I quan passen 5 minuts, de dos quarts de 4 de la tarda d'avui, dia 23 d'abril, Sant Jordi des de la plaça Catalunya de Girona, sota aquest sol de justícia que diria l'Arnau Vila, que fins i tot ha mogut la carpa per no cremar-se.
Home, ara tenim una mica més de vent que s'agregi una mica perquè aquest matí hem tingut un sol resplendent i ara els núvols comencen a amenaçar, a veure si al final del dia caurà una gota, però vaja, ja no sé si ens enganxa allà la paradeta desmuntada. Mira, Arnau Vila, com que tenim prou temes, com per no parlar del temps, ja sé, mira, en aquest torn de tarda li tocaven a en Pau Villafanya, però jo no podia perdre'm aquesta entrevista, i és que avui presentem el Sense mans pel camí fondo,
de Marc Amps, el seu debut literari, aquesta nova, com ho diríem, onada d'aire fresc en les lletres catalanes, que tant m'agraden, i és un dels llibres que m'he compromès a llegir, sense cap mena de dubte, i que jo crec que moltíssima gent també està començant a veure, especialment perquè ho hem pogut veure a tot arreu. Primer de tot, Marc Amps, bona tarda i bona hora.
Bona tarda, Saït. Un plaer estar aquí. Estic feliç com un anís. T'anava a dir, la rebuda, què tal del llibre? Molt bona. Sí, sí, sí. Estic molt contenta. De moment hem anat fent presentacions, també han anat bé, les meves expectatives tampoc no eren molt altes. Però, bueno, sí. I llavors també la gent diu que li agrada, però la gent mai t'acaba de dir la veritat en un llibre, no? Però, no ho sé, jo almenys estic contenta.
Jo et diré una cosa, eh? Ets la representació clara d'allò que diuen que la sort t'enganxi treballant. Perquè una altra cosa no, eh? Però tot el dia picant pedra? Sí, sí, sí. Jo realment treballo molt. Mira, un amic se n'enfot de mi perquè, clar, jo treballo com a professora i em diu, tu només, o sigui, de la teva jornada de laboral, només el 10% el dediques a l'ensenyament. És a dir, llavors hi ha com un 90% que també em dedico a fer altres coses, bàsicament sovint no remunerades. Ha, ha, ha.
Però que bé, són la meva manera de ser i soc molt feliç per ara de dedicar-me a la cultura, la cultura local, també l'escriptura, aquest periodisme més local. És el que m'omple. S'ha de viure la vida intensament.
Bé, depèn, no? Tampoc, no sé, tampoc no el pots viure com si s'acabés demà el món, no? Perquè llavors potser l'endemà no podries seguir vivint, no sé com dir-ho. S'ha de viure serenament, jo crec. Serenament? I conscientment del que vius, de què dius, amb qui vas, no? Crec que s'ha de ser conscient de la vida, conscient del dia a dia, i crec que això també es traspor en el llibre.
És que precisament per això t'ho deia, perquè al final, explica-m'ho, és una realitat ficcionada...
Bé, és un llibre d'autoficció, és a dir, jo parteixo del que veig, del que sento per escriure, però sempre he escrit així i dubto que jo pugui escriure molt allunyada de la realitat o moltes coses més ficcion, més ficcional. Però llavors, a partir del que he viscut, en un període molt concret, llavors no he fet ficció, és a dir, hi ha personatges que no he conegut mai, que me'ls he inventat, hi ha coses que també són inventades,
però bé, és un gènere que tampoc m'invento jo, que ara molta gent m'ho pregunta, també és veritat perquè molts em coneixeu, però bé, és un llibre d'autoficció, sí, però que també pot ser com una barreja de coses, perquè també és com un dietari, perquè està ordenat en format dietari, també pot ser com un llibre de viatges, perquè es parla molt d'Itàlia, de Roma, Sicília, Calàbria, també hi ha com unes reflexions a vegades periodístiques, però a vegades més poètiques, pot ser una mica de tot. Moltes coses, eh, en 100 pàgines i escaig.
Sí, hi ha gent que diu que se li fa curt i l'altre dia hi ha algú que em deia que el llibre és més les coses que no diu i que s'intueixen que no pas les que es diu. També he intentat que el lector també s'imagini coses, no donar-li tot mastegat. A mi realment em molesta molt les novel·les que t'intenten o alliçonar o que t'ho donen tot mastegat.
Llavors crec que el lector també ha de ser intel·ligent i llavors l'editor també em deia que com que hi ha part de reflexions sobre la vida, sobre el sexe, sobre la mort, sobre la bellesa, sobre la decadència del cos, de la vida, que llavors tampoc no es fa feixuc, que també ja es veu una cosa completa. No, feixuc no, vull dir que ja s'acaba de completar. Jo volia una cosa petita i ben feta.
Al final una novel·la que potser val més pel que... El que dius, eh? Pel que insinua, que no pas tant pel que diu. No, també diu coses, no? Però vull dir que a vegades pot ser que hi hagi lectors que diuen ai, jo volia saber més d'aquesta cosa, no? I que te l'has d'acabar d'imaginar. Bé, per donar-li continuïtat a això en un futur, no?
Sí, de fet tinc molts de retalls de coses, perquè jo normalment vaig escrivint, no reflexions, sobretot jo quan passejo, reflexiono molt sobre els arbres. Ara, per exemple, estic pensant en els edres del meu poble, que la majoria s'estan morint, però els edres de casa dels meus pares encara continua brotant, però ja té unes... És a dir, clar, jo vaig reflexionant tot d'aquestes coses i ho...
Em faig metàfores sobre la vida, per dir-te, soc una mica pesada potser en aquest cas, però intento no caure en el cursilisme, que la línia és molt fina. Però amb això vull dir que sempre estic reflexionant o estic pensant coses per escriure i de fet ja tinc, bé, ja he començat a escriure i altres coses. I amb aquestes sobrans que tinc jo crec que em farem atxembrats com he fet en aquest llibre.
Abans d'entrar en un futur immediat, centrem-nos en el present, que són unes amigues que se'n van a Itàlia...
No, és una noia que frega la trentena i llavors es troba bàsicament perduda. Està molt arrelada en un poble. Aquí la localització, un poble gironí o de l'Empordà, és important. Una noia que està molt arrelada però que no es troba bé en el lloc on està. Estar arrelat no vol dir que t'hi sentis a gust. A vegades pots estar absolutament desarrelat i sentir-te molt a gust en el lloc on et trobes, no?
Doncs això i es compara bàsicament amb un gos, amb un gos desorientat. Tu saps que quan els gossos a vegades donen voltes sobre si mateixos per saber on geure, no? Per trobar la manera més còmoda, doncs la protagonista diu que ella no troba el lloc on geure ni tampoc la postura com geure, no?
I llavors se'm va al sud d'Itàlia a treballar a Calàbria en un projecte d'acollida de persones refugiades. I això sí que és una cosa que jo vaig anar-hi també, vaig deixar com la meva feina i el pis on vivia i vaig anar a viure al sud d'Itàlia amb un projecte d'aquestes característiques. I què hi té de marcar amb tota aquesta història?
Ah, això ningú ho sap, només ho sé jo. I potser a tu també et costaria poder-ho definir fins i tot? O t'està la línia? No, a veure, hi ha com la meva sensibilitat, hi ha la meva escriptura, hi ha reflexions meves, però també hi ha coses que fa la protagonista que jo no faria, o que vés a saber, saps? Però sí que hi ha la curiositat del lector de saber qui és aquest personatge, qui és aquest altre, si...
sobretot la gent que em coneix, però no ho sé, per mi aquest llibre va més enllà de mi, si no, no l'hagués pogut complicar. Abans em parlaves sobre la definició o sobre l'etimologia de la paraula perfecta, et dic perquè tu ets molt perfeccionista, molt, i com va ser aquell moment de dir, val, vinga va, m'entreguem, aquest primer llibre? Sí, sí, és a dir, jo ja feia molt de temps que tenia escrit, és a dir, el...
Vaig començar a escriure coses que apareixen en aquest llibre el febrer del 2021. I jo he escrit molt, és a dir, el llibre és molt curt, però és que jo havia escrit molt més i després l'havia retallat i després l'havia tornat a engreixar. És a dir, ha estat un procés bastant llarg i que sí que soc molt meticulosa, però...
i a part m'agraden molt les paraules etimològiques com l'etimologia, com has dit tu i hi ha com en el llibre apareix que un personatge li diu a la protagonista tu saps que la paraula perfecta no vol dir que una cosa estigui ben feta sinó que senzillament és una cosa acabada
I jo també em vaig plantejar que moltes vegades per aquestes ganes de voler fer les coses ben fetes no he acabat acabant les coses. I això també em vaig posar com una data límit per dir-ho, perquè també és molt satisfactori poder acabar una cosa, evidentment una cosa que sigui digna. I bé, em sento contenta amb el resultat. És allò que la perfecció no et freni. Exacte, és que frena molt, sí, sí. I et fa entorpir moltes vegades.
ens autosabotegem en aquest sentit. Sí, sí, sí. Però llavors també passa al contrari, gent que té com un alt concepte de si mateix d'una manera absolutament equivocada, que és el que passa bastant sovint, no? I com també ara hi ha gent que es pensa que pot ser escriptor publicant un llibre, no? Que ens trobem de tot. Home, ara hi ha absolutament de tot. M'ho estàs dient a mi directament o... És un missatge... Ai, no, no, no, no, t'ho deien absolutament amb tu, no...
