Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 12, us parla Eduard París. Dos avions de combat dels Estats Units s'han estabilat aquest divendres a l'Orient Mitjà, un d'ells derrogat per l'exèrcit iranian. Aquest incident han rescatat també un dels membres de la tripulació mentre es continua buscant un segon aviador. Això és una guerra, és el que ha contestat el president Donald Trump preguntat per la cadena NBC sobre aquest atac. El republicà ha negat això sí que els fets afectin les negociacions de pau amb Teheran.
Parlem ara de successos. Un home ha resultat ferit de gravetat per inhalació de fum en l'incendi d'uns baixos a l'Hospitalet de Llobregat, segons han informat el sistema d'emergències mèdiques i també els bombers de la Generalitat. Les flames es concentraven en una habitació als baixos de l'immoble i s'han desplaçat fins allà quatre dotacions dels bombers. Els efectius han apagat l'incendi i han rescatat l'home, que ha estat evacuat pel servei d'emergències mèdiques,
A l'Hospital de Sant Joan d'Espí, Moïsès Brogi. Posteriorment, els bombers han revisat i ventilat la resta d'episos de l'incendi i també el calaix de l'escala. Seguim amb successos perquè ja ha estat reobert a l'autopista AP7, tot i a hores d'ara encara hi ha un carril tallat a Llinars en sentit sud a causa d'un accident produït aquest matí. Encara hi ha, aproximadament a hores d'ara, uns 7 quilòmetres de retencions.
I encara més successos, els bombers han rescatat fins ara 16 persones durant el que va de pont d'aquesta Setmana Santa. En total s'han fet 15 rescats, 9 dels quals s'han fet amb helicòpter i 8 amb l'ajuda de membres del grup d'actuacions especials. Com la bona previsió meteorològica s'allargarà durant tot el cap de setmana i fins dilluns de Pasqua, els bombers demanen als ciutadans seguretat i civisme per gaudir així del medi natural.
Marxem ara fins al metro de Barcelona perquè recordem que l'L10 estarà fora de servei entre Sal, Riuvell i Cantries-Gornal per obres de millora des d'aquest divendres, és a dir, fins d'ahir, fins dilluns per cobrir el tram afectat. El TMB ha habilitat un servei d'autobusos llançadora que funciona amb els mateixos horaris que la línia
de metro. Els usuaris han de fer transbordament a l'Helenou des de les estacions de Collblanc o Torrassa, en direcció a l'aeroport T1 fins a Cantrigues-Gornal i enllaçar amb el servei especial de bus que té origen en aquesta estació. I en els esports, el Barça juga aquesta nit a partit de les 9 al camp de l'Atlètic de Madrid en partit de Lliga. Els blaugranes es veuran les cares amb els madrilenys tres cops en només deu dies, ja que la setmana que ve també disputaran l'eliminatòria de quarts de final de la Lliga de Campions.
Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa Girona FM 92.7 FM, la ràdio de Girona Girona FM
La convivència entre dues dimensions. La nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo, els clàssics del passat amb les veus del present. Blanc en negre
No dark sarcasm in the classroom
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, un nou episodi que avui ens connectarà en la dècada del 70 amb la dècada del 2016. Un espai on la música no és només una successió de cançons, sinó un lloc on aturar-se, respirar i mirar cap endins. Aquí els discos del passat no es visiten amb nostàlgia, es tornen a escoltar
Com si encara ens parlessin avui, perquè sovint ho fan i la música no caduca. Blanc en negre, la música no passa de moda, s'hi queda. No busca distreure, busca acompanyar i quan acompanya de debò ens obliga també a escoltar-nos a nosaltres mateixos.
Un espai on la música no només s'escolta, sinó que s'evita, com si fóssim en una casa. On les cançons no funcionen com a fons, sinó com a miralls. Miralls incòmodes, a vegades, però necessaris. Avui no parlarem de melodies enganxoses ni de grans gestes del rock. Parlarem de la ment, del temps, de la pressió invisible que tots sentim quan el món no s'atura mai.
