logo

Els 4 Rius

El magazín diari de Girona FM, amb Saïd Sbai. Històries i realitats amb denominació d'origen El magazín diari de Girona FM, amb Saïd Sbai. Històries i realitats amb denominació d'origen

Transcribed podcasts: 300
Time transcribed: 11d 6h 58m 57s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

Girona FM, la teva ràdio. La Gironina.
Viu l'edició més espectacular del festival. Entrades a partir d'11 euros a festivaldelcirc.com.
Gestiona els teus residus de manera fàcil i ràpida a la web app Girona Recicle. Consulta quantes vegades has dipositat cada tipus de residu, comunica una incidència o concerta la recollida de voluminosos. És molt fàcil. Entra a girona.cat barra recicle, accedeix a l'enllaç i introdueix el codi de la teva targeta. En un moment, tota la informació al teu abast. Girona Ciutat Circular, Ajuntament de Girona.
Vols descobrir les noves veus de la lírica catalana? Vine a la quarta edició del concurs de joves cantants, l'espai en què el talent emergent de l'òpera pren el protagonisme. Vine el dissabte 7 de març a l'Auditori Via D de la Casa de Cultura de Girona, amb entrada gratuïta.
I aquest any, amb una novetat, el Premi del Públic. Vine, escolta, emociona't i vota la teva actuació preferida. L'endemà, el diumenge 8 de març, al Centre Cultural La Mercè, lliurement de premis i recital amb els guanyadors i guanyadores. No t'ho perdis. Viu la música, viu el talent, viu el concurs de joves cantants de Girona. I recorda, aquest any podràs votar i convertir-te en jurat en el Premi del Públic.
Organitzen els Amics de l'Òpera de Girona i l'Associació Catalana de Professors de Cant.
Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. Els Quatre Rius. A Girona FM. Amb Saïd Esvall.
I avui és dimecres 25 de febrer del 2026. Ginestar, alosa, buos, figaflaues, la fúmiga, oques grasses i també detallets favorits de la votació popular dels Anderrock. Ja tenim una llarga llista d'artistes que escalfen motors per a una doble gala que tindrem els dies 25 i 26 de març a la ciutat de Girona.
Una excusa més per omplir una agenda ja tapaïda de per si amb una trobada diferent, descentralitzada per part del grup en derroc, que sempre és d'agrair. I més en uns dies on tot això de Rodalies grinyola per totes bandes. Uns premis que serviran també per donar el tret de sortida a la temporada d'estrenes i presentacions de discos per a gires del 2026. Però no cal avançar-se que la cosa s'anima i tornarà a sonar la música en directe ben aviat arreu del país.
I si encara no està nominat als Premis en Derroc és bàsicament perquè en el correu electrònic no funcionava bé. Percussionista de la ràdio gironina, Arnau Vila i Elvira, bon dia i bona hora. Molt bon dia a totes i tots. Home, i a mi sempre m'han dit que si no fos per la veu seria cantant, eh? No, no ho deia per això, ho deia perquè, de fet, encara recorda a Banyoles la llegenda viva de la percussió i de la bateria del vol de l'Arnau Vila. Una bateria que està molt a prop de tots nosaltres. Sí, home, i a part... Ah, sí, la tens aquí amagada, no? En el...
Sí, sí, a les entríngolis de l'emissora. A les entranyes de l'emissora. Sí, però se li hauria de treure-me la pols. Que me'n vaig enterar fa poc que tu ets d'un llinatge de músics reconegudíssims.
Ho portes a la sang, això? Sí, home, bueno, tinc la família de música, sí. Per això, per això, que la Montserrat Joventenya un dia treia fit, deia, ostres, però tu saps qui és el germà de la nau? I jo no, ni idea. I ja em deien que, bueno, no va tocar amb la copla immortal, perquè això ja és molt... No, ha fet algunes sardanes destacades del país. Sí, home, vull dir, gran sardanista. No, què tocava el... Vaja, la tenora, la guitarra, el saxo... Un requitzell d'instruments important. Una abraçada ben i ben forta al bo de la germà de la nau Vila,
Vull dir... Ja fa anys, eh? Jo crec que va néixer amb un instrument, amb una nota musical. Sí? Bé, tu vas néixer amb un micròfon sota el braç, vull dir que ja amb això ja queda compensat. Sons artistes. Només faltaria. Senyor Vila, estem de dimecres, encara estem al mes de febrer, per tant no et preguntaré pels pesebres encara, m'esperaré un mes i que sigui. No falta massa. Ja us heu reunit? Ja treu fum al grup de WhatsApp? No, un parell de mesos, un parell de setmanes encara, però... Un parell de setmanes. Sí, sí, no falta gaire. És ben bé.
que... Com es deia aquell el vostre president? El Tomàs Binardell. El Tomàs Binardell. Això, sí, t'anava a dir, perquè Puigdemont no serà pas encara. Encara no. Arnau Vila, avui començarem parlant de llibres amb criatures podrides d'aquí uns instants de la Mada i la Geminada, que això vol dir que parlarem amb l'Anna i amb la Laia. Tot això ens portarà fins al punt de dos quarts, on tindrem el bo del Jordi Murillo de l'Associació Cultural Ameba, també, que ens parlarà del que tenen per aquest dijous. Demà mateix, nosaltres no hi podrem anar, perquè com que anem al Raola
Clar, a veure si toca. No ho hem dit encara que anem al Rola, eh? No ho hem dit? Eh? Jo ara veia la gent aquí pel carrer comentant-ho. Espera un segon. Mira, veig allà un parell de persones. Estan comentant... Sí, efectivament, estan comentant els Premis Carles Rola de Comunicació Local. I van amb bici i són holandesos, imagina't. I van dient que ens escolten, eh? Sí, sí. Sí, sí. Ei, ei, ei. Da, da, da.
