Notícies en xarxa.
Bon dia, són les 12, us parla Eduard París. La tercera setmana de conflicte a l'Orient Mitjà ha començat aquesta matinada amb un intens bombardeig dels Estats Units sobre l'illa de Jark, el Golf Persic. Aquest territori, ubicat a uns 25 quilòmetres de la costa iraniana, és un enclavament essencial per a l'Iran perquè concentra la principal terminal petroliera del país i, a més, és el punt de càrrega de cru...
més important. De fet, l'illa és coneguda per tenir grans tancs d'emmagatzematge de petroli per distribuir-los al mercat internacional i d'allà en surten el 90% de les exportacions. Per ara, els Estats Units s'haurien centrat en instal·lacions militars, però Donald Trump ja ha amenaçat amb destruir també infraestructures petrolieres.
I en successos un accident entre un camió i un cotxe a la C-26 a l'altura de Borrassal. El Tempor ha deixat dues persones ferides, una en estat crític i l'altra menys greu. Totes dues són els ocupants del turisme i han estat traslladades a l'Hospital Josep Trueta de Girona. L'avís de l'accident s'ha rebut cap a dos quarts de nou d'aquest matí.
I seguim amb successos perquè un home va resultar ferit mentre feia esquí de muntanya per una allau a set cases al Ripolles aquest divendres a la tarda. La víctima anava amb dues persones més que van resultar il·leses però que no van quedar sepultades per la neu. El ferit va ser traslladat a l'Hospital Trueta de Girona en estat greu.
I en l'àmbit de l'educació, centenars de persones s'han concentrat aquest matí a Barcelona per reclamar menys ràtios i menys precarietat en l'etapa del 0 als 3 anys. La manifestació, organitzada per la plataforma 03, té com a objectiu fer-se escoltar i deixa de ser la franja oblidada.
Al crit de Som Educació, no som guarderia, els concentrats s'han congregat a la plaça de Correus i quan faltaven pocs minuts per les 11 del matí han enfilat en direcció al Parlament on està previst que acabi la manifestació. I d'altra banda, Protecció Civil ha avançat a la matinada de diumenge l'alerta del pla Bencat que es preveia per al matí per la previsió de ratxes de benfortes a diferents comarques de la meitat nord-americana.
del territori. A més, el Servei Meteorològic de Catalunya ha activat també l'avís de situació meteorològica de perill per neu amb risc moderat a les comarques de la Vall d'Aran i el Pallars Sobirà. Parlem ara de cultura perquè el Museu Nacional d'Art de Catalunya acull avui la primera nit de les Lletres Catalanes, una gala d'entrega de premis literaris que substitueix la tradicional nit de Santa Llucia que es va deixar de fer l'any passat quan havia de celebrar la seva 75a edició.
I tancant amb els esports, el Girona rep a Montilivi l'Atlètic Club avui a partir de les dues amb l'objectiu de retrobar-se amb la victòria després de tres jornades sense guanyar. Fins aquí, les notícies en xarxa. Notícies en xarxa Benvinguts a Girona FM Benvinguts a la ràdio de Girona
La convivència entre dues dimensions. La nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, un espai on la música no s'explica des de la lluentor ni des del relat de l'èxit, sinó des del desgast, des del temps viscut, des del lloc on el rock deixa de ser una promesa i es converteix en una manera d'aguantar. And just around midnight. White sugar, I warm your tail so good.
Aquí, en aquest programa, en aquest espai, escoltem discos que no busquen agradar, sinó dir alguna cosa quan ja no queda gaire res a dir. A Blanc en Negre ens interessa la música quan ja no és una exhibició, quan ja no serveix per impressionar ningú, sinó quan es converteix en una conversa llarga amb un mateix, quan el so ordena el cansament i posa paraules a tot allò que pesa.
Blanc en negre parteix d'aquesta idea. La música parla del seu context, però sobretot parla del cos de qui la fa, de qui l'escolta. Parla de resistència, de persistència, de moments en què tocar no és un gest artístic, sinó una necessitat vital.
