Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Els Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina. Onze i cinc, benvinguts als Quatre Rius.
Divendres 22 de novembre de 2024. Ganes de tancar la setmana, ganes de tancar el mes de novembre també, tots escafant pel Nadal, encara que encara no hagi sonat Maria Carell en aquest estudi, dic encara perquè tocarà aviat. Abans teníem el Black Friday, el Fever Monday i tota aquesta festa neoliberal il·lustrada per fer-nos entendre que serem més feliços gastant.
Doncs què voleu que us digui? Aquí n'hi ha un que no pensa el mateix. Que la felicitat són altres coses. I que la felicitat sigui la banda sonora de tota la nostra vida.
I afortunadament per nosaltres la persona amb més personalitat d'aquesta taula de ràdio, tanta personalitat que ha estat capaç de dir-li que no el Pablo Motos per poder-se plantar aquí als estudis de Girona FM per estar amb mi i per conduir aquests meravellosos quatre rius. Arnau Vila, bon dia i bona hora. Molt bon dia, però això de personalitat, això és totalment fals, eh? Què vols dir? Ets un tio, un personal.
Jo sí, però no, que més no, perquè aquí hi ha molt de gent que la toca, eh? Bueno, la toquem, sí, però sempre n'hi ha d'haver-hi un que despunta, i en aquest cas ets tu, perquè jo ja sé perfectament que el Pablo Motos, no sé si t'ha trucat o no, però si mai et toqués jo sé que tu series fidel i estaries aquí amb nosaltres. Segurament, sí. Home, que segurament no m'agrada gaire, eh? Home, esclar, que depèn de qui et truca, que has de dir que sí o que no, esclar, és que direm que ens quedem aquí. És que ets un passatero. No, no, no, aquí t'equivoques.
De la Rajola es tremolen, no, Can Vila? No, això, una cosa o l'altra. Tu... Ostres, o sigui, ara fem molta conya, eh, del tema, però a mi m'ha agradat molt el que ha fet el Broncano, que és explicar una miqueta el que passa, el que tots sabem que passa, i al final és... Jo crec que el Broncano ha agafat una cosa que el Pablo Motos en els seus inicis tenia, quan estava a quatre o fins i tot a les tardes del cap de setmana,
Era en altres temps també. Era en altres temps, però jo els vaig viure. I me'n recordo que aquest home parlava de tu a tu amb el públic. Conectava molt més perquè parlava d'un to de peu de carrer. I això és una cosa que ha anat perdent. I ara mateix Pablo Motes és establishment. I en aquest sentit, en Broncano, que jo me l'he creuat 20 vegades a Gran Via anant amb patinet elèctric, vull dir-te que no saps,
És una persona que parla de tu a tu i t'explica que tenia un programa tancat i que li ha saltat el programa perquè li han rebentat l'entrevista per un altre costat. I a partir d'aquí el Jorge Martín jo crec que no en sortirà pas ben parat, eh, d'això? Jo ho tinc claríssim. No en sortirà pas bé, d'això. Però està molt bé parlar una miqueta del que passa entre Bamelines.
Sí, i es parla poc, poc se'n parla. Sí, no expliquem què passa aquí a Girona que fem entre bambalines, millor que t'ho dic perquè aquesta sí que ens podria petar la cara. Escolta, avui parlarem de cinema, també tindrem sac de jocs, a més a més avui entrevistarem l'Anna Teixidor, directora del documental Murs de silenci, gran escala 2000, que ha aixecat bastanta polseguera aquesta setmana. També encararem el va de teca com a recomanacions gastronòmiques i la gent de Girona secreta per tancar aquest divendres i aquesta setmana. Arnau Vila?
Ens hi posem, de pel·lícula. Mirades assassines a l'estudi de Girona, i veiem... Carles Rimes, bon dia, monora. Bon dia, no necessito dir-te bon dia, ja.
Home, escolta, vam dir que recuperaríem grans èxits d'ahir i d'avui del cinema, i home, Titanic ho és. Sí, sí, però la cançó que està en pelagos de l'Street Indian, potser perquè l'hem escoltat tantes vegades ja que se'ns fa avorrida. Potser sí, més de trenta, segurament. De totes maneres, sí que, a veure, parlant de l'Street Indian ara que va per dir coses positives, vull dir que, sense obrir, va ser un dels moments més impressionants de la cerimònia dels Jocs Olímpics d'obertura,
L'aparició de Céline Dion, que feia molts anys que estava darrere d'una cortina, que tenia una vida molt privada, i el ressorgiment una mica del que va ser en els anys 90, es recordarà sempre com un moment molt mític de la història dels Jocs Olímpics.
Doncs mira, jo et prometo des d'aquí que si vols, la pròxima vegada et posaré la banda sonora d'El Buen, El Feo, Li El Malo. Potser que sonarà una miqueta millor. No ho sé, avui hauria caigut millor posar la banda sonora del Mac 2. Clar. Ja parlarem amb l'equip de producció de Girona FM. Carles, arribes de cinema? Ara sí. Bon dia i bona hora. Què tenim d'estrena per aquesta setmana?
Doncs bé, tal com ara que estaven insinuant ara mateix, doncs sens dubte una de les estrenes, l'estrena de la setmana, i jo crec que contra tot pronòstic, el que pot ser una de les estrenes de l'any, Wicked, una pel·lícula que la veritat ja se n'anava parlant, però s'ha començat a generar un bombo tant de crítiques positives,
com entre la crítica especialitzada com del públic que ha vist la pel·lícula ja, que atenció amb aquesta pel·li que pot fer coses... pot petar-ho? pot petar-ho, insisteixo, almenys pel que jo penso contra el pronòstic. Al final estem parlant d'un musical, els musicals ja sabem que últimament...
solen punxar bastant. I bé, aquí, en aquest cas, el que fa és una adaptació d'una obra de Broadway, que en el seu moment també era una adaptació d'una novel·la, que en el seu moment també era una adaptació del Mac Dos. És a dir, anem tirant enrere. Però si ens situem al musical de Broadway, que es va estrenar el 2003, Wicked,
amb musgalletres d'Stiffen Swartz i llibre de Winnie Holtzman, un musical que va anar molt bé. I què ens explica avui aquest una mica? Doncs és una mica com l'avançada del que es devindrà al Mac Dos. És a dir, quan la Dorothy aterra aquest món, ja tenim els personatges instal·lats allà, sobretot les bruixes.
