L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Els Quatre Rius. A Girona FM. Amb Saïd Esvall.
I avui és dimecres 18 de febrer del 2026. Volia començar amb el que vaig veure ahir. Una dona que estava treballant em va demanar una ambulància perquè no es trobava bé. I la pobra va anar a treballar. Tot això en plena polèmica sobre les baixes laborals i si s'han de donar incentius per a la reducció d'aquests períodes. I la pregunta que ens hem de fer és si de debò el sistema l'únic que vol és que la gent treballi, independentment de si està bé o no.
Això em recorda també els temps de la revolució industrial, a tota aquella època on la precarietat i l'escut social eren pràcticament de paper de fumar, aquell moment on l'únic que era important era anar a treballar i no viure.
I qui ens podria explicar exactament què és el que passava en l'època de la Revolució Industrial? Segurament perquè hi era ànima immortal de la ràdio gironina. Arnau Vila i Elvira, bon dia i bona hora. Què tal? Bon dia a totes i a tots. Com anem? Bé, home, d'aquest dimecres, home, la Revolució Industrial, no sé si m'hauria agradat viure-la, perquè tot estava per fer i la cosa estava molt convulsa. Sí, és que no... I jo no ho sé, eh? Recordo...
una llegendària pel·lícula protagonitzada, no recordo el títol, però protagonitzada per Gerard Depardieu, abans que la fes grossa, vull dir, en aquella època on era un grandíssim actor, recordo on es recreava una família sencera que vivia en aquella època de la Revolució Industrial.
i la veritat és que era molt finedigna el que es vivia en aquella època amb un escut social inexistent, evidentment en plena lluita per la divisió del 8-8-8 de les 8 hores de treball 8 hores de lleure i 8 hores de descans o de dormir, més ben dit però vaja, vull dir, és que em va sobtar molt per això perquè és que ahir vaig veure una dona que marxava, que va anar a la feina que no va ser un tema fortuit és a dir, simplement no es trobava bé, m'han comentat ja
i clar jo em quedava així i dic ostres fins a quin punt hem arribat on la gent jo ho entenc que la gent faci l'esforç sigui responsable i vagi a la feina però en el moment en què no et trobes bé quina por deus tenir que et facin fora de les represàlies del que pugui passar perquè no puguis anar-hi ho dic perquè vaja tots hem fet l'esforç jo crec que tots hem anat mig constipats a la feina tots hi hem anat escolta i tothom ha de ser responsable però dit això si no pots no pots per molt que vulguis forçar la màquina
No, no, a vegades quedem pregits i la cosa fa de mal treballar. Sí, i sé que sembla raro que ho digui jo avui amb aquesta veu, però bé, Déu-n'hi-do, nosaltres seguirem endavant, només faltaria. Escolta, avui parlarem de Solpícius, de la nova novel·la del Miquel Fanyanàs d'aquí uns instants. Tot això ens portarà fins al punt de dos quarts on...
Passarà per aquí, al Roura, novament, amb la veu de Joan Miró i també de Josep Maria Castanyer, i acabarem parlant de Harlem Gospel Travelers, que actuen aquest vespre a l'Auditori de Girona, en clau del Black Music Festival. Si et sembla, Arnau Vila, com que volem començar i tenim moltíssimes ganes, passen 8 minuts del punt de les 11 del matí. Doncs ens hi posem.
I avui viatgem 2.000 anys enrere sense sortir de casa. Ho fem a través de la literatura i de l'arqueologia. Solpicius, el secret del collet de Miquel Fanyanàs, neix de les excavacions reals al Collet de Calonja i construeix també una novel·la que alterna passat i present per explicar-nos com podia haver estat la formació d'una vila romana
dedicada al vi i també a la terrissa. Fragments de ceràmica, un nom gravat, solpicius en aquest cas, i una pregunta que ho canvia tot. Qui eren aquelles persones abans que fossin ruïnes? Miquel Fanyanàs, molt bon dia, bona hora i ben tornat. Molt bon dia, moltes gràcies.
Escolta'm una cosa, al final, a tu això de la novel·la històrica t'ha encantat, per tant ja t'hi has quedat, eh? Sí, la veritat és que sí, eh? La veritat és que sí. I m'hi trobo bé perquè, esclar...
tinc una base sòlida per escriure una ficció i això em té bastant tranquil perquè sé que perdeixo d'una sola base és com la base d'una pizza i després jo hi poso tots els ingredients corresponents
perquè hi ha una mica de picant, una mica de sal, una mica de pebre, etcètera, etcètera, una mica de pebrot i una mica de tomata i una mica de formatge i el que sigui. Per tant, que el procés final sigui bo i agradi a la gent. En aquest sentit. I això és una mena el que he anat fent respecte a les novel·les històriques, no? El fet...
una obra que passi bé, que no sigui pesada, que agradi a la gent i que al mateix temps serveixi per aportar una mica de coneixement i d'història als lectors que tinguin el d'allòs que vagin a comprar la novel·la.
