amb una trajectòria llarga i rigorosa ens ofereixen a Xupluc enmig d'aquesta tempesta. Tretzena setmana del Raola. Del 18 al 27 de febrer a Girona, organitzada per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.
Vibre amb la tretzena edició del Festival Internacional del Cirque a la Fandor de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 60 artistes de 14 països. Del 20 al 24 de febrer viu l'edició més espectacular del festival.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Escolta el que viu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb saïd esvall. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. 11 i 5, benvinguts als Quatre Rius.
Dilluns 17 de febrer de 2025. Un dilluns més a l'oficina amb regús de diumenge. I és que ahir vam poder tornar a gaudir d'una nova oda a la catalanitat amb els germans de la Llespí. La festa de l'os, de Prats de Molló, cada vegada més multitudinària, amb les seves coses bones i unes altres que no tant, però com tota la vida, vaja.
Una festa de tradició, cultura popular, del poble, feta des del poble i pel poble, també amb una mica de macià de fons i un garibaldi gens estimat. Si voleu entendre-ho, aneu-hi. Només queda un dia menys per tornar-hi. Una setmana on seguirem volant i xalant. Torna el Cirque Girona, llibres a dojo, molta música i alegria, que estem aquí de passada i mentre soni la melodia seguirem ballant-la.
I no sé si amic de Macià, no sé si amic de Garibaldi, tampoc sé si gaire amic de Winnie the Pooh, això que m'ho digui ell, Arnau Vila, bon dia i bona hora, tingui. Molt bon dia, m'he estat informant i la primera col·lecció dels contes va aparèixer el 1926, els contes de Winnie the Pooh. Ah, de Winnie the Pooh! Principis del segle XX, això, eh? Clar, és que Prats de Molló, saps què passa? Que és un poble on hi va haver tota la convocatòria de Macià a principis del segle passat, i en Garibaldi la va liar.
Doncs mira, dels mistres Garibaldi, no? No, el Garibaldi, que era net del revolucionari italià, si no m'equivoco, però la va liar, la va liar perdíssima, llavors, clar, Macià, bueno, és una figura bastant estimada a la Catalunya Nord, però Garibaldi no gaire. No massa. Llavors tu series en Macià de Girona FM i jo serien Garibaldi de Girona FM. Home, depèn. Tu, molt estimat, i jo... No, no, no et pensis. Podríem ser Macià i, no sé, Tarradellas.
Ja et dic, ahir vaig anar a caçar... M'agrada les pizzas i a tu t'agrada, doncs... A la italiana, no? A la italiana, sí, per això mateix. En qualsevol cas, ja et dic, ahir vaig intentar trobar un guini de pu i no ho vaig trobar. Res de res, eh? No. I la mel, la pot de mel, la vas trobar o no? Sí. Veus? Sí, sí, sempre... Saps per què? Perquè sempre s'ha de trobar el regust dolç d'aquesta vida. Doncs mira, si no és una cosa, és l'altra.
Si no és una cosa, és l'altra. Tu què tal el teu cap de setmana, Vila? Que estem només parlant de mi i monopolitzant-me. No, sí, sí. Mira, vam aprofitar per anar al Fiporc. Al Fiporc? Al Fiporc. A la fira de Riu de Llots de la Saba del Porc. I la veritat és que Déu-n'hi-do la gent que va assistir-hi. I mira, vaig poder mirar com d'allò desfan un porc. I és interessant, eh? I a cada peça que em desconeixíem i va ser interessant. És que a mi em fa molta cosa, això.
No, però està, però era molt... És a dir, no va ser apte... És a dir, va ser apte pels nanos, eh? Va venir la peça molt neta i les peces... No, no, que sí que sí, però... No, no hi havia sang i fet ja. Jo des d'aquí envio una abraçada molt forta al lobby del porc, que sé que tenen molta influència també en la direcció d'aquesta casa, però... Però és que a mi tot el que tingui a veure amb la carn... No, però va ser molt educatiu. Sí, no, no, però és el que et dic, jo no puc. Per això mateix no, per això mateix si era riu de llocs jo me'n vaig anar a Prats de Mulla.
Sí, per si de cas. No fos cas que em creués amb algú que... Però també hi havia pizzas, eh? De fet, hi havia molts estants, allò petitons. Fixa't que a la vida sempre a tot arreu hi ha pizzas. Sí, és veritat. I els amics d'aquí al costat.
No direm marques publicitàries, però vaja. Ah, val. No farem publicitat encoberta de ningú, només de nosaltres mateixos. Ho trobo molt, també. Mira, avui parlarem de llibres. Coneixerem la Florans. Molt bé. L'Indòmita. Tu saps qui és? Un personatge d'algun llibre.
Ja ho veuràs Ens ho presentarà Don Joan Manel Sol de Vila Que passarà per aquí d'aquí uns moments Avui és dilluns Per tant toca en seccions d'autor Per tant toca a l'altra Girona Per tant toca a Mariona Ferrer Per tant toca que passi per aquí I parlarem de diverses coses D'aquí de Girona però també Per què no dir-ho de mil quilòmetres de distància Que sempre tenim una miqueta allò de nostàlgia De temps passats foren millors
En qualsevol cas, Arnau Vila, t'ho dic perquè em sembla que la sintonia ja s'està acabant, no? Sí, mira, falta uns 30 segons. 30 segons li queden. Doncs mira, escolta, no farem esperar la gent, tampoc, saps? Ara 25 segons. Doncs fem entrar en Joan Manel Sol de Vila i comencem a parlar de llibres. Vinga, va.
Temps de llibres, avui fem la posada de llarg de Florence la Indòmida, la nova novel·la de Joan Manel Soldevilla, catedràtic de literatura, reconegut tintinaire, millor persona, que ens portarà, o en aquest cas ens porta a una novel·la plena de conflictes, segurament bastant antagònica al seu propi caràcter. Joan Manel Soldevilla, bon dia i bona hora. Què tal, Seït? Quin plaer compartir aquesta estona de conversa amb tu i amb els oients. Piruetes del destí, eh? Com ens hem de veure, eh?
abans qui preguntava era vostè cap a mi i ara ens hem de veure al revés quina il·lusió per altra banda i tant, moltíssima, i aquestes entrevistes a mi m'agraden molt i tot i que, vaja, jo crec que la paraula que podria resumir una mica la novel·la és conflictes és així, és així, és una novel·la de conflictes, de tensions
Però jo volia fer una novel·la d'aquelles que t'engresques saber què passarà, una novel·la intensa, i has de buscar un conflicte, has de buscar conflictes, perquè és que si no la vida acostuma a ser més aviat tranquil·la, però la novel·la et permet viure tensions.
