GENERACIÓ DIGITAL
Benvinguts al programa de Catalunya Ràdio que parlarà videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número 686 del generació digital,
un programa que dedicarem a un dels videojocs més particulars de tots els temps, l'Animal Crossing.
Ho farem amb un llibre a la taula i el seu autor assegut amb nosaltres,
l'Aldea Feliz, un viatge a través d'Animal Crossing de Pablo Algaba.
Això és GENERACIÓ DIGITAL.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui amb Albert García i l'Star.
Benvinguts Albert, Francesc i Star. Hola guapos.
Estar, tu ets a jugar amb simuladors de vida o no?
Tamagotchi, si és el Tamagotchi sí, sí, però Tamagotchi.
El ou aquell, la veritat virtual venia de l'espai, tu l'alimentaves,
li netejaves el culet que es feia caca, el banyaves, donaves de menjar, allò sí.
Molt bé, encara el tens, que funcioni?
Es va morir pobri, va tornar a ressuscitar però va dir que no, que quan passin anys,
això el budisme més endavant, encara no estem preparats.
Aquesta és la degressió de Catalunya Ràdio Tarragona amb en Xavier Espelt
i el Víctor Lorenz, el tenim al control central de Catalunya Ràdio.
Parlàvem l'Star del tema aquest, tu Francesc,
si que ets de Tamagotchi o d'altres simuladors de vida?
No, jo de Tamagotchi no, d'altres simuladors de vida potser sí,
però estava pensant els Aibo, els gossos de Sony.
Fa molt de temps, no sé si recordeu, en el programa vam parlar d'uns
que feien cerimònies budistes per l'ànima dels Aibos.
Jo de Tamagotchi, la de Tamagotchi són mascotes virtuals que han arribat a morir?
No, és que tornaven.
Ah, retornaven, això és molt budista, reencarnaven.
Resulta que eren extraterrestres, la cosa era més profunda.
Jo recordo quan em van explicar al Tamagotchi per primera vegada
que em van descriure una senyora, és com un ou, que hi ha una criatura dintre
i jo m'imaginava que era real, que era una pantalla amb 4 pixels,
que era una criatura de veritat.
Vaig flipar, quan vaig veure'ls vaig dir no.
Hauríem de pensar...
Recordeu Francesc i Murillo, el dels monos de mar?
Sí, que escolta, que els homúnculs...
Per fi, algú que se'n recordi.
Els homúnculs, que els posaves amb un sobre i havien de construir una ciutat,
una cosa en aquell got de vidre...
O sigui, a veure, perdona, no estàs parlant,
perquè ara m'ha vingut al cap, no sé per què,
aquells ous on els posaves amb aigua i hi havia un animal de veritat.
No, no, no, tu parles que era com a Farbacent.
Això és de molt més abans.
La revista era un anunci en blanc i negre,
sortia com una mena d'èssers amb antenes, que eren los monos de mar,
llavors l'anunci era, tu et compres allò, creen una civilització,
podies comprar nòries, castells, cosetes,
llavors dins de la paixera tu feies una nova civilització.
Era una època de publicitat totalment desregulada,
ja et podien anunciar el que els hi donés la gana.
Les gafes de braiosèquics.
Ara parlarem del llibre i del videojoc amb el seu autor,
però com sempre diem déu-n'hi-do amb les edicions aeros de paper,
que sempre ens ha agradat molt la manera que tenen de construir un llibre
i que parlin de videojocs.
Són bonics, no?
I tapadura.
Això és que li té.
Ben maquetat, maco, és molt xulo.
I molt ben escrit, eh?
Perquè el joc, que és un joc cuidadós i feliç i amable,
també ha tingut el mimo de ser tractat per al Pablo
d'una manera com molt mimada, no?
No és l'Estar el que parla que canvia la veu, és l'Eva Comas,
que no t'havien presentat, i és que tu ets una gran jugadora
de l'Animal Crossing.
A mi m'agrada molt l'Animal Crossing,
perquè jo havia jugat a videojocs feia molt de temps quan era joveneta,
al Sonic, tot això.
Encara ho ets, encara ho ets joveneta.
Bueno, digue'm que no tant.
Llavors el que va passar és que durant un temps vaig deixar de jugar als videojocs
i l'any 2013, 9 de maig,
i em vaig tornar a enganxar als videojocs gràcies a que
vaig començar a jugar a l'Animal Crossing.
En recordes el dia, eh?
Sí, sí, i a partir d'allà, bueno, tots els altres jocs.
Sí, sí, és que me'n recordo.
Creació d'un poble el dia 9 de maig.
No, no, de fet, Albert i també Eva,
ens agradarà que ens expliqueu les vostres sensacions
que heu viscut amb aquest joc, perquè jo crec que molta gent
l'ha viscut amb molta passió, aquest joc.
Aviam si és veritat.
Expliquarem històries curioses.
Molt bé, doncs comencem aquest programa especial.
I és que els videojocs sempre ens han permès simular altres vides
que habitualment no veuríem mai.
Podem ser un agosurat pilot de carreres,
un aventurer intrèpit de la jungla o un esportista d'elit.
Però això no vol dir que sovint no ens hagin proposat
simulacions de vides molt més habituals.
La més antiga de totes aquestes simulacions
és el conegut Game of Life.
La veritat és que de joc en té poc.
És realment un seguit de regles matemàtiques molt simples
que simulen el creixement d'una població de pixels.
Es va publicar a Científica de Mèringa l'any 1970
pel matemàtic John Horton Conway.
I la veritat és que variant les condicions inicials
amb què aquesta població de pixels comença la seva vida,
pots anar veient com canvien les seves formes,
es desenvolupen figures que han arribat a tenir nom,
algunes que es mouen per la pantalla, etc.
Ara, si parlem ja de videojocs propiament dit,
el primer de tot seria Little Computer People
programat per David Crane,
famós pel Pitfall i el Ghostbusters i Rich Gold l'any 1984.
I com era aquest joc, a veure?
Doncs mira, us he portat aquí una imatge de com era això.
Ja podeu veure una cosa que se sembla una miqueta dels sims.
És una casa com un ruetre cel per cel, però pixelada.
Exacte, on veus un petit personatxet que es mou per aquí.
I tenia més de Tamagotchi o de peixera virtual,
que és realment de simulador en si,
perquè el que tenies quan tu posaves el disquet i arrencaves el programa
era una petita mascota que, a més, estava feta amb un algoritme
perquè cada persona en tingués una de diferent.
Si alguna vegada se't trencava el disquet o alguna cosa,
havies de demanar a la companyia que t'enviés una còpia exacta del teu,
perquè si no no et sortiria el mateix personatxet,
i a molta gent això el traumatitzava.
Doncs això, la personatxa aquesta l'havies de cuidar,
una mica com deia l'Star amb el Tamagotchi,
va ser un concepte molt difícil de vendre, això.
Perquè, a diferència de molts jocs de l'època,
no hi havia puntuacions i tampoc no hi havia un objectiu,
no es podia guanyar, era com un bucle.
I això era molt diferent que les màquines recreatives,
que havies de posar la moneda i acabar.
A molts dels editors, dels publishers de l'època,
això els tornava bojos i diuen que això és impossible,
això no té cap mena d'èxit.
Hi ha altres conceptes que formen part de la vida d'una persona.
