Jo saps sempre què dic també? Dic fia tant de la gent que sap penjar quadres. I tu saps penjar quadres. Ho provarem. Ho provarem, sí, sí. Si n'hi ha algun de tots serà bona notícia. Sort que és ràdio, eh? Perdona, però farem un museu aquests dies aquí que serà de bon veure. No cridis gaire que després haurem de connectar l'alarma cada dia. No fos cas que la gent es pensi que aquests quadres valen quatre duros.
En qualsevol cas, parlarem avui precisament entre quatre parets, aquesta exposició que tindrem a la Casa de Cultura de la Diputació de Girona. També parlarem amb en Planes, que passarà per aquí per parlar del recòndit. Ja t'ho he dit, aquest cap de setmana. A Sant Mer tindrem a Blaumut. A Blaumut també, sí. La setmana que ve... Saps que no hi puc anar? No pots anar-hi, eh? No, no. Tinc un compromís allà que no... Ara m'estava mirant per anar a Blaumut a Madrid.
perquè també presenta abismes i sempre és bonic tornar als llocs on has estat estimat, llavors també tenia pensat d'anar-hi. I acabarem, com no podia ser d'altra manera, amb el nostre trobador de la música contemporània, amb l'home de la música gironina, Adrià Giné, que passarà per aquí també a aixecar una miqueta més els ànims d'aquest dijous, però bueno, ja estan prou amunt, no? Però si bé ell millor. Home, sí. Com més serem més riurem, no? Exacte, si bé el tarlall o fer les seves prediccions musicals... Escolta, ens hi posem, parlem una miqueta d'art, d'història...
I avui obrim amb l'exposició Entre quatre parets, que avui dijous 13 de març dona el tret de sortida fins al 18 de maig a la sala d'exposicions de la Casa de Cultura. Una exposició sobre l'Hospici de Girona, perquè una mateixa història pot mostrar-ne moltes a la vegada. Per parlar-ne m'acompanya la comissària de l'exposició, també doctora en història, Salín Mutos-Chicola, qui ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora. Bon dia i moltes gràcies.
A tu per venir, eh? Benvinguda a casa teva, si és que hi ha casa d'algú. Per qui no ho conegui, què va ser l'Hospici de Girona? Perquè em sembla que ens enganxa una miqueta lluny, eh?, a nivell de temps. Bé, doncs, Seido, dius, molt bé, ja ens enganxa una mica lluny. Hem de pensar que l'Hospici de Girona, com a sí, no?, el que és ara la Casa de Cultura, va tancar les portes a l'any 1963.
És a dir, que ni més ni menys que gairebé 60 anys. Així que la memòria que queda aquí a Girona ja queda molt diluïda. La gent gran, no?, alguna cosa encara recorda quan això hi havia molts nens i, si no, ja ens ve de memòria de les mares o de les àvies que sí que encara transmeteixen. Però, bàsicament, ara, quan es passa davant d'aquest edifici, es veu una casa de cultura i poc més.
Per tant, ja tocava, em sembla, fer recuperar aquesta memòria i redescobrir una mica que darrere la paraula hospici i nens, en realitat, hi ha una realitat molt més complexa, diríem, que no pas tenir nens en un espai. Com de complexa era aquesta realitat?
Com de complexa que podríem començar pensant que aquest edifici s'obre el 1769, imagineu-vos ja la història que té a l'esquena, més de 250 anys quan passeu davant de la Casa Cultura, i s'obre no com un hospici, de fet està ben lluny de ser un hospici, sinó és una casa on s'hi tanquen dones, i exclusivament dones.
Hem de pensar que les dones en aquest moment és un col·lectiu que cal, podríem dir, entre controlar, protegir, especialment les que surten una mica de la tutela patriarcal, marital, i aquest edifici es concep, es crea, es funda, justament per acollir aquestes dones, que molt sovint es consideren fora del que és la moral del segle XVIII, que no era la moral que hi ha ara, per sort, no?,
Era una espècie de barrej entre purgatori de serveis socials de l'època?