Si parlem de conflictes, no sé per què sempre hem d'acabar parlant de Figueres. És que Figueres és una ciutat amb el millor sentit de la paraula conflictiva. Què vull dir? És a dir, al segle XIX, que és on està ambientada Florence la Indòmita, Figueres és una ciutat on hi havia unes batuses que les d'avui són senzilletes. Es queden curtes, eh? Es queden curtes. Però és normal, clar, Figueres és una ciutat ubicada en un lloc estratègic per les vies que porten cap a França o que venen d'Europa,
A finals del segle XIX hi ha el tren, el qual suposa una revolució. Ara tenim tren, tren, autopista, carreteres, però pensem que al segle XIX el tren comunica directament a França. I llavors fa que arribi molta gent, i a més ho tens a un lloc que està relativament a prop de la costa, relativament a prop de Barcelona, i aquests punts de frontera són sempre llocs on passen coses. La vida no és plàcida, els llocs de frontera, sinó que és una vida...
perquè hi ha molts canvis, hi ha intencions, hi ha idees, hi ha creativitat també. És a dir, als llocs on hi ha aquesta efervescència et trobes problemes però també et trobes al mateix temps aquest bullir de la vida i de la creativitat. I això passava al segle XIX i això passa ara. I potser per aquesta dimensió que jo tinc de figuerenc d'adopció...
He volgut ambientar part de la novel·la aquesta Figueres convulsa de finals del segle XIX. Qui és Florence? Florence és un personatge de ficció, però que està inspirat en un personatge històric, que va ser la senyora Emily Murray, que va ser la cap de la missió protestant anglicana que va venir a Figueres a finals del segle XIX. Això sembla molt estrany, que hi hagués uns missioners anglicans a Figueres...
però així va ser, van ser molt importants, van crear una escola, un editorial, van crear una clínica, eren uns personatges realment importants. I aquesta senyora històrica, la Emily Murray, té una vida de pel·lícula. Llavors aquesta senyora havia nascut a Bombay, era filla d'un capità de l'exercit britànic, su para va morir, i ella i la seva germana Bessona van ser adoptades per un coronel de l'exercit britànic, que es van educar a les millors escoles, i al final ella va venir a fer de missionera
Aquí a Figueres. Clar, aquest personatge històric és un carmelet. I llavors, a partir d'aquest personatge històric, vaig veure que hi havia una novel·la. Una novel·la on havia d'incorporar molta ficció, perquè jo no volia explicar la història d'aquesta senyora. No era una novel·la històrica en si. És a dir, de fet, el llibre històric ja l'he fet. Ja he fet alguns estudis sobre aquest personatge i sobre la comunitat anglicana.
De fet, vaig rebre una beca de recerca a Ciutat de Figueres per investigar aquesta comunitat i ja vaig publicar un llibre, l'editorial Perduda de Figueres, on feia l'aproximació històrica. Però jo volia agafar aquests personatges històrics i donar-los la volta. I per donar-los la volta, al principi em costava, perquè, si em permets, l'apatulant se'n sabia massa, no? És a dir, tenia massa documentació i em feia por...
dir coses que no fossin històriques però has pensat, noi que estàs fent una novel·la per tant, canvia-li el nom i a partir d'aquests fets històrics inventa i així neix una miqueta Florence la Indòmita que és aquesta missionera és la que porta, és una dona vídua de 40 anys que porta la missió anglicana instal·lada a Figueres que li passen coses, per exemple una cosa insospitada i que s'explica a la primera pàgina que s'enamora
I ai, quan entra l'amor, les coses es capgiren d'una forma considerable, no? Piruetes al destí, si és clar. Piruetes al destí, no? A més, pensem que, clar, estem al segle XIX, el 1899, no? Una dona de 40 anys vídua ja era una dona destinada, diríem, a la vida casta, retirada... A viure el dolç.
del seu marit tota la vida i ella està disposada a fer-ho a més té un projecte que li dona energia que és conduir la missió però el tema amorós per ell és un tema ja tancat però què passa si s'enamora? aquí comença un dels primers conflictes el conflicte entre la pressió social la pressió de la comunitat i ella
que experimenta un sentiment que se li invada les mans. És que al final parlaves ara de tota aquesta documentació que potser t'ha servit per teixir l'escenari, però al final realment estem parlant de factors externs que al final regiren tot el món interior d'aquest personatge. I aquest món interior sí que al final aquest sí que és construït completament. Totalment, totalment. És a dir, el món exterior, com molt bé indiques, està construït a partir de la documentació que treballa en aquests darrers deu anys, però clar, personatge...
És un personatge que vol ser humà i és un personatge que evidentment l'haig de teixir, no? I en la construcció d'aquest personatge, doncs, arriba a un punt que ja va sol, diríem, no? Ja li has donat una identitat que ja no és el personatge històric, sinó que és el personatge que jo m'he inventat.
Si a més a més vull que s'enamori, vull que s'enamori, doncs vaig pensar d'un militar, Martí del Castell de Sant Ferran, que en aquella època era reglament important. I si estem al 1899, home, serà un militar que podria ser un metge, un metge castrens.
Però si és de l'any 99 deus ser un veterano de la guerra de Cuba. I llavors pots lligar-ho també amb la guerra de Cuba de l'any 98, no? És a dir que una cosa et duia a l'altra i tot passa, diríem, tot i que l'acció circumstancialment passa a l'Havana, passa a Londres, passa a Bombay, tot convergeix en aquesta figueres finissecular que esdevé un nucli
dels conflictes que estan passant potser al món i tot, no? Vull dir, perquè és una ciutat on es condensen moltes de les tensions que viu la societat europea en aquell tombant de cicle. És que sembla que ens pensem ara que això del món global, i ens ho hem inventat nosaltres, però fa més de cent anys que existeix, aquí es parla de Bombay, es parla de Londres... El món era més global del que ens pensem ara. Molt més, eh? Amb això què dius? Mira, jo amb la recerca vaig veure un detall que em va fer molta gràcia...