Per això, aquí a Blanc en Negre, no busquem discos perfectes, busquem discos que sonin a vida real, a trajectòries llargues, a camins que continuen encara que no hi hagi cap promesa. Avui parlarem de rock fet lluny del centre, lluny de la comoditat, lluny de l'actualitat entesa com a tendència. Parlarem de discos que sonen a carretera, a nits llargues, a converses que no busquen conclusions, sinó companyia. Just like a back of charity
Avui posarem en diàleg un disc clàssic gravat en l'exili enmig del caos i de la perda de control i un disc contemporani que recupera aquella mateixa actitud sense nostàlgia.
Avui, a Blanc & Negra, the Rolling Stones, amb exile on Main Street, i the Southern River Band, amb rumors and inuendo.
Exile on Main Street no és un disc que s'entengui només escoltant-lo. Demana context perquè neix de l'excés, de la saturació i fins i tot del cansament. És el retrat d'una banda que ho té tot a nivell extern però que internament està dispersa i exhausta. No vol explicar-se bé perquè la vida que descriu tampoc està ordenada.
És un disc que mira enrere, cap a la música d'arrels nord-americana, però no des de l'homenatge net. Blues, country, gospel, tot apareix barrejat, brut, viscut, quan tot trontolla, tornes a l'arrel per superviència.
I el comparem, o el posem en diàleg, amb Rumors & Innuendo, un disc contemporani que no vol competir amb el present, sinó sonar honest, fidel a una manera d'entendre el rock com a ofici i com a comunitat. Un disc de la Southern River Band.
Recordem l'essència de blanc i negre, no comparem estils, comparem mirades cansades però persistents, mirades que saben que el rock no sempre avança però que pot aguantar.
Doncs sí, a principis dels 70, ja entrant en el context més històric i estat mental dels Rolling Stones, els Rolling Stones són una de les bandes més grans del món. L'exili fiscal els obliga a marxar d'Anglaterra i instal·lar-se al sud de França. Aquest desplaçament també és mental. Perden el centre i perden una mica el control.
El lloc on te graven no és un estudi, és una casa caòtica, nits llargues, drogues, gent entrant i sortint, Keith Richards està al límit, Matt Jagger intenta sostenir una estructura que es desfà. Aquesta fragilitat queda gravada i es reflecteix en el so del disc.
Exile on Main Street neix d'aquest ordre, perdó, o d'aquest desordre, més ben dit, no? No és un disc pensat, és un disc viscut, dents, ple i sense oxigen. Aquest disc no té centre. Les veus s'enfonsen dins de la mescla, els instruments se superposen, tot passa al mateix nivell, com una conversa llarga on ningú lidera del tot. No hi ha herois i hi ha comunitat.
En definitiva, és el so d'una banda que ja no vol demostrar res, només continuar tocant junta. I continuar també és resistir.
I abans d'entrar a cançó per cançó, és important recordar que aquestes peces no funcionen com a singles aïllats, sinó com a fragments d'un mateix estat mental. Cada cançó és una mena de variació del mateix cansament, de la mateixa necessitat de continuar endavant, encara que no hi hagi un horitzó clar. Escortar-les així ajuda a entendre per què el tempos, les lletres i les textures no busquen comoditat, sinó veritat.
Rocks off no introdueix el disc, l'irrom, tot sona accelerat, excessiu, frementari, com si la cançó ja estigués començada abans que nosaltres arribem a escoltar-la. La lletra no explica una història lineal, sinó que acumula imatges, sexe, excitació, confusió, una sensació constant d'anar passat de voltes. No hi ha ordre perquè no n'hi ha en la vida que es descriu, i aquí el missatge no és narratiu, és mental i gairebé físic.
Fins demà!
All that inside.
Així ha començat el nostre blanc en negre a l'episodi d'avui, en el que els The Rolling Stones són els nostres protagonistes clàssics. Després d'escoltar aquesta cançó, el que ens queda és una sensació molt clara d'esbordament. La cançó no jutja, és la primera cançó d'aquest disc, del que estem analitzant. No jutja perquè aquest accés ni el moralitza, senzillament, simplement l'esposa.
