Prometré, perdré l'orgull després de tants...
Bon dia, són les 12, us parla Eduard París. Protecció Civil de la Generalitat ha actualitzat l'alerta del Pla Vencat i alerta d'un diumenge amb ratxes generalitzades de vents superiors als 90 km per hora, especialment a la meitat nord i est de Catalunya. Les ràfegues de Tramuntana podran ser especialment violentes a l'Empordà i a cotes altes del Ripolles, el Berguedà i el Sol Sonés. La subdirectora de Protecció Civil, Imma Soler, recomana molta vigilància a les activitats a l'exterior en l'alta muntanya.
Per això demanem sobretot aquesta vigilància amb les activitats a l'exterior de la muntanya. Molta cura perquè aquestes ventades, sobretot ens deien que es podien superar els llindars, aquests de més de 70 km per hora, sobretot amb cotes altes i mitjans del Pirineu. Per aquest motiu és un lloc que encara tenim més cura, d'estar molt ben informat.
En paral·lel, l'embossament fred anirà acompanyat d'una baixada clara de la cota de neu fins als 600 metres al Pirineu Occidental i d'onades que podran superar els dos metres i mig a la Costa Brava. I pel que fa a l'operació sortida, 278.000 vehicles van sortir ahir de l'àrea metropolitana de Barcelona en el marc d'aquesta primera fase de la Setmana Santa. Segons ha informat el Servei Català de Trànsit, la xifra representa fins ara el 48% dels 580.000 vehicles.
que es preveu que abandonin la zona fins a les 3 de la tarda. El Servei Català de Trànsit s'espera que en els propers minuts vagi actualitzant aquestes dades. I en successos, els Mossos d'Esquadra han detingut un home a Barcelona per estafar 5.200 euros fent-se passar per agent comercial de pisos. La resta de 21 anys simulava ser comercial d'una empresa de compra-venda d'immobles i contactava amb persones...
amb necessitats d'habitatge. A banda, disposava d'un perfil en una xarxa social on penjava i compartia ofertes de pisos i cases que suposadament tenia en cartera. Oferia habitatges a preus assequibles fora de mercat i ensenyava fotografies i vídeos a les víctimes.
I d'altra banda, en cultura, la Ludwig van i Sílvia Pérez Cruz han donat el tret de sortida del Festival Estrenes de Girona amb dos concerts amb totes les entrades benudes. La banda creada és polla però amb vida a Barcelona ha repassat les cançons del seu nou àlbum Pel Barri. Es comenta omplint les més de 1.700 localitats disponibles i amb un públic entregat.
que ha ballat totes i cadascuna de les cançons. I en els esports, en bàsquet, victòria del Barça a l'Eurolliga davant l'Estrella Roja de Belgrat per 92 a 88 en un partit que es va acabar decidint a la pròrroga. Per la seva banda, l'ESPA gironava dia 10 a la Copa de la Reina en perdre els quarts de final amb el Perfumeries Avenida per 53 a 76. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa
Benvinguts a Girona FM. Benvinguts a la ràdio de Girona. La convivència entre dues dimensions. La nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus.
Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre és la unió entre el vinil i el digital, entre allò que ja forma part de la història i allò que encara està per escriure. Blanc en negre, un podcast d'Àngela Iach i David Izquierdo, els clàssics del passat amb les veus del present.
Fins demà!
Benvinguts i benvingudes a Blanc en Negre, el nostre símil de rock and roll, però amb els colors blanc en negre. El poc cas on els discos del passat no són només records, són miralls, miralls on encara avui ens podem veure reflectits amb les mateixes pors, els mateixos anells, les mateixes ganes de marxar o de quedar-nos, perquè la música, quan és honesta, no parla només d'una època concreta.
Parla de nosaltres, de moment vital, en el que ens atrapa i del pes que arrosseguem quan sona.
No ens porta enlloc
Efectivament, avui posem en diàleg dues veus separades per dècades, per contextos socials, per maneres molt diferents d'entendre el món, però unides per una mateixa necessitat profunda. Entendre què vol dir viure sense anestèsia, què vol dir resistir quan el relat es trenca, què vol dir buscar un lloc on encaixar quan sembla que tot empeny cap enfora o cap endins alhora.
Avui posem en aquest diàleg a Bruce Springsteen i a Phoebe Bridgers.