Quan els originals anglicans van tenir un fill, el matrimoni López Rodríguez amb l'Emily Murray, es plantegen tenir una mainadera anglesa. Perquè ells vivien en un microcosmos anglès. Com els expats. És així. Llavors posen anúncies a la premsa anglesa demanant una mainadera. I llavors posen a Figueres i diuen prop de Londres.
Saps allò que dius? Prop de Londres. No ho he traduït bé. No, no, prop de Londres. Llavors dius, ah, clar, estem parlant de l'imperi britànic. Si és l'imperi britànic, podrien oferir-te feina a Nova Zelanda, a Sud-àfrica, a Austràlia, vist des d'aquesta perspectiva global...
Figueres estava a un dia de tren de Londres. Havies de creuar el Canal de la Manera, agafar el tren a París i ja estaves a Figueres. Clar, el món era més petit del que ens pensem i les connexions que hi havia entre el món són realment sorprenents. Perquè pensem en això, que la globalització, el món global és actual. No, a partir de la Revolució Industrial el món ja comença el segle XIX a ser un món global.
Sobretot en aquest llibre veig que el conflicte és de la pulseguera que aixeca aquesta aparició d'aquest personatge a la Florence. Clar, Figueres és una ciutat que al segle XIX té un teixit liberal republicà molt potent.
de fet per això s'instal·len els protestants no aniran a Olot o a la Garrotxa on hi ha més una tradició o a Girona on hi ha el Bisbat on poden trobar un terreny més o menys fèrtil creuen ells que és a l'Empordà i allà teixiran una bona relació amb els republicans federalistes que hi ha a la ciutat però la ciutat, clar
hi ha també un important col·lectiu conservador, catòlic, reaccionari, que a més a més en aquella època l'Església tenia una animadversió al protestantisme,
ferotge, potser desproporcionada, perquè al final van ser quatregats ells van venir aquí per convertir els empordanesos i si en van convertir una vintena no van ser gaires més però els hi tenien una inversió ferotge, hi havia sectors de la població que no toleraven els protestants però és que a més a més l'escàndol és que ja sigui una dona
una dona moderna, una dona que ve d'Anglaterra una dona que fa classes una dona que ha escrit novel·les aquest personatge genera una animadversió per altra, unes complicitats sí que hi ha gent que veu que és un personatge del nou segle XX que estem a punt d'entrar però hi ha gent que no pot acceptar la figura de la dona amb aquestes responsabilitats amb aquest empoderament amb aquesta fortalesa
I amb aquesta dimensió religiosa protestant, que en aquell moment era com ser fill de Satanàs. Clar. Al final, una dona avançada al seu temps. Totalment. Totalment, no? És veritat que ja en el trànsit del segle XIX al XX ja comencem a trobar en el panorama català i espanyol
recordem una Víctor Català, o una Emilia Pardo Bazán, vull dir, hi ha personatges que ja ens parlen d'aquestes dones que s'incorporen amb coratge i vigor a la vida cultural, a la vida política, i a la vida religiosa, fins i tot. Però, clar, ella ve d'Anglaterra, i Anglaterra amb això, amb tot aquest camp, ja portava potser 50 anys a l'avançada del que passava a Espanya. Llavors és una dona moderna,
amb una ciutat que, tot i que és potser més oberta que altres ciutats, no deixa de ser una ciutat petita, en un país per sota dels Pirineus, i que pels anglesos allò és com anar-se'n a l'Àfrica. Per ell anar a fer de missioner a Figueres és com anar-se'n a fer de missioner a Sud-Àfrica. Vull dir que ell arriba aquí amb unes idees molt clares i, evidentment, avançades a la seva època. El repte d'aquesta novel·la ha estat precisament...
convertir-la en ficció, vull dir, el que comentaves abans de realment d'ubicar-te i dir, ei, que és una novel·la i no és pas un document històric. M'ha costat, eh? Però sí, sí, ha estat el veritable repte perquè, com apuntava abans, eh? Jo dic, amb...
falsa empatolància irònica ostres, porto 10 anys investigant aquesta gent i de fet va haver un primer redactat de la novel·la que afortunadament una bona amiga em va dir que això no és una novel·la que això és una biografia novel·lada tu volies fer una novel·la, doncs això no és una novel·la és una biografia novel·lada
I em va fer... em va fer ràbia, perquè tu quan ensenyes alguna cosa és perquè et donin copets a l'esquena, no? Palmeros de tota la vida. I quan et diuen, no vas bé, dius, coi. Però després vaig dir, clar, és que és veritat. Són coses que tu ha de dir algú altre, eh? Però tu no ho veus. Tu no ho veus. Tu no ho veus perquè...
més en aquest cas que portava molts anys investigant i tal tu estàs amb la teva càpsula de creativitat o de recerca i vas en una direcció i de tant en tant entra l'aire en aquesta càpsula i llavors dius que potser no vaig en el camí correcte i en aquest sentit l'escriptura també ha estat un alliberament perquè arriba un moment que dius
Puc entrar, a través de la ficció, una mica en el que podia ser la sensibilitat d'aquests personatges. En el document històric tu saps moltes coses, però no tens informació sobre els sentiments, sensibilitat, la intimitat. Això ho desconeixes, no? I amb la ficció, sent ficció...
d'alguna forma t'hi apropes. És una hipòtesi, potser no era així. Com allò que dèiem de l'imperi britànic. Exacte. Tu entres amb una mena de possibilitat que la vida hagués sigut així. I és una altra manera, no rigorosa perquè no és històrica, però és una altra manera de cambussar-te en aquella època i en aquells personatges. Jo sempre dic que tota obra porta part del seu autor.