Bé, seria molt anacrònic ja començar a parlar de servei social perquè a dintre servei social hi ha servei i hi ha social. Per tant, aquí estem parlant amb una mena entre un orfenat per les més grans, una presó, ai, un orfenat per les més petites, una presó per les més grans i un reformatori per les que no han passat pel, o diguéssim, pels matrimoni, no? I ens entenem abans d'ajuntar-se i que, per tant, cal adreçar. I totes aquestes dones...
Durant 20 anys, els 20 primers anys, gairebé van anar a parar en aquest edifici. És a dir, de nens n'hi havia relativament poc al principi. I al final dos segles, perquè em sembla que van inaugurar el 1769 fins al 1963, com comentaves abans, gairebé dos segles que donen per una gran història però també per moltes petites històries.
Bé, és que de fet són les petites històries que ens fa la gran història en aquest sentit. Clar, és que després d'entrar-hi les dones, seguia faltant a Girona un edifici on t'ho posarien els homes, on t'ho posem els homes. Els homes se n'anaven a Barcelona, si no servien ni per l'exèrcit, ni per galera, ni per anar a treballar. Llavors feia falta a Girona també tenir un lloc per homes. Construir-ne un de nou era molt complicat. Girona és una ciutat que hem de pensar que entre la muralla, que no la deixa créixer, i tots els convents que hi ha,
Doncs no hi ha gaire terreny disponible. Llavors d'aquí, la Casa de Cultura, tal com la veieu, i això és una de les coses que vindreu a veure a l'exposició, la Casa de Cultura, com la veieu, són dos edificis, no un. Un és la Misericòrdia, aquest que us acaba de comentar per dones,
i l'altre és una ampliació i esdevé l'hospici. De fet, quan vingueu a l'exposició, fixeu-vos, hi ha un pati gran, que tothom ja el coneix perquè més o menys ja ha passejat o hi ha anat a algun acte, però hi ha un pati molt més petit, que a l'exposició ho veureu molt bé perquè estarà il·luminat i estarà netejat i preparat, que era el pati de les dones i que és molt més petit que l'altre. Tenim realment dos edificis diferents.
Clar. En aquest sentit, com articuleu l'Expo? Parlem de quatre parets, però... Sí, parlem de quatre parets i parlem de moltes coses a dintre de les quatre parets, perquè, clar, la idea de la gent és el que us deia, venim a desmuntar una mica al mitjà de l'hospici, que aquí va parar nens que no tenen pares, no, durant 200 anys això ha sigut moltíssimes coses.
La idea justament és fer llum sobre aquestes coses, explicar el que tu molt bé deies, les petites històries. Això, quan hi ha un edifici que acui homes i dones, insisteixo, al principi no acui nens, aquest lloc, és un lloc on hi haurà fàbriques. Bàsicament és un lloc de treball. Els hospicis són llocs de treball. Es considera que la gent, podríem dir, per això te dic de servei social, poc s'ha de guanyar el pan allà. I, de fet, és un dels primers llocs, per no dir, el primer lloc de Girona on es treballarà el cotó.
Abans a Girona no es treballava. La primera fàbrica que tenim a Girona la tenim a dintre l'hospici. Imagineu, madobra barata, no? Adults, que poden treballar capital per organitzar-ho, espai. Casa de cultura és, l'hospici és gran, no? Llavors fa servir de fàbrica.
