Comença el Jardí de l'ànima, un espai on floreixen les preguntes i reneixen les respostes.
Benvingudes i benvinguts al Jardí de l'Ànima. Avui ens acompanya una veu que ha marcat la nostra història. Un artista que ha estat veu, resistència, poesia i també una mirada profundament humana cap al passat i cap a l'ànima col·lectiva. Ens acompanya en Lluís Llach. Molts el coneixeu per les seves cançons, per la seva trajectòria artística, política i vital. Però avui ve el Jardí de l'Ànima per parlar-nos del seu últim llibre, el Llibre d'Aurat.
Una novel·la que ens convida a viatjar a través de la memòria, la saviesa ancestral i la força de personatges que amb les seves vides ens parlen també de nosaltres. Hola Lluís, és un honor tenir-te avui al Jari de l'Ànima.
Bon dia, molt bon dia i m'agrada molt el títol de l'ànima perquè durant molts anys s'ha volgut obviar la seva existència i mentre la ignorància sigui gran part del nostre coneixement, l'ànima vol dir moltes coses encara. Benvingut. Benvinguts. Benvingut. Que tinguis sol.
i que trobis el que t'ha mancat en mi. He confessat a Lluís que et vam conèixer, no sé si te'n recordaràs, jo devia tenir 13 o 14 anys, i estava a la biblioteca de Sant Gregori amb en Miquel Martí Pol, i estava gran, i vam anar a un llibre i ens el va dedicar, i tinc a casa un llibre dedicat de Miquel, i me'n recordo que anava amb l'Irene i vam dir, toquem-lo, que em penso que es morirà aviat.
I el vam anar a acariciar i vam notar aquella tendresa tan profunda. Sí. I al teu costat que va ser com, uah, vaya regal. O sigui, això ho recordé tota la vida. I quina emoció que avui, després de no sé, 20 anys, després o 30, et tingui a davant, en uns quants anys més. Era un ser humà que ens ajudava a ser bons. Exacte. O sigui, quan anaves a casa seva a visitar-lo, tenies aquest... Jo soc cap estèmi... estèmi moralista, per alguna manera, però...
Però quan sortís de casa seva, tenies el sentiment que sorties millor, que sorties més bona persona, perquè l'aprenentatge que et feia de sensibilitat, de paciència, d'humilitat, etcètera, era molt important. I tot el que va viure, no? Encara l'honramés, perquè al final... Sí, va viure en circumstàncies dificilíssimes i ho va positivitzar tant com va poder. A més, la gent no ho sap, però ell volia ser cantant. En sèrio? Ostres!
Va cantant el romer i tot, sí, sí. Li vaig dir que sempre li deia, perquè ens prenia molt el pèl, mútuament, li deia que havíem perdut un cantant mediocre i havíem guanyat un gran, gran, gran poeta. Però sí, sí, era un cert extraordinari, sí.
Clar, et respogava saviesa, no? Una saviesa més enllà de... Sí, i a més en Miquel tenia una saviesa entenedora que es feia entendre. I això a vegades la gent ho suporta malament. Per exemple, gent que opinava sobre la poesia...
pensava que era un poeta massa senzill perquè la gent l'entenia, però en canvi el que deia no era gens superficial. Jo sempre deia d'ell que era un poeta d'idees, que no era un poeta maniarista que es divertia fer-ho bonic, sinó que era bonic perquè el que deia era tan important i que ho podia rebre qualsevol persona del nivell cultural que fos.
Això li va portar bastants problemes com a poeta, sí, sí. Però va ser així fins al final de la seva vida. Clar. Bueno, la seva intenció és el que compta, no? El que el cor també et diu i vinga, cap aquí. Sí, a més ell ho feia amb una naturalitat esferidora, era així i així. I qui no l'entenia, doncs no l'entenia i ja està, no? Estupendo. Sí, un gran personal.
Doncs, Lluís, mira, avui t'hem preparat una presentació, també, basada en la numerologia. No som enteses, nosaltres fem quatre cosetes, però espero que t'agradi. Te la llegiré a veure què tal. En Lluís Llach és un camí de vida set, el nombre dels savis i dels buscadors. Això explica la seva profunditat, la seva mirada introspectiva i la seva manera d'escriure, que sempre va més enllà de la superfície. El seu nombre d'expressió és un, el del pioner.
un creador que obre camí, que no segueix modes i que lidera des de la coherència i la llibertat. A l'interior porta un ànima tres, l'ànima de l'artista pur, que transforma emocions en poesia i que necessita comunicar a través de la música.
I la seva personalitat torna a ser set, aquella aura de serenitat, profunditat i misteri que tothom percep quan parla o canta. En resum, Lluís Llach és un set que pensa, un tres que crea i un un que lidera, un poeta amb veu pròpia que transforma consciència en cançó.