Parlarem de rajols, sí, també. Avui parlarem de fragilitat humana, de tot allò que costa dir en paraules, però que la música de vegades sap explicar millor que ningú. De com vivim amb la por, amb el pas del temps, amb la sensació que alguna cosa dins nostra pot trencar-se.
Sí, avui connectem dues llunes, una de l'any 1973 i una de 2016, dues mirades separades per dècades però enfocades cap al mateix lloc, l'interior.
El fil conductor d'avui no és estilístic, no té a veure amb gèneres ni amb modes, té a veure amb una pregunta molt concreta. Què passa quan la ment no pot seguir el ritme del món? Què passa quan la pressió, el temps, les expectatives i el soroll acaben pesant massa?
Els dos discurs que escoltarem avui no ofereixen solucions ni respostes clares. El que fan és descriure estats mentals, moments de lucidesa, de por, de cansament profund. I en fer-ho ens permeten reconeixer-nos en aquesta fragilitat compartida.
Sí, avui us presentem un disc de Pink Floyd, The Dark Side of the Moon. Dark Side of the Moon apareix l'any 1973 en un moment clau per a Pink Floyd. El grup ve de l'èxit de Middle, però arrossega una ferida que mai no s'ha tancat del tot, la pèrdua creativa i mental de Sid Barrett. No és només l'absepsia d'un membre fundador, és la consciència constant de que la ment humana pot trencar-se.
Aquest disc neix d'aquesta por, d'aquesta pregunta silenciosa sobre què passa quan la vida et sobrepassa. El temps i els diners, l'amor, la bogeria, no són temes separats, són cares diferents d'una mateixa angoixa. De Darcy del Damunt no és un recull de cançons, és un relat continu, un viatge interior que demana ser escoltat d'una tirada, sense interrupcions, perquè el seu sentit neix de la suma.
Aquí l'estudi deixa de ser un simple lloc de gravació i es converteix en un instrument més. Sons quotidians, cintes manipulades, veus parlades, tot té una funció narrativa. Res és de decoració. Exacte.
I bé, iniciem ja amb el primer dels temes d'aquest disc, Time, i aquesta cançó comença amb una agressió sonora, rellotge sonant alhora, sense avis. No és un recurs estètic, és una sacsejada. Time parla del temps que s'escapa mentre penses que encara tens marge, que ja decidiràs més tard, però que encara no toca, i quan te n'adones que s'hi tocava, ja arribes tard.
Bona nit.
Bona nit.
Time no és només una cançó impressionant no per la seva pròpia cançó sinó també pel seu missatge un missatge que ens posa una mica la pell de gallina aquesta lletra és brutalment honesta no acusa constata quan te n'adones que la vida passa ja ha passat
El temps és important. Aquesta cançó fa por perquè tots en algun moment hem sentit aquesta sensació, la de despertar-nos un dia i descobrir que el temps ja ha decidit per nosaltres. Sí, Dark Side of the Moon va aparèixer, com hem dit, l'any 1973 i es va gravar als estudis Abey Road.
els coneguts estudis a Bill Road i amb el cap tècnic d'Alan Parsons, un vell conegut de la indústria musical. Un Alan Parsons que ja havia treballat en Beatles i havia treballat en Beatles com el que en deien enginyer assistent o assistent de suport, una paraula així, aproximadament. Havia participat en l'Abi Road dels Beatles i el Let It Be.
I bé, va ser un dels artífecs d'una part important del so d'aquest disc. I tot seguit el que fem és presentar la segona cançó que us presentem d'aquest meravellós disc Dark Side of the Moon, Money. Aquí el disc canvia de to, ironia, sarcasme, un ritme gairebé còmode, però el missatge...
És afilat. Els diners com a obsessió, com a motor del món, com a forn de desigualtat i d'alienació. Pink Floyd entén que parlar de diners no ha de ser elegant, ha de ser simplement incòmode.
Fins demà!
Right Jack, keep your hands off my stack. Money is a hit. Don't get me that too goody good bullshit. I'm in the high fidelity. First class traveling set tonight. They got me to live.
