Els Quatre Rius. A Girona FM. Amb Said Svai.
Divendres 10 d'octubre de 2025. Avui volia parlar-vos de les mosques, les nostres, les de Girona. La mosca grossa i la mosca borda. Per si no ho sabeu, són els premis que entreguem des del Col·legi de Periodistes de Girona a la gent del gremi. Els que ens han facilitat la feina i els que haurien de reflexionar una mica més sobre la professió. Sempre amb un to distès, amable i rialler.
En una feina on la batalla d'egos és constant, tant l'externa com la d'un mateix, aquestes mosques són una forma de fiscalitzar a qui hauria de ser fiscal de la veritat. Ja tinc ganes de saber qui guanya la mosca grossa i la mosca borda. En tot cas, hi guanyem tots.
I ni mosca grossa, ni mosca borda, probablement mosca punyetera, la que tenim amb nosaltres directament des del Pla de l'Estany, com no podia ser d'altra manera. Arnau Vila, bon dia. Molt bon dia a totes i tots. Home, la veritat és que hi ha la mosca collonera, no? Jo dic punyetera. Això ja, si vols elevar el to, és cosa teva. No, però són maneres de dir mosques. Però bé, veurem com evolucionen les mosques. Tu, escolta'm una cosa, el que no pot ser és que tu no hagis rigut abans,
No, perquè m'ho imaginava. Ja t'he vist a menys lluny. Quan estàvem fent els titulars del primer cafè, quan m'ha tocat la notícia aquesta del tio aquest que ha fet no sé quants quilòmetres sense roda, borratxo... Home, entre rodes encara pot anar fent, no? És que us heu quedat mirant que jo m'estava descollonant aquí...
I dic, home, no, imagineu-vos-ho per un moment, un tio per la carretera amb els Mossos d'Esquadra al costat dient-li para, para, i ell que no, que no paro, sense una roda... El que passa és que portàvem un grau de veritat que és... potser... T'ha passat mai a tos a tu això, a Nauvila, que la policia et va dient para, para i tu no pares? No, no, no, no. Encara no, no. Encara no. Però en principi ens hem de parar tot, sempre. Bones pràctiques a la carretera.
Home, sí, però és que a mi quan m'arriba un d'aquests màquines... És curiós, és curiós. Quan fan el pleno al 15, veus el titular allà, condueix borratxo, drogat, excés de velocitat i a més a més... Li faltava contra direcció, però eh? Sí, és veritat, no donem idees.
Per donar idees aquest cap de setmana, a part de la volta de l'estany que faràs el dissabte al dematí, què farem? El diumenge cap al pregó amb els centenaris de la formatació Sant Martirià. Dilluns vindràs a la feina? Hauries de venir, ja sé que ets de Banyoles. No, el problema és que sé que és dilluns que ve, però la festa és l'altra setmana. Ah, és l'altra setmana. Diumenge hi ha el pregó, i a partir de dijous...
Hi haurà les activitats que aniran vinguent. I dissabte passat va venir el tracte, l'estany. Això saps per què passa? Passa perquè aquí a la ràdio de Girona parlant de les festes majors de banyoles a un tio de figueres. I és normal que vagi saltant aquestes coses. Però en qualsevol cas.
Avui parlarem amb l'Adrià Plazes, de la flotilla global Sumon, que ha tornat ja cap aquí. Sempre diem que és més fàcil, o és millor en qualsevol cas, parlar-ho amb algú que ho ha viscut i no pas explicar-ho des de tants quilòmetres de distància, podrem comentar-ho tranquil·lament. Avui és divendres, per tant, temps de cinema, per tant, passarà el Carla Ribas, per tant, segurament acabarà sortint el nom de Kurosawa, perquè com que ho ha fet tot en aquest cinema, sempre acaba sortint. I avui també passarà per aquí la revista Virtú, la Jana Martínez i el Pau Urteu,
que passaran a parlar-nos, no t'ho perdis. Tu saps qui va ser la Marina Zvetayeva? Ho haurem de descobrir-ho. Ens ho comentaran. No et pateixis, Arnau. Jo tampoc sabia qui era. Jo tampoc. Deu ser llunyana. El més important és anar amb la veritat per davant. I si no ho sabem, que ens ho expliquin. Per això venen. Alguna cosa estem aquí, però alguna cosa ens paguen. En qualsevol cas, Arnau, Vila, si et sembla, avui és divendres. Doncs hi posem. Vinga, va.
I avui als 4 rius parlem de la flotilla Global Submunt i ho farem en primera persona. Ho farem a través de la veu i la mirada de l'Adrià Places, que ha format part d'aquesta misió solidària que ha ocupat titulars d'arreu del món. Nosaltres us hem pogut explicar el que passava des de la distància. Avui, en tot cas, ens revivim el que ha passat i comentem també tota la polseguera que ha pogut aixecar.
Adrià, bon dia i bona hora. Bon dia i merci. Primer de tot, no sé si ja estàs ubicat en aquests moments, ara em deies, vull dir que has intentat sortir a córrer i que no hi ha algun maner. No, no, encara aterrant. Suposo que tardarem uns dies, però a mica en mica anar tornant a la normalitat, entre cometes. Com ha estat la tornada? La tornada, hosti, és molt intensa i conflictiva. Vam tenir una mica de discussions amb el Ministeri, que ens volia fer tornar a Madrid amb un avió militar des de Grècia, i vam arribar una mica més escalfats del compte. Però quan vam veure tota la gent allà,
Crec que vam sortir de l'aeroport a dos quarts del dimarts, la matinada dilluns a dimarts, va ser espectacular. Si xerrem anem per parts, com va començar el teu periple amb la flotilla? En quin moment t'arriba la trucada o en quin moment...
T'ofereixes i en quin moment es materialitza tot això? Clar, jo soc membre del Secretariat Nacional de la CUP. Nosaltres històricament sempre hem treballat molt l'internacionalisme. El fet de sortir de Barcelona hauria la possibilitat o facilitava que hi poguéssim participar i jo tenia l'oportunitat a nivell vital i laboral sobretot.