Activision, que va editar Little Computer People,
l'any 86 feia Alter Ego,
on era un joc més de temàtica psicològica,
on havies d'interactuar com diversos tipus de persona diferent.
Jones in the Fast Lane, de la famosa Sierra, l'any 90,
inclús als japonesos, jocs d'estil Princess Maker,
en el que les teves decisions faran que la vida d'una noia
comenci des que és orfe petita fins que potser arriba a ser
o una princesa o una mestressa de casa, etc.
I, òbviament, no ens podíem deixar tan poc
tots aquests jocs que entren dintre del simulador de cites,
que també són bastant populars al Japó i que, en certa manera,
tindrien components d'un simulador de vida.
Però el simulador de vida, per excel·lència, és el Sims.
Explica'm això, que l'origen de tots els jocs de Sims
veu d'un joc d'helicòpters?
Doncs sí, és una restauració bastant curiosa,
però és que en Bill Wright, el creador dels Sims,
treballava cap al començament dels 80 en un joc d'helicòpters
que es deia Raid on Banquilin Bay
i va tenir que crear un editor de nivells.
Li va encantar tant l'editor de nivells,
molt més que el joc d'helicòpters, que no li interessa res,
que va desenvolupar un joc on havies de dissenyar terrenys.
Això, molt més tard, va acabar convertint-se en SimCity,
que va tenir el mateix problema que Little Computer People.
La gent no sabia que era aquell joc que no tenia ni objectius ni res
i que no havies de matar ningú i que no tenia puntuacions
i li va costar molt de publicar.
Però un cop ho va fer i va tenir l'èxit que va tenir,
va decidir donar-hi una volta més i va decidir
partir a un joc en què havies de dissenyar, ja no terrenys, cases.
A ell li agradava la decoració, l'arquitectura
i dissenyava cases i cases i cases i carrers i coses.
Si us en recordeu, molts dels jocs,
no simuladors de vida, però simuladors de gestió,
tipus de parts d'atraccions, com Rollcoaster Tycoon
o Theme Park, veies els personatges
que habitaven aquelles atraccions que tu havies muntat
com petits pixels que a vegades passaves al retorri per sobre
i sortia una bafarada i deia,
tinc gana, estic molt content, falten crispetes.
I va començar a construir una sèrie de personatges
perquè evitessin aquestes cases, es passegessin per allà
i donessin la seva opinió.
I tu podries saber si aquelles cases agradaven o no les persones que hi vivien.
I aquí va ser el que va passar, que van descobrir que eren tan interessants
i tan divertits veure el que aquestes persones deien
i pensaven del que tu havies fet, que van començar a canviar
el focus del joc cap a la construcció del nivell, diguem-ne,
cap a les persones que l'havien de viure.
El joc, ràpidament, es va convertir en un èxit i les expansions
i complements que van sorgir com bolets.
Quantes n'hi ha en total i quines serien les més curioses?
Mira, de sims, diguem-ne, que n'hi ha quatre,
sims 1, 2, 3 i 4, aquí no s'han trencat el cap.
Aquests són els que van sortir per PC. Per consoles
de sobre taula i portàtils i diversos spin-off, com la saga
My King, em sembla que eren My Sims, que va sortir per Nintendo DS,
en comptaríem 9 de diferents.
Les expansions, el que ha substituït el que abans eren els DLCs,
i que avui han dit són DLCs,
n'hi ha fins a més de 40 entre assets de complement
i situacions estranyes que modifiquen el joc.
Jo recordo que quan començàvem aquí tot una mica
al generació digital pretèrit, aquell que es deia Game Over,
teníem com un running gag sobre l'animal és a raudales.
Mítica. El Xavi Serrano el portava bastant boig
i sempre que podia dir animal és a raudales.
L'expansió de les mascotes dels Sims.
De les més estrambòtiques que jo n'he trobat,
seria pel primer Sims, el Making Magic,
on podies llançar...
No és que fessis coses de feina de maco,
decoracions, no, no, és que podies llançar
encantaments a diversos personatges.
Aquí la van traduir com Magia Potagia.
En el Sims 3 hi va haver-hi una que es deia Into the Future,
on el que feia era viatjar.
Hi havia un senyor que viatjava amb una màquina del temps
cap al teu barri dels Sims i gràcies a ell
podies construir robots, coses futuristes, etc.
Però incorporar viatges al temps al Sim em sembla bastant psicodèlic.
Eva, tu vas jugar als Sims o no? Jo no vaig jugar als Sims.
Jo havia tingut un Tamagotchi l'any 97.
Imagina't que hagués sobreviscut.
Tindria 21 anys.
Mare de Déu, hauries de controlar amb qui surt del teu Tamagotchi.
I a quines hores...
Escolta, però fora dels Sims hi ha vida o no?
Mai millor dit.
Fora dels grans nivells dels Sims sí que hi ha vida.
Hi ha molts simuladors que avui en dia han agafat l'estela dels Sims
i en trobareu moltíssims. Però jo només us destacaré un
que m'ha semblat bastant curiós. Es diu Real Lives.
És un joc que va néixer el 2001, que el podeu jugar via web
i que és un joc que no té res a veure amb els Sims.
És un joc que gràficament no té res a veure amb els Sims
perquè es basa a prendre decisions basades en estadístiques
i en dades que et va proporcionar el joc.
Però la qüestió és que totes les estadístiques estan basades
en dades reals de tot el món.
Dades reals de la societat i l'economia
de diversos països de tot el món.
Perquè tu no esculls on neixes. Pots arribar a néixer
a qualsevol país del món.
Llocs del tercer món, llocs del primer món, etc.
I llavors, les teves opcions vitals estan molt limitades
per l'economia de la zona i el que tu pots arribar a fer
o no pots arribar a fer. Per tant, la qüestió és veure
a cada iteració que facis un any que passa a la seva vida
fins a si pots viure, si no pots viure, si pots sobreviure,
si pots arribar a tenir un final feliç a la teva vida o no.
I la veritat és que intenta una mica educar
que una persona del primer món, molt alegrement,
pugui veure o pugui cobsar una mica el que és
una vida simulada en un país amb menys afortunat.
Generació digital. Els friquis, ara, són els altres.
Doncs després d'aquesta introducció
als videojocs de simulació, de vida, és el moment d'entrar
al món o, més ben dit, al poblet d'Animal Crossing.
La veritat és que feia temps que al Generació Digital teníem
aquesta peculiar sèrie de jocs, però mai hauria pensat
el que em va dir l'Albert García just fa unes setmanes.
Em vas dir que aquest és el videojoc al qual has
dedicat més hores a la teva vida. Jo pensava que era un altre.
No, no, és l'Animal Crossing. Jo he jugat per feina
a molts videojocs diferents i tampoc puc estar moltes hores
en un joc, però la meva 3DS amb l'Animal Crossing
marca més de 300 hores, que no és tant
comparat amb la gent que és autènticament aficionada,
però déu-n'hi-do, jo crec que és el joc que més he jugat
amb diferència. Després parlarem una miqueta si les partides
són molt llargues, si són curtes, etc. Si és un joc amigable
en aquest sentit o que necessita que hi estiguis molt pendent.
Déu-n'hi-do, també em vas dir que no hi havies jugat sol,
sinó que és un joc amb el qual has compartit una mica
hores amb la teva parella, amb l'Eva, com dèiem.
