Tetris, justament, però abans...
I el Pantòmino.
No només això, sinó que estaven jugant a darrere,
tu estaves jugant amb l'Albert García a Street Fighter 2.
Ah, sí? Això no ho recordo.
Mira, ha sortit ara.
De fet, us diria els personatges que portàvem i tot.
Escolta'm, que xulo que era, no? Molt xulo.
Ara que ho veig. Sí, sí.
Tu, Eli, que no hi eres?
Jo vaig arribar uns mesos més tard, de fet.
Jo celebraré els 10 anys del generació digital al desembre,
perquè vaig arribar quan ja hi havia no sé si una o dues temporades.
Sí, sí, que estàvem sobresaturats de feina.
No, no, ara en parlarem.
Necessitàvem braços. Sí, sí, ara en parlarem.
Com ha anat? I en quin joc has elegit, llavors?
Doncs he triat precisament un joc de mòbil, que és el OMG Tangram.
Sí?
He decidit fer-ho,
perquè, evidentment, jo no vaig viure aquells moments,
els he volgut reviure,
i t'he de dir que mai havia jugat al Tangram, físic, mai,
que em sembla un joc, potser, que era molt fàcil,
i que, a priori, no em despertava un especial interès,
però, evidentment, després de dedicar-hi unes hores,
he canviat totalment d'opinió.
És un joc que m'encanta, és superentretingut,
i, a més a més, et presenta reptes constants.
Per qui no sàpiga de què tracta aquest joc,
el Tangram és un joc xinès molt antic,
com deia el Jordi, no se sap ni de quan és,
és molt, molt antic,
que consisteix a formar siluetes de figures
fent servir totes les peces donades pel joc.
Les figures que s'han de formar
han de contenir totes aquestes peces,
però sense que es quedin encabalcades
ni sobreposades entre elles.
Les peces sempre són set, les mateixes,
tenen les mateixes formes,
hi ha 5 triangles de diferents mides,
un quadrat i un paral·lelogram,
juntes i ben posades formen un quadrat gran,
però si les desandreces...
El quadrat ja ni et surt.
No et surt el quadrat, clar.
El que fa el joc és presentar-te unes figures
que has de crear amb aquestes 7 peces desandreçades.
Aquest joc presenta 10 nivells,
precisament, l'OMG Tangram.
Segur que hi ha moltes variants,
però aquest en presenta 10,
i has de solucionar un nombre de figures concrets.
De fet, ara estem mirant també la teva imatge,
i al costat ja també el videojoc en qüestió,
i sí, sí, efectivament,
és el que dius, totes aquestes peces,
que tu pots moure per formar el que et diguin o et demanin.
Exacte, és aquest el repte.
Has de fer la figura que et demana.
Té 3 nivells que estan desbloquejats, diguem-ne.
Cada nivell té una pila de figures que has d'acabar creant.
El que m'agrada és que aquests 3 que estan desbloquejats
pots anar d'una a l'altra, i pots anar d'una figura a l'altra,
perquè sí que és veritat que hi ha moments que n'hi ha una
que la veus molt clara i de seguida la muntes,
però n'hi ha d'altres que no saps per què,
t'hi dones voltes i voltes, i no te'n surts.
En canvi, el dia següent la tornes a agafar i la muntes de seguida.
La teva mena està d'una altra forma, eh?
Exacte, i per passar aquests 3 nivells,
sí que vas de l'una a l'altra,
i per passar la resta, que són els altres,
t'has de desbloquejar aquests 3 nivells,
però tens estona perquè un dels nivells té 43 peces,
l'altre té 56, n'hi ha el que vulguis.
Això és com una mudança, eh? Sí, sí, una mica literalment.
Sí, sí, una mica.
El que fa el joc també és contar-te el temps que fas cada figura,
que en principi no tens un temps determinat,
ho pots fer en el temps que vulguis,
però és una manera de competir amb tu mateix.
Pots tornar a agafar aquella figura que dius que t'ha costat molt...
A veure si la facis ràpid. Molt ràpid.
A mi m'ha encantat, és un joc entretingut, relaxant,
i a més pots agafar-lo quan vulguis, a l'estona que tinguis lliure.
Té uns gràfics molt bonics,
una música que acompanya molt l'experiència,
en fi, jo el recomano.
Molt bé, es diu OMG Tangram,
i el podeu trobar per Android i iOS.
I per iOS, exactament.
Molt bé, Jordi, estàs al·lucinant perquè estàs veient imatges...
Clipant! Però són imatges inèdites!
O sigui, jo no havia vist mai,
són com imatges de... com una mena de imatges robades,
o de making-of, com un vídeo mentre estaven preparant el rodatge.
Tot això ho vaig estar gravant en els moments morts entre...
ho fèiem una miqueta per documentar tota aquesta...
Tota aquesta experiència.
Imatges robades, o sigui, és boníssim.
N'hi han donat al rodatge, mentre n'hi han... n'hi han diversos.
Pensa que el Francesc...
Tinc també les del dia que rodàvem la careta allà al carrer.
Oh, avui tot, allà al Born.
Amb el Leonardis, amb el Frankie Leonardis,
que és el que ara surt amb el Bonafuente,
fent-li l'entrevista. Ah, sí? Sí, sí.
Es demostra una vegada més, Francesc, que ets el guardià dels tres altres.
De les essències vintars.
Ell pensa que tenia la cinta i posava,
per l'especial dels 10 anys que farem aïcat als estudiadors.
Jo ho sabia tot, jo.
No, però potser sí, per un making-of, eh?
I tant, són molt bones.
Doncs vinga, va, anem a fer una mica de record d'aquella època.
I és que, a veure, avui farem un petit repàs...
de les dues primeres temporades de la nostra aventura a la tele,
i una de les coses que sorprenia del programa era la tretzo.
Doncs, sí, mira, una de les coses que teníem en aquell estudi,
que representava que tots ja portàvem una miqueta
del nostre caràcter digital,
una de les coses que hi era present
era un peluix de l'R2D2,
que, de fet, el tenim avui a l'estudi,
i que va acabar convertint-se una miqueta
en la mascota de facto del generació digital,
perquè acabava sempre al sofà,
acabava sempre al costat dels convidats i dels entrevistats,
i tots l'acabaven abraçant, agafant, posant-lo per allà...
Al final va ser com una miqueta de la mascota.
A l'estada de l'especial de televisió de l'avantguàrdia
d'aquella setmana que ens va treure en portada,
sortíem la Gina i jo a la portada d'aquella revisteta,
no sé com es diu, eh?, el complement de...
Sí, de teles.
Sortíem la Gina, jo, abraçats,
aquest R2D2 de peluix.
Sí, sí. I, de fet, tu has demanat...