En aquest sentit, agafeu, arriveu al port, com aquell qui diu, com va ser la sortida? Uh, un caos. Ara, ara, temes logístics. No, no, no, jo crec que com tot el que val la pena va ser un caos, hi havia una gentada espectacular.
I moltes de les coses i molt del caos ha sigut també per motius de seguretat, s'havien d'evitar filtracions de llistes i per tant tot anava molt a última hora perquè Israel té una maquinària d'intel·ligència malauradament molt forta i per tant ho vam saber tot allà mateix. Us vau sentir perseguits abans de començar la pel·lícula?
No, segurament també perquè jugàvem a casa. O sigui, potser si ens hagués tocat sortir des d'alguna altra part del món hauria sigut un sentiment més de, potser és persecució o soledat, però la veritat és de casa, seguretat de 100%. Agafeu, sortiu, comença els primers dies. No sé si l'ambient era més festiu o que no pas reivindicatiu. O les dues a la vegada.
Clar, i els meus primers dies va ser descobrir que la biodramina no funciona en determinats moments. Sobretot per tempestes els primers dies, i per tant els vaig passar una mica grogui, intentant mirar l'horitzó tota l'estona. Però bueno, a mesura que ens anàvem acostumant al vaixell, era més conèixer la gent i conèixer el que venia a ser navegació, perquè la majoria, a part del que era tripulació, experiències de navegació de castes cap ni una. Com us repartíeu el dia? És a dir, no sé si hi havia tasques, si teníeu responsabilitats,
Sí, el dia a dia anava com evolucionant a mesura que ens acostàvem, però les dinàmiques, les rutines sempre acabaven sent les mateixes. Teníem cada 6-8 hores guàrdies, guàrdies de navegació, guàrdies per si passava alguna cosa, també tota la part de simulacres d'intercepció, simulacres de navegació d'accidents, de si ens caia el màstil, de persona a l'aigua.
I, a més a més, dinàmiques de coneixença de grup i preparació psicològica pel que vindria. Era bastant dinàmic. Espai per un mateix, poc. Els primers dies éreu conscients del que acabaria passant?
Sí, o sigui que hi hauria la possibilitat d'intercepció o sí. El que segurament potser no érem tan conscients seria de l'atreviment de fer atacs a 1.500 km amb drons. Segurament això ja havia passat a Malta, però que passés a Tunísia, per exemple, no era un escenari que potser tinguéssim tant en ment, tot i que evidentment sabíem a què anàvem. Com va anar aquella nit del primer atac?
Clar, nosaltres encara estàvem vinguent, el Mostre Baixell va sortir uns cinc dies més tard per diferents problemes a nivell de Baixell, incapacitat total d'explicar-los, i ens el vam veure, precisament n'estàvem de guardir uns quants i flipant, o sigui, vam veure les imatges, i ja no tant per les imatges, sinó per la capacitat de fer un atac a 1.500 quilòmetres amb drones, però que és aquesta impunitat en un port d'un tercer país. Si ens va sorprendre més a nivell polític que no pas l'atac en si.
Vosaltres, no sé si estàveu en constant comunicació amb aquí Catalunya, no sé si us anaven explicant també una miqueta què es comentava, què es deia, o en aquest sentit hi havia armatisme. No, no, nosaltres hem estat comunicats, diguéssim, fins a la intercepció, sabíem el que estava passant o teníem l'oportunitat, potser en alguns moments desconnectaves, però sabíem què estava passant, sí, sí.
Seguiu endavant, després del primer atac, entenc que és una crida de tensió, no sé si dir-ho d'aquesta manera per part d'Israel, no sé si hi va haver-hi dubtes o això generarà dubtes en algun moment en algunes embarcacions.
Sí, generava dubtes a persones, evidentíssimament. Fins que no t'hi trobes, a vegades no saps com reaccionaràs. Però nosaltres vam decidir estar aquí endavant i també, potser des del cinisme, si ens volien fer alguna cosa ens la podíem fer. Per tant, eren les regles del joc. Comenceu a acostar-vos, a mesura que passen els dies, quines eren les sensacions?
Jo crec que ho fèiem com el símil amb unes companyes, que era com una boira que anava baixant, que s'anava costant, que vas perdent visibilitat, que va generar potser una sensació d'inseguretat, però a la vegada el terra o el mar era molt ferm.
sabíem que la que ens passés alguna cosa, el món reaccionaria a la seva globalitat i anàvem sondejant aquesta por on anàvem amb la seguretat que ens donava que tothom respondria. I vaja, pel que hem vist a posteriori, sí, hi ha hagut resposta. Després dels primers atacs, sembla que Espanya mobilitza un vaixell,
Clar, l'envien, no poden entrar a la zona marcada per entendre'ns, però bueno, fa tasques de rescat en cas que sigui necessari. Com vau veure, aquest moviment era realment marketing. Clar.
Jo a la meva postura política soc anti militarista de sempre, per tant em va molestar fortament que hi haguessin presència de vaixells militars en una missió d'acció humanitària. A més a més, si no recordo malament, hi ha una resolució del novembre del 2023 de l'ONU que insta els estats precisament a fer el que anem a fer nosaltres.
Per tant, no entenem què venen a fer aquests vaixells, i el rescat de la flotilla ja tenia un vaixell de rescat propi, i no vam entendre absolutament res. A més, en el cas de l'Espanyol, crec que no ens va ni arribar a atrapar. Va sortir un dijous.
i nosaltres no ho vam veure en cap moment. Els italians sí que els vèiem de lluny, però en el cas de l'Espanyol, cap notícia. Per tant, bastant demagògic, sí. Veia com si no hi fossin, per entendre'ns. Sí, sí, o sigui, nosaltres vam qualificar de demagògic. A nivell també converses amb les companyes del vaixell, no entenem com davant d'un genocidi seguim fent gestos i enteníem que el vaixell era un gest. Quan entreu a la zona marcada, per Israel,
Quantes hores passen fins que t'atrapen? Nosaltres ens va comentar, teníem el viatge, teníem presó que ha comentat, no va servir de res, com tres zones, la verda, la groga i la vermella, la verda tècnicament era fins arribar a Grècia, però ja vam tenir atacs abans d'arribar a Grècia, per tant...
