Els Quatre Rius, a Girona FM, amb Saïd Svai.
I és dimarts 13 de gener de 2026. Comença una nova era per a la recollida de residus a la ciutat de Girona. O això amb paraules del regidor Sergi Cot sobre els nous contenidors que es desplegaran a la ciutat des d'ahir i fins al mes d'abril. Un contenidor per a cada fracció, on cada dia podrà, o en aquest cas, qui vulgui, llançar el que tingui. Segons l'equip de govern, s'han acabat les excuses a l'hora de reciclar.
Ara ja hi és tot. Ens recordava inevitablement també la destitució de l'entrenador del Madrid. Fins ara la culpa era seva o de l'anterior. Ara és el moment dels jugadors. Doncs amb el reciclatge passa exactament el mateix. És el moment dels jugadors i jugadores que, en aquest cas, som nosaltres.
I jo no havia vist mai una persona capaç de reciclar-ho absolutament tot en aquesta vida. Absolutament tot. O sigui, tu dóna-li una cosa que dius, això ja no serveix per res i ho converteix segurament en l'artil·logi de l'any. Ni més ni menys que per nou i la bon dia i bona hora. Home, amb el bon dia efectivament i les coses que s'haurien de fer amb el reciclatgi, els elements que es poden aprofitar i que possiblement no s'aprofiten, eh? Jo ets dir que he jugat en un altre camp, però no he jugat aquí a Girona, eh?
Bueno, sí, tens raó, és un altre feu. És un altre feu. Però bueno, en qualsevol cas, vull dir... Però si pot ser, sempre s'ha de recortar. Però és que m'ha recordat, t'ho prometo, la situació de Xavi Alonso, de Reial Madrid. O sigui, fins ara sempre era la culpa de l'entrenador, de l'entrenador, de l'entrenador. O de l'àrbitre.
Clar, aquí a Girona què passa? La culpa era dels contenidors. Perfecte, ja tens un contenidor de cada, cada dia. Escolta, i pots anar a llançar amb la targeta, això sí, però pots anar a llançar el que vulguis. La pregunta és, i ara què? Ara no funcionen les targetes. Ostres, no cridem el mal temps. Espero que ja ho trobem, això d'alguna manera o d'una altra.
Però bueno, jo crec que la gent està contenta en general i mira tu, és que al final la gent jo crec que també ha de ser conscient que el tema dels residus, del reciclar, del reutilitzar és la gran carpeta d'ajuntaments, consells comarcals, pels pròxims anys segur. Saps què passa? Que el problema abans era molt fàcil, era llançar la bossa al contenidor de color i s'ha acabat. I ara fer el xip, canvi de xip és el que costa. Però per què? Vull dir, perquè s'ha llançat molta cosa durant molts anys i aquí no ha passat res. Mira Palau Saberdera,
ho has vist, no?, vull dir que hem vist aquella notícia d'una gent que ha trobat un terreny que era del seu besavi, que en el pla no posava que era pla, i s'han trobat un turó, i en el turó ni més ni menys, que és d'escombraries, de brossa, que ja estaven integrades a l'ecosistema. És que és meravellós, això. Bueno, meravellós, ja m'has entès, no?, vull dir, o sigui, em sembla un exemple... Home, sí, llàstima que deia molts tipus d'elements, però si fos més orgànic, doncs vaja, tot és per les plantes, però em sembla que no era pas ben bé així. Com era aquella? El doctor Vila...
Si no ho fa bé, l'Espavila. Si no ho fa bé, l'Espavila. Doncs mira, avui, doctor Vila, si em permet, hi ha un altre doctor a la taula. Més important, res a més. I em sembla que més important i tot, que és la doctora Montsemas, que en parlarem d'aquí uns instants i ara sabrem el per què. Tot això ens portarà fins al punt pràcticament de dos quarts on parlarem de la mostra Muntanya i Aventura del Centre Excursionista Empordanès.
Parlem amb ells aquí uns instants. I també acabarem parlant amb el Josep Maria Boqueras, que en aquest cas és el governador del districte 2202 del Rotari, que està de visita per aquí pels Rotaris de Girona, i mira, passarà per aquí per Girona també, a Girona i Feima, a comentar una miqueta la jugada. Si et sembla, Arnau Vila, nosaltres, quan ja passen gairebé 10 minuts del punt de les 11 del matí, ens hi posem.
I avui parlem de salut, de barri i també de reconeixement col·lectiu. La plaça situada davant del cap doctor Joan Vilaplana passarà a portar el nom de Montse Mas, una doctora molt estimada al barri i també pels seus pacients. Es tracta d'un cas poc habitual, si més no, probablement únic en el nomenclàtor d'aquí de la ciutat de Girona, ja que el reconeixement arriba amb la persona encara viva, però la forta petició veïnal i professional ha fet que la comissió del nomenclàtor tirés endavant la proposta.
I per poder comentar la jugada, doctora, gràcies per ser amb nosaltres. Montse Mas, bon dia, bona hora. Hola, bon dia, moltes gràcies per convidar-me. Estic una mica nerviosa perquè això de la ràdio no és pas el meu, però bueno, endavant. Imagina't que no hi ha ningú i que estem parlant només tu i jo. Montse, t'anava a dir, anem per part, si et sembla. No sé en quin moment t'arriba la notificació que tindràs una plaça en nom teu.
Mira, de fet, me va arribar dissabte al matí. Dissabte al matí, una amiga i veïna de l'esquerra del barri m'envia per WhatsApp. Ei, Montse, has vist això? I hi ha l'escrit de l'Ajuntament on t'ho deia. Clar, quan ho vaig veure vaig pensar, ostres...