T'he de dir que quan em va arribar la teva novel·la vaig dir, aviam, què m'han enviat? El Miquel Fanyanàs vaig dir, una altra de Miquel Fanyanàs? Dic, ostres, deus estar en el teu moment més prolífer, probablement, a nivell d'escriptor. Sí, aquesta... En realitat en tenia una altra de mig feta, o pràcticament feta,
Però que no pot sortir ara bé què està passat al davant. Sí, perquè aquesta neix, efectivament, d'unes excavacions que s'estan fent allà al Collet, a Calonge, on s'han trobat coses molt importants, molt interessants, de l'època, diríem...
republicana, de l'època no de l'imperi romà, just abans, al segle primer de Crist, al segle primer, no? I aleshores allà s'han trobat coses, entre elles aquest mosaic que tenia un nom, que deia Solpicius, que els arqueoles creuen que aquests eren els amos, els propietaris d'aquella vila que es va fer allà al Collet,
que tenia també una bòbila es feien àmfores i altres coses també de ceràmica i tenia una vida activa i important també hi havia per la part de darrere camps de vinyes i feien vi cosa que a Calonja encara s'està fent vi a Calonja encara s'està fent
i algun de molt bo. Doncs els alcoholes em van dir, home, s'ha trobat això, i em van dir, mira, s'ha trobat això, i em van dir, m'asta, se'm podria fer una novel·la d'això i tal. I bueno, em van començar...
comprar les ganes de fer una cosa esclar jo no és que tinguis gaires ganes de recolor tant en el temps però un dels arqueòlegs i professor de l'universitat de Girona vaig entrevistar amb ell em va ensenyar tot el que es havien trobat alguna publicació que ja s'havia fet sobre aquest tema
i em va facilitar també informació, documentació i alguns llibres i vaig començar a donar-li voltes la possibilitat de fer una cosa sobre això llavors em va decidir també el fet que
La vila romana del Collet coincidia en el temps amb l'inici de la fundació de la ciutat de Girona, la Gerunda. I això és el que em va acabar de fer el tomb. I llavors vaig dir, val, alguna cosa sortirà, perquè ell pensava, dic, així, d'aquesta manera...
Puc parlar una mica de la fundació, de la construcció de les muralles que van suposar la fundació de la ciutat de la Gerunda. De tal manera que la novel·la està estructurada primer amb la realitat de les excavacions que s'estan fent i de les troballes que s'han fet allà, en aquell sector, i cada una de les troballes correspon, diríem...
a una ficció sobre la persona o l'objecte que s'ha trobat allà i aleshores la novel·la comença a Roma tot comença a Roma sempre tot porta Roma de Roma passant per la Gàlia arriben amb aquesta confluència de dos rius que hi ha aquí després d'haver passat els Pirineus
on ja hi havia gent que hi vivia. No ben bé allà on es va fundar la ciutat de Girona, sinó una mica més cap a l'est, a la fortalesa de Sant Julià, allà hi havia...
Un grup de gent coneguts com els Indiquets. Els Indiquets, sí. I aquests, esclar, es van trobar que després venien els nouvinguts allà i que volien passar. Ells allà n'anomenaven Querunda, amb K, Querunda. Hi ha algunes restes que s'han trobat amb aquest nom, no? Querunda. I llavors, quan entren els romans, comencen a... els diuen que és un bon lloc.
és un lloc de pas, tant a travessar els Pirineus, etcètera, de com? Per anar a la que ja existia, que era la ciutat d'Empúries. L'Empúri, tenia una comunicació, i llavors van decidir fundar la ciutat, al costat de la Conferència de Dos Rius, etcètera, els hi anava bé. I llavors, esclar, què van fer ells, home...
l'hem de romanitzar una mica aquest nom i doncs de Gironda van posar Gironda i després d'aquí l'acció de la novel·la passa també a Empúries
Empúries, que llavors era una ciutat important, la ciutat que es havia fet, diguéssim, al costat de la que ja existia dels grecs. Encara en l'època que encara no es vien unificat, perquè després el poble, la ciutat grega i la romana...
