Comença el Jardí de l'ànima, un espai on floreixen les preguntes i reneixen les respostes.
Benvingudes i benvinguts al Jardí de l'Ànima. Avui ens acompanya la Mariona Ferrer, periodista del diari Ada, entre moltes altres coses. Una dona que s'ha construït pas a pas, amb coratge, consciència i una mirada viva sobre el món. La vida la va fer créixer aviat, quedant-se orfe i des de molt jove va aprendre a sostenir-se, a decidir i a crear el seu propi camí.
Ha viscut a Barcelona, a Madrid i ha viatjat per mig món. Fa uns anys ha tornat a Girona i aquí impulsa iniciatives, crea projectes, premis, escriu, un llibre sobre altavís de la creació i es mou, sovint amb bicicleta, com que evita el territori amb consciència. De petita va viure molt de prop el cristianisme i l'experiència comunitària, va conèixer el món de les missions, el compromís i la cooperació i tot això ha anat sedimentant la seva manera de fer i de ser.
La Mariona és d'aquelles persones que brillen sense fer soroll, que s'espavilen, que creen, que sumen i que entenen el periodisme no només com una feina, sinó com una manera d'estar al món. Amb ella avui hi compartirem el gerir de l'ànima. Que yo había mai visto y el mejor es...
Gràcies, Mariona Ferrer, per estar amb nosaltres. És un honor tenir una periodista de veritat. Hola, Afra, hola, Lavínia. Avui estem nosaltres nervioses. He de dir que jo també estic molt nerviosa perquè gràcies primer de tot a totes vosaltres per convidar-me en aquest escenari totalment desconegut i diferent per mi.
I estic nerviosa perquè estic a l'altra banda, normalment, i estic en la vostra facet. Això de parlar íntimament de mi mateixa i de la meva espiritualitat no ho he fet mai. Per tant, és exclusiva. És que bé que sí, que és exclusiva amb nosaltres i és bonic perquè la Maria no coneixia l'Afra d'un procés que vam fer i jo no la coneixia de res. Ens vam conèixer fa una setmana i pensàvem un cafè d'un quart, vam estar, una hora i mitja...
No vam callar, les dues, explicant-nos-la. O dues hores. Perquè la meva sensació que estava donant allà paral·lelament eren dues hores. Doncs dues hores, i encara ens haguéssim quedat més, ens haguéssim anat a festa juntes, o sigui, bueno, el que hagués fet falta. Conexió. Molt guai, així que agraïda d'haver-te conegut en aquest espai. I entrem una mica a les preguntes per conèixer-te una miqueta més. A veure, quan penses en la teva infantesa, Mariona, quines imatges o sensacions són les primeres que et venen, però al cos, més que al cap?
Ostres, eh, això no ho havíem parlat, ara així és com... La meva infantesa a la primera etapa et diria que és una etapa d'oblit, de poca connexió en una època en què no en sé o no en recordo massa, però sí de molta escolta activa, quan en tinc consciència, i de ser una persona molt curiosa que escolta molt als grans, sempre molt atenta als grans.
Vas viure molt de prop la vida a la parròquia, quan eres petita, i l'experiència comunitària, amb els grans, amb aquestes persones que t'acompanyaven sàvies. Què representava per tu aquell espai? He de dir que la parròquia de Sant Salvador d'Horta, a Girona, es converteix en un espai d'acollida
un espai on ser jo mateixa, que això és molt interessant de veure, un espai veïnal, perquè vivia i ara hi visc al costat, i això, una experiència comunitària on trobo una persona que realment em veu com jo soc i que també em desenvolupo i tinc un nucli d'amistats que avui en dia encara conservo i que són com els amics de catequesi, més enllà de...
la pràctica del cristianisme en el nostre dia a dia, bé, pràctica del cristianisme potser sí, però de la religió no ens uneix trobar-nos a missa ni res més, però aquest nucli d'amics sí que persisteix fins avui en dia. El contacte aquest que també m'has d'explicar amb les missions, amb la cooperació, explica'ns una mica tot aquest procés, tot aquest bagatge...
La meva experiència, pel que m'havíeu explicat aquí en el programa, normalment porteu a gent que la seva espiritualitat no té un vincle directe amb la religió cristiana i sí que a mi neix del que em trobo a casa. La família, sobretot de la meva mare, és una família molt catòlica, però la meva mare viu la religió sempre d'una forma bastant ecumènica i oberta,
amb el missatge de TZ, d'unió entre cristians, de catolicisme ni Vaticà ni de jerarquies. El moviment molt progressista que va haver-hi a l'Església cristiana als anys 70, en plena dictadura, que era un contrapès al franquisme a l'Església cristiana. I després, al meu bagatge, veu, a part de la parròquia, de tenir un tiet que és missioner. I era com...