Però, Wicked, el que ens explica és com arriben, o com aquestes bruixes es converteixen en bruixes, d'on prové tot una mica, tot plegat i, com dic, a ritme musical. I fixa't si ho tenen tant i tan clar que els anirà bé, que, de fet, per la Invinent ja està prevista la segona part, segona part de Wicked. I bé, i com bé dèiem, és que, insisteixo, és una pel·li que no té grans noms, tampoc, a part d'Ariana Grande, que potser...
Això arrastra. Com a cantant sí que arrastra, però a nivell actual no. I fins i tot el director, John M.Achoo, un director d'origen tailandès, tampoc és conegut. Però al final insisteixo, i crec que parlarem d'aquí unes setmanes d'un dels hits de la temporada.
És que a mi m'agraden molt aquest format híbrid entre el cinema i el musical. Clar, jo sempre tiro de repertori Tim Burton, Sweet N' Tote, El Barbero Loco... A mi m'ha encantat, una miqueta llarga, les coses com són. Però jo crec que aquest intercalar, vull dir, també és una manera diferent de trencar estereotips en aquest sentit, potser no? Bé, al final la història del cinema està farsida d'adaptacions a EurodeLine, no? Algunes més reixides, per exemple, ara parles de Sonitut, com no parlar de Website Story, les seves dues versions...
però també hi ha catàstrofes com passen al seu moment Evita, amb la Madonna, que també havia de ser... Tot i que a mi m'agradava molt l'adaptació de l'An Parker, o fins i tot el més sonat i darrer Cats.
El gran musical, un dels grans musicals de la història de Broadway, l'adaptació cinematogràfica, s'ha considerat com les pitjors adaptacions de la història al cinema. Li van donar, no sé quant ratxis, pitjor pel·lícula, pitjor adaptació, tot un desastre bastant. I no oblidem que tenim encara aquí a les Espaies, la Lady Gaga, el Joker, vull dir que...
musicals em sembla que és un tot o res, o et surt molt bé o la patacada és enorme. Doncs ja ho sabeu, i com deies també la durada, més de dues hores i mitja, 160 minuts. I això és la primera part, imagina't. És contundent, és una estoneta llarga. Espectacle, espectacle per tots els públics.
Aviam, ja ho hem dit, o tot o res, i em sembla que encara tenim alguna coseta més en el tot. Sí, anem a una pel·lícula més senzilleta, més intimista, que es diu Temps Compartit. És un film francès d'Albert Assayas. Assayas per mi és un dels millors directors francesos que hi ha actualment. I bé, és una pel·lícula superpetitona, amb quatre personatges.
que ens trasllada, no gaire lluny, al temps de Covid, quan tots havíem d'estar confinats a casa. En aquest cas, la sort que tenen aquests dos germans, que és la història de dos germans, que tenen la casa familiar, que és una casa d'aquestes, he imaginat aquestes cases franceses, amb el seu pati... Home així, victorianes, no? Vull dir que passar la Covid aquí és millor que en un pis de 30 metres quadrats, diguem-ne. Eh? Crec que ja sé quina pel·li em vols dir. Qui és el protagonista?
Vincent McKay. Vale, no hi ha l'elordí aquest, el... la nuquet? És que vaig veure una pel·li d'aquestes, jo, de... O sigui, em sona de l'estrena. De l'estrena et sona? Potser. Bé, s'estrena avui, eh. Per això, que s'estrena avui, però un tràiler d'aquests que he vist fa mesos... Ah, potser, potser, sí, sí. Aviam quanta més. Potser, potser. Sí, sí, sí. Sí. I, de fet, el final... Va ser ja... s'abasa, de fet, amb una experiència pròpia. Vull dir, van ser ell i el seu germà, que durant aquest temps de confinament se'n van anar...
a viure a la casa de les afores dels pares i a partir d'aquí li va sorgir la idea d'entancar aquests quatre personatges, tant ells dos com les parelles i explicar-nos una mica com es va viure els temps de Covid i reflexionar una mica sobre el tema.
És que crec que encara falta material de tot el que vam viure de Covid. Bé, sí, suposo que... Ja anirà sortint, eh? Ja anirà sortint, sí, sí. Però encara queda, eh? Jo crec que és un tema que, vulguis que no, intentem parlar-ne poc, eh? Fixa't que ara mateix intentem parlar-ne poc. Com si no hagués passat mai. Sí. Jo recordo, ara parlant de l'hecatatura, eh?, que també... No, no, endavant i tant, ja et tenim per tot.
No, és que ara m'has fet pensar en una entrevista que li vam fer a en Javier Cercas, que molt, quan hi ha temps de Covid o gairebé després, que ahir ho deia, diu, és que amb temes tan grossos cal una distància i un temps. Completament. Perquè és molt complicat parlar d'algú que cala succeir i encara no saps les conseqüències que se n'han derivat. Per tant, ja estic d'acord totalment amb tu.
i que vam acabar rebentats. Perquè jo me'n recordo que cada entrevista que feia, cada contingut que feia fos aquí, fos d'esports, de qualsevol cosa, era... Bueno, i després de la Covid, com ha anat? I jo crec que ja tots vam acabar tan saturats d'aquest tema, que és allò que vam dir, mira tu, escolta, ara que passi un temps, d'aquí 10 anys, quan se celebrin 10 anys del tancament, allà començarà a sortir material a punta pala. Però de moment anem d'allò. El trufó tenim cosetes o encara ens queda alguna estrena també per repassar?
Sí, té un parell d'actes que crec que valen la pena. Com i tant. Seguim amb Hitchcock sempre, encara continua el cicle de la flomoteca dedicat al gran cineastre britànic i anem de clàssics un altre cop, de top top top, com La muerte en los talones. Hombre! Un superclàssic. Una de les grans pel·lícules de Hitchcock que tant li agradava a ella era aquest, què? Com se sent un ciutadà anònim cada cop que li volta a tu com el persegueix i no sap per què.
A partir d'aquí es crea aquesta trama, amb un cari gran que està a nivell 10. El personatge aquest anònim que diu, què m'està passant? Que tothom em vol matar i em vol perseguir. Saps que no és aquesta que em sembla que és l'última pel·li que vaig anar a veure El Truffó? Ostres, doncs... Imagina't que t'estic parlant. Jo recordo aquesta, anar-la a veure El Truffó.