La groguera de Grècia fins a arribar a unes 120 milles nàutiques, que hi era aquesta zona econòmica espacial que ve.
El que dèiem, si Espanya, davant d'aquesta demagogia que comentava, havia reconegut Palestina, eren aigües palestines. Per tant, entravem en aigües palestines, i a partir de les 120 milles, doncs era zona vermella que en qualsevol moment podia passar alguna cosa. I efectivament, crec que ens intercepten a unes... entre 80 i 20 milles, les diferents embarcacions. Van passar unes sis hores, no, unes deu hores des que havíem entrat. Com va ser aquella nit?
O ja devia? Nosaltres vam tenir una preintercepció, com aflutia la nit anterior, que ja van passar llanxes que llençaven unes electromagnètiques per petar tot el que serien els sistemes de comunicació.
per tant vam saber més o menys com aniria la cosa i clar és que, i jo me'n recordo que vam fer l'assemblea del vaixell per explicar com anirien els protocols que anàvem adaptant i havíem d'anar sopant i de cop una companya del vaixell va dir 12 embarcacions vinguent a 20 milles nàutiques intercepció en dues hores, intercepció en dues hores.
Què penses tu en aquell moment quan comences a veure el col·legi i que pugen? Bé, bastant de pel·lícula. Afortunadament nosaltres no vivim això cada dia com viuen des de fa anys a Palestina. I bé, canvi de xip. Entens que comença una nova fase de la missió i que aquesta fase de la missió es toca resistir i fer pressió des d'allà. Quin era el protocol que es va aplicar en aquest cas?
A Portugal, no violència. Nosaltres en tot moment intentàvem desescalar situacions a les quals intentàvem escalar, no col·laborar, no col·laborar en un sentit de quan t'estan apuntant amb un fusell, és una mica raro, i sobretot acompanyar-nos, que cap companya, per situacions de nervis, pogués fer alguna reacció que contradigués les altres dues anteriors i generar la màxima seguretat possible quan tens militars a bord.
Quan dius no provocar, vol dir que aquests militares provocaven situacions de tensió? Bueno, ja la situació en si és de tensió, per dir que a més a més hi havia aquestes ganes de burxar, com aquell qui diu.
No, durant la intercepció no. A posteriori sí que va haver-hi un canvi en moments de to, d'humiliació, burxa... Bueno, per a veure si saltàvem i a partir d'aquí poder, entre cometes, justificar la violència que poguessin exercir. Es va llançar el telèfon mòbil o si sí? Era per protocol. Tots vam llançar telèfons mòbils per seguretat i perquè, bueno, jo no vull que el Mossad, que ja ho sap, eh, sàpiga amb qui em relaciono, vam acordar que ho llançaven tot, sí.
En aquell moment, no sé si et va venir al cap també la gent que tenies aquí, família, amics...
Desistiríem preocupats. No, en aquell moment, no, en aquell moment, per mi, diguéssim, probablement inconscientment sí, però l'exercici era, sortim de la intercepció. O sigui, hi anem cremant etapes, i com que era un moment de molta adrenalina, i era més com d'autocontrol, no tant de pensar, ostres, doncs, què fa la meva família, o m'enyoro, o estic trist, sinó de, vale, aterrem, i superem aquesta fase ja per la següent. Et porten a terra?
Estem 20 hores navegant cap al port d'Asdod. De quina manera has retingut? Doncs nosaltres vam estar un parell d'hores que ells anaven registrant i després ens van entrar a les cabines i ens van pilotonar tots a les cabines i els camarots i a partir d'aquest lloc no saps on vas.
I anaves dormint i durant 20 hores miraves a dormir, més que res et forçaves a dormir perquè sabies que el que vindria llavors a descansar seria poc.
allà sí que començaves potser a donar-li una mica més el coco d'ostres que vindrà a què ens enfrontem ara. Quan arribeu a terra, el que comentàvem ara, com és la història? Canvi de to. Ells anaven jugant amb els canvis de to, a vegades entre cometes de bones i a vegades a posar-se a xungo. Arribem a terra i el primer de tot és tots a terra, ens pugen al vaixell, ens treuen a la força
I ens porten i ens comencen a col·locar en files. Després reflexionaven i semblaven imatges del Salvador, en Bukele, amb totes, diguéssim, les persones preses allà posades amb una imatge d'intimidació i humiliació. I ve el ministre de Defensa. El ministre de Defensa? Que és quan fan el videocall, que no entenc quan li he vist que han tallat la part en què nosaltres comencem a cridar FRI PALESTAIN i llavors torna a haver-hi una pujada a to, que ens embriden, una altra copa a terra. I allà sí que comença, doncs, la part.
El canvi segurament militar-polícia o diversos cossos policials i militars que sí que ja comencen a exercir i a marcar territori de dir esteu Israel, farem que sigui un infern. En algun moment vas notar que...
Digue-li com vulguis, protecció pel fet que sigueu ciutadans europeus. En algun moment vau notar com... Sí, vull dir, la tornada, de fet, la tornem a un avió amb les nacionalitats de la Unió Europea, mentre queden moltes companyes allà, que és la feina que hem estat fent aquests dies, intentar que torni tothom. Clar, les cel·les i els vaixells anaven barrejats. Les cel·les no teníem capacitat de fer-ho, però els vaixells sí que anaven barrejats precisament per això, per utilitzar passaports entre...
Doncs amb nacionalitats al nord d'Àfrica s'atreveixen a fer moltes coses per por racisme amb nosaltres. Segurament voldríem fer les mateixes coses, però la diplomàcia impedeix que facin certes coses. Fins i tot dintre del mateix grup de la flotilla hi havia les seves diferències en aquest sentit. Sí, sí, i nosaltres vam fer els vaixells pensant en això, en diverses característiques de navegació, de capacitat de transmetre missatges, de periodistes, i també la nacionalitat era un altre factor a tenir en compte.
