El programa de Catalunya Ràdio
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Avui comencem l'edició número 694.
Mireu els que ens esteu escoltant.
Siguem asseguts a la taula.
Ens acompanya el Albert Morillo,
El que estem aquí asseguts a la taula és un programa que ens fa molta il·lusió,
l'encarem amb molt de respecte i us en dedica amb una mica d'ansietat dissimulada.
Estem en ple aniversari de la sortida d'un videojoc que ha passat a la història amb molts aspectes,
el Silent Hill.
Amb ell es va començar a parlar del Survival Horror,
una forma d'entendre l'entreteniment que a molts jugadors els encanta.
Parlarem d'aquesta anissaga des d'una perspectiva molt sonora dels seus antecedents,
de jugar i passar por, i de sobretot, què en penseu els nostres uients,
els uients del generació digital, perquè hem preguntat al Telegram quines han estat
les experiències de por jugant a videojocs més importants per ells.
Amb els pèls arissats, comencem aquesta edició.
Això és Generació Digital, Gina Tòsc, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez
i avui amb Albert García, Estar i Cris Vilce.
Avui som tots, eh? Benvinguts. Vinga, vinga, vinga.
Com esteu, Estar? Des de Tarragona amb el Miquel Maribó, no?
Sí, senyor, ben acompanyat, com sempre.
Molt bé. Escolta, m'agrada molt, Estar, l'altre dia.
De fet, no, l'altre dia no, perquè s'allarga el teu Twitter, Estar2024.
Estàs fent com un repàs a la teva vida relacionada amb la tecnologia,
que he de dir que t'he conegut una miqueta més, Estar,
explicant, no sé, portes com 70 o 60 comentaris
de coses, de tips molt interessants.
Home, per m'ho he preguntat, no? Som amics, no costava res.
No hi penses, en aquestes coses. No, no, és veritat.
Però, ei, hi ha coses inimaginables.
Ui, les que queden, les que queden. Sí?
No, és que ara, el desembre passat, va fer 20 anys, mira, com el Silent Hill,
que vaig anar a la primera reunió d'usuaris d'MSX
amb les pintes que portava llavors, ara també,
però vull dir, bé, això, deixem-ho estar.
I per celebrar una miqueta els 20 anys, per un comentari de què va haver i tal,
mira, farem allò que fan tots, no?
Per cada cor, per cada lai, per cada fab,
no sé com es diu, com li vulguin dir ara a Twitter,
doncs posaré una batalleta, una curiositat.
Em vaig avançar, em vaig posar 64, per motius de números rodons, d'informàtica.
Re, em vaig quedar amb 56, jo em vaig regalar de més.
I són batalletes d'això, de 20 anys, doncs tant en les reunions,
desenvolupament, coses una miqueta personals,
de videojocs, de literatura, una miqueta un poti poti.
Molt bé, hi ha un dels comentaris que dius,
juguem el primer videojogo, i poses Circa, 1975.
Sí, això ho diuen molt els americans, que vol dir al voltant del 75.
Ah, val.
Hi ha molta gent que es pensa quan hi ha una notícia posada,
Sí, és veritat.
Circa tal, diuen, ah, la ciutat de Circa, no.
Sí, sí.
No, Circa vol dir al voltant, no sé si era 74, 75 o 76.
I recordes el videojoc o no?
I tant, el Pong.
El Pong, eh?
I tant.
Francesc, tu recordes el teu primer videojoc?
El meu primer videojoc, però dius recreatiu o...
Que recordis que vas jugar.
Doncs va ser també una d'aquestes màquines pong,
casualanes, perquè teníem botiga d'electrodomèstics,
i recordo el meu pare, doncs un diumenge, tac, tac, tac, tac,
anant cap a baix a la botiga, obrir-la, tac, tac, tac, tac, tac,
pujar-la cap a la casa, jugar durant el cap de setmana,
i després la tornàvem a baixar cap a baix.
I era una d'aquestes petites màquines, doncs no sé,
clòniques de la Casa Palco, o una d'aquestes,
que tenies doncs un hockey, un futbol, un fronton,
i encara en conservo una d'aquestes.
Molt bé.
I devia ser pel 79 o el 80.
Cris, tu recordes el teu primer?
Sí, de fet l'Stars, segur que sap el nom,
perquè no me'n recordo, m'ho va dir la Barcelona Games World.
Star, com es deia aquest de l'Amstrad que eren unes mòmies que et perseguien?
Lo mami.
Lo mami, doncs aquest.
Correcte.
Ah, doncs espera, també m'ajudareu a mi,
perquè crec que el primer que vaig jugar,
o que recordo que vaig jugar per primera vegada,
va ser al Franquàs,
en un saló recreatiu que hi havia el Franquàs,
que està a prop de Rode de Barà,
i era aquell joc amb el qual tu portaves un pistolet,
jugaves dos jugadors i feies pujar i baixar...
A un lau.
A com?
A un lau.
A un lau.
Doncs aquest va ser el meu primer.
Ho sap tot l'Stars.
Ara quedo aquí com molt, però no, no,
ara si em comenceu a preguntar més,
he d'entendre que es corria el voltor.
Eli, tu recordes el teu primer joc?
Doncs jo no recordo el nom,
però recordo de jugar quan anava a casa d'una amiga,
perquè a casa meva no hi havia ni PC ni res.
Es deia Marta la nena.
I era un joc, segur que sabeu com es diu,
que era com una mena de serp,
que havies d'anar com trencant...
Amb el Nokia, jugaves amb el Nokia?
Sí, l'enec del Nokia.
No, no, és clar, jugàvem amb PC, però no recordo ni el nom.
A mi m'heu de trencar la pantalla,
això potser era el Wolfit,
que jo aquest el vaig jugar molt, que havia d'anar...
Trencant trossos amb una serp,
fins que t'acabaves menjant tot el...
Aquest era un joc que era el Quicks en l'Arcade,
i va entrar una altra versió d'Arcade que es deia Wolfit,
potser era aquest.
Després hi havia una versió en sortida...
Digues, digues.
No, que sortien noies una miqueta així, lleugeres de roba.
Aquesta no hi vaig jugar.
No, no, per això dic...
L'Estarpedia.
El Galpánic era aquest.
Això que estem escoltant, Albert García,
tu has comentat una cosa a xarxes,
i dius que no t'estranyaria que aquesta cançó
que forma per estar disponible a un YouTube o un vídeo,
que creus que tens el rècord d'escoltades, eh?
Ho afirmo, ja.
No pot haver ningú en el planeta que hagi escoltat
més vegades aquest vídeo de tres hores i mitja.
Sí? De quin joc és, això?
El Red Dead Redemption 2, que és tota la banda sonora,
o almenys gran part.
I jo des que em vaig passar el joc,
fa més d'un mes cada dia l'escolto dues o tres vegades.
Mentre treballo,
tot el vídeo està sonant allà a fons i...
Molt fan, m'emociono molt.