En un moment en què la globalització encara no havia impactat tant a casa nostra, tinc un tiet que l'any 92 se'n va, després de les Olimpíades, que és com el gran oberturisme de Barcelona, se'n va viure a l'Equador. I jo amb cinc anys, els meus pares, que mai havien agafat un avió, anem a l'Equador i al Perú dos mesos de viatge, de motxilleros,
i la vida és de comunitat en comunitat, religiosa, en aquest cas marista, perquè ell és un missioner marista, ara és religiós, està aquí, malauradament té Alzheimer, i sí que el meu primer contacte amb comunitats religioses és a través, en aquest cas d'homes, però l'experiència de la fe de com es viu en les missions. I com es viu en les missions?
En aquest cas, com que nosaltres érem els novinguts, sempre era d'una gran acollida i a més sent nens tan petits. I és la possibilitat de poder descobrir l'altre des d'una mirada molt infantil, molt de tu a tu. Després, si fas una mirada ja més d'adult i més crítica, tot el tema de les missions i la presència religiosa en països del sud, jo la qüestiono molt actualment, però sí que m'obre.
a un món molt global i a una comunicació entre diferents pobles que per mi crec que és des de petita i que per això em porta també a estudiar periodisme i després a voler-me dedicar a la cooperació internacional. Una vocació frustrada per experiències que suposo que parlarem més endavant.
Abans d'anar a cap al periodisme, la vida et va fer créixer molt aviat, aquests 18 anys, amb l'amor del teu pare. Què representa per tu? Com ho vius? Què passa en aquell moment? Llavors, per exemple, també el pare espiritual, però primer com aquest sotractant bèstia.
És que això depèn molt de com és cada persona i com gestiona els traumes. Jo quan parlo d'aquesta Mariona callada, petita, que potser xerrava més però que té un oblit que no sap reaccionar als inputs exteriors,
també quan tens 18 anys, estàs estudiant la sala d'activitats, ets un alumne brillant d'expedient acadèmic de 10, has acabat tot, has estudiat música, tens ja el títol d'anglès i és el teu últim estiu abans de marxar a la universitat i el teu pare està ingressat a punt de morir.
i es mor, i el dia abans de morir et diu que sobretot, perquè jo estava com amb un dubte què faig, perquè volia anar a estudiar a Barcelona Humanitats, però no marxo si tinc un pare que està al llit a l'hospital, què faig? I el seu últim missatge va ser marxa.
Surt a Girona. I sí, sí, al cap de 10 dies de morir ell, estava començant els meus estudis universitaris. I no vaig tornar fins fa 3 anys. I es trocaves d'això quan vam parlar, que clar, quan vas a Barcelona no pots compartir... Això em va tocar molt el cor, et penses, és veritat, no? En aquell moment, amb 18 anys, la gent està... Passava un dol, compartida amb un company, la gent no li estava passant el que t'estava passant a tu, no? Ha de ser molt heavy, això, també.
Sí, suposo que, clar, la visió des d'aquí, de la meva família és que bé, pots anar a un lloc on ningú, no hi ha l'estigma, no, que ets l'orfe a qui se li acaba de morir el pare, perquè la mirada de tristesa d'algú que no et sap acompanyar també és molt dura, però alhora jo començava un terreny nou molt desconegut,
sense poder compartir, perquè no li pots dir a la gent, hola, què tal, soc la Mariona i m'acabo de quedar orfe fa una setmana. És una mica estrany, s'acaba de venir el meu pare. Per tant, quan parlo de buit i de no memòria, jo no tinc memòria
de la meva arribada a Barcelona durant 5-6 mesos. I tinc en l'expedient acadèmic matrícules d'honor. Vull dir, jo vaig seguir endavant... Saps funcional? Sí, i no tinc memòria d'aquesta època. I per això, quan parlo d'espiritualitat...
Sempre, o algú em pregunta, tu ets religiós o no sé què? Jo sempre dic, sí, jo soc cristiana i sense embuts, gràcies a una experiència religiosa a través de meditació ignasiana, que va ser una pascua de desert, que jo coneixia un grup de monges, obreres, les germanes Josefines o Botinyanes, que tenen una comunitat encara aquí a Girona, tot i que les comunitats de monges avui en dia estan molt envellides,
Te'n deien les obreres, m'has explicat. Sí, són monges obreres. Quan parlàvem d'aquesta arrel més de fe cristiana progressista, a vegades ens encarem als anys 70, però ja hi ha moviments dintre l'Església Catòlica que intenten canviar les coses molt aviat.
Un religiós de Banyoles, el pare Botinyà, va crear una congregació de monges que predicaven al segle XIX, que predicaven a les fàbriques. I que treballaven amb elles. Elles tenien sou i eren religioses que predicaven la fe i elles eren cèl·libes però eren unes obreres més a les fàbriques de les comarques gironines.
