I què?
I què? La ràdio inquieta.
Oh, yeah.
Hem vingut al programa DICAT
que parla de videojocs, creativitat i cultura digital.
Comencem ara l'edició número 727
i ho farem amb la crítica d'Oriol Dalmau a Luigi's Mansion 3.
Coneixerem de prop Etherborne,
explicarem el paper de les jugadores als esports electrònics competitius
i, entre molts altres continguts,
sabrem quin joc li ha robat hores a l'Heli aquesta setmana.
Comencem.
Això és Generació Digital.
Gina Tost, Francesc Xavier Blasco, Elisabet Sánchez.
I avui amb l'Oriol Dalmau. Què tal, Oriol?
Hola. Com esteu tots? Molt bé, molt feliços.
Han sortit notícies ben curioses aquesta setmana
i, com que estem acabant la dècada, que jo no ho recordava...
Ai, si no hi havia pensat, amb això.
Vols dir que passarà alguna cosa?
L'Efecte 2000.
El divendres passa una cosa grossa abans del cap de setmana.
A l'acaba dècada ha de passar alguna cosa.
Exacte. I què passa? Llistes.
Llistes dels millors llocs de la dècada.
De la dècada aquesta.
Teniu punt de començar els anys 20.
Molt de cataclisti, això, els anys 20.
Tot un segle de xarxa.
Qui ha fet una llista?
El Josep Josep Arbistet.
Ha fet una llista dels 12 millors llocs
que consideren els seus lectors d'aquesta època, d'aquesta dècada.
I entre ells tenim Amnèsia de Dark Descent, Broken Edge,
Dark Souls, Destiny, el Dota 2,
el Fortnite, Gone Home, GTA V, Minecraft,
Spelunky, la Legend of Zelda, Breath of the Wild,
i el Walking Dead de l'aventura de Telltale.
Ho has dit molt realfabètic.
És molt curiós, perquè n'hi ha alguns que jo no conec.
Per exemple, Spelunky.
Sí, home, ets una espècie com d'Indiana Jones
amb el nas de pedata i vas per unes coves.
El posaries com un dels millors jocs de la dècada?
I el Walking Dead, també?
A mi sabeu quin em sorprèn?
El Gone Home, que és un walking simulator.
N'hem parlat molt, aquí. T'agradava molt, aquest joc.
A mi m'agrada molt aquest joc,
però considerar-lo el millor joc de la dècada
em sembla una mica agosarat,
perquè és un joc de 3D de la Switch.
A l'Odyssey? A l'Odyssey.
Ni tampoc surts Fortnite.
Ara has dit Fortnite.
No tens l'idioma, eh?
Tu què et sembla, Francesc?
Jo trobo que la llista és bastant curiosa.
Per exemple, el Broken Edge, a mi m'agrada,
però jo no crec que sigui un dels millors jocs de l'època.
Però és el que passa amb el rànquing.
Tothom té una opinió.
També em sembla molt curiós que estigui el Dota 2,
i potser el seu areu, el que s'ha emportat una mica tot,
però potser és anterior i no és de la dècada.
És que no sé de quina edat és el League of Legends.
Potser sí.
N'hi ha cap fifa, pel que veig.
El Dota és anterior.
El de l'Astofaz tampoc apareix.
Sí, però, home, alguns sí que són, eh?
27 d'octubre del 2009, al League of Legends.
Doncs mira, per pocs dies no hi toca.
Molt bé, doncs tenim aquesta primera llista,
que em va sorprendre molt, perquè, digués veritat,
acabem dècada i comencem una altra.
Això de la dècada, després de l'Efecte 2000,
i després de l'Efecte 2000,
totes les dècades després...
És un tema de més de generacions.
La PlayStation 4 n'ha de portar 6 anys, 7 anys.
Sí, sí.
És un tema més aviat per generacions que per dècades.
Haurien de dir quin serà el millor joc de la generació actual
quan s'acabi, que no li queda gaire.
I mira, parlant de Fortnite, la setmana moguda per aquest joc,
perquè Epic, la seva desenvolupadora,
ha expulsat de forma permanent
Jarvis K, que va acabar demostrat en un altre canal de YouTube,
que el seu nom utilitzava un bot
que l'ajudava a fixar els objectius
i que, per tant, feia trampes.
Li marcava als enemics.
I el més fort és que ha fet un vídeo a YouTube
que porta més de 7 milions de visualitzacions
on ha guanyat, diuen, 23.000 dòlars.
Però el vídeo ensenyava les trampes que feia.
En el vídeo es posava a plorar,
perquè Epic l'ha fotut fora del joc.
I en aquest vídeo d'aquest segon canal que tenia,
ella ensenyava aquest bot, però...
Aquest és el problema.
És com aquella gent que fa un vídeo que s'ensenya
i aleshores ho envia a la Guàrdia Civil.
A mí fue más gracia que él.
Hola, hoy vamos a aprender cómo hackear
el juego de no sé qué, no sé cuánto...
És que tens aquell pantallazo d'internet.
Quan ets algú important, no pots fer això.
Te manien.
El meu fill, que juga a Fortnite...
Ell fa servir bots o no?
No fa servir bots, però quan ell va escoltar
que realment no pot jugar mai al Fortnite,
que per ell és al·lucinant.
És làstic.
No el deixaran mai més menjar pizzas.
I això no pot esquivar canviant d'IP?
Alguna punyeta diversa?
No, perquè segurament si l'atrapen
haurà de pagar una multa molt bèstia
o alguna cosa d'aquestes.
Les empreses de videojocs tenen manera
per saber que tu no estàs jugant a aquest joc.
S'ha de comprar un llibre o què haurà de fer?
Doncs mira, jugar al Gone Home i a l'Estelunky.
Per cert, es nota moltíssim
que arriba Nadal
perquè aquest divendres apareixen un munt de videojocs,
divendres vinent també.
Avui tenim a les botigues digitals i físiques
aquest vídeojocs.
Aquesta música, no sé si us sona,
però és el Mario i Sonic
en los Juegos Olímpicos Tokio 2020.
Mira.
Doncs aquest joc apareix per Switch
i segurament d'aquí una setmana
sortirà per totes les plataformes, evidentment.
Però molt abans de Tokio 2020.
M'ha arribat la nota de premsa
que per Switch surt el nou Layton.
No vull dir res, però aquí estem.
Sí, sí.
És el Layton el protagonista.
No, és la seva filla.
De fet, ho tenia al final d'aquest repàs
perquè sabia que t'ho estaria supercontenta.
És del torno a l'Eugina.
Amb aquesta música es presenta
el nou Need for Speed Hit
per PC, PlayStation 4 i Xbox One.
Bé, un altre títol de curses
que, si ens arriba, te'l passarem...
Sí, home, el provarem.
Sí, el Layton no, però aquest sí.
El trobo molt pròxim a grit
i probablement del mateix rotllo.
El Need for Speed que anaves contra la policia,
que tenia algun toc diferent, aquest crec que no.
Si és només córrer en plan arcade,
són dos jocs molt similars, ja ho veurem.
I aquesta música èpica
és el Death Stranding per PlayStation 4
i que el tractarem àmpliament,
per cert, la setmana vinent,
perquè l'Albert García en consta que ara mateix
està tancat a casa jugant-lo.
Posa que són més de 50 hores de joc
per acabar-te la història.
O sigui, ara l'Albert està aquí, és que ho sapigueu,
perquè està jugant amb aquest joc del Kojima
que té una pinta de trepidant i divertit.
Fem una porra?
Creieu que quan vingui la setmana vinent
s'haurà acabat el joc?
Jo crec que no, sincerament.
Jo crec que sí. Jo també crec que sí.
Perquè l'Albert és un malalt. Estem a 50%.
Estem parlant d'un joc de 50 hores, heu dit.
Sí, anant ràpid, sense buscar-ho tot.
Terriblement avorrides pel que estan dient.
A veure, a veure.
Esperem, esperem.
També t'arribarà a tu, també, que ho sàpigues.
Jo et dic, no me l'acabaré.
Per cert, estem parlant de porres.
Aquest tall el posarem la setmana vinent
perquè l'escolti l'Albert i...
I veiem qui guanya i qui no guanya.
Per cert, no sabem on està l'Estar.
Com que no? A hores d'ara.
A Tarragona? No.
Jo no sé si és a casa, si és a Catalunya, si és fora...
No estarà passant l'Albert jugant al Death Stranding.
Potser sí, no ho sé.