Et pregunto també del teu primer videojoc, el recordes?
Jo diria estar entre una versió del Pitfall,
aquell joc de plataformes d'Atari,
però amb un ordinador en blanc i negre,
no a la consola Atari 2600,
i el videojoc dels Casafantasmes per la primera Master System.
Recordo estar jugant allà amb el cotxe, pim-pam.
Ah, jo ara recordo una altra cosa, a casa de meus pares.
Sí, aquells que anaven connectat a la tele i eren...
Jo no era ni videojoc, gairebé.
Compte, compte, a veure què dient.
Que anava amb una rodeta...
No, anava amb un palet que pujaves i baixaves.
I era com una mena de partida de tenis.
Com el Pong, és el Pong de l'estat.
L'estat i tu teniu molt en comú.
Heu jugat el mateix joc.
Un dia venim sense guió,
Albert, que a tu t'agrada molt,
i comentem això.
M'encantaria.
El dia sense guió, doncs ho farem, eh?
Ho farem del d'acord, vinga.
Fa 20 anys, el joc Silent Hill
cimentava un gènere de videojocs
nascuts a les consoles de 32 bits amb Resident Evil.
Eren el survival horror,
jocs pensats per atapar-nos en la seva història
i fer que ens ho pensessin dues vegades
abans de jugar si estàvem sols a casa o a les fosques.
Residen Evil,
el joc de Capcom de 1996
per PlayStation i Sega Saturn,
va assentar les bases del gènere.
Tots els enemics són potencialment perillosos,
val més córrer que lluitar,
ambientació tenebrosa, claustrofòbica i sufocant,
armes molt poques i disperses
i un inventari molt limitat,
així com el de l'estat espanyol.
I, per tant,
el joc de Capcom de 1996 per PlayStation i Sega Saturn
va assentar les bases del gènere.
I un inventari molt limitat,
així com la dificultat de guardar la partida.
Però és realment Resident Evil
el primer survival horror
o ja n'hi havia hagut abans?
Si és veritat que el terme survival horror
jo crec que generalment el comencem a aplicar
amb l'aparició de Resident Evil,
altres jocs abans ja havien tingut
alguns dels elements característics del gènere,
però jo crec que cap altre s'hi havia acostat tant
com l'Alone in the Dark.
El tenim aquí.
De fet, aquí tenim una part, no?
En fa l'efecte perquè va haver-hi...
Aquest és una mena de remake molt més modern
per la Play,
que es deia The New Nightmare.
Doncs creat per la francesa Infogrames Line 92,
l'Alone in the Dark original,
passava en una menció
i tenia evidents tocs Lovecraftians
en tot el seu argument i amb els seus enemics.
En una era on els videojocs predominants
encara eren els arcades,
aquesta aventura gràfica es desenvolupava
en un entorn 3D
amb un primer ús de polígons texturats
que li donava un aspecte bastant barçamblant.
Avui en dia allò és quadrat
amb unes arestes que et poden tallar la retina,
però en aquell moment ens semblava
a tots tremendament realista.
A més, potenciava tot l'aspecte claustrofòbic
de la situació,
que era una forma molt cinematogràfica
gràcies a que els polígons eren 3D
i els entorns eren una miqueta en dues dimensions,
però feia un ús molt cinematogràfic de les càmeres
i de la visió que tu tenies del joc en aquell moment.
Eren tercera persona,
tu no veies el personatge però el movies,
i sempre et quedaven punts foscos
on el terra de Parquet anava fent grinyols
i sabies que alguna cosa hi havia en aquell passadís,
però tu estava en un lloc i la càmera no et deixava veure
Càmera fixa, posar-ho molt nerviós.
Sí, molt nerviós posar-ho.
La pròpia Capcom, parlant dels orígens del gènere,
considera que el precursor de Resident Evil
és un joc propi seu de l'any 89 per la Nintendo NES
anomenat Sweet Home.
És un RPG de tall japonès, un JRPG superclàssic,
que succedeix en una mansió encantada.
Hi ha una vista sanital
i el joc té lluites d'aquestes típiques de JRPG
a base de menús i submenús com els de tota la vida.
Si vols posar una miqueta d'evidència a Capcom
i dir que això és l'origen dels Survival Horrors,
seria com dir que el castell Bània,
perquè passa en un castell i hi ha vampirs,
o el Maniac Mansion, també és un Survival Horror.
I la veritat, jo diria que no.
Altres referents, per exemple, de l'any 95,
molt apropet de l'origen del Resident Evil,
per la Super NES, hi ha el Clock Tower.
I fins i tot, si ens volem posar puntillosos i històrics,
l'any 82, el Haunted House, per l'atari 2600,
o inclús el 3D Monster Maze,
han sigut anomenats com precursors dels Survival Horrors.
I es podria dir, jo, que hi ha Survival Horrors
més enllà de les sagues de Resident Evil o Silent Hill?
Doncs la veritat és que, òbviament, sí,
el gènere ha mirat cap al futur
i ha tingut per això una miqueta de sort desigual
sortint d'aquestes dos grans franquícies.
En el seu moment, Project Zero va ser un molt destacat
Survival Horror que recordem sobretot per la seva mecànica especial,
que era aquesta de la càmera de fotos,
en canvi de capturar els esperits que venien al voltant de la habitació.
Jo recordo un que podria marcar-se dintre d'aquest gènere,
que em feia molta gràcia, és per Dreamcast,
i es deia Isle Bleed, Sagnaré,
en el qual el personatge estava atrapat
d'una mena de part d'atraccions de l'horror
i que el part del personatge podia morir de por,
una cosa que mai passa en aquests jocs.
Tu tens, sobretot en el Project Zero,
una noia o un pare que va amb la seva càmera de fotos,
per una menció de l'horror,
i li pot sortir qualsevol monstre en off-graphic i xululness
i no li passa res.
Li va fument amb la primera arma que troba.
Allà no.
Al lit, si sortia un monstre i tu no havies vist
que aquella àmper havia perpallat això d'una mica
i estaves ja a la white,
doncs et començaven a pujar les pulsacions
i la podies dinyar d'un atac d'acord,
que em sembla bastant realista.
El nom TTL és Sagnaré.
Dius, d'acord.
Sé el que em donaràs.
Això és un spoiler, això.
Una miqueta per aquí anaven els trets.
La veritat és que el gènere del Survival Horror
jo crec que va començar a diluir-se
quan les pròpies sagues cap d'als
van començar a trair els elements característics del seu gènere.
Va passar amb Resident Evil 5,
que el 2009 ja al Resident Evil 4
ja havia començat a iniciar aquest camí
cap als shooters d'acció en tercera persona
o al Silent Hill Homecoming.
I aquí una miqueta al Silent Hill
jo crec que el Survival Horror es va diluir.