És l'original, a tu, saps? Sí, clar.
El color que té ja és...
Fa pinta de ser original i molt amassegat, també, per persones.
Saps allò que deia...?
Ha viscut molt, la vida, aquest R2D2.
Allò que deia l'Indiana Jones a la pel·lícula,
diu que no són els anys, és el rodatge.
És exactament el mateix.
I és que una de les coses que fèiem era això,
intentar decorar per demostrar davant de les càmeres
que teníem una solera tecnològica,
que no ens havien acabat de posar allà perquè sí,
sinó que, ostres...
La veritat és que una de les coses que recordo
era portar quilos i quilos de material,
imagineu-vos,
el que portàvem per decorar aquella taula immensa
amb un fotimer de coses.
A més, pensava que venia en tren.
Jo havia de carregatejar tot.
El dia que vam fer el pilot, sort de l'Albert García, que se'n va trobar,
perquè jo ho portava un porrot de coses
sobre una estructura de carret de la compra
que va petar a les primeres de canvi,
i, per tant, no rodava les rodes.
Per tant, ho havia d'anar arrossegant a pes.
Sort de trobar l'Albert García, que, si no, no arriba al primer...
El va enganxar pel carrer, no?
La vas trobar i la vas ajudar.
Estaves anant cap al programa, jo també anava cap allà,
i la sort de coincidir i recordo el moment de dir...
Mare meva, de l'avisos de tu, totes les consoles...
Hi ha més coses valvoses, esclar.
Sí, esclar, esclar.
És aquella capsa que fas tu quan fas el danse.
En francès, Blasco ho portava cada setmana, al rodatge.
Recordeu alguna cosa que portéssiu?
Jo, aquest pantominos que tu vas agafar,
estava amb una capsa, això era meu,
i és el pantominos que jo vaig portar el dia que vam entrevistar
a l'XEIPagin9,
que sempre ho he dit, que era una capsa de color groc,
i el retolador era de color groc,
i m'ho va signar i em va dir...
Vols que realment t'ho signi, que no es veurà res?
I jo... No probleme.
I, evidentment, tinc una capsa, signada per l'Alexei Pajinov,
que no es veu.
No ho saps tu, saps la capsa.
Exacte.
Tu vas portar alguna cosa, Albert?
Jo he vist ara en el vídeo aquest, per exemple, els bongos,
el Donkey Konga, per exemple,
o també els Jocs de Zelda, que estaven tots allà posats,
i ara els he vist, dic, ostres, mira...
El Donkey Konga, aquest era un joc de Wii.
De Gamecube.
Imagina't, imagina't.
Recordeu la trampa gegant de l'Invisibles?
També, és veritat.
Això era increïble.
Sí, això ho haurem de fer fotos,
i que els ullens també vagin veient exactament
què és el que portaven, perquè...
Sí, sí, i això de l'estel·lis de tub també tenia tela, eh?
Clar, perquè si jo portava un ordinador,
vaig portar un MSX, que el volia tenir sempre connectat,
perquè aquest sí que és molt important,
doncs per la meva pròpia història tecnològica,
però, clar, amb això no fas res si no el connectes a algun lloc.
Per tant, havia de portar la tele per poder-lo connectar.
Portava una Vectrex, que era una segona tele,
i capses i coses, i bueno, infinit, i més enllà.
Déu-n'hi-do.
Escolta, Jordi, tu recordes quan...
el dia que et vam proposar el programa de tele,
nosaltres ja portàvem uns anys aquí a Catalunya Ràdio,
però recordes la persona que et van dir...?
Sí, hi havia un moment en el qual la corporació catalana
de mitjans audiovisuals va tenir la idea de crear,
o d'intentar que hi hagués una millor entesa
entre la ràdio i la tele des d'una perspectiva
de continguts i de programes.
Aleshores, allò que en deien, doncs una certa integració,
harmonitzar allò típic.
Deies que la tele no parla mai de la ràdio,
la ràdio no parla mai de la tele,
aquestes coses ens hem d'ajudar, coses d'aquestes.
Aleshores van dir, doncs, provem-ho amb un programa.
Quin programa pot ser?
Doncs, home, provem un programa que sigui poc arriscat.
O sigui, no ens enganyem,
Generació Digital és un programa amable des del primer dia.
O sigui, és un programa que parlem de cultura,
parlem de videojocs, parlem d'art digital,
i, per tant, no ens posem en camins
que, o bé des de l'àmbit institucional,
o polític, o el que sigui, poden tenir problemes.
Primer, segon, som bona gent, tots nosaltres,
vull dir que tampoc no som...
No, no és veritat. ...parlem de ningú,
però no som capaç de portar...
o que vagi allà imposant les seves coses,
sinó que som gent que ens diuen cap aquí, cap allà, cap allà,
som gent més o menys amable.
I, tercer, perquè vam presentar una proposta
que a la televisió els va semblar molt interessant,
que era la de dir, no, som un grup de gent,
i som un grup de gent, som un grup de frikis,
al Cap de Vall, que ens encanten els videojocs,
que ens encanta la cultura digital,
i volem crear un programa, un format,
que transmeti allò que fem a la ràdio,
que al Cap de Vall és intentar parlar amb seriositat,
amb passió,
com en parla la gent d'esports,
d'allò que ens agrada a nosaltres,
que són el món dels videojocs.
Aleshores, si els esports tenen moltes hores a la ràdio,
moltes hores a la tele,
nosaltres intentarem fer el mateix amb això,
i ho farem des d'aquesta visió col·lectiva
amb perfils molt diferents,
recordo, a més a més, que ens descrivíem, no?,
en el dossí que vam presentar, l'Albert Murillo,
el presentador, el director, tal, no sé què,
la Gina Tos, la Jova Geek, tal, no sé què,
l'Estar era com un noi de Tarragona,
misteriós, que ningú sap a què dedica la seva vida,
però que ho sap tot.
Encara no ho sabem, hores d'ara.
En francès, també, el Guardià els Tresors.
Sí, cadascú tenia el seu paper, no?
L'Albert, el que aprovava.
Aquesta mena de avengers catalans dels videojocs
vam dibuixar una mica aquest perfil,
que cada setmana ja sortia en directe per Catalunya Ràdio
els dissabtes a la tarda, i a la tele els va semblar bé.
Per tant, era un programa que encaixava en aquesta política
de busquem un programa, un mateix nom,
amb un mateix presentador, un mateix equip de presentació,
un mateix equip de direcció,
que sigui simultani a la tele i a la ràdio.
Nosaltres érem allà, crec, en el moment adequat,
quan tocava, quan ho estàvem buscant,
i ens ho vam trobar com un repte... com un repte apassionant.