Tu també has jugat més de 300 hores? Jo crec que bastantes,
moltes. Abans preguntava si les partides eren llargues o no.
De fet, el joc t'avisa, estàs una mica cansat,
millor que vagis a dormir, que descansis.
En el meu cas, jo puc dir que jugava per la nit
i m'adormia mentre estava jugant i no sabia on portava
el meu protagonista, on el feia anar.
Dormies allò que passa quan llegeixes un llibre, que vas
una passinada i d'una línia a l'altra. Tu et passava amb els personatges
que no sabíem que són. L'efecte Animal Crossing seria aquest.
En comptes de l'efecte Tetris seria això.
Quina versió heu jugat? Estem parlant d'uns quants d'Animal Crossing.
Hi ha molts i és important perquè la teoria és que
la primera versió que jugues de l'Animal Crossing
és la teva versió. I en el nostre cas,
hem jugat a la 3DS, a l'Animal Crossing New Leaf.
I aquesta és la música de l'Animal Crossing New Leaf
per la 3DS.
És la banda sonora que és molt divertida i anirem escoltant
músiques al llarg del programa.
Hi ha molts temes diferents i aquest és el tema de salsa del videojoc.
Diguéssim que hi ha tots els estils musicals
representats dintre del videojoc. Cada hora del dia
té la seva pròpia hora. I jo penso que l'hora d'explicar
Animal Crossing és un joc molt difícil de definir.
De fet, el Pablo jo penso que ho aconsegueix en el seu llibre,
però jo, si l'hagués de definir, el definiria a partir
d'experiències, no? Coses que hem viscut
en el videojoc i jo penso que...
I que encara recordeu, eh? Sí, sí. Per exemple, jo, en aquest cas,
per començar, aquesta música, per què l'hem posat del disc de salsa?
Jo recordo que a Eva em vas enviar una carta dintre del videojoc
que dintre tenia un disc de regal i em va fer molta il·lusió
i vaig agafar el disc i el vaig posar al menjador de la casa meva,
allà posat, i el tinc encara allà en plan de curació.
Vale, m'estàs dient que el joc permet una interacció entre dues persones,
per exemple, no? Exacte, en el joc hi havia
el personatge de l'Albert, que es deia Albert, i el personatge de l'Eva,
que es deia Eva, i que són uns ninos
que deuen tenir un any i mig, dos, més o menys,
la seva aparença física, no? Són preciosos i tu els fas anar
per tot aquell món, no? Abans ens preguntaves
quina era la definició, per mi la definició, jo soc una persona
molt treballadora, tinc molta capacitat de treball, molt,
crec que vaig connectar amb aquest joc perquè sempre
deia la mateixa expressió, uf, quanta feina,
has de treballar molt a dintre del videojoc, has d'anar
a recollir fruita, has de vendre, has de comprar,
has de fer moltíssimes coses, t'has de fer una casa,
jo per mi era, quanta feina que has de fer, però feia amb gust,
perquè és molt amable el joc. Només arribar, bàsicament,
perquè els oients, si no coneixeu, doncs us fa una idea,
tens un personatge, com deia l'Eva, un noi o una noia, un nen o una nena,
llavors arribes al poble i en el poble doncs ets com l'únic
ésser humà del poble. La resta de veïns, que és una cosa
molt important, són animalons, entropomòrfics,
que parlen amb tu i, de fet, gran part de l'agressió del joc
és anar relacionant-te a poc a poc amb aquest grapat de veïns,
que no deixen de ser com vuit veïns o així,
més els teus ajudants, les botigues del poble,
i una de les altres coses que jo recordo més d'Animal Crossing
és realment les converses amb els veïns,
els aniversaris, per exemple.
En recorda't que aquest dia és el meu aniversari,
has de venir a veure'm, jo recordo moments èpics amb això.
Els diàlegs són una absoluta delícia
i a més a més és que estan traduïts d'una manera espectacular
i magistral i és una llàstima que no el tinguem en català,
els diàlegs traduïts al castellà són una meravella,
és com per plantejar-se, posar-los com a exemple.
I a més a més una altra cosa, que és que és un joc
on fas política, perquè ets l'alcalde,
llavors has d'anar amb les ordenances.
En certa manera és molt formatiu de cara als nens petits
perquè els dones responsabilitat civil i social.
Pablo Algaba, et volia presentar després,
però jo crec que ja has d'entrar en aquesta tardúlia.
Gràcies per acompanyar-nos, tu has escrit,
editat per Heroes de Papel, l'Aldea Feliz,
d'Animal Crossing, tan apassionat com ells,
en aquest joc, sí, no?
Hola a todos.
Sí, sí, muy aposentado, aunque empecé bastante tarde a jugar.
Mi primer juego es como el de Albert y Eva, el New Leaf,
el de la 3DS.
A partir de ahí fui haciendo como un camino hacia atrás,
hacia el primero de incluso Nintendo 64, pero sí, sí.
I és veritat que el primer Animal Crossing és el teu Animal Crossing?
Tu que has jugat a tots, pots dir-ho?
Sí.
Y claro, mi favorito es New Leaf, el de la 3DS,
pero también porque es el mejor, no sé si es por ser el primero.
Es donde como que todas las líneas de fuerza,
todas las virtudes anteriores se concentran perfectamente.
És que jo crec, no sé si l'Ester estarà d'acord amb mi,
però aquest primer joc jo el tinc al cap des de fa molt de temps.
És a dir, encara la gent el juga i el compra de segona mà
per jugar-lo.
Això passa jo crec en molt pocs videojocs, no?
És que pot influir en la mateixa estructura del joc,
això de partida infinita.
I que sempre hi ha coses noves que descobrir i que sempre,
i encara que no hi ha coses noves, sempre anima a veure el teu poble,
els teus veïns, és molt fàcil coger-los carinyos.
I bé, intel·ligència artificial és molt bàsica,
és senzillíssim projectar efectes en ells.
Són com els gats.
A mi em va passar una cosa que és que em vaig quedar consternadíssima
perquè hi ha un moment que els veïns, si no els n'has anat a veure i tal,
potser de vegades marxen.
I en el meu cas, una veïna que la anava a veure molt sovint
i que era una veïna molt boja i molt punky...
La magenta.
No, era la magenta, sí.
Doncs aquesta va marxar.
Però ja no va tornar mai més.
Ja no va...
Ens la trobem de vegades quan anem de compres i tal.
Jo estava consternadíssima perquè havia marxat
i li vaig enviar una carta, si us plau, magenta.
Torna, si us plau.
Inicial videojoc, em pots entendre.
És molt cruel, ahí, Nintendo.
Tengo anécdotes, dos puntos, me va pasar lo mismo.
Yo, cuando descubrí que los vecinos se marchaban,
yo les tenía un cariño tremendo a todos.
Y estaba todo el día encima de ellos,
para decirle, no te marches, no te marches,
porque ellos te dicen, mira, he pensado que tal vez me voy a seguir en mi vida.
Un cambio de aires.
Un cambio de aires, proyectos profesionales en otros sitios.
Y estaba muy pendiente por eso.
Un día se me marchó Solomín, que era un cerdito con bigote.
Y que le tenía muchísimo cariño.
Pero yo tenía ya 30 y muchos años.