Anem a fer una connexió difícil,
però a veure si sabem exactament on està l'Estar.
Ai, hola. Què tal?
Hola.
Bon dia, Catalunya.
A veure, pel que preguntaves, Murillo,
no, no estic a casa, no, no estic a Catalunya.
Estic... no sé on, exactament, si sóc sincer.
El que sí que et puc dir és a on he estat.
Aquest cap de setmana es va fer retrocevilla
i jo no me'n perdo ni una.
Jo sóc com els famosos.
Quan hi ha canapè gratis, jo vaig allà a rapinyà.
Doncs, retrocevilla.
Un esdeveniment d'aquests retro,
al·lucinant.
Era al·lucinant.
Exposició de recreatives,
d'ordinadors personals,
ordinadors comercials,
així, en plan industrial.
Sona perquè la gent jugui
amb màquines recreatives noves, antigues,
una exposició de revistes
d'entre els 80, els 90,
inicis dels 2000,
zona de compra
i de... de...
de trapicheo, diguéssim,
material de segona mà.
Una cosa molt bonica, molt...
Felicitats a l'organització
de part de KTFM,
perquè és... és al·lucinant, és al·lucinant.
Jo m'ho he passat bé,
francament m'ho he passat molt bé.
S'han presentat coses noves,
ja... ja us les ensenyaré.
I...
i en general una cosa que...
que és fantàstic.
És una cosa molt... molt bonica
que bé que aquí a Catalunya també en tenim.
S'apropa, ja ho sabeu, a retrobarcelona.
Hi ha algunes reunions més petitetes.
L'associació d'amics de la MSX en munta,
Amstrad també, Commodore també.
I mica en mica, doncs bé,
es fa comunitat,
comunitat grossa, per allò que es veu,
i amb una qualitat...
realment espaterrant, eh?
Hauríeu de vindre.
Encara que només fos per rescatar-me,
perquè ja dic no sé on coll estic.
O sigui, no tinc ni idea.
Ja... ja arribarà la setmana vinent, o ja ens dirà el què?
Algú ha pogut triangular la senyal?
Jo crec que ho ha gravat amb un Betacam.
Ha gravat amb un Betacam.
El Retro-CBI es feia amb un polígon una mica perdut, no?
Sí, sí, sí.
Sí, els nostres audience no ho sabran,
però ell ens enviava missatges d'out de vídeo,
on se'l veia a llocs indeterminats de Sevilla.
Estava molt bé,
perquè jo crec que allà és on graven aquell Callejeros,
on ja és sempre tot aquell aquell que passa droga,
doncs allà.
Sí, perquè allà no n'hi ha cap problema.
Tu vols dir que hi haurà una reportera ara sortint per aquí darrere,
dient, bueno, mucha suerte, eh, Star?
La Star no tenia cotxe, anava fent autostop per les zones aquelles.
És a saber com ha acabat.
La Star és una de les úniques persones d'aquest país
que continua tenint beaquesa,
que li funciona el beaquesa.
Però aquí la gràcia tenia Betamax.
O 2.000. Sí, exacte.
Jo ja no sé ni el que és, això.
Déu-n'hi-do.
I juga l'Oriol Dalmau per donar-li el vist i plau.
Exacte.
Sí, sí, l'Oriol Dalmau, aquesta setmana...
De fet, la setmana passada ens ho vas dir.
Ei, jugaré el Luigi's Mansion 3 i...
Li tenia moltes ganes. I com ha anat bé, o què?
Ha anat molt bé. És un joc marca de la casa Nintendo.
És l'exclusió, evidentment, de Nintendo Switch,
i és el 3, perquè el primer va sortir fa uns 20 anys,
per Gamecube.
El 2 és de la 3DS, que van agradar molt tots dos,
i aquest 3 agradarà encara més,
perquè Nintendo sap perfectament allò de cuidar els seus nens,
de cuidar la seva franquícia.
És un joc vent de cònsoles.
L'argument és, el podeu imaginar, tots al Luigi, per variar.
I vas per una mansió reencantada...
Perdona, per variar, per variar.
Està bé que agafem el Luigi, també.
Està molt bé.
És un personatge que, al final, exacte, fan els mateixos...
Al final, tampoc hi ha tanta diferència entre el Mario i el Luigi,
però bueno, és de color verd, no ho sé.
És el mateix, eh?, dublador, el Mardinets.
És el Charles Mardinets, home.
És tot el mateix. Totes les veus, jo crec, eh?
Estaria bé que si el Mario és jojo, aquest veu...
Podria contrastar, no?
No s'arrisquen, no s'arrisquen.
Vas com un cas de fantasmes,
però en comptes d'una motxilla nuclear portes una aspiradora,
i la cosa és anar aspirant fantasmes
pels diferents pius de la mansió i salvar els teus amics.
Fins aquí, nada nuevo.
Com convertir una idea tan bàsica
en un dels millors jocs de la generació,
anant més enllà en tot, perquè és que el joc aquest comença...
L'entrada té una personalitat pròpia.
Aquí no hi ha plataforma meu, no anem corrent...
Té coses molt interessants, aquest joc, eh?
Home, i tant, moltíssimes.
Jo estic deixant una mansió neta amb aquest aspirador,
perquè no només aspiro fantasmes, és que ho aspires tot.
Cuixins, carretells...
Anirem.
És a dir, qualsevol cosa que trobis enmig d'un hotel,
tu la pots aspirar.
I interacciona.
Està curradíssim, els escenaris, no només a nivell gràfic,
que ho estan, és el que deia la Gina.
Tu pots aspirar qualsevol cosa.
Espires cuixins, volen plomes.
Espires les cortines de les habitacions, les arranques.
Els objectes petits, els pots moure a tots.
Els grans es queden encallats a la boca de l'aspiradora
i aleshores els pots disparar cap a fora.
Els objectes que estan clavats a la paret
tremolen amb l'aire de la teva aspiradora.
És a dir, tot interactua,
i a més interacció amb sentit,
perquè amb aquest moviment d'objectes
és com es fan els pudlers, que és una part fonamental
per avançar. Ah, està bé, està bé.
Per tant, hòstia, està curradíssim.
Els japonesos que han fet això s'ho han currat molt
després d'estar al combat amb els fantasmes.
És molt divertit, perquè el que fas és absorbeixes,
aleshores ells intenten fugir de l'aspiradora
i el que els has de fer és donar els acops
contra el terra mentre estan allà atrapats a l'aspirador.
Molt bonic, senyor.
Primer els has d'ensegar amb un cop de llum,
que aleshores la gràcia és que et venen a mulleres de sol,
et venen protegint-se amb trossos de l'escenari...
Amb un diari, amb una maleta...
Amb un diari, amb qualsevol cosa, per tant, està molt xulo.
I després hi ha un afegit, que no hi havia els altres dos jocs,
que és el Gomi Luigi, que és un Luigi de moc verd,
com d'ectoplasma, amb el que pots anar alternant.
I la gràcia és que, com que és un moc,
es pot posar cap a persones que no hi cabria el Luigi normal, no?
I pots jugar dos jugadors en local.
Això no vol dir que després el Luigi real
hagi d'anar a aquella zona, perquè no pot passar a l'hora.
No, però apretes dues vegades el botó R
i torna el moc cap a tu.
Però pots jugar dues persones simultàniament,
una amb el Gomi Luigi i l'altra amb el Luigi.
Molt bé.
Això m'agrada molt, perquè és com un blandy blue.
És un blandy blue, són els inventos del professor fessor...
El babetes.
Per favor, que parla així. Aquest senyor parla...
La Gina limita bé.
Suki, suki.
Jo prometo que va dient això.
Quan dius que poden jugar dues persones alhora,
és una miqueta com el de la gorra del Super Mario Odyssey?
Però els dos jugadors són molt equivalents.
És a dir, els dos tenen aspiradora, els dos poden matar fantasmes...
Però un és el Luigi i l'altre aquest guó.
Exacte, era com en el Super Mario Odyssey...
No, no l'Odyssey, en el Galaxy,
que un era l'estrella i anaves agafant monedes
i l'altre feia tota la feina.
Aquests dos treballen.
Aquest professor fessor,
que està en un laboratori que et va donant invents,
ho fa mitjançant una Virtual Boy.
I a més et va dient, esto lo va a petar.
Quan t'ho donen diu, esto es la última tecnología
y lo va a petar.
Són detalls de Nintendo.
El mapa, els menús són de color vermell.
