El Jardí de l'Ànima
Ni de receptes màgiques
No seguim a cap gurú, com a molt, algun compte d'Instagram
amb frases boniques i llunes plenes
Tampoc no venim a dir-vos què heu de viure
El que fem aquí és compartir
Des de l'honestedat, algunes eines que a nosaltres ens han ajudat
Perquè a vegades la vida s'embolica
Com aquells capdells de llana que guardes en una capsa
i quan els vols fer servir no saps ni per on començar
I parlant d'embolics
I fils del passat, aquest jardí va començar en un grup de WhatsApp
Un grup de tres amigues que vam retrobar
després de fer, de fa vint anys
com vam fer el cou
Un dia, entre audios, l'afra m'ha dit
Imma, hauries de fer un podcast
I jo, que a vegades emprenc la vida massa literalment
li vaig respondre
I per què no el fem juntes
i parlem d'espiritualitat
I aquí estem, obrint aquest espai
com qui obre una finestra
amb ganes de sembrar paraules, silencis, preguntes
i algun somriure
Gràcies per entrar amb nosaltres al Jardí de l'Ànima
Qui no es permet dubtar
No es deixa espai per canviar
Ni avançar
I de tot el que em vas dir
Quan vam a caminar l'hivern passat
El que més em va ajudar
És que quan hi ha dubte
Entre el cervell i el cor
L'estómac és la clau
Noies, ja hi som paltros
Totalment
Ara sí que sí
Ara sí que sí que va de debò
Que som al Jardí de l'Ànima
Juntes aquí
A l'estudi amb l'Arnau
Gràcies Arnau per acompanyar-nos
Gràcies
I tenir aquesta paciència infinita
amb els nostres àudios
Les nostres seccions i tot plegat
Venim a gaudir a passar-nos-ho bé
I perquè ens conegueu una miqueta més
Hem fet una petita breu presentació descriptiva
Amb números de nosaltres mateixes
Sí, a veure
No és que siguem expertes
Ni la Imma, ni la Lavínia, ni jo
En numerologia
Però hem jugat a veure
Què ens sortia fent els nostres números
I quines descripcions ens descrivien
A nosaltres mateixes
O sigui que ens ha ajudat
I hem vist que unes per l'altre
Doncs va, coincidia prou
I les hem fet servir
Llavors comencem per l'Imma
L'Imma és cor, terra i mirada profunda
Amb un camí de vida U
Ha vingut a obrir camins nous
Liderar des de la intuïció
I encendre llums enmig dels dubtes
Té una força silenciosa
Que acompanya sense empenya
I quan parla
Tot s'ordena una mica
I l'Imma parla molt
Sí, ho corro bona totalment
L'Imma-la
O sigui, ordena molt
El jardí de l'ànima neix
També de la seva capacitat
De posar paraules a l'invisible
Ai que bonic
No, no, m'agrada aquesta descripció
M'agrada
I crec que
Sí, sí, sí
Totes diuen una miqueta
De vosaltres perquè ens conegueu més
I perquè veieu
El tarannà d'aquest programa nou
Que avui estrenem
Molt bé
Doncs ara em toca a mi
I jo presentaré
Jo em dic Lavinia
I presento a l'Afra
Doncs el que hem dit
Hi ha una presentació aquí
Ben bonica per ella
Perquè és una persona molt maca
Intel·ligent
Preciosa
Amb bon cor
Llavors, bueno
L'Afra és claredat
Cos i una saviesa directa
Que et fa riure
Mentre et col·loca
El mirall a davant
Amb que a mi de vida 5
A mi m'encanta el 5
Sí, amb numerologies com
Buah, vinga a fer el meu
Vinga
Ha vingut a trencar esquemes
A fer que les coses
No siguin tan rígides
És llibertat
Canvi
I espontaneïtat
Però també una observadora fina
Del que no es diu
La seva secció
La saviesa del bar
No podria tenir
Millor anfitriona
I ara continuo jo
La tercera descripció
De nostra
Que en aquest cas
És la Lavínia
Ja l'anireu coneguent
Però la Lavínia
És la més enxufada
Al wifi cósmic
És aigua
Sí, serà molt buit
Exacte
Què està passant aquí?
Dónde estoy
Panera tierra
Panera tierra
La Lavínia és aigua
Bellesa i connexió
El seu camí de vida
Buit
Li dona una presència potent
I transformadora
Capaç de tocar l'ànima
En paraules
Però també
En silencis
Té l'art
D'obrir espais interns
I amb la seva veu
L'espai sàlvia
Esdevé un petit temple
On respirar més profundament
Ostres
Déu n'hi do
No, no
Jo no m'hauria presentat així
Estupendo
Aquí està la gràcia
D'aquestes presentacions
Que ningú s'hagués presentat
Com ens hem presentat
En realitat
No
Perquè costa molt
No sabem fer això
Exacte
Costa molt
Una mateixa
Veure's allà
I dir
Ah, vale
És que sóc això
I valorar-se
I tot
Bé, i el que hauríem fet
També
Amb aquestes presentacions
És obrir el nostre cor
Una mica
Obrir amb aquesta presència
Amb aquesta manera
De ser que som
I si t'agrada bé
I si no
No passa res
Pots canviar d'emisora
Vull dir que som
D'emisora millor que no
Que escolta un altre dia
Un altre programa
Que n'hi ha molts interessants
En aquesta emisora
Giron FM
Bé, i dit això
Continuem una mica
L'estómac és la clau
Siguin el fil
Sí
I com aquest jardí
És viu i canviant
Hem decidit organitzar-lo
En petits racons
Hi ha un espai
Per respirar
I connectar-se
Amb nosaltres mateixes
Que és el que
Porta la Lavínia
Que és l'espai Sàlvia
On ella ens guiarà
Amb la seva veu suau
Cap a un lloc més profund
Un moment
Lavínia
Va, ens poses
La capçalera, Arnau?
