Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
Dimarts 11 de novembre de 2025. Ahir els representants de Junts exposaven i demanaven més contundència davant la multireincidència que vivim en els nostres dies, amb casos flagrants com que una mateixa persona arrestada per un furt repeteixi per vuitantena vegada la ruta cap a comissaria. I això ha passat i passa.
I no és parlar ni d'uns ni d'altres, és posar sobre la taula una realitat evident. Es tracta que si algú no fa les coses com toquen, no li surti massa barat. En un sistema basat en la reinserció i la pedagogia com a resposta, cal també corregir, ara bé, probablement amb molta menys gent de la que ens pensem, però que acaba fent massa soroll.
Per acompanyar-me, com no podia ser d'altra manera, el bo del doctor Vila, que si no ho vas bé t'espavila. No, Vila, bon dia, bona hora. Molt bon dia. Avui, avui... És el primer que em vas ensenyar quan vaig entrar en aquesta ràdio, eh? Em vas dir... Porta't bé, que si no el doctor Vila... El doctor Vila t'espavila. T'espavila. Em conec molt de doctors jo, escolta'm. Carà. Què, dimarts, no? De dimarts.
Dimarts tot el dia. Sí, sí, dia feixú que avui és. Home, el dimarts ja... Com vosaltres, eh? Ja comença allò a fer pujada, perquè clar, no és ni dilluns, que allò dius fins al cap de setmana, i és dimarts, que demà és dimecres. Per tant, jo el dijous encara falta. Sí, a part, jo avui he posat els carrers...
No podia dormir, he dit, mira, almenys, doncs jo què sé, anirem a treballar, farem alguna cosa, m'he aixecat a les 5 del matí, nen. Hòstia. Puc donar fe que els carrers estan posats a les 5 del matí, i via llarg, també avui. Però bueno, tocarà fer ràdio per intentar aixecar els ànims, no?
Home, esperem-ho i esperem que aguantem almenys fins les 12. Home, jo vull pensar que sí, si no malament rai. Alguna cosa gravada deu haver-hi, però esperem que no. Mira, 11 i 7 minuts, que la gent no es pensi ara que m'he columpiat una mica. En qualsevol cas, Arnau, què faràs aquest cap de setmana? Ara falta un cap de setmana, però... Ja ho sé, però hem d'omplir, escolta, vull dir...
No, que cap de setmana els tinc força rutinaris dintre la setmana per trencar la setmana, però sí que és veritat que intentarem fer la volta i això com sempre. Vaja, i els pessebres que estan a l'ordre del dia? Els pessebres? Ja estan a la recta final, sí, sí. Jo he vist que el mes de novembre és un mes a vegades com de transició també. Entre la castanyada i el Nadal, tenim el novembre allà que, bueno...
Jo me l'estic prenent amb molta calma, vull dir... Sí, però ja el tens aquí, quasi pel Nadal, eh? Entre els supermercats, que hi ha els torrons, les mantegades... Ja has vist llums de Nadal, eh? Ja n'he vist un... No, però ja estan posats, ja estan posats. Sí, posats, exacte. Sí, que la factura de la llum també, Déu-n'hi-do, però bueno, això és una altra història, Arnau Vila.
Si et sembla, d'aquí uns moments parlarem de les jornades dedicades al Patronato de Protección a la Mujer que se celebren aquí a Girona demà i demà passat. Tot això també fins al punt de dos quarts on parlarem de l'exposició que tindrem de la mà dels amics de Donem Girona, dues vides a l'espai Caixa de Girona i també tindrem temps per acabar de presentar un llibre i és que Beto aquí, és el nou llibre
de l'Eulàlia Armengol, que passarà per aquí d'aquí uns moments. Presenta el llibre aquesta tarda a les 7 a la llibreria 22. També hi ha presentació d'exposició a la Balbi també a les 7 de la tarda. També hi ha un acte del diari Ara allà, la cosa aquesta de les bicis, allà al...
la cosa aquesta dels vicis ara no me'n recordaré del nom però és igual que també hi ha una altra cosa i això que sàpiga jo després l'agenda és inacabable en aquesta ciutat però en qualsevol cas Arnau Vila si et sembla ja ens acostem perillosament al punt de les 11 i 10 del matí per tant ens hi posem
I ho hem comentat, demà, dia 12, també el dia 13 de novembre, el Modern de Girona acollirà la primera edició de les jornades dedicades al Patronato de Protección a la Mujer, una de les institucions més represores i cruels, probablement, de l'època franquista. Entre els anys 1941 i el 85, el Patronato va sotmetre milers de dones a internaments forçats, a treballs obligatoris i també a règims de control de moral i religió. En parlem avui amb Antonia Paradell. Bon dia i bona hora. Bon dia.
