Descobreix Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius. Amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina. 11 i 5. Benvinguts als Quatre Rius.
Dimecres 6 de novembre de 2024. Virtualment, Donald Trump tornarà a ser president dels Estats Units. En una nit calcada a la del 2016, la moneda torna a sortir, creu a favor dels republicans. Quan tothom el donava per mort políticament, després dels escàndols de tribunals, la sala al Capitoli, en un intent encobert de cop d'estat, Trump torna a la Casa Blanca.
Ara comença el ball de bastons per saber com afectarà això en el joc d'equilibris mundial bastant fràgil, per cert, i que segur, de ben segur, que ens afectarà aquí. I, per cert, un dia més, pendents de tot el que està passant al País Valencià, el camió de solidaritat gironina ja vam explicar ahir que va arribar, i la reflexió és clara. Com va comentar la Mireia, que dolça la resposta del poble i que pobra la resposta de les administracions. Un dia més, i els que facin falta, tot l'escalp del món des d'un petit estudi de ràdio a Girona.
Fins demà!
I com sempre, dictador de la ràdio elegit democràticament, això sí, capdill de la FM gironina. Arnau Vila, bon dia i bona hora. És una mica contradictoriu això de dictador democràtic, eh? És que som un joc de contradiccions. Això està molt bé, això està molt bé. Seria el tram de la FM gironina, potser, eh? Home, t'anava a dir, un tio del Pla de l'Estany i un de l'Empordà fent un programa de ràdio Girona. Doncs sí, sí. Seríem-nos aquí, això sí, la Casa Blanca una mica, eh?
Mira, parlant de la Casa Blanca, tu deies Wisconsin-Pensilvània Sí, Pensilvània sobretot Però jo em pensava que la cosa estaria més... No et pensis, eh? Entre Pensilvània i Michigan Jo sí que és veritat que em pensava que la cosa estaria més tau-tau 50-50 i la sorpresa, Déu-n'hi, doncs Almenys a mi m'ha sorprès força la diferència que hi ha entre Harris i Trump Jo si vols que et digui la veritat, jo no sé aquest món cap on va
Si de cas, ja et dic, en parlarem amb algú que em sembla que la toca molt més que nosaltres, perquè això nostre podria ser perfectament comentari de cafeteria d'Almes, que només faltaria. A més a més, també parlarem sobre la realitat dels clubs esportius a Catalunya i, afortunadament, l'Adrià Giné ens aixecarà els ànims amb el seu kit musical, el nostre trobador particular, la resistència de la música pura, encara que ens queda aquí a Girona i podria dir arreu del món. Si de cas, Arnau Vila, anem per feina. Ens hi posem.
I avui comencem amb una recomanació literària. Està molt bé parlar de ficció, però també encara ho està més parlar, en aquest cas, de llibres que ens expliquin una miqueta quina és la realitat on vivim. Avui ens acompanya Xavier Torrents per parlar de salvar Catalunya. En aquest cas el subtítol també és bastant il·lustratiu, la gestació del nacionalpopulisme català.
Per entendre tot això, a més a més, recordem també presentació aquesta tarda a partir de les 7 a la Casa de Cultura de Girona, per fer-ho ens acompanya Xavier Torrents. Bon dia i bona hora. Hola, bon dia, Seid. Primer de tot, clar, és que jo t'ho he de preguntar, has vist què està passant als Estats Units ara mateix? Sí, però és que a més a més té a veure amb el llibre Salvar Catalunya perquè Silvia Riols és la Donald Trump catalana.
i, per tant, té molta connexió. Fins i tot, jo havia dit, allà vaig fer la presentació del llibre Arreus, precisament, i allà ho vaig dir sense saber els resultats electorals. Vaig dir, si guanya Donald Trump, els béns que bufen arreu del planeta sencer seran de pujada d'això que ara en diem el nacionalpopulisme. I el nacionalpopulisme català, en aquest cas, és Silvio Riols, i això és el que explico al llibre Salva Catalunya.
Per tant, Donald Trump, durant quatre anys, acabarà, diguem-ne, enfortint aquest espai polític que a vegades se'ns oblida. Des d'aquest any, des d'aquest mateix any, la segona força política més gran a Europa, si suméssim els tres grups parlamentaris que hi ha al Parlament Europeu, és aquesta nova extrema dreta. Segon grup a Europa. No mirem només als Estats Units, eh? Allà són els primers, ara. A Europa són els segons.
Acabes de donar segurament el titular de l'entrevista i és que Silvia Oriols seria la Donald Trump catalana. En aquest cas, realment és un joc de dominó? És a dir, és una peça de dominó el que ha passat amb Donald Trump perquè afecti a nivell global? De fet, ja porta anys i panys afectant. Mirem Àustria. Flick és el nacional populista austríac primera força política.
un land d'Alemanya, Toríncia alternativa per a Alemanya d'Alice Whittle és la primera força política mirem els Països Baixos el que hem conegut tota la vida com a Holanda Ger Wilders primera força política mirem França, la primera volta a les eleccions franceses Marine Le Pen primera i ara mirem Donald Trump primer als Estats Units d'Amèrica per tant
La pregunta no és si això ens arrossegarà, sinó per què ha trigat tant arribar a Catalunya, perquè Catalunya és un país europeu, i si és un país europeu i occidental, aquesta tendència que és europeu i occidental, per què ha trigat tant arribar? Però un cop ha arribat, ara la pregunta és fins on ascendirà? Pensem que hi ha dos camins, el camí de França o el d'Àustria, que han...
també molts anys a arribar a la primera posició, però existeixen de fa moltes dècades. A França, per exemple, Jean-Marie Le Pen crea aquest espai. A Ústria el crea George Heider, que és un senyor que ja va morir. Però això...