En aquest sentit, aquesta novel·la, què té de Joan Manel? Jo crec que té coses. Per exemple... El conflicte segur que no. Ja t'ho dic ara. Jo sóc un home casat, feliç, fidel... No, no, claríssim. No, però sí que hi ha coses... Per exemple, vaig pensar... Mira, en aquest llibre no has fet cap referència a Tintín. Vaig pensar... Mira, és veritat. Al llegir-lo, perquè quan el vaig rebre, el vaig tornar a llegir, dic que és un d'una. Hi ha un personatge...
que té un nom de personatge de Tintín i jo veig que això no me n'escaparé mai però bé, més enllà d'aquesta anècdota jo crec que té
una cosa molt meva, que és la meva fascinació per Figueres. És a dir, jo crec que aquesta és una història que només podia passar a Figueres, i aquesta és una història que no deixa de ser una nova manera d'apropar-me a la identitat de Figueres. Jo porto ja més de 35 anys i vint aquí a la capital de l'Empordà,
I és una ciutat que sempre té sorpreses, eh? Quan investigues o quan la vius, sempre et trobes coses fascinants, no? I, ostres, m'ha semblat que, potser, no sé si era una manera de retornar a la ciutat tot el que hem adonat, però convertir-la en escenari, i d'alguna forma protagonista també de la novel·la,
era una cosa que em venia molt de gust de fer, no? I la veritat és que el potencial de Figueres com a entramat narratiu ha estat extraordinari, és a dir, a mesura que anava escrivint anava veient, uau, és que no te l'acabes, Figueres, no? I em funcionava molt bé. Jo crec que això és una part molt meva que hi ha en aquesta... També hi ha una mica la fascinació pels conflictes religiosos, que és un tema que a mi m'interessa molt, per exemple...
la fascinació també pel món de l'edició dels llibres, de la premsa vull dir que hi ha molta cosa que és molt meva i que l'ha anat això escampant no sé si conscientment perquè és veritat que moltes vegades aquestes és com el personatge aquest que té un nom del Tintín i són, entren no sé fins a quin punt és conscient, inconscient però hi és et consideres indòmit?
Ostres, bona pregunta. Jo crec que no, que jo soc una persona més aviat tranquil·la, dialogant, que quan no em deixen fer una cosa o em posen una prohibició, intento raonar-ho. Si em diuen que no persisteixo, però no tendeixo saltar-me les dormes com fa la Florence en molts moments, sinó que dic, si no puc fer això, doncs faré una altra cosa i aniré per un altre camí. Jo diria que soc més dialogant que indòmit, més diplomàtic que indòmit. En canvi, la Florence és bastant guerrera.
Jo convido la gent que ho pugui descobrir amb la seva prosa salvatge, Florens, la Indòmita, en qualsevol cas, Joan Marel Sol de Villa. Moltíssimes gràcies per aquesta estona. Un autèntic plaer. Ha estat, saps, un plaer i un orgull compartir aquesta estona amb tu i amb els ullens. Moltes gràcies.
Els Quatre Rius. El magazín matinal obert a la ciutat. Faig més pel que vindre.
Veig que no tinc res clar del cert, que el cel obert és fosc i dic més del que sé, que el cel obert és fosc. Ja genero més amor en la tremolor del terra, sento que estic viva, sento que el meu cos batega i amb sobreneguir necessito més paraules per escriure't aquest crit.
Sacsejar-te el cos i fer fora les pors. Veure-te és com marxa a treure un amb el món. Uspires de foc i onades de calor. Mirar-te a la cara i que sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà. Eh, eh.
Estàs equivocant, però vas pel banc, camí correcta, sempre amb les mans en blanc, sempre amb les mans obertes, tens, tens l'escamarra, ara és de tan jardí blanc, com et diria que t'estimo, que t'estimo, quan genero més amor a l'altre olor del te.
Sento que estic viva, sento que el meu cos batega. I amb sobreneguit necessito més paraules per descriure't aquest llit que puja i que s'enfila amor. Sacsejar-te el cos i fer fora les pors. Veure-te'ns com marxa traure un amb el món. Buspires de foc i honades de calor. Mirar-te a la cara i que si jo sé ara.
S'exeixem-te al cos. Fem fort a l'esport. Que la teva cara sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà. Que la teva cara sigui un oceà.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat, la web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Vibre amb la tretzena edició del Festival Internacional del Cirque a la Fandor de Girona. 24 atraccions mai vistes a Europa. Més de 60 artistes de 14 països. Del 20 al 24 de febrer viu l'edició més espectacular del festival.
En un món en el que rebem infinitat de notícies a l'instant i moltes contradictòries, el núvol creix amb cada connexió a internet com una mena de gran germà que tot ho sap. Antoni Bassas, Margarida Moles, Neus Bonet, Tino Soriano, Jordi Hurtado i Xell Feixes, amb una trajectòria llarga i rigorosa, ens ofereixen a Xucluc enmig d'aquesta tempesta. Tretzena setmana del Raola. Del 18 al 27 de febrer a Girona, organitzada per la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya i la Diputació de Girona.
El que té de bonica, ho té d'avorrida. Girona es mira però no es toca.
I si sona de fons aquesta melodia, inevitablement tocarà parlar avui de l'altra. Girona, per tant, quin plaer, quin gust. Ben tornada. Mariona Ferrer, bon dia i bona hora. Hola, com esteu? Bon dia. Terrasaqueta o què? Una mica. Una mica, no? Jo me'n vaig anar a la Catalunya Nord. Passant-ho bé. Tu que em vas anar a pel sud. Jo al centre, a l'altra banda, no? Al centre de la península. A la maceta. He estat a Madrid, que és el que ens uneix amb el Saïd i a mi.
I tant. Una miqueta el nostre passat madrilenci. I és curiós que no ens hi vam trobar mai, eh? No, no, no. Però això passa, això passa a la vida. Sí, és veritat. Ja ho comentarem al final, si vols t'ho dic, perquè centrant-nos en Girona, avui, vaja, i em sembla que és un pecat quasi que ho facis aquesta hora, perquè encara no hem dinat, jo encara no he esmorzat tampoc. I a mi em sembla que parlem de gustos, de sabors...