També ens acompanya Maria Forns, bon dia i bona hora. Bon dia. Per posar-nos en situació, més enllà del que he pogut comentar fins ara, què era exactament el patronat de protecció a la mujer?
El patronat de protecció en la mujer era un organisme franquista que recupera un altre organisme que ja havia existit anteriorment, però l'adapta al seu ideari, per dir-ho d'alguna manera. Teòricament...
era per prevenir la prostitució i per protegir les noies joves que eren fàcilment captades per la prostitució. Però en realitat, al llarg del temps, després es va convertir senzillament en una institució repressora si les noies no s'adaptaven
el paper que el règim els tenia assignat, és a dir, les noies havien de ser educades per ser bones mares, bones esposes, i per criar els fills en la moral catòlica i del règim. Quin paternalisme institucional més salvatge, no? Absolutament.
Sí, hi ha moltes implicacions entre la protecció de la dona i la protecció de menors. Tot són institucions totalars...
que teòricament protegeixen, però que en realitat el que fan és adoctrinar, perquè és allò que el franquisme feia de beneficència a canvi d'adoctrinament, i això tant en el cas dels orfes o fills de famílies pobres, etc., com en el cas de les noies joves. Com t'hi vas trobar tu, Maria, amb això?
Jo m'hi vaig... I a mi m'hi va portar la família. A mi m'hi va portar la família assessorada pel capellà. És a dir, ja hi trobem l'església d'entrada, no? Perquè, bueno, jo no pensava adaptar-me al paper que tenia assignat. No m'atreia gens. Jo no volia dedicar-me a ser esposa i mare, senzillament. Tenia altres interessos. I al final, de cop i volta, un dia...
cap allà? Bueno, va ser un procés llarg perquè primer em van tenir tancada a casa i després em van portar allà. De fet,
Hi vaig estar 11 mesos només, que és molt temps per estar allà dintre, però que si ho compares amb tot el temps que hi van estar altres noies, doncs és un període curt, perquè hi van estar 3 anys, 4, 5 i fins a 10. Hi havia una miqueta com aquesta sensació o aquesta premissa que la feina dignificava, per exemple, i al final no deixava de ser una excusa per tenir mà d'obra?
Bé, no exactament que la feina dignifiqués, sinó que es plantejava com a tallers de formació professional. Formació professional amb unes professions concretes, és a dir, cosir, brodar, com a molt podien...
Si es portaven bé, les noies podien accedir a formació com a infermeres o feines d'aquest tipus femenines. Si una noia volia ser metgessa, per exemple, no li estava permès seguir els estudis. Clar, llavors, tot això en quin moment explota, vull dir, para amb el retorn a la democràcia?
Això és progressiu perquè en el moment que apareixen l'Espanya de les autonomies comencen a fer transferències de competències. El cas del Patronato es va transferir a la Generalitat concretament l'any 81 però el Patronato va continuar vigent fins a 85, no es va derogar fins a 85.
Una pregunta, en aquests 11 mesos, al final hi havia una convivència allà dintre, què es parlava? Hi havia una convivència relativa, totalada, vigilada. Nosaltres, entre nosaltres, les noies podíem parlar molt poc, perquè la majoria d'activitats es feien en silenci. Hi havia com...
Hi havia la prohibició, per exemple, de parlar de per què estàvem allà. No podíem explicar-nos entre nosaltres què ens havia passat abans. Perquè l'objectiu era trencar la situació anterior en què havíem estat, trencar amb les amistats, amb l'entorn, perquè fossin més malejables i més adaptables a la reforma.
I la reforma volia dir adaptar-se al paper, confessar que havíem estat males noies, fer el que en deien propósito de enmienda, allò de no ho tornaré a fer més, i això, i seguir, adaptar-se al rol.
Clar, vull dir, la gent, per exemple, és que jo et parlo per exemple de la meva generació, vull dir, jo tinc 30 anys, però jo desconeixia completament que això havia existit. No sé si a la gent encara li sorprèn moltíssim saber que això ha existit fins fa relativament poc.
Sí, perquè és una cosa que ha estat molt oculta. De fet, més o menys, la gent de la nostra edat, i els més grans, evidentment, i encara alguns una mica més joves, sabien que hi havia uns centres, uns convents, on tancaven les noies que anaven per mal camí.