Dura, dura, dura, dura, molts anys i arriben a la primera posició Marine Le Pen a França o Flick a Àustria. Al meu entendre, i aquí tots els oients haurien d'estar molt amatents, crec que a Aliança Catalana li passarà com a Portugal...
o com a Itàlia. Què va passar a Portugal? 2019, no fa gaire anys, estem al 2024. 2019, un únic diputat. Si viureu els en té dos, per tant, de moment ja té el doble que a Portugal el 2019. Però és que del 2019 al 2024, en molts pocs anys, el Partit Nacional Populista Portugués ha passat d'un a 50 diputats. Itàlia, que això ho explico en el llibre Salva Catalunya, a Itàlia, si Giorgia Meloni
va treure en les seves primeres eleccions un 3,7% de vots. Clavat el mateix percentatge, 3,7% que ha tret Sílvia Oriol al Parlament de Catalunya. 3,7%. És que l'atzar ha fet que sigui el mateix percentatge. Giorgia Meloni ja és primer ministre d'Itàlia. Per tant, ningú hauria de menys tenir...
el potencial a nivell de l'actorat de Sílvia Riols i sobretot a la imatge pública com a vetllesa de la comitada Vila de Ripoll i com a ja diputada catalana. Va aconseguir les dues coses en només un any, eh?
2023 Batllasa, 2024 diputada catalana. Per tant, aquest ascens és previsible que es comenci a veure de forma molt clara a les eleccions dels ajuntaments el 2027. Per tant, només queden dos anys i mig que ningú ens agafi com a sorpresa...
Sembla que ha passat això en els mitjans de comunicació després de la victòria de Donald Trump, perquè Sílvia Oriol és la Donald Trump catalana. Anem per parts. Qui és Sílvia Oriol abans d'Aliança Catalana? És una dona que des de l'adolescència, quan encara era una noia, ja tenia en el seu cap aquesta Catalunya catalana, aquesta visió que...
trenca amb el catalanisme del segle XXI, tots els partits catalanistes, ja no dic ni independentistes, sinó tots els partits catalanistes, tots tenien en coincidència una cosa, que tots els habitants de Catalunya eren catalans. Després tenien polítiques públiques diferents, uns tenien unes polítiques lingüístiques, unes altres diferents, etcètera, etcètera. Però és el primer...
Partit Polític, i de moment únic, que diu que no tots els habitants de Catalunya són catalans. Només són catalans aquells que parlen català i unes quantes característiques més. Això ja ho tenia com a noia, adolescent, ho ha mantingut fins ara que ja té 40 anys, després és mare, mare de 5 fills, i per tant això ho veu com una contribució a la demografia catalana, és la seva visió no només familiar, sinó de país que té,
I després ha arribat a ser batllesa de Ripoll. Pensem que Ripoll és la ciutat més gran, és una vila una mica de 10.000 escaig habitants, però és la vila més gran que un partit nacional populista té, no només a Catalunya, sinó arreu de l'estat espanyol. Vox no ha obtingut una alcaldia tan nombrosa en nombre d'habitants, per tant...
Compte, o sigui, la mira... És a dir, no ho hem de veure com una cosa estranya o rara. El estrany i rar és que Catalunya, insisteixo, aquest tipus de partit nacional populista hagi trigat d'anar a arribar. I ara, a més a més, també és...
també és diputada, i diputada precisament per Girona. Tu ara parlaves, per exemple, d'aquest temps que han trigat a arribar, per exemple, jo parlo del cas català, potser precisament són els factors que porten a una tempesta perfecta, perquè al final agafen un espai polític...
completament verge fins a aquest moment, com deies, vull dir, en el moment en què separen els habitants de Catalunya entre catalans i no catalans, i per altra banda, també veure una miqueta aquest, com ho podríem dir, vull dir, aquest rebuig cap a tot el que ve de fora.
Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí. Sí.
que és islamòfoba. O sigui, ella mateixa no té cap mena de por o de recança de dir, no, és que jo soc islamòfoba. És a dir, jo rebutjo el que ella entén, no només persones de religió musulmana, sinó persones d'origen, ascendència, familiar, etcètera, musulmana.
Tot i que el focus a vegades el posa només en aquest aspecte del discurs de l'éshomofòbia, de fet, ella, el focus, és més ample. Ella no accepta, i hi ha aliança catalana tampoc, a les persones migrants que no entrin en la seva visió, diguem-ne, que, insisteixo, és el primer cop que un partit catalanista diu que només una petita part dels habitants de Catalunya són catalans.
Al final el que marca Sílvia Oriol és una cosa, no?, que és de quina identitat tens. Ella marca la línia de qui és català i qui, no? Sí, perquè hi trenca un consens, jo diria que no de l'actual Parlament de Catalunya, però un consens que ha hagut en el Parlament de Catalunya de tots els partits...
des de l'any 1980 fins fa poc temps, que era, és català qui viu i treballa a Catalunya, i a partir d'aquí cadascú tenia la seva opció. Hi ha partits que deien, no, hem de fer llengua única al català, altres deien altres coses, uns deien, doncs hem de construir un standard com a Alemanya, altres com a Suècia, altres ja està bé com està, altres volien polítiques públiques més liberals a nivell econòmic...