es van anunificar en una sola Emporium. Però en aquell moment encara no. Però, diríem, s'hi estava treballant. I finalment, com que a Emporia els hi passen coses i passa el que passa, la família Solpícius decideix anar una mica més enllà del mar i anar a buscar noves terres. I aquestes noves terres i aquestes noves possibilitats les troben
amb una part de la costa, que és aquesta, el Collet, que formava en aquell temps, i segons, evidentment, les informacions que hi ha sobre això i la documentació que s'ha trobat, hi havia una mena de port natural, de tal manera que els vaixells podien arribar-hi tranquil·lament,
amb aigües tranquil·les i amb calat suficient per permetre l'estada dels vaixells i per això es fa la bòbila. Hi ha una bòbila que funciona i va funcionar durant molt de temps, etc. Aquesta és una mica l'estructura de la novel·la i evidentment
Com que és una novel·la, i és una novel·la històrica, hi ha personatges històriques, com per exemple el que els historiadors diuen que va ser el que va impulsar la fundació de Gironda,
que era un senyor, un militar que es deia Agneu Pompeu Magna. Aquest és un personatge important, real, que surt de los dos. Hi ha alguns altres també que són reals i tots els altres són ficticis. Solpícius és real en tant que es va trobar la ceràmica amb el seu nom,
per tant jo sí que m'invento tota una història al voltant d'això evidentment m'invento però sempre basada en un fet real reals és a dir, ben documentats i pels arqueòlegs que hi estan treballant arqueòlegs que m'han ajudat moltíssim per treballar en aquesta novel·la perquè és clar, tinc un amic que em deia has d'escriure una novel·la de romans fa anys que em deia
Com més reculis en el temps, és més fàcil d'inventar i de fer ficció. Teòricament té raó.
Però amb aquesta vaig com... Clar, jo, com que vaig demanar a aquests, sobretot als dos professors de l'universitat, si em podien donar un cop de mar i ajudar-me en les qüestions tècniques, diríem, clar, em van trobar moltes, moltes, i em van anar ajudant, em van anar corregint i seguint i orientant bé, sobretot en els temes històric, per exemple.
Per exemple, al començament de la novel·la, quan passa a Roma, jo feia la pitjor que en aquells moments s'estava construint el Coliseu. M'han dit no, perquè el temps aquest de la novel·la no s'havia començat, ni molt menys. Es va començar al cap de 100 anys després. Però en canvi sí que s'estava construint el temple de Júpiter molt important, que no sé què...
per tant, clar, tot això ho vaig anar incorporant a la novel·la perquè de tal manera que ara, segons em van dir els arqueoles ara tal com ha quedat, després de tot aquest procés van dir si se la llegeix algú que en sàpiga una mica d'això potser trobarà alguna coseta
Però ara és presentable, diríem. Miquel, t'anava a dir, o sigui, si no m'equivoco, fas un diàleg no només amb el passat, sinó també des del present, o sigui... Sí, perquè coincideix les troballes, o sigui, ara troben els solpicios. Després, en un altre capítol, troben un altre d'allòs que diu... que posa el nom, o un altre nom també, Platanus. Doncs, Platanus també és un personatge important...
que sembla ser que era l'encarregat de la mòbila, aquest platanus, l'encarregat de la mòbila. I això em permet treballar aquest personatge, vinculat, i sempre ho vaig entrellaçant amb els que hi ha. Per tant, que la història, la novel·la, tingui un sentit.
N'hi ha un altre que troben una fíbula, com una mena de... que es prenaven les dones que portaven per ajustar-se al vestit, saps? Una fíbula. I això em permet també incorporar un altre personatge important, que aquest sí que és real...
que és la Portia Severa. Aquesta, en els llibres d'història, sobretot en els llibres que s'han fet sobre la fundació de la ciutat de Girona, aquest personatge hi surt. Un personatge que va estar a Girona i va estar a Empúries, també. Es veu que era una dona que tenia molts calés. I sí, que va ajudar molt a la construcció d'alguns dels temples que hi havia a Girona i, sobretot, el que hi havia...
alguns dels que hi havien allà a Llempúries per tant la realitat és les troballes que es van produint en el Gullet per exemple els forns que es van trobar s'han trobat no un, dotze forns que s'han trobat que estaven en funcionament això em permet parlar també de la bòbil de la importància de la bòbil i de la construcció del lloc i també es van trobar s'han trobat
Hi ha restes de vinya i de raïm, hi ha fossilitzats, i s'han estudiat molt bé això. Això també em permet incorporar una cosa que hi ha a la novel·la, que és com un trasfons a tota l'estona, és el món de l'elaboració, de la...