Jo deia més amb les persones mediàtiques o que tenen altres feines i que aprofiten l'onada per entendre'ns. I que això va en deteniment de la bona literatura o d'altres projectes que poden ser interessants. Hi ha un element que crec que forma part fins i tot de tu, t'ho dic perquè els que hem pogut llegir els teus guions radiofònics són espaterrans, però sobretot la...
profunditat lingüística, no sé si ho definiria d'aquesta manera, t'ho dic perquè he pogut llegir algunes crítiques sobre el teu llibre, per exemple, on també destacaven aquest caràcter, d'aquestes paraules, fins i tot d'una altra generació, d'un català molt i molt ric.
Sí, a veure, per mi la forma és tan important com el contingut, això en moltes coses. Però també el llenguatge és tan important com la història en si mateixa, per mi. La història no és que tampoc passin gaires coses, és el que ens passa a la vida ordinària i les nostres vides no són extraordinàries, precisament, no?
i a vegades quan són extraordinàries és perquè ens passen alguna desgràcia. Si no, què ens passa? Ens enamorem, estudiem, ens independitzem, ens separem, tenim fills, ens tornem a enamorar, no? Vull dir que no passa gaires coses a la vida, tenim decepcions amb amics. Llavors això també és una mica el que passa en aquest llibre i el que destaca sí, és l'escriptura i hi ha per una part, jo crec que és un llibre bastant poètic que té com una cadència,
Jo també escric pensant en la cadència i com sonaria recitat. I d'altra banda també recupero, però jo no diria recupero, perquè aquest llenguatge forma part del meu lèxic familiar i també amb les meves amigues, que jo parlo amb algunes coses. Per exemple, jo a l'església del meu poble, si dic l'església de Barcelona, puc dir l'església, però si jo parlo de la del meu poble, jo dic la eglésia.
Llavors també hi ha com moltes paraules entranyables, més d'aquest lèxic familiar, per exemple, retoliua, retinyol, gamarusa, lireta, beneita, que són coses que formen part del meu dia a dia i que amb les meves amigues ho parlem, no? A l'editorial van decidir posar-ho en cursiva, aquestes paraules, però va ser una cosa que jo els hi vaig dir que preferiria que no, perquè per mi aquestes paraules són normatives, per mi aquest és el català...
absolutament correcte, tot i que no surti a l'Institut d'Estudis Catalans com a normatiu, i també és un català viu, i crec que també l'hem de normalitzar, i que és un català molt més ric del que últimament també totes les llengües s'estan estandaritzant, però el nostre país, amb la llengua que tenim, com que no tenim un estat que ens recolzi, encara són més dèbils aquest llenguatge més dialectal. És el que t'anava a dir, per exemple, vull dir...
I escombrant cap a casa. Al final, els pobles de la Llera del Ter són també com aquesta última bestió de la seva particularitat lingüística.
Sí, però bé, nosaltres parlem com també més dialecte de Girona o empordanès, vull dir, hi ha moltes paraules, no? Espàrgols, no sé, hi ha com moltes paraules que es poden també llegir aquí que parla en realitat molta gent. L'únic que sí que et censures, per exemple, jo ara aquí no parlo com podria parlar amb la meva família. Crec que tenim diferents registres i que no ens n'adonem.
Clar, és que és això que dius, no és tan un dialecte sinó que potser és més un registre, i és el poder, jo crec que en aquest llibre també el que fas és normalitzar el teu registre perquè al final és un llibre teu i al final parles de tu. No, sí, a part em surt de manera natural, hi ha molts llibres que a vegades posen paraules absolutament impostades que diuen això ho has buscat en el diccionari perquè et quedava bé com a sinònim i l'has posat aquí, no? I es nota molt, però crec que en aquest llibre surt d'una manera bastant orgànica.
Tu no has treballat pas amb diccionari al costat. Jo és que tot el rato, moltes vegades quan estic escrivint, jo penso d'una manera molt natural els sinònims. I em surten sinònims i em surten frases fetes. Perquè a casa meva també s'ha parlat bastant amb frases fetes, que és una cosa que s'està...
perdent bastant, i jo, per exemple, d'una paraula, senzillament puc treure tres sinònims de cop, només pensant, perquè les paraules han estat una obsessió, sempre, des que era petita, que volia anar aprenent vocabulari. També és veritat que sí que consulto el DIEC, o el soft català, i a vegades em va bé, també, però que és un recurs, i moltes també ja les havia pensades abans. Com és viure aquest Sant Jordi com a escriptora, per primera vegada?
Bé, jo estic molt contenta. Ja només pensava que avui seria Sant Jordi de feia dies i pensava, ostres, també tant de gust. I és curiós, no?, perquè normalment durant el dia es treballa i no pots viure tampoc com són els matins, que normalment vens aquí a Girona i està tot ple ple de gent, no?, i que pràcticament no pots caminar.
Però aquí és maco també anar saludant a la gent, que abans ens hem saludat, també amb amics de diverses editorials, amb altres escriptors. És molt bonic per fer també comunitat local i gironina. És un sant poble, eh, Girona? Sí. Perquè he anat a buscar un cafè fa una estona i he tornat cap aquí i ens hem parat quatre vegades, potser o cinc.
Clar, però això també és el que ens agrada, no? Ser reconeguts en el lloc on estem i nosaltres tenir com aquesta petita comunitat, no viure en l'anonimat. Hi ha gent que això ho porta bastant malament, que li agrada més viure a l'anonimat, però a mi també m'agrada aquesta part. Sí, no? Un dia no fa mal l'any. No, i tant que no.
T'anava a dir, hi ha moltes vegades que veiem autors que tornen a signar el mateix llibre que l'any anterior, em sembla que tu si signes l'any que ve no serà pas el mateix. Creus que haurà sortit algun dels projectes que tens en marxa? Sí, ara de fet estic treball... Bé, m'he de començar a treballar perquè he d'anar projecte per projecte, perquè és que si no...
Realment em desvio molt i m'he de centrar. Això és el que passa a molta gent que també és autònoma o així. Té tantes coses petites que ha d'anar fent que t'has d'estructurar molt bé el temps. I ara tinc més... No és tant literatura, és un llibre més periodístic que com tu, que l'acabaré a finals d'any i que potser podrà sortir al Sant Jordi l'any que ve o potser una mica més tard. Però que sí que tinc aquest objectiu. La temàtica ens la podries avançar o és tumaig?
No, és que ara no em ve de gust, perquè ho he d'acabar de lligar. Ho deixem per més endavant. Home, i tant, ja saps que ho farem, només faltaria. Marc Camps, sense mans pel que m'hi fondo. Sí. Escolta, moltíssimes gràcies. Et deixem tranquil·la, perquè em sembla que te'n vas assignar ara a la llibreria 22.
Ara sí, ara anem a la 22. No pensava pas que ja ens ha passat el temps molt ràpid. Sí, a la 22 i després a la Bacus. I així farem el dia. I a tu a la ràdio et sentirem ara d'aquí a poquet, no? Perquè em sembla que tenim cosetes, tenim el festival de Socarrel. Ah, tenim el festival de Socarrel, també. Que l'altre dia estava enganxant cartells, que vaig venir cap allà. Encara podem parlar amb tu, una estoneta.
Quan? Demà? Demà hem quedat? Sí, és demà, no? Així. Molt bé, doncs fins aviat. I que acabi d'anar bé. Regala roses, algunes roses a algú. Espero que també te'n regalin. No, no, no. Jo no gasto un roses. De veritat. T'ho prometo, no em surt mai bé.
Bueno, no diré res, d'acord, ara aquí m'has deixat sense saber què dir. Algun dia tornaré a regalar roses, però de moment encara m'estaré un temps sense regalar-ho. Marc Ams, que tinguis un Sant Jordi gairebé tan fantàstic com tu i el teu llibre. Ai, moltes gràcies. Fins la propera. Ciao!
Bon dia de Sant Jordi a tots els oients d'aquesta ràdio tan esplèndida. Em dic Mius Viguerida, sóc també escriptora, però jo no us recomanaré cap llibre en concret. N'hi ha tants i tants que m'agraden. El que sí que us recomanaré és que compreu un llibre d'una escriptora o escriptor del territori. Hem de treballar també per aquests autors i autores de proximitat i, sobretot, que sigui en català.
la nostra bonica llengua, perquè per Sant Jordi els llibres s'han de comprar en català. Gaudiu molt d'aquesta festa.
Hola, feliç Sant Jordi a tots. Sóc la Carme Castell i jo us ho recomanaria per aquest Sant Jordi que us compréssiu la col·lecció de llibres que em té totalment enganxada de la Carme Mola. En té diversos de la mateixa col·lecció que és la nòvia gitana, la red púrpura, les mares i la nena.
Són uns llibres que hi ha una mica de tot. Hi ha assassinats, hi ha intriga, hi ha amor... Bueno, són aquells llibres que tu llegeixes i mentre l'estàs llegint no te'n recordes de res més. Que jo crec que actualment és molt important, això. Recordeu, la col·lecció de la Carme Mola. Gràcies, Felicitat Jordi.
