La convivència entre dues dimensions, la nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo, els clàssics del passat amb les veus del present.
Bona nit.
Hola, què tal? Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, el poc cas on els clàssics del passat conviuen amb les veus del present. Un espai on la música no és només cançó, sinó context, actitud i memòria emocional. Avui parlem d'un disc o d'uns intèrprets que no va voler encaixar en el món musical, en l'engranatge musical de la indústria. Un disc que no demana permís.
I aquest disc el posarem en context amb un diàleg amb un artista contemporani que encara entén el rock com un espai de risc, d'intuïció i de llibertat. No reason to get excited The thing they kind is for
Imagino que ja sabeu de qui estem parlant, almenys en el que està sonant de fons. El disc que escoltarem avui és Are You Experienced? de Jimi Hendrix i després escoltarem Freedoms Goblin de Tai Sigel.
Més de 50 anys de distància és el que separa entre un artista i l'altre, però una mateixa pregunta de fons. Què passa quan la música deixa de voler agradar i decideix per si mateixa dir la veritat?
Som a l'any 1967, és un any clau per entendre la música popular. La contracultura està en plena expansió, la guerra del Vietnam als Estats Units sacseja consciències i la joventut busca noves formes d'expressió.
En definitiva, la música deixa de ser només entreteniment i es converteix en experiència, psicodèlia, expansió mental, trencament de límits estètics i morals. I enmig de tot aquest context apareix Jimi Hendrix, un músic afroamericà en un món de rock majoritàriament blanc. Un cos estrany dins aquesta indústria i alhora una revelació absoluta.
Bona nit.
Hendrix arriba a Londres després d'anys tocant com a músic de suport als Estats Units. Allà troba una escena oberta, curiosa, disposada a escoltar alguna cosa nova, més vanguardista. Sí, i ell ho té tot. Té tècnica, té imaginació i té una relació totalment física amb la guitarra. No la toca, la força, la sedueix i la porta al límit.
Això és el que ens porta Jimmy Heinrichs. Disturció, feedback, pedals, l'estudi com a espai creatiu, tot allò que abans era un error i que es converteix, i ara després ell ho va convertir en tot un llenguatge. Sí, i amb aquest disc la guitarra deixa de ser només melodia i passa a ser atmosfera, tensió i paisatge.
The night I was born. Lord, the moon set a fiery. The night I was born. Let the moon turn a fiery.
She said, the gypsy was right in the seatbelt right there. Hey! And he said, fly on. Fly on.
Avui, David, tenim un programa superpotent, eh? Sí, Jimi Hendrix i Tai Sigal, això és per menys molt guitarrístiques, que els hi agradaia molt la guitarra. Què comentaves de les regles, ara?
Sí, Jimi Hendrix no va arribar, simplement, va irrompre directament. És a dir, va trencar totes les regles, va portar els amplificadors al límit, la distorsió la va convertir en poesia, va barrejar el blues, el rock, el soul, la psicodèlia, com mai ho havia sentit. I va trencar moltes guitarres, també. Moltes. Moltes. I cremar, també. Bé, jo soc d'aquells que no m'agrada tocar instruments, perquè...
És que en David té una col·lecció de guitarras, no ho sabeu, però si les hem de cremar totes, les arruïnem. Directament. No sé, la gent no ho deu saber, jo soc guitarrista, i bé, el que passa amb els guitarristes és que sovint col·leccionem guitarras.
Bé, a marge d'això que és una anècdota personal que tampoc va més enllà d'això, simplement dir que Jimi Hendrix és una de les majors influències de la música rock actual i de la música fins i tot contemporània i actual, no només de l'estil rock sinó del soul, del blues i en fi, ha influenciat gairebé a tothom. De fet, és un dels grans influencers del segle XX i del XXI, tot i que va morir també amb 27 anys. I tot això sense tenir Instagram, eh? Sense tenir cap xarxa social, directament.
Bé, ara, tornant una mica a la música, anem a escoltar un altre clàssic d'en Jimi Hendrix, Foxy Lady. Foxy Lady no és només una cançó de seducció, és una demostració de poder i de força. Hendrix canta des de la seguretat absoluta, gairebé animal.
You know you're a cute little heartbreaker. Foxy. And you know you're a sweet little love maker. Foxy.