Sí, vull veure una secció amb molt de gust. Després que el mes anterior parléssim de llengua i obríssim les portes a través d'aquesta Girona de molta gent nouvinguda, però en aquest cas de països amb bastant poder adquisitiu o que es poden permetre viure sobretot al barri vell de Girona i aquesta gent estan fent el pas d'aprendre català fins i tot abans que el castellà.
Avui ens anem cap a la Girona de la que us he parlat sempre, la que està a l'altra banda de la via del tren, lluny del barri vell, però amb un tema deliciós. Deliciós i a més que al final és un tema global que uneix, és una manera també de conèixer cultura, gent, idiosincràcies fins i tot, que és a través del menjar.
Sí, sí, avui us presentarem a 11 restaurants, pels quals farem la volta al món des de l'estació de l'AVE de Girona, des de l'estació de tren convencional i d'autobusos, anant en direcció sal, en aquest barri esfronterès, que a mi m'encanten, jo ara he vist que el carrer Santa Eugènia, és on te'n vaig criar també de petita, és veritat que ja cada cop és més cèntric perquè la gent no pot viure més al centre i per tant no som perifèries, és molt pràctic, és un barri practiquíssim,
però moltes vegades és conegut, potser fora de Girona, com sal, el gran poble multicultural, amb un 40% de migració, de persones que han nascut fora d'Espanya, però és que Santa Eugènia té un percentatge major i moltes vegades és desconegut, perquè un 44% de la població de Santa Eugènia, que és aquest barri a la frontera amb sal, ha nascut fora de l'estat espanyol. I això...
produeix que quan ja fa un temps que aquesta migració està aquí surten negocis i molt arrelats a la seva terra però que per nosaltres també és perquè ens hem de pagar no sé quants diners per cruçar el xarco si podem provar tota la cuina aquí al costat de casa i la tendència moltes vegades és anar cap al barri vell de molt gironin Sí, és veritat i sembla que fora del menjar italià i japonès no hi hagi res més
Sí, o d'aquest menjar moltes vegades precuinat, perquè, sense criticar el que està passant, perquè tenim una metamorfosi del barri vell a nivell de restauració que qui ho hagués dit en la pandèmia, no? Completament d'acord. Vull dir, justament aquest tema de la volta al món per 11 restaurants a la frontera entre Girona i Sal, el publicàvem el dijous, el suplement era Comarques Gironines, jo com a delegada de Lara també faig aquí una miqueta de propaganda a vegades. I aprofitem també per fer-lo sonor. Sí.
I fa, justament, crec que hi ha un any i mig, publicàvem un tema similar que era la metamorfosi gastronòmica del barri vell de Girona i de la quantitat de nous restaurants que havien obert, perquè és que ha canviat molt, vull dir, potser el normal del Germán Roca va ser el primer que...
Però molt a propi tenim la Fonda del Foment, que s'hi menja superbé, la Taverna del Foment, tenim projectes de pizzeries com Bartali, a més, amb aquest nom tan original d'una persona que va lluitar contra el nazisme des d'Itàlia, contra el feixisme, i feia de... Ella anava amb bicicleta, era un gran ciclista, no? I a dintre del quadre de la bicicleta hi portava documents per ajudar jueus. Carai.
no? Bertali, per això li han posat aquest nom i unir la part jueva, diguéssim, la part del Call de Girona amb el ciclisme i tenim aquesta proposta, no? Però, a banda d'això, és que al barri de Santa Eugènia han sortit la tira de restaurants d'ençà de la pandèmia on es menja superbé i és allò de bueno, bonito, barato.
Sí, clar. Per anar tirant, eh? Clar, perquè al centre de Girona baixar de 35 euros i és difícil. No es pot. Està bastant prohibitiu. Jo que vinc de Madrid, vull dir, és més barat menjar a Madrid. Completament d'acord. Sí, sí, és que totalment... O anar al supermercat a Madrid, que la gent al·lucina, o fer-se la pedicura a Madrid. Sí, el problema de Madrid és que sorties a sopar o a dinar cada dia i llavors això la economia feia mal.
Però aquí és Girona que dius, ostres, va, sortirem només un dia o dos? Carai, eh? Sí, doncs avui parlem d'aquests restaurants d'altra banda i jo crec que també és una forma de conèixer testimonis de vida de la població migrant que tenim a prop i que a vegades no els hi posem gaire el micròfon, no?
I aquests projectes és, bueno, ha obert un latino i tal, però qui hi ha darrere? Qui hi ha darrere d'aquest mexicà? Qui hi ha darrere? Es menja bé aquí? Quin públic tenen? És només la seva comunitat? Per què hi ha tants hondorens a Girona? Doncs avui us convidem a fer aquesta ruta que surt justament de l'estació de Girona.
Vinga, va, comencem. En lloc d'anar cap al barri vell, ens anem en direcció salt. I la primera parada que tenim és a un restaurant cobert fa un any i tres mesos, al mateix part central, en lloc de mirar cap a l'estació de tren quan surts de l'AVE, diguéssim, en lloc de mirar cap a l'estació convencional, si miren cap a l'altra banda, tenim una sèrie de restaurants i un es diu Punt Criollo. I és un venezolà
que va néixer en Daniel i la Rossi es van quedar sense feina en el moment de la pandèmia en Daniel era perroquer era barbé i la Rossi servia de cambrera i en un grup de whatsapp de llatíroamericans van començar a vendre arepes i empanades i van tenir tant d'èxit
que van dir, ostres, potser... Potser que ens hi posem, no? Provem de fer el salt. Clar, és un respecte, no? Perquè ells havien arribat de Caracas el 2017, clar, aquest temps d'arralar una miqueta, en el gran èxit venezolà, que sobretot a Madrid hem vist, però aquí també n'hi ha, i diu que els hi va molt bé. Vull dir, tenen un públic venezolà, però també molt de català, fan un menú del dia mediterrani de 14 euros i mig, i us convido a provar les arepes i també altres sabors, no? Una forma de viatjar a Venezuela sense sortir del Parc Central.