Tenen la casa Maravanyoles, però la primera casa que van tenir era el barri vell de Girona, i era un bloc de pisos i vivien allà, la primera comunitat, en un pis que els hi van donar els jesuïtes, i elles predicaven això a les fàbriques fins que els van obligar, com a tota monja recta, que només es podien dedicar, això hi ha més la dictadura, que només es podien dedicar o ensenyar,
o a les residències o en el camp sanitari. I van haver de transformar-se. Però avui en dia elles encara segueixen predicant l'Evangeli en llocs obrers a tot el món, allà on poden tenir comunitats avui en dia. I era a través d'aquestes monges que feien uns camps de treball amb els alumnes de tota Espanya que tenien encara amb escoles, aquí ja no tenen escola, però nosaltres a través de la parròquia ens vam contactar per ser voluntaris en aquests camps de treball a Calella de la Costa. Jo vaig conèixer tota una comunitat amb qui vaig poder compartir
molt la fe en una etapa d'adolescència que crec que és molt interessant. I va ser en aquest context que em van convidar a una pascua de zero, jo mai havia fet uns quants dies de silenci, a Oio de Manzanares, a Madrid, on també havia celebrat pascues amb ells, pascues de forma molt més divertida, joiosa, pascues joves.
Què és una pascua, jo? Perquè la gent està apunt de preguntar què és una pascua, perquè jo ho sé, però molta gent no ho sap. Clar, és que moltes vegades... I són jugs molt divertits, eh? Vull dir que... Hi ha estigmes i s'han perdut... Tot per començar que...
en un context de pèrdua de valors i de pèrdua de pes de la vida religiosa, tot i que ara tothom busca i estem en un moment que s'estan movent coses i la vida no només espiritual sinó també religiosa està mutant.
Però sí que Catalunya té una tradició de pascues joves que venen molt de moviments ecumènics, de viure la fe de forma molt joïosa i sobretot amb gent jove. Per exemple, una de les pascues joves que era més èpica als anys 80-90 era la de les Avellanes que organitzaven els maristes, que és un monestir que tenen, que és un espai de reflexió també per a molta gent que fa ioga, mindfulness, que tenen un poble que es diu les Avellanes, a la zona de la demarcació de Lleida.
i a Pronteus de Balaguer. I allà, bàsicament, tu vius tot el procés de la Pasqua, des del dijous sant, des de l'últim sopar, el divendres sant, fins a la nit de Pasqua, i per exemple, clar, vens de la Foscor, la vella pasqual, no?, quan en la tradició cristiana s'encén la llum i es fa la llum, no?, però clar, són unes misses amb bateries, amb...
Avui en dia ho podríem comparar amb les misses més evangèliques, però que són misses que tothom va descalç, que estàs assegut al terra, que es viu l'experiència religiosa de forma, bueno, des de la joventut i de forma molt agermanada i molt sortint del cànon, diguéssim, de la missa convencional. Jo havia fet aquestes pasquas joves també a Oyo, que se segueixen reunint,
però van oferir-nos aquesta opció de fer una Pasqua desert, que era justament fer tres dies de silenci, ja començàvem crec que el dimecres sant, fins al dissabte, i després el dia de la Pasqua és el dia com que reneixes. I per mi va ser una experiència a partir dels exercicis ignesians, que són els exercicis que va fer Ignasi de Loyola,
A què consisteix? Resum és com si fessis meditació de qualsevol altra religió, vull dir, et poses un espalmeta, t'asseus, repeteixes mantres, però que en aquest cas són frases evangèliques, i tens diferents moments, treballes el silenci en diferents... Però bé, es podria equiparar moltes del budisme.
i avui en dia encara hi ha molt de moviment i és transreligiós, jo crec. I a partir d'aquests exercicis, no sé, a mi em va ser una catarsi, no?, perquè clar, portava com, això, mitjany de dol, i va separar-me, reflexionar i veure la llum.
és veure la llum, perquè recordo una explosió de tal manera i una energia que em va donar com mitjany, que tot funcionava, tot fluïa i que per fi vaig poder plorar, perquè no havia pogut plorar en sis mesos. I ara ho dic i m'emociono plorant, però és que llavors, durant molt de temps no podia plorar,
com sobreposar aquest dol i aquesta experiència per mi va ser com una espurna per dir jo crec que en això l'altra cosa és no trobar els espais és difícil avui en dia des de la religió trobar espais molt difícil però bueno l'espiritualitat la tens i jo m'he negat sempre a buscar-la
des de la via neoliberal de paga i aconsegueixes tal cosa pagant, no? Sant Pere Canta, que és molt el moviment que tenim avui en dia de fet. De monetitzar. T'agraeixo molt aquesta obertura d'acord que estàs fent amb nosaltres. Jo m'estic emocionant tota l'estona també. De veritat. Jo em quedaré supervermella quan soc a ràdio, però
Quan m'emociono, em quedo molt vermella. Quan us fem la foto, ja tranquil, que ho ha passat un rato. Anem amb processos que, a part de la vida que has anat tinguent, un altre procés que jo crec que també ens obre molt l'espiritualitat, o ens obre molt per dintre, és la maternitat, que ens remou moltes capes, fondes. Què t'ha canviat a tu ser mare?