Now I saw you I'm down on the sea Oh, Foxy You made me Wanna get up and scream Foxy Oh, baby, listen now I beat up my mind
Fins demà!
Foxy lady. Here I come, baby. I'm coming to get you.
Jimi Hendrickson aquí, amb la guitarra, no acompanya la seva veu, la desafia, la persegueix, la domina. La lletra parla de desig, però sobretot de presència escènica. És una actitud. Soc aquí, sona així i no demano permís a ningú.
Mànic depression? Mànic depression, sí. El teu anglès és millor que el meu. S'intenta, però bé. Una de les cançons més avançades d'aquest disc que us presentem, no només pel compàs poc habitual, sinó pel que explica. Hendrix parla obertament d'alts i baixos emocionals, quan encara no es parlava de salut mental en el món del rock. The sweet cause in pain
Bona nit.
Music, sweet music, I wish I could caress in a kiss. Manic depression is a frustrating mess.
La lletra d'aquesta cançó és gairebé una confessió. Parla de la confusió, del cansament i de la necessitat de continuar encara que costi. Això és el que ens transmet aquesta cançó. És una cançó que connecta directament amb discursos potser més contemporanis. I bé, simplement és Jimi Hendrix.
Això en alguns cercles, en algunes reunions familiars així, si hi poséssim això, dirien que és aquesta fressa, no? Sí, que és aquest soroll. Sí, sí, ha canviat molt la música des d'aquella època. De fet, Purple Haze, que és la cançó que hem sentit, no s'ha d'entendre. Simplement s'ha de sentir i ja està. És com un estat mental, no?
Important, una cosa que voldria destacar d'aquest disc, és que en Jimi Hendrix també toca el piano en aquest disc. Potser hi ha gent que no ho sabia això. I dues qüestions interessants també de dir. Que, Déu-n'hi-do, el baix i la bateria. En Noel Reding, que tocava el baix i feia les veus, els background vocals...
i en Mitch Mitchell que tocava la bateria. Evidentment, en aquesta cançó hi podem trobar confusió, desorientació, desig, tot conjuntat. La guitarra sona com si es desfés, com si el so s'estigués expandint. A partir d'aquí, la guitarra elèctrica ja no serà mai més el que era, no? No serà només un instrument, serà un paisatge sonor, com algú l'ha definit literàriament, no?
Sí, de fet, la guitarra elèctrica en aquestes mans, les de Jimi Hendrix, la que per molta gent és considerat el millor guitarrista de la història, no? I continuem, continuem amb Hey Joe, un altre clàssic de Jimi Hendrix, amb una història de violència explicada amb una calma absolutament inquietant. Hendrix no jutja el personatge, no crida i no dramatitza, simplement Hey Joe.
I said, where you going with that gun in your hand? I'm going down to shoot my old lady. You know I caught her messing around with another man. I'm going down to shoot my old lady.
I és precisament aquesta serenor que fa que aquesta cançó sigui tan colpidora, que ens arribi tan a dins. La tensió no és tan al volum, sinó en el que es diu i com es diu. Exacte. De fet, hi ha una cosa que seria interessant també destacar, que són les influències de Jimi Hendrix, perquè Jimi Hendrix ha influenciat a molta gent, però no es parla massa de qui va influenciar Jimi Hendrix.
I el que és més interessant és que un d'ells va ser Maddie Waters, però també... I Chuck Berry. Bueno, no sé. Robert Johnson, segons ell mateix, i Elmore James, que Elmore James, per qui no ho sàpiga, que potser tenim algú que està escoltant aquest espai nostre i no sap qui és. Elmore James va entrar al Hall of Fame el 1992 i està considerat el rei de la guitarra slide de blues, eh?
Sí, però de totes maneres també tindrem en aquests episodis de Blanc al Negre, tindrem en Chuck Berry, perquè l'estem obviant una miqueta en aquests comentaris, però jo crec que en Chuck Berry té un fet capdalt en la història de la música, que és el primer que va electrificar la guitarra.