A més, enllà de les fàbriques, tenim també aquests espais de treball, aquests espais de conreu. És una entitat econòmica, aquest tipus d'edifici. Això, el primer és que anem a veure, aquesta entitat econòmica. I després, el 1803, arrel de la desamortització de bastants béns de l'hospital, clar, aquí l'hospital de Santa Caterina, que és el que s'encarregava dels nens,
Doncs clar, cada cop té menys recursos, una mica com tothom en època de guerra. Ara et parlaves de la guerra de Cuba. I ens passa ara també, eh? Però, clar, hem de pensar que a final del segle XVIII, principi del XIX, que si les guerres amb Anglaterra, que si les guerres... Bé, clar, la corona té pocs diners, no? Aquí és una mica la història de la primera desamortització, que toca molt a l'hospital, i l'hospital què vol fer amb menys rentes? Qui es vol treure de sobre?
Doncs qui li costa diners? I qui li costa diners són els nens abandonats, els nadons, que aquests... Bueno, és molt car mantenir-los perquè s'ha de pagar les dides. Per tant, l'hospital decideix, després d'una baralla, una estira i arronsa amb l'hospici, s'acaben passant els nens de l'hospital cap a l'hospici. Aquí, el 1803, és el primer moment que ens entren aquests nens. I aquí, quan fem el recorregut de l'exposició, anem així, comencem per les dones, els homes, i pum, quan entren els nens.
Però, de fet, que hi hagi homes i dones i nens, hi ha altres coses, eh? Dements, invàlids, allà hi havia de tot. Era un calaix de sastre. Era un calaix de sastre. Era un calaix de sastre per treure la gent que estava al carrer. Ja sabem que la gent que està al carrer és gent que té més tendència a fer el daruis perquè no tenen res a perdre, en el fons. Llavors, aquests val més tenir els de tancats.
Mira, per exemple, quan venien les guerres carlines, que no es revoltessin la gent, que no els agafessin de mercenaris, pum, tots tancats a dintre l'hospici. Però va ser així fins al segle XX. Homes, dones, nens, d'amens, el que sigui, anava a parar. El que no estava malalt, qui no estava malalt per anar a l'hospital, anava a parar a l'hospici. Inclús he trobat dones que entraven, justament m'ha fet gràcia que parlessis de la guerra de Cuba, a finals del XIX entraven per mulates.
Ah, sí? I tant. Com que eren mulates, les posaven directament a l'hospici. Vull dir que és un col·lectiu fins que la beneficència no es va separant i en aquest moment es crea el masquerdei, que és el primer manicomi, es crea el que en diuen les cases de vell, que es parla gent gran, i va sortint aquests col·lectius, però no serà fins a ben entrat al segle XX que ens queda el record de tothom, que són els nens.
Clar, és que el que veig és que tota aquesta consciència que potser hi ha ara del sistema d'intentar reinserir, d'intentar integrar a tot tipus de col·lectius, en aquella època no hi era. És a dir, simplement era d'apartar-los de la societat en una forma de parèntesi. Sí, depenia. Perquè, per exemple, els que eren més joves el que s'intentava també és tenir tallers per fer aprenentatge.
Que prenguessin un ofici. Sí. I aquí m'agrada fer un incís. Estem parlant de nens. Les nenes era un altre tema. Però l'aprenentatge es feia pels nens. I a l'hospici hi ha hagut sempre molts tallers. Una fusteria, una sabateria, una sestreria, una lampisteria, una taona, que era per fer el pa. Vull dir que intentaven... I les empreses d'aquí, Girona, venien a buscar molts nanos de l'hospici per treballar. Clar, imagineu, eh? Mà d'obra de 12 o 13 anys...
barata, més que barata, clar que treballava com obrers. Tenim molts testimoniatges d'aquesta gent que treballava pels tallers d'aquí Girona. Hi havia moments d'esbarjo, d'oci, de felicitat fins i tot allà dins?