I això ho se sabia. El que no se sabia i el que no sona i comença a sonar ara és l'organisme que es deia Patronato de Protección a la Mujer. Això no, perquè moltes vegades jo mateixa no havia sentit a parlar mai d'aquest organisme fins fa 10 anys.
Jo sabia la congregació on havia estat tancada, però no sabia que formava part de tota aquesta xarxa i que hi havia tota aquesta estructura superior. Era el que tradicionalment se'n deia, te vamos a llevar a las monjas? Sí, sí, tancarem el reformatori, el correccional, portarem a les monges, sí. Sí, sí, aquí a Girona hi havia els reformatoris tant de nois com de noies.
I es parlava de reformatoris, de correccionals, però mai del patronat. Feien servir eufemismes, col·legio, hogar, hogar-taller, institucion, el que fos, però mai el nom propi del patronat. Jo, per exemple, ella se'm va enterar fa 10 anys, però jo...
Fa relativament molt poc temps que ho sé. Jo no soc represaliada, però sí que formo part de l'associació Contra l'oblit, grup de suport a les represaliades del Patronat de Protecció a la Mujer. Llavors hem format aquesta associació perquè se'ns reconegui
perquè se'ns reconegui la llei de memòria històrica espanyola, que no hi consten, perquè es creïn comissions d'investigació, com va fer el Parlament de Catalunya fa un mes, que va ser molt emocionant i la veritat ens va... vam notar que sí que fèiem un pas endavant i donar a conèixer, fer visible tot aquest entramat.
Clar, és que jo el que veig és que fins i tot a l'època la part institucionalitzada de tot plegat era quelcom que vivia entre la gent de l'època però que no ho sabien exactament el que passava. Era un mecanisme de repressió fins i tot amagat de cara a la galeria. Sí.
Sí, sí. A veure, aquí a Girona hi havia quatre centres, a Girona Ciutat. Jo vaig estar a la residència estudiantil de les Adoratrius i des de la finestra de la meva habitació veia les noies en el pati interior. I vaig preguntar a una monja qui eren aquelles noies i em van dir que, pobrecita, aquestes xiques estan molt mal. O sigui que...
Després me n'he recordat d'això, quan he sabut de la Maria, perquè amb la Maria vam compartir escola, llavors ho he posat en context, però en aquell moment vaig pensar, bueno, això és un reformatori, és amb el que ens amenaçaven d'adolescents, d'una manera avalada, d'una manera... Civilina, fins i tot. Sí, amb baixa veu, jo era d'un poble, si portes malament, si vas amb minifaldilles, si fumes, si fas autostop...
podies anar a parar en un lloc d'aquests, ja no diguem si quedaves embarassada fora del matrimoni o et mostraves més rebel encara. Vull dir, aquesta possibilitat, la gent de la nostra generació d'anar a parar en un reformatori hi era.
Això creieu que venia directament de l'estament eclesiàstic o era realment completament en connivència amb el regent polític de l'època? Eren totes dues coses. Eren totes dues coses perquè, clar, després de la guerra el que interessava era fomentar la natalitat. I una manera de fomentar la natalitat era justament tenir les dones obligades, forçades a parir i a criar criatures.
I després hi ha la part de l'església, la part de la moral sexual, etc. No, i aquests centres religiosos estaven subvencionats per l'Estat. O sigui, per cada noia que tenien, elles cobraven. I llavors es menjava el que es menjava i es dormia o no es dormia. I la calefacció, doncs, no sé si en tenien gaire, ni aigua calenta, per dir-ho així. És...
Clar, Maria, en aquella època, si t'havies de queixar d'alguna cosa, amb qui podies fer-ho? Queixar-te on? Aquí? De què? No, això era impossible. És a dir, impossible. Si et queixaves eres rebel.
I si eres rebel et castigaven, senzillament. I així successivament. I així successivament. I si et rebelaves, anaves a un centre més dur. I si encara et rebelaves, a un altre. I si no hi havia manera i no et podien dominar amb tot això, després anaves al manicomi. Jo tinc un diagnòstic d'esquizofrènia, de llavors. Vull dir, el manicomi era l'últim
l'últim graó per intentar dominar-te. I era sempre l'amenaça. Sí, sí, sí. Quan estàvem allà era sempre viure sempre sota l'amenaça, de portar-te a un centre pitjor, de repartar el cabell, de tancar-te en cel·les d'aïllament, o de això, i al final anaves a parar el manicomis i no et podien dominar d'una altra manera.