Actualment, més que un gènere sòlid en si mateix
on apareixen jocs totalment Survival Horror,
crec que molts d'aquests elements
s'han convertit en una ambientació
i es poden trobar en jocs que
podrien encaixar en molts gèneres,
inclús alguns gèneres molt més nous
gràcies a les característiques de les consoles actuals,
com podria ser Until Dawn o Devil Within,
del mateix Shinji Mikami,
i fins i tot Shooters,
que es parlaven abans al Fear o al Dead Space o al Metro,
podrien passar com a jocs d'estil Survival Horror
o amb molts elements de Survival Horror,
fins i tot l'Infernium d'en Carlos Coronado.
De fet, ara que parles de l'Infernium,
jo penso que YouTube ha estat una plataforma
que ha permès que els videojocs de terror
evolucionessin molt.
Si recordeu jocs com Loatless,
és un joc gairebé creat per YouTube,
perquè els youtubers juguin i s'espantin,
l'Amnesia,
Slenderman,
el Five Nights at Freddy's...
Jo penso que aquesta plataforma
ha favorit la gràcia de veure algú tenint por,
i per mi aquest ha sigut l'actualitat.
De totes maneres, m'agradaria separar,
hi ha jocs que tenen una ambientació de terror
que no per això els converteix automàticament
en un Survival Horror.
Per exemple, seria com dir que el Splater House,
que és un beat'em up,
com que passa una menció i amb zombis, monstres
i tot allò és un Survival Horror.
No, diferenciem-ho, eh?
Generació digital
Cris, què tens aquí al costat?
Ah, no, perdó.
No em facis això.
No ho he muntat al guió, però volia fer avui això.
Ostres, ja tinc el cor, mira.
Estem parlant de por, no?
Que m'he girat, eh?
Això de passar por passa amb els videojocs,
però pot ser tan potent com, per exemple,
quan passes por llegint un llibre
o de nit també, per exemple,
o veient una pel·li.
És diferent passar por amb un videojoc
que, per exemple, amb una altra experiència audiovisual?
Home, diferent sempre ho és.
Clar, depèn de la situació,
però que un videojoc pot fer la mateixa
o més por que llegir un llibre
o veure una pel·lícula, indultablement, eh?
O sigui, mira, ara, per exemple,
mire coses de la vida.
Quan comentàvem això al primer videojoc, al Pong,
jo vaig passar por.
Què m'estàs dient?
Sí, sí, compteu, jo tenia 3 anyets,
3, 4, perquè jo sempre ho calculo
a partir quan va néixer la meva germana,
jo tenia 5 anys i la meva germana encara no hi era.
Per tant, jo tenia això 4, 5 anys.
I hem de tenir en compte aquella època,
74, 75, 76, potser,
en aquest país només teníem una...
la tele només tenia dos canals.
La primera cadena era l'UHF,
ja no era ni la segona.
Jo feia por, i a més, amb blanc i negre.
Per tu sí, no? Fa molta por.
És el terror dels mil·lennials.
Una tele amb dos canals, no és?
Jo soc d'aquesta generació que pràcticament,
igual que els mil·lennials s'han creat una miqueta
amb la telefonia mòbil, amb aquests dispositius,
jo soc d'aquella part de la televisió,
diguéssim, dels pallassos de la tele,
de la Heidi, del Marco, totes aquestes coses.
Doncs bé, clar, jo em vaig plantar,
me'n van plantar amb la família Valls,
al poble de ma mare,
i hi havia una petita sala recreativa
que en el moment era d'escorabutxaques i de villars,
i hi havia un pont allà mateix.
Clar, jo no entenia que era un pont
i vaig veure que hi havia un televisor.
I quan es va posar en marxa, jo veia una pantalla,
la tele, i jo no entenia
per què no sortia el senyor de les notícies,
o no sortia el Txitxoi Banya Cerrador,
o no sortia la Ruperta,
i jo veia allò, dic, quin canal està sintonitzant
en la televisió. Clar, clar, clar.
No entenia gens.
Amb aquesta música és molt terrorífic, això.
M'està encantant.
Jo vaig jugar,
i amb un pare els dos,
i les pales, sabem que pugen i baixen,
i el control eren uns knobs, unes rodones,
i jo ho mirava, deia,
a veure, les rodones, el papa i el tete,
les fan girar a la dreta i a l'esquerra.
I això de la pantalla va amb un llavall.
Com pot ser això?
No ho entenia. I aquella nit no vaig dormir.
Vaig passar molt de por, de veritat.
I em vaig quedar obsessionat
pensant que és el que acabava de veure,
quin canal era, com anava,
a investigar, diguéssim,
a interessar-me pel tema aquest.
Ja veus que és un tipus de por molt particular,
que és de videojocs,
una cosa molt així, molt subgèneris,
però que, al fi de comptes,
la por amb els videojocs
la condueixen,
crec jo, amb el moment
més àlgid,
amb el terror de sempre, amb el que no es veu.
Exacte. L'has conegut.
O amb allò que dius, ai, ai, ai,
el que deia el francès de l'Onin the Dark,
que era un càrrec de disc,
i grinyolava al terra, deies, ai, ai, ai,
que aquí passarà alguna cosa.
O quan passaves, era la Sally Hill,
que sortien les infermeres,
que passaves pel costat de les infermeres
i deies, ai, ai, ai,
un moment altre, una d'aquestes noies,
si tu mateix t'espantes sol.
Sí, veient una pel·li, per exemple,
no us ha passat mai que us tapeu els ulls
i teniu encara més por que veient,
perquè només amb el soroll
i que tu t'estàs sugestionant,
però, a més a més, en el videojoc,
tu ets el protagonista, tu decideixes
si donar la passa endavant o no.
Llavors, jo crec que és molt més immersiu
i tens més decisió i més responsabilitat
que en una pel·li o un llibre que, al final,
tanques la tele o el llibre
i ja està. I s'ha acabat la història.
I si a sobre és de realitat virtual,
el videojoc ja és, perquè tanques els ulls
però continues escoltant-ho tot.
És que el videojoc, a més a més, el Cris,
sí que pots tancar el llibre, apagar la tele
i el videojoc també el pots apagar,
però saps que has d'avançar i ets tu, dius.
Ai, mare de Déu, que em trobaré aquí al davant.
Però soc jo.
No haig d'anar-hi, però és que no tinc altra remei.
Llavors, hi vas,
hi vas caminant, hi vas avançant
i és el pitjor, el que no veus.
I amb nissagues com Silent Hill
són més fotudes perquè juguen
amb la cosa aquesta que no té sentit.
Quan surt al Pyramid Head,
no sé com definiu aquell personatge
que té una cosa
que és una piràmide al cap,
a un autobús,
et trobes allò i com que ho desconeixes
no li trobes la lògica.
Ja no és por que surti un monstre i se te'n menjarà.
És por a un mal,
por que et farà alguna cosa.
El desconegut totalment, la sorpresa
que veus una cosa i dius, a veure,
què és això? No ho entenc.
Ja no és horror, és terror.