Sí, perquè dintre de tant, a mesura que va anar augmentant, a mesura que va anar corrent el segle XX, les coses van canviar. S'hi va donar una educació. A partir del segle XX, que ja ens queden els nens, sí que hi ha una educació realment. He de pensar que el primer centre Montessori està a l'hospici. Les primeres persones que es formen amb el mètode Montessori van treballar allà. Donant la Mancomunitat i durant la República...
simplement el sistema Montessori de fet jo me'n recordo en Domènec Fita que ja recordem que és un gran artista d'aquí Girona es va formar amb aquest mètode Montessori i va dir que justament allà dintre l'hospici és quan va descobrir la seva vocació per l'art vull dir que hi havia educació a la república en aquest sentit va fer molt per poder tirar cap a l'educació cap a la igualtat cap al fet que les classes anaven nens i nenes barrejades clar, tot això amb el franquisme va canviar molt
No, ja m'imagino, devia ser una altra història. Quan va arribar el tema del franquisme, què va passar exactament? Clar, bueno, hem de pensar que si durant la guerra, per exemple, si hi ha misèria dintre l'hospici, encara n'hi havia més a fora. M'ho dic, eren moments on tothom... Però sí que és veritat que a partir del moment del franquisme ja es va posar molt més l'incís en separar nens i nenes, que no pas a la república...
Durant la república encara els nens i nenes podien anar a estudiar fora, a dintre dels col·legis de la ciutat. Era una idea de treure'ls-hi una mica l'estigma. Feia una cosa interessant, que sempre s'havia dit auspicio provincial, però a la república li va canviar el nom, li va dir casa d'assistència i ensenyament. Casa d'ensenyament i assistència.
crec que és molt significatiu en aquest sentit, cap a on es posa l'accent. Aquí tenim potser el primer idea d'estat de benestar, que està començant a arribar a poc a poc. Això durant el franquisme ja l'educació es va fer dins, per les nenes era molt limitada, les coses van canviar. Tornant ara al 13 de març de 2025, que és avui, si no m'equivoco, a l'Expo tenim tres eixos.
temàtics, vull dir, no sé si ens els pots enumerar, descriure...
Bé, tenim... Jo crec que un dels primers eixos que parlem serà el treball, perquè, com us deia, hem d'oblidar que és un lloc de treball. A l'hospici de Girona va haver-hi una de les impremtes més grans de la ciutat, allà s'hi van formar moltíssims impressors. L'impremta va obrir el 1868 i va tancar el 1962. Va imprimir los sitios, per exemple, i el bolletí oficial de la província. Això, l'eix treball, és important en aquests espais.
Llavors també tenim un altre eix que crec que potser serà el més interessant per la gent que ens vingui a veure, que és el tema de l'abandó, dels nens abandonats. I aquí hem recuperat moltes històries, que aquest seria el tercer eix, aquestes històries personals de la gent. Jo us recomano, quan vingueu a visitar, hem pogut recollir en dues vitrines les cartes de les mares que abandonaven els fills, però no només les cartes, els objectes que deixaven amb els fills.
i jo crec que és una cosa que molts d'aquests tenen alguna cosa més de 100 anys i és una cosa molt emotiva imaginar que aquesta medalla ha estat posat al coi d'un nadó abandonat en una plaça pública que hagi pogut travessar aquests 100 anys i que el puguem veure avui i conscienciar-nos realment sobre el que s'ha viscut en aquest edifici Creus que Girona coneix la seva pròpia història sobre l'hospici?
No, crec que no prou. Jo me'n recordo fer visites a gent jove i preguntar-los això què és? Bueno, això és una casa cultura aquí, però sabeu que això havia sigut un hospici? Bueno, ni idea, absolutament. I encara que la gent ho conegui, potser no ho coneix per dins i si ho coneix val més recordar-ho. Hi ha necessitat de recordar-ho, això. Comissaria, en aquesta exposició què has après? Que no ho sapiguessis ja.