No pot ser. Vols dir? No pot ser. M'ho torno a mirar. I sí, sí, no, no, ho deia així mateix, no? I a més a més deia, doncs això que tu has dit, una persona estimada, una persona que els veïns ho han proposat, els companys ho han proposat, clar, vaig... Bueno, és un acúmul d'emoció, una alegria, un agraïment, un estar amb un núvol, un... No ho sé, no ho sé, una cosa que encara ara no m'ho puc creure.
De fet, per això, tot va començar fa cinc anys. Quan la Noelia i l'Ason, unes companyes, quan jo me vaig jubilar, me van donar un paper que deia...
hem entrat a l'Ajuntament la petició que aquesta plaça hi posin el teu nom. Clar, em va fer una il·lusió bàrbara, jo vaig dir, ostres, això és súper, no? Però d'aquest paper, amb aquesta il·lusió, a pensar que de veritat seria... De fa cinc anys, a part, vull dir, que eren temps de pandèmia, també, me'n recordo, temps estranys.
Era just després de la pandèmia, que me van fer una despedida molt emotiva, també molta gent del barri, allà fora, i me van donar aquest escrit. Jo l'escrit el vaig guardar amb una carpeta que tinc a casa que diu, papers importants. La vaig guardar allà però pensant que també sabia que no s'adonava el nom d'una plaça o un carrer amb algú que s'estigués viu encara. I clar, quan ho vaig veure ja va ser...
Bé, encara ja t'ho dic, encara estic molt, molt... No ho sé, és un sentiment molt estrany, perquè és molt agraïda, però alhora molt emocionada, alhora molt contenta, alhora molt... Com m'assento amb molt d'honor, no?, que m'hagin triat i m'hagin fet això. A més, és que és el que t'anava a dir, o sigui, si hagués estat jo, hagués estat jo el que hagués presentat al paper, però és que no és el teu cas, és que ha estat la gent la que ha agafat i ha dit no, no, perdona, o sigui, aquesta plaça s'ha de dir Montse Masi Marquès.
Sí, sí, és aquella plaça que hi ha just davant, no sé si coneixeu, al cap hi ha una placeta que ara hi ha un contenidor perquè li van posar a l'hora del Covid i que ara diuen que ho trauran Escolta'm una cosa Montse, jo t'anava a dir, quina va ser la primera trucada que vas fer un cop et van dir, o vas poder llegir això que et passava a la teva amiga?
A la seu, que és l'amiga que m'ho va enviar, i després a casa, a la meva família, que clar, la meva família va dir «ostre, no pot ser», i jo dic «sí, sí, és així». Llavors, clar, aquest mateix dissabte, dues persones més me van enviar que ho havien llegit.
I ja, el dilluns, ja vaig parlar amb la Noel i amb l'Assun, avui he parlat amb la Mélan i, diguéssim, amb molta gent dels companys de feina. Algunes estan jubilades, algunes ja no treballen allà, algunes encara estan treballant allà. Quants anys vas estar en aquell cap?
Doncs mira, jo vaig estar des del 93 fins al 2021, que venen a ser uns 28 anys, una cosa així. Ben bé tres dècades. De fet, això és una cosa que, clar, quan m'han donat el nom a la plaça, m'ha fet rumiar una mica, i he pensat, ostres, de quan vas arribar...
Com és que vaig anar allà a treballar? De fet, no era el primer lloc que jo treballava. Jo havia acabat la meva carrera l'any 80 i havia treballat a molts llocs. Llavors, va sortir aquesta plaça, era una plaça que me quedava a prop de casa, era una plaça que quedava a prop del Trueta, que jo hi havia treballat, i vaig pensar, aquí serà el lloc que te quedaràs. A més a més, una vegada vaig arribar, vaig conèixer
al barri, perquè en aquell moment era una cosa bastant petita, quasi era només Germán Sàbat i la zona de Sant Pons, aquella que queda al cantó del Trueta. I vaig començar a conèixer la gent d'allà, una gent molt treballadora, una gent molt lluitadora, que havien aconseguit tot a base de lluitar i a base d'associacions i de...
de demanar i de fer-se valdre, no? I això ho vaig trobar la veritat. Jo potser també, perquè com que soc del postfranquisme i tinc una mica d'aquesta idea una mica revolucionària, per dir-ho d'una manera. De fet, i suposo que això quedava maximitzat allà, perquè li deien al pueblo. Sí, li deien al pueblo. No era un barri, era el pueblo. Era el pueblo. Jugava a part. I de fet, clar, quan me'n vaig enterar que...
No tenien escola al començament, no tenien metge. Tot això ells ho van aconseguir a base de treballar i a base de lluitar. De fet, per venir a Girona, tenien que travessar pel pont de ferro de la barca, saps el pont de la barca? Des d'aquesta zona d'aquí. Hi havia una passera entremig que podien atrevessar pel ter, però que quan al ter hi havia aigua no podien. Llavors, tot això ho van aconseguir ells.