Figura que els veus a través d'una Virtual Boy.
El disseny del videojoc és al·lucinant.
Cada planta és molt diferent i és molt xula,
plena de sequets, col·leccionables...
És molt complicat d'aconseguir.
Defectes en T, el 3D, bàsicament,
que costa una mica,
perquè amb el Super Mario Odyssey,
que vas a tota pastilla, es nota menys.
Aquí, que has d'apuntar amb una llanterna,
amb una aspiradora, al sostre, a baix,
de vegades es complica i és una mica desesperant.
El control no és fàcil, diguem-ne.
Però generen com és el videojoc.
Jo vaig jugar amb uns desenvolupadors a casa meva
i a més anaven dient, mira quants assets hi ha.
Perquè, clar, entres a una habitació
i tens, no ho sé, per exemple,
50 objectes diferents, entres a la següent habitació
i tens coses relacionades amb el T.
Tens tasses i no sé què... És una locura.
Quin estrès jugar amb desenvolupadors, no?
Deu ser que vagin comentant...
Em sembla molt interessant.
Quants assets hi ha? Quants xetos hi ha per anar picant?
Potser l'altra cosa que té de defecte
és que és un pèl repetitiu,
de fantasmes petits n'hi ha molts,
i és un joc pensat per jugar-lo estones curtes,
i tot i que la campanya dura més de 15 hores,
i després ja... No has d'extrandir, tampoc?
No, però en definitiva, és un imprescindible de la Switch,
un motiu per compressar-la, si no teniu la Switch,
i Nintendo fent jocs així té la vida assegurada
per generacions properes.
És un candidat al millor joc de l'any, sens dubte.
Molt bé.
Tu creus que d'aquí 10 anys
sortirà la llista de millors jocs de la dècada de...
Aquest hauria de ser un dels millors jocs de la...
Però ja saps que no.
No, no, exacte, sortirà Death Stranding
i cap de nosaltres ho entendrà.
Però aquest hauria de sortir.
Moltes gràcies. No te'n vagis,
si vols quedar una estona més al programa.
Ara tenim desenvolupadors d'aquells
que quan jugues amb ells comenten coses...
Que saben el que és un asset. Sí, ho saben perfectament.
Generació digital.
Doncs ara fem aquell canvi
a l'estudi 2 Dicat,
aquell canvi fantàstic
de convidats i de llocs i de cadires.
Us vull parlar d'una cosa
i és que quan vas amunt i avall
a la presentació del Tread Matter,
que és el nom de la desenvolupadora
dels qui avui ens acompanyen, criden a l'atenció
una frase amb la qual defineixen
el seu objectiu i que diuen que és
utilitzar l'entreteniment
com a vehicle d'expressió artística.
Hola, Elis, com estàs? Hola, molt bé.
Ja soc aquí. Molt bé.
Escolta'm, què més podem explicar?
Doncs podem dir que el Tread Matter
és un estudi de videojocs independent
que està establert a Barcelona
i que està format per 5 persones apassionades per l'art
i que en juliol van publicar el videojoc Etherborne.
Carlos Tribiño i Samuel Cohen,
benvinguts al GD Dicat. Gràcies per acompanyar-nos.
Hola, gràcies a vosaltres.
A tots els qui ens escolten o ens veuen,
ara parlarem sobretot de Etherborne,
un videojoc que podeu trobar per PC,
Xbox One, PlayStation 4 i Switch,
un joc amb el qual vau estar treballant 4 anys.
Uns 4 anys o no?
Sí, un poquito más.
Un poquito más, eh?
O sea, digamos que nosotros lo comenzamos
en nuestro tiempo libre,
que, claro, no puedes trabajar al mismo ritmo.
Y luego ya como estudio 3 años.
Val. O sigui, clar,
és que és un joc que vau començar
quan estàveu estudiant?
Sí. És així, eh? És així. Molt bé.
Això ha estat un problema,
el fet que aquest desenvolupament
hagi estat tan llarg?
O no?
Perquè si eren, dius, 3 anys des de l'estudi,
és un temps raonable d'un videojoc, no?
O no? Sí, home,
nosaltres creiem que sí. Els 3 anys
és dintre del que t'esperes, sobretot en el nostre cas.
Era el primer joc que fèiem
i moltes coses les vam començar a aprendre
i anar aprenent sobre la marxa.
Molt bé. Segurament, si ho tornéssim a fer,
exactament el mateix, trigaríem la meitat,
potser, no ho sé, però...
Perquè suposo que heu après moltíssimes coses
amb aquest joc, amb el desenvolupament.
Sí, exacte. I al final,
és això, quan estàs a temps parcial,
pots fer el que pots fer i tens l'energia que tens,
a la nit, que t'hi pots posar. Exacte.
Carles i Samuel, quines són les vostres tasques
a l'estudi, al Treadmatter?
Jo, principalment, porto la part més tècnica del projecte
i la principal tasca que he fet
és la de programació del videojoc.
Sí, tu saps què són els assets.
Segurament, a Samuel també és evident,
però quina és la teva tasca?
Jo m'he dedicat, bàsicament, al dissenyó de nivells
i l'art. Ell també sap el que són els assets.
Sí, sí, ho sé, ho sé.
Faig, evidentment, que faig broma.
Artísticament, el joc és increïble.
Vam aquí en un ordinador que estaves jugant.
Ara, Francesc, que era fa estona, no?
Sí, estaves jugant. És molt interessant.
Ja el coneixies, el joc, no? Sí, ja el coneixia,
però tot això és...
Ara parlàvem d'algun d'aquests plataformes en 3D,
com el del Mario, no?
Sí. I, en certa forma, aquest...
passar per aquestes plataformes que giren
és molt diferent. T'esperes una cosa
i la primera vegada que jugues, jo crec que et desorienta bastant.
És el que ens ha passat tot la primera vegada que l'hem tocat.
Et quedes un mica desorientat per la forma en què
les plataformes juguen i has de...
Hi ha una plataforma diferent al que jugaries
al típic plataformes en 3D.
Perquè aquí està una miqueta la gràcia, no?
Saber trobar el teu camí en unes plataformes
que no sempre tenen la mateixa orientació.
És que la gravetat no té una sola direcció.
O sigui, aquesta és el motiu,
la vostra idea del joc és aquesta, no?
Que la gravetat depèn de la plataforma.
Sí, claro, la gravetat puede llegar a tener seis direcciones
diferentes, entonces...
Això com se us ocorre, un mal dia que tenéis?
Vamos a inventar una cosa muy loca.
Realmente...
Todos teníamos unos gustos parecidos
en cuanto a referentes y juegos que nos gustaban
y queríamos cómo crear nuestra propia fórmula
en el tema de crear un juego con direcciones de gravetat, no?
Obviamente nos gustaba el Mario Galaxy,
Mono & Valley, etcétera,
pero al final lo que queríamos
era hacer nuestra propia manera
de trabajar estos puzzles, no?
Entonces, claro, lo de las direcciones y el plataformeo
en este juego,
la forma en que se relaciona esta fórmula
es que los puzzles
son precisamente el escenario en sí mismo.
Son puzzles que suceden en tu cabeza,
que tienes que ir observando bien el escenario
hasta que ves tú las conexiones
y resuelves el puzzle
con el propio movimiento de tu cuerpo.
Vosaltres veniu tots
d'un màster de la UPC.
Fins a quin punt creieu
que realment avui en dia és necessari
una educació formal dins el que és
el desenvolupament de videojocs?
El cliché aquest de la persona que aprèn ella mateixa
amb uns tutorials
a casa seva, a la seva habitació fa el joc d'èxit?
Vosaltres creieu que avui en dia
és un cliché encara viable?
O que realment, si no passes per alguna escola
et falten moltes eines?
Et costarà molt més perquè et falten moltes eines?
Home, jo crec que és una mica les dues coses.
Segurament hi ha gent que...
Sí, no?, que aprèn tot en programació,
hi ha gent que segueix o que sense parlar,
que tenen el seu estudi o han fet els seus jocs,
que hi ha gent que es va posar a aprendre
a programar a casa seva
els primers ordinadors que sortien i demés
i no van passar per cap escola ni res, no?
Però, bueno, també si passes per una formació,
una enginyeria, en aquest cas, informàtica
o qualsevol altra cosa,
vulguis que no tindràs segurament
una formació molt més establerta
i més, en el cas de videojocs,
més enfocada al que vols, no?