Doncs havia de ser d'alguns... Fa anys també vam fer un petit cicle de Hitchcock, podent anar per aquí, però ja et dic que... Estic parat de fa molts anys. Sí, sí, sí. Doncs bé. Intentaré corregir-ho. Intentaré corregir-ho. La Muerte en los talones, el seu cari gran, E.F. Marissen i James Mason. I, doncs, també m'agrada molt destacar avui, que diumenge al vespre tindrem una visita molt, molt il·lustra, una de les grans actrius europees, com és Isabel Huppert, que aprofitant, doncs, que aquest cap de setmana està aquí al Tempor de l'Alta, fent teatre,
doncs hem aconseguit que vingui un momentet, ja sabem que aquestes estrelles tenen l'agenda molt ocupada, però que vingui un momentet el Trifó a presentar una de les seves pel·lícules també més icòniques, que és la Ceremonia de Claude Chabrol, una pel·lícula negra negríssimada basada en una novel·la de Ross Rendell, i que a més d'Opert hi ha la Sandrine Bonet, la Jaqueline Bisset, un dels grans clàssics del cinema contemporani francès, i per tant, si voleu veure L'Opert en viu i en directe,
Ja ho sabeu, tard o tard, el diumenge tres quarts de nou al Trifó. Crec que t'has deixat una coseta a l'agenda, si em permets. Moltes, esclar. Tenia una molt destacada i és la presentació del Dia de la mort d'en Roberto Brava. No és cineva. No és cineva, però bueno, és un crossover, això. Quan ho tenim, això, Carles? Era demà, em sembla? Demà a les 12 a la llibreria 22. Demà a les 12 a la llibreria 22, eh? Tothom cap allà, a la tercera novel·la de Carles Ribas i l'Àngel. Molt bé.
Doncs em sembla que amb això ja ho tindríem en el Vila, alguna cosa a afegir. Voleu que us digui quina és la pròxima pel·lícula que t'heu pensat veure? Aviam. Robot salvaje, què? Robot salvaje. Sí? Sí, sí. No l'he vist però me n'ha parlat malament. Ah, va per bé. Aquesta la tinc aquí. Robot salvaje. Sí, sí, la tenim al cine, per exemple. A tu tira-ho, el salvatge. A mi m'agrada aquestes pel·lícules. T'agrada el salvatge? Sí, sí. Ho tinc claríssim. Ho tinc claríssim. Ah, al final hem parlat d'agraïtos, veus?
Ah, mira. Deixem-ho per aquí. Ja em pensava. Desinem a Carles Ribas. Moltíssimes gràcies. Vinga, adeu.
Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat. Als Quatre Rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tert. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Una setmana més, moment d'obrir el sac de jocs. Pau Regincós, bon dia i bona hora. Bon dia, aquí estem. Què ens portes avui? Ui mama, m'encanta això. Tinc un martell a la mà, tio. Martell a la mà, aquí, vigileu, que no piqui aquí l'estudi. Pica Tessoros, de la dictatorial ABA. És un joc que ja fa temps que tenim. Va guanyar el 2021 diferents premis de joc així infantil. És un joc que ens funciona molt bé, ja és la segona còpia que tenim, perquè t'explico, t'explico. És un joc que jugues amb la caixa.
i jugues amb un martell de fusta, com quan els nanos ho veuen jugar, és com jo vull jugar a aquell joc perquè és una experiència de joc que és familiar, poden jugar-hi tots al voltant de la taula, fins a 4 jugadors a partir de 5 anys, i la gràcia d'aquest joc és la caixa tombada, li poses una espècie com d'alona i a sobre li poses tota una bossa de diamants.
i li expliques que és així, el joc és una cova, això simula la cova, que tens tots de diamants atrapats a la cova, però, ojo, que hi ha un drac aquí dormint, llavors és com un esmauc que està aquí vigilant els seus diamants, i tu, com a bon nan, tens 8 nans diferents de diferents colors, agafes el teu martell i has de picar la capsa,
Pels laterals, vas fent copets, pels laterals de la caixa que tens quatre costats, tu vols picar a dalt, ja hi ha nanos que li foten castanya a dalt, i dius no, a dalt veus que salten, saltar no vols, tu vols picar pel costat perquè caiguin de la cova, llavors tu aniries picant, hi ha un moment que s'acosten en el bord, en l'extrem de la caixa i cauen de la capsa. Per evitar que siguin massa bèsties i li fotin castanya i caigui tot,
Hi ha un límit de 8. Si passen de 8, perden el torn i les tornen a la cova, perquè han despertat el drac. Llavors han de ser meticuloses, picar una mica fortet perquè en caiguin més d'un, i miren el color que cau. Si aquí cau, el sorollet dels diamantets aquests quan cau a baix, clenc-clenc-clenc-clenc, vigiles que no caiguin a terra, i busques, cada jugador comença amb quatre cartes d'una espècie de vagonetes, on t'anirà guardant els diamants que li caiguin. Si tens lloc pel diamant groc, doncs el col·loques a sobre.
que tens lloc pel vermell, identificació de colors, motricitat fina per agafar les peces i les vas posant a dintre de la teva carretilla. Li toca el següent, t'esperes que et toqui tu. Tenim dos altres colors, el negre, carbó. El carbó també és més clar. Aquí al mig dels diamants no el volem, el carbó és per molestar, el tornem a donar a la cova. I llavors tenim el transparent, que és comodí. El comodí ens va perfecte per acabar d'emplanar el color que ens faltava. Si arriba un moment que et posem, en aquest cas, quatre colors diferents a la carretilla i l'emplanem,
Tornem als diamants que hem fet servir, perquè la cova torni a tenir els diamants, i ja tenim un punt. Girem la carta i anem per la següent. Tenim quatre cartes, el primer que en plena les quatre carretilles de diferents peces, guanya la partida. La gràcia és això, martelleta a la mà, controlar la potència, quan algú d'una criatura moguda que es queda destrans, que posa aquest joc i es calma, perquè clar, l'objectiu és intentar no tirar-los tot de cop, llavors els veus aquí calculant la força, no?, desplaçant això... I si li dones un cop
És com allò de les estovalles, que treus ràpid les estovalles i cau tot i recte, doncs aquí passaria igual. Si li fots castanya en un lateral, les joies aquestes cauen a planes avall, però hi ha aquest límit de 8. No podem ser massa brutos, perquè despertaríem el drac, i només podem mínim, o sigui, màxim 8 diamants.