Sí, està considerat com a tal, correcte. La guitarra elèctrica no existia. Llavors, si no existia la guitarra elèctrica, pot existir Jimi Hendrix? Sí, de fet, jo penso que va ser el primer guitarrista elèctric que va tenir una projecció fora de lo normal, fora del comú. De fet, a molts llocs...
no sé com dir-ho, però és com un guitarrista que no se'l té... se'l deixa com de costat, no? I és curiós perquè és un gran guitarrista i té cançons on, evidentment, no només toca bé la guitarra, sinó que canta molt bé. El gran dilema, diguem-ne, intel·lectual, està en que on està l'origen del rock and roll? Si en Chuck Berry o l'Elvis Presley, no? Una miqueta...
aquí hi ha aquest dilema, no? Suposo que aquí a la vessant és els blancs i els negres, no? Sí, o fins i tot Muddy Waters, eh? Bueno, sí, Muddy Waters, evidentment, la influència de Muddy Waters és brutal en el món de la música, però qui realment va posar en escena, possiblement...
amb tot el que comporta el rock and roll, no? Tant l'escenografia, com les poses, com el d'allòs... Muddy Waters possiblement seria l'essència, l'ànima, el sentiment, i en Chuck Berry i en Elvis Presley van posar l'escenari. I l'energia. I també et diré una cosa, eh? Jimi Hendrix, crec...
No he buscat informació al respecte, perquè a vegades sí que busques informació una miqueta per informar-te del que ha de ser el contingut del programa, però a vegades, evidentment, nosaltres també tenim coneixements del que estem projectant aquí en aquest espai. Però...
A mi em dóna la impressió, i crec que, no sé, espero no desorientar-me massa, que l'Elvis Presley va ser una gran influència en Jimi Hendrix. Sí, és que jo crec que estava tot relacionat, perquè no hauríem pogut viure un sense l'altre. Fent el símil amb els artistes, possiblement l'època en què a París es trobaven
amb Picasso, tots els pintors, tots s'influenciaven uns als altres i tots van ser importants en la seva disciplina. Però bé, anem a veure el Hendrix més íntim, The Wines, Cries, Mary, una cançó que neix, curiosament, després d'una discussió de parella.
After all the jacks are in the boxes. And the clowns have all gone to bed. You can hear happiness staggering on downstream. Footprints dressed in gray. And the wind whispers big.
Bona nit. Bona nit.
Gràcies.
En aquesta cançó no hi ha ràbia, hi ha tristesa. Parla d'incomunicació, de silencis que pesen. És la prova que Hendrix no era només explosió, sinó també una fragilitat, i això es notava.
Sí, de fet, uns quants anys més tard, un gran guitarrista va morir, va morir precisament a Màlaga, i fem referència a Gary Moore. I per què fem referència a Gary Moore? Perquè, i connectant-ho amb el tema de la fragilitat, en aquest cas que va morir fatídicament,
Ho fem perquè Gary Moore va fer un gran homenatge a Jimi Hendrix, un disc en directe que es deia Plus for Jimmy, gravat el 2007 a Londres, i és molt interessant que veieu el nivell guitarrístic que tenia Gary Moore. Un altre, ja que fèiem menció a Chuck Berry, que potser era com un guitarrista deixat de costat,
Doncs Gary Moore també se'l coneix molt pel estil called the blues, etc. Se l'associa al blues, fins i tot al hard rock de finals dels 70, principis dels 80, però ningú possiblement l'havia associat a Jimi Hendrix, tot i que la influència era evident. Però escolteu aquest disc i si no el podeu escoltar, intenteu buscar el vídeo perquè és absolutament espectacular el que fa Gary Moore amb la guitarra. Aquí et vas adonar que Gary Moore era un gran guitarrista, no?
Bé, jo ja el tenia en consideració, el que passa és que l'havia erròniament encasillat en el... Blues comercial. Sí, i l'estil gat de blues va ser una cançó que va arribar a ser pesada. Molt repetitiva, i ostres, Gary Moore, ah sí, estil gat de blues, estil gat de blues. Però quantes parelles agraeixen que existis a aquesta cançó? Moltes, moltíssimes. A l'època que es ballava lents a les discoteques i... Moltíssimes. Moltíssimes.
Però és cert, és cert que quan veus aquesta cara més salvatge d'en Gary Moore, simplement al·lucines, eh? I per a la gent que li agradi les guitarres, compte, compte, escolteu Blues for Jimmy i us n'adonareu del nivell exageradíssim de guitarra que té en Gary Moore.