De fet, abans comentàvem
quan encara no estàvem amb l'antena
l'Oriol deia que recordaves la música.
La música està molt bé.
És un joc molt loco.
Jo ara estava veient com funciona
i tu tens la càmera que tens i tens com una boira,
però si veiessis una maqueta del nivell complet,
és una anada d'olla bastant important.
Per això que dèiem, que la gravetat té tantes direccions,
que si veiessis el nivell al complet,
que suposo que vosaltres el teniu al cap,
són realment molt complexes.
Aquesta música t'ajuda
a no estressar-te en accés,
que és el que pot acabar passant en aquest joc
i que realment has de fotre el servei bastant.
La música és una part fonamental del joc, imagino.
Sí, sí.
A més, de fet, el compositor,
que es Gabriel Garrido, se llama,
es uno de los fundadores del equipo.
O sea, es una cosa que siempre ha estado muy presente.
Y la comunicación a la hora de hacer los escenarios
ha sido constante,
desde el primer momento en el que había un briefing
ya del concepto general,
tras el escenario hasta el final,
han sido constantes conversaciones
y cambios.
Què us passa pel cap quan rebeu finançament
ni més ni menys que de la 20th Century Fox
del seu programa de promoció de jocs índi
a Fox Next?
Perquè això sí que és un momento loco.
Sí, va ser bastant boig,
perquè no ens ho esperàvem.
Quan de temps portàveu fent el joc?
És a dir, quan va aparèixer aquest finançament?
Estàveu a punt d'acabar.
Sí, va aparèixer
com dos anys,
dos anys i mig després
de començar l'empresa.
Molt bé.
I aleshores què? Què us va passar pel cap?
En aquell moment que rebeu la trucada o el correu electrònic?
Sí, bueno...
Qui truca? Ben bé, James Cameron, no?
Qui és la persona que et truca?
La primera vez que él es...
que además nos llegó por Discord un día.
Oye, ¿queréis hablar con esta gente
que están interesados?
Lo cierras el Discord, esto no es serio,
esto es una broma.
Yo creo que lo he leído mal, se han confundido de empresa.
I va ser...
Van contactar per Discord?
Uno, digamos que fue a través de...
Porque nosotros hicimos un crowdfunding.
Molt bé.
Y, claro, entonces fue, digamos, un contacto común,
que, joya, que han visto vuestro juego, les ha molado.
Molt bé.
Y, claro, pensábamos que había habido un error
con el canal de Discord.
Però si no m'equivoco, vau ser com l'únic estudi espanyol
que va aconseguir aquesta ajuda de Fox.
Bueno, y el primero, porque era un nuevo programa
de financiación para Indies,
y básicamente lo hemos estrenado.
Luego el segundo juego que han sacado
es el de What the Golf,
también uno muy chulo,
supongo que lo habréis visto por ahí.
Sí, sí.
Y no sé si tiene algo más preparado,
o qué más tienen, no lo sé,
pero sí, sí, hemos sido los primeros del programa.
A mi m'ha agradat molt un article
que va fer l'Albert García,
que és col·laborador d'aquest programa a La Vanguardia.
Ell deia que...
O sigui, que ell ha notat, en aquest joc,
que hi ha persones que li costa més que d'altres
passar-se els nivells.
Llavors això m'ha fet recordar, jo quan vaig fer...
Dibuix tècnic, ara parlarem sobre l'època de dibuix tècnic.
Has tocat un tema delicat.
No, no, perdona, jo vaig fer la mili.
No, no, va ràpid perquè no té res a veure.
El tema és que em van fer una...
És interessantíssim, no t'interesses?
Em va agradar molt aquesta història.
Vam fer un estudi a tots els que hi era allà.
És una idea com un psicotècnic
que va sortir en Negreta, una cosa molt curiosa,
que deia que tenia facilitat
a imaginar objectes en tres dimensions
i girar-los a la meva ment.
És que tenir una concepció especial
d'una idea al cap en 3D no és tan fàcil.
És una arquitectura, hi ha gent que és incapaç.
Això va molt bé, jugar a videojocs, no és broma.
O sigui, jugar a jocs fins i tot com el Portal,
que a més és un joc...
El Metal Slug no serveix,
però sí que la majoria de jocs 3D sí que serveix.
Però el Portal, que és un joc que està en una habitació,
no sé si es treu d'acord amb mi, però estàs en una habitació
i has d'arribar del punt B
i tens aquella pistola de Portals
i apanya de les tu sols.
Això us heu trobat?
Persones que els costa molt més el joc
jugar-lo que no pas d'altres o no?
Sí, claro.
A més, pensa que hemos estado enseñando el juego
en ferias durante...
La primera feria en la que se enseñó.
Fue el 2016, entonces...
I qui és la pitjor persona
que ha jugat aquest joc?
No, que potser que hi ha gent que, ostres,
no sap per on tirar, no?
I d'altres que dius, hòstia, quina facilitat, no?
Sí, sí, realment arribes a un punt que dius,
home, no sé si és problema nostre que hem fet això impossible
o realment li està costar molt per ella mateixa, no?
Però és això, hi ha gent que...
li gires una mica la càmera
i ja perd totes les referències i no sap on està.
I altra que...
tira endavant i cap problema, no?
És al govern nivell personal.
De fet, aquest estudi me'l van fer fa vint anys o en vint-i-pico.
Però ara tu ho petaràs amb el...
No, no, no, jo crec que hi he perdut tot allò.
No, home, no.
De fet, recordo que posava que em dediqués a temes d'arquitectura.
Van aprofitar l'Emili, la teva concepció especial,
per disparar canons o alguna cosa.
Sí, sí, una mica sí. Per pilotar un helicòpter.
Quan veure van dir, a cocinar.
A veure, no, ara el que pots fer és anar-te'n a jugar
amb l'Albert García al Dirt Stranding.
Sí, és veritat.
I aprofitar aquest talent que tens innat
per ajudar-lo a moure's pel joc. Són 50 hores, eh?
Déu-n'hi-do.
Per cert, no hi ha enemics, no, en el joc?
Com a ogre? No hi ha un ogre, no, que te viene?
La gravetat. Sí, exacte.
Això ho tenia clar, també?
Ah, bueno, és una de les coses que es van desenvolupant,
perquè, clar, nosaltres partíem la idea principal del joc
era més de concepte, no?
Un poc el que recomanava Fumito Ueda,
que totes les mecàniques i tot el que facis
que vagi relacionat amb el teu concepte principal.
Molt bé.
Jo sé que hi ha hagut enemics planejats,
però la seva funció, principalment, en el nostre desenvolupament
era ajuntar varietat emocional, no?
I després hi va haver un moment en què dèiem
que, en realitat, no agafa amb aquest joc,
i aquesta varietat emocional es pot crear
amb la mateixa escenografia, no cal posar-hi això.
Llavors, al final, no hi ha, no?
I el personatge principal, que és una cosa etèria amb nervis?
Això, com se'ls ocudeix?
O sigui, ja...
O sigui, fer-lo molt realista...
Clar, o sigui, al final, el que ja és...
és no voler concretar.
Intentar no concretar ni gènere, ni cara, ni faccions,
i anar cap enrere a cap enrere
i t'acabes quedant en un ofici d'inte
és més indefinit i impossible, no?
Sí, claro, o sea, el personatge en sí mateix
també fue un proceso más...
també fue un proceso largo,
porque, por ejemplo, el diseño de personaje necesario
para un juego con combate, como era el primer prototipo,
o sea, el mismo diseño que si estás para un juego
en el que has quitado el combate, no?
Porque transmiten cosas diferentes.
Entonces, este personaje, pues, en cuanto a silueta y tal,
está bastante inspirado,
muy inconscientemente, también he de decir,
pero bastante inspirado en alguna pintura,
en algún cuadro y tal,
de Malévic o de Chirico.
Y, básicamente, la idea del personaje era transmitir,
con su propia anatomía,
el concepto de la historia, de su viaje, no?
Porque en este juego eres un ser sin voz
que acaba de nacer en este mundo
y hay una voz sin cuerpo que te está esperando.
Entonces, esta fragilidad emocional
que se intuye de una historia así
es lo que había que transmitir con su propia anatomía,
ya que, obviamente, no puede hablar ni nada.
Què t'ha semblat?
No, no, això també.
Un ser sin voz que... que ha d'anar cap allà.
No, no, no, és que ara m'estimben el joc
i, realment, té tot l'art com una paleta de colors molt específica
i té tot un arte que suposo que un dia lo soñaste,
un día te vino esto de forma onírica,
perquè es muy interesante.