I així hi ha la gent
Que escolti
Quan escoltin l'espai Sàlvia
Què sentirà?
On anirem?
On anirem?
I llavors tu ens el presentes
Va
Espai Sàlvia
Un espai de reconeixement
Contacte i unitat
Amb la consciència que som
A Trungma om
Uuh
Doncs...
Bé Ke George
Sembla que tinc un espai
No?
Ta tocao
Ta tocao
Ara què faig?
Ara què faig?
No, a veure
Jo el que aquí em surt de dir és com, és una mica un espai que jo pretenc com donar alguna pràctica,
parlar d'alguna cosa que ens pot encendre llumetes, d'alguna cosa que ens permeti tornar a casa,
és a dir, tornar a sentir-nos, a connectar-nos, a saber com estem, a dir, ah, val,
la protecció energètica no és tan difícil, simplement haig de connectar amb la terra, amb el cel,
haig de fer volar la imaginació, que la imaginació porta molta sabidoria, de veritat, porta molta sabidoria.
Llavors, és com una mica aprendre a anar cap a aquesta casa, que moltes vegades ens han dit,
no, això són cosetes que tampoc hem d'anar per lo pràctic, cap a la feina, a fer no sé què,
a ser productives, a ser...
De hiperracionalitat, no?
Sí, exacte, moltes gràcies, Afra, perquè jo em vaig enrotllant.
Però, bàsicament, és un tema de dir, val, com torno jo, com em connecto amb mi
i com em connecto amb aquesta sabidoria i amb aquesta percepció,
perquè jo crec que totes les ànimes que estem aquí al planeta Terra són perceptives.
Jo soc perceptiva, em dedico a això, soc terapeuta, gesta, al transpersonal i energètica, i percebo.
I crec que tothom té aquesta capacitat.
Uns tindran el camí de vida per desenvolupar-ho, els altres no,
però ens podem ajudar a la vida amb això.
Llavors, com m'ajudo a percebre, a començar a percebre'm,
i no vol dir que hi hagi d'haver una percepció ultrasensorial,
sinó que és, per exemple, començar pel cos, que és un pont estupendo.
Bé, ja m'estic enrotllant, però diguéssim que el tema seria això, val?
Una mica.
I cada setmana, no?
Ens aportaràs alguna part d'aquestes...
Sí.
Cada setmana portaré alguna cosa que m'invingui.
M'agrada la improvisació, no?
Sí, no, i a vegades també...
Inclús veníem abans de fer el programa i totes ens passen coses a les nostres vides
i ens passen coses molt intenses, no?
I més en aquests moments que estem vivint, aquests 2025s,
que són bastant, en general, un any intens,
doncs està bé, no?
Veníem amb una intenció i com que m'ha passat això,
doncs ara us parlaré d'això que m'està ajudant a mi.
I us ho comparteixo des d'aquesta honestitat,
que és l'única clau i la missió d'aquest programa bonic
que estem començant a enfilar.
Exacte.
I després vindrà l'Espai Nècter,
que és on ens aturem a conversar, a entrevistar
i al final deixar que la paraula fluveixi com el suc tols
que es converteixi entre amigues.
I per paraula, per paraula, la Ima.
Sí.
Però has reu posat la capçalera de l'Espai Nècter
per saber com sona.
Ens endinsem a l'Espai Nècter,
on cada conversa és una llavor de creixement.
I aquest espai, bàsicament, és això, no?
És una llavor, és un compartir,
és un estirar el fil del convidat que tinguem aquella setmana.
Avui parlem de preguntes que ens fem entre nosaltres.
És un espai de deixar sorgir el que vulgui sorgir en aquell moment,
present, que el present és aquest regal,
que a vegades no som conscients
i estem sempre pensant en el passat o en el futur.
Doncs l'Espai Nècter que sigui aquesta presència,
aquesta connexió interna
i aquesta connexió cap a nosaltres mateixes
i cap a aquesta conversa que vagi fluint
i que anem compartint cosetes
que el que ho escolta, estar en el cotxe, caminant,
a casa, rentant els plats
o mirant un paisatge bonic,
digui, ah, que bé, m'ajuda, m'acompanya.
Doncs aquest serà el nostre Espai Nècter.