Hola, sóc en Pere Albertí. Com a persona profundament enamorada de les Terres Gironines, per aquest Sant Jordi us voldria recomanar qualsevol llibre que edita l'editorial Les Gavarres, que fan una magnífica tasca de preservació de la memòria i cultura de les nostres Terres. Ara mateix acabo de llegir el llibre Corones de Roure, d'en Xavier Txergai,
Aquest llibre és un conjunt d'articles que va publicar la revista Garrotxes sobre la vida de les famílies del Pla de l'Estany. Històries de pagesia, històries dels masos, etc. Però si dubteu, us aconsello un clàssic que, si viviu a la comarca germana i us les estimeu, no podeu deixar de llegir. Els dietaris d'en Miquel Peyrolí.
un escritor gabarrenc que lamentablement va traspassar fa anys. Però a les nostres terres no tot són flors i violes. Lamentablement es produeixen també fets delictius, alguns d'ells molt greus, crims que no sempre tenen el seu càstig. Com extraordinàriament ens ho expliquen Latour Soler i en Jordi Grau en el seu llibre, el seu magnífic llibre Sense Pietat. Ja ho veieu?
molt a llegir sobre les nostres terres. Vinga, que tingueu un bon Sant Jordi.
Bona diada de Sant Jordi i bona lectura!
Hola, soc en Xavier Pida, l'Agència Catalana de Notícies i per aquest Sant Jordi us recomano el llibre Els pilars de la terra de Ken Follett. Sé que pot semblar una mica un tòpic, però realment jo me l'he rellegit diverses vegades perquè aquesta novel·la a mi em va fer descobrir la meva passió per la novel·la històrica. Feliç Sant Jordi!
Hola a tothom. Aquest Sant Jordi penso que paga la pena recordar tots els herois aquells qui defensen terra, llengua i cultura. I per això us recomano el llibre de Josep Vicenç Mestre, Paraules de president. Un llibre que analitza els discursos de Prat de la Riba, de Puig i Cadafalc i de Macià i de la imatge que projectaven, com també del seu ideal de nació. Cap dels tres diuen que no va ser un gran orador, però amb les seves paraules van transformar la Catalunya del seu temps. Feliç diada de Sant Jordi a tothom.
Heey! Heey! Heey!
Un es va ballant de sol, sense esperar la sort, sap que esperant s'adorm i va patint pel temps. L'essència et fa ser així com ets, de trossos de matins i nits, d'abraçades de veritat i de petons prohibits. La pluja fa feliç el bosc, el dia i el mal es fan vivint, sempre que m'he callat els cops.
Si no entenem dançats i errors, es fa una mica més bonic. Que aquí ningú n'és preparat, ni per ser jove ni per fer-se.
i es pot respirar com respiren les tardes, es pot estimar com s'estimen els arbres, sense que ho vegi ningú, sense esperar res de ningú, aquella cosa que brilla per dins, que et va fent a tu, que em va fent a mi. Som les llàgrimes dels moments pús, se'ns assequen i ens fan obrir els ulls, som les llàgrimes dels moments pús,
se'ns assequen i ens fan obrir els ulls i un sentiment que va quedant suspès vol aguantar-se i neta entre el vent va prenent de les crostes que es fa dins aquest horitzó platejat i ha plorat igual que jo i quan riu, riu de veritat quan deixa de pensar en el després i quan ja no carrega el passat que aquí ningú neix preparat
que aguantin l'envestida.
I seguim amb l'especial de Sant Jordi aquí a Girona FM, al vell mig de la plaça Catalunya. I coincidències de la vida, doncs ens hem trobat a la consellera Sílvia Paneque, consellera de territori, habitatge, transició ecològica... No hi cabia més carteres, eh, consellera? Molt bona tarda. I portaveu. Sí, portaveu també, que no m'oblidi. Doncs sí, sí, estem aquí fantàsticament bé, amb un dia fantàstic, la veritat, i amb la possibilitat de remblejar.
Com ha estat de moment la seva diada? Com ha estat des del moment en què s'ha aixecat fins a aquesta primera hora de la tarda? Doncs la veritat que magnífica. He començat anant a Barcelona per la missa, la recuperació de la missa. Els altres actes, com sabeu, han estat anul·lats. Però sí que he pogut començar a Barcelona, però ràpidament he vingut a Girona i ja des del matí que estic caminant, mirant paradetes, saludant gent, la veritat que un dia fantàstic.
M'agradaria preguntar-li perquè l'any passat, si us recorda, va ser a la tertúlia de polítics no política, que l'hem fet avui també, l'hem tornat a repetir. En la gran majoria em comentaven que els agradaria llegir més, però que per feina, documents i tot plegat no eren capaços. Sílvia Pané, que ha pogut llegir una mica més?
Estem més o menys allà mateix. Llegeixo molt, el que passa que em passo el dia espital llegint documents i qüestions que o que les necessito per preparar per la roda de premsa, per les reunions del govern o pels actes propis de la conselleria. Per tant, tinc poc temps per llegir un llibre tranquil·lament assegut a casa meva. Continuo tinguent poc temps.
Ara comentàvem que feia ja uns mesos que no teníem l'oportunitat de parlar, des que és consellera. M'agradaria preguntar-li una mica si el que ha viscut en aquests 8 mesos donaria per un llibre.
No ho havia pensat. Ara em preguntaràs de quin tipus de llibre, no? Aquesta seria la següent pregunta. Home, no ho sé, sí, suposo que sí, però la veritat és que, en general, aquests anys dedicats a la política i a la política municipal durant molt de temps, jo crec que sí que donaríem per escriure un llibre.
i a l'etapa de consellera, ara ja són alguns mesos, alguns reptes que hem pogut anar treballant i desenvolupant, potser sí donaria, però jo no ho sé, potser quan acabi la meva etapa pública no sé si cauré en la temptació, però donaria, donaria, clar, es viuen anècdotes i al llarg d'aquests anys moltes situacions que potser sí mereixerien d'escriure un llibre. Més enllà d'un possible llibre, m'agradaria preguntar-li, consellera, si cal reivindicar encara més la Diada de Sant Jordi.
La veritat és que la Diada de Sant Jordi jo crec que és una gran festa cívica i cultural, jo crec que és la més important que vivim a Catalunya de ben segur, però també crec que d'uns anys cap aquí ens està servint per projectar-nos cap a l'exterior. Em dóna la sensació que cada vegada és una Diada més coneguda cap a fora. Avui estava escoltant diferents ràdios que feien també aquesta reflexió
I per tant, per mi és la gran festa cívica i cultural que té Catalunya i que ens ajuda a projectar-nos com a una nació, com a un país que té la cultura i la llengua catalana com un dels eixos vertebradors de la seva cohesió social.
Estem a Girona, no se n'ha pogut estar de venir. L'ubicació l'any passat li va semblar correcta. Entenc que que es repeteixi és una bona notícia. Això ho havíem parlat amb algunes tertúlies. Jo era de les que defensava recuperar el traçat tradicional i, per tant, passar Catalunya, la Rambla...
Bé, va haver-hi la prova de portar-ho a prop de la Devesa, a la Copa, però a mi em semblava que, malgrat que potser sí, és un espai més estret, la Rambla,
Jo crec que hi ha tradicions que s'han de continuar. Jo era dels que defensava la Rambla i per tant m'alegro que es mantingui aquest traçat. Ha pogut ja fer els regals pertinents, els llibres, les roses? No encara, perquè al matí he aprofitat, tenia algunes trobades i he aprofitat per fer això, trobades amb ciutadans i algunes entitats que havíem quedat. Ara, després d'aquesta entrevista, tinc ganes de ramblejar i d'escollir alguns llibres pels meus fills, per la meva filla...
Sí, per la meva parella, per regalar. Et regalarà algun llibre? Com a mínim quatre. Ah, si me'n regalaran a mi... O se'n regalarà vostè mateixa? No, jo normalment penso en regalar i al final del dia suposo que sí, que en rebré algun llibre i alguna rosa.
M'agradaria preguntar-li també una mica el que sempre fem amb aquestes xerrades de Sant Jordi, gèneres, pel que fa a roses també, si és clàssica, si li agrada la rosa de tota la vida vermella, o bueno, si li agrada una mica innovar i també on li agrada comprar-les, perquè ja, si més no, a nivell personal, soc més partidari últimament, això ja de cadascú, de comprar-les a nivell solidari, és a dir, en algunes entitats que destinin els recursos als certs objectius.
Sí, de fet aquest matí alguna de les visites que he fet són algunes entitats que hi tinc relació ja de l'època de regidora i he aprofitat per parlar d'alguns temes, però sí que aprofito per col·laborar d'alguna manera. Compres La Rosa, col·labores amb el projecte La Rosa...
o altres materials que fan per Sant Jordi, alguna samarreta també de les entitats. En fi, al carrer Nou, jo sí que l'he fet tot amunt i avall, que és on hi ha, vagi també aquí a principi de Plaça Catalunya. Per tant, jo crec que sí que és un bon dia per aprofitar i col·laborar en projectes socials, cívics, culturals, molt interessants de la ciutat i així es fa com...
la doble, la compra i l'ajuda en el projecte. I els llibres, bé, doncs intento, doncs avui aprofitaré, però intento ser usuari al màxim possible de les llibreries a Girona, sí, de les que ens van quedant, perquè on que ens van concentrant, de les que ens van quedant, doncs intento ser usuari habitual.
Creu que s'ha perdut una mica el llibre? Avui, per exemple, hi havia alguns dels convidats que han explicat que cada vegada eren més de llibres electrònics. No sé si vostè és més purista amb el llibre de tota la vida en paper o si els mitjans electrònics a vegades poden facilitar la vida, si més no, pel que fa a pes de l'aparell o la capacitat de tenir molts llibres en un.
Ahir precisament reflexionàvem, en l'acte de la delegació es feia un debat sobre el foment de la lectura i es va introduir aquest element. Jo soc, encara de les de llibre físic, m'agrada, i ahir es comentava també, l'olor aquesta de les pàgines dels llibres, m'agrada l'olor de les llibreries i m'agrada tenir-lo a les mans. No m'he acostumat mai a llegir ni tan sols documents en pantalla.