de la plantació de les vinyes i l'elaboració del vi. Això ja és sempre molt present a la novel·la. Miquel, és que de fet t'estava parlant, ara per exemple parlaves d'això, de l'elaboració del vi tot plegat, és que estàs parlant de Calonja, d'Emporion, de Gerunda, és que al final el territori no deixa de ser un protagonista més, potser el més important. Oi tant, oi tant, oi tant, oi tant, sí, sí, sí. I bueno, era esvolgudament això. Totes aquestes novel·les històriques començant per la Bruixa de Pedra, que és la que va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica,
que parlava de la gàrgola de la catedral, que té figura femenina, jo inventava una història al voltant d'aquella figura, qui era aquella dona i per què estava immortalitzada en pedra allà dalt, però totes les altres, el gran inquisidor, sobre l'inquisidor Nicolai Miric, gironí, després Bonestruc el jueu, una altra novel·la històrica, en aquest cas sobre la figura, havia fet la figura del gironí dolent, vaig fer la figura del gironí bo, Bonestruc de Porta, és a dir, Moixer Ben-Nachman,
altrament conegut com monestruc de porta i totes i la de l'any passat a totes aquestes novel·les hi és molt present ah, i després les dreçanes del rei les dreçanes del rei sobre la construcció com a dolor de fons en aquell cas era la construcció de les dreçanes de Barcelona no?
per fer els vaixells que havien d'anar després a la guerra a Nàpols i tot això, no? I clar, a totes aquestes és molt present la ciutat de Girona. La ciutat de Girona, en diferents àmbits, per exemple, aquesta última dius, què hi pot la ciutat de Girona? Doncs sí, perquè va coincidir, la novel·la era bàsicament sobre la vida de Pere el Gran, no?
I coincideix en el temps durant l'assetjament dels francesos a la ciutat de Girona, 1265, si no recordo malament, que va ser quan hi va haver l'episodi de les famoses mosques i la tomba de Sant Narcís. Aquest era un tema important. I fins i tot, és a dir, Girona,
A vegades Girona, ciutat, a vegades Girona, província, digui-ho com vulguis, però sobretot la Girona, la Girona, ciutat, hi ha sempre, hi ha estat sempre present, sempre. Fins i tot en l'última, que és el crim del monestir. I tant, de Banyoles. De Banyoles. Per què hi ha Girona? Perquè justament aquella novel·la
La vaig fer després d'haver llegit un llibre d'en Ramon Albert que parlava d'uns capitells que hi ha sota les voltes de la Rambla de Girona.
que són tres figures estranyes, però que els historiadors sostenen que simbolitzen i representen els tres monjos que van assassinar a l'abat. O sigui, també tornem-hi a Girona. I aquesta no podria ser d'altra manera. I el fet que...
a l'època coincidia amb la fundació de la ciutat de Girona doncs vaig pensar que era un bon moment i al final m'ha quedat una novel·la que evident parla de Girona però també hi ha altres elements que poden agradar als lectors com són
Evidentment, un assassinat Home, i tant Com no podia ser d'altre manera Miquel, és el que et deia Tu al final sempre, entre una cosa i l'altra Sempre ens acabes col·locant per aquí un assassinat O secrets, també Sí, sí, sí, bueno, esclar Aquí hi ha secrets, hi ha assassinats Hi ha una certa Dallós de redenció Per part del personatge Del que ha fet, del mal que ha fet Etcètera, etcètera
i bueno, hi ha algunes altres amanitats i si m'ho permets i tant hi ha una cosa que hi apareix un deixeble d'una religió que es deia i això va ser gràcies a algun dels arqueòlegs amics que m'han anat ajudant que em va dir en aquell temps era bastant present aquesta religió
estem parlant entre el mig segle abans del primer segle i el mig segle del primer segle vull dir, en aquest moment el cristianisme no s'havia estat encara però hi havia una religió que es deia el culte de Sabasi
Culte de Sabasi. Busqueu a internet i veuràs que surt. Culte de Sabasi. Era una religió monoteïsta. Hi ha un sol Déu. La divinitat, que no era una divinitat així en figura humana com ha fet el cristianisme, era una divinitat que deien Sabasi, que venia de l'est,
I sobretot venia de Tràcia, de Grècia, i havia entrat a Itàlia. A Roma va estar perseguida perquè, esclar, ells no defensaven un sol déu, i no tants déus com tenien els romans, un per l'agricultura, l'altre per la saviesa, l'altre per la guerra, l'altre per la pau. Això no pot ser, n'hi ha una sola divinitat.
I no era molt perseguida, però sí que els feien la vida impossible a Roma, perquè no lligava bé amb la d'allòs. No va ser perseguida com el cristianisme, però sí que va estar multada, va estar...