Jo tenia molt clar que volia ser mare. Quan la gent m'ho pregunta, soc taura, ens portem un dia de diferència, uns quants anys de diferència amb tu, però soc molt organitzada, busco sempre l'estabilitat, però hi ha coses que sé que les vull i hi vaig. I amb la maternitat ho tenia clar. El que m'ha portat la maternitat és haver de revisar-me.
i després d'alguna manera haver de enfrontar-me als meus orígens, que crec que és un procés que fem moltes mares, perquè estàs educant, sobretot si tens una filla, i que hi ha patrons que no vols que es repeteixin,
i m'ha portat a tornar, bàsicament. Això va ser el meu segon, perquè va ser un dia, jo he viscut 8 anys a Madrid, la meva filla gran és madrilenya, i un dia postconfinament, que estaven passejant per Madrid-Rio, va caure, es va esgarrinxar la cara i dic, però a aquesta nena li falta natura, què és això, què és això? I vaig tornar a casa i dic a la meva parella,
Ja n'hi ha prou, perquè he de tenir una vida més de periodista seguint la primera línia política, bastant estressant. Ja n'hi ha prou, tornem a Girona, potser anem a viure al camp, que tenim una casa familiar, tal, i el meu em va dir, hòstia, pensava que mai faries aquest pas. Endavant, però pensava que no eres capaç de fer-lo.
I va ser un instintiu i després, al cap d'una setmana, vam saber que tornava a estar embarassada. Per tant, ja realment, ja estava embarassada quan vaig prendre aquesta decisió. I va ser retornar i treballar el que havia quedat pendent, jo crec, en aquella Pasqua Desert. Una cosa és la catarsi i treure...
la merda que tens acumulada durant 6 mesos i veure la llum, però hi havia una feina molt important meva a acabar de passar el dol aquí i acceptar Girona com un lloc que és per mi, no és el lloc on ha mort el teu pare, no és el lloc que ets filla de tal persona,
o el qui t'ha vist a l'escola, sinó transformar-me en... transformar una família, actualitzar-la, ser jo la cap de família i traçar-me, convertir-me en la Mariona Ferrer, periodista Girona, però la Mariona Ferrer mare i la Mariona Ferrer moltes altres coses, però no la filla de ningú ni l'orfe, perquè encara que ningú ho sàpiga, d'alguna manera jo em sentia l'orfe, no?, quan tornava aquí i l'acaba d'estar pendent de la seva mare i que té totes unes inèrcies quan ha treballat i va ser això, la maternitat és enfrontar-me a Girona.
que em feia molta por, molta por, i és difícil, eh? És difícil. A mi va passar en un procés similar. Sí, sí, sí. Hem viscut a Madrid la Levínia, hem viscut a Madrid 11 anys, jo també, totes a Londres, però bé, hem viscut totes fora, de Girona, i quan tornes ja és una miqueta el procés. Però m'ha encantat l'ànic que vas explicar, quan tornes de Girona, el teu pare era arquitecte, i havia fet la... Ho vaig trobar tan bonic, explica'ns-ho. Hi ha una connexió molt bonica, perquè nosaltres, quan tornem, volíem anar a viure a la Vall de Llem, ens van ocupar la casa, bueno, en fi.
Total, que ens trobem que tornem a Girona a viure, on jo no volia, però tornar al centre de Girona. I havíem de buscar un lloc per a la nostra filla per anar a l'escola Bressol, i això li vaig donar la feina a la meva mare, perquè a més ella havia de fer el segon d'escola Bressol i no hi havia gaires places, anàvem fora de termini, i quedaven dues llars d'infants.
i una d'elles era l'escola Bressol del Pont, el Pont Major, nosaltres vivíem al centre de Girona, i el Pont Major està bastant lluny. Però ella hi va dir, ah, sí, s'hi escriu, tal. I quan va escriure, la directora li respon dient, escolta, aquesta nena que m'has passat, potser que tu siguis l'abídua d'en Miquel Ferrer,
I diu, és que ens agradaria molt que la neta de l'arquitecte que va dissenyar amb molt d'amor aquesta escola Bressol, però el meu pare era arquitecte municipal, i va tirar endavant moltes escoles Bressol de Girona, i s'ho va creure molt treballant colze amb colze amb la comunitat educativa, que això no és molt habitual en el món de l'arquitectura,
I una que va fer molt d'amor va ser l'Escola Brassol del Pont i la directora de les Hores, la Rosa, li va dir, ens agradaria molt que la neta, ja que no coneix el seu avi, pogués gaudir del que va dir el seu avi. I tan bon punt vam decidir, anirem al pont, farem els quilòmetres, i sí, sí, arran d'això, si no fos pel pont major, segurament la meva passió per la bicicleta i per pedalar no s'hagués incentivat, perquè clar, havíem d'anar al pont major cada dia des del centre de Girona,
Eren 20 quilòmetres diaris i vam dir, anem amb bicicleta, amb la bicicleta de l'avi. De fet, hi anava sempre amb la bicicleta del meu pare i després ens hem comprat una bicicleta de càrrega que portem els dos nens al darrere i és amb qui fèiem els desplaçaments. Que bonic, ho vaig trobar tan bonic. Com que estenga el cercle al final, no? Sí, un acte superpsicomàgic, diguéssim.