Hi ha una cosa que parlàvem ara
d'això de protegir-te
d'aquest mal digital
que estàs jugant al videojoc i hi passes por.
Com a comentari,
els últims anys he passat
un parell de vegades per futur.
A França hi ha una recreativa que és un shooter,
no és un survival horror,
però és un shooter estil de terror
i la qüestió és que has d'agafar
una mena de gran metralleta,
un canó que tenen allà per disparar.
Atenció, que és una d'aquestes màquines
que et poses a dintre.
La màquina, en els seus mànecs
on tu poses, controla
les teves pulsacions.
Si en algun moment d'aquella partida
estàs tenint massa por, pausa.
I arribarà un moment en què
els pròpies videojocs hauran de monitoritzar
la nostra pròpia por.
Si en tens poca, et dóna canya.
De fet, és curiós perquè a Twitch
hi ha molta gent que es col·loca
les pulsacions per veure com està
i si estàs jugant a jocs de por
doncs veus com puja.
A veure, com dèiem al començament del programa
Silent Hill està d'aniversari.
Tothom sap que després d'una sala
hi ha una gran batalla.
I és que el proper 31 de gener
se celebren 20 anys de la primera vegada
que arribaran a poder visitar el poble
que dona nom a aquesta sèrie de videojocs.
Des dels orígens del primer Silent Hill
per la PlayStation original,
els jocs de por han evolucionat moltíssim
i ho han fet al mateix temps que aquest títol
emblemàtic de l'empresa japonesa Konami.
Avui al Generació Digital
repassarem com han estat aquests 20 anys
de terror en forma de videojoc
i per fer-ho li hem demanat a l'Albert García
que ens faci un resum.
Ara bé, ja ens ha avançat dues coses.
Que no serà la clàssica retrospectiva
però és que estiguem preparats per passar
una mica de por.
Especialment si sentiu el programa
en unari nocturn.
Compte que vostès esteu acompanyats.
Ja aquí estem el Miquel i jo sols.
Escolta'm, però com has plantejat
aquest homenatge als 20 anys del Silent Hill?
Doncs a partir del so,
que penso que és la característica principal
a l'hora de transmetre
aquesta sensació de terror
tant al cinema com a les pel·lícules.
I el que he intentat ha estat
agafar els elements
en comptes de parlar de Silent Hill 1, 2, 3, 4
que és una mica avorrit, per això teniu la Wikipedia
intentar sintetitzar
els elements sonors
que defineixen totes
les aventures del món
de Silent Hill.
Si us sembla, faig ràpidament
les dades avorrides per tenir el context
al videojoc.
Com molt bé
heu dit fa 20 anys
i 15 entregues diferents
de les quals vuit són principals.
És la resposta
de l'empresa japonesa Konami
al Resident Evil, que abans parlàvem.
És una resposta de terror més psicològic.
Així com Resident Evil és
lluitem contra els zombies i hi venen un munt cap a nosaltres
aquest Silent Hill
és una sèrie de jocs d'un terror més psicològic.
No, que ara ho veurem una mica.
El creador principal és en Keichiro Toyama
però al mateix temps
té un altre personatge darrere d'aquests videojocs
que és el seu compositor
que es diu Akira Yamaoka
i que és una persona que va començar sent el músic
i va acabar molt implicat
amb la producció d'aquests videojocs.
Molt bé, l'Akira em sembla que és aquell que comentava
la setmana passada el Dani Sánchez Crespo
que es va presentar a Nova Rama
a l'empresa que ell dirigeix
i treballa. Comencem aquest viatge
a través dels carrers de Silent Hill
amb un dels seus sons més característics.
El so de la ràdio
que porta el protagonista
i que és un element característic
perquè la ràdio li permet
conèixer que hi ha un perill a la vora
i que potser s'acosta a alguna presència,
una criatura, algun perill
imminent, no?
Interferències, no? Interferències.
Fa molta por, no? Sentir la ràdio dius ai...
Sí, és que la ràdio en el fons
quan, per exemple, escoltes d'una curta, etc.
ja dona allò que diu l'Starr
que no coneixes què és el que hi ha més enllà
i per què hi ha aquest so, no?
Sempre la ràdio com a element principal
i també la llanterna és l'altre gran element
que ens acompanya. No n'hem armats,
hem de trobar les armes per l'escenari,
però portem sempre la llanterna
i també la ràdio.
Una cosa que jo m'he adonat
intentant pensar en Silent Hill
és que per mi l'eix de tots els Silent Hills
o de la majoria
és l'amor. L'amor és el tema central
d'aquests videojocs, encara que no ho sembli,
no? Digues, ostres, això
no és una història de por,
no és una història d'amor. Doncs si pareu atenció
als arguments,
tots giren al voltant
aquest concepte tan universal.
Ningú voldria endinsar-se
en els carrers d'un poble com Silent Hill,
però els seus protagonistes ho han de fer
per salvar les seves persones estimades.
A vegades penso jo,
si hagués d'aparèixer
en un videojoc, a quin no m'agradaria
aparèixer? I sempre surt el Pac-Man...
Et planteges aquestes coses?
És horrorós el Pac-Man, no?
Corre, corre! I a més estàs
destinat a morir irremediablement
i l'altre és el Silent Hill.
Però el Pac-Man com a fantasmet
compta, eh?
Home, vol dir que estàs mort.
Morillo, que acabes de dir que és mort
i el Garcia no fotem?
No, no.
Perquè veieu una mica això que us deia
de l'amor, en els primers videojocs, en el primer,
ens posem en la pell d'un pare, en Harry Mason,
que ha perdut la seva filla. En el segon,
ens posem en la pell d'un home, en James Sunderland,
que ha rebut una carta
de la seva dona que va morir fa uns anys enrere.
Supermisteriós! Ja m'estava posant la pell
la gallina.
Hi ha molts... Per exemple, Silent Hill Origins,
som un camioner que decideix
arriscar-ho tot per salvar una nena
que s'ha trobat, que està molt malament.
A banda del tema aquest de l'amor,
hi ha un altre tema que també està al voltant
de la saga Silent Hill, que és el tema
de la descoberta personal.
La tercera entrega, Silent Hill 3,
és un protagonista
que vol descobrir els seus orígens,
vol descobrir d'on ve.
I això també ho troba a partir d'aquests videojocs.
Impressionant!
Ara estaves llegint, Francesc,
el manual del Silent Hill Original
a Playstation, com els manuals
que es feien abans, en color i molt bonic, no?
Sí, no, amb molts elements.
A més, amb aquestes coses que et posen moltes vegades,
que és propaganda, catàleg de l'any,
que t'anuncia
que hi ha un llibre d'art.
I bé, és un d'aquells moments
en què encara les infografies
tenien una qualitat visual millor que la del mateix joc.
De fet, això que dius, Francesc,
que a mi em recorda una cosa molt curiosa,
que ara m'has fet pensar, no? Jo havia pensat fins ara
que el Silent Hill ara celebrem el 20è aniversari.