Però, en definitiva, aquest disc que hem analitzat i hem escoltat és un disc que va canviar una mica les regles del joc. Va trencar esquemes, va trencar motlles i va posar una pedra angular en el món del rock, no?
Sí, de fet, la revista Rolling Stone la va enquadrar com el 15è disc més important de la història del rock. I no és un disc no només pels guitarristes, sinó que va arribar a la música popular. Hendrix va obrir un camí, el rock com un camí i una exploració constant i, sobretot, com un espai de llibertat.
Però tornem als nostres esquemes blanc en negre, transició. Jimi Hendrix és el blanc i ara volem passar el negre. Però què ens queda avui d'en Jimi Hendrix? Què creus, David, que ens ha deixat en Jimi Hendrix?
Home, sobretot ens ha quedat l'actitud. Ho dic perquè tu ets guitarra. Sí, sí. I per la part que et toca alguna cosa dir. Mira, ens ha quedat actitud, ens ha quedat que el rock no ha de ser còmode, ens ha quedat que... per què hem d'estar ara sense solos de guitarras a les cançons? És una reivindicació que Jimi Hendrix ja va començar d'una manera molt, molt potent.
I encara més coses, no, Àngel? Sí, sí, sí. La idea aquesta conceptual jo crec que encara respira avui.
Però entrem una mica en matèria, anem al context actual i aquí sí que ja tu també tens alguna cosa a dir. Sí, en la meva part de l'espai que fem amb l'Àngel, que és la part negra, del blanc en negre, us presentem a Ty Siegel, Freedoms Goblin, un disc del 2018. Som en aquest any i la música és digital, és polida, és calculada...
I el Tai Segal aposta pel contrari. Urgència, soroll, intuïció. Un disc que no busca agradar, però busca ser honest, ser fidel al seu estil i a les seves influències. De fet, Tai Segal és molt prolífic, és molt inquiet i és difícil d'etiquetar. Grava, produeix i experimenta, una mica com feia Hendrix. Sí, no busca la perfecció, busca senzillament una veritat sonora.
Fins demà!
Bé, com podeu veure, el disc s'obre sense preàmbuls, amb una energia immediata i amb una energia que transmet un rock cru, visceral. És una declaració d'intencions. Així sonem i així comencem. Aquesta era una mica la filosofia que volia transmetre Teixigel amb aquest disc. Correcte, un disc on també hi ha un tema més íntim que s'anomena Reign...
que dona un moment de respira en aquest disc i de pausa emocional i controlada. I'm sick of the sunshine
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Dai Sigel, aquí sona fins i tot experimental, una cosa indie, alternativa... Sí, sí, és bastant experimental en moltes ocasions. Pensem...
que en Tai Sigal és un artista que és multiinstrumentista, toca la bateria també, i és molt prolífic. Està entre el 2008 i el 2025...
ha fet, si no recordo normalment, 14-15 treballs discogràfics. És molt, molt prolífic. És a dir, en té el 2008-2009-10 i després em penso que el 12 en fa dos. I així fins actualment. El 2024 també va fer dos i el 2025 n'ha tret un. Per tant...
estem parlant d'un artista molt, molt, molt prolífic, un artista nascut el 1987, per tant, jove, és de Califòrnia, i bé, és un artista molt instrumentista que l'últim disc el va fer ara, el 2025, i que és absolutament meravellós, eh?
Simplement ara, doncs, continuem, no? Sí, sí, però tot i així volia afegir que en aquesta cançó Ty Siegel baixa el soroll, baixa una mica la intensitat i es mostra com vulnerable, no? És un pont directe. De fet, aquí m'ha recordat així. Entenc que és un pont directe amb l'Hendrix més delicat, també, més íntim, no?
Sí, de fet és l'objectiu del podcast Blanc en Negre intentar connectar els artistes i penso que aquí aquesta cançó és un exemple. Sí, aquí hi ha una connexió. No converteixen l'època, però hi ha una connexió. Anem a la propera cançó? Sí, la propera cançó és Every first or every once is a winner. Això vol dir cada primer és un guanyador.
Fins demà!
Avui, excepcionalment, també hem trobat interessant que de Ty Siegel, més que dedicar-ho íntegrament a un sol disc, davant el prolífer que és el noi que treballa tant i que té tanta creativitat i tant de desbordament, hem triat cançons d'altres discos perquè ens han semblat interessant també posar-los en l'episodi, en el programa.