El fil conductor d'avui no és estilístic, no és una qüestió de so, ni d'època, ni tan sols de gènere. És una qüestió d'actitud vital. Què fem quan la vida ens queda petita? Què fem quan el món ens pesa massa? Hi ha qui corre cap endavant buscant aire, hi ha qui s'atura i mira cap endins per no perdre's del tot.
Fins demà!
El rock, en aquest sentit, no és una música sense respostes, sinó de preguntes ben formulades. Avui escoltarem dos discos que no ens diuen què fer, però que ens acompanyen mentre intenten entendre-ho. Un disc que corre perquè té por de quedar-se i un altre que s'atura perquè corre ja no és una opció viable.
No hi ha l'air d'arrem, plis, plis, plis
Som a mitjans dels anys 70. Els Estats Units viuen un moment de desencís profund. La guerra del Vietnam ha deixat ferides obertes, la crisi econòmica colpege amb força la classe treballadora i la promesa utòpica dels 60 ha quedat absolutament enrere. El relat col·lectiu s'ha escardat i en aquest context Bruce Springsteen, que té 25 anys, està literalment contra les cordes.
Bruce Springsteen ha publicat dos discos i ha rebut bones crítiques, però l'èxit no li arriba. En aquell moment, això ja no és només una frustració artística, és una qüestió de supervivència. Aquest tercer disc, Born to Run, de l'any 1975, no és una oportunitat més, és l'última bala.
I això ens explica moltes coses. Born to Round no és un disc contingut, no és discret, no és modest. És un disc desbordat, ambiciós fins al límit, gairebé excessiu. Espristing vol fer el disc definitiu, perquè sent que pot ser no hi haurà una segona oportunitat. Vol que soni, vol que soni bé, com una pel·lícula nocturna,
cotxes avançant sense ronclar, neons trencats, cors accelerats i la sensació constant que si no marxes ara, potser no marxaràs mai. Aquest disc no parla de llibertat abstracta, parla de fugir perquè quedar-se és asfixiant.
I ara, tot seguit, escoltarem Thunder Road. No és només l'inici del disc, és una porta que s'obre lentament. No hi ha bateria, no hi ha pressa rítmica, ja no veu que parla gairebé, cau d'orella. Un piano que acompanya sense imposar-se i una invitació clara i directa. Marxem, directament, marxem.
No és una ordre, és una proposta. Springsteen no promet diners, ni fama, ni victòries assegurades. Promet una oportunitat i per a algú que se sent atrapat en una vida que se li queda petita, això ja és molt.
The screen door salams Mary's dress waves Like a vision she dances Across the porch as the radio plays Oh, Olverson singing for the lonely Hey, that's me and I want you only Don't turn me home again I just can't face myself alone again
Don't run back inside, darling, you know just what I'm here for. So you're scared and you're thinking that maybe we ain't that young anymore. Show a little faith there's magic in the night. You ain't a beauty, but hey, you're alright. Oh, and that's alright.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit!
Que trobarem a faltar en Clarence Clermons, eh, David? I tant, que el trobarem a faltar. I en Broses Pristinc segur que també el troba a faltar. Aquesta ha estat la primera cançó que hem pogut escoltar des d'aquest nou disc, del nostre disc clàssic que avui us presentem. Aquesta cançó no parla de fugir de por, parla de fugir per esperança. La carretera aquí no és evasió, és una possibilitat.
És la idea que potser encara hi ha una escletxa, un marge petit, però real, on la vida pot començar de nou. Tot el disc neix aquí. Si t'atreveixes a pujar al cotxe, potser encara no és tard. Exacte.
I bé, dèiem d'aquesta cançó que no hi ha una bateria, que no hi ha una pressa rítmica, òbviament ens referíem a l'inici de la cançó, perquè després sí que hem vist que hi havia més ritme i més bateria, però no amb la pressa rítmica que potser trobem en la resta d'aquest gran àlbum.
Qui és Princeton, en la següent cançó que us presentarem, que és 10th Avenue Freeze Out, fa una cosa fascinant. Escriu el mite de la seva pròpia banda. No parla d'èxit comercial, no parla de res més que de la comunitat, del grup.
De trobar refugi en la música quan el món de fora, el món exterior, és fred, dur i indiferent. La E-Street Band no és només un grup de músics, és una família escollida, un lloc on tornar quan tot falla.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Blanc en negre, avui amb nosaltres, Prusa Spristing, escoltant aquest nascut per córrer, sense arribar a l'estrès, eh? Vull dir, córrer sense anar a arribar. Aquesta cançó ens recorda una veritat molt simple, però essencial.