En quin moment agafes i tornes cap aquí? Com va anar? La tornada? Després del moment aquest amb el ministre, per exemple, com evoluciona? Això tenim un període de detenció, de la intercepció a la detenció formal.
Passen unes 20-30 hores i després estem en aquest període de 6 hores que anem passant. Ens fan despullar, ens fan examens mèdics on evidentment no miren absolutament res i comença un procés de passaport i tota la part burocràtica. Teòricament ens comencen a demanar els famosos papers de si acceptem que hem entrat normalment a Israel, si acceptem que ser jutjats i si acceptem ser deportats.
i això teòricament hauria de passar amb un advocat. A mi quan el vaig demanar em va assenyar la persona del costat que era un soldat i li vaig dir en català que podia anar-se'n a la merda, suposo que ell m'estava insultant a mi també. I durant cinc hores estem passant per diferents taules i anant fent aquests tràmits fins que...
consta l'hora de la detenció, que jo crec que la nostra va ser a les 3 del matí del dijous divendres. Es parla de vaccacions als drets humans. Quina en vas poder viure tu? Clar, vaccacions als drets humans. Bueno, el que deies, notava molt que hi havia una apresió al carrer, i malauradament, parlant amb companyes que han estat a presó aquí,
No hi ha diferència. Eren coses que passaven, que t'humilien, que et torturen, que no et deixen dormir. Això passa a les presons catalanes, a les espanyoles i a qualsevol lloc d'Europa. Si no hi hagués hagut aquesta pressió, si haguéssim sigut palestins, sí, vulneracions totals i fragants dels drets humans, absolutament. Ens has dit una paraula que m'ha ressonat molt, que és la impunitat.
i al final, no sé si al final, vist ara en perspectiva, la por que podem tenir i després del que s'ha anunciat ara, per exemple, amb el pacte i tot plegat, si la imatge és que Israel ha actuat impunament en tots els sentits. Sí, sí, anàvem preparats per això, però bueno, nosaltres estem disposades a presentar les batalles que facin falta. Dilluns, si podem, intentarem
tornar als uniformes que ens van donar a presó, presentant també batalla, el dimecres hi ha vaga i es prendran, nosaltres ens han segrestat, vull dir, l'important no som nosaltres, vull dir qui s'han segrestat, persones que han anat a fer una missió humanitària, per tant, això és denunciable, i entrarem en litigis contra l'estat d'Israel, que aniran en lloc, però vaja, anar sumant i anar batallant. Esperàveu tanta resposta als carrers? Eh, no. O sigui, no.
No, va ser espectacular, encara estic mirant imatges i és com, uau, ostres. És un dels èxits de la flotilla. I era un dels objectius. I era un dels objectius, posar els ulls a casa i posar els ulls...
A l'altra banda de l'espectre, sí que és veritat que hi havia personatges més mediàtics i se'ls ha assenyalat fins i tot de parlar o de dir que ells es posaven per davant el seu relat com a víctimes d'aquest segrest que no pas tant de la causa. No sé què en penses tu d'això.
Clar, jo la veritat és que comunicativament soc bastant clàssic de mitjans de comunicació, el que puguin dir persones individuals penso que és interessant de per si, però no tinc temps de vegades de poder-hi arribar, per tant no m'he fixat perquè és que han arribat aquestes polèmiques, però si nosaltres com a mínim el vaixell i les persones que hi anàvem, i també com a instrucció de la flotilla era que el que és important és, bueno, doncs això, obrir un bloqueig, aturar el genocidi,
erradicar el sionisme i tota l'expressió d'extrema dreta que és i que hi hagi una palestina lliure. Creus que tindrà recorregut les accions que pugueu fer ara mateix a nivell legal, per exemple, contra Israel?
Però són una de les trinxeres més de batalla i aquí sí que demanarem també que s'hi sumin el màxim possible des de la societat i organitzacions i fins i tot les institucions públiques. Al Parlament li van segrestar una diputada també i li han segrestat ciutadans, a Espanya també, al resta europei del món també, doncs seria interessant veure com col·luciona. Ara, era la 37a flotilla, n'hi ha hagut 36 abans i no ha passat res.
Tu creus que ara, per exemple, amb el pacte amb la situació, com sembla que cristalitzarà tot, creus que realment s'ha acabat aquí la cosa o és simplement el final d'un capítol d'una història més llarga? Jo crec que és el... Sí, potser capítol no s'hauria de dir-ho, però sí, és una pàgina més important, evidentíssimament, i amb clau negativa d'una història que fa més de 100 anys que dura.
dubto que les coses s'acabin així, i si s'acaben així és perillósíssim, perquè vol dir que és la Llei de la Jungla, de jo puc carregar-me a població i àtnies de països sencers per imposar el meu dret. Seria duríssim a nivell humà. Per tant, en tots els sentits és un puny seguit, probablement. Crec que sí, espero que sí, i és això, sí, de la mateixa manera que fa 100 anys que...
que estan actuant amb impunitat, intentant destruir un poble, aquest poble segueix resistint, si no, no estaríem fent aquesta entrevista, tampoc. Jo he de portar-ho cap aquí, Girona, t'ho dic perquè, vaja, ja et dic, em sembla que tothom està obsessionat amb barraques últimament, i mira si ja estem obsessionats tots, que també ha sortit el tema del got de barraques, sobre els quatre rius que porten al mar, etcètera, ho relacionen amb Hamàs,
davant d'això i després de tot el que has vist i el que has viscut, què en penses? Que és molt normal l'extrema dreta i fins i tot parla de la dreta catalana i aquí sí que sap molt greu les postures de Junts, compren un relat que és injustificat.
Vull dir, nosaltres també ens han dit que érem finançats per Hamas, que érem membres de Hamas tot. Ostres, sí, però el posicionament d'un got de barraques a Hamas a l'estat darrere, bueno, és perpèntic a nivell polític i a nivell materialització un cop més del moment d'extrema dreta que vivim.