No n'he vingut a preparar per pagar una cosa tan bonica de bon matí. Has vist? Ojalà fos així. Alguna gent m'imagina així, però jo conec l'altre cantó, el Lluís Llach Bulgar, que té les seves necessitats.
fins i tot baixeses, etcètera, i precisament penso que el mèrit de conjuminar ser una persona coneguda i al mateix temps saber que ets tu mateix i els teus límits, doncs això potser m'ha salvat de molts desastres, de molts desastres, sí. Però gràcies, en tot cas, per imaginar-me d'aquesta manera.
o que els números m'imagino d'aquest home és molt emocionant tenir-te a prop vull dir que saps com que tens aquells nervis interns de dir ostres i és que tinc el Lluís Llach aquí davant que està mirant atentament i escoltant el que estem dient així que és un honor i un plaer i ara volem entrar a parlar del llibre d'Orat que és aquell llibre preciós que hem conegut gràcies a en Gé que és el teu company a l'ANC i que la Lavínia ens va explicar i l'hem llegit, l'hem devorat
Sí, literalment l'hem devorat, toca molt, és superdient en aquest programa, que és com que meravellós, que pugui explicar-nos, però explica'ns com neix aquest llibre. Hi ha algun moment concret, alguna experiència personal que et va voler fer escriure'l?
Sí, però no té tant a veure amb el llibre en si mateix, sinó que jo havia fet un thriller posat a l'edat mitjana perquè trobava que era un món molt especial i que volia entrar i conèixer, i és que en un llibre...
Va bé per conèixer l'època en què vol, perquè t'has d'informar sobre els costums, les morals, el poder de l'esgrés i el poder de l'opos de les parts. I quan vaig acabar el llibre i tenia ganes de fer una cosa més actual, més del segle XXII potser,
vaig trobar un document que deia que l'Església no matava les bruixes, que la Inquisició no matava les bruixes, i això em va deixar molt descol·locat, perquè jo he estat 6 anys empresonat en un col·legi de Frares, molt content, eh?, però empresonat, després ha sigut un cristià irreverent, però cristià per educació,
I sempre se m'ha explicat que la Inquisició matava les bruixes, i no és cert. I aleshores se em va crear, vaig buscar documentació i vaig veure que és veritat que hi va haver un inquisidor a la corona catalana oragonesa, que es deia Sarmiento, digue de Sarmiento em sembla,
que durant uns mesos va permetre matar alguna gent acusada de bruixeria. Però aquest tio, aquest imbècil, la mateixa Inquisició el va jutjar i el va separar del poder i em sembla que el vam ejecutar.
O sigui que l'església mai, mai, mai va perseguir les bruixes. Després, quan vaig intentar saber què passava, vaig descobrir, a més, que l'església no només les matava, sinó que, quan eren condemnades, anàvem a buscar la protecció de l'església. I moltes vegades l'església les salvava, i aleshores ja em vaig fuetejar.
I vaig dir, com pot ser que tinguis aquests referents històrics tan equivocats? I aquí va començar a dir, i aleshores on ve tot això? Per què matàvem les bruixes? Per què les dones, etcètera, etcètera, etcètera?
I buscant, buscant, buscant, buscant, això és un aprenentatge molt bonic també, vaig anar a petar a les primeres universitats, que no es deien universitats, es deien estudis generals. La primera catalana, per sorpresa, tothom és a Lleida, no és a Barcelona.
I aleshores vaig veure que fins al segle XI i XII les dones podien estudiar, les dones riques, igual que els homes rics. O sigui, qui no era ric no estudiava, això està claríssim. Però les dones podien estudiar i per això tenim armarsendes famoses, etcètera, etcètera.
I investigant i investigant me'n vaig adonar que les dones deixen de poder accedir a la cultura i a la universitat, que no es deia així, però a la universitat, el que ara entenem com a universitat,
a partir del segle XIII, i quan mires per què, te'n dones compte que a la universitat hi havia només quatre matèries, la filosofia que devia ser només teologia, perquè filosofar per l'església era perillós, però se'n deia filosofiar,
Després hi havia l'epocacia, perquè els reialmes després de la foscor de l'etat mitjana profunda començaven a organitzar-se i necessitaven lleis i necessitaven epocats. Després hi havia les arts, que he mirat d'assabentar-me en què ensenyaven i no he pogut saber què ensenyaven. I després hi havia la medicina.