Ningú se salva sol, tots necessitem en algun moment donat un cop de mà. La música aquí és lloc de trobada, és identitat compartida, escala humà, enmig de la intempèrie, en un món que l'expulsa i la comunitat la sosté.
Exacte, era Tenth Avenue Freeze Out, la cançó que havíem escoltat. I abans d'escoltar el següent tema, que serà el tema que dona a nom al disc que el 1975 va editar Bruce Springsteen, volíem fer-vos comentaris que fem sovint en aquest podcast, que és el tema de les curiositats dels artistes dels quals presentem discs.
Una de les curiositats que potser no sabíeu, potser sí, però si més no la comentarem, és l'origen que a Bruce Springsteen li diguin The Boss. The Boss és el sobrenom, aquí es coneix aquest artista, però pels qui no ho sabeu, l'origen és molt senzill, era...
el nom que li va posar als músics de la Street Band, quan ell, quan anava de concert, s'encarregava de repartir els diners que havien aconseguit. I no era una cosa que li agradés gens, perquè ell detestava tot el tema de les jerarquies, però s'hi va quedar. Al final ho va haver d'assumir i ara no és que li desagradi. I una altra curiositat interessant és que l'any 76, un dels seus ídols, com molts de vosaltres sabeu, era l'Elvis Presley...
va intentar colar-se a la mansió de Graceland per conèixer-lo i evidentment va ser detingut pels guardes de seguretat i no va poder pas conèixer l'Elvis Bé, passem doncs a la propera cançó Exacte, la següent cançó que presentem avui és Born to Run, que és la que dona nom al disc i aquesta és una mica l'himne tot i que no és un himne triomfal
És el crit d'algú que té por de quedar-se o de quedar-se atrapat en una vida predestinada, sense marge de l'acció o de canvi. I tot és exagerat, tot és èpic, perquè la sensació de voler fugir també ho és. Aquí l'urgència no és estètica, és simplement vital. Born to run.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Ritme frenètic, nascut per córrer la carretera, aquí no és romanticisme, és una necessitat vital, és el desig profund de no resignar-se, i per això aquesta cançó encara funciona avui en dia, perquè aquesta por de quedar-se, de no arribar a ser, encara existeix, encara és nostra.
Exacte. El que anem a escoltar tot seguit és una altra de les cançons que forma part d'aquest born-tornant, és Backstreet, i aquesta és una mica la cara fosca del disc. Aquí Springsteen parla de la pèrdua de la innocència i de les amistats que es trenquen, fins i tot potser de promeses que no es compleixen.
Fa una mica al·lusió que créixer no sempre és èpic, sovint fa mal. I aquesta cançó no ho amaga ni ho maquilla. Backstreet, meravellosa.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Bona nit!
Fins demà!
Sí, sens dubte. Fins i tot amb Bruce Espristing l'energia també s'esgota. Aquí l'Espristing deixa de córrer, s'atura, mira enrere i el que veu no sempre és bonic, però és real. És el preu d'haver volgut tant.
Sí, de fet, hem de pensar que aquest disc es grava l'any 75 i, bé, Esprinstein està en la situació que es troba i que hem explicat anteriorment. Es va gravar a Nova York, va sortir publicat el 25 d'agost del 1975.
I és un disc que la revista Rolling Stone va situar com el 18 dins els 500 millors discos de tots els temps de la música contemporània. Per tant, bé, és un gran disc que us recomanem l'escolta tantes vegades com sigui possible.
Per altra banda, ja per escoltar la darrera de les cançons que ens ocuparà avui, Jungle Land, us volem presentar un dels que va ser un dels temes més escoltats en aquell moment.
Va ser un dels quatre èxits que va tenir aquest àlbum. I això no és una cançó, és una pel·lícula. Hi ha personatges, hi ha escenes, hi ha carrers, hi ha violència, hi ha mort, i un solo de saxo que no acompanya, sinó que és un perfecte narrador. Tot el relat del disc ens culmina aquí, amb la conseqüència que la fugida té conseqüències.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
A midnight gang's assembled and picked a rendezvous for the night They'll meet-neat that giant extran sign that brings this first city light Man, there's an opera on the turnpike There's a ballet being fought on the alley Until a local cop's cherry top rips this holy night
Bona nit!