Com d'important són les jornades de demà i demà passat? A veure, nosaltres vam entrar proposant una xerrada habitual i vam sortir amb el compromís de fer aquestes jornades.
Llavors, són molt importants, sobretot per les dones que tenen l'estigma aquest d'haver estat tancades perquè alguna cosa devien fer perquè ens tanquéssim. Llavors, de fer-ho públic, de fer-ho evident, de veure que totes les províncies espanyoles tenien les seves juntes i tenien els seus centres.
no a Barcelona que és més gran o a Madrid, no, no, a Girona també llavors té aquest vessant més de fer-ho més públic és el que anava a dir al final l'objectiu d'aquestes jornades sobretot també és visibilitzar que va passar tot això que va passar i que va passar fa quatre dies que no és pas nou d'ara no, es va acabar aquí a Girona l'últim centre es va tancar entre cometes l'any 85
I era un centre propi del patronat que no estava regentat per monges, sinó que era personal saclar. Com estan així les jornades de demà i demà passat? Més o menys, com s'organitzen en aquest sentit? Què tindrem?
Doncs tindrem primer una presentació de què era el patronat o de com neix el grup de suport, després tindrem l'explicació que farà l'Antònia de tot el que ha descobert
de com anava a Girona, amb una investigació que tot just està començada, però que pensa continuar després d'acabar la feinada d'organitzar això. Després vindran del grup Circare, que és un grup de recerca històrica,
que ha treballat molt el tema dels menors, de la infància totalada en el franquisme, perquè hi ha molta relació. De fet, les del patronat eren menors, perquè la majoria d'edat llavors eren els 21 anys. Després hi haurà el...
La Naís Franquesa i el Marco Aparicio que ens parlaran de l'aspecte legal, tant de les lleis o del marc legal que va permetre que allò fos possible o que ho va propiciar, com de què podem fer ara per demanar rescabalament d'això. Això el primer dia...
i després el segon dia serà dijous dia 13 exact, sí, el dijous dia 13 hi haurà la Pilar Iglesias que és ha estudiat la relació i les semblances i les diferències entre el que eren les bogaderies de la Madalena Irlanda que se n'ha parlat molt i el Patronat de Protección a la Mujer
a l'estat espanyol després hi haurà l'Anna Mignarro que és psicoanalista que ens explicarà també el marc de la psiquiatria franquista per una banda i després les conseqüències que tota aquesta repressió va comportar en les noies que van passar per allà
Després es presentarà, es projectarà Els buits, que és un documental sobre el cas de la Mariona Roca, que també va estar tancada allà. I després hi haurà tres testimonis, el de la mateixa Mariona Roca, el meu i el de la Isabel Gallego. La Isabel Gallego és una dona que viu a Sant Joan de les Abadeses, procedia d'Andalusia, de Granada, em sembla,
I ara mateix viu a Sant Joan de les Abadeses i ella hi va ser en l'última època, quan ja després es va tancar el patronat. Si no m'equivoco, teniu a l'horitzó també el que s'inclogui a les persones afectades pel patronat de protecció a la mujer dins de la cobertura de la llei de memòria històrica.
Aquí hi ha dues coses. Una és la llei de memòria històrica que s'està tramitant al Parlament de Catalunya, que aquí nosaltres hi vam presentar esmenes i pel que en sabem se'ns acceptaran, però està en tràmit. I després hi ha la llei de memòria històrica de l'estat espanyol que es va aprovar l'any 2022 i que no ens inclou. Llavors aquest mes d'octubre vam fer una compareixença al Congresso, a la Comissió d'Igualtat, reclamant
Entre altres coses, aquesta, que se'ns inclogui com a víctimes explícitament, per normalitzar, per visibilitzar. Creieu que s'han fet? És a dir, jo crec, pel que m'està explicant, algun pas endavant, però encara hi ha molt de camí per recórrer, en aquest sentit. I tant.
Sí, el pas endavant més clar és la comissió d'investigació que es va aprovar al Parlament de Catalunya, que encara no sabem quan s'activarà, però que de moment el fet que s'aprovés ja és important. I després això és anar picant pedra, anar parlant, anar reclamant...
