Comença el Jardí de l'ànima, un espai on floreixen les preguntes i reneixen les respostes.
Benvingudes i benvinguts al Jardí de l'ànima. Avui ens acompanya en Carles Fajardo Sagarra, una persona que ha dedicat la seva vida a acompanyar infants i famílies en moments de fragilitat, en espais on la vida sovint arriba ferida. En Carles hi aporta la seva mirada, escolta i coherència i llavors els centres de menors deixen de ser només llocs de pas i es converteixen en espais més amables, més vius i més habitables. El seu recorregut vital no ha estat lineal,
Les sacsejades personals l'han portat a endinsar-se en un camí intern a través de la música i la literatura, que l'han nodrit en la seva manera d'acompanyar els altres. Parlarem d'aquesta humanitat compartida que ens recorda que fins i tot en els contextos més difícils sempre hi pot créixer una llavor. It's time to pack
Benvingut Carles, la serie de l'ànima.
Moltes gràcies. Hola, Afra de la Vínia. Hola. Avui escoltarem musicons, ho hem de dir, clar i fort, perquè en Carles i l'Afra ens han portat a les millors músiques, o sigui, podeu anotar i posar el xas amb aquell, que llavors les recol·loca i te les descriu. Avui venia amb moltes preguntes, però jo ja venia de casa remoguda, perquè a vegades passen coses a la vida, personal, a les nits no es dorm bé, no es descansa...
Jo pensava quan venia aquí, que et pesa una mica tot, i en Carles, de tot el que li passa a la vida, llavors va a un centre de menors, que hi ha infants, que venen vulnerables, fràgils, amb unes circumstàncies duríssimes. Com ho fas, tio? Comencem forts. Siguem pares, siguem pares, també. Sí, siguem pares, siguem persona. És veritat que no deixa de ser una feina.
Aquí hi ha una espècie de parcel·la i hi ha una cosa molt important que per mantenir aquesta parcel·la són 40 minuts de cotxe. Aquests 40 minuts de cotxe per arribar al centre i per tornar cap a casa és l'espai on realment es pot anar desconnectant una mica.
Aquesta pregunta la tenia més per més en ball, però aquest portar el cotxe que havíem parlat un dia, tan necessari, i que totes hem fet, no sé, t'acompanyes, també jo crec que ho hem fet servir, i és preciós estar sol i poder portar el cotxe... No, no, és meravellós. És meravellós. Jo parlava ahir amb una amiga, és que m'he passat la tarda, és verant, diu que és fantàstic, és que toca. S'ha calor. S'ha calor, sí, sí, sí.
Anem una mica més enrere. Hi ha algun moment vital a la vida, Carles, que deixeixes dedicar-te a acompanyar infants i famílies? Hi ha algun clic? Hi ha un clic detectat a posteriori. És a dir, no va ser com un moment epifànic, però sí que jo anar pensant en algun moment per què m'he dedicat a això i per què m'hi dedico, jo recordo que anava de càmping amb els meus pares, que devia tenir 8-10 anys,
i hi havia una parella amigada dels meus pares que va venir un any amb un bebè, que tenia una paral·licia molt severa. Llavors sí que recordo connectar molt amb aquell bebè,
malauradament va morir al cap de molt poc, d'un any o així, però sí que recordo pensar de dir, uau, aquí hi ha una necessitat, o sigui, se l'ha d'atendre d'una manera especial. Llavors sí que és veritat que me n'he adonat que la meva feina. Aquí no sé si hi ha una espècie de vocació, perquè la vocació en la nostra feina és molt perversa, perquè com que sou vocacionals ja feu la vostra feina i us agrada tant que cobreu molt poc.
Però és veritat que és un ofici, és un ofici que en el fons s'ha de tenir una part vocacional i el centre d'aquesta vocació és atendre necessitats que surten, diguem-ne, fora de la norma perquè són situacions, com molt bé has dit, de vulnerabilitat i de risc per a les persones que les pateixen.
i d'aquesta fragilitat, que a vegades és una línia molt fina perquè ens hi podem trobar tots en algun moment, que les coses comencen a anar malament. A sort tenim entorns que ens sostenen, però a vegades si no hi ha aquests entorns que sostenen... Aquest és el kit, jo crec, de la qüestió, que moments que poden arribar a ser molt traumàtics o moments que ens poden portar a una situació de molta fragilitat,
o de molt de risc, jo crec que la majoria de vegades se sostenen per l'entorn amb el que tu vius. Quan falta aquest entorn és quan la societat hauria de poder suplir aquesta falta de xarxa. I aquí és on entrem una mica als serveis que ens dediquem a atendre la vulnerabilitat, la fragilitat i les situacions de risc.
Abans de començar a fer educació social vas fer de psicòleg, vas començar a psicologia, i després vas començar a fer de psicòleg. I el curiós del teu cas, que ho trobo molt bonic, és que vas començar a treballar d'educació social abans de tenir la carrera acabada, o sigui, ja estaves al peu del canó. Sí, sí, sí. I tu que al final és una boníssima manera de veure què trobaràs a la vida, perquè acabes i llavors treballar, doncs per què no fer-ho al revés? I llavors l'acabes quan necessites, no?, al cap de cinc anys, deu anys o el que creguis.