Hi havia divergències moltes en política, però hi havia un consens que era català tothom que vivia a Catalunya. Aquest consens es trenca, però abans que arribés la pròpia Sílvia Riols al Parlament de Catalunya...
es trenca per un ambient que està bé, no a Catalunya, no només a Europa, sinó arreu del món, i que ha permès la victòria de Donald Trump, que és una polarització social i política molt forta, molt forta, molt forta. Jo, en el llibre de Catalunya, explico que s'està jugant amb les emocions, i a més a més a les emocions negatives. Per citar-les així ràpides, jo parlo de l'emoció de la ira, de la ràbia, del ressentiment, de la por, i també alguna positiva, de la sorpresa i de l'amor. Però de l'amor
A la pàtria, reduïda. És a dir, no és tothom català, només uns quants, i això està fent forat. I això pensa que... Això és el mateix que diu Marine Le Pen. Marine Le Pen no considera que tots els francesos són els habitants de França. George Meloni no considera que tots els habitants d'Itàlia siguin italians. I, de fet, Donald Trump, ho hem sentit, els abruptes d'aquesta campanya electoral, no considera que són americans tots els habitants d'Estats Units d'Amèrica.
En aquest sentit, jo crec que cal destacar dos catalitzadors, probablement, de tota aquesta onada. El primer són els atemptats, evidentment, del 17 d'agost a Barcelona, i el segon seria el desencís per tot el tema independentisme i del procés i postprocés,
No sé si en destacaries alguna cosa més, però principalment jo he identificat aquests dos catalitzadors per a la farbessència de Silvio Riols. Sí, però mira, jo quan vaig arribar a Ripoll per començar a fer el llibre, precisament partia d'aquesta hipòtesi de treball, la que tu acabes de posar sobre la taula, que els atemptats del 17 d'agost havien tingut molt d'impacte, sobretot en el cas de Ripoll, perquè d'allà havien sortit els joves terroristes, que eren ripollesos...
que eren, el que en diríem avui, plenament integrats o inclosos, i no hi havia cap aspecte. I la sorpresa pels republicans va ser que fossin aquells joves els que fessin això. És veritat que el desencant, el desencís pel procés, és un altre dels factors del seu ascens. Un tercer factor és justament aquest auge del nacionalpopulisme, que ara es veurà reforçat per la victòria de Donald Trump arreu del món,
Aquí en tindríem tres, diguem-ne, però hi havia una cosa que quan vaig estar allà conversant amb la gent, fent més de 100 entrevistes, de les quals entre una desena i dotzena fetes a Sibliarriols, em vaig adonar que hi havia una cosa fins i tot més forta.
A Ripoll ja havia hagut un partit que feia un discurs anti-immigrants i havia tingut també un regidor, un regidor de Plataforma per Catalunya, havia estat a Ripoll. Quan ella guanya la seva primera regidoria l'any 2019...
no té una victòria claparadora, només té un regidor de 17. I té només 500 vots i escaig. I això passa dos anys després de l'atemptat terrorista el 17 d'agost. Per tant, en si mateix l'atemptat no té aquest impacte fort que jo, com tu, Saïd, pensava que l'havia tingut, però fent recerca, perquè el llibre de la Catalunya és resultat, el fruit de la primera recerca de ciència política i sociologia feta allà,
Me n'adono que en si no és la causa. El que acaba sent la causa és que del 2019 al 2023, quan ella és l'única regidora de 17 a l'Ajuntament de Ripoll, ella comença a fer un discurs, llavors sí, dient, mireu, jo sóc l'única que parlo d'atemptat terrorista, jo sóc islamòfoba, jo vaig en contra dels migrants, vaig en contra de les persones musulmanes d'origen o descendència...
És l'oportunitat de tenir una altaveu sent regidora i sent l'única que parlava d'aquells atemptats. Per tant, no és l'atemptat en si, sinó parlar-ne d'allò i convèncer cada cop a més repollesos que ja tenia raó. La resta de partits...
No en volien parlar. Jo m'he adonat que fins i tot ara, set anys després, continua sent un tema tabú parlar-ne allà d'aquest tema. En privat te'n parlen, però no s'atreveixen a parlar-ne en públic. No obertament. No obertament. Miren que el 18 d'agost, de l'agost d'enguany, eh?
que era l'endemà del recordatori d'atemptat terrorista, a Ripoll es fa un monument en recordar les víctimes. El que ens hem de preguntar és per què durant tots aquests set anys no havia hagut cap
altre partit polític, entre tots els altres que hi ha a Ripoll, que no se li corregués fer això. Llavors, vam preferir callar. I el silenci no és la via per evitar l'ascens d'aquest tipus de partits. Per tant, ara, en aquesta mateixa conversa que estem tenint aquí...
a Girona FM en el programa els quatre rius és important perquè els agents de comunicació no poden amagar, ocultar disfressar o silenciar que existeix aquest tipus de partit nacional populista que existeix aquest tipus d'elotat el que cal és parlar-ne obertament i analitzar-ho fredament clar, perquè si no al final la via de vehicular-ho és a través de les xarxes socials que és quan realment també genera aquest caldo de cultiu perquè hi hagi aquesta fervascència novament
Sí, en el llibre de Catalunya explico que Silvio Riols va guanyar Ripoll gràcies a WhatsApp i ha entrat al Parlament de Catalunya gràcies a X, l'antic Twitter. De fet, Donald Trump, a veure, el número d'X, el propietari d'X, el milionari número del planeta, li ha donat un suport claríssim
que ha permès que donen el tren guanyi. Per tant, no hem de mai tenir les xarxes socials avui en dia, sobretot en les persones més joves, que tenen un impacte molt, molt, molt gran, evidentment, Said. Més enllà del fenomen, en aquest cas, d'Aliança Catalana, jo volia preguntar-te, és a dir, jo crec que tenen un denominador comú, però això m'ho has de dir tu, que és qui ha fet realment la recerca, més enllà de...
d'aquest rebuig cap a la immigració, cap a la gent de fora, cap a la seva concepció d'identitat, realment és un discurs amb consistència? És a dir, quan tu entres a valorar, per exemple, el tipus de polítiques públiques que volen aplicar, el tipus de polítiques socials, el tipus de polítiques en sanitat, en educació, vull dir, realment,
té consistència o és simplement un gran atretzo per atretzo? Mira, ara faria una cosa que no s'hauria de fer. Tots el periodista que fa les preguntes, però jo ara tu preguntaries allà. Jo sé que tu, amb aquesta pregunta, el que estàs dient és, a veure, jo no veig aquesta lògica racional que hi ha reestructurada, però la pregunta que ens hem de fer és una altra.