Bé, el fet és que el comissariat de l'exposició és el resultat d'allà molts anys de treballar, no tan sols amb l'edifici en si i amb la seva història, vaig fer la tesi en part sobre aquest edifici, sinó de conèixer molta gent. Però jo crec que se n'aprèn cada dia. Jo el que us deia de les medalles, tot i que ho sabia, jo m'he emocionat moltíssim llegint les cartes.
sabent que venien unes mares desesperades al mig del carrer del que és ara la plaça que hi ha davant la plaça hospital que hi havia un torn que era com una mena de caixa giratòria molt petita per posar-hi ja un nadó amb una carta i tancar-ho i a la bona fortuna i a veure què passaria jo m'he posat el lloc d'aquestes dones perquè molt sovint eren dones totes les cartes estan firmades per dones i jo crec que això no s'aprèn mai ho s'aprèn cada dia
és el que probablement m'està sorprès a tot aquest procés sí, no era un procés que no desconeixia perquè ja se sap però sí que és veritat que m'ha sorprès aviam, jo soc historiadora però més enllà de la dimensió històrica hi ha una dimensió humana d'una profunditat i el que més gratament m'ha sorprès o el que més m'agrada és poder compartir justament amb la gent que va viure allà que a l'exposició hi ha els seus testimoniatges, gent que
De que vam començar aquest projecte ja ens han deixat i per tant era important recollir aquesta memòria i gent que encara hi són. I és important justament poder-ho comunicar, poder-ho parlar, deixar llegat. Això és un llegat que s'ha de deixar. És que és el que deies, igual que tu ets historiadora i jo periodista, són aquestes petites històries les que després munten tot l'argumentari.
Clar, veureu que a l'exposició hi ha una paret on hi ha frases que estan recollides dels expedients, jo no us alemanço, però clar, són unes frases especialment contra les dones, avui en dia diríem d'un sexisme i d'un patriarcat.
Perquè, clar, dones que expulsen perquè consideren que la seva moral no és correcta o que tanquen justament perquè la seva moral no és correcta. Hi ha aquestes frases que a mi m'estranyen el cor quan penso en aquestes noies de 15, 16 o 17 anys que passaven per aquests tràngols.
Doncs mira, pels més previsors, entre quatre parets, avui 13 de març, que donem el tret de sortida, i pels més despistats, teniu fins al 18 de maig per passar-hi. Salim, moltíssimes gràcies per passar aquesta estona amb vosaltres. No, a vosaltres!
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd es bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza al 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Aquest abril la Costa Brava es vesteix de vi i gastronomia. Arriba al Vivid, el mes de les experiències anoturístiques a la ruta del vi de la D. Ompordà. Esmorzes entre vinyes, tastos en espais singulars, maridatges exquisits. Entra a vivid.costabrava.org i compra la teva entrada. Vivid, la primavera té gust a vi. Organitza patronat de turisme Costa Brava, Girona, Diputació de Girona.
Recupera els millors moments de la nostra programació a gironafm.cat. La web on trobaràs tots els continguts propis que fem perquè estiguis informat del que passa a Girona. Els quatre rius, les entrevistes, els informatius i tots els programes esportius, culturals i musicals a gironafm.cat. Escolta'ns on vulguis i quan vulguis. Som la teva ràdio. Som la Gironina.
Vine al Mercat del Lleó i trobaràs productes frescos de qualitat i de proximitat. Més de 50 parades al teu abast per comprar tot el que necessites. Carn, peix, verdures, grana, plats cuinats, fruits secs i molt més. Compra producte local. Compra al Mercat del Lleó. Ajuntament de Girona.
Els plats del sopar que ningú té el valor de rentar. I penso en tu a cada moment des que el sol treu el cap pel tagamenent i va il·luminant els somriures de la meva gent. El parell de mitjons de colors oblidats dins el llit. Els veïns del tercer que se'm queixen dels teus crits d'ahir.
I quan dius que tens pressa però encara tens temps d'enganxar-te als llençols durant 5 minuts més fent el gos, fent l'amor, expulsant-los la mandra molt lentament. I és que per mi els teus defectes són tan espectaculars ningú podrà fer-me dubtar que vull estar amb tu. Jo vull estar amb tu. Vull estar amb tu. Jo vull estar amb tu.