8 diamans, o sigui, si acaben més de 8 diamans... 8, perds el torn, les tornes al mig i ha de prendre controlar la força. Que el joc es queda curt, tenim la versió d'un dau i diferents cartes, que també les tens aquí, que has de complir abans de tirar, doncs que caigui un número parell de peces, un número imparell, que hi hagi tantes de vermelles, no? I el dau pot simular un dels nans, hi ha 6 nans diferents, 6 colors,
Tires el dau i el dau et diu, doncs si ets el nan blau, ara jugues. Ves de la dreta amb l'esquerra o amb l'altre amb l'ull tancat. Amb l'altre amb el dit gros, així agafant amb només dos. Difficultat per fer una mica més divertit i posar-te el rol d'aquest, d'un nan i picar la mina. Llavors està molt bé per parlar de les joies, de com treuen les pedres precioses. Tots els jocs a vegades et donen un aprenentatge que va molt bé. Minerals, com són els minerals.
I tenir un martell a la mà i poder jugar amb un martell, això no té preu, no té preu. Està molt divertit la proposta d'Ava, de Picate Soros, que ja fa temps que el tenim, que val la pena que coneixeu. Guardem diamants, doncs, cap al sac de jocs. Pau, Regincós, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Els Quatre Rius.
El Magazine Matinal obre la ciutat. Escolta el que diu Girona, sent el que passa a la ciutat, als quatre rius, amb Said Esbai. Una finestra a tot el que passa per sobre el Güell, l'Unyà, el Galligants i el Tent. Sintonitza el 92.7. Disponible a totes les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM, la teva ràdio, la Gironina.
A Girona canviem el model de recollida per reciclar més. Tot i ser una de les ciutats catalanes amb les millors dades de recollida selectiva, no n'hi ha prou. Per això, estem aplicant les noves modalitats com el porta-porta, les àrees temporals i els contenidors intel·ligents. Suma't al canvi. Ajuntament de Girona.
El divendres 22 de novembre a les 6 de la tarda encenem les llums de Nadal de l'Espai Gironès amb l'actuació musical del grup Ali Alma Music a la planta baixa davant de l'arbre de Nadal. Divendres 22 de novembre a les 6 de la tarda acompanya'ns a encendre les llums de Nadal. No t'ho pots perdre. Espai Gironès, 130 botigues, cinemes i restaurants per gaudir. Els Quatre Rius. El magazine matinal opera la ciutat.
Segurament n'heu vist, segurament n'heu sentit a parlar i, si no, ens sentireu. Murs a silenci, gran escala 2000, és el documental de 3Cat que ha sortit aquesta mateixa setmana que reobre el cas d'explotació sexual de menors en un prostíbul davant talló als anys 90. Polítics, empresaris o jutges? Estan a la llista. Ana Teixidó, directora del documental, bon dia i bona hora.
Hola, bon dia, gràcies Said per convidar-me avui. Jo t'agraeixo especialment que hagis pogut venir avui, ho dic perquè, vaja, desapercebut, no ha passat. De fet, al contrari, no sé si esperaves la repercussió que ha estat amb...
Sabíem que estàvem tractant una matèria delicada, no? El que passa que la repercussió mai saps, has de deixar que se meti. També penseu que això es va metre de manera lineal per TV3, eren dues hores, es va acabar cap a quarts de una de la nit, i llavors és ara quan la gent ho pot descarregar de la plataforma i veure-ho, que potser tindrà més recorregut. Veig una miqueta directa. Han començat a sonar els telèfons després de l'emissió? En quin sentit?
en dos sentits. Suposo que n'hi ha un de contrari i n'hi ha un d'altre de sumar.
Hem deixat una bústia de denúncia, un correu electrònic i un telèfon de l'espectador perquè si algú sap alguna cosa, si una dona vol denunciar la situació que va viure en aquest prostíbul o en un altre, doncs que ho pugui fer. En sentit contrari, no, tot és molt silenciós. Suposo perquè en la sèrie documental ja s'assenyalen alguns noms
que no han volgut interlocutar amb nosaltres, que no han volgut contrastar el que sabíem. I, per tant, el que prefereixen aquests personatges és mirar cap a una altra banda i que passi pàgina ràpidament. I pel que fa a la família Ortega Monasterio, doncs ens ha enviat una carta i ara s'està valorant. Anem per pares, primer de tot, a l'Empordà, comarca de prostíbuls. Per què aquest cas?
Jo soc d'una comarca fronterera en el qual hem anat creixent i hem vist com l'explotació sexual a les carreteres i als clubs era una cosa normalitzada, no? I que si era normalitzada és perquè actuava amb la convivència de càrrecs públics, de funcionaris, i per tant això vaig pensar en un moment donat que s'havia de treballar.
Jo, durant els últims anys, em vaig dedicar sobretot a la mobilització de persones que s'anaven a la guerra de Sirenirac, que això l'evolució va ser als atemptats de Barcelona i Cambrils, i quan vaig acabar tota aquesta etapa de treball sobre aquest tema em va semblar que me n'havia de distanciar.
i per distanciar-me havia de començar un nou treball d'investigació i em va semblar que el de l'explotació sexual a la frontera era interessant i necessari. I en aquest sentit em van explicar el cas de l'any 92, em va generar inquietud, curiositat, vaig poder llegir el sumari judicial i d'aquí vaig contactar amb una de les noies que havia denunciat la situació d'explotació sexual a l'any 92. El que em va explicar ho vaig trobar alarmant.
i des del maig del 2022, que és quan la vaig conèixer, vaig estar treballant amb aquest tema independentment de la meva feina informatius. Jo he estat alliberada un any per fer aquesta sèrie documental, però vaig començar a treballar molt abans i continuar treballant després. Ja en el seu moment això va ocupar portades i portades. Jo no ho vaig poder viure. No sé si tu en recordes alguna cosa d'aquella època.
Jo també era força jove, tenia 14 o 15 anys. Jo no vaig viure directament. El que sí que recordo és que després vaig col·laborar a partir dels 16 anys a TV Figueres i el nom de Ferran Prat, l'alcalde de Vella Maia que havia sigut processat i absol, sí que havia sonat als informatius de televisió de Figueres. Perquè era un personatge força popular a la comarca, va passar de Convergència Unió al Partit Popular i jo recordo que a TV Figueres donàvem notícies sobre ell.
En aquest sentit, has dit que més o menys has tingut un any per teixir la investigació, una miqueta més fins i tot a títol personal. Com ha estat tot aquest procés? Ha estat difícil, complex, però també amb la perspectiva de pocs dies. He vist que tenia molta sort de tenir el recolzament de 3CAT del servei públic. I que el servei públic aposti per històries que potser una empresa convencional i comercial no oferia.