Jo crec que el llibre perdurarà i quedarà, perquè és com qualsevol experiència cultural, més enllà del propi consum hi ha tot el que envolta, i tenir el llibre a les mans, almenys per mi, i em dona la sensació que van passant les generacions, sempre es va comentant si el llibre es perdrà, i jo crec que encara hi ha aquest valor de tenir el llibre a les mans, i fins i tot de posar el punt de llibre, doblegar la pàgina, de marcar, de ressenyar...
És això el que li volia preguntar, és de fer anotacions, ho dic perquè hi ha gent... Jo sé que no es pot fer. Jo, per exemple, soc de no tocar el llibre. Hi ha gent que diu que... Jo sí, l'arrugo, el toco, marco frases... És veritat que ho sol ho fer amb llapis, eh, per si. Però sí, soc molt de guixar i de consumir-lo i d'utilitzar-lo.
Per anar acabant, considera, m'agradaria preguntar-li si ens pot fer alguna recomanació. Alguna recomanació. Avui el senyor Jaume Veray, portador del PP, deia que era un perill recomanar perquè mai saps a qui pot agradar a qui no, però bueno, ens l'hem de jugar.
Bé, jo la recomanació que he fet aquest any, perquè m'han preguntat també, l'Ocell Salvatge de l'Antoni Puigbert, gironí, per tant, també sempre intento parlar fora de la ciutat de Girona, ara ho estic fent aquí, de gironins i gironines, no?, doncs que, en fi, que exceleixen. En aquest cas, el llibre de l'Antoni Puigbert és un llibre que he començat, que encara no ho he acabat,
però que la veritat que l'utilització, sempre ho dic, del llenguatge, de la llengua catalana de l'Antoni Puigvert em fascina, crec que és una de les persones que millor escriu en aquests moments, i per tant és el que he recomanat cap enfora i també doncs el recomano aquí a la ciutat, que no passi allò de que no ets profeta a la teva terra, doncs com que ho he fet cap enfora també ho faig cap endins.
Doncs amb la consellera Sílvia Paneque, consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica i portaveu del Govern. Això sí, ens emplacem, consellera, a una entrevista política a Girona FM, que la tenim pendent, que m'ho recorden. La tenim pendent, la tenim pendent. Per fer un repàs d'actualitat política i tant. Parlarem de Catalunya a Girona i de Girona a Girona. Per tant, amb la consellera Sílvia Paneque avui hem pogut parlar i tenir una conversa en aquesta diada de Sant Jordi aquí al vell mig de la plaça Catalunya. Gràcies per ser avui amb nosaltres, consellera.
Gràcies a vosaltres. Que reemplegi tot el possible i toqui, miri i gaudeixi de la situació. I bona dia de Sant Jordi a tots els que ens escolten.
Bona tata! No worries!
Bon dia de Sant Jordi a tots els oients d'aquesta ràdio tan esplèndida. Em dic Mius Villegui Figuereda, sóc també escriptora, però jo no us recomanaré cap llibre en concret, n'hi ha tants i tants que m'agraden. El que sí que us recomanaré és que compreu un llibre d'una escriptora o escriptor del territori. Hem de treballar també per aquests autors i autores de proximitat i, sobretot, que siguin català.
La nostra bonica i èmua perquè per Sant Jordi els llibres s'han de comprar en català. Gaudiu molt d'aquesta festa.
Hola, feliç Sant Jordi a tots. Sóc la Carme Castell i jo us ho recomanaria per aquest Sant Jordi que us compréssiu la col·lecció de llibres que em té totalment enganxada de la Carme Mola. En té diversos de la mateixa col·lecció que és la nòvia gitana, la red púrpura, les mares i la nena.
Són uns llibres que hi ha una mica de tot. Hi ha assassinats, hi ha intriga, hi ha mort... Bueno, són aquells llibres que tu llegeixes i mentre l'estàs llegint no te'n recordes de res més. Que jo crec que actualment és molt important, això. Recordeu, la col·lecció de la Carme Mola. Gràcies i felicitat Jordi.
Hola, sóc en Pere Albertí. Com a persona profundament enamorada de les terres gironines, per aquest Sant Jordi us voldria recomanar qualsevol llibre que edita l'editorial Les Gavarres, que fan una magnífica tasca de preservació de la memòria i cultura de les nostres terres. Ara mateix acabo de llegir el llibre Corones de Roure, d'en Xavier Txergai,
Aquest llibre és un conjunt d'articles que va publicar la revista Garrotxes sobre la vida de les famílies del Pla de l'Estany. Històries de pagesia, històries dels masos, etc. Però si dubteu, us aconsello un clàssic que, si viviu a la comarca germana, si us les estimeu, no podeu deixar de llegir. Els dietaris d'en Miquel Peyrolí.
un escritor gabarrenc que lamentablement va traspassar fa anys. Però a les nostres terres no tot són flors i violes. Lamentablement es produeixen també fets delictius, alguns d'ells molt greus, crims que no sempre tenen el seu càstig. Com extraordinàriament ens ho expliquen Latour Soler i en Jordi Grau en el seu llibre, el seu magnífic llibre Sense Pietat. Ja ho veieu?
molt a llegir sobre les nostres terres. Vinga, que tingueu un bon Sant Jordi.
I encarem la recta final d'aquest especial de Girona FM de Diada de Sant Jordi i ara volem parlar de cultura popular, d'imatgeria festiva i d'un llibre, en aquest cas el cinquè llibre de la falera gironina que es titula Les plomes daurades de l'àliga i per això tenim aquí amb nosaltres l'autor del text, en Jaume Albert Cruzet i també recordar que la il·lustradora del llibre és la Marina Montenegro, per tant teniu-lo en compte i saludem en Jaume Albert. Molt bon dia Jaume.
Molt bon dia, molt bon dia. Cinquè llibre de la falera gironina, després de l'afra, en Narcís i els gegants, també els enigmes del Beatus Aura i la bruixa de la catedral, s'ha perdut un cap gros i gerió. Com va sorgir la idea de fer aquest nou llibre de les plomes daurades de l'àliga? Bé,
Aquest és un encàrrec que em va fer directament de la falera a la meva persona, i cal dir que és un honor, perquè seguir les petxades de Dolors Garcia o d'en Josep Maria Funalleres i que t'encarreguin després de tu en un llibre, doncs dius, home, està prou bé. Per què se m'encarrega aquest llibre? Perquè soc una...
Havia estat una persona remenant una miqueta la cultura popular i remenant tot el tema de les figures i a l'Àliga sempre li he tingut molt de respecte. És una figura que mereix molt de respecte i és una figura protocol·lar i que representa molt bé la ciutat. El que passa és que sempre s'ha tingut una miqueta de racó, a diferència de com tenen els caps grossos i els vegans.
Has portat una convidada aquí a l'entrevista. Ens la presentes? Sí, és la Laia. La Laia és la persona que porta tot el tema de comunicació, principalment, i està dintre de l'equip de la Junta de la Falera, i que a fi de compte són ells els culpables, d'alguna manera, no de manera indirecta, sinó de manera directa, total, entre l'edició de la col·lecció dels llibres de la Falera, en referent a les figures de cultura popular, i a l'encàrrec que se'n va fer en el seu moment.
Laia, bona tarda. Bona tarda. M'agradaria preguntar-te com va sorgir la idea, en aquest cas també com d'important és que la imatgeria festiva, la cultura popular, arribi en aquest cas sobretot als més petits.
Doncs precisament la idea va començar quan vam fer 20 anys a la colla, ara fa 6 o 7 anys, i vam decidir que ens feia falta que a Girona els infants coneguessin bé les peces d'imatgeria, la seva cultura popular, i vam començar amb el conte dels Cac Grossos, que va ser un èxit brutal, i a partir d'aquí hem anat fent totes les figures fins a aquest últim, o no sabem si últim, de moment el més recent, que és el de l'Àliga.
I no sé si teniu la sensació, almenys és la que jo copso, que cada vegada aquesta imatgeria està agafant més importància, no només, òbviament, a les Fires de Sant Narcís, sinó el que deies. És a dir, que els nens, nenes, ho coneixen cada vegada més, els reconeixen, els exposen a l'Ajuntament i saben quins són cadascun. Jo crec que això també arrela, no, a Girona?
I tant, sí, sí, de fet ho hem notat que últimament ha crescut molt i molt, com just abans que comencéssim a treure els contes i fins i tot abans costava molt que la Mainada conegués els cacgrossos, els gegants pel seu nom, ara entre els contes que fem tallers amb les escoles, que sortim molt sovint per Girona, cada cop la Mainada i els grans també es coneixen més la imatgeria de la ciutat. Jaume, fes-nos 4 cèntims del conte, què diu, què explica, quina és la història de l'àliga?
Explica una miqueta, hi ha un fet que és important tindre al present, que l'Àliga en un moment determinat desapareix, la ciutat desapareix, una de les figures més importants que té, l'Àliga.
i que hi ha un seguit d'elements que comencen a volejar sobre la ciutat i que es van escampant en diferents punts de la ciutat. I per què estan en aquests punts de la ciutat? I aquí es va explicant i es va desgranant una miqueta tota la història perquè sí que és cert que l'àliga és un animal, una figura protocolària
que inicialment sempre estava sota les ordres de l'equip de govern o sota les ordres de l'alcaldia i que donava la benvinguda a personatges rellevants i importants.