Però va començar un parell de mesos abans
la seva llegenda, l'any 1998.
Per què? Perquè Konami va llançar
el Metal Gear Solid
i dintre d'aquest videojoc venia la demo
del Silent Hill.
I molta gent va començar a jugar aquest videojoc
que venia dintre del Metal Gear Solid.
Així que una mica la història va començar
una mica abans del que tots tenim pensats.
Si us sembla, sentim
l'altre gran so
que apareix en tots els videojocs.
Ah, el so de les passes, eh?
El so de les passes, no?
És superpresent. Avui dia
aquestes són del Silent Hill 2.
Si les sentiu, sonen com una mica
antigues, no? No sembla
un so molt realista,
però és molt característic
de la saga Silent Hill, no?
No són allò que dius
no estan gaire ben fetes, però ràpidament
saps què és el que s'està escoltant
i com a jugador jo crec que
no ho sé, que ho escoltes bé
aquestes passes, penso.
El disseny està ben fet.
El que trepitja corre.
Va a bon ritme.
Està amb una mica d'ansietat.
Sempre a bon ritme.
Sempre.
Recordar localitzacions, moments terrorífics, no?
Quins escenaris hem trobat a la saga
Silent Hill? Ah, això és important, eh?
O sigui, llocs que ara et diràs
llocs que fan por, eh? Exacte.
Moments terrorífics i en aquests espais, no?
Una escola abandonada.
Un centre comercial
abandonat. Molta por.
Parc d'atraccions. Gran clàssic, no?
Parc d'atraccions.
Saps parlant de tot abandonat, eh?
El primer, l'escola Silent Hill 1,
és en el 4,
un que és fantàstic.
Una habitació de la qual no pots sortir.
Per mi és el Silent Hill 4 The Room
i comença el videojoc com si fos la
barícola a la finestra indiscreta.
Aquest és el videojoc preferit de la Gina, no?
Sí, l'Escape Room. Exacte.
La Gina a veure si podia sortir d'aquesta perquè
hi ha un moment que planteja que apareix un forat
al lavabo i dius...
És molt normal que hi hagi un forat al lavabo.
Però un forat que no és el forat del vàter, no?
Ah, val, val.
És que a l'Star li has de dir les coses.
Sí, sí, com que no us veig,
jo m'ho imagino, tinc molta imaginació.
L'Star està trencant tot l'ambient terrorífic.
Sí, perquè s'està cagant.
Parlo sol amb veu alta.
Però m'encanta, m'encanta.
També recordo una mica
llegendes urbanes, no?
Si heu començat a jugar, Alberto, jugaves aquests dies, no?
La noia de la carretera.
Només començar el videojoc ja apareix
aquesta mena de llegenda urbana
i ja et quedes una mica preocupat del tema.
És veritat.
Sobretot, a nivell del desenvolupament
de la sèrie Silent Hill,
els quatre primers jocs, que són els més famosos,
són els que es van fer per l'equip japonès de Konami,
però més endavant
altres equips, alguns dels Estats Units,
van continuar amb la saga.
Moments terrorífics
no de Silent Hill,
sinó pels fans de Silent Hill.
Que ho han dit ells i diuen que aquests són els pitjors moments.
Però atenció, jo penso que el moment
més terrorífic pels fans és la remasterització
que van fer dels videojocs,
que era tan dolenta que feia por
del dolent que era.
Va entrar una boira, patètic.
Ara m'ha sorprès molt, eh?
Va entrar una boira dels Silent Hills?
La boira estava al principi
com un...
És el punt fort, eh?
Sí, però obligatòriament, era una trampa.
Com que no tenia prou potència la màquina
per anar generant els escenaris...
Pot ser, però li donava el clima diferencial
del Resident Evil...
Sí, però en el Silent Hill 2
la boira està feta perquè no pugui...
Hem trobat el filó.
I també moments de por pels fans.
Silent Hill de l'Arcade, no?
La màquina Arcade tipo House of the Dead.
Això fa molta por del dolent que és.
Clar, perquè és que en el fons una partida ràpida
en un lloc públic que no està abandonat
com estarà la màquina
farà por.
I el màxim, Albert, és la màquina de Patxinco.
Això ja dius, per favor.
La pel·lícula seria un terror pels fans?
Una mica, eh?
Jo no em desagrada gens.
Jo em vaig quedar una miqueta
que no ho entenia.
A veure, això he jugat, no he jugat?
Això passa abans, passa després?
Sí, és el que deien ara el Christian Francesc.
Dintre de les pel·lícules de videojocs
la primera com a mínim no està malament.
Si parlem de passar por,
Albert García,
quin és el moment més terrorífic
del Silent Hill?
L'aparició, evidentment, de les criatures
que parlàvem abans, ara sí que us demano una mica de perdó
per l'extracte
del Silent Hill 3,
els diferents extractes que sentirem a continuació.
No són llops.
Ah, no?
Jo me'n vaig.
Ja has de tornar-se a la casa.
El disseny de so aquí és molt potent, eh?
Molt potent.
És una de les característiques de Silent Hill,
el terror psicològic,
però també té els seus moments
a trobar-te amb coses horribles.
No només és psicològic, no només estic sol,
sinó que et trobes amb criatures horribles.
És una de les característiques de Silent Hill
el terror psicològic,
no només estic sol, sinó que et trobes amb criatures horribles.
Abans comentàveu algunes d'elles,
però una cosa molt interessant
de Silent Hill és que
aquestes criatures, sí, de molt atenció,
ara les comentarem, però sobretot
es basen en els temors,
en les pors,
en els records reprimits,
amb l'ansietat sexual,
amb els patiments, amb el desig
de venjança dels protagonistes.
Explica'm això, perquè no acabo de...
Per exemple, a Silent Hill en el primer de tots
apareixen uns gossos, apareixen uns insectes,
això ve de la por que tenia
una de les protagonistes quan era petita,
els gossos.
El tema de les infermeres
ve del record del
protagonista de la segona
entrega, de quan va morir la seva dona,
no els espòilers al començament,
a l'hospital i li apareixen les infermeres.
És molt interessant. I com són, com són les infermeres?
Molt sexis. Són infermeres, doncs potser
també el tema de l'ansietat sexual
també està present en les infermeres.
Perquè estem parlant una miqueta
d'ambientació, de tema japonès,
com són els japonès, justament, en aquest sentit.
No són infermeres que porten una cofia
i estats, van amb el cap envenat
i plenes de sang i sembla que li hagin arrencat
la columna quan combinen.
Però, estar, és molt interessant com
parteixen de...
Ai, no ho sé, una ansietat sexual molt rara.
Com parteixen de les
ansietats de les pors dels protagonistes.
Abans hem parlat del Pyramid Head.
És això que deia l'Stars?
És per mi el personatge més icònic.
Com hem descrit abans, és com una criatura
que té com una piràmide al cap.