I també, després pensant-ho, he vist que jo hi vaig anar en el moment adequat, en el lloc adequat, no? Perquè jo tenia moltes ganes de quedar-me, de treballar, de fer alguna cosa en aquesta zona de ser-hi, de quedar-me i d'implicar-me, i el barri també era un barri amb expansió, un barri que ha crescut molt. De fet, mira, van començar
quatre metges, quatre infermeres i dues administratives, i ara hi ha més de 60 persones treballant allà. Vull dir que, clar, el moment que jo professionalment m'implicava i creixia, el barri també creixia. D'una escola que tenien, ara n'hi ha tres, no hi havia institut, ara hi ha institut. El pavelló de Fontejau tampoc hi era, ara hi és. El centre cívic, la biblioteca...
ara el barri o la zona d'Esquerra del Ter no només és la Xermansàbat i Sant Pons, ara hi ha Domeny, tota aquella zona que estan construint tant, la zona de Teialà, Fontejau, la Rambla, Xavier Cugat, els Cines, vull dir, tot això ara n'hi diuen l'Esquerra del Ter i ha ajuntat tots aquests barris. Clar, això ha crescut molt i jo també vaig créixer amb ells professionalment i
Bé, treballant, diguéssim, jo crec que hem treballat conjuntament des del CAP i des de la gent, també. És que clar, al final, la teva història, vull dir, s'entén perfectament també amb la història del barri, en certa manera.
El que passa és que el barri ja havia començat molt abans que jo, és a dir, la part molt reivindicativa l'havien fet ells quan van arribar, perquè ells sí que no tenien res, són persones que a base de treballar, a base de reivindicar, a base de lluitar, ho han aconseguit tot. És una zona de Girona, perquè jo abans havia treballat a altres zones d'aquí a Girona,
Però quan vaig arribar allà, hi ha ple d'associacions, la gent està superimplicada, inclús ara, eh?, en fer coses, en treballar, en millorar, en aconseguir coses. I això, bueno, és una cosa que fa que te sentis com molt unit a ells, o com amb moltes ganes de treballar conjuntament, que crec que és el que m'ha passat a mi, eh? Per exemple, vull dir...
Que puguis recordar històries al barri, lluites... Entenc que, per exemple, les manifestacions que vam tenir a l'hora de privatització de sanitat, etcètera, entenc que allà també vau fer la vostra portació. Sí, i allà sempre la gent estava al nostre cantó, sempre. Quan nosaltres demanàvem qualsevol cosa per part dels veïns, des de, per exemple, ara que volien canviar el cap i tal, també hi han anat, i nosaltres hem parlat amb els veïns...
Clar, jo els últims cinc anys no ho sé tant, però abans sí, quan s'havia de tancar urgències, que ells deixaven de tenir urgències i llavors va haver-hi un treball conjunt entre tots. A més a més, també hem treballat una part que es diu medicina comunitària.
que és, diguéssim, veure la medicina no només com curar, sinó com prevenir i com quines necessitats hi ha i tots junts, amb la gent del barri, treballar-ho. Tot això, diguéssim, ho hem fet conjuntament. I mira, t'explicaré una anècdota perquè vegis la implicació que me va afectar a mi, eh? Quan vaig arribar, el primer o segon dia,
Me truquen i me diuen, has d'anar a una casa que hi ha una senyora que té un dolor pit. Clar, un dolor pit és una cosa que no pots demorar. En aquell temps no hi havia codis i ams ni res. Vaig agafar la maleta, surto, i Germán Sábat té un problema amb els números que tu segueixes, 3, 4, 5, 6, 63, 64, i els que queden a mig...
No saps on són. I jo tenia que anar amb un d'aquests que queda a mig. I buscava, buscava, buscava, i se va acostar. Un noi, i me diu, que te passa alguna cosa? Dic, sí, mira, me passa això. Me va dir allà on era, me va acompanyar a la casa, amb mi va esperar l'ambulància, li va acostar. Feia dos dies que jo era allà. Doncs això...
A la gent d'allà sempre t'hi has trobat. Diguéssim que no només s'impliquen en coses grosses, sinó també en coses petites, en persones que hi ha allà, en persones que necessiten, i això és una cosa molt maca. Montse, i reconeixes tot això a la Girona actual? A la Girona aquesta que tenim ara?
No, no. Jo havia treballat a Font de la Pòlvora, Font de la Pòlvora és molt diferent, també m'hi vaig sentir molt bé, però és una comunitat diferent. I aquí, a la zona de Girona 3, que és el cap de, com se diu ara, aquest que hi havia aquí, aquest carrer d'aquí a prop,
Aquesta zona d'aquí a Miligreit, bueno, tirant cap allà. Clar, no té res a veure. Que no vull dir que estigui malament. És diferent. No és ni millor ni pitjor, és diferent. És diferent. Ara, el que sí que és cert és que la implicació de la gent d'allà, amb els veïns, amb les lluites, amb les escoles, amb això, jo no ho he vist enlloc més. I, a part de treballar aquí a Girona, vaig treballar a Salt, vaig treballar a Mecenet, vaig treballar...
I aquesta gent, aquests veïns, aquesta forma de viure, tot i que ha canviat, jo no l'he trobada enlloc. I, de fet, aquesta gent te'n fan sentir, ostres, que formes part d'ell. Jo, mira, jo he vist...
a travessar el pont, és a dir, a la dreta del Ter. Doncs, si m'assento d'algun lloc, és de l'esquerra del Ter. I això, diguéssim, no només és una cosa que m'agrada i que me fa sentir bé, sinó que per mi és un honor, perquè és una gent, bueno, no ho sé, molt maca.
Encara hi vas adonant el cas. Estic anant al centre cívic perquè fem això que et deia de la medicina comunitària, doncs fem també... Ara ho seguim fent, és una cosa que es diu la setmana de la felicitat, que estan implicats al CAP...
a les escoles, als centres cívics, als veïns, i ho fem cada any, i formo part d'aquest grup i encara hi vaig anant. I clar, com que també aquí hi ha el CAP, doncs vaig al CAP, però amb aquest tema només de medicina comunitària. Ha anat passant la gent?