En aquest cas, a la ciutat de Girona, quan és que balla l'àliga? Quan vénen ses majestats els reis, ses majestats els reis el 5 de gener. Quan torna a ballar? Quan ve la flama del Canigó, li fa el Ball d'Honor. Quan torna a ballar una altra vegada? Doncs altres vegades ballarà a la plaça del Vi, quan comencen les fires. I o, en el seu moment, a les escales de la catedral, també ballarà quan es fa celebrar el corpus. Aleshores, cal donar-li aquell punt d'important,
a l'àliga, i que en el conte es va explicant en petites dosis i en petites... De vegades em fa una mica d'això perquè amb les subordinades puc arribar a explicar tot el conte i no voldria desvetllar al final. Però aleshores es va explicant de mica en mica què va passant per aquí al mig. Hi ha unes plomes daurades, hi ha una àliga que apareix i desapareix, hi ha uns nens que donen voltes per la ciutat... És tot una història.
Laia, explica'm també una mica les il·lustracions de la Montenegro, que és també com s'anomena. Són molt maques. Sí, sí, són curioses i singulars. Sí, sí, penso que ha sigut... Aquest matí em parlava, dic, sense voler i sense... Prou feines conèixents, hem fet un binomi de primera, em sembla, tant per la història per un costat com per les il·lustracions per una altra. Ha sabut copsar absolutament la història.
Sí, sí, és això. La veritat és que vam fer un equip així una mica improvisat però que va funcionar molt i molt bé. A més és xulo i jo crec que es poden reconèixer molts llocs de Girona, es poden reconèixer alguns personatges i personalitats importants. Sí, hi ha personatges que convidem a la gent quan expliqui el conte en els seus...
bailets i tot plegat en els nanos i així, a veure si arriben a identificar quins personatges representen a la realitat. O sigui, que més enllà de l'àliga, que aquesta ja la coneixem, hi ha alguna referència realista. Sí, hi ha petites pinzellades que sí, que són divertides. M'agradaria preguntar-vos també quines han estat una mica les primeres impressions de la gent que l'ha llegit, dels nens i nenes, dels pares, òbviament, què us han explicat i què us han transmès.
Jo crec que està agradant molt. De fet, avui està sent el nostre top banders a la paradeta i no, realment és això. Ens feia por perquè, de fet, quan els hi van demanant a Jaume i a la Marina, la nostra idea era intentar fer més propera la figura de l'àliga perquè precisament és el que dèiem, no? És una figura molt protocol·lària i jo crec que ells ho han aconseguit molt bé de fer-la propera i fer-la divertida per la mainada sense perdre aquest punt d'honor que té una figura així.
Hi ha una cosa, ahir va ser divertit, per exemple, que vam anar a explicar el conte a una escola.
a una escola, i allò que et crides, ai, ai, a veure què passarà, no? I et dones compte que, bueno, que entre pitos i flautas tens tota una colla de nanos allà amb badalits, però és que a més a més tenies tota una colla de mestres també allà amb badalits, no? I un no m'ho explicava, dius, ostres, és que al final, fins i tot, jo estava neguitosa per saber com acabava, a veure què estava passant, no? Ha estat bé.
La parada de la falera gironina, que la teniu al Pont de Pedra, que podeu trobar allà al llibre de l'Àliga Daurada. Jaume, ho has comentat una mica, però no sé si estava menyspreada, l'Àliga Daurada, tenint en compte que heu volgut reivindicar la seva importància. Menyspre.
Arraconada, o sigui, no menyspreada, sinó més que tot, semioblidada. Jo penso que sense menyspreada no, perquè de tant en tant ja sortia i fins i tot era convidada a Sant Fet. Pensem que l'àliga de Girona és una de les àligues antigues de Catalunya, ha sigut convidada a trobades d'àligues a altres poblacions, com per exemple a Reus, o fins i tot es va anar cap a Tarragona i a Torino.
sinó també, vull dir que se la té, i hi havia participat, recordo temps enrere que es va fer un festival de teatre medieval, que es va fer el laberint d'Arcàdia a les escales de la catedral i toplegat, es va anar a buscar l'àliga de la ciutat, com si diguéssim, perquè...
És això, és una figura en què amb la seva majestuositat dona la representació de la ciutat. I més que tot era allò que li passava una miqueta com va passar en el seu moment amb els gegants. Els gegants hi havien uns gegants.
però bueno, d'acord, sí, hi havia uns gegants, però estaven allà raconats, o hi havia uns cacgrossos, com més sortien per la festa major. Però en canvi, quan se'ls comença a donar una mica de xitxa, la gent nota que té ganes de veure els gegants, té ganes de veure els cacgrossos i té ganes de veure l'àliga i se'ls estima, com si diguéssim, i se'ls fa seus. Aquesta era... calia buscar aquest punt, no? Com si diguéssim, això no passa amb el tarlà, el tarlà ja... tothom el té molt interioritzat, el tarlà, però les altres figures...
queden com aixis endreçadetes i no acaben de treure i a vegades se'ls poso aquella mica de pàtina de pols a sobre que a vegades se la té que netejar. Jaume, com ha estat el procés amb la Montenegro, ho has comentat, que heu fet molt bon equip, però com us heu compaginat una mica per lligar il·lustracions amb història, amb el text? Doncs bé, el conte hi va haver com una espècie de, quasi diria jo, unes tres versions diferents. O sigui, vam fer...
Per treure un conte em van fer-ne tres de contes i a més a més em puc assegurar que són tres contes absolutament diferents d'un amb l'altre, fins que vam quedar aquest que era el que tenia més components que podien ser més divertits. A partir d'aquí, amb la Marina vam estar començant a parlar i vam estar començant a... jo li anava explicant, diguéssim, el que jo veia, com si diguéssim el que jo volia transmetre, no?
que això l'altre dia a la presentació del conte vaig explicar, una de les primeres imatges que vaig tenir quan se'm va encendre la llumeta va ser el llibre d'en Tintín, en Tintín i les set boles de cristal, que si recordeu la portada ja...
si no la trobareu, quedeu trobar-la, que hi ha el doctor... Com un remolí amb el... El doctor Pornasol amb un remolí i aleshores hi ha allà una figura tantesca que és una mòmia de no sé qui, d'un rompac-canac, que se l'emporta. I aquí va començar allò, dius...
què podia ser això, un remolí, no sé què, el vent, i de cop i volta a partir d'aquí ja se't dispara la vena, es dispara la línia i comences a donar-li forma i vas corregint i vas canviant, poses noms i condoms, després treus els noms i condoms per no ser feixuc, poses més personatges, els entreus fins que queda ben perfilat. Ha sigut un procés més o menys, sí que va ser una miqueta...
llarg, però bé, jo m'ho vaig passar molt bé, perquè al final ja acabava, ja m'hi trobava pel mig, com si diguéssim, al principi era una alcalde, després va ser una alcaldessa, el primer que es deia Pasqual,
després no era en Pasqual, després era la Cobrans, no era la Cobrans... Històries. Va costar de ser-hi. Sí, sí, sí. Laia, per si algú ens escolta i avui no té l'oportunitat d'anar a la Parada de la Falera, on es pot comprar el llibre, on es pot adquirir, quin preu té?
Doncs de moment només es pot adquirir a través nostre, a través de la falera, tot i que estem intentant, aviam si el podem tenir en alguna llibreria, i té un preu de 10 euros, com tota la resta de comptes, i simplement a través de la nostra pàgina web es pot demanar i venir-lo recolliu al nostre local d'assaig o el portem a casa. Perfecte, doncs tothom ja ho sap. M'agradaria preguntar-vos, ara esteu centrats en l'Àliga Daurada, com no pot ser d'una altra manera,
quin era el següent? Clar, és la pregunta. No sé si a partir d'aquí ja comenceu a visualitzar quin personatge de la imatgeria li heu de donar una mica d'importància. Tenim dubtes perquè fins a l'Àliga els teníem molt clars, perquè hem anat fent els cacrossos, els gegants, en Geriol, el Beato Zaura i la Bruixa, i ara l'Àliga, i ara que hem cobert una mica totes les figures...
Però no ens tanquem les portes a fer nous comptes o poder fer un compte més general de tota la imatgeria o poder... Havia sortit també en algun moment la idea de fer alguna cosa relacionada amb el Tarlà. De moment no tenim res tancat però tenim ganes de seguir fent coses.
Doncs estarem a l'expectativa. En tot cas, de moment, teniu disponibles Les plomes daurades de l'Àliga, aquest cinquè llibre de la falera gironina, en el qual ja ha col·laborat en Jaume Berg-Cruset amb la història del text i també la Marina Montenegro fent les il·lustracions. Gràcies avui Jaume i Laia per ser a Girona FM i explicar-nos com ha estat el procés de creació d'aquest llibre. I res, que hi hagi tota la sort del món i tant de bo sigui un èxit també. Moltes gràcies.
Hola, sóc Eugènia Cros i recomano com a lectura La Taranyina, de Joseph Roth. És un llibre recentment publicat per una editorial nova que es diu La Gata Maula,
i que us recomano fervorosament. Es veu com hi ha l'entremat de la societat Alemanya abans del nazisme o com es forja. Molt recomanable per la descripció que fa d'aquest ambient.
Hola, sóc Omar Titerés i aquest Sant Jordi em regalaran Diagonal Manhattan de Xavier Bosch. Sóc un gran lector d'aquest autor català que escriu unes novel·les fantàstiques i en aquesta ocasió ens parla, a més a més, de la publicitat, que és la meva activitat professional. Per tant, us el recomano, segur que serà una lectura fantàstica i que tingueu un feliç Sant Jordi.