Quan m'enfado i esclates a riure per sota el nas, quan et dono peixet en els jocs que t'agrada guanyar. La vida tranquil·la dels dies d'estiu, les nits en la fresca banyant-nos al riu, petons i cançons a la platja de Tamariu. I és que per mi els teus defectes són tan espectaculars, ningú podrà fer-me dubtar.
Que vull estar amb tu, jo vull estar amb tu, vull estar amb tu, jo vull estar amb tu. La teva veu comença el dia, la promesa d'una alegria que viu entre els teus gestos quotidians.
a cada pas i és que per mi els teus defectes són tan espectaculars ningú podrà fer-me dubtar que vull estar amb tu jo vull estar amb tu vull estar amb tu jo vull estar amb tu
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els quatre rius, amb saïd es bai. Una finestra a tot el que passa per sobre al Güell, l'Unyà, el Galligans i el Ter. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
No suporto els dies passatgers. Les engrones que se't claven les meitats de res, no ho sé.
Bé, doncs nosaltres seguim amb la nostra ruta musical particular i és moment de parlar del Recòndit, d'aquest cicle de concerts que ens apropen la música de primeríssim nivell, també escenaris on seria molt i molt complicat de veure els programats. Per això mateix, per comentar la jugada, Pau Planes, director districc del Recòndit, bon dia i bona hora. Molt bon dia.
primer de tot, t'he de dir que la proposta ja de per si m'encanta perquè és aquesta tensió entre artistes de primeríssim nivell i escenaris que vaja, seria molt i molt complicat on poder-hi veure aquests artistes exacte, aquesta és l'essència pensem del festival, anem a buscar llocs
perduts, no?, llocs recòndits, aquests docs que potser la gent no coneix o no ha estat mai o no ubica, a més en pobles i en municipis molt i molt petits, i diem, ostres, anem a portar aquí cultura, cultura de primer nivell, cultura musical, i està funcionant, vull dir, la gent li està agradant, a poc a poc el projecte va creixent i molt contents. De fet, t'anava a dir, aquest dissabte ja tenim la primera entrega del De Pedro.
exacte, de Pedro que és d'aquests artistes que ens encanta que sigui el recòndit, ho hem de dir perquè és un gran artista, un referent de l'escena indi, de l'escena més independent a nivell espanyol i ostres, és un artista que ja no diríem que és molt difícil sentir en aquests pobles petits, sinó que és molt difícil sentir en general la comarca gironina fa molt de temps que no ve Girona
Costa ja bastant veure la Catalunya, ara fa poc va estar, aquest estiu va estar al Festival Cruïlla, a un dels escenaris principals del Cruïlla, i és un luxe, no?, poder agafar un artista així i portar-lo, en aquest cas, a un poble com Esponellà, un poble petit, i que puguin tenir un artista així, doncs pensem que és una de les, bueno, una de les gràcies, no?, del racòndit. Clar, no sé si tu vas parlar-hi directament amb el de Pedro, però suposo que...
el recòndit cau bé és a dir, tu quan truques a un artista per proposar-li de venir al recòndit entenc que vaja, ho veu amb molt bons ulls sí, tenim aquesta sort de moment que als artistes els agrada molt el projecte, els agrada la idea hi ha de tot, evidentment hi ha artistes que potser preferiran grans escenaris i preferiran quedar-se amb el concert de grandíssim format
Però s'hi ha molts artistes que els dirà d'aquesta idea de dir, ostres, per què no, per què no puc anar a un poble petit, a un espai enmig de la natura, a un lloc que potser no hi tocaria en altres condicions, i m'adapto i soc conscient de l'espai on te vaig, i és xulo, és xulo al final veure això, com artistes, el cas de De Pedro, el cas de Palamurt que venen la setmana vinent, artistes...
que hem vist en grans escenaris, en grans festivals, i que tot d'una diuen, ostres, està molt bé fer els grans festivals, però també m'agrada fer aquest petit format i venir a aquests llocs. Llavors, ho agraïm moltíssim. Blaumut, ja ho has dit bé, la setmana que ve, si no m'equivoco, a Sant Mer, Vilademuls, un d'aquells pobles que només saps arribar-hi si ja saps on és.
