d'omplir aquell pot tan solitari rovellós de la cuina. Notícies en xarxa
Bon dia, són les 12, us parla Adrià Jurado. El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha demanat avui dissabte a Esquerra responsabilitat i sentit de país per aprovar els pressupostos davant un context, segons diu, d'inestabilitat global. Ho he dit en el marc de la reunió extraordinària del Consell del Diàleg Social de Catalunya, que s'ha celebrat a Palau per abordar amb agents socials i econòmics la situació arran del conflicte a l'Orient Mitjà i com afecta el nostre país.
I repassem l'estat del trànsit aquest cap de setmana, en concret avui, ara mateix, ja que per reparació del ferm a l'AP7 a Castellbisbal només hi ha obert un carril en sentit sud cap a Tarragona i aturades de 5 quilòmetres des del Papiol. I també continua tallada en els dos sentits per desfreniments la Nacional 260 entre Ripoll i Sant Joan de les Abadeses. També hi ha hagut dues afectacions viàries d'un tren avariat a l'entrada de l'estació de Torredambarra que afecta la circulació de les línies R15, R16, R17 i RT1.
Els passatgers del tren afectat han estat traslladats a un altre tren i hi ha circulació per una sola via. I també tall de circulació de trens de la línia RL4 entre Calaf i Manresa per despreniments de la via. S'està gestionant transport alternatiu per carretera entre les dues estacions. I ens anem a informació local a Tarragona, que retrà homenatge al jove Joan Gabriel Rodrigo Gnafo en el seu 50è aniversari de la seva mort.
Tot just es compleix mig segle dels fets que van passar a la ciutat durant una manifestació, on s'hi van sumar els treballadors de la refineria en suport a les 5 vintives mortals de la massacre a Vitòria de 1976. Ens informa des de Tarragona Ràdio, Tere Ortega.
El jove tarragoní de 19 anys i treballador de la refineria Nafo va participar en la protesta contra la massacre de Vitòria de 1976. Va refugiar-se de les càrregues policials al número 7 del carrer de la Unió. Va entrar a l'escala perseguit per dos policies nacionals, els tres van accedir al terrat i Juan Gabriel Nafo va caure al buit i va morir. Aquest mes de febrer el govern espanyol ha reconegut formalment com a víctima de violència injusta
a Juan Gabriel Rodrigo Nafo. La seva família considera positiu que les administracions assumeixen que va ser un assassinat. No només per part del Estat, sinó que hem aconseguit també per part de la Generalitat
Aquest dissabte es fa al vestíbul del Teatre Tarragona l'acte de comemoració dels 50 anys de la mort de Juan Gabriel Rodrigo Nafo, un acte que presidirà l'alcalde Rubén Viñuales.
I encara en educació, més de 4.000 aspirants convocats avui a les oposicions per cobrir 1.100 places de docents d'ESO, batxillerat i EFP. I ens anem a esports, que avui a un quart de cinc el Girona rep a casa el llevant. Fins aquí les notícies en xarxa. Notícies en xarxa Benvinguts a Girona FM Benvinguts a la ràdio de Girona
La convivència entre dues dimensions. La nostàlgia dels clàssics i l'emoció de les noves veus. Els discos que han fet història i les veus que avui escriuen el futur. A blanc en negre viatgem entre els sons que han marcat generacions i les melodies que defineixen el present.
Blanc en negre, un podcast d'Àngela Llaç i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present. How can you love what I do, but hate who I am?
I wasn't raised like that. It wasn't part of the plan. How can you love what I do?
Hi ha discos que defineixen una època. I després hi ha cançons que fan una altra cosa. Cançons que no s'escapen quan s'acaba la dècada, que no queden tancades dins d'un estil. Cançons que continuen apareixent una vegada i una altra. Amb altres veus, altres cossos i amb altres maneres de dir el mateix.