És a dir, si analitzem el discurs que ha fet Donald Trump aquests darrers mesos, diríem, però si només ha fet que insultar, que desqualificar, que dir ets abruptes, de dir, no diré, diguem-ne mentides, sinó coses pitjor, bajanades com dir que els haitians menjaven gossos a Springfield. És a dir, la pregunta és, com pot ser que això s'ho cregui gent? Doncs bueno, s'ho ha cregut la majoria de ciutadans dels Estats Units, que li ha donat la victòria. Per tant...
El que hem de fer és posar-nos en la seva pell, veure com ells pensen, no com pensa en aquests moments la majoria de la societat, però compte, els Estats Units són la majoria de la societat ara amb aquesta votació. Llavors, per exemple, jo li he preguntat directament a Silvio Ros, i per què no fas una política lingüística del català, ja que defenses llengua única català, ja que tu només parles català, per què no fas una política lingüística...
No s'entreté a fer aquests recursos. Per tant, tens tota la raó, Saïd, en què aquesta consistència, analitzant l'afredament, per qualsevol politòleg dirà que no hi ha un disseny d'unes polítiques públiques que permetessin resoldre els problemes que diuen que volen resoldre.
Però és que els seus votants... Els és igual, tampoc. Aquí està la clau. Els és igual perquè aquests líders es diguin Marine Le Pen, es diguin George Monloni, o sigui la Donald Trump de Catalunya, que és Silvio Riols, el que els agrada és el discurs.
Un discurs que els encoratja a coses que un analista diria que són solucions fàcils a problemes molt difícils i que són solucions tan fàcils que ja a llarg termini no tenen una consistència, que és la teva pregunta que em formulaves. No, si al final, vull dir, aquí cadascú vota qui vol, només faltaria, ja et dic que això en converses de bar ho he tingut...
Sempre ho hem parlat, aquí cadascú fa el que vol o fa el que pot amb el que té, però més que res era per saber si hi era, bàsicament perquè ho desconec, sincerament, és un tema que no l'he tocat gaire, però tornant una miqueta amb això, jo crec que, i per anar acabant, crec que és molt interessant això que acabes de dir, en el moment en què comences a raonar una mica...
la situació, els elements, el context, acabes amb una conclusió, però al final ara mateix la política i tot el que ve tira d'emocions. I les emocions no és que et donin gaire bona maró. Jo que sóc cinèfil i m'agrada molt el cinema, un atzar ha fet que quan va haver Joker 1, era el 2019, és quan Sílvia Riols
No.
escolten com la societat està i justament treballa el tema de les emocions polítiques de fet, una pel·lícula que això han vist els pares els avis i les àvies i els nets i els fills la pel·lícula de dibuixos animats més vista en guany és Inside Out, del revés 2 que per exemple parla de les emocions polítiques de les emocions per tant, no és coincident això això té consonància
Si permets un joc de paraules amb el títol del teu programa, que és els quatre rius, a veure, Silvia Riols té quatre rius, diguem-ne. Ell és la Donald Trump catalana, ell és la Marine Le Pen catalana, ell és la Georgia Meloni catalana, ell és la Ger Wilders catalana. Per tant, això que et explico en el llibre de Sala Catalunya i que avui a les set del vespre, més abastament, més a fons ho explicaré a la sala A,
de la Casa de Cultura de Girona, doncs hem d'entendre que ha arribat aquí no només per quedar-se, sinó per anar en ascens, i per tant faríem bé de començar a analitzar-ho, això, com estem fent ara aquí, amb tranquil·litat, amb serenitat...
i posant els punts sobre les is i amb dades en un programa com el teu. I això ho hem de tenir molt en compte. Per això suposo que Salvar Catalunya és un llibre que ja porta la segona edició en poques setmanes.
mostra l'interès que té la gent en conèixer el que ha trigat arribar a Catalunya, que és aquest nacionalpopulisme, i que aquest nacionalpopulisme ja som, Catalunya, un país com la resta. I per això insisteixo que tenim a Sílvia Riols com la nostra Marine Le Pen o la nostra Donald Trump.
I la gent li tenia por a Margaret Thatcher. És que és ben bé que no sabien el que venia després. Xavier Torrents, el Salvar Catalunya, el presenta avui a les 7 de la tarda a la Casa de Cultura de Girona. Moltíssimes gràcies per haver-nos acompanyat aquesta estona. No, gràcies a tu, Saïd, perquè el programa flueix com...
Descobre Girona com mai abans ho havies fet. Els Quatre Rius, amb Saïd Esvall. Entrevistes, gent, cultura, històries. Girona pren la veu. Al 92.7 FM. A les plataformes i a les nostres xarxes socials. Girona FM. La teva ràdio. La Gironina.
Bé, doncs tornem a obrir la secció de Coplev. Avui és moment de parlar d'esport, però també de llibres. Ho dic perquè presentem el llibre Estem a l'alçada, una pregunta que llença Jordi Coma per abordar la realitat de la majoria de clubs esportius catalans.