I això la fa una cançó molt honesta, perquè ens col·loca fins dins el cap d'algú que ja no sap com frenar. Musicalment, tot sembla a punt de trencar-se, però no cau.
i aquesta atenció permanent és clau per entendre l'esperit del disc. Sí, un disc del que continuarem explicant més cosetes, Rip Dijoin, que és el tema que escoltarem tot seguit, agafa aquesta energia i la converteix en moviment pur, aquesta energia de la que parlava fa uns instants l'Àngel.
És una cançó de carretera, de trajectes acumulats, de ciutats que passen potser massa ràpid. Quedar-se quiet aquí sembla perillós. La lletra és gairebé una llista, una numeració sense pausa, com si l'única sortida possible fos continuar avançant, tirant endavant. No hi ha reflexió, simplement hi ha impuls.
Fins demà!
Blanc en negre, els clàssics del passat amb les veus del present.
Després d'escoltar la cançó d'abans aquí, el rock deixava de ser un mite i es convertia en una necessitat física. És el cos el que mana, no el discurs. No hi ha temps per pensar ni per mirar enrere. La cançó ens donava la sensació que algú necessita córrer, que tenia pressa, no per arribar enlloc, sinó per no quedar-se atrapat.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tumble dice, canvia lleugerament el focus però no la mirada. Aquell risc ja no és només físic, és emocional. Aquesta cançó parla de relacions inestables, de promeses que no s'acaben de complir,
i d'una manera de viure basada en l'absolut atzar. Abans d'escoltar-la, can entendre-la com una metàfora vital molt clara. Els daus cauen, la sort decideix i tu acceptes les conseqüències, encara que sàpigues que pots arribar a perdre. Sí, i anem a continuar, perquè què ens diu també aquesta lletra de Tumble Dice?
Potser, pensant-ho bé, és apostar sense garanties, no? No hi ha una voluntat de redacció, només d'acceptació, d'acceptar que potser no saps fer-ho d'una altra manera, però que igualment continues jugant. Aquesta honestedat sempre ha estat una de les grans fortaleses d'aquest disc, «Exile on Main Street».
Gràcies.
Fins demà!
Si abans ens donava la sensació de córrer i d'anar de pressa, ara ens dona la sensació una mica de fer la canya, de tenir una petita pausa. Sweet Virginia obre un espai diferent dins del disc. No és una ruptura, és una pausa musicalment, baixa el ritme, però sobretot canvia la mirada.
Aquí apareix la comunitat, la idea de compartir el pes, de no estar sol del tot. És una cançó que no promet solucions, però sí companyia. Aquí el disc ens respira, ens respira country, gospel, veus que semblen cantar-se les unes a les altres més que el públic. La lletra parla de caiguda, de tocar fons, però també de no viure-ho sol.
compartir el cansament fa que sigui una mica més suportable. I continuem amb l'anàlisi d'aquest Exile on Main Street i ho fem amb el tema que tanca el disc. Shine a Light tanca el disc amb una pregària laica, no religiosa, sinó humana. Després de tot el caos i de tota la foscor, apareix la necessitat de cuidar, no de salvar, sinó d'acompanyar.
Bona nit.
Bona nit. Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Shine a Light, una cançó que ens explicava i que va de cuidar els altres, de no deixar-los caure, de no abandonar-los quan ja no són brillants. El disc no ofereix resolucions, però sí que aquest gest final de tendresa està present. I en un disc tan brut i tan dents, aquest gest és immens.
Sí, i com és costum en els nostres programes, doncs el que farem és explicar alguna curiositat. Alguna curiositat dels Rolling Stones, per exemple, una que ens porta al flamenc. Són grans fans del flamenc i van intentar sempre que un dels seus mites, que era en Camarón, pogués anar a alguna de les seves festes privades. No ho van aconseguir mai, no van aconseguir mai que hi anés. Aquesta és una de les... Ens podíem haver convidat a nosaltres...