No prohibida, però... Represaliada. Sí, una mica represaliada, sobretot pel que feien els actes que feien així per captar adeptes. Una cosa bàsica que feia el culte de Sabassi
Què prometia? Deien una cosa bàsica, que després els cristians ho van agafar. Resurrecció i vida eterna. Això ho diu, jo m'hi apunto. Per tant, sembla ser que el culte de Sabaci, que venia aquesta religió, o secte o religió que venia de l'est, aquesta va ser la que va donar...
peu a la religió que va venir just després, que era el cristianisme. Vaig ser els taloners, per entendre's. Sí, sí, sí, però el cristianisme tenia la figura de Jesucrist i tal, d'Egebles, etcètera, etcètera, i gent que va impulsar la noblesió, però també, però amb quina bandera? Bàsicament.
aquesta, la resurrecció de la vida eterna clar, tothom s'hi apuntava això, allò que deia d'incorporar també elements a la novel·la que aportin alguna cosa més i això del culte de Sebasti crec que també és una manera d'aportar una cosa més que fins ara hi ha molta gent que no coneix
Doncs em sembla que amb tot això i uns quants secrets més podem trobar-los a Solpícius, en aquest cas els secrets del collet de Miquel Fanyanas en la seva nova novel·la històrica. Miquel, moltíssimes gràcies per aquesta... Se'ns ha fet curt, com sempre. Moltes gràcies a vosaltres per convidar-me, ja ho sabeu, a la vostra disposició. Home, ja hi tornarem, només faltaria. Miquel, gràcies per tot. Gràcies a vosaltres, adeu-siau.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Més que la meva sang, més que tot l'or d'un banc, més que poder cridar, més que poder plorar, tu ets molt més important. Més que poder somiar, més que saber oblidar, no et canviaria res per poder despertar i que m'estiguis mirant.
Desitjar-me no és dolent, no cal que diguis res, que el que vulguis ja ho faré, jo ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que passi demà, si et dic al meu davant, res no m'importarà. I és que la veritat...
Que mai no existirà, no m'importa ja tant, com tenir-te al costat. Mai vaig haver esperat, i és que no em sé aguantar. Si tu vols i jo vull, no has de fer-me patir, no ho deixem refredar.
Desitjar-me no és dolent, no cal que diguis res, que el que vulgui ja ho faré, jo ho sé. Més que tot l'or d'un banc, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys, més que no saber el dia perquè com estimar tu ja ho has ensenyat.
Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que faci demà, si et dic al meu davant, res no m'importarà.
No, no tinguis por, desitjar-me no és dolent. No cal que diguis res, el que vulguis ja ho faré, ja ho sé. Més que la meva sang, més que poder saber el que hi ha més enllà, doncs no m'importa gens. El que passi demà, si et dic al meu davant, res no m'importarà.
Més que tot l'or d'un banc, més que mai fer-me gran, més que poder saber qui seré d'aquí uns anys, més que no saber el dia per què, com estimat-ho, ja m'ho has satiat.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Fins demà!
I quan passen quatre minuts al punt de dos quarts de dotze del matí, seguim en directe als Quatre Rius, a Girona FM, i avui ho fem recuperant una carpeta, o més ben dit, una revista que ens acompanya i que ens porta acompanyant des del primer dia, i que havia de tornar, sí o sí, i és la revista del Roure. En aquest cas, en veu del Joan Miró. Bon dia i bona hora.
Com esteu al roure? Com va tot?
Va bé, estem molt animats. Hi ha un número, l'anterior, que estava dedicat a recordar i que va recuperar les pàgines viscudes com a denominació.
Les pàgines viscudes era una publicació típica del temps de la república d'en Folky Torres a les revistes en catalana de l'època i aquí vam recordar i vam explicar quina és la gràcia de recordar per exemple, recordar els carrers que havíem conegut quan érem jovenets
com ha anat canviant com ha anat canviant els costums de la gent i recordar allò que es parlava a casa allò que es parlava i allò que no es parlava perquè tenies la sensació en aquell temps que era postguerra que determinats temes no es podien tractar Joan, tenien més força els silencis en aquella època que el que es deia?