En aquest cas, l'autor Jordi Coma, doctor en Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport, professor de la Universitat de Vic, també col·legiat de Coplev, que evidentment, i a més a més, vinculat durant uns quants anys al Humboldt de Granollers. Aprofito per donar-li ja la benvinguda. Jordi, bon dia i bona hora. Moltes gràcies i gràcies per atendre'm en aquest cas també, perquè crec que pot ser una cosa interessant.
Bastant, t'ho dic perquè a més Catalunya destaca per la gran quantitat de clubs esportius que té i al final amb el teu llibre el que estàs fent és abordar una realitat que a vegades poc se'n parla
Sí, és una mica un llibre que pot ser una mica, podríem dir, radical, en segons quines coses, perquè jo penso que hi ha coses d'aquí a Catalunya, hi ha clubs, evidentment, que s'estan fent bé, però n'hi ha moltes d'altres que crec que es podrien fer molt millor del que s'estan fent. El que passa també és que com que hi ha tanta quantitat de nanos jugant i de nens i nenes jugant,
Doncs sembla que tot va tirant, no? I si surten jugadors bons, sí, clar, perquè hi ha molta quantitat, no? Però jo crec que es poden fer molt millor les coses.
Clar, anem per parts. Jo parlaré ara del factor humà. És una realitat. Ara mateix moltíssimes entitats tenen problemes de relleu generacional. Falta més gent que abans dedicava el seu temps, podríem dir que de forma altruista o desinteressada, en ajudar, en vincular-se a una entitat, però cada vegada sembla que això costa més. No sé si és un dels factors que has pogut detectar en aquest sentit.
És un dels factors, i jo crec que és molt significatiu en aquest cas, perquè jo dono a l'esport i a l'activitat física un valor molt gran en el desenvolupament de la persona i dels nanos, en aquest cas. Jo crec que la societat i també els clubs no sé si donen aquest valor, i intento explicar-me.
Es donen valor, per exemple, que facin activitats extraescolars, com tipus idiomes, que no dic que no siguin importants, anglès, alemany, francès, o música, etc. I aquí jo crec que som capaços, jo soc pare, som capaços de pagar unes cuotes
que són significatives, són més altes, de 80, 90, 100 euros mensuals, i per contra, nosaltres, jo mateix, que tinc nanos, porto els nens a un club que fan 3 dies d'entrenament, una hora i mitja a la setmana, més partit, i estàs pagant una cubota de 50, 60, 20 euros. I després aquí jo em pregunto, una, si els responsables del club són capaços, que jo crec que no ho saben fer, o no ho sabem fer prou bé, de donar el valor real
que té l'esport pels nanos i pel seu desenvolupament i després, evidentment, també que aquesta informació, aquesta comunicació arribi a les famílies perquè estiguin preparades, també, en aquest cas, per pagar una mica més en aquest desenvolupament motriu dels seus nanos. És un factor clau, aquest, per mi, perquè podem tenir professionals preparats,
més menys preparats, però hi ha gent, cada any surten més graduats amb CAFE, més col·legiats, gent amb títols d'entrenor, etcètera, etcètera, però és clar, la realitat és que tu, no, potser et paguen, jo ho sé, jo soc de Vic, doncs per portar un equip tres fets per setmana, etcètera, igual et paguen 150, 200 euros, no? L'altre és, a veure, què li vols demanar a aquesta persona, segons qui sigui,
perquè faci això. I aquí crec que és un dels eixos vertebradors que hem de canviar. La cultura general de la societat, que diuen que és molt important l'esport,
però que hem d'estar disposats a pagar un preu una mica més alt per tenir bons professionals. I que després no ens trobem... Perdona, eh? No ens trobem amb la situació que a un nano que té 7, 8, 9 anys l'està entrenant un nano que en té 14 o 15. Per mi això és inacceptable com a professional. No ho hauria de poder passar. Amb aquests nanos de 8, 9, 10 anys s'hauria d'haver-hi una persona molt formada perquè estan en una etapa de desenvolupament
molt significativa. I això és el dia a dia que està passant. Està passant això. És allò, Jordi, que dèiem sempre que al final un entrenador abans que entrenador és formador. Sí, és formador, però a aquesta persona li hem de donar valor. A l'entrenador...
li hem de donar el valor, el valor que li correspon, no? Per exemple, jo mateix, si jo em poso anar d'entrenador a segons quin club i em donen 200 euros, doncs jo amb les meves X coses, jo jo n'estic disposat a fer-ho, no? Clar, hem de veure qui s'hi posa aquí, no? Doncs després s'hi posa gent, però s'hi posa gent que no té absolutament cap formació, o un pare, o una mare...
que dius, bueno, quina formació tens tu per portar el desenvolupament, en aquest cas, d'aquests nens o nenes que estan fent la pràctica esportiva, cuidado que ho estan fent dos, tres cops per setmana, una hora i mitja, més partit, i el que li diu aquesta persona moltes vegades és més significatiu que li diu el pare o la mare.