La primera temporada aquesta, que és la que estem veient les imatges,
gravàvem en un pis de Barcelona que representava, com deia el Jordi,
que era com la Torre Baxter d'aquests avengers digitals.
Aquest era el nostre quartet general, o la nostra redacció.
I aquí, doncs, estàvem tots vivint aventures digitals i tecnològiques.
El problema és que, mentre el Jordi i la Gina sortien i parlaven,
i entrevistaven la gent i generaven tot el contingut,
i, a més, jo crec que eren les millors persones,
eren els adequats per fer això,
la resta, una mica, ens quedava síndrome de Tretzó.
Podíem estar allà com podia estar un inflable del Mario o no.
Perquè pensa que hi havia gent que havia de demanar festa a la feina
per venir-se a estar-se allà a gravar quatre programes seguits,
i el tenien de fons, sentat a una cadira,
tu estigues amb ordinador i ves treballant i ves fent coses.
I de tant en tant et demanaven que...
Posa't aquí darrere i juga amb la Ui.
D'ara en quan sí que teníem el nostre moment estel·lar,
i sortíem i fèiem alguna coseta,
però sí que era una miqueta de dir...
Vale, vale, hòstia, anar-me'n maratonia.
És el primer que prens quan fas audiovisual.
Quan fas pel·lícules o rodatges o tele,
el que et diuen és, bàsicament, rodar audiovisual es vol dir una cosa.
I tant. Esperar. I tant.
És així. El model audiovisual és així.
I al moment en què no esperaves i es rodava,
i en aquell entorn específic en què ho fèiem,
teníem un problema bastant seriós.
I és que era un pis antic amb un parquet sorollosíssim
en el que una persona es movia un mil·límetre fora de càmera
en un passadís per anar al lavabo a fer alguna cosa,
i ja estava el realitzador,
pareu, pareu, s'ha sentit un soroll, no ho ve ningú.
Problema. Allò era un pis compartit.
Què hi havia a l'altra banda del pis on nosaltres ho estàvem?
Una acadèmia de dansa.
Ideal, eh?
La de... s'allargava allò infinitament moltes vegades...
El pis era bonic, però, eh?
És molt maco, a més, l'estem veient ara i l'estem recordant tots els dies.
Així vol dir que jo he estat fa quatre dies
perquè havia de fer un projecte i avui estem parlant d'això,
i encara és molt xulo, però no per compartir,
si has de fer un audiovisual.
Jo recordo perfectament quan gravàvem una bicicleta del revés.
És a dir, el realitzador li va encantar la imatge d'una bicicleta
que era la seva i la posava al revés.
Cosa que era molt curiós perquè tu quan a casa poses la bici
no la poses al revés, però allà sortia al revés.
I entrava en molts planos, aquesta bici,
perquè estava darrere el sofà, aleshores qualsevol plano d'entrevista,
perquè la gràcia del programa és que cada setmana venia
una celebrity diferent,
una celebrity, diguem-ne a nivell, celebrity catalana,
a l'abast de la nostra amistat.
Per mi són les millors celebrities,
no hauria canviat cap famós dels famosos que venien
per un famós d'una altra part del planeta.
M'heu preferit els nostres, però venien Òscar Dalmaus,
ara he vist l'Albert Montéis, venien l'Agnès Busquets,
la Mireia Portes, la Clara Segura...
I llavors, clar, el plano del famós, el sofà,
explicant la seva vida digital amb unes rodes de bicicleta al revés,
era un plano realment inquietant.
I tu te'n recordes d'aquelles sessions baratorianes o no?
Com vols oblidar-les? Ho he intentat, eh?
Jo ho he intentat, però em desperto encara mitjanit, amb suor...
Ens fotíem 10-12 hores allà tancats per enregistrar això,
dos, tres, quatre programes a la vegada.
Basta bé perquè hi havia curiositats del món televisiu
que de ben segur que tots ens ha servit per explicar batalletes.
Com allò que el primer programa que vam enregistrar
no va ser el primer que es va emetre.
Ah, sí, això és típic. Però llavors no ho sabíem.
I la gent no ho sap. I això, com ho expliques...
Ai, que bonic, no?
Perquè ells el que volen és que hi hagi un rodatge
que estigui més avançat.
El primer es nota una miqueta que has començat,
es poden veure més els errors,
i a més el poses intercalat no es nota tant.
També me'n poden comprovar una miqueta com la tele,
com deia el Blasco, és un món endèmic, quadriculat,
una miqueta com que fa olor a tancat.
Perquè el concepte de programa de ràdio portat a imatges
em penso que no es va acabar d'entendre o no es va voler entendre.
O sigui, recordeu una de les primeres frases que ens van dir,
que era, ui, aquí hi ha masses pantalles.
Això van dir. Ja no ho recordo, això.
Era una cosa que estava allà posant totes les càmeres selles,
allò, vinga va, anem a posar els planos, els angles,
i tot ple de pantalles, evidentment.
Això era com un xoc de cultures.
O sigui, era el clash of...
No clan, sinó el clash of the worlds.
O sigui, era l'ancraoament d'un programa setmanal,
molt viu, molt dinàmic,
on nosaltres arribàvem a la ràdio aquí,
als estudis de Catalunya Ràdio a les 3 de la tarda,
a les 4 entravem en directe,
fèiem un programa molt viu, molt directe,
i passar a l'Antítesi,
perquè era un programa enregistrat, molt editat,
molt muntat, molt guionat,
moltes hores, amb una quantitat de guió molt bèstia,
és que era els antípodes una cosa i l'altra, no?
I va ser doncs un xoc cultural realment important, eh?
Sí, però precisament per això.
Potser aquest és el problema, Jordi,
perquè jo soc molt fan de la màxima
que si una cosa funciona no la tornis.
Però és que encara estic més d'acord amb la idea
que sempre hauria d'arriscar-se, no?,
innovar i fer alguna coseta
que si la pots cagar la cagues, que no passa res,
és el que deies abans, no?
Bé, som un programa amable, som ingenu, innocent,
no fem mal a ningú,
i ens podrien permetre el luxe, diguéssim,
d'epiciar-la una miqueta.
Hi ha molts formats televisius,
i jo em penso que si no en surten més,
és una miqueta perquè hi ha els Willow Dicks,
els viejos polla viejas, per dir-ho d'alguna manera,
que no es volen arriscar i prefereixen impulsar una miqueta
els que ells creuen que ja funciona.
Quan anàvem programats el 33 al dimarts a la nit,
ens programaven Generació Digital
i just després venia una mena de sèrie de ficció molt curiosa
que es deia Pop Rapid.
Fantàstica, m'encantava, o sigui,
la primera temporada de Generació Digital,
que per mi és la millor i és la més rara,
o sigui, la més friquida de totes,
que és aquesta que fèiem en aquest pis, tot junts i tal,
venia seguida de Pop Rapid,
que també era una sèrie que ningú en tenia.