Clar, ja fa uns anys que vaig acabar, no sé com està ara la carrera d'educació. En aquell moment jo tenia la sensació més que des de la universitat o des de l'academicisme no m'estaven ensenyant realment què significava això de ser educador. I també tendeixo, diguem-ne, tu pots ser educador social d'oficina, no? I pots ser educador social de trinxera. I a mi em va la trinxera. A mi em va el fang, a mi em va estar en primera línia.
Explica'ns el que et fa aquesta trinxera, aquesta funció d'aquests centres de menors. Quan hi arriben, què són exactament? Perquè la gent que no digui que és un centre de menors, és un CRAE? No, sí.
Clar, el centre on jo treballo és un centre d'acollida. Dintre de tot el sistema de protecció, aquest centre d'acollida el que fa és acollir a infants de zero, a 18 anys, que amb les seves famílies no poden viure per X motius i ells estan en una situació de risc.
Llavors és el primer centre on van quan es fa la retirada. A partir d'aquí, la nostra primera funció és acollir-los en les primeres setmanes i que ells entenguin que aquí serà un allar.
durant un temps, a més és un temps limitat, que està entre els 8-10 mesos, perquè un altre dels encàrrecs que tenim, a més de cuidar-los, cobrir totes les seves necessitats, etcètera, és el de fer un estudi de la seva situació familiar i a partir d'aquí decidir
quina és la millor sortida per ells, sempre intentant i treballant amb les famílies que sigui el retorn. Si un infant pot tornar amb la seva família amb garanties que el que els ha portat en aquesta situació es pot revertir, és molt millor que vagi amb la seva família.
I llavors ja si no, ens n'aniríem a altres opcions, família extensa, uns avis, uns tiets, famílies d'acollida, que és un altre projecte que jo crec que és molt interessant, el que qualsevol persona de la societat es pot fer família d'acollida i acollir infants que temporalment necessiten un entorn.
I es pot allar perquè a l'escola hi ha pares d'acollida i porten anys amb aquests infants. Sí, de fet hi ha diferents modalitats. Pot ser que la família d'origen necessiti dos anys per revertir una miqueta la situació, pot ser que es cronifiqui i sigui permanent aquesta acollida, o llavors es pot fer una adopció, si és que realment hi ha una renúncia dels pares.
I quan arriben aquests infants al centre, en aquell primer moment, sostenir, clar, moltes vegades estan superenfadats, deuen estar tristos, deuen estar morts de por. Perquè clar, jo dic que a vegades amb els teus fills et costa i llavors no passant d'educador no d'educador, com ho gestioneu? Com és un dia a dia quan arriba un infant? Així per saber una miqueta. És curiós perquè els infants normalment a les primeres setmanes sí que hi ha molta contenció.
ells prioritzen l'adaptació en el lloc a com estan ells. I sí que és veritat que les primeres setmanes sempre hi ha molta contenció és, a veure això com funciona. Aquí, a tu com a professional, tenen un marge d'actuació que és, si tu et vols adaptar, jo et dic que aquestes dues persones són...
seran els teus tutors aquí dins del centre, les teves tutores, i seran els teus anclatges, els teus punts de referència. Tens una direcció i una subdirecció, que també estem aquí, amb la porta oberta, sempre que vulguis, hi ha un equip tècnic, de psicòleg, de treballadora social, que són els que fan l'estudi, llavors aquí es fa el mapa.
Quan ell o ella ja té el mapa fet, també coneix la resta d'educadors que estan les 24 hores, i tranquil·lament, això ara és casa meva, ja entenc com funciona, llavors aquí sí que surt tot, normalment. I companya, això, diuen-hi-do, també.
Sí, hi ha vegades que em sembla molt complicat, les situacions són molt complicades, però els nens, i més crec que com més petits, encara és una mica més fàcil, són molt transparents normalment, llavors és mirar molt què t'estan dient, quina necessitat t'estan transpuant i atendre-la.
Llavors sí que podem posar recursos més professionals o no, aquest necessitarà teràpia, aquest necessitarà la FESMIC, aquest necessitarà altres coses. I també són molt ràpids els nens, no? Vull dir que són aquesta puresa a la que li dones el que necessites, fa clinc, no? Sí, i s'aferren, s'aferren ràpid, ells tenen necessitat d'aferrar-se, ells tenen necessitat de sentir-se segurs. I de vincular-se amb algú que li dona aquesta seguretat, també. Correcte. Llavors què passa? Que tu aquí també estàs oferint un model que segurament difereix molt del que han viscut a casa.
I en aquest xoc és on talla la feina, realment a fer amb les famílies.
És el material invisible, no?, que volia parlar, no? Clar, i aquí sempre entra l'acceptació de la família de si realment, no?, tots els pares entren o mares, entren primer enfadats perquè s'ha retallat un fill, que això, d'entrada, és una injustícia, no?, i després se senten molt culpables. Llavors, intentem normalment treure aquesta paraula cristiana de la culpa...