Vam tenir els recursos, normalment amb una plataforma ja es tarda 9 mesos, com a mínim a fer una sèrie documental de 3 mesos. Jo vaig fer una per Netflix que es deia 800 metros sobre els atemptats i ens van durar 9 mesos, però ja la recerca ja estava més o menys feta. Aquí vol dir que hi ha hagut recerca i producció i les entrevistes i l'edició, tot el món.
Però trobo que hem pogut tenir moments de reflexió. Aquesta sèrie la vam acabar el mes de març. I llavors també ha anat molt bé aquest període des del març fins ara per pensar, per reflexionar si tot estava dit correctament, si hi havia llacunes, com es podien vestir els buits que hi hagués. Llavors això ha sigut important i el recurs i la reflexió que hi hagi temps i que no sigui una feina d'avui per avui
que ja saps, la majoria dels periodistes ens aixequem a les vuit i saps que a les dues tens un informatiu i per tant, per molt que baixis en una roda de premsa pots indagar poc sobre el que t'expliquen i acabes sent un portaveu del que volen els gamenets de comunicació i els gamenets institucionals. On t'ha portat aquest viatge?
On m'ha portat aquest viatge? A donar-me de que hi ha molta impunitat, a donar-me de que tenim unes hèlits locals i no locals molt poderoses, de que hi ha càrrecs públics, partits polítics amb una gran influència, cosa que ja sabíem, lògicament, però que les ombres són molt llargues i que hi ha pactes de silenci. I a vegades no només entre els polítics i els funcionaris, sinó potser també entre els periodistes.
Parlaves de silencis? Em sembla que n'hi ha de diferent tipus.
Sí, hi ha diversos silencis. El principal investigador dels Mossos d'Esquadra, per exemple, li va passar factura a aquest cas. No va poder sentir mai a l'escala policial. Probablement hi devia haver altres motius, però fins i tot un comandament, si li va dirigir, li va dir de justar. Perquè tu estàs marcat i en un moment donat no va seguir les indicacions o els directius que se't demanaven.
Silencis perquè aquestes noies no van poder expressar realment el que havia passat allà, i aquest és el silenci més dur de tots. Silenci perquè hi havia una mena d'homertat entre els poders fàctics de Girona i el poder que teníem sobre els mitjans de comunicació, i no hi va interessar en aquell moment que això s'expliqués.
Probablement ni TV3, ni el diari de Girona, ni el Punt haguessin pogut explicar això fa trenta anys, encara que haguessin tingut els testimonis, la documentació, perquè eren altres moments. I ara també la mirada és diferent. Fixeu-vos tot el moviment del Mitú, per exemple, i tot l'empoderament de la dona, i sobretot quan la dona és víctima del patriarcat. Per tant, ara la mirada és diferent i aquests treballs es poden fer, però potser fa trenta anys no es podien fer.
És el moment de començar a fiscalitzar aquest tipus de capítols? Fiscalitzar o donar llum, no? A mi la meva principal esperança era... Mira, nosaltres hem arribat fins aquí, estic frustrada perquè no hem arribat més enllà i no hem pogut donar tota una relació de noms completes que tenim, però que evidentment hem de ser molt rigorosos i si no ho tenim acreditat...
amb totes les fonts que facin falta, normalment la lliure destill d'un periodista és de dos o tres fonts, crec que aquí encara hem de ser més rigorosos i fa falta que tinguem encara més punts de vista, però necessitem aquesta perspectiva. Parlàvem abans de silencis, el de les dones, per exemple, poseu el foc precisament en trencar aquest silenci.
Cal trencar el silenci, sobretot perquè la impunitat no es mantingui. Evidentment això va passar fa trenta anys, però qui no ens diu que això pugui estar passant ara, no? Però ara tot és molt més sutil, més amagat, més discret, és molt més difícil, no? Però, evidentment, el tràfic de menors i l'exploitació sexual probablement ja sabem per operacions policials que existeix al nostre país. Ningú més ho va fer, ho deia, ho dic per la jutgessa, per Miriam Iglesias, el seu vot particular.
Bé, a mi em consta que la fiscal, la Teresa Duerto, va protegir molt aquestes noies i va lluitar molt per elles, però a vegades el sistema no et deixa avançar. I entenc que la jutge, la magistrada, i en aquest cas la fiscal, van fer tot el que van poder, però en aquell moment no van poder anar més enllà. Tu has tingut un any per fer aquesta investigació i parlem d'un cas on la instrucció va durar sis mesos.
Sí, en realitat som un equip de cinc persones. Aquí ha sigut molt important la figura de la productora de la Sandra Rierola, de la documentalista de la 3I Bars, i llavors l'equip de muntatge, de càmera i de realització, que hem estat treballant tots cinc.
Llavors sí, una de les coses que ens va sorprendre molt va ser que en sis mesos hi va haver l'operació policial al maig i al novembre ja hi havia el judici, no? És molt inusual, em sembla que el mateix advocat, en Carles Montguilot, explicava, no? Això passa rarament, no? I potser per aquest desig de voler passar pàgina d'alguns i de poder projectar la seva influència al seu poder perquè passés pàgina ràpid. És que és el que t'anava a dir, simplement es volia tancar el tema i seguir avançant.
Sí, potser perquè les persones que es van asseure a la banqueta havien fet també un pacte de silenci amb altres persones, no? I aquestes altres persones els hi varen... els hi varen confirmar, doncs, que això es tancaria ràpid i que... i que... passaria en pàgina. Quanta gent et va dir que no volies sortir del documental?
Doncs força gent, vam anar a parlar amb molts alcaldes de la comarca, potser una vintena, i només tres o quatre ens van dir que no els agradava anar amb unes celebracions que es feien, amb uns dinars, amb uns àpats, i que ells evitaven anar amb aquests àpats, sabent que després d'aquests àpats alguns anaven al prostíbul i anaven amb aquestes menors. Però de tots aquests alcaldes que havien tingut càrrecs públics, que per tant són persones amb una certa trajectòria local,
només n'hi va haver poquíssims que ens van voler explicar què estava passant, realment, i això sí, sempre off the record. I és el que te n'anava a dir, voldria dir, uns àpats que ja eren Vox Populi, és a dir, això tothom ho sabia. Sí, a la comarca tothom ho sabia, no? I això encara és el que més sorprèn, no? Quan algú et diu, ah, però és que això ja se sabia. Ah, sí? I per què no s'havia denunciat mai? I per què no s'havia seguit aquest tema, no? Jo crec que un dels encerts del documental és veure una època.
l'època dels anys 90, que sortíem del franquisme, ja feia 15 anys que havia mort Franco, però que les estructures fàctiques encara es mantenien molt sòlides. I llavors veure el retrat dels anys 90 trobo que ha estat un dels encerts. I veure com coses que ara ens fan fer d'edat en aquell moment
Estaven totalment normalitzades. Per exemple, l'actitud de l'alcalde d'en Ferran Prat quan surt de la presó i la declaració que fa davant dels mitjans de comunicació és, els amics són els amics i aquests amics han de recordar cada dia que són amics. A mi aquesta declaració sortint de la presó preventiva em va sorprendre molt perquè vaig dir, i per què parla de les amistats?