Nosaltres avui encetem aquest nou format, les píndoles resum dels clàssics i dels contemporanis. Exacte, el que fem amb aquestes píndoles és repassar els quatre anteriors programes, que en aquest cas es van centrar en Moody Waters, Janis Joplin, Lou Reed i Jimi Hendrix,
i a partir d'aquí el que fem és una píndola, diguem, més centrada en aquestes noves músiques contemporànies que podrien ser alternatives o contrapunts a aquests quatre artistes, al marge del que va ser el programa inicial. Sí, entenem que els clàssics no es mouran, perquè per això són clàssics, i la primera senzillament escoltarem
la cançó que a nosaltres ens sembla com més emblemàtica d'aquest clàssic, però també li donarem introducció i cabuda en els nous contemporanis, nous alternatius, perquè evidentment hi ha darrere d'una influència d'un...
Jimmy Hendrix o Maddie Waters, a darrere hi ha molts artistes, evidentment. I a més pensa que nosaltres en el programa inicial vam fer una proposta d'un disc, perquè sí que és cert que el que hem de tenir clar per les persones que ens escoltin
És que comparem discos, no artistes. Exacte. I que s'ha d'anar en compte amb això, perquè diràs, ostres, què té a veure aquest artista amb aquest altre que estem fent? A vegades no massa res, però els discos sí que tenen algunes similituds. Alguna línia editorial, ja sigui el seu concepte. Exacte.
Llavors, què fem aquí? Doncs agafem i recuperem aquests artistes clàssics, aquests quatre últims programes que hem fet, i fem noves propostes diferents de la que vam fer en aquell moment. Si, per exemple, amb Moody Waters vam utilitzar Gary Clark Jr. en aquell programa inicial, doncs avui proposem altres propostes i obrim una miqueta el ventall...
perquè també considereu vosaltres a nivell personal si esteu més propers en aquella primera proposta inicial o la que us fem avui. D'això en parlarem en el transcurs de l'episodi i també recordar que aquestes píndoles a resum seran cada quatre programes, cada quatre blancs en negres, farem el conseqüent repàs.
Exacte, per tant avui a blanc en negre no farem arqueologia musical, no mirarem el passat amb nostàlgia i el que farem és escoltar com el passat encara respira dins el present. Avui parlarem, no parlarem de discos sencers, tal com us ha dit en David, avui anirem al centre de tot plegat, a la unitat mínima i més poderosa de la música popular, que seria la cançó, el tema.
Exacte, amb cançons que contenen un llenguatge, una actitud o simplement una manera d'estar al món. I artistes contemporanis que, conscientment o no, continuen parlant aquest mateix idioma que prové dels clàssics. How can you fight what I play and don't like me?
I gotta play about it, y'all.
Però realment en aquest programa neix una pregunta molt senzilla. Què fa una cançó? Què fa que una cançó precisament sigui realment important? No és només l'èxit, no és només la innovació, és la capacitat de continuar generant resposta uns anys després.
Sí, quan una cançó és important de debò, no queda fixada en aquell temps i prou, sinó que es projecta, es transforma, es distorsiona i es filtra en altres músiques. I avui escoltarem exactament això.
Tornem a reconnectar una miqueta amb el que ja va ser el nostre primer episodi, amb Maddie Waters, va ser el nostre protagonista principal, el nostre disc clàssic, i recordant també una mica que aquella primera meitat dels anys 50 el blues deixava enrere el delta del Mississippi.
les plantacions, la ruralitat i entre la ciutat aquest canvi, aquesta transformació va estar a Chicago. I Chicago es va convertir en soroll, en indústria, en electricitat. Muddy Waters entén una cosa fonamental, si el món ha canviat, el so també ha de canviar.
I així, aquí el blues va deixar de ser només una música de supervivència i es va convertir, es converteix en una afirmació d'identitat. I aquí, doncs... Presentem la cançó d'avui de Moody Waters, Cuchi Cuchi Men, de l'any 1954. Cuchi Cuchi Men
Bona nit
I got a black cat bone. I got a mojo too. I got a John the Conqueroo. I got to mess with you.
Fins demà!
Yeah, you're the hoochie-coochie man Everybody knows I'm young On the seven hours On the seven days On the seven months The seven doctors say He was born for good luck
And that you see I got $700 Don't you mess with me But you know now Everybody knows now Well you know the hoochie coochie man
Podríem pensar que el blues avui és una música de museu, una música tancada dins una vitrina, però això en realitat només passa quan una música deixa de ser necessària. En aquest cas no ha passat així, perquè tenim molts artistes contemporanis molt recents que segueixen bevent del blues i tocant blues.