I que es facin responsables. Llavors, amb la culpa normalment només hi ha càstig i amb la responsabilitat sí que hi ha un espai de treball.
I de redreçar una mica, perquè al final ens podem equivocar i amb les eines i l'entorn adequat et pot sostenir per tornar a acompanyar aquests infants, visc-ho de la millor manera possible. Sí, la culpa és una trampa de l'ego, és a dir, no pares d'entrar allà, de sentir-te pitjor i pitjor i no et deixa avançar, és veritat això. I no pots fer res de la culpa, la única que pots fer és com hostigar-te, no?
la pots allargar més o menys tu decideixes si pots estar amb culpa 3 minuts o 3 dies o 3 anys aneu a veure quan la allargo perquè hi ha un punt a vegades que quan algú s'està i és com que no te la pots treure en canvi la responsabilitat la pots agafar i és més manejable i depèn de tu també la culpa a vegades et dona la culpa a fora si tu falta culpa a fora tampoc assumeix la responsabilitat que et pertoca és com un bucle curiós
A veure, però si és personal, hi ha la música i la literatura, que han sigut aquests espais de refugi. T'han sostingut quan tot tremolava?
Sí, i fins i tot hi ha alguns moments que han sigut més prioritaris que la feina i tot, especialment la música, no?, quan compartia realment un grup amb els meus amics de la infància. Com es diu el grup? A Tudet Cats. Ara ja no estem en actiu, encara que a vegades surt algun... Hi ha molts arriments, eh?, encara us tornaran a... És a saber. Però sí que van ser uns anys en què l'educació potser no estava tan present i era com la música qui em mantenia viu.
Realment, la música compartida amb aquests quatre amics i amiga, la Gemma. Llavors la literatura sí que jo crec que ha sigut com un eix que sempre m'ha acompanyat. Jo recordo ja a tercer o segon de primària que teníem la biblioteca a la classe i era com vinga, vinga, vinga, llegir, llegir, llegir.
I sí que és veritat que jo, que sempre he sortit una mica de la norma, jo acadèmicament fa molt de temps que no estic ficat en l'educació. M'avorreixo una mica. Llavors, és la literatura la que m'ajuda a... Bueno, al final la literatura està feta de famílies, està feta de relacions, està feta d'històries que t'ajuden a entendre realment el món on estem. I per mi això és vital.
com en altres vides que no pots viure en aquesta però les vius a través de la literatura i això és real. I està bé que te les expliquin diferents persones amb els seus èxits i ulls i llegir-te el llibre d'un escriptor que és ultramasclista o ultradepressiu o no sé què és com entendre aquella persona, no?
I ara ja parlem de sacsejades fortes, que n'hem tingut tots, i n'has tingut una de forta i potent, que et trenquen i et desorienten. I com ho fas? A part del cotxe, aquest espai, aquest confessionari personal, la literatura, la música, o el temps, a vegades que necessitem una mica de temps per curar-nos les ferides. Per mi el temps és bàsic. No és un posposar les coses, sinó donar-li la pausa que requereixen.
A mi, fer les coses precipitadament normalment em porta a prendre males decisions. Llavors, prefereixo guardar-me la bolseta de, ostres, això, ho vas a gestionar. Ok, a poc a poc anem traient el que vols anar gestionant. A mi m'ha ajudat molt fer un procés d'assistir a teràpia durant un any i mig, ben bé.
I a més donar-ho per finalitzat, també. I has fet l'última? He fet l'última, sí, dimarts passat. Llavors, sí, hem fet un tancament i llavors aquí agafes eines com per gestionar aquesta crisi bestial que...
que he viscut, que al final és la separació amb la mare dels meus fills, que trenques un projecte de parella, que al final no ha funcionat, però sí que has pogut mantenir un projecte de criança compartida, que per mi això és un valor immens.
Jo dic en majúscules, o sigui, ens hem separat molt bé. Som molt macos, un petalàstric des d'aquí també. Sí, un petalàstric, i tant. Sí, de fet, mira, dimarts que véns anem a sopar, celebra l'aniversari d'en Liam, vull dir que és el nostre fill mitjà. Llavors, crec que és molt important això.
A mi em serveix molt, i ho utilitzo molt amb els nanos i amb les famílies amb les que treballo, que és com fer-me quadrats i parcel·les de totes les coses que haig d'anar gestionant. I diguem-ne que en aquesta crisi a mi hi ha dues parcel·les, el que us deia ara, dues parcel·les molt importants, que és, una cosa és tot el conflicte de parella que pot haver...
Ha hagut que això fa mal, no fa mal, ens posa tristos, etcètera, i altres coses són aquest projecte de criança que tenim. I separar-ho d'aquesta manera a mi m'ha servit com per, amb aquesta gestió separada sí que puc, amb tot ficat en el mateix sac no puc.
Al final, cada vegada passa molt sovint les separacions i que al final mantens la família tota la vida. Això ho tindràs sempre i per tant és important mantenir la coherència i el respecte cap a l'altre en moments que us heu de trobar per fer coses com ara. I aquesta projecció jo crec que és...