Llavors, són moments que l'espectador té per reflexionar. Llavors, hi ha algunes persones que han dit que ho han mirat una segona vegada, no? Perquè hi ha molts de detalls. Nosaltres no utilitzem la V.O.N.O.F. gairebé. Per tant, tot són declaracions i s'ha de llegir sobretot molt entre línies. Per entendre la dimensió del que va passar allà. És que al final us treu una imatge de casiquisme total.
Sí, el caciquisme, el feudalisme fins i tot, aquest vessallatge d'alguns cap a altres, però que potser aquestes estructures caciquils probablement a pobles de Catalunya es mantenen, no? Sempre hi ha la persona amb més poder econòmicament que acaba manant políticament en el poble encara que no sigui l'alcalde.
Al final, ja ho hem comentat, parlem de càrrecs públics, empresaris, l'alcalde de Vilamalla, Ferran Prat, també l'exalcalde de Sant Pere Pescador, Joan Casadamon. En aquest cas, ell va quedar... ell va començar la causa com a acusat, però al llarg de la causa, la fiscalia li va retirar els càrrecs. Li va retirar els càrrecs. Curiós, si més no. És com va anar en aquell moment. Te n'anava a dir, la llista va molt més enllà.
Sí, és com una mena de llista d'Epstein, en el qual tenim tot tipus de càrrecs. El que passa és que aquesta llista crec que hauríem d'incloure els que van freqüentar el prostíbul i van anar amb menors, i sabien de la condivència dels amos del prostíbul amb l'exploitació d'aquestes menors, però també tots aquests altres que els han encobert.
i que prefereixi mirar cap a una altra banda i dir que no saben res. Per tant, crec que són tan culpables uns com els altres, uns per fer-ho i els altres perquè allà que s'ha fet això. Aquests potser són els més complicats de demostrar que hi eren.
Són els més complicats perquè han passat els anys i perquè en general tampoc no... per molts això és un problema, no? I llavors és millor passar-hi de puntetes. I llavors també penseu que per una dona, explicant el seu entorn, que ha estat amb un prostíbul, que ha estat coaccionada, que ja ha estat durant mesos perquè no se sentia empoderada i era massa vulnerable per poder anar a marxar, és molt difícil que ara, 30 anys després,
i agafi un telèfon o faci un correu electrònic i ho vulgui explicar, encara que sigui sense sortir davant de càmera. Penseu que les dones que hem entrevistat vam estar identificant un centenar de dones que havien passat per aquests clubs, d'aquestes en vam localitzar una cinquanta i finalment
Les que s'han atrevit a parlar davant de càmera són una dezena, però aquestes dezenes, aquesta dezena que hem pogut localitzar sobretot a Andalusia, el que diuen té molt de valor i té molts dematisos, i t'expliquen com vivien allà dins. I com quan alguna vegada havien dit a algun client, fins i tot jutge, que estaven sent coaccionades i que volien marxar d'allà, com a aquest jutge li deien el proxeneta i el proxeneta acabava apaiissant aquestes dones.
per veure el drama que van viure i com ara algunes d'elles encara no ho havien explicat en el seu entorn, ni ho volen fer, ni volen que els seus fills ho sàpiguen. I això ens ho vam deixar molt clar, que era una línia vermella. En el cas d'una de les noies que va denunciar el 92, aquesta noia l'hem entrevistada, l'hem enregistrat tota l'entrevista amb àudio, però hem hagut de recórrer amb un actriu perquè fes el paper d'ella.
perquè ella no volia que de cap manera la seva veu sortís ni la seva imatge, i llavors hem hagut de recórrer aquest recurs, que ja expliquem que és una recreació de veu i imatge, però que tenim la gravació original, perquè amb això hem sigut molt púlcres, amb tot el procés d'investigació sempre intentes guardar material,
material per poder acreditar que el que tu estàs dient doncs els fons t'ho han dit, els testimonis t'ho han dit i després en aquests testimonis més clau hem pogut fer unes 200 entrevistes però en aquests més clau hem anat repreguntant al llarg d'aquest any per veure que no modifiquessin el seu testimoni i perquè realment estaven segures del que havien vist, del que havien sentit, del que sabien.
En aquest sentit, parles d'aquesta anècdota del jutge? Que un representant del poder judicial actuï d'aquesta manera? No crec que sigui cap anècdota, crec que és un fet molt fefaent. Llavors la noia identifica un jutge com a client.
La meva anècdota parlava de... Sí, parlaré, de tot el... Sí, sí, tant seu, perdona. Llavors, ella identifica el jutge com a client i això nosaltres ens va crear una gran alarma i, evidentment, ho hem anat a contrastar. I, evidentment, sabem qui és el jutge. El que passa és que aquesta noia té molta vulnerabilitat. La seva vida es va trencar en aquell moment i no l'ha poguda refer mai. Fins i tot el seu entorn familiar, com que ella pateix una malaltia mental amb molts alts i baixos, se'n va desentendre en un moment donat.
Per tant, aquestes dones, que ara poden estar més o menys empoderades, aquesta noia té 46 anys, no es poden enfrontar al que suposo un procés judicial, però és que ni emocionalment ni econòmicament acabarien velles. Aquest és el moment que més t'ha colpit d'aquesta història?
Això és el moment que m'ha fet continuar amb tota aquesta història. I sobretot a batallar perquè els meus caps veiessin que s'havia de treballar aquest tema. Sí, perquè em va semblar que la impunitat era massa elevada. I que una persona que té una carrera pública, que és un funcionari de l'estat, actuï amb aquesta impunitat, em va semblar bastador. Perquè encara hi ha molts que creieu en el sistema.
i encara hi ha molts que pensem que volem ser honestos amb la feina que fem. Passem a parlar d'Ortega Monastirio. Què ha passat exactament aquests dies? Bé, al final Ortega Monastirio era la figura pública, amb una certa trajectòria militar de carrera, una persona popular, coneguda, estimada, que tots hem cantat al meu avi, fins i tot a discoteques, quan jo hi anava que fa anys s'acabava la discoteca amb el meu avi.