Aleshores, tu posaves el 33...
Era com una mica dels joves posada a l'actualitat.
Tu ens miraves a nosaltres en aquest pis,
fent veure que convivíem en aquest pis
sense saber ben bé quin ofici teníem, no?
Parlant de cultura digital, que ens venien a visitar els convidats...
Aquests dediquen, aquests, no? Sí, com guanyen els diners?
No només hi havia hagut planos
que no van acabar sortint mai els programes finals,
però que els havíem robat de tots, què era?
Quan arribaven els convidats a la porta.
Jo recordo, per exemple, el Manu Guix trucant al timbre...
Hola, he arribat! Entrant pel passadís.
O la Clara Segura, bé, és aquí el programa, no?
Aquest tros de rodatge no va sortir,
però la idea tenia com un punt ficcionat,
que, clar, nosaltres no som actors,
no som professionals de la ficció,
aleshores era molt difícil el que nosaltres poguéssim complir,
aquest paper de representar que érem alguna cosa que no érem.
Esther, ara em recordes un detall que va passar,
però a Twitch què ens comenten, Elis?
Doncs ens comenten en general
que els agrada molt recordar coses del gener de ser digital tele,
però sobretot el Xenedelu diu que molt a molt
aquest anàlisi que estem fent de la tele versus la ràdio,
a més a més amb experiència tan directa i personal.
És que moltes vegades ni t'ho planteges, aquesta diferència tan gran.
És correcte.
A més, l'Ester l'altre dia em va comentar una cosa, un record,
què és el que va passar en els primers programes, no, Esther?
Sí, a veure, és un detall que jo ara, 10 anys després,
jo me'l vull quedar i recordar amb un somriure, però ben gran,
i que ara suposo que ja força temps ho podem fer.
I és que aquell primer dia de rodatge, el Jordi va arribar tard,
perquè el naixement del Gerard, el seu primer fill, es va precipitar.
En aquell moment la resta no en teníem ni idea,
no sabíem què estava passant ni què havia passat.
I ara, perdona, Jordi, però potser no és de bon taf recordar-t'ho,
però, escolta, 10 anys després, el Gerard és tot un homenet,
i faig veure el Gerard, si ens escoltes, un petonàs així de gran,
i un altre pel Miquel, el germà petitet.
Doncs mira, ara no ho sentirà perquè sona el col·le, però els hi posaré,
perquè, a més a més, ara són uns gamers fanàtics.
O sigui que clar, en aquell moment, qui m'havia de dir a mi
que jo estaria competint i perdent? El FIFA, per exemple.
Oi, oi, oi.
El Gerard, que és el fanàtic,
ell és fanàtic dels simuladors FIFA Conducció,
o el Miquel, que és més petit, però ell és fanàtic de Nintendo,
i m'ha passat una mica el costat fosc,
perquè segur que jo era més aviat dels altres.
Els fills fan qualsevol cosa.
M'han intendejat, en Miquel, sí, sí.
I va coincidir, eh?, el naixement del teu primer fill,
el primer dia de rodatge.
O sigui, va coincidir, i realment, clar, va ser un nen prematur,
aleshores era inesperat.
A casa a la vida tu planifiques un rodatge
el dia que esperes que neixi el teu fill.
Sí, per no ser-hi.
Però en general, tu el que feies era dir...
Naixerà d'aquí tres mesos, faltaven tres mesos.
Tenim temps de rodar tota la temporada.
I llavors, quan hi haguem rodatges...
Aquell primer dia jo estava allà i se'm nota, clar, era com...
Era com... què estic fent aquí?
Però clar, me'n recordo de parlar amb el productor, no?,
en Josep Maria Quintana, mític, no?,
amb en Juli...
Cuenca.
Amb la producció i tot l'equip.
I em deien, Jordi, és que tenim els convidats,
tenim l'escola, tenim tot el llogat, tenim tot l'equip.
Jo deia, no, no, si total hi ha sortit, jo no faig res,
o sigui, no puc fer res més que sigui, ja vindré, saps?
Però clar, no era, diguem-ne, la situació més confortable per mi.
Clarament.
Parlant dels últims fills,
hi ha una anècdota que a mi m'agrada molt recordar,
és molt entrenyable,
dia cap a la segona temporada, quan rodàvem allà a Place Espanya,
i és que el fill petit del Murillo, el Bruno i la meva filla, la Nausica,
vam anar jugant amb el Jordi i la Gina
a un videojoc de bàsquet amb personatges de Nintendo.
Recordo que una de les idees,
a mi m'hagués agradat molt que s'hagués fet així,
però una de les idees que es va posar sobre la taula
és que ells dos sortissin vestits exactament igual que el Jordi i la Gina,
i haguessin fet una mena de regressió a l'infància.
Acabar-la amb la frase de...
és que això dels videojocs et torna quan eres petit
i que haguessin sortit ells dos fent de mini Jordi i mini Gina.
Deu-n'hi-do, van passar moltíssimes coses en aquella època,
i també detalls curiosos, no?
Sí, hi ha un tuit del nostre tuit, del Generació Digital,
que l'han retuitat després de 10 anys,
i és del Nil Cardoner,
que llavors era protagonista de Polseres Vermelles,
i que ens va agrair que li regaléssim un joc,
i que més recordo que el vam tenir com a convidat un Sant Jordi
quan vam anar a plaça a Catalunya a fer el programa.
Sí, superjoves, els meus germans eren petits, no?
Era un nen molt petit.
Era molt curiós, i de tant en tant aquest tuit apareix.
Va sortint, exacte.
Ell diu gràcies al Generació Digital i surt amb un joc,
que li van regalar, i encara algú el retuiteja,
que dius, hòstia, com pot ser? Polseres Vermelles.
Quina bonica, eren minicelebrities catalanes.
Jordi, tu recordes allò,
un convidat, un personatge amb carinyo específic?
Que és molta il·lusió?
Mira, van passar diverses coses durant les diverses temporades
que van canviar molt.
O sigui, la primera temporada era aquesta,
que érem tots plegats allà en aquell pis,
com una colla d'amics que compartia pis
sense saber per quin motiu ni per quina raó.
Aquest plató, per què no dir-ho, misteriós,
allà dalt, a la plaça d'Espanya.
Allà rodàvem una mena d'espai
on també convivíem amb altres convidats
i jugàvem videojocs amb gent popular
i també parlàvem d'altres temes.
I va haver-hi unes últimes temporades
que eren molt més estil, canal de televisió,
del que serien els antics canals de videoclips i de música,
que és més un talking head, una persona que està parlant,
i presenta clips i presenta vídeos que estan entrant coses.