Ja en tinc ganes, eh, no?
I abans no acabi el recorregut,
farem parada a la saviesa del bar,
que com heu vist, l'Afra ja va fent les seves puntuacions,
va ajudant,
que ens servirà, evidentment, un got de realitat
amb dues gotes d'ironia
i, bueno, qui sap què més.
Sí, al final és una mica el tancament, no?
Sí, però posem la capçalera, no?
Primer, la capçalera, per saber com serà l'esmai.
La saviesa del bar,
un got de realitat i dues gotes d'ironia.
Doncs sí, aquest serà una mica el tancament de cada programa
abans de l'última o superúltima secció, no?,
que és molt petitona i molt bonica.
I llavors, bueno, estaré aquí cada setmana
per entendre, per resumir, per sintetitzar,
per aportar el que estem parlant
i també per posar-ho en dubte.
Perquè, bueno, aquesta és una mica...
Aquí a les volades sembla i a la vínia
i l'Afra toca de peus a terra.
Jo comparteixo, entenc, ho disfruto,
sí, sí, estic allà i me'n beneficio, no?
Hi ha una part que m'agrada molt
i l'altra que posa en dubte moltes coses
o les valora o t'aporta un altre punt de vista
o potser ho vinculo amb una narració,
vinculo amb una cançó,
vinculo amb alguna altra,
m'ho de que sigui una mica apartada del que estem parlant
i així veurem cada setmana que flueix, no?
Jo crec que serà un preciós contrapunt, no?
Al final és molt bonic.
També t'haig de dir, eh, les volades,
jo penso que deixar volar la imaginació
i el que anem percebent com ampliar, diguéssim,
les nostres limitacions de tot el que ens han dit,
què és, què no és,
per anar captant, això està perfecte.
Però és veritat que es necessita un arrelament,
és a dir, una connexió amb el cos
i amb el que sentim per començar a volar.
O sigui, això no està...
Començar i per volar, també.
Això no està desconnectat, eh?
Es necessita molt d'arrelament, precisament,
perquè no sigui...
Per no acabar volat en un cicl.
Clar, o perquè no sigui una espiritualitat així,
d'aquestes desconnectadíssima,
de dir, bueno, això és tremendo, no?
Exacte.
Sinó que és una cosa que està totalment connectada amb tu.
És una sabiesa interna que forma part de la nostra naturalesa sagrada,
de veritat, o sigui que...
Bueno, només volia pentar-ho a això.
Endavant.
Vale?
I per tancar, l'última flor serà la dedicatòria.
I cada setmana algú, potser tu, que estàs escoltant ara mateix aquest programa,
podràs dedicar una cançó a algú especial, a un moment vital,
o simplement a tu mateix.
Perquè també cal recordar-nos que som mereixedors o mereixedores de celebrar-nos.
Qui no es permet dubtar, no es deixa espai per canviar,
ni avançar, i de tot el cau...
I continuem.
Avui portem una mini-entrevista entre nosaltres, amb unes preguntes,
que a veure el temps que portem i les que tenim temps de fer,
però si no ens enrotllem gaire, jo crec que podrem fer-les totes.
Així que va, comença. Qui comença?
Jo. A França, però un tu.
Perfecte.
A veure, noies, quin moment vital t'ha portat a voler a obrir aquest jardí?
Jo passo la llarga.
Un dels teus respondent a través.
Mira, un moment de peron, perquè estic en un moment de parar,
de no estic treballant 100% amb el que estava fent de bibliotecària,
i aquest peron m'ha permès mirar cap a dintre.
I el mirar cap a dintre ha sigut la possibilitat de poder obrir aquest jardí
amb els meus amigues precioses aquí.
Així que, ostres, és que m'emocion.
Ai.
Doncs jo, realment, em feia molta por,
perquè una cosa és fer teràpia individual, amb la gent,
i l'altra és obrir-me el món, a dir, mira, percebo, faig, no?
I a poc a poc ho he anat fent, ho he anat fent a Instagram,
però, clar, explicar aquí, no?, com jo vaig visquent tot això
i per poder acompanyar, ajudar, jo què sé, alguna coseta,
doncs vaig dir, ostres, sí, això em sembla una idea estupenda, no?
I aquí estic amb aquest repte.
Un altre?
Ah, però has passat paraula, eh?
Quin és el teu ritual preferit per connectar amb tu mateixa?
Vale, això tu, primera.
T'ha tocat.
D'acord.
El mar, banyar-me al mar, és un abans i un després,
sempre de tota la vida, res del que he après,
cap eina que m'ha portat, res,
m'ha superat aquest moment de banyar-me al mar,
que per mi és un moment d'abans i de després on em trobo,
jo, estic bé, m'agrada,
és com una neteja,
és un moment que no tinc gaire res més a dir,
és un momentàs.
Ostres, jo també me l'agafo.
I sempre, és igual, si estic acompanyada,
si estic amb el meu fill,
és igual amb qui estigui, si estic sola,
el moment d'entrar és un abans i un després.