I avui, com a contrapunt de Moody Waters, que podia haver estat perfectament també el contrapunt del programa original on vam utilitzar com a contrapunt Gary Clark Jr., avui ens centrem en un dels grans del món també del blues actual, que és en Kristen Kinfish Ingram. Li diu en Kinfish, no?
I a més, ell no copia, no fa res per homenatjar, sinó que fa coses per continuar, per continuar una mica l'herència de Moody Waters. I us presentem avui un tema que està inclòs en el disc Kingfish, el primer disc que va realitzar ell, i el tema es diu Fresh Out.
No coffee for my breakfast No butter on my roll I ain't got a drop of milk For the cornflakes in my bowl I'm fresh out Baby, I'm all fresh out
Fins demà!
I'm fresh out.
Fins demà!
I'm fresh out. Baby, I'm fresh out.
Un impressionant contrapunt, el nostre Maddie Waters. Espectacular. Kingfish no sona vell, sona present, sona actual. La guitarra torna a ser una veu amb autoritat. El blues torna a parlar del món i d'ara. No és un revival, és continuïtat. Exacte. A més, Kingston, Kingfish, Ingram...
Té només 27 anys acabats de fer. Esperem que no se'ns vagi amb el Club dels 27, no té pinta, no té pinta, però realment ell va néixer el 19 de gener del 1999 i aquest disc el va fer el 2019 amb 20 anys, del que hem escoltat aquest tall Frejaut, que s'anomena com ell, Kingfish, i bé, en realitat és un noi que...
està fent molt bé les coses, té tres discos ja editats, i el més interessant és que jo crec que realment sí que està plasmant molt, molt, molt l'essència del blues de Chicago. De fet, hi ha alguna foto, si no recordo malament, per internet, on el veureu tocant amb en Buddy Guy. Jo tinc una petita anècdota que si em deixes explicar un segon. Quim Figes és un noi que és garçonet, és gran, eh?
I jo quan el vaig veure per primera vegada vaig pensar, ostres, jo aquest ja l'he vist. I de cop, perquè jo vaig veure un concert de Chicago a l'any 2011-2012, no sé, l'any que vaig anar, el 2011-2012, vaig anar a la sala que té allà un dels guitarristes més coneguts del blues, en Buddy Guy,
Hi havia un concert, hi havia una persona que físicament s'assemblava moltíssim. I he dit, ostres, jo aquest tio ja l'he vist. Però després, quan vaig mirar l'edat, no, no, és impossible, o sigui, tindria 12 anys, i aquell noi que estava allà educant no tenia 12 anys, no? Però bé, la veritat és que em va sorprendre molt aquesta imatge perquè em va recordar aquell concert que vaig anar fa molts, molts anys a la ciutat de Chicago.
Bé, i aquí el que dèiem abans, que aquestes píndoles resum el que pretenen és una miqueta donar cabuda a altres artistes, a altres grups que possiblement han estat influenciats pel nostre clàssic, en aquest cas repassant la història i la influència de Maddie Waters.
I al seu voltant també hi ha hagut altres camins possibles. Estàvem comentant no només el tema d'en Cristó, sinó també podria tenir cabuda en Jared James Nichols, en Joy Bonamassa, Derek Trax...
I el blues no crea còpies, són conseqüències que creen un llenguatge, no? Exacte, i aquí tenim, doncs, efectivament, aquests artistes que comentaves fa un moment. Jerry James Nichols, ara està més en una vessant més rockera,
Joe Bonamassa també té el seu projecte paral·lel, que també és més roquer, i Direct Tracks, que sempre s'ha mantingut molt amb el blues, i bé, tot i que va formar part també de Diamond Brothers durant una petita època de la seva vida.
Bé... Passem al segon clàssic que vàrem repassar en el nostre blanc en negre, evidentment va ser una de les veus, no? Una de les grans veus femenines, Janis Joplin. Fins als finals dels 60, un món que parla de llibertat, però que encara que estiga la fragilitat, Janis Joplin trenca totes les normes, no només canta, s'exposa. Exacte, i el que farem és escoltar...
Una cançó que tots coneixeu, Pais, Peace of My Heart. I'll make you feel like you on my own.
Yeah, I did not give you nearly everything that a woman possibly can. Honey, you know I did.