És una mica com aquella situació, no?, que es converteix tot en absolutament una caricatura. Absolutament, o sigui, un got de suport en unes barraques, que jo soc del pare que la cultura popular, el que no pot ser és domesticada, s'expressi davant d'un poble que està patint un genocidi. Una frase que jo crec que vaig sentir el primer cop el 2007, precisament quan es va fer el bloqueig de Gaza, que és Palestina lliure des del riu fins al mar, es parla de genocidi contra els jueus, que jamás està subvencionant, és, vamos, delirant.
Adrià Plaças, moltíssimes gràcies per explicar-nos-ho. No, vosaltres per convidar-nos.
ADN Gironil, ADN 92.7, la ràdio de Girona. L'actualitat en 180 segons. Que d'hora en punt arriba l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts els butlletins informatius horaris. A Girona FM, la Gironina. Cocodrill Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12 però de la nit. És el temps del Cucodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop-rock. Recorda diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit. Aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla.
Hasta luego, cocodrilo. No pasaste de caimar. Hasta luego, cocodrilo.
Ibanda Sonora d'aquí al VIL per donar la benvinguda, ell únic gran especial sempre amb nosaltres. Carles Ribas, bon dia i bona hora. Bon dia, senyor. Com anem? Molt bé, molt bé. M'havíeu costat pràcticament. És el temps, és el temps. Ja va bé que et posis a l'altra punta de taula, no fos cas que em fotis enlaire el cap de setmana. En qualsevol cas, Carles Ribas, cartellera, temps de cinema. Vinga, anem per feina. Què tenim? Doncs bé, comencem amb Tron, Ares. Ah, mira.
És la brossa de la setmana, no? Sí, és el blockbuster de la setmana, tot i que aquest intent de ressuscitar Tron l'any 2010 amb Legacy no va ser molt reixit.
Això 15 anys després tornem amb Tron, recordem Tron, pel·lícula mítica de culte de l'any 82, que per tota una generació, sobretot els que érem infants, vam al·lucinar com es podia fer una pel·lícula amb aquests efectes especials. I ha jugat sempre a aquestes seqüeles una mica amb aquesta moda més retro, no? Molt vuitantera. I aquí a Tronara és doncs...
Estem una mica al mateix, si al Legacy teníem el FI que entrava al sistema per recuperar el seu pare, aquí és com el sistema que apareix en el món dels humans, aquest Ares, aquest sistema informàtic o un programa altament sofisticat, podríem dir-ho.
Amb intel·ligència artificial? Correcte, que has enviat del món digital al món real, per això, marcant el primer cop que la intel·ligència artificial, éssers d'intel·ligència artificial, es troben amb la humanitat. Bé, una pel·li per a tots els nostàlgics, tots els de tronc, i pels que no, doncs d'aquestes pel·lícules per veure al cap de setmana, doncs prou distreta i prou...
i, òbviament, amb una gran producció de la mà de Disney, que és la que ha avalat aquest retorn de Tron.
Doncs mira, ja tenim com l'estrena grossa de la setmana, també cinema per Nostàlgics, eh? Seguim una altra vegada la cultura del remake. Sí, sí. I l'altra vegada que et vaig a parlar ara també és Nostàlgia pura. Quina? Don Tornaby. Ah, home! També un ressuscitada des que ja vam començar.
A la primera pel·li, el 2019, es va acabar la sèrie i van dir que ho allarguem d'alguna manera. Han anat fent diverses pel·lícules que són com una mena de continuació.
Bé, la sèrie era bona, eh? Don Tonavi era una bona sèrie. Segur que sí, però jo no miro sèries. Jo poc, també. Però sí, precisament crec que ha sigut aquest estiu que TV3 l'ha recuperat. Doncs bé, teníem això, la primera pel·li Don Tonavi, després fa un parell d'anys o tres va arribar una nova era.
i ja ens arriba el gran final, no sabem si realment serà el gran final, però bé, és, diguem, perquè ens entenguem, continua, si la sèrie acaba a mitjans dels anys 20, doncs aquí continua fins a principis dels anys 30, i una mica veiem com van evolucionant els personatges més nostàlgics.
Més Downton Abbey, posem-nos nostàlgics novament, no sé què tindrem. Mira, és que per posar-nos nostàlgics anem al trofó que hi hauria d'anar-hi més sovint. Que ara fa temps que no hi vaig. Ja ho sé.
L'última vegada hi eres tu. Imagina't si fa temps que no veig el trofó. No, jo m'he compromès, a mi mateix, espero complir-ho, d'anar al trofó a aquesta tardor. T'ho dic perquè aquell moment bucòlic de sortir de veure una pel·li d'aquestes en blanc i negre i a les vuit i pico del vespre, amb aquella fred i la jaqueta i el tal... Sí, sí, t'hi veus, t'hi veus. Jo m'hi veig. Clar, a partir d'aquí, del dit al fet,
Sí, com diem, has d'aprofitar ara. Fem aquest cicle magnífic dedicat a François Trifon, que aquesta setmana ens toca Besos Robados, però és un recordatori. També tenim l'estrena de Carmelo, aquesta pel·lícula basca que ens parla d'una parella de...
dels anys de la guerra civil i posterior dictadura com a refugi al país basc francès. Aquesta crònica dels perdedors des del punt de vista basc. Força interessant la pel·lícula. I sí que m'agradaria fer un apunt a aquest més gran trifó que s'ha de venir, però el dimarts amb aquestes col·laboracions que fa el trifó amb temporada alta,
s'estrena el documental on eres quan hi eres, que ha realitzat Jana Monyó parlant del seu pare Ovidí Monyó. Un documental molt interessant, on ens retrata la figura d'Ovidí Monyó, però no des d'un punt de vista objectiu, sinó naturalment molt subjectiu.
a través de les vivències de la seva filla. Realment, un documental molt interessant que ha fet Gena Monyó, i que us recomano molt, i per tant, això és dimarts a les vuit, si voleu, us heu convidadíssims, perquè serà molt interessant. Això dimarts a les vuit, i dilluns tenim Besos Robados. Ah, correcte, sí senyor. Has vist? Ja t'has sat el cartellera, molt bé. Home, mira, de fet, et diré més, si vaig a veure Besos Robados, aviam si tu hi ets o hi ha en Triola, i a un dels dos me l'emporto a menjar pizza allà al costat. Ah, molt bé. La pizza curoçau a menjar.