Vale, jo, a veure, jo no,
jo, o sigui, sí, al mar, sí, sí, sí, i tant,
però el que faig cada dia,
i és que és així, és la invocació.
És a dir, el connectar amb la mare a terra,
amb els guies, amb el que sento,
amb com estic,
i aquest és un moment clau,
perquè, noies, si no el faig,
i això us ho dic en sèrio,
si no el faig, em començo a crispar.
No ens amenacis la vida.
Que l'he fet, eh?
Avui l'he fet.
Avui l'he pogut fer.
No, cada dia, cada dia.
Però, us ho juro,
em crispo més fàcilment,
estic com més, saps,
desituada,
no?
Estic a casa com de dir,
Déu meu, amb la família, tal,
no sé què,
i dius, no, no,
me centra moltíssim.
Me centra.
Llavors, és important, sí.
Jo el que faig,
i cada vegada que ho faig,
és més guai,
és l'agraïment.
Des del llit mateix,
agrair el cos,
que em sosté,
agrair que tinc un plat a taula,
saps?
Aquestes coses petites
que a vegades donem per objets,
però que tinc una salut,
perquè unes cames que em fan moure,
que els nens estan sants,
que estem bé, no?
Això, també el mar comparteixo, eh?
Però llavors,
un arrelament que m'ha ensenyat a la Vini
en un retiro,
que llavors ja parlem de coses que fem,
però d'arrelar-nos a terra,
tinc uns números de gravo boi també,
que és un pilotatge,
que també el dic,
llavors,
tinc com una mica,
uns mantres,
unes frases que m'ajuden a centrar-me,
però més des d'aquest agraïment del cos,
a la vida...
És que l'agraïment és bàsic,
és super sa.
I la que agraeixes i somrius,
dius,
eh,
ja,
que me queixo,
sí,
que me queixo,
si no,
estem aquí en un món que passi el que passi,
tio,
no podem pas...
Sí.
Agraïment,
per tant,
és aquest el meu...
Continuo,
jo fem-vos les preguntes.
Vale, va.
Sí,
ho has contestat també,
un altre.
Un altre,
perquè què ens queda?
Encara ens queda, eh?
Quin detall petit del teu dia et dóna més pau?
Detall petit, eh?
Petito.
Home, jo,
o sigui,
quan m'abraço,
de veritat, eh,
amb el meu home i el meu nen.
O sigui,
quan fem abraçades tots tres.
Sí,
espontànies.
Sí,
aquesta mirada amb els nens,
no?
La maternitat,
que a vegades ho surti corrents,
també ho direm.
Sí,
però estem parlant del detall aquest de no fa.
Exacte.
perquè et dóna pau i guerra
en tres segons de diferència.
Pots estar la pau absoluta
i després ho surten.
Però,
però sí,
ells,
mirar-los als ulls
i veure que es van fent grans
i que...
A mi em passa
que quan el poso a dormir
i li llegeixo un conte,
per mi és com que està tot al seu lloc.
I això em dóna molta pau.
És que és una sensació,
això,
tot al seu lloc.
o quan el vaig al llit
i penso,
i més,
els van fent llars,
penso,
uah,
com creixen,
tio,
són llargs,
no?
Al principi,
ens ho bebem una cuna
que és mini
i com que al cap dels anys,
hòstia,
en Pau ja té 10 anys,
saps?
Unes cames llargues,
no?
Em dóna pau,
però ens ho mira.
A mi se diu,
Pau,
vaig ficar pau al meu fill.
Bé,
Vinga,
Bé,
seguim.
Sí.
Va,
hi ha alguna olor
que et transporti immediatament
a la infància?
Sí,
jo en tinc una.
Digues.
L'olor de humitat.
Ah,
coincideixo.
Coincideixo.
La d'humitat al bosc,
humitat,
sabeu quan ha plogut.
La pluja,
quan ha plogut.
Sí.
O jugar també,
clar,
els meus avis de la cellera,
no?
Jo jugava allà
en una casa
on hi havia tot de juguets
en sales
on abans eren cors,
cors d'acte.
O sigui,
hi ha com alguna cosa
entre la natura,
les sales aquestes humides
de cases antigues,
que ara,
doncs,
clar,
està una mica més,
tot una mica més cuidat
o hi sol haver
que l'afecció
i tal.
I no,
no la sento tant.
Coincideixo 100%
amb l'entrada
a una masia
a la part baixa.
Sí,
el que són,
eren les cors abans,
que es van convertint rebosts
o allà on es guardava el vi,
el que fos,
no?
Aquella olor
com de tancat i d'humit,
a mi aquesta,
i la ninuco,
la conyé,
que encara
quan l'oloro,
i mira,
que a mi no me la posaven,
però em recorda directament
em transporta a la infància
i hi havia molts nens i nenes
que la duien,
no?
O la meva àvia crec que en tenia
i són aquestes dos coses.
A mi també,
ara que vingui de l'estiu,
l'olor del meló,
que baixàvem,
no?
el meu paret,
feia melons a l'hort
i llavors algun vespre
de baixar a peu
i anar allà
i obrir un meló
i menjar-te un meló,
saps?