Bon dia i bon Sant Jordi. Soc Miquel Riera, periodista i escritor. I per aquesta diada us volia recomanar una novel·la preciosa que es diu Peripècies i de la qual és autora la gran Maria Barbal, l'escritora del Pallars que fa tants anys que ens deleita amb les seves obres, des que ens va escriure aquella meravella que es deia Pedra de Tartera. A Peripècies la Maria ens dissecciona la vida d'un escritor
i és una novel·la que enganxa des del primer minut. Molt recomanable. Bona diada. Hola, sóc en Josep Prat, de Prat Sabat Advocats, i per aquest Sant Jordi us recomano...
i me l'estic llegint, 10 anys menys 53 dies, de l'Albert Ballesta, de l'editorial Llibres per Sir, en el que explica una miqueta tota la seva trajectòria des del 2011 fins al 2021, quan va ser director dels serveis territorials d'interior Girona,
Una miqueta explica com funciona la política i, a més a més, després també explica en aquest llibre els 53 dies que va ser alcalde de Girona. És un llibre que està bé, que és divertit, en el sentit que és de molt fàcil lectura i que ens situa tots una miqueta en l'àmbit polític. Per tant, qui ho vulgui llegir, us animo. Bon Sant Jordi!
Hola a tothom. Aquest Sant Jordi penso que paga la pena recordar tots els herois aquells qui defensen terra, llengua i cultura. I per això us recomano el llibre de Josep Vicenç Mestre, Paraules de president. Un llibre que analitza els discursos de Prat de la Riba, de Puig i Cadafalc i de Macià, i de la imatge que projectaven, com també del seu ideal de nació. Cap dels tres diuen que no va ser un gran orador, però amb les seves paraules van transformar la Catalunya del seu temps. Feliç diada de Sant Jordi a tothom.
I ara sí, per acabar de tancar, no podia faltar el toc esportiu en aquest especial de Girona FM de Sant Jordi. És veritat que no estaríem en el millor moment pel que fa al Girona Football Club, però qualsevol moment és bo per reivindicar, perquè és veritat que
Jordi Bufill, molt bona tarda. Bona tarda. No estaríem en el nostre millor moment, però si fem una mirada enrere i a la història del Girona, com diria que ell, no estem tan malament. Gens ni mica, al final el Girona està en primera divisió avui, cosa que no sabem si podrem dir d'aquí un mes i poc. Llavors, crec que és una gran notícia que es valora poc
I, sincerament, aquests dies, enmig d'aquesta crisi que envolta l'equip, realment pot ser un bon toc de tensió el que està passant si la cosa acaba bé amb la permanència dels de Mitchell, perquè tot l'entorn valori una mica més què és que el Girona estigui a primera divisió, que crec que és una cosa que s'ha anat donant per feta o s'ha anat oblidant el mèrit que té a...
No sé si pel fet d'haver jugat la Champions, si pel fet que l'any passat posteriori ens ha fet bastant mal perquè la irrealitat que es vivia de semblar un Dream Team no és la realitat d'aquest club. Llavors, si tot això acaba bé, crec que és una bona oportunitat per valorar molt més la categoria.
Perquè demà el Girona juga un partit de primera divisió i tothom està ai, ai, ai, però abans del 2017, que no hi havia estat mai, tothom hauria signat amb sang jugar un partit de primera divisió. Llavors, com tu dius, no estem tan malament.
Jordi Bofill, saps quina seria una bona solució perquè l'afició i també els jugadors, els quals Mitchell els hauria de donar un exemplar a cadascun perquè posessin en valor que el Girona està a primera divisió, que llegissin aquest llibre, Girona Futbol Club, Camí cap a Europa, que és el llibre que ha tret...
En Jordi Bofill, de l'editorial Base, que és un recull de fotografies d'aquests anys gloriosos del club, amb els ascensos, també amb els descensos, bons moments, mals moments, en els quals ha viatjat l'equip i l'afició.
tots, sabeu de què parlem. Jordi, jo crec que si donen un cop d'ull i donen tots els moments bons, i sobretot els dolents, perquè és allà on valores encara més, jo crec que molts jugadors dirien, ostres, ens hem de posar les piles, segurament. Sí, al final, la trajectòria que ha fet el club des del 2017, ja una mica abans, però si parlem d'aquest llibre, el llibre agafa des del 2017 fins a aquesta temporada actual...
És una trajectòria de molt mèrit en què les coses sempre han costat molt. Al Girona li va costar molt arribar a primera divisió i al Girona li va costar molt tornar a primera divisió un cop perduda la categoria.
Estem davant d'una tipologia de plantilla, l'actual, en què es diferencia molt del grup de vestidor que ha tingut el Girona els últims anys i potser aquí, ara en els mals moments o en els moments en què necessites potser més compromís, més fidelitat, que necessites altres factors que no siguin només pròpiament el futbol, és potser on s'està notant la diferència entre...
entre vestidors potser amb menys qualitat, menys talent individual que havia tingut el Girona d'altres anys, però que se'n sortien més bé perquè sabien competir millor, que no que ens està passant una mica ara, que és que són jugadors molt bons o jugadors amb un talent superior al que teníem, però que a nivell grupal, a nivell pinya, a nivell emocional, a nivell implicació, no estan a l'altura d'altres Girones que han estat pitjor.
Llavors, sí que els vindria bé una mica saber la història d'aquest club, sobretot per estimar-lo i per sentir que formen part d'aquest club, que a vegades no em dona la sensació que aquest any hi hagi...
tots els jugadors que se sentin part del Girona o que el Girona sigui una part important de les seves vides. Aquí, ara que parlem de permanències i d'objectius que són baixar el fang, crec que és el factor que et diferenciarà de si ho aconsegueixes o no. Demà el Leganés espera una guerra. Espera una guerra d'11 jugadors que potser tu a principis de temporada, els del Leganés, no inclouries a l'11 inicial del Girona,
i contra ells t'has d'enfrontar. Llavors, si no iguales aquest factor sentimental, et passaran per sobre. I en aquest sentit, en aquell moment de crisi, en aquesta dinàmica tan negativa, baixar el fang és el que han fet molts jugadors, els quals ara l'afició demana que juguin...
com és el cas d'Estuani, de Porto, de Juanpe, perquè diuen molts, no dic tots, però hi ha molta gent que diu que si hem de baixar que siguin amb aquells amb què durant tots aquests anys que resumeix el llibre, per exemple, hi han estat, que surten ells a moltes fotografies, en els bons i en els mal moments, i aquí, doncs, potser tenen raó.
Sí, jo soc partidari que juguin. Ja fa setmanes que alguns reclamem la presència, sobretot d'aquests noms que cites, Porto i Estuani, que són els més clars perquè la línia ofensiva és la part de l'equip del Girona que menys està funcionant en quant a productivitat, en quant a sensacions, en quant a generar.
I amb enorme mesura Juan, però que també ens valdria amb el forat defensiu que hi ha ara mateix. I no nomenat Juan Carlos. Però que podríem també parlar-ne, perquè al final s'han de sacsejar coses i jugar amb futbolistes que dèiem, que s'ho sentin seu, que s'estan jugant la categoria ells i que si la perden, la perden ells. Un jugador que potser la temporada que ve, com també hi serà a primera divisió,
encara que sigui amb una samarreta, potser no li importa el destí del club actual on està. Però per mi el més important és que Mitchell superi el bloqueig que té, perquè el veiem bastant superat i fins ara...
Només havíem vist la cara amable de Mitchell, la cara guanyadora, porta un cicle brillant a Girona, un cicle que ha superat qualsevol expectativa. Podem parlar tranquil·lament del millor entrenador de la història del club o de l'entrenador més influent de la història del club.
però que per primer cop veiem en els mals moments i com s'està comportant en els mals moments. I la resposta fins ara del tècnic és que no està trobant la solució als mals de l'equip. Comença a repetir molt tant a les rodes de premsa prèvies com a les posteriors, que l'equip està bé, que l'equip entrena bé, que té confiança, però les paraules no corresponen amb fets. Després veiem que la inèrcia...
quan tu veus les sensacions del Girona sobre el camp, et donen poques opcions de salvació, realment. Ara mateix creiem més que ens salvarem per la feu, per l'estima que li tenim al club, que no pas pel que ens està demostrant que està fent la plantilla. Llavors crec que la primera solució, i Michelle és una persona que si d'alguna cosa sap és de baixar el fang.
perquè, primer, que el seu equip de tota la vida, el Rayo Vallecano, no estem parlant d'un equip gran, sinó d'un equip que sempre ha tingut problemes, d'un club que sempre ha sobreviscut a cavall de categories, que sap que són ascensos, que són descensos, i com a entrenador també ha viscut mal moments tant al Rayo com a l'Oscar, llavors esperem i desitgem que li vagi bé a Mitchell i que sàpiga fer aquest equip perquè sí que és veritat que una victòria demà o el dia que sigui canviarà tant el panorama que ni ens ho imaginem.
Jordi, aquest llibre és sobretot un recull fotogràfic, també hi ha estadístiques, veiem classificacions de diferents temporades amb tots els seus resultats. M'agradaria preguntar-te, perquè em van parlar en el seu moment, com de difícil ha estat triar totes les fotografies, decidir quines sí, quines no,
i també com està siguent el teu primer Sant Jordi amb aquest nou llibre i haurem signat aquest matí, per exemple, aquí a la botiga del Girona. Sí, hi ha hagut molt bon ambient aquest matí a la Rambla davant de la botiga del club. Encara hi ha exemplars, no hi soc jo, però encara hi ha exemplars, qui vulgui es pot apropar. El que seria la tria, el recull, al final...