Aleshores, per mi, les temporades que jo recordo més especial,
no perquè les últimes no m'agradessin,
són programes que per mi estaven molt ben treballats,
però la primera i la segona m'hi tenen el cor robat,
sobretot la primera.
Però, en el cas de la segona, o sigui, saps allò?
Eli, producció.
O sigui, allò que et falla el convidat el dia abans,
i l'has de... escolta, què fem, qui ve, no sabem qui tal.
I tires d'agenda. Tires d'agenda.
I dius, a veure qui ve. I de cop...
Em diuen, demà ve, Dàmaris Gelabert.
Ai, sí.
Però Dàmaris Gelabert fa 10 anys, eh?
Dàmaris Gelabert és una estrella nacional de la música infantil,
però aleshores, Dàmaris Gelabert,
potser havia fet un disc, era una molt bona persona,
popular, coneguda dins un entorn més aviat petit,
i vas a dir, perdó?
Perquè teníem no sé qui...
Dàmaris Gelabert...
Documentem-nos qui és, què fa, què li interessa, què tal.
Llavors va arribar ella, ostres, ens va robar el cor.
O sigui, simpaticíssima, amabilíssima...
Clar, tenia una relació amb els nens molt especial.
És molt creativa.
Els meus fills ara canten totes les cançons de Dàmaris Gelabert.
Em va encantar conèixer-la, a més a més, per sorpresa,
perquè aleshores en cap cas formava part del meu món
i del meu, diguem-ne, ecosistema diari normal.
I parlar amb ella sobre la seva por als videojocs.
Sí, que és una por compartida per molta gent
que potser no els ha viscut de tota la vida,
i que, per tant, tenia les seves aprencions, respecte.
I que va sortir dient,
doncs mira, també ha après a entendre el món dels videojocs,
el món de la cultura digital d'una altra manera,
i jo li vaig dir, jo també, que entrar,
dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, saps,
els dies de setmana 7 són...
Es van trobar, no? Sí, sí, sí.
Una persona que no hauria conegut d'una altra manera
si no hi hagués hagut aquest problema de producció del dia abans.
Sí, perquè jo portava la producció dels convidats d'aquella època.
Va ser allò, mare meva, sí, sí.
Doncs en el primer programa també vam tenir el Xavier Sardà,
persones que no ens imaginàvem
que tinguessin un lligam amb l'entreteniment digital.
Ell ens va sorprendre amb la seva afició.
Estàs boig per la simulació.
És a dir, però de quan...
Jo era un xaval i hi havia l'Amstrad.
I posaves un caset.
Hi havia la mínima expressió d'un simulador de volt.
El paisatge no existia.
Era el buit, el no re.
Però podies anar d'un aeroport a un altre.
És la seva experiència amb l'Amstrad.
El Xavier Sardà, que també va tenir un ordinador,
i que li agradava molt tot el tema de la simulació.
Abans en parlàvem amb el Francesc,
que és d'aquells que els agradava la simulació d'avions,
i que, mira, vam poder veure com a ell li agradava.
Per cert, Francesc, una de les coses que no hem comentat...
és que el Jordi portava unes samarretes especials
que no es posaven a la venda enlloc, no?
No, va ser ja durant aquesta segona temporada
que una de les coses que es van convertir en marca de casa
va ser les samarretes que portava el Jordi,
que eren totes iconogràfiques
recordant programes de la història de la casa.
I és que jo m'encarregava de fer-les.
Perquè algunes sí que...
O sigui, algunes eren algun fotograma,
que teníem la sort que funcionava bé,
com per exemple una que a mi m'encantava,
era la de les tres barres de TV3,
us en recordeu, aquelles tres barres
que s'havien convertit en cortinetes,
en adonar els anuncis, la publicitat,
que teníem una samarreta d'aquelles tres barres,
però després hi havia algunes que eren logotips de programes de tele.
Hi havia el de Blago Negre o el del Tres Pics i Rapicó.
Es va quedar, em sembla, per fer...
Hi havia una d'Automàtic. O Bongònia.
O Bongònia.
Sembla que es va quedar, no sé si es va acabar de realitzar,
perquè tinc els fitxers, però no sé si es va completar,
i també van quedar, perquè tinc els fitxers, però no es va fer,
les d'aquells ninots que sortien al Filiprim.
El del Barça.
Aquests els tenia.
Però és que això de les samarretes buscava d'alguna manera
aquest vincle generacional amb aquest nom del programa.
La generació digital, qui és la generació digital?
La generació digital és aquella que ha crescut
al llarg de tota la seva vida envoltada ja de cultura digital.
I dèiem nosaltres, els nascuts al llarg dels anys 70,
i principis dels 80,
som aquells que ens considerem
la primera generació digital de la història.
I aquesta primera generació digital de la història
va créixer amb una sèrie de programes,
en aquest cas de Catalunya Ràdio i també de TV3,
que ens van marcar generacionalment.
I que, d'alguna manera, nosaltres, als anys 2011, 2012, 2013,
volíem tornar com a aquest homenatge, no?,
al Filiprim, al Blanco Negre, l'O Bongònia...
El que em va sorprendre molt era que sent coses de la casa,
pensaves que a TV3 obriria un calaix, un armari,
i allà sortiria en documentació,
i què vols, una imatge a bona qualitat,
una cosa impresa perquè puguis escanejar...
I res, tot el que ens enviava eren una mini-captura,
granulat bé a quesa,
i allà intenta treure i traçar alguna cosa
per portar a imprenta fatal.
Ara parlem de l'ideal,
però abans deixa'm parlar amb l'Albert
del joc que apareix avui, que és el Resident Evil, el darrer.
Alguns li diuen el 8,
8 o Vilatge. O Vilatge, directament.
I és que aquest divendres surt a la venda el Resident Evil Village,
el nou videojoc de terror de Capcom,
arriba envoltat d'una gran expectació.
Som davant d'un dels títols més esperats de l'any,
però haurà passat el rigorós examen de l'Albert García?
Com sempre, ja se l'ha passat,
i avui podrà explicar-nos què li ha semblat.
Abans, però, posem una mica de context.
El nou Resident Evil Village surt a la venda aquest divendres
per PC, PlayStation 4, PlayStation 5, Xbox One i Xbox Series.
El joc és una seqüela directa del Resident Evil 7,
i, de fet, es considera que aquest Village
és la vuitena entrega principal de la franquícia.
Doncs som-hi amb aquest review en primícia del nou Resident Evil Village.
Albert, per on comencem?
Doncs podem començar parlant del fet
que aquest 2021 és el 25è aniversari de la franquícia Resident Evil.