Home,
de l'hort.
Ho saps?
Aquell sucositat,
aquells melons que ara dius
no tenen gust,
però aquells que tenia,
saps?
Aquell gust de meló
o de tomata,
de coses d'hort fresc.
Em fa encara.
Està mort,
està al cel.
Ai,
però ho feia molt bé.
Vale.
Doncs mira,
et saludem.
Exacte,
a la paret,
et saludem.
Tu i les abelles,
és que feia una mel
també boníssima.
Sí,
i t'agrada, no,
Afra,
l'olor humitat?
O sigui,
us agrada, no?
Ara a casa meva
fa aquesta olor
quan entres
i em flipa.
Clar.
És que,
vale,
he arribat a casa
i m'encanta.
M'encanta.
És que l'olor és molt bèstia
i com et transporta
molt ràpid, eh?
És un sentit brutal.
Sí,
jo ho vaig veure
perquè vaig viure uns anys
a Madrid
i vaig dir,
ostres,
a Madrid allà tot és secano,
no?
És com allò,
cau un sol allà espaterrant
i clar,
familiaritat
i vaig començar
a, no,
a obrir,
no?
I a dir,
però com és que és familiar?
I clar,
me'n vaig anar,
això,
de petita tal,
dic,
sí, sí,
és familiaritat,
és passejar al bosc
i fer,
oh,
no?
Entrant en una,
en una masia
o en algun lloc
on encara
hi ha aquesta olor
i dius, oh.
Ens queden dos preguntes.
I quan portem,
Arnal?
Perquè jo crec que potser
ja ens estem passant, eh?
Va.
En quin moment
de la teva vida
vas sentir
que estaves canviant?
Tu, Maria.
En diversos moments.
Bé,
jo us puc dir,
puc respondre-vos aquesta
si voleu directament.
Bé, perfecte.
Que a mi em sembla
que no hi ha un moment concret
sinó que el canvi
és un procés
que és continu
i crec que tothom
sempre està canviant
o en petites facetes
o en total,
però sempre hi ha canvis
i llavors pot ser,
clar,
puc dir quan vaig ser mare,
tal,
però tampoc va ser
en el moment radical, no?
Sinó que és una cosa
progressiu
que va passant
i si et permets això,
com diu aquesta cançó, no?,
que estàvem escoltant ara,
si et permets dubtar,
també et permets reflexionar,
et permets escoltar-te
i, per tant,
petits canvis, no?,
anar-los fent
fins que es converteixen
potser en canvis més grans,
no?
Però jo em vull dir un,
eh?
A vegades vas fent petits clics,
no?,
que te'n vas adonant
o no tant,
o a vegades més,
menys,
i de cop fas un
guala,
no?
Per exemple,
jo,
bé,
doncs tots tenim
diverses veus,
veus més bones,
veus més dolentes,
a dintre,
no?
I jo en tenia una
que Déu-n'hi-do,
que em matxacava allà,
vinga,
el crític,
eh?
Però per què fas això
i allò i tal,
no?
I de cop,
no?,
com ja portava
un procés de teràpia,
literalment li vaig dir,
bueno,
ja n'hi ha prou,
o sigui,
deixa'm en pau.
I va ser com en Gòlum,
saps allò que va dir,
tenim que...
no,
matamos a l'amo,
tal,
i de cop diu,
no,
cállate!
I vaig fer alguna cosa així
i dic,
oh,
se ha ido,
com en Gòlum,
se ha ido.
Aquí,
us ho juro,
us ho juro que em va passar
i vaig dir,
ostres,
quina pau,
ho he aconseguit.
M'has matat l'autocrítica
exigent.
Sí,
en un tema concret,
evidentment,
és una feina de vida.
El post-avotaje lo tenies ahir,
home.
Clar,
és una feina de vida,
però en un tema en concret,
on saps,
anava allà,
us ho juro,
igual que en Gòlum,
se ha ido.
Vaig pensar,
dic,
això és un moment estrella,
li vaig explicar al meu terapeuta,
en plan,
m'ha passat això?
Jo hi ha diversos moments,
sobretot el pas això de la infantesa,
l'adolescència,
és un pas que notes,
adolescència,
la maternitat,
va ser un cataclisc,
l'esclús,
no només l'embaràs,
no,
perquè va ser molt lleuger,
el no dormir al principi,
vull dir,
van passar uns anys molt hevis.
Cada nen té la seva part,
que et mostra la seva part fosca,
però,
hòstia,
va ser,
llavors també és el més bonic del món,
vull dir que és com aquesta,
però sí,
la maternitat ha sigut un camí profund,
i que li estic agraïda,
perquè al final,
m'ha permès anar cap a dintre,
més que potser no ho hagués mirat,
perquè si tot va bé,
vam navegant de por encima,
és quan,
no,
que pot entrar la llum
quan et fas ferida,
com diuen els doques grases,
no,
que això fa mal,
què hi ha aquí,
no,
perquè punxa,
i vas mirant i dius,
hòstia,
doncs aquí hi ha un tema,
tio,
hi ha un espejito,
aquí,
espejito,
espejito,
cuéntamelo,
i després comences a agafar-t'ho
amb humor,
amb carinyo,
i teràpia,
senyores i senyors,
que per això està,
no,
tenir terapeutes
que t'agafen la mà
en un moment determinat
per acompanyar-te
en aquests processos interns
de canvi,
perquè la vida
és un canvi constant,
i a vegades ens agafem
com si estiguéssim allà a la tabla
i no,
sobretot hi confia,
i costa molt
deixar anar i confiar,
perquè...