Tot això ens servirà per arribar també cap a la recta final del programa, on passarà per aquí el bo del David Martí amb la Catalunya Vistes School, on parlarem de com fracassen les empreses, especialment les start-ups, i els motius. Saps quin és un dels motius, això? Ja t'ho avanço... El primer... No, el segon, perdona. A veure, il·lumina'm. La pasta. Els calés. Carai. No és el primer. No és el primer. I el primer quin és? Ja t'ho dirà en David, en tot cas. Vingui una estona, no? Doncs ho descobrirem.
Doncs mira, passen 11 minuts del punt de les 11 del matí. Arnau Vila demana un desig. Ja ens hi posem.
I Criatures podrides és una novel·la punxeguda que disecciona la ràbia femenina, la precarietat emocional i, per què no dir-ho, també els perills de les comunitats que prometen salvar-nos. Parlem, en aquest cas, de la Iris, 32 anys, feina precària, ruptura sentimental, torna a casa la seva mare, vulnerable i, vaja, és en aquest moment en què es desboca tot. En qualsevol cas, avui ens acompanya la cúpula de la geminada Anna Nogué, bon dia, honora...
Bon dia i bona hora. Laia Regincós, bon dia i bona hora. Bon dia. Avui això podria ser una junta d'accionistes perfectament. Sí. Ja ho trobaríem. Escolta, què tenim? Parleu-me primer de tot del llibre. Criatures podrides, d'on teus baixa?
És que la Laia tenia moltes ganes de treure un llibre que ens permetés parlar d'una de les seves paraules preferides. Què és? Sororitat. Llavors, com que aquest llibre ens permetia fer-ho amb profunditat i amb moltes textures, ens hi vam llençar de cap i aquí estem, amb el llibre ja a la mà, amb aquesta coberta fantàstica de l'Ari Miró,
que reflecteix molt bé el llibre, que busqueu-la, si no la veieu perquè és la ràdio, però busqueu-la perquè és magnífica, i aquí estem amb el que deies tu, una noia, podria ser jo, perquè té més o menys la meva edat, la de la Laia, en una situació que no acaba d'aterrar, no?,
I com molta gent de la meva edat i de moltes altres edats que sent que naufraga una mica i que no se n'acaba de sortir, llavors quan ens trobem en aquestes situacions a vegades la gent busca respostes a llocs poc aconsellables.
i també en aquest moment en el qual tu estàs vulnerable és un bon reclam per segons quines comunitats i en aquest cas és una comunitat molt idílica és una comuna només per dones on els homes hi tenen prohibida l'entrada
I llavors el que hi ha allà és una matriarca, diguem-ne, una líder, que ella ha creat aquest lloc perquè les dones hi puguin anar i pugui ser un refugi on curar-se del patriarcat, diguem-ne. Allà es busca funcionar d'una manera diferent al que estem acostumats, aquestes jerarquies i dinàmiques patriarcals. És un lloc on les dones poden anar brutes, mengen com cossacos...
I treballen la terra i viuen en comunitat a la natura, dansen a la borda del foc a les nits, mengen crispetes, o sigui, fan una mica el que volen, no? I se'n van a vegades, doncs, l'únic moment en què baixen a la societat és quan van a vendre coses que elles han produït al poble del costat, no? I la gent se les mira també com si fossin una mica, bueno, rares, diguem-ne, no?
Això passava a Sant Miquel de... No, a Sant Llorenç de la Muga. També passava, però no només per dones. Exacte, clar. En realitat, m'agrada que la Laia hagi mençut aquesta idea que tenim de...
o que hi ha gent que té d'aquests cercles, d'aquests espais, que en principi volen fugir de les dinàmiques jerarquitzades, heteropatrièrcals, etcètera, però al final, just al principi, quan aquesta bona noia es muda allà, el primer és on dormiré i hi ha dos espais per dormir. Hi ha la casa principal, que és la còmoda, diguéssim,
I després hi ha el garaner, que és on les altres dormen, totes en una mateixa sala, amb els llits allà, com si estiguessin de colònies, no?, cada dia. En canvi, les altres tenen una habitació individual a la casa principal. Llavors, aquí hi ha, d'alguna manera, això estableix jerarquies.
El que se n'ha dit, una secta de tota la vida. Correcte. Saps què passa? Evidentment, amb les diferents onades del feminisme hi ha molts d'aquests estereotips que s'han trencat, però crec que com que estem en una època molt líquida i on la gent se sent com molt desorientada...
Aquestes coses que semblaven tan superades com pensar que les dones són éssers de llum i que per tant hi ha algun... Això de la Mare Terra, la connexió amb la Terra, la deessa interior, etcètera, no sé què, tot aquest relat...
que en realitat és simplista i moltes vegades perjudicial, perquè ja ho veureu aquí al llibre, tot i que hi ha aquest retorn al tema de la foguera, aquests rituals pagants, etcètera,
Bon menjar, no estar tota l'estona preocupada pel teu aspecte físic, etc., doncs semblaria molt desitjable i en molts aspectes és desitjable, però d'altra banda és com un no, no. Aquesta infantilització, jo crec, de les dones que la societat produeix fa que moltes vegades, per molt que tu vulguis escapar-ne, acabis caient en aquestes mateixes dinàmiques, perquè en realitat no hi ha hagut una maduració emocional i psicològica prou gran,
Com per dir, ep, per molt que aquesta tia sigui una dona i per molt que visquin una comunitat només de ties, això no vol dir que totes siguem éssers de llum i que haguem superat el que volíem deixar enrere, que tothom porta la merda que porta a sobre. Exacte, la pregunta al final jo crec que et suscita aquest llibre, més enllà que sigui també una història amb thriller i tot plegat,
però és de dir, ens podem deslliurar d'aquesta jerarquia en la qual vivim, en aquest sistema en el qual vivim, què és el que deixa en nosaltres i al final una mica trencant amb això de les dones som éssers de llum, som bones per naturalesa, el que ens corrom són l'actitud masculina o masclista, diguem-ne, de dir, bueno, aquest llibre planteja que també podem ser monstres.
realment, no?, i que tot i viure només entre nosaltres, envoltades de nosaltres mateixes, també podem ser monstres, també podem fer mal a les altres, no?, i al final com destapar una mica aquesta ràbia femenina, que evidentment veu d'un sistema en el qual vivim i que és molt tòxic, però quina petjada deixa, no?, també en les víctimes en aquest cas, que els homes també són víctimes del patriarcat, evidentment, però en les dones que hi té molta més pes i molta més força, què és el que deixa quin rastre
El que deia la Laia, el tema de la ràbia femenina, aquí hi ha, jo crec que en tot el llibre hi ha com una ràbia, a vegades continguda, de totes les dones que viuen a la comuna, perquè cadascuna ve d'una situació, algunes la sabem, d'altres s'intueixen, d'altres no se sap mai ben bé per què han anat a parellar, però en principi no hi ha res, diguéssim, una parella abusiva, un pare que ha abusat de la filla...