Han anat passant els anys, ja han anat passant la gent, entenc allà al cap, quanta gent has pogut conèixer a tu en el dia a dia. Moltíssima. A més a més, un altre dels motius per als que em vaig quedar, que sabia que me quedaria aquí i que hi seria, és perquè...
A part de ser un cap petitó, que el que ens permetia treballar bé, és un cap docent, que hi ha residents. Llavors, clar, no ho sé, jo he tingut moltíssims residents, perquè des del començament, que ho va ser fins l'últim, l'últim any, vaig tenir l'últim resident.
Llavors, clar, hi ha hagut molts companys que han vingut, que han marxat, molta gent que ha vingut i s'ha quedat, eh? Perquè també tinc companyes com l'Assun, que s'ha gastat fins que es va jubilar, però la doctora Pérez també hi està des del començament. I ara han aparegut altres metges, altres infermeres, i jo crec que el bo d'aquell cap és que
Encara que canviem, aquest esperit segueix. Aquest esperit de treballar amb la gent i de... No ho sé, que t'assembla que formes part d'aquesta gent, no? Que no és allò només d'anar a treballar i marxar. Potser jo sóc una mica idealista, també. Però, bueno, jo m'hi he sentit així i m'agrada explicar-ho així.
T'anava a dir, i et passa també com els mestres a vegades, allò que van pel carrer, clar, al final a la seva metgessa la coneixen, no? Saben qui és la Montse, però clar, amb tants pacients, tants residents, companys, etcètera, no sé si a vegades et passa allò de dir, ostres, és que et conec de cara, però em sap greu, però el nom no.
me passa poc perquè com que hi he estat molt els conec molt i l'altre que me passa és que potser no me'n recordo l'altre dia me vaig trobar amb una noia i no me'n recordava el nom però en canvi la ubicava perfectament d'on era la casa que era i la seva vida o aquelles coses que vàrem compartir això sí que me passa i sé que hi ha gent que no conec tant
i que sé que són d'allà, i que, bueno, doncs me saluden, hola doctora, hola Montse, hola, i...
Bueno, és que m'agrada també, m'agrada molt que me passi això, me passi inclús per aquí a Girona. Ara portes 5 anys jubilada, comentaves. Una s'hi fa, està jubilada, després d'un ritme tan frenètic? Mira, et diré que me feia com una mica de por, perquè deia, a veure si després de tota aquesta feina que estàs fent i així, resulta que ho trobes a faltar. I he de dir que no, trobo a faltar la gent.
però no la feina la feina i més ara que no sé si sabeu que demà i demà passat hi ha vaga de metges doncs hi ha una pressió assistencial molt alta i les retallades influeixen diguéssim amb què tens que veure molta gent amb molt poc temps molta feina poques substitucions i clar això diguéssim
És dur, eh? I no sé jo si ara ho aguantaria igual com ho havia aguantat abans. És sostenible, això? Jo penso que no, que hi ha d'haver-hi molta més inversió. Però no és sostenible perquè ha de canviar cap a un sistema de privatització. No, jo soc de la idea que la sanitat ha de ser pública i ha de ser gratuita i ha de ser per a tothom. El que passa és que s'ha d'invertir més en això, des de dalt, des de l'administració. Sí.
després de tants i tants anys, vull dir quina és la lliçó que li donaries a la gent? per exemple, si és que poguessin donar-li una lliçó un consell és que una lliçó que... és difícil, eh? però la meva idea seria primer que facis
allò que t'agrada, és a dir, que lluitis per allò que t'agrada. Jo vaig pensar que volia ser metge i vaig tenir sort perquè a casa meva me varen ajudar molt i me varen... Això es notava molt en aquella època, eh? Permetre fer-ho, eh? I, bueno, també tinc que agrair la meva família. Són cinc germanes i totes vam estudiar. Llavors, jo volia ser metge, tenia que anar a Barcelona, tenia que fer la residència i a mi em va costar, però a casa també els hi va costar.
I després una altra cosa és que una vegada, diguéssim, tu ho has aconseguit, t'has d'implicar en la feina. No pots... Aquesta idea ara una mica que la feina és unes hores i marxar, no? Ja sé que potser hi ha feines que són més difícils, la implicació.
Però, si pots, és bo que te puguis implicar en aquesta feina i que puguis respondre, perquè el que tu t'endús és una passada. Mira, el que m'enduc jo ara. A una classe? Sí, sense saber-ho, sense saber-ho. Tu saps si hi haurà acte d'inauguració o alguna coseta? Em sembla que sí, no? Suposo, però no ho sé. Ah, ja t'ho diràs. Ah, i una altra cosa volia dir-te.
que una de les coses que també m'ha agradat molt és que la plaça porti el nom de dona, porti el meu, però que jo sigui una dona. Això, jo penso que la societat ha canviat força amb aquest tema, no?, d'homes i dones, però que encara hi ha molts reductes, masclistes inclús, que no ens en donem compte. De fet, aquí a Girona segur que la majoria de carrers, a Girona, a Barcelona o a tot arreu, porten noms d'homes.
Clar, llavors les dones estan com invisibilitzades. Quina és la manera que això desapareixi? Una pot ser posant noms de dona a places, el meu o el de qualsevol. D'aquesta manera les nenes tenen la idea de dir, bueno, aquesta persona...