La medicina era importantíssima, evident, però resulta que la medicina, diguem oficiosa o oficial, amb la caiguda de l'imperi romà, aquí i en el nostre continent, havia quedat paraclitada.
però totalment paraclita. Havia quedat centenars d'anys, però segles enrere enrere. Aquí encara es feia servir la medicina, les teories del galè, que era de la tradició aristotèlica. Era el més avançat, perquè com que curava gladiadors, ell treballava amb gladiadors, això li permetia conèixer el cos del ser humà, que estava prohibit per l'Església, perquè com que el cos era el receptacle de l'ànima,
i l'ànima és l'expressió de Déu dins del nostre cos, no es podia tocar el cos, no es podia fer malbé. Es podia estudiar de dintre? No, no es podia travessar. Això va continuar. Bé, la qüestió és que la medicina, en canvi, a l'Orient, on va continuar l'imperi romà i després va passar a Síria i després... I arriba el Mahoma, que és una persona que diu que fa... que és un profeta, que ell no és Déu,
I que el que fa en el Corà, en principi, és el que ell afirma, no és fer una nova religió, sinó una continuació de la jueva i de la cristiana, però no contra ni la jueva ni la cristiana. Això és bo saber-ho. I aquesta afirmació, a més, és la que permet a les tres religions conviure durant segles fins que els poders polítics fan que la religió participi en la política i que ja hi som, com el cristianisme, etcètera, etcètera.
Al mateix temps, els musulmans arriben cap aquí i arriben amb una civiesa per dir-ho d'alguna manera, per resumir-ho i perquè la gent ho entengui. Mentre els metges d'aquí posaven sangonetes a l'esquena i aquelles ampolletes que escalfaven per xosclar Granada, operaven els cataractes. Això és el resum de la diferència.
Aleshores, les universitats es conformen i arriben molts metges jueus i islàmics que fugen de les lluites de poder entre els nazarites, els humeis, etcètera, etcètera. O sigui, els aros tenen poder i ja es barallen pel poder i aleshores fan servir...
especificacions religioses, entre el que podrien ser els catòlics i els presbiterians, o el que sigui, per perseguir-se. I aleshores fugen i la corona catalano-aragonesa és generosa en aquest aspecte i en aquell moment dominava la Universitat de Montpellier
I molts d'aquests exiliats, diguem, jueus i ara ens van a Montpellier, i d'aquí Montpellier és de bé, jo diria que si tu fas una ratlla per damunt de Tolosa i fins i tot de París, Montpellier i Bologna són les dues grans universitats. Així que aquest cantó, diguem occidental, no sé per què, doncs...
Era la gran universitat. Doncs bé, les universitats, quan el papa i el rei les dominen, les fan seves, perquè cal controlar-les, perquè comencen a haver-hi idees massa, es comença a discutir si la terra, si el sol, si tot això...
Cada vegada més, això. I aleshores ho volen dominar i a partir d'aquí prohibeixen l'entrada de les dones. Quan preguntes per què prohibeixen les entrades de les dones si això era normal fins a aquella època, si tenies els mitjans, resulta que en el fons hi ha la classe mèdica que ho imposa perquè ha d'aniquilar el prestigi
el molt prestigi que tenien les remeieres i les fetilleres, perquè eren les que ancestralment, des de feia segles, sabien curar les malalties més normals de la gent. Elles curaven, a més, sense saber per què curaven. Una fetillera venia per tradició oral i, per tant, era com un miracle, com científicament un metge pot explicar cura perquè fa això, fa allò, allò,
Per la gent, la remeiera ha de tenir aquest cantó una mica inexplicable, ja no diguem les fetilleres, que, ostres, cura, sap barrejar les herbes. Això venia de molt d'abans de l'imperi romà, venia inclús de moltes tribus que els romans deien bàrbars,
I va continuar, continuar, continuar, existint amb la medicina. La medicina cau en picat amb la caiguda i el prestigi és les remeieres. I les remeieres en aquell moment, en el segle XI, XII o XIII, curen millor que els metges.
i curant les coses més normals de la videta senzilla i sobretot una cosa molt important que eren els parts. O sigui, darrere de qualsevol remeiera hi ha una molt, molt, molt bona llevedora per no dir ginecòloga o perquè eren ginecòlegues. Clar, en un moment en què la gent feia sexe tant com podia, si més no per distreure's de la pobresa i de l'amargura...
esperia moltíssim i aquesta era una de les activitats més importants i clar, les remeieres coneguien el cos, etc. fins al punt bueno, però potser estic fent un rotllo que no, callo no, no, el que passa el que jo em pregunto explicant això és llavors entenc que els metges o la part mèdica vol més prestigi i és per això que diu fora
Clar, no, no, no. És que amb les universitats i l'autoritat del papa i del rei, els que surten de la universitat són les autòrites de cada especialitat. I un metge, l'orejat de Montpellier, de Bologna, de Salern o de Lleida,
tenia permís oficial d'exercir uriat orbe, o sigui, a qualsevol lloc on estés. Això els donava l'autoritat de la medicina i eren els que controlaven i tenien l'obligació, el poder de controlar
com fins i tot el comportament mèdic de la gent i per tant era l'autoritat i en el moment en què pugen l'autoritat els metges de l'època, la classe mèdica, veuen que la seva competència, perquè a més
Tot això no és tan d'odis com sembla, són de vida mateixa. Els metges què passava? Que quan guanyaven el seu títol no n'hi havia massa, podien estudiar molt poca gent i aleshores s'especialitzaven en les corts, en la noblesa, etcètera, etcètera.