Ara falta la Trifó. Ja arribarà, no suposo? Ja arribarà, suposo que arribarà. Home, sí, perquè la Filmoteca de Trifó és una altra cosa no, però extensa. Ens arriba fins a desembre, sí, sí. Has vist? No miro cinema, eh, però déu-n'hi-do el que vaig aprenent i el que vaig rescar amb tu i el bo del Jeb. Molt bé.
Què faràs aquest cap de setmana, per cert? Doncs, depèn com la salut es porti amb mi. Ah, clar. Si no, farem llet i si no... Amb les pel·lícules, no? I si no, exacte, sofà i manta i mirar pel·lícules. Tenim sitges, no, ja? Tenim sitges, sí, sí. De fet... Que no hi anem, eh, nosaltres, per cert, ja t'ho dic. No hi anem. De fet, també s'estrena avui una pel·lícula a l'estat festival, que és Vieja Loca, aquesta pel·lícula protagonitzada per Carme Maura, és una producció d'en Ballona. I bé, és el...
El punt de partida, doncs, a un noi que la seva exnòvia li demana que tingui cura de la seva mare Senil. Llavors, aquesta trobada amb la mare Senil, diguem que serà sanguinolenta, per dir-ho d'alguna manera. Em quedo amb essos robados. Sí. Carles Rius, bon cap de setmana. Gràcies, adeu, adeu.
ADN Gironí, ADN 92.7, la ràdio de Girona. L'actualitat en 180 segons, que d'hora en punt arriba a l'actualitat concreta i directa de la ciutat i del país. Tot el que passa a Girona i Catalunya, concentrat en 3 minuts els butlletins informatius horaris. A Girona FM, la Gironina. Cocodril Club.
Si t'agrada la bona música dels anys 60, 70, 80... Escolta Girona FM els matins de diumenges de 10 a 12 i els dissabtes també de 10 a 12, però de la nit. És el temps del Cucodril Club, tot un clàssic de la ràdio. Programa divulgatiu de la cultura musical pop rock. Recorda diumenges de 10 a 12 del matí, dissabtes de 10 a 12 de la nit. Aquí a Girona FM, 92.7 FM. Cucodril Club, el programa revival de l'Albert Malla.
¡Hasta luego, cocodrilo! ¡No pasaste de caimar! ¡Hasta luego, cocodrilo! Entre El Jardí de l'Ànima, el programa s'obrevan a estar a consciència i transformació personal de Girona FM, amb Vint Magarulera, Afra Quintanes i Lavínia Martorano.
Cada dues setmanes, els dimecres de 3 a 4 de la tarda, i quan vulguis en podcast, a gironaifm.cat. García i Tarribas Associats, el programa que et convida a explorar la realitat cultural de Girona. Amb Pere García i Guillem Tarribas, explorem el món del cinema, la música, el teatre i els llibres. Un viatge apassionant pel teixit cultural gironí.
Cada divendres a les 3 de la tarda i dissabtes a les 11 del matí obre la finestra cultural de la nostra ciutat. Girona FM. La teva ràdio. La gironina. El més clàssic i el més actual del sou cada dos divendres a les 10 de la nit al 92.7 de la FM i en podcast a gironafm.cat. La Càpsula. El programa dedicat a la música sul amb Oriol Mas.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Als Quatre Rius. Amb Said Esbai. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
I nosaltres, per intentar posar-li una miqueta el toc de profunditat avui divendres, ja per tancar la setmana, camí de tres quarts de dotze del matí, quan seguim els quatre rius, mira si hem fet coses avui, hem parlat de la flotilla, hem parlat de pel·lícules, Erna Udila, pel·lícules que surten al cinema, no les nostres, si no malament rei. Què vas fent que sí? Digue'm alguna cosa. No, és que tenia el micro, bueno, pel teu programa.
Tu escolta'm una cosa, en pel·lícules però de terror una mica eh, perquè escolta'm, fot una mica de respecte tot plegat eh, l'actualitat, és una mica de foc. Si tinc un moment sí, però estic molt pendent de les festes de casa, per tant, ho haurem de triar. Hauries d'anar-hi el trofó, aviam, jo no soc ningú per enxerrar, perquè... No, no, hi ha coses recomanables, si tu... Última vegada que vaig anar-hi... Però la pizza ja val la pena, però eh, també. Jo vull que surti aquesta la trofó, a veure què tal.
És que el lloc és molt guai. Sí, ja hi he anat. A la pizzeria hi he anat. El trufó no, però la pizzeria sí. El trufó poc, però la pizzeria sí. Com he dit al principi, posarem una miqueta de profunditat per tancar aquest divendres, i és que tornem a convidar amb nosaltres a la revista Virtú, que ens acompanya, de fet, el Pau Orteu, bon dia i bona hora. Bon dia. Jana Martínez, bon dia i bona hora. Bon dia i bona hora. I vinga, va, anem a comentar, no us ho perdeu. Anirem a comentar les fites, o en aquest cas fites, de Marina Tzvetayeva.
Molt bé, bona pronunciació. A la primera, eh? He hagut de posar no sé quants guionets aquí i l'accent molt ben marcat. Però bé, vaja, em sembla que no és Víctor Català, em sembla que no és Mercè Rodoreda, per tant us passo la pilota i en tot cas m'expliqueu qui és la Marina Zbaieva.