Bé, un cansament generalitzat de la feina de 9 a 5, de cuidar els fills de la marit, etc. Però aquesta ràbia, d'alguna manera, no acaba de sortir del tot. És com una ferida allò que va fent pus a dins, va fent pus a dins.
és que històricament jo crec que la intimitat moral o emocional de les dones sempre ha quedat en un darrere d'una paret molt opaca sempre ha estat una cosa que s'ha guardat moltíssim hi havia un article el 2013 o així en anglès però el traduirem el títol així en català que és d'una noia que s'havia apuntat que si classes de jove que pilates que meditació un completo un gran negoci un completo
i l'article es deia perquè he deixat de meditar i he començat a cridar i em va encantar aquest titular de l'article perquè és a dir, és evident que està molt bé el fet de reconnectar amb tu mateixa i pim i pam i no sé què però a vegades la millor manera de poder diguéssim alliberar l'atenció abans de poder fer qualsevol acte senador entre cometes perquè aquesta paraula l'audio amb totes les meves forces és
És treure la merda, perquè si no neteges la ferida, allò continua suporant i suporant i suporant. Llavors és com un, bueno, potser... I analitzem també d'on ve i com es pot curar, perquè aquestes senyores s'aïllen en un lloc per dir no, no, aquest és el nostre espai segur.
Aquí no passarà res de dolent perquè estem al marge, no? Però en realitat, quan tu ja has viscut dècades a la societat, evidentment n'has begut moltíssimes coses i portes moltes dinàmiques. És a dir, no és un reset de dir...
Fem el recit de fàbrica i ja blanc, en blanc. No, no, o sigui, portem molts avisis ja, moltes toxicitats, moltes maneres de relacionar-nos amb els altres i amb les altres perquè les dones amb les dones. Déu-n'hi-do, o sigui, jo aquests dies...
pensant molt en aquest llibre, les presentacions, mirava cobertes de les revistes que jo llegia quan era adolescent, que si la Brava o que si la Superpop... Som dolentes, som dolentes a vegades. Uau! O sigui, i aquesta competitivitat, no? Clar, aquí a la novel·la es veu molt aquesta rivalitat. Es veu molt. Es veu molt.
Per les atencions d'una, de l'altra, d'unes són nòvies, l'altra no, l'altra ai, feu-me cas, la jefaza suprema, saps? És que poder els nens, jo ara ho estic portant al mínim denominador, és que clar, els nens, per exemple, teníem el futbol per competir d'aquesta. I era veure qui xutava millor i qui era més ràpid, saps? Coses d'aquestes, quan potser, vull dir, en el mecanisme mental o moral de les dones, vull dir, funciona d'una altra manera perquè no és tant un demostrar
per exemple, qui xuta millor futbol és diferent, ni millor ni pitjor sí, més subtil, no? perquè al final és com les dones a vegades solen ser les grans diguéssim les que exerceixen més el punt del patriarcat la meva àvia era la que sempre em feia el gest així al cap com si jo fos una serventa perquè li fes el cafè al meu cosí que té un any més que jo vull dir
no? sí, és una és heredat completament que hem invisibilitzat perquè les tenim tan incorporades que no però això al final és com aquest discurs salvador de dir no, no, això és la solució i aquest és l'enemic per tant si eliminem l'enemic aquesta cosa tan feixista n'ha de dir no, sense homes viurem de puta mare o sense immigrants viurem de puta mare es veu que no tant també poden passar coses com ens explica el llibre
És que a més hi ha una cosa, vull dir que és molt perversa del llibre, almenys pel que he pogut veure més o menys, i és, o sigui, no parla tant de l'èxit d'aquesta comuna, sinó que parla sobretot del fracàs de la nostra realitat. És que anava a dir de la societat, però no, no. És a dir, és un fracàs a la realitat i a la societat que això aboca, per exemple, a una noia com l'Airis,
a intentar trobar una solució que al final no deixa de ser una solució de bomber. I el problema és que, clar, tu quan estàs dins d'aquesta comuna, llavors el que t'has de plantejar és si realment véns d'un lloc millor o pitjor que aquell. Clar, és que jo crec que moltes vegades ella ja veu que alguna cosa no cala. I és dins, evidentment, però veus que hi té el peu posat però tota l'estona s'ho mira com una mica...
Però, esclar, està atrapada. Entre l'obsessió de totes i la por també que té i tot plegat, està atrapada. I el tornant enrere, que això sempre fa molta por. Exacte. Va pensant que m'espera fora, no? No sé si és millor, realment. Hi ha un punt d'inflexió, realment, i allà hi ha certs càstigs que s'apliquen, i ella fa la reflexió de dir, bueno, però...
Això què passa? Ho tolerarem i ja està. Però clar, si no ho tolerarem, quina sortida tenim? Marxar d'aquí?
A on? Jo encara, mira, puc tornar a calamar ara. És una puta merda, però puc tornar a calamar ara. Però és que aquesta, tia, no té ningú. I aquesta altra tampoc, perquè clar, també funcionen així aquestes bombolles, no? Acabes tallant tots els vincles que tens amb la... És clar, perquè aquí també hi veus totes les dinàmiques, és a dir, que cada vegada pots veure menys la teva família, no els pots explicar ben bé on estàs... Vull dir que hi ha aquest trencament de vincles que estem acostumats a sentir, el que deies tu abans ahir, en el cas de les sectes, no? Per exemple, aquest allunyament...
del teu cercle, si entres a viure allà, ja no pots treballar enlloc més, ja no pots, no? És a dir, hi ha certs escales que tu has d'anar fent per poder entrar-hi a viure, hi ha certes proves que els hi fan fer, també, i veus que són cruels, o sigui, realment les proves i tot plegat que els hi posen, les actituds que tenen entre elles són petites crueltats que vas identificant.