Per què l'Església protegia dos fatillers? Perquè l'Església, que tenia un campanar a cada poble, que era el poder, diguem, més ben informat del món, cada campanar era una torre d'espionatge amb un capellà que enviava els serveis del Vaticà. Bé, en aquest temps era l'atran, però és igual.
Aleshores, de cop i volta, clar, l'han de prohibir. No pot ser. I a més es troben, clar, estaven repartides per tot el territori. Hi havia moltíssimes, clar. Cada poble tenia les seves i a més hi havia la que era bona per unes coses, pel ronyol, les altres que era bona per... etcètera, etcètera. I els metges es troben que fins i tot els nobles durant segles
continuen tenint remeieres. Sí, dius remeiera per qüestions de salut i fetillera per ressonar-se el misteri. Clar. Vull dir que tenien les dues. I segurament moltes vegades, en els teus personatges també hi és, la Morgana i la seva filla, la Júlia. Sí, sí, és igual, jo no me'n recordo quasi. Són remeieres i fetilleres.
Sí, la fetillera, si ho entès bé després de treballar-hi tots aquests anys, jo crec que les fetilleres el que eren, eren remeïres que sabien manipular els fongs, que sobretot els fongs eren algunes plantes conegudes avui en dia, que eren alucinògenes,
I aleshores, amb aquests veuratges que donaven a la gent que es visitava o que es feia visitar, connectaven amb el que la gent demanava de la seva espiritualitat, amb el que era el seu passat, el seu pare, d'on venia no sé què. I aquesta era la funció de les fatilleres, per dir-ho.
Era una remeyera que, a més dels coneixements de les herbes per curar, tenia coneixements dels fongs i de les plantes al·lucinògenes amb el que això feia que la gent al·lucinés. Però també vés a saber si no entres en uns mons que de l'altra manera no hi entraven. I aleshores tenien molt prestigi. I tenien fama de poder, per exemple, normalment la gent poderosa que...
que cada dia es barallava amb algú, necessitava saber, etcètera, etcètera, coses. Aleshores hi havia dues solucions, una era la fetillera i l'altra era el mag. Si veieu les pel·lícules d'abans dels sets de trets, aquelles de les cavallers i les justes i les llances i tot això, sempre que veureu un rei veureu un mag.
Que se li comunica a l'astròleg, no?, que fa les prediccions. I el que li diu segons anar a la guerra, no? Si tan important, bueno, després, pobrets, havien patit-ho molt quan no l'encertaves, no? Quan no, exacte. I això s'acaba amb Sant Tomàs d'aquí.
que diu per primera vegada que el dimoni pot entrar en el cos del ser humà i que el ser humà pot vendre l'ànima al dimoni. Fins a aquell moment el cos fet per Déu Nostro Senyor per protegir l'ànima era impenetrable.
Sant, sincerament, que era Sant, el malparit. No, no, sí, sí. Diu que no, que poden entrar en el... I per què ho fan, això? Doncs perquè volen i ho aconsegueixen canviar els mags per als bisbes.
Els bisbes, que tenien molt de poder terrenal i espiritual, l'Església considera que està molt bé treure els mags perquè sigui el bisbe d'acord amb les creences de l'Església i els interessos de l'Església, que eren molts, no us ho podeu imaginar,
I aleshores els mags són apartats, però difícilment. Durant molts segles encara el mag era un personatge important, però a partir de Sant Tomàs d'aquí comencen a ser amb mals vistos.
Això dona, jo crec, permís en algun altre Sant Tomàs que hi devia haver-hi, o la mateixa classe mèdica o dir, per dir que les fatilleres i les remeieres estaven posseïdes també. O sigui, quan Sant Tomàs fa aquesta afirmació, en realitat diu que el dimoni pot entrar en el cos. Si ho fa pels mags, també ho pot fer per gent... Per qualsevol. Aleshores, d'aquí...
que les fatilleres i les remeïres, tot això, jo, són supòsits, eh? Perquè després d'haver estudiat bastant, penso que deu haver anat així. Són tres anys de documentar-te, que això t'evido. Sí, això ho parlàvem abans de l'entrevista, i que la gent ho sàpiga, tot aquest estudi que en Lluís ha fet per fer el llibre,
És tres anys i mig. I llegint amb lletí, que no te'n recordaves que ho saps llegir, deies. No, no, no. No, no, clar, perquè és una cosa i m'he intentat documentar tan bé com he pogut i quan alguna vegada he parlat amb alguna persona especialitzada...
diu, ah, tu també ho saps? Sí, perquè dic, ostres, no? Tu, les bruixes no les... Clar, i els que ho saben saben que tothom va equivocat en aquest sentit, no? Sí, sí. I aleshores, a partir d'aquí, és possible, perquè es comencen a matar bruixes dos segles i mig després que se'ls prohibeix les remeieres a estudiar o les dones a estudiar.