Jo recordo, quan era petita, que referents de dona pràcticament no n'hi havia. És a dir, jo pensava sempre en masculí i no hi havia dones de poder emmirallar-me. En canvi, ara, cada vegada, se posen més noms, més coses, més centres, i això fa que...
probablement aquesta distància entre homes i dones disminueixi i tant de bo acabi desapareguent. Montse, l'excusa per enredar-te a venir aquí va ser que podries donar les gràcies a qui volguessis després d'això. Llavors, era saber a qui li agradaries donar-li les gràcies. Uau! Si dic a tothom que vull donar les gràcies, no acabaríem. Ho diré així en global.
primer, els companys. Entre ells, l'Asson i la Noelia, que són les que van com promoure una mica tot això. Però, bueno, no vull dir només en elles, a tots, eh? I no només metges, metges, infermeres, administratives, auxiliars, tota la gent, diguéssim, que forma aquest equip. I també, imagineu-vos-hi, en els que ja han hagut abans de mi, el doctor Joan Vilaplana,
El doctor Puig, que és un metge que havia treballat amb mi, però que és del poble, i que va treballar molt ell per aconseguir que el cap s'obris allà. És a dir, tots els que hi han hagut abans, que hi han hagut amb mi i que hi han hagut després. En aquests, segur que els hi he de donar. I després, clar, a la gent, als veïns i veïnes.
Sense la participació dels veïns i veïnes, jo no hauria pogut treballar com a mi m'ha agradat de treballar. Llavors, a ells els he de donar les gràcies, segur.
Clar, també puc dir a la meva família, no?, perquè m'han... Ui, sí, sempre, sempre, perquè si no després toquen a casa, vull dir... Sí, perquè m'han permès estudiar i fer el que jo m'ha semblat. I una altra cosa també volia dir, que això que m'hagin donat la plaça en vida està molt bé, perquè puc donar les gràcies de mi. Clar! Que si no, sempre ho ha de donar altra gent. És veritat. Vull dir que això també és una cosa que penso que està bé.
Doncs és el moment que jo doni les gràcies, i és per donar-te les gràcies, Montse, per haver vingut avui, per acompanyar-nos, per explicar-nos 30 anys de vivències, com aquell qui diu, i també per felicitar-te, perquè tens una plaça en vida, que això és Girona, i ja t'ho dic, ara no ha passat mai, i ja veurem quan torna a passar, però que moltes felicitats. Montse Mas, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta. Moltes gràcies a posar-nos el tenis. M'ha agradat molt.
Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Quan dones sang, fas créixer una comunitat més unida, més gran, immensa.
Dona sang el 8 de gener a l'Ajuntament de Girona. El 16 al local social de l'Eixample i al gimnàs Anytime Fitness Girona. També de dilluns a divendres a l'Hospital Josep Trueta. Consulta horaris a bancsang.net barra donar.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i disseptes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina.
Fes una foto del terrat que des d'aquí es pot veure en Mart. La roba estès al meu agost, un camp d'espigues i cargols. Esperarem que passi el fred i sota l'arbre parlarem de tot.
Un mar d'antenes i animals Els astronautes volen baix Els núvols passen com qui no diu res Amb les butxaques a les mans Caminarem els passos d'altres peus Esmorzarem pambol i sal Ho vestirem amb unes copes de vi
Deixa endavant de la ciutat la tarda llarga i potser més.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I quan passen 5 minuts del punt de dos quarts de 12 del matí, seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM. Avui és dimarts 13 de gener i és moment d'obrir la nostra particular agenda. Ho fem mirant, en aquest cas, la 25ena edició, aviat és dit, de la mostra Muntanya i Aventura, en aquest cas, que se celebra entre el 16 i el 24 de gener d'aquest 2026 que acabem de començar. Per poder comentar la jugada, precisament, ens acompanya el bo de l'Albert Baguer, del Centre Excursionista Empordanès, aquí ja aprofito per donar la benvinguda. Bon dia i bona hora.
Bon dia, bona hora, moltes gràcies, Seïn Albert, escolta'm una cosa La mostra, aviam, 25 edicions Em sembla que la redescobrirem poquet Però si ens en pots parlar una mica
Sí, doncs mira, es tracta d'una mostra de muntanya i diguem mostra perquè realment és un compendi de moltes activitats diferents. No es tracta d'un festival de cinema en específic, no es tracta d'unes presentacions de llibres, sinó és una mica un compendi, com deia abans, de tot. Passarem projeccions de pel·lícules ambientades en la muntanya, tindrem xerrades...
d'alpinistes, escaladors, de gent que ha anat en bici, llavors també farem presentacions de llibres, inclús aquest any obrim també amb una cadada d'escalada en bloc al fossat del Castell de Sant Ferran de Figueres. En aquest sentit, Albert, vaja, vull dir, vosaltres a l'hora de teixir aquesta programació, quant de temps trigueu, més o menys? Si no m'equivoco, vull dir, no et diré pas que aneu any vista, però pràcticament...
Sí, exacte, després de quan s'acaba la mostra volem estar un mes sense saber-ne res, perquè quedem ben agudats, però ja el cap va barrinant, inclús ara quan estàvem preparant aquesta 25a edició hi ha coses que queden al tip B, que no entren al programa, llavors ja tenim alguna cosa pensada i d'altres que a partir de l'abril o així comencem a teixir.
En aquest cas, la 25ena mostra, hem intentat fer un fil conductor, que és una mirada catalana al món, en què la majoria, el 95%, et diré del que fem, és o fet per catalans, o fet a Catalunya, o, per exemple, en el cas d'unes noies que juguen a futbol al Paquistán a les muntanyes, però la directora és catalana. Hem intentat que hi hagués aquest fil conductor, que altres anys no l'hem fet, però aquest any s'ha fet així.
I veig també, per exemple, la projecció de K2 de Sergi Mingote, en aquest cas entenc que com un homenatge també a la seva figura. Sí, correcte, que ja el vam tenir de convidat i desgraciadament en Sergi va morir al K2 i vam fer aquest documental que probablement està molt bé. De fet va ser, si no m'equivoco, un any després de la seva participació a la mostra? Sí, exacte. No en recordo, que vaig parlar amb ell.