Sou a l'equip, cinc persones, ho hem dit bé.
Teniu un joc en aquests moments on esteu treballant.
Esteu a...
A on esteu?
Perquè vau estar treballant... Al canòdrom.
No sé si hi sou, encara hi sou.
I suposo que esteu treballant amb altres coses.
Encara esteu fent alguna cosa relacionada amb el joc?
Sí.
En el llançament principal hem estat...
Jo, per la meva banda, per exemple,
el típic d'acabar d'arreglar bucs
o coses que havien passat desapercebudes...
En el discord, que els arribava tot el discord.
Exacte, sí, sí, molt bé.
Aquí tindríeu bucs per un tubo, eh?, perquè és complicat.
Sí, o coses que t'han passat o que no heu tingut temps,
perquè al final érem això, quatre gats fent el joc,
i després també hem estat preparant el llançament a Japó
amb una retracció japonesa més millorada,
el llançament simultani a Japó de PlayStation 4
a Xbox, la Nintendo Switch, etcètera.
I vam estar també amb el Samuel ensenyant-lo
al Tokyo Game Show, que va ser seleccionat
per estar a la zona Indie, també.
Molt bé. Què tal? Hi ha l'experiència al Japó?
Pues muy guay y todo.
Pero incluso a nivel de usuarios
era muy curioso, porque lo que comentaba
antes sobre la percepción espacial y tal...
Bueno, digamos que el juego, a parte de esto,
tiene también sus pistas visuales,
es todo muy sutil y tal, explicando por dónde tienes que ir.
Era muy curioso, porque veías a la gente de allí jugar,
y era como que el tutorial...
Las primeras pantallas que jugaban
es como que lo entendían más rápido.
Y yo estaba alucinando.
Tenen més intel·ligència espacial, en direm, ara.
Sí, sí. Els japonesos, eh?
Us fiquen més en el joc d'un bon principi.
També porten molts anys jugant a videojocs raríssims.
O Tomes, per exemple.
Les tres persones que no han vingut, qui més...
Quina tasca es fan? Així tèiem els noms d'aquestes persones.
Sí, tenim l'Alexandre Scudero,
que ha estat ajudant una mica en la part d'ar,
i fent-la també portant la pròpia gestió de l'empresa,
el Gabriel Garrido, que és el músic.
I durant una gran part del desenvolupament
també tenim el Miquel Rodríguez, que feia la programació.
Molt bé. Ara, aquella pregunta, per acabar,
què es pot dir el que esteu treballant en aquests moments?
Ara és el que comentava Carles. Estem mirant...
L'impàs, eh? L'impàs.
Sí, sí, però, bueno, inclús jo, per mi part,
a nivell d'art, ara el que em tocava era terminar
de fer totes les recompenses físiques de la crowdfunding.
O sigui que... Molt bé, clar.
És a dir...
Hi ha feina de videojocs, que no és fer un videojoc.
Molta feina, bé. I els hi podem fer la pregunta,
ja que parlàvem abans dels millors jocs de la dècada,
un millor joc de la dècada per vosaltres dos?
Uf... Uno, eh?, per no fer-lo largo, esto.
Uno.
El 2010. Jo ho faria... The Witness, per exemple, per mi.
Oh, The Witness, com m'agrada. No estava a la llista.
Aquí t'han tocat. I el Samuel?
Yo directamente no sabría elegir, porque hay demasiados videojuegos.
Quiero decir, es que... Estoy constantemente alucinando.
Cada vez que me... Normalmente, además,
no suelo jugar a monto,
pero suelo seleccionar a ver qué creo que me va a gustar
y jugarlo hasta el final, y claro...
I què t'agrada?
Uf...
Quina és l'últim que t'ha agradat?
No vamos a seguir el programa hasta que no lo digan.
Yo ahora, por ejemplo, estoy jugando al Breath of the Wild
y estoy alucinando bastante con el mundo.
El mejor de la dècada, tampoco sabría si decirlo.
Està a la llista, eh? Sí, molt bé.
Jugaràs a la Hideo Kojima, aquest que surt aquesta setmana?
Sí, lo tengo reservado.
S'ha de tenir molta fe amb Kojima per reservar-lo, eh?
Però què et penses? La gent...
Perillosíssim reservar un joc de Kojima.
Sortirà...
No tens aquí un sersing simbòdic?
Què porta el tio aquest del Kojima a la bossa?
No, no, és que... Hi ha similituds.
Debs Trending sortirà als jocs de la dècada següent.
O sigui, estarà allà. Totalment, totalment.
La gent no s'oblidarà. Que valents que sou.
Samuel i Carles, moltíssimes gràcies per haver vingut.
Els uients, Etherborne es pot jugar per...
Per tot arreu. Sí, per tot.
Per exemple, per PC.
De veritat, val molt la pena.
I crec que, a banda de, evidentment,
ajudar les empreses catalanes, etcètera,
és una experiència fantàstica per jugar.
En qualsevol moment, penso jo, Oriol,
no només en aquells moments especials...
Quan la nena ja s'ha posat a dormir...
Exacte. Baixem l'estrès a Etherborne.
Gràcies i molta sort. Gràcies a vosaltres.
Doncs continuem amb el generació digital Dicat,
i parlarem d'un videojoc mític.
Dragon Quest és una de les sagues de videojocs més longeves.
Va sorgir al Japó l'any 1986, a l'era dels microordinadors,
i les consoles de 8 bits,
i va cimentar les bases d'un gènere molt particular
que va causar furor a la dècada dels 90.
El 2017, i passar per PlayStation 4, el 2018,
Switch veu una versió millorada, el Dragon Quest XI S,
que el francès Xavier ens explicarà què aporta de nou
aquest nou generador.
El 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
el 2017, el 2017,
Xavier ens explicarà què aporta de nou aquest nou títol,
Xavier ens explicarà què aporta de nou aquest nou títol,
que li han posat lletres i números...
per acabar, diguéssim.
Que bonica! Sí!
Gran fanfàrmia, i tan característica, no?
I la torneu a trobar, òbviament, en aquesta versió.
No podia ser d'una altra forma.
Recordem que això ja sonava l'any 1986,
en el primer Dragon Quest, que, a més, us l'he portat aquí,
perquè ja sabeu que m'agrada obrir de trencó a l'armari,
i portar a contigo ocasió aquestes coses.
És que estic d'obres a casa. Ara m'han entrat.
I m'han entrat per l'armari.
He posat un llençol per sobre com hauria d'haver fet.
Molt bé.
Doncs dissenyat per Jujigori el 1986,
apareixia per Famicom i també per MSX,
que és la versió que teniu per aquí sobre.
I ho faig perquè ja des d'aquell primer moment
volia que veiéssiu una de les característiques
que ha sigut totalment imprescindible a tota la saga.
I és que us fixeu en el disseny de personatges.
El que distingia aquest joc dels altres de la seva època
era que estaven dissenyats els personatges per Akira Toriyama.
Ah! El mestre Toriyama. Ell mateix feia els dissenys.
I a més, si us fixeu en els personatges,
tots aquells que hem crescut amb les sagues de bola de drac
o amb l'Harare,
doncs veieu moltes similituds.
És una llagrimeta nostàlgica veure tot de personatges
que s'assemblen a aquest, a aquell altre, a aquests enemics.
A part que va crear un dels enemics potser més icònics
dels jocs de rol japonesos, que és la slime.
La gota aquesta.
Només el mestre Toriyama podia convertir una gota cutre
en un personatge absolutament icònic.
Doncs vinga, ara m'estàs recordant en Toriyama,
però anem una miqueta a la qüestió, aquest joc.
Doncs a veure, hi ha molta nostàlgia en aquest joc,
però és que, a més, està fet especialment perquè tinguis...
Aquesta edició S, que surt per Switch,
està fet especialment perquè tinguis nostàgia.
Afegis un mode especial, que és el mode retro.
Per tant, ja t'estan tirant la nostàlgia a la cara,
pas, la vulguis o no.
I és que pots jugar amb versió 3D,
a més, amb uns gràfics que compleixen perfectament,
són molt macos, queden molt resultants,
però pots jugar també en un mode pixel art
que et retrotau totalment els jocs de rol
per Super NES, Chrono Trigger, dels anys 90.
Déu-n'hi-do.
A més, no és només un canvi estètic.