Sí, efectivament, els diners, el tema material, una cosa que sempre ha estat present i que d'alguna manera continua, ha estat un dels mals de les societats actuals, antigues i passades. De la humanitat. De la humanitat. El compàs irregular d'aquesta cançó ja et descol·loca d'alguna manera, no? Res flueix en normalitat, és una música...
que no et deixa relaxar-te, perquè el tema que tracta tampoc t'ho permet, no? Sí, exacte. I, a més, forma part d'aquest disc conceptual que es va editar l'any 73 i que és un dels discs més venuts de la història. Es parla d'una xifra aproximada de 45 milions de discos venuts i, bueno, era el vuitè àlbum de la banda, ja tenint una trajectòria més que consolidada,
I això va ser el que els va ja catapultar com un supergrup, per dir-ho d'alguna manera, absolutament conegut i respectat a tot el món. Sí, avui tenim una parella curiosa, no? Sí, tenim com a contrapunt un disc d'un grup
que ja és un grup també que podríem dir que és un grup clàssic perquè emergeix a principis dels 90, a l'any 93, si la ment no ens falla, amb una cançó coneguda, The Scrib, i parlem en concret de Radiohead. I Radiohead va fer un disc l'any 2016 que es diu A Moonship Pool, que avui és el nostre contrapunt.
Però bé, això arribarà més tard i ara ens tornem a centrar en aquest Dark Side of the Moon i escoltarem un dels temes que també és més representatiu, Us and Them. Aquesta és una cançó sobre la divisió, nosaltres i ells ens dividim, no? Guerra, classe social, poder i una línia invisible que separa persones i justifica, malauradament, violències.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Black, black, black, black, black, black, black and blue. And who knows which is which and who is who.
Fins demà!
Gràcies.
Pink Floyd aquí ens demostra que la música també pot ser suau, gairebé etèria, però el missatge és devastador, el contingut continua sent potent, la violència no sempre crida, a vegades murmura, i precisament per això és tan perillosa. Jo, David, com a experiència, puc dir-te, recordo que jo he vist el Pink Floyd en directe,
I que possiblement va ser un dels concerts que més em va impactar. Però no només ja musicalment, sinó també per tota la posada en escena, no? Era una època en què els concerts, a part de l'escenari, no hi havia ni tanta tecnologia, ni hi havia tant pantalles... Com les que hi ha ara, sí. Com les que hi ha ara, que són impressionants, no?
Però en aquella època, doncs, no sé, era un espectacle visual que tot sortia de, fins i tot, no era només en l'escenari. Recordo que era la gira que presentaven, doncs, a la gira del Disney Animals, que en un moment donat de l'espectacle ens estàvem mirant tots a l'escenari com tocaven i de sobte van començar a sortir porcs volant per sobre els nostres caps, no?
I aquests porcs anaven amb tirolines, lligats amb tirolines, perquè això era una cosa fora de lo normal. Exacte. Bé, parlant de porcs, hi ha una anècdota molt interessant. Un dels porcs aquests que es van inflar per Pink Floyd, i que era d'unes dimensions aixecants, es va escapar a Londres i va generar problemes de tràfic aèri. O sigui, això va generar una...
una problemàtica important a la ciutat eren brutals bé, ara hauríem de presentar el següent tema que és Brain Damage on aquí el disc mira potser més directament a la bogeria no com un espectacle sinó com una cosa que ens sol passar als humans la frontera és fràgil i ningú està completament fora de perill
The lunatic is on the grass The lunatic is on the grass Remembering games and daisy chains and laughs Got to keep the lunis on the path
The lunatic is in the hall The lunatics are in my hall The paper holds their folded faces to the floor And every day the paper boy brings more
Fins demà!
A lunatic is in my head. You raise the blade. You make the change. You rearrange me till I'm sane. You lock the door. Draw away the key.
Fins demà!
Bona nit!
Fins demà!
Segur que en Dalí, possiblement, podia escoltar Pink Floyd, Psicodèlia pura. La bogeria ja no és l'altra. És un ombre que tots projectem i això fa que, en certa manera, fa pànic, provoca pànic, fa por, perquè en algun moment donat tots ens hi reconeixem, ens hi veiem reflectits.