Sí,
no pensar,
les coses són així,
he de ser així,
ha de ser així,
no,
no,
un moment,
un moment,
un moment,
ja pots dir missa,
que llavors la vida
fa pim, pam,
pum,
bocadilla a tu.
Sí,
molt bé.
Vale,
va,
l'última.
Quina contradicció
et defineix?
Ahà,
aquesta és molt...
Passa a palavra,
no us ho penso dir.
No,
en realitat no en tinc ni idea,
o sigui,
un moment,
deixeu-me pensar.
Jo he pensat una també,
si voleu,
perquè clar,
les vaig fent
i sembla que respongui la primera,
no,
però bueno,
si voleu us trenco un gel.
Sí, sí, sí, sí.
Hi ha com una part de mi,
crec,
que és com molt diplomàtica,
com racional,
que sempre intento entendre,
empàtica,
no,
inclús,
inclús com,
com a vegades massa,
no,
perquè inclús amb valors superposats
als meus,
em puc acabar
intentant entendre
l'altra persona,
que dius,
a veure,
fins on estàs arribant.
Però llavors tinc una altra part
que és mega impulsiva,
superimpulsiva,
i que la meva intuïció fa pam,
i tiro cap allà,
saps,
en plan,
puf,
ja hi soc,
encara que no hi hagi aigua a la piscina,
és igual,
jo estic allà dins,
a vegades n'hi ha,
a vegades no,
no,
i per mi és una contradicció
perquè penso,
ostres,
com he fet això tan ràpid
i com normalment sempre
intento entendre
absolutament tot i tothom,
no,
que també és passar-se,
són com dos extrems
i llavors,
evidentment no sempre és així,
no,
però us ho estic explicant
d'una manera super exagerada,
però per entendre
que hi ha una part
que és molt de racional,
pausada,
anem a entendre,
anem a fer-ho tot ordenat
i amb uns valors molt concrets,
hi ha una altra
que és fum,
impulsiva totalment.
Comparteixo bastant el que dius
i a mi em passa més
amb el dia i la nit,
per exemple,
jo durant el dia
sempre soc empàtica,
intento això,
ajudar la gent,
sempre estic,
con esa sonrisa m'encanta,
però clar,
aquí hi ha una part meva
que no estic mostrant
i que l'estic com guardant
i a la nit
si em desperten els nens
i estic cansada,
si tinc una mala lluna,
aquesta mica la lluna,
però el que ens hi ha
a la nit no compta,
m'assurro una bèstia,
peluda,
enorme,
asquerosa,
no és asquerosa,
ho dic amb carinyo,
però vull dir que
és curiós que a vegades
dius,
quina contradicció,
si de dia ets encantadora,
o jo no,
m'assento i em...
em caig bé ara,
ja s'ha acabat
aquestes tonteries
d'autojutjar-me,
vinga,
faig el millor que puc
com el millor que sé
i vinc endavant,
però després això,
en les noces oscures,
dius,
aaaah!
Jo,
o sigui,
ara dient els ritmes,
dic,
clar,
o sigui,
a veure,
de contradiccions
segur que en tinc moltes,
però com ara,
sí,
clar,
però sí que és veritat
que necessito
com un ritme lent,
d'acord?
Sobretot perquè
és més fàcil estressar-me,
més fàcil com,
o sigui,
soc sensible,
no?
Més fàcil com carregar-me
o dir,
com necessito
com un ritme lent
com per anar
integrant,
no?
Com per anar
també més controlada,
no?
Però
hi ha moments
on no tinc paciència,
o sigui,
és com,
això ho vull ja,
saps?
O,
i això és un...
Sí,
jo crec que
té a veure amb moltes coses,
però també internament
és una cosa
que són uns nervis,
una por a no tenir-ho,
o un...
Saps?
Allò,
dius,
ostres,
amb el que vas aprenent
com a relaxar-te,
confiar,
perquè també m'ha costat,
no?
Acceptar el meu ritme,
no?
Generalment la societat
és com més ràpida,
perquè m'entengueu,
no?
O almenys el que jo percebo,
d'acord?
Però per dins és,
ostres,
però hi ha una pulsió encara
de això,
però per què no em surt,
però?
Sabeu què vull dir?
És com,
a veure,
ja,
o sigui,
ja,
no?
Sí,
sí,
i això jo crec que també
és contradicció.
Sí,
estava mirant i estava pensant,
estàvem juntes a cou
i quasi estàvem assentades així,
tu estaves al mig.
Jo estava al mig,
jo estava al mig,
és que ara estem...