Y lo viví regular.
En Twitter, si la gente me busca, Pablo Gábar Solomín,
podrá ver ahí el estado anímico de esa semana.
Albert, tu dius que aquest és un joc de descobriment.
És així?
És així, és el que comentàvem, ara no.
De fet, l'Animal Crossing no té un objectiu final.
Has d'anar fent, tranquil.
És un joc que no...
Una cosa que no hem comentat molt important és el rellotge.
O sigui, és un joc que és en temps real.
Si són les 7 de la tarda, quan tu estàs jugant-lo,
en el videojoc són les 7 de la tarda.
Si et connectes a les 10 de la nit, són les 10.
Si et connectes a les 10 de la nit, són les 10.
Si et connectes a les 10 de la nit, són les 10.
Si et connectes a les 10 de la nit, són les 10.
Si et connectes a les 10 de la nit, són les 10.
Per exemple, si el teu poble
no és de vida nocturna,
a les 10 de la nit tancen les botigues.
I no pots comprar fins que sigui de dia.
Ara estem escoltant un altre dels meus
moments més recordats, suposo que de molta gent,
que és la tortuga
que et porta cap a la illa.
I cada vegada que et porta cap a la illa la tortuga
et canta una cançó.
La tortuga és com un veí mariner
que té una gran experiència, et canta sobre la vida
i és un moment fantàstic.
Però aquest moment l'has viscut una vegada.
Sempre que vas a la illa et canta una cançó.
El que dèiem abans de la traducció
és boníssima.
Sí, perquè la cançó sempre és diferent.
I a més a més, el més bo és que el joc no comença
que hi ha una illa. Tu descobreixes,
això de la sensació de descobriment,
i ara hi ha tot un camp nou
per explorar, per veure coses,
per comprar coses diferents,
ara em torno més Hawaïa, més caribeny,
i és curiós.
Pablo, tu expliques una cosa que a mi m'ha sorprès molt
perquè està molt vinculat amb el rellotge intern
de les màquines, diguéssim.
Sí, bueno, en principio,
todo el proyecto nace,
o una de las maneras por las que nace el proyecto
es intentar sacar partidos jugables
a una de las características más aburridas
que puede tener una consola, que es un reloj.
En principio iba a ser para una extensión
de la Nintendo 64, 64DD,
que tenía esta particularidad.
¿Cómo hacemos funcionar como una manera divertida el reloj?
Se pensó, empezó siendo como una aventura
estilo Zelda, con varios mundos,
con cambios de día y noche,
y el proyecto va a evolucionar,
y va a acabar siendo un pueblo en el que,
como decía Albert, efectivamente,
si hoy es noviembre del 2018,
en el pueblo es noviembre del 2008,
si es Navidad, es Navidad,
y los personajes como que actúan
haciendo caso al contexto.
Sí, sí, el dia de Nadal has d'anar a buscar regals,
el dia, doncs...
O fin d'any, mira, anècdota dos, dos punts.
Mi pareja y yo también somos
jugadores de Animal Crossing,
y en fin de año, un fin de año que pasamos en casa,
oye, pues en lugar de, yo qué sé,
ver la tele a Ramón García o algo así,
que yo tengo cero conexión emocional con este hombre,
pues lo voy a hacer en Animal Crossing.
A la discoteca d'Animal Crossing,
que hi ha una discoteca dintre del poble.
Bueno, aquí no fue la discoteca,
fue en la plaza del pueblo, en Árbol,
pues monta una fiesta a los animalitos y hay campanadas,
y todo y todo, y entonces partimos el año en Animal Crossing.
Buenísimo.
Una de les coses que té, sobretot, en les seves versions de Nintendo DS
que jo he conegut, DS i 3DS,
que jo he conegut gràcies a la meva filla,
és que és precisament un joc molt social.
No només és un simulador de vida
en el que, òbviament, hi ha una interacció,
hi ha una vida social dins del propi joc,
sinó que, com ens deien ara
l'Albert i l'Eva,
tu pots interactuar amb els jocs d'altres persones.
És molt Nintendo DS,
de Street Passport i aquestes coses,
d'interaccionar,
de connectar-te amb algú altre,
intercanviar-te coses, intercanviar-te regals,
i a més, com és el cas, sobretot, de la meva filla,
és portar els teus amics,
construir-los, crear els teus propis amics
dintre com a personatges
i veure, sobretot,
és el Happy Home Designers,
que és el que ella ha jugat més,
es relacionen i tenen vides.
I llavors, ara aquesta es casa amb aquest,
o s'ha fet nòvio amb aquesta,
i són tots els noms dels personatges, dels seus professors,
dels seus amics del col·le, de la seva família,
i amb ell em diu, papa, papa,
ara ets nòvio de no sé qui, d'una amiga del col·le.
Oi, oi, oi, oi.
Perquè els personatges van fent coses,
van enfadant, es van d'allò, es van separant,
es van ajuntant,
bueno, interaccionant de moltes maneres.
Estar, si li vols fer alguna pregunta al Pablo, aquí el tens.
Jo tinc una curiositat,
per això sempre parlem d'això de Nintendo,
la intencionalitat de fer...
Ara deia això, que s'havia fet per aprofitar el relotge,
no?
Però què és el que volia aconseguir realment Nintendo
en Animal Crossing?
Farem aquest joc, a part per guanyar quartos,
però no sabria dir-te gaire bé,
perquè jo crec que va ser molt experimental.
Pensa que va sortir per la Nintendo 64
en el 2001, quan ningú
pensava en Nintendo 64.
De fet, van fer una tirada, crec que recordar,
de 200.000 copies,
pensant que no es vendria.
I bé, els va sorprendre l'èxit.
No van poder respondre. De seguida van haver de treure
la següent edició per a Gamecube,
aquesta edició. I així,
una mica més pensada. Bueno, això
va a petar, evidentment. Però la primera
era molt, molt experimental. Nintendo no tenia
grandes previsiones, estos, más allá de
provar el tema del reloj.
Eva, el Pablo, en el seu llibre, diu que,
en un moment donat, diu que
moltes vegades jugadors que veuen partides d'altres
persones, sembla que vegin un videojoc
totalment diferent del que estan jugant ells.
Això és veritat. Ell treu el millor
i el pitjor de tu, aquest joc. Perquè si ets
un capitalista o un consumidor
compulsiu, o un amant
de la moda, o una social,
el joc reflecteix
exactament això. Sí? Sí, sí, sí. O sigui,
per exemple,
durant una època, nosaltres ens va tornar a vot
tenir dos consoles
i fèiem tràfic, tràfic de
d'items i de
fruites entre dos pobles.
Eren com el Pablo Escobar de
El Món de Nimalco. Exacte. Teníem
Malgrat i Gavà. I entre Malgrat i Gavà allà
anaven perquè, clar, en un poble
les peres són molt més cares i a l'altre
són més barates i en un lloc...
Vam anar més enllà, vam canviar l'horari de cada
poble, llavors mai era de nit a les nostres
pobles. Sempre, quan un es feia de nit,
anàvem a l'altra consola a continuar jugant
sense parar per aprofitar totes les hores del dia.
I pel que m'expliqueu, no creieu que aquest
joc té una premsa que no
es mereix? És a dir, està parent molt del Red
and Redemption d'aquests grans jocs, triple A,
però aquest... jo crec que
se'n parla poc, no? Perquè no té res
dolent. No té maldat.