Bé, ara és moment d'escoltar l'última cançó de les que presentarem d'aquest disc, Dark Side of the Moon. És Eclipse. Tot convergeix aquí i totes les idees del disc s'alinen en un moment. Però també, l'escoltarem tot seguit, és moment de portar alguna curiositat de Pink Floyd. I una d'elles...
és que quan van fer un dels primers concerts van interpretar versions clàssiques de Chuck Berry, de Kingsman i Bo Diddley. Això va ser quan van utilitzar el seu nom més propi a Pink Floyd. Era Pink Floyd Sound. I quan van utilitzar aquest nom en la primera de les actuacions van fer aquestes versions dels clàssics.
Bé, sense més, anem a continuar i posarem aquest nou tema, Eclipse, dins Dark Side of the Moon.
Bona nit!
Fins demà!
Bé, possiblement havíem dit que escoltàvem Eclipse, després hem escoltat un altre, però hem tingut un petit entrebanc amb les cançons, però en definitiva hem escoltat el que calia. La Lluna no és eterna, això pretenia dir el missatge, és a dins nostre. Quan tot encaixa, entens que aquest disc no parla del món, parla també de nosaltres. I anem una miqueta...
i ja fem la meitat del vell mig del nostre programa a fer aquesta transició cap a l'època actual, l'època contemporània. La Lluna no ha desaparegut. No, ha canviat simplement de forma. I aquí entrem amb el nou disc que us presentem avui. És un disc contemporani del 2016 i, si no recordem malament, és el nou disc que edita Radiohead. Es diu Amount Shapeful...
I arriba després d'una ruptura personal profunda de Tom York, ja que és un disc de dol, de pèrdua i d'acceptació lenta d'una conseqüència sentimental. Radiohead ja no vol revolucionar el so, vol simplement explicar una ferida. Sí, és un disc de silencis, de buits, de contenció emocional, una música que no vol imposar-se, sinó quedar-se flotant com un pensament que no marxa.
Exacte, i aquí el que farem és iniciar aquest espai de podcast d'avui amb el contrapunt del disc clàssic, amb el tema Burn the Witch. El disc arrenca amb aquesta tensió immediata, amb cordes insistents, sensació de persecució, amb por col·lectiva, i parla de caça de bruixes moderna, judici públic, exposició i violència simbòlica.
Red Cross is no more than...
Fins demà!
Aquí, amb aquesta cançó, Rei d'Ojeta, ens vol transmetre que la por aquí encara no és extracte, que és una cosa tangible, és social, és compartida i terriblement actual, vull dir que es nota en l'ambient, no? Sí, es nota en l'ambient i a més aquesta tensió es nota molt a la música per intentar reflectir aquesta sensació.
Tot just ara escoltarem Daydreaming, però Daydreaming, abans de posar-la àngel, una curiositat al respecte. Explicarem que quan es grava aquest disc, quan es comença a treballar a les sessions d'aquest disc, Tom York, el cantant i líder de la banda Radiohead, tenia 46 anys i acabava de fer el que era un trencament amb la seva parella, amb la que havia estat 23 anys.
I hi ha com un missatge ocult en aquesta cançó, en Daydreaming, que parla de la meitat de la meva vida com referència que la meitat de la seva vida havia estat amb aquesta parella, amb la seva parella, la Rachel Owen. Però bé, a part d'això, el que és molt interessant d'aquest tema és el seu videoclip, Daydreaming.
És un videoclip on veiem en Tom York que va travessant diferents portes i el porten a llocs aparentment trets de l'atzar, o aparentment que no tenen cap significat, com supermercats, estacionaments o pàrquings, cases amb família, hospitals, hotels, etc. I ningú li presta atenció. Però el que és interessant és que hi ha 23 portes en aquest videoclip
que són els 23 anys i que van reflectir una miqueta aquestes 23 portes la seva vida. Sí, dona la sensació que el temps s'atura i que és una cançó sobre perdre algú i no saber com seguir. Exacte. Aquesta cançó és Daydreaming.
Fins demà!
They never learn Beyond the point Of no return Of no
Fins demà!