Bé,
ho veureu en el vídeo.
Jo llegia el que deia la Lavínia
a través del que tenies tu davant.
Exacte,
és que no,
com que la Lavínia
ja estava enxufada,
clar,
estàvem allà a les classes,
no?
I els apunts,
vinga,
agafa apunts.
I a vegades,
podem explicar això
que és molt divertit,
es despistava,
no?
I estava allà,
estava a la sisena dimensió,
a la setena,
en el meu món.
No?
I anàvem,
i clar,
i de cop deia,
hosta,
la terra,
els apunts,
i mirava el meu full
i copiava els apunts
que jo anava endavant,
doncs,
dos minuts del professor
i ell anava copiant
i clar,
i era un moment que deia,
ara veuràs,
et feré una broma.
I li posava,
Lavínia,
què tal,
com vas?
Hola Lavínia.
Hola Lavínia.
No,
coses,
els apunt i l'ella ho llegia
i deia,
el professor ha dit això?
I per un moment...
No,
no,
però és que el que tu no veies
és que jo de l'altre costat
també m'havia encantat
per la meva manera
i venia a copiar els teus
i llegia,
hola Lavínia,
i feia,
ai, ai, ai, ai, ai,
què està passant?
Bé,
doncs això eren
les nostres classes de cou
i gràcies a aquells moments
preciosos que vam viure,
vint i pico anys després,
estem aquí assentades
fent un programa a ràdio.
Ostres,
sí.
Que meravellós.
Sí,
hem de fer una gratitud
a l'Institut Vicenç Vives
que ens va ajuntar
en aquell cou de Ciències Mixtes
que vam ser l'últim cou
perquè llavors ja veia batxillerat.
Que jo crec que hi havia l'aula,
la nostra classe,
no tenia uns vidres trencats.
O jo m'ho invento.
Sí,
eren aquells tan fins
i havien...
Sí,
feien fred.
No sé si hi havia...
Entrava aire.
Sí,
hi havia en algun costat,
algun...
Però algun foradot,
no?
No en plan...
d'aquell últim època.
Bueno.
No,
és que em va impactar això.
Ostres,
els vidres trencats,
però...
Sí.
De vegades,
bueno.
Bueno,
fins aquí les preguntes
i la saviesa del bar,
no, ara?
La saviesa del bar.
Molt bé,
doncs sí,
és veritat.
Això em toca a mi.
Mira.
Ara canviem de racó
i deixem els coixins
i les plantes aromàtiques.
Exacte.
I entrem en un espai
una mica més terrenal.
Aquí no hi ha encens,
però hi ha cafè,
no hi ha mantetes,
però sí cadires de fusta,
alguna copa de vi,
converses que comencen lleugeres
i acaben tocant...
ossos.
És el lloc on es diuen veritats
amb una mica d'ironia
i on la vida,
amb totes les seves contradiccions,
se'ns fa una mica més digerible.
Doncs,
benvingudes a la saviesa del bar,
amb l'afra.
i avui ens preguntarem
el que...
Bueno,
avui no ens preguntarem res,
és veritat.
Avui no ens preguntarem res,
perquè no tenim temps.
Ja ens hem preguntat prou coses.
Sí.
No,
és veritat.
Bé,
doncs no fareu fer avui,
no fem secció.
No,
no portem res,
no portem força,
no?
No fem secció.
No fem secció.
O sigui,
jo simplement diré una cosa,
que així ho deixo a l'aire
perquè ho estigui escoltant,
no?
Exacte.
que és una mica el que teníem en ment
en aquest punt.
A veure,
a mi aquestes dues persones meravelloses
em van dir,
vols fer un podcast?
Mirà,
d'espiritualitat.
I ho dic,
caram.
I això,
i això jo com hi encaixo,
no?
Aquí.
I clar,
he anat pensant i penso,
a veure,
clar,
per mi l'espiritualitat és com una
una narrativa,
no?
De més,
d'explicar coses de mi mateixa,
algunes eines,
és una cosa que està com molt a la boca
de moltes persones.
tothom més o menys sap què és,
però jo soc incapaç de definir-ho.
I de veritat que és que no ho sé fer.
No en tinc ni idea.
I és del que va al podcast,
amb el qual em sembla bastant,
bastant,
bastant guapo,
no?
i llavors,
bueno,
no és per obrir aquí un gran debat,
ni molt menys,
però sí que,
sí que em sembla com encertat,
o sigui,
tanquem,
fer-nos l'última pregunta del que és el guió del potes,
que jo,
de veritat,
nois,
que no sé respondre.
Jo no puc definir això.
Bueno,
i si ho anem responent?
O sigui,
li deixem la pregunta al públic,
al nostre estimat públic,
i que hi vagi pensant,
no?
És com la cosa d'avui,
no?
Sí,
el que és per vosaltres és l'espiritualitat.
perquè si ara obrim aquest meló,
podem estar...
I si ens volen deixar algun missatge per Instagram per dir-ho,
també em semblarà,
encara que sigui de riure,
perquè jo podria fer moltes definicions molt estranyes sobre l'espiritualitat.