Llavors nosaltres comencem aquest divendres 16, com has dit abans, a les 9 del vespre a la CATE, amb una parella, la Sònia i l'Eloi, que van estar durant dos anys i mig que hi hagi de B3, creuant en bicicleta tota Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Llavors ens vindran a ensenyar un dels documentals, a explicar una mica el seu projecte i a respondre preguntes. I després el dissabte 17, a les 6 de la tarda, hi haurà una sessió de tres documentals, amb la primera femenina a l'Himalaia catalana l'any 84,
El Cantega. Després fem un relleu genacional i és la història de dos noies, de la Txell i la Bruna, que se'n van a la Patagònia, gairebé tres mesos a escalar, i es pot veure aquest canvi amb 40 anys de com ha canviat. I finalment, com bé deies, amb el documental d'en Sergi Mingote. Serà una sessió d'unes dues hores.
En aquest sentit, també a tenir en compte, t'ho dic perquè és que he al·lucinat un any més, perquè em sembla que no és la primera vegada que ho feu amb l'escalada en bloc al fossat del Castell de Sant Ferran, que em sembla que també és una opció i una oportunitat per a tots els amants de l'escalada.
Sí, correcte. No, això és nou, això és nou. Ho hem intentat durant molts anys i aquest és el primer any que el convidem a tothom a venir, el dissabte 24 de gener, a les 10 fins a dos quarts de dues, al Castell de Sant Ferran. En aquest cas només cal la inscripció, és gratuït i hi haurà diferents blocs. Per la gent que no sàpiga com funciona l'escalada en bloc és sense corda, hi ha uns matalassos, hi ha una alçada màxima.
Llavors, serà per tots els edats i nivells, vull dir, serà a nivell familiar i després dels més fanàtics també podrem apretar més. Albert, una mica, vull dir, objectiu d'aquesta mostra, ja sé, no sé, potser amb números, perquè mai ens acabem d'atrevir a posar números, però sí que objectiu que tingueu al cap.
Ostres, a nivell de números és molt difícil, també perquè ja només per començar nosaltres tenim una sessió que és per instituts, per alumnes de tercer i quart d'ESO, que aprofitem un dels convidats perquè en aquests alumnes puguin veure una mirada diferent, el que estan acostumats, i en aquest cas ja ens anem a 800-900 alumnes a vegades, llavors a la mostra hi passen més de mil persones en total, segur, seguríssim.
Escolta'm una cosa, doncs, Albert, del 16 al 24 de gener, opcions per a tothom, eh? En aquesta 25a edició de la mostra Muntanya i Aventura. Albert Baquer, moltíssimes gràcies i et deixem tranquil, que em sembla que estàs ocupat. Sí, moltes gràcies. Que vagi bé i molta muntanya.
Girona FM. 92.7 FM, la ràdio de Girona. Girona FM. Quan dones sang, fas créixer una comunitat més unida, més gran, immensa.
Dona sang el 8 de gener a l'Ajuntament de Girona. El 16 al local social de l'Eixample i al gimnàs Any Time Fitness Girona. També de dilluns a divendres a l'Hospital Josep Trueta. Consulta horaris a bancsang.net barra donar.
Recupera tota la programació a gironafm.cat, tots els nostres continguts de quilòmetre zero. Informació, entrevistes, esports, cultura i tot el que passa a Girona. Descobreix el que tenim per oferir-te a gironafm.cat, disponible on i quan vulguis. Girona FM, la teva ràdio. La gironina.
García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí. Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí, obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM, la teva ràdio, la gironina. Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80...
Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cocodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda, diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit, aquí a Girona FM 92.7 FM. Cocodril Club, el programa revival de l'Albert Malla. Hasta luego cocodril.
El més clàssic i el més actual del Soul cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat La Càpsula, el programa dedicat a la música sul, amb Oriol Mas.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I encarem ja recte final d'aquests quatre rius, d'avui dimarts dia 13 de gener, pràcticament al punt de tres quarts de dotze del matí, i avui parlem d'una de les organitzacions amb més presència arreu del món. I també la tenim aquí a Girona, ciutat, també a comarques gironines, parlem del Rotary, i és que actualment, vaja, si no m'equivoco, són més de 1,2 milions de persones distribuïdes arreu del món.
A casa nostra formen, o en aquest cas, Girona forma part del districte 2202, que agrupa Catalunya, Aragó, Euskadi, Navarra, La Rioja i Cantàbria. I per poder comentar la jugada amb molta més propietat, avui ens acompanya el Josep Maria Boqueres, a qui ja aprofito per donar la benvinguda, que és el governador del districte. Bon dia i bona hora. Molt bon dia. Primer de tot, em sembla que estàs de visita tota aquesta setmana per als diferents corporataris de Girona. Exacte. Jo estic des d'ahir, aquí a la província de Girona,
ahir vam estar a Lloret de Mar, i llavors, esclar, la visió del governador, a veure, pensa que el governador, únicament el nostre mandat, com els president dels clubs, únicament és d'un any, i teòricament és des de l'1 de juliol al 30 de juny. I llavors, com has dit, acabes de dir, doncs tot el meu...