Exacte, ens haguessin mat encantadíssims, eh? Però bé, i després les coses que també s'han parlat d'en Mick Jagger, que sempre ha estat amb moltes noies conegudes, famoses, que si la Madonna, que si la Carla Bruni, no sé, Tina Turner, etcètera, etcètera, etcètera. El que sí has de destacar és que va tenir una ruptura amb la Marianne Faithful que el va deixar molt tocat amb ell. És a dir, al marge de les seves històries de faldilles, que això, bueno,
No sé com s'anava a dir ara, avui al segle XXI, d'aquesta expressió de la història de Faldies, no sé ni si és políticament correcte dir-la, però és cert que la ruptura que més va marcar en Mick Jagger, almenys el que es diu i les informacions que ens tenen, va ser amb la Marianne Faithful.
Bé... Està clar que els Rollins són els Rollins, és la banda. Sí, sí, de fet tenen un dels riffs de guitarra més senzills de la història i més típics, Satisfaction, no? I un dels logotips...
amb la llengua i els llavis més coneguts també de la història. Possiblement, fins i tot jo m'atreviria a dir el millor logo d'un grup de rock, perquè és extremadament conegut. Sí, i de fet, la transició, el canvi, es demostra que el rock d'Arrel no desapareix, canvia de context, però manté una actitud...
I manté una actitud molt clara. I aquí anem cap ja al disc contemporani. Exacte. Rumors en innuendo, que és el disc que us presentem avui, no vol sonar modern. No vol sonar res més que fidel. Roc de carretera, d'ofici i de comunitat. No hi ha ironia, hi ha persistència.
I les cançons claus d'aquest disc, que el posem com a contrapunt al nostre clàssic, abans d'entrar a la cançó... Sí, potser seria bo introduir-los en un conjunt coherent, no? No hi ha pics dramàtics ni grans girs en aquest disc, eh? Tot funciona per persistència, per acumulació, i és un disc que no vol impactar, vol durar, i això també condiciona la manera com l'escoltem.
Second Best obre el disc amb una idea molt poc habitual en el rock, acceptar que no ets el primer, no com una derrota amarga, sinó com una realitat assumida, com una declaració d'intencions molt clara, perquè situa el disc molt lluny de l'heroïsme i molt a prop de la vida quotidiana. Abans d'escoltar-la, simplement us volíem deixar perquè s'ha d'entendre que aquí no hi ha una competició, hi ha una continuïtat.
Fins demà!
Fins demà!
A estrés.
Fins demà!
Fins demà!
Sé com vés, després d'escoltar-la queda la sensació, una sensació de maduresa tranquil·la, acceptar no ser el millor, no com una renúncia, sinó com una manera de viure amb menys pressió. És un rock, un rock sense èpica, però amb una dignitat molt clara. Sí, de fet, The Southern Riverbank, que és el grup que us presentem avui com a contrapunt de Rolling Stones, doncs són de Perth, dels suburbis de Perth d'Austràlia.
No és un grup excessivament conegut per aquí a les nostres contrades, sí a Austràlia és conegut, i bé, és un grup del que avui es volien presentar aquesta proposta, el disc del 2019, Rumor and Innuendo. Do you miss me?, que és el tema que escoltarem tot seguit, intrudeix un to més íntim, és una pregunta més directa, més incòmoda, com la que sovint sembla que no hagi de tenir una resposta, no?,
Abans d'escoltar-la, també hem de tenir en compte que cal entendre-la com una cançó sobre l'absència, però també sobre la necessitat de confirmar que has existit per algú.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Aquest tema ens deixa un regust molt humà, la por de no haver deixat en rastre, no com a mite, sinó com a persona. El roc aquí es despulla i es permet mostrar una fragilitat que sovint queda amagada darrere del volum.
Sí, i comentar-vos que des de Blanc any negre simplement el que fem és una proposta de contrapunt, una proposta molt subjectiva del que són dos àlbums i quins són els contrapunts moderns en relació a aquell àlbum clàssic que presentem.