I un davantal.
Un cosplay mal fet.
Maniquís sense el tors, nens fantasma,
uns nens de formats,
com es record també de l'abús
escolar que va patir un protagonista.
Clar, si pares a pensar, dius, ostres,
quin mal rotllo que donen.
Els personatges tenen un significat i això ho fa
que s'amplifiqui el mal rotllo.
L'home del sac, en un dels últims
filmes de Silent Hills apareix
el Silent Hill d'Humpur, que no està molt recordat,
però apareix en la figura de l'home del sac
i també, molt particular,
la visió japonesa, almenys americana,
perquè és un joc americà,
de la llegenda urbana
de l'home del sac.
És interessant. I també, curiós,
com abans parlàvem de les adaptacions cinematogràfiques,
a la pel·lícula surten bé, alguns d'aquests personatges
apareixen a la pel·lícula.
Que per cert, ràpidament, s'han fet dos pel·lícules,
la segona de les quals no es va estrenar
en el seu moment.
Em sembla que va trigar un parell d'anys,
gairebé 4 o 5,
a estrenar-se per altres vies
i, com a curiositat, apareixia
en John Nieve, en Keith Harrington,
que apareixia com a la segona pel·lícula
de Silent Hill.
Curiós.
Una es deia Silent Hill i l'altra
Silent Hill Revelation.
Ja que sí.
I aquests dies m'has dit, Albert,
que has intentat tornar a jugar
al primer Silent Hill.
Em comentaves que hi ha una cosa que està molt present
des dels inicis de la sèrie,
que són els seus personatges,
que són molt inquietants sempre.
Només començar, si feu la prova de jugar
al primer Silent Hill, ja, només arribar al poble
que esteu buscant a la vostra filla
que s'ha perdut després d'un accident de cotxe,
doncs ja apareix una policia,
com la que sentíem ara, i és molt inquietant.
Fins i tot la gent que t'ha d'ajudar,
la gent de l'UFAT.
Clar, dius, he perdut la meva filla.
Ajuda'm, policia.
Però ja ho estàs veient, que aquí policia no...
Mare meva, ara la sentia.
No, sentis aquí, expliqui'm què ha passat.
I clar, és això, és molt típic.
Els personatges són una altra font
de simbolismes dintre del joc.
Hi ha molts personatges,
hi ha una barbaritat,
vaig fer la prova, vaig entrar a la típica
wiki del joc, bueno,
no ens acaba mai la llista de personatges.
I també, doncs,
és graciós perquè, així com
totes les Silent Hills tenen històries independents,
tots formen un mosaic
i tots estan entre si connectats.
Això és interessant, perquè pots jugar de forma
independent, però si les jugues tots,
tens una visió més àmplia de tot.
Personatges, la Maria, aquesta enigmàtica
dona que és idèntica a la nostra esposa
que va morir, superxungo.
Alessa Gillespai,
és la filla d'un líder d'un culte
a punts suspensius.
No puc dir més perquè és l'element clau
de tota la saga de Silent Hill. Walter Sullivan,
un assassí en sèrie i un fanàtic
religiós. Aquesta és una mica la fauna
que et vas trobant en el videojoc i moltes vegades,
com sempre a les pel·lícules,
les persones humanes fan més por
que tot tipus de criatures sorgides
dels somnis. Perdona, hi ha hagut
una imatge de tots aquests personatges?
És a dir, pots trobar ninotets o no?
Segurament sí. Aquests enicònics
sí que n'hi existeixen.
Segur que els trobes de peluix,
del piràmit het
peluchete per dormir
al seu costat, segur.
Anem a repassar l'últim element, que són les trencaclosques.
Brutal, brutal la música.
Aquesta ultim tie
pertenia per mi
a un dels millors moments de la saga
i això que és un moment accidental, que és el PT,
el Playable Teaser, aquell
passadís misteriós.
És un passadís
però és terrorífic.
Sí, perquè és un bucle més, però clar, ha estat tan ben
fet el bucle i et presenten coses noves,
ja se n'ha anat la llum, ja era un son nou i ara es tanca la porta
i sempre vols saber més,
a veure què passa, no? I aquesta dona que sortia,
la dona aquella que sortia que era
molt terrorífic. I és veritat que
a xarxes això va funcionar moltíssim perquè la gent es gravava
jugant, no? Com deies abans.
Des del primer Silent Hill hi ha molts trencaclosques,
els que han jugat al primer recordaran el trencaclosques
del piano, que era molt complicat, hi ha un munt de vídeos
intentats resoldre a YouTube,
però també per mi
ha durat fins ara, això dels puzzles,
l'últim PT, aquest Playable Teaser,
això no és un joc de Silent Hill, això és una demo
que va publicar Konami,
sense dir que era un Silent Hill, quan te la passaves
veies que era un Silent Hill, però la demo aquesta
durant dies a internet, la gent
no sabia ben bé com aconseguir
passar-la i corrien per internet
i jo vaig fer-ho i vaig participar d'això,
uns bulos que et feien convertir
en un pallasso. Jo recordo
estar amb el micròfon de la Playstation
amb uns amics dient
Hello Lisa, hello Lisa.
Però això és molt maco quan es crea aquest clima, no?
Perquè ens creiem que si deies això,
la Lisa, que era aquesta presència que sentia ara,
es manifestava i era mentida,
però ens ho vam creure perquè no hi havia solució a internet.
Jo crec que això
forma part del joc,
va formar part del teu joc quan ho vas experimentar.
Però va ser molt terrorífic això.
Acabo de tornar ara mateix
al passat.
És impressionant perquè feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó.
Són molt bones.
Té molt bones músiques. Abans dèiem el compositor,
que és l'Akira Yamaoka, que a més
van tenir sort aquí a casa nostra
perquè ens va visitar a la darrera edició
de la Barcelona Games World, aquest compositor.
I és un altre element
clàssic de la saga Silent Hill.
Jo penso que és una sèrie de jocs molt interessant
que va ampliar els límits
del survival horror
des d'un punt de vista més psicològic i que avui dia
malauradament, com Konami,
aquesta empresa japonesa
no està per la labor,
ja no hi ha gaire jocs de Silent Hill
i no hi ha molt futur per aquesta sèrie.
No sabia que estava en aquest moment
tan dolent, Konami.
Sí, passa per un moment que estan fent Provolutions
i sobretot es dediquen,
em sembla, a la indústria del gimnàs
al Japó. Treballen fent maquines
de gimnàs.
Maquina Konami?
Pobres energètiques també.
Pot ser un moment que quan els vagi bé
poden tornar, mai se sap.
Seria un bonic retorn
si aquest PT, aquest Silent Hill,
es fes realitat perquè era fantàstic.
Feia molta por.
Per cert, es valora un joc com aquest
a la mercat de segona mà, Albert?
Silent Hill PlayStation original?