Està bé fer-la. Està bé de dir, ei... I saber separar és tan important perquè al final, si no, et treus els ulls i no cal treure-te els ulls, perquè hi ha infants a darrere, que llavors ho passen malament també. Clar, aquí jo crec que els adults que estem a càrrec d'infants, en el meu cas ja sigui professionalment, o vitalment, o com a pare, ens hem de posar en alguns moments...
les nostres necessitats han d'estar per sota dels infants. En alguns moments no, perquè si no ens oblidem de nosaltres. Hem d'anar a trobar l'equilibri. Però sí que hi ha moments claus en què dius, ei, ara és moment d'atendre això i oblidar-me una mica de mi, i després recular o canviar.
Però crec que és molt important tenir la mirada aquesta dels infants, al final, les seves necessitats. Ells no se les poden cobrir, però les seves les ho cobren nosaltres. És així, tan fàcil com això. I és la responsabilitat de fer-ho i fer-ho el millor possible, no? Així, el que deia ja per tancar aquesta entrevista tan bonica que està sorgint, el personal al final sí que pot obrir aquesta capacitat d'acompanyar els altres, no? Sí. Perquè si...
El que a tu t'ha servit pot servir als altres també. Exacte, com també et mostra molt vulnerable. A mi m'ha passat que en aquest procés de separació hi ha hagut dies que evidentment he anat a treballar, a atendre famílies i tal, he fet una merda. I he arribat al punt de dir, ui, ui, ui, no estàs fent bé la teva feina. Però bueno, perquè emocionalment estàs absolutament remogut, perquè a més a més aquella família t'està explicant que s'està separant també, i que no sé què ell es fa, ahir és la meva.
Però bé, sí, vas equilibrant i és veritat que tu et fas una cuirassa quan vas a treballar. Tens allà com una armadura que te la vas posant, ara pots posar-me-la i treure-me-la.
I a vegades jo també, a part de posar-te riure, el sentit de l'humor, no? Quan algú et retoca, dius, estic, ja te m'has explicant això, i a mi em passa a casa, no? Dius, doncs vaig a riure-me'n, perquè que còmic, no? Jo... Bueno, jo intento riure-me'n. És que l'humor és el teu, és el teu plat. És que si no em moro, o sigui, penso, veia tela, no? Aquí hi ha una càmera, el seu ve de Truman o què? O sigui, on està la càmera? No, no, i... Això és una broma. I al centre, jo crec que podríeu parlar amb qualsevol de les meves companyes, que vull dir, el sentit de l'humor,
És un bàsic per sobreviure. Fins i tot un sentit de l'humor negre que, si l'expresséssim en públic, seria com un davant aquesta penya. Però és que, si no, no, ell t'ajuda a descarregar. I també, Carles, que ho parlàvem l'altre dia, és molt important el factor humà, l'equip, el tenir gent de confiança...
el poder obrir-te o que et puguin dir fins i tot, ei, tranqui, necessites uns dies, no ho sé. Vull dir que a vegades, o tu mateix, no?, d'anar veient aquesta cosa de, vale, contenció, sí, no, vale, vaig a treballar, però estic, ostres, estic realment fotut. Bueno, a veure com va, no?, aquesta pregunta interna per poder anar veient realment els límits i poder sostenir o no. Hi ha vegades que es pot, hi ha vegades que no, hi ha vegades...
Per mi això és bàsic. Jo sí que en la construcció d'aquest centre d'acollida que jo ara dirigeixo,
A mi l'entitat on treballo, jo em vaig enterar que tenien aquesta vacant, vaig fer una entrevista i en tres va decidir, escolta, si encaixes en el perfil. Llavors jo hem obert un centre d'acollida de zero. Això és un regal professional, jo el sento així, i ara portem tres anys. I...
I per mi ha sigut molt important començar a triar un equip i que aquest equip s'adherisse en aquesta idea que tu estaves expressant ara. Nosaltres treballem en un context en què estem suplint durant un temps el que és una allar, el que és una família. Llavors, si no ens tractem nosaltres mateixos com a família, és molt difícil fer molt bé la nostra feina. I quan els nens, o les nenes, o els adolescents al centre no ens veuen,
fem això que tu estaves dient, ostres, doncs, estic fet una merda, avui ploro, avui anem a sopar, o avui deixeu-me en pau perquè estic supercabrejat, tenim aquesta confiança, tenim aquest vincle entre nosaltres també, que per mi és bàsic, i la gent que ara està i que porta 3 anys, o la gent que ja porta més d'un any,
Jo tinc la sort que ho ha entès així, també. I ho agraeix, segurament, també. Trobar un espai així de feina... Em fa que tot es sostingui, no? Sosteniu entre vosaltres i al final tot es sosté. Hi ha gent que ha sortit d'això perquè potser era molt intens per ell. Ja, ja, ja. Clar, clar, clar. Bueno, has d'estar disposat a que et vegin, no? Clar. A veure... Clar.