Demà, dia 12 de novembre, també demà passat, dia 13, al Modern de Girona, tenim, doncs, aquestes jornades dedicades al Patronat de Protecció a la Mujer, sobretot per denunciar tot el que hi va passar entre el 41 i el 85. Antonia, Maria, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta per venir, que sé que teniu moltíssima feina ara i sobretot per explicar-nos un immediat aquesta història. Moltíssimes gràcies. Gràcies a vosaltres.
Girona FM 92.7 FM La ràdio de Girona Girona FM
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
Els diumenges, de 9 a 10 del matí. I quan vulgueu, en format podcast a gironafm.ca L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM, la gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavinia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda i quan vulguis en podcast a gironafm.cat Cocodril Club
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla.
Hasta luego cocodrilo No pasaste de caimán Hasta luego cocodrilo
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I quan passa un minut del punt de dos quarts de dotze del matí, seguim els quatre rius, moment d'obrir l'agenda, moment d'anar fins a l'espai Caixa de Girona, perquè acollirà aquests dies l'exposició Dues Vides, un projecte fotogràfic impulsat per l'associació Donem Girona. En parlem amb Jesús Badenes, de Donem Girona, precisament. Bon dia i bona hora. Bon dia. Si no m'equivoco, aquest dijous ja el tenim marcat al calendari, eh? Bueno, la gent ha de tenir-lo marcat al calendari i a les vuit del vespre.
Vuit del vespre. Tret de sortida, doncs, a dues vides, aquesta exposició que tindrem a l'espai Caixa de Girona. I, vaja, a veure si ens pots explicar una miqueta... Tira per la fotografia, si no m'equivoco. Sí, de fet, és un projecte fotogràfic molt xulo, és molt xulo, i a més hi ha...
Bàsicament la idea és que, com és Donem Girona, una associació que fomenta la donació d'òrgans i teixits, bàsicament parteix de la idea que un sol òrgan pot donar peu a que hi hagi dues vides, a que hi hagi una segona oportunitat.
A partir d'aquí hem parit o hem pensat una idea que amb molta col·laboració voluntària de gent coneguda i de gent no tan coneguda però molt professional que ens ha permet crear aquest projecte que és, per dir-ho així, el primer gran projecte de Donem Girona i que esperem que fins i tot ens serveixi una mica com a imatge de marca en termes de comunicació.
És el que et deia, jo crec que l'art és una excusa perfecta sempre perquè la gent s'interessi per una temàtica i veig aquí que són 18 plafons fotogràfics de gran format, que és el que comentaves ara, que busquen mostrar les dues vides d'un mateix òrgan amb la persona.
que dona i la persona que rep. Sí, en realitat, clar, les donacions són anònimes i no podem fer exactament això, però sí que podem fer jugar una mica, que és el que volem amb aquesta exposició, jugar, reflexionar, sensibilitzar sobre la donació d'òrgans
I tenim gent molt coneguda, ja fins i tot deixaré caure la pregunta, per exemple, què pensem que, per exemple, en Joan Roca, el cuiner, si donés un òrgan...
Aquest òrgan, quina segona vida voldria tenir ell a partir d'aquest òrgan? Doncs és una mica, en aquest joc hi ha altres actors coneguts, músics,
músics gironins bastant coneguts pel públic infantil, hi ha també professionals de les emergències, bombers, infermers, fins i tot la persona que ens va inspirar a crear la donació, la Núria Masnó, que és la coordinadora de donacions i trasplantaments de Girona. I hi ha, doncs això, hi ha diverses persones conegudes que jo animo a anar-hi per descobrir qui són, perquè...
No farem spoiler. No, ja ha dit una persona, podeu imaginar que una mica tots el que han jugat és una mica a què podria ser en una segona vida el seu òrgan a qui podria, o sigui, salvaria algú i juguem una mica amb les professions i això permet reflexionar sobre la donació.
Aquesta exposició és un pas endavant de donem Girona a nivell de visibilitat, a nivell de marcar l'agenda? Totalment, totalment, perquè nosaltres el que necessitàvem o necessitem és que la gent prengui consciència de la donació.
que estem molt per davant que altres societats del món occidental i del món en general però això no treu que necessitem que segueixin donant òrgans perquè encara hi ha molta llista d'espera i llavors aquest que a més és un projecte
bastant gran, ens ha portat més d'un any de feina entre fer les fotografies, que primer hem hagut de buscar els fotògrafs, que al final és gent voluntària que estava estudiant fotografia, coordinar-ho tot perquè després les imatges s'han hagut de muntar, el tema de disseny gràfic...