Vull dir, no té maldat.
Quina anècdota pots explicar que sigui dolenta?
D'un que un veí que hagi
d'anar a l'altra, que hagi d'anar a la Catana,
no hi ha res.
És fantàstic aquest joc, és natural.
Sí, però
és una de les grans apostes de Nintendo,
jo crec que ara, després
que passi tot el Super Hype
amb el Smash Bros, sembla que la
pròxima Super Hola va ser
l'Animal Crossing para Switch.
Ja estan preparant el terreny.
Sempre m'està preguntant què passa amb l'Animal Crossing
que no hi ha... 2019, diuen que sortirà.
Una de les coses que comentes en el teu llibre
és que s'han donat casos bastant
creïbles en relació,
per exemple, entre mares i fills.
Parles d'una anècdota d'unes cartes
escrites, entre una mare
que va morir...
Sí, sí.
No se sabe muy bien si esta anécdota es real
o no, pero yo creo que para el caso nos va igual.
Realmente, porque sería perfectamente
posible de un hijo
que descubre la partida de su madre
que muere poco a poco, y cómo
la había estado enviando durante un año,
como una enfermedad de la madre, como carta,
diciéndole, mira, hijo, pues no sé, un sillón para tu casa,
este tipo de cosas
que permite el juego de interacciones sociales,
como comentabas antes,
y como esta especie de intercambio
de afectos, es un juego que lo hace
particularmente bien, y da pie a mí
las anécdotas como esta de las cartas.
A mi m'agrada també una cosa que comenta el Pablo
en el llibre, l'Aldea Feliz,
que és el moment en el qual tu dius que
quan va sortir Animal Crossing, aquest concepte
de joc compartit, de joc perquè
hi ha pares i fills, tota la família,
molt obert,
estava en un moment d'una època de jocs
tipus transgressió, Grand Theft Auto,
i tu apuntes que és com
molt més punk a l'Animal Crossing
per fer això,
que lo típic que era era como Sega Emberro,
lo típic era Sega Emberro, i això era tot el contrari,
el que demanava posar...
Es que salió en 2001, pensemos, que yo creo que
el pico de los gamers,
los videojuegos más cerrados
de época PlayStation 2, una cosa como muy, muy, muy
de nicho, muy juegos fantasías de poder adolescente,
claro, un juego que era
invitarte a jugar con papá y con mamá, con
unos animalitos, en cierto sentido,
era un poco punk, era como muy, muy,
muy de provocador,
que tenía hacer intención, intento ser provocador,
pero al final lo conseguía.
Eva, a tu t'agrada molt escriure?
A mi m'agrada escriure, sí. I en aquest joc
permet escriure? Sí, perquè pot escriure.
Tu deies que li escrivies coses a l'obert?
Es poden escriure cartes, es pot
deixar missatges,
i sí, el que passa que l'espai
és molt il·lumitat, no? Però
realment, la veritat
és que el joc t'invita més a llegir
que no pas a escriure, perquè els diàlegs són
tan surrealistes.
Hi havia una veïna que es deia
Ovinia, que ens deia unes coses que
és que deies... Però com
se'ls hi ha acudit amb els
guionistes? Jo sempre dic que el creador
d'aquest videojoc és l'home
més guapo del món i el millor
home del món per crear... Clar, clar, perquè...
No, és que les línies de diàleg
del joc eren espectaculars.
Ovinia és una ovella groga que era
fantàstica, jo me'n recordo molt, i totes
les cartes de l'Ovinia jo les guardo, perquè hi ha un moment
que has de seleccionar quines cartes
et quedes, no? Jo em quedo les cartes
de la mare, les que m'ha enviat Eva també,
les cartes de l'Ovinia, i has de fer
com una tria de quines cartes tens
més vincle, més record.
Hi ha una cosa que us vull comentar
i és l'idioma.
De fet, jo he sabut
que pel Pablo, pel seu llibre,
a l'aldea Feliz, que l'idioma es diu
l'animalès.
Per la gent que hi juga
li sonarà aquest moment.
Jo no sé vosaltres, però per mi
aquest moment, escoltar això
mentre tu vas llegint cadascun dels textos,
per mi això és potentíssim.
Això que ho pot fer
una consola tan petita
com l'ADS, per exemple,
és que ho trobo molt aconseguit.
Sí, sí, està molt bé.
És com un locendo,
perquè de fet entienes les paraules
i si et poses un poc a l'orella, o jo no sé si és
mi fantasia, però jo crec que sí, no?
I això no que posa, però molt ràpid.
Has anat a buscar Albert
una veu d'un personatge que estic pensant
en quin és, perquè semblava que...
És un dels darrers,
no sé quin personatge...
Generalment parlen amb una veu molt aguda
i aquest era com si fos allà un dolent.
De fet, el personatge el que estava fent
era intimidar una miqueta.
Sí, era un moment com...
Tinc una pregunta pel Pablo
que sempre m'he preguntat quan jugo.
La cafeteria, per què serveix?
Jo vaig allà emprenyant un cafè, però no passa res.
La cafeteria al poc
et permet fer recadors.
És a dir, pots anar allà
i portar-li un cafè a la teva veïna favorita.
A vegades te lo dicen
y tienes que recordar
qué café es su preferido.
Es uno de estos recursos formales
que tiene el juego
para establecer más lazos
efectivos con los personajes del pueblo.
A veure, una pregunta.
¿Pots fer partides curtes
a l'Animal Crossing?
Permet fer una partida de 3 minuts?
En realidad las partidas son infinitas.
Si tu coges un día,
yo creo que la duración es ideal,
porque llega un momento
en que por la misma naturaleza
la estructura está temporal, hay cosas que no puedes hacer.
Ir a comprar a la tienda
y tiene los mismos objetos durante todo un día,
con lo cual estimula eso,
que juegues poco a poco, pero durante muchísimo tiempo.
I què és, per exemple,
Eva, Albert, què és el primer que feu
quan, jo què sé, ahir o avui heu jugat,
quina és la primera tasca que dius
era fer això?
És que hi ha molta feina a fer, com deia abans.
Per exemple, has de desenterrar
els quatre fòssils que sempre hi ha al poble,
els has de portar al museu,
allà et diuen si no tenen aquells fòssils,
se'ls queden o tu els vas a vendre.
I per mi el més important
és que aquest joc estimular,
una cosa que estava dient ara el Pablo,
estimula la memòria.
Per què? Perquè t'has d'enrecordar
de mil coses.
El primer que fas no és dir
ets de fer tal, és en recordar-te
d'on havia deixat la partida i a partir d'aquí
anar a fer feina, com deia abans,
i l'altre estimula la memòria,
però també la creativitat.
Perquè t'has de muntar una casa
i has de pensar quins instruments poses
a dintre de la casa, com la decores.
Has d'anar a mirar altres cases a veure com estan decorades
i et copies d'algunes coses.
De fet, tens tot un joc, és el Happy Home Designer,
basat en aquest concepte,
només aquest concepte mateix.
Segurament el van fer perquè era
un dels temes amb més èxit, potser?