L'Arxiu Vinedé, no sé si recordaràs en Xavier Vinedé, el periodista d'investigació, va cedir tot el seu arxiu a bona part al Pavelló de la República. I això és una cosa que a mi també m'ha fet pensar molt, perquè el seu arxiu, no sé quants metres lineals té ara, però el nostre documentalista va trobar a dins l'arxiu la carpeta del cas Ventalló. Ell havia escrit un article de dues pàgines a Interviu l'any 92 i guardava una carpeta amb totes les seves anotacions d'haver parlat amb les fonts.
Hi ha una nota manuscrita que indica que el fundador, el creador del Gran Escala 2000 és l'Antolín Fernández Fernández, i en aquesta nota diu que és soci d'Ortega Monasterio. En la nota no diu que és soci, però llavors això ens va servir per poder fer tot un treball de maroteca i poder concretar que l'Antolín havia tingut un club a OSCA, el Club Choco. I a partir d'aquest club, a partir de les fonts que vam trobar allà i a partir
d'anar a l'Arxiu Històric d'OSCA, vam trobar un procés judicial on l'Antolín Fernández estava implicat com a responsable, com a proxeneta, on hi havia noies que procedien d'una agència, l'Agència Gràcia de Gran Degràcia de Barcelona, propietat de Pura Gaston,
l'esposa d'Ortega Monasterio, a l'Arxiu Municipal vam poder concretar que aquest local del Xoco era propietat també de la Pura Gaston, i després, a través dels testimonis, vam poder concretar que Ortega Monasterio hi anava sovint en aquest club, però no només això, sinó que amb alguns amics els havia proposat ser l'encarregat d'aquest club, d'aquesta barra americana. Per tant, que ell no només era una persona que passava per allà, sinó que tenia decisió en el negoci
vam poder localitzar una dona catalana que va anar a aquesta agència a Gràcia i que finalment va anar a Òscar. I allà a Òscar aquesta dona havia d'anar a netejar habitacions d'hotel a Haca, però la van retenir a la cobatxa, que era una fonda, i de la cobatxa la van portar al xoco. Ella va conèixer l'Antolín i l'Ortega Monasterio i, segons ella, va passar-hi molta por.
i va estar explotada amb moltes altres dones que després hem anat localitzant també.
Per tant, per les nostres investigacions, per aquests testimonis orals, estem parlant de cinc, sis fons o set que surten en el documental. A part, fons escrites de l'arxiu que vam localitzar que un testimoni, un cambrer del Xoco, també explicava que el propietari real de tots els clubs no era l'Antolín Fernández, sinó que en realitat era l'Ortega Monasterio i això està escrit a les dirigències. Doncs la conclusió, a través de tots aquests testimonis, fons orals i escrites, era que
La família Ortega Monasterio, en José Luis, juntament amb la seva dona Pura Gastón, formaven part de tot aquest entremat. En aquest cas, el personatge cap al seu propi vés.
Sí, en Quim Munzó deia, ha fet un tuit aquests dies, sí que explicava això. L'Oreta també. Sí, són aquests personatges que tenim com a mites i que després, quan indaguem, ens va sortir el seu nom. Nosaltres, quan vam començar fa un any, quan vam proposar aquest tema a la direcció de TV3, desconeixíem totalment aquest nom. En aquest cas, s'han posat en contacte amb vosaltres?
Sí, la família Leopoldo i es va posar en contacte i ens ha enviat una carta i bé, jo crec que és molt legítim que ells puguin sortir i explicar que ells són els fills que no tenen notícia d'això o que ho neguen totalment.
llavors ho trobo legítim i només faltaria que no ho poguéssim fer. En el seu moment, als anys vuitanta, quan això va sortir a la llum, perquè sí que es va dir a Òscar que aquest club era de l'Ortega Monasterio i de seguida els fills varen fer un comunicat dient que ho negaven tot i que ells tenien aquest local però que desconeixent totalment que aquí hi hagués un club i que s'explotés a menors d'edat.
En aquest sentit, tornant als silencis, ara un altre silenci més diferent que és el que potser poden tenir famílies de gent que pot sortir o que pot estar a la llista o que està a la llista. Entens aquests silencis?
Algunes d'aquestes famílies sí que s'havien posat en contacte intimidant-nos i dient-nos que per què havien de parlar d'aquest tema 30 anys després. En general a la comarca tothom ens parlava d'aquests familiars, d'aquests càrrecs públics i d'aquests empresaris i ningú, ningú, ningú ens deia i les noies de què se n'han fet.
han pogut reflar la seva vida, allò va ser un moment puntual, com estan? Ningú. Cap d'aquests alcaldes ens ha preguntat sobre les noies. Ningú. Cap dels veïns ens ha preguntat sobre les noies. Ningú. Noies que són dones de 46, de 50, de 60 anys. Sí, són silencis que formen part de la societat en què vivim, no? Potser el silenci que més
No sé si us dol o us fa mal és haver pogut explicar fins on heu pogut explicar. Sí, el periodista d'investigació sempre té aquestes frustracions, que no ha pogut anar fins al final. És evident que ja assenyalem clarament les persones que no han pogut parlar amb nosaltres i que no ens han pogut explicar aquella època. Però sí, no et quedes com una frustració. Però bé, els periodistes sempre estem frustrats perquè hem de fer la feina tan ràpida que sempre tenim les nostres frustracions, sempre ens falten recursos, sempre ens falta temps per poder indagar més.
A la llista hi sortien noms de força més amunt a nivell d'escala política? Sí, les principals autoritats probablement. El que passa és que indagar sobre això si no tens les proves fer feents s'ha d'evitar. Perquè al final, per no desvirtual, el treball que hem fet fins ara, sobretot.
Ho dic perquè és curiós, perquè al final es comportaven amb una certa impunitat, però tot i així, costa trobar les pistes, fins a cert punt. Sí, no crec que sigui gaire complicat, segurament que hi ha algunes persones que coneixen tot el guia dels fets. El que passa que aquestes condivències, l'encobriment, les relacions socials, les amistats, les fidelitats, les igualtats entre les persones, no?