Aleshores dius, potser, tot aquest, tot i cap a les remeieres exposat a les universitats, fa una mena de moral cívica, o digui-li com vulguis, de moral, que les fa perilloses, que són dolentes, que vés a saber, etcètera, etcètera. Després, bé, en el segle XIV, em sembla que és quan la teoria de...
Sant Tomàs s'imposa, i clar, no, home, és que són gent posseïda, les escombres, etcètera, etcètera. La venda, clar, era molt important que hi hagués la venda de l'ànima al malèfic, no? I aleshores hi ha aquells aquelarres i no sé què, i tot això, i molt bé, potser ho feien, eh? Però vaja, ho feien, suposo, per desfogar-se, perquè tot l'altre...
Bé, és terriblement actual, és a dir, tant el llibre com el que expliques, no?, tot aquest conflicte entre medicina, entre espiritualitat, entre percepcions, capacitats perceptives, és terriblement actual. Hi ha molta gent que... Sí, perquè hi ha molta gent que fa el que se'n diuen medicines alternatives o que fan un altre tipus de...
que jo trobo justificades perquè hi ha tot un espectre molt ampli del ser humà que per mi encara no té explicació. Fins i tot acceptant que el ribonucleic...
són les cèl·lules mares de l'ànima, per dir-ho d'alguna manera. Fins i tot així, hi ha moltes coses del ser humà, de percepció, d'avançament de temps, etcètera, etcètera, que... telepatia, vull dir, moltes coses que no tenen explicació científica.
I jo no és que cregui massa en res, de la mateixa manera que crec en la religió, tampoc crec que sapiguem tot el que hem de saber. I per tant, que hi hagi gent que honestament, perquè també n'hi ha deshonestament, que ho intenten aprofitar-se'n, que honestament...
intentin arribar a la sensibilitat o els problemes de la gent a través d'aquests camins que la medicina no pot abordar, perquè si li expliques un metge et dirà que això són punyetes i en canvi hi ha persones que pateixen molt per culpa d'aquestes punyetes, doncs jo trobo que aquesta medicina fa la seva funció i està molt justificada després el llenguatge de cadascú.
el mètode de cadascú, escolta, doncs, això ja no és el meu problema. Però sí que estem en una època, no?, de molt desenvolupament de consciència, de veure quins són els límits, o no els límits, sinó més aviat el terreny de la consciència, com ens pot ajudar. La medicina tradicional a vegades fracciona molt els cos, cada especialista té una part, i Lluís mira a vegades la superfície, a vegades hi ha alguna cosa darrere sintomològica, potser que hi ha
Jo me'n recordo, el meu pare explicava de jove que va anar a la mili, quan se li va morir el seu tio no va poder anar a l'enterro i des de llavors tenia una llaga d'estómac. Va haver-hi alguna cosa que no va poder pair i volia tenir fill. Vull dir que hi ha alguna cosa en el cos que passa quan hi ha una emoció molt profunda que es relaciona. No, és que jo crec que... Però perdoneu, perquè parlo des de la ignorància i per tant no sento cap mena de principi de càtedra ni de res en absolut.
Però a mi em sembla que una cosa és entendre les funcions des d'un punt de vista científic, però malauradament amb la immensa evolució que ha fet el ser humà de coneixement i de ciència, etcètera, etcètera,
Quan mires la complexitat i el polièdric que pot arribar a ser un ser humà, te'n dones compte que, de moment, en l'any, jo diria, això sí que ho dic, en l'any 26, que ja estem, la ciència no pot explicar el ser humà. Jo diria, no sé quin percentatge, però m'arriscaria dir un percentatge molt alt.
Hi ha unes parts del ser humà que la ciència encara o no està preparada o és que no és matèria científica, que també podria ser. Aleshores això ja ho resoldrà la història, el coneixement. De la mateixa manera que un dia ens diuen que plorem perquè es creien unes reaccions aquí en el cervell, bé, doncs, escolta, algun dia també sabrem els sentiments que no són explicables, eh?,
a què procedeixen, etcètera, i fins i tot, fins i tot, si són les reaccions bioquímiques que hi ha al cervell que ens fan plorar, ostres, tan mateix, vull dir, això s'escapa una mica de moltes coses.