I tenim aquesta oferta, també tenen una beguda típica seva que li diuen el papelón con limón venezolano, que és una espècie de llimonada amb panela. És un sucre que si no el consumiu a casa és molt pràctic, no és refinat i us ho...
és que jo de fet aquí estic veient ja un dels punts clau d'aquest reportatge que recomano moltíssim que us llegiu i és com de difícil a vegades tenen també aquesta gent per fer un pas és a dir, si ja a la gent d'aquí li costa obrir un restaurant amb tota la burocràcia que implica amb tots els passos a seguir, etc. imagineu el hàndicap d'una gent que porta apenes 3 anys visquent a Girona és a dir, a més de no sé quants mils de quilòmetres del seu país del seu lloc d'origen de la seva zona de confort és a dir, del seu pati d'escola per entendre'ns
Com de complicat és i com de valents han de ser, i valentes, per agafar i dir, vinga va, ho fem, i al final ho fan per trobar la seva manera de viure. O sigui, no ho fan ni per hobby ni per... Aquí hi havia una reflexió que potser no la vaig posar per escrita ara, però si hi havia tradicional als bars Manolo...
que dèiem, no? Vull dir, tu tenies a cada cantonada un barmanolo que era d'un migrant d'altres punts d'Espanya, que havia obert, i era un restaurant familiar. Aquests restaurants de tota la vida que menjaves bona cuina, que feia la mare, el pare estava a la barra, tenia els fills fent els veus per allà...
Clar, hi ha hagut un relleu generacional, moltes generacions d'emigrants d'altres punts d'Espanya, per sort, la seva vida ha anat a millor, i aquests bars, que a vegades dia, ves que s'han perdut per les grans franquícies, però també, bàsicament, era un treball molt esclau, perquè era destac dia sí dia també, amb un horari, era la teva casa, al final, i no hi ha hagut un relleu generacional. I ara jo crec que els nous bar Manolo són aquests restaurants dels que avui parlem.
Completament, i de fet en aquest tipus de bars, és a dir, jo sempre ho comentàvem amb els meus amics, quan vèiem aquests programes de desastres a la cuina i tot plegat, és que era molt senzill, era perquè era gent que tenia diners i que es pensaven que un bar o un restaurant era una inversió de posar-ho, fer que funcioni i jo aniré cobrant cada mes. No, perdona, o sigui, perquè un bar o un restaurant familiar funcioni és perquè tu t'hi poses, no hi ha marges per donar a inversors ni res, vull dir, és perquè t'hi posis tu i perquè sigui el teu modus vivendi.
és un fill més completament d'acord hem començat per Venezuela ara seguim per Mègic però és Mègic molt curiós amb orígem hondorenya la comunitat hondorenya a Girona
És brutal, és una partida de talanga, vull dir, és la comunitat més gran, i crec que a vegades és com passa desapercebut i tot, que no sabem que tenim, estem parlant de més de 7.500 persones, fins al punt que es va obrir un viceconsolat l'any passat, perquè... Per necessitat, sí, sí. Però al final és una crida per bocurella, de lligams, de famílies senceres que viuen aquí, i que han trobat aquí casa seva. I...
veient la dificultat potser de vendre la cuina hondurenya a Girona va obrir el Ledes al carrer Santa Eugènia tocant el Güell fa ja gairebé més d'una dècada és un dels grans negocis que ja porten i el Ledes és conegut per la seva cuina casolana jo que he viscut a Mèxic no he viscut, he visitat bastant aquí ara el meu germà hi vivia doncs
realment t'aproximes a la seva cuina i no és allò el taco o vell o... Sí, ja. Realment és una cuina molt casolana i a mi m'encanten els seus margarites, els dos Ledes, perquè per mi era el lloc de trobada amb els amics del barri fa una dècada o més quan ja vaig marxar de Girona. Però és que al costat de Ledes tenim un altre mexicà, que aquest sí que va obrir fa relativament poc, que és la garnatxa Texas. La garnatxa.
i la garnatxa la porten dues germanes que van fer una feina de dir mira, volem apropar-nos a la cuina mexicana la Carolina i la Gabriela Vázquez i van anar-se en un temps a Mèxic a veure, a aprendre i realment és una proposta que els està funcionant moltíssim clar, han de rivalitzar l'edas i la garnatxa però al final són dues propostes que tens molt bones de cuina mexicana a bon preu
I també de begudes, perquè tenen la seva mezcalita, tenen el seu cantarito, els seus margaritas frozen, i pots fer també l'altra beguda típica amb cervesa, que ara no m'ha sort. Bé, una que hi posen clamato, però que em van dir que no feien en aquest cas. Però en aquest cas, en Samuel Càlix, que és un dels cambrers de la carnatge Tex-Mex,
Li preguntàvem per què han obert tants restaurants llatinoamericans a la frontera entre Sal i Girona d'ençà de la pandèmia.
Bueno, lo que creemos es que a raíz de la pandemia, claro, todo mundo o parte de la gente, pues una, se quedó sin faena y decidieron pues decir, bueno, ¿qué hago ahora que no tengo trabajo? Entonces decidieron, nosotros, a nosotros nos dijeron de que estábamos locos. Bueno, a la jefa les dijeron que estábamos, estaban locas, que después de una pandemia montarse un restaurante. Pero al final, al final pues hemos visto que ha dado un buen resultado, porque la zona donde estamos, la gente nos ha acogido, nos ha acogido bien.
Y bueno, aquí los fines de semana, si no se reserva, es bien complicado que tengas mesa. Y lo típico que siempre nos preguntan es qué significa la palabra garnacha. Entonces, como aquí en Cataluña es un vino o es una uva, entonces nosotros le explicamos que es una palabra que se dice en México que es vamos a tapear o vamos a comer, vamos a garnachar, dicen ellos. Entonces la idea es de traer ese concepto aquí que la gente venga a picar.
Venga a comer y pueda disfrutar una comida auténtica mexicana. I em sembla que t'ho coneixes una mica, eh, Nòvila? Sí, a l'Edes he tastat, he pogut tastar els pastissos casolons que a poc se'n parla, també, d'aquestes delicis que també podem trobar a Sant Narcís, no? És el creuament? No, l'Edes està a Santa Eugènia.