A la dedicatòria,
després que farem,
ja donarem el codi...
Ai,
el codi.
El codi,
el secret o no.
Donarem el correu electrònic,
perquè puguin comunicar-se amb nosaltres.
Sí,
perfecte.
Però si deixem el meló del que és fer cada una de nosaltres,
ja ho hi hem compartint,
durant els programes que farem a partir d'ara.
Un altre dia també,
jo portava preparat també,
a diverses coses que em ressonaven,
però crec que és una porta molt gran,
ja portem uns quants minuts de programa,
i ja anem cap a...
Només dir,
això sí,
que qui vulgui,
el 19 d'octubre,
el diumenge,
19 d'octubre,
eh,
sí,
sí,
faig com un mini curset de quatre hores,
amb guiatge,
amb el meu guiatge propi,
que és una iniciació a l'espiritualitat,
o sigui,
com tots percebem,
hi ha diferents maneres de percebre,
no?,
i d'intuir.
Llavors és com,
ai, tinc ganes d'entrar en aquí,
amb com percebo jo,
o com em puc ajudar,
o quin és el camí més fàcil per mi,
no?,
a través de pràctiques espirituals,
xamàniques,
pràctiques de canalització,
meditacions,
però sobretot amb el meu guiatge,
i amb el que em diuen els guies,
i amb el que percebo de cada persona,
no?,
com li pot ser millor,
no?,
perquè moltes vegades,
si no tenim un guia,
costa,
realment costa.
Ho compartirem a les xarxes,
a l'Instagram,
i posarem més dades,
perquè la gent que es vulgui inscriure,
doncs,
tingui la manera de fer-ho,
i serà madremanya.
I serà madremanya,
que és un lloc preciós,
que anàvem de petites a casa l'Àfra
a fer els aniversaris.
És preciós,
i dona molta pau,
és molt bonic,
és una casa que t'acull,
que és un lloc meravellós.
És de pedra i humitat,
també,
és d'aquesta olor que deia.
Va,
exacta.
Sí.
Això ho anem informant,
també,
i ara ja tanquem,
tanquem aquest primer passeig
pel Seria de l'Ànima,
com us hem dit abans,
no venim a convèncer ningú,
ni a donar lliçons,
ni molt menys a fer de mestres.
Som simplement unes buscadores,
buscadores de sentit,
de calma,
de llum,
i de vegades també de paciència,
perquè ja sabem que aquest camí,
el de mirar cap endins,
no sempre és fàcil ni ràpid.
Però si el que hem compartit avui
et ressona,
et fa companyia,
o t'obro una finestreta,
ja valgo la pena.
Gràcies per deixar-nos entrar a casa teva,
a la teva rutina,
a la teva ànima,
ni que sigui per uns minuts.
Ens retrobarem en el pròxim episodi,
però abans de tancar,
tenim una dedicatòria,
que és l'última secció.
La vínia?
Vale,
la dedicatòria.
Tenim la gran sort
que una de les floristeries més boniques de Girona,
les Flors de l'Alba,
que està al carrer Santa Clara,
número 4,
ens patrocina aquesta secció
regalant a la persona que ens faci la dedicatòria
un val de 5 euros
per comprar una planta,
un remet,
el que vosaltres vulgueu,
tenir un descompte per el que més li agradi de la botiga.
Llavors,
avui la dedicatòria
la farà una persona
superespecial per nosaltres,
especialment per l'Ima i per mi,
perquè és la Carla Carbó Cots,
que vam compartir infància a l'Escola Ximenis,
no?
I ella ara viu a Miami
i ens ha deixat la seva dedicatòria
superbonica.
Superbonica
i la seva cançó.
Si voleu,
els altres que escolteu aquesta dedicatòria
i tingueu ganes de participar,
ho podeu fer a través del correu electrònic
eljardidelanimefm
arroba.gmail.com
o a través d'Instagram
a la nostra pàgina,
que és eljardidelanimefm,
també.
D'acord?
I fins aquí,
eljardidelanimefm,
amb aquesta que ens tot encarem.
Moltíssimes gràcies,
i el primer programa
tindrem un convidat de l'UXA
que es diu Lluís Llach.
Sí,
i que ve a parlar-nos
del llibre d'Horat,
que és el llibre que parla
de remelleres i fatilleres,
o sigui,
i li estirem el fil
de l'espiritualitat.
I la seva part més espiritual
és el que us anava a dir,
que és el que ens interessa més allà.
Així que moltíssimes,
moltíssimes gràcies,
ja l'hem fet, noies,
ja tenim el primer programa.
Super.
Ens quedem amb la dedicatòria
i us enviem una abraçada a tothom.
Gràcies.
Hola, em dic Carla,
visc a Miami,
però sóc de Girona,
i m'agradaria dedicar aquesta cançó
a totes aquelles persones
que han decidit ser honestes
amb elles mateixes,
prendre decisions que fan por
o que van contracorrent
per decidir viure la vida
que s'imaginen.
Música.
Música.




Música.
Música.
Música.
Música.
Música.
Música.