Tenien més força els silencis? Era a vegades més important el que es callava que no pas el que es parlava? Era molt important. Mira, jo sempre he dit que vaig aprendre a tres espais. Al carrer, a casa i a l'escola. I sabia que determinades coses que aprenia al carrer no es podien dir a l'escola. I potser tampoc a casa. I determinades coses que explicaven a casa no es podien dir a l'escola.
perquè a l'escola, a més a més, parlàvem forçosament en castellà. Quan jugàvem al pati, no. Quan anàvem al pati, potser parlàvem en català. No, i parlàvem en català. Però... La llengua oficial era... Això és un condicionament de caire polític. Estàvem en plena dictadura, ell encara més que jo, però... Vull dir, som... Tots els implicats en el roure som d'una certa edat, certa,
i tots hem viscut i crescut molt de temps amb el franquisme, i el franquisme tenia això que diu en Joan, generava tabús, tabús de caire polític. El que està clar que hi havia aquell temps era diàleg, o sigui, no hi havia mitjans, tothom ho sap, aleshores es parlava...
Es parlava en l'àmbit de casa, es parlava en l'àmbit del carrer, en l'àmbit de l'escola també, segons com a vegades hi havia mestres verdaderament ensopegats que feien l'esforç de transmetre fins allà on podien, perquè també estaven vigilats.
Vull dir que, i amb el temps, doncs, ens hem... Va començar la... Ja amb la ràdio, mira, ara estem a la ràdio, la ràdio ja té una funció de comunicació molt antiga, però la tele sí que ens va agafar ja una mica grandets, no?, a nosaltres, i tu més que a mi, no?, i la tele va envair, diríem, aquest espai de la vora del foc, per entendre'ns, no?,
I això, amb el temps, ha anat avançant i, diríem, perjudicant el que és el contacte oral, no? I, per tant, la transmissió oral, i això ens porta a la qüestió de la memòria, dels records i de les vivències. I, bueno, després podem parlar-ne una mica, però vull dir, hi ha un fenomen sempre aquí, que és la nostàlgia,
I quan la gent té a vegades més passat que no pas futur, es recrea fàcilment amb la nostàlgia que queda endolcit tot plegat, eh? O sigui, que algunes... Temps pesats, però millor. Sí, és que aquesta suposo que és la inspiració. No, no és això.
No necessàriament, però sí que hi ha una pàtina amb el temps que fa suavitzar i endolcir una mica tot i, a més a més, quan recordem, també és veritat que ens ho fem venir bé, no? Vull dir, segons quines coses ja les censurem, no? Vull dir, la part més negativa...
tampoc la volem esmentar cal, ja que estem a la ràdio recordar que la ràdio feia companyia és a dir, sovint a casa teníem la ràdio engegada encara que féssim altres coses
perquè feia companyia. La tele no, perquè la tele et reclamava una atenció, és a dir, et reclamava que la miressis, però la ràdio no, la podies escoltar, mira, jo escoltava la ràdio mentre estudiava. I en canvi estudiar amb la tele deu ser una mica complicat, eh? O no, jo no recordo haver-ho fet. No, no, no crec que ho poguessis fer. Però la cosa curiosa a casa és que jo vaig haver d'anar descobrint
La història dels familiars als camps de concentració...
la història dels familiars durant la guerra, la història dels familiars en sota els bombardejos, perquè això no es podia parlar. No eren temes que fossin admissibles des del punt de vista... No, és que, a més a més, hi havia por, o sigui, hi havia por, perquè el gran problema de la guerra i la postguerra, i la immediata postguerra, va ser precisament les denúncies
moltes vegades sense fonament, que van ocasionar que la gent fos perseguida i fins i tot afusellada. No, no, afusellada. Aleshores vull dir clar, la gent s'ho guardava.
S'ho guardava la gent que havia viscut tant en un bàndol com en l'altre, però sobretot en el bàndol perdedor, no? Vull dir que, clar, era un fracàs, era una derrota i valia més no parlar-ne.
Això respecte a l'últim número del Roure, que és l'anterior, el del tercer quatrimestre del 2025, però és que per aquest 2026, si no m'equivoco, celebrem que arribeu al número 75. Sí, 75. Déu-n'hi-do, eh? 75. I, francament, hem buscat una mica els antecedents del...