Exacte, de fet moltes vegades ens fa broma que hauríem d'arribar a un acord de patrocini amb alguna empresa Google Maps, amb alguna empresa d'ubicació perquè realment ho posem complicat la gent i la gent a vegades, per això també aprofito per recomanar a la gent que vingui amb temps als concerts perquè a vegades no és fàcil de trobar
Correcte, i a més a més, que si no m'equivoco, Blaumut ja va actuar-hi en el recòndit anteriorment. No, en el recòndit no, és la primera vegada. És la primera, però em sembla, jo vaig parlar amb ells i em van dir que aquesta idea d'intimitat, d'anar a un poble tan i tan petit com aquell que hi diu, però vaja, podem muntar un concert d'aquest tipus allà, que a ells també els encantava la idea.
Sí, jo crec que estan molt a tope, venen amb un espectacle una mica, un de fet es diu blau motíntim, un espectacle una miqueta més petit, en el sentit del final venen amb tota la banda, venen amb tot l'arsenal, diguem-ho així, però sí amb un xou i amb un directe una miqueta més pensat per aquests entorns, i crec que això li donarà una màgia
que al final és una cosa que ens agrada molt de generar aquests concerts especials aquests concerts de tu a tu jo crec que serà un d'aquests tot i que de públic serem uns quants perquè està funcionant molt bé però no contents
I a més, un joc d'equilibris, t'ho dic perquè, per exemple, tenim de Talonesa Foresta, del Gion, per exemple, que són artistes quilòmetre zero d'aquí, que també suposo que al final serveix també, que el cartell no només ha de ser un nom, sinó que també el complementem amb aquest tipus de perfils. Totalment, ens encanta que vinguin gent com Blaumut, com De Pedro, com tants altres que venen, però pensem que els festivals tenim el compromís al final, i jo crec que...
hauria de ser quasi una obligació que tinguéssim aquests espais per reivindicar talent emergent, perquè estan sortint moltíssims grups a casa nostra, hi ha moltíssima qualitat, moltíssima diversitat, i si no som capaços de generar espais on donar a conèixer totes aquestes propostes, al final sempre ens acabem quedant amb els mateixos quatre noms, i és important canviar això. En aquest cas, per exemple, Foresta és un grup amb 50%, podríem dir, del Pla de l'Estany, amb un membre del Pla de l'Estany i un membre de l'Alt Empordà,
I n'hi ha molts altres que també són el recòndit de la pròpia comarca, de comarques gironines i d'altres punts, però si hi ha artistes joves, emergents, que pensem que han de ser. Clar, és el que t'agrava a dir, també tenim Marina Escoda, tenim Ernest Prana, tenim Rita Pallés, tenim el Miqui Núñez... Ja sé que és com preguntar-li a un pare quin és el seu fill més bonic, però quin és aquell concert que dius, ostres, aquest no me'l vull perdre.
És molt difícil de dir, realment, perquè n'hi ha moltíssims. A mi n'hi ha un que m'agrada molt perquè la trobo increïble, que és la Clara Peia, que té un directe més bé en un dels últims concerts de la Gira Corsé, que per mi és de les millors gires i dels millors espectacles que ha fet mai. És una autèntica brutalitat.
i a mi és un dels que m'agrada molt, i personalment he de dir que n'hi ha una altra, que és una artista que feia molt, molt, molt de temps que volíem que vingués, ja no en el recòndit, sinó en programacions de la tornada, que és En Paranoia, una autèntica referent del mestissatge, de fet, bona part de la música que s'ha fet a l'estat espanyol, però també a Catalunya els últims 20 anys, si anéssim tirant enrere, ella és el punt d'inici, ella és el que explica, que hagin aparegut, jo què sé, grups com Xarango, tenen molt i molta referència de grups com En Paranoia, i és un luxe que hi sigui.