Avui recordem que havíem parlat d'Exile on Main Street i nosaltres a nivell subjectiu, i quan fem el programa resum on inclourem altres alternatives en aquest disc de Rolling Stones, també hi ficarem altres artistes. Però avui era el torn de The Southern River Band. Sí, de fet són opinions, no? La nostra opinió és el nostre blanc en negre.
Evidentment estem oberts a suggeriments i recordem una miqueta que tenim el nostre Instagram, no? Exacte, que és podcast barra baixa Girona i allà ens podem enviar suggeriments. I també tenim un correu electrònic per si algú ens vol enviar algun d'allòs, espaipodcast arroba gmail.com.
Molt bé, molt bé. I res, simplement això, reiterar-vos aquesta circumstància que sempre volem deixar palesa perquè simplement el que fem nosaltres és establir una opinió i totes les opinions en aquest sentit sí que són vàlides. Gràcies.
We're in a different phase You're not alone I'll bet you'll get used to this place So naive And easily let it straight Pull back the grass And watch the grey skies
Fins demà!
Avui el nostre programa, el nostre blanc en negre, respira clàssic. Tant el contemporani com el clàssic pròviament dit. No fugir del moment baix, no dissimular-lo.
És el que ens ve a transmetre una miqueta aquesta cançó. Acceptar la caiguda com a part del camí. Aquesta cançó no ofereix solucions, però sí reconeixement. I això també és en resistir. Sí, When It Falls Apart, que és el que hem escoltat, és el moment més fos del disc. Parla del punt en què tot s'ensorra i no queda res que aguanti. Where She Wants recupera una mirada narrativa. Parla de relacions viscudes i la lletra no jutja. Descriu-ho.
Fins demà!
Fins demà!
Possiblement aquesta sigui la cançó, el tema que amb més paràmetres aglutini dels Rolling Stones. És una cançó que pretén no fugir del moment baix i la sensació també d'estar ocupant un lloc que no és el teu. Però per quedar-te igualment. És una mirada molt adulta, a sobre també que parla de relacions...
I lluny, molt lluny dels tòpics romàntics. Sí, recordem això, que estem escoltant el disc Rumor and Innuendo, un disc de 2019 de la banda australiana The Southern River Band.
Bona nit.
Tinderella, Tinderella tanca el disc amb ironia seca, revisa els mites romàntics sense cinisme i amb distància. Una cançó que recorda la música dels 80, amb molta energia, amb molta força i amb aquest so tan contundent. Acceptar la realitat tal com és no implica rendir-se, implica deixar de mentir,
És un final coherent, honest i molt fidel a l'esperit del disc. I amb això hem tingut les connexions d'avui en dia, perdó, d'avui al nostre programa de Rolling Stones i de Southern River Band. Dues èpoques, una amb mateixa actitud i el rock com a manera d'aguantar.
I ain't just...
Si hem d'intentar quedar-nos amb una idea d'Exile o Main Street, potser no és la d'un gran disc, sinó la d'un disc necessari. Necessari per una banda que ja no podia continuar fent veure que tot estava sota control. Necessari perquè els Rolling Stones van acceptar, potser per primer cop, que el caos també podia ser un lloc des d'on crear.
Aquest disc no busca claretat, no busca ordre, no busca agradar. Sona brut perquè la vida que retracta és bruta. Sona dents perquè el moment vital és dents i en lloc d'amagar-ho ho es posa. Blues, country, gospel, rock and roll, tot hi conviu sense jerarquies com conviuen les persones en una casa plena, cansades però encara juntes.
Aisle al Main Street no parla d'èxit, parla de resistir, no parla de futur, parla de continuïtat, de tocar quan ja no hi ha promesa, quan només queda l'ofici, el cos i la necessitat de no deixar caure els altres. I potser per això segueixen tan viu, perquè no explica un moment gloriós, explica un moment real.
Girona FM és la ràdio de la ciutat.