Territori, és totes aquestes comunidades autònomes que acabes de dir, i practicament són 80 clubs. I l'obligació meva, entre altres coses, és visitar tots els clubs. Llavors, dintre d'aurellació, a part del governador, jo tinc 14 assistents. Cada assistent, més o més, té 5 o 6 clubs. I ara, precisament, el governador que tenim aquí al territori, el Bernat Rubió, que va ser president del Rotary Club de Girona l'any passat, és el meu assistent.
llavors m'ha programat, ja vam fer la visita a Roses, a Emporia Brava, però ara m'ha programat tota aquesta setmana, pràcticament cada dia visito un club, avui, precisament, tinc dos clubs que visita, un al dinar i al sopar, que estem al dinar, ara anem a Sagaró, i després a la tarda-nit, a la vesprada, estarem a Banyoles.
Llavors, la feina és incentivar i seguint amb l'esperit rotari tota la tasca solidària que fan els clubs amb el seu territori. Llavors, aquí es tracta de fer aquestes visites. Hem de pensar...
que l'organització nostra, com acabes de dir amb la introducció, doncs és un invent del senyor Paul Harris, que ell l'any 1905 arriba a Chicago, és advocat, no coneix ningú, però llavors té les primeres contactes que va tindre professionals, va ser amb un empresari del carbó, amb una enginyer industrial i amb un botiga, que era un sastre.
Llavors, precisament, les primeres reunions es feien un dia a la botiga, un altre dia a l'empresa i un altre dia al despatx professional de l'ingiria, no? I això anava en Rotary, i d'aquí ve el nom de Rotary Internacional. El que l'any 1905 ho van començar 4 persones, doncs ara és això el que has dit. Més d'un milió. Són més d'un milió, 1.200.000 persones en tot el món, no?
i estem organitzats per districtes. Aquí a Espanya hi ha tres districtes, a part del 2202, que és el nostre, també hi ha el de tota l'Andalusia i totes les regions mediterranes menys Catalunya, i Balears, que és el districte 2203, i el 2201 és la resta d'Espanya i Canàries. José María, jo el que veig és, a nivell organitzatiu, per exemple, vull dir, almenys cada club funciona de forma independent, però després també...
A vegades busquen també aquest treball en xarxa i suposo que també les teves visites aquí el que ajuden o propicien és precisament això, no?, de recordar que tenim clubs aquí al costat. O sigui, a veure, dintre de la... A part del team dels assistents hi ha, sobretot, diferents comitès. El que sempre és més important...
a part del de socis, que el que anomenem comitè de la membresia, és el comitó de la Fundació Rotària. Llavors, la Fundació Rotària propícia fer programes solidaris d'aportació d'euros per temes bàsicament amb entitats socials o benèfiques o de qualsevol tipus i després també hi ha programes que diem globals, perquè llavors inclús s'incentiva
que clubs d'aquí del territori ho puguis fer inclús a nivell internacional. Per exemple, jo soc del Rotary Club de Tarragona i en aquest moment estem fent un programa per portar aigua a Ruanda per unes escoles de 1.200 i escaig alumnes que no tenen aigua d'aixeta, potable, però de consum o el que sigui.
Doncs, per tant, a vegades també hi ha el tema aquest del tema solidari, que el que ens marca més com el nostre vaixell i insígnia és el tema de la pòlia. Això, l'any 1988, amb l'Organització Mundial de la Salut, es va pactar de nosaltres incentivar per arricar la pòlia al món. Llavors, per cada milió de dòlars que nosaltres recaudem,
La Fundació Bill Gates i la seva senyora, la Melinda, aporten el doble. És a dir, que amb 3 milions, 2 milions de la Fundació Bill Gates i el nostre milió de dòlars, amb això 3 milions vacunes pràcticament 6 milions de nens per tot el món. I amb això hem aconseguit pràcticament que estigui molt erradicada. Però després, l'altra cosa més important, o també que en les diferències d'altres, nosaltres no som cap ONG, no?
Però, en canvi, la cosa que ens diferencia d'altres entitats és que dintre del ratari club es pot fer qualsevol cosa. Dic això perquè, per exemple, jo mateix, jo professionalment soc arquitecte tècnic. I si vull...
activar coses de la meva professió, doncs potser m'incorporo a la Junta del Col·legi Professional, que per cert jo en el seu moment vaig ser comptador, vaig ser vicepresident i president del col·legi, i llavors què fem allà? Coses des del punt de vista col·legial de la nostra professió, i si tu tens un fill que juga a bàsquet i potser t'integres amb la Junta Directiva del Club de Bàsquet, però quan estàs allà, únicament faràs allò sectorial
professional o de l'esport o el que sigui i en canvi aquí qualsevol persona que s'integra al club doncs pot fer qualsevol activitat mentre tu el que proposis sigui totalment que s'autofinancii que no representi cap pèrdua econòmica al contrari sinó que tot el que intentem fer a través de contactes o el que sigui tot ha de ser diguéssim de cap cos
al mínim, i si no queda absorbit, però... I per això a vegades fem activitats solidàries que poden implicar en una tarda-nit, o un sopar, o el que sigui, a vegades 7-8.000 euros en una nit, i també ara, recentment, abans de Nadal, a Manresa, en una nit d'una nit...
sopar solidari de 600 persones, es van recaudar en una nit 84.000 euros, que són molts diners, això. I a Badalona també es van fer un sopar al moment de la bombolla immobiliària, doncs allà també, en una nit... Hi ha un altre temps aquell. Hi ha un altre temps, sí.
i llavors allà inclús a través de vegades de subhastes de quadres d'artistes locals o del territori, doncs també haig de haver quedat 90.000 euros, no? Però això són coses excepcionals. El més normal és fer activitats, un concert solidari o qualsevol altra...