Fins i tot com hem fet els plafons, tot això ha portat una feina molt llarga i clar, és un pas endavant no només extern sinó també intern perquè ens permet veure que som capaços de fer també grans projectes de difusió.
Suposo que és la primera pedra, potser, d'intentar, com tu diries, ser un amic, ser creatius, podríem dir, és com obrir la porta a també trobar altres vies per visibilitzar, precisament, durant que no. Sí, de fet, en fem. Ara mateix, per exemple, aquest mes, si voleu ja en parlarem amb més detall, també participem en una cursa solidària al Pla de l'Estany i...
moltíssims centres de banyoles ens estan demanant anar-hi per explicar tot el procés de donació amb persones trasplantades perquè volen conèixer la situació real. Jo mateix, per exemple, no sé si en tinc dos o tres d'aquestes xerrades i en són moltes les que n'hi haurà. Llavors, clar, aquest projecte al final
El de l'exposició, per el que dèiem de la difusió, és un salt endavant també en el sentit que sortirem de la ciutat de Girona per dir-ho així, que ja era la nostra voluntat, que ja s'han fet coses a Palamó, ja s'han fet altres llocs, però aquesta exposició després...
Recorrerà centres hospitalaris de les comarques gironines, després també estarà a l'Ajuntament de Girona durant un temps. Ja tenim tancat tot un trajecte d'un any.
No hem cobert gairebé ni la meitat del que teníem previst, per tant aquesta exposició es podrà veure durant dos anys pràcticament a totes les comarques ironines i la idea és que tothom, a part de veure l'exposició, prengui consciència de com fer-se donant.
Abans de tot això, però abans que agafi les maletes, a l'espai Caixa de Girona fins al 17 de desembre, si no m'equivoco. Sí, sí. Fins al 17 de desembre? Sí, es pot veure i, de fet, com a anècdota, dic, mireu, posaré com a anècdota, ja l'hem muntat, està muntat. Per tant, qui accedeix a l'espai Caixa per fer tallers i aules ja ho pot veure perquè està just en l'entrada. Ja ho està veient. I ahir mateix muntant...
Hi havia moltíssima gent dels tallers de l'Espai Caixa que s'aturava a mirar i ens anava preguntant què significava, perquè encara no hi havia més plafons explicatius, hi havia, diguéssim, estrictament els plafons fotogràfic, i ens anaven preguntant què volia dir això, què significava, i la veritat és que va generar molt d'interès amb molt poca estona.
ja veus, entrades i sortides de gent que està fent tallar-se allà és que s'aturava el 20% de la gent s'aturava a preguntar, vull dir que realment és impactant l'exposició però a més també desperta preguntes desperta preguntes doncs qui vulgui respostes aquest dijous a les 8 del vespre com hem dit a l'espai Caixa aquí de Girona Jesús, moltíssimes gràcies i que vagi molt i molt bé aquesta expo de Donem Girona moltes gràcies a vosaltres
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Cocodril Club. Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego cocodril.
La principal de Girona FM, el programa dedicat al món de la sardana i la copla. Cada setmana, Montserrat Joventeny ens porta a l'actualitat, la història i la gent de la dansa catalana a les comarques gironines i al conjunt del país.
L'actualitat en 180 segons. Cada hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya concentrat en 3 minuts als botlletins informatius horaris. A Girona FM. La Gironina.
Entra al Jardí de l'ànima, el programa sobre benestar, consciència i transformació personal de Girona FM, amb Imma Garolera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano. Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast a gironafm.cat.
El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Girona entre vestidors. Vols descobrir que es cou a Fira de Girona? Els dijous, un cop al mes? Alexandra Cantos et posa el dia de les activitats, fòrums, concerts i tots els esdeveniments que t'ofereix la Fira, amb totes les anècdotes i curiositats. A Girona FM i també en podcast. Som la teva veu. Som la gironina.
Escacs en Joc, el programa més estratègia de Girona. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda, Josep Serra ens prepara el tauler d'escacs i juga les peces a Girona FM. Cada dimarts a dos quarts de quatre de la tarda. Som la teva veu, som la gironina.
I avui acabarem parlant de literatura, acabarem parlant de llibres, també de vida quotidiana, per què no dir-ho, i de l'art de convertir allò aparentment insignificant en emoció. Ho dic perquè avui dimarts 11 de novembre a les 7 de la tarda la llibreria 22 acollirà la presentació del nou llibre d'Eulària Armangol, titulat Bet-ho aquí, un recull de contes publicat per l'editorial Tripoder.