Bona nit.
Fins demà!
Fins demà!
Aquí Janis ens diu que una veu que no pot fer cap altra cosa que senzillament dir la veritat. En Janis no busca bellesa, busca un allojament, una pau interior i busca retrobar-se en si mateixa. Però recordem que en Janis en l'episodi que li vam dedicar
el vam comparar una mica amb el contemporani amb el disc de l'Amy Whitehouse. Amy Whitehouse, sí. Però, com dèiem, les píndoles en resum donen porta, donen obertura, donen cabuda a altres artistes que han estat influenciades. I en aquest cas, Beth Hart... Sí, és la continuïtat contemporània que presentem avui. La Beth Hart...
És una artista que va editar el seu primer disc l'any 96, però avui us proposem escoltar un disc de 2015. També viu en un altre temps, Beth Hart, òbviament, no? Un temps diferent, però creiem que també és una gran artista com a contrapunt a la Janice Joplin, una gran artista contemporània que us animem a escoltar si no coneixeu.
En aquest disc hi ha un temps de dolor important, perquè hi ha una lluita íntima. Better Than Home, que és el disc que ens presentem avui, no és amable. És un disc de resistència, d'aguantar-se a dreta quan tot empeny cap avall. I en aquest sentit us deixem Trouble, The Better Heart. We were built for survival I'll give you no compliment
But I just want one day in the sun Hanging out, having fun I didn't come to make trouble Wait a minute, what you say? You wanna smack my face? Well, your bitch, your baby
Just like a wrecking baller
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I didn't come to make sure
Fins demà!
Precisament el que dèiem abans, que comparàvem en els episodis de Blanca Negra, nosaltres comparem discos, no conceptes. No exactament artistes. Exacte, perquè possiblement...
Com a cantant, com a intèrpret, aquesta encaixa més amb Johnny Joplin. En Johnny Joplin que Amy Winehouse. Amy Winehouse, per esprit, per ànima, per força, per energia. Per energia, de fet, és així. De totes maneres, compte, perquè la premsa nord-americana, quan va morir Amy Winehouse, va dir, ha mort Amy Winehouse, però ha arribat Beth Hart. Compte, perquè, tot i que la Beth Hart ja té discos de fa molts anys, és una noia que és nascuda l'any 72...
i té 52-53 anys, perdó, 53-54 anys, no ho sé, veurem en quin any, el dia exacte de naixement, no ho sé, però és cert que ella és una noia que té col·laboracions importants, el seu darrer disc és de l'any 2025,
té col·laboracions amb Slash i Améric Gales. Per tant, bé, és important. I ha gravat tres discos tenint en Jou bona massa de guitarrista. Per tant, compte, perquè és tremenda. I a més, hi ha una anècdota interessant a dir, que
Beth Hart, quan això ho va dir la premsa, havia protagonitzat una de les grans actuacions d'aquell any, i fins i tot molts deien de la dècada, perquè va interpretar amb Jeff Beck una cançó de l'Eta James, i estaven frisant en aquell moment, en aquell acte d'entrega d'un premi Kennedy en Buddy Guy, tant l'Obama com...
Tres quartes parts de Led Zeppelin. Jimmy Page, Robert Plant i John Paul Jones. Des d'aleshores, Hart ha estat una de les grans.
Aquí, sí, efectivament, i a més a més recordo ara, m'ha vingut a la memòria, que Beth Hart té un disc d'atribut a Led Zeppelin impressionant. És tremenda, és tremenda. Bé, la cançó que havíem escoltat està clar que no hi havia una metàfora clara, hi havia una veu que reconeixia un conflicte, que no intentava envellir-lo...
I com Janis, la veu no és un instrument polit, és una superfície ferida, és perquè aquí el crit no esclata, es concentra. Tell her your mind that you have been blind tell her it's over you belong to me
Bona nit.
If you want to hold me If you want to know me again If you want to love me Then take
Tell her you belong.
She'll never kiss you The way that I miss you What kind of lies does she tell you Inside of the dark She'll never win Cause I'm not giving in
You belong to me If you wanna hold me If you wanna know me again If you wanna love me Just take me home
Fins demà!