Sí, potser, i perquè bueno,
coincidia amb la nova política de Nintendo
de comercialitzar juguetes
i cartes, i bueno,
es saco videojuegos que pudieran explotar
este tipo de cosas, y bueno, la marca Animal Crossing era potente.
Has de dir-vos que a la meva casa
he complert un somni, la de l'Animal Crossing,
que és tenir un pis dedicat a videojocs
on tinc un futbolí,
tinc màquines recreatives,
expresses una mica la teva personalitat
a través de la casa que construeixes.
Ara, Pablo, comentaves una mica
el marxandatge d'aquest joc.
Francesc, has portat
un àlbum de Cromus molt bonic,
molt bonic, estic veient.
Doncs mira, és un àlbum de targetes,
ara t'entrecuna, per exemple, aquí tenim el Copper,
que sembla com el gos policia del lloc,
i són targetes Amiibo,
perquè les Amiibo,
molts coneixereu que són les
les figuretes, que en tenim també unes quantes aquí
de la Canela, de diversos habitants
del poble,
d'Animal Crossing, doncs,
a part de les figures que tenen
el seu sensor RFID, que poden ser detectades,
i les pots incorporar
dins del joc.
Clar, hi ha molts personatges,
però molts i molts personatges, i no és un joc
per anar fent figuretes Amiibo
de tots els personatges, però
per donar-hi molta més varietat
i molta més jugabilitat
i nous reptes i nous personatges,
el que es va fer és utilitzar targetes
que funcionen com les Amiibo,
que les acostes dins
del sensor de la consola
i pots incorporar-les dintre del joc.
A veure, és una miqueta
massiu, perquè
tens aquí una carpeta que poses sèrie 2,
em sembla que hi ha fins a 4 sèries
i no són barates, no?
Cada sobre, igual, són 4 euros
o 3 euros i escaig, i només el venen 3 targetes.
Utilitzeu aquí la taula
de unidor. Pablo, Albert,
no? Jo, jo sí, jo sí.
Els Cromus i també...
Los Cromus y los Amiibo, sí, sí, los dos.
I tens els 4 que diu ell o...?
No, me quedé en el segundo...
Sí, ho és, ho és, ho és.
La veritat és que si tens únicament el joc principal,
ja pots estar jugant,
no cal comprar res més.
No, de hecho la actualización de los Amiibos
a mí me la encontré un poco interesante.
Es muy Nintendo
intentando exprimir un poco ahí el tema del merchandising.
Sí, sí, sí, ja, ja, clar.
Y rompe un poco algunas cosas más
más macas que tiene el
Animal Crossing, que era esto, que los vecinos.
No es una relación utilitaria,
y aquí sí, aquí pones el Amiibo
del vecino que quieres que venga y viene enseguida.
Es como la recompensa inmediata
y rompe un poco la fantasía
de que es un pueblito de verdad.
En el llibre que, Ullens,
és que és un llibre amb molts detalls,
és fantàstic, aprens...
Hi ha una part on jo he pres
una mica el funcionament del Nintendo
de com fan els videojocs,
els seus departaments de desenvolupament,
que han anat canviant de nom,
unes coses molt curioses que m'han encantat.
Es diu L'Elder Feliz,
que l'ha fet el Pablo Vergaba
per heroes de papel,
i hi ha un moment que parles d'un personatge,
d'una persona que es diu
Katsuya Eguchi,
que és un dels primers
que va tenir la idea, potser?
Sí, hay que hablar de un padre,
o el primero, es Katsuya Eguchi.
Una de las ideas principales
de hacer un juego para poder jugar
con mis hijos, no sé qué, porque yo paso mucho tiempo fuera
y cuando vuelvo a casa me gustaría un juego
en que pudiésemos compartir toda la familia,
que va ser de este hombre,
de Katsuya Eguchi.
El va proposar, claro, el pasaba mucho tiempo fuera de casa
y cuando llegaba los hijos estaban durmiendo,
¿cómo puedo hacer para jugar de manera así, no sé,
asíncrona?
Pues mira Animal Crossing, que permite jugar
mucha gente, pero en momentos diferentes del día,
pero compartir un mismo espacio
virtual.
Entonces cuando llegaba por la noche veía lo que habían hecho los hijos,
le enviaba una carta, el hijo cuando jugaba después del call
le veía, ah, pues mira, papá, me han enviado esta carta,
este tipo de cosas.
La gent que ens escolti dirà, home, però això és molt impersonal,
és molt millor la relació personal,
etcètera, etcètera, no?
Però sembla que al Japó pot passar molta cosa com aquesta.
Aquest personatge és el que jo deia que és l'home
més guapo del món.
Aneu a internet i mireu-vos com és,
com parla i com s'expressa,
ja el veus que és molt bona persona,
és una persona estranyable.
Igual Ber sabe mejor que yo, creo que era jefe de software
de todo Nintendo, ¿no?
Sí, sí, té un carrer que ha ido subiendo.
De fet, també
és una cosa molt, molt interessant,
en el món del desenvolupament
no hi ha gaire dones
cada vegada hi ha més implicades en el desenvolupament
i precisament a l'Animal Crossing
hi ha un equip de dones treballant en Nintendo
que es nota i que fan que el joc sigui millor,
que tinguin una visió, doncs, més, més
plural
i penso que es nota, jo.
Ara parlaves d'això de comunicació,
la típica cosa, no? Abans parlàvem dels aniversaris,
jo, doncs, vaig a veure aquest veí.
Eva, has anat a veure el veí? T'estàs esperant?
A veure.
És aquest tipus de comunicació
la que fomenta molt el videojoc.
I abans ens preguntàvem per què
no té la premsa que hauria de tenir, no?
Jo, per una banda, penso perquè
té una vessant infantil, que la poden jugar
molts nens, i fixeu-vos-hi que
el producte infantil no és
més media tret de Harry Potter, per exemple,
o d'allò
producte que han tingut un èxit
espectacular, i l'altra
és que és un joc que no és adrenalínic.
O sigui,
Red Dead Redemption...
Sí, mira, em costa molt, molt,
aquesta paraula.
Mira, ja no és tan adrenalínic,
però té els seus moments, no?
Però el tipus de videojoc
que tenim associat al que
els agrada als gamers
és adrenalínic. Aquest no, aquest és
poc a poc, i anem fent. I estem aquí
i xerrem i és tot més pausat.
També el que va bé, pels pares
i família, ho dic perquè jo he vist
que el deixes allà.
Si no tens que preocupar-te, tu li poses
l'Animal Crossing
i saps que no farà ninguna barbaritat,
que estarà protegit, que no matarà
ningú, que no jugarà en un joc
violent, amb una cosa d'aquestes. I això potser,
Pablo, ara t'ho havia comentat també,
que es podria dir que és com una
espècie de joc de rol, l'Animal
Crossing.
És un joc de rol perquè no hi ha números.
No ho dic
perquè ho sembla, perquè has de
fer unes funcions i interactues
amb l'ambient, però el que diu l'Albert, que
no hi ha marcadors. Aquest detall
que no hi hagi marcadors potser és l'èxit
o un dels èxits de l'Animal Crossing, que jugues
sense un desafiament
clar. Sí, sin duda.
El tema de los números es capital, que tiene
números, Animal Crossing, como lo tienen todos los videojuegos,
que al final son unos y cero.
Pero Animal Crossing no te los muestra.