És tot, els vincles, sí. Sí, és que sí, i aquesta part de la vulnerabilitat, que a vegades la vulnerabilitat la tenim entesa com, no sé, diria que és una cosa com més transparent, com més d'honestedat, no? D'ell, som així, ens passa això i no passa res.
i el bonic és que amb això que et passa que et podria fer molt vulnerable si t'ataquessin no, tu tens persones al voltant que el que agafen és això i cuidar-ho i aquesta... Això és màgic és senador de per si si, si, si jo t'ho agafo o tu t'ho agafo jo que bé, que preciosa conversa amb aquesta bonica tancament fem una petita pausa i continuem amb la freu
Estava a punt de deixar-te el tema. Afra, què ens portes? Com ens agrada la Gemma, eh, Carles? Gemma és el referent de la vida. Una molt bona amiga teva, també. Doncs bé, jo tinc unes preguntes relacionades amb el que estava parlant l'Imma, evidentment, que és tu i la teva trajectòria i tu, sobretot, i algunes són més extenses i algunes són més ràpides, de resposta ràpida. Ja t'aviso que n'arribi, vale?
La primera és, el que em venia al cap una mica ara, és que sempre estàs cuidant a fora, sempre estàs cuidant algú, sempre l'atenció cap a fora. Quan estàs tant, tant a fora, com ho fas per tornar a tu mateix?
estan sol estan sol però no continues pensant perquè jo m'imagino que estàs al centre hi ha moltes necessitats, arribes a casa tens uns fills amb moltes necessitats que t'expliquen moltes coses correcte la manera d'atendre els meus fills és diferent la que puc atendre els nanos al centre
o no. Però hi ha una cosa molt d'emocionalitat i d'un efecte molt més pròxim als fills, que això és el que em vehicula molt cap a ells. A més, tinc tres fills que amb les seves diferents característiques tinc la sort que em validen com a pare. I cadascú, les seves necessitats a mi me les demanen d'una manera diferent.
I és veritat que sí que tinc aquestes necessitats però després hi ha una part molt física que és la que no trasllado al centre. I tens algun tipus de ritual teu o d'experiència o d'alguna cosa que tu fas sovint per tornar a tu mateix o per dedicar-te a aquest espai que necessites? De deixar la guàrdia una mica? Sí, sí, sí.
O sigui, a mi el fet d'estar sol i fer el que en aquell moment detecto que em ve de gust fer és una de les coses que a mi... Llavors, sí que hi ha una cosa que últimament estic fent molt, que és derives.
Derivar, caminar sense rumb, agafar el cotxe sense rumb, o fins i tot posar una playlist sense rumb. És com una espècie de meditació, però sí que no puc estar-me quiet del tot, tampoc. El meu cervell ha d'estar una mica actiu o jo físicament he d'estar actiu. La piscina, també. Nedar. Sí, però hi ha d'haver aquesta sensació d'ho estic fent una mica perquè sí.
Perquè a vegades el meu cervell sempre em busca una intencionalitat o una productivitat en les coses i aquí és on jo no paro. I mentre estàs treballant, quan estàs treballant sobretot, on poses la frontera entre acompanyar i voler salvar? Aquesta la tinc molt apresa. Jo apreto fins que tot depèn de l'altre.
Una mica. Jo no puc fer la meva feina, ni amb les famílies, ni amb els nens, ni amb ningú, sense que l'altre sigui partícip. Llavors el meu límit sempre és quan veig que l'altre no vol o que l'altre això no ho compra. Llavors aquí és quan jo retiro una mica. Llavors és com ja.
He posat tots els meus recursos, he fet fins aquí, aquesta part ven de tu. Perquè jo el que estic fent és acompanyar processos de canvi dels altres. Llavors, un procés de canvi... És aquest límit. És aquest límit. Això és cert que ho tinc après des de fa temps. Et va costar molt saber-lo posar?
No, perquè és una d'aquelles frases que, mira, com a més us deia que no m'interessava gaire la carrera, sí que és una cosa que em va quedar molt gravada d'assistir a la universitat, que en una relació d'ajuda sí que hi ha una part activa de l'altra persona que s'ha de voler deixar ajudar. I llavors aquí jo crec que és un límit que tots els que ens dediquem a això l'hauríem de tenir molt clar.
I tu com treballes la teva presència, o sigui, estar a un lloc de veritat, en moments d'alta intensitat o en la vida personal? Com ho fas en cada lloc? Ho fas conscientment? Sí. O sigui, a la feina sí que hi ha una part molt teatral.
És a dir, hi ha moments de molta intensitat que el que es necessita és que tu mostris una cosa encara que no ho estiguis sentint així. I això va d'enfados o una mica de teatre de tristor o girar la truit amb nens petits de ara toca fer el boig i alegria i tal, no?
És saber detectar què es necessiten en aquell moment i tu sobreposar-te a casa. Crec que en la criança jo he optat per ser molt honest amb els meus fills i si no estic bé no estic bé.
hi ha moments en què no estàs bé i et sobreposes, evidentment, perquè hi ha moments en què potser estàs durant tres setmanes que no estàs bé i tampoc el que et vegin així, però hi ha hagut moments d'això, d'estar a la cuina plorant com una magdalena i que els meus fills, papa, què et passa? Doncs mira, que no puc, amb això, amb això i amb això. I ara estic en un moment de bajón. I t'abracen i llavors és com, doncs mira, amb això ja...