Jo ho considero fàcil en el sentit que totes les temporades del Girona han estat molt extremistes pel que fa a sensacions i al final una imatge transmet moltes coses sense que hi hagis d'afegir paraules. Llavors està fàcil perquè
O les imatges de molta felicitat eren molt concretes i molt exactes i sabies on anar-les a buscar, o les imatges de tristesa, pànic i desesperació passava el mateix, no? Mai n'hi ha hagut una temporada normal, jo diria, a Montilivi. Jo crec que és l'únic club que, no ho sé, estem parlant aquí de vuit temporades, crec, si no em falla la memòria,
que potser hi ha clubs que en tota la seva vida no viuen aquest extrem, vuit anys. Imagina't viure'ls seguits, perquè no hi ha hagut cap temporada tranquil·la. Estem parlant de la primera de Pablo Machín, que encara que a primera divisió, que encara que al final quedis amb una mica, una desena a plaça, tu primer que un mes abans
estàs en disposició d'anar a Europa, i la segona, que era la primera temporada en què tot era nou i tot era un món meravellós i fantàstic que estaves descobrint, no? Després et ve el descens amb Eusebio, que és un altre extrem perquè fins l'últim dia et vénen emocions molt fortes. Llavors tenim els tres anys de segona divisió, sempre arribant a la final de playoff, temporades llargues, saturades emocionalment, amb un desgast terrible en tots els sentits,
i en final molt feliç, com és el de Tenerife a Mitchell. Però és que la primera temporada, la primera amb Mitchell, et jugues a la conferència l'últim dia. I la segona temporada de Mitchell és la temporada amb majúscules del futbol gironí. Llavors, parlem d'un club, com ara tornem a estar, però la cara dolenta que serà lluitar per la permanència fins a l'últim dia, en què passen moltes coses. Llavors, a nivell fotogràfic,
és fàcil saber diferenciar quins dies hi ha hagut la clau, perquè al final només has d'anar a buscar els últims dies i allà has concentrat les emocions de tot l'any. Jordi, recordo en el seu moment quan em van parlar al Girona en Joc, que et van preguntar quina era la teva fotografia preferida, tu vas dir que la portada t'agradava molt per la pinya que hi havia, per la celebració del gol d'Estuani, perquè veies un Mitchell també eufòric,
No sé si has tingut temps de canviar d'opinió, si hi ha alguna altra fotografia que t'agradi i si encara segueix sent la mateixa. La veritat és que jo veient ara mateix la portada del llibre com es troba a faltar veure un mitjà així de content. Sí, la imatge representa moltes coses. Crec que, sobretot, representa molt bé el camí, els 7 anys, perquè també el Girona no hauria celebrat les victòries de la manera en què ho ha fet sense haver patit derrotes prèvies.
Jo crec que també s'ha de donar una mica de valor a la derrota, tot i que en el moment en què et passa, evidentment, et vols enfonsar, et vols tapar amb la manta fins a dalt, que no et vegi ningú, però la derrota forma part de la vida, i si aquest any, pel que sigui, tant de bo no, però el Girona perd, no li queda més rebé que aixecar-se, i potser l'any que ve tornem a estar feliços i contents, i es viu un tercer sens, no ho sé, tant de bo no ho haguem de veure, la veritat.
Però estic convençut que el Girona no hagués celebrat els èxits que ha celebrat recentment sense haver baixat amb Eusebio i aquell dia també semblava que era la fi del món. O si anem una mica més enrere, quan el Girona va perdre el primer ascens així amb Pablo Machín, és veritat que allà el de l'Almeria uns anys abans amb Rubi a la banqueta, però allò es va veure més com un premi d'haver-hi arribat i...
i ens va superar una mica tots també, però el dia del Lugo tothom va sortir de Montilivi dient no tornarem a tenir una oportunitat com aquesta i, ostres, es va perdre una final més contra l'Osasuna l'any següent, a part d'aquell playoff amb el Saragossa dies després, i l'equip va pujar, és a dir,
Això dels mai i els sempre és complicat d'avaluar, però és veritat que sí, clar, evidentment, quan et veus, i sobretot perquè ha passat tan poc temps, veus a Mitchell celebrant els èxits dels anys passats, veus a Estuani...
i veus evidentment que fa tres mesos, és que fa tres mesos estaves a Milán fent-te fotos al Duomo. És el que et volia dir, és a dir, se't fa difícil creure i jo crec que a tothom ens fa una mica de mal veure que fa tan poc temps estàvem jugant la Champions i que ara estem en aquesta situació tan delicada. Clar, jo crec que això ho agreuja sobretot encara més, no? I...
I en el sentit de la figura de Mitchell, com és una persona tan, tan estimada, ningú vol que la gent que estimes li vagin malament les coses i tampoc és just per ell que la seva etapa tingui una taca com la que pot arribar a tenir i no sé com acabaria, eh, si amb separació de camins o no sé què passaria.
però que marxi malament després del que ha aconseguit a mi em genera molta, molta, molta tristesa i és fotut, no? I tot això es va sumant, sí, és cert que es va sumant, la rapidesa, el fet que sigui tan inesperat, bueno, és una temporada molt complicada d'entendre, la veritat. Per últim, perquè ja anem acabant l'entrevista, Jordi, m'agradaria preguntar-te, tu ets dels partidaris...
que faries un canvi a la banqueta del Girona en aquestes últimes jornades o no, perquè hi ha les dues vessants, òbviament, en aquest moment, i tal com és el futbol, el culpable que sempre es mireix l'entrenador, i segon, si creus que, òbviament, el punt d'inflexió ha de ser eleganès.
La veritat és que el punt d'inflexió no t'ho sabria dir del cert, perquè poden passar moltes coses, en el sentit que fins i tot perdent, potser estàs fora del descens encara. Llavors, clar. Però partires una oportunitat molt gran. Sí, però estàs fora del descens. Vull dir, potser perds a Leganès i guanyes al Mallorca, i el punt d'inflexió era a Mallorca. No ho sabem dir del cert, però sí que és veritat que si no és avui, serà demà o demà passat. Això està clar.
Jo, em costa molt fer fora Mitchell, però sí que és veritat que Mitchell ha de canviar. Vull dir... Ostres, és bastant evident que Porto i Estuani han de jugar, en el sentit que quan ells estan al damunt del terreny de joc passen coses.
i sobretot el fet aquest que dèiem, de jugar amb gent que com a mínim si perds et representi en la derrota, que és una mica el que crec que no està passant i que està allunyant una mica també el que seria l'afició de l'equip, en aquest sentit. Si Mitchell no ho fa i continua apostant pels seus i perd demà a Leganés, bé, no ho sé, però si hi ha un moment de la temporada en què se l'ha de fer fora,
és després de Leganés, crec jo, pel que hi haurà 10 dies de marge per preparar un següent partit i hi hauria una mica de temps. Jo crec que és l'última bala que s'hauria de gastar. Des del club ens diuen que Mitchell fins al final passi el que passi i ho hem de creure.
però esperem que no faci falta arribar a aquestes mesures tan dràstiques i que se'n surti. Però sí que és evident que jo el que considero és que Mitchell sí, però Porto i Estuani també. Doncs esperem que Mitchell i aquesta temporada acabi amb un somriure com el que té no només a la portada, sinó també a la contraportada, on fa aquest gest d'ensenyar la llengua tan típic de l'entrenador del Girona.
I les podeu veure, en aquest cas, en aquest llibre, Girona Football Club Camí Cap a Europa, d'en Jordi Bofill i de l'editorial Base, que la podeu trobar, si no m'equivoco, Jordi, a la botiga del Girona, però a totes les llibreries, no? Sí, de fet, aquí a les Parades de Plaça Catalunya l'he trobat en dos o tres estants, a la 22 i alguna llibreria més. A Púries també, segurament. Exacte.
Llavors sí, ja podran trobar amb facilitat. Doncs podeu trobar aquest llibre i ja sabeu, si voleu posar en valor la història del Girona i saber que el moment d'ara, encara que sigui negatiu, no és tan negatiu, ja sabeu. Girona Futbol Club, camí cap a Europa d'en Jordi Bufill. Gràcies Jordi per ser avui a Girona FM en aquest especial i que acabis de gaudir de la Diada de Sant Jordi. Gràcies a vosaltres i sobretot al canvi viscut, que ja no ens el treuen. I felicitats Jordi, que no t'ho he dit. Gràcies, gràcies, gràcies.
Va ser una tarda molt llarga, no s'acabava mai. Tu estaves assentat esperant-me, vestit molt elegant, rap amb tina, tan gomina. Crec que vaig flipar, deixant anar les aparències, sense por em vaig apropar. Va ser una tarda molt llarga, no s'acabava mai.
La nit en què et vaig conèixer Em vas encantar però semblaves una altra persona Quan et vas posar a parlar Portes un munyo molt maco La samarreta et senta bé Aquesta llum accentua el teu somriure
Després de mitja hora escoltant-te, m'estava cansant, vaig dir. Portant-me a la plaça de sempre que duc la guitarra i vull desconnectar-te. Ai, maca, quina bona idea. Eres tan llesta, tan interessant. Si us plau, marxeu, canvia el tema. O seré jo, que acabo.