Sí, sí, sí. Però jo crec que és interessant, diguéssim, m'agrada la novel·la en si, crec que és molt interessant perquè no només és com una tia que va en un grup de ties que estan a cada qual pitjor i hi ha una lideresa que s'aprofita de tot això i tot acaba molt malament, no? Això podria ser com un resum així molt de Netflix, però...
Però realment crec que es respira com un malestar general, no només pel que passa allà a la comuna, sinó per dir que fora la situació és una putíssima merda també, i no sé què és pitjor.
si està dins o si està fora i què vol dir estar fora però jo quan estava dins també em sentia fora perquè quan estava en societat diguéssim la noia aquesta ho deia quan quedàvem els amics doncs aquesta que es volia casar amb el marit l'altra que no sé què que no sé quantos i que intentava que un tio li digués hi ha una escena molt xula d'una amiga seva que estan menjant així com menjar d'un indi em sembla per emportar i una diu ai no jo no vull més perquè no em convé
I l'Iris, que ho veu, diu, li ha dit a aquest noi això perquè esperava que ell li digués, no, dona, si estàs perfecta. Aquestes petites coses que... Típiques, sí, sí. I ella se sent absolutament fora de totes aquestes convencions i obligacions socials, saps?
És que al final jo el que veig és que l'Iris fa uns anys se n'hagués anat a la Índia a trobar-se a si mateixa. Ai, encara hi ha gent que ho fa, eh, jo crec. Sí, però dic com que segurament per pressupost, no arribava anar-se'n a la Índia, però va trobar. No sé si la cosa aquesta d'anar-te molt lluny per trobar-te un mateix és només perquè compris un bitllet d'avió i... Això va estar molt de moda. Jo me'n recordo una època... Va estar molt de moda. Quan jo vaig entrar a la universitat, jo vaig tenir un grapat de penya de col·legues meus que el primer any de universitat no el van fer. I se'n van anar a veure'm on. Mhm.
que jo et diré també, te'n vas anar a quatre hòstels, eh? Vull dir que tampoc vas dormir allà sota un arbre. I tothom arribava, bueno, reformat, vull dir que havia trobat... Clar, jo em vaig trobar a mi mateixa que està allò d'Empúries un dia en un bany. Resulta que sempre tot això que has de fer per trobar-te tu mateix implica gastar-te diners, saps? Sempre, sempre. Ha d'anar patrocinat d'alguna manera o d'una altra. Escolta'm una cosa, aprofitem vosaltres que sou molt de referents literaris, de pinzellades... Quins té criatures podridors?
Mira, hi ha una novel·la que jo vaig llegir... Això no estava preparat, eh? Bé, però jo sí que ho tenia preparat. Ah, molt bé. No, no, perquè ho tenia preparat no per ara, sinó perquè quan vam, evidentment, elaborar el document de prèiem, etcètera, doncs això ja ho penses, no? Amb què ho pots relacionar? Quin fil segueix? Una mica...
Hi ha una novel·la clàssica de William Golding, la del Senyor de les Mosques, que jo vaig llegir quan era adolescència i em va fer un mal rotllo que flipes, perquè en aquest cas són només nens, un grup de nens, tots mascles, que acaben naufregant en una illa i saps espavilar.
I és aquesta idea sempre de no recordo quin filòsof era, la Laia, que és filòsof, ens ho dirà. Però, saps, aquesta idea de, bueno, l'home, quan està, diguéssim, allunyat de la societat i del mar que ens marca la societat i està en l'estat més pur i salvatge i primitiu, són millors o pitjors, no? La idea aquesta del bon salvatge o el mal salvatge, no? En aquest sentit, doncs, en tronca, jo crec, és una...
Podríem llegir com una resposta femenina sui generis del segle XXI al Senyor de les Mosques, però també del Gènesi, perquè al final és com aquest paradís que et prometen i de sobte passa alguna cosa al llibre que és com si haguessin mossegat la poma i es veuen expulsades gairebé literalment del paradís que els havien promès o que elles creien que estaven construint i que s'havien cregut.
que en realitat era un miratge, vull dir, no era cap paradís, però és la narrativa que et fas per sobreviure a coses que, si no, t'estaries costant constantment. El resum és, fia't en tu de la Bíblia i de tots els seus derivats.
però també veu molt de no sé si vosaltres heu llegit o vist sèries així de ties que estan com una regadora Rollo Midsommar aquesta d'objectes congeguts o el lloc aquest que va ser com molt famós fa uns anys del meu any de repòs i relaxació de ties, o sigui el gènere és ties que estan com una regadora les noies, sí, sí, aquest és el gènere jo em vaig quedar house fa molts anys que no miro sèries t'hem d'actualitzar si no, no, completament
Però el llibre aquest de l'any de repos i relaxació és una tia que també vol fugir, o sigui, és gent, tota gent que està com una regadora perquè és que no sap què fer-ne del món on viu. Per cert, aprofito, jo si volgués fugir ara, per exemple, avui a dos quarts de set de la tarda, on fugiria?
Vés aquí, a la casa de l'esquerda, com el llibre. O el somia. O el somia. O el somia mentre ens sents rajada, això. Ah, que avui el presenteu. Avui el presentem. A dos de set. Quarts de set, el somia amb un vinet o una aigua amb gas o el que vulguis. Sí, sí, el presentem. En parlem amb la traductora, l'Ana Carreras. Ah, molt bé. I parlarem de tots aquests temes i entrarem una mica més en profunditat en el llibre.
que per cert aquest llibre l'ha escrit l'Amy Twig. Si podem explicar això, és que l'altre dia ens va escriure una gent literària d'una editorial independent del Regne Unit i ens va escriure per dir-nos que ella era de Figueres i que l'Amy Twig és cosina del seu marit.