Tiro dos dies més. Ja estic una mica millor. I al revés també, que els teus fills estan liant i tal, però jo estic content i poso una cançó i si no us agrada, avall, tu. Avall, ja us explicaré la cançó. I el teu propi estat d'ànim segurament també els està canviant en ells. Bueno, estan aprenent. Correcte. Has hagut de gestionar mai el desgast emocional o el burnout?
Sí. I com ho has fet? Vaig plegar. Jo també ho he fet, això. Vaig plegar a treballar, sobretot a l'inici, perquè va haver-hi un moment que durant la setmana anava a treballar a cinc llocs diferents. I va haver-hi un moment que vaig dir
Hòstia, cinc, eh? Cinc. Home, t'aixeques al matí i quan he d'anar avui. Sí, anava a fer classes d'informàtica a Vilarroja, després m'anava a fer classes d'alfabetització a SAL, després a un centre obert, que és com una espècie de casal per nanos que estan amb les seves famílies però hi ha alguna situació de risc, a SAL-RA, substitucions dels caps de setmana no sé on, i va ser com prou. Prou, prou, prou. Per aquí...
Et dones un temps, vaig poder arreglar l'atura més, llavors vaig parar i després vaig continuar. Sí, la solució és la pausa. Sí, per mi la solució és bastant una pausa. Respira. Molt bé, ara unes preguntes una mica més directes. Respon el primer que et vingui al cap avui, perquè cada dia segurament és diferent. Però el primer que et vingui al cap ara, un llibre.
Ah, buah, m'has matat ara, eh? És que tinc molts al cap. Jo he tornat a obsessionar-me molt amb Bolanyo, ara mateix. Quin llibre? Ara mateix estic llegint els contes. És que... Un àlbum.
Un àlbum... Música. Ara mateix, aquest matí he escoltat el de Viva el Gras, el calcionari de Zilo. I portes la camiseta. I porto la camiseta perquè és, sí, poètico, político i un poc espiritual. M'encanta. Una cançó? Ara mateix et diré... Uah! Hi ha una cançó que es diu Yesterday de Coco Rossi, que és preciosa la cançó, però és duríssima la lletra, però és una meravella. Ara mateix és una de la cançó que tinc bastant en look.
I un hàbit? Un col·lectiu? Un col·lectiu que ara mateix m'està ensenyant molt és el col·lectiu trans, perquè crec que estan portant uns canvis socials a una radicalitat que poden ser molt útils. Un bar?
El forn. Molt bé. Ara parlarem de Tudet Cats d'aquí un moment. Te quiero abrazar. Me sale a aguantar. Eso está mejor. Y mejor no es más. Más.
Tu he dit que ets la banda d'en Carles i de la Gemma, en Joan, en Mercè, en Gas, que sou un grup d'amics de vida, no? Absolutament. Absolutament. Llavors, no és com per extendre'ns a parlar de la banda, si una mica, però a mi m'agradaria, pel que estàvem parlant, m'agrada preguntar-te què et passa o què et passava dins teu quan tu toques.
Hi ha una petita transformació una mica, hi ha un escenari, és mostrar-te i és deixar-te anar, absolutament. I alhora és, per mi és molt important, i això en tot cas crec que ho vivíem molt, el compartir-ho amb ells quatre.
Jo he fet la reflexió molt sovint, ara la Gemma té un grup que es diu Noia, i ella està molt, molt, molt present. Que hem escoltat abans. Sí, exacte. I ella està molt present. En tot cas, hi havia una part de la Gemma, que és una força de la natura, a sobre de l'escenari, però era una cosa molt compartida. També s'ha d'entendre que, excepte en Joan, que sí que el vam conèixer una mica més tard, la resta, entre els quatre i els deu anys, doncs ja el vam conèixer. I aquí també hi ha un poço important.
I per altra, què passa quan escoltes música? Com utilitzes tu la música? Com la disfrutes? Com la gaudeixes? Què passa amb tu i la música? Ara he après a apartar-me això que explicaré, però durant molt de temps, encara ho vaig buscant, encara cerco aquell tema o aquell disco que sigui com pura dopamina. M'encanta que la música em rebenti emocionalment.
Sí, sí, sí. És així. Llavors, i a vegades penso, tio, que intens, que pesat que ets amb tu mateix, però quan acabes descobrint aquell tema, aquell disc o aquella cançó que et rebenta, ja sigui conceptualment, ja sigui emocionalment, és com...
I que bé compartir-ho, eh? Sí. De fet, és una pràctica que hauria de fer una mica més, però hi ha vegades que vas al cotxe o que estàs a casa o que escoltes alguna cançó d'Itàlia, és com, uah, aquesta cançó m'ha fet pensar en algú, i enviar-la ràpid. El moment. Perquè la gent que em coneix, coneixeu, sabeu que jo, quan trobo una cançó que em fa pensar en algú, és com si li estigués fent un petit regal, no? I és una cosa que hauria de fer més, fer més regals.