Sí, sí, ha sigut així. De fet, First Taste, que és de 2019, és de la que ara en posarem un parell de cançons, I Sing Them i The Arms. I bé, quan l'Àngel va decidir que aquest programa en la seva versió blanc era Jimi Hendrix, va ser molt difícil poder trobar un artista
que arribés actualment a ser identificat amb Jimi Hendrix, perquè podíem haver tingut moltes opcions. Podríem utilitzar Jeff Beck, John Frusciante, etcètera, etcètera, que són clares guitarristes influenciats per en Jimi Hendrix. Podríem una persona jove i aquesta va ser l'opció. Ty Siegel. I Sing Them és el següent tema que escoltarem, que diem que està en un disc del 2019,
i que es diu First Taste, i aquí apareix una clau de Siegel molt interessant. Darrere d'una distorsió hi ha cançó. Sí, i un incís. Nosaltres no és una norma, però vàrem decidir marcar-nos una mica un criteri, una pauta, de què seria blanc o què era susceptible a ser blanc i què era susceptible a ser negre, no?
Vam dir que dins el llarg cronograma de la història de la música, que possiblement el 2000 era una data que marcava uns anys abans i que ja tenim 26 anys després del 2000. Exacte.
Vull dir que hi ha hagut temps perquè surtin nous cantants, nova música i gent influenciada pels que van fer música abans del 2000. Llavors el nostre criteri és aquest. Nosaltres els clàssics i els blancs són del 2000 per ball i els negres i els alternatius i els contrapunts són del 2000 per endavant.
Anem ara amb la cançó que us comentava en David.
Bona nit.
Yeah, you know that I don't care, I walk right by and
I sing my songs so I am free, yeah, sing them up. I sing my songs and sound like me, yeah, sing them up. I sing my songs so I am free, yeah, sing them up. I sing my songs and sound like me.
Com diria algú, però bé, no tothom possiblement hi estaria d'acord. En aquesta cançó la melodia hi és, el pop hi és, però cobert de soroll. La bellesa no sempre ha de ser polida. Això diu... Però no sé si tothom estaria d'acord amb aquesta cançó. Jo estic totalment d'acord, eh? Estic totalment d'acord.
Bé, continuem amb aquest disc, que és molt interessant, aquesta segona part de Ty Siegel, centrada en el disc del 2019, i anem a escoltar The Arms, una peça que podem dir que és potser la peça més fosca del disc, psicodèlia contemporània, tensa i sobretot molt inquieta.
Fins demà!
I must begin so that we both can sleep again. So I jump into the ocean just like a baby. I wake up too again. How did it go?
Bona nit.
Ty Siegel en aquesta cançó no busca agradar, busca provocar, busca connectar directament i d'alguna manera ho aconsegueix, connecta directament amb el Hendrix més essencial.
Sí, tot i que és evident que no comparteixen època. Recordem que el darrer disc d'en Ty Siegel és de 2025, es diu Possession, potser no és el millor disc de Ty Siegel,
Però bé, no deixa de ser un disc interessant d'escoltar. I en fi, Hendrix i Siegel, ho dèiem, no comparteixen època. Sí, però que comparteixen una mateixa idea, que aquesta és la clau, que és el rock com a espai de llibertat. És una exploració constant, un risc assumit i una identitat pròpia que els fa característics a tots dos i que bé, que aquí els tenim, no?
Exacte, protagonitzant aquesta nova edició de Blanc en Negre, on bé, hem trobat que l'esperit no canvia, tot i que... Sí, el resum seria aquest, el so canvia, el so són diferents perquè cada època té el seu lloc i la seva casella, però tal com tu deies, molt ben dit, l'esperit no, l'esperit es manté.
hem passat d'alguna manera del 67 al 2019 la guitarra continua sent una arma creativa sí, i en fi com dèiem, això és blanc en negre moltíssimes gràcies aquí estem Angela Yats i David Izquierdo ja sabeu, els clàssics del passat amb les veus del present don't care with me singing I love rock and roll
A Blanc en Negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present. Blanc en Negre, un diàleg constant entre ahir i avui. La música segueix viva, canviant, eterna, entre la memòria i la descoberta.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Yats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.