Però ells tenen dos locals, tenen el local mexicà i al costat tenen la pastisseria, que hi pots anar a menjar, però sobretot també molta gent encarrega, que això és on la comunitat hondurenya està passant, que són boníssims fent pastissos i ja tens de Sant Narcís també algunes quantes pastisseries. I justament fent el sal a no sé quin percent Eugènia, fent el sal a Sant Narcís...
als edificis dels Urbis, no sé si us ubiqueu al costat d'allà del pavelló, ha obert des de fa poc més d'un any una tateria molt lluminosa, brutal, vull dir, és que és preciosa, que porten tres germans marroquís, que són l'amint Budenes, l'encarregat, i els seus germans Anuari i Acer, que és una tateria bastant curiosa,
Perquè té majorment públic femení, que això no sol passar en els locals que hi ha marroquins a Salt, sobretot, perquè hi ha molta, i també del Rif. I han aconseguit tenir aquest públic com molt desenfadat, i és un espai que fan uns brancs brutals, vull dir, ho fan molt bé, i molt pulcre, no? No té aquest component d'espai potser més... No, no, no, aquest és com un espai de disseny. Més desordenat i més...
i la Min diu que va començar a estudiar enginyeria mecànica a la Politécnica però per falta de concentració i pressupost no va tirar endavant i ara han pres aquesta totateria que us convido a visitar jo crec que és un bon espai de trobada fora del barri vell amb uns amics o unes amigues o tot amb criatures i també tenen Terrassa
I ara tornem, farem aquí un viatge seguint per al carrer Santa Eugènia, quan ja passem al Güell i ens n'anem, direcció ja més al barri, barri, pujant salt. Us en recordeu d'un restaurant que es deia La Columna? Jo hi anava molt de petita. Sí que em sona. Perquè està molt a prop de la Marfà i el de Caninetes i és molt emblemàtic perquè té una columna al mig. Per mi, de fet, era el meu restaurant preferit de petita. Sí.
Era una braseria i me'n recordo exactament de tot el que hi menjava. I ha estat molts i molts anys tancada. Doncs ara la columna, els últims dos anys, s'ha convertit en la Baleada. És un altre restaurant hondureny de referència.
on el que fan és això, baleades, que són com unes tortilles, no sé si coneixeu les piadines italianes, que és com una massa de pizza. Bé, és una tortilla de blat i que dintre ells hi posen frijol rojo, que és el seu preferit, amb formatge. Però part d'això també són característics d'anar a menjar assados. I el més curiós d'aquest lloc és que obre de 9 del matí a les 11 de la nit de forma ininterrompuda la cuina. O sigui, en qualsevol moment del dia, si vols anar a fer-te...
i després vols anar-te a fer un homenatge d'esmorzar de forquilla i a més és un espai que és peatonal que és fàcil aparcar davant amb bicicleta doncs també. Qui ho porta és en Ramon Alves però Alvarez hi està a la cuina però qui ho porta sobretot és tota la seva família perquè té el fill a la barra té la seva mare també a la cuina vull dir, han anat vinguent la família poc a poc i clar, és un d'aquests de la gran comunitat hondurenya i li preguntava per què hi ha tants hondurenys a Girona?
Bueno, supongo que es como la gente llama gente, ¿no? Vienen los primeros, están cómodos, creo que dentro de lo que cada vez somos un poco unidos, pues yo voy trayendo a mi familia, mi familia trae más familia o conocidos o amistades y nos vamos ayudando unos con otros.
Obviamente es como todo en el mundo, no todo es bonito ni todo es feo, pero creo que en Gerona es un poquito donde más nos sentimos cómodos, como que estamos en nuestro pueblo y la gente de aquí también nos ha tratado, como decir, nos sentimos como en casa.
Se senten com a casa també al restaurant del costat, que és el Rancó Colombià, que ha obert re fa relativament molt pocs mesos i cal dir que la comunitat colombiana és la que està arribant amb més força a l'estat els últims mesos. Va ser la venezolana, després està creixent molt, molts refugiats.
I aquesta família, el matrimoni Martínez Ospino ha obert fa poc al rincón colombiano amb la seva menja i ells diuen que ha sigut amb les seves filles la forma d'integrar-se a Catalunya, cuinant, obrint un espai i obrir-se en relació i també donar-se a conèixer. Vull dir que hi ha aquestes dues opcions a tocar, perquè estan a menys d'un minut, igual que l'Edes i la Garnatxa estan molt i molt a prop, doncs que hi ha aquesta opció entre aquests dos.
i ja fem el sal a altra cuina que no sigui la llatinoamericana perquè si abans parlàvem del Marroc jo també m'agrada diferenciar amb la cuina del Rif perquè a vegades no ho tenim gaire en compte i tenim un rifeny al cor de sal brutal, enorme un local de 400 metres quadrats que es diu Rif Lan Star i el porta en Mustafà potser m'ajudaràs tu més ara t'ho diré
Elba... Ai, sí. Elba Crioldira. Sí. Elba Crioldira. Ell ja porta molts i molts anys i va obrir la primera carnisseria jala de sal, i el 92. Però després ja va fer el sal a obrir aquesta cafeteria-restaurant, que s'ha convertit en un espai no només per la comunitat, vull dir, tu trobes el policia municipal de sal també esmorzant o dinant allà a uns preus molt econòmics, entre 10 i 15 euros...
i que es menja realment molt bé amb una carta, sobretot amb moltes tagins de pollastre, de xai, de vedella, cuscús, harira... I sobretot la seva especialitat són els pollastres a l'ast, perquè tenia una carnisseria abans. Per tant, és una opció que també el cor de sal, per fer un viatge i ara només quedar-nos a Girona, sinó no cap a l'altra banda. I a sal també estem de novetat, perquè...
Tenim una comunitat senegalesa i gambiana, sobretot, enorme, també del Senegal, però sobretot és la tercera comunitat, la gambiana, després de la marroquina, si no m'equivoco, i una altra. Bé, ara m'estic equivocada, però és una de les comunitats principals de salt.