Incidències fantàstiques. Figueres, capital del món, a vegades. No només a la secció de successos, també a la secció de cultura. En qualsevol cas, ja ho hem dit, avui cap al Somia, amb un vinet, criatures podrides, de la mà, de la geminada, Anna, Laia i Sereu, no vosaltres dues? Exacte. Doncs mira, ja teniu dos motius encara més bons per anar-hi. Moltíssimes gràcies per aquesta estoneta i que vagi superbé aquesta tarda. Gràcies.
Gràcies.
Quilombo, quilombo.
Fins demà! Fins demà! Fins demà! Fins demà!
Fins demà!
N'aire que m'emporta cap a un lluny retorn. Vines que riuen amb els cabells clars, jugant a viure, descobrint-ho tot. Només de vidre, acostant amb el silenci, ben sols d'anys que van passar.
Fins demà! Fins demà!
Jo ara viure, descobrint-ho tot. Tant d'esta vida, gustant amb el silenci, cançons d'anys que van passar. I no dibuixava sempre el mateix que som, una paret en plena de il·lusions. Tot és blanc o negre, sempre es pot mesclar, i el color d'un món està clar.
Quilombo, quilombo. Esta, no sé quién eres, pero es fosfastor.
És fàcil veure que no hi ets ni un paper. Ja poc importa, poso els peus a terra, vull caminar.
Encara no queda temps per descobrir tot allò que m'he amagat i que no m'he volgut.
Corren, corren pels carrers, corren, paraules que no s'esborren, imatges que no se'n van. I ploren, ploren pels carrers, corren, com gotes d'aigua s'enyoran, aquells que ja no es veuran.
Descobrir qui sóc avui, una gota em cau mentre un altre em treu la cel. Plou i passa a l'hora, tumba la bala, tumba la bala, que m'apuntava a la meva, jo mateixa em disparava.
Coratge de llum, il·lumina'm, treu-me'l fum. Una revolució dins meu, desedueixo i es transforma. No, no, no, no, no, no, no, no, s'esborren. Em conformo a mirar-me, mirar-me d'endins cap enfora.
I amb gossos de fons, nosaltres seguim en directe als Quatre Rius de Girona FM. Passen 7 minuts al punt de dos quarts de 12 del matí. És moment d'agafar la nostra particular agenda, més enllà del que tindrem avui. Ho dic perquè aquest dijous, que vol dir demà, dia 26 de febrer, tindrem una actuació de la mà dels amics, o organitzada, en aquest cas, per part dels amics de l'Associació Cultural Ameva. Per tant, aneu a parlar amb el Jordi Murillo a veure què ens explica. Bon dia i bona hora, Jordi!
Bon dia, Saïd i oients de la vostra ràdio. Com esteu? Aviam, és que ho vull dir bé, eh? Vull dir, INSE o INSI de Terry Riley. Correcte, sí senyor, sí senyor. Aquest dijous despedim el cicle d'Arsonor al Generador, la setena edició, que fa sis mesos que està en marxa, amb aquesta espectacular interpretació de l'INSI del Terry Riley.
a càrrec de 15 músics de l'elen d'Usted és un col·lectivo, 15 músics del panorama experimental català i 15 alumnes del Conservatori de Música de Girona que han tingut a bé prestar-se aquest magnífic experiment que serà un bon final de festa del cicle. Sempre amb la música experimental com a taló de fons, vosaltres, però vaja, ja ho has dit bé, una combinació de 15 i 15, perquè en aquest cas també juguem amb els alumnes del Conservatori de Música d'aquí, de Girona, Isaac Albenis.
Correcte, sí senyor. Aquesta edició del cicle estem col·laborant amb el Conservatori de Música. Ja vam fer una acció al carrer a la plaça d'Independència per anunciar la prèvia del concert a l'Auditori de Girona sobre l'obra del John Cage. I ara ens donarem a l'Auditori de la Mercè a fer aquesta festa in si del Terry Riley. Encara deu quedar alguna entrada, segurament, per demà?
Sí, i tant. Podeu trobar les entrades a Tic a Tic a la plataforma i a través de la pàgina web de Meva Cultura de Girona. Sí, senyor. Doncs tindrem aquest Insí de Terry Rayley, en aquest cas amb 15 músics del col·lectiu d'Usted, en aquest cas, i també 15 alumnes del Conservatori de Música d'aquí de Girona. Com hem dit demà a l'Auditori de la Mercè, a les 8 del vespre. A les 8 del vespre, correcte. Us esperem a totes per acabar aquesta
que ha sigut el generador, la setena edició d'aquest concert. Jordi Murillo, moltíssimes gràcies. Fins demà. Moltes gràcies a vosaltres.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Doncs ja han passat pràcticament quatre setmanes, avui és dimecres, toca parlar d'economia, també d'emprenedoria, toca parlar amb la Catalunya Business School, per tant, benvingut David Martí, com estàs? Molt bé, gràcies, encantat d'estar aquí un altre cop. Escolta'm una cosa, avui em sembla que serà com l'últim capítol d'aquesta minissèrie de desgràcies empresarial. De desgràcies i pessimisme, sí.
Avui parlarem dels motius pels quals una empresa cau. Sí, parlarem dels motius principals que fan que una empresa caigui. Com deies tu, en l'altre vam parlar dels errors dels emprenedors i llavors ja el proper, que ja estarem a primavera o pràcticament, ja ens posarem optimistes i parlarem d'altres coses.
Però al final dels errors se n'aprèn i segurament és de la manera que més. I en aquest cas es tracta d'un rànquing que fa molts anys que es publica i que es va posant al dia, però que no canvia excessivament, que és els motius que fan que, en concret, un determinat tipus d'empresa, que són les startups, que en parlàvem l'altre dia o en algun altre programa, que són empreses...
en general tecnològiques i que tenen, diguem, l'ambició o la necessitat d'agafar volum, créixer i tenir un model de negoci escalable. Però el curiós del cas és que, si mires aquest rànquing, te n'adones que també es compleixen aquests motius, exactament igual en les empreses, diguem-ne, normals, grans, petites, mitjanes, és igual.