Pensa que a mi m'agraden les coses senzilles i la sinceritat que si em vols dir bonica, que sigui de veritat.
Ara sí, ja recta finalíssima d'aquest especial de Sant Jordi aquí a Girona FM i per acabar de tancar, igual que vam fer la temporada passada o l'any passat, millor dit, doncs acabarem amb els membres de la Ràdio Municipal amb Girona FM. Tenim amb nosaltres l'Oriol Mas, director de Girona FM. Oriol, molt bona tarda.
Bona tarda, Pau. Encara tens el xip de futbol, eh? Vens a parlar de futbol la temporada passada. Doncs sí, la veritat és que sí. Jo ja no tinc en compte els anys. Per mi són temporades. Arnau Vila, molt bona tarda. Molt bona tarda. Com estàs?
Bé, bé, bé, encara tenim energia per anar a fer un vol, perquè això encara, vaja, la gent acaba de treballar i la Rambla i la plaça Catalunya que va agafant allò força. No t'allarguis. Vull dir que el sol t'ha cuidat, i ara aquests núvols que... Home, haig de dir que aquesta carpa, diguéssim, oficial, molt bé, eh?
I el periodista de l'Empordà per excel·lència, Seides Valle. Amic dels carrers de Figueres. Quina valoració em fas de... Ell comença a tenir fred, eh? Aquest especial de Sant Jordi. S'ha nubulat, eh? De l'espacial, doncs ha estat un dia molt especial, com no podia ser d'altra manera. Hem estat a l'alçada, ha passat moltíssima gent. Hem estat a l'alçada, ja s'ho diu ell mateix i tot, eh? Completament, només falta ni. No, no, l'orgull s'ha de tenir.
sempre no, però jo et dic, mira, a diferència de l'any passat per exemple, jo crec que ha passat el doble de gent probablement al llarg del dia a part tot jo crec que amb tot de continguts que hem explicat exactament el que havíem d'explicar han passat per aquí, escriptors que potser no són els escriptors que trobareu a les llistes dels més venuts però sí que són els nostres escriptors els d'aquí Girona, també els que hem pogut convidar les editorials, que també han vingut cap aquí hem mirat els barris
que ja ens ho deia la pobra de la Carme Castell, ens deia, ostres, moltes gràcies per pensar en nosaltres. I és que recordem que ara hi ha coses a Sant Narcís, també n'hi ha a Montilivi. Bueno, ens ho hem passat bé en un dia que és Sant Jordi, que probablement és el dia més bonic de l'any, no m'ha quedat gaire clar perquè hi havia qui deia que sí, hi havia qui deia que no. No ho has preguntat, eh, quasi. Ho he preguntat unes quantes vegades al llarg de tot el matí. I al final, què ha guanyat?
No en tinc ni idea perquè no he comptat, això ho porta l'Àlex Gascon, que és el noi de producció, però ara no el tenim aquí amb nosaltres, està produint coses. Aprofita que no hi és. Però evidentment. Però no, jo crec que ha estat un Sant Jordi molt maco, vull dir, molt bo, el temps ha respectat, l'Arnau Vila ha pogut aguantar sota el sol de justícia, perquè ha obert el matí dient que teníem un sol de justícia i he dit, hostia, estem al mes d'abril, tio. Però no, molt bé, un Sant Jordi fantàstic, que encara no ha acabat, tot just comença per a molta gent,
i que la gent passegi, que ens vegi fent ràdio. Oriol Mas, quina valoració em fas tu d'aquest especial de Sant Jordi? No sé si el sou està justificat. Sense entrar en detalls, parlem de la programació, que ara mateix és el que la gent vol saber.
Jo crec que al final què hem de fer? Ràdio local, donar veu a la gent d'aquí, és el que deia en seguit, donar veu als autors, a les entitats, a les associacions editorials que són d'aquí, que si no els hi donem veu nosaltres no en donarà ningú. Però al final el que hem fet avui és el que fem cada dia.
a la ràdio. Per tant, cada dia, de dilluns a divendres, els caps de setmana, amb els esports, el que fem és això, és explicar el que passa a Girona, som ràdio de Girona, i és el que fem, i avui per Sant Jordi sí que és veritat que està molt bé, sortim al carrer, la gent ens veu, ha passat moltíssima gent per aquí, ens hem fotut un fart de parlar,
Aquí, amb la tira de gent que venia, que esperava, gent conegut, amics i saludats, que diuen. I, per tant, jo crec que això també és el maco d'aquest dia, d'aquest carrer. I la ràdio també, no? No és cap secret, no descobrim la Sopedalla. La ràdio al carrer funciona.
I avui hem fet això. És que Girona al final és això que sempre diem, és un poble gran. I aquí ens coneixem tots, quanta gent ha vingut, que fa ràdio amb nosaltres, que no en fa, que ha passat alguna vegada i ens ha vingut almenys a saludar i a dir-nos què tal estem. Tot això mentre anàvem fent el directe, o sigui que anàvem gesticulant també i tot plegat. I jo crec que és això, que és un poble gran i el dia de Sant Jordi es nota moltíssim i al final Girona és el que és i mira, gaudir-la...
que jo crec que també està molt bé, perquè és una cosa radicalment diferent al plantejament que, per exemple, fa a Barcelona, que és molt més massificat, evidentment, per un tema de volum, però que el nostre Sant Jordi és aquest, i que s'ha de reivindicar. En Pau ens està preguntant a nosaltres, però deixem també preguntar en Pau. I tu, Pau?
Com has vist aquest dia de Sant Jordi? Com ha anat això? Ho he passat molt bé, la veritat és que agraeixo ara els núvols una mica, perquè abans amb el sol feia molta calor, l'any passat feia molta fred, això també ho he de dir, per tant, prefereixo el clima que he tingut aquesta jornada, però jo crec que ha estat molt bé una altra vegada, que com dèieu, hi ha hagut molta més gent que la diada de l'any passat que vam poder fer, cosa que és una bona notícia, perquè al final també...
més gent coneix la ràdio, molta més gent sap que pot donar la seva veu i diguem-ne que publicitar-se, entre cometes, o donar-se a conèixer a través de Girona FM, que jo crec que és una de les grans virtuts que ha de tenir la ràdio local, i a partir d'aquí a seguir creixent, i ara gaudiu i compreu les roses que no heu comprat,
i no sé si us regalan algun llibre. Això ja serà cosa vostra. Perdó, que cadascú parli per ell. Jo les roses ja les he comprat avui. Ah, que previsor, eh? A quarts de vuit del dematí. Ostres, ara i tu. Hi ha una floristeria allà a prop de casa que obren a les set. Per això ha arribat tard, eh?
No, he arribat tard per una altra cosa. Per una altra cosa, sí, matí de bo. Arnau Vila, tu compraràs alguna rosa avui? Jo la feina ja la tinc feta. També? I el llibre ja el tinc aquí. Estres increïble, eh, Saïd? I que per ser recordar que aquesta... No, no, jo fa anys que no em compro i no em compro. No, no, anava a dir que recordar que tots els continguts els podreu trobar a girona.fm.cat i aquesta tarda podreu tornar a recuperar les entrevistes, les tertúlies, que ha estat molt interessant, especialment la dels polítics, que ha estat bé, ha estat...
Una que n'he fet jo, Saïd, i a l'Arnau li ha agradat, eh? Bueno, escolta, una flor no fa primavera. No, però... La tartalí de polítics normalment se'l sé, feixuga, depèn de com, i avui ha estat divertida. Està bé tenir-lo a l'Arnau. Gràcies. Doncs això, aquesta tarda podeu tornar a recuperar la programació d'avui.
De fet, aquí en aquesta taula falta una persona, que és l'Alice Sajón, que no hi és, encara no ha aparegut mai amb aquests micros. No vol! No li heu sentit mai a la ràdio? No, és veritat, no vol, no vol. Però no hi és perquè ell és a la ràdio fent això que deia Barnau, que és tallant-ho, agafant tots els talls, tota la programació d'avui i penjant-te a la internet perquè tot allò que no heu sentit durant el dia ho pugueu sentir a partir d'ara, demà, demà passat, avui al vespre,
quan vulgueu, ho tindrem tot ja en format podcast i l'Àlex no està aquí amb nosaltres, però està deixant-ho tot a punt perquè ho recupereu via podcast. Doncs mira, amb aplaudiments per la gran diada que hem fet aquí a Girona SPM. Emoció als carrers. No és cap efecte de so, són reals. No són reals. Volem començar a tancar, si us sembla, aquest especial de Sant Jordi. No sé si voleu dir alguna cosa per acabar de tancar. Si no, doncs ens acomiadem. Fins demà. I demà, per cert, que
Tenim partit, eh? Sí, demà hi ha aquest Leganer Girona, que ja en parlarem demà, perquè té teca. Avui és bon dia, Arnau, no la xapis. Però igual demà ho arreglem. Avui alegria, positivisme. No te'l carreguis abans d'hora. Roses, llibres, amics, família, de tot.
Per tant, gaudiu de la diada de Sant Jordi, remblegeu, visiteu la plaça Catalunya al carrer Santa Clara, carrer nou que està a rebentar, ho he vist abans i costa passar-hi. Per tant, gaudiu de Girona, gaudiu de Sant Jordi i res, que ens sentim a la ràdio. I tornem demà.
Sí, quin remei. I tant. És el que hi ha. Demà podem venir aquí, no? Demà no, demà tornem a l'estudi. Demà l'estudi. Demà l'estudi. Demà ho reirà, no? Gràcies per la vostra confiança. Apa. Adeu. Adeu.