cronològics del Roure i no hem trobat informació perquè quan el Roure va començar ni en Joan ni jo érem potser candidats a ser això que en diuen gent gran i per tant no hi estàvem implicats però fent números així ràpids dividit
75 per 3 et surt 25 26 anys amb la pausa de la pandèmia aquesta revista devia començar l'any 2000 aproximadament i el número que ve el dediquem a la industrialització perquè el que fem tenim un consell editorial i aleshores ens reunim
i triem un tema que seria, diríem, l'eix del número 1 i l'eix central en aquest cas serà o és, perquè s'està en procés doncs la indústria a l'entorn de Girona les indústries que hi havia aquí a l'àmbit urbà hi havia uns quantes indústries importants Can Grover, per exemple no? No, home
la més espectacular era els químics amb la seva sirena hi havia una cosa que hi havia la sirena dels químics la sirena dels químics que curiosament si anem en l'espai que hi ha a l'aparcament d'alguna manera del pavelló de Palau veureu que hi ha una esfera molt grossa
una esfera que està situada allà, no és el seu lloc original, l'emplaçament, però sí que és la caldera conservada dels químics que generava vapor per tots els usos industrials i que a les 6 del matí, a unes hores determinades,
sonava i se sentia tota la ciutat la sirena dels químics era la que anunciava l'inici de la jornada del torn o el final de la jornada tocava la sirena i els treballadors que havien treballat el torn anterior era l'hora de plegar
I això ho van anar mantenint d'una manera... Bueno, ja no calia, no? Perquè havia evolucionat... Esquímix és una empresa que no fa tants anys que va deixar d'estar activa, no? Però ho van conservar sempre la caldera i al final la caldera ja només servia per mantenir pressió o vapor per tocar la sirena, no?
Això no és un... Però aquí, molt a la vora d'aquí, hi havia la fàbrica Pagans, que remenaven ossos, fotia una pudor de Maria Santíssima, aquí, aquí, en el que es migdia, doncs passat a miligraït, amb esquerra, hi havia la Pagans.
i aquesta fàbrica feien gelatines, i per obtenir les gelatines havien de fer bullir ossos procedents dels escorxadors, i això feia una pudor immensa, i aquesta empresa va marxar d'aquí, actualment encara existeix aquesta activitat,
amb un altre nom però està situada a Serviater i aniríem trobant de més petites i la Grover la Grover és la més cèntrica de les fàbriques que hi havia que s'alimentava amb la sèquia
que la Sèquia Monar la Sèquia Monar alimentava i alimenta però ara hi ha només alguna centraleta però alimentava una quantitat immensa generava energia per moltes fins al final fins a la sortida que hi havia la centraleta que hi ha la central del Molí exactament
Tu quines recordes, Joan? Jo, a veure, jo és que no soc de Girona, eh? La meva joventut la vaig passar a Barcelona. Però el que passa és que per altres motius vaig haver d'estudiar la indústria elèctrica gironina.
que ja havia treballat en Joaquim Nadal. I vam publicar un llibre per fires l'any 81 de l'Ajuntament, dedicat a l'enllumenat elèctric de Girona, perquè Girona va ser la primera ciutat europea i potser mundial a tenir enllumenat elèctric públic...
Compte, amb bombetes de filament i amb corrent alterna generada per un salt d'aigua, que era la central del molí. És a dir, totes aquestes condicions, perquè hi havia llum...
però era marc voltaic, hi havia llum però era generada amb corrent contínu, i hi havia llum i era generada amb turbines però no amb sal d'aigua. Volia fer un parell de punts respecte a això, un és que fins no fa massa hi havia encara els fanals originals en el carrer Calderés,
perdó, Calderés i Ballesteries, que eren d'aquella època, i vull explicar una anècdota que jo la vaig viure de prop perquè va coincidir que, o sigui, per situant-se tots sabem que el Partit Comunista era prohibit.
i crec que era l'any... no es va legalitzar fins... tu m'ajudaràs... 78-79. Doncs cap al 76-77, que era il·legal, hi havia actes, diríem, reivindicatius, que consistien en penjar banderes, etc.
Aleshores hi havia un cable que travessava l'Unyà des de la central del Molí i alimentava l'edifici de l'Ajuntament i alimentava el teatre municipal. Hi havia un concert, un concert programat a l'orquestra sinfònica o de cambra, no recordo si que de cambra, d'una orquestra alemanya...
La Simpònica de Berlín. No, no, no, de Berlín no. I el concert era de música barroca. Jo hi vaig anar-hi, jo tenia ja l'entrada a la mà, i de cop i volta es va produir una pagada en l'edifici de l'Ajuntament i en el Teatre Municipal. I què havia passat? Doncs havia passat que havien penjat una bandera
comunista amb la faus i el martell al mig del cable com si fos un estenedor aleshores ràpidament la policia de l'època la va anar a despenjar i al despenjar-la va trencar el cable perquè no es veiés la bandera
I es va quedar a les fosques durant uns 25 minuts. Carai. I aquesta gent de l'orquestra van anar a aguantar estoicament a les fosques, van anar a esperar, van començar el concert, però ja van dir d'entrada que no pensaven pas allargar-lo. O sigui, que si s'havia perdut aquella estona, s'havia perdut per el que fos. I ells, a l'hora de plegar, van plegar.