Ja vam dedicar un generació digital
fa unes setmanes parlant amb el Francesc dels 25 aniversaris,
amb el Francesc dels 25 anys d'aquesta anissaga de videojocs.
També és important destacar que som davant d'un joc
que és purament intergeneracional.
És a dir, surt per les consoles de la passada generació,
Play 4, Xbox One, i també per Play 5, Xbox Series.
Això marca una mica el que és el videojoc.
I, com deia l'Eli ara,
el joc és la continuació directa del Resident Evil 7.
És a dir, recupera la visió en primera persona,
abandona per complet el tema dels zombies,
no apareixen zombies, traieu-vos els zombies al cap,
i torna a ser el protagonista en Ethan Winters,
que en aquesta ocasió haurà de visitar un poblet centre europeu
a la recerca de la seva filla.
I aquest poblet, què?
Vull dir, jo l'he vist, després en parlaré.
Passa elecció, té molt protagonisme, de fet.
El títol del joc fa referència directe a aquest espai.
Tant important és aquest escenari?
Totalment.
Penseu una cosa, el videojoc, el Resident Evil Village,
aquest joc que surt aquest divendres,
remet molt al Resident Evil 4,
que era aquell que també passava en un poble,
en aquest cas un poble espanyol, no estava especificat.
Sí, és veritat.
Detrás de ti, imbècil.
Això deies, eh?
Sí, deien unes francisses per la història, va ser increïble.
Voy a un trozel.
Homes, en aquest cas, els enemics són Homes, Job, Vampireses,
són molt una sèrie de personatges
que remeten molt a les clàssiques pel·lícules
de terror, de sèrie B, que tenien aquesta mena de mostres.
I tot això al voltant d'un personatge religiós
que es diu Madre Miranda, que és molt misteriós.
Déu-n'hi-do.
El videojoc fa molta por o què?
Doncs jo penso que no tanta com l'anterior.
El Resident Evil 7, recordeu que passava com...
amb una casa al·loisiana,
el Resident Evil 7 remetia molt a la Matança de Texas,
que és una pel·lícula que és molt violenta, si la recordeu,
i feia molta por.
Aquest, per mi, no fa tanta por, tot i que té una escena,
té una escena dintre d'una menció on...
No t'ho esperes, eh? És bastant terrorífic.
Hi ha gent que treu els auriculars,
jo no vaig arribar a aquest punt, però fa una mica de por.
El que acabes de dir, els auriculars,
és molt important en un videojoc de por,
perquè a més, jo l'he jugat a l'estàdia, a la demo,
i tu escoltes realment 360 graus,
i està molt ben fet, l'atenció, amb el son.
Està molt ben fet.
Hi ha vegades en el videojoc, que jo estava jugant i estava com...
amb una pausa esperant, mirant el mòbil,
i sentia sorolls, com diria, està plovent,
em tenia els cascos... Ah, no, no, que és el joc.
Això m'ha passat molt en aquest videojoc.
A veure, visualment és un joc que entra pels ulls, també pel sol.
Especialment, els escenaris interiors, és increïble.
Prepareu-vos, perquè amb el modo foto del Resident Evil aquest nou,
aquests dies començarà a veure gent que puja a les fotografies.
O sigui, hem arribat al fotorealisme.
Ara sempre estem dient el mateix, però aquesta vegada és com...
en interiors, impressionant. Déu-n'hi-do.
I és més fluix, això, en paisatges exteriors.
Personatges ben fets i bé.
Una gràcia del joc és que hi ha escenaris molt diferents.
Hi ha un castell, una mansió...
Escenaris molt diferents dels uns als altres.
Molt ràpidament, pel que fa al videojoc,
per mi té una arrancada molt bona.
Quan comences a jugar dius,
no sé què estic fent aquí en aquest poble, és molt misteriós.
No sé per què estic aquí.
Aconsegueix ensamblar-te que estàs gairebé dintre d'un somni,
i al començament és molt bo.
Però mica en mica, jo penso que va perdent una mica de gràcia,
el videojoc.
Té coses bones i també té aquest començament molt bo,
però acaba sent una mica més pesat en amics finals.
I la història és completament ridícula,
com en tots els Resident Evil.
Doncs, escolta, ara és el moment de mullar-se.
Ara que ja ens has parlat de les característiques del joc,
toquen les teves conclusions, Albert.
Endavant, jo tinc diverses teories.
La primera, les dues cares de Resident Evil.
És una franquícia aquesta que des de fa 25 anys
sempre s'ha portat...
ha estat com debatent-se entre fer por o acció, por o acció.
Aquest videojoc jo crec que està més enfocat cap a la segona,
cap a l'acció, té moments potser una mica terrorífics,
però aquest debat entre la por i l'acció
es materialitza molt bé, aquest videojoc.
Que té una mica de les dues,
però no acaba d'enfocar-se ben bé en cap d'elles.
Després, una altra teoria que tinc.
Si us fixeu, els tres primers Resident Evil formen una trilogia.
Va sortir el 4, que va ser molta acció,
i el 5 i el 6 van ser molta acció,
i va acabar molt malament amb el 6.
Jo tinc la percepció que 7, 8 i el futur Resident Evil,
que no s'han parlat, formen una trilogia molt interessant,
i tot i que el 8 està bé, penso que el 9 serà increïble.
És com la meva teoria.
Per tant, opinions mixtes, un inici molt potent,
us recomano que el proveu, us recomano jugar-lo,
tot i que sí que penso que em sap greu
perquè al final no em va acabar de sorprendre positivament
el conjunt global.
Jordi Celles, tu t'agrada jugar a videojocs immersius de por
amb les ulleres de realitat virtual?
Doncs... sí, perquè no m'agrada.
No és el que més m'agrada.
La realitat virtual he de reconèixer que els videojocs que més m'agraden
són els de simulació especial.
Ah, molt bé. Naus especial.
O sigui, m'encanta l'espai.
Per què, realment, hi entres en un altre?
Realment, el moviment crec que arribarà un moment ben aviat
on les plataformes que ens permetin un moviment físic real
faran que els jocs d'acció en primera persona en realitat virtual
siguin realment allò que són, que és que et facin sentir que hi ets.
Quan tu veus que pots mirar cap al voltant i ets en un lloc,
però quan camines estàs fent anar un joystick,
doncs ja no és allò.
En canvi, tu sí que estàs assegut fent anar una nau,
tu estàs quiet, realment, amb les ulleres de realitat virtual,
no tens aquesta diferència entre la realitat del que estàs fent
i allò que estàs sentint.
De fet, a la teva esquena tens les imatges de la teva darrera creació.