Estic totalment d'acord, Lluís, amb tot el que dius i amb això últim també. Llavors, sí que és veritat que en el teu llibre es poses tot això que dic que és terriblement actual i, a més a més, hi ha una profunditat en els personatges, en tot el que els passa, en aquest conflicte, en la societat, com es mou. És...
O sigui, jo el llegir-ho, per això li me deia el devorar, perquè és que jo el llegir-ho deia per fi algú, a més a més es nota molt que sí que ho has estudiat, per això t'ho preguntava, que hi ha hagut una documentació, jo el llegir-ho era que bé, que bé que hi hagi la possibilitat d'explicar-ho d'aquesta manera i també dones la possibilitat en un moment donat amb el personatge de dir, vale, lo mèdic i lo remayer, lo fatiller.
poden conviure que és on estem és preciós no sé què vols tu què vols explicar sobre això perquè expliques molt bé si em deixes estem aquí per fer-te un homenatge a tu si em deixes a més jo tot això
Faig aquesta parada perquè voldria explicar-ho bé. Jo diria que m'ha preocupat sempre la realització dels sers humans amb la seva part, diguem, de natura. I com a homosexual sempre sigo molt solidari de les dones.
I en les meves cinc novel·les sempre hi ha, d'una banda, la lluita perquè el lector entengui els sentiments que mouen un homosexual, però hi ha un tema recurrent en totes les novel·les, que són les dones. Perquè jo, com a homosexual, que he patit...
una persecució de llei, de les lleis del franquisme i també de les morals, reconec que soc un privilegiat en comparació amb les dones.
I per això aquest llibre tenia un títol que no ha sortit publicat per error. Està a la tercera pàgina, que és el llibre d'Orat, per què les dones? És el títol complet que he fet. I jo volia donar una pista, Jan, aquí, no?
Clar, a mi quan descobreixo això me'n dono compte que puc fer un llibre d'explicació de la submissió per moltes causes que la societat ha exercit en nom de diferències, de causes diferents, la maternitat o la bruixeria o el que sigui, però qui rep sempre?
És evident que els esclaus i els homes pobres, etcètera, però després dels homes pobres hi ha les dones pobres, doncs les dones pobres reben el doble. I això és una cosa que es manté durant segles. I com que anava amb aquesta intenció, fer el llibre, no arribava a indicar només la...
les remeieres i les fetilleres, que escolten tu, que bona vida tinguin, etc. Sinó que la llibertat de les dones, menaçament tu, que la primera dona que s'admet al Col·legi de Metges de Barcelona, ciutat progressista, d'una Catalunya que sempre és veritat, a més, que ha sigut capdavantera en molts aspectes, arriba a finals del segle XIX.
O sigui, la primera metgesa reconeguda per un col·legit oficial de metges de Catalunya arriben al segle XIX. O sigui que sou perseguides, maltractades i racialitzades, perquè no es pot dir d'altra manera, des del segle XIII-XIV fins al XIX, d'una manera tossuda. I aleshores, per això si la novel·la, que té quatre parts...
Són tres generacions dels feiners i el quart capítol són i les dones, perquè a més les dones en la novel·la prenen les seves mesures i les seves precaucions i fan un acte, jo crec, de resistència magnífic.
Vull dir, és una altra lectura que a vegades la gent no se'n dona compte perquè les remeieres, etcètera, etcètera, però és que darrere de la repressió de la remeiera hi ha una persecució... Hi havia també remeiers, però no és el mateix, la majoria eren remeiers. Hi ha una...
persecució absoluta de la dona, clar, vol dir que la dona ja no té accés a cap coneixement ni mèdic, ni evocació, ni art, ni res, no?, que ha de ser una dona condemnada a estar a casa sense mitjans, sense possibilitats de desenvolupament espiritual, i això, a més, genera altres qüestions com l'afirmació, diguem, teològica, perquè també la fan,
i científica, que el cervell de les dones no està preparada per entrar en el món del cientifisme. Tot això no són teories, tot això és realitat. I aleshores, en aquests moments com avui, que a vegades posem en dubte de si el feminisme, etc., i diu que el feminisme provoca que els nois...
es tornin fatxes, perquè si fot el terreny, doncs que es fotin els fatxes, m'explico? Sí. Em perdó, eh? Sí, sí, clar, el que provoqui o no provoqui, no? Sí, vull dir, però jo acabo sempre diguent, quan presento el llibre, acabo diguent que a mi el que més m'he convençut
És que el primer racisme de l'humanitat no és de pells, és de gènere, és de sexe. I només hi ha que veure la nostra... Jo no sé, en el budisme o en les altres, dubteria que fos diferent, però fixa't que només l'història de Dani i Eva és un machisme recalcitant.
Dolenta serb, la poma, els fills s'han de barallar per culpa seva, el ser humà ha de treballar, serà que siguin, anirà a l'infern. Per favor, no es pot començar així la història d'una parella de serbs humans, no?