En aquest sentit, Jordi, jo crec que el primer factor l'hem clavat bastant, que és el del factor humà. N'hi ha un altre que volia comentar amb tu, aviam si també hi havia alguna reflexió al voltant, que era aquesta dèria a vegades per la excessiva professionalització.
de la formació en l'esport t'ho dic perquè jo crec que és de tot sabut que al final quan ens encarem en qualsevol tipus de situació d'aquestes a vegades trobem entrenadors de nens que poden ser molt i molt petits amb 8 anys per exemple i que en aquest sentit sembla que es comportin com si fossin Pep Guardiola
Jo aquí abordaria un tema que es toca amb el llibre, evidentment, que té molt a veure amb la visió i la missió del club. Jo crec que és molt important que els clubs treballin
la visió i la missió del club des de la directiva, una o dues persones de directiva, conjuntament amb el director tècnic, per ordenar aquesta idea. Després, en funció d'aquest treball que es pot fer, que es fa molt poc, però si es pot fer i es fa bé i s'escriu i es treballa, després, segurament, hi haurà entrenadors que entraran dins aquest projecte, aquesta manera de pensar, etcètera, i serà feina del director tècnic, en aquest cas,
de què fer en cada moment i qui ho ha de fer en cada moment. Jo crec que la persona que porta un grup de nanos ha d'estar formada. L'altra cosa és què els hi ha d'ensenyar en aquell moment, en aquella etapa formativa, ja sigui a nivell tècnic, a nivell tàctic, a nivell de desenvolupament motor, d'habilitats motrius, de treball de força, del que sigui. Però sí que hem de començar la casa per la base. La base és
és la visió i la missió del club és això, i això jo diria que molts pocs clubs ho tenen escrit i són coherents després amb aquesta línia si tu em dius que estàs a un club del rendiment o jo què sé, per exemple un Adam o de futbol o un gimnàstic de Manresa que estan a un nivell alt jo després puc entendre que aquests nanos de 8, 9, 10 anys
o 12, o 13, o 14, allà hi hagi entrenadors d'una exigència, etcètera, que van coordinats amb el director tècnic. Ara, segons a quin club estàs, has de saber què pots demanar i què no pots demanar. Però és clau treballar des de la base, des de dir cap a on anem, per què hi anem, i després, a partir d'aquí, evidentment, totes les decisions que prenguis van encaminades a
a complir aquesta visió i aquesta missió del club.
I com que això no està escrit, després això semblen rumbes. Ara anem cap a la dreta, ara anem cap a l'esquerra, ara anem cap amunt, ara anem cap avall, ara volem competició, ara volem categories, ara no sé què passa, ara no sé què. I clar, després no ho entén ningú, ni els jugadors, ni les famílies i els pares, perquè no se'ls ha explicat bé, els entrenadors naveguen,
i després, bueno, no passa res perquè la bola continua, saps? La bola continua. No estic dient que no hi hagi bons entredors, n'hi ha, però s'ha d'ordenar. Jo crec que s'ha d'ordenar molt més tot això. Al final també, vull dir, és una realitat que sembla, que suposo que ho has abordat en el llibre, perquè se sobreentén, i és que és una realitat sistèmica ara mateix.
Què vols dir, que passa a tot arreu, a tots els clubs? Vull dir, ja va interioritzada ara mateix? No, no, completament, i això és molt trist. Per mi això és molt trist, perquè jo, per exemple, ara que dono classes aquí a l'Universitat de Vic, amb alumnes de segon, de tercer, de quart, que són nanos que quan acaben a quart, molts d'ells estan realment preparats, no poden ni plantejar-se tindre un sobressou, dic un sobressou,
entrenant, perquè és irrisori. Jo crec que si això es fes seriosament, el club s'ordena, etcètera, evidentment que després s'hauria de veure que segurament hi ha algun nen, etcètera, que s'hauria de fer alguna cosa perquè potser té problemes per pagar la quota. Ja ho veuríem com es pot acabar de solucionar això en alguns casos puntuals. Però si s'explica bé, jo crec que en aquest cas els pares, jo com a pare, si a mi m'expliquen una cosa...
que fa que el meu nano tingui un millor desenvolupament motor, ja deixant de banda si estàs fent handball, bàsquet, futbol, water polo, fes el que vulguis, però que creix sa, que esquelèticament es treballa, es muscula, no té problemes articulars, no té lesions, i a part juga a l'esport que sigui, i s'explica bé, jo crec que la majoria de part estaran disponibles a pagar 20 o 30 euros més per la seva quota.
Però s'ha d'explicar bé. Jo crec que hi ha responsabilitat per perdre els clubs també a no explicar-ho bé. Jordi, em sembla que la problemàtica l'hem exposat bastant, també en un idioma que em sembla que l'ha entès tothom. La cosa és, tu des del teu punt de vista, què proposes? Jo proposo una, agafar perspectiva del que estem fent. Moltes vegades els entrenadors, els directors tècnics o els clubs estan...
com bombers, no? Estan apagant focs tot el dia, estan dins de la bola, estan dins de la bola i allà no s'enteren de res, perquè van d'una banda a l'altra, papapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapapap
començant, per exemple, per la comunicació amb les famílies, per tenir bons entradors, per tenir decisions coherents, ben explicades, etcètera, etcètera, que faria que cada club, si ho fes, pugés al seu nivell. Però no només al nivell competitiu de tenir categories, no, no, no, no, no, no, no.
No estem parlant d'això, estem parlant que el protagonista d'això, o la protagonista que és el nen i la nena, o el jugador de 14-15 anys, uns 14-15-16 no abandonin l'esport, perquè evidentment si no tenen bons entrenadors, ells arriba un moment que no són tontos i pleguen, i els altres, evidentment els més petits, no,
que sonarà molt malament, no? Encara que tinguin un entrenador, un nano de 9, 10 o 11 anys, encara que tinguin un entrenador que no s'enteni de res, els nens s'ho mengen tot. Traguen, no?