Però bé, no estem descobrint res, tot sempre ha passat això, no? Suposo que també hi ha aquest altre silenci que ve per la por. Sí, hi ha persones que ens han expressat que teníem por i fins ara ens han dit que vigiléssim, que anéssim, que estiguéssim atents, que... Nosaltres no hem tingut por amb tot aquest procés. No, no ens ha semblat que haguéssim de tenir por. Ens ha semblat que ens volien intimidar, sí, en algun moment, que deixéssim de treballar aquest tema perquè no interessava,
Però por no n'hem tingut, però sí que és veritat que algunes persones que podrien saber coses i que van ser testimonis oculars de tot això sí que tenen por. També som d'una altra època, no? Nosaltres som d'una altra generació i per tant tot això ens ho mirem amb uns altres ulls. Creus que veurem noves investigacions relacionades amb aquest tema? Amb el 2000? No ho sé, però sobre l'explotació sexual del comarque espero que sí. Perquè crec que hi ha un llarg canvi periodístic per recórrer.
Estàs al cas en aquest sentit? Estic al cas. No, però entenc que com a matèria periodística és interessant i que s'ha d'indegar. Per exemple, em van donar una beca Montserrat Minovis per treballar l'any passat a la Nacional 2. I com...
el control territorial de les organitzacions criminals de la Nacional 2. El que vaig poder establir és que, del 2000 al 2006, la Nacional 2 estava governada per organitzacions d'origen rus. El 2006 aquesta organització va caure i van venir els búlgars, que van aguantar fins al 2011. Aquests van caure el 2011 i van venir els romanesos. És molt interessant fer una parcel·lació del 2000 al 2020 de la Nacional 2 per veure les influències que ha tingut
les dones que s'hi ha prostituït, que estem parlant de centenars de dones i que vaig poder documentar noms i cognoms, i no només la Nacional 2, sinó els aparcaments de la Junquera, per exemple, que també estan parcelats, que sabem els noms dels clans que controlen cadascuna de les rotondes, cadascuna dels aparcaments.
i evidentment que els cossos policials ho saben i les autoritats ho saben, però és un tema últimament que la prostitució sí que el govern espanyol va voler regularitzar, va voler abordar aquest tema, però al final va quedar en el tinter i no va anar endavant la llei, no? I bé, és un tema que existeix a la comarca, que és fa feent i que tots, tots el podem veure.
Creus que en aquest cas portat als nostres dies es podria fer un nou documental però on la impunitat no hi fos? Creus que en aquests dies que corren ara la gent està més conscienciada i hi hauria menys impunitat?
és molt complicat saber qui són els socis d'un club, perquè les persones que veiem moltes vegades són homes de palla, però saber els socis normalment això es fa amb un acte entre dos advocats, per tant és molt difícil que això estigui registrat enlloc i que puguem saber
qui és el destinatari dels beneficis d'un prostíbul, tot i que amb les documentacions podem veure qui són els propietaris, però que probablement molts d'aquests noms que veiem són de palla. Un empresari que vam entrevistar en el documental, que havia tingut un club a Girona, ens explicava clarament, diu, per obrir un club et fan falta diverses coses. Primer de tot, un bon contacte amb la magistratura. No pot ser que obris el club i te'l tanquin.
Segon, contactes amb els cossos policials, perquè si et posen un control de colèmia diàriament davant del club, no hi haurà clients i els espantaràs. Per tant, hi ha d'haver una bona relació amb els cossos policials. Les llicències donades per un ajuntament, amb un secretari, un alcalde i un equip de govern. S'han de mantenir també les bones relacions. No vols que els veïns comenci a oposar-se amb el club i que hi hagi manifestacions, perquè això espantarà els clients i no serà bo pel negoci.
i aquestes tres coses potser alguns clubs ho han aconseguit. Només dic potser, no puc posar la mà al foc per res. Però les reflexions que feia aquest empresari ens van fer pensar molt a tot l'equip i vam poder entendre com és que hi hagi tanta impunitat a l'entorn del tema de l'exploitació sexual. Perquè sí que moltes vegades ens diuen que
que és voluntari, no? Recordo llegint una diligència que deien que la Sofia Dudao va aconseguir fer 40 serveis sexuals en una nit en un club, un dels més grans al sud d'Europa. Però jo vaig pensar, fins i tot em sembla que ho van celebrar, van obrir ampolles, el propietari del club estava contentíssim d'aquella dona que havia tingut 40 serveis sexuals al cap d'any de l'any 2017.
Però vaig pensar, i com està aquesta dona l'endemà? Com està la seva vagina? Com està emocionalment, després de 40 contactes? Penseu que un club obren cap a les 4 o les 5 de la tarda? Clar que a la nit de cap d'any es deu allargar més, però com deu estar aquesta dona? I com es pot aplaudir això?
Ja silenciïs. Sí, crec que al final, tampoc no cal fer gaire preguntes, sinó que cadascú quan escolta aquests fets ja es fa les preguntes per si mateix. Però si aquest cas d'aquesta dona em va impactar especialment, perquè vaig pensar 40...
com devia estar i com deu estar. En aquest procés també ens han explicat que la vida útil d'una dona que es dediqui, d'una dona que estigui explotada sexualment, la vida útil és de tres, quatre, cinc anys, no pas més. Clar, físicament, imagineu-vos el desgast que suposa, emocionalment. I no vull tenir condicionals morals, en tot això només estic parlant de la salut, de la salut física i psíquica.
No ets la mateixa persona que fa un any o dos. Jo? No ho sé.
Totes les experiències es van canviant i vas veient a quins temes hi has de posar el focus. A mi m'interessa molt el periodisme d'investigació i també veig que te n'has de distanciar de les coses. Una línia de treball pot durar deu anys però després t'has de distanciar perquè si no ja no hi veus coses i cal que altres ho segueixin perquè tu has de començar una línia nova i en aquest cas crec que també ha de ser així.
Creus que aquest documental servirà per obrir veda en aquest sentit i que altres mitjans puguin interessar-se en el tema?
Sempre és difícil, no? Però suposo que també ha servit per prendre consciència que el que va passar l'any 92, encara que tots ho sabíem a la comarca o ho sabien, no?, però n'és que érem molt joves, doncs que hi va haver-hi molta impunitat. I, al final, aquest tipus de documental és per la dignitat i per la reparació moral d'aquestes dones, no?, que n'han pogut parlar obertament. I potser algun està a casa o ha vist
i s'ha sentit identificada perquè va viure el mateix i s'ha sentit reconfortada. Només per això ja pagava la pena fer-ho. Ana, gràcies per la feina i per venir. Moltes gràcies, Ait.
Benvinguts a Girona FM. Benvinguts a la ràdio de Girona. I què, es ens patina l'embraguer? És un dia de sol.