En el mode retro, canvia alguna de les coses,
els enemics aleatoris que tu aquí, en el mode en 3D,
veus on t'apareixeran i pots escollir si lluites o els esquives,
en el mode clàssic, com passaven els antics Dragon Quest,
no els veus, et van sortint, i encara que no estiguis bé,
t'hauràs de menjar aquella lluita o intentar fugir.
I també els combats tenen una sèrie de característiques diferents
en el mode 3D o en el mode clàssic.
Molt bé.
A tot i això, si esculls jugar en el mode 3D,
no et salvarà, si vols, de jugar en mode...
Un petit viatge al passat dels antics Dragon Quest.
Perquè hi ha una aventura paral·lela,
que és bastant simpàtica,
en la que, per ajudar uns personatges
que intenten salvar la línia temporal,
hauràs de viatjar al passat
i reviure algunes de les fases d'anteriors jocs de Dragon Quest,
tot amb estil pixel·lar.
Això demostra la importància o la intenció que tenien
de no oblidar aquest clàssic, no?
I tant, no, és drevent un repàs per tots els grans jocs de la saga.
I la música, què?
La música com la que sentíem actualment,
la fanfària clàssica del Dragon Quest,
és en Koichi Sugiyama,
i aquesta vegada també la tornem a sentir...
Aquesta és la versió que surt per Nintendo Switch,
que està orquestrada,
cosa que va portar molta controvèrsia quan l'any passat
sortia la versió per PS4 i eren àudios midis.
Ah, d'acord.
I no era això, no sonava així.
A veure, escoltem una mica...
Escolta'm, hi ha canvis en la història,
en aquesta versió S,
a les edicions de 3DS, PlayStation 4 o PC?
Doncs la veritat és que no.
La versió de la història, el joc, és exactament el mateix.
A més, és superclàssic.
Som un personatge, el Luminari,
que és el gran heroi predestinat per una profecia,
salvar el món, etcètera,
però tothom es pensa que som dolents i destructors
i els tenim tots en contra.
Tot i això, doncs, aconseguirem atraure seguidors
que vindran amb nosaltres i ens ajudaran
a salvar el món, bàsicament.
S'assembla a la 17, no?, una mica? Clàssic, clàssic.
Déu-n'hi-do.
Fa un temps que jugues, quina sensació has tingut, una mica?
Doncs mira, he jugat amb la versió en Switch,
he jugat amb la versió portable, no l'he posat a la tele,
i la veritat és que m'ha encantat, he jugat molt bé.
He jugat amb la versió en 3D, amb els gràfics moderns,
que, et dic, compleixen perfectament.
Com deia la Gina, estàs fent personatges
i tot et recorda a un personatge que has vist a Bola de Drac,
a un personatge que veies a la Vila del Pingüí...
Té tot això.
A la Vila del Pingüí, no ho sé, eh?, perquè...
Sí, sí, algun venedor, algun secundari, alguna cosa,
perquè això és mestratori 100%.
Dragon Quest, per això, és un joc de rol clàssic de tall japonès,
que dic com els de la Supernest dels anys 90,
i això té una cosa bona i una cosa dolenta.
Pels que ens agrada aquest format,
doncs bé, té totes les bondats del gènere,
però sí que és veritat que hi ha moltes coses que estan molt superades,
i és tan, tan clàssic que a vegades et frustra.
Per exemple, en l'entorn 3D,
les ciutats, els pobles llueixen de forma molt magnífica,
dius, ostres, podria saltar per aquí,
podria passar per aquest forat,
i et trobes amb barreres màgiques, allò que intentes saltar,
i no pots, perquè el joc et diu que no, per aquí no passes.
I tu estàs acostumat a un Breath of the Wild,
estàs acostumat a altres coses que dius,
home, un món obert, d'això sembla un món obert,
perquè no es comporta com un món obert,
perquè no puc saltar d'aquí cap al que veig a baix
i haig d'anar per un camí, doncs perquè no és així.
I això frustra, frustra una miqueta.
També t'he de dir que està ple d'aquelles coses
que els agraden els japonesos,
per repartits pel món, per construir coses, millorar coses,
el joc que té, en aquest cas, és la Forja Màgica,
doncs, bueno, està bastant bé, a mi el joc m'agrada,
però el de recollaptar objectes em cansa molt.
I té una cosa que també els agrada posar molt últimament,
que és el Moda Festa, una foto con el escenario.
Ah, sí.
Té un Moda Foto on pots posar els personatges,
els pots dir... i tal, i els personatges els posen així,
i pots fer una foto i dir molt bonica,
i compartir per xarxa, suposo, però això en un videojoc cal.
Sí, jo crec que n'hi ha molts que ho tenen, eh?
Els d'aquelles coses que segurament al Japó deu funcionar més.
El Breath of the Wild també té Moda Foto,
que dius, el Link porta una càmera de fotos.
Això sí, m'ha encantat que cada cop que tornis a jugar,
paris on paris la partida,
hi ha una petita explicació fins al punt on tu l'has deixat,
amb imatges i amb text que t'estàs dient exactament
qui havies de veure, on havies d'anar o amb qui havies de parlar,
perquè moltes vegades et quedes una mica despistat
i no saps d'on ho vas deixar, i això està molt i molt bé.
Allò que apagues la consola el desembre,
l'obres al Fabré i dius on soc.
Això no només amb els videojocs, hauria d'anar molt bé amb altres coses.
En resum, us dic, un joc de gust clàssic,
que se't es farà molt als jugadors veterans
i que pot ser una molt bona entrada per a jugadors joves
al món dels JRPGs i, a més, a tot el que és l'univers.
Dragon Quest, un joc per Switch que està molt ben resolt,
que jo crec que sí que es mereix l'epígraf,
com li posen, de l'edició definitiva.
Aquest cap de setmana ha tingut lloc la BlizzCon.
Em van parlar amb l'Albert García la setmana passada
i ho podeu recuperar al podcast, si voleu.
A més, dels anuncis pertinents en matèria de nous videojocs,
s'han fet competicions per diversos títols de la companyia.
I com era d'esperar el Hearthstone,
el joc de cartes de Blizzard, hi era present.
El campionat mundial ha conclús fent història.
Una dona, la Xiu Mengli, una xinesa de 23 anys,
coneguda per la presència de la Xiu Mengli,
ha guanyat un Hearthstone Grand Masters Global's Final,
que és un torneig a la BlizzCon.
I és la primera vegada que ho aconsegueix una dona.
Un moment molt emblemàtic dels esports.
I aquest era el moment.
Brian!
M'ha semblat molt curiós que un joc de cartes pogués ser tan èpic.
No, és molt èpic.
No has vist una partida tan màgic? És una mica així.
És al·lucinant. Està molt bé.
A mi ella m'encanta amb aquest vestidet,
l'abric per sobre, les Mercedes... És molt curiós.
A veure, per als curiosos.
Va guanyar a l'amèrica Brian Bloodyface Eason per 3 a 0,
i després de guanyar l'anterior partida a 4 a 0,
així que fins a 10 victòries seguides.
10 i 2. Apallissat, eh?
No, no, la tia és boníssima.
A més, s'ha emportat, a part del trofeu,
un premi en metàl·lic de 200.000 dòlars.
Ella quan va començar a jugar? No fa gaire.
Es veu que va començar a jugar al Hearthstone
mentre estudiava a la Universitat dels Suders
de Ciències Polítiques i Dret de la Xina.
I, al guanyar el campionat, va explicar
que no li agradava estudiar dret
i que es prendrà un any sabàtic per veure
si es pot dedicar a jugar al Hearthstone
i que li van entornejos, i hem de veure com li va.
Però com ha arribat fins aquí?
A veure, el camí no és fàcil, ni per ella ni per ningú.
Però, com sabeu, el món dels videojocs
és complicat per tothom, i les dones ho tenim
una miqueta més complicat perquè alguns entorns
ens van sentir una mica alienes.
No totes, ni a tots els entorns,
però com més competitiu i més hardcore,
la cosa es va complicant.
La Vicky Lyon explica que fa dos anys
va intentar presentar-s'hi
i li van treure la idea del cap quan va insistir,
perquè li deien que el Hearthstone
no era per ella.
I molts homes que ens escolteu em direu que vosaltres
també us enfonsen, no?
I que també us diuen que el Hearthstone no és per vosaltres.
Ok. Doncs ara tot el que us diuen
li heu d'assumar al doble de coses.
Senyors que us donen consells paternalistes,
gent que es qüestiona si esteu allà per algun atribut físic
o algun altre tipus
que no té res a veure amb els esports...