Com conviu el dia a dia aquesta creadora, aquesta periodista i aquesta mare, totes tres juntes, amb aquesta bicicleta, aquesta vida que no pares? D'on treus els moments?
amb un esgotament. Però sí que és veritat que una cosa de les que valoro molt d'haver tornat... Jo abans vivia d'una manera que l'actualitat informativa em planava tant al meu cap i al meu dia a dia que no tenia temps per res més. I el que és màgic d'haver tornat aquí a Girona, a l'hora caòtic,
és que com que ja no estic tant amb actualitat diària a nivell laboral, se t'obre una perspectiva molt més gran. I l'arrelament també fa que de la periodista que descriu les coses que passen fora, doncs tens ganes també de modificar el teu entorn, perquè quan tu t'arregles en un lloc, vols canviar coses i comences a pensar en urbanisme, que al final és l'herència
Jo m'he recorregut tot Europa viatjant amb la meva família, veient els grans tot temps d'arquitectura i tot de ciutats, no? Però a nivell urbanístic, però també de polítiques públiques. I això fa que vulguis siguis moltes coses i t'adonis que també pots canviar coses, no? Que al final la meva feina també pot transformar.
que estan a Madrid, és una petita cosa al diari. Ara a Madrid poques coses podies transformar, però potser a casa teva, sí, sent periodista o sent altres coses. I és el que ha fet una mica mutar i dir sí a moltes coses que a vegades hauria de dir que no. Però alhora m'agrada molt provar coses diferents. Molt, molt. Després continuar-les ja em costa més, però provar-les m'agrada molt. Creus que hi ha una estat col·lectiva realment, no?, de trobar aquests espais de silenci interior?
Pots repetir-ho? Sí, sí. Perquè parlem d'aquest moviment, però a la vegada hi ha aquesta necessitat d'aquests espais interiors que tu has trobat fins al cristianisme, però creus que necessitem tots, no? És imprescindible. És imprescindible i més en l'era de les xarxes socials, no?
Perquè en el moment en què tu tens un moment de silenci obres Instagram o gent més jove obres TikTok i apaga aquest buit amb l'escroll, no? I ens passa a tots. O quan vas al lavabo o quan és el vespre i has adormit els nens i ens costa molt realment treballar aquest silenci. Al final el busquem de forma mercantilitzada perquè han desaparegut aquests espais. I te'n vas a ioga, apagues per la sessió de ioga i...
I potser tens sort, jo l'any passat, justament un dels propòsits que m'havia posat de l'any era recuperar la meva espiritualitat. I l'he trobat a un lloc que vaig a ioga, la Cristadora, que és un lloc que es diu Mindset Pro Academy o ioga psicosomàtic, li va canviar els noms. No és la millor en màrqueting,
Però té una energia increïble, la Cristodora i ara està en un moment d'hores baixes, però crec que és una persona que cal homenatjar o que la podríeu portar aquí, perquè té una energia i una vida increïble i dona molt. Jo crec que a vegades li han passat tantes coses físicament perquè dona tant que ella es buida. Sí, és molt bona, és bona terapeuta, bona guia. Fa reiki, sobretot fa hipnosi i és brutal amb la sonateràpia, és molt bona.
I aquests espais els trobes de connexió. A més és bastant econòmic i és un espai que vaig trobar l'any passat per poder fer silenci i m'agradaria molt que hi haguessin aquests espais dintre de la religió cristiana. Però malauradament els espais s'han anat radicalitzant i tenim espais cada cop més conservadors. I recordo molt l'any passat va morir una persona que per mi era important. Quan parlo d'espiritualitat
sempre, potser hi ha el meu tiet Pau, que és el que em va obrir al món missioner, però sempre parlo de dones. Són tot dones. Aquesta dona és una mare d'una mare de l'escola, que ja us hem descobert. Ah, també! Una d'elles, una d'elles, una d'elles. Sí, sí, sí. Que també tot fan cercles. Sí, no, perquè és com tot de dones, a la meva vida hem marcat l'espiritualitat, perquè quan parlava de Sant Salvador d'Horta...
La primera que em va obrir les portes i que per mi va ser com una segona mare, va ser la Maria Terrés, que era la mossenta, i m'agrada reivindicar-ho, era la mossenta, perquè a més ella es posava, ella reivindicava que les dones poguessin ser mossentes, i ella duia tota la parròquia, i era una dona que ens duia sexòlegs a catequesi, de ment molt oberta, ens duia de colònies, era el meu esplai.