De fet, de la darrera exposició de Klimt,
no volem deixar de parlar de l'ideal
al Centre d'Arts Digitals de Barcelona
i que tu dirigeixes, Jordi, sumatgir-se a dins de les obres
com, per exemple, el petó, la pintura més famosa de Gustav Klimt,
és possible des de fa unes setmanes
gràcies a la nova experiència immersiva de l'ideal, que Déu-n'hi-do.
Doncs sí, l'exposició que conté projeccions de gran format
i realitat virtual ens endinsa
en l'ambient artístic de la Viena de finals del segle XIX,
en una gran producció que ha costat prop d'un milió d'euros.
Déu-n'hi-do, Klimt, l'experiència immersiva,
que també s'ha estrenat a Brussel·les,
és una coproducció, això està molt bé, no?
Sí, bàsicament és per pagar les coses, Albert.
Sí, vull dir, està molt bé perquè t'ajuda a pagar les coses,
com quan fas una hipoteca entre dues persones, saps què vull dir?
La podries fer tu, però millor amb dues perquè es paga millor.
Al capdavall, fa una broma,
és veritat que la feina creativa conjunta
amb l'equip de Brussel·les ha estat molt bona,
sempre està bé,
al final tu tens les teves idees, tens allò que vols fer,
tens al cap la visió d'allò que vols aconseguir,
però quan tens una altra gent,
un altre equip creatiu que pensa diferent,
i en aquest cas també té molt de coneixement
en l'àmbit de les exposicions immersives,
el debat, la discussió, jo crec que aporta coses,
i al final el resultat del que s'acaba ahir en l'ideal,
a Barcelona i a l'Horta Galeri de Brussel·les,
és el resultat de la trobada,
de dues maneres diferents de fer
i de dues maneres d'enfocar un tipus d'art,
com era el conegut a Viena i a Òstria com el secessionisme,
que aquí coneixem com a modernisme,
i que a Brussel·les es coneix, o a Bèlgica,
com a art nouveau, que era el mateix tipus d'art,
o sigui, era aquell art de canvi de segle
que trencava amb l'academicisme,
i que d'alguna manera el que feia era
tot un grup d'artistes amb clín del capdavant
que deien que l'obra d'art
no s'entenia com només una pintura,
només una peça de música,
només una peça, un edifici,
no una peça arquitectònica,
sinó que l'art s'havia d'entendre de forma global,
l'art total, l'edifici que ells creen,
el pavelló de la cessació amb els frisos de Beethoven,
amb la música que interpretaven,
amb les peces decoratives, tot allò conjunt era l'art.
I avui, nosaltres, a l'ideal,
en un centre d'arts digitals,
el que fem és això, és dir, l'any 2021,
la peça d'art total és digital,
és realitat virtual, és immersivitat,
és música, no és disseny 3D,
és animació, és tot això.
És curiós perquè en aquesta exposició
hi ha empreses
que nosaltres entrevistàvem
al Generació Digital fa 10, 12 anys.
És a dir, hi ha un lloc molt bonic
on els nens poden dibuixar,
nens i no tan nens, evidentment tothom.
I dibuixa tothom allà.
Bromix. Bromix, que és una empresa al·lucinant.
Una de les gràcies que té haver muntat l'ideal
és això, a banda que ens ho passem molt bé
i fem coses que ens encanten,
és que d'alguna manera és el lloc
on moltes empreses, gent que treballa
en l'àmbit dels videojocs, del disseny 3D,
de l'animació, del hardware i del software,
com són els Bromix,
que estan molts a Barcelona o a l'àrea de Catalunya,
però sobretot a Barcelona,
i molt al Poble Nou, on hi ha l'ideal,
doncs ens podem trobar i podem dir a uns nois,
voleu dissenyar això? Fem aquesta sala plegats.
I per a nosaltres és molt bo, molt enriquidor, molt divertit,
i el resultat final sempre és millor, és el que deia abans.
O sigui, amb els belgues ens podem barallar molt,
però el resultat final que obtenim de la coproducció
és molt millor si l'hem fet plegats
que no si l'haguéssim fet nosaltres sols.
Estar, si tu poguessis tenir una nit l'ideal
amb una consola o amb una màquina per jugar a un videojoc,
a quin joc jugaries a l'ideal
amb les quatre pantalles i el terra per jugar?
El Pong. El Pong?
Claríssimament, claríssimament.
M'acabes de donar una idea, estar boníssim, eh?
Clar, perquè és que l'espai, fosc, les pales, gegants,
controlar-les tu i tu, sent com tu, un ésser molt petitet,
amb tota l'immensitat de la gènese fosc videojoc.
Estic escrivint ja el grup de WhatsApp de l'ideal
que comencem a dissenyar.
M'ha decebut que no diguessis la NeoGeo.
No, no, no, NeoGeo és amb 2D.
Vale, vale.
Per cert, Eli, tu vas ser-hi fa unes setmanes, a Pagrara, no?
Sí, i vam ser l'equip dels generadors digital, ens va encantar.
És un lloc espectacular.
I a més, feu una cosa que m'encanta, i és... feu música.
És a dir, l'exposició porta coses paral·leles...
Per exemple, ahir vam començar, li diem Cabaret-Fledermaus,
i és a Klimt i els seus col·legues, al 1900 a Viena,
es van inventar un lloc que li deien Cabaret-Fledermaus,
perquè vam coincidir a l'època i hi havia Sigmund Freud,
i hi havia l'Alma Mahler, el Gustav Mahler, el Schomberg...
Imagina't.
Grans genis que convivien allà en aquell moment.
I els tios van muntar aquest cabaret, Cabaret-Fledermaus,
cabaret del rat panat, en alemany,
un lloc on això, l'art total,
sigui l'arquitectura, la decoració, feien música, teatre, poesia,
segur que bevien i es drogaven, segurament, no ho sé, feien de tot.
Aleshores, nosaltres, sempre en substàncies absolutament legals,
però els dimecres a la nit, obrim el Cabaret-Fledermaus a l'ideal,
i el que fem és proposar artistes en viu
dins d'aquest entorn immersiu, digital, de gran format.
Però no són les imatges que veus quan veus l'Expo de Monets,
sinó que són les imatges de base que han servit per a aquesta expo,
d'alguna manera tractades o disparades a temps real
amb un artista també convidat cada setmana.
Ahir va ser en Jordi Massó.
Per tant, ahir teníem els Alexandràe, que són un duet que fa,
no us ho perdeu, can Gregorià en base electrònica,
amb aquestes projeccions del Jordi Massó,
les 120 persones que hi havia allà,
que vam veure una sessió que va ser, la setmana que ve hi tornem,
aquest mes són els Alexandràe, cada mes són uns artistes diferents,
vam veure una cosa que no es repetirà més, i això també ens agrada,
que hi ha un punt de risc de provar coses noves, límits.