Doncs la veritat és que no
crec que tampoc sigui un joc molt difícil
d'aconseguir. Jo, Francesc, tu també
heu de conèixer bastant el tema de si està valorat,
però jo penso que, com que van ser tan famosos,
potser en un futur sí que seran
molt buscats.
Molt bé, doncs hem fet aquest
resum del Silent Hill.
Com que el programa tira endavant i
realment portem molts minuts
terrorífics, continuem amb els minuts
terrorífics, però veient-ho des d'una perspectiva
una mica diferent.
Una de les tendències que podem veure
darrerament a Twitch són els streamers
que juguen a videojocs de por.
Ho van començar fent a YouTube, ara es veu molt a Twitch.
La gràcia de visualitzar aquestes
partides és veure les reaccions
en moments inesperats. I una de les
persones que ho fa és Caliebre
Leliebre, que viu aquests moments a la
plataforma Twitch.
El Caliebre és
superdivertit
veure'l, escoltar-lo
quan juga, de veritat és que té
els comentaris que fa són molt divertits,
i li han demanat a la Gina que ens ho
expliqui i una mica qui és
ell i alguns moments àlgids de
els seus vídeos.
En Caliebre Leliebre, també conegut com a
Caliebre, és un creador malaguell
de continguts audiovisuals a internet,
que es va fer famós per aquest vídeo a YouTube.
És una crítica paròdica
i en podeu trobar més al seu canal de YouTube,
però ara mateix està centrat en Twitch.
I sobretot als jocs de terror
amb qui juga acompanyat d'un altre
streamer, LenokGuitar, que és igual
o més purú que ell.
En diuen La Noche del Cagazo.
Juguen a Infliction,
un joc de terror on hem de passejar
en les fosques per una casa.
A la mateixa partida d'Infliction
entre Lenok i el Caliebre
es troben un monstre amb un ganivet
que el carnicé a la mà i no saben obrir
la porta que tenen al davant.
Podeu trobar Infliction a Steam
per menys de 20 euros.
I ara canviem de joc. Paranormal Activity
de Lost Soul,
que si voleu el podeu descarregar per
realitat virtual per uns 28 euros
a Steam.
En aquests jocs de por
mai se sap què et pot sortir
darrere una porta. Per cert,
Lenok també va jugar sol
al remake de Resident Evil 2
i no va passar gens bé.
I podria estar hores posant
talls d'àudio dels seus canals,
però si el voleu seguir
ho podeu fer a Instagram, Twitter,
Twitch i Youtube amb el nom
Caliebre Leliebre.
El coneixíeu, el Caliebre?
Doncs no.
Perdeu personatge.
Però jo conec Lenok, que té un canal
paral·lel de música de videojocs, perquè ell
és guitarrista. Impressionant.
Per unes versions de música de videojocs,
Lenok Guitar. Molta por no estaven passant, no?
He sentit crits,
però allò de crits de desesperació
de tancar la consola, com dèieu abans, Crits,
no.
El que sí que hi ha en aquests jocs que fan ara
és, com abans hi havia la boira,
ara hi ha molta foscor,
hi ha una llanterna...
A l'ensurt, diguéssim. Exacte.
Jueguen amb això.
Correcte.
I es porta molt també ara el fet
que els espectadors poden interactuar amb el joc
per introduir més elements de por dintre
de la partida. Això és molt interessant
pel futur dels jocs de por.
Sí, doncs Caliebre Leliebre, de veritat,
sobretot perquè la comunicació que té
amb la gent que segueix els seus vídeos
és diària
i, bé, jo crec que
podeu passar molt bona estona veient-lo
i escoltant-lo.
I juga l'Oriol Dalmau
per donar-li el vistiplau.
I mira,
l'Oriol Dalmau ara està jugant el joc
que ha aparegut aquesta setmana del Resident Evil.
Em sembla que és el 2,
no? És un remake
que en els propers dies
ja ho comentarà.
Però avui no volíem deixar de conèixer la seva experiència
amb la demo que va sortir fa unes setmanes
i que precisament està molt vinculat
al programa d'avui.
Al Generació Digital vam fer el que havíem de fer,
el que suposo que ho feu tots els que ens escuteu
o si no us esteu tardant,
que és baixar-se la demo del Resident Evil 2 Remake.
En el meu cas la vaig baixar
amb PlayStation 4, però també la teniu en Xbox
i en PC. És una demo
amb algunes peculiaritats. Bàsicament,
la demo et deixa jugar 30 minuts.
Estiguis com estiguis, estigui com estigui la partida,
peta, i només pots jugar-la un cop.
Atenció, és una demo.
Aquesta demo s'autodestruirà en 30 minuts.
És un survival horror
amb una survival demo.
No t'hi pots posar un dia tonto,
t'has de posar un dia que tinguis una bona mitja hora lliure,
llums apagades i culet apretat.
Què tal la demo? A veure, primer de tot,
dic que estem davant d'un senyor remake.
Aquest joc ja havíem anat veient imatges,
l'havíem vist a la Barcelona Games World
i efectivament és un remake
on tot és nou.
Gràficament, el joc llueix
anys llum de l'original,
que havíem vellit regular, per cert.
Bé, potser no té els gràfics mega ultra
flipants que alguns esperaven,
però més que suficients per acollonir-te
20 vegades més del que ja ho va fer
el joc original de Playstation 1.
I el joc no només ha evolucionat gràficament,
tot, el punt de vista, la forma de moure't,
les pantalles de càrrega, en fi,
el joc s'ha portat al 2019. Això sí,
la història és la mateixa i la jugabilitat
de l'any 98 també,
i ja sabeu la dita, joc viejuno,
joc difícil, no falla.
Aquest joc original, Resident Evil 2,
era un joc més complicat que els jocs d'ara.
Sí, sí, eren jocs que eren més curts,
perquè en aquella època no podíem fotre mapes
oberts de 300.000 km,
i com asseguraven moltes hores de joc,
doncs fent el joc cabrón,
ben cabrón, i això es nota
en aquest remake. En què es nota?
Vaja, en tota la demo, perquè us feu una idea,
vaig trobar, i no us exagero,
i em vaig topar amb uns 25 zombies.
Per matar cada zombie,
necessitava mínim 4 bales.
Ja es veu que no surten els números.
Disparar un zombie, això sí,
en aquest joc és una experiència gore
de les més realistes
que he vist mai en un videojoc.
Com reaccionen a les bales els zombies,
posa realment els pèls de punta.
No hi ha prou amb lo típic de disparar-los al cap,
cal ser més precis. Un tret a la cara,
per exemple, et fa recular una passa, però hi tornen.
Un tret al pit, el mateix.
Un tret al cervell, encara
els pot tombar d'un sol tret,
i depèn de com els hi dona.
I quan estan al terra, encara alguns es tornen a aixecar,
els cabrons. Una tensió molt important.
Per cert, a la demo, tens un
ganivet tipo Rambo, que aquí és on
em vaig disgustar, perquè el ganivet no es pot utilitzar
com a arma contra els zombies, és un objecte
que només serveix per defensar-te quan els zombies
ja t'estan mossegant la jugular.