A mi ens portem 40 i escaig minuts. Ostres! Està passant molt lentíssim. Farem una cosa, la Vínia, fes una pregunta tu, una jo, i anem a la dedicatòria, perquè ens encanta, però és que ens han demanat l'estudi d'aquí una estona. A veure... Què t'agradaria compartir? Jo en tinc una pel final...
Bé, jo amb tot el que deia ell, jo ja no faré preguntes, sinó amb tot el que deia ell a mi em venia molt clar. La dona, l'home també té aquesta energia, el que passa que potser és diferent la manera de connectar-hi. Potser la dona hi connecta d'una manera més directa. Ell està molt connectada amb la natura, estem molt connectades amb la natura, amb ser mares, amb uns cicles naturals...
I llavors tot el que és intuïció, l'energia yin, perquè m'entengueu, el yin, el captar més enllà de... Això ha estat un terreny molt femení. És una sabidoria, a més a més, molt emocional també, és que va molt junt.
Llavors, clar, aquesta percepció, o extra percepció, d'alguna manera s'ha intuït que això s'havia de tallar. Jo crec que aquí hi ha un saber...
Jo crec que és pitjor encara. Sí? Jo crec que l'home necessitava un esclau. Bé, m'ho has dit molt possible. Es pot dir més clau, però no més alt. No era una competència de saviesa, sobretot en les primeres èpoques de l'humanitat i fins ara, sinó que és que l'home volia una esclava sexual, una esclava per tenir família, que era molt important tenir molts fills,
I allà tenia l'eina. I això encara passa en algunes cultures actuals. O sigui, en uns països dominats per algunes religions, aquesta funció de la dona redueix només això. I per tant vol dir que això ve de molt lluny i és molt profund. És de l'animal...
que som i que a vegades no reconeixem i que ens emprenya que reconèixer la primigenia del domini animal. Sí, no, no, la domines. I aleshores l'home és el fort, és la recadora i vosaltres sou el testus, però m'explico...
I la regadora va de test en test, això és com, ara gràcies a Déu també heu après a ser infidels, bueno, ja fa algun segle, alguna gent, però gràcies a Déu ja sou infidels i aquestes coses, perquè abans era només un dret del ser humà mascle, per dir-ho d'una manera, no? O sigui que tot això té unes fonamentacions que van molt lluny i que formen part d'aquest...
Que al mateix temps podríem barrejar d'una altra manera, no? Aquesta dicotomia entre el ser humà bo i el ser humà cruel, que conviu en la mateixa natura i que aquest ser humà, quan el poses davant d'una necessitat parentòria, que dius ai, ai, ai, pot ser d'una crueltat bestial, no?
i de la seva bontat i de les seves bones sensibilitats i això passa tant als homes com a les dones. Aquest animal que viu amb una mena de contradicció, que potser és l'única del ser humà,
que en la seva evolució intenta, el que en diguem, acostar-se a un cert civilitzat i social. D'acord, però en la natura de cadascú de nosaltres hi ha un cert humà que hem d'estar cuidant tota l'estona perquè a la que et descuides surt aquest animal feroig a la defensiva o a l'atac i és molt perillós, no?
Bueno, val la pena conèixer-lo, no? Com deies tu al principi, tenim dues cares de la mateixa moneda, som dues cares o més, però bueno, bàsicament... Sí, sí, perquè és molt reduccionista, però perquè ens entenguem, no? Llavors val la pena conèixer el monstre, diguéssim, en la sombra, però...
Perquè si no et menja, i és veritat, per això és tan important el treball de consciència. Exacte, aquí és on hi ha una branca de medicina que s'hi dedica, però on el vostre funcionament, que a vegades dona portes obertes a coses no explicables per la racionalització,
científica entre cometes, doncs obre portes que poden ajudar molt, molt, molt a la gent i a feivagar aquests desequilibris. Jo crec que el ser humà està en un punt de desequilibri constant. Totalment, per veure quin equilibri trobem, sí, sí, totalment. Aquí estem per buscar-lo. Per anar a tancar, Lluís, si aquest llibre fos una llavor, el llibre daurat, si fos una llavor, el llibre daurat, quina flor sortiria?
Jo no sé si seria una flor o no. O un arbre o un arbust, què seria? Hauria de ser... A mi m'agradaria que el llibre d'Orat servís perquè l'arbre acollís el ser humà amb més consciència de què és ell mateix, d'entendre quina és la seva funció. O sigui...
L'humà ha de formar una humanitat, no? I jo crec que per tenir una humanitat de convivència, la primera necessitat, volem a vegades fer l'humanitat preciosa sense que el ser humà s'hagi fet preciós. No tindrem mai, a més ara ho estem veient, amb aquests imbècils dels Estats Units i no sé...