Els ullents que ens estiguin escoltant,
jo vaig veure una sessió de Jordi Massó,
que va ser una sessió de Jordi Massó,
que va ser una sessió de Jordi Massó,
que va ser una sessió de Jordi Massó,
i escoltant, jo vaig veure que l'altre dia, per agafar entrada,
i escoltant, jo vaig veure que l'altre dia, per agafar entrada,
hòstia, hi havia dies...
El mes de maig quasi no hi ha ni una sola entrada, per tot el mes.
Felicitats, Jordi. Molt contents, molt contents,
perquè al final ens deien allà al racó del poble nou,
tocar al carrer Llecuna, un lloc que portava tancat 10 anys,
i que era un estudi de tele, on s'havia fet tres il·lastròlegs.
Vull dir que allà vés a saber qui us hi anirà.
Al final hem fet una aposta, una aposta per l'art,
una aposta per la modernitat,
però també amb molt de respecte per saber d'on venim,
i resulta que a la gent li agrada, doncs fantàstic.
Doncs mira, estem acabant el programa,
però ara que estem parlant de... Ah, ja acabem, no?
Portem 53 minuts abans d'acabar parlant d'artistes digitals,
hi ha molts que ara guanyen molts diners de forma digital.
La Gina Tost, presentadora amb el Jordi Seies
de la primera etapa del programa de la tele, per cert,
ens explica tot el que s'amaga darrere del token criptogràfic.
Ei, murillistes i equip GD,
fins ara teníem l'internet de les dades,
i ara fa uns anys que sentim a parlar de l'internet del valor.
Una imatge JPG que es pot reproduir té valor?
I com evitem que es pugui reproduir?
Ho hem vist amb el blockchain o les criptomonedes,
però sabeu el que són els NFTs?
Ara és la paraulota de moda, com ho van ser fa anys,
intel·ligència artificial o data mining.
NFT vol dir non-fungible token,
criptovalor no fungible en català correcte i normatiu.
Una versió digital de quan compraves segells o monedes
a la plaça Reial i el teu pare et deia que tenien molt de valor,
però en versió 2021.
Un producte digital únic,
sempre bastant orientat al col·leccionisme,
com les monedes o els segells.
El que se li otorga un valor a partir
del que la gent està disposada a pagar.
Per què un avatar d'un gat s'ha venut per 115.000 dòlars?
Perquè hi ha algú que ha cregut que era el que valia i ho ha pagat.
Alguns artistes o creadors d'internet han vist en els NFTs
una manera de guanyar diners sense haver de passar per galeries d'art
o processos molt complicats.
Com és el cas de Javier Arrés,
un artista de Granada que fa obres visuals
i les està venent d'aquesta manera.
Té un marketplace o una web on penja les seves obres.
A vegades una única obra, a vegades una de 25, una de 10...
Per exemple, va vendre un disseny 17 vegades,
i només 17 vegades, amb 1.600 dòlars,
cada copia digital.
I potser us poseu les mans al cap,
però aquestes obres en una galeria d'art
potser tindrien un valor similar.
I al final l'art és una sensació.
Per exemple, hi ha un senyor que es diu Wale Shark.
És del Regne Unit però viu a Hong Kong
i diuen que és el major col·leccionista d'aquest tipus d'art.
O com a mínim el top 3, perquè hi ha molt de secretisme.
Té, actualment, 210.000 NFTs.
Gràcies a ell he conegut l'artista Beeple,
que amb els NFTs s'ha convertit
en un dels tres artistes vius més exitosos.
Va vendre una obra a través de Christie's
per 69 milions de dòlars.
L'obra es diu Every Day is the First 5000 Day
i ja és l'obra digital més cara de la història.
Però no cal ser un superartista per vendre NFTs.
Alguns youtubers n'estan venent amb vídeos
o amb una altra cosa.
El seu de Twitter va vendre el seu primer tuit
i la nena del mem de la casa que es crema
vol pagar-se a la universitat venent la seva foto.
I vosaltres, morillistes i equip GD,
què pagaríeu per seus propietaris del primer programa
del generació digital de ràdio i de tele?
Generació digital.
De fet, el programa el té...
No, el primer primer no el té ningú.
Era una catalana, el tenim nosaltres, el podem veure.
La catalana, qui va?
La prisa, potser tenim problemes amb prisa.
Com ha anat el tema de les xarxes?
Molt bé, com sempre.
I si et sembla, comentem les pel·lícules
que ens recomana aquesta setmana els audience.
Això m'encanta.
La Laura ens diu que s'estrena per primera vegada
una pel·li en català a Netflix.
Ha estat aquesta setmana.
És el Michel contra les màquines.
Ho comenta perquè, si diu que té èxit,
s'ha de posar-ne moltes més.
M'he vist i l'he recomanat.
L'haurem de veure, com diu el Roger Pimpam,
que ja tenia claríssim què veuríem les seves nenes aquell dia.
El sarafilli Teres, que enviava de pel·li,
deia la Spider-Man Into the Spider-Verse a Amazon Prime.
Diu que és boníssima,
que poques pel·lícules d'animació li han agradat tant com aquesta.
Ha de ser de veure un cinema a casa on la resta de la gent
no li importa escoltar-lo al màxim volum,
perquè diu que ha de ser espaterrant amb un volum altíssim.
La Laura diu que sí,
que hi va anar sense saber a què anava quan va anar al cinema
i que em van sortir totalment enamorada.
Per tant, apuntem, no?
Molt bé, hi ha hagut més coses, però avui se'ns tira el temps de sobre.
I la veritat és que el que hem de fer
és donar gràcies al nostre convidat que hagi vingut avui.
Jordi, moltes gràcies. Ha estat un plaer molt gran.
Jo encara soc més feliç,
perquè no m'imaginava que recordaria tantes coses.
El cervell encara funciona.
La memòria, accepta en Francesc Xavier Blasco,
que els té sempre actius, la resta els tenim allà guardats,
i de cop hem d'agafar una magdalena d'aquestes
que et porten a aquells moments.
Per tant, moltes gràcies per convidar-me.
Molta sort de tots els teus projectes.
Gràcies.
I a vosaltres, Eli, Star, Francesc, Albert,
moltes gràcies per convidar a estar a l'estudi dels d'ICAT,
i que vagi molt bé.
Bon cap de setmana.
Star, que vagi bé des d'Aragona.
El control tècnic, el Dani Jiménez i el Francesc Xavier Spell
poden seguir nosaltres a les xarxes,
i avui marxem amb la música del videojoc Metro Exodus,
ara que apareix una nova versió anomenada Anzett Edition,
que surt per PC,
i que sonava així amb la peça Last Train to Yamantau.
Adéu-siau.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.
Gràcies per atendre'ns.