I és molt curiós perquè és un rànquing on hi ha una dotzena de motius. I abans d'esmentar-los, sobretot els tres primers, mai hi ha un sol motiu que fa caure una empresa. Sempre és una combinació. Sempre és una combinació de factors. Sempre hi ha una sèrie de motius que en general, o quasi sempre, fan que aquella empresa no funcioni. N'hi ha un que no és el primer, però és el segon, el motiu, que aquest sí que és comú al 99,9% de les empreses quan cauen, quan han de tancar, que és quedar-se sense tresoreria.
Quedar-se sense diners. Tensions o tresoreries, senyor. Primer tensions i després ja directament... He de dir que algun cop he vist algun cas d'alguna empresa que ha hagut de tancar, tot i tenir tresoreria, però era un cas extraordinari, no era massa representatiu. Clar, què passa? Les empreses es poden quedar sense tresoreria per dos motius.
Un és perquè tinguin un decalatge massa gran entre que tu cobres i has de pagar. Les nòmines s'han de pagar cada mes i els impostos poc o molt també i les cotitzacions socials i en canvi els cobraments poden trigar 30-60 dies i et poden generar tensions i que això pugui arribar a ser un problema. Però aquest no és el motiu principal pel qual les empreses queden sense tresoreria perquè això avui en dia hi ha instruments per poder-ho resoldre perquè a més a més t'hi pots anticipar sinó que el principal motiu de quedar-se sense tresoreries és no tenir marge.
I aquest és el gran problema de totes les empreses. M'atreviria a dir més les normals que no pas les start-ups. La gent és molt optimista a l'hora de fer pressupostos, previsions d'ingressos? Sempre. No podem evitar. Quan ens posem a calcular costos i ingressos, amb els costos ens podem equivocar relativament poc, perquè si afines bé el llapis és fàcil encertar-la bastant.
En canvi, amb els ingressos és quan se'ns en va l'olla. Però no perquè no ho vulguem fer bé, sinó perquè tu calcules que obriràs un restaurant i tu penses que tindràs un 80% de les taules ocupades i resulta que quan obres hi ha una calamitat, no plou, passa qualsevol cosa, o és igual, simplement. Operant un restaurant, dues cantonades més enllà i resulta que els veïns te'ls has de repartir entre dos en comptes de tu sol. Llavors, això sempre passa. Per tant, el segon motiu en aquest cas, però que és comú quasi sempre,
és tan simple i tan dolorós alhora com quedar-se sense diners. Les empreses normalment es queden sense diners perquè no tenen marge. O sigui, els costa més tancar una operació que no pas el rendiment que entreuen. I a més tu ara parlaves de 30-60 dies, això anant bé en els límits legals, però tots sabem que en aquest país a vegades cal enviar un burofax per cobrar, eh? Sí.
Sí, sí, sí. I també és veritat, per sort, en aquest cas, també s'ha de dir que l'administració ara paga bastant bé comparat amb anys enrere. És a dir, ara tu amb sort, en 3-4 setmanes pots tenir una factura cobrada. Abans això era impossible. I, evidentment, feia que les grans empreses que tenen altres maneres de finançar-se sí que podien treballar amb l'administració i les petites no.
I ara és diferent. En una empresa petita pot atrevir-se a treballar amb l'administració. Jo el que sempre he parlat amb amics meus que tenien start-ups i tot plegat era que sempre tu havies de tenir almenys capacitat per aguantar el cop un any. Sí, això seria l'ideal. L'ideal és tenir 12 mesos per davant sempre coberts, almenys intentar-ho. Llavors, tu d'aquesta manera, qualsevol cop o imprevist, el que farà és retallar-te mesos de vida, però sempre vas amb un marge de mínim entre 6 mesos i 12 mesos de vida. I tens marge per res.
I canviar els clients, reinventar-te d'alguna manera, canviar el producte o servei. El primer motiu de tancament de les empreses, i aquest sí que està present en un 42% dels casos dels tancaments, i fa riure una mica quan ho dius, és que allò que tu vens el mercat no ho necessita.
De debò? Perquè dius, home, a veure, quedar-se sense diners pot ser un accident, però que llencis un producte o un servei al mercat que el mercat no necessita, home, podria una colleja abans d'hora hagués anat bé, no? És així. És a dir, encara estem molt centrats en pensar que si fem un bon producte,
Quan dic producte vull dir servei, també és igual que sigui tangible, no? Allò es vendrà, perquè és bo. I ens faríem creus encara de la quantitat d'empreses, sobretot en sectors on relativament hi ha poca competència, que simplement es dediquen a millorar el producte. A millorar el producte. M'has de millorar el producte, però és absurd avui en dia pensar una empresa, per tant una proposta de valor, un producte, que no tingui un usuari, un client potencial directe i claríssim. I si pot ser el que se'n diu normalment de nínxul, que vol dir un segment de clients molt petit, millor.
Pot semblar contraproduent, però lliga amb el factor que dèiem abans. Si tu tens un client de nicho, és a dir, que està disposat a comprar el producte perquè està molt adaptat a les seves necessitats, segurament no es fixarà tant en el preu. I podràs vendre'l un palet més car, o podràs traslladar-hi, quan hi hagi un increment de costos, serà més fàcil de traslladar el preu final, i no quedaràs entrampat, i per això et quedes sense tresoreria, sense marge.
Això lliga amb alguna vegada que ens has vingut a parlar també, me'n recordo d'aquell dia que vam parlar de contractes de confidencialitat i tot plegat, perquè al final, com tu diries, cada pare veu el seu fill com el millor del món. Com el millor, sí. Però després tampoc rep aquest input de fora com perquè li diguin, ei, escolta, no veus que això ja hi és? Totalment d'acord, totalment d'acord i està molt bé que hagis fet aquest link. Van bé aquestes seccions.