Fins que arriba un punt que van agafant consciència i veuen qui tenen de debat. Sort, evidentment, que hi ha entrenadors bons. Però jo faig una, i aprofito també, en aquest cas que és de la secció del COPLES, a fer una reivindicació de la professionalització del sector.
perquè ens hem de fer valdre nosaltres ens hem de reconèixer després ho hem de fer bé perquè també és veritat que hi ha graduats que tenen el nivell que tenen això és així
Però, almenys, tenen una base mínima per poder afrontar un rol de coordinador o un rol de director tècnic o d'entrenador amb condicions. Per tant, jo reivindico la figura de... En aquest cas, si algú s'ha fet els carnets d'entrenador o no,
jo que sé, amb en vol hi ha uns nivells, amb futbol hi ha uns altres, tu em sembla que m'has comentat que també tens un nivell d'entrenador UFB, crec, això és significatiu, aquesta persona, amb aquestes característiques, mirem-lo, analitzem-lo, sabem què fa, el posem aquí, el posem aquí per això, saps? I després, això, mica en mica, jo crec que pot funcionar, però ens ho hem de mirar des de bala, ens ho hem de mirar,
en perspectiva. Si estàs allà del mig de la bolàgine, allà no t'enteres de res. Saps? Perquè t'aborden els pares, la directiva està plegat estar contenta perquè perds, el coordinador... Allà hi ha un merder que... que ets bomber, no? Ets bomber. Completament. I, a més, t'anava a dir, és que em sembla que dones amb la clau, però és una clau
que passa per una legislació i aquesta legislació inevitablement també comporta, em sembla, obrir un meló que molt poca gent ara mateix està interessada a obrir. Però tot i així, que estic d'acord amb tu amb el tema de legislatiu,
Jo crec que hi ha una part de voluntat de tots els graduats amb CAFE i també dels entrenadors de nivell 1, nivell 2, nivell 3 i dels clubs. També hi ha una part molt important de responsabilitat nostra, deixant de venir la legislació, de donar valor a aquesta professió, encara que no sigui professió-professió, que volgui que tinguis un sou de 1.500 o 2.000 euros, però que sigui digna.
que sigui digne, que jo vaig entrenar tres dies allà on sigui, que sigui digne, que no sigui un fet altruista.
Perquè els que, i no vull dir això, però els que fan classes d'anglès no són altruistes. Els que fan música no són altruistes. Un professor en una escola de primària o de secundària no és altruista. Va allà, fa la seva feina, li agrada molt això, i li paguen. I nosaltres, és com que ja ho tinc ni m'assumit, això. I jo, el llibre aquest és una mica...
trencador, eh? Es pot ser incòmode, segons qui. Però, bueno, és que jo crec que... Jo crec que ho ha de ser, saps? Jo crec que ho ha de ser, perquè hem de fer una sacsejada. Jo el vaig escriure amb la idea de dir, vale, jo què estic fent ara mateix? Per això, amb aquesta cosa que estic veient cada dia, què estic fent, no? I vaig dir, he d'escriure un llibre i he d'anar...
amb la gent que pugui contactar i que li pugui interessar a fer formacions, a fer assessoraments amb aquesta idea. Després hi haurà clubs que t'ho compraran i estaran d'acord, alguns no altres, no tant, no passa res. Però tots hem de fer cosetes perquè els clubs esportius de Catalunya facin un pas endavant.
Jordi, si estem a l'alçada o no és una pregunta que ens haurem de fer tots, però en aquest cas, si hem de fer-nos-la bé, jo crec que amb aquest llibre ens en podem fer la idea. I gràcies també per aquesta conversa. Jordi Coma, moltíssimes gràcies. Ha estat un plaer, de veritat. Moltes gràcies a vosaltres per donar-me veu. S'agraeix molt.
I res, jo seguiré pedalant i empenyent perquè cada nen i nena de Catalunya pugui millorar integralment ell com a persona. Jordi Coma, gràcies. Molt bé, gràcies, adeu.
Els Quatre Rius. El magazín matinal obert a la ciutat.
I un dia més per crear càtedra en el món de la música, per conèixer les intrahistòries de tota aquesta banda sonora que ens acompanya al dia a dia i a la vida, avui m'acompanya Adrià Giné. Bon dia i bona hora. Bon dia, com estem? Bé, home, bé. Nosaltres bé, tu què tal? Jo també. Sí, relaxadet. Sí, m'he relaxat, m'he relaxat. A punt de marxar de viatge em deies. A punt de marxar, tio, tinc moltes ganes d'agafar avions.
És ben bé. Algun dia d'aquests hauríem de canviar-nos els papers tu i jo. Però tres mesos, eh? No, no, no. Tres dies. Un dia és molt fàcil. Tres dies, no més. Divendres, dissabte i diumenge, no? Exacte. Tu, Giné, creant càtedra una vegada més, avui què ens explicaràs? Avui us parlaré d'una de les novetats de la setmana passada. Jo ja ho he dit, cada divendres, quan desperto al matí, obro el meu estimat Spotify,
Que, per cert, és el patrocinador oficial del Futbol Club Barcelona. Això és un gran què? I que és una cosa molt guapa, perquè, hòstia, imagina't que Spotify fos el patrocinador del Madrid, no? No, no, un desastre. Jo soc culer, ja es nota, però, hòstia, quina putada, no? No, però a més, et diré una cosa, i les samarretes aquestes, que sí que és veritat que tenen preu de caviar de postguerra, no hi serien. La de Coldplay, la de Rolling... És que és molt guapo que ens hagi tocat això i no ens hagi tocat una...
Una casa d'apostes o aquestes coses que corren ara. O aerolínies a països que no ens agraden gaire. Total, vaig obrir el meu estimat Spotify i vaig començar a escoltar el nou disc de Carolina Durante.
Siempre me suicido en lo que me importa. Volvería a hacerlo mal y eso lo sé de sobra. Es la parte 4 de la misma historia. Me crucé con tus amigas, no me soporta normal. Ya los estuvo mal fatal. Yo también me odié. Ya no hablamos muy de vez en cuando. ¿Qué tal estás más o menos bien?