i tristament va morir l'any passat i per mi va ser un xoc vital, molt important, però no només de la Maria Tarrés, l'Anna Romero, que va ser la monja, ara està a Llatinoamèrica, que em va obrir les portes als voluntariats i a les pàsoques desert, l'Helena Aznar, que va ser novícia de les germanes botinyanes, ella és lesbiana, va sortir-ne, com tant joves, perquè veus que la realitat de les comunitats és una bogeria,
però que també van poder compartir molt l'esprioritat. I quan parlo d'aquesta dona que va morir l'any passat, és la Nori Puigpei, que ell era monja, en va sortir. Imagineu, una monja que en va sortir, però que seguia treballant molt la fe cristiana, i sempre es lamentava que no tenia un lloc on anar a missa, o per compartir la fe. I al final l'acabaven trobant, perquè existeixen aquestes comunitats, però no sol ser de gent molt jove, sol ser de gent amb una experiència de fe, però que algú que ha sigut monja et digui que no es troba el lloc
per practicar la fe, ja diu, dintre del cristianisme, ja diu molt de si, no?, de la complicat, i aquí ens trobem això, comunitats joves, però amb una fe cada cop més radicalitzada, a Girona. Moltíssimes gràcies, Mariona, la meva part ja està, donarem pas a l'Afra, ha sigut un pla i un gustasso, i segueixo aquí per compartir amb tu. A vosaltres, per descobrir, mai m'hauria imaginat parlar d'això. A Girona FM. Sí, sí, sí, és obrir-me molt, eh?, però... Ara continuarem. Bologati Aydon.
Deixeu-me parlar la meva llengua árabe abans, no m'ocupi l'idioma també. Deixeu-me parlar la meva llengua materna abans, no li colonitzin la memòria també. Sóc, sóc una dona árabe de color.
L'única cosa que volíem fer el meu avi, en despertar-se, en fer-se clar, era veure com l'òvia s'agenuyava per resar... Hola Mariona. Hola. Seguim aquí. De fet, seguim totes aquí. Seguiré una mica el fil de lima ara, però parlarem no tant d'on ve ens i de com has arribat aquí, sinó d'ara, d'avui, del dia d'avui. Us faré unes quantes preguntetes, algunes una mica més ràpides, no?
La primera que et volia dir, i té bastant a veure amb el que heu parlat, que és que jo et veig i et conec com una persona que és molt activa, organitza grups de Bicicargo, és corresponsal del diari Ara a Girona, estàs amut amb bici, escrius un llibre ara mateix sobre el tapís de la creació, un encàrrec brutal, no?
col·labores amb altres publicacions, fas podcast, tens també el teu propi i ets mare de dues criatures. Llavors, quan mires tant a fora, tu estàs tan mirant a fora, expliques tan a fora, què t'ajuda a tu a sentir-te connectada amb tu mateixa? I escoltar-te, sobretot, la teva veu. Clar, suposo que ara sembla que estigui mirant molt cap a fora, ara mateix,
Però no és així. Si realment estic tirant endavant tantes coses diferents és perquè m'estic escoltant una mica a mi, passa que hi ha coses que hauria de deixar anar i m'acosta deixar anar. Però tot aquest camí de fer tantes coses, com deia una mica abans, és després d'un procés terapèutic de gairebé dos anys en què obres nous fronts i busques definir-te d'una forma diferent, no? O realment anar-te coneixent...
i potser de la persona correcta, que diu sí, eficient a la feina, hi ha més, hi ha molt més enllà de la feina.
I la feina em defineix, però amb altres coses. I no soc una persona molt de trobar-me... Bé, tinc les meves amistats, però no tinc una vida social de hi-hi-ha-ha, de trobar, de molts cafès, de molts sopars. Suposo que és aquí on resta una miqueta. Reserves d'energia. Sí, sí. Llavors, en el moment de...
de treballar com a periodista, com diferencies la teva veu de la veu periodística? Si és que la diferencies, n'hi ha una, n'hi ha més d'una, com...
Això és el meu gran objectiu, tenir veu. Sempre he tingut veu, l'únic que l'he silenciat i és una feina de passar del d'escriure la vida dels altres a dir que tinc veu pròpia i què penso de les coses. I és potser un dels reptes d'aquest any, de passar dels altres a jo.
i a poc a poc hi ha coses que em defineixen jo crec que el pedalar i el món de la bicicleta m'hi trobo molt còmode i perquè pedalant i conversant amb altres persones que això ho he après molt també d'una altra dona de l'Anna Giversau que és la presidenta de la Girona Gravel Girls una apassionada també del món de la bicicleta pedalant a vegades és on es tenen les millors converses perquè és molt terapèutic o amb els altres i amb tu mateix
Molt bé. Llavors, quan t'expliques el món, fa servir aquesta veu, l'expliques, tu creus que per explicar-lo també cal saber-se explicar a una mateixa?
És un repte, jo durant molts anys no ho he fet, perquè al final tu analitzes i expliques les coses. No crec en l'objectivitat del periodisme, això és una fal·làcia, perquè al final tot passa quan parlem del món i el descrivim, hi ha sempre mil filtres, però si tu estàs col·locat, tindràs molt més clar cap on vols anar, i no aniràs tocant mil coses, que jo els toco, però sí que sabràs més cap on disparar.