I una sola vegada li endinyes
el ganivet que es queda enganxat als zombies
com una forma de treure't el de sobre.
Clar, si et queden bales i l'acabes matant
el punyeterosombi, doncs li
extreus el ganivet, i oh sorpresa!
Resulta que el ganivet té una barra
de durabilitat, i que
amb un sol ús te n'has menjat la tercera
part. De què està fet aquest ganivet?
Aquest de por expant? Jo aniria directament
a la casa de los cotxillos i demanaria que em
tornessin als calés. El que us vull dir
és que, clar, jugant a la demo, vaig tenir
la impressió que potser ens estem passant
espassa una mica de
survival horror fins al punt que això mateix del
ganivet que us explicava molt realista
no és. Acabes tenint tan pocs recursos,
estàs tan putejat, i els zombies
aguanten tant, que
mireu les estadístiques oficials de la demo
diuen que mundialment menys d'un
30% dels jugadors l'han completat.
Per tant, Capcom, a ver si
te habrás pasado de dificultad con este juego
me temo. Dit això,
aquest joc serà un d'aquells que no
ens podrem perdre, perquè és diferent
a la majoria de les coses que heu jugat
amb molt de temps, perquè recupera dinàmiques del
joc, que són bones i que ara
realment quan es porten al 2019
les valorem, i perquè us generarà
sensacions que no són fàcils que provoqui
un videojoc actual. Bàsicament la sensació
de sentir-te desemparat, de sentir-te
petit davant d'un gran
perill. Així que ja ho sabeu, Resident Evil
2 demo disponible gratis a totes
les plataformes fins al dia 31
de gener. Per tant, com deia aquell
corretin sensatos!
Albert, tu te l'has acabat, eh?
14 minuts. I Cris?
Jo em vaig quedar, no sé com em vaig quedar,
però no el vaig acabar.
A mi em fa més por l'original que el nou.
Sí? Sí, perquè
té com una cosa d'antiguitat
l'original, que aquest
és tan ambiceral que a mi no em fa por.
De veritat, no em fa por.
Per cert, per acabar, estem ja al final
del programa. Alguns exemples més
de videojocs que us hagin fet por, Cris,
algun tens? Un parell,
perquè d'altres ja hem parlat.
Forbidden City, no sé si el recordeu,
un joc superambientat japonès
que va sortir el 2003,
una illa al Japó on els habitants es van convertir
en shibitos, una espècie de zombies,
i va explicar la història
durant tres dies dels protagonistes.
Del creador Silent Hill.
Tu us l'has també preguntat,
gent del Telegram, si hi ha algun
videojoc que els hagi fet por i Déu-n'hi-do
les coses. N'han sortit molts. Mira, el Roger
Valdomà deia el Doom 2 i el Condemnet.
El David Sarri? Aquest n'ha fet molta gràcia.
Diu el Load Last 1
i diu que van anar els seus veïns a casa seva
pels Cris que estaven fent jugant.
Això pot passar.
Si t'ha passat a Cris...
De moment no, i si ha passat no han trucat.
Després també comentes el Fear.
El Fear, el comentava abans el Blasco,
també és un joc que mezclava el
sord i el horror i el shooter, i em va agradar molt,
perquè jo no soc molt de shooters, però com que tenia aquest component
de la història amb l'alma,
que era aquella nena, que era un esperit,
i la història és d'on venia i el misteri,
doncs me'l vaig acabar acabant.
I és un joc bastant interessant.
Després hem parlat de molts, de l'Outlast,
de Slenderman, l'Alien Isolation,
que va sortir que era molt bo,
de l'Alien, perquè era
inmortal. Jo no el vaig poder matar mai.
En realitat virtual, Recinebils 7
hem parlat, el programa activity
Los Souls, i aquest 2019
que jo el vaig conèixer, fa preparar
el programa, un que es diu
Dark Pictures Man of Medan, de Super Massive
Games, els creadors d'Until Dawn,
joc similar, de fet, on
és un joc on tens diferents opcions per escollir
durant la història, quick time events,
plànols molt cinematogràfics, un joc a mig camí
entre joc i sèrie, que ara s'ha posat tant de moda
amb el capítol interactiu aquest del Black Mirror
al Bandersnatch. El joc tracta d'un
grup de persones que fan una immersió
al Pacífic Sud a la recerca de restes
de la segona guerra mundial que han estat
ocults allà, però el que es trobaran no
són precisament tresors.
Hi ha un parell de jocs que
s'han repetit bastant, el que deia
el Xavi Linares, que deia sens dubte l'Amnesia
de Dark Destiny, i
l'Alone in the Dark, que deia el Ricard,
que va jugar amb un PC 386.
I fixa't tu, Star,
en Josep comenta que diu
potser Nighthunter per Amstrad
o Blood per dos.
No sé si, Star,
coneixes Amstrad en Nighthunter?
No, no, ara mateix no.
I el Blood Pet de dos encara menys, que jo
de PC no gens.
Perquè podem dir que els jocs de 8-bit
ja poden fer por. I tant, i tant.
I sobretot si són conversacionals.
El Drácula, el Frankenstein
eren tremendos.
Anglaterra va haver
jaleo perquè hi havia nens
que s'esgarfaven. Va haver una campanya
Anglaterra és Anglaterra, no?
Però va haver una campanya per censurar aquests jocs.
L'Alphons deia el Resident Evil 2
de la PCX deia que
tenia uns grans ensurs bastant bons.
I l'Antoni Fernández, darrerament,
va fer l'outlast per PC.
Molt bé, també fa molta por.
Ningú ha comentat un joc,
que ara no recordo el nom, però quan us digui
el trailer que anava al revés
i que tot passava a una illa i que tot anava al revés...
The Dead for Dead, potser?
No. The Dead Island?
Això es pot dir Survival Horror?
O horror...
Més survival que horror,
diria jo, pel fet de
haver de gestionar la teva munició
i tot això.
Hi ha un joc que sortia amb molts zombies,
però amb molts zombies.
Sí, que passava amb un complex...
És quasi un arcade.
És el típic joc d'acció...
El que passa és que això
conté alguns elements...
No tot el que té elements terrorífics
és un survival horror.
Però em fa gràcia perquè molts ullens
han cercat jocs com l'outlast, l'amnèsia,
que són aquests jocs de YouTube
que tenen elements de survival horror
claríssimament.
I m'agrada perquè està viu el gènere
gràcies, en part, a YouTube.
Molt bé.
Bé, no? Vull dir, a veure...
Superat, superat.
Jo crec que no.
Bé, ara hem de tornar cap a casa sols.
Ja, ja.
Això serà Generació Digital,
el programa de tecnologia creativa i videojocs
de Catalunya Ràdio.
Generació Digital. No s'entén res, però distreu.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.
Gràcies per haver-nos atès.