Apuntat, no? I l'última, per tancar. Què és l'espiritualitat per tu? L'espiritualitat per mi és atendre realment tot allò que és intangible a la vida. Jo ho tinc molt relacionat amb les emocions, amb les emocions que es mouen quan ens relacionem. I amb les emocions...
també, que he après, sobretot en l'últim any, que es mouen quan et relaciones amb tu mateix. He après a tenir converses molt sanes amb mi mateix i crec que tenir aquestes converses amb tu també t'ajuda molt a tenir-les amb el teu entorn. Tu vas dir, converses molt sanes. Sí, sí, perquè pot haver-hi converses que... Per tancar, hi ha una altra banda que sabem que t'agrada. Posem un tema perquè ens ve de gust.
Que no regui les plantes, que no banyi els meus fills, que no begui més aigua, que ara és tota del rix. De les embotelladores d'Agbar i de l'Ibex 35, dels camps a golf, dels guiris i de les pistes d'esquí. Això sí, el negoci és sostenible, però sobretot que no malgasti aigua al riu.
Aquí li agrada molt. A Loto li agrada molt aquesta cançó, de fet a en Liam també li agrada molt Remei de Cala Fresca. Els hi dediquem aquesta cançó. Absolutament. Sí, sí, i tant. De fet he anat a veure Remei de Cala Fresca amb tots tres. Molt bé, estupendo. Mil gràcies Carles per estar amb nosaltres i per contestar-nos a totes aquestes preguntes, per ser honest i per voler estar aquí. I tant, jo encantat de la vida. I per obrir-te, no? I cada vegada és preciós el que expliques i com et comparteixes i...
És guai perquè m'he obert i últimament m'estic obrint molt sense cap mena d'esforç. I això és molt guai. Això és meravellós. Espero tornar, em sembla, eh? Ara anem a fer la lavínia, però una altra conversa així... Anem veient progressos, no? A veure, en Carles d'aquí un any, a veure què ho explica. A veure què passa.
Molt bé, ara us deixem amb la Lavinia, que ens porta una dinàmica per elevar la freqüència. Aquesta la necessito avui jo. Que sempre ens pot anar bé en qualsevol moment. I a veure què ens expliques.
Doncs jo us porto avui una dinàmica per elevar la freqüència, per netejar, si voleu dir-ne.
És molt senzilla, en realitat, però quan tanquem els ulls sempre passen coses. És a dir, quan ens aturem una mica sempre passen coses. Coses internes. Aleshores, és aturar-se, bàsicament, tancar els ulls, connectar una mica amb aquesta intenció. Això és molt important, jo crec.
Si no ho fas amb ganes, res a la vida acaba sortint, sí? O sigui, realment ha de ser una cosa que et vingui de gust i poder-ho intencionar. Sí, Afra? Tinc una pregunta. Quan dius augmentar la freqüència, ben bé què vol dir? Estar més content, estar més lleugera o estar més... Què estic buscant jo quan vull augmentar la meva freqüència? Bona pregunta, bona.
Aumentar la freqüència es pot referir a moltes coses, però per mi bàsicament és ser més conscient de com estàs, poder donar un espai intern més ampli al que està succeint,
com perquè vagi fluint més, no estiguis tan enganxada o enganxat al patiment que allò et pot donar o alguna preocupació o algun dolor. I encara que estiguis feliç, potser et ve calma, que això també pot ser. Enteneu? És a dir, poden passar diverses coses.
però bàsicament m'he explicat, perquè a vegades em dóna la sensació que són coses complexes, perquè són molt experiencials. Per això us ho dic. Són superexperiencials. La baixa freqüència potser a mi em ve com la densitat, quan aquells dies estàs com enganxós. Saps com que et costa tot.
I la freqüència alta és com que no estàs eufòric elèctric, sinó que estàs... Lleuger. Lleuger. I tranquil. És com que no et cal. És com que has pujat aquesta coherència, però a vegades amb les emocions o quan estic més allò, és com si és el núvol negre aquell de la pel·lícula Encanto que et persegueix. Sí. Doncs baixar la freqüència és el núvol negre i quan hi ha el sol és com que ja no hi ha.
Clar, per mi és aquesta capacitat, o sigui, quan us deia espai, és la capacitat de sostenir-se, no?, d'alguna manera, hi hagi el que hi hagi, enteneu? Perquè a vegades volem estar a elevar freqüència, ho entenem com, vaig estar superfeliç, i és que no és això, perquè t'estàs obligant a alguna cosa que no té cap mena de sentit. No, al contrari. Exacte.
Llavors... Com ho fem? Com ho fem? A veure, apunts. Apuntem. El primer important és... En Carles també ha dit alguna cosa, que aquí me'n vaig una mica, però és que és important. A vegades una persona pot necessitar moviment. És a dir, jo dic, tanqueu els ulls, assenteu-vos, perquè a mi em va bé. Però és que hi ha persones que necessiten moviment. Jo segur. Ja ho tinc après, això també.