Ara et faré unes preguntetes curtes que respons segons el dia d'avui. No cal que sigui el màxim dels màxims el que diries cada dia, perquè la idea és que responguis ràpid i el primer que et vingui al cap. Un llibre.
Doncs el Divi, que és el llibre que presento aquesta tarda, a les 7 de la tarda, Figueres, a la Bookman, de l'Oriol Canals, que és un film, novel·la negra, no em definiria, eh, diguéssim, però sobre una sèrie de crims... Sí, el...
inspirats amb Salvador Dalí i tal, un psicòpata. Un psicòpata que reprodueix obres en els assassinats d'obres de Salvador Dalí. Estic divertit. Sí, el recomano, si acaba de republicar-se. Un col·lectiu, un grup...
Ah, Remei de Calafresca, que has posat la cançó de tots els tons de la ràdio i aquesta traducció d'una poeta palestina. I un col·lectiu? Molt amb vici. Molt amb vici. Un lloc? Girona. I un desig? Per això, el que comentava abans d'aquest repte del 2026, per mi, que és mirar més parlar de mi. I un hàbit?
Anar amb bici. Perfecte. L'última, que no ens pot faltar mai en el nostre programa. Abans has dit que creus que ara l'espiritualitat i la religió estan mutant. Això m'ha semblat superinteressant. I vull vincular amb això. Com vius tu i què és per tu avui l'espiritualitat? No com l'has arribat, com t'has creat, sinó avui. Com la vius? La vi és com un pòsit. És una base. És com una cosa que et dona una solidesa.
I ho dic i m'emociono, però saps que les coses aniran bé. No és un optimisme tou, no? És algú que et sosté. De la confiança. Sí. No sé si ho hagués de dir. Dibuixar és com algú sòlid, com un terraferm, no? Però el qual trepitges.
Que bonic, Mariana. Doncs jo ho deixo aquí, amb això jo ho deixo aquí avui. Molt a l'aire, moltes gràcies. A vosaltres. Moltes gràcies. Gràcies, bonica. A veure, jo em toca a mi ara, però jo faré un canvi de guió, val? Volia fer una meditació, però al final no hi haurà temps d'això. Val més fer-la a poc a poc i bé, aquestes coses...
I, per tant, la farem un altre dia, però sí que has parlat de moltes coses que m'interessen i que jo m'hi sentia molt identificada. Venim de camins diferents, perquè jo no vinc del món de la religió, tot i que de petita vaig fer cateques i tal, però la veritat, Mariona, no m'interessava absolutament zero. O sigui, era una cosa que no... Me n'anava al meu món, jugava amb les meves coses, no m'enterava del que estudiava... O sigui...
Però hi ha un punt important i és tota aquesta connexió que sempre he tingut amb algú més poderós que jo. Una connexió amb, jo què sé, recordo somnis de petita, parlar amb el meu avi, així de clar, no?
Tot això forma part de mi i jo no ho vaig saber com vehicular. És veritat que alhora que l'Església també es radicalitza i hi ha com pocs espais populars, en el fons el que deies tu, doncs per mi era com què faig amb això?
I jo crec que molta gent s'ha trobat així, per això estem fent, almenys jo, aquest podcast de dir com cadascú amb tot el que donem pot agafar cosetes de poder-se'n ajudar, de poder anar fent. Per tant, jo crec que totes t'agraïm
l'obertura amb tot això, no? I per mi també és important de dir que jo ho vaig trobar sola, vaig tenir la sort d'haver començat teràpia anys enrere abans de trobar-ho, no? I de poder entendre que la meva imaginació no era tanta imaginació, sí? Però la teràpia em va fer baixar revolucions, em va fer connectar amb el cos i em va fer tancar els ulls. I això és una de les coses que tu has dit.
I això és importantíssim. És a dir, sigui una meditació més encarada al catolicisme o no, aquí l'important, jo crec, és connectar amb una mateixa. I poder donar aquest espai que vagin sorgint les coses que han de sorgir en el moment en què hagi de ser. No?
Aleshores, també has parlat, jo crec, d'un tema important, que és aquesta intuïció que de cop dius, no, què estic fent aquí, no? Me'n vaig a la crida de les arrels, que em dic, jo ho dic així perquè a mi també em va passar, i em va passar a Madrid, igual que tu, t'ho juro, a mi em va passar a Londres, vaig dir, què estic fent aquí, ja està, no, això? Però fas pipa-pum, és plup! Sí, sí, sí, ara fer un dia per l'altre, gairebé. Esclar.
Per mi és el que dius del pòsit, perquè jo també hi connecto amb això igual que tu, i per mi és una cosa guiat totalment, des de la meva ànima, evidentment, no és allò que vagi com un robot, ho sento profundament a dins, és un pensament i una intuïció que dic, és que aquí ja està, i és una cosa guiat, és una crida, hi ha una crida, hi ha una crida.