Com no podia ser d'altra manera, també amb l'incombustible Josep Maria Funalleres, l'escriptor que serà l'encarregat també d'aquesta presentació, Eulàlia Armengol. Bon dia i bona hora. Bon dia. Primer de tot, merci per venir. Gràcies per convidar-me. Que sempre és un gustàs acabar parlant de llibres, com no podia ser d'altra manera. Beto aquí, ja el títol ja m'agrada. D'on baixa el títol?
El Beto aquí ve perquè hi ha un conte que es diu Beto aquí. I aleshores amb l'editora, buscant títol, vam dir, home, aquest, tenint en compte que és un llibre de contes, començar per Beto aquí, doncs ja ve a ser això. Per què tires pel format contes? Pregunto. Ah, perquè és el que m'agrada a mi. Sí? Sí, sí, sí. D'averteixo que el format conte és el més exigent, jo crec, per una raó.
perquè, per exemple tu escrius una novel·la i et vas espleiant, espleiant i ara aquest personatge i ara l'altre i ara les explicacions i vas avançant vas teixint una història fins arribes a la conclusió el conte és la síntesi d'això al conte tu agafes una realitat, una emoció una cosa que vols transmetre treus tota la fulleraca
et quedes amb l'essència i allò amb res, amb dues pàgines has d'explicar qui són els personatges, quin és l'entorn, quin és el problema i resoldre-ho amb dues línies al final. I això té la seva dificultat.
Jo abans em dedicava al màrqueting i a la comunicació, i aleshores... Et va tocar sintetitzar, vamos, per tots costats. Exactament, i aleshores això també jo crec que és una deformació professional, és a dir, quan tu treballes en comunicació, no vols que la gent t'interpreti, vols que t'entengui. Completament, i més quan parles amb un dissenyador, per exemple.
Vols que t'entenguin i, per tant, que siguis unívoc, que siguis directe i que siguis clar. Subjecte, verb i predicat. Doncs bé, això és el que faig jo. I quan m'he ficat en el món dels contes, que de fet m'hi vaig ficar fa, no sé...
fa 40 anys, perquè quan tenia una dèria, l'escrivia. I això m'ajudava a reflexionar. Posar-ho sobre paper m'ajudava a centrar el cervell. I clar, com que tinc un taranà més aviat que m'enfumo del mori del Carvella, després, quan m'ho llegia, jo mateixa reia. Perquè ho feia sempre, encara que fos un drama, amb clau d'humor, enfoment-me de tothom i de mi mateixa. I aleshores, després, quan ja vaig deixar de treballar,
Vaig dir, ah, doncs vaig dedicar a veure si això ho converteixo en contes. I contes de fa 30 anys els vaig acabar publicant.
I parles, o sigui, al final et centres en quotidianitat, més enllà de les grans epopeies que a vegades ens podem trobar, és allò senzill? En coses senzilles, per exemple, un dels contes que a mi m'agrada més per això és un conte d'una història que m'explicava la meva àvia, que va sortir a la insuportable absència del bròquil, que aquest títol, com pots comprendre, és perquè em dedico al màrqueting. Evidentment.
Em dedicava. Doncs era un conte d'una història fantàstica, que a més em van donar un premi literari per aquesta història, i de fet jo tinc la sensació que només vaig fer que transcriure el que deia la meva àvia, perquè la història era fantàstica, era fantàstica, i és molt divertit.
i hi ha coses que són fantàstiques en la vida quotidiana i jo soc com, saps els fotògrafs aquests que agafen la instantània? Doncs és això els meus contes, d'una cosa que passa potser desapercebuda però que és interessant per moltes coses, perquè hi ha sota una gran maldat...
d'una cosa que no sembla que passi res però hi ha algú amb molt mala castanya que l'està provocant o bé hi ha molt amor, hi ha tristesa, hi ha enyorança és a dir, coses molt senzilles que poden tenir un fons molt poderós que representen una emoció molt profunda llavors, si tu llegeixes els meus contes
molts són divertits molts són divertits perquè faig servir la ironia com perquè l'havia fet servir tota la vida no perquè hagi dit ara vaig escriure contes divertits no, soc així jo de poca solta no té, la meva mare ho deia ai nena que poca solta que ets doncs encara continuo sent poca solta
Segueixen un fil determinat o en aquest sentit són històries atomitzades? No, amb la fila Blasco, la primera vegada que li vaig presentar els meus contes va ser molt curiós perquè ella havia vingut a l'Ateneu on jo vaig anar a fer classes, doncs ella havia vingut allà a presentar un llibre de contes i a mi em van encantar, em van agradar moltíssim.