No, no, a mi m'encanta, vull dir, jo t'he de dir que jo, per exemple, sóc molt fan d'aquesta acció. No, no, molt bé, molt bé, està molt bé, m'agrada que com a mi hi hagi una persona que m'escolti i que entengui algú del que diu, no, però conyes a banda, és així, és així, perquè al final no podem evitar estar enamorats del nostre projecte.
I llavors, diguem, aquella energia positiva que fa que un dia, havent-hi moltes més opcions a la vida, decideixis muntar una empresa, que dius, tela, avui encara no diré noms, evidentment, però encara avui em trobava davant una persona que em deia, jo vaig deixar l'empresa perquè ja n'estava tip.
i ara treballo per un altre i sóc immensament feliç i evidentment em guanyo molt millor la vida que la gent s'extranya quan dius has deixat l'empresa que era teva per guanyar-te millor la vida? sí senyors, això és així t'estavies merders molts mals de caps i la gent es pensa que el barret de copa i el puro i no és així aquests són els dos motius llavors hi ha un tercer que també està present en un 23% dels casos i és que l'equip no sigui el correcte
No tenia l'equip correcte, ja siguin els teus socis o ja siguin el teu equip, els teus treballadors, els teus col·laboradors. És a dir, dissonàncies a l'equip, equips descompensats, equips on... Jo he muntat una empresa amb un col·lega que vaig estudiar a la carrera i ens ho passàvem molt bé, anant de festa els dijous.
i és així molt bé, i estudiaven molt bé, i ens ho passàvem molt bé, però no era la persona adequada per muntar-hi una empresa perquè no us complementàveu, o l'equip a nivell de personal. És a dir, no tenir un equip compensat amb el suficient, jo dic a vegades, la combinació junior-senior, homes-dones, especialistes d'una cosa, d'una altra, és a dir, l'equip no funciona. Una empresa, per bona que sigui la idea, si l'equip no funciona no tindrà mai èxit.
És que ho acabes de dir molt bé, jo crec que la paraula clau és complementar. És a dir, jo me'n recordo amb una cosa, no era una start-up que vam tirar endavant amb un, i jo recordo que a mi em venien 25 idees de bomber, i l'altre era capaç de fer el que jo trigava 3 hores a fer davant d'un paper, ell ho feia amb 15 minuts. Llavors, la combinació era explosiva, perquè jo li deia, mira, hauríem de fer això, i en 10 minuts ell ja ho tenia fet. Llavors, si els dos haguéssim estat probablement al mateix perfil, no hauria anat bé. Totalment d'acord, i si hagués sigut al revés?
que haguessin sigut dos perfils com el del teu soci que mencionaves, probablement tampoc. Per què? Perquè llavors potser hagués faltat aquell punt de creativitat, aquell punt d'anar més enllà, aquell punt d'arriscar-se a fer una cosa, una frase que ho diu però s'ha de dir fora de la zona de confort, de dir no, ja ens va bé així, ja ens va bé així però...
Hi ha una metàfora que es fa servir molt en el món de l'empresa i l'economia, que és el de la granota. Quan tu fiques una granota en una olla amb aigua bullint, la granota s'escalda i fot un bot, salta i se salva.
si tu piques una granota en una olla d'aigua freda i la vas escalfant a poc a poc la granota morirà perquè quedarà cuita perquè mai tindrà l'alarma de dir he de fugir d'aquí és una mica això a vegades la zona de confort és molt perillosa perquè tu estàs tranquil allà dintre
i de sobte t'estan vinguent per darrere cinc competidors, tu no tens, no estàs mirant els retrovisors i arriba un dia que aquells clients que eren teus deixen de ser-ho. Aquesta era la tercera, aviam. Aquesta era la tercera, i llavors hi ha una llisca, el top 5, el tercer és que la competència et superi.
Val. Llei de vida, si tu vols. Completament. Marges, temes de costos, temes de no poder aplicar la suficient pujada de preus a usuaris finals, gran problema. També s'ha de dir que això és més greu, sobretot en públic final, si l'empresa es dedica a públic final.
el que se'n diu B2B, exacte, molt bé, doncs és diferent, perquè a vegades pots generar, pots teixir una relació una mica més fidel, per dir-ho així, o on marxar és més costós i per tant no és tan fàcil marxar per preu, en l'usuari final és infidel per definició i per tant no és fàcil.
tenir un model de negoci pobre, haver fet un pobre màrqueting, ignorar els consumidors, que aquest aniria molt lligat amb el tema que no necessites el mercat, perdó, que el mercat no necessitava el teu producte, i llavors n'hi ha un que només està present en un 13% dels casos, però que a mi m'agrada molt, que és el producte fora de temps. Producte fora de temps? Aviam, ui, és que aquest m'agrada.
Saps per on va o no? Et puc entendre, sí. Puc arribar a entendre, és que tinc un cas al cap. T'atreveixes a fer una... Sí, home, és com si et poses a vendre gelats a l'hivern. Sí, però en aquest cas no va lligat a l'estacionalitat, sinó que va lligat a que la solució o el teu producte arribi quan no toca, que és o massa aviat o massa tard. I llavors diràs, home, és molt fàcil, el punt just, dius, home, esclar, si tots sabéssim el punt just de les coses seríem tots milionaris, no?
Clar, quan tu arribes massa aviat a un mercat amb una solució que és massa avançada per aquell mercat, el mercat no et coneix ni a tu ni a la solució. I la gent diu... I tampoc creu que la necessiti. I tampoc creu que la necessiti, correcte. I a més a més pensa, ui, sí, això està molt bé, però jo ja ho soluciono d'una altra manera, això. Tota la vida ho he fet d'una altra manera, no? Perquè necessito un software de gestió si jo amb un Excel ja tiro, no? I llavors una altra cosa que és molt humana i molt comprensible que és...
primer que ho provi un altre, i quan funcioni ja ho provaré jo després. Perquè no fos cas que això no funcionés, o que fos una enredada, o que després no sigui tant, saps? I per tant hi ha aquest problema. Això em ve al cap, per exemple, m'ho estic inventant, però el pobre home, el pobre dona que hagi arribat aquí, m'ho invento, en el boom immobiliari el 2004, amb una empresa de plaques solars, que li devien dir, escolta'm una cosa. Això és el futur. Sí, això és el futur, vale, molt bé. Et forraràs.