Estutgard. Molt alemany, això. Era l'orquestra de càmera d'Estutgard. Carai. I varen tocar, sobretot Bach. Al final varen fruir de...
El PC el devien legalitzar cap al 77, perquè quan van aprovar la Constitució... Sí, doncs això devia ser finals 76, començaments del 77. I abans que tanquem, volia afegir una cosa. Jo he anat parlant d'indústries d'aquí, però jo que soc del pont major, al pont major tenim la nissaga, o sigui, o la tradició de les destileries,
i per la meva part faré una mica de recerca la recerca ja està feta però vull dir una recopilació de la indústria de les destileries que hi va haver durant molts anys al pont i que n'hi va haver tantes de destileries com quatre n'hi va acabar fent quatre en diferents èpoques
Per tant, Joan, nosaltres esperem ara el mes d'abril, si tot va bé, més o menys, aquest 75è número de la revista El Roure. Una cosa que haig de fer així és que, a part de la maquinària que estava en una central elèctrica, que era la de Pedret, ara es pot veure al Museu d'Història de la Ciutat, perquè es va fer una instal·lació com a homenatge, diguem, a l'esforç industrial de l'època.
Doncs mira, escolta'm una cosa, pendents del roure, ja quan surti, veniu i me l'expliqueu una miqueta més. Joan, Josep Maria, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i ens veiem més aviat que tard. Molt bé, doncs, sí, sí, quan vulguis, tornem a parlar d'això o d'altres coses. I de tot. Gràcies, Joan. És molt divertit. Sempre. Gràcies.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
Tots els que ho parleu pallares acabareu així, com aquest.
Igual que el mapa no té cabuda, que la batalla ja està perduda i que no hi ha res a fer, cap esports paguen la pena. Igual que massa amb poca farina, que allà de dies marques ruïna i no cal reconciliar. La botella està mig buida, no cap per trencar la jurada d'aquesta terra uniformada. Només volen ficar un rà de pebre que ho faig més saborós. Salta, fora del sol.
Pau Marquès, bon dia i bona hora Hola, bon dia, bon dia Primera tot, queda alguna entrada o ja estem en sold out?
No, queda alguna entrada. Està força ple, però encara queda alguna entrada, sí. T'anava a dir, vull dir, no sé si els hi sobra la presentació per deixar-li amb Gospel Travellers. Bueno, passa una cosa, bueno, curiosa, no, perquè ja ens podíem imaginar què passava, que és que la gent es pensa que és un... Bueno, la gent... O sigui, hi ha gent que es pensa que és un grup de gospel, clàssic, diguéssim, el nom que porten. I no és així, és un...
O sigui, vénen de les arrels gospel, però és un trio amb la seva formació, amb la seva base musical darrere, diguéssim, que en base és gospel, però bàsicament és sol, ritme amb blues, funk, és música dels anys 70, però un clàssic, clàssic, clàssic.
Per a mi el concert d'aquest plat músic és aquest. És el que t'anava a dir, inspirats en Beyoncé, en Elton Jones, també en Eli Paperboy Reed, per exemple. Al final no deixa de ser una aposta diferent, en aquest sentit.
Sí, és un grup que són relativament joves, els ha padrinat l'Eli Pepper Boy, i llavors també l'Eleton Jones els ha fet força referències. A més a més, el primer grup queer que han estat nominats als premis Grammy, diguéssim, ells s'enventen d'això i se'n fan ressò.
I, no, ja us dic que és una música, però, black music, però de primera categoria. En qualsevol cas, vull dir, si no m'equivoco, encara queden entrades, vull dir, tothom aquest vespre cap a l'auditori, tu hi seràs, no, Pau? No sé si et deixen. Jo, primera fila, jo primera fila, perquè ja et dic, per mi, per això ja és una cosa més personal, per l'estil de música que m'agrada i així, per mi és el concert que m'estic esperant d'aquest black music.
Pau Marquès, moltíssimes gràcies i escolta, si algú et busca aquesta tarda, cap a l'Auditori de Girona. Allà estarem, sí. Vinga, merci. Was blind, but now I can see
The sound that saved a wretch like me. I once was lost, but now I'm found. But now I see. Amazing grace. Amazing grace. It was nothing but your amazing grace.
Amazing grace. Amazing grace. Amazing grace. Thank you, Lord. Amazing grace. Thank you for washing me clean. Amazing grace.
Amazing grace. Thank you, Jesus. Amazing grace. Amazing grace. Amazing grace. Amazing grace. Amazing grace. Oh, your amazing grace. Amazing grace. Yes, God. Amazing grace.
Thank you for your amazing grace.
Girona és un estil de vida. Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop també ho sentiràs a prop.