Absolutament meravellosa, Tell Em To Hold On, aquest tema que escoltàvem inclòs en el que per la crítica especialitzada és el millor disc de la Beth Hart, Better Than Home, un disc que si no ens falla la memòria és de l'any 2015. Aquesta cançó no demana ajuda, demana temps.
Si Janis cantava perquè no podia fer una altra cosa, Beth canta perquè sap el que passa quan deixes de fer-ho. Sí, i avui hem presentat a la Beth Hart, però jo també t'he de dir una cosa, Àngel, penso que no ens entra en el que seria disc contemporani, perquè ja saps que el nostre límit l'hem posat en l'any 2000, a canvi de mil·leni,
i, per tant, si haguéssim de buscar una artista contemporània, potser més propera per actitud, a la Genis Joplin, per mi, sens dubte, seria l'Anis Morrisset, sobretot el disc que va fer el 95, però Jekyll Little Peel, el gran disc, però amb 19 anys, a més, tenia, però, òbviament, no ens entrava per calendari, perquè és un disc del 95, per tant, seria més com un clàssic, i, bueno, hem optat per la Beth Hart, que és absolutament espectacular.
I, bé, continuem. I continuem a... En el tercer episodi vàrem tenir a... L'Urrit.
Holly came from Miami, FLA Hitchhiked her way across the USA Plucked her eyebrows on the way Shaved her legs and then he was a she She says, hey babe Take a walk on the wild side Said, hey honey Take a walk on the wild side
Fins demà!
I said, hey babe, take a walk on the wild side. And the colored girls go do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do do.
Fins demà!
All right. All right.
Si alguna cosa ens va ensenyar el senyor Lurrit va ser que ens va ensenyar que en el rock no cal cridar per ser radical. Això no és una provocació. Aquesta cançó, Qualcomm de Walsai, és senzillament una mirada.
Bé, ens va portar a que hi hagi artistes actuals que són absolutament meravellosos i l'artista que us presentarem avui és Aisy Shafir és un artista molt interessant
Us presentarem un disc que es diu Desert Car, on en Lou Reed potser no hi sona, però hi és, en el tempo, en el buit, en la manera d'explicar les coses sense fer un subratllat molt gran del que està passant, no? És la mateixa honestitat, però en un altre espai, en un altre desert diferent.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Blanc en negre, els clàssics del passat amb les veus del present.
Well, she's walking Through the clouds With a circus mind That's funny
Fins demà!
Bona nit.
Aquest va ser el darrer episodi de Blanc al Negre en el que vàrem recordar el disc clàssic de Jimi Hendrix. Després d'aquesta cançó de Little Wing, clar, què podem dir? Hendrix no demostra res. La guitarra aquí flota, respira...
ja no pot tornar enrere, hi ha artistes irrepetibles. Jimi Hendrix no té hereus, genera nous canals de comunicació. Exacte, i us presentarem una continuïtat contemporània, però bé, aquesta cançó que hem escoltat, Little Wing, té un paral·lelisme amb Pearl Jam, hi ha una cançó que es diu Yellow Let Better, que té un inici molt Hendrixià, que si no la coneixeu és interessant que l'escolteu.
Però continuant amb el que és l'artista contemporani que posem com a contrapunt en aquest programa resum en relació amb en Jimi Hendrix, avui tenim Eric Gales. Eric Gales no imita, no es tracta de sonar com Hendrix, es tracta d'entendre que la guitarra pot ser una veu i en aquest sentit continua la conversa que va obrir Hendrix. Música
Hey, everybody. I'm finally doing like I should. I got tired of doing bad, y'all. Now I'm doing good. I'm very motivated. You can say that I'm on my game. One thing that I know, things will never be the same.
For a thing that I know Things will never be the same
See you're changing me.
Fins demà!
Estem arribant als pocs minuts a la part final ja de la nostra píndola resum dels primers quatre episodis de Blanc en Negre. Avui no hem escoltat quatre cançons, hem escoltat quatre maneres de dir...
Ja soc aquí. Exacte, i aquesta última que escoltàvem era Eric Gales, un gran guitarrista que el 2012 va fer aquest disc editat en directe, que es diu Live, i bé, va aprendre ja de petit a tocar la guitarra amb els seus germans grans que li van fer aprendre temes de Jimi Hendrix, de Baby King, etcètera.