Doncs ja ho trobarem, saps? Ja ho trobarem i aquí realment plaques solars fins passat el govern de Rajoy molt més endavant. Aquí no ho ha empatat, les coses com són. Ara sí, però tard. I aquí hi ha hagut empreses grans que ja han perdut molts quartos i empreses petites que directament s'han arruïnat. Sí, sí, completament. I gent que va posar-hi tots els seus estalvis, totes les subvencions que va pillar, tot el que va arribar a trobar pel mig i ho ha perdut tot.
Això és un producte... També en emprenedoria es parla dels oceans blaus. Els oceans blaus són oceans verges, aparentment molt petitosos,
perquè no hi veus mai un barco per allà pescant, i t'imagines que a sota el tallà no arriben els ulls, està ple de peix, i és tot per tu, i és una il·lusió, perquè a vegades és així, però molt sovint no. Llavors, quin avantatge et té arribar quan el producte ja és madur? Bé, que tothom l'ha provat, i que tu pots arribar allà, el que dèiem abans dels nichos, amb una solució millor de la que ja hi havia,
amb un bon marge i allà fer-te un forat. Clar, més concret. I no has d'estar dedicant... Jo m'hi he trobat, per exemple, en una startup que vam muntar fa uns anys, clar, era una solució molt avançada, que funcionava molt bé, a la gent li agradava molt, però quan era l'hora de fer el gesto i comprar-la te deien, bueno, si de cas fem un pilot, si de cas fem una prova, si de cas deixem-ho provar durant tres mesos, i pensaves ja, però jo no puc... Els que hem muntat una startup ho sabem, hi ha una sensació molt angoixant, que és que tu vas veient cada mes que al compte corrent hi ha menys diners. Aquí és on tenim cap a la segona...
Causa, per exemple, que és la de tensions de tresoreria. Quedar-se sense diners. A més, les start-ups no n'acostumen a tenir detencions de tresoreria. Les start-ups directament cauen en picat. És com un plom. Deixes anar un plom i de sobte l'empresa ha desaparegut. Problemes legals, cremar-se, el burnout en un equip o en un projecte, evidentment, també passa.
No despertar el suficient interès dels inversors, problemes legals que dèiem, problemes entre els inversors, no saber pivotar a temps. Pivotar és, com allò en el bàsquet, un peu a terra, amb l'altre et pots moure, no et piten passos.
però et mous el suficient com per canviar una mica el model de negoci. Si això ho fas bé et pots salvar, si això ho fas malament és la sentència definitiva. I una altra cosa, jo crec que ja per acabar més o menys, que crec que és molt interessant per allò on estem a Girona, que és una mala localització.
És a dir, la mateixa idea bona, el mateix equip bo, la mateixa captació de recursos, el mateix còctel guanyador, diguem, pot fer que una idea, que un projecte, en un lloc determinat arreli i en un altre no.
És més difícil fer-ne-la un producte o un servei, com n'hem parlat alguna vegada en alguna secció amb en Kim Godallol i d'aquests temes i tal. A Girona, avui en dia, no és igual de fàcil fer-ho a Girona que fer-ho a Silicon Valley, probablement, però tens un ecosistema, ho pots fer.
a 20 anys era pràcticament un erm, és a dir, era molt difícil fer reglar una cosa així, llavors la mateixa idea, per això a vegades quan posem exemples com Wikiloc, diem, són quasi un miracle, no?, sense treure els mèrits, eh?, que el tenen tot, però vull dir, és un problema, dic, si tu vols afegit,
a la ja pròpia complexitat que té tirar endavant un projecte empresarial que és el fet de fer-ho en un lloc on potser no hi ha l'ecosistema ni el caldo que pots trobar-te en altres llocs també és veritat que tens menys competència també és veritat que estàs com més això ho explica molt sovint la Montse la Montse diu si nosaltres haguéssim nascut a Silicon Valley o en un entorn més gran potser ja no hi seríem perquè no haguéssim pogut aguantar l'envestida dels competidors que se'ns haguessin menjat per bé o per mal, a les bones o a les males
No, tot escenari té les seves coses bones i les seves coses dolentes. En canvi aquí és una mica com estar sota una col, no?
Estàs una mica protegit, no? Estàs com una mica protegit, no? És un entorn més amable, més tranquil, i probablement això ha ajudat en molts projectes. El que sí que estic pensant és que més amable, més tranquil i poder més optimista serà la pròxima vegada que parlem, no? Sí, però bueno, però al final... No, ho serà, ho serà, però dels errors... De fet, parlarem, ja puc dir-ho, parlarem de finances, parlarem de com es financien les empreses. I vindrà l'Albert Grau, que és un col·lega...
Ah, sí, home. El coneixes? Em sona molt el nom. Ell es dedica a les finances i està preparant... Un dia va sentir la peça aquesta i va dir, ostres, un dia m'agradaria venir. Posem dia, cap problema, i el tindrem aquí al mes. Doncs per crear càtedra un dia més a la Catalunya Business School, David Martí, moltíssimes gràcies. A vosaltres. Fins a la propera. Merci.
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb saït esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Si et va bé, tu i jo sense enganys. Si et va bé, no te'n vagis mai. Si et va bé, seguirem cantant.
N'hi ha que viuen la tempesta, no dormen mai en pau. N'hi ha que beba de ser xeta, es canva de llibertat. Als carrers i per les vies, als camps i a les ciutats, el teu cor i per la vida la roda irà girant. Si et va bé, tu i jo sense enganys. Si et va bé, no te'n vagis mai. Si et va bé, seguirem junts lluitant tots.
Girona FM és la ràdio de la ciutat. El que vius a prop, també ho sentiràs a prop.