Mira, estem parlant d'una poeta que va estar prohibida després de la seva mort 20 anys. O sigui, és una poeta que en aquest moment a Rússia va ser... Bueno, no polèmica, sinó que en general la poesia rússia en aquest moment era complicada. Estem parlant d'època de... En plena revolució russa. Sí, en plena revolució russa. Després, amb Stalin també, vull dir, va ser un moment complicat. I és una dona que va tenir una vida molt tràgica. Sí.
molt marcada per la tragèdia, de fet es va acabar suïcidant, es va penjar d'una viga, sí, va tenir una vida molt marcada pel dol. Pau, no sé si ens pots parlar una mica d'aquesta vida. Jo m'ha solucionat això una mica, parlo més de la vida jo. Neix el 8 d'octubre, fa dos dies, va ser el seu aniversari, de 1892 a Moscou, en una família disfuncional de pijos. Pijos però molt, molt disfuncional.
llavors té una germana, la seva mare prefereix la seva germana en comptes d'ella, no respecta el seu hobby en aquell moment de poesia, es va gestant així un rerafons dramàtic, però es queda curt amb el que passa després, perquè es casa amb Serguei Efron, comandant oficial de l'exèrcit senista, un camana, un altre pijo camana,
i s'enamoren molt joves, de fet. Crec que com amb 18 anys que tenia ella es casen i comença la relació turbulenta. Eren altres èpoques. Eren altres èpoques, però era molt moderna amb altres coses, perquè mentre s'estava amb en Serguei s'enrotlla amb més de cinc persones diferents. Està molt bé.
Pobre Serguei. Ja et diré, vull que t'enrotllin d'aquesta manera, nen. Amb dones, amb tota la intel·ligència cultural, tot aquest ambient rus de l'època de poetes i tal. És a dir, que per entendre'ns, això del anar fluint ja existia en aquells temps? Ja existia. Ella era una experta en anar fluint. I el seu home ho sabia. I fluia menys, eh, per això, en pobre Serguei. Sí, en Serguei. Llavors... M'encanta.
S'asseguen sent pijos, això sí que no canvia, tot i que tinc una via turbulenta, però de cop què passa a la revolució russa? Els pijos de cop no estan tan ben vistos. S'han d'exiliar a Crimea i a la Marina li passa a algú que la trasbalsa molt en aquell moment, que és que ha d'agafar un tren. I agafar un tren amb gent pobra. Llavors queda molt colpejada per la pobresa i el malestar de la classe obrera del moment, i això ens fa pensar què hauria passat si la Marina hagués agafat l'R1 de la Renfe.
He flipat la Marina. La Marina flipa i queda molt trasbalsada. I estan vivint a l'exili, a Crimea, després s'han d'exiliar a París i estan en un cercle intel·lectual russos exiliats. Però què passa? Que també l'emerginen en aquest ambient perquè creuen que no és prou anticomunista.
És com que en aquell moment ningú estava prou ben vist, perquè si eres molt comunista també depèn de quins ambients també s'et criticava, si no ho eres prou també s'et criticava i estava ella molt incòmode amb la seva situació social.
Estava malament amb tothom, en un punt mig que en aquella època no podia estar en un punt mig. Doncs com els catalans, fill. Doncs sí, doncs... A París s'exilia, està fatal, després es trasllada a Praga, també està fatal. El mateix que passava a París, la margina dels intelectuals russos d'allà,
I què passa? Que el seu marit, en Serguei Efron, que havia sigut oficial de l'exèrcit blanc, serista fins a la mèdula, comença a simpatitzar una mica amb els soviàtics. I la filla de Marinas Betayeva s'uneix al seu pare. Llavors també l'emergina de la seva pròpia família perquè, a part de simpatitzar, el tio es converteix en informant en espia de l'NKBD, que és el percurso del KGB.
Llavors, aquest senyor, en Sargueïa Fron, mata un ex-dissident soviètic a Praga de manera molt trucolenta, s'exil... bueno, fuig a Moscou i les autoritats interroguen a Marinats Betayeva, que totalment confosa, l'únic que fa és llegir traduccions als francès dels seus poemes als oficials de policia.
Podem parlar de l'uicònic, que és això? O sigui, l'estaven interrogant i ella, en lloc de contestar, va començar a traduir els seus poemes al francès. Interrogant els anys 20, que no és el mateix que que t'interroguin ara, eh? Que ara no et demanaen només el DNI i llavors...
Què passa? Que la Marina, en veure tot aquest malestar que hi havia a Europa, que abans havia només vist a Moscou, a Rússia i tal, veu que la seva única opció és tornar a Rússia, on tampoc serà ben vista, perquè dins de l'estalinisme tothom que havia viscut a fora era sospitós immediatament.
i enmig de tota aquesta pressió, aquesta misèria, té un fill que malcriat i que no l'estima, està a matar amb la filla, amb l'exmarit en aquell moment, amb el seu fill, llavors s'acaba suïcidant penjant-se de la viga de casa seva, una ciutat provincial de Rússia. L'Elàboga es diu. És que em recorda una vida molt turbulenta com la d'Aurora Bertrana, per exemple. O sigui, ja sé que les temàtiques són completament diferents, perquè, bueno, volia dir allà va ser més de viatges i tal, però
Però la vida em recorda molt a l'Aurora Bertrana, però amb accent rus. Sí, i també es diu que potser no es va suïcidar, sinó que potser... Que la van suïcidar. Sí. No està clar com va acabar morint ella, però bueno, en Serguei al final també el van afusar allà, no? Sí, va acabar com el Rosari de l'Aurora, tot el tema de la Marina Tsvetayeva, tots morts, tragèdia grega, tot dramàtic.
Sí, és que, de fet, una cosa que em sembla molt curiosa, perquè en Pau i jo, que n'estàvem investigant sobre la seva vida, no paràvem de dir això, s'hauria de fer una tele, ja, sobre aquesta vida, és que la filla que se'n va amb el seu pare, amb en Serguei, el seu marit també era un espia rus. I es diu que també estava espiant a la família de la Marina. Llavors, hi ha aquí com molta cosa.
Els dinars familiars devien ser una cosa espectaculars. És normal que sortís fent poemes, si és que la seva vida és un poema en si. Totalment, totalment. Llavors aquesta intel·ligència rusa que li deien d'aquest moment, com en Pau ha explicat és una élit que està molt complexada en aquest moment, amb devoció i necessitat per la poesia, però sobretot per la poesia parlada, amb veu alta. Sobretot és una època que la poesia es memoritza molt.