No podrem fer mai una humanitat bonica o solidària o convivencial si abans el ser humà no ha entès ben bé com és i pot rectificar, perquè ha de rectificar, perquè l'animal sempre hi serà. Per tant, és un...
És molt desequilibrant tot això, i ho veiem constantment. Tu creus que un dels pobles, per exemple, l'estat d'Israel, ara no ho voldria fer, però ho poso com a exemple de vida, no? Hòstia, l'estat d'Israel, que petit el que petit hagi provocat imatges com les que hem vist, dius, ostres, com pot ser això, no? I dius, hem de treballar molt, molt, molt,
Hem d'intentar, continuament, intentant pujar les parts positives, intentant frenar les parts negatives, sabent que això no passarà d'un dia per l'altre, sinó que és una feina de macrohistòria, que no ho farem en un minut, sinó que ha de ser macro.
i és molt dur perquè, a més a més, a vegades estàs lluitant durant tota la teva vida per veure un món millor, i jo, per exemple, m'estic morint en un moment en què el món va molt pitjor. He tingut la sort de néixer en una generació que no ha viscut cap guerra a Europa, per les circumstàncies que siguin, etc.
on hi ha hagut una esperança democràtica molt fonamentada i de convivència molt fonamentada. Em sembla que des de la meva petitíssima vida he mirat de participar-hi, amb la poca traça que sigui, però he mirat de participar-hi i veig que al final de tots aquests esforços i tot això, doncs no, el món, el pèndol ha girat
tant cap enrere com fotrà un hòstia que no me'n sabré aguantar. Doncs és això, i això ho hem de comprendre. Ho hem de comprendre, que és això, i no dic d'adaptar-se perquè no em vull adaptar a aquestes animalades, però sí de presentar tanta resistència com puguem perquè el món vagi millor. Perdoneu. De determinar-se, no? De veure on et vols.
De mirar, d'ajudar, de... No ho sé, no ho sé. El teu propi jardí al final, no? Intentar tu el teu propi jardí, el teu espai de convivència, sigui el més amorós possible, i el món fa el seu camí. Sí, el que passa és que a vegades el jardí se'l veig per refugiar-se i responsabilitzar-te del que fa, si el món no sigui de ser un equilibri, el punt de desequilibri.
que dèiem abans, molt estrany. No sé si m'hauré expressat bé. Perdona't. Fins aquí la conversa amb en Lluís Llach. Avui hem volgut fer memòria, tornar a escoltar les veus que van ser silenciades, donar espai a la saviesa antiga, a les mans que curaven en plantes, en paraules i en presència. Moltes gràcies, Lluís. Un gran plaer.
I anem acabant i entrem a la dedicatòria. Avui Flor Salva ha fet un obsequi preciós d'un romaní gegant per a en Lluís, d'obsequi per al teu jardí. I a més a més, cada setmana ens degala un bal de 5 euros per a la seva botiga, que és el carrer Santa Clara número 4.
És una floristeria preciosa i que a més a més t'admira molt i ha dit, sí, doneu-li en Lluís de part meva. O sigui que aquí el tens, que el disfrutis i ara a la fina ens fa la dedicatòria que és algú molt especial. És algú molt especial, com ja hem dit, no? És en Josep Vilaboix, és molt proper a en Lluís també i avui la fa ell, la dedicatòria, a més a més és una dedicatòria jo crec molt bonica sentida, bueno, escoltem-la.
Moltíssimes gràcies, Lluís. Ha sigut un plaer gegant tenir-te al nostre jardí i espero que tornis en algun moment. Quan vulgueu, si estic viu o sí. Perfecte, doncs fitxat. Gràcies.
Hola, m'agradaria dedicar una cançó a aquelles persones que durant la infantesa o la joventut vam tenir una relació ben estreta, vam teixir vincles forts, vam compartir somnis, esperances, però allò que passa han anat passant els anys, la vida té els seus propis ritmes,
Tu saps que en un racó ben teu els continues estimant, però des de la distància, a vegades sense saber-ne gaire res, visquin a prop o visquin lluny. A mi m'agradaria dedicar una cançó a totes aquestes persones amb qui havíem compartit una part del trajecte fa anys.
A veure, la cançó que escolliria és el viatge a Ítaca d'en Lluís Llach. I els hi dedico, això, amb el desig que el camí recorregut hagi sigut profitós i, sobretot, que el camí que resta, el viatge que resta, sigui molt propici.
que els esperin noves aventures i, tal com diu la cançó, moltes matinades ben plenes i ben riques de vida. Vinga, una cançó i una abraçada per a totes aquestes persones.
Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg.
ple d'aventures, ple de coneixença. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades,
que entraràs en un por que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per prendre dels que saps.