A veure, la discriminació en els esports electrònics
no és cap secret, o sigui, no estic descobrint
res estrany.
I això que li ha passat a la Vicky Lyon
no és casualitat perquè no és casualitat
que hagi estat l'única dona
a guanyar un campionat important de Hearthstone.
No us sobta que tot i les lligues
que en general són mixtes,
que hi ha tants campionats, tants equips i demés,
no hi hagi gaires dones?
De fet, tenim casos
de dones als esports electrònics
que juguin en d'altres competicions
que hagin posat de manifest aquesta qüestió.
N'existeixen, evidentment.
Un parell d'exemples.
El cas de la Maria Remilia Kreveling,
la jugadora professional del LOL,
que va arribar a la màxima competició
als Estats Units i, malgrat els seus èxits,
es va veure superada per les crítiques
i el maltractament dels seus companys i ho va deixar.
O la Miss Harvey, la Stephanie Harvey,
campiona de cinc mundials de Counter-Strike Global Offensives,
que ha explicat més d'una vegada
que tot el que es veu envoltada
i, de fet, la Sasha Scarlett Hosting,
professional de l'Starkadoff,
també li ha passat.
Un cas que també va ser molt conegut a xarxes,
va ser la jugadora d'Overwatch,
la surcoreana Kim Ye-Eon,
sé Ye-Eon,
perdó, és que el meu surcorean no és tan bo com el meu anglès,
que es feia dir Gaeguri,
que va haver de provar davant d'un notari
que no feia trampes,
perquè la gent li anava dient que era massa bona
i en arribar... Dius, això també va ser el Lolito.
Molt bé.
Però en arribar a la competició va rebre tants insults
que fins i tot va haver de tuitejar
quan m'estresso menjo.
O sigui, a ningú el Lolito li ha dit
perquè eres tan feo, no? I tant.
Recordem-ho, és un món on els equips
poden ser sense problemes i paradoxalment mixtes.
I així el que realment
ha estat traient les mirades últimament
és la creació d'equips exclusivament femenins.
Sí, encara que això és positiu per una part,
no deixa de ser injust,
perquè realment totes les lligues professionals d'eSports
estan preparades per ser mixtes.
El problema és que els equips no semblen
voler apostar per les dones en els seus rústers.
Molt bé.
Déu-n'hi-do.
Tot plegat i tot el que podem saber
del problema de les dones jugant als esports electrònics.
Sí, sí.
A més, hi ha una enquesta de ESPN
que explica que el 27%
dels jugadors del LOL professionals
se sentiria incòmode amb una dona a la seva plantilla.
I això és un greu problema,
perquè tenen en compte que els esports,
no ho sé tu, però jo no necessito
ser especialment diferent
per fer clic en un teclat
i fer servir un ratolí.
I amb el futbol, jo ho puc entendre,
però ja et dic, amb el LOL?
I, a més, tenim equips femenins 100%
com el Zombie Unicorns, l'Asus Rock Army,
o el Gila Penguins, amb els Penguins Academy,
els tots tres del LOL,
o els tornejos com l'Intels Challenge Catawise
de Counter Strike.
Ara, busqueu quantes competicions mixtes
tenen zero o una dona,
perquè us sorprendreu.
I sembla que si no ens hi posem nosaltres,
i per això el triomf de la Vicky Lion
en aquest torneig és tan important per a ella
i per a tota una comunitat que busca visibilitzar-se.
La Vicky Lion, de fet, mira què fa,
anima a totes les dones a participar,
perquè, clar, ella diu, si jo ho he aconseguit...
Exacte, és l'exemple, evidentment.
Clar, i una mica de síndrome de l'impostor.
Si jo ho he aconseguit, tothom ho pot aconseguir.
Déu-n'hi-do.
Doncs és el moment de parlar de les xarxes de Telegram,
de Twitter, de Facebook.
Facebook encara existeix.
Encara existeix.
És veritat que potser no està tan actiu com abans,
però existeix, sí, sí.
Facebook, aquella xarxa social...
D'aquí uns anys ho parlàvem com si fos 20.
M'ho sabeu, no?
Mira, l'altre dia, quan va sortir la notícia
que Lolito fitxava per Facebook Gaming,
vaig pensar, mira, és una forma...
És una forma de fer-ho.
Vaig pensar, mira, és una forma...
d'enganxar d'altre cop molts nois,
que segur, nois i noies,
que segur que no tenen compte de Facebook
perquè vagin cap allà.
Ara, amb la qüestió aquesta dels stories,
que s'està fent tant a Instagram
i ara es pot fer també a Facebook,
trobo que hi ha una miqueta més de moviment, no?
Perquè s'ha posat de moda, això, ara.
Es pot fer per Facebook, també.
Sí, és exactament el mateix, però a Facebook, aleshores...
De fet, quan els publiques en una banda,
fins i tot et diu, els vols publicar també al teu Facebook?
Perquè si no saben, que ningú hi entraria.
Exacte.
Però han passat coses. Telegram, per exemple.
Nosaltres, sobretot, ens fixem en el Telegram perquè no para.
S'ha parlat aquesta setmana de rellotges,
però no de rellotges qualsevols.
L'Ed Caballer ens compartia la notícia
que Google compra Fitbit per 2.100 milions de dòlars.
Déu-n'hi-do, és una notícia que a mi em va sorprendre moltíssim.
Una marca que semblava que s'havia creat al seu mercat
i que ara Google l'ha comprat.
La gent es comprava un Fitbit i no se'n comprava més.
I el deixava a l'armari quan se li acabava la bateria
al cap d'uns mesos. Ah, sí?
Sí, es veu que tenen molta gent que es compra Fitbits,
però la gent no repeteix
i que no duren molt més de x mesos com a usuaris.
Referent a això que deies, Albert, el Seraphit Líteres
comentava el Fitbit és un dels exemples de creures
que la marca es vendria per si sola,
tan sols pel seu nom, i no ha estat així.
I en Jimbo deia, quina llàstima,
acabarem amb Google, Apple i Huawei.
I Xiaomi.
I Xiaomi, potser.
I també comentava Peeble.
Recordo que el vaig conèixer per l'Albert Cuesta,
que de fet crec que encara el té.
Que retro. Tenir un Peeble és molt retro.
Doncs encara hi ha gent que en té, com el Pau Montfort,
que també diu que d'en Peeble ja no en quedarà res.
Els ullents es parlen també de contingut audiovisual.
Doncs sí, en concret ens parlen de sèries
i de plataformes digitals.
En Jota Pujó i Seraphit Líteres ens recomana una sèrie,
que no sé si l'heu vist.
The Man in the High Castle,
que està a Amazon Prime i la Gina, crec que sí que l'ha vist.
I els dos consideren que és una sèrie força lenta,
sobretot al principi, però que està molt i molt ben feta.
Diu que s'ha de passar dels quatre primers capítols,
i va una mica d'un autor de ciència-ficció,
que es diu Philip K. Dick,
i que passa durant el 1962.
Es situa en un món distòpic
en què les potències de l'Eix, Itàlia, Japó i Alemanya,
van guanyar la Segona Guerra Mundial.
I els nazis haguessin guanyat la guerra.
I què passaria en el món si els nazis haguessin guanyat la guerra?
I tu dius el mateix, és lenta al principi, després val la pena?
Últimament, com que veig les sèries molt tard a la nit,
totes em semblen molt lentes.
Les mires a 1.5 de velocitat?
Les miro a velocitat normal,
i després, ja et dic, ara també he vist The Good Omens,
a Amazon Prime també, i també m'ha semblat lenta.
I no és una sèrie lenta.
Potser hauries de plantejar-te l'horari de veure sèries.
Sí, una mica tot.
Alguna cosa més, Eli? Doncs sí.
En Ricard demana un retuit a un tuit que ha fet el Rafà Laguna,
en concret de Juega Teràpia, que ja ho coneixem força,
que demanen consoles pels nens que estan hospitalitzats,
demanen consoles i jocs de tot tipus,
PlayStation, PS3 Lim, PS4, PC Vita, Wii U, Switch, Switch Little...
Bueno, una mica de tot.
Doncs mira, vaig veure aquest missatge
i realment vaig pensar que, efectivament,
si tenia la Vita guardada en un calaix que no faig servir,
vaig llegir que només has de trucar a una empresa...
Enviàlia.