I què passa? Una de les grans coses que té la vida és que a vegades et sorprèn. A vegades tu estàs fluint dintre el teu món amb el teu bon rotllo i aquestes ganes de viure i patapam. La vida et presenta alguna cosa que no esperaves per res del món.
Doncs sí, la Rossi, la nostra Rosalia de Sant Esteve de Sarrovires. Ella mateixa participa, per sorpresa, en aquest tema normal del nou disc de la banda madrilenya, Carolina Durante, que amb aquest crossover es situa com a el més alt del moviment indie alternatiu del país en aquests moments. Total. L'única cosa que no ens estranya dins d'aquesta col·laboració, l'única cosa que no ens estranya dins d'aquesta col·laboració de la cançó que es diu Normal...
És el títol de la cançó, perquè la resta surt totalment del fenomen col·laboratiu d'aquests feeds d'últimament on les bandes i cantants s'ajunten per fer aquest win-win i entre els seguidors d'un i els seguidors de l'altre arribar a més gent. Això ho va fer molt bé Santa Marta en el seu moment també. Correcte.
Abans no es feien tants featurings com ara. Tu penses abans, jo què sé, els discos dels Beatles, dels Rawlings, d'en Bob Dylan, no tenien aquests featurings. En canvi, ara tothom està fent featurings i s'ajuden els uns als altres, no?
Total, el que més sorprèn d'aquesta col·labor és el secretisme que hi ha amb l'aparició de Rosalia. Pensem que no surt enlloc. No surt ni als crèdits del tema, ni a Spotify, no surt absolutament res. Carolina Durante no ha tret pit d'una col·laboració tan potent amb una estrella internacional com la Rosalia. En ells els hauria anat superbé fer promo d'això perquè encara hi hagués més expectació sobre la sortida de l'àlbum, sobre la sortida del tema. I no.
Ells ho han fet al revés. És com que han deixat que la promo es faci sola un cop hagi sortit la cançó, perquè ells estan convençuts que tenir una estrella com la Rosalia, un cop sortís el tema, evidentment, la promo es faria sola. Per tant, un 10 pel cap de màrqueting de la seva discogràfica. I callé por mi casa, por mi cama ni a mi.
El que sí que sembla clar és que la Rossi, que és com li diem als amics, ha acceptat participar en aquesta col·laboració com un gest personal cap al cantant de la banda, que és en Diego Ibáñez. I per què això, un gest personal cap a Diego Ibáñez? Doncs perquè ell és l'actual parella de la seva germana, de la germana de la Rosalia. Així que si el cunyat et demana un favor, tu calles i ho fas, encara que siguis la fucking Rosalia. Seguim amb més novetats.
Això que sona tan bé és Damiano David, que és l'ex-cantant de la banda italiana Maneskin, que van ser els guanyadors d'Eurovision l'any 2021. Resulta que en Damiano, italià, nascut a Roma 25 anyets, un tio superjove que ja amb 25 anys ja ha guanyat Eurovision, ha tret un discazo amb Maneskin, amb temazos dintre del disc, i ara llança un projecte en solitari,
que he de dir que ha rebut molta crítica. Sí? Molta crítica ha rebut perquè hi ha aquesta gent que són tan fidels a lo seu que no entenen que a vegades la gent pot canviar. Damiano David està rebent crítica sobretot per dues bandes. Una d'elles és tota la multitud de seguidors que té Harry Styles, que no és poca, estan criticant que Damiano David està copiant exactament el mateix que està fent Harry Styles.
A nivell de bases i estil A nivell de música, a nivell d'estil de vestir A nivell de videoclips, a nivell d'imatge I se l'estan carregant a pinyona Aquesta cançó va sortir fa una setmaneta I si entres a l'Instagram de Damiana David Tens tot un seguit de seguidors de Harry Styles Dient-li de tot Per estar-li copiant El que passa és que el tema és realment bo
I després hi ha una altra banda, que l'està criticant moltíssim, perquè ha deixat enrere tota aquesta imatge, aquesta imatge més rockera que portaven en Maneskin, inclús en un punt punqui, i ha canviat i ara el tio s'ha fotut trajes, va ben enclenxinat, porta el bigotet ben curtet i resurat, i el critiquen pel fet aquest que el tio ara s'hagi tornat un popero.
I tornem, parlant de músics que es separen de les seves bandes i que comencen projectes en solitari, aquests dies he descobert que el Guitarra d'Izal, el mes de gener, ja fa uns quants mesos, va treure un àlbum que m'ha agradat bastant com sona.
Busco una corriente con agua suficiente para poder navegar. Busco el comienzo de algo diferente que me ayude a despertar. No es una lucha vacía la de las causas perdidas. Y es que en el mar no se asiente con la mayor recogida.
Sálvese quien pueda, cada cual en su dirección. Tardes de lamentos, búsqueda de paz interior. Ya me cansé de esas mentiras.
Sí, sí que és veritat que moltes coses guanyen valor quan les fas acompanyades d'algú. I més algú que estimes, no? Però també li dona molt valor a poder fer les coses a la teva manera. Diu, tu sol, sense pressions de ningú ni hòsties.
a mi manera, com diria Fran Sinatra, no? I és que qui sap estar sol i fer les coses sol sense necessitar ningú mai es sentirà sol, sigui un viatge, sigui un projecte empresarial, sigui un objectiu esportiu com una marató, sigui el que sigui. Et sents molt bé al aconseguir coses tu sol. Suposo que això és el que passa
amb aquelles grans bandes que tenen molt d'èxit i que durant anys fan gires emplenant pavellons i estadis, arriba un punt en què s'encancen de tot això i l'única cosa que els acaba emplenant és explicar en forma de música el que tenen a dins, fer les coses sols i a la seva manera.
Doncs què vols que et digui?