Bé, quatre moments de la història diferents que hem plantejat avui en què algú va sentir que la música no es podia quedar quieta.
I el que dèiem abans, que molts altres artistes podien haver estat en aquests episodis de Blanc al Negre, com per exemple en Joey Bonamassa, que està sonant en aquests moments, Maddie Waters va convertir el blues en una afirmació.
Johnny Joplin va convertir la fragilitat en una veu impossible d'ignorar. L'Urit va demostrar que mirar també pot ser un acte radical. I Jimièntrix va obrir una porta que ja no s'ha tornat a tancar. I've been dealing with stress. Why don't we go?
Però després el temps passa, o el temps va passar. La pregunta continua sent la mateixa. Com es diu la veritat avui? I aquí apareixen altres veus. Kingfish, Beth Hart, Eithy Shafir, Eithy Shafir i Eric Gales. Put on an old blues song
Però no oblidem, no són còpies, sinó continuïtat, perquè la música no funciona com una línia recta, funciona com un fil, un fil que es tensa, que a vegades sembla invisible, però que sempre hi és. Música
És un fil que connecta el crit, el murmuri, el silenci, l'escenari i l'habitació, la guitarra que esclata i la veu que resisteix, perquè les cançons simplement no moren, només canvien de pell.
Fins demà!
And she's buying the stairway to heaven.
Precisament ho hem comentat abans. Beth Hart és un artista que possiblement també molts dels que ens esteu escoltant haureu descobert avui una nova veu i una nova intèrpret. Beth Hart va fer un disc atribut a cançons de Led Zeppelin
I aquesta ha estat una de les cançons que hem triat per acabar els últims minuts del nostre espai d'avui. Avui hem escoltat com el passat no queda enrere, com el passat es filtra, es transforma i continua parlant a través d'altres cossos. I com hem dit, perquè les cançons simplement no es moren, simplement van canviant de pell, canvien de cos.
Bona nit.
perquè en Robert Plant es converteix en Beth Hart. Exacte, canvia la seva imatge rockera per una imatge més blusera, que és la Beth Hart, però clar, sense perdre l'essència. Canviem de pell, canviem de pell. Mentre algú les toqui, mentre algú les canti, amb necessitat i amb veritat, el fil continua atents.
Això ha estat Blanc en Negre, els clàssics del passat amb les veus del present. Rebeu unes fortes salutacions cordials de David Izquierdo i Àngela Iats. Fins a la propera.
Blanca en negre, un podcast d'Àngela Iats i David Izquierdo. Els clàssics del passat amb les veus del present.
Vols descobrir les noves veus de la lírica catalana? Vine a la quarta edició del concurs de Joves Cantants, l'espai en què el talent emergent de l'òpera pren el protagonisme. Vine el dissabte 7 de març a l'Auditori Via D de la Casa de Cultura de Girona, amb entrada gratuïta.
I aquest any, amb una novetat, el Premi del Públic. Vine, escolta, emocionat i vota la teva actuació preferida. L'endemà, el diumenge 8 de març, al Centre Cultural La Mercè, lliurement de premis i recital amb els guanyadors i guanyadores. No t'ho perdis. Viu la música, viu el talent, viu el concurs de joves cantants de Girona. I recorda...
Aquest any podràs votar i convertir-te en jurat en el Premi del Públic. Organitzen els Amics de l'Òpera de Girona i l'Associació Catalana de Professors de Cant.
A Girona millorem el sistema de recollida de residus. Durant aquest primer trimestre del 2026 arriba el nou model de contenidors intel·ligents. Un contenidor per a cada fracció per llançar els residus qualsevol dia i a qualsevol hora amb la targeta identificativa. Tots els contenidors a tota hora. Fem-ho més fàcil. Fem-ho més bé. Girona Ciutat Circular. Ajuntament de Girona.
Voluntaris.cat, el programa de Girona FM que treballa pel foment, la promoció i el reconeixement del voluntariat social a les comarques gironines. Un dijous al mes, Helena Garcia et porta el més destacat de la Federació Catalana de Voluntariat Social a Girona FM i en podcast a gironafm.cat. Estem compromesos amb el nostre teixit social. Som la teva veu. Som la gironina.
Girona és un estil de vida Girona FM és la ràdio de la ciutat el que vius a prop també