Bé, podríem dir que hem arribat ja una mica a la meitat, a l'hemisferi del nostre programa, del nostre blanc en negre d'avui, amb Rosa Espístin com a protagonista, i que Bon Torrant és el que tanca com una tragèdia urbana.
Amb la sensació que la fugida no sempre salva, però que quedar-se tampoc era una opció viable. I anem cap a una transició cap al nostre disc contemporani. I aquí sí que volem fer una mica d'incís, perquè evidentment nosaltres quan fem la tria d'un disc clàssic,
Busquem contemporanis, busquem alternatius, busquem grups que d'alguna manera s'hagin influenciat o hagin tret algunes línies musicals o editorials d'inspirada en el nostre clàssic.
però que està clar i evidentment que n'hi ha molts més, no, David? Evidentment, evidentment. Pensem que nosaltres el que fem és una tria personal i segons el que des del nostre punt de vista absolutament subjectiu, doncs considerem que és l'artista que té aquell disc perquè no comparem artistes, hem de dir que comparem discos. Això ha de quedar clar. I busquem un artista que...
ja sigui per la seva influència, fins i tot a vegades per la temàtica que hi ha en aquell disc, doncs és com una qüestió paral·lela al disc clàssic que presentem, no? Sí, per això també, si hi ha alguna persona que tingui algun sugeriment, o que ens digui, no home, aquest no és, em respisti, aquest no lliga ni... No lliga gens. No, no enganxa ni...
Llavors tenim un Instagram on es poden fer arribar sugeriments al podcast Girona. Exacte, podcast barra baixa Girona. Ens podeu seguir i aquí fer-nos arribar alguns sugeriments de d'allòs.
Però també dir-vos que aquest ha estat el motiu perquè en el capítol anterior, en l'episodi interior de Blanc en Negre, varen fer un resum dels primers quatre. O sigui, el concepte està que cada quatre clàssics, cada quatre episodis de Blanc en Negre...
en farem un d'especial en el que recollirem les quatre cançons més emblemàtiques dels quatre clàssics i en David ens portarà també una sèrie d'alternatius que no van estar en el primer programa, no van estar en el programa original, que no els vam enllaçar ni els vam fer parella de fet, però que podrien haver estat, no?
Sí, de fet, a veure, per exemple, a nivell del primer programa que vam fer, Maddie Waters, i que nosaltres vam posar com a contrapunt a Gary Clark Jr., doncs, bueno, aquesta era una possibilitat, en podíem haver fet moltes més...
I bé, aquest era una mica el sentit del programa resum que fem després de fer quatre podcasts en aquest sentit. Què fem? Doncs diem, home, tot i que nosaltres vam utilitzar com a contrapunt Gary Clark Jr., aquí us donem unes altres alternatives que podien haver estat perfectament els contrapunts en aquell programa, no? I bé, continuem, doncs, perquè ara ens toca la transició d'avui. Sí, Espresting parlava de carreteres exteriors...
Phoebe Bridgers, que és el disc contemporani d'avui que presentem, parla de carreteres interiors... On ell crida, ella siuixeja. Sí, i on ell corre, ella s'atura i fins i tot observa. Passem doncs a aquest disc contemporani. Sí, és Punisher, un disc de l'any 2020...
que arriba en un món cansat, amb l'ansietat normalitzada i una generació exhausta emocionalment. Considerem que, o recordem, millor dit, que és l'any del Covid. Phoebe Bridgers no escriu per fugir, escriu per entendre's, per posar paraules al soroll interior, que quan ja no hi ha on córrer o on no fer-se mal, no?
En aquest sentit, hem de dir que... Sí, sí, no hi ha èpica, hi ha una estatat radical que es desarma, una manera de cantar, que no vol convèncer ningú, només dir la veritat, encara que sigui incòmode, que no ens agradi. Exacte.
Doncs bé, entrem sense més pauses al primer dels temes que us presentem de Punisher, Garden Song. Aquesta cançó funciona com un somni, amb imatges difuses, records barrejats, emocions que no sempre tenen una forma clara. No hi ha un relat lineal perquè la ment tampoc funciona així quan està cansada.
Someday I'm gonna live in your house up on the hill And when your skinhead neighbor goes missing I'll plant a garden in the yard
On a flatbed You should see it I mean thousands I grew up here Till it all went up in flames Except the notches In the door frame I don't know when you got taller See your reflection in the water
Bona nit.