El cas és que des de l'1 d'octubre va obrir la Isatus Amura, un restaurant al mateix carrer, Sant Dionís, que seria com la continuació de Santa Eugènia, per la dreta, pels cotxes passen per allà, hi ha direcció al canal, hi ha la Coma Cross...
i ella té 37 anys és gambiana i té 3 fills i el seu home és qui queda els nens i ella és qui cuina i ha obert el restaurant que és a part de bar pots també dur-te a menjar per endur i els típics arròs fregit però clar, la gran novetat és que és curiós que ser en una comunitat tan extensa sal no hi havia cap restaurant marroquí
Ai, restaurant Gambiar, de cuina subsahariana a Salt, no? I d'alguna manera ell torna a ser pionera, n'hi havia hagut, però no funcionava del tot, i ara torna a haver-hi aquesta proposta, que sí que és una cuina, és un pas a la cuina subsahariana. I molt a prop tenim Palmira, que segurament us sonarà el nom, que és una pastisseria siriana. Ah, mira...
que qui freqüenti el barri vell sabrà que durant més de cinc anys ha estat oberta a Girona i ara, bueno, des de fa uns quants també en té a sal i té uns pastissos espectaculars espectaculars són tres socis que crec que aviat faran un sal en el seu negoci i entre ells un és refugiat sirià però que ja porta molts anys a Girona i ja té nacionalitat espanyola
I aquest és el viatge que us proposàvem, perquè n'hi ha més, hi ha més restaurants, però crec que us convidem a acabar de llegir l'article i fer-vos la vostra pròpia ruta, no? Doncs sí, perquè faltaria passar pel Perú, també per la Xina, també per la Índia, però com hem dit, al final estem cantant una mica aquest reportatge, aquesta masterclass una altra vegada.
de fusió de cultures del suplement de Comarques Gironines de l'Ara, amb la teva ploma, Mariona, com no podies ser... Mariona, els meus companys, en Gerard Baquer, la Marta Costa Pau i en Jordi Carreras, que som un equip. Que, per cert, felicitats per la nominació al Rahola. Sí, quina il·lusió. Ja ho he vist. Això ja és integrar-te a Girona, eh? Que et nominin els Rahola a ser finalista. Home, això és que has tornat per la... Sí, bueno, ja dius, mira, estic una mica més posada...
una mica més posada. Home, que et valorin la teva feina a casa teva.
Sí, però al final també és perquè crec que és un reportatge molt emotiu. Si una cosa he après els últims anys, jo que sempre feia periodisme polític, no parlava gaire de mi ni del que feia i sentia. I posar ànima als temes fa que realment la gent els apreciï i els hi agradin. I en aquest cas és un reportatge que es titula els mesoguers de la catedral, sobre la família que ha cuidat de la catedral de Girona, els campaners, i en Gustau Torres, que ara és el gerent,
de la catedral i fa poc també em van donar un premi a la comunicació turística de Lloret que també era un reportatge en homenatge a la meva àvia que havia sigut minyona a Lloret de Mar amb una família bastant ben estant i és donar una part de tu i de qui coneixes des de petita jo amb en Gustau pujàvem a la catedral al campanar i gaudíem de les entranyes això et dona un plus afegit saps que té molta ànima també? la música
T'ho dic perquè estem escoltant de fons el Sarri, Sarri. Com va anar el concert?
Sí, encara em costa calibrar una mica, eh? Perquè ha sigut un cap de setmana de desconnexió a Madrid, sorprenent. Tenia moltes ganes d'estar en un dels concerts d'aquesta gira de 30 anys de Mogorosa als escenaris. No va poder ser Barcelona i, per sorpresa, al final vaig aconseguir una entrada per anar-hi al Palacio de Portes. Jo encara li dic Palacio de Portes de Madrid. El Huizing, no? Sí, això del Huizing és molt... Ja, bueno, davant de la plaça Salvador Dalí.
Ah, mira, veus, això com a figuerenc tu tens controlat. Potser hi vaig anar a prendre alguna cosa i no em sap conscient. No, no, t'ho dic, hi ha una escultura que és clavada, la que tenim a Figueres, de la dona així amb el forat aquí al mig i tal, està allà al mig de just darrere del Corte Inglés, a tota aquesta esplanada on feu les cues multitudinàries per entrar en els concerts. No hi havia ni cua, no sé, em va ser tot molt fàcil. Aquesta vida la cosa flueix a vegades. Això vol dir que som d'una altra època.
Perquè em va passar el mateix amb el concert de Simple Planissam 41, que vaig arribar allà i vaig dir, ostres, ja veuràs, això estarà a petar, que no sé què. Vaig ser el setè de la tour. Clar, és que la gent era bastant gran i també em va passar una cosa molt rara, que la gent fumava dintre de l'espai. Ah, sí? Sí, i vaig tornar i la roba fotia una peste, com si tingués 14 anys i hagués sortit de festa. Quina poca vergonya que tenen, a mi no em van deixar. No.
No ho sé, no sé què va passar, però bueno, va estar molt bé el concert i va acabar justament amb Sarri Sarri. Carai, però i amb una calçotada entremig, no, també? Sí, jo com a periodista, sí, els periodistes catalans fem una cosa bastant curiosa, que un cop l'any ens reunim, els periodistes catalans, a Madrid, però els que hem estat a Madrid també hi anem, i ens reunim, fem una calçotada en un càmping de Getafe, una miqueta rònec, tot plegat, però és molt divertit perquè és un homenatge a les nostres arrels a Madrid. Carai.
Caps de setmana que compten, eh? Sí, compten. Que compten i sumen, eh? Compten, sumen i ens defineixen. Doncs mira, com que has de passar per aquí d'aquí un mes, tant de bo que també puguem explicar algun cap de setmana tan maco com aquest. Home, tu tindràs carnaval segur. Home, ja veurem si arribo després. Això serà una altra història. En qualsevol cas, Mariona Ferrer, diari ara. Moltíssimes gràcies. A vosaltres. A vosaltres.
Sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari, sari.
Sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale, sale.
Bona nit!
Girona FM Els titulars de gironafm.cat arriben també a la teva ràdio. És dilluns 17 de febrer i aquesta és l'actualitat del dia