¿Por qué? Pues la idea de que sea natural. Si tú
estableces las relaciones
de los vecinos como el nivel de amistad
en una clave numérica,
como he subido tres puntos de amistad por llevarle
un café. Claro, eso te
da como una... La vida no funciona así.
Es decir, tú no estableces amistad en esos términos.
Animal Crossing oculta todo eso.
Funciona de manera subterránea,
con lo cual
la fantasía de estar viviendo
una realidad paralela llena de gente súper amigable
funciona de manera muy, muy, muy potente.
Es muy fino esto. Por ejemplo, no sé si
habéis jugado al último juego para móviles, el
Pocket Camp. Destroza esto por completo.
Es decir, pone números a este tipo
de cosas y tienes que subir niveles
y la fantasía se destruye.
Doncs mira, Pablo, precisament
tenim a la Gina Tos perquè ens parlarà
d'aquesta incursió de l'Animal Crossing
en el món del mòbil.
Doncs l'últim Animal Crossing
apareix va ser Animal Crossing
Pocket Camp, una versió free to play
en línies Android i iOS. Què en sabem?
Doncs que hi ha un concepte molt interessant
al món dels jocs per mòbil, que és el
Soft Lounge, que és treure un joc en un país
molt concret una miqueta abans per veure
com s'hi comporta la gent, no? Per veure
una miqueta... Mira bé, és sociològic.
És per veure si té èxit o si ha de canviar alguna cosa
abans del llançament gros, no?
I és que Nintendo va
fer això amb l'Animal Crossing Pocket Camp,
que va sortir primer a Austràlia
a l'octubre del 2017 i a la resta
del món el mes següent.
Doncs a veure, com es va plantejar aquesta sortida?
Recordem que Nintendo era
contrària a treure jocs per mòbil
perquè la pela és la pela, no?
I fins i tot pels japonesos.
I tot i que Nintendo havia dit en un primer
moment, escolta, no volem treure jocs per mòbil
al cap dels anys, doncs va acabar donant la raó
als dispositius de butxaca.
Tot va començar a principis del 2016.
Nintendo va decidir que una de les seves
sagues que portaria la indústria del telèfon mòbil
seria Animal Crossing.
I que la data de llançament seria anterior
a març del 2017.
Però la van endarrerir per donar prioritat
al Fire Emblem Heroes i, evidentment,
el superarxic conegut Super Mario Run,
que recordem que va fer molts diners,
però potser no tants com Nintendo s'esperava.
Animal Crossing va ser el quart joc
de Nintendo per mòbils.
A veure, com funciona el joc aquest?
Per mòbil, eh?
A veure, doncs igual que tots els Animal Crossing
hem de tenir una caseta, que en aquest cas
és una caravana amb una espècie de jardí al davant
anomenat campament, i d'aquí ve el nom
del joc, el Pocket Camp,
i posar-hi mobles, vestir-nos,
collir fruita, pescar, millorar
aquest campament, tot a través d'interactuar
amb els vila tants de la nostra terra
i donar-los el que ens demanen. Per exemple,
si portem tres papallones blaves a la nostra
veïna en forma de porc espí,
ens durarà una samarreta exclusiva o una gorra
o un sofà o objectes
diversos. Hi ha uns objectius
diaris, que hem d'anar a parells per aconseguir
acumular aquests objectes, i això
és una espècie de murillo, és una espècie com de
diògenes digital però molt cuqui.
La Gràcia també és una mica l'online,
i dic una mica perquè està força capat.
Podem visitar els campaments dels nostres amics,
regalar-los fruites, peixos o insectes,
però poc més, no podem fer molt més.
I encara hi treballen o no?
L'última actualització del joc és del 30 d'octubre
del 2018, per tant,
hi continuen treballant, i segur que per Nadal ens
venen preparades amb moltes sorpreses.
L'any passat, em vaig vestir completament del pare
Noel, i aquest any m'agradaria ser el Grinch.
Animal Crossing Pocket Camp
ha rebut molt bones crítiques,
s'ha de dir, que té un 7,2 a Betacritic,
i que va guanyar el 2017
el Best Mobile Game a IGN,
també al Game Informers el 2018,
i va estar nominat al A-Train Award
for Best Mobile Game New York
every... el Mobile Game of the Year
el 2018 del South by Southwest
de Gaming Awards.
I els títols una mica també...
Sí, això és horrorós, i el Mobile Game of the Year
el Golden Joystick Awards del 2018.
I per cert, voleu saber una curiositat?
Animal Crossing Pocket Camp
té versió en català a Wikipedia però no en castellà.
Déu-n'hi-do.
És curiós, són aquestes coses que fan els viquipadistes
que fan molt bona feina i a vegades no valorem.
Doncs mireu, aquí un punt positiu.
Gina, una pregunta, una curiositat.
Portem molta estona parlant de l'Animal Crossing,
no t'havíem escoltat la veu, i ara tinc la sensació
que no te l'escoltarem més, no?
I després, si voleu, seguim parlant.
Doncs ha marxat la Gina.
Per cert, no hem parlat gaire de la música.
Aquestes musiquetes...
Jo estic per posar-les al programa...
a Sartúlies del programa.
És molt Nintendo, eh?
Has de pensar ràpidament al menú de creador de Miss.
Bueno, el compositor es el mismo.
Ah, no, però és molt...
és molt lluny, molt descensor una mica, eh?
Que de hecho es un personaje
dentro del hundi.
Es el Perrete, que es como una fiesta de músico ambulante,
que se llama Totate,
que siempre me trabo.
Totakeke.
Que es el mismo.
Perdona, hi ha molts minuts de música de l'Animal Crossing.
Molts, eh?
Cada dia, cada hora, té la seva...
Variació.
Música, depèn de l'època de l'any.
De fet, molta gent deu conèixer les cançons,
perquè youtubers com els Rubius
les utilitzen constantment en els seus vídeos.
Sempre són cançons molt
disteses, no?
Aquest és el Zelda,
però ell utilitza moltes cançons
d'Animal Crossing en els seus vídeos.
És molt música d'ascensor, no?
I la musical de l'hotel.
Contro los respetos a la música.
A mi també.
A mi també.
No sé, heu arribat al límit
de comprar CD's
amb banda sonora?
Encara estic fent la col·lecció dintre del videojoc,
perquè és el que deia abans, no?
L'únic que només apareix tal dia,
i aquell dia no estaves connectat, no?
Encara queden coses... Jo, per exemple,
no he comentat allò de la hipoteca.
És una cosa que, per mi,
és un concepte que,
si jugues i ets petit, deus dir
que quina gran responsabilitat
haver de pagar tots aquests diners.
Amb què pagues? Amb valles?
Sí, són valles.
De fet, jo penso que... Recordeu allò
de la llei de l'educació per a la ciutadania?
Doncs aquest joc és fantàstic
perquè t'educar per ser un ciutadà,
per pagar la hipoteca, per ser un bon...
Però això ha tingut crítiques, també, no?
Vull dir, és una manera
poc imaginativa?
O no?
O li trobeu la gràcia que es faci així?
És molt polític, el joc, també, no?
Sí, súper polític. A més, me hace mucha gracia
porque es muy político sin querer serlo.
Es un joc que no tiene ni la media intención
de ser político, pero es imposible no serlo.