Aleshores et diria, potser aquest no és la dinàmica que... Saps? Ah, ja. No, no, però... Taca els dulls caminant. Taca els dulls caminant i a veure si no et topes amb res. I suerte, Afra!
I una pel·li que corriem per un bosc amb els ulls tapats. Que bones! Era heavy, no? Jo no l'he vist, aquest. Bàsicament és això, és acceptació, saps? Però que sí que et pot donar idees. Per exemple, pot ser que algun dia et vingui de gust a tu. Per això et dic la intenció, la connexió amb el cor, la connexió amb què em ve de gust realment. Ostres, mira, aquesta dinàmica que vaig escoltar...
la intentaré fer però diferent, saps? O amb els ulls oberts, o de peu, o amb una música i que l'energia em vagi baixant. És molt senzilla, és simplement tancar els ulls, connectar com amb la intenció de dir les meves caderes estan alineades amb les arrels i el centre de la mare terra, el meu cor està alineat amb la terra també, i m'obro
Els del cel, m'obro el cel, el que tu entenguis, sí? M'obro aquest misteri, aquest acompanyament, aquesta espiritualitat, m'obro. Aleshores, després visualitzes com una llum, jo la visualitzo blanca, però aquí cada uno, és cada uno, cada ànima, és cada ànima, visualitzes una llum blanca que va baixant.
I aquest comença a netejar tota la zona del cap. I va als diferents xacres, bàsicament. Però jo ho separo molt per cap,
Coll, cor, plexa solar, el del ventre, que no me'n recordo com es diu, el del sexe i el de l'arrel, totes les cames i tal. I aquí és simplement obrir-te deixant expectatives i això, intencionar estar obert a dir...
Què noto, saps? O simplement potser és que visualitzes i punt, pot ser que notis, perquè només amb la intenció és superimportant, l'espiritualitat i el treball energètic, només amb la intenció ja treballa, ja són els xacres que es van obrint ells mateixos, que et vas com netejant, que et poden baixar coses fins i tot, que et pots notar, perquè també pot passar, que et notis, ostres, tinc el cap com un bombo, és a dir, estic plena...
de pensaments, d'idees, de preocupacions, sí? I que notis que te'n fas més el càrrec, que ets més conscient d'això. Ostres, el coll, com el tinc, no? El tinc supertens, la mandíbula... O sigui, poden passar aquestes coses. No té per què ser alguna cosa de calma, punto, saps?
I això també és un senyal que la dinàmica funciona, que allà es va treballant. M'enteneu? Sí? Hi ha preguntes, hi ha... No, em transmets com que busques lleugeresa, no? Al final...
No busco lleugeresa. És a dir, si apareix bé, el que busco és estar amb mi i donar un espai ampli a allò que pot succeir amb això. Lleugeresa de per si no...
A mi el que m'has transmet és com una part d'acceptar-te com estàs, de dir, a veure, el que deies del coll, ui, tinc el coll molt temps, ah, vale, tinc el coll temps, bueno, seguim, no? I com que no passa res per tenir el coll temps, per les altres coses que ens puguin passar, que està bé.
Sí, sí. Potser la teva lleugeresa va anar per aquí. Sí, això és acceptació. Sí, sí. Quan acceptes, se't va una mica el soroll, perquè estàs acceptant. I ho mires des d'un altre angle, et mires a tu mateixa des d'un altre angle, que no és tan pesat. No estàs tan tensant. Quan deixem una corda, en canvi, quan la deixem anar, és com...
Et respiro més bé, no? Sí, perquè notes que així l'energia, que dic jo, tot el que et va passant per dins, va fluint, saps? I si estàs tranquil i en calma, doncs perfecte. I si només visualitzes això blanc i dius, oh, doncs mira, jo em noto com més ample, em noto com més lleugera, em noto com més...
estupendo, saps? Vull dir que pot passar de tot. Que bé, doncs moltes gràcies, Lavinia, per aquesta aportació. Gràcies, Afra, gràcies, Carles. Ha sigut un regal d'entrevista. M'ha encantat compartir aquesta estona amb tu, conèixer més profundament. Ai, sí, que injusta. Sí, perquè es coneixia sempre des de l'Àstrid, però poder parlar més tranquil·lament i l'afra és el teu amic també, però aquest compartir és interessant i la gent que ho escolta que al final també oferim eines, oferim calma i oferim espais que tots tenim merdes i misèries
Jo m'agraïm. I per acabar tancem amb la dedicatòria, que tenim la sort que Flors Alba ens fa regalar a la persona que la fa a la dedicatòria, que penso que la coneixes una mica, que sí, Joan, i li agrairà un val de 5 euros per gastar-se la seva botiga al Carre Santa Clara número 4.
Escolta'm la dedicatòria. Sí, i tant. Moltes gràcies, Carles. Gràcies. Jardineres, sóc en Joan i la cançó que m'agradaria dedicar a l'Humanitat és la cançó Waiting Room de Fugazi. Fa falta dir més sovint, oh, come on and get up, sobretot en moments com els d'ara, on sembla que estiguem a l'avançala d'algú més gros que nosaltres mateixos. Betons!
Fins demà!