The screen turns into a title.
Fins demà!
I don't know how, but I'm taller It must be something in the water Everything's growing in our garden You don't have to know that it's haunted The doctor put her hands over my liver She told me my resentment's getting swollen
No, I'm not afraid of hard work. I get everything I want. Podríem dir, si haguéssim de fer servir una paraula, possiblement seria sensible, no?, sensibilitat. Aquest disc no s'escolta amb el cap, s'escolta amb el cos, amb la intuïció, amb l'estómac. És una música que no entra per la raó, entra per la ferida.
Sí, i a més, volem destacar que Phoebe Bridgers és jove, és una noia nascuda el 1994, va néixer a Pasadena, i també forma part de dos projectes. Ella té el seu projecte personal i forma part dels projectes interessantíssims. Un és Boy Genius, que s'escriu tot en minúscula i junt, amb dues noies més, amb la Julian Baker i la Lucy Dacus,
I també forma part amb en Connor Overs, que és un conteautor nord-americà del qual us recomanem la seva escolta, d'un projecte que es diu Better of Biblion Community Center. I bé, simplement dir-vos que aquest disc Punisher va ser el punt de partida perquè fos nominada
l'any 2021, quatre premis Grammys. Millor artista novell, millor àlbum alternatiu, millor cançó de rock Kyoto i millor interpretació de rock també per Kyoto. Però que no em va guanyar cap. No em va guanyar cap. Pobre. Exacte. Però bé, parlant de Kyoto, és la cançó que us presentem tot seguit. Musicalment...
És una cançó lluminosa, gairebé enganxosa, però el que explica és molt dur. Parla de distància, de ferides familiars, de la necessitat de protegir-se per no tornar a caure.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Fins demà!
Bé, en una autodefensa, com comentava en David, aquesta necessitat de protegir-se per no tornar a caure. El contrast és devastador i profundament honest en riure mentre et fan mal també és una forma de supervivència.
Sí, i bé, supervivència és una de les paraules claus, entenem, d'aquest disc. Per què? Doncs perquè el títol del disc és Punisher, no? Castigador, no? Aquesta cançó, que és la que us presentem tot seguit i la que dona nom al disc, parla de comparació, de sentir-se petita davant dels referents i de la pressió invisible de no estar mai a l'alçada.
Fins demà!
Fins demà!
Bona nit.
Possiblement aquí, aquesta cançó, possiblement seria la que més m'agrada del disc. Té una extrema fragilitat emotiva, fins i tot m'atreviria a dir que té un toc de sensualitat. És una cançó que aquí ens transmet que la presó aquí no és externa, és interna, és interior, és la veu aquella que no calla mai.
Exacte, és una cançó molt bonica. Bé, aquest disc va tenir una altra cançó que va tenir molta...
molt d'èxit o molt de reconeixement pel públic, que va ser en un song. És la cançó que us basarem tot seguit. És una cançó sobre estimar massa i sobre donar més del que reps, sobre quedar-se sense res més mentre intentes sostenir l'altre. You asked to walk me home
But I had to carry you And you pushed me in
You couldn't have You couldn't have Stuck your tongue Down the throat Of somebody
Bona nit.
Monsong, aquí no hi ha dramatismes, només una veritat nua, difícil de sostenir, però impossible també d'ignorar. Sí, una frase interessant. And now my feet can touch the bottom of you. Ara els meus peus no poden tocar el teu fons o el fons de tu, no? Bé, Monsong, un tema interessant, lent, pausat i molt, molt, molt poètic.
L'últim tema que us presentem de la Phoebe Bridgers del disc Punisher és I Know The End, que comença com un murmuri i acaba com un crit, com si tot el que s'ha anat contenint durant el disc finalment necessita sortir. I Know The End. When I get back I'll lay around Then I'll get up and lay back down Romanticize a quiet life There's no place like my room
And you had to go, I know, I know, I know Like a wave that crashed and melted on the shore Not even the burnouts are out here anymore And you had to go
Bona nit.
I know, I know, I know When the sirens sound You'll hide under the floor
I'm going to chase it, I know, I know, I know. I gotta go now, I know, I know.
Driving out into the sunlight
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Us hem volgut deixar una miqueta aquest canvi de ritme, perquè possiblement és aquí. Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop, també ho sentiràs a prop.