Bueno, desde el hecho de que lo primero
que tengo que hacer es pagar una hipoteca,
que invita muchísimo a endeudarte
con un mapache.
Però, atenció, perquè hi han posat
el personatge cumballà,
que és com l'antisistema que
està allà a la campada, no?
Perquè jo crec que van notar que hi havia aquest
to així molt capitalista.
És que és un videojoc liberal.
De fet, si jugues a les primeres versions
del joc, són bastant més agressives.
He ido suave... Claro,
sobretot en el de Nintendo 3DS,
después de Lemon Brothers,
que era muy inaceptable.
El primer juego, el de la Nintendo 64
Gamecube, es bastante hardcore
en ese sentido.
Venia el cobrador al frac allà,
perquè no hi havies pagat en aquell moment.
Sobretot comentaris que te hacían los personajes
como... Ahora no recuerdo ningún completo,
pero en plan, ja ja eres pobre,
o una cosa así.
De fet, ho he comentat abans a Microtancat,
aquest joc que li vaig recomanar
al meu cunyat fa molt, molt de temps.
I una de les coses que em va dir
és que la seva filla es posava nerviosa
perquè perseguia un animal.
Que devia ser aquest d'aquí,
la Canela, que és la secretària de l'alcalde,
que en diu tot el que has de fer i el que tens pendent.
I recordo que també em va criticar
dient-se clar,
el primer que fa és una hipoteca.
Jo crec que no té edat per muntar...
En cap moment li diuen hipoteca,
no li diuen d'aquesta manera.
Però clar, necessita diners per tal.
Però tu ets molt lliure
d'ampliar-te la casa o deixar-te
la casa petita.
És allò que deia que expresses
en el joc el que tu ets.
I si ets allò capitalista
ho pots ser molt, però si no,
també et pots dedicar a fer societat i punt.
Però és complicat.
Totes les línies del joc
t'inviten a acumular objectes.
És complicat no veure
les costures de validació
d'un sistema econòmic determinat.
Estar,
no sé si les teves nebodetes
juguen...
El més, ell,
el nebodet que no...
L'Alvaro que no...
No sé si juga, jo el veig allà
sentat i amb la consola al davant.
Potser ho està llegint
o potser està mirant les musiquetes
o tot això.
Però no et sona que jugui l'animal?
Sí, però ell, si li dona la consola
i té el cartutx insertat,
quan jugui, ja no ho sé.
Tu que veus la tele, no ho sé.
No sé el que estan fent.
Em sana molt.
De totes maneres, això veig una cosa molt...
M'espanta, sí, m'espanta.
Anem al crossing.
Perquè tots els jocs que fan
sempre després surt la còpia
o la versió gamberra.
I no n'hi ha, no?
No ho sé.
Còpia, hi ha alguna cosa així?
Sí, sí. No hi ha moltes.
Hi ha una cosa semblant
que intenten copiar-se.
Però sempre hi ha el que...
El que seria la peli porno
que té a veure
amb la pel·lícula real, diguéssim.
Allò que fan...
No veig que hi hagi un...
A canvi de tines que anaven educat
i pagar l'hipoteca,
que vagis allà a cremar contenidors.
I no seria una mica una còpia
aquell que va sortir just després
que es deia Tomodachi Life?
Sí, sí, sí, correcte.
També com...
Molt estrany, més realista, però...
Crec que hi poden haver punts de contacte,
però no sé, és molt més anàrquic,
és més peraduny.
Aquest joc va arribar
a les mans del meu fill gran
esperant-se que era un animal crossing
i va quedar molt decebut.
No, de fet, jo quan, Francesc,
que ens explicaves el de la teva filla
que jugava allò que es casaven,
a mi em sonava més a Tomodachi Life.
Que no t'hagi barrejat perquè també el té
i juga molt.
Perquè ja sí que es casen tots, pots crear
totes les teves familiars, presenten les notícies...
Segurament jo m'he equivocat i anava aquest.
Veus, estar ho intenten, eh, d'alguna forma?
Sí, però jo voldria una cosa més hardcore,
més punky, més d'això de...
Allò que dius, vinga, va, llança'm la casa
per la finestra i anem a cremar contenidors
i anem a matar el veí, perquè és el que fan
els altres videojocs, no?
Això no es diu Gran Tefauto.
Però tu imagina't Animal Ones.
És una imatge dels arbres, dels...
L'Aldria de l'Arce?
No, no, l'altre era el Tri-Friends,
no sé què, o els... Ah, el Happy Tri-Friends.
El Happy Tri-Friends. Una cosa així, jo demano.
Sí o no, una cosa en merda aquestes de...
Ah, ja miraré, ja miraré. No, Albert, no, no.
No, que no dormiràs, de veritat.
Si vols veure un os de peluig
desangrat
i amb el cervell per terra, no, no.
No sé,
potser algun dia apareixerà aquest xoc.
Però ja tarda, ja tarda. És que m'estranya, no?
Encara la gent és això, és la tendència
de sempre fer la còpia o fer una cosa bèstia,
i sobretot amb internet. Va, farem una cosa
per Steam del mateix, o una cosa per iPhone,
una cosa per Android, una cosa irreverent,
perquè sé què vendrà, perquè és l'Animat Crossing,
però diferent. Per exemple, Animal Cruising.
Ah, home. Ja m'has entès, no?
Fent el joc de paraules d'Animal Cruising.
Sí, sí, sí, estaria bé, estaria bé.
Va sortir un joc d'uns ocells molt monos
que feien precisament això que diu l'Star.
Recordo per Play3xVolster60 que es deia
No Fibier, com os entremaliat.
Era molt dolent, era molt, molt, molt, molt, molt, molt dolent.
Doncs, hòstia, se'ns ha passat el temps.
El rellotge intern del Generació Digital
ha arribat al final.
Ha passat tan ràpid com quan jugueu o no?
Més o menys les partides duren això.
Sí, eh? Sí, les meves sí.
Doncs això ha estat el Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio. Pablo Algaba,
autor de L'Aldea Feliz un viaje a través d'Animal Cruising
i editat per Eros de Papel.
Moltes gràcies per explicar-nos una mica el llibre
que recordem que es pot comprar fàcilment
a través d'ErosDePapel.es, no?
Exacte.
Hi ha còpies a un i...
Hi ha còpies, sí, sí, sí, que no compren, que me ganrico.
Gràcies per haver-nos acompanyat al Generació Digital
i felicitats pel llibre.
I Eva Comas, que continuïn aquestes partides
ràpides o llargues.
Llargues, llargues, no? De l'Animal Cruising
i ens veurem en una altra ocasió, en una altra excusa.
En un altre joc, en una altra, sí.
Exacte, exacte.
I distreu gràcies a l'Star, a l'Albert García,
a Francesc Xavier Blasco, a Albert Murillo,
a Les Màquines, al Ricard Portal
i avui a l'Assessorament Linguístic
de Concepció Colomina.
M'encanta molt parlar amb els de la UAL,
amb els que, doncs,
revisen el nostre guió.
Sí, sí, perquè cada programa
és diferent i és fantàstic.
Pots seguir-nos al Telegram, al Twitter, al Facebook,
a Twitch, a Instagram, cardatio.cat i a l'Alexa,
si voleu. Adéu-siau, que vagi bé i gràcies.
A tu, adeu.
Gràcies, adeu.