Es diu que hi ha gent a Rússia encara que se sap poemes de memòria de tota aquesta època, d'aquesta intel·ligència, perquè hi havia molta gent que en lloc d'escriure els seus poemes pel que els hi podia passar després, la majoria d'aquesta gent el que feia era fer petits recitals amb amics
perquè els amics se'ls memoritzessin i que no es perdés el poema. De fet, hi ha una anècdota de l'Ahmatova, que és una poeta d'aquest moment, amb qui la Marina també té una relació d'amistat. No sé si va ser Royeteu o no, l'Ahmatova. Podria ser, mai se sap. Ja ens n'entenerem. Però en aquest fites del que estem parlant, també li dedica un munt de poemes de l'Ahmatova, perquè sent molta admiració per ella.
La Txenia Dikonova va fer una conferència a l'Institut d'Humanitat, li dono el crèdit a ella, que estava tan obsessionada de si tenia micros a casa seva,
que quan quedàvem la seva millor amiga per prendre el te, el que feia era ella amb un poema que el tenia escrit en un paper, li donava la seva millor amiga i ella, l'amiga, anava memoritzant el poema
i feien veure que estan fent coses per casa i després la amiga li deia que sí amb el cap i la Marina cremava el poema i després anaven parlant del temps o d'altres coses perquè la gent no pensés que era un poema. La gent que suposadament ens està escoltant pels micros que tenien a casa seva.
Que no se sap si hi havia microsanor o al final era tot paranoia. És paranoia però clar, per exemple en Mantell Stump, que és una altra relleta de la Marina, que en aquest moment també té molta tirada. Li va fer un poema Stalin també i va ser tot un drama. Té una idea la Marina, tenia molta planxa. La Marina, sí, sí.
Ja podien anar fent, eh? Vull dir, cossos de la casa, perquè de planxant tenia un rato. Sí, sí, sí, totalment. I en aquest poemari de Fites, és una traducció de Dalala Yamalo, és un premi de traducció Vidal Alcube. És un poemari que se n'ha parlat molt per aquesta traducció. Trobem molts poemes dedicats a Mandelstam, no explicitament, però que se sap que van cap a Mandelstam, a la Sofia Parnok,
També, una de les seves amants té un poema molt maco cap a la Sofia Pernuc i també té alguns per al seu home. Algú n'havia de colar per dissimular. I després un altre, en Bloch, B.L.O.K., que també era dels seus amors platònics. Un home amb qui havia tingut correspondència és aquest. Sí, durant 20 anys abans de veure's en persona havien estat enamorats per carta mentre estava amb el seu pobre Sergai.
És un poemari una mica intens. És molt intens que la Marina Echretayeva és molt coneguda per ser molt passional. I amb raó. Era una dona molt passional, molt enamorada de l'amor, que en els seus poemes diu com...
perquè t'enamores de mi, soc una dona amb ales i tal, però que també té molt més que això. Per mi no és pura passió només, hi ha molt més a la Marina Tzveta. En aquest poemari trobem també molts poemes que parlen una mica del dol, que parlen de la maternitat, que parlen de Moscú i fa molta odi també. Molt costumista també amb algunes coses.
Parla molt de la seva ciutat, li agrada molt Moscou, que és una pena perquè hi va viure només uns anys i després va haver d'exiliar. Però parla de la ciutat, de la gent de la ciutat dels ocells. Està molt obsessionada amb els ocells. I els coloms i els signes també. Els signes, tot el que impliqui ocells i després amb les cúpules de les esglésies. És una poesia molt especial.
Sí, i una cosa que també veig molt important a la poesia de Marina Tsvetayeva és l'ús dels guions. És molt particular perquè jo no he llegit molta poesia amb tant de guió que no és tant com fer una... un èmfasi en alguna de les coses que vol dir, sinó a mi em fa la sensació que ho utilitzava molt com per a aquest moment de estic pensant què dir després. Com per fer-te sentir aquesta espera de ara què dirà, no? A mi em feia molt aquesta sensació.
Algú que m'agrada molt de la Marina, me la va recomanar una amiga, per cert, que li ha donat creït, la Rita Pedrisa, que ens està escoltant des de Roma, em va recomanar aquest poemari. El que més em sobtava de la Marina és com explicar... Tenia dues maneres de ser. O explicar algo molt complex, amb molta concisió, amb una economia a les paraules molt marcada, molt poques paraules però que t'ho diu tot, o justament al revés. Una cosa molt senzilla que la desenvolupa moltíssim.
Llavors, en aquest poemari es veu un contrast entre aquestes dues tendències i és una cosa que ens ha agradat molt també de la Marina, com tria les paraules i com ho estructura tot.
Sí, i de fet jo vaig conèixer la Marina Svetlana gràcies a en Pau, de fet llavors hem de donar les gràcies, i la vaig conèixer gràcies al poema que em va passar en Pau, que m'agradaria llegir-vos. Vinga va, és el nostre preferit. Un bes al front per desfer preocupacions, et beso al front. Un bes a l'ull per atrapar insomni, et beso l'ull. Un bes als llavis per beure aigua, et beso als llavis. Un bes al front per desfer els records, et beso al front.
I per acabar de posar l'accent, i per demostrar que sens dubte la Marina és de les primeres intenses que hem tingut en aquesta ràdio, tinc una frase seva per aquí que posa, i és que no escric per ser estimada, escric perquè l'amor existeixi. I per acabar intensos, m'ha vingut al cap la hornella, que no podia faltar mai. Si li hem de donar una miqueta de profunditat, per tant l'apuntamento per marxar...
He estat una apatia, sono triste entre la gente que me está pasando acaso
però la nostàgia de veure-te és forta i més del plor. Aquest sol accedeix al meu vell un seny d'esperança. Estic esperant quan d'un tracte et veuré espuntar a distància.
Amor, fai presto, jo no resisto. Si tu no arribis, no n'existo, no n'existo, no n'existo. Ha canviat el temps, està plovent,
però resta a respectar. No m'importa cosa, el món pot pensar, jo no me n'hi vull anar. Jo mi guardo dintre i mi domando, però no sento niente. Sóc només una resta d'esperança perduda entre la gent.
L'amor ja t'obri, no ho resisto. Si tu no m'arribis, no hi existo, no hi existo.