Enviàlia, que t'ho venen a buscar,
i ho faré aquesta mateixa setmana perquè realment val molt la pena,
i coneixem aquesta gent que estan treballant des de fa molt de temps,
Juega Teràpia.
El que fan amb totes aquestes consoles és que les passen a hospitals
on hi ha nens que tenen càncer,
perquè el càncer jugando se pasa volando.
Exacte. Per cert, Gina, tu abans em deies
que hi haurà una cosa al principi del programa que no sé si l'hem dit.
Ah, no passa res.
És que s'ha anunciat que hi haurà un nou Hitman.
Un nou Hitman, que és aquell joc d'aquí policia.
La gente 47.
No, no és un policia, és un assassí.
Ara sí que he quedat molt malament.
A mi allò que se'n diu els sigils se'm dona molt malament.
Per tant, jo crec que l'haig de practicar molt.
I això que surti un nou Hitman,
jo crec que serà més per la següent generació,
que ja sabem que la PlayStation 5 sortirà a finals del 2020,
i crec que tindrem, com a un dels videojocs de sortida, aquest Hitman.
Molt bé.
L'Eli ha fet un canvi de silló.
M'agrada molt fer aquests canvis. És molt divertit.
M'agrada molt.
M'ha passat tan bé amb aquest nou format de generació digital.
Exacte, exacte.
A veure, és que hem de parlar de l'Eli.
Hem de parlar de l'Eli i del seu joc de la setmana, perquè...
És el perfil jugant de l'Eli.
Absolutament.
Generació digital.
Aquesta setmana no tenim cap pista del joc que t'has descarregat.
Perquè no les tenia totes,
perquè és un joc que va de seguir una història
i pensava que no duraria ni dos dies.
Però sí, però sí.
He aguantat, i bé, m'ha agradat força, i m'agrada força.
Es diu Lily's Garden.
D'acord, de què va Lily's Garden?
Doncs mira, és un joc d'una noia, o la vida d'una noia,
que ha tingut una ruptura sentimental,
però rep una gran sorpresa, que és...
Bé, no és una gran sorpresa, la seva tia àvia ha mort...
Més que gran sorpresa!
Mala notícia.
Però no, totes les notícies dolentes de vegades van acompanyades d'una bona,
i és que ha rebut una herència.
Hòstia... Gràcies, Eli, per morir.
Deixar-me un marron, concretament.
Una casa d'aquesta tieta,
que és on ella havia passat moltes hores quan era petita.
Però és una casa...
Bé, ella decideix marxar de casa seva, perquè està desfeta,
i se'n va viure a aquesta casa.
Resulta que està fatal, la casa està derruïda,
el jardí està molt mal estat,
i es tracta de reconstruir tota aquesta casa i aquest jardí.
I què s'ha de fer per fer aquesta reconstrucció?
Doncs el que s'ha de fer és anar resolent trencaclosques,
que, òbviament, comencen sent molt fàcils,
i poquetes es van posant més complicades.
Aleshores, amb aquests trencaclosques,
que tots tenen motius de jardins i de balletes i de cosetes,
bueno, coses que has d'ajuntar, colors...
Estem parlant com si fos un candy crush.
Sí. O sigui, val, és un match-3.
Exacte, vindria a ser un tipus així,
i el que vas fent és guanyar monedes.
Molt bé.
Amb aquestes monedes, se't van plantejant situacions,
i aquestes situacions cada cop valen o més o menys,
i el que has de fer és ajuntar les monedes suficients
com per anar resolent aquestes situacions
i anar cap a una o cap a una altra banda.
Aleshores, a qui et paguen aquestes monedes?
Tu vas fent aquests jocs i algú et va pagant monedes
que utilitzes per reparar la casa.
Exacte, pots utilitzar-la per reparar la casa més ràpidament,
o bé també et van apareixent diferents personatges,
que està molt bé, i vas interactuant amb ells.
Si en aquest moment no t'interessa interactuar amb un,
pots anar interactuant amb l'altre,
i així et vas fent la teva pròpia història.
Jo pensava que aquesta tietàvia que t'ha deixat la casa en ruïnes,
ja que s'ha mort amb aquesta gran sorpresa,
la gran sorpresa hauria de ser que t'hagués deixat també la pasta
i no només la pasta, sinó que a l'Harendt, en el testament,
posa que tens 30 dies per arreglar aquesta casa.
Quants portes tu? De moment em porto 4, només.
Però no són 4 dies de 4 haver jugat, eh?
He jugat més...
En total, no, perquè totes les hores que he jugat no són 4 dies.
No, en el joc, diguéssim. He marcat el quart.
Porto el quart i et va avisant que cada cop s'acaba el temps i...
Tu tens molta feina. Jo tinc molta feina.
Aquesta tietàvia era una mica cabrona, eh?
Una miqueta sí, sí, la veritat.
El que no volia és que s'acabés de ruïn la casa,
o l'arregles o que se la quedi una altra.
Sí que és veritat que és molt bonic
i suposo que el fet que quan fas monedes
i veus aquestes flors que canvien tant,
no ho sé, deuen tenir com una sensació de...
Ai, mira, m'agrada, no ho sé. Jo trobo que és molt xulo i, a més a més,
a veure, no és que tingui una varietat creativa molt gran,
però sí que la pots anar fent de la teva manera
i és maco anar veient com fas.
Segona vinent, tindràs aquest joc instal·lat al teu telèfon?
No ho sé. No ho saps.
Ho preguntaré. Encara jugo a l'Arquero.
Clar, tinc l'Arquero, tinc el dels pingüins...
Clar, és que se'm va acumulant la feina.
Es pot jugar només per Android o no? I Paralles.
Ah, Paralles, també. Amb les dues paraformes, sí.
Qui l'ha fet, aquest joc?
Doncs és una desenvolupadora danesa que es diu Tactile Games.
Molt bé.
Fantàstic, m'agraden molt aquests jocs que jugues.
Sí? Sí, sí, m'estan agradant molt.
Cada setmana és un repte, eh? Sí? Sí.
Però ho portes bé? Molt bé, m'encantava.
Home, per favor, se li van morir les tietes àvies
i li van deixar en mencions.
Amina Tost, Oriol Dalmau, Francesc Egevi Blasco, star.
Moltíssimes gràcies per participar en aquesta edició d'avui,
i molt bon cap de setmana. Gràcies a tu, Albert.
El control tècnic amb l'Ai Iniesta,
la radiovisió, hem tingut el Lluís Armengol,
i l'assessorament linguístic de la concepció col·lumina.
Pots seguir-nos a Telegram, a Twitter, a Facebook,
a Twitch, a Instagram, a icat.cat.grgd,
pels podcasts de Spotify,
i pots fer també una ullada a YouTube. Mai se sap.
Per cert, aquesta setmana marxem amb el Món cruel,
interpretat per Willie Nelson,
una cançó antiga de la banda sonora d'un videojoc
que és el Red Dead Redemption 2,
que ha sortit just aquest dimarts per PC.
Que l'estàvem esperant, eh?, perquè...
Que deu ocupar com 800 gigues, no?
Sí, necessites... No un cogumbràs, no.
Necessites un... un... el BSC necessites per jugar.
Doncs mira, acabem el programa amb aquesta peça.
I've been living too fast
And I've been living too long
Cruel, cruel world, I'm gone
This big old world sure got me running round
I heard a voice that said just settle down
And with the moonlight as my guide
And with this feeling deep inside
I know now that I am homeward bound
Cruel, cruel world, must I go home?
Cruel, cruel world, I'm moving on
I've been living too fast
And I've been living too long
Cruel, cruel world, I'm gone
Cruel, cruel world, I'm moving on
Desert roads, desert plains
I have seen so much pain
Now I see into the eyes of a girl
No more, no more, cruel world
Cruel, cruel world, must I go on?
Cruel, cruel world, I'm moving on
I've been living too fast
And I've been living too long
Cruel, cruel world, I'm gone
On a dusty trail
I saw a vapor light
Was it a mirage?
I don't know but it seemed right
I felt mission, I felt trust
I knew then that I must
Go to her from this cruel world
Cruel, cruel world, must I go home?
Cruel, cruel world, I'm moving on
I've been living too fast
And I've been living too long
Cruel, cruel world, I'm gone
Cruel, cruel world, must I go home?
Cruel, cruel world, must I go home?
Cruel, cruel world, I'm moving on
I've been living too fast
And I've been living too long
Cruel, cruel world, I'm gone
Cruel, cruel world, I'm gone