I a més t'anava a dir, perquè esteu d'enhorabona perquè neix el tast recòndit. Aviam, explica'm bé això perquè em sembla que alguna cosa de menjar té a veure. Exacte, doncs això mateix és. Sempre intentem que el recòndit sigui un festival amb molta coordinació amb la comarca, que sigui un festival molt arrelat, que tingui la màxima visibilitat a la comarca. Llavors aquest any vam dir, ostres, com ho podem fer? Doncs va, anem a combinar-ho amb gastronomia, no?
I hem agafat quatre productors, quatre petites empreses de la comarca que fan productes de molta qualitat i hem fet un tas, que al final és una etapa, que es podrà tastar als concerts, i tenim formatges artesans, i tenim nous, mel i oli, tot produït a la comarca, tot de petits productors locals, tot artesanal. I és una manera no només de descobrir els espais del Pla de l'Estany, sinó també de tastar una mica la gastronomia d'aquells productes que es fan a la comarca.
Clar, i a més veig també visites guiades, o sigui, al final és intentar no només que la música arribi a aquests pobles, sinó també impregnar-hi que tota aquesta gent que visita corregui una miqueta més el territori. Exacte, al final a vegades diem que la música és l'excusa, no? Que quina excusa, no? Que sigui un artist així, però...
Però és una mica així, és a dir, realment el que volem amb el recòndit és que la gent vagi a aquests pobles, descobreixi aquests entorns i ens n'ha de descobrir una comarca com el Pla de l'Estany, que a vegades és molt desconeguda, nosaltres coneixem l'Estany de Banyoles, però a vegades potser no coneixem tot el que hi ha al voltant i tot el que hi ha en aquests petits pobles que van més enllà de Banyoles.
i realment hi ha espais increïbles. Jo que sent Miqui Núñez el fem a les ruïnes de Vilauba, que són unes ruïnes romanes que tenen un valor increïble. A Palol hi ha espais com el Castell, com el Pou del Glas, el Castell d'Esponellà, no? Són espais que molta gent potser no coneix i ens agrada reivindicar. La música és una bona manera, amb la part gastronòmica reivindiquem la part dels productors i, evidentment, amb les visites hi donem encara més valor a tots aquests espais.
És que jo m'imagino que això deu haver estat com el joc del casino però al revés, perquè tu quan vas a la banca, en aquest cas les administracions públiques i tot plegat, ells encantats de la vida que arribi el recòndit al seu poble.
Sí, a vegades també t'he de dir que costa d'explicar-ho. Sí que he de dir que sí que estan absolutament a tope amb el projecte, podem dir-ho així, dels ajuntaments, que evidentment entenen el valor de poder tenir a casa seva una proposta com el recòndit, però a vegades determinades institucions sí que tens una mica la sensació que el que volen són xifres, números i coses molt grosses. I quan vas en un projecte que en el fons és petit, tot i que són moltes dates, però que estem parlant de concerts, que moltes vegades pels aforaments dels pobles són de 300-400 persones...
A vegades costa. Sí que és veritat que tenim suports i cada vegada anem i ho agraïm, però, ostres, a vegades ha costat batallar més del que ens agradaria, no? És allò que diuen, no?, que a vegades els pobles són gent d'idees molt fixes, no?, i d'intentar... Sí, ja dic, eh?, i amb els ajuntaments sí que tots ja han sumat, però a vegades quan vagi a administracions, doncs, això, no?, més supramunicipals i altres tipus d'administracions, doncs, bueno, a vegades hi ha aquesta trava que quan ets un festival petit creat per una empresa petita, no?, que al final la tornada encara som una empresa petita,