I aleshores, quan va ser l'hora de publicar-los, vaig enviar diferents editorials, però també li vaig enviar amb ella. Va trigar una setmana a dir-me que sí. Carai. I jo suposo que és aquesta... A mi m'agraden molt com escriu ella i suposo que també amb ella li agrada com escric jo perquè no som tan diferents en aquest sentit. O sigui, hi ha aquesta connexió...
Aleshores, doncs sí, sóc poca solta i faig contes que fan gràcia, però que no estan lligats. I la Pilar, que per això t'ho deia, que me n'he anat a l'olla, la Pilar, quan ens vam conèixer, em diu, i quin fil conductor tenen aquests contes? I vaig dir, jo.
I això ho vaig dir perquè un amic, que també és escriptor, que és psicòleg, un dia jo estava amoïnada perquè vaig dir, ai, tothom té el fil conductor de marres i jo no tinc fil conductor. I diu, i ara? I tant, que el tens? Diu, és que respires tu per totes bandes.
I vaig pensar, ai, i em vaig quedar tranquil·la de per vida ja. O sigui, ara ja no pateixo gens, perquè puc parlar-te d'un mariner enyorat que és del segle XIX, a principis del XIX, et puc parlar d'una història d'una nit de jazz dels anys 20, a Buenos Aires, a Barcelona, d'una criatura abans de néixer que explica les seves memòries...
Tot m'està bé, és a dir, vaig pel carrer i amb l'antena posada, amb la càmera oberta i quan veig una cosa que m'impacta, clac. I a l'hora de fer el resum de contes, per entendre'ns? Vull dir, són contes que, jo què sé, fa 3-4 anys que estàs escrivint? Vull dir, o és simplement allò que realment t'hi poses un dia i dius, vinga va, anem a fer això?
No, no, no en sóc tan ordenada com el Murakami. O sigui, jo em vaig quedar flipant quan vaig llegir el Murakami, que es lleva, va córrer una hora, es dutxa, esmorza, es tanca i a les dues dina. I només fa que escriure al dematí, no. Jo quan em ve la Dèria em poso a escriure, sigui l'hora que sigui. I normalment, normalment, el conte el vaig parint a dintre del meu cap,
i quan sé com acaba em poso a escriure i l'escric de raig i llavors estic en l'ordinador el temps que faci falta fins que l'acabo
i el deixo reposar i al cap d'uns dies me'l miro, el refaig això sí, faig bastantes relectures per deixar-lo endrecedet però escric de raig jo aquella gent que diu ah, jo escric i a veure què em porta el personatge no, no, a mi el personatge no em porta el porto jo, faig com ell la que mano sóc jo i escolta, de què va el conte del Beto aquí?
El Beto aquí, que jo no el volia posar el primer, va al primer perquè la Pilar ho va dir i jo li tinc una fe cega en el seu criteri literari, doncs va d'una història d'una noia que diu...
Beto aquí una noia que no era maca ni lletja, ni alta, ni baixa, ni grassa, ni prima, ni... En fi, i llavors va de la història, i és una història que és des de començar... O sigui, des d'una persona que neix fins a molt... que és molt gran. I això és la història d'una dona amb dues pàgines. Carai! Sí. O sigui, aquí sí que l'esforç de síntesi és...
sensacional te n'adones que realment si vols pots sintetitzar i l'essència d'una vida pot estar en dues pàgines
Doncs mira, se m'acuta una manera molt bona també de sintetitzar tot el que acabem de parlar ara, i és, avui dimarts 11 de novembre, a les 7 de la tarda, la llibreria 22 de Girona, presentació d'Eulali Armengol amb el recull de contes Beto aquí, juntament amb Josep Maria Funelleras.
Eulàlia, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta amb nosaltres. Escolta, i que vagi molt bé la presentació d'aquesta tarda. Sí, jo espero. A Girona sou una plaça dura, eh? Últimament costa d'omplir. Sou una plaça dura. Tens raó, tens raó. Però precisament per això em fa molta il·lusió venir aquí. Clar, només falta... La vida són reptes. I contes. I tontes, i contes, i contes. Gràcies, Seït. Només faltaria Eulàlia. Moltíssimes gràcies. A vosaltres, adéu.