Josep Maria, t'anava a dir en l'àmbit d'objectius tu com a governador en aquest cas del districte quin objectiu t'has marcat tu pel teu mandat abans d'acabar el 30 de juny el meu mandat sempre ha sigut així perquè des del punt de vista internacional és el que també s'afomenta i t'obliguen entre cometes és sempre parlar de la membresia de fer socis perquè si no hi ha socis
Perquè també està demostrat que al cap dels 40-50 anys, precisament ahir el club que vam estar celebraven 40 anys, i el club que jo estic són 45 de l'any 80. I també està demostrat que al cap dels 45-50 anys els clubs alguns desapareixen. Per què?
Perquè segurament els que ho van fundar ho van fer quan tenien 40, 50 anys o el que sigui, o 35. I esclar, si al cap de 40 o 50 anys, doncs el meu club, si féssim la mitja, estem al voltant dels 70 anys. Esclar, si no entra gent jove dels 40, 45 anys, 35, doncs això tendeix a desaparèixer. Bé, doncs sempre es diuen això. I després sempre l'altre...
Cavall de Troia, de sempre, ha sigut la Fundació Rotària, esclar, fer actes solidaris, recaudar 4.000, 8.000, 14.000 euros per temes solidaris. Però, en canvi, jo, com a objectius, la pregunta que em feies concretament, doncs jo el que propicio és que és importantíssim del tot...
que cada club, a part que hi hagi un president, hi hagi un secretari, un tesorer, un contador, i que hi hagi el macero, que va ser el cap de protocol, com si fos el cap de protocol de qualsevol entitat municipal o autonòmica, doncs que hi hagi un comitè o un responsable de mitjans de comunicació i d'imatge pública.
Ara estem en una emissora, per tant, és també molt adient parlar d'això, perquè jo considero que és importantíssim que a cada club, si no hi ha un periodista,
perquè també pot ser una altra persona, rotària o no, que s'encarregui que totes les tasques que fa qualsevol club, que la gent al territori sàpiga que ho fem. Perquè si no ho saben, la gent no es coneixerà i no existir. I en canvi, si es publicita, el que nosaltres fem, des d'un punt de vista, la gent no es pot trucar a la porta...
per dir, escolta, tenim aquesta necessitat de fer tal cosa o el que sigui això és una cosa i després també jo al districte el que he implantat per primera vegada ha sigut un comitè per la pau a veure, això dintre de l'esperit del nostre fundador del Pol Harris a part del tema solidari també va donar certes consignes perquè sempre hi ha hagut guerres jo que estic a Tarragona
i que és una ciutat que aquest any celebrem 25 anys del patrimoni de la humanitat de l'UNESCO, doncs bé, també a l'època dels romans i a l'època medieval sempre hi ha hagut guerres. I avui, quan obres la televisió, doncs els informatius, veus, guerres quasi en directe. Però, esclar, a part d'aquestes guerres que jo dic televisives...
i que els mitjans de comunicació, tant de paper com els digitals, els fan resó. Quantes guerres hi ha invisibles? Segur que a l'Àfrica s'estan matant tribus ètnies i que no les sabem. Per tant, també una altra cosa que també dintre del nostre esperit solidari i d'aconseguir el benestar dintre de les nostres comunitats és que també la gent tingui
el concepte de lluitar per la pau, la pau del món. Aquesta setmana, Josep Maria, em sembla que també estàs per aquí per donar el tret de sortida a un nou club, potser. Sí, veig que esteu una mica al cas. Home, i tant, faltaria. Bueno, sí, a part dels clubs que hi ha aquí, per exemple, ahir vam estar a Lloreta, avui estem a Banyoles i a Sagoró, ara al migdia, per un dinar amb la Junta, etcètera. Doncs després estem a Girona i...
i són els clubs d'aquí de territori, però vull dir el de Roses, ja el vaig visitar abans de Nadal, doncs també el dissabte fem una trobada amb un altre club que segurament hi haurà a la població de Roses. Ah, molt bé. També aquest club... Ja soc d'allà, eh? Tu és d'allà, molt bé. A la Figueres, però... Vale, vale, vale. Doncs de Roses, perquè també hi ha molta colònia francesa, segons estic entès,
Llavors, també s'ha cregut la necessitat. Jo, a Tarragona, que som 160.000 habitants, tenim 4 clubs a la ciutat. Imagina't. I a Barcelona hi ha 12. Però vull dir que... Bé, esclar...
que pot ser una competència, sí, però no, però hi ha gent per tot, vull dir que tots els clubs tenen Tarragona mateix, perquè hi ha quatre clubs, hi ha un que es diu Amistat Hispano-Marroquí, doncs fixa't, Hispano-Marroquí, per què? Pensa que el consulat que hi ha a Tarragona, que la primera presidenta d'aquest club, que és bastant recent, fa 7 o 8 anys únicament, doncs era la cònsul del Marroc, pensa que el consulat de Marroc, que hi ha a Tarragona, controla Lleida i tota l'Aragó, per tant vol dir que Tarragona
Calafei, Tarragona, Reus, Salou, Cambrils, Torre d'en Bardo, el que sigui, estem plens de marroquins i, per tant, el reino de Marruecos va creure convenient... Un club roteric. No, no, un club roteric al consulat que estigui a la ciutat de Tarragona i que llavors la gent, per papers o el que sigui, els d'Arragó tenen que vindre a Tarragona, no? Per tant, doncs, es va crear, mira, per una amistat hispano-marroquina, doncs, bueno, doncs, és el que es tracta, no?
José María Boqueras, moltíssimes gràcies per aquesta estoneta, et deixem perquè em sembla que estàs de ruta tota la setmana ben bé, o sigui que acabarem. No, no, però és la meva feina. Doncs vinga, moltíssimes gràcies i a vosaltres per la invitació.