Bona nit
Just happy to serve.
En aquesta cançó la veu de Tom York sembla venir de lluny. No hi ha ràbia, només absència. Dóna la sensació de dolor, de patiment, d'angoixa i això fa encara més mal.
Sí, de fet, podem veure que aquesta cançó és molt, molt significativa en quant a expressar aquests sentiments. Bé, Dex Dark és la següent calonçó que us volem presentar d'aquest disc de Radiohead, una cançó sobre la sensació d'amenaça constant, sobre no entendre de tot el que passa, però notar que hi ha alguna cosa que s'esquerda.
Bona nit.
We are helpless to resist.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Des d'Arc, en Radiojeta treballa la por des de la sutilesa. No cal cridar per dir coses terribles. Fa un moment comentàvem aquí a Microtancat amb en David que ens serà difícil en el programa especial de resum...
trobar una alternativa a Pink Floyd, però tot i que, evidentment, encaixen perfectament, és la nostra opinió, però hi ha diferències amb Pink Floyd. Sí, sí, sí, de fet, clar, estem escoltant a Moonshape Pool de Radiohead i, clar, és el contrapunt que hem trobat avui per Dark Side of the Moon, no, Àngel? Sí, Pink Floyd amb la cara fosca, no?,
de la lluna, i amb un shape pool que significaria més una piscina en forma de lluna, no? Bé, jo quan escolto el de Darcy del Damunt, bàsicament m'ha ve al cap la paraula psicodèric, no? És allò, és entrar en un món totalment idíl·lic,
tanques els ulls, no?, i comences a... Exacte, aquí és on volia anar jo, perquè potser direu, ostres, per què en un Shapeful Radiohead pot ser el contrapunt d'avui a Dark Side of the Moon de Pink Floyd? Doncs potser per això, perquè quan tanques els ulls te traslladen a una òrbita, no?, o a un espai, en un moment en què quedes com...
com més dins de tu mateix, no sé com explicar-ho. Sí, i Radiohead el que fa, possiblement ens transporta a un món interior, a un món més fràgil. Més íntim. Més íntim, bueno, és una línia, no? Sí, sí, és una línia, però insisteixo en el que deies tu abans quan estàvem parlant de micro tancat,
I amb el que hem comentat quan estàvem escoltant aquesta cançó de Dex Dark, aquesta última cançó que escoltàvem de Radiohead, deia, ostres, quan en el programa resum haguem de posar una altra alternativa a Radiohead per ser contrapunt de Dark Side of the Moon...
Veurem on anem, perquè a hores d'ara ho hem d'acabar de polir, jo ho he d'acabar de polir, i és un repte. Haurem de demanar sugeriments, no? Sí, si alguns vol fer algun sugeriment. Recordem que tenim un perfil d'Instagram on podeu fer arribar els vostres sugeriments i comentaris. Exacte. Podcast barra baixa Girona.
I aquest és el perfil d'Instagram, on us podeu enviar algun missatge privat per fer-nos algun suggeriment. I així anem incrementant els seguidors, no? Sí, home, es tracta una mica d'això, no? Molt bé. Anem per la propera cançó. Sí, la propera cançó és... I la darrera? No, la penúltima, encara escoltarem una altra. Sí, sí, crec que ens dona temps. True Love Waits és una cançó que porta dèques desexistint, però aquí arriba a l'espullada, definitiva i irreversible. True Love Waits.
Bona nit.
Just Darling Darling Darling
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquesta és una cançó de finals. És una cançó on l'amor es veu des d'aquest punt final. No promet res, només accepta el que ens queda. El que ens queda, exacte. Bé, hem de continuar i hem de continuar perquè se'ns esgotarà el temps ben aviat i no volíem deixar d'escoltar Glass Eyes. Una cançó sobre la fragilitat més absoluta, sobre perdre el control...
enmig de la multitud, inclòs en aquest disc de 2016 de Radiohead.
Bona nit.
Bona nit.
I don't know where I'm leaving
Vulnerable. Aquí no és un concepte ni és un recurs estètic. És el centre del dir. Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop també ho sentiràs a prop. 92.7 FM