No, Afra? Tu que ets més pràctica, podries dir-ho. Hi ha una crida, sí, sí. Jo crec que sí, sí, totes hem sentit una crida, el que hem de dir. Llavors, ho dic perquè la gent també diu, ostres, potser l'estic sentint, no? O potser és veritat que a vegades, hòstia, m'ho plantejo, m'ho plantejo, doncs...
escoltar la crida, no? La crida a les arrels... No pots no fer-li cas, a vegades, quan tens aquesta crida... És una... Haig de tornar a Girona i haig de viure a Girona, no? Sí, sí. La crida a les arrels és, a més a més, super, almenys en el meu cas, per això ho dic així, molt profunda. Era com, també, toca perquè de cop vaig pensar això i de cop vaig dir, ostres, quina por. És interessant perquè hi ha gent que li passa sense haver de sortir de casa. I això jo ho trobo molt interessant. Jo he hagut de marxar anys per sentir això.
Hi ha persones que no. I com ho fas? Ja hi són i la senten. I senten aquesta crida de la carreta. La senten al dia a dia. Jo ho admiro. Jo crec que per això m'he fet terapeuta, perquè em vaig perdre un rato i vaig dir com puc solucionar la meva vida. Una manera de viure molt centrat i perfecta.
Em sembla molt saludable, a més a més. Sí, a veure, tot té lo seu. T'enriqueix molt el marxar, eh? T'enriqueix molt en visió, coneix altres persones, està bé sortir de Girona. Home, sí. És altament recomanable. Ho pots dir en el teu llit d'amor. Exacte. Sí, jo he dit que em vaig perdre i és veritat que m'he perdut moltes vegades, però també és veritat que em va donar moltes coses, eh? I que realment ho necessitava marxar. També cada vegada cal perdre's per trobar-se. Sí, sí. I tornar al bord, no? Sí, sí.
Però sí que és veritat que enteneu la relació entre buà, toca això, quina por. És una crida superprofunda, perquè t'està demanant sanar coses. I tu no ho entens, però estàs escoltant aquella por i dius... Jo tenia clar que quan tornava a Girona necessitava suport. Ah, això. Jo era com torno a Girona i això d'anar acompanyat d'un procés terapèutic, perquè jo sola no podré...
O em faré mal. Igualment el dol hi és, i és un procés llarg que aquí s'assuma a la bimaternitat, perquè clar, estàs intentant trobar les teves arrels i alhora tens un altre fill que ja t'has perdut del tot a tu mateixa, no? Clar, és que és això. És el que té la maternitat.
Sí, però amb el segon encara et perds més, perquè ja no existeixes, estàs donant teta, després ve l'altra en ple hivern, però sí que ha d'anar acompanyat d'un suport. Totalment. I després, és que has dit moltíssimes coses, dic ole, ole, ole. Però...
Bueno, que no importa, diguéssim, a veure com us ho dic, la forma, sinó el que hi ha, el que t'aporta, saps? No importa si vens d'aquí o d'allà o de més enllà, estàs superconnectat amb tu, amb alguna cosa més gran, amb aquesta sensació que la vida és per aprendre, ens acompanya i ens guia també i estem aquí, no?
I després també el caminar i el moviment, que és una forma de connectar. Bueno, tu deies la bici, però és veritat, és una forma de connectar, no? Quan tens molts pensaments o estàs a casa que dius estic assentada, no? Fins i tot fer esport pot ser una manera de... Depèn de com. I tant que sí. És així, no? Vull dir que tampoc espais de silenci i tant, però també hi ha altres formes, no?
Ja està, no sé si voleu dir alguna cosa més. Jo crec que anirà trencant perquè ja portem bastanta estona, ha sigut un pla, Mariona. Ara ve la dedicatòria. La dedicatòria és una cosa que fem, que és al final del programa, que és una secció que la persona dedica una cançó a ella mateixa, un procés o algú, pot fer-ho enviant un missatge a les nostres xarxes, pot fer-ho a través del correu algeri de l'ànima fm.com i aquesta setmana la dedicatòria l'ha fet la Hinoa, que és una oient nostra i que és la xicota del món nebot, Marc,
i molt bonica amb una cançó preciosa, així que gràcies Mariona ha sigut un regalasso tenir-te de veritat per mi ha sigut un regal descobrir-vos ara ja ens hem fet amigues haurem de reservar més temps exacte, aquest temps és gironí perquè si no parlant bici juntes amb els nens també és una bona opció, gràcies a totes i fins al pròxim Gerida l'ànima
Bona, és el Jardí de l'Ànima, aquí un oient. Em dic Ainhoa i li vull dedicar una cançó al Mar Faja, la de Boig per tu, de Sau. I, bé, m'agrada molt el vostre podcast. Uns petons, adeu...
Com et puc estimar si de mi estàs tan mort?
Sé molt bé que des d'aquest bar jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada la teva llum.
I don't see his alma de ti.
M'agrada molt bé que des d'aquest mar jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada
Fins demà!
Molt bé que des d'aquest part jo no puc arribar on ets tu. Però dins la meva